Text del document
RENÉ DESCARTES EL PARE DEL RACIONALISME 1. EL RENAIXEMENT I LA TRANSICIÓ CAP A LA FILOSOFIA MODERNA La filosofia del Renaixement (segles XV-XVI) és un moment de transició entre la filosofia medieval i la filosofia moderna. Es caracteritza per un canvi profund en la manera de pensar, que reflecteix transformacions socials, culturals i científiques de l'època. El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'edat mitjana.
Aquesta transició pot entendre's a través de tres eixos principals: 1. Trencament amb l'autoritat medieval 2. La confiança en l'experiència i la raó 3. La nova concepció de la realitat 1.1. Trencament amb la autoritat medieval L'autoritat de l'Església: Durant l'Edat Mitjana, la filosofia estava molt influenciada per la teologia, especialment per figures com Tomàs d'Aquino. Al Renaixement, hi ha un progressiu trencament amb aquesta subordinació, fomentat per esdeveniments com la Reforma protestant. Humanisme: Els pensadors renaixentistes posen l'ésser humà al centre del coneixement (antropocentrisme) en lloc de Déu (teocentrisme).
Això s'expressa en el redescobriment dels clàssics grecs i romans, que ofereixen una visió més secular i individualista de la vida. Filosofia política: En una Itàlia fragmentada en ciutats-estat, constantment en conflicte i amenaçada autors com Maquiavel van reflexionar sobre la naturalesa dels estats i les virtuts dels seus governants. El Príncep, obra de Maquiavel, va assentar les bases per a la filosofia política que es desenvoluparia en la modernitat 1.2.
Noves perspectives epistemològiques La confiança en l'experiència i la raó: El Renaixement dona lloc a un nou interès pel coneixement basat en l'observació directa i l'experimentació, trencant amb la dependència exclusiva de l'autoritat dels textos sagrats o els clàssics medievals. Això serà fonamental per al desenvolupament de la ciència moderna amb figures com Copèrnic i Galileu. El dubte metodològic: Encara que aquesta idea es desenvoluparà plenament amb Descartes, ja es percep al Renaixement una actitud més crítica cap al coneixement heretat. Copèrnic (1473-1543) Galileu (1564- 1642) Kepler (1571- 1630) Newton (1643-1727) 1.3.
Nova concepció de la realitat Cosmos i natura: La visió del cosmos medieval, centrada en un univers jeràrquic amb la Terra al centre (cosmologia ptolemaica), és qüestionada per la revolució científica. Copèrnic proposa el model heliocèntric, iniciant una reestructuració de la cosmologia que tindrà conseqüències filosòfiques profundes. Concepció dinàmica de la natura: El Renaixement supera la concepció medieval d'una natura estàtica i creada únicament per a l'ésser humà. Pensadors com Giordano Bruno desenvolupen visions més àmplies, defensant un univers infinit i dinàmic. Giordano Bruno traspassant el cel En resum: Les universitats entren en decadència. El saber "surt al carrer".
La filosofia escolàstica perd força. Sorgeix una nova manera de fer ciència. La teologia és incapaç d'unificar els coneixements. Es produeix una revolució científica (astronomia, física) i metodològica Pèrdua dels valors religiosos durant el Renaixement. Sorgiment de noves corrents religioses: catòlica, protestant, anglicana. 2. BIOGRAFIA (1596-1650) 1596 Neix René Descartes a la localitat de La Haye (actualment Descartes) Fill d'un prestigiós advocat que compra el títol nobiliari. La seva mare mor l'any següent. Estudia al col·legi La Fleche (Jesuïtes) a on estudia matemàtiques i física. Copèrnic. Porta una vida molt antipàtica (gaudeix de la soledat).
Marxa de la seva França natal per veure món. S'estableix a Holanda a on tindrà una mica més de llibertat per les seves obres. Les seves obres també són discutides a Holanda i al final marxa a Suècia amb la reina Cristina. Mor de pneumònia (1650) 3. EL NAIXEMENT DEL RACIONALISME MODERN La raó per sobre de tot: L'únic coneixement fiable és aquell que prové de la raó. No al coneixement sensible: Els sentits ens poden enganyar i ,per tant, no ens apropen al coneixement. Idees innates: Leibniz, Spinoza i primerament Descartes defensen que tenim idees anteriors als sentits i a l'experiència. Naixem amb aquestes idees. P. ex: la idea de Déu, dos punts units per una línia recta, la perfecció…
Coneixement universal: si la raó és universal també ho serà el coneixement a través d'aquesta (la filosofia) Les matemàtiques com a model: Les matemàtiques poden explicar la realitat a través de la raó i fora dels sentits. 3.1. ELS PROBLEMES DE LA FILOSOFIA Problema del coneixement i epistemològic: Què puc conèixer? A través de quin mètode? Problema metafísic ( substància) Quina realitat existeix? Com és? Problema antropològic Quina realitat som els éssers humans? Problema cos-ment: Substància física i no física Problema de la llibertat: La llibertat en un món determinat. Problema ètic: Quines regles morals hi ha? 3.2.
EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT (I) S'ha de buscar i construir un saber (coneixement) cert i vàlid universalment. La opinió no és una opció (no relativista) Només el saber matemàtic ha arribat a obtenir resultats segurs i fiables. El saber matemàtic utilitza un mètode, per tant, hem de buscar el mètode adequat per la filosofia. S'ha de buscar un axioma, una veritat evident, que no sigui possible negar i d'aquest partir deductivament a veritats derivades. 3.2. EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT (II) La filosofia s'ha convertit en opinió i per tant només arriben a la contradicció ja que no utilitzen la raó.
Les matemàtiques són idees innates que utilitzem a través de la raó per aconseguir un coneixement universal. El problema de la filosofia és el mètode i no el contingut, la filosofia és necessària però s'ha de canviar el mètode de la doxa. Les matemàtiques fan servir la deducció i la intuïció, per tant, la filosofia també ho haurà de fer així. 3.3. QUINES VIES D'ACCÉS AL CONEIXEMENT TÉ LA MENT? Intuïció La intuïció és la «concepció d'un esperit pur i atent, tan fàcil i diferent que no ens queda cap dubte sobre el que entenem» L'objecte de la intuïció són les «naturaleses simples», unes certes idees fonamentals (l'extensió, el moviment, la figura, l'existència, el pensament, etc.).
Deducció La deducció és la comprensió d'una veritat a conseqüència d'una altra veritat de la qual estem segurs. «Tot coneixement que no s'adquireix per la pura i simple intuïció, s'adquireix per la comparació de dues o més objectes entre si... En tot raonament coneixem precisament la veritat només per comparació». El desconegut ho arribem a conèixer per comparació al ja conegut. 3.3. OBJECTIU DE DESCARTES I EL CONEIXEMENT Copsar a través de l'intel·lecte una veritat que sigui evident per ella mateixa que tothom ha d'acceptar sense contradir-se. Aquesta serà la regla l'evidència. "No admetré mai cap cosa com a veritable fins que no la conegui amb evidència" 4.
EL MÈTODE Evidència INTUÏCIÓ Anàlisi Síntesi DEDUCCIÓ Enumeració Evidència: No acceptar res que no sigui clar i distint (axioma) Anàlisis: Dividir els problemes amb en la major part possible i les parts que requereixin per trobar una millor solució. Síntesi: Conduir ordenadament els meus pensaments dels objectes més simples i més fàcils de conèixer per fer un camí ascendent gradual al coneixement més complex. Enumeració: Reconstruir el procés i revisar-lo fins estar segur de no ometre res. Les veritats evidents (per elles mateixes) a través de la raó, s'han de derivar a través de l'anàlisi i síntesi. Un axioma filosòfic ha de ser una idea intuïtivament clara. Una idea clara i distinta.
Idea clara: Una idea que s'entén immediatament i és comprèn simple. Distinta: És diferent a les altres i no es pot confondre en cap altre idea. Un axioma és aquella premissa tan clara i evident, que s'admet sense demostració. El tot és igual a la suma de les seves parts. Dos rectes paral·leles mai es creuen. La ciència utilitza axiomes per fonamentar els seus teoremes, la filosofia també els ha de buscar. 5. LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES: (I) LA IMPORTÀNCIA DEL DUBTE Per arribar a veritats indubtables en la filosofia Descartes planteja dubtar de tot els coneixements previs.
Aquest dubte és teòric (ciència i filosofia) ja que en el context de Descartes no pot atrevir-se a dubtar de la Religió, la política i les creences. (No busca la inacció.) Tot i que el pensament de Descartes és l'incitador d'una nova actitud filosòfica: Descartes buscarà aquell axioma filosòfic que sigui un símil del matemàtic. EL DUBTE PRIMERA MEDITACIÓ DUBTAR DE TOT Descartes vol eliminar totes les opinions i les falses creences que ha rebut en la seva educació. NO podem revisar tot el coneixement per discernir si són idees falses o no (ja que no hi ha temps material per dur-ho a terme) només revisarem els fonaments de les idees.
Dubtar dels sentits: les coses no són tal com les mostren els sentits, però no dubtem del món material. Dubtar si estem en estat de vetlla o somni: dubtem del món material, però no de les matemàtiques. Dubtem de la raó: Si Déu permet que m'enganyi de vegades pot ser que permeti que m'enganyi sempre fins i tot quan raono de les matemàtiques? Dubte de l'existència de DÉU En el moment que puc dubtar d'una cosa —-> Aquesta pasa a ser falsa. No acceptar cap idea que no sigui clara i distinta Serà escèptic fins que no trobi els axiomes de la filosofia) QUIN QUADRAT ÉS MÉS FOSC? A O B?
EL COGITO SEGONA MEDITACIÓ COGITO, ERGO SUM Hem vist en la primera meditació com el dubtes ens ha fet obviar i posar en quarantena tot aquell coneixement que no sigui cert i vertader. Ara que ens quedarà? De moment no podem saber res (escepticisme absolut) Descartes afirma que l'únic que no pot ser indubtable és que quan dubto, és cert que dubto. Si visc enganyat pels sentits, per un geni maligne o Déu és indiferent perquè és a mi que m'enganyen. La primera certesa serà: Cogito , ergo sum ( penso per tant existeixo) Aquesta serà clara i evident. Jo sóc però què sóc? Jo no sóc res més que una cosa que pensa, no soc res material ni espiritual. El pensament és un atribut que em pertany, sóc raó.
El cogito és una substància ( una realitat que no necessita d'altres per existir) , és una realitat autosuficient. Què diferència aquesta substància de les altres substàncies? Que la fa distinta? El seu atribut és pensar. Res cogitans o substància que pensa. EL COGITO I LA SUBSTÀNCIA El pensament és una realitat (SUBSTÀNCIA) no física i independent d'aquesta. L'essència del pensament és pensar. El pensament és: Una Substància finita pensant. Una substància: el que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per a existir. Finita: Té un límit. Pensant: El seu atribut és pensar.
EL TROS DE CERA Descartes veu que és molt fàcil percebre les realitats externes com a més evidents que el cogito. Analitzarà aquí la forma en la que coneixem els objectes o realitats externes concretes al cogito amb el símil del tros de cera. De quina forma ens aproximem als coses sensibles externes? A través dels sentits A través dels sentits veiem el tros de cera com: amb una olor, un color, una forma, un gust, una magnitud… En el moment que apropem una font de calor… què passa? Les característiques d'aquest tros de cera canvien. Des d'un punt de vista de l'experiència aquests tros de cera ha canviat i ja no és el mateix. La cera és la mateixa tot i canviar completament?
La realitat de la cera és la mateixa, la cera perdura però l'aparença no. Els sentits em diuen que la cera ha canviat però realment no ho ha fet. A través del meu pensament soc capaç d'extreure allò que és essencial que fa que la cera continuï sent cera. El que m'ha dit el meu enteniment no m'ho ha dit els sentits. Gust, olor, color, figura i grandària poden canviar; la cera, en canvi, es manté. Els sentits només coneixen les qualitats secundàries; l'enteniment, les primàries. La cera una cosa extensa, flexible i mutable. L'essència de les coses no pot ser descoberta per l'experiència sensible. La raó ens permet descobrir l'essència de les coses, la realitat d'aquestes.
Les idees i les coses són diferents. Quan mirem les realitats externes ens reafirmem que vivim com a realitats espirituals. És més fàcil descobrir que som una realitat pensant a les realitats externes materials. El Jo no és una cosa extensa, és una cosa que pensa. LES IDEES TERCERA MEDITACIÓ ARA SÉ QUE JO PENSO, PERÒ QUÈ PENSO? Ara ja tenim l'evidència que pensem, hi ha un cogito, una realitat pensant. Tot i que pensem tampoc ens aporta res, ja que el pensament pot ser verdader o falç. Cogito, ergo sum. Però no sabem si les idees del meu pensament són certes, només sabem que SÓN. El coneixement de les coses no recau sobre d'aquestes coses, sinó de les idees que ens formem d'aquestes.
Com podem sortir del cogito? La idea correspon a la cosa? Sabem que el COGITO PENSA, però què? INNATES Són aquelles que el pensament posseeix i no provenen de l'experiència externa, ni tampoc són combinacions de idees. La idea del pensament, del món, de Déu. No podem dir que corresponguin amb la realitat, però no ho negem. ADVENTÍCIES Són aquelles que provenen de la nostra experiència interna o externa. Les externes suposadament existeixen en el món i les internes són les sensacions del nostre cos( gana, fred, son…) Ens permeten pensar que hi ha una realitat externa però no tenim seguretat.
FACTÍCIES Les que la ment humana és capaç de construir mitjançant la combinació de les idees adventícies. No impliquen realitat. Treure un 10 a l'examen de Descartes. ESCAPAR DEL SOLIPSISME Les idees innates són les úniques que ens permeten sortir del solipsisme del cogito, de la res cogitans, de la substància pensant. Les idees adventícies provenen de la nostra experiència (cosa que descartem a priori la seva existència) i les factícies provenen de les adventícies. Així que les úniques idees que podem utilitzar per conèixer a priori, seran les innates.
Idees d'objecte de fora de mi: tinc raons per creure que les idees son semblants als objectes, aquestes idees no depenen de la meva voluntat, depenen de quelcom que podem anomenar naturalesa (Déu) L'EXISTÈNCIA DE DÉU PASSAR DE LA SUBSTÀNCIA PENSANT A LA MATÈRIA DEFINICIÓ DE DÉU "Pel nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que són (si és veritat que n'hi ha que existeixen) han estat creades i produïdes." ARGUMENT GNOSEOLÒGIC (LÍMIT DEL CONEIXEMENT) La idea de l'existència d'un ésser infinit en la meva ment (en tant que realitat conceptual) ha de tenir una causa proporcionada a la idea.
És a dir la causa ha de tenir almenys tanta realitat formal en acte com de realitat objectiva hi ha en aquesta idea. Per tant, ha d'existir un ésser infinit que sigui la causa de la idea d'un ser infinit en la meva ment. D'on prové la idea de Déu? (infinitud) Experiència? Impossible, ja que no tenim experiència de coses perfectes. De la meva ment? La idea de l'existència de quelcom perfecte no pot venir d'algú imperfecte. Ja que el JO és infinit i imperfecte. La idea de Déu prové d'ella mateixa, ja que és Déu el qui ha posat aquesta idea en mi. La idea d'infinit no pot provenir d'un ésser finit.
RESUM La idea d'un ésser «infinit» no és ni adventícia ni factícia, no l'ha poguda crear una substància finita, sinó que ha de provenir necessàriament d'una substància infinita, és una idea innata. CONTINGÈNCIA I NECESSITAT (COSMOLÒGICA) La realitat contingent de la nostra existència necessita d'un fonament necessari i aquest és Déu. D'on vinc? Si jo m'hagués creat a mi mateix no m'hagués fet imperfecte Per tant, la causa de la meva existència imperfecte només pot venir d'un ésser perfecte. Sóc una substància creada, no creadora. EN RESUM Partim de la idea d e que posseïm l a idea del que és perfecte i existim.
No dubtem que existim, però si no de l'existència a Déu haig de deure-la: a mí mateix , haver existit sempre i a causes menys perfectes que Déu ARGUMENT ONTOLÒGIC (ANSELM DE CANTERBURY 1093) Si a la meva ment tinc la idea de Déu i la concebeixo com l'ésser més perfecte que es pugui pensar, entre les seves perfeccions hi haurà l'existència. D'aquesta manera la perfecció porta implícitament l'existència. D'aquesta manera si no existeix es podria anar pensant un ésser més perfecte que l'anterior ad infinitum L'efecte no pot ser major que la causa, per tant, la perfecció crea imperfecció i mai al revés.
LA POSSIBILITAT DE L'ERROR MEDITACIÓ 5 I 6 ELIMINEM LA POSSIBILITAT DEL GENI MALIGNE Un cop demostrada l'existència de Déu podem descartar finalment la possibilitat del geni maligne. Sense geni maligne la veritat a les matemàtiques és possible sempre que s'utilitzi la raó. És precisament perquè m'equivoco, perquè no ho puc conèixer tot, que he de suposar que existeix un Déu perfecte, origen de tot coneixement cert. Déu passa a ser el criteri de veritat ( Evidència) VOLUNTAT V.S.
ENTENIMENT L'entenimen t o la capacitat de conèixer és limitada La voluntat o la capacitat de voler és il·limitada Enteniment Voluntat LA REALITAT EXTERIOR MEDITACIÓ 5 I 6 LES MATEMÀTIQUES Un cop hem vist la possibilitat de l'existencia de les veritats matemàtiques veiem que: El coneixement és el producte de la captació clara i distinta per part de l'enteniment. Tot allò que la ment pensa com a clara i distint, és a dir, evident, és vertader. El coneixement de l'existència de Déu, del qual tot depèn i que no és enganyador garanteix la veritat de les coses que conec clarament i distintament. La "Veracitat Divina" assegura la veritat de les evidències, de les certeses de la ment.
COM PODEM SABER SI AQUESTES IDEES REPRESENTEN LA REALITAT O BÉ SÓN UNA IL·LUSIÓ? Descartes ens diu que aquestes idees no les podem haver creades nosaltres, ja que una substància pensant no pot produir idees de coses diferents al pensament. Així doncs, afirma que aquestes idees han estat produïdes per la realitat exterior, la qual, efectivament, existeix. I diu que podem estar absolutament segurs d'això, ja que Déu (que és veraç i bo) no permetria que ens enganyéssim tenint idees d'un món que no fos existent. Qualitats primàries (essència) L'extensió o volum, el moviment i la figura.
Aquestes qualitats són clares i distintes, i es pot afirmar que existeixen objectivament, independentment del subjecte. Racional Clar i distint Qualitats secundàries (accidents) L'olor, el color, el so,... no existeixen objectivament en les coses, sinó que són només un reflex de com percebem nosaltres la realitat. Experiència Dubtós ÀNIMA / COS Descartes va reactivar el dualisme antropològic (cos / ànima) i va renunciar a la visió més unitària que tenia Aristòtil, la de l'ésser humà. La raó principal és la cerca de la LLIBERTAT humana. El cos com tota cosa extensa, com tota la matèria, està governada per lleis mecàniques, que el determinen, el mateix com està governada una màquina.
Per això el comportament de tots els cossos, la naturalesa, es pot expressar amb lleis mecàniques i deterministes. Per a evitar ser com a màquines, el "jo" pensant (ànima) ha d'estar separat del cos, i d'aquesta manera tindrà llibertat per a decidir. La LLIBERTAT és un bé. Descartes ha pogut dubtar de tot perquè era lliure. LES TRES SUBSTÀNCIES Ontologia Objecte Déu Ànima Món Substància: Realitat que existeix sense necessitat d'una altre ( Excepte Déu) Res infinita. Substància pura independent i perfecte Res cogitans. Finita i imperfecte. La seva existència depèn de Déu. Res extensa Finita i imperfecte. La seva existència depèn de Déu.
Atributs (característiques essencials) Infinit, etern, immutable, independent , omniscient i omnipotent Cosa que pensa lliurement. Cosa extensa, ocupa un espai. Compleix les lleis de la naturalesa (no lliure) Modes (característiques no essencials) - Enteniment Voluntat Quantitat Forma Moviment MORAL PROVISIONAL LES 3 NORMES DE LA MORAL PROVISIONAL ADAPTACIÓ I MODERACIÓ: Obeir les lleis i els costums del país, mantenir la religió de la infància, i seguir les opinions més moderades. DECISIÓ I CONSTÀNCIA: Mantenir fermesa i decisió en la forma d'actuar i no anar canviant d'opinió encara que aquesta sigui dubtosa.
AUTODOMINI I INDIFERÈNCIA: Si alguna cosa és impossible, canviar el meu pensament, no el món, i restar indiferent en tot allò que no depèn de mi. (=estoïcisme)