Text del document
DOSSIER SELECTIVITAT FILOSOFÍA 2025 Alexis Giró Jiménez PLATÓ 1. Una realitat transcendent 1.1.
Els perills del relativisme S'oposa a les teories relativistes i esceptiques (les defensen els sofistes) Relativisme no existeixen realitats absolutes Veritat depèn del punt de vista en que la mires Significat (bé o justícia) varia segons el moment i el lloc Costums, normes i opinions diferents a cada lloc i època històrica Sòcrates i Plató teories relativistes = falses i perilloses Relativistes coses són tal com les percebem Oblidaven la diferència important que hi ha entre l'aparença i la realitat Aparences = enganyoses Nostres opinions incorrectes Per conèixer la realitat veritable hem d'anar més enllà de les nostres creences personals i deixar enrere allò que les coses semblen per descobrir allò que són realment Plató convençut que existia una realitat veritable que era independent al nostre punt de vista Assolir la realitat autèntica no fàcil Cal anar més enllà de les nostres opinions particulars Molt sovint les aparences ens confonen Existència veritat última més enllà de les nostres opinions i les nostres creences Sòcrates interessat pels problemes de l'ètica => deixat de banda qüestions cosmològiques i metafísiques Plató recull i desenvolupa els plantejament de Sòcrates Els porta més enllà (àmbit ètic) fins arribar a totes les branques de la filosofia Investigació Plató comprèn també temes com ara la natura, el coneixament o l'ésser humà Inspiració fonamental procedeix del convenciment que l'autèntica realitat es troba més enllà de les aparences 1 Només es pot assolit mitjançant un esforç seriós i compromès amb la veritat 1.2.
Món sensible i món intel·ligible Estudi matemàtiques claus importants per Plató per trobar una realitat autèntica Essència conjunt de característiques fonamentals que fan que una cosa sigui allò que és i no una altra cosa Com et pots imaginar una cosa perfecte si és impossible de dibuixar?
Només es pot resoldre reconeixent l'exixtència de 2 àmbits: món sensible (coses) i món intel·ligible (essències) Món sensible tot el que veiem i podem tocar Formen part les coses Canviants, impoerfectes i caduques (peridores) Món intel·ligible realitats immaterials que no es poden compsar amb els sentits Formen part les essències (pla molt diferent al de les coses materials) Les coses que no podem veure o que son perfectes Immutables, perfectes, eternes i universals Essències transcendents perquè van més enllà del món sensible Pertanyen a una realitat d'ordre superior 2. La teoria de la participació 2.1.
Una metafísica dualista Essències transcendents que integren el món intel·legible idea i eidos (forma o figura) Proposta platònica que distingeix el món de les essències del món sensible teoria de les idees/ teoria de les formes Teoria de les idees doctrina ontològica Descriu quines són les realitats que veritablement existeixen Metafísica dualista (distingeix 2 àmbits de la realitat) Existencia dels 2 mons permet explicar les diferències enormes que hi ha entre les coses i les essències Totes les coses que veiem i toquem estan subjectes al canvi, imperfecció i deteriorament 2 Essències no pateixen alteracions No poden formar part del món de les coses Pertanyen a un àmbit propi: etern, perfecte i immutable món intel·ligible/ món de les Idees 2.2.
La relació entre les idees i les coses La relació entre les idees i les coses es pot entendre com participació (methexis) Teoria de la participació Idees actuen com a models eterns i immutables de les coses, són les que són perquè participen d'aquella idea de la qual procedeixen Coses del món sensible procedeixen d'una idea => intenten imitar-la (no ho aconsegueixen totalment) Totes els objectes del món sensible intenten imitar a les idees tot i que no hi aconsegueixen Idees són l'ideal al qual les coses s'esforcen a aproximar-se Les coses són allò que són i tenen les qualitats que tenen perquè participen de les idees corresponents, les imiten o hi aspiren Conseqüència si les coses són còpies imperfectes de les idees que els serveixen de model, les idees són més importants que les coses i anteriors a les coses Món intel·ligible superior, més autèntic i més veritable 2.3.
La jerarquia de les idees Idees perfectes i eternes Estàn ordenades en una jerarquia que recorda la forma d'una piràmide Principals les de relacions i valors => bondat, bellesa, justícia Més important idea del bé Idees món intel·ligible ordenades de manera jerarquica 2.4.
El mite del Demiürg Plató explica l'origen de totes les coses que existeixen amb una narració al·lgòrica mite del Demiürg Cosmos no sempre havia estat una realitat semblant a la que veiem ara En un primer moment només existia una matèria: caòtica, imperfecte i informe 3 Mite explica com la divinitat va intentar materialitzar les idees modelant la matèria de què disposa i així produir totes les coses que hi ha ara Coses món sensible imperfectes Vol explicar la seva teoria de la participació Les coses intenten assemblar-se a les idees sense acabar d'aconseguir-ho Idees arquetips dels quals procedeix tot el que existeix Diferència que hi ha entre els models perfecte i imperibles i les seves còpies materials (imperfectes i canviants) 3.
Ciència i opinió 3.1.
Dos mons, dues maneres de conèixer Teoria gnoseològica lligada a la metafísica Existència de 2 móns explica que hi ha 2 maneres de coneixer Món sensible sentits Imperfecte i canviant No correspon amb la realitat veritable Món de les idees consitueix l'autèntica realitat perfecte i eterna Només s'hi pot arribar a través de la raó Aquestes 2 maneres de conèixer són completament diferents Opinió (doxa) el saber fal·lible i incomplet => coniexament del món sensible Coneixament de les ides saber veritable => coneixament del món intel·ligible Idees mai canvien i sempre romanen inalterables Ciència (episteme) Només es pot assolir si anem més enllà dels nostres sentits i fem ús de la raó 3.2.
El pas de la doxa a l'episteme Ascensió dialèctica manera d'aprendre i entendre les coses de mica en mica, pujant per un camí de pensaments Primer coneixament el que arriba pels sentits No és un saber veritable, només és una opinió (doxa) Dins la doxa hi ha 2 coneixament diferents Conjectura (eikasia) allò que percebem com una imatge, poden ser enganyoses o traïdores 4 Creença (pistis) quan anem més enllà de les imatges i arribem a aconseguir els objectes Coneixament sensible, no és realment un saber veritable Objectes matemàtics formen part del món de les idees Saber discursiu (dianoia) quan comprenem que els objectes matemàtics tenen una existència matemàtica Pertany a l'episteme (saber veritable) no tracta sobre temes sensibles sinò sobre ens immaterials, eterns i inalterables Ens matemàtics món intel·ligible, no corresponen amb les idees més importants i valuoses El procés per el qual contemplem la idea de be és el més difícil i el més important L'únic que pot ser anomenat intel·ligència (noesis) 3.3.
La reminscència Teoria de l'ascensió dialèctica persones som capaces de copsar una realitat molt més elevada si ens remuntem al món de les idees 5 Ho podem fer perquè d'alguna manera les idees ja estan al nostre interior l'únic que estan adormides Quan la nostra ànima es va unir al cos, el coneixement de els idees va quedar oblidat i enfosquit però es pot despertar en relacionar-nos amb les coses que ens envolten al món sensible Es desperta en nosaltres el record de les idees que coneixíem però haviem oblidat Ascensió dialèctica es pot fer gràcies a l'anamesi, ens permet recordar les idees que la nostra ànima guarda al seu interior des d'abans del nostre naixement 4.
El dualisme antropològic 4.1.
El cos és la presó de l'ànima Dualisme no es limita a la seva (Plató) interpretació de la realitat i del coneixement, també en la seva visió antropològica L'èsser està compost de dues parts molt diferents Cos material, canviat i imperfecte => món sensible Ànima immaterial i la part més noble, era lluny de ser perfecte i lligada a la raó => té semblança amb el món de les idees Antropologia dualista Éssers humans estem compostos d'una ànima immaterial que està tancada en un cos material i imperfecte Diferència entre els 2 parts Cos (soma) presó per l'ànima Les passions i els apetits del cos responsables dels nostres defectes i les nostres imperfeccions Necessitats i desigs corporals ens assetgen contínuament i ens allunyen de la saviesa i la felicitat autèntica Si ens deixem portar per les existències del nostre cos ens convertim en esclaus de les nostres passions Per tenir una vida plena i satisfactoria hem de cultivar la nostra part racional (associada a l'ànima) i no deixar que la part corporal ens arrosegui Hem de portar una vida ascètica 6 Per superar les nostres baixes inclinacions materials hem de posar fre als plaers i als desigs Ànima abans que cos 4.2.
La immortalitat de l'ànima Superioritat de l'ànima queda molt clara Cos descompon i desapareix post mort Esta compost per parts que es separen post mort Ànima no mor mai Eterna i immortal lligat a la teoria de la reminiscència Existeix abans de que naixem i existeix després de la mort Simple no formada per elements senzills 4.3.
La teoria de la reencarnació Creença en la immortalitat de l'ànima lligada a la teoria de la reencarnació/ metempsicosi Post mort ànima pot tornar a la vida i unir-se a un altre cos (noble i bell) Procés de la reencarnació repeteix infinitament Ens anem reencarnant cada cop en cossos més nobles i perfectes després d'aquest procés poder en hem netejat i podem parar de fer aquest cicle Després d'això l'ànima podrà quedar-se al món de les Idees que es el seu objectiu 4.4.
Les tres part de l'ànima humana Passions del cos gran influx sobre el nostre comportament Persones tensions internes => quan els desigs entren en conflicte amb la raó 3 parts de l'ànima Racional millor part i localitzada al cap => relacionada amb el pensament Irascible localitzada al pit => seu de les passions i dels sentiments nobles (honor i còlera del guerrer) Concupiscible localitzada al ventre => seu dels desigs i els apetits corporals (menjar quan tenim gana o impuls sexual) El tipus de persona que som depèn del tipus d'ànima que ens predomina 7 Quan predomina la part racional interès especial per l'aprenentatge i valoren per damunt de tot la raconalitat Quan predomina l'ànima irascible gosadia i estan preocupades per l'honor Quan predomina l'ànima concupiscible arrosegar per sentiments innobles i preocupats per qüestions de tipus material 5.
L'ètica del bé 5.1.
L'intel·lectualisme moral Plató valors morals són universals i objectius Bé + Justícia existeixen per si mateixos i són iguals per a totes les persones Partidari de l'intel·lectualisme moral socràtic Si algú es comporta incorrectament no és perquè sigui malvat sinó que actua per ignorància Coneixement veritable del bé autèntic després s'actua bé Comportament malvat equivocat i que la conducta d'aquest pot obtenir un bé => error lamentable Teoria ètica de Plató universalisme i intel·lectualisme moral defensat per Sòcrates Bé realitat suprema que presideix tota la jerarquia d'Idees del món intel·ligible Més important de totes més difícil de copsar Cal seguir un procés d'ascensió dialèctica llarg i complicat Només els que estiguin disposats a preocupar-se només de l'ànima i de la raó i renuncïin el deixar-se portar per els desigs i les passions corporals podran accedir a la Idea de Bé Només poques persones son capaces d'entendre el bé veritable.
5.2.
Les virtuds i la justícia Úniques persones que poden accedir a la Idea del Bé domini de l'ànima predominant racional Domini de l'anima concupiscible i irascible incapaços de l'ascenció dialèctica Cada tipus d'ànima està associat a una forma de vida característica més convenient Cadascuna de els formes de vida associada una virtut/ excelència Predomini ànima racional conrea intel·ligència => filòsofs Predomini ànima irascible valentia (desenvolupar) => guerrers 8 Predomini ànima concupiscible conrear moderació o temprança => resta de la població Desigs no acabin dominant Tothom pot dur a terme una vida virtuosa i satisfactòria Virtut més important de totes justícia Perquè hi regni la justícia és necessari la dimensió racional que controli les parts irascible i concupiscible Quan una ànima es reencarna, tindrà una presència més elevada de una de les tres ànimes Mite del carro alat Carro (vida) només pot avançar si l'auriga (raó) aconsegueix dominar i controlar els dos cavalls (passió i desigs) sense deixar que aquests es desboquin Objectiu auriga ascendir cap al cel (món de les Idees) Auriga incapaç de mantenir control dels dos cavalls, el carro es desequilibra i acaba abatut en terra i ens fa caure així en el món sensible, material i imperfecte 6.
La passió política de Plató 6.1. Una realitat imperfecte Plató gran interès per política Desigs de participar en la política activa Es va allunyar de la participació directa en els afers públics Derrota d'Atenes fi democràcia Instauració règim aristocràtic imposat per espartans Tirania dels Trenta Tirants actuar de forma injusta, cruel i despòtica Poble atenès rebel·lar Restaura la democràcia Jutja i condemna Sòcrates a morir enverinar Plató creu que la democràcia era un sistema injust i equivocat Sistema polític just governar els més adient i bo per a tothom (filòsofs) 9 6.2.
La ciutat ideal Millors sistemes monarquia i aristocràcia Aquells que governin siguin savis i bons Monarquia poder exercit per una sola persona Aristocràcia poder en mans d'un petit grup d'individus influents Aristocràcia timocràcia (militars) plutocràcia (rics) Societat ben ordenada regna la justícia i governants pensen en el bé comú Perquè això funcioni, cada individu segons l'ànima que tinguin tindran unes virtuts o unes altres Ànima concupiscible qüestions materials Agricultura, ramaderia, artesania o comerç Ànima irascible defensar la societat dels seus enemics Soldats Ànima racional únics cpacitats d'entendre en què consisteix el Bé i la Justícia Governants Utopia descriu com hauria d'organitzar-se l'Estat perquè hi regnés la justícia Societat ideal tan estricta que fins i tot sotmet els artistes a una vigilància severa TEORIA TRIPARTIDA DE L'ÀNIMA Tipus d'ànima predominant Ànima concupiscible Ànima irascible Ànima racional Virtut Moderació o temprança Valentia Saviesa Paper social Productors Soldats Filòsofs i governants Símbol mite carro alat Cavall negre inquiet i desobedient Cavall blanc noble i disciplinat Auriga o conductor del carro Situació Ventre Pit Cap 10 7.
La cerca de la justícia 7.1. Vers l'harmonia de la societat perfecta Allò just és allò que correspon a cada persona Filosofia política vinculada a la teoria ètica i antropològica Diferents funcions depenen del tipus d'ànima predominant a cadascú Societat estigui ben ordenada i harmoniosa cal que cada persona es dediqui a la tasca més adient Govern filòsofs Coneixen en què consisteixen les essències que formen la veritable realitat Societat justa cada persona es dedica a allò que li escau sota la vigilància i el control dels qui saben què és el que cal fer 7.2.
La justícia en l'individu i en la societat Justícia valor fonamental 2 dimensions La que es refereix a un individu La que es considera com a aplicació a la societat Individu es just equilibri entre les 3 parts de l'ànima 2 sentits de la justícia Justícia individual equilibri entre les tres tendències que hi ha a la nostra ànima Justícia social harmonia entre els tres tipus de persones que componen l'Estat 11 DESCARTES Penso per tan existeixo, no sé si el que hi ha al voltant existeix però em puc demostrar que existeixo perquè penso. El subjecte com a punt de partida per a la reflexió filosófica. Admirava enormement el rigor de les matemàtiques. Coneixements segurs i exactes.
Proposar descobrir un canvi ferm i segur per trobar la veritat que ens prometés avançar en la filosofía s'ha de basar en la llum de la raó És racionalista ja que rebutja els arguments d'autoritat i afirma, en canvi el poder de la raó per trobar la veritat Mètode fiable per conèixer La ciència només podrà avançar de manera ferma i segura si trobem el punt de partida absolutament indubtable. veritats fermes i segures sense dubtes Diseny d'un mètode que ens permeti aconseguir veritats fermes i segures demunt es puguin construir tots els nostres coneixements. Procés ideal és veritablement radical.
Dubte metòdic Eliminar tots elsa sabers u totes les creences que tinguin la menor possibilitat de ser falsos. Dubtem de tot per arribar a la veritat absoluta. No podem confiar ni en els sentits, perquè ens enganyen, ni en els raonaments, perquè podem equivocar-nos, igual que els somnis semblen reals però són il·lusions. Hipòtesi del geni maligne Geni maligne capaç d'enganyar-nos i confondre'ns. Objectiu: trobar alguna veritat absolutament indubtable-> veritat absoluta al punt de no poder dubtar més. Dubte metòdic no acceptar cap coneixement que tingui la més petita possibilitat de ser erroni. 12 La primera veritat indubtable Descartes descobreix una veritat indubtable si dubto, existeixo.
Cogito, ergo sum Penso, per tant, existeixo. L'existència com a subjecte pensant és inqüestionable, fins i tot si el món exterior fos una il·lusió. El cogito no és un raonament complicat, sinó una intuïció directa. És una idea clara i distinta, és a dir, totalment nítida i inconfusible. Serveix com a model de coneixement indubtable i com a criteri de veritat. Segons Descartes, una idea és veritable si es percep clara i distinta, com el cogito. El subjecte pensant i els tres tipus d'idees El cogito com a punt de partida: Descartes estableix que l'única veritat indubtable és que el subjecte que pensa existeix.
Nou paper de la subjectivitat: La consciència individual es converteix en el fonament del coneixement modern. Més enllà del cogito: Cal explicar com coneixem altres coses a partir de la pròpia existència. Tipus d'idees segons Descartes: 1. Idees adventícies: Provenen dels sentits (per exemple, un arbre o un gos), però poden ser enganyoses. 2. Idees factícies: Creacions de la ment (com un drac o una sirena), no aporten certesa. 3. Idees innates: No vénen dels sentits ni són fabricades per la ment, sinó que hi són des del naixement (com la idea del cogito i la idea de Déu). Les idees innates són les més fiables, ja que són clares i distintes, percebudes per intuïció directa.
Déu en la filosofia cartesiana Idea d'un ésser infinit: La idea de Déu com un ésser perfecte, infinit i omniscient és clara i diferent en la meva consciència. Aquesta idea no prové dels sentits ni és inventada per mi, ja que com a ésser finit no podria crear una idea d'un ésser infinit. Per Descartes, si tinc aquesta idea, ha de provenir d'un ésser real i infinit (Déu). Demostració de l'existència de Déu: Descartes utilitza la idea innata de Déu per demostrar la seva existència. Com que sóc finit i imperfecte, la idea d'un ésser infinit només pot venir d'un ésser perfecte.
13 Descartes també aplica l'argument ontològic: si Déu és l'ésser més gran que es pot pensar, ha de existir, ja que sinó podríem imaginar un ésser encara més gran amb existència real. Déu com garantia de la realitat: L'existència de Déu és crucial per assegurar que el món que percebo no és un engany. Si Déu és perfecte i bo, no permetria que la meva percepció de la realitat fos falsa. Això evita el solipsisme i l'escepticisme. L'origen de l'error: Els errors no provenen de Déu, sinó de la meva voluntat. Quan la meva voluntat accepta idees confuses, cometo errors. Per evitar-ho, cal que acceptem només allò que és clar i distint.
La unitat de les ciències Mètode cartesià i unitat de les ciències: Evidència: La veritat comença amb idees clares i distintes, que serveixen com a base per al coneixement. Anàlisi: Es divideix la qüestió en parts simples per estudiar-les millor. Síntesi: Es recompon el problema un cop analitzat. Repàs: Es revisen tots els passos per evitar errors i garantir la resolució definitiva del problema. Mètode únic per a totes les ciències: Descartes proposa un mètode basat en la geometria per a totes les ciències, considerant-les aspectes d'una única realitat.
Filosofia com a ciència universal: Descartes veu la filosofia com la base de totes les altres ciències, aplicant un saber universal a tots els camps. La substància de Descartes Substància infinita (res infinita): Déu és la substància infinita, perfecta i immutabil, que existeix per si mateix. Substància pensant (res cogitans): Activitat mental, consciència, ànima, independent del cos. Substància extensa (res extensa): Matèria, tot allò que ocupa espai i té forma. 14 Mecanicisme i determinisme: Tot el món material segueix lleis fixes i es comporta com una màquina. Els animals no tenen consciència, només són màquines.
Dualisme antropològic: L'ésser humà té cos (material, subjecte a determinisme) i ànima (immaterial, lliure i immortal). Problema de la interacció cos-ànima: La relació entre cos i ànima, dues substàncies separades, és difícil d'explicar. Ética provisional de Descartes: Descartes no va desenvolupar una teoria ètica completa, però proposa una "moral provisional" per guiar el comportament. La felicitat autèntica s'assoleix quan la voluntat, guiada per la raó, controla els desitjos del cos. Normes de conducta provisional: 1. Seguir les lleis i costums del lloc on es viu. 2. Ser decidit i ferm en les accions. 3. Acceptar l'ordre del món i intentar modificar els desigs, no la realitat.
Objectiu: Aconseguir la llibertat i felicitat controlant les passions i desitjos materials mitjançant la raó. 15 HUME 2. L'empirisme radical de Hume 2.1. Impressions i idees Tot el coneixement prové de l'experiència. Hume anomena percepcions als continguts de la ment, que poden ser: Impressions: són vives i intenses (per exemple, el sabor del cafè en beure'l). Idees: són còpies més dèbils de les impressions (per exemple, recordar el sabor del cafè). Classificació: Simples: una única qualitat (el color vermell). Complexes: combinació d'idees simples (una poma = color + forma + sabor). 2.2. D'on provenen les idees? Principi de còpia: Tota idea prové d'una impressió prèvia.
Exemple: un centaure és la combinació de dues impressions anteriors (un home i un cavall). 2.3. Relacions d'idees i qüestions de fet Relacions d'idees: Veritats necessàries, com les de la lògica i les matemàtiques (ex: "Un triangle té tres costats"). Qüestions de fet: Sobre el món, però no necessàries. Han de ser comprovades amb l'experiència (ex: "El foc produeix calor"). 3. La crítica a la causalitat 3.1. Causa i efecte Pensem que una causa necessàriament produeix un efecte (ex: el foc produeix calor). Però, segons Hume, això no és cert. 16 3.2. La il·lusió de la connexió necessària No podem percebre una connexió necessària entre causa i efecte.
Només veiem que un fenomen passa abans que un altre. La nostra ment assumeix la relació per costum i repetició, no per necessitat real. 3.3. Coneixement probable La ciència no pot oferir veritats absolutes, només regles pràctiques basades en experiències repetides. No tenim garantia que el futur serà com el passat, només és altament probable. 4. La crítica de la metafísica 4.1. Què és la substància? La crítica de Hume: No hi ha cap impressió directa de la substància. No podem demostrar-ne l'existència independent. 4.2. Existeix el món exterior? Hume: No tenim proves concloents de l'existència del món exterior. La nostra ment assumeix la seva existència per costum i utilitat.
És una creença útil, però no una certesa absoluta. 4.3. La identitat individual La crítica de Hume: No trobem cap impressió d'un "jo" fix i estable. El que percebem és una successió de pensaments i emocions canviants. La identitat és una construcció de la memòria, no una realitat independent. 17 4.4. El problema de Déu Crítica a les demostracions tradicionals: Argument ontològic: confon una idea amb una realitat. Argument causal: no podem aplicar causalitat a Déu perquè no tenim experiència empírica d'ell. L'origen de la creença en Déu: La religió neix de la por i l'esperança. Problema: el fanatisme i la intolerància religiosa. 5. L'escepticisme de Hume 5.1.
Un fenomenisme escèptic Només podem conèixer el que percebem directament. No hi ha proves de realitats metafísiques com la substància, el jo o Déu. Tot coneixement més enllà de l'experiència és incert. 5.2. El significat de la crítica de Hume Implicacions per a la ciència: Hume admira la ciència però recorda que no ofereix veritats absolutes. Les lleis científiques són creences probables, no certeses. Objectiu de la crítica de Hume: No nega la utilitat del coneixement, sinó les seves pretensions absolutes. Ens convida a ser prudents i crítics amb les nostres creences. Ètica i política de Hume 8.1. Una ètica emotivista Crítica als enfocaments racionals de l'ètica.
Diferència entre la descripció del que és i la prescripció del que hauria de ser. L'ètica no pot derivar-se de la raó. 18 8.2. L'origen de la moralitat Les normes morals es basen en sentiments i emocions. Accions bones: provoquen aprovació emocional. Accions dolentes: generen rebuig emocional. Exemple: el crim i la seva condemna moral no es basen en la raó, sinó en la reacció emocional. 8.3. Simpatia, utilitat i benevolència Possible risc de relativisme moral. La moralitat es fonamenta en la naturalesa humana comuna. Tots compartim emocions bàsiques, com la simpatia (empatia). No només hi ha egoisme, sinó també tendències altruistes i benevolents.
La moralitat i la societat es basen en aquests sentiments compartits 19 KANT EL SEGLE DE LES LLUMS L'era de la Il·lustració Moviment cultural del segle XVIII iniciat a Gran Bretanya i França. Defensava la raó, la ciència i la cultura contra la intolerància i la superstició. Objectiu: Aconseguir el progrés de la humanitat mitjançant l'educació i l'estudi racional. Figures destacades: Voltaire, Montesquieu, Hume, Beccaria, Cadalso, Jovellanos, Kant. L'Enciclopèdia (Diderot i D'Alembert) Difusió del coneixement científic i cultural. Incloïa temes teòrics i pràctics. Eina útil per transformar la societat. LA FILOSOFIA KANTIANA SAPERE AUDE!
El filòsof de la raó Immanuel Kant: Pensador destacat de la Il·lustració alemanya. Va estudiar les possibilitats i els límits de la raó humana. Dues maneres d'usar la racionalitat: Raó teòrica (o especulativa): Relacionada amb l'epistemologia i la metafísica. Raó pràctica: Guia l'acció i està vinculada amb l'ètica i la política. Les seves dues obres principals: Crítica de la raó pura: Raó teòrica. Crítica de la raó pràctica: Raó pràctica. Les tres grans preguntes de Kant Què puc conèixer? – Relacionada amb l'epistemologia. 20 Què he de fer? – Vinculada a l'ètica. Què puc esperar? – Connectada amb la metafísica i la religió. Aquesta qüestió engloba tota la condició humana i la seva naturalesa.
QUÈ PUC CONÈIXER? Pot convertir-se la metafísica en una ciència? Problema: Filosofia estancada mentre la ciència progressa. Objectiu: Identificar les condicions perquè la metafísica esdevingui una ciència. Els diferents tipus de judicis Judicis analítics: El predicat és contingut en el concepte del subjecte. Judicis sintètics: El predicat aporta nova informació. Judicis a priori: Independents de l'experiència. Judicis a posteriori: Depenen de l'experiència. Judicis sintètics a priori: Nova informació independent de l'experiència. El gir copernicà Canvi de perspectiva: La realitat s'adapta a les estructures cognitives del subjecte.
Les intuïcions de la sensibilitat Sensibilitat: Facultat per percebre el món. Espai i temps: Organitzen la percepció (intuïcions pures). La possibilitat de les matemàtiques com a ciència Espai i temps com intuïcions pures fonamenten la geometria i l'aritmètica. L'enteniment Funció: Organitza les dades de la sensibilitat mitjançant categories a priori (ex: substància, causa). La possibilitat de la física com a ciència La física es fonamenta en les categories de l'enteniment, com substància i causalitat. La síntesi de la raó Raó: Capacitat per elaborar generalitzacions (món, ànima, Déu).
21 La impossibilitat de la metafísica com a ciència La metafísica no pot ser una ciència estricta ja que els seus objectes no tenen contingut empíric. Fenomen i noümen Fenomen: Allò que percebem subjecte a les estructures cognitives. Noümen: La realitat en si mateixa, més enllà de la nostra percepció. QUÈ HE DE FER? La cerca d'una ètica universal Kant proposa una ètica universal, autònoma i a priori, que no depengui dels objectius particulars (ex: felicitat). Una ètica formal Necessària, autònoma i a priori: Les normes no depenen de l'experiència i han de ser vàlides per a tothom.
L'imperatiu categòric Formulació universalitzable: "Actua només segons una màxima que puguis voler que esdevingui llei universal." Respecte a la dignitat humana: "Actua sempre de manera que utilitzis la humanitat com a fi i no com a mitjà." Regla d'or: "No facis als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu." L'ètica del deure Deontologia: L'ètica de Kant es basa en el deure, independentment de les conseqüències. QUÈ PUC ESPERAR? L'aspiració a la felicitat Deure moral i imperatiu categòric: Actuar segons el deure per merèixer la felicitat. És raonable tenir esperança?
Condicions per a la recompensa de la felicitat: Lliure voluntat 22 Immortalitat de l'ànima Existència de Déu LA PAU PERPÈTUA La insociable sociabilitat humana Insociabilitat: Egoisme i interessos individuals que dificulten la convivència social. Sociabilitat: Necessitat de viure en societat. Un projecte per a la pau mundial Confiança en el progrés mitjançant la raó. Govern republicà i federació mundial d'estats per evitar guerres i promoure la pau. 23 STUART MILL Mill defensa que la filosofia ha de ser una barreja entre la raó i els sentiments. Sostenia l'utilitarisme i l'eudemonisme (la felicitat) i afirmava que les coses s'han de fer amb una finalitat: la felicitat.
Com més feliç sigui la societat, més sana serà, ja que la felicitat està lligada al perfeccionisme. LA DEFENSA DE L'ESTÀNDARD UTILITARISTA El principi de la màxima felicitat Mill defensa la utilitat com a criteri del bé i del mal. El fonament de la moralitat és la utilitat o el principi de la màxima felicitat possible: és bona tota acció que promou la felicitat i dolenta la que proporciona el contrari. Per determinar quina acció és millor, cal calcular quant plaer proporciona i de quina mena. Utilitat no s'oposa al plaer Mill sosté que la utilitat no s'oposa al plaer, sinó que l'acció bona és acció útil, ja que proporciona felicitat, i la felicitat és precisament plaer i absència de dolor.
La bondat de l'acció depèn de les conseqüències que se'n deriven. L'ètica de Mill té dues característiques: És a posteriori: només l'experiència ens diu quines accions proporcionen plaer. És conseqüencialista: només les conseqüències experimentables d'una acció la poden ratificar com a bona. Mill sosté que el plaer i l'absència de dolor són els únics fins desitjables, i tot allò que es desitja ho és només com a mitjà per obtenir plaer. 24 OBJECCIONS I RESPOSTES Objecció 1: El principi utilitarista ens iguala a porcs Els crítics argumenten que identificar la felicitat amb el plaer rebaixa la dignitat humana, ja que qualsevol ésser sensible pot experimentar plaer.
Resposta: Els plaers superiors Mill respon que els humans tenim facultats més elevades que els animals i que no considerem felicitat res que no gratifiqui aquestes facultats. A més dels plaers sensuals, experimentem els plaers de l'intel·lecte, els sentiments, la imaginació i la moralitat, que són de més qualitat. L'únic criteri per determinar quins són els plaers superiors és l'experiència: si aquells que han experimentat dos tipus de plaers prefereixen un per sobre de l'altre sense cap pressió moral, aquest és el plaer superior. Objecció 2: La tria mandrosa i la formació del caràcter Es diu que els homes formats, per mandra, opten sovint pels plaers més fàcils en lloc dels superiors.
Resposta Mill argumenta que això passa per falta de caràcter. Només les persones ben formades i en circumstàncies favorables poden gaudir plenament dels plaers superiors. 25 Objecció 3: La renúncia a la felicitat i l'utilitarisme de la regla Es critica que la felicitat no és un estat continu i que moltes persones renuncien a ella. Resposta: La felicitat col·lectiva La renúncia personal a la felicitat no refuta l'estàndard utilitarista, sinó que el confirma, ja que la màxima felicitat possible no es refereix només a l'agent, sinó al conjunt.
L'utilitarisme només pot assolir el seu objectiu si es cultiva la noblesa de caràcter, ja que la dignitat és part essencial de la felicitat per aquells que la tenen desenvolupada. Objecció 4: Un fi irrealitzable? La noció de felicitat Es diu que la felicitat és un ideal inassolible. Resposta: La felicitat com a equilibri La felicitat no és una excitació contínua, sinó un equilibri on els moments de plaer superen els de dolor. La tranquil·litat i l'excitació són els seus ingredients principals: la primera prové de la seguretat material, mentre que la segona dels afectes i les emocions.
Mill també subratlla el paper de l'educació en la felicitat: un esperit cultivat troba plaer en moltes coses i viu de manera més satisfactòria. En una societat ben organitzada, tothom desenvoluparia un cert grau d'altruisme, i la legislació i el progrés científic podrien reduir els efectes negatius de la pobresa i la malaltia. L'HARMONIA ENTRE EGOISME I ALTRUISME Els herois i màrtirs no rebutgen la felicitat, sinó que prioritzen la felicitat dels altres sobre la seva pròpia. El sacrifici no és un fi en si mateix, sinó un mitjà per procurar més felicitat en general.
En un món imperfecte, la renúncia personal a la felicitat es justifica com a camí per reduir el dolor i cultivar la satisfacció personal. La regla "actua com voldries que actuessin amb tu i estima el teu veí com a tu mateix" constitueix l'ideal de la moral utilitarista. 26 No hi ha conflicte entre egoisme i altruisme perquè, per a una persona cultivada, la felicitat dels altres és també font de felicitat pròpia. ALTRES CRÍTIQUES A L'UTILITARISME Una moral massa exigent? Distinció entre la regla i la motivació Alguns retreuen que l'utilitarisme exigeix massa perquè les persones solen actuar per motius egoistes.
Resposta Mill accepta el fet, però defensa que la moralitat d'una acció no depèn del seu motiu sinó de les seves conseqüències. A més, el benefici individual sovint coincideix amb el benefici col·lectiu. Una moral sense calidesa moral? Es diu que l'utilitarisme fomenta un càlcul fred en comptes de promoure la virtut. Resposta Mill sosté que l'educació moral és clau per desenvolupar un caràcter virtuós. L'estàndard utilitarista no ignora la bellesa del caràcter, sinó que busca maximitzar el bé col·lectiu. Una moral atea i immoral? Es diu que l'utilitarisme no es fonamenta en la fe i que pot justificar actes immorals.
Resposta L'utilitarisme no es fonamenta en la fe, però no és incompatible amb la moral cristiana, ja que Déu vol la felicitat de les seves criatures. 27 PROVA DEL PRINCIPI D'UTILITAT Mill afirma que la felicitat és l'únic fi últim: 1. La felicitat és desitjable. 2. La felicitat és l'únic bé desitjable per si mateix. No es pot demostrar a priori, però l'única prova necessària és que tothom la desitja. Virtut i felicitat Les persones desitgen la virtut com a fi en si mateix, però això no contradiu l'utilitarisme perquè la felicitat és una suma de components concrets, i la virtut és un ingredient principal d'aquesta felicitat.
CONCLUSIÓ L'únic criteri de la moralitat és la felicitat, ja que totes les parts que en formen part s'inclouen en el tot. L'utilitarisme de Mill busca l'equilibri entre el desenvolupament individual i el benestar col·lectiu. 28 NIETZSCHE La crítica del coneixement i la metafísica Una filosofia vitalista Defensa de la vida intensa, plena i individual. Inspiració en figures com Aquil·les, Napoleó, Alexandre el Gran, Cèsar Borja. Crítica a la societat que no accepta aquesta manera de viure superior. Valoració positiva de l'Antiguitat clàssica i el Renaixement. Rebuig de la cultura occidental que menysté la vida i imposa valors contraris a ella.
Combat contra la cultura occidental Crítica radical a tres àmbits fonamentals: Coneixement i metafísica tradició errònia des de Plató. Religió (especialment el cristianisme) condemna la vida. Moral tradicional occidental nociva i repressora. Què és conèixer? Des de Plató, Occident ha separat: Món sensible (aparent) Món intel·ligible (veritable). El coneixement es basa en conceptes, que agrupen les percepcions. Crítica de Nietzsche: Els conceptes no reflecteixen una realitat superior. Només existeix el món sensible, canviant i múltiple (inspiració d'Heraclit). Coneixement real = intuïció directa, no raó abstracta. 29 Concepte i metàfora Origen del concepte = metàfora creativa.
Amb el temps, la metàfora es fossilitza i esdevé concepte. Error: oblidar l'origen poètic dels termes i creure que reflecteixen veritats eternes. Els conceptes = metàfores gastades, no descripcions objectives de la realitat. Contra la ciència positiva Desconfiança envers el positivisme: Creu erròniament en una veritat única i objectiva. Considera la ciència com a neutral i superior. Per Nietzsche: La ciència no és neutral, serveix la vida. L'art i la música descriuen millor la realitat que la ciència. La veritat científica és només una manera més d'interpretar el món. El perspectivisme nietzscheà No hi ha veritat absoluta, només interpretacions. Coneixement = recreació poètica de la realitat.
Cada punt de vista és una perspectiva, condicionada per metàfores i llenguatge. Error ontològic de Plató: dividir la realitat en món sensible i món veritable. Només hi ha un món, el que percebem amb els sentits. 30 L'atac a la religió i a la moral Contra el cristianisme Crítica vinculada a la crítica a la metafísica occidental. El cristianisme divideix la realitat: Món sensible: transitori, imperfecte. Món diví: etern, autèntic. Defensa de l'ascetisme per accedir a la salvació eterna. Rebuig de les passions i instints. Nietzsche veu el cristianisme com: Negació dels valors vitals. Causa de la decadència d'Occident.
Moral de senyors i moral d'esclaus Mètode genealògic: rastreja l'origen dels valors morals. Moral de senyors: Valora força, orgull, èxit, passió (ex. herois homèrics com Aquil·les). El bé = noble, fort, poderós. El dolent = dèbil, mediocre. Moral d'esclaus: Reacció dels febles al predomini dels forts. Inversió de valors: exaltació de la humilitat, submissió i moderació. La crítica de la democràcia Democràcia = hereva del cristianisme: Tracta tothom igual sistema anivellador. Nietzsche defensa la distinció entre: Éssers superiors/genis. Massa vulgar i apagada. Rebuig del socialisme: utopia igualitarista antinatural.
31 El ressentiment dels febles Amb Sócrates i Plató comença la desconfiança envers la vida heroica. Valors antics (força, passió) substituïts per: Intel·ligència, moderació, ascetisme. El cristianisme porta la inversió total dels valors: Allò bo = humilitat, submissió, sofriment. Allò dolent = orgull, plaers corporals. Moral d'esclaus antinatural, contrària a la vida. Cal una transvaloració dels valors: Recuperar els valors que afirmen la vida. La mort de Déu "Déu ha mort" = caiguda dels valors tradicionals. Conseqüències: Nihilisme negatiu: buidor, desorientació, pèrdua de sentit. Nihilisme positiu: oportunitat per crear valors nous.
Nietzsche veu el nihilisme com pas necessari cap a una nova forma de vida. La proposta vitalista La voluntat de poder Una afirmació de la intensitat vital Crítica als valors centrals de la cultura occidental i a la racionalitat il·lustrada. Nietzsche convida a adoptar nous valors i a una nova manera de viure. Superació del nihilisme després de la mort de Déu. La voluntat de poder és l'afirmació de la vida i l'intensificació de la pròpia existència. Exemple de la voluntat de poder: personatges nobles i herois, qui busquen l'èxit i l'excel·lència tot assumint riscos. La vida serà valuosa si afirmem la voluntat de poder i vivim plenament.
Amor fati: acceptació total de la vida (alegria i sofriment). 32 L'etern retorn El pensament més audaç L'etern retorn: la idea que els esdeveniments de la vida es repeteixen eternament. Cada decisió i instant vital té un valor immens, perquè es repeteixen infinitament. La pregunta de Nietzsche: Viuries de la mateixa manera si cada acció es repetís eternament? La vida plena es repeteix infinitament, però també la vida mediocre i malmenada. La importància de cada instant creix davant l'eternitat. Una visió cíclica del temps Contraposició entre la visió lineal del temps (cristianisme) i la visió circular del temps (grècs i altres cultures orientals).
Nietzsche recupera la visió cíclica del temps per lligar-la amb la seva proposta vitalista. El superhome Qui pot suportar el vertigen de l'abisme? La perspectiva de l'etern retorn implica una responsabilitat abismal. Cap ésser humà pot suportar aquesta responsabilitat de manera plena. El superhome és aquell que podria viure amb la total afirmació de la voluntat de poder i l'acceptació de l'etern retorn. 33 Les tres transformacions Camell: representació de l'ésser humà sotmès als valors del cristianisme, carregat per l'imperatiu del "tu has de". Lleó: representació de la rebel·lió contra els valors vells, passant del "tu has de" al "jo vull".
Infant: representació de la llibertat creativa, sense lligams ni càrregues, capaç de crear nous valors basats en l'afirmació de la vida. Aquesta transformació és el camí cap al superhome, qui viu amb un "sí" total a la vida i accepta l'etern retorn. 34 NUSSBAUM 35