Text del document
Els filòsofs presocràtics o de la natura Conceptes Physis (= naturalesa) És la llei que ho domina tot. Pressuposa un ordre (=cosmos) oposat al caos. La naturalesa està viva, i és ella mateixa la que causa els seus moviments i canvis. No hi ha oposició entre éssers vius i inanimats. Tot estava viu. Arkhé És l'origen de tot el que existeix, de tot l'univers i per tant també és etern. Constitueix totes les coses i roman enmig dels canvis. És la substància de tot. És la causa dels canvis i transformacions de la realitat. L'arkhé mana la realitat. Jonis (monistes) Tales de Milet (624 aC - 546 aC) El més probable és que no escrivís res. Va ser el primer filòsof. Va predir l'eclipsi del 585 aC.
Va calcular l'alçada d'una piràmide. Va descobrir el teorema geomètric que porta el seu nom. L'arkhé és l'aigua. L'univers, en essència, és aigua. "Tot prové de l'aigua", és la primera afirmació filosòfica d'Occident. És el primer que intenta explicar el món mitjançant la raó i l'observació. Anaximandre de Milet (610 aC - 547 aC) Va néixer a Mileto i va ser deixeble de Tales. Va escriure un llibre titulat "Sobre la naturalesa", del què conservem un fragment. Va inventar un rellotge de sol i va traçar el primer mapa nàutic i terrestre conegut. L'arkhé és l'àpeiron ("allò indeterminat", "allò il·limitat" o "allò indefinit", en grec). Tot sorgeix i retorna a l'àpeiron.
Quan l'àpeiron es determina, es limita i es defineix, llavors sorgeixen totes les coses. Però l'àpeiron és un, indefinit i amorf. Anaxímenes de Milet (585 aC - 524 aC) Naixé a Milet, fou alumne d'Anaximandre. Se li atribueix l'escriptura d'un llibre ja perdut. Va ser el primer a observar que la Lluna rep la seva llum del Sol i a explicar la formació del arc de sant Martí. Per Anaxímenes l'arkhé és l'aire. La vida no és possible sense l'aire. És l'element que més s'acosta al concepte de l'àpeiron, ja que no té límits i ho engloba tot. Pitàgores de Samos (Vers 570 aC - 500 aC) Va néixer a l'illa de Samos. És el primer pensador que es va autoanomenar filòsof (amant de la saviesa).
Va fundar unes comunitats, en part religioses, i en part polítiques, que van perdurar generacions. Defensa la separació entre cos i ànima, entre matèria i esperit. Va defensar la immortalitat de l'ànima, la seva transmigració i la necessitat de la purificació. Els números són l'arkhé de les coses. Comparteix el concepte de l'àpeiron amb Anaximandre. Les coses sorgeixen gràcies al fet que les formes geomètriques (els números) les defineixen i limiten. L'estructura del Cosmos és per tant matemàtica. Heràclit d'Efes (Vers 535 aC - 470 aC) Va néixer a Efes, una ciutat propera a Milet. Procedia d'una família aristòcrata. La seva manera d'escriure va motivar el sobrenom de "el Obscur".
Se'l considera l'últim dels presocràtics jonis. Va observar que la realitat és canviant; tot canvia constantment. "Tot flueix i res no roman". "És impossible banyar-se dues vegades en el mateix riu". El canvi constant és possible gràcies a la tensió i lluita entre els oposats. Tot el que passa al món prové de la lluita entre contraris: la pau necessita la guerra, el dia necessita la nit... El foc és l'arkhé de totes les coses: l'element que governa el món i a partir del qual sorgeix el cosmos. El foc està viu i és intel·ligent, perquè el món que possibilita té un ordre i una harmonia (cosmos).
Aquesta coherència suposa l'existència d'una llei natural o raó universal a la qual Heràclit va anomenar logos. Parmènides d'Elea (Vers 530 aC - 470 aC) Parmènides va néixer a la ciutat d'Elea (sud d'Itàlia). Influït pels cercles pitagòrics. Ens ha arribat gairebé tota la seva obra principal, un poema escrit en vers, titulada "Sobre la naturalesa". El primer que fa la distinció entre veritat (alétheia) i opinió (doxa). Premisses: "L'ésser és i no pot no ser i el no-ser no és i no pot ser". El no ésser (o no-res) no pot ni tan sols pensar-se. Parmènides descobreix i aplica dos principis lògics: El principi d'identitat: cada cosa és igual a si mateixa (A = A).
El principi de no contradicció: una cosa no pot ser una cosa i la contrària al mateix temps. Conclusions: L'ésser no pot provenir del no-res (el no ser), ni desaparèixer en el no-res: l'ésser és etern. El canvi és impossible, l'ésser és immutable. No existeix el moviment, l'ésser és immòbil. No hi ha res més que "allò que existeix", l'ésser és un. Per tant les propietats de l'ésser són: eternitat, immutabilitat, immobilitat i unicitat. Els sentits ens mostren un món en constant canvi, però la raó ens diu que el canvi és impossible. Davant d'aquesta inadecuació, Parmènides ho té clar: hem de confiar en la raó i no en els sentits.
El món que ens mostren els sentits és pura il·lusió, és aparença. Critica tots els filòsofs anteriors per confiar en els sentits. No van seguir la via de la veritat, sinó la contrària: la de les opinions. L'ontologia de Parmènides és: Racionalista (vs empirista): confia per sobra de tot en la raó. Materialista (vs idealista): l'ésser de Parmènides no és una idea, sinó que té matèria. Monista (vs pluralista): ve del grec monos, que vol dir "un". Un sol principi és el fonament de tot l'existent, "l'ésser".
Parmènides va tenir una gran influència en la Hª de la filosofia, generant divisions conceptuals tan importants com ara realitat/aparença; veritat/opinió; raó/sentits; racionalisme/empirisme... Els pluralistes Van acceptar el repte de compaginar la teoria de l'ésser estàtic i únic de Parmènides amb el canvi i la pluralitat que ens mostren els sentits. S'en van adonar que calia més d'un primer principi, més d'un arkhé. Passem així del monisme dels primers presocràtics al pluralisme: Empèdocles Anaxàgores Demòcrit Empèdocles (Vers 484 aC - 421 aC) Va néixer a la ciutat d'Agrigent, actual Sicília. Es considerava a si mateix un déu caigut entre els homes.
Per demostrar el seu origen diví, es va llençar al volcà Etna. Va intentar trobar una solució al problema filosòfic del desacord entre la raó i els sentits. Està considerat el primer pluralista. El món està fet de 4 principis o "arrels": terra, aigua, aire i foc. Diferents proporcions en les mescles dels 4 elements generen les diferents coses. Dos elements actius actuen com a causes externes del canvi: l'amor i l'odi. Són els motors del món: l'amor uneix els diferents elements, i l'odi els separa.
Va ser el primer en distingir entre elements i forces de la natura, divisió que avui mantenim (elements químics - força gravetat, electromagnètica, nuclear forta i feble) Soluciona "el problema del canvi" dient que els quatre elements són eterns però les seves combinacions no. Anaxàgores (500 aC - 428 aC) Va néixer a la ciutat jònia de Clazòmenes a l'Àsia Menor (actual Turquia). Es va traslladar a Atenes. Va ser desterrat d'Atenes per defensar que el Sol és una massa de foc més gran que el Peloponès i que la Lluna està feta de terra. Accepta les tesis de Parmènides, però és conscient que el canvi que ens mostren els sentits és una evidència massa gran com per no tenir-la en compte.
Els elements primers no són quatre sinó infinits. Els anomena "llavors": petites partícules compostes interiorment per porcions de tot el que hi ha ("En cada cosa hi ha una porció de tot"). No hi ha canvi, sinó desenvolupament i combinació de "llavors" eternes i infinites en nombre. Un motor exterior posa en moviment les llavors: el nous (la ment, la intel·ligència o l'intel·lecte, en grec) El nous no és una abstracció, és concret i material. És infinit i autònom i governa tot el que és viu: les plantes, els animals i els homes (primera divisió entre éssers animats i inanimats) Demòcrit (460 aC - 370 aC) Va néixer a Abdera entre les actuals Turquia i Bulgària.
Com molts dels presocràtics, va viatjar a Egipte i Pèrsia. Va dedicar la major part de la seva vida a pensar i a escriure fins a 53 obres sobre música, navegació, anatomia o filosofia. S'han perdut totes, només en queden fragments. En el llibre "Petita ordenació del cosmos" desenvolupa la teoria dels àtoms que havia iniciat el seu mestre Leucip. Eren els grans materialistes de l'Antiguitat, però van ser els primers en afirmar l'existència de quelcom que podia existir sense cos: el buit. El món està compost per: àtoms, buit i moviment. Els àtoms són petits objectes invisibles, eterns i inalterables.
Són infinits i es diferencien entre ells per les seves característiques: forma, mida i solidesa. N'hi ha de totes les formes possibles. Al enganxar-se els uns als altres, per aglomeració, creen les coses que formen el món. Els àtoms no es mouen per causes externes. El seu moviment és autònom, etern i intrínsec L'atomisme grec està més a prop de la ciència moderna que cap altra teoria de l'Antiguitat. Distingeix entre ànima i cos, però tots dos són materials i estan formats per àtoms. L'ànima mou el cos i s'encarrega de la percepció i el pensament. En morir els seus àtoms formen altres ànimes.
Desconfia dels sentits (doxa): "Segons la manera comuna de parla, hi ha colors, el dolç i l'amarg; en veritat només hi ha àtoms i buit" Defensen que la Terra és un cilindre en el centre d'un remolí còsmic d'àtoms en moviment que arrosseguen als astres.