El naixement de la filosofia a Grècia i Plató

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

1: El naixement de la filosofia a Grècia. Plató Una mirada al context Al segle VI aC, Grècia estava dividida en ciutats Estat independents entre elles. Aquestes ciutats s'estenien per la Grècia continental, per les illes del mar Egeu i les costes de Jònia, a l'Àsia Menor. Els primers filòsofs van viure a Milet, una de les polis més pròsperes de la Jònia. La necessitat de trobar respostes a les grans preguntes apareix en totes les cultures, i, en gairebé tots els pobles, les respostes han consistit en mites.

Un mite és una narració sagrada d'esdeveniments ocorreguts fa molt temps, en què certs éssers sobrenaturals (com ara déus o herois) van dur a terme accions memorables que expliquen el món actual. Un exemple: els grecs sabien per experiència que cada any hi ha un període hivernal, durant el qual la terra deixa de donar fruits i la natura sembla restar dormida, fins que desperta de nou a la primavera. Es preguntaven per què passava. Per explicar-ho, contaven una història protagonitzada per la deesa Persèfone i la seva mare, Deméter, la deessa de la fertilitat.

Cap al segle VI a.C., a Milet, sorgeix al filosofia: un qüestionament racional de la realitat que pretenia anar més enllà de les tradicionals explicacions mítiques i sobrenaturals. És habitual identificar el naixement de la filosofia amb Tales de Milet (630 a.C. – 545 a.C. aprox.) Naixement conjunt de la ciència i la filosofia. En primer lloc existí el Caos. Del Caos va sortir l'Èreb i la negra Nit. De la Nit va sortir l'Èter i el Dia, els quals va infantar després de quedar prenyada en contacte amorós amb Èreb.

Gea va infantar, primerament, l'estelat Urà, amb les mateixes proporcions, perquè la contingués per tot arreu i pogués ser seu sempre segura per als feliços déus, També va engendrar les grans Muntanyes, deliciós habitatge dels déus, i les Ninfes que habiten les boscoses muntanyes. Més tard, després de jeure amb Urà, va infantar Oceà, de profunds corrents, HESÍODE, Teogonia Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: – Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres.

Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.Déu digué: – Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres. I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Gènesi Anaxímenes Entre els milesis (Tales, Anaximandre i Anaxímenes) es desenvoluparà una cosmologia i una cosmogonia sense referència a déus ni entitats sobrenaturals, en lloc d'això, s'explica a partir dels conceptes de φύσις (physis), ἀρχή (arkhé) i ϰόσμος (cosmos).

Ja no es tracta d'una concepció mítica que intenta explicar apel·lant a uns orígens remots i a una història, sinó que es tracta d'una veritable teoria. En aquest procés els presocràtics comencen a separar-se de les representacions antropomòrfiques. Els mortals s'imaginen que els déus han nascut i que tenen vestits, veu i figura humana com ells. Els etíops diuen que els seus déus són camusos i negres i els tracis que té els ulls blaus i el pèl ros.

Si els bous, els cavalls o els lleons tinguessin mans i fossin capaços de pintar amb elles i de fer figures com els homes, els cavalls dibuixarien les imatges dels déus semblants a les dels cavalls i els bous semblants a les dels bous i farien els seus cossos tal com cadascun té el seu. Xenòfanes de Colofó. Fragmentos 169-172 (en G.S. Kirk y J.E. Raven, Los filósofos presocráticos, Gredos, Madrid 1969, p. 240-241). El sorgiment de la filosofia es coneix com el pas del mite al logos. Del grec, logos, que prové del verb, legein, que originàriament significava parlar, dir, narrar, donar sentit, recollir o reunir.

Es tradueix habitualment com raó, encara que també significa discurs, verb, paraula. En certa forma, doncs, significa raó discursiva que mostra el seu sentit a través de la paraula Els primers filòsofs, que intenten anar més enllà de les respostes mítiques, son els anomenats filòsofs presocràtics. Els viatges dels navegants grecs i la interacció amb pobles molt diferents van afavorir un ambient intel·lectual obert, propici a la recerca racional i el qüestionament de les idees tradicionals. Paral·lelament al sorgiment de la filosofia a Grècia, també sorgeix la filosofia a la Xina i a la Índia, tot i que allà va estar molt més unida a la religió.

Hi va haver escàs contacte entre aquestes tres maneres d'enfocar la filosofia. Per tant, allò que realment va sorgir a Grèia va ser una forma específica de pensament, que es va desenvolupar després al continent europeu, i que coneixem com a filosofia occidental. 1.1. Els filòsofs presocràtics El problema de la fisis: la cerca del principi originari Els primers filòsofs grecs van viure entre els segles VI aC i V aC. Se'ls anomena presocràtics perquè son anteriors a Sòcrates. Els fragments dels presocràtcs que conservem, escassos, revelen que estaven sobretot interessats en la natura, el canvi i l'origen comú de tot allò que existeix.

Els monistes Els filòsofs presocràtics pensaven que la fisis, i tots els éssers que trobem al món, tenen un origen comú o estan fets per un únic principi. Idea similar a àtoms avui dia. Aquest primer principi l'anomenaven arkhé. Els primers presocràtics creien que l'arkhé era únic, i per això se'ls anomena monistes. Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Pitàgores, Heràclit, Parmènides. S'oposen als pluralistes: Empèdocles, Anaxàgores, Leucip, Demòcrit Tales de Milet Tales de Milet Tales de Milet (c.625–545 aC), tradicionalment el pare fundador de la filosofia grega.

Tales va ser un geòmetre, el primer a descobrir el mètode d'inscriure un triangle rectangle en un cercle; va celebrar aquest descobriment sacrificant un bou als déus (D.L. 1. 24–5). Va mesurar l'alçada de les piràmides mesurant les seves ombres a l'hora del dia en què la seva pròpia ombra era tan llarga com ell era alt. Tales també tenia fama d'astrònom i meteoròleg. A més de predir l'eclipsi, es diu que va ser el primer a demostrar que l'any contenia 365 dies, i a determinar les dates dels solsticis d'estiu i d'hivern. Va estudiar les constel·lacions i va fer estimacions de les mides del sol i la lluna.

Va aprofitar la seva habilitat com a meteoròleg: preveient una collita d'olives inusualment bona, va arrendar tots els molins d'oli i va fer fortuna amb el seu monopoli. Així, va dir Aristòtil, va demostrar que els filòsofs podien ser rics fàcilment si ho desitgen Tales estava estudiant les estrelles i mirant al cel, quan va caure en un pou, i una criada tracia alegre i enginyosa es va burlar d'ell, dient que estava boig per saber què hi havia al cel mentre no podia veure-ho. el que tenia davant sota els seus peus. (Teetet 174a) Tales va ser considerat com un dels set savis, o savis, de Grècia, a l'igual de Soló, el gran legislador d'Atenes.

Tales de Milet Només conservem dues cites d'ell: "Totes les coses estan plenes de déus" "L'aigua és el primer principi de tot" Per a Tales, l'arkhé, doncs, era l'aigua. El primer principi d'on sorgeix tot. La terra, va dir, descansava sobre l'aigua com un tronc que sura en un rierol Sostenia que tot venia de l'aigua i, d'alguna manera, estava fet d'aigua. Les seves raons eren obscures, i Aristòtil només podia conjecturar que era perquè tots els animals i les plantes necessiten aigua. Anaximandre de Milet Anaximandre de Milet Deixeble de Tales. Va escriure un llibre titulat Sobre la natura, escrit en prosa, un mitjà que tot just començava a posar-se de moda.

Igual que amb Tales, se li van atribuir una sèrie d'èxits científics originals: el primer mapa del món, la primera carta estel·lar, el primer rellotge de sol grec. Sostenia que la Terra tenia forma cilíndrica, com una columna baixa, amb una alçada que no superava un terç del seu diàmetre. Afirma que el sol té la mateixa grandària que la terra Anaximandre de Milet Altres animals, deia, poden cuidar-se poc després del naixement, però els humans necessiten una llarga cura. Si els humans haguessin estat sempre com són ara, la raça no hauria sobreviscut en el principi (qui cuida el primer humà?).

En una edat anterior, va conjecturar, els humans havien passat la seva infància envoltats d'una escorça espinosa, de manera que semblaven peixos i vivien a l'aigua. Després van deixar l'escorça i van sortir a terra seca, a un entorn en què podien cuidar-se. Per això, Anaximandre, encara que no era vegetarià, va recomanar que ens abstenissim de menjar peix, com els avantpassats de la raça humana. «Anaximandre de Milet va dir que, en la seva opinió, van néixer de l'aigua i la terra quan estaven calentes uns peixos o éssers semblants a peixos.

Els homes es van formar dins d'aquests éssers i els petits es van quedar entre ells fins al temps de la pubertat; després, per fi, els éssers es van obrir pas i van emergir homes i dones capaços ja de trobar el seu propi sosteniment».}} Censorio (IV, 7, A 30) Anaximandre de Milet Per a Anaximandre, l'arkhé o principi originari de que son fetes totes les coses no és l'aigua, sinó l'àpeiron, que en grec vol dir "indeterminat", "il·limitat" o "indefinit". Anaximandre pensava que l'arkhé no podia ser l'aigua ni cap element determinat, ja que no podria donar compte de tots els canvis, ja que la seva presència es veuria aniquilada per la irrupció del seu contrari.

Per això, Anaximandre desproveeix de determinacions a aquest principi, i el considera com «quelcom indefinit» i «il·limitat» (ἄπειρον) que pogués ser totes les coses alhora. Anaximandre veia l'univers com un camp d'oposats competitius: calent i fred, humit i sec, etcètera. Aquests contraris s'envaeixen els uns als altres i sorgeixen de l'àpeiron. Anaximandre va anomenar a la arkhé i element de les coses existents «l'il·limitat», sent el primer a atribuir aquest nom a la arkhé. Diu que no és ni aigua ni cap dels així anomenats elements, sinó una substància diferent que és il·limitada, de la qual neixen tots els cels i els mons que hi ha en ells.

Les coses pereixen en aquelles de les quals han rebut el seu ser, com cal; doncs mútuament es donen justa retribució per la seva injustícia segons el decret [o potser «ordenament»] del temps -així s'expressa ell en termes una miqueta poètics. Simplici, Física, 24,13, DK,A9 i B I.. A l'hivern el calent i el sec reparen el fred i el humit per l'agressió que van cometre a l'estiu. La calor i el fred van ser els primers oposats a fer la seva aparició, separant-se d'un ou còsmic original de la matèria eterna indeterminada. Anaxímenes de Milet Anaxímenes de Milet Va viure a Milet cap a mitjan segle VI aC i va ser amic i deixeble d'Anaximandre.

Va escriure una obra segurament titulada Sobre la naturalesa (περί φύσεως), de la qual es conserven alguns fragments recollits per autors posteriors. Aquesta obra, com la del seu mestre Anaximandre, estava escrita en prosa, però en un estil encara més pla i assequible, sense referències a «lluites entre contraris» ni a «indemnitzacions per injustícies» entre els components de la physis. Continua l'especulació dels seus antecessors (Tales i Anaximandre) sobre l'arkhé (ἀρχή) explicatiu de la physis (φύσις) i accepta d'ells l'orientació plenament monista. D'Anaximandre accepta també que totes les coses procedeixen d'una i acabaran dissolent-se en ella.

No obstant això, s'acosta a Tales en pensar que el arkhé ha de ser un element material concret conegut per l'experiència, però en comptes de l'aigua va optar per l'aire. Anaxímenes de Milet Com Tales, va pensar que la Terra, que per a ell era plana, havia de descansar sobre alguna cosa, però de nou va proposar aire, més que aigua. Anaxímenes de Milet En el seu estat estable l'aire és invisible, però quan es mou i es condensa primer es converteix en vent i després en núvol i després en aigua, i finalment l'aigua condensada es converteix en fang i pedra. D'aquesta manera, la rarefacció i la condensació poden convertir l'aire en qualsevol altre element.

En suport d'aquesta afirmació, Anaxímenes va apel·lar a l'experiència, i de fet a l'experimentació. Va veure que si bufes a la mà, primer amb els llavis frussats, i després amb la boca oberta: la primera vegada l'aire se sentirà fred i la segona calent. Això, argumentava Anaxímenes, mostra la connexió entre densitat i temperatura. L'ús de l'experiment, i la idea que els canvis de qualitat estan relacionats amb els canvis de quantitat, marquen Anaxímenes com un científic en embrió. Només en embrió, però: no té cap mitjà per mesurar les magnituds que invoca, no idea equacions per relacionar-les, etcètera.

Conserva propietats mítiques i religioses: L'aire és diví i genera divinitats a partir de si mateix. Els milesis, doncs, encara no són autèntics físics, però tampoc són creadors de mites. Anaxímenes Pitàgores Pitàgores Va néixer a l'illa de Samos. Va viatjar per Egipte i Babilònia i es va establir a Crotona, ciutat del sud d'Itàlia (Magna Grècia). Allà va fundar una secta-escola d'índole místic-religiosa que centrava els seus interessos intel·lectuals en la música i les matemàtiques posades al servei de la renovació de la vida moral.

La influència de la secta o escola pitagòrica va ser cada vegada més important i diverses de les ciutats de la Magna Grècia van ser governades per membres d'aquesta escola fins que es va produir un ampli moviment popular de rebot, i que va posar fi a la vida de diversos membres d'aquesta escola, i va obligar altres a exiliar-se. Pitàgores Com Sòcrates, no va escriure res. Se li atribueix l'invent de la paraula "filòsof": en comptes de afirmar que era un savi (sophos), va dir modestament que només era un amant de la saviesa (philosophos).

El descobriment dels pitagòrics que hi havia una relació entre els intervals musicals i les proporcions numèriques va portar a la creença que l'estudi de les matemàtiques era la clau per a la comprensió de l'estructura i l'ordre de l'univers. Els socis de Pitàgores tenien els seus béns en comú i vivien sota un conjunt de regles ascètiques i cerimonials: guardar silenci, no trencar el pa, no recollir molles, no picar el foc amb una espasa, posar-se sempre la sabata dreta abans del esquerra, i així successivament. Els pitagòrics no eren, d'entrada, vegetarians complets, però evitaven certs tipus de carn, peix i aus. Creien en la reencarnació, que l'ànima emigrava potser a un cos animal.

Segons els pitagòrics, el principi originari que explica tota la realitat és el nombre. L'arkhé no és un element material, siní més aviat la forma matemàtica i harmmoniosa que té l'estructura del nostre món. La mort de Pitàgores i la destrucció de Milet el 494 van posar fi a la primera era del pensament presocràtic. L'ésser i l'esdevenir Heràclit va ser el defensor de la teoria que tot estava en movime nt, i Parmènides el defensor de la teoria que res estava en moviment. Heràclit Heràclit Heràclit va ser l'últim i el més famós dels primers filòsofs jònics. Els seus fragments prenen la forma d'aforismes en prosa concisos i elaborats, que sovint són obscurs i de vegades deliberadament ambigus.

Fins i tot a l'antiguitat Heràclit es va trobar difícil. Va ser sobrenomenat "l'enigmàtic" i "Heràclit l'obscur". Heràclit El coneixement que es té d'aquest autor és bastant pobre, doncs no hi ha dades fiables sobre la seva biografia, i les dades que hi ha es barregen amb la llegenda. Pel que sembla és segur que descendia d'una família noble d'Efes, probablement de la dels mateixos reis.

Va renunciar als seus drets dinàstics en favor del seu germà, i es va retirar al temple d'Artemisa Efesia on va dipositar el seu llibre, lluny de la majoria dels ciutadans, ja que es manifestava un gran menyspreu per «la majoria», a la qual oposava «els millors» Va escriure una obra, el títol de la qual ens és desconegut, encara que com la majoria de les obres dels presocràtics és coneguda com a περὶ φύσεως, és a dir: Sobre la naturalesa. Heràclit El pensament d'Heràclit és una reflexió profunda sobre el canvi. Segons aquest filòsof, totes les coses estan sotmeses a l'esdevenir, de manera que la veritable realitat consisteix precisament en aquest estat de transformació contínua.

Segons Heràclit, la veritable realitat consisteix justament en aquest canvi perpetu, que també es pot descriure amb la imatge d'un foc en transformació eterna. Heràclit Aquest canvi imparable no es produeix a l'atzar, sinó que és producte d'un tens equilibri entre forces enfrontades. Aquest equilibri entre oposats està sotmès a unes regles que expliquen la regularitat de les transformacions naturals. Heràclit expressava aquesta idea comparant la realitat amb una guerra. El canvi es produeix per la lluita de contraris. Heràclit Doctrina del flux universal: Tot, deia, està en moviment, i res es queda quiet; el món és com un rierol que flueix.

El món és l'únic món que hi ha, no fet per déus o homes, sinó governat arreu pel Logos. "Logos" és el terme grec quotidià per a una paraula escrita o parlada, se sol traduir com a "Raó". Heràclit volia dir que el Logos era diví, però no s'havia d'identificar amb cap dels déus de l'Olimp. El que Hegel més admirava a Heràclit era la seva insistència en la coincidència dels contraris: l'univers és alhora divisible i indivisible, generat i no generat, mortal i immortal. De vegades, aquestes identificacions d'oposats són afirmacions senzilles de la relativitat de determinats predicats. El més famós, 'el camí de pujada i el de baixada son el mateix'.

Heràclit Diferents coses són atractives en diferents moments: menjar quan tens gana, el llit quan tens son (KRS 201). Diferents coses atreuen diferents espècies: l'aigua del mar és saludable per als peixos, però verinosa per als humans; els rucs prefereixen les escombraries a l'or (KRS 199). El que sobreviu d'Heràclit no supera les 15.000 paraules. L'enorme influència que ha exercit sobre els filòsofs antics i moderns és motiu de sorpresa. Heràclit El sol cada dia és nou. El que s'oposa s'uneix; de les coses diferents [neix] la més bella harmonia. Els ases prefereixen la palla a l'or. Un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu La gent no sap ni escoltar ni parlar.

El conflicte és el pare de totes les coses, el rei de totes les coses. El camí de dalt i aquest de baix són un solament i el mateix. No és bo per als homes que succeeixi el que desitgen Caràcter és destí Parmènides Parmènides Originari d'Elea, va néixer cap a l'any 515 o 510 aC. Segons Guthrie, la gran influència de Parmènides permet dividir la filosofia presocràtica en dues: així, cronològicament, és posterior a Heràclit; mentre que Empèdocles, Anaxàgores, Leucip i Demòcrit són, tant cronològicament com filosòficament, post-parmenidis. És a dir, la seva filosofia no podia ser ignorada i va marcar decisivament el pensament posterior engendrant l'ontologia i la metafísica.

Parmènides va escriure un extens poema de 154 versos hexamètrics dividit en dues parts i un proemi. A més d'aquest proemi (compost per 32 versos), la primera part es titulava via de la veritat i la segona, via de l'opinió. És el primer filòsof del qual l'escriptura ens ha arribat en fragments continus substancials. Parmènides El proemi descriu com Parmènides va ser raptat per ens divins que li condueixen mitjançant un carro tirat per egües i guiat per les filles del Sol cap a la presència d'una deessa benvolent, més enllà de les portes del dia i de la nit.

La deessa li acull assenyalant-li que ha estat l'amor a la justícia i a la saviesa els qui li han portat a la seva presència i a l'autèntic camí del coneixement. Ara, ha d'escoltar i entendre, ja que és necessari que aprengui a conèixer-ho tot, «tant l'incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes», a les quals «no ha de concedir-los cap convicció veritable». No obstant això, ha de conèixer-les per a saber quin judici li han de merèixer aquestes falses opinions.

El discurs de la deessa referent a la «ben arrodonida veritat» constitueix la via de la veritat; el discurs sobre les falses opinions dels homes constitueix la via de l'opinió Parmènides Parmènides pensava que no ens podem refiar dels sentits, que són els que ens mostren que tot canvia i es modifica. Els sentits son enganyosos, de manera que ens poden confondre. Un raonament correcte, en canvi, és sempre infal·lible. Per això la realitat última només es pot aprendre per miitjà de la raó. Parmènides diu que "L'Ésser és i el No-ésser no és". A partir d'aquí pretén explicar tota la realitat, l'Ésser. Tot el que hi ha, el que es pugui pensar, no és per a Parmènides res més que l'Ésser.

Es dóna una identitat entre el pensar i l'ésser. Només el ser pot ser pensat, ja que el no ser, en tant que no és, no pot ni tan sols ser concebut. L'Ésser és un i indivisible: no té principi ni final, i no està subjecte a canvi temporal. Parmènides L'Ésser és el conjunt de tot el que hi ha. Per això és sempre el mateix i mai no canvia. Per poder comprendre això ens hem d'oblidar dels sentits i utilitzar només la raó. Segons Parmènides, res no pot deixar d'existir, perquè això significaria que les coses passen de l'Ésser al no-ésser, cosa impensable, ja que el no-ésser no existeix. De la mateixa manera, res no pot començar a existir, ja que significaria que abans no era.

L'Ésser, per tant, és únic, etern, immòbil. Parmènides Quan un bull aigua, això pot ser, en paraules d'Heràclit, la mort de l'aigua i el naixement de l'aire; però per a Parmènides no és la mort o el naixement de l'Ésser. Independentment dels canvis que es produeixin, no són canvis de l'ésser al no-ésser; tots són canvis dins de l'Ésser. Però per a Parmènides no hi ha, de fet, cap canvi real. L'ésser és per sempre el mateix, i el temps és irreal perquè passat, present i futur són tots un. Parmènides Acceptar la doctrina de Parmènides suposa admetre que els canvis que observem no son reals. L'obra de Parmènides va ser continuada pels altres eleates: Zenó d'Elea i Melissos de Samos.

Zenó va escriure arguments contra la multiplicitat i el moviment(se li atribueixen uns quaranta logoi, o arguments). Els més famosos són: «Aquil·les i la tortuga», la paradoxa de «la dicotomia», «la fletxa», «l'estadi» i la paradoxa de «la pluralitat» Els pluralistes Els pluralistes afirmaven que no hi havia un arkhé únic, sinó múltiple. Tot allò que veiem prové d'uns pocs elements originaris que son estables i permanents. El canvi s'explica per la combinació d'aquests elements. Empèdocles Va néixer a Agrigent, ciutat en la qual va ser un destacat dirigent de la facció democràtica.

Després d'anar-se'n de la seva ciutat natal per motius polítics, Empèdocles es va establir en el Peloponès i va recórrer totes les ciutats de l'Àsia Menor com a orador i mag, fent créixer la seva fama de taumaturg. Segons la llegenda, per a demostrar el seu caràcter diví i immortal, es va llançar al cràter de l'Etna, encara que, segons uns altres, va desaparèixer durant la celebració d'un sacrifici. Va escriure en vers i es conserven fragments de dues obres seves, que aparentment semblen contradictòries, ja que en una d'elles (Sobre la naturalesa) exposa una filosofia de tipus naturalista, mentre que en l'altra (Poema austral, o Purificacions) l'orientació és més aviat de tipus místic.

Empèdocles Creia que tot estava fet de quatre "arrels" diferents: la terra, l'aigua, l'aire i el foc. Segons ell, la presència de forces atractives i repulsives permetia que aquestes quatre arrels poguessin unir-se o separar-se de manera que donaven lloc a tot allò que existeix. Els filòsofs i científics van assignar al quartet d'elements d'Empedocles un paper fonamental en la física i la química fins a l'època de Boyle al segle XVII. L'amor i la lluita (les forces que mouen aquests elements a combinar-se, segons Empèdocles) són els avantpassats pintorescos de les forces d'atracció i repulsió que han figurat en la teoria física al llarg dels segles.

Empèdocles Per explicar l'origen de les espècies vives, Empèdocles va proposar una teoria notable de l'evolució per supervivència del més apte. La majoria d'organismes fortuïts eren fràgils o estèrils; només les estructures més aptes van sobreviure per ser les espècies humanes i animals que coneixem. Darwin el va saludar per "esbossar el principi de la selecció natural". Anaxàgores Va néixer a Clazómenes, prop d'Esmirna, cap al 500 aC, encara que va passar trenta anys a Atenes, i és probable que es degui a ell la introducció de la filosofia en aquesta ciutat, destinada a convertir-se posteriorment en gran centre cultural i filosòfic.

La seva obra física, Sobre la naturalesa (en grec, περἰ φύσεως), apareguda al voltant de l'any 467 aC, i de la qual es conserven diversos fragments significatius, està escrita en prosa, seguint la tradició iniciada pels milesis. De família rica, Anaxàgores va renunciar a la seva herència, no interessant-se pels béns materials per a dedicar-se per complet a l'estudi de la naturalesa. Professava un declarat agnosticisme religiós i era bel·ligerant contra tota concepció animista. L'any 432-431 aC va sofrir un procés públic per impietat (asebeia), perquè havia afirmat que «el sol era una pedra incandescent».

Anaxàgores Anaxàgores no podia acceptar que només quatre elements poguessin donar explicació de la diversitat de l'existent, i va mantenir que hi ha tants elements com a substàncies diferents existeixen. D'aquesta manera afirmava que hi ha un nombre infinit d'elements, als quals va anomenar llavors (spérmata) extremadament petites Res procedeix del no-res, sinó que tot s'ha generat a partir de tot; per tant, cadascuna de les coses conté d'alguna manera a totes les altres. Segons Anaxàgores, cada fragment de matèria conté llavors de totes les coses. Així, en menjar ingerim llavors de carn, i això explica per què ens permeten créixer i engreixar. Nous com a creador.

Anaxàgores Se'l considera a vegades un antecessor de la teoria del Big Bang. Heus aquí el seu relat de l'inici de l'univers: «Totes les coses estaven juntes, infinites en nombre i infinites en petitesa; perquè el petit també era infinit. Mentre que totes les coses estaven juntes, res era reconeixible per la seva petitesa.

Tot estava sota l'aire i l'èter, tots dos infinits' L'expansió de l'univers, va sostenir Anaxàgores, ha continuat en el present i continuarà en el futur Anaxàgores és l'originador de la idea, proposada més tard per Giordano Bruno i popular de nou avui en alguns sectors, que el nostre cosmos és només un dels molts que poden, com el nostre, estar habitats per criatures intel·ligents. L'atomisme: Leucip i Demòcrit Leucip i Demòcrit van ser els representants principals de la teoria atomista a Grècia. Els atomistes pensaven que la realitat està composta de partícules materials molt petites, que es podien combinar unes amb altres per formar totes les coses.

Tot el que existeix està format per àtoms, fins i tot l'ànima humana, formada per àtoms molt lleugers i subtils. Àtom: indivisible. L'atomisme: Leucip i Demòcrit No se sap res de Leucip excepte que va ser el mestre de Demòcrit. És dels escrits supervivents d'aquest últim que depenem principalment per al nostre coneixement de la teoria atomista. Va ser un escriptor prolífic, autor de prop de vuitanta tractats sobre temes que van des de la poesia i l'harmonia fins a la tàctica militar i la teologia babilònica. Tots aquests tractats s'han perdut, però sí que disposem d'una abundant col·lecció de fragments.

Demòcrit va néixer a Abdera, a la costa de Tràcia, i va ser, per tant, el primer filòsof significatiu que va néixer al continent grec. La data del seu naixement és incerta, però probablement va ser entre el 470 i el 460 aC. Va viatjar molt i va visitar Egipte i Pèrsia, L'atomisme: Leucip I Demòcrit La tesi fonamental de Demòcrit és que la matèria no és infinitament divisible. Si agafem un tros de qualsevol tipus de material i el dividim tant com podem, haurem d'aturar-nos en cossos diminuts que són indivisibles. No podem permetre que la matèria sigui divisible fins a l'infinit: perquè suposem que la divisió s'ha fet i després preguntem: què passaria si la divisió s'hagués fet?

Si cadascuna de les infinites parts té alguna magnitud, llavors ha de ser encara més divisible, cosa que contradiu la nostra hipòtesi. Si, d'altra banda, les parts supervivents no tenen magnitud, aleshores mai poden haver arribat a cap quantitat: perquè zero multiplicat per infinit encara és zero. Aquests cossos diminuts i indivisibles van ser anomenats per Demòcrit "àtoms". Els àtoms són infinits en nombre i vénen en infinites varietats, i han existit per sempre. En contra dels eleàtics, va sostenir que no hi havia cap contradicció en admetre el buit: hi havia un buit, i en aquest espai buit infinit els àtoms estaven constantment en moviment.

En el seu moviment incessant xoquen entre si i s'ajunten Els objectes de mida mitjana de la vida quotidiana són complexos d'àtoms units per col·lisions aleatòries. Per a Demòcrit, els àtoms i el buit són les dues úniques realitats: allò que veiem com aigua o foc o plantes o humans són només conglomeracions d'àtoms en el buit. Activitats 1 i 2 pàgina 46. L'interès per allò humà: Els sofistes i Sòcrates Els sofistes Durant la vida de Demòcrit, un compatriota més jove d'Abdera, Protàgores, va ser el primer d'una nova classe de filòsofs: els sofistes. Els sofistes eren professors itinerants que anaven de ciutat en ciutat oferint una instrucció experta en diverses matèries.

Com que cobraven honoraris per impartir les seves habilitats, podrien ser anomenats els primers filòsofs professionals si no fos perquè oferien instrucció i serveis en un àmbit molt més ampli que la filosofia. El més versàtil, Hipias d'Elis, afirmava posseïr coneixements en matemàtiques, astronomia, música, història, literatura i mitologia, així com habilitats pràctiques com fer de sastre i sabater.

El que tenien en comú era que tots eren retòrics hàbils, i van fer bons negocis a l'Atenes de mitjans del segle V, on els joves que havien de declarar davant dels tribunals, o que volien obrir-se camí en la política, estaven disposats a pagar sumes importants per la seva instrucció i orientació en l'art de la retòrica. Els sofistes Al segle V aC, el centre d'especulació filosòfica s'havia traslladat a Atenes. El règim democràtic que existia a la ciutat afavoria l'intercanvi d'opinions i la lliure discussió entre els ciutadans. En aquest ambient era cabdal el domini de la paraula. Sofista prové del mot "sofia", que significa saviesa. Savis.

Els sofistes El sorgiment dels sofistes va comportar un canvi radical en l'orientació de la filosofia. Els primers pensadors es preocupaven per la fisi, la cosmologia i la metafísica. Els sofistes, en canvi, estaven més preocupats per problemes del comportament humà, les lleis i la convivència en societat. Les preguntes que preocupaven els sofistes eren sobretot humanes, ètiques i polítiques. Se sol dir que hi va haver un tomb antropocèntric. Els sofistes Protàgoras va visitar per primera vegada Atenes com a ambaixador d'Abdera. Va ser celebrat en honor pels atenesos i convidat a tornar diverses vegades.

Pericles li va demanar que redactés una constitució per a la nova colònia panhel·lènica de Thurii, al sud d'Itàlia, l'any 444 aC. Va fer la seva primera actuació pública a Atenes a la casa d'Eurípides, on va llegir en veu alta un tractat titulat Sobre els déus, les paraules inicials del qual es recorden: «dels déus res podem saber. Ni si són, ni si no són, ni quins són, doncs hi ha moltes coses que impedeixen saber-ho: no només la foscor del problema, sinó també la brevetat de la vida»» (D.L. 9. 51).

La seva dita més famosa: "L'home és la mesura de totes les coses", que encapsula una epistemologia relativista Els sofistes Sembla que estava disposat a discutir a banda i banda de qualsevol qüestió. Hi ha una història de l'època en què va demandar al seu alumne Eualthus per impagament de taxes. Ealthus s'havia negat a pagar, dient que encara no havia guanyat cap cas.

«Doncs», va dir Protàgoras, «si guanyo aquest cas, has de pagar perquè el veredicte així ho diu; si el guanyes, encara hauràs de pagar, perquè llavors hauràs guanyat un cas" Els sofistes Gòrgias, de Leontini a Sicília, deixeble d'Empèdocles, va ser un altre sofista que va arribar a Atenes en una ambaixada, Dels seus escrits han sobreviscut dues obres breus d'interès filosòfic. El primer és un exercici retòric que defensa Helena de Troia contra els que la calumnien, argumentant que no es mereix cap culpa per fugir amb Paris i, per tant, desencadenar la guerra de Troia.

"Feia el que va fer, o bé pels capritxos de la fortuna, les decisions dels déus i els decrets de la necessitat, o perquè va ser segrestada per la força, o persuadida per la paraula, o aclaparada per l'amor" (DK 82 B11, 21–). 4). Gorgias passa per aquestes alternatives al seu torn, argumentant en cada cas que Helena s'ha de mantenir lliure de culpa. Cap humà pot resistir el destí, i és el segrestador, no el segrestat, qui mereix la culpa. Si Helena s'enamora, és irreprensible: perquè l'amor és o un déu al qual no es pot resistir o una malaltia mental que hauria d'excitar la nostra pietat.

Aquesta peça breu i enginyosa és l'avantpassat de moltes discussions filosòfiques sobre la llibertat i el determinisme. Els sofistes L'obra de Gòrgias titulada Sobre el que és i el que no és contenia arguments per a tres conclusions escèptiques: primer, que no hi ha res; segon, que si hi ha alguna cosa no es pot saber; en tercer lloc, que si alguna cosa es pot conèixer no pot ser comunicada per una persona a una altra. Els arguments d'aquest famós sofista per a aquestes conclusions angoixants són de fet sofismes. El primer sofisme va ser desarmat essencialment per Plató en el seu diàleg anomenat El sofista. hi havia altres sofistes els noms i les reputacions dels quals ens han arribat.

Aquests homes, però, i fins i tot els sofistes més coneguts que hem considerat, ens són coneguts principal ment com a personatges dels diàlegs de Plató. Sòcrates Sòcrates, que, segons un punt de vista, era el més gran dels sofistes i, segons un altre, era un paradigma del veritable filòsof al pol oposat a qualsevol tipus de sofística. Sòcrates té un lloc sense paral·lel en la història de la filosofia. D'una banda, se'l venera com a inaugurant la primera gran era de la filosofia, i per tant, en cert sentit, la filosofia mateixa.

En els llibres de text, tots els pensadors anteriors estan agrupats en els llibres de text com a "presocràtics", com si la filosofia anterior a la seva edat fos d'alguna manera prehistòrica. D'altra banda, Sòcrates no va deixar cap escrit, i gairebé no hi ha una sola frase que se li atribueixi que puguem estar segurs que fos la seva pròpia enunciació més que una creació literària d'un dels seus admiradors. Sòcrates Va néixer a Atenes cap al 469 aC, deu anys després que les invasions perses de Grècia haguessin estat aixafades a la batalla de Platea. Va créixer durant els anys en què Atenes, una democràcia sota l'estatista Pèricles, va exercir l'hegemonia imperial sobre el món grec.

Va ser una època daurada de l'art i la literatura, on es van veure les escultures de Fídies i la construcció del Partenó, i en la qual Èsquil, Sòfocles i Eurípides van produir les seves grans tragèdies. Al mateix temps, Heròdot, "el pare de la història", va escriure els seus relats de les guerres perses, La segona meitat de la vida de Sòcrates es va veure eclipsada per la Guerra del Peloponès (431–404), en la qual Atenes es va veure obligada a cedir el lideratge de Grècia a la victoriosa Esparta. Durant els primers anys de la guerra va servir a la infanteria pesant, participant en tres grans enfrontaments.

Va adquirir una reputació de coratge conspicu, mostrat especialment durant la retirada després d'una desastrosa derrota a Delium l'any 422. L'any 404, un cop acabada la guerra, els espartans van substituir la democràcia atenesa per una oligarquia, "els Trenta Tirans", recordat durant molt de temps com un regnat de terror. Socrates va rebre l'ordre dels tirans d'arrestar un home innocent, Lleó de Salamina. Es va negar a acceptar ordres il·legals, però sembla que no va participar en la revolució que va enderrocar l'oligarquia i va restablir la democràcia.

Sòcrates Els demòcrates restaurats van recordar també que alguns dels seus col·laboradors propers, com Critias i Càrmides, havien estat entre els Trenta. Un aspirant a polític demòcrata, Anytus, amb dos associats, va fer que es redactés un escrit d'acusació contra Sòcrates en els termes següents: «Sòcrates ha comès un delicte en no reconèixer els déus que l'Estat reconeix introduint altres divinitats noves. També ha comès el delicte de corrupció dels joves. Pena demanada: mort' Sòcrates Va ser declarat culpable, encara que per una petita majoria, i condemnat a mort.

Sòcrates va morir a la primavera de 399, acceptant una tassa verinosa de cicuta Sòcrates Hi ha un acord general que era panxut i amb nas camís (chata), els ulls sotits. Se'l descriu regularment com una persona lletja i desgarvada, que porta roba gastada i que li agrada anar descalç. Es va casar amb Xanthippe, amb qui va tenir un fill, Lamprocles; Per a més informació, depenem sobretot d'Aristòfanes (Els núvols) i dels dos deixebles les obres dels quals ens han arribat intactes, l'historiador militar Xenofont i el filòsof idealista Plató. Tant Xenofont com Plató van compondre, després de l'acte, discursos per a la defensa en el judici de Sòcrates.

Xenofont a més va escriure quatre llibres de memòries de Sòcrates (memorabilia Socratis) i un diàleg socràtic, el Simposi. Plató, a més de la seva Apologia, va escriure almenys vint-i-cinc diàlegs, en tots menys un dels quals figura Sòcrates. Xenofont i Plató pinten imatges de Sòcrates que difereixen entre si tant com la imatge de Jesús donada a l'evangeli de Marc és diferent de la de l'evangeli de Joan. Sòcrates Segons Xenofont, Sòcrates era un home pietós, observador puntual dels rituals i respectuós amb els oracles. En les seves oracions va deixar que els déus decideixin què era bo per a ell.

Era una persona decent, temperada, sense avarícia i ambició, moderat en els seus desitjos i tolerant. Hem d'entendre que la principal preocupació de Xenofont a les seves memòries va ser exonerar Sòcrates dels càrrecs que es van fer contra ell. A diferència d'Anaxàgores, no tenia cap interès inútil per la física o l'astronomia (Mem. 1. 1. 16), i, a diferència dels sofistes, no cobrava cap honorari ni pretenia l'experiència que li mancava (Mem. El Sòcrates de Xenofont és una persona recta, rígida. Hi ha poca cosa en l'obra de Xenofont que atribueixi a Sòcrates una posició destacada en la història de la filosofia.

Sòcrates El Sòcrates que ha capturat la imaginació de les generacions successives de filòsofs és el Sòcrates de Plató, Els diàlegs de Plató no assignen un paper o una personalitat consistents al personatge anomenat Sòcrates. En alguns diàlegs és predominantment un indagador crític, desafiant les pretensions d'altres personatges mitjançant una tècnica característica de pregunta i resposta que les redueix a la incoherència. En altres diàlegs Sòcrates està força disposat a arengar el seu públic i a presentar un sistema ètic i metafísic.

És difícil considerar quan i on es pot considerar que els diàlegs presenten les opinions reals de Sòcrates, i quan i on el personatge Sòcrates actua com a portaveu de la pròpia filosofia de Plató. El diferent paper assignat a Sòcrates en els diferents diàlegs representa el desenvolupament del pensament de Plató i la seva gradual emancipació de l'ensenyament del seu mestre. Sòcrates Amb els sofistes, la filosofia va desplaçar el seu interès cap a qüestions antropològiques, centrades en la realitat humana, la conducta moral i la política. L'activitat dels sofistes havia contribuit a crear a Atenes un clima d'opinió favorable al relativisme i l'escepticisme.

El relativisme moral sosté que la diversitat d'opinions i formes de vida fa impossible trobar normes de conducta vàlides per a tots els éssers humans. Sòcrates El primer tret que distingia Sòcrates dels sofistes era l'actitud davant el coneixement. Sòcrates no es considerava savi, com ho expressa la frase que se li atribueix: "Només sé que no sé res". Sòcrates no va impartir classes ni va cobrar diners pels seus ensenyaments. Més que savi, es considerava aspirant o cercador de la saviesa (filosofos). En tercer lloc, no és relativista. Sòcrates En els primers diàlegs platònics, Sòcrates es dedica a dialogar amb persones (artistes, sofistes, matemàtics, etc) per trobar la saviesa.

Sòcrates empra un mètode en els seus diàlegs que consta de dues fases: la ironia i la maièutica. La ironia: posa en qüestió el que li diuen. Planteja preguntes sobre un tema determinat (sovint està interessat en trobar definicions precises: què és la bellesa, l'amistat, la virtut, etc). Els interlocutors donen respostes molt directes, i Sòcrates els qüestiona amb noves preguntes que no els son fàcils de respondre. Finalment queda clar que, en aprofundir una mica, l'interlocutor de Sòcrates era incapaç de fonamentar adequadament la pròpia opinió.

Sòcrates La segona fase, la maièutica: només quan s'ha reconegut la pròpia ignorància pot començar la investigació conjunta per buscar la veritat per mitjà de preguntes i respostes. La maièutica socràtica és l'art de donar a llum aquelles idees que ja estaven en la ment dels seus interlocutors però sense que aquests ho sabessin. Allibera les veritats que estan presents de manera virtual en la ment dels seus interlocutors, de manera que ajuda a donar a llum uns coneixements que aquests posseeixen virtualment.

Per aquesta raó Plató en el Teetet compara a Sòcrates amb una llevadora, ja que, de la mateixa manera que aquesta, que solament ajuda a il·luminar al fill que està en les entranyes d'una altra dona, Sòcrates ajuda a donar a llum les idees que ja estan en la ment del seu interlocutor. Sòcrates https://www.youtube.com/watc h?v=Va8rm4dyfHA Plató Plató Índex Biografia Obres La teoria de les idees Ciència i opinió Dualisme cos i ànima Ètica Política Plató Plató (ca. 427 aC - 347 aC) nascut a Atenes, probablement el filòsof més influent de tota la història.

Descendent d'una acomodada i aristocràtica família que es vanagloriava de descendir de l'antic rei Codre; dos tiets seus -Càrmides i Críties–, van ser dos dels anomenats trenta tirans que van protagonitzar un cop d'estat antidemocràtic a Atenes en els anys 404-403 aC. Plató Com a descendent d'una família aristocràtica, va tenir una educació acurada en tots els àmbits del coneixement. La seva educació filosòfica va estar durant un cert temps a càrrec del filòsof heracliteà Cràtil, encara que el seu veritable mestre va ser Sòcrates.

Des dels vint anys i fins a l'últim dia de la vida de Sòcrates, que va morir executat l'any 399 aC per ordre del govern democràtic d'Atenes, Plató va ser deixeble i amic seu. Quan Sòcrates va morir, Plató tenia vint anys, havent estat el seu deixeble durant uns vuit anys. A la mort de Sòcrates (any -399), Plató va emprendre diversos viatges (Egipte, Cirene, sud d'Itàlia, Sicília). A Sicília, Plató va conèixer a Dió, cunyat del tirà de Siracusa, Dionís I, i va persuadir a Plató per a intentar portar a la pràctica les seves idees polítiques.

Un primer intent (l'any 388 aC) va acabar amb un fragorós fracàs i Plató va haver de fugir de Siracusa, ja que Dionís va creure que era víctima d'un complot tramat per Dió i Plató per a arrabassar-li el poder. El 387, de retorn a Atenes, Plató funda l'Acadèmia, gran centre d'investigació l'existència de la qual va perdurar fins a l'any 529. Plató Plató és el primer gran filòsof del que tenim un coneixement complet, ja que s'han conservat totes les obres que va publicar. La pista inicial d'una ordenació cronològica dels diàlegs la va donar Aristòtil, que ens diu que Les lleis es van escriure després de la República.

Sobre aquesta base van buscar els estudiosos del segle XIX la freqüència en diferents diàlegs de diferents característiques de l'estil, com ara l'ús de termes tècnics, preferències entre sinònims, etcètera. Plató Els diàlegs platònics es poden dividir en quatre fases: Primers diàlegs (o Diàlegs socràtics): Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, Càrmides, Trassímac i Eutrifró. Època de transició: Aquesta fase es caracteritza també per qüestions polítiques. Destaquen: Gòrgies, Menó, Cràtil i Menexè. Època de maduresa: En aquesta fase destaquen: El convit, Fedó, La República i Fedre. Diàlegs de vellesa: En aquesta fase, revisa les seves idees anteriors.

Destaquen: Teetet, Parmènides, Sofista, Polític, Fileb, Timeu i Lleis. Plató: La teoria de les idees Aquesta és la doctrina més famosa de les que trobem en els diàlegs platònics. Plató: La teoria de les idees Igual com Sòcrates, Plató es va oposar a les teories relativistes dels sofistes. El relativisme considera que no existeixen veritats absolutes, que la veritat depèn del punt de vista des del qual es mira. D'acord amb els sofistes, el significat que donem al bé o a la justícia varia segons el moment i el lloc, i per això els costums i les normes son diferents en cada poble i època. Plató creu que aquestes idees relativistes son falses i perilloses.

Els relativistes afirmaven que les coses son com les percebem, que no hi ha una veritat darrere de les diferents perspectives. Per Plató, oblidaven la diferència que hi ha entre l'aparença i la realitat. Creu que hi ha una veritat independent del nostre punt de vista. Plató: La teoria de les idees Hi ha molts animals dels que diem que és un "gat", o objectes "cadira", o "blau" o "bell". Què volem dir? Cada gat, cada cadira, cada cosa bella té propietats i característiques diferents. Què fa que tot sigui un gat, o que sigui bell? Plató: La teoria de les idees Una cosa és bella perquè participa de la bellesa o de la idea de la bellesa.

Un gat és un gat perquè participa d'una naturalesa comú: "gatedat" o la idea de gat. Plató: La teoria de les idees Imaginem un quadrat o un cercle: sabem el que és i podem imaginar l'aspecte. Però és impossible dibuixar o trobar un quadrat absolutament perfecte, amb angles completament rectes i costats de la mateixa grandària exacta. Les rodes i el canó que trobem per experiència mai són perfectament circulars: en algun lloc o altre hi haurà un corba o cop que interferirà amb l'equidistància del centre de cada punt de la circumferència.

Plató: La teoria de les idees Plató creia que hi ha dos àmbits de la realitat diferents: el món sensible, format per les coses (tots els cercles reals que trobem al món) i el món de les idees, o el món intel·ligible, format per les essències. L'essència és el conjunt de característiques fonamentals que fan que una cosa sigui allò que és. Plató: La teoria de les idees El món sensible està format per totes les coses que veiem i toquem. És el món material que percebem amb els sentits i està format per coses particulars que són imperfectes, canviants i peridores. El món intel·ligible està format per realitats immaterials que no es poden copsar amb els sentits, sinó només per mitjà de la raó.

Les essències són universals, perfectes, eternes i immutables. Plató: La teoria de les idees Considereu el següent. Sòcrates, Simmias i Cebes s'anomenen "homes"; tenen en comú que són tots homes. Ara, quan diem "Simmias és un home", podem preguntar-nos si la paraula "home" anomena o significa alguna cosa de la manera que el nom "Simmias" significa l'home individual Simmias. Si és així, quina cosa anomena? Quan varies coses son F, ho son perquè participen o imiten la idea de F. Plató: La teoria de les idees Les essències existeixen realment (de fet, son més reals que el món sensible). Estàn més enllà del món sensible i pertanyen a una realitat d'ordre superior.

Relació amb Heràclit i Parmènides: món sensible canviant i transformació permanent, món de les idees és una realitat eterna i perfecte. Plató: La teoria de les idees Per referir-se a les essències, Plató utilitza els termes idea i eidos, que signifiquen forma o figura. La metafísica de Plató és dualista: creu que hi ha dos àmbits de la realitat diferents, que són el món sensible i el món intel·ligible. Plató: La teoria de les idees La teoria de la participació afirma que les Idees actuen com a models eterns i immutables de les coses, que són el que són perquè participen d'aquella idea de la qual procedeixen.

Les coses del món sensible participen d'una idea, i intenten imitar-la malgrat que només ho aconsegueixin parcialment. Les idees no son solament l'arquetip o el model, sinó també l'ideal al qual les coses s'esforcen a aproximar-se. Plató: La teoria de les idees Si les coses són còpies imperfectes de les Idees, aleshores les Idees son més importants que les coses, i anteriors i superiors. Per tant, el món intel·ligible és superior al món sensible i, per aquesta raó, més autèntic i més veritable. Plató: La teoria de les idees La jerarquia de les Idees: Tot i que les idees son imperibles, perfectes i eternes, no totes tenen la mateixa importància.

A la República, Plató afirma que les Idees estan ordenades en una jerarquia que recorda la forma d'una piràmide. A la base hi ha les idees menys importatns, mentre que a la cúspide hi ha les més generals, significatives i valuoses. Plató: La teoria de les idees D'entre totes les idees, les principals son les relacions i valors comara la Bondat, la Bellesa i la Justícia. I per damunt de totes elles hi ha la Idea de Bé, la més important. Llegir text pàgina 67 i fer preguntes (a classe, en comú) Plató: ciència i opinió La teoria epistemològica de Plató està íntimament lligada a la seva metafísica. Així com hi ha dos mons (sensible i intel·ligible) hi ha dues maneres de conèixer.

El món sensible es pot copsar pels sentits, però no correspon amb la realitat veritable. El món de les idees, que es pot copsar per la raó, constitueix l'autèntica realitat perfecta i eterna. Plató: ciència i opinió Tot allò que captem pels sentits és canviant i imperfecte. El coneixement sensible no és un saber veritable sinó aparent. A aquest coneixement l'anomena opinió (doxa). El coneixement de les Idees, saber veritable, l'anomena ciència (episteme). El mite de la caverna: https://www.youtube.com/w atch?v=h3UJWsIfwsg Plató: ciència i opinió Plató presenta la seva concepció del coneixement a través de la teoria de la reminiscència.

Les idees no poden obtenir-se pels sentits corporals ni per cap experiència. Així doncs, com podríem dirigir la nostra investigació cap a alguna cosa si no sabéssim ja prèviament, encara que de manera difusa i imprecisa, què és el que busquem? Aquest és el tema que Plató exposa en el conegut exemple de l'esclau del Menó. En aquest exemple, Sòcrates, mitjançant unes quantes preguntes dirigides a un esclau analfabet aconsegueix que aquest, solament raonant, aconsegueixi descobrir el teorema de Pitàgores.

Com que ningú no li ho ha ensenyat (recordeu que Sòcrates únicament l'ajuda a dirigir adequadament la seva ment mitjançant la maièutica), es dedueix que en realitat ja ho sabia, però ho tenia oblidat. Mitjançant les preguntes l'esclau recorda el teorema geomètric. Aquesta presència en la nostra ment d'unes directrius del coneixement, així com la possibilitat de relacionar, comparar, establir judicis, etc. és prèvia a tota experiència, i en l'acte del coneixement el que fem és recordar o re-actualitzar contínuament aquesta possibilitat. Plató: ciència i opinió Així, conèixer és recordar: el coneixement és anamnesi (ἀνάμνησιν).

La nostra ànima immortal, preexistent al cos –que és com una presó de l'ànima i que ha habitat al món de les idees, pot recordar un coneixement que ja posseïa. Aquesta és la base de la teoria platònica del coneixement, que beu de la tradició orficopitagòrica. Plató: ciència i opinió Segons Plató, l'ànima humana és immortal i en aquesta vida està atrapada en un cos com si fos una presó. Quan el cos mor, l'ànima torna a reencarnar-se en un altre cos (transmigració) en un cercle de reencarnacions. Plató situa l'ànima originalment en el món de les Idees, i és per això que les pot conèixer directament mentre habita aquest món intel·ligible.

Quan l'ànima s'encarna en un cos material, el coneixement resta oblidat. Però quan observa les coses, com que aquestes imiten les Idees o en participen, es pot produir l'evocació i pot aflorar el record (anamnesi) de les Idees. Plató: ciència i opinió La anamnesi ha d'entendre's en el sentit que en ocasió d'enfrontar-nos al coneixement d'alguna cosa, actualitzem i revifen en nosaltres unes possibilitats i uns fonaments del coneixement que ja posseïm. No és que ja coneguem des de sempre, però que aquest coneixement estigui oblidat.

A allò que sí que posseïm des de sempre, com a humans, és la possibilitat de jutjar, de valorar, de relacionar, de comparar, d'establir relacions; en definitiva, de «recordar» les idees fonamentals. És a dir, en qualitat d'éssers racionals posseïm el logos que ens permet pensar i aprehendre la veritable realitat, i és aquest logos el que ens preexisteix. Plató: ciència i opinió D'altra banda, Plató rep la influència de Sòcrates i adopta el mètode de la dialèctica, la inducció maièutica.

En el diàleg es pot aconseguir que un raoni per si mateix de manera correcta i progressi en una lenta ascensió del que és particular al que és general fins aconseguir definir els conceptes universals, i arribi així al coneixement de les Idees. La descripció dels diferents graus del coneixement que es poden assolir es detalla en una altra al·legoria: el símil de la línia. Plató ens diu que tracem una línia i la dividim en dues parts desiguals que, alhora, s'han de tornar a dividir en dues meitats seguint la mateixa proporció. . La dimensió de cada part representa el seu grau de realitat i, en correspondència, el grau de fiabilitat del coneixement que ens pot proporcionar.

Plató: ciència i opinió Si volem anar més enllà del coneixement enganyós dels sentits hem de fer un esforç ardu i prolongat. Hem d'anar pujant a poc a poc des dels nivells més accessibles fins a conquerir les altituds més distants. En aquest procés de coneixement Plató distingeix diversos graus de realitat i coneixement. Plató: ciència i opinió Dins de la doxa: Allò que té menys realitat: les representacions o imatges (una ombra, un dibuix, un reflexe) Li correspon l'eikasia (εἰχασία, imaginació o conjectura o figuració): el món de l'art en general, la literatura o els somnis.

Plató: ciència i opinió Més real que les ombres i figures, hi ha els éssers físics o objectes, El seu coneixement és la pístis (πίστις, creença o creença raonable), i seria una cosa així com les ciències empíriques. No és el veritable coneixement. Plató: ciència i opinió Dins de l'episteme (ἐπιστήμη), que inclou la diànoia (διάνοια, coneixement demostratiu) i la noesi (νόησις) (coneixement discursiu i raó o coneixement dialèctic). Les dues parts del segon segment de la línia es corresponen amb el coneixement del món intel·ligible i tenen com a objecte les entitats matemàtiques i les Idees. El coneixement de les matemàtiques és un tipus de coneixement demostratiu.

Plató: ciència i opinió L'últim grau de la línia correspon al coneixement de les Idees, És un coneixement dialèctic en el qual prescindim ja de tota representació sensible i operem nomes sobre les Idees i a través d'Idees. Hi distingim dos moments: o Dialèctica ascendent: la raó analitza les Idees i les seves relacions fins arribar a la Idea del Bé. o Dialèctica descendent: després d'arribar a la intuïció intel·lectual immediata de cada una de les Idees i haver comprès les seves relacions i jerarquies, podem comprendre i contemplar des del capdamunt l'ordre i l'harmonia de la totalitat de l'Ésser.

Plató: ciència i opinió Plató: cos i ànima De nou, dualisme: ésser humà està fet de dues parts molt diferents, el cos (material, canviant i imperfecte, pertany al món sensible) i l'ànima (immaterial, és la part més noble que hi ha en les persones). El cos i l'ànima són de naturalesa diferent ia la seva unió és purament accidental i transitòria. El cos és una mena de presó on l'ànima està tancada (doctrina del soma-sema). Les passions i apetits del cos son responsables dels nostres defectes i imperfeccions; les necessitats i desigs corporals ens assetgen i allunyen de la saviesa i la felicitat autèntica.

Plató: cos i ànima Per dur una vida plena i satisfactòria, hem de cultivar la nostra part racional, i portar una vida ascètica, posar frens als desigs i als plaers. El cos, com totes les coses materials, es descompon i desapareix després de la mort, mentre que l'ànima no mor mai. De fet, segons Plató, l'ànima preexisteix al cos, i és allò que permet la reminiscència o anamnesi. La mateixa filosofia no és altra cosa que l'aprenentatge a saber desprendre's del cos, o «exercitar-se a morir de grat». Plató: cos i ànima El mite del carro alat (Fedre): Plató compara l'ànima en el món de les Idees amb un carro tirat per dos cavalls alats, un de bo i de dolent, conduït per un auriga.

Les ànimes, juntament amb els déus, giren en cercle dedicades a la contemplació de les Odees. L'auriga ha de dominar els dos cavalls per poder mantenir-se en el món intel·ligible. El cavall dolent, dominat per passions corporals, té una tendència natural cap al que és terrenal. Les ales creixen amb el coneixement que d'adquireix de les Idees. L'auriga representa la part racional de l'ànima que cal conduir cap a la veritat.

El cavall bo representa els desitjos espirituals i l'impuls moral que guien l'ànima a fer accions bones, o la part positiva de la naturalesa passional (indignació justa, per exemple), mentre que l'altre representa les passions irracionals de l'ànima, els apetits carnals i terrenals. Plató: cos i ànima Quan el cos mor, l'ànima torna al món de les Idees, on roman un temps variable fins que torna a reencarnar-se en un altre cos. Per trncar aquest cercle etern de reencarnacions, hem d'allunyar-nos del cos que ens fa esclaus de les seves passions, obrear bé i dedicar-nos al coneixement de les realitats autèntiques: les Idees.

La unió de coneixement i virtut explica com sortir del cicle de reencarnacions. Plató: cos i ànima Plató elabora una teoria tripartida de l'ànima. Segons aquesta teoria, hi ha tres parts diferents en l'ànima humana, associades a funcions diferenciades: a) ànima racional: Es localitza al cap i es guia pel desig de coneixement. Virtut pròpia: la saviesa i la prudència. b) ànima irascible: Al pit. Es mou pel desig d'honor i fama. Virtut que li és pròpia: la fortalesa o valor. Seu de les passions i sentiments nobles, com l'honor o la còlera del guerrer al camp de batalla. c) ànima concupiscible: al ventre, seu dels desigs i apetits corporals. Virtut que li és pròpia: la temprança o moderació.

El tipus de persona que som depèn del tipus d'ànima que predomina en nosaltres. Plató: ètica L'ètica de Plató s'inspira en els plantejaments de Sòcrates, que se sol anomenar intel·lectualisme moral. No és relativista, sinó universalista: creu que el bé existeix per si mateix i és el mateix per a totes les persones a tot arreu i en totes èpoques (al revés que els sofistes). Intel·lectualisme moral: si algú es comporta incorrectament, és perquè actua així per ignorància. Quan es coneix veritablement en què consisteix el bé autèntic, aleshores necessàriament s'actua bé.

Plató: ètica Així, el problema de l'ètica es redueix a aprendre la Idea de Bé, perquè, un cop l'haguem copsat, el nostre comportament serà sempre bo i moralment adequat. Plató: ètica L'ànima justa (justícia: diké) és aquella en la qual l'aspecte racional dirigeix i domina els altres aspectes, que respecta la jerarquia de funcions de l'ànima i en la qual cada part fa el que li correspon de manera adequada. La felicitat (eudaimonia) de l'individu apareixerà com el resultat…