Text del document
FILOSOFIA ANTIGA HERÀCLIT [Actual Turquia, 535-475 aC] Pertany a un grup de pensadors que són anteriors a Sòcrates anomenats presocràtics. No es conserva cap obra completa d'Heràclit, però les seves idees s'han pogut reconstruir gràcies a fragments. Idees: 1. Les coses canvien constantment, per tant, res no és el mateix. "No et pots banyar dos cops al mateix riu". 2. Tot es crea a partir del conflicte. Els 4 elements (aigua, terra, aire i foc) lluiten entre si, tot es tracta d'una lluita entre contraris. 3. Allò que és contrari, és complementari. Les forces en conflicte queden equilibrades produint una situació en què no sembla que passi res. 4.
El foc és un element que posa ordre en els canvis, i els regula per tal que no siguin catastròfics. El foc està relacionat amb la intel·ligència i la raó, el logos. Tothom en té, però no tothom el fa servir. I només aquells que el facin servir podran entendre la lògica dels canvis. Resum: PARMÈNIDES [Actual Itàlia, 530-475 aC] Resum: Per Parmènides hi ha dues maneres de pensament: - El primer camí diu que el que és, és i el que no és, no és, i porta a la veritat, les coses són blanques o negres. Permanència. - El segon camí, el considera impossible i que no porta enlloc diu que el que és, no és i el que no és, és. Amb aquesta idea critica a Heràclit perquè creu que les coses són i no són.
Ampliació: 1. Si no canvia l'essència (el que és, deixa de ser) no hi ha canvi. Si un tronc passa a ser una taula no ha canviat l'essència, només la matèria, llavors el canvi no existeix. Tot el que existeix continua existint d'una manera o d'altre. 2. Les diferents experiències donen sensació de canvi, per això s'ha de desconfiar de les experiències que canvien i fer cas a la raó. 3. Les característiques de l'ésser són que sempre ha existit, el conjunt és etern, no comença ni acaba, tot és continu. SÒCRATES [Atenes, 470-399 aC] Filòsof professor de Plató i un personatge que trobem a les seves obres perquè Sòcrates no va deixar res per escrit.
Plató va escriure durant molts anys el personatge de Sòcrates, el de les primeres obres és un retrat de les idees del Sòcrates real, però a les posteriors obres exemplifica les idees de Plató. Resum: 1. Sòcrates és una llevadora, perquè ajuda els homes a donar a llum idees. a. S'ocupa de les seves ànimes, no dels seus cossos. b. Analitza el pensament per saber si és una cosa verdadera o no. c. És estèril d'idees, com les llevadores d'infants. 2. És famós per fer preguntes (l'art de la maièutica), però no dona respostes. "Jo només sé que no sé res". 3. Per treballar amb ell primer s'ha de descobrir que no saps bé les coses, per començar en un bon punt de partida.
Això resulta dolorós, perquè molts no volen reconèixer que no saben. Es reboten contra Sòcrates i l'abandonen. 4. Sòcrates va ser condemnat a mort per corrupció de menors. Denunciat pels pares dels seus estudiants. PLATÓ [Atenes, 427-347 aC] La seva escola d'aproximadament 800 anys de durada es diu Acadèmia, d'aquesta sortiran els platònics: seguidors i ampliadors de les seves idees. Les primeres obres que escriu plantegen moltes preguntes però no conclusions finals, seguint el model de Sòcrates. Posteriorment desenvolupa una filosofia pròpia. Idees: 1. L'ànima és immortal i neix molts cops (referència a la reencarnació). 2.
No aprenem res perquè ja ho sabem, el que realment fem és recordar (reminiscència). Les preguntes ajuden a recordar. 3. El cos és mortal, perquè és material, però l'anima, al ser immaterial, és immortal. El cos està sotmès al canvi (Heràclit), però l'ànima és permanent (Parmènides). El carro de cavalls: Els aurigues de les persones (o ànimes racionals pensants) condueixen un carro conduït per dos cavalls alats, un de bo que representa l'ànima irascible i que actua, i un de dolent que representa a l'ànima concupiscible i desitja. L'ànima vola pel món dels Déus on té tot el coneixement, però quan fa la volta, el cavall dolent pot fer a l'ànima un cos en el món material.
La teoria dels dos mons: 1. La caiguda al món material és tan traumàtica que oblida tot el coneixement. Per això per Plató, aprendre és recordar. 2. L'ànima ha d'intentar recordar per acostar-se una altra vegada al món immaterial, per fer-ho s'ha de fer filosofia. 3. Les idees viuen en el món intel·ligible, són perfectes i eternes, i amb aquestes es poden fer moltes coses, però el que es fa és imperfecte, variable i limitat. Hi ha un món d'idees i un món d'objectes. Relacionem coses imperfectes amb idees perfectes gràcies als records del món intel·ligible. 4. Al món material/sensible, que coneixem a través de sensacions, hi ha objectes i el cos i a l'intel·ligible idees i l'ànima.
Només s'aprèn al món intel·ligible mirant amunt el coneixement vertader, que es troba a les idees que els tenim abans de néixer, no a les sensacions, que canvien i són imperfectes. 5. Al món material és igual a com el descriu Heràclit, hi ha elements que lluiten entre si, es destrueixen i es reconstrueixen, trobem les sensacions que canvien, i per això ens hem de guiar per les idees eternes, les quals es troben al món intel·ligible com diu Parmènides. 6. Parmènides diu que l'ésser és un, però Plató diu que les idees són diversos éssers immutables. Tot i que durant molts anys va estar d'acord amb Parmènides, al final diu que l'ha de matar filosòficament, és a dir, pensar diferent d'ell.
La línia de Plató El món sensible és una còpia dolenta del món intel·ligible. Plató parla d'una línia que es divideix en segments proporcionals. Les imatges són còpia dels objectes, que són còpia de les proporcions matemàtiques, que són còpies de les idees. Les imatges i els objectes pertanyen al món material i les proporcions i les idees a l'intel·ligible. Sense deixar el món intel·ligible es pot analitzar un triangle i calcular aspectes relacionats a un nivell teòric, analitzar que hi ha dins de la idea de triangle. Després trobem objectes de forma triangular i imatges d'aquests. D'idea n'hi ha una, proporcions algunes, objectes molts i imatges infinites.
Un sol objecte genera moltes imatges, però cap imatge és completa i tenen poc valor, és l'objecte original el que té valor. L'escultura i la pintura també són còpies pel que per Plató no valen res. Entre els originals i les còpies hi ha també una proporció. La proporció Àuria és el càlcul matemàtic de l'equilibri perfecte i la proporció de la bellesa. El mite de la caverna: Uns homes estan asseguts en una cova mirant cap endavant en direcció contrària a la sortida, darrere, en un nivell una mica més elevat hi ha un foc.
Quan passen persones es reflecteixen les seves ombres en la paret que els homes veuen enlluernada pel foc, i en parlar el so rebota i els homes encadenats pensen que són les ombres qui parlen. Els homes es pensen que aquestes projeccions són el món real. Llavors un home aconsegueix sortir de la caverna i en arribar a l'exterior queda enlluernat, però acaba veient els objectes i meravelles de món. Quan torna a la caverna havent conegut el món exterior, la resta creu que no sap el que diu. Els intenta deslligar i fer-los sortir, però aquests l'acaben matant.
Amb aquesta història Plató torna a fer referència a la idea dels dos mons, la caverna i allò que veuen els homes és el món material on viuen enganyats pels seus sentits. Però si s'estudia i es fa filosofia es poden trencar aquestes cadenes per anar al món intel·ligible. Finalment, aquest final on es mata l'home fa referència a la mort de Sòcrates, condemnat per intentar fer sortir als seus alumnes de la caverna. La piràmide de Plató Plató arriba a la conclusió que les opinions i les mentides es basen en les sensacions, que són variables. Per això, per ell la democràcia és el triomf de les opinions en un sentit negatiu.
Volia una política basada en el coneixement vertader, no en les opinions, llavors busca un sistema polític en què la filosofia tenia un lloc assegurat i parteix de l'anàlisi de l'ànima. Això és el que proposa: La societat està dividida en tres classes socials que es corresponen amb els tres pisos de l'ànima. Cada persona ha de fer el que se li assigna, però aquestes classes no són hereditàries i són igualitàries entre homes i dones. Per seleccionar qui anirà a cada classe es posa a tots els nens en mans de l'escola pública, en la que es determinarà la classe social segons les seves capacitats.
Els més racionals o filòsofs governaran a dalt de la piràmide, els més irascibles o guerrers controlaran que es compleixin les normes i defensaran la ciutat. I els concupiscibles seran artesans i comerciants, i deixaran l'escola per practicar l'ofici. Els guerrers estudien amb els racionals gimnàstica i música, que són les principals matèries que s'estudien per aprendre que el cos està controlat i es pot posar-li ordre. La música també serveix per establir disciplina i ordre i sincronitzar els moviments, també té coneixement matemàtic. Els racionals, més endavant estudien filosofia.
Plató defensa aquest model amb la teoria de l'intel·lectualisme: els savis són els que han de decidir perquè saben el que està bé i actuen bé, que és el més important. En ser iguals les idees per tothom el que està bé també ha de ser-ho. A la unió soviética es va implementar un sistema similar al de plató en que la inmensa majoria del pobles estava controlada pel que deia el partit comunista. ARISTÒTIL [Atenes, 427-347 aC] Aristòtil és alumne de Plató, però no està d'acord amb les seves idees.
Per Aristòtil, la idea dels dos mons ("la doctrina de les idees"/ "el món intel·ligible") és complicar la simplicitat de l'únic món que hi ha, on existeix el canvi (Heràclit) i la permanència (Parmènides). Aristòtil deixarà a Plató i crearà la seva pròpia escola: El Liceu. Substància i accidents, acte i potència, canvi i permanència: Per Aristòtil, els elements permanents són substància i els elements canviants són accidents, però també ens parla del concepte de Subjecte. El Subjecte tendeix a ser permanent, però les accions que pot fer (Predicat) canvien, i això no vol dir que no conservi l'estabilitat.
El subjecte és substància que canvia per accidents, que alhora són tot el que es pot dir d'una substància, igual que el Predicat descriu al subjecte. Hi ha quatre tipus de canvis: 1. de substància: generació o destrucció/vida o mort 2. de qualitat: alteració 3. de quantitat: augment o disminució 4. de lloc: transmutació Els canvis poden ser en potència, on poden existir canvis contraris (ex. Fins que no es corregeix l'examen pots estar aprovat o suspès), o en acte, on no hi ha contraris (ex. T'han donat l'examen, estàs suspès). És possible Ser i no ser en potencia. Les causes: Les causes són els motius que fan que un canvi es produeixi. Causalitat són les causes d'un fet.
Casualitat és el desconeixement de les causes, Aristòtil busca les causes perquè responen al perquè d'un canvi. Hi ha quatre tipus de causes: 1. matèria: de què està fet un element 2. forma: l'estructura 3. motor: provoca el canvi i s'anomena "causa motor" o "causa eficient" 4. finalitat: motivació Les causes motor van encadenades, una causa es torna efecte que es torna causa, i d'una causa li pots buscar la causa anterior. Segons Aristòtil existeix un motor immòbil, la primera de totes les causes, aquest es troba al límit de l'univers i és un ésser diví. Durant l'edat mitjana aquesta serà Déu.
L'ànima i la virtut: L'ànima és una substància en moviment, aquesta dona forma a la persona i li permet evolucionar. Dins l'ànima hi ha tres elements: 1. les passions: emocions, no les pots controlar per això no ens fan ni bons ni dolents 2. les facultats: capacitats de sentir, de pensar, venen de naixement i tampoc ens fan bons o dolents 3. els hàbits o virtuts: tenim control sobre ells i ens fan bons o dolents, s'han d'entrenar per trobar el punt mig entre l'excés i el defecte, aquests són vicis, i és en el punt mig on es troba la virtut, que sempre va lligada a la persona perquè per si sola no existeix. El punt mig és diferent per a tothom i només existeix en els bons hàbits.
La felicitat: La felicitat és un hàbit i aquest es dona durant una activitat, quan l'estàs gaudint, posteriorment no existeix. No totes les activitats són per ser feliç, però la felicitat es busca per si mateixa, sense més incentius. L'objectiu final és ser feliç, el pitjor que pot passar és que els defectes no et permetin ser feliç, per això busquem el punt I mig on està aquesta felicitat. Aristòtil també parla de l'autarquia (ser autosuficient) per poder enfrontar les dificultats.
L'univers: Aristòtil creia que la terra era al centre de l'univers i els planetes que giren al seu voltant estan incrustats en esferes, finalment hi ha una esfera fixa on estan els estels, en aquesta hi ha música celestial. Ell explica que les esferes es mouen gràcies a un cinquè element anomenat èter. La seva teoria és absolutament obsoleta. EPICUR [Atenes, 427-347 aC] Els Epicuris o Hedonistes són un grup de filòsofs. Per ells, la filosofia serveix per assolir la salut de l'ànima i el seu objectiu és el plaer. La seva escola s'anomena "El Jardí". La felicitat: Igual que Aristòtil l'objectiu final és la felicitat, perquè pels Epicuris la felicitat és el plaer i aquest ve dels desitjos.
Els desitjos poden ser necessaris (menjar, beure, dormir), o innecessaris (vans). La felicitat és un desig necessari. Cal desfer-se dels desitjos vans per estar satisfet. Actuem per evitar patir, però no rebutgem els dolors que comporten un plaer major al final, també rebutgem molts plaers perquè ens causarien un dolor més gran. La intel·ligència és saber quins dolors i plaers sí, i quins no. Pels Epicuris el màxim plaer és l'amistat i creuen que si penses bé (fas filosofia) estaràs bé perquè la filosofia aporta coses bones. Els Déus: Els Déus segons els Epicuris, són éssers incorruptibles, i per tant feliços. Pensar el contrari és impropi.
Els mals i els béns no veren dels Déus, aquests no fan res que ens afecti, només estan amb els seus semblants, altres Déus. El futur i la mort: No cal preocupar-se per la mort, el dolor ve de les sensacions i la mort és la desaparició d'aquestes. Els pensaments de la mort són patiment sense sentit. El futur no depèn de nosaltres, no cal preocupar-se, s'ha de fer el que es pugui per arribar on es vol. ESTOÏCISME [Atenes, 427-347 aC] La felicitat: Defensen que hi ha coses que depenen de nosaltres i altres que no. Les accions que depenen de nosaltres ens fan lliures i les accions que no, ens fan esclaus, per això, si tries un objectiu que no depèn de tu, seràs infeliç.
La percepció que tens de les coses és el que depèn d'un mateix i el control de què aquestes t'afectin o no, depèn de tu. Les persones tenen unes condicions (de pobresa, de malaltia, de família...) i tu has de fer el millor que puguis amb aquestes condicions, la raó és el que et permet jutjar aquestes decisions. En resum: "No pretenguis que les coses passin com tu vols, desitja que passin com passen i així sempre seràs feliç". Els Déus: Pels Estoics els Déus són savis, justos i així governen. Ells comencen a creure en un únic Déu com un sol univers, com una sola lògica (Aristòtil). Com més s'estudiï la lògica, més s'entén Déu.
La ciència com a disciplina ens ajuda a viure en una millor terra, i la perspectiva Divina permet predir el futur (això creuen). Expressen la igualtat a través de la creença d'un sol Déu, no som ciutadans d'una polis, "Som ciutadans del món". Les persones bones accepten el que diu Déu i els Savis. La Llibertat: La llibertat és la indiferència respecte a les influències. No ho pots triar tot, però sempre tens marge de maniobra (ex No pots triar si moriràs, però pots decidir les teves últimes paraules), Ser persona és aprofitar aquest marge, inclús en situacions al límit (com la mort).
FILOSOFIA MEDIEVAL AGUSTÍ D'HIPONA [354-430] La filosofia medieval recicla l'antiga per reflexionar sobre la religió. Agustí, bisbe de la ciutat d'Hipona era un platònic cristià. Idees basades en Plató: 1. Igual que Plató parla de dos mons, els cristians parlen del cel i la terra. 2. Nosaltres som una imatge de Déu, ve de la idea de Plató, que deia que el món sensible era una imatge de l'intel·ligible. 3. La Trinitat del Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Per estudiar a Déu s'ha d'estudiar a l'home. Les persones són, coneixen i estimen, de les quals coses trobem que el Pare és, el Fill coneix i l'Esperit sant estima. 4. Els sentits ens enganyen, com diu Plató.
La informació ens ve a través del coneixement del món intel·ligible, no dels sentits. 5. Si les idees es guarden a la ment i són eternes, ha d'haver-hi una ment eterna que manté les idees: Déu. TOMÀS D'AQUINO [1225-1274] S'inspira en la filosofia aristotèlica per parlar de Déu. Els 5 camins per demostrar l'existència de Déu: 1. En la primera via s'estableix que hi ha moviment, les coses es mouen perquè hi ha alguna altra que les mou, per tant, hi ha alguna cosa que provoca moviment. No és possible que una cosa estigui movent-se i sigui moguda a la vegada, pel que ha d'existir algú, un primer motor, que no sigui mogut i mogui. Aquesta persona és Déu. 2.
La segona via es basa en la causa eficient, que és la causa motor. És necessari que existeixi una causa eficient que ho inicia tot perquè si no no hi hauria conseqüències. 3. La tercera via considera el fet de ser possible o necessari. Hi ha coses que poden deixar d'existir, però és necessari que existeixi una cosa necessària que no pugui deixar d'existir, perquè el món no deixi d'existir. Aquest ésser necessari és Déu. 4. La quarta via considera els graus de perfecció que hi ha als béns. Hi ha diferents graus de qualitat, com més t'acostes al nivell màxim de perfecció millor (referència a la idea de Plató on els màxims són les idees).
Tota la resta depèn del que és màxim, per tant, ha d'existir un ésser del qual pengen totes les altres perfeccions o qualitats, Déu. 5. La cinquena diu que el món està ordenat. Éssers que no són especialment intel·ligents fan coses intel·ligents perquè algú els ha donat la intel·ligència. Defensa que ha hagut d'existir un cervell que les ha posat en ordre, que és Déu. DESCARTES Matemàtic autor dels eixos Cartesians. És un racionalista, defensa que el nostre coneixement es basa en la raó. Dubta de tot, per això inventa un mètode per trobar el que és indubtable. L'objectiu no és demostrar que tot és fals: revisa si són sospitoses, i si ho són les deixa apartades, per buscar allò 100% fiable.
Per exemple: alguna vegada els sentits han sigut enganyosos no s'ha de confiar en aquests perquè no compleixen la condició de ser 100% verdaders. El mètode Descartes o dubtimetòdic: 1. No acceptar res que no sigui totalment veritat, és a dir, indubtable 2. Dividir els problemes en parts 3. Anar de coses senzilles a més complicades 4.
Revisar que no et deixes res El geni maligne: Es qüestiona si Déu l'enganya sobre la seva pròpia existència, ja que si és tot poderós té la capacitat, per tant, planteja la possibilitat que podria haver-hi un geni maligne que enganya a les persones sobre el món: Suposa que tot el que veu és fals, rebutja la seva memòria, el cos podria no existir, també podria no haver-hi Déu a excepció de l'enganyador. Però s'adona que per dubtar ha d'existir. Per tant, si està pensant és indubtable que pensa i, per tant, existeix "penso, ergo existeixo". Les idees: Les idees són la representació o còpia d'alguna cosa (la línia de Plató).
Existim com a pensament dins del qual hi ha idees, hi ha 3 tipus d'idees: 1. Innates: les tenim de naixement 2. Adventícies: venen de fora (ex. reconec una taula perquè ja he vist alguna) 3. Factícies: que són creades per un mateix, una fusió de pensaments (ex. caball i un corn = unicorn) Déu: Es planteja l'existència de Déu. Si les idees són còpies d'alguna cosa i ell té la idea de la perfecció, d'on ha tret aquesta idea?
No és adventícia perquè no ve de fora, no l'ha vista, ni és factícia perquè no l'ha construït, per tant, és innata: Ha d'existir un ésser perfecte que dona la idea de perfecció (nosaltres som imperfectes ha de venir d'un altre lloc): Déu: una substància omnipotent, omniscient, eterna... Sabem que existim i que Déu existeix. El dubte és si Déu ens enganya, però un Déu perfecte no pot estar d'acord amb l'engany (un acte imperfecte), per tant, Déu no enganya i el món ha d'existir, ja que no és fals. Més idees: 1. Tot i que el món existeix, és possible que no el percebem correctament, però Déu ens ha donat intel·ligència que permet corregir les percepcions errònies. 2.
Hi ha la substància pensant [res cogitans] finita (els homes) i la infinita (Déu), i substància extensa [res extensa] (coses materials). La pensant és intel·ligent, indivisible i no ocupa espai, i l'extensa ocupa espai, és divisible i no és intel·ligent. 3. Descartes és dualista: l'home és la fusió entre el cos i la ment. 4. Deixa com a problema la combinació entre cos i ànima, ja que tal com ho planteja no són combinables. Com poden interactuar un element material i un immaterial? Els temes del jo (ànima), Déu i el món es seguiran discutint posteriorment.
Hi ha autors racionalistes i empiristes que demostren la seva existència o inexistència, juntament amb el problema que deixa descartes sobre la combinació del res cogitans i el res extensa. SPINOZA Holandès jueu racionalista que estableix una solució al problema que deixa Descartes i és que en comptes de dues hi ha una substància i dues modalitats. Diu que la substància és Déu, que és el món i la natura, i allò que Déu pensa són els fets que canvien. Tot és Déu (panteisme), no som lliures, depenem de Déu. LEIBNIZ Matemàtic germànic. Defensa que hi ha infinites substàncies anomenades mònades, que són immaterials.
Els punts matemàtics existeixen i estan localitzats però no ocupen espai, el que ocupa espai és la connexió entre punts. A partir de punts ideals immaterials connectats es crea espai. Una mònada funciona ella sola i com són immaterials no es poden influenciar, però estan sincronitzades, per això sembla que vagin juntes. Hi ha una mònada suprema, Déu, que ha sincronitzat totes les altres. Si cada mònada és una equació, el món és un sistema d'equacions amb infinites equacions i incògnites, que ha calculat Déu. Déu abans de crear-lo va calcular com seria el món i es va quedar amb la millor versió, per això vivim en el millor món possible.