Guia d'Estudi sobre David Hume

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

Quadern de David Hume Adrià Allande G Índex de David Hume 1. Biogra fi a de David Hume 2. El propòsit fi losò fi c 3. L'origen del coneixement 4. La constitució del coneixement 5. Els tipus de coneixement 6. Crítica al principi de causalitat 7. Crítica a la idea de substància 8. Crítica a la metafísica cartesiana 9. L'escepticisme 1. Biogra fi a David Hume (1711-1776) va ser un fi lòsof i historiador, una de les fi gures més rellevants de l'empirisme i del pensament il·lustrat escocès. Se'l considera l'últim dels grans empiristes britànics, després de John Locke i George Berkeley.

Va néixer a Edimburg en una família protestant i va iniciar els seus estudis de dret a la Universitat d'Edimburg, per pressió paterna. Tot i això, mai no va acabar els seus estudis, ja que va preferir dedicar-se al món de la fi loso fi a i les humanitats. Hume va treballar com a escriptor i va publicar el seu famós Tractat sobre la naturalesa humana (1739-1740), una obra clau en el desenvolupament de la fi loso fi a empirista. 2. El propòsit fi losò fi c L'objectiu de David Hume consta en comprendre la naturalesa del coneixement: com s'origina, com el percebem i fi ns a quin punt és possible conèixer realment.

Els següents apartats continuen aquesta línia de re fl exió, centrant-se en l'esforç per entendre el coneixement en profunditat. Per començar, de fi nim l'empirisme, el corrent fi losò fi c al qual pertany David Hume. L'empirisme és una teoria fi losò fi ca que sosté que tot coneixement prové de l'experiència sensible i que, per tant, rebutja tant els postulats metafísics com l'innatisme, tot fonamentant-se exclusivament en l'experiència directa. 3. L'origen del coneixement David Hume a fi rma que el coneixement s'origina en el que anomena percepcions. Les percepcions, considerades l'element més bàsic del coneixement, es divideixen en dues categories: impressions i idees.

Aquesta classi fi cació depèn tant de l'ordre en què apareixen com de la força o intensitat que les caracteritza. 1. Impressions. Les impressions són les percepcions més intenses, fortes i vives. Són el resultat del coneixement a través dels sentits i es capturen de manera immediata, és a dir, tot allò que percebem en el moment present a partir dels nostres sentits. 2. Idees. Les idees sorgeixen després de les impressions i, com que en són posteriors, en depenen necessàriament. Per aquesta raó, les idees són còpies de les impressions i perden força i intensitat en comparació amb aquestes.

Per exemple, no és el mateix banyar-se a la Cala Tamariua del Cap de Creus (impressió) que recordar-la més tard (idea). El record, inevitablement, es distorsiona pel pas del temps i perd vivacitat. La impressió d'estar entre els còdols i sota el sol abrasador fent el llangardaix, es desdibuixa quan es rememora, ara, a l'hivern. La impressió és, sens dubte, més viva, intensa i poderosa que la idea. Tanmateix, tant les impressions com les idees poden ser classi fi cades en subtipologies. Les impressions, per exemple, es poden dividir en: Impressions de sensació. Són aquelles que procedeixen de l'experiència externa, com, per exemple, veure la persona que estimes. Impressions de re fl exió.

Són aquelles que neixen de les emocions i les passions i provenen de l'interior, com el sentiment que experimentem en veure la persona que estimem. A aquestes impressions, tant de sensació com de re fl exió, se'ls pot atribuir la característica de ser simples o complexes. Una impressió simple és aquella que no es pot descompondre en parts més petites, mentre que una complexa sí que pot ser descomposta en elements més bàsics. Per exemple, un paisatge, que conté diversos colors i formes, es pot descompondre en diverses impressions simples, mentre que una impressió com un color únic o una olor especí fi ca no es pot descompondre.

Aquestes impressions, una vegada transmeses a la nostra memòria, poden perdre intensitat i vivesa, convertint-se en idees. Les idees també es classi fi quen en dues categories: Idees simples. Idees que no poden ser descompostes en altres idees més petites. Representen còpies de les impressions simples. Per exemple, quan veiem un color com el vermell, aquesta percepció immediata es converteix en una idea simple quan la recordem o la pensem més tard. De la mateixa manera, una idea d'un so, com un to musical, seria una idea simple si la recordem o la imaginem.

Les idees simples provenen directament de les impressions simples, que són les percepcions més bàsiques i immediates dels nostres sentits. Idees complexes. Idees que es poden descompondre en altres idees més simples. Resulten de la combinació de diverses idees simples per formar una concepció més elaborada. Per exemple, la idea d'un paisatge o d'un animal és una idea complexa, ja que és el producte de la combinació d'idees simples com la forma, el color, la mida i el moviment. D'aquesta manera, un cop arribats a aquest punt, l'origen de tot coneixement prové de les percepcions, les quals es divideixen en impressions i idees.

Perquè una idea – còpia d'una impressió – sigui veritable, ha de provenir d'una impressió. En cas contrari, serà una quimera. Per tant, David Hume, després d'haver articulat el seu esquema sobre l'origen del coneixement, a fi rma que les idees innates no existeixen, ja que l'ésser humà és una tabula rasa que s'enriqueix amb les impressions. 4. La constitució del coneixement Un cop de fi nit l'origen del coneixement —la divisió de les percepcions en impressions i idees, així com la negació per l'innatisme—, el fi lòsof estructura com aquest coneixement s'organitza. Les impressions es constitueixen exclusivament a partir de la percepció immediata.

Representen tot allò que percebem directament a través dels sentits en el moment present, tal com s'ha exposat anteriorment amb les seves respectives subtipologies. En canvi, les idees es poden donar de dues maneres: mitjançant la memòria o la imaginació. La memòria actua com una còpia de les impressions, ordenada i mantenint-ne l'estructura, però diluïda, menys vívida i menys fi del. Per la seva banda, la imaginació combina les idees emmagatzemades en la memòria amb un cert grau de llibertat. Aquesta combinació pot ser deliberada o atzarosa, i opera amb una força suau que permet crear noves connexions i representacions mentals.

Aquesta força suau, comparable a l'atracció gravitatòria entre cossos, segueix el que el fi lòsof denomina lleis d'associació d'idees: 1. Llei de la semblança: Les idees tendeixen a associar-se quan comparteixen característiques comunes, com la forma, el color o la naturalesa. 2. Llei de la contigüitat espai-temporal: Les idees es vinculen quan els objectes o esdeveniments estan propers en el temps o l'espai. Quan dos elements es perceben simultàniament o consecutivament, la ment els associa automàticament. 3. Llei de la relació causa-efecte: Les idees s'enllacen quan es percep una connexió causal entre elles.

Quan un esdeveniment (la causa) provoca un altre (l'efecte), la ment tendeix a associar-los de manera automàtica. Mitjançant aquestes lleis, la imaginació combina idees simples per generar idees complexes que no sempre corresponen a la realitat. També pot combinar idees complexes amb altres similars, produint resultats que sovint són irreals. No obstant això, cal tenir present que les idees simples, derivades directament de les impressions sensorials, no poden ser creades per la imaginació; aquesta només pot combinar-les per formar idees complexes.

Per exemple, la imaginació pot crear la fi gura d'un unicorn, un centaure, un ciclop o una sirena, però mai no podrà imaginar un color, una olor, un sabor o una textura que no hagi percebut prèviament a través dels sentits. El coneixement atòmic es fonamenta en les impressions. D'aquesta manera, el coneixement es construeix a partir del que ell denomina principi de la còpia, que es pot resumir en els passos següents: Les impressions generen la memòria, que emmagatzema aquestes impressions transformades en idees, i la imaginació combina aquestes idees per crear-ne de noves, les quals sols poden ser complexes.

El principi de la còpia també estableix un criteri de veritat, que ens que com més ens allunyem de les impressions originals, més ens apartem de la realitat i de la veritat. Així, tota idea que no tingui com a origen una impressió ha de ser considerada falsa o il·lusòria. 5. Els tipus de coneixement David Hume, després de de fi nir l'origen i la constitució del coneixement i seguint un esquema similar al de G. W. Leibniz i B. Spinoza, analitza les classes de coneixement. Segons ell, aquestes es divideixen en dues categories: les relacions d'idees i les qüestions de fet. 1. Relacions d'idees.

Les relacions d'idees s'estableixen sense necessitat de recórrer a l'experiència, utilitzant exclusivament la raó i el principi de no contradicció. Es tracta d'un coneixement universal i necessari, però que no amplia la nostra comprensió del món, ja que es limita a entitats abstractes o ideals que no tenen existència en la naturalesa. Aquest coneixement s'obté mitjançant la deducció lògica. 2. Qüestions de fet. Les qüestions de fet constitueixen un tipus de coneixement que només podem determinar com a vertader a través de l'experiència. Veritat contingent, és a dir, veritats que són d'una manera, però podrien ser d'una altra.

Tot i que no són universals ni necessàries, sí que tenen el valor d'ampliar el nostre coneixement del món, ja que estan fonamentades en l'observació i l'experiència empírica. Aquest coneixement s'obté mitjançant la inducció. És a dir, a partir de l'observació. Per entendre les relacions d'idees podem fi xar-nos en aquest exemple. Quan diem que "2 + 2 = 4", no cal comptar objectes del món real per comprovar-ho. Aquesta a fi rmació és una veritat necessària que es deriva de les regles de l'aritmètica. És universal i independent de l'experiència, ja que sempre serà certa, sigui quina sigui la situació. Aquest resultat s'obté per deducció i no proporciona informació sobre el món físic.

Fins i tot si tot desaparegués, sense matèria, vida o qualsevol altra cosa, l'equació "2 + 2 = 4" continuaria essent certa. En canvi, si parlem de qüestions de fet, el cas és diferent. Per exemple, l'a fi rmació "El sol sortirà demà" es basa en la nostra experiència; sabem que el sol ha sortit cada dia fi ns ara i suposem que continuarà fent-ho. Però, segons Hume, aquesta a fi rmació no és necessàriament veritable. Podem imaginar un món en què el sol no surti demà i, per comprovar-ho, caldria veri fi car-ho mitjançant el coneixement inductiu.

D'aquesta manera, podem distingir entre dos tipus de coneixement: el coneixement a priori (relacions d'idees), que és veritable sense necessitat d'experiència i no ens dona informació sobre el món, i el coneixement a posteriori (qüestions de fet), que requereix comprovació empírica, és contingent i ens aporta informació sobre la realitat, però no té la certesa demostrativa del coneixement a priori. 6. Crítica al principi de causalitat El coneixement del món, tal com hem vist, es fonamenta en les qüestions de fet i té com a base el principi de causalitat, és a dir, la relació de causa i efecte.

El principi de causalitat com a base per establir veritats ha estat utilitzat des de l'antiga Grècia, especialment per autors com Aristòtil, i ha perdurat fi ns a l'època de David Hume, passant per l'escolàstica i, com recordarem, per René Descartes, que el fa servir en la seva demostració de l'existència de Déu mitjançant els arguments de la in fi nitud, de la causalitat aplicada al jo i, fi nalment, l'argument ontològic.

El següent fragment, escrit pel fi lòsof, exempli fi ca la idea de la relació causa i efecte, la qual per David Hume cobrarà una perspectiva i dimensió diferent de la dels fi lòsofs anteriors: "Estem determinats a suposar que el futur s'assemblarà al passat només pel costum. Quan veig una bola de billar movent-se cap a una altra, la meva ment, anticipa el seu efecte habitual i concep el moviment de la segona bola abans que aquest es produeixi." En aquest fragment podem observar una clara aplicació del principi de causalitat, segons el qual un efecte determinat es produeix com a conseqüència d'una causa concreta.

En aquest cas, la causa és el moviment de la primera bola de billar amb una velocitat determinada, i l'efecte és el moviment de la segona bola després de l'impacte. El fet que puguem, comunament, aventurar-nos a a fi rmar i a preveure què succeirà amb la segona bola es deu al fet que apliquem el principi de causalitat, és a dir, la relació entre la causa i l'efecte establerta per la inducció, a partir de l'observació. Perquè aquesta relació es compleixi, s'han de donar tres condicions: 1. Contigüitat entre la causa i l'efecte. 2. Prioritat temporal de la causa respecte a l'efecte. 3. Conjunció constant entre la causa i l'efecte.

És a dir, ha d'existir una contigüitat, ja que causa i efecte han d'estar vinculats temporalment; una prioritat, perquè la causa ha de precedir l'efecte; i, fi nalment, una conjunció constant, ja que si aquest patró es repeteix de manera regular, es crea una relació de connexió entre causa i efecte. Ara bé, la pregunta que m'he de fer és si aquestes condicions —les pròpies del principi de causalitat— són su fi cients per a fi rmar que conec la connexió necessària entre causa i efecte i que aquesta connexió romandrà estable en les meves deduccions i prediccions futures. Segons David Hume, com bé hem dit a l'aula, la resposta és que no.

El fi lòsof escocès sosté que no coneixem la connexió necessària entre la causa i l'efecte, és a dir, no en tenim la impressió directa, la qual, si la coneguéssim, ens permetria deduir els fets i esdeveniments de la realitat i, per tant, preveure el futur. Recordem que, segons la perspectiva empirista i el principi de la còpia, una idea només pot ser considerada veritable si prové d'una impressió prèvia. Per això, segons Hume, no disposem d'una impressió directa d'aquesta connexió.

En realitat, percebem la primera bola en moviment i, com a efecte, la segona bola que també es mou, però mai no tenim la impressió de la connexió necessària que ens asseguri que aquest procés es repetirà de manera constant. La crítica de Hume al principi de causalitat pot semblar complexa, però val la pena aturar-nos un moment per re fl exionar sobre el que ell a fi rma per qüestionar la validesa d'aquest principi. Tornant a l'exemple de les dues boles de billar, quin criteri em porta a a fi rmar que la segona bola es mourà quan impacti amb la primera? La resposta, segons Hume, és l'hàbit i el costum d'observar que un mateix esdeveniment es repeteix al llarg del temps.

Ara bé, aquest hàbit i aquest costum no tenen valor demostratiu, sinó únicament un valor probabilístic basat en una creença. No es tracta d'una impressió, sinó d'una expectativa o predicció fonamentada en l'experiència passada. Per tant, tornant al principi de la còpia, no podem a fi rmar que posseïm cap impressió de la connexió necessària entre causa i efecte i, en conseqüència, no podem predir el futur amb certesa a partir del passat. D'aquesta manera, el fi lòsof escocès posa en dubte les qüestions de fet i el coneixement inductiu, ja que el fet que alguna cosa es repeteixi al llarg del temps no implica necessàriament que sigui veritable.

Recordem que la inducció és un raonament que obté conclusions a partir de l'observació, tal com suggereix el mètode cientí fi c. En haver posat en dubte el principi de causalitat, la seva certesa queda malmesa i es situa més aviat el pla de la creença. Per exemple, si he observat que tots els ànecs són blancs, puc a fi rmar que els ànecs seran sempre blancs? Evidentment, no. Aquest exemple té el mateix valor que l'exemple de les boles de billar. He vist que la segona bola sempre es mou a l'impacte de la primera, però puc a fi rmar que això serà sempre així? La resposta, novament, és no.

En resum, Hume sosté que la predicció del futur, basada en el principi de causalitat, és una forma d'associació d'idees que es fonamenta en l'experiència passada i és produïda per la nostra imaginació. Per tant, és l'hàbit i el costum, i no la veritat, el que ens porten a creure que el futur serà versemblant al passat. D'aquesta manera, podem concloure que el principi de causalitat no té valor demostratiu. És una creença, i no pas una certesa absoluta. Aquesta creença s'ha de considerar com una forma de coneixement probable, basada en l'experiència de l'observació repetida de fets en el passat.

Aquesta probabilitat és el resultat de l'hàbit i el costum; i, en absència d'una impressió directa de connexió necessària, la predicció es fonamenta en la imaginació i en la llei d'associació d'idees, tal com hem vist en la constitució del coneixement. 7. Crítica a la idea de substància En la fi loso fi a i prespectiva metafísica —per exemple, en la tradició platònica (la idea del Bé), l'aristotèlica (ousia), la neoplatònica (l'Ú) i l'escolàstica (Déu)— la realitat s'explica a partir de la noció de substància. Aquesta substància —el fonament essencial de tot allò existent— ha de ser concebuda com allò que sosté i constitueix la totalitat de la realitat.

Tradicionalment, la substància s'entén com allò que roman inalterable, constituint la base sobre la qual es produeixen els canvis i transformacions del món. Per il·lustrar aquesta noció, considerem l'exemple d'una persona, tal com ho faria Descartes. Segons la seva perspectiva racionalista, la identitat d'una persona no depèn dels atributs físics ni dels accidents observables — com la fi sonomia, la corporalitat o el color— sinó de la substància pensant. Els canvis en el cos o en les percepcions sensibles no afecten l'essència del que som; la ment o ànima pensant és el fonament essencial de la identitat personal i allò que garanteix la continuïtat del "jo".

Tanmateix, per a David Hume, la idea de substància no té cap existència fora de la ment. Segons l'empirisme del fi lòsof escocès, la substància no és més que una idea complexa formada per la imaginació, que uneix idees simples segons les lleis d'associació. Des del punt de vista del nominalisme, és simplement un nom que designa un conjunt d'idees percebut com a unitat, utilitzat per abordar qüestions metafísiques sobre la realitat. D'acord amb aquest enfocament, la substància no té valor cognoscible, ja que no correspon a cap impressió directa dels sentits. Per tant, la seva existència és indenostrable i depèn exclusivament de la construcció de la ment humana. 8.

Crítica a la metafísica cartesiana René Descartes, en la seva obra Meditacions metafísiques, identi fi ca tres substàncies que constitueixen les veritats autònomes i innegables, la substància pensant, la substància extensa i la substància in fi nita, és a dir, el Jo (res cogitans), el Món (res extensa) i Déu (res in fi nita). David Hume, en canvi, oposant-se al pensament metafísic i a les idees innates del fi lòsof francès, es proposa desmuntar primer la noció de substància i, posteriorment, analitzar cadascuna de les substàncies cartesianes. 8.1.

Crítica a la idea del jo o l'ànima René Descartes sosté que cadascun de nosaltres posseeix una ànima, una realitat que es revela a través de la intuïció del "cogito ergo sum", expressada en la famosa proposició "penso, per tant, existeixo". Aquesta ànima, cal tenir-ho present, segons ens diu el fi lòsof francés, és immaterial, indivisible, unitaria, eterna i constitueix l'essència mateixa de l'individu, allò que garanteix que jo sigui jo.

Tanmateix, seguint l'esquema empirista del fi lòsof escocès, només experimento impressions del meu jo, com ara pensar, imaginar o sentir; però aquestes impressions no em permeten concebre un jo unitari ni una ànima estable, tal com s'a fi rma des d'una perspectiva metafísica. El que realment hi ha són percepcions concretes que fl ueixen constantment, i la idea d'un jo o d'una ànima estable no és més que una construcció de la imaginació, derivada d'aquest conjunt canviant d'impressions.

En tot cas, puc a fi rmar que existeixo, que penso i que tot allò que succeeix en la meva persona —qualsevol acte o pensament— em pertany, però mai de manera unitària, com exigiria la noció de substància d'ànima. 8.2. Crítica a la idea de Déu La demostració de l'existència de Déu en la fi loso fi a s'ha abordat principalment de dues maneres. En primer lloc, a través de la idea de Déu. Hume, però, rebutja aquesta via des del principi, argumentant que no disposem d'una impressió directa de Déu que pugui donar suport a la validesa d'aquesta idea. Segons Hume, les idees només poden ser considerades veraces si deriven d'una impressió concreta, condició que no es compleix en aquest cas.

Per tant, la idea que Déu existeix simplement perquè tenim una concepció d'ell és, segons Hume, injusti fi cada. En segon lloc, s'ha intentat demostrar l'existència de Déu mitjançant el principi de causalitat. Un exemple d'aquesta línia de raonament és Descartes, que sosté que les idees innates requereixen una causa, i que aquesta causa ha de ser Déu, trobant-lo a partir de l'argument de la in fi nitud, de la causalitat aplicada al jo i, fi nalment, d'una derivació d'aquests dos primers, l'argument ontològic. Per contra, Hume desacredita aquest plantejament, ja que considera que el principi de causalitat no té prou solidesa per sustentar una demostració d'aquest tipus.

Segons el fi lòsof escocès, el resultat del principi de causalitat és només una associació d'idees basada en l'hàbit i el costum, ja que ens manca la impressió d'una connexió necessària entre causa i efecte. D'aquesta manera, Hume conclou que no podem conèixer si Déu existeix, ja que aquesta qüestió és incognoscible per la naturalesa humana. Per això, adopta una postura agnòstica. 8.3. Crítica a la idea de món Ara, en aquest punt, després d'haver descreditat la idea d'un jo unitari —o, dit d'una altra manera, l'ànima—, així com la noció de Déu, cal preguntar-se pel món i, en aquest context, el fi lòsof escocès es veurà conduït cap a l'escepticisme.

Per a Hume, les impressions constitueixen totes les dades de què disposem, i aquestes semblen ser l'efecte d'una causa que anomenem món. Tanmateix, mitjançant la seva crítica al principi de causalitat, Hume posa de manifest un problema que reforça la seva perspectiva escèptica, a la qual es veu abocat. No podem assegurar l'existència del món a partir dels efectes —les impressions— que atribuïm a una causa que anomenem món. Aquesta limitació porta Hume a adoptar una perspectiva fenomenista.

Segons el fenomenisme, no podem conèixer la realitat última dels objectes ni cap substància subjacent a les nostres impressions; només tenim accés a les dades de l'experiència immediata, és a dir, als fenòmens que s'hi manifesten. Aquests fenòmens constitueixen el límit del nostre coneixement, i resulta impossible determinar-ne l'origen últim o la causa de fi nitiva. 09. L'escepticisme moderat David Hume acaba, fi nalmente, defensant un escepticisme moderat, ja que sosté que el coneixement humà es limita a les impressions immediates. Aquestes impressions no garanteixen que percebem el món tal com és, i tampoc permeten a fi rmar l'existència de conceptes o entitats metafísiques.

Per tant, la fi loso fi a i el plantejament del fi lòsof escocès representen un acte de valentia, ja que defensa aquesta posició amb sinceritat i sense rancor, tot havent analitzat el coneixement i considerat que és la postura més vàlida. "El major avantatge de la fi loso fi a és augmentar la humilitat de la ment humana." (David Hume)