Text del document
El racionalisme: corrent més important del segle XVII. Ratio = raó. Va néixer a França i es va difondre ràpidament per l'Europa continental. Raó és l'única font vàlida de coneixement. Només hi ha una raó (la mateixa per a tots els humans). La ciència és única i universal. El coneixement sensible no pot ser el fonament d'un coneixement universalment vàlid, atès que no és fiable: ens enganya. Les idees innates existeixen, i no provenen de l'experiència sensible ni de la imaginació. El coneixement es pot construir deductivament a partir d'uns primers principis evidents. No és acceptable el criteri d'autoritat. Les idees s'han de refutar. Les matemàtiques són el model de coneixement a seguir.
El clima fred del país escandinau (Suècia), la seva delicada salut i l'horari de les lliçons que imparteix a la sobirana (reina Cristina de Suècia), a les cinc de la matinada, fan que emmalalteixi de pulmonia i que mori l'1 de febrer de 1650. Descartes (1596-1650) va ser també matemàtic i físic. Primer filòsof modern: dóna importància al jo com a subjecte de coneixement. Principal motivació: la filosofia s'havia de constituir com un saber universal. Concepció allunyada de l'actual, que ens porta a l'escepticisme. Per Descartes això és només la manca d'un mètode de coneixement: Discurs del mètode i Meditacions metafísiques. A) El sentit de la filosofia cartesiana.
El mètode cartesià pretén oferir unes pautes d'orientació (regles) perquè l'enteniment assoleixi un coneixement veritable, clar i distint. 1. Els coneixements heretats de la tradició no estan suficientment fonamentats (resulten confosos). 2. Si aquesta clarificació és possible, és perquè l'enteniment humà és capaç de conèixer la realitat. 3. La ignorància, l'error i la pluralitat d'opinions són atribuïdes a un mal ús de l'enteniment. Descartes exposarà al Discurs del mètode el camí que el creu apropiat seguir per tal d'arribar a un coneixement cert.
Traça una frontera entre allò que podem conèixer amb certesa (amb evidència) i tot allò que no està prou fonamentat en el nostre discurs (no podem saber si és cert o fals). Regles d'"higiene intel·lectual": es podria resumir la concepció cartesiana del mètode en la idea d'un ordre a seguir. Descartes construeix un mètode racional guiat per quatre regles que caldrà aplicar de manera activa en la investigació cap al coneixement: 1. Regla de l'evidència: no acceptarem com a vertadera cap cosa si no se'ns presenta de forma clara i distinta en la nostra ment. 2. Regla de l'anàlisi: hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-lo solucionar. 3.
Regla de la síntesi: implica ordenar els propis pensaments passant de les qüestions més simples i fàcils de conèixer a les més complexes. 4. Regla de l'enumeració: s'han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com faci falta per evitar l'error. B) Les regles del mètode 1. La regla d'evidència: «no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que presentés al meu esperit tan clara i distintament que jo no tingués cap motiu per posar-ho en dubte».
Comentari: és evident allò que es presenta a l'esperit de manera immediata com a vertader i com a indubtable (percepció evident = intuïció). L'evidència comporta claredat (contrari = obscuritat) i distinció (contrari = confusió). La precipitació i la prevenció són dues formes de prejudici: la precipitació consisteix a emetre un judici abans que l'enteniment hagi atès l'evidència; la prevenció a mantenir judicis anteriors en comptes d'acceptar l'evidència. Dubte metòdic: suspensió del judici fins a atendre les notes d'evidència, claredat i distinció. 2.
La regla de l'anàlisi: «dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per respondre-la millor». Comentari: cal descompondre el compost fins a arribar als elements simples. 3. La regla de la síntesis: «conduir por ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir fins al coneixement dels més complexos». Comentari: es refà el camí invers al de l'anàlisi, anant del simple al compost (ordenar els meus pensaments, distingint les qüestions simples de les més complexes, i recolzant-nos en les solucions dels problemes simples per a resoldre els més complexes).
La regla de l'enumeració: «fer arreu recomptes tan complexes i revisions generals que arribés a estar segur de no ometre res». Comentari: les revisions són la verificació que en l'aplicació dels preceptes segon i tercer no s'ha oblidat cap element del problema ni cap anella de la cadena (regla de segon grau, ja que s'aplica a les dues Descartes conclou que el mètode matemàtic també ha de funcionar per a la resta de ciències.
«Així doncs, entenc per mètode regles certes i fàcils, mitjançant les quals qui les observi exactament no prendrà mai res fals per vertader, i sense emprar inútilment cap esforç de la ment, sinó augmentant la seva ciència sempre gradualment, arribarà al coneixement vertader de tot allò que sigui capaç de copar». Regles per a la direcció de l'esperit, IV. Mètode cartesià (exemples): 1. Equacions matemàtiques: un estudiant utilitza el mètode cartesià per resoldre equacions matemàtiques, com en l'equació de primer grau 40 + (3x – 2) = 2 (3x – 3) + 22, on l'objectiu és trobar el valor de x.
Per trobar el valor desconegut, l'equació ha d'analitzar-se en les seves parts, és a dir, l'alumne identificarà les operacions. Després, ha d'establir-se l'ordre en què es resoldran, és a dir, des del més fàcil fins al més complex. Finalment, revisarà tota la justificació per assegurar-se que no s'hagin comès errors que condueixin a errors. 2. Sèries: hi ha sèries on els investigadors comencen el seu treball ordenant els fets ja relatats perquè puguin ser analitzats, ja sigui aprehenent proves, examinant l'escena del crim o atestant testimonis. Les dades més complexes i fosques s'investiguen en les seves parts fins que s'aclareixen gradualment.
Així, des de les proves més simples fins a les més complexes, ordenades segons la seva disposició dins del cas, es revelen els fets. MÈTODE de coneixement cartesià: dues parts, una negativa i una positiva. La primera és la negativa, la del DUBTE (primera meditació): Descartes comença en l'escepticisme (dubte). S'ha de posar tot en dubte. Per què? (arguments escèptics): 1. Errors dels sentits (és improbable que ens enganyin sempre, però no tenim un criteri per distingir-ho. Conclusió: no ens podem fiar dels sentits com a eina de coneixement. 2. Podem dubtar de l'existència del món extern a nosaltres. En somnis les coses se'ns presenten amb una gran vivacitat.
Tots estem convençuts que sabem distingir l'estat de vigília de l'estat oníric, però com que no tenim un criteri de distinció absolutament evident, podem dubtar de l'existència del món. 3. Podem dubtar de les veritats independents de l'experiència. Com les matemàtiques. Suposem que hi ha un GENI MALIGNE molt poderós, superior a nosaltres, que té com a única funció enganyar-nos (ens fa creure el que no hi ha). Potser ens fa creure que 2+2=4.. Però i si no és així? CONCLUSIÓ: qualsevol cosa es sospitosa, puc dubtar de tot. Dubte hiperbòlic: duu el dubte fins al màxim, fins i tot més enllà del que és raonable, per provar si hi ha alguna veritat absoluta.
Si trobo una veritat fins i tot dins el dubte hiperbòlic, aquesta serà irrefutable i superaré l'escepticisme. Quan arribem al límit del dubte comença la part positiva del mètode. Podem trobar la PRIMERA VERITAT = JO (segona meditació): "el mateix fet de dubtar de tot, em fa veure que estic dubtant". Això significa que hi ha alguna cosa que dubta. EXISTEIX alguna cosa que PENSA = COGITO, ERGO SUM (penso, llavors existeixo). Exemple del tros de cera: si l'acostem al foc es desfà, però segueix sent el mateix tros de cera. Ho sabem mitjançant la raó, l'intel·lecte. Els sentits només ens mostren coses diferents.
Podem no estar segurs que hi hagi cera (dubtem encara de l'existència de les coses), però sí que queda clar que jo penso en la cera, per tant, EXISTEIX un JO que PENSA = RES COGITANS (substància pensant, el jo existeix i es caracteritza pel pensament), en canvi, la cera és caracteritza per per l'EXTENSIÓ. L'exemple del tros de cera busca mostrar la inestabilitat del coneixement sensible. Descartes observa un tros de cera: té una forma concreta, certa olor, una textura, un so quan es colpeja… Tot això ho capten els sentits. Però quan la cera s'acosta al foc: es fon, perd l'olor, canvia de forma i mida, ja no fa el mateix so.
Tots els atributs sensibles canvien, i tanmateix diem que és la mateixa cera. Conclusió parcial: els sentits no donen un coneixement fiable de la identitat de les coses. I que el coneixement de l'essència ve de la raó. Com sabem que la cera fosa és la mateixa que abans? No pot ser pels sentits, perquè tot allò que capten ha canviat. Descartes diu que la identitat de la cera es reconeix a través de: el pensament, l'enteniment, la capacitat racional de concebre la substància darrere dels canvis. Conclusió: coneixem la cera com una substància extensa per l'enteniment, no pels sentits. Amb l'anàlisi del jo en tant que substància pensant, enceta la tercera meditació.
L'existència del jo (res cogitans), és una INTUÏCIÓ: constitueix una veritat indubtable que se'ns presenta de forma clara i distinta. Primera veritat (funció): CRITERI D'EVIDÈNCIA. Seran veritables totes les coses que concebem de forma clara i distinta, que concebem de la mateixa manera que hem concebut el jo. El COGITO és una veritat indubtable, però en aquests moments ens trobem en el solipsisme = l'única cosa que puc afirmar és que jo existeixo. Ha de continuar investigant per trobar més veritats. El jo pensa: en què? En idees. N'hi ha de tres tipus: 1. Les adventícies són les que provenen de la nostra experiència externa: cavall. 2.
Les factícies són les que construïm fent construccions d'idees (depenen de nosaltres): unicorn, sirena. 3. Les innates s'imposen per elles mateixes de forma necessària sense que hi puguem fer res: infinit, perfecció. Descartes ens dirà que per continuar trobant veritats ens haurem de fixar en les idees innates. Les adventícies no ens serveixen perquè encara dubtem de la realitat exterior. Les factícies encara menys, ja que provenen de la nostra imaginació. Idees a partir de les quals podem construir el coneixement: INNATES. Mitjançant aquestes idees troba la SEGONA VERITAT: l'existència de DÉU. Aquesta idea es troba dins de la nostra ment de forma innata.
La qüestió és: com passem de la idea a demostrar la seva existència real? Descartes donarà dos arguments: 1. Argument de la infinitud: la idea d'infinit necessita una causa adequada. Jo no la puc haver creat perquè sóc finit, per tant, només la pot haver causat una substància infinita = DÉU. 2. Argument de la causalitat aplicada al jo: el jo és finit i imperfecte i és pregunta per la seva causa. És evident que jo no m'he creat a mi mateix, perquè m'hauria fet com les idees innates que posseeixo: infinit i perfecte, per tant, he d'haver estat creat per aquell ésser que posseeix les perfeccions que jo conec de manera innata = HE D'HAVER ESTAT CREAT PER DÉU.
Descartes demostra l'existència de Déu (RES INFINITA). Inici de la quarta meditació (la seva naturalesa). El jo és imperfecte perquè dubta, DÉU és perfecte, ha de ser veraç. No m'enganya quan faig ús de la raó. Les coses que veig de forma clara i distinta són veritat = veritats matemàtiques. S'anul·la la hipòtesi del geni maligne i el dubte deixa de ser hiperbòlic. Què cal preguntar-se ara: d'on prové l'error? No sempre podem distingir amb claredat allò verdader d'allò fals. 1. L'error no pot provenir de l'enteniment (es limitat). Si ens cenyim a la norma de la claredat i la distinció, l'enteniment NO FALLA. 2. ERROR en la VOLUNTAT: que és infinita.
Sempre que anem més enllà del que ens pot demostrar l'enteniment estem utilitzant la voluntat. Aquesta ens induirà a l'error si tracta de realitzar judicis sobre coses que no coneix. Descartes (cinquena meditació), un altra argument a favor de l'existència de Déu: Argument ontològic: a priori. Basat en la idea que Déu, en tant que ésser perfecte, implica la seva existència necessària, ja que és més perfecte existir que no pas no existir. TERCERA VERITAT: l'existència del món i de les seves i de les coses materials (sisena meditació). Si ens examinem a nosaltres mateixos podem veure que el nostre COS/SENTITS són diferents de la nostra MENT (JO, PENSAMENT).
Com que Déu és veraç i omnipotent és capaç de crear dues substàncies diferents. RES EXTENSA. Visió mecanicista, el món seria com una gran màquina que es compon de peces extenses en moviment. Descartes ens diu que JO, DÉU i MÓN són substàncies. SUBSTÀNCIA: realitat que no precisa de cap altra per existir. Amb la demostració de l'existència del món el dubte queda reduït al mínim. L'enteniment veu de forma clara i distinta les qualitats del món exterior que pot descriure amb lleis físiques i mecàniques. S'ha de remarcar que també ens dirà que les qualitats sensibles (colors, olors…) poden induir a l'error perquè són obscures i confuses.
Amb l'aplicació del mètode cartesià i les seves regles es demostra l'existència de tres realitats. D'aquesta manera, seguint l'ordre de coneixement o l'ordre d'exposició descobrim, en primer lloc, l'existència del jo. Però en l'ordre de l'ésser, el primer lloc l'ocupa la RES INFINITA (Déu), en tant que creadora de les altres substàncies (RES GOGITANS, RES EXTENSA). Estrictament la definició de substància només és aplicable a la RES INFINITA, ja que en realitat tant el món com el jo depenen de Déu per existir. Descartes manté el concepte pel jo i pel món perquè ens diu que són mútuament independents. Les dues depenen de Déu, però són realitats totalment diferenciades.
Què passa en el cas de l'HOME? El COS forma part del món i el jo equival a l'ÀNIMA. Defensa del dualisme antropològic/cartesià. Problema?: aquí les dues substàncies no són independents del tot. Hi ha qüestions purament físiques que afecten a la ment, a l'ànima, i a l'inrevés. Solució? Existència d'un òrgan que les connecta: GLÀNDULA PINEAL: s'encarrega de vincular la ment amb la seva voluntat, els seus pensaments i emocions amb el cos i els seus òrgans sensorials. Solució que proposa Spinoza (paral·lelisme psicofísic): només hi ha una sola substància, a la qual anomena Déu o la Naturalesa; segons Spinoza, el pensament i l'extensió no són més que dos atributs diferents de l'única substància.
En ser aspectes diversos d'una única substància, desapareixen els problemes de relació entre substàncies diferents. "Para él todo es Dios, es decir, todo lo que existe pertenece a la sustancia divina, incluidos nosotros. El pensar que cada uno de nosotros es una sustancia individual, separada de Él es propio de necios e insensatos. El verdadero hombre sabio, según Spinoza, se percata de que nuestra existencia solamente tiene sentido si nos consideramos como parte de un todo divino, como algo inseparable de ello. Cada uno de nosotros es parte de Dios, parte de algo mucho más grande y superior.
Si esto es así, resulta forzoso admitir que nuestro comportamiento no es nuestro, sino que en realidad es Dios el que actúa a través de nosotros. No poseemos individualidad ni nada parecido, aunque los insensatos así lo prediquen". Con efe de filosofía Síntesi: Déu actua a través de nosaltres i nosaltres formem part de Déu. "La libertad consiste en actuar según nuestra propia naturaleza sin que nada exterior a nosotros nos violente. Pero según esta definición, solamente Dios es libre, pues solamente Dios actúa según su propia naturaleza; nosotros actuamos según Dios dispone (Spinoza nos dice que somos divinos porque formamos parte de Dios, no porque nosotros mismos seamos dioses).
Siempre existen necios que pensarán que todo lo que hacen lo hacen porque lo han elegido libremente, pero resulta una ilusión vana. De esta manera solamente conseguiremos estar frustrados y tristes ante lo que no es sino ignorancia. El sabio es feliz, pues se sabe parte de Dios y parte del universo. No aspira a controlar su destino y sus acciones sino que acepta lo que le sucede". Con efe de filosofía "El hombre no es libre. Todo lo que le ocurre es necesario y está escrito de antemano. Todo lo que acontece en su vida, especialmente lo relacionado con sus pasiones, sigue el curso de la naturaleza. ¿No hay entonces manera de que seamos libres? La hay –dice Spinoza–: el conocimiento.
Cuando el hombre comprende que no es libre y acepta su esencia, es cuando puede realmente acercarse a la libertad. La razón es, por tanto, la herramienta que nos permite conseguirlo, que lo hace posible. Es mediante la razón que podemos alcanzar el conocimiento, y con él la libertad". Filosofía&Co