Filosofía de Plató: Teoria de les Idees i Política

Y 36 flashcards y 24 preguntas más en el documento.

Texto del documento

1 Tema 1: Plató 2 EL MÈTODE SOCRÀTIC Sòcrates va exercir una influència difícil de sobreestimar en la filosofia de Plató. Temàticament, això és especialment evident en els diàlegs de joventut. En ells s'hi discuteixen essencialment idees ètiques a partir d'una aplicació canònica del mètode socràtic, el qual veurem a continuació. En un altre sentit, però, la influència de Sòcrates ressegueix tota l'obra platònica, atès que aquesta és incomprensible al marge de la concepció de la raó i el diàleg com a instruments per a conèixer una realitat que existeix independentment de nosaltres.

El punt de partida del mètode socràtic és la convicció que ningú actua malament a propòsit, sinó que tot error moral prové de la ignorància. Anomenem "intel·lectualisme moral" a la teoria que, si una persona conegués realment què és el bé, actuaria d'acord amb ell. Així, per a Sòcrates, la tasca central de la filosofia és la recerca del coneixement moral que tenim tots a dins, però que de vegades roman ocult: només a través del saber es pot obtenir una vida bona. Aquesta recerca no es fa transmetent doctrines tancades, sinó dialogant. L'estratègia dialèctica de Sòcrates es divideix en dos moments o passos que es diferencien per la seva naturalesa i propòsit.

El primer d'ells és la ironia socràtica, que no és humor burleta, sinó una estratègia: un es fa el desinformat, formula preguntes aparentment ingènues i deixa que l'interlocutor exposi la seva opinió. Un cop aquesta opinió és sobre la taula, aquesta és sotmesa a preguntes crítiques que en revelen contradiccions i mancances. Així, l'interlocutor descobreix per si mateix que el seu punt de partida era insuficient. Aquesta primera s'acompanya de la maièutica (del grec maieutiké, "art de la llevadora"). Igual que una llevadora ajuda a donar a llum, Sòcrates ajuda el seu interlocutor a "donar a llum" idees més clares i fonamentades.

No imposa un coneixement extern, sinó que guia el procés perquè l'altra persona arribi, a través del diàleg i la reflexió, a descobrir la veritat per si mateixa. LA REPÚBLICA L'obra platònica que examinarem, La República, és un diàleg de maduresa que resulta especialment rellevant per a provar de comprendre de manera detallada la filosofia platònica. En ella s'hi elabora un tractament força complet i sistemàtic de totes les vessants de la filosofia del nostre autor: La República és una obra de metafísica, epistemologia, antropologia, ètica i política.

Consegüentment, podríem dir que aquesta obra ens permet d'estudiar les connexions conceptuals que presenta la teoria platònica en el si de tots aquests àmbits de la filosofia. Ontologia: La realitat es divideix en dos elements (dualisme ontològic): existeix un món 3 material, constituït de coses observables (món sensible), i un món ideal, constituït d'allò que Plató anomena "idees" (món intel·ligible). Epistemologia: Existeix una diferència entre el que Plató anomena "opinió" i el que anomena "coneixement": el primer versa sobre el món sensible, i el segon sobre l'intel·ligible. Antropologia: L'ésser humà és un compost d'ànima (immaterial) i cos (material).

Les facultats racionals i volitives resideixen en l'ànima, que es divideix en tres parts. Ètica: Existeix un model de justicia individual (virtut) que pot ésser racionalment conegut. L'educació juga un rol preponderant en el desenvolupament del caràcter ètic. Política: Existeixen característiques objectives que defineixen la ciutat justa. Aquestes característiques concerneixen la tipologia d'individus i el rol que la raó indica que han de jugar en la polis.

TEORIA DE LES IDEES: UNA INTRODUCCIÓ En el context de Plató, però, el terme Idea (o forma) té un sentit completament diferent: no es tracta d'una imatge o pensament dins nosaltres, sinó d'una entitat objectiva, en el sentit que existeix de manera independent de la ment. Les idees platòniques són formes perfectes que constitueixen l'essència de les coses. Per exemple, la idea de "justícia" és la forma mateixa de la justícia, eterna (no té ni inici ni final en el temps), immutable (no pateix canvis), universal (representa totes les coses del seu mateix tipus) i intangible (inaccessible a través dels sentits).

Les coses particulars del món sensible només en són còpies imperfectes i transitòries, que participen d'aquesta idea sense poder-la reproduir completament. les coses materials poden ser allò que són perquè hi ha Idees. Com que les idees platòniques existeixen fora del temps i de l'espai i de manera independent del món sensible i de la ment humana, podem dir d'elles que són "transcendents". Dir que les idees són transcendents reprodueix aquest conjunt de trets que acabem d'explicar fa un moment: les idees existeixen de manera separada de les coses que representen, i no en depèn metafísicament.

Aquesta noció de transcendència contrasta amb la d'immanència, en què alguna cosa existeix "dins" o com a part de les coses concretes. Les idees platòniques no són immanents perquè no resideixen dins dels objectes particulars ni es confonen amb ells: les idees tenen una existència separada, en el que Plató anomena "món de les idees". 4 Per veure-ho més clarament, fixeu-vos en aquest quadre comparatiu entre les Idees platòniques i les coses sensibles (és a dir, allò que percebem amb els sentits): Idees platòniques Coses sensibles Explicació Eternes Temporals Les idees existeixen sempre, fora del temps, mentre que les coses sensibles neixen, canvien i desapareixen.

Immutables Mutables Les idees no canvien mai; les coses sensibles poden transformar-se i deteriorar-se. Perfectes Imperfectes Les idees són completes i sense defectes; les coses sensibles només en són còpies aproximades, amb mancances. Universals Individuals Cada idea és comuna a tots els casos (ex.: la idea de "justícia"); les coses sensibles són úniques i concretes. Intel·ligibles Sensibles Les idees només es coneixen mitjançant la raó i la reflexió intel·lectual; les coses sensibles es perceben pels sentits.

IDEES: LA RELACIÓ D'IMITACIÓ/PARTICIPACIÓ JERARQUIA ONTOLÒGICA DE LES IDEES Per Plató, les idees mantenen una relació de jerarquia ontològica: algunes són més importants 5 que les altres, i les que són menys important poden existir i ser conegudes només perquè les més importants existeixen i poden ser conegudes. Aquesta jerarquia també s'estén a les coses sensibles. El món material existeix immediatament per sota de les idees amb menys estatus.

Això vol dir que hem d'imaginar-nos una relació de dependència metafísica segons la qual hi ha una entitat superior (com veurem ara, la idea de "Bé") de la qual depenen tota la resta de coses; i una entitat inferior (el món material) que basa la seva existència en l'existència de les idees: TEORIA DE LES IDEES: GRAUS DE CONEIXEMENT Per a Plató, el coneixement s'estructura en una jerarquia de graus, que queden reflectits tant en la fiabilitat de la informació (epistemologia), com en el nivell de realitat a què aquesta refereix (ontologia) –efectivament, només allò que existeix pròpiament pot ésser pròpiament conegut.

Aquesta classificació apareix de manera especialment clara en el famós símil de la línia, que classifica els saber de més a menys sòlid, indicant per a cada nivell la seva correspondència ontològica: 1. Món sensible (opinió o doxa): Correspon al coneixement dels objectes físics, canviants i imperfectes. Té dos nivells: Eikasia (imaginació): el grau més baix. Es refereix a les imatges, ombres i representacions. És un coneixement basat en aparences, poc fiable. Exemple: creure que una fotografia reflecteix la realitat tal com és. Pistis (creença): coneixement dels objectes físics mateixos, però encara limitat per la seva naturalesa canviant i imperfecta.

Exemple: creure que una taula concreta és real i estable, sense comprendre'n 6 l'essència. 2. Món intel·ligible (coneixement o episteme): Correspon al coneixement de les idees platòniques, eternes i immutables. Té dos nivells: Dianoia (pensament discursiu): coneixement mitjançant raonaments, com el de les matemàtiques. Encara depèn de símbols i hipòtesis. Exemple: resoldre una equació assumint certes definicions prèvies. Noesis (intel·ligència pura): el grau més alt de coneixement. Coneixement directe i intuïtiu de les idees, especialment de la Idea de Bé, que fonamenta totes les altres. Exemple: comprendre de manera profunda què és la justícia en si mateixa.

Així doncs, com dèiem, Plató tracta d'exposar que existeix ha una correspondència entre els graus de realitat de les coses i la qualitat del coneixement que podem extreure'n. Mentre que aquelles coses l'existència de les quals depèn menys de les altres poden ser més perfectament conegudes, aquelles coses que són més dèbils i que necessiten més de les altres per existir només poden ser conegudes imperfectament. 7 TEORIA DE LES IDEES: ASCENS CAP AL CONEIXEMENT Plató dona una importància cabdal a explicar com és el procés a partir del qual el savi pot obtenir autèntic coneixement de les idees.

Aquest procés és descrit com una ascensió que l'ànima recorre des de l'opinió (coneixement d'allò sensible; poc fiable) fins a la veritable saviesa (coneixement d'allò intel·ligible; fiable). Aquest procés és guiat per la dialèctica, que per a Plató no és només una tècnica de raonament, sinó també el mètode suprem que permet a la ment anar deixant enrere les aparences i accedir la realitat immutable representada per les Idees. Plató també utilitza el terme "dialèctic" per referir-se a aquell que ha aconseguit conèixer les idees, de tal manera que el terme pot entendre's de les tres maneres següents: 1.

"Dialèctica" com a procés: la dialèctica és el camí que porta l'individu a transcendir les limitacions dels sentits i encaminar-se vers les Idees, especialment la idea de Bé. 2. "Dialèctic" com a coneixedor de les idees: sap què és la Justícia i com es relacionen les idees entre si i amb la idea de Bé. 3. "Dialèctica" com a ciència: La ciència més elevada, que únicament involucra la raó. Busca principis universals (Idees) i la seva connexió amb la Idea de Bé. En el llibre VI de la República, Plató tracta d'explicar el procés d'adquisició de coneixement d'Idees (això és, el procés dialèctic) amb una famosa metàfora que es coneix com "El mite de la caverna".

Aquest mite és una bona il·lustració, a més, d'altres aspectes cabdals del pensament de Plató, alguns dels quals ja hem comentat i alguns dels quals veurem seguidament: la jerarquia ontològica de l'ésser, els diversos graus del coneixement, les dificultats a l'hora d'obtenir-lo i el paper d'aquell que coneix les idees envers ell mateix i la resta de membres de la societat. Plató ens convida a imaginar uns homes encadenats des de petits dins d'una cova, incapaços de girar el cap i obligats a mirar només la paret del fons. Darrere seu hi ha un foc i, entre el foc i ells, passen persones amb objectes.

Els presoners només poden veure les ombres projectades a la paret i sentir els ecos de les veus, i per això creuen que aquelles ombres constitueixen tota la realitat (aquesta forma de coneixement representa l'elkasía, o coneixement de representacions). Quan un d'ells és alliberat i forçat a alçar-se, al principi es mareja i li fan mal els ulls: és difícil acceptar que les ombres no eren les coses reals. Però de mica en mica descobreix que allò que projectava les ombres són objectes més reals que el que havia vist fins ara (aquesta forma de coneixement representa la pistis, o coneixement dels objectes sensibles).

A continuació surt a l'exterior, on primer veu els arbres i la resta d'objectes (diánoia) i, finalment, aconsegueix mirar directament el sol 8 (noesi), que és la font de llum i de vida. Amb això el presoner comprèn que tot el que havia viscut dins la caverna era només aparença i que la veritable realitat és a fora. Quan aquest presoner torna a la caverna per explicar als altres la veritat, és rebut amb incomprensió. Els companys es riuen d'ell, no l'entenen i fins i tot tracten d'agredir-lo, perquè prefereixen seguir creient en les ombres que els són familiars.

En el següent esquema hi trobareu representats els símbols que apareixen en el mite de la caverna i els elements filosòfics que cada un d'ells representa. Si us fixeu en la forma com es corresponen els uns als altres, veureu de seguida la pretensió de Plató de tractar d'explicar el procés d'ascens vers el coneixement d'Idees a partir d'aquesta correspondència que he qualificat de "desplaçada": les coses de la caverna representen les coses sensibles i les coses de l'exterior representen les idees: Element del mite Significat en la filosofia de Plató Ombres projectades a la paret Còpies o aparences de les coses sensibles; coneixement més baix, basat en la il·lusió i l'opinió (eikasia).

Objectes que projecten les ombres Coses sensibles del món físic; realitat percebuda pels sentits, però canviant i imperfecta (pistis). Presoners encadenats Ser humà en estat d'ignorància, pres als prejudicis i als límits de la percepció sensorial. 9 Alliberament d'un presoner Inici del procés filosòfic; despertar intel·lectual i qüestionament de les creences. Ascens fora de la caverna Procés de coneixement ascendent (dialèctica) fins al món intel·ligible i les Idees. Món exterior Món de les Idees; realitat immutable i veritable coneguda només per la raó (diánoia).

Sol Idea del Bé; principi suprem que dóna llum i sentit a totes les altres Idees i a la realitat, conegut pel més elevat exercici de l'intel·lecte (nóesis). Retorn del presoner a la caverna Tasca del filòsof: transmetre el coneixement i guiar els altres, tot i la incomprensió o hostilitat. Fixeu-vos en l'últim aspecte de la taula; Plató no l'introdueix com a un mer artifici literari, sinó amb una pretensió estrictament filosòfica i didàctica, tal com ocorre amb la resta d'imatges. Segons Plató, és tant important el procés vers el coneixement de la idea de Bé (dialèctica ascendent) com el procés de retorn vers els altres per tal de fer comú aquest coneixement (dialèctica descendent).

La importància d'aquest procés de "retorn" descansa en el seu caràcter pràctic: aquell que torna pot usar el coneixement de les Idees, especialment de la idea de Bé, per tal d'ordenar la vida humana d'acord amb allò que és just i bo. Com veurem més endavant, aquest aspecte és fonamental per entendre les idees polítiques de Plató, i especialment les seves consideracions sobre què fa que una ciutat sigui justa. TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA: PER QUÈ EL MÓN SENSIBLE NO PROPORCIONA CONEIXEMENT? D'ON PROVÉ EL CONEIXEMENT DE LES IDEES? Plató parteix de la idea que el món sensible no ens pot oferir coneixement autèntic.

Tal com hem explicat abans, les coses que percebem amb els sentits són concretes, canviants i imperfectes: el mateix objecte pot aparèixer-nos de manera diferent depenent de la llum, la perspectiva o el nostre estat, i fins i tot pot deixar d'existir. Com que la seva naturalesa és 10 mutable, llavors, usant els termes que ja coneixem, ens poden donar opinió (doxa), però no coneixement ferm (episteme). Però si a través dels sentits no podem arribar al coneixement de les Idees, etern, immutable i perfecte, com se suposa que hem d'arribar-hi?

Aquest és un punt de partida que Plató es veu obligat a acceptar: si el coneixement de les coses sensibles és imperfecte, sembla obvi que aquest no pot ser el primer pas per adquirir un coneixement perfecte. Segons Plató, l'ànima humana, que és immortal, pot adquirir coneixement de les Idees perquè les ha contemplat abans del naixement de la persona i per tant abans de la seva unió amb un cos. Quan es produeix aquesta unió, el coneixement queda oblidat, però no desapareix: roman latent en l'ànima. D'aquesta teoria se'n diu "teoria de la reminiscència" (o anamnesi), la qual sol descriure's amb la sentència "conèixer és recordar".

Per així dir-ho, arribar a conèixer una idea és arribar a "desoblidar" una cosa que ja coneixíem, però que vam oblidar en l'episodi traumàtic d'unió entre el cos i l'ànima. Plató reconeix que el contacte amb el món sensible pot despertar aquest record: observar un objecte bell pot portar-nos a recordar la Idea de Bellesa; presenciar un acte just, la Idea de Justícia. Però convé insistir que això no implica que el coneixement de les idees (perfectes) provingui del coneixement de les coses sensibles (imperfectes). La contemplació del món físic pot conduir-nos a reconèixer que certes coses, més enllà dels seus trets particulars, s'assemblen entre sí i, per tant, comparteixen una essència.

Però aquesta intuïció només pot convertir-se en coneixement conscient precisament perquè l'ànima ja coneix d'avantmà les Idees. Així doncs, allò que en sentit estricte ens proporciona coneixement autèntic és la capacitat de la part racional de l'ànima de "recordar". L'ànima no extreu les formes perfectes de la contemplació d'objectes imperfectes, sinó que reconeix en els exemples imperfectes del món sensible la presència de les d'idees que ja coneixia d'abans.

Amb això Plató no només vol insistir de manera aparentment dogmàtica en el fet que les Idees són més reals que les coses sensibles, sinó destacar una dificultat autènticament filosòfica per al seu adversari: la dificultat d'explicar com seria possible que adquiríssim coneixement de conceptes universals "extraient-lo" de les coses particulars. Per veure-ho, imagineu-vos el coneixement del concepte universal de "casa". La hipòtesi d'alguns sofistes consistia a dir que aquest concepte el podem conèixer a partir de tenir experiències diferents de cases particulars.

Així, segons aquesta història, després de veure moltes cases podríem copsar una relació de semblança entre elles: la relació consistent a ser una casa. ANTROPOLOGIA PLATÒNICA: L'ÀNIMA I EL COS 11 Hem vist de manera breu i de passada que, segons Plató, el cos i l'ànima són dues entitats diferents, amb atributs perfectament distingibles. De la teoria que la persona humana està feta de dues "pastes" irreductibles l'una a l'altra se'n diu "dualisme antropològic". Plató descriu aquestes dues parts que constitueixen la persona humana, cos i ànima, de la manera següent: Cos: Material, mortal, subjecte al canvi i a la corrupció.

Pertany al món sensible i està sotmès a les necessitats físiques (fam, set, dolor, plaer...). Ànima: Immaterial, immortal i racional. Pertany al món intel·ligible, i la seva autèntica naturalesa és contemplar les Idees i conèixer la veritat. Fa un moment he caracteritzat la unió del cos i l'ànima com a un "procés traumàtic"; efectivament, Plató descriu la relació entre aquestes dues coses afirmant que el cos és una presó per a l'ànima.

L'acoblament del cos i l'ànima és accidental en el sentit específic l'ànima resulta devaluada per aquesta unió; però, sobretot, en el sentit estrictament filosòfic del terme "accidental": en el sentit que no és essencial de l'ànima o propi de la seva natura d'estar unida al cos, de tal manera que aquesta pot existir amb independència d'aquest. Plató argumenta que el cos és una font de distraccions en la mesura que en ell s'ubiquen la mena de desitjos que aparten l'individu de les Idees. Això significa que el cos representa per a l'ànima un obstacle en el seu procés de retrobar-se amb les idees amb què coexistia en el món de les Idees, i que són font de coneixement veritable.

Quan Plató afirma que la unió de l'ànima i el cos és una "caiguda" per a l'ànima, amb això no vol fer una descripció física o espacial del fenomen, sinó moral: aquest procés representa una degradació per a l'ànima en el sentit que aquesta s'aparta d'allò que és bo, bell i veritable. ANTROPOLOGIA PLATÒNICA: LA NATURALESA TRIPARTITA DE L'ÀNIMA Plató concep l'ànima com una realitat tripartida, és a dir, formada per tres parts diferenciades, cadascuna amb funcions i inclinacions pròpies. En primer lloc, hi ha l'ànima racional, que és la part més noble i pròpiament humana, destinada al coneixement de la veritat i a la recerca del bé.

És aquesta la que ha de governar tota l'ànima i posar ordre en la vida de la persona. En segon lloc, trobem l'ànima irascible o impulsiva, seu de la ira, el coratge i l'afany d'honor. Aquesta part pot esdevenir una força molt valuosa quan actua guiada per la raó, ja que aporta energia i determinació. Finalment, hi ha l'ànima concupiscible o apetitiva, la part més vinculada al cos i als seus desitjos, com ara la recerca de plaers, riqueses o satisfaccions materials. És la part que més fàcilment 12 pot desviar-nos del camí recte si no és degudament controlada. Cada una d'aquestes parts de l'ànima té associada una virtut pròpia.

L'ànima racional es correspon amb la prudència (o saviesa), ja que és la capacitat de discernir el que és veritablement bo. L'ànima irascible té com a virtut la fortalesa (o coratge), que permet sostenir-se fermament davant les dificultats i obeir la raó. L'ànima concupiscible, quan està ordenada, s'expressa en la temperança, que consisteix a moderar els desigs i mantenir-los sota el control de la raó.

Segons Plató, tal com veurem amb més detall més endavant, la convivència harmònica de les tres parts sota la guia de la raó dona lloc a la justícia, que és la virtut global de l'ànima: l'ànima és justa quan cadascuna de les parts compleix la seva funció de manera equilibrada i sense envair el paper de les altres. Part de l'ànima Atributs principals Virtuts corresponents Ànima racional Racional, busca la veritat i el coneixement; orienta l'ànima cap al Bé i el món intel·ligible. Saviesa o prudència: capacitat de prendre decisions justes i encertades. Ànima irascible Valent, ambiciós i assertiu; responsable de la motivació, l'orgull i les passions nobles.

Coratge: fermesa davant del perill i coherència amb la raó. Ànima concupiscible Apetitiu i irracional; orientat a plaer, confort i satisfacció dels desitjos físics. Temprança: control dels desitjos i equilibrar els plaers amb la raó. 13 LA JUSTÍCIA A LA CIUTAT: UNA APROXIMACIÓ A LA POLÍTICA PLATÒNICA Tal com hem dit, encara que només de passada, Plató identifica la justícia en l'individu amb l'harmonia de l'ànima: aquesta existeix quan cadascuna de les seves parts (racional, irascible i concupiscible) compleix la seva funció pròpia i es manté en equilibri sota la tutela de la raó.

No obstant, Plató mateix reconeix que no podem oferir una justificació adequada d'aquesta posició sense haver explicat abans en què consisteix la justícia en la ciutat. Consegüentment, abans d'etendre el primer fenomen, cal que entenguem el segon. Però què ho justifica, que l'ordre de l'explicació és aquest? Perquè hauríem d'entendre abans què és una ciutat justa, si volem comprendre què és una persona justa? Plató ho explica de tres maneres diferents: (1) "Les lletres grans són més fàcils de llegir que les petites." Aquesta metàfora pretén apel·lar al fet que la ciutat és una estructura més gran i complexa, amb parts que són més fàcils de separar les unes de les altres.

Qui vol entendre l'ordre adequat d'aquestes parts el veurà més fàcilment en la ciutat que en l'individu. (2) L'ànima humana no és visible, però la ciutat sí. La ciutat pot ser concebuda com a la imatge visible de l'ànima humana (invisible). (3) El problema polític és lògicament previ al problema ètic. No podem entendre la virtut personal si no és com a una extensió de la justícia. Així doncs, si cal començar per la idea de la justícia en la ciutat, quin ha de ser el nostre punt de partida? Plató inicia la seva investigació amb un relat pretesament històric sobre l'origen de les ciutats, la seva raó de ser, la seva estructura i la seva potencial degeneració.

La ciutat neix de la necessitat: cap individu no és autosuficient, i per això els humans s'associen i reparteixen tasques. Aquest és el principi de la divisió del treball, segons el qual cadascú desenvolupa una tasca diferenciada d'acord a les seves capacitats naturals. Quan es busquen més luxes i béns, la ciutat esdevé més complexa i apareixen nous rols socials: el dels productors, el dels guardians i el dels governants.

Cada una d'aquestes classes es diferencia de les altres per la funció que desenvolupa en la ciutat, la part de l'ànima que amb què s'identifica i la virtut que li correspon: 14 Classe social Paper social Part de l'ànima Filòsofs / governants Governen la ciutat amb coneixement del bé i de la justícia. Racional Guardians / guerrers Defensen la ciutat i garanteixen l'ordre establert pels governants. Irascible Productors Produeixen els béns materials necessaris (aliments, cases, eines, comerç...). Concupiscible Fixeu-vos, doncs, que hi ha una simetria entre l'estructura tripartita de la ciutat i l'estructura tripartita de l'ànima.

Plató creu que la ciutat és com una mena d'organisme viu on el paper que hi desenvolupa cada individu ha de ser determinat per les seves facultats naturals, que es tradueixen en si és una o l'altra la part de l'ànima que li és preponderant. Consegüentment, l'harmonia no s'aconsegueix a partir de la igualtat, sinó que emergeix d'un ordre social jeràrquic natural.

No és massa difícil de veure que això podria suggerir l'existència d'un potencial paral·lelisme entre la justícia pel què fa a ciutat i la justícia pel què fa a l'individu; al cap i a la fi, si la justícia a la ciutat s'identifica amb una certa relació entre les seves parts, tal com ara veurem, no seria gens inversemblant que aquesta mateixa relació determinés la justícia en les persones, atès que aquestes es conformen de parts semblants.

Sigui com sigui, una vegada assolit aquest punt, Plató tracta d'explicar què és una ciutat justa tot explicant com les ciutats esdevenen corruptes i es degraden quan els seus habitants pretenen exercir funcions que no els corresponen, i quan les virtuts que identifiquen cada classe són bescanviades per vicis. Això passa, per exemple, quan els productors volen ocupar el poder perquè s'obliden del valor de la temperança i es rendeixen als plaers, o quan els soldats busquen només la glòria i l'honor militar. La ciutat justa representa tot el contrari d'això.

Segons Plató, allò que la caracteritza és l'harmonia entre les seves parts; en ella, cada part fa la funció que li pertoca, totes elles dirigides pel bon criteri dels governants, que han conegut la idea mateixa de Bé. Aquesta és, en definitiva, la concepció platònica de justícia en la ciutat: que cadascuna de les classes socials —productors, guardians i governants— faci allò que li és propi, sense envair el rol dels altres, de manera que la ciutat funcioni amb ordre i harmonia. 15 Classe Funció Virtut Productors Oferir a la ciutat els recursos per satisfer necessitats bàsiques. Moderació (temprança) Saber limitar els desitjos i acceptar la guia de les classes superiors.

Guardians Defensa de la ciutat (externa o internes). Coratge Capacitat de mantenir-se ferm en les lleis establertes pels governants. Aliats dels governants Governants Exercir poder polític (prendre decisions) Saviesa (prudència) Capacitat de comprendre què és millor per a tota la ciutat. Atès que a cada classe social li correspon una virtut, Plató també identifica la justícia a la ciutat en termes d'aquestes. La ciutat és justa quan és moderada, coratjosa i sàvia, això és, quan cada classe social excel·leix en allò en què naturalment és virtuosa i s'aparta d'allò que li representa un vici natural.

D'aquesta caracterització se'n diu "harmonia de les virtuts"; podem entendre-la de forma anàloga a l'anterior pel fet que aquí la justícia també depèn de la relació harmònica entre les parts d'una estructura: Virtuts de la ciutat Quan té la virtut? Què implica la virtut? Moderada Quan tots els ciutadans són moderats. Controlen els seus desitjos i hi ha acord sobre qui ha de governar i qui obeir. 16 Coratjosa Quan els guardians són coratjosos Limitar-se a la defensa de la llei i no canviar d'opinió per interessos o por. Sàvia Quan els governants són savis (filòsofs) Prendre decisions enfocades al Bé.

En resum, doncs, la justícia és harmonia; i l'harmonia resideix en la relació natural dels ordres socials, és a dir, en el compliment per part de cada un d'ells de la tasca que li pertoca per natura. Els savis, és a dir, els filòsofs, són aquells que tenen el paper més important, garantit pel fet que el seu coneixement de les Idees els permet d'ordenar la ciutat d'una manera concordant amb l'ordre natural. D'acord a aquest ordre, la ciutat justa és aquella en què la saviesa dirigeix, la valentia protegeix i la temprança manté la pau. LA JUSTÍCIA EN LA CIUTAT: COM ES JUSTIFICA L'ORDRE ESTABLERT?

Plató tracta de justificar el repartiment del poder i l'organització social a la polis ideal tot introduint un relat que ell mateix qualifica de "noble mentida": el mite dels metalls. L'epítet de "noble mentida" respon a la pretensió de Plató que les seves paraules no siguin preses de manera literal. El mite té més aviat una funció pràctica: si els habitants de la polis accepten que un cert ordre social és natural, i que a més està teològicament justificat, llavors és més fàcil d'assegurar l'obediència d'unes classes a les altres d'acord a allò que estableix aquest ordre.

Segons aquest mite, tots els ciutadans han estat formats per la mateixa mare terra, però cadascun porta dins seu un metall diferent que determina la seva naturalesa i la funció que li correspon dins la ciutat: Alguns tenen or en la seva ànima: són els que han de governar, perquè el seu metall simbolitza la saviesa i la capacitat de guiar el conjunt. Uns altres tenen plata: són els guardians i auxiliars, els encarregats de defensar la ciutat i mantenir l'ordre, guiats per la valentia. 17 Finalment, la majoria tenen ferro o bronze: són els productors (pagesos, artesans, comerciants), responsables de proveir les necessitats materials de la polis.

Efectivament, l'afany de justificació política sembla transparent: cadascú ha de complir la funció que li correspon segons la seva naturalesa, i no segons el seu desig personal. L'element legitimador del poder descansa sobre l'aspecte natural, inalterable, de les diferències socials: si els governants són d'or, llavors el seu poder no és fruit de l'atzar ni de la força, sinó de la seva mateixa essència. Tanmateix, Plató admet que de pares d'or poden néixer fills de bronze, i viceversa: per això caldrà vigilar i educar els joves per descobrir quin metall predomina en cadascú. Això fa evident que el mite és ambivalent respecte del seu potencial classisme.

Si bé existeixen classes socials diferenciades que no són moralment equivalents, la pertinença a l'una o l'altra no s'hereta ni depèn de la riquesa, força o prestigi, sinó de la qualitat natural de l'ànima de cadascú. L'únic principi legitimador del govern és la naturalesa interna de les ànimes i la seva relació última amb la Idea de Bé. LA JUSTÍCIA EN L'INDIVIDU Hem vist abans que la ciutat i l'individu són isomòrfics (això és, que tenen la mateixa forma o estructura, que en aquest cas concret ha d'entendre's com que tenen les mateixes parts). Hem vist també que Plató caracteritza la justícia a la ciutat com una determinada relació entre les seves parts.

Amb aquests elements en tenim prou per tractar d'entendre com Plató caracteritza i tracta de justificar la justícia en l'individu. Una assumpció que Plató sembla tenir present en tot moment és que només existeix una idea de justícia, i que per tant seria inversemblant que la justícia pel què fa a la ciutat fos quelcom ben diferent de la justícia pel què fa a l'individu.

Dit això, els elements que podem considerar provats fins a aquest punt són els següents: (1) que la persona humana està constituïda dels mateixos elements o parts que la ciutat; (2) que la ciutat és justa quan cada part fa el que li pertoca, i quan consegüentment les parts es relacionen de manera harmònica; (3) i que la justícia en la persona humana no pot diferir radicalment de la justícia en la ciutat.

L'argument de Plató sembla autoevident, considerant aquestes premisses: com que la ciutat és virtuosa degut a una certa relació entre les seves parts, i com que l'ànima de l'individu presenta també aquestes parts, llavors l'individu també serà virtuós degut a una relació anàloga entre aquestes. Si l'haguéssim de reconstruir d'una manera més formal, l'argument podria tenir aquest aspecte: Premissa 1: En l'ànima existeixen les tres mateixes classes, tendències o aspectes que a la ciutat (són equivalents i compleixen funcions similars).

18 Premissa 2: La ciutat és justa quan cada part fa el que li pertoca sense envair les funcions de les altres Conclusió: Per tant, L'individu és just quan cada part fa el que li pertoca sense envair les funcions de les altres. Així doncs, l'argument de Plató és que si en l'individu hi ha parts anàlogues a les de la ciutat; i si a la ciutat la justícia és que cada part dugui a terme la seva funció natural, amb la part racional al capdavant; llavors, la justícia en l'individu ha de ser que cada part de l'ànima faci la seva funció, amb la part racional al capdavant.

EL PAPER DE L'EDUCACIÓ Per a Plató, l'educació té un paper central en la construcció de la ciutat ideal, ja que no es tracta només de transmetre coneixements o habilitats pràctiques, sinó de formar les ànimes de manera que cada persona pugui ocupar el lloc que li correspon segons la seva naturalesa. L'educació permet identificar els qui porten "metall d'or" a l'ànima i preparar-los perquè esdevinguin governants savis; de la mateixa manera, forma els guardians per protegir la ciutat i ensenya als productors a desenvolupar les seves capacitats sense envair les funcions dels altres.

Sense una educació adequada, la polis no podria mantenir l'harmonia ni la justícia, perquè cadascú seguiria els seus desitjos sense considerar el bé comú. A més, l'educació és el mitjà pel qual l'ànima s'acosta a la veritat i al coneixement del Bé, que és l'objectiu últim de la ciutat i de la vida humana. A través de l'educació, els individus aprenen a dominar els seus impulsos i passions, a reconèixer la diferència entre aparença i realitat, i a actuar de manera racional i justa.

Així, l'educació no només modela les habilitats i la conducta, sinó que transforma la manera mateixa de pensar i percebre el món, establint les bases per a una societat justa i per al desenvolupament personal dels ciutadans.