Text del document
IMMANUEL KANT (1724-1804) 1. CONTEXT HISTÒRIC I FILOSÒFIC. La loso a de Kant s'emmarca dins del moviment il·lustrat alemany del s. XVIII. En el seu opuscle Resposta a la pregunta: què es la Il·lustració? (1784) exposa els ideals de la raó il·lustrada: l'home ha de pensar i decidir per si mateix, «Atreveix-te a saber! Sapere aude!». Per tant, es defensa l'autonomia de l'individu, la llibertat de pensament i d'acció que ha de ser propiciada des del poder polí c. Per assolir autonomia, pensar per un mateix, i sor r de la «minoria d'edat» són necessàries l'educació i la cultura.
La raó il·lustrada es també una raó crí ca amb tot allò que ha di cultat el progrés i el benestar humà, es proposa subs tuir els an cs valors religiosos que donaven sen t a la vida (Déu, fe, salvació,...) per uns nous valors laics (raó, progrés, civilització, humanitat, cultura, ciència,...). D'aquesta manera, l'è ca passa a ser autònoma, es basa en l'estricta raó i no en preceptes religiosos. En l'acció moral, la responsabilitat personal subs tueix el pecat i l'amor al proïsme es conver rà en l'obligació moral de cooperar en el progrés de la Humanitat.
Els antecedents losò cs dels quals parteix Kant són l'empirisme i el racionalisme, que ell intentarà superar amb el seu idealisme transcendental. Segons Kant, l'excés de con ança en la raó havia abocat al racionalisme cap el dogma sme, explica que va ser la lectura dels empiristes, en especial Hume, el que li va despertar del somni dogmà c i el va impulsar a escriure. D'altra banda, veia que l'empirisme de Hume conduïa cap a l'escep cisme. El cri cisme kan à suposà una síntesi entre racionalisme i empirisme. EL PROGRAMA FILOSÒFIC KANTIÀ. L'ambició úl ma del projecte losò c de Kant és comprendre què és l'ésser humà, per la qual cosa haurà de respondre tres preguntes: què puc saber?
(teoria del coneixement), què he de fer? (è ca) I què puc esperar? (història, religió, des de l'ésser humà). Des del vessant teòric, l'anàlisi kan ana de les possibilitats de la raó per obtenir coneixement aclareix el paper de la ment en l'elaboració del coneixement, indica la base objec va, universal i necessària de la ciència, i mostra que la meta sica està fora dels límits del coneixement humà. Des de la vessant de la raó pràc ca, Kant postula una nova base per a la moralitat que contribueix a la formulació dels drets humans. 2. BIOGRAFIA I OBRES. Va néixer a la ciutat de Königsbert, Prússia Oriental (avui Kaliningrad, enclavament rus al nord de Polònia).
Era el quart dels nou lls d'una família menestral. Conserva els valors morals del cris anisme pie sta de casa seva. Va sobreviure amb moltes di cultats econòmiques impar nt classes ns que accedí a la càtedra de Lògica i Meta sica de la Universitat de Königsberg. La seva vida va ser senzilla, ordenada i metòdica, pràc cament no va sor r de la seva ciutat. Defensà els ideals il·lustrat i posseí un ampli ventall d'interessos intel·lectuals i una extraordinària erudició. S'interessa per la sica, les matemà ques, la geogra a, l'è ca, etc. i postulà la tolerància i el paci sme.
Obres principals: Crí ca de la raó pura (1781) Fonamentació meta sica dels costums (1785) Crí ca de la raó pràc ca (1788) Crí ca del judici (1790) La pau perpètua (1795), representa el somni kan à d'una federació mundial d'estats en que raó i dret s'imposin nalment en la nostra naturalesa. 1 3. TEORIA DEL CONEIXEMENT. QUÈ PUC SABER? L'Idealisme transcendental. El problema del coneixement. Kant no defensa un idealisme meta sic, creia que el coneixement, per arribar a ser cien c, ha de ser el resultat de l'aplicació dels principis de la raó a l'experiència.
Tot coneixement comença amb l'experiència com va defensar l'empirisme però que l'experiència precedeixi al coneixement en el temps no vol dir que tot el que coneixem procedeixi de l'experiència. Considera doncs necessari inves gar les condicions que fan possible el coneixement: els elements a priori (anteriors, independents) que intervenen en la interpretació de tot el que nos ve donat per l'experiència. Es a dir, el coneixement prové tant d'elements a priori, purament racionals, com d'elements a posteriori, empírics, derivats de l'experiència.
Així doncs, el model kan à que da resposta al problema del coneixement rep el nom d'idealisme perquè el subjecte pensant imposa els seus condicionaments als objectes de la naturalesa i acaba construint les idees que conformen el coneixement objec u. A més, aquest idealisme s'adjec va com a transcendental per destacar que el coneixement humà no pot anar més enllà de la manera humana de conèixer, allò previ, a priori, que no obtenim de l'experiència, és la necessitat i la generalitat. Tota a rmació cien ca que pretengui enunciar una llei de caràcter necessari i general ha de par r d'elements apriorís cs.
En altres termes, és fonamental que el coneixement sigui a priori, ja que així podrà ser universal i necessari i no dependrà o estarà limitat pel caràcter par cular d'una experiència. Cal trobar les condicions que emmarquen tota experiència i, per tant, són -a escala humana- objec ves, universals i necessàries. Ara bé, només podem tenir coneixement dels fenòmens, del món de l'experiència, no de la realitat en sí, noümen. Kant considera que hem de dis ngir les diferents classes de judicis1 que formulem en tot discurs de coneixement: Judicis analí cs. S'obtenen per descomposició dels seus elements, el predicat està inclòs en el subjecte.
Exemples: «l'esfera és rodona», «els cossos són extensos». Els judicis analí cs sempre són a priori, es a dir, abans de l'experiència. Judicis sintè cs a posteriori. S'obtenen per la unió dels seus elements, el predicat no està inclòs en el subjecte, per tant, afegeixen informació. Exemples: «l'esfera és d'or», «alguns cossos són pesats»,... Els judicis a posteriori sempre són sintè cs perquè depenen de l'experiència. Ara bé, quan adquirim coneixement a través de l'experiència, aquest ja no és universal ni necessari, sinó con ngent.
La dis nció entre els judicis analí cs i els sintè cs a posteriori respon a la de Hume entre relacions d'idees i qües ons de fet però Kant introdueix un tercer pus: els judicis sintè cs a priori . Aquests fan possible la ciència perquè amplien el coneixement i són universals i necessaris. Kant ho exempli ca amb les proposicions: «la línia recta és la distància més curta entre dos punts» o «tot canvi té una causa». L'úl m exemple és sintè c perquè de l'anàlisi del moviment (entenent per moviment canvi en el temps) no obtenim que hagi de tenir una causa: podem imaginar un moviment etern, que no ngui origen; no és lògicament contradictori.
L'acceptació de la ciència, la sica, les matemà ques, etc., com a fets incontrover bles es recolzarà en l'a rmació de l'existència dels judicis sintè cs a priori. El coneixement té una validesa objec va perquè es fonamenta en aquelles condicions marc que fan possible l'experiència en general. La pregunta per les condicions de possibilitat del coneixement implica explicar com són possibles els judicis sintè cs a priori. En realitat, això equival a preguntar-se cóm és la raó i això és el que fa Kant a la Crí ca de la raó pura. Les condicions de possibilitat del coneixement. L'objec u de la Crí ca de la raó pura consisteix en analitzar les fons i els límits del coneixement.
Es divideix en tres parts: 1 Un judici és un acte mental, que s'expressa mitjançant un enunciat o una proposició, pel qual l'enteniment afirma que el subjecte pertany o no al predicat en la frase capaç de ser veritable o falsa. També enunciat en el qual s'afirma o nega la identitat entre conceptes (un concepte s'expressa mitjançant un terme). 2 Estè ca transcendental, s'examina el coneixement sensible i es posen les bases que fan possibles els judicis sintè cs a priori en matemà ques, es a dir, s'explica com és possible la matemà ca com a ciència.
Analí ca transcendental, s'ocupa de l'enteniment com a facultat del coneixement i la possibilitat dels judicis sintè cs a priori en sica, és a dir, la possibilitat de la sica com a ciència. Dialèc ca transcendental o anàlisi de la raó en sen t estricte, reguladora i uni cadora del coneixement; Kant argumenta per què no és possible considerar la meta sica com a ciència. Així doncs, segons Kant, l'intel·lecte humà es compon d'una sèrie de facultats: la Sensibilitat, l'Enteniment i la Raó. La Sensibilitat és la facultat de rebre impressions o intuïcions sensibles. L'Enteniment és la facultat de pensar, de fer judicis. La Raó és la facultat de fer síntesi de judicis.
L'intel·lecte no és un full en blanc on vénen a inscriure's les sensacions (impressions), sinó que conté una armadura, una estructura, que ordena i organitza les impressions. Aquesta estructura prèvia, racional, és a priori: ordena, organitza i imposa una lògica a l'experiència. Consisteix en: L'espai i el temps, com a formes a priori de la Sensibilitat. Les categories, com a formes a priori de l'Enteniment. Subjecte, objecte i síntesi de la mul plicitat de sensacions, com a condicions a priori de la Raó. Estè ca transcendental. L'espai i el temps. La matemà ca com a ciència.
La paraula estè ca originàriament estava relacionada amb la sensibilitat i, per extensió, es va reservar per a l'àmbit de la bellesa. Aquest terme, en Kant, correspon a la sensibilitat com la capacitat que tenim de ser afectats per quelcom extern que ens impressiona. La nostra sensibilitat que pot de nir-se com a capacitat de rebre representacions, ens llança un caos d'impressions (olors, colors, formes). Els sen ts ens proporcionen intuïcions, representacions immediates d'algun objecte. Ordenem aquest caos de sensacions mitjançant conceptes empírics (gat, arbre, pluja).
Des d'una perspec va ingènua pot semblar que captem directament l'objecte però en realitat intervenen diferents sen ts els quals ens donen sensacions aïllades que seran la base de la representació nal. Tota sensibilitat es dona ordenada en l'espai i en el temps, són les estructures que fan possible tenir qualsevol impressió (sensació o experiència). És impossible captar res extern si no és en una unitat temporal i/o espacial. L'espai és la forma pura de la sensibilitat, no coneixem allò material si no se'ns dona conformat (passat per la forma) de l'espai. L'espai es previ, anterior a tota sensibilitat, és una forma a priori de la sensibilitat.
No tenim però cap garan a que aquesta sigui la única forma de conèixer, és la forma humana. Les coses se'ns apareixen amb la condició espacial, hi ha quelcom extern però res ens autoritza a assegurar que sigui tal i com nosaltres el captem. Es a dir, nosaltres pròpiament coneixem el fenomen (cosa per a nosaltres) i no el noümen (cosa en sí). Kant a rma que l'home mai podrà a arribar a conèixer cóm són les coses al marge de les condiciones humanes de conèixer però, ara bé, s'ha de tenir present que tothom tenim la mateixa sensibilitat, raó per la qual podem a rmar que l'espai té realitat empírica, es a dir, validesa objec va.
Al mateix temps, l'espai té idealitat transcendental, es a dir, l'espai no es res si prescindim del fet que només és la condició de possibilitat de tota experiència. Així doncs, tenim la de nició de l'espai com a forma pura a priori de la intuïció del nostre sen t extern. 3 El temps és la forma pura del nostre sen t intern, de la intuïció de nosaltres mateixos i dels nostres estats interns (estats d'ànim, sen ments, intencions, representacions; tot transcorre en el temps). És, doncs, una condició d'experiència.
També es pot dir que el temps té una realitat empírica (validesa objec va per a totes les coses captades com a fenòmens -interns i externs- i a la mateixa vegada idealitat transcendental (no té cap relació amb les coses en sí). La possibilitat de les matemà ques queda jus cada perquè s'han de veure amb determinacions de l'espai (geometria) i el temps (aritmè ca) que són formes a priori existents en nosaltres i que no depenen de l'aparença del món extern. Els judicis sintè cs a priori són possibles en matemà ques perquè es basen en l'ordre que l'espai i el temps proporcionen al noümen.
La geometria tracta de relacions espacial, per exemple «la línia recta és la distància més curta entre dos punts», és un judici sintè c a priori ja que per comprendre'l necessito la intuïció però no l'experiència. Tinc -a priori- la representació espacial que em permet formular el judici. En relació amb l'aritmè ca, contar és situar una sèrie en el temps, llavors, també pot ser una ciència a priori. Analí ca transcendental. Les categories. La sica com a ciència. Sensibilitat i enteniment actuen juntament en el coneixement.
Les sensacions són ordenades per les formes a priori, i l'enteniment rep el fenomen i el «classi ca» segons criteris propis a priori (conceptes) que el permeten jutjar (decidir relacions). L'enteniment ordena les dades de la sensibilitat a través de les categories, conceptes purs. Les categories són les maneres que té l'enteniment d'organitzar els fenòmens, es a dir, són conceptes purs que ens permeten a priori construir conceptes empírics amb els quals pensem i establir vincles entre els fenòmens que sen m. Kant creu que hi ha dotze categories o maneres de conceptualitzar, maneres de pensar.
Els « pus» de categories es corresponen a la classi cació que podem fer dels judicis atenent al seu con ngut. Les categories són: Quan tat: unitat, pluralitat, totalitat. Qualitat: realitat, negació (no realitat) , limitació (posar límit o gradació). Relació: substància/accident, causa i efecte, comunitat (reciprocitat entre agent i pacient, efecte mutu) Modalitat: possibilitat (i impossibilitat), existència (i no existència), necessitat (i con ngència).
Així doncs, per a Kant, les fonts del coneixement són dues: d'una banda, una sèrie d'elements a priori, estructurals (com l'espai i el temps i les categories), d'altra banda, una sèrie d'elements a posteriori, múl ples impressions, que són sinte tzades, agrupades i processades ns a quedar subsumides en els conceptes empírics. Tots dos elements, sensacions i conceptes són necessaris i imprescindibles per a la construcció del coneixement. El racionalisme consideraria les categories com idees innates, Descartes sobrevalora la raó, pensant que a par r d'ella es pot construir l'edi ci sencer del coneixement.
Els empiristes, que no tenen validesa objec va, Hume sobrevalora l'experiència, intenta limitar-se únicament a l'experiència, s'adona que no pot construir l'edi ci del coneixement i cau en l'escep cisme, en una ciència purament probabilista i en el rebuig de la meta sica. Tots dos s'equivoquen; les fonts del coneixement són dos: la raó i l'experiència. Kant dirà: «Els conceptes sense intuïcions són buits (contra els racionalistes); les intuïcions sense conceptes són cegues (contra els empiristes)». Kant a rma que el subjecte imposa a la naturalesa, a l'objecte del coneixement, una determinada estructura racional, una estructura d'acord amb la seva lògica.
El subjecte injecta lògica en l'objecte. Només se'ns presenta com «realitat», només coneixem de la realitat el que podem car amb calçador en la nostra pròpia lògica. No coneixem la realitat en si mateixa, sinó la realitat conformada per la nostra lògica, pels nostres 4 principis mentals, intel·lectuals. Només percebem de la realitat el que podem car a la reixa espai-temporal. Només entenem de la realitat fenomènica, espai-temporal, el que podem pensar amb les dotze categories. Per a nosaltres la resta ni es pot percebre, ni es pot pensar. Per això s'ha dit que Kant realitza una revolució copernicana en el terreny de la teoria del coneixement.
No és que el subjecte giri entorn de l'objecte, ensumant-lo, preguntant-se com és; és l'objecte el que gira entorn del subjecte, sent col·locat en la seva òrbita mental, en la seva lògica. Conèixer és, doncs, una creació humana. Ara bé, sempre i quan l'enteniment interprete fenòmens (l'aspecte de la realitat a l'abast de la comprensió segons la nostra manera de ser), el coneixement ndrà validesa; si bé no la té en-sí, la té per als homes. Com és la realitat en si mateixa, independentment de la lògica que nosaltres li imposem espontàniament, no ho podem saber. La realitat en si (noümènica) és incognoscible.
Només és cognoscible, per a nosaltres, la realitat fenomènica estructurada, ltrada pels elements a priori de la nostra sensibilitat i el nostre enteniment. Sense noümen no hi ha fenomen, el noümen és condició de possibilitat del coneixement fenomènic. Dialèc ca transcendental. La meta sica no pot ser una ciència. Pel que fa a les grans idees meta siques o idees pures de la raó, Ànima, Món i Déu, Kant a rma que són grans síntesi que realitza espontàniament la Raó. Totes les idees meta siques són il·lusions, però són il·lusions inevitables, que tenen la seva arrel en l'essència mateixa de la Raó.
La Raó és precisament la facultat d'elaborar síntesi i té tendència a buscar l'incondicionat i la generalitat. Així, no pot evitar fabricar aquestes grans síntesis imaginàries que són l'ànima, l'Univers i Déu, anant més enllà de l'experiència. Però aquestes idees poden ser u litzades posi vament, es tracta de donar-los un ús regula u i no un ús cons tu u, és a dir, cal evitar pensar-los com a objectes empírics però es poden pensar des d'altra perspec va, la de la moralitat i la religió.
Si a l'»Analí ca» Kant descobreix les categories de l'enteniment a par r de la forma lògica dels diferents judicis, a la «Dialèc ca» dedueix les idees de la raó pura a par r de les diferents formes d'inferència sil·logís ca establint les tres disciplines de la meta sica dogmà ca i mostrant que totes les seves inferències no són concloents: La psicologia racional, que s'ocupa de l'ànima o subjecte pensant i incorre en paralogismes (raonaments formalment falsos emprats sense consciència de la seva falsedat) perquè el jo transcendental no es capta per intuïció sensible com a objecte, i per tant no admet el concepte de substància. La cosmologia, que s'ocupa de l'univers.
Quan la raó busca quelcom incondicionat en el món produeix contradiccions irresolubles, an nòmies, en les quals es pot demostrar tant una tesi com la seva an tesi. Kant iden ca quatre an nòmies referides al començament del món en el temps i la seva limitació a l'espai, l'existència de parts simples o indivisibles a la matèria, la causalitat en la naturalesa i la suposició de l'existència de quelcom absolutament necessari. La teologia, que té per objecte Déu. Kant cri ca totes les proves de l'existència de Déu perquè l'existència mai és un predicat analí c sinó sintè c, només pot atribuir-se en base a l'experiència o a l'observació.
Tampoc es pot negar l'existència de Déu perquè queda fora de la nostra experiència, pensar a Déu mitjançant conceptes equivaldria a introduir a Déu en el món sensible. La raó aspira sempre a una generalització major dels seus con nguts, a una unitat superior de coneixement, a passar d'allò condicionat a allò incondicionat, d'allò rela u a allò absolut. Després de demostrar que les qües ons suprasensibles (Déu, immortalitat de l'ànima, llibertat moral) no poden ser tractades per la raó teòrica especula va, Kant mostra que no per aquesta raó l'esperit humà deixa de plantejar-les-hi amb major intensitat. Aquesta constatació marcarà el pas de la teoria del coneixement a l'è ca. 5 5.
L'ÈTICA KANTIANA. QUÈ HE DE FER? D'acord amb els ideals de la Il·lustració, Kant aspirava a dissenyar una è ca universal, vàlida per a tots els éssers humans. L'è ca de Kant és racionalista, formal i sistemà ca. El seu objec u es descobrir el fonament intern i permanent dels nostres judicis, decisions i accions morals a través de la iden cació de la dimensió a priori (és a dir, independent de l'experiència) de la raó pràc ca. Per a Kant, la raó en el seu ús pràc c és la font de la moralitat ja què situa la re exió en l'esfera de la raó, sense «contaminar-la» d'allò empíric humà: desitjos, inclinacions, passions, interessos, circumstàncies, idiosincràsia, etc.
Kant cri ca les è ques materials perquè les seves normes són hipotè ques, heterònomes i a posteriori. Anomena è ques materials les teories elaborades pels lòsofs del passat atès que orienten la vida humana a la consecució d'un bé (la virtut, la felicitat...). El problema d'aquestes è ques és que són normes hipotè ques (els impera us hipotè cs expressen la necessitat o l'obligatorietat d'una acció en el cas que prèviament el subjecte vulgui el al qual s'ordena l'acció, és a dir, l'acció no és manada absolutament, sinó com a simple mitjà per a un altre propòsit), la validesa de les seves propostes dependrà de l'acceptació de l'objec u a assolir.
Per tant, les è ques materials són heterònomes, les normes bàsiques estan orientades a aconseguir un bé suprem i no són establertes per l'individu mateix, sinó que provenen de fora d'ell (la llei deriva de Déu, la naturalesa, la història, etc.). A més, són a posteriori perquè per trobar les normes de conducta hem de basar-nos en l'experiència (per exemple, l'hedonisme implica haver d'experimentar quines coses ens proporcionen plaer i quines ens causen dolor).
L'è ca kan ana és sistemà ca perquè pertany a una mateixa edi cació losò ca en la qual s'atribueix el màxim valor a la raó com a instància suprema de la dignitat i la llibertat humanes; és autònoma perquè la raó en si mateixa conté les lleis i és formal perquè ens proporciona un criteri abstracte per a jutjar la moral, no un con ngut par cular i concret de les normes. Ens revela la forma del judici moral i l'ac vitat de la raó en el seu ús pràc c. Finalment, si el coneixement teòric havia de posseir, per a exis r, la forma d'un judici sintè c a priori, el mateix s'ha d'exigir a la moral, per tal de garan r que sigui independent de l'experiència i, per tant, pugui ser universal.
La raó, el deure i la bona voluntat. La Fonamentació de la meta sica dels costums comença considerant: "És impossible imaginar res al món o fora d'ell que pugui ser cridat absolutament bo, excepte la bona voluntat". La bona voluntat, és a dir, la consciència moral és l'únic intrínsecament bo perquè no depèn dels efectes que les accions puguin produir. La intel·ligència o la valen a poden fer-se servir per a ns dolents al servei d'algú mancat de bona voluntat. Contràriament, una bona voluntat no deixarà de ser-lo si alguna circumstància adversa insuperable impedeix portar a terme l'acció.
Per això, el judici moral no es dirigeix a les conseqüències d'una acció sinó a la bona o mala intenció amb què es porta a terme. Kant de neix la bona voluntat com aquella que actua pel deure i que d'aquesta manera es cons tueix com a consciència moral. D'aquesta manera, Kant situa el nucli de l'è ca no en l'acció i encara menys en les conseqüències, sinó en els mo us interns que ens fan actuar. Kant oposa explícitament el deure dels interessos, desitjos i qualsevol altra circumstància empírica.
Per a altres autors no exis a una facultat del voler racional, autònoma i lliure, sinó que els nostres desitjos brotaven de les passions i la raó era instrumental, l'acció pot estar impel·lida pel desig de ser respectat o es mat, l'ànim de lucre, l'ànsia de protagonisme, etc. però no els principis racionals. Kant sosté, en canvi, que la raó pràc ca imposa normes, és a dir, deures, a la voluntat. Kant dis ngeix entre les accions: - Contràries al deure (sempre són dolentes, moralment incorrectes). Exemple: un bo guer enganya els clients i els cobra de més.
6 - Ajustades al deure, quan el comportament s'ajusta a allò que és la nostra obligació, encara que en realitat actuem seguint la nostra inclinació i perseguint interessos egoistes. Exemple: el bo guer mai no enganya els clients perquè vol mantenir una bona reputació per no perdre'ls, per tant, actua mogut pels seus interessos personals. - Per deure, quan fem el que fem simplement perquè aquesta és la nostra obligació, malgrat que es gui en contra dels nostres desigs i les nostres inclinacions. Exemple: el bo guer podria tenir la temptació d'enganyar un client estranger que, amb tota probabilitat, mai més no hi entrarà a la seva bo ga per tal d'obtenir un bene ci par cular.
El bo guer actuarà per deure, i farà una acció è cament bona, si decideix no enganyar-lo perquè el seu deure és comportar-se honestament. El deure implica violència en la voluntat o facultat de voler. Si no hi ha resistència, si es compleix amb gust, no es realitza cap acció è ca (o es tracta d'una voluntat «santa», perfecta). El que no és possible per al ser moral és acomodar-se en la sa sfacció i en la complaença. El deure és la necessitat d'obrar per reverència a la llei moral. Si la voluntat (facultat de desitjar) acata el mandat de la raó, estarà dins la moral. Tipus de deure: Deures nega us, perfectes o estrictes.
Es formulen com a una prohibició, manen que no s'ha de fer alguna cosa (Ex. no matar, no dir men des, no suïcidar-se...) Són perfectes perquè no admeten excepcions, són taxa us. Tracten d'evitar el mal. No es poden negar sense incòrrer en una contradició lògica. Deures posi us, imperfectes o meritoris. Ordenen que es faci una determinada acció (Ex. ajudar el altres, cul var els propis talents), no són tan exigents, es pot fer el bé en diversos graus sense estar obligats al propi perjudici. No es poden negar sense incòrrer en una contradicció voli va. Submissió i llibertat. La llibertat és una forma a priori que possibilita la moral, una idea reguladora.
En obrar moralment, l'ésser racional assumeix la seva llibertat. L'ésser humà es concep a si mateix com l'origen i causa de les seves accions, que no tenen més determinació que la seva voluntat, sense constricció externa. Sense llibertat no hi ha responsabilitat i, per tant, tampoc moral. Som lliures perquè no pertanyem del tot al món natural -al regne de la causalitat i la necessitat- sinó també a un altre àmbit transcendental on manen les lleis de la raó pràc ca, de la moralitat. Tenim un jo empíric - fenomènic- i un jo transcendental -noümènic- o potser és la mirada que observa i adopta una perspec va fenomènica o noümènica?
Si diem que entenem perquè algú ha portat a terme una acció, volem dir que coneixem les circumstàncies i a par r d'elles ens sembla adequat o sensat obrar com ho ha fet. Però quant a noümen, l'ésser humà és lliure i responsable dels seus pensaments i eleccions, no adopta les lleis d'una manera passiva sinó que realitza una elecció. Aquesta naturalesa transcendental se'ns revela quan tractem de jus car una acció incorrecta refugiant-nos en circumstàncies atenuants que ens eximeixin de la nostra responsabilitat moral, és el pic «és que...» i ens adonem que no podem esborrar una resta d'insa sfacció i censura vers nosaltres mateixos.
Sabem que en buscar excuses estem suprimint la part més digna del nostre ser, la nostra llibertat responsable, i ens estem reduint a un fenomen col·locat en la cadena de causes i efectes. L'è ca kan ana és una è ca del deure que posa èmfasi en l'elecció lliure del ser racional, de nit com l'ésser capaç d'imposar-se la llei moral a si mateix. L'impera u categòric. La fonamentació de la meta sica dels costums. L'ésser humà no actua sempre per deure, hi ha moltes accions quo dianes que fa per plaer, per sen ments com l'amor i la gra tud hàbit i que son moralment neutres i, per tant, no estan a l'esfera de l'è ca.
Es tracta d'impera us hipotè cs que no obeïxen a manaments de la raó i són opta us, no obligatoris. Els judicis 7 hipotè cs es fonamenten en una relació condicional entre esdeveniments, la seva estructura te la forma lògica «si (condició), llavors (conseqüència). Els impera us hipotè cs són problemà cs quan l'acció s'executa per a aconseguir un (per exemple: Qui vol aprendre l'art de la persuasió ha de estudiar retòrica, només s'expressa una relació entre mitjans i , sense a rmar que realment algú vulgui ser aprovar un examen).
Els impera us hipotè cs són assertoris l'acció es realitza atesa la naturalesa humana i el desig de felicitat (per exemple: qui vol ser feliç ha d'actuar amb prudència, és un judici hipotè c assertori perquè assumeix que la felicitat és un real i universalment acceptat pels humans). Els impera us categòrics no depenen de circumstàncies ni de ns par culars, sinó que expressen el deure moral incondicionat. Kant explica que els impera us categòrics són judicis sintè cs a priori perquè no deriven de l'experiència i, alhora, amplien el coneixement moral de manera necessària i universal.
Són a priori: La llei moral no depèn de l'experiència, sinó que és vàlida universalment per a tots els éssers racionals. No aprenem l'impera u categòric de l'experiència, sinó que la raó el reconeix com a necessari. Són sintè cs: Uneixen dos conceptes que no estan analí cament lligats: el concepte d'una voluntat racional i el de l'obligació moral. El fet que un ésser racional hagi d'obrar segons la llei moral no és una veritat con nguda en el concepte de racionalitat, sinó que és una connexió establerta per la raó pràc ca. L'obligació que estableix la llei moral només és possible si la voluntat és lliure, l'home ha d'autodeterminar-se segons la raó i no només per les seves inclinacions.
Si la nostra voluntat es gués automà cament determinada per la llei moral (com en un ésser purament racional), la relació entre la raó i el deure seria analí ca. Però, com que els humans tenim inclinacions, interessos, desitjos, que poden anar en contra del deure, la relació entre la voluntat i la llei moral ha de ser establerta per la raó, fet que la converteix en una síntesi a priori. El subjecte transcendental assumeix amb bona voluntat l'impera u categòric que s'ha dictat a sí mateix amb la raó pràc ca. Així doncs, Kant considera que el seu impera u categòric és vàlid per a tots els éssers racionals i ofereix diverses de nicions de l'impera u, coherents entre sí i complementàries.
Abans d'exposar aquestes formulacions, és necessari dis ngir els conceptes kan ans de màxima i principi: Màxima. Subjec va, respon a un principi par cular, als criteris personals amb què un individu decideix com actuar. Exemple: «No deixis per demà el que pots fer avui», «Tracta als altres com voldries que et tractessin a tu». (No tenen valor objec u, per exemple, que passaria si una persona masoquista aplica la segona màxima?) Principi. Llei moral objec va basada en la raó pràc ca, es a dir, normes objec ves i universals que valen per a qualsevol ésser racional. Una màxima pot coincidir amb un principi si és moralment universalitzable.
Quan una persona actua d'acord amb l'impera u categòric, la seva màxima esdevé un principi moral vàlid per a tothom. En canvi, si la màxima és egoista o contradictòria en termes universals, no pot ser un principi objec u i, per tant, és moralment invàlida. Perquè s'entengui millor, exposarem alguns exemples: Exemples en què màxima i principi coincideixen: Dir sempre la veritat Màxima (subjec va): "Jo sempre diré la veritat perquè considero que és el correcte." 8 Principi (objec u): L'impera u categòric estableix que men r no pot ser universalitzat, ja que si tothom men s, la comunicació esdevindria impossible.
Ajudar els altres en necessitat Màxima (subjec va): "Jo ajudaré els altres quan ho necessi n perquè crec que és just." Principi (objec u): Segons Kant, la manca d'ajuda no pot ser universalitzada sense contradicció, perquè en una societat on ningú ajudés ningú, la cooperació desapareixeria. Exemples en què màxima i principi no coincideixen. Aquestes màximes no poden esdevenir un principi universal, per tant, no són moralment vàlides. Men r per interès propi Màxima (subjec va): "Men ré quan em sigui ú l." Principi (objec u): L'impera u categòric no pot universalitzar la men da perquè si tothom men s, la con ança desapareixeria i la men da deixaria de tenir sen t. No ajudar ningú per comoditat.
Màxima (subjec va): "No ajudaré ningú perquè no vull molestar-me." Principi (objec u): Universalitzar aquesta màxima portaria a un món on ningú ajudés ningú, cosa que contradiria la idea d'una societat funcional i racional. Formulacions de l'impera u categòric Primera de nició (anomenada d'universalitat): «Actua només segons aquella màxima que puguis voler que esdevingui, alhora, llei universal de conducta.» Aquesta de nició recorda a aquella pregunta que se li planteja a algú per a que re exioni sobre una acció: «I si tothom fes el mateix?» però Kant interioritza en la voluntat (en la consciència) i no en les conseqüències de la acció allò fonamental de l'argument.
Per a determinar si la màxima és transformable en llei universal, si s'ajusta a l'impera u categòric, Kant proposa que no hi hagi contradicció entre la màxima i la seva universalització (contradicció lògica) o que no pugui desitjar-se sense contradicció (contradicció voli va). Veiem els exemples que Kant planteja: Contradicció lògica. Envers els altres: Obligatorietat de no incumplir les promeses. És lícit men r per a sor r-se'n d'un embull? Kant posa l'exemple de prometre que tornaràs uns diners que necessites tot sabem que no ho faràs. Si tothom fes promeses que no ngués intenció de complir, ningú creuria en les promeses i aquestes no servirien per res.
Envers nosaltres: Suïcidi (va contra natura, una natura la llei de la qual fos destruir la pròpia vida es contradiria a si mateixa ja que el seu «des » és impulsar el foment de la vida) Contradicció voli va. Envers els altres. Els rics no han d'ajudar als pobres. L'home ric no l'acceptaria en cas de ser pobre. Envers nosaltres: Hem de cul var els propis talents. (al formular-la de manera universal trobem que la natura pot subsis r quan l'home no desenvolupa els seus talents però com a éssers racionals volem que es desenvolupin totes les nostres capacitats que resulten ú ls per a tota mena de propòsits.
Segona de nició (anomenada d'humanitat): «Actua sempre de manera que trac s la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a , mai simplement com a mitjà». 9 Moltes vegades tractem altres persones com a mitjans en les relacions socials, laborals, personals,... Kant sos ndrà que al mateix temps hem de considerar-les com a ns en si mateixes tenint present la seva «naturalesa noümènica», la seva per nença a l'àmbit de la llibertat i la dignitat moral. La capacitat d'elecció moral, segons Kant, és allò que confereix un valor absolut a la humanitat.
Aquest impera u imposa el deure de respectar els drets dels altres i estableix els límits de la llibertat obrint el camí al «regne dels ns» (expressió que Kant fa servir) en el qual els éssers racionals conviuen en igualtat i acceptant mútuament la seva dimensió moral i lliure, i per tant respectant-se moralment a través de l'acceptació de les lleis comunes. (En aplicar-la veiem que és equivalent a la primera formulació. Per exemple en el cas de demanar diners sabent que no els tornarem estem enganyant els altres, tractant-los com un mitjà per obtenir un bene ci).
Tercera de nició: «Obra de tal manera que la teva voluntat pugui considerar al mateix temps que està creant una llei universal a través de la seva màxima». A primera vista sembla molt semblant a la primera de nició, però subratlla un aspecte que només estava implícit: l'autonomia del ser racional en la creació de les lleis que un mateix estarà obligat a acatar (respectar). Posa èmfasi en l'aspecte ac u, creador, del ser racional autònom quan actua i crea màximes i principis universals. Si les persones fossin purament racionals, els principis objec us de la moralitat governarien i serien també principis subjec us de volició.
Però som molt capaços d'obrar en sen t contrari perquè no posseïm una voluntat «santa». Per això, per a tenir un criteri able de moralitat, necessitem el principi del impera u categòric, amb el seu caràcter obligatori per a la voluntat. A l'hora de triar les nostres màximes ens imaginem una comunitat ideal, moral, formada per éssers racionals, en la qual totes les persones es respecten mútuament i en la qual tothom tracta els altres com a ns en si mateixos i no solament com a mitjans. 6. METAFÍSICA. QUÈ PUC ESPERAR? Kant ha fonamentat el coneixement en la posició ac va del subjecte, el mateix paper ac u té el subjecte moral amb la religió.
Abans de Kant, la moral estava supeditada a la dimensió religiosa: hi havia un univers regit per les lleis eternes d'un ésser suprem, omnipotent i omniscient, i l'home acatava aquestes lleis captades per la fe i la raó. Amb Kant, l'è ca s'ha secularitzat, no necessita premis ni càs gs en el més enllà però segons Kant, la decisió d'assumir la llibertat i la responsabilitat autònoma pròpies de l'ésser racional requereixen la possibilitat, el «com si», de l'existència de Déu i de la immortalitat de l'ànima. La fe racionalista kan ana sosté la creença en la existència de Déu i la immortalitat de l'ànima com idees regula ves, com a termes nals cap als que condueix la constant acció moral.
Hem de creure que són lliures per fer possible l'acció moral, hem de suposar que l'ànima és immortal perquè la vida humana és massa breu com per permetre que culmini amb èxit el procés de perfeccionament moral que va fent que el nostre comportament es vagi ajustant cada vegada més al compliment del deure. I, cal creure que Déu existeix i que la seva bondat in nita és la garan a que la nostra actuació d'acord amb el deure pot obtenir la merescuda recompensa de la felicitat eterna. Es tracta de veritats que no poden ser mostrades racionalment -són postulats de la raó pràc ca- però que ens cal admetre si volem creure que l'esperança humana, la felicitat, es pot complir.
Crí ca a la psicologia racional, al «jo» com a substància. L'ànima és un fenomen sense noümen. Volem obtenir una unitat en la sèrie de fenòmens que capta la consciència ignorant els límits del coneixement 10 (paralogisme). L'ésser humà com a fenòmen està subjecte al determinisme de les lleis naturals però com a noümen és lliure. Crí ca a la cosmologia racional, el món. La raó cau en an nòmies, contradicció entre dos raonaments oposats aparentment correctes perquè la raó pot demostra la tesi i l'an tesi. Exemple: El món té començament en el temps? L'espai té límits? Crí ca a la teologia transcendental. Déu. La existència no es dedueix de la perfecció, no és un atribut. Kant és agnòs c.
L'è ca kan ana no persegueix la felicitat, perquè no és una è ca matèria ni es proposa aconseguir cap objec u. Però, això no impedeix que les persones nguem una aspiració humana i natural a assolir la felicitat. Així doncs, cal postular la llibertat de l'ésser humà, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu. El mateix Kant reconeix que la seva proposta è ca no serveix per assegurar-nos la felicitat, sinó que com a molt pot fer-nos dignes de merèixer ser feliços. 7. POLÍTICA. Naturalesa humana. L'ésser humà viu dividit entre el sen t del deure moral i les seves inclinacions i desitjos. Insociable sociabilitat.
Tenim la necessitat de conviure amb els altres però també un impuls egoista que ens incita a perseguir el propi interès. La polí ca ha de mirar d'encaminar les persones perquè superin les tendències par cularistes amb l'ajuda de la racionalitat. Projecte per a la pau mundial. Kant con a en el progrés amb l'ajuda de la raó, la ciència i la cultura. Per arribar al «regne dels ns»s'ha de garan r la llibertat, limitar el poder dels governants i dividir el poder per evitar la rania i l'opressió. La millor forma de govern és la república. Propugna la necessitat d'establir una federació de nacions per evitar guerres i promoure la pau social. 11