1. Context històric, autor i gir epistemològic
Flashcards
- Anys de vida de René Descartes
- 1596-1650
- Corrent filosòfic de Descartes al segle XVII
- Racionalisme: la raó és la font principal del coneixement veritable.
- Obra de Descartes publicada el 1641, font de les PAU
- Meditacions metafísiques
- Com es considera Descartes en la història de la filosofia?
- Pare de la filosofia moderna.
Preguntes tipus test
- Un estudiant afirma que Descartes és empirista perquè considera que els sentits són la font principal del coneixement. Quina afirmació corregeix aquest error?
- a) Descartes és escèptic: considera que no es pot saber res amb seguretat.
- b) Descartes és escolàstic: considera que la veritat es troba en les autoritats del passat.
- c) Descartes és empirista: considera que tot el coneixement prové de l'experiència dels sentits.
- d) Descartes és racionalista: considera que la raó és la font principal del coneixement veritable.
Resposta: d) Descartes és racionalista: considera que la raó és la font principal del coneixement veritable.. Descartes pertany al racionalisme, corrent que situa la raó com a font principal del coneixement veritable. L'empirisme és el corrent contrari, que defensa que tot el coneixement prové de l'experiència.
- Per què Descartes viu un moment de crisi del saber que l'impulsa a buscar nous fonaments?
- a) Perquè les matemàtiques encara no s'havien aplicat mai al coneixement del món natural.
- b) Perquè Montaigne ha acceptat totes les certeses de la tradició escolàstica sense dubtar.
- c) Perquè la física d'Aristòtil i la imatge medieval del món han caigut i l'escolàstica ja no ofereix certeses.
- d) Perquè la ciència medieval ha demostrat totes les veritats i no queda res per descobrir.
Resposta: c) Perquè la física d'Aristòtil i la imatge medieval del món han caigut i l'escolàstica ja no ofereix certeses.. La revolució científica ha desfet la física d'Aristòtil i la imatge medieval del món, i l'escolàstica de les universitats ja no ofereix certeses. Aquesta crisi és el context en què Descartes vol donar fonaments sòlids a la nova ciència.
- Un estudiant diu que Descartes, com Plató, comença preguntant què són les idees i que existeixen en un altre món. Quina afirmació corregeix aquest error?
- a) Descartes situa la veritat en la realitat exterior, sense la intervenció de la ment.
- b) Descartes situa les idees en un món intel·ligible independent de nosaltres.
- c) Descartes situa les idees en el record de l'ànima, igual que fa Plató amb l'anamnesi.
- d) Descartes situa les idees com a continguts de la nostra ment, no en un món a part.
Resposta: d) Descartes situa les idees com a continguts de la nostra ment, no en un món a part.. Per a Descartes, les idees són continguts de la nostra ment. Plató, en canvi, les situa en un món intel·ligible independent de nosaltres i les coneix per anamnesi.
2. Racionalisme i idees innates
Flashcards
- Define el racionalisme
- Corrent filosòfic que considera que la raó és la font principal del coneixement veritable. Defensa l'innatisme.
- Define idea innata
- Idea que és a la ment abans de qualsevol experiència.
- Quina és la idea innata més important per a Descartes?
- La idea d'infinit o de Déu.
- Segons Descartes, quins altres conceptes i principis són innats?
- Conceptes com la substància i els conceptes matemàtics, i les «veritats eternes» de la lògica i de la física.
Preguntes tipus test
- Un filòsof sosté que les matemàtiques només es poden conèixer amb certesa absoluta mitjançant la raó. Quina és la seva font principal de coneixement?
- a) El dubte permanent, que impedeix qualsevol certesa
- b) La raó, com a font principal del coneixement veritable
- c) L'experiència sensible, que recull dades repetides
- d) La revelació religiosa transmesa per les Escriptures
Resposta: b) La raó, com a font principal del coneixement veritable. El racionalisme considera que la raó és la font principal del coneixement veritable. L'experiència no permet establir res amb universalitat absoluta, per això les matemàtiques, que són universals, no poden venir de l'experiència sinó de la raó.
- Quina afirmació explica millor la diferència entre racionalistes i empiristes sobre el coneixement?
- a) Tots dos corrents situen la raó com a única font del coneixement
- b) Els racionalistes situen l'experiència com a font principal i els empiristes, la raó
- c) Els racionalistes neguen que la raó pugui conèixer res amb certesa
- d) Els racionalistes situen la raó com a font principal i els empiristes, l'experiència
Resposta: d) Els racionalistes situen la raó com a font principal i els empiristes, l'experiència. Els apunts defineixen el racionalisme com el corrent que considera que la raó és la font principal del coneixement veritable, a diferència de l'empirisme. Els empiristes creuen que tot el coneixement prové de l'experiència.
- Una persona afirma que té la idea de Déu des que neix, abans de qualsevol experiència. Quina postura filosòfica sosté?
- a) L'escepticisme
- b) El dualisme
- c) L'innatisme
- d) L'empirisme
Resposta: c) L'innatisme. L'innatisme és la creença que hi ha idees innates, és a dir, idees que són a la ment abans de qualsevol experiència. La idea de Déu és, per a Descartes, la més important d'aquestes idees.
3. El mètode cartesià i el dubte metòdic
Flashcards
- Primera regla del mètode cartesià: en què consisteix?
- Evidència: només és veritable allò que la raó capta de manera clara i distinta. Cap percepció dels sentits no dona certesa absoluta.
- Segona regla del mètode cartesià (anàlisi): en què consisteix?
- Dividir cada problema en parts petites fins arribar a les primeres evidències.
- Tercera regla del mètode cartesià (síntesi): en què consisteix?
- Anar del més simple al més complex, encadenant deduccions.
- Quarta regla del mètode cartesià (enumeració): en què consisteix?
- Revisar tota la seqüència per assegurar-nos que no hem oblidat res.
Preguntes tipus test
- Per què Descartes busca el coneixement veritable en la raó i no en l'experiència?
- a) Perquè la raó depèn de la mateixa experiència que els sentits proporcionen.
- b) Perquè l'experiència només permet conèixer els fenòmens que es repeteixen cada dia.
- c) Perquè la raó fa afirmacions universals i necessàries, ja que treballa amb idees innates.
- d) Perquè les idees innates només apareixen després de moltes observacions del món.
Resposta: c) Perquè la raó fa afirmacions universals i necessàries, ja que treballa amb idees innates.. Descartes considera que l'experiència no pot establir res amb universalitat absoluta. Les veritats universals, com les matemàtiques, vénen de la raó perquè aquesta treballa amb idees innates.
- Com s'obté, segons Descartes, que la suma de dos costats d'un triangle sigui sempre més gran que el tercer?
- a) Combinant la intuïció que els costats són línies rectes amb la que la recta és el camí més curt entre dos punts.
- b) Mesurant amb un regle els costats de molts triangles diferents i comparant-ne els resultats.
- c) Observant directament triangles dibuixats al paper i comprovant que les mesures coincideixen.
- d) Suposant que els triangles són figures irregulars i que cada un es comporta de manera aleatòria.
Resposta: a) Combinant la intuïció que els costats són línies rectes amb la que la recta és el camí més curt entre dos punts.. La deducció parteix de dues intuïcions: els costats d'un triangle són línies rectes i la recta és el camí més curt entre dos punts. Combinant-les s'obté la conclusió sense recórrer a la mesura ni a l'observació.
- Per calcular l'àrea d'un terreny irregular, què fa la regla d'anàlisi?
- a) Buscar un terreny regular semblant i copiar-ne directament l'àrea.
- b) Dividir el terreny en triangles, calcular l'àrea de cada un i sumar-les.
- c) Mesurar el perímetre del terreny i multiplicar-lo per una alçada qualsevol.
- d) Dibuixar el terreny i revisar-lo després sense fer cap càlcul concret.
Resposta: b) Dividir el terreny en triangles, calcular l'àrea de cada un i sumar-les.. La regla d'anàlisi consisteix a dividir el problema en parts més petites. Descartes en posa l'exemple del terreny irregular, que es divideix en triangles, es calcula l'àrea de cada un i es suma el resultat.
4. Meditació I: les coses que es poden posar en dubte
Flashcards
- Què és el dubte metòdic de Descartes?
- És la primera aplicació del mètode: posar tot en dubte per trobar alguna cosa que resisteixi el dubte.
- Quines són les tres característiques del dubte cartesià?
- És metòdic (és un mètode), radical (afecta tot el saber) i provisional (s'abandona quan troba certeses).
- Com reformula Descartes la regla de l'evidència?
- «Només acceptarem com a veritable allò de què sigui impossible dubtar.»
- Què és la certesa absoluta per a Descartes?
- Allò de què és impossible dubtar. Una certesa absoluta equival a la impossibilitat de dubtar.
Preguntes tipus test
- Quina diferència fonamental hi ha entre el dubte de Descartes i el de l'escèptic?
- a) L'escèptic dubta per concloure que no es pot saber res; Descartes dubta com a camí per arribar a la veritat.
- b) Descartes dubta per negar l'existència de Déu; l'escèptic dubta per confirmar la matemàtica.
- c) L'escèptic dubta només dels sentits; Descartes dubta de tot el saber de manera definitiva.
- d) Tots dos dubten del mètode, però només Descartes accepta una certesa final sense cap prova.
Resposta: a) L'escèptic dubta per concloure que no es pot saber res; Descartes dubta com a camí per arribar a la veritat.. L'escèptic arriba a la conclusió que no podem saber res, mentre que Descartes dubta com a mitjà per trobar una veritat que no es pugui posar en dubte. Per això el seu dubte és un mètode.
- Observa la taula . Quina regla del mètode consisteix a dividir cada problema en parts petites fins arribar a les primeres evidències?
- a) La regla de l'enumeració (revisió)
- b) La regla de la síntesi (deducció)
- c) La regla de l'evidència
- d) La regla de l'anàlisi (divisió)
Resposta: d) La regla de l'anàlisi (divisió). La segona regla, l'anàlisi, demana dividir els problemes en parts petites. L'exemple del terreny irregular, que es divideix en triangles, mostra aquest procés.
- Per què Descartes necessita el dubte metòdic abans de construir cap coneixement?
- a) Perquè vol demostrar que els sentits sempre ens enganyen i que no podem saber res.
- b) Perquè cal trobar una certesa que resisteixi el dubte, abans de confiar en qualsevol afirmació.
- c) Perquè l'objectiu és arribar a la conclusió que la veritat és inabastable per a la raó.
- d) Perquè la regla de l'evidència no serveix per a les matemàtiques i cal substituir-la.
Resposta: b) Perquè cal trobar una certesa que resisteixi el dubte, abans de confiar en qualsevol afirmació.. El dubte metòdic busca la primera certesa, allò de què sigui impossible dubtar. Descartes no vol concloure que no es pot saber res, sinó trobar un punt ferm per construir el coneixement.
5. Meditació II: el cogito i la res cogitans
Flashcards
- Quina és la primera certesa de Descartes a la Meditació II?
- «Jo soc, jo existeixo» (ego sum, ego existo). És necessàriament veritable cada vegada que la pronuncio o la concebo en el meu esperit.
- On apareix la fórmula «Penso, per tant existeixo»?
- Al «Discurs del mètode» (1637) i, en llatí (cogito, ergo sum), als «Principis de la filosofia» (1644). No apareix a les Meditacions.
- Què és la «res cogitans» (substància pensant)?
- La definició que Descartes dona del jo a la Meditació II: una cosa que pensa, és a dir, una ment.
- Què inclou la noció de «pensar» segons Descartes?
- Tota activitat mental: dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, no voler, imaginar i sentir.
Preguntes tipus test
- Per què la certesa «Jo soc, jo existeixo» resisteix l'argument del geni maligne?
- a) Perquè la imaginació sempre representa fidelment el món exterior
- b) Perquè Déu garanteix que els sentits mai no enganyen el subjecte
- c) Perquè el geni maligne només pot enganyar sobre les coses materials
- d) Perquè per ser enganyat cal existir, i així el jo no pot ser negat
Resposta: d) Perquè per ser enganyat cal existir, i així el jo no pot ser negat. Descartes afirma que, fins i tot si un geni enganyador l'engany sempre, mentre pensi ha d'existir com a cosa que pensa. Dubtar és pensar, i per pensar cal existir.
- Què fa que la primera veritat «Jo soc, jo existeixo» sigui certa?
- a) Que la confirma l'experiència dels sentits
- b) Que la demostra una prova de l'existència de Déu
- c) Que la percebo de manera clara i distinta
- d) Que la imaginació la representa amb imatges precises
Resposta: c) Que la percebo de manera clara i distinta. Descartes diu que el que fa certa aquesta primera veritat és que la percep de manera clara i distinta. Aquesta regla general la formulará a la Meditació III.
- Per què Descartes rebutja definir l'ésser humà com a «animal racional»?
- a) Perquè la racionalitat no es pot percebre de manera clara i distinta
- b) Perquè el cos encara no es pot considerar part de l'ésser humà
- c) Perquè obligaria a definir abans què són l'animal i la racionalitat
- d) Perquè els animals no poden tenir cap activitat mental
Resposta: c) Perquè obligaria a definir abans què són l'animal i la racionalitat. Descartes considera que aquesta definició aristotèlica remet a conceptes que també caldria definir, cosa que no és útil quan encara no sap si el cos existeix. Per això conclou que és una cosa que pensa.
6. Meditacions III i IV: l'existència de Déu i l'origen de l'error
Flashcards
- Criteri general de certesa segons Descartes
- Tot el que percebo de manera clara i distinta és veritable.
- Qui és, per a Descartes, la garantia de la veritat?
- Déu: un ésser perfecte que no ens pot enganyar.
- Defineix les idees adventícies.
- Semblen venir de fora, a través dels sentits, com els colors o els sorolls. No donen certesa.
- Defineix les idees factícies.
- Les construeix la imaginació a partir de trossos d'idees dels sentits, com una sirena o un unicorn. No donen certesa.
Preguntes tipus test
- Si el criteri de certesa ja està establert, per què el geni maligne continua en peu a la Meditació III?
- a) Perquè el jo és menys fiable que els sentits
- b) Perquè el criteri de certesa només serveix per a les idees adventícies
- c) Perquè encara no es pot confiar en les matemàtiques ni en el món exterior
- d) Perquè la ment no pot percebre res de manera clara i distinta
Resposta: c) Perquè encara no es pot confiar en les matemàtiques ni en el món exterior. Descartes té la certesa del jo i en treu el criteri de certesa, però la hipòtesi del geni maligne encara no es pot descartar: no es pot refiar de les matemàtiques ni del món. Només quan Déu està garantit el geni maligne desapareix.
- Segons la comparativa , quin és el punt de partida de la veritat en la modernitat cartesiana?
- a) La tradició dels filòsofs de l'Antiguitat i dels comentaristes medievals
- b) Un subjecte que pensa, que arriba a demostrar Déu per la raó
- c) L'experiència sensible que confirma les idees que arriben dels sentits
- d) La revelació divina transmesa per les Escriptures i els dogmes
Resposta: b) Un subjecte que pensa, que arriba a demostrar Déu per la raó. Per a Descartes la veritat es construeix a partir d'un subjecte que pensa, que arriba a demostrar racionalment l'existència de Déu, garantia de la veritat. En l'Edat mitjana, en canvi, la veritat és revelada per Déu a través de les Escriptures i els dogmes.
- Una persona imagina un drac que combina parts d'un lleó i d'un ocell que mai no ha vist. Quin tipus d'idea és i quina certesa ofereix?
- a) Factícia: la construeix la imaginació i no dona certesa
- b) Adventícia: ve dels sentits i és certa
- c) Innata: la produeix la ment i és certa
- d) Adventícia: ve de fora i dona certesa si és clara
Resposta: a) Factícia: la construeix la imaginació i no dona certesa. Les idees factícies les construeix la imaginació a partir de trossos d'idees dels sentits, com la sirena o l'unicorn. Per això no donen certesa, encara que el drac combini elements que sí que es coneixen pels sentits.
7. Meditació V: l'essència de les coses materials i l'argument ontològic
Flashcards
- Què és l'extensió, l'essència de les coses materials?
- Allò que en podem pensar matemàticament: el món exterior, amb longitud, amplada i profunditat, que es coneix per les qualitats primàries.
- Quina és la conclusió de l'argument ontològic?
- Déu existeix necessàriament: en Déu, l'essència (la definició) no es pot separar de l'existència.
- Diferència entre l'existència de Déu i la de les coses, segons Descartes
- En Déu l'existència és necessària; en nosaltres i en les coses, és contingent.
- Comparació de Descartes per il·lustrar l'existència necessària de Déu
- Pensar un Déu sense existència és tan contradictori com pensar una muntanya que no tingui vall.
Preguntes tipus test
- Per què les matemàtiques són certes encara que no hi hagi triangles al món?
- a) Perquè els sentits confirmen que tots els triangles del món tenen tres angles.
- b) Perquè els triangles existeixen només en la imaginació, i això els fa perfectes.
- c) Perquè el món material ja queda demostrat per l'argument ontològic.
- d) Perquè treballen amb essències: és veritat que tot triangle té tres angles.
Resposta: d) Perquè treballen amb essències: és veritat que tot triangle té tres angles.. El text diu que les matemàtiques treballen amb essències: hi hagi o no triangles al món, és veritat que tot triangle té tres angles. La veritat matemàtica no depèn de l'existència dels objectes.
- Per què un geòmetra ateu no pot tenir una ciència veritable i certa dels angles d'un triangle?
- a) Perquè la regla de l'evidència només val per a les coses extenses.
- b) Perquè no pot descartar que l'enganyin.
- c) Perquè els angles dels triangles només es poden mesurar amb els sentits.
- d) Perquè no coneix les qualitats primàries de les figures.
Resposta: b) Perquè no pot descartar que l'enganyin.. Segons els apunts, un geòmetra ateu pot saber que els angles d'un triangle sumen dos rectes, però no en pot tenir una ciència veritable i certa, perquè no pot descartar que l'enganyin. La certesa de tota ciència depèn del coneixement de Déu.
- Quin pas de l'argument ontològic justifica que a Déu no li pot faltar cap perfecció?
- a) L'essència i l'existència de les coses materials són la mateixa cosa.
- b) Les matemàtiques demostren que tots els triangles tenen tres angles.
- c) Com que jo soc imperfecte, la idea de Déu és innata i no adventícia.
- d) Existir és més perfecte que no existir: a un ésser perfecte no li pot faltar cap perfecció.
Resposta: d) Existir és més perfecte que no existir: a un ésser perfecte no li pot faltar cap perfecció.. La segona premissa de l'argument afirma que existir és més perfecte que no existir. Com que un ésser perfecte no pot tenir cap mancança, ha d'existir. Aquest és el segon pas de l'argument ontològic segons els apunts.
8. Meditació VI: l'existència del món i el dualisme
Flashcards
- Conclusió de la imaginació sobre l'existència del cos
- És probable que el cos existeixi, però només probable, no demostrat.
- Defineix el dualisme cartesià
- Doctrina segons la qual ment i cos són dues substàncies realment distintes, i la ment pot existir sense el cos.
- Criteri de Descartes per distingir dues substàncies
- Poder concebre clara i distintament una sense l'altra, perquè Déu pot fer existir per separat tot allò que es concep per separat.
- Què és la facultat passiva de sentir?
- La capacitat de rebre idees de coses sensibles.
Preguntes tipus test
- Per què Descartes afirma que les coses materials poden existir?
- a) Perquè les concep clara i distintament, i Déu pot fer existir tot allò que concep clarament
- b) Perquè la imaginació les representa amb molta precisió
- c) Perquè les idees factícies sempre reprodueixen fidelment els cossos
- d) Perquè els sentits les percep de manera viva i sense que ell ho vulgui
Resposta: a) Perquè les concep clara i distintament, i Déu pot fer existir tot allò que concep clarament. Segons el Pas 1, les coses materials són objecte de les matemàtiques pures (extensió, figura, moviment), que es concebeixen de manera clara i distinta. Com que Déu pot fer existir tot allò que es concep clarament, és possible que existeixin. Això només demostra la possibilitat, no l'existència.
- Quin argument porta Descartes a concloure que el cos és probable a partir de la imaginació?
- a) La imaginació reprodueix sempre els cossos tal com són
- b) La imaginació no forma part de la seva essència, així que depèn d'una cosa diferent de la ment
- c) Imaginar és més fàcil que entendre i per això hi ha cossos
- d) La imaginació és més clara que l'enteniment pur i per això revela el cos
Resposta: b) La imaginació no forma part de la seva essència, així que depèn d'una cosa diferent de la ment. Segons el Pas 2, la imaginació no és part de la meva essència, perquè sense ella continuaria sent la mateixa cosa que pensa. Per tant, depèn d'alguna cosa diferent de mi, un cos cap al qual la ment es gira quan imagina. Això fa probable el cos, però no el demostra.
- Per què Descartes conclou que la ment és realment distinta del cos?
- a) Perquè la ment només existeix quan el cos dorm
- b) Perquè la ment és més fàcil d'imaginar que el cos
- c) Perquè la ment es pot veure amb els sentits i el cos no
- d) Perquè concep la ment com a cosa que pensa i no extensa, i el cos com a cosa extensa que no pensa
Resposta: d) Perquè concep la ment com a cosa que pensa i no extensa, i el cos com a cosa extensa que no pensa. Segons el Pas 4, Descartes concep de manera clara i distinta que el jo és una cosa que pensa i no extensa, i que el cos és una cosa extensa que no pensa. Com que ho concep separadament, la ment és realment distinta del cos i pot existir sense ell.
9. Visió de conjunt: substàncies, mecanicisme i ésser humà
Flashcards
- Quines meditacions de Descartes entren a les PAU?
- Les meditacions I, II, V i VI. La III i la IV no hi entren, però cal conèixer-les per entendre l'argument complet.
- Quina és la primera certesa de la Meditació II?
- «Jo soc, jo existeixo»: si dubto, penso, i per pensar cal existir. Sóc una cosa que pensa (res cogitans).
- Defineix substància segons Descartes
- Allò que existeix per si mateix i no necessita cap altra cosa per existir. En sentit estricte, només Déu ho compleix.
- Atribut essencial de la substància infinita (Déu)
- La perfecció infinita.
Preguntes tipus test
- Quina és la funció de la Meditació III dins del fil argumental de les Meditacions?
- a) Demostrar que el món material existeix gràcies a la veracitat divina.
- b) Iniciar el dubte metòdic sobre els sentits i el somni.
- c) Demostrar que Déu existeix i no és enganyador, fet que elimina el geni maligne.
- d) Demostrar que la ment és realment distinta del cos.
Resposta: c) Demostrar que Déu existeix i no és enganyador, fet que elimina el geni maligne.. A la Meditació III Descartes demostra racionalment que Déu existeix. Com que Déu és perfecte, no pot ser enganyador, i per això el geni maligne desapareix.
- Per què la res extensa i la res cogitans són independents l'una de l'altra?
- a) Perquè Déu les va crear en moments diferents.
- b) Perquè el pensament depèn del moviment del cos.
- c) Perquè en tenim idees clares i distintes per separat.
- d) Perquè totes dues tenen el mateix atribut essencial.
Resposta: c) Perquè en tenim idees clares i distintes per separat.. Descartes afirma que la res cogitans i la res extensa són independents perquè en tenim idees clares i distintes per separat. Cada una es pot concebre sense l'altra.
- Per què Descartes diu que no percebem les substàncies directament?
- a) Perquè els sentits només capten les idees innates.
- b) Perquè només podem percebre els modes de la res extensa.
- c) Perquè la substància infinita està fora de la nostra ment.
- d) Perquè les coneixem només pels seus atributs.
Resposta: d) Perquè les coneixem només pels seus atributs.. Descartes explica que no percebem les substàncies directament, sinó pels seus atributs. Els modes són modificacions variables d'una substància.
10. Objeccions, comparacions amb altres autors i glossari
Flashcards
- Qui va objectar a Descartes que el seu raonament era circular?
- Antoine Arnauld.
- En què consisteix el cercle cartesià?
- Les idees clares i distintes són certes perquè Déu ho garanteix, però l'existència de Déu es demostra amb idees clares i distintes.
- Quina és la tesi de Locke sobre les idees innates i la ment?
- Nega que hi hagi idees innates: la ment és una tabula rasa i tot el coneixement prové de l'experiència.
- Què sosté Hume sobre el coneixement de substàncies?
- Només coneixem impressions i les idees que en deriven; no podem tenir certesa racional del jo, de Déu ni del món exterior.
Preguntes tipus test
- Un alumne diu: «Sé que Déu existeix perquè tinc una idea clara i distinta d'ell, i sé que aquesta idea és certa perquè Déu la garanteix». Quina objecció de Arnauld s'aplica a aquest raonament?
- a) Que la idea de Déu és adventícia i no innata.
- b) Que Déu no pot existir sense un cos que el representi.
- c) Que el raonament és circular: usa la certesa per demostrar Déu i Déu per garantir la certesa.
- d) Que les idees clares no poden ser alhora distintes.
Resposta: c) Que el raonament és circular: usa la certesa per demostrar Déu i Déu per garantir la certesa.. El cercle cartesià consisteix a fer servir les idees clares i distintes per demostrar Déu, i després fer servir Déu per garantir que aquestes idees són certes. Per això el raonament és circular.
- Quina diferència hi ha entre les conclusions de Descartes i les de Hume sobre el jo, Déu i el món exterior?
- a) Tots dos coincideixen que el coneixement del jo és immediat i no necessita raonament.
- b) Descartes troba tres certeses i Hume hi veu creences sense fonament racional.
- c) Locke defensa que el jo és una idea innata que garanteix les certeses.
- d) Hume troba certeses racionals sobre el jo, Déu i el món exterior.
Resposta: b) Descartes troba tres certeses i Hume hi veu creences sense fonament racional.. Descartes troba les seves tres certeses, mentre que Hume considera que aquestes afirmacions són creences sense fonament racional, perquè només tenim impressions i idees que en deriven.
- Un alumne afirma que el nen neix amb la idea de Déu gravada a la ment. Quina tesi de Locke contradiu aquesta afirmació?
- a) La negació que hi hagi idees innates.
- b) La definició de substància com a allò que existeix per si mateix.
- c) La separació de la ment i el cos en dues substàncies.
- d) La distinció entre qualitats primàries i secundàries.
Resposta: a) La negació que hi hagi idees innates.. Locke nega que hi hagi idees innates: la ment és una tabula rasa i tot el coneixement prové de l'experiència.
I 56 flashcards i 35 preguntes més al document.
Text del document
René Descartes: Meditacions metafísiques Apunts per a l'alumnat · Història de la Filosofia, 2n de Batxillerat · Preparació PAU Com fer servir aquests apunts Cada meditació comença amb un requadre blau d'idees clau i acaba amb unes preguntes de repàs. Les meditacions I, II, V i VI són les que entren a les PAU; la III i la IV no entren, però cal conèixer-les per entendre l'argument complet. Al final trobareu un quadre resum, la llista d'exàmens PAU per temes i un glossari. Vídeos que us poden ajudar: vídeo 1 · vídeo 2 Text complet: Meditacions metafísiques (llibre sencer; a l'examen només us poden sortir textos de les meditacions I, II, V i VI). 1.
Com respondre la pregunta 3 de l'examen Proposta d'estructura per a la pregunta teòrica sobre Descartes. Seguiu l'ordre i doneu a cada pas un paràgraf propi. 1. Presentar l'autor: segle, nacionalitat, corrent filosòfic i trets principals. Exemple: «Aquest text pertany a la meditació ... de Descartes, filòsof racionalista francès del segle XVII. El racionalisme va ser un corrent que ...
Abans de centrar-nos en la qüestió plantejada, convé explicar alguns aspectes del pensament de Descartes.» 2. Explicar el projecte de les Meditacions i el mètode cartesià: inspirat en les matemàtiques, Descartes busca un mètode nou per a la filosofia (regla de l'evidència, dubte metòdic...). «Ara ja podem respondre la qüestió plantejada. Primer, situem la meditació en el seu context.» 3. Contextualitzar la meditació entre les altres: resumiu breument els arguments que han portat Descartes fins a aquest punt. 4. Dir quin és l'objectiu de la meditació (el títol us hi pot ajudar). 5. Explicar el problema que planteja la pregunta i els arguments que hi aporta Descartes.
6. Conclusió: mostrar com Descartes, avançant de certesa en certesa, acaba demostrant ... 2. Qui és Descartes i què canvia amb ell Autor René Descartes (1596-1650), filòsof i matemàtic francès. Se'l considera el pare de la filosofia moderna. Corrent Racionalisme (segle XVII) Obra PAU Meditacions metafísiques (1641): meditacions I, II, V i VI Branques implicades Epistemologia: el nostre pensament ens pot donar certeses sobre el món físic? Metafísica: podem afirmar que el món existeix independentment de nosaltres? Context històric Descartes viu en un moment de crisi.
La revolució científica (Copèrnic, Kepler, Galileu) ha fet caure la física d'Aristòtil i la imatge medieval del món, i l'escolàstica que s'ensenya a les universitats ja no ofereix certeses. Al mateix temps, l'escepticisme renaixentista (Montaigne) qüestiona que puguem saber res amb seguretat, i les guerres de religió divideixen Europa. Descartes vol donar a la nova ciència uns fonaments tan sòlids com els de les matemàtiques i respondre als escèptics amb la seva pròpia eina: el dubte. El gir epistemològic La filosofia moderna canvia la pregunta principal. Plató preguntava què és la realitat (les idees platòniques) i creia que les podíem conèixer.
Els filòsofs moderns pregunten primer: Què fa que les nostres afirmacions sobre la realitat siguin veritables? Podem dir coses sobre la realitat amb certesa absoluta? Per respondre-hi, investiguen els límits del coneixement humà i el funcionament de la ment. Aquest canvi s'anomena gir epistemològic, i Descartes n'és el primer gran representant. Plató Descartes Què són les idees? La realitat veritable; Continguts de la nostra ment. existeixen independentment de nosaltres, en un altre món. On és la veritat? Al món intel·ligible. El criteri de veritat (claredat i distinció) és a la ment; que les idees corresponguin a les coses ho garanteix Déu. Com la coneixem? Per anamnesi (record).
Per la raó, a partir d'idees innates. 3. Racionalisme i idees innates El racionalisme és el corrent filosòfic que considera que la raó és la font principal del coneixement veritable. A diferència de l'empirisme, defensa l'innatisme: la creença que hi ha idees innates. ● Idees innates: idees que són a la ment abans de qualsevol experiència. Per a Descartes, la més important és la idea d'infinit o de Déu. També hi ha conceptes innats (substància, conceptes matemàtics) i principis o «veritats eternes» de la lògica i de la física. ● Argument a favor: l'experiència mai no permet establir res amb universalitat absoluta. Tanmateix, tenim veritats universals (per exemple, les matemàtiques).
Per tant, aquestes veritats no poden venir de l'experiència, sinó de la mateixa raó. ● Empiristes: creuen que tot el coneixement prové de l'experiència. La ment seria una tabula rasa, un full en blanc que anem omplint a mesura que aprenem. Pregunta per pensar: Plató és innatista? 4. El mètode cartesià Idees clau ● Les matemàtiques són l'únic saber que dona certeses absolutes. ● Descartes vol aplicar el seu rigor a tot el coneixement: mathesis universalis. ● Les matemàtiques funcionen per intuïció i deducció; d'aquí surten les quatre regles del mètode. Mètode vol dir «camí».
Per a Descartes, el camí cap al coneixement veritable no passa per l'experiència sinó per la raó, la facultat que permet fer afirmacions universals i necessàries perquè treballa amb idees innates. I el llenguatge més objectiu de la raó és el matemàtic. Per això, per a un racionalista com Descartes, la resposta a la pregunta moderna (què fa que els nostres enunciats sobre el món siguin veritables?) ha de passar per les matemàtiques i no per l'experiència. Descartes, que també era matemàtic, va inventar la geometria analítica, que permet descriure una figura geomètrica amb equacions.
D'aquí ve la seva gran pregunta: si podem descriure matemàticament una figura, potser algun dia podrem descriure-ho tot amb el mateix rigor?
Text: la declaració d'intencions del racionalisme «Les llargues cadenes de raons totes senzilles i fàcils, de què acostumen els geòmetres a servir-se per arribar a les seves més difícils demostracions, m'havien donat ocasió per a imaginar-me que totes les coses que puguin caure sota el coneixement dels homes se segueixen també les unes de les altres d'aquesta manera, i només amb tenir cura de no rebre com a vertadera cap que no ho sigui i de guardar sempre l'ordre en què cal deduir-les les unes de les altres, no hi pot haver cap de tan remota que no s'hi pugui arribar, ni de tan oculta que no es pugui descobrir.» (Discurs del mètode) En aquestes línies, Descartes explica per què confia plenament en la raó i com vol unificar tot el coneixement seguint el model matemàtic.
Intuïció i deducció ● Intuïció 1: «Una línia recta és la distància més curta entre dos punts.» ● Intuïció 2: «Els costats d'un triangle són línies rectes entre els vèrtexs.» ● Deducció: com que cada costat és una línia recta (intuïció 2) i la recta és el camí més curt entre dos punts (intuïció 1), la suma de dos costats d'un triangle sempre és més gran que el tercer. Les quatre regles del mètode Regla En què consisteix 1. Evidència Només és veritable allò que la raó capta de manera evident, és a dir, de manera clara i distinta. És la regla més important. Cap percepció dels sentits no ens dona certesa absoluta. 2.
Anàlisi (divisió) Dividir cada problema en parts petites fins a arribar a les primeres evidències. Exemple: per calcular l'àrea d'un terreny irregular, el dividim en triangles, calculem l'àrea de cada un i les sumem. 3. Síntesi (deducció) Anar del més simple al més complex encadenant deduccions. 4. Enumeració (revisió) Revisar tota la seqüència per assegurar-nos que no hem oblidat res. 5. El dubte metòdic La regla de l'evidència (formulada, com les altres tres, al Discurs del mètode, 1637) és el punt de partida, però encara no garanteix que puguem conèixer el món més enllà de les matemàtiques.
Descartes la reformula així: «Només acceptarem com a veritable allò de què sigui impossible dubtar.» Per això comença posant-ho tot en dubte per veure si hi ha alguna cosa que resisteixi: és el dubte metòdic, la primera aplicació del mètode. Les Meditacions metafísiques («en les quals es demostra l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima») apliquen aquest dubte amb rigor per trobar els fonaments del coneixement científic i filosòfic. Compte! Dubtar de tot no fa de Descartes un escèptic. L'escèptic dubta per arribar a la conclusió que no podem saber res; Descartes dubta com a camí per arribar a la veritat.
El seu dubte és metòdic (és un mètode), radical (afecta tot el saber) i provisional (s'abandona quan troba certeses). 6. Meditació I (entra a les PAU) Títol: «De les coses que es poden posar en dubte» Idees clau ● Objectiu: trobar una primera certesa (una intuïció) per començar a construir el coneixement. ● Descartes posa en dubte tot el que fins ara es considerava veritable, en tres nivells. ● Certesa absoluta = impossibilitat de dubtar. Nivell de dubte Argument Què queda en dubte 1r. Els sentits Els sentits a vegades ens enganyen (miratges, il·lusions òptiques). I no és prudent fiar-se de qui ens ha enganyat alguna vegada. El coneixement que ve dels sentits. 2n.
El somni De vegades no podem distingir el somni de L'existència del món 3r. El geni maligne (dubte hiperbòlic) la vigília. Allò que anomenem «realitat» podria ser una il·lusió. material i de les ciències que en depenen: física, medicina, astronomia... Però no les matemàtiques: 2 + 3 fan 5 tant si somio com si estic despert. Tampoc les «coses simples i universals» (extensió, figura, quantitat, nombre, lloc, temps): com els pintors, que fins i tot quan inventen criatures fantàstiques fan servir colors reals, els somnis es fan amb aquests elements simples. Descartes imagina un ésser molt poderós i enganyador que podria fer que ens equivoquéssim fins i tot quan creiem tenir la màxima certesa.
Les veritats matemàtiques. Sobre el 2n nivell: abans de l'argument del somni, Descartes pensa en els bojos, que creuen ser reis o tenir el cap de vidre, però ho descarta: no es vol comparar amb ells. L'argument del somni és més fort perquè tots somiem. És un tema recurrent en la literatura (La vida és somni, de Calderón de la Barca). Una versió moderna és l'experiment mental del filòsof Hilary Putnam, conegut com «el cervell en una cubeta»; una versió més popular és la pel·lícula Matrix. Sobre el 3r nivell: abans d'introduir el geni maligne, Descartes planteja la hipòtesi d'un Déu omnipotent que ens podria haver fet de manera que ens equivoquéssim sempre.
Com que això sembla contrari a la bondat de Déu, la substitueix pel geni maligne. Descartes no dubta que les matemàtiques siguin un mètode racional, ni dubta de la regla de l'evidència. El que planteja és la possibilitat que el geni maligne interfereixi en el nostre raonament, de manera que ens equivoquem fins i tot quan percebem alguna cosa com a absolutament certa. Dit en llenguatge actual: potser els humans tenim un «defecte de fabricació» i les nostres matemàtiques són falses. El geni maligne és una hipòtesi de treball, no una creença de Descartes. Per repassar: Per què l'argument del somni no afecta les matemàtiques? Per què Descartes necessita el geni maligne?
A les PAU: juny 2024 (sèrie 5), sobre el somni, les veritats matemàtiques i el geni maligne; juny 2014 (sèrie 3), un fragment de les meditacions I i II sobre el somni i el geni maligne. 7. Meditació II (entra a les PAU) Títol: «De la natura de l'esperit humà, i que és més fàcil de conèixer que el cos» (esperit = ment = jo pensant) Idees clau ● Puc dubtar del cos i del món, però no puc dubtar que penso. Primera certesa: «Jo soc, jo existeixo». ● Què soc? Una cosa que pensa: res cogitans (substància pensant). ● El fragment del tros de cera mostra que coneixem els cossos amb l'enteniment, no amb els sentits.
La primera certesa Al principi d'aquesta meditació Descartes encara no té cap certesa. Busca, com Arquimedes, un sol punt ferm per moure-ho tot. I el troba: fins i tot si un geni maligne l'enganya, per ser enganyat cal existir. Dubtar és pensar, i per pensar cal existir. Text «Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos.
Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aquí? Sóc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa.
De manera que després d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit.» (Meditació II) «Jo soc, jo existeixo» és la primera veritat que compleix rigorosament la regla de l'evidència: podem dubtar de tot, menys del fet que estem pensant. A més, aquesta certesa ens dona: 1. La primera certesa. 2. La base del criteri de certesa: el que fa certa aquesta primera veritat és que la percebo de manera clara i distinta.
Descartes en traurà la regla general (tot el que percebi amb la mateixa claredat i distinció és veritable) al començament de la Meditació III. Compte! La frase «Penso, per tant existeixo» és de Descartes, però no apareix a les Meditacions. Apareix al Discurs del mètode (1637) i, en llatí (cogito, ergo sum), als Principis de la filosofia (1644). A les Meditacions la fórmula és «Jo soc, jo existeixo» (ego sum, ego existo). Què soc? La res cogitans Descartes rebutja la definició tradicional (aristotèlica) de l'ésser humà com a «animal racional», perquè l'obligaria a definir abans què és un animal i què és racional.
Com que encara no pot afirmar que el cos existeix, conclou que soc una cosa que pensa (res cogitans o substància pensant). ● Substància (res): allò que existeix per si mateix i no necessita res més per existir. A la Meditació II Descartes encara no fa servir aquest terme per al jo: parla de «cosa que pensa». El concepte de substància apareix a partir de la Meditació III. ● Pensar: tota activitat mental. Una cosa que pensa és una cosa que dubta, entén, afirma, nega, vol, no vol, imagina i sent. Fins i tot si somio, és cert que «em sembla que veig»: sentir, entès així, també és pensar. ● Dualisme: em puc concebre a mi mateix sense cos, però no sense pensament.
Compte: això encara no demostra que ment i cos siguin realment distints; ho farà la Meditació VI. Text «No sóc jo encara aquest mateix que dubta de gairebé tot, qui tanmateix comprèn i concep algunes coses, qui assegura i afirma que només aquestes són veritables, qui nega totes les altres, qui vol i desitja conèixer-ne més, qui no vol ésser equivocat, qui imagina moltes coses, fins i tot de vegades a desgrat de mi mateix, i qui en sent també moltes, com per mitjà dels òrgans del cos? [...] Finalment sóc el mateix que sent, és a dir, que rep i coneix les coses com pels òrgans dels sentits, puix que, efectivament veig la llum, sento el brogit i sento la calor.
Però hom dirà que aquestes aparences són falses i que dormo. Que sigui així; de tota manera, si més no, és molt cert que em sembla que hi veig, que hi sento i que m'escalfo; i és pròpiament això el que en mi s'anomena sentir, i això, pres així precisament, no és cap altra cosa que pensar.» (Meditació II) El fragment del tros de cera Pregunta: de tota l'activitat mental (raó, sentits, imaginació), quina ens dona més certesa? 1. Propietats sensibles: un tros de cera acabat de treure del rusc fa olor de flors, té color, figura, mida i duresa, i sona si el colpegem.
2. Transformació: l'acostem al foc i l'olor s'evapora, el color canvia, perd la figura, augmenta de mida, es torna líquid i ja no sona. 3. Identitat: tot i que totes les qualitats sensibles han canviat, sabem que continua sent la mateixa cera. 4. Conclusió: no coneixem la cera pels sentits (tot ha canviat) ni per la imaginació (no pot representar les infinites formes que pot adoptar), sinó per una inspecció de la ment (inspectio mentis), és a dir, per l'enteniment. Passa el mateix quan des de la finestra dic que veig homes pel carrer: en realitat només veig barrets i abrics, i és el meu judici el que hi afegeix que són homes.
El coneixement racional de la cera és més fiable que el coneixement sensorial. I com que cada vegada que conec un objecte confirmo que existeix la meva ment, la ment és més fàcil de conèixer que el cos. Qualitats primàries i secundàries Quines són? Qualitats primàries Qualitats secundàries Extensió (longitud, amplada, profunditat) i les que en depenen: grandària, figura i moviment. Color, so, gust, olor i qualitats tàctils. On són? Als objectes (són objectives). En el subjecte que percep (són subjectives). Als objectes només hi ha disposicions de grandària, figura i moviment que produeixen en nosaltres aquestes sensacions. Com les coneixem?
De manera clara i distinta, perquè es poden expressar matemàticament. De manera obscura i confusa. Descartes pren aquesta distinció de Galileu. Els noms «qualitats primàries» i «qualitats secundàries» no són de Descartes: els va popularitzar més tard Locke. Què ens ensenya la Meditació II 1. Contra l'empirisme: la font del coneixement veritable no són els sentits sinó la raó. 2. L'extensió: quan la ment pensa les coses exteriors, descobreix que el seu tret principal és l'extensió (tenir longitud, amplada i profunditat). Però en aquest punt de les Meditacions el món material encara és només una hipòtesi. 3. El jo és més fiable que el món exterior i és més fàcil de conèixer que el cos.
4. Un primer pas cap al dualisme: em puc concebre a mi mateix sense el cos, però Descartes adverteix que encara no sap si el cos és una cosa diferent de mi. La distinció real entre ment i cos no es demostra fins a la Meditació VI. Per repassar: Per què «jo soc, jo existeixo» resisteix el geni maligne? Què demostra el tros de cera? Per què la ment és més fàcil de conèixer que el cos?
A les PAU: el tros de cera (juny 2024, sèrie 1; juny 2016, sèrie 5; setembre 2010, sèrie 2); què soc, una cosa que pensa (setembre 2025, sèrie 3; setembre 2019, sèrie 5); el cogito i el punt d'Arquimedes (setembre 2013, sèrie 3; setembre 2009, sèrie 1); la imaginació no serveix per conèixer-me (juny 2010, sèrie 1). 8. Meditació III (no entra a les PAU, però cal saber-la) Títol: «De Déu, que existeix» Idees clau ● Tinc la certesa del jo i en trec el criteri de certesa: tot el que percebo de manera clara i distinta és veritable. Però la hipòtesi del geni maligne continua en peu: encara no em puc refiar de les matemàtiques ni del món. ● Descartes demostra racionalment que Déu existeix.
Si Déu existeix i és perfecte, no ens pot enganyar: el geni maligne desapareix. ● Déu és la garantia de la veritat. Edat mitjana La veritat és revelada per Déu a través de les Escriptures i els dogmes. Descartes (modernitat) La veritat es construeix a partir d'un subjecte que pensa, que arriba a demostrar racionalment l'existència de Déu. Déu és la garantia de la veritat. Els tres tipus d'idees Quan pensem, pensem idees (recordeu: per a Descartes, les idees són continguts mentals). Les idees, considerades en si mateixes, no són ni vertaderes ni falses: tant si imagino una cabra com una quimera, és igualment cert que les imagino.
L'error és en el judici, quan afirmo que una idea s'assembla a una cosa que existeix fora de mi. Segons el seu origen, hi ha tres tipus d'idees: Tipus Origen Exemples Donen certesa? Adventícies Semblen venir de fora, a través Colors, sorolls dels sentits. No Factícies Les construeix la imaginació a partir de trossos d'idees dels sentits. Sirena, unicorn No Innates Les produeix la mateixa ment; neixen amb nosaltres. Pensar, existir, Déu, idees matemàtiques Sí: es perceben de manera clara i distinta El problema del solipsisme («només existeixo jo»): si no trobo cap idea produïda per alguna cosa exterior a mi, tot podria ser producte de la meva ment (recordeu el cervell en una cubeta).
Per sortir del solipsisme, Descartes necessita una idea que no hagi pogut produir ell mateix. Les proves de l'existència de Déu 1. Prova a partir de la idea d'infinit (principi de causalitat). Allò que causa una idea ha de tenir com a mínim tanta realitat com la que la idea representa: hi ha d'haver tanta realitat formal en la causa com realitat objectiva en la idea. Jo soc finit i imperfecte; per tant, no puc ser la causa de la idea d'un ésser infinit i perfecte. Aquesta idea l'ha de causar un ésser infinit: Déu existeix. La idea de Déu és innata, com el «segell de l'artesà imprès en la seva obra». 2. Prova a partir de la meva pròpia existència.
Jo, que tinc la idea de perfecció, no m'he pogut crear a mi mateix (m'hauria donat totes les perfeccions) i no em puc mantenir en l'existència per mi mateix. Ha d'existir un ésser perfecte que m'ha creat i em conserva. Conseqüència: enganyar és un signe d'imperfecció i de feblesa. Déu, que és perfecte, no pot ser enganyador (veracitat divina). La hipòtesi del geni maligne queda eliminada i Déu esdevé el pont entre el jo i el món. Per debatre Des d'una perspectiva actual, l'argument de la idea d'infinit és difícil de sostenir: podem pensar sèries numèriques infinites a partir de sèries finites, i les matemàtiques demostren que un segment és infinitament divisible.
Descartes ja havia previst aquesta objecció: per a ell, la idea d'infinit és positiva i anterior a la de finit. Si no tingués la idea d'un ésser perfecte, no podria saber que jo soc imperfecte. Creia Descartes realment aquest argument? En una nota de joventut (1619), molt anterior a les Meditacions, va escriure: «Igual que els comediants, cridats a l'escenari, es posen una màscara perquè no es vegi el rubor del seu rostre, jo també, en el moment de pujar a aquest teatre del món on fins ara he estat només espectador, hi avanço emmascarat.» (Larvatus prodeo: «avanço emmascarat».) Compte: és una interpretació discutible. La frase no demostra que Descartes no cregués en els seus propis arguments.
9. Meditació IV (no entra a les PAU) Títol: «De la veritat i de la falsedat» Problema: si Déu existeix, és infinitament bo i no ens pot enganyar, per què ens equivoquem? Resposta: l'error neix del desajust entre dues facultats de la ment: ● L'enteniment és finit: concep idees, però no les afirma ni les nega. No ho podem conèixer tot. ● La voluntat (lliure albir) és infinita: és la facultat en què més ens assemblem a Déu. És la que afirma o nega. Ens equivoquem quan la voluntat afirma, per precipitació o per prejudici, una idea que l'enteniment no veu de manera clara i distinta. «D'on neixen, doncs, els meus errors?
És només d'això, a saber, que essent la voluntat molt més àmplia i extensa que l'enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l'estenc també a coses que no entenc.» Com evitar l'error: suspendre el judici mentre les idees no siguin clares i distintes. L'error és culpa nostra, no de Déu. La llibertat: la percebem de manera immediata, clara i distinta cada vegada que decidim; és tan evident que ni el geni maligne ens hi podria enganyar. L'ésser humà és lliure. Aquesta afirmació, com veurem, planteja un problema per a la física mecanicista de Descartes. 10.
Meditació V (entra a les PAU) Títol: «De l'essència de les coses materials, i novament de Déu, que existeix» Idees clau ● L'essència de les coses materials és l'extensió: allò que en podem pensar matemàticament. ● Nova prova de Déu: l'argument ontològic. ● Amb Déu garantit, les veritats matemàtiques són certes. Però el món encara no està demostrat. «L'essència de les coses materials» fa referència al món exterior, que Descartes anomena extensió.
Amb un raonament semblant al del tros de cera, conclou que obtenim el major grau de certesa de les coses quan les reduïm a esquemes matemàtics, és a dir, quan les coneixem per les qualitats primàries (llargada, amplada, profunditat, figura, situació, moviment, durada). Les matemàtiques treballen amb essències: hi hagi o no triangles al món, és veritat que tot triangle té tres angles. «Novament de Déu, que existeix» vol dir que Descartes presenta un argument nou: l'argument ontològic, inspirat en sant Anselm de Canterbury. L'argument ontològic 1. Tinc la idea d'un ésser sobiranament perfecte. Com que jo soc imperfecte, aquesta idea no pot ser adventícia ni factícia: és innata.
2. Existir és més perfecte que no existir. A un ésser perfecte no li pot faltar cap perfecció. 3. Per tant, Déu existeix necessàriament. En Déu, l'essència (la definició) no es pot separar de l'existència. Descartes ho compara amb les matemàtiques: és tan contradictori pensar un Déu sense existència com pensar «una muntanya que no tingui vall». En Déu l'existència és necessària; en nosaltres i en les coses, és contingent. Crítiques: la crítica clàssica és de Kant: l'existència no és una propietat més que es pugui afegir a un concepte. Dir que Déu existeix no afegeix res a la idea de Déu, sinó que afirma que hi ha alguna cosa que hi correspon.
Per tant, de la idea sola no se'n pot deduir l'existència. A més, l'existència de Déu és un enunciat no falsable: no es pot demostrar que és fals mitjançant l'observació o l'experiència. És un criteri del segle XX (Popper), i per tant és una crítica feta des de la nostra perspectiva. Ordre de descobriment i ordre de l'ésser 1r 2n 3r Ordre de Res cogitans (jo) descobriment (el que coneixem primer) Déu (substància infinita) Res extensa (món) Ordre d'importància (el que és més fonamental) Res cogitans Res extensa Déu (substància infinita) Amb Déu, el geni maligne desapareix i ens podem refiar de les veritats matemàtiques: Déu no permetria que ens equivoquéssim allà on percebem certesa.
També queda oberta la possibilitat de conèixer el món per les qualitats primàries. Per això Descartes afirma que la certesa de tota ciència depèn del coneixement de Déu: un geòmetra ateu pot saber que els angles d'un triangle sumen dos rectes, però no en pot tenir una ciència veritable i certa, perquè no pot descartar que l'enganyin. Compte! Al final de la Meditació V, Descartes encara no ha demostrat que el món existeix. Ha demostrat que, si el món existeix, el podem pensar matemàticament. Ho intentarà demostrar a la Meditació VI. Per repassar: Què vol dir que l'essència de les coses materials és l'extensió? Reconstrueix l'argument ontològic en tres passos.
A les PAU: juny 2022 (sèrie 2), sobre l'existència de Déu, amb l'exemple de la muntanya i la vall i el del cavall alat. 11. Meditació VI (entra a les PAU) Títol: «De l'existència de les coses materials, i de la distinció real entre l'ànima i el cos» Idees clau ● La imaginació i els sentits fan probable que el món existeixi, però no ho demostren. ● La demostració arriba per la veracitat divina: Déu no ens enganyaria fent-nos creure que les idees sensibles vénen dels cossos. ● Ment i cos són dues substàncies diferents: dualisme. ● Els sentits no serveixen per conèixer la veritat, sinó per conservar la vida. Pas 1.
Les coses materials poden existir Les coses materials, en tant que són objecte de les matemàtiques pures (extensió, figura, moviment), les concebo de manera clara i distinta. I Déu pot fer existir tot allò que jo concebo clarament. Per tant, és possible que existeixin. Pas 2. La imaginació: el món és probable La imaginació és diferent de l'enteniment pur. Puc entendre què és un quiliògon (una figura de mil costats) tan bé com un triangle, però no el puc imaginar: la imatge que en faig és confusa. A més, imaginar exigeix un esforç especial que entendre no exigeix. La imaginació no forma part de la meva essència: sense ella continuaria sent la mateixa cosa que pensa.
Per tant, sembla que depèn d'una cosa diferent de mi, un cos cap al qual la ment es gira quan imagina. Conclusió: és probable que el cos existeixi, però només probable, no demostrat. Pas 3. Els sentits: per què m'hi refiava i per què en vaig dubtar Per què m'hi refiava. Les idees dels sentits em vénen sense que jo ho vulgui, són molt més vives que les que fabrico jo mateix i semblen venir de les coses. Per això creia que les coses eren com les percebia. Per què en vaig dubtar. Els sentits a vegades m'enganyen: ● Una torre quadrada, de lluny, sembla rodona. ● El membre fantasma: persones amputades senten dolor en el membre que ja no tenen.
● El somni: dormint sento coses que no vénen de fora. ● Potser hi ha en mi alguna facultat que no conec i que produeix aquestes idees. Ara Descartes no ho accepta tot cegament, però tampoc no ho posa tot en dubte: ja sap que existeix i que Déu no l'enganya. Pas 4. La distinció real entre ment i cos N'hi ha prou de poder concebre una cosa clarament i distintament sense una altra per saber que són diferents, perquè Déu pot fer existir per separat tot allò que jo concebo per separat. I concebo de manera clara i distinta: ● que jo soc una cosa que pensa i no extensa; ● que el cos és una cosa extensa i que no pensa. Per tant, la ment és realment distinta del cos i pot existir sense ell.
Aquest és el dualisme cartesià. Fixeu-vos que l'argument depèn de Déu: per això no es podia fer a la Meditació II. Pas 5. La prova de l'existència del món 1. Tinc una facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre idees de coses sensibles. 2. Una facultat passiva no serveix de res si no hi ha una facultat activa que produeixi aquestes idees. 3. Aquesta facultat activa no pot ser en mi: no hi intervé el meu enteniment i les idees se'm presenten fins i tot contra la meva voluntat. 4. Per tant, és en una substància diferent de mi, que ha de contenir «formalment o eminentment» tota la realitat que hi ha en les idees: o bé els cossos, o bé Déu, o bé alguna criatura més noble que els cossos.
5. Déu m'ha donat una gran inclinació a creure que aquestes idees vénen dels cossos, i cap facultat per descobrir que no és així. Si vinguessin d'una altra banda, Déu seria enganyador. I no ho és. 6. Conclusió: les coses corporals existeixen. Potser no són exactament com les percebo pels sentits, però hi ha en elles tot el que concebo clarament i distintament: tot el que és objecte de la geometria (extensió, figura, moviment). Per què ara la passivitat sí que compta? Al Pas 3, que les sensacions no depenguin de la meva voluntat no demostrava res, perquè les podia produir una facultat meva desconeguda o un geni maligne. Ara ja sé que la ment és distinta del cos (Pas 4) i que Déu no enganya.
Aquestes dues certeses són les que converteixen la passivitat en una prova. Pas 6. Què m'ensenya la natura La «natura» és el conjunt de coses que Déu m'ha donat com a compost de ment i cos. M'ensenya: ● Que tinc un cos, que necessita menjar i beure quan sento gana o set. ● Que estic estretament unit al meu cos. No hi estic allotjat «com un pilot en el seu vaixell». Si fos així, quan el cos es fereix només ho percebria amb l'enteniment, com el pilot veu que el vaixell es trenca. En canvi, sento dolor, gana o set: la ment i el cos formen una mena d'unitat. És un tema clàssic de les PAU. ● Que hi ha altres cossos al meu voltant, alguns dels quals em convenen i d'altres no.
Els sentits tenen, doncs, una funció pràctica: ens orienten per buscar el que ens convé i evitar el que ens perjudica. No ens diuen com són les coses en si: ens diuen que el foc crema, però no que al foc hi hagi res semblant a la calor o al dolor. Conèixer la veritat de les coses correspon només a l'enteniment. Cal distingir el que m'ensenya la natura dels mals hàbits de jutjar, que són prejudicis: creure que on no percebo res hi ha buit, que una estrella és tan petita com la veig o que al foc hi ha una calor semblant a la que sento. Pas 7. Per què la natura a vegades s'equivoca Si Déu és bo, per què la natura m'enganya?
Per exemple, un malalt d'hidropesia té set i vol beure quan l'aigua li fa mal. Descartes respon en tres passos: 1. El cos és com un rellotge. Un rellotge mal fet continua seguint les lleis de la mecànica; el cos malalt també funciona segons les seves lleis, encara que el resultat no ens convingui. 2. La ment no rep les impressions de tot el cos, sinó només del cervell, a través dels nervis. Els nervis són com una corda: si l'estirem per qualsevol punt, l'efecte a l'altre extrem és el mateix. Per això puc sentir dolor al peu encara que el nervi hagi estat estimulat en un altre punt del recorregut.
3. Déu ha fet que cada moviment del cervell produeixi la sensació que més sovint és útil per conservar la vida. Per això la natura encerta en la majoria de casos i només s'equivoca en situacions excepcionals. Aquí Descartes afegeix un altre argument per al dualisme: el cos és divisible (si perdo un braç, no perdo res de la ment), mentre que la ment és indivisible (no puc perdre la meitat del meu pensament). Pas 8. El final del dubte: somni i vigília Descartes reconeix que el dubte hiperbòlic de la Meditació I era exagerat.
El geni maligne ja ha desaparegut, i ara podem distingir el somni de la vigília gràcies a la memòria: els somnis no tenen continuïtat entre ells ni amb la resta de la vida, mentre que el que percebem desperts sí que hi encaixa. Només hem d'anar amb compte amb els sentits quan no els corregim amb el judici de la raó. Temes de la Meditació VI que han sortit a les PAU Convocatòria Tema Juny 2025 (sèrie 1), juny 2019 (sèrie 4) Els sentits, la memòria i l'enteniment són fiables quan concorden, perquè Déu no és enganyador (Pas 7 i 8). Juny 2023 (sèrie 1), setembre 2018 (sèrie 3), juny 2012 (sèrie 3) La ment és indivisible i el cos divisible: la ment és del tot diferent del cos (Pas 7).
Juny 2021 (sèrie 5), setembre 2011 (sèrie 2) Què m'ensenya la natura: els sentits serveixen per conservar la vida, no per conèixer la veritat; els mals hàbits de jutjar, com l'estrella o el foc (Pas 6). Setembre 2020 (sèrie 4), juny 2013 (sèrie 4) La distinció real entre l'ànima i el cos, a partir de les idees clares i distintes i de l'omnipotència de Déu (Pas 4). Juny 2017 (sèrie 5), juny 2012 (sèrie 1) El final de la meditació: es rebutja el dubte hiperbòlic, es distingeix el somni de la vigília i s'admet que podem errar en coses particulars (Pas 8). Juny 2015 (sèrie 4) L'existència de les coses corporals i allò que en podem conèixer amb certesa (Pas 5).
Per repassar: Per què la imaginació i els sentits no són suficients per demostrar que el món existeix? Quin paper hi té Déu? Font dels temes: recull d'exàmens de filoselectivitat.cat (2009-2025), contrastat amb els enunciats oficials de 2023, 2024 i 2025. 12. Visió de conjunt El fil argumental de les Meditacions Med. Pas de l'argument PAU I Dubte dels sentits, del món (somni) i de les matemàtiques (geni maligne). Sí II Primera certesa: jo soc una cosa que pensa (res cogitans). Tros de cera. Sí III Déu existeix (substància infinita) i no és enganyador: desapareix el geni maligne. No IV L'error neix de la voluntat, que va més enllà de l'enteniment.
No V L'essència de les coses materials és l'extensió. Argument ontològic. Sí VI El món existeix (res extensa) gràcies a la veracitat divina. Dualisme ment-cos. Sí Les tres substàncies, els atributs i els modes Descartes defineix la substància com allò que existeix per si mateix i no necessita cap altra cosa per existir. En sentit estricte, només Déu ho compleix.
Però, en un sentit derivat, també són substàncies els éssers creats que només necessiten Déu per existir: Substància Atribut essencial Modes (exemples) Substància infinita (Déu) Perfecció infinita - Res cogitans (el jo, la ment) Pensament Imaginació, sentiment, voluntat Res extensa (els cossos) Extensió (longitud, amplada i profunditat) Figura, moviment No percebem les substàncies directament, sinó pels seus atributs. Els modes són modificacions variables d'una substància. La res cogitans i la res extensa són independents l'una de l'altra, perquè en tenim idees clares i distintes per separat.
El mecanicisme i la física cartesiana Per a Descartes, la matèria (res extensa) és només espai ocupat: no té pes, ni gravetat, ni forces internes. És totalment passiva i no es pot moure sola. Per això la seva física necessita Déu: 1. Déu crea la matèria i hi posa una quantitat de moviment en el moment de la Creació, i la conserva a cada instant (creació contínua). 2. La matèria és infinitament divisible (Descartes rebutja els àtoms i el buit). Les seves parts xoquen entre si, es transmeten el moviment i formen els diferents cossos.
3. La conservació del moviment i les lleis del moviment vénen de la immutabilitat de Déu: ○ Conservació del moviment: la quantitat total de moviment de l'univers (quantitat de matèria × velocitat) és sempre la mateixa; en un xoc, el moviment només passa d'un cos a l'altre. Més que una llei, és el principi general del qual Descartes dedueix les seves tres lleis del moviment: tot cos persisteix en el seu estat, tot moviment tendeix a ser rectilini i, en els xocs, el moviment es transmet segons unes regles determinades (Principis de la filosofia, 1644). ○ Inèrcia: un cos manté el seu estat de repòs o de moviment, i si es mou, ho fa en línia recta, perquè és la trajectòria més simple.
Cal una força per canviar la velocitat o la direcció, no per mantenir el moviment. Newton adoptarà aquest principi, però l'explicarà per la massa i les forces naturals, sense recórrer a Déu. Tot el món corporal funciona com una màquina: no només els cossos inorgànics, sinó també les plantes, els animals i el cos humà. L'ésser humà: dualisme, unió i llibertat L'ésser humà és un compost de dues substàncies: la res cogitans (ànima o ment) i la res extensa (cos). Com que són distintes i independents, l'ànima pot existir sense el cos. D'aquí se'n segueixen dues tesis: ● La immortalitat de l'ànima: la mort del cos no implica la mort de l'ànima.
● La llibertat humana: l'ànima queda fora del mecanicisme que regeix els cossos. El problema de la interacció. Si cos i ànima són independents, com és que quan el cos està ferit, l'ànima sent dolor? És un dels punts foscos del sistema. A la Meditació VI, Descartes només diu que la ment rep les impressions del cos a través del cervell. Més tard, a Les passions de l'ànima (1649), hi dona una solució fisiològica: l'ànima i el cos es comunicarien a través de la glàndula pineal, situada al centre del cervell. La llibertat. La voluntat humana és lliure, i això és una evidència indubtable.
Però ser lliure no vol dir ser indiferent: la voluntat és més lliure com més clarament l'enteniment li mostra què és bo o veritable i ella ho escull. Aquesta elecció de la voluntat guiada per l'enteniment és la idea central de l'ètica de Descartes. Objeccions i relació amb altres autors El cercle cartesià. Antoine Arnauld va objectar a Descartes que el seu raonament és circular: les idees clares i distintes són certes perquè Déu ho garanteix, però l'existència de Déu es demostra precisament amb idees clares i distintes. És una de les crítiques més conegudes i és útil per a la pregunta de valoració. Descartes i l'empirisme. Els empiristes britànics responen al racionalisme.
Locke nega que hi hagi idees innates: la ment és una tabula rasa i tot el coneixement prové de l'experiència. Hume va més lluny: només coneixem impressions i les idees que en deriven, de manera que no podem tenir certesa racional de substàncies com el jo, Déu o el món exterior. Allà on Descartes troba les seves tres certeses, Hume hi veu creences sense fonament racional. Descartes i Plató. Tots dos desconfien dels sentits, consideren que el coneixement veritable és racional i són dualistes (ànima i cos). Però per a Plató les idees són realitats d'un altre món, mentre que per a Descartes són continguts de la ment.
A més, Plató parteix de la pregunta per la realitat, i Descartes, de la pregunta pel coneixement. 13. Glossari Anàlisi Descompondre allò complex en els seus elements més simples, que es poden captar per intuïció. Atribut Allò que l'enteniment percep com a constitutiu d'una substància (pensament, extensió). Claredat Allò que és present i manifest a una ment atenta. Cogito Primera certesa: «jo penso», «jo soc, jo existeixo». Deducció Inferència rigorosa a partir de veritats conegudes amb certesa; successió ordenada d'evidències. Distinció Allò que és tan precís i separat de tota la resta que només conté el que és clar.
Dualisme Tesi que ment (res cogitans) i cos (res extensa) són dues substàncies diferents i independents. Dubte metòdic Posar-ho tot en dubte com a camí per trobar una primera certesa. És radical i provisional. Evidència Criteri de certesa de Descartes: allò que es percep de manera clara i distinta. Geni maligne Hipòtesi d'un ésser poderós i enganyador que fa dubtar fins i tot de les matemàtiques (dubte hiperbòlic). Idees innates Idees que no vénen de l'experiència sinó de la mateixa ment (Déu, pensar, existir). Intuïció Acte de la ment que capta directament les idees clares i distintes. Mecanicisme Concepció de la naturalesa com una màquina regida per les lleis del moviment.
Modes Modificacions variables d'una substància (figura, moviment, imaginació...). Qualitats primàries / secundàries Primàries: objectives i matematitzables (extensió, figura, moviment). Secundàries: subjectives (color, so, olor, gust). Realitat formal La realitat efectiva que té una cosa pel fet d'existir. Realitat objectiva La realitat que una idea té pel que representa (el seu contingut). Res cogitans Substància pensant: el jo, la ment. Res extensa Substància extensa: els cossos, el món material. Síntesi Reconstruir allò complex a partir d'allò simple. Solipsisme La posició segons la qual només existeix el jo.
Substància Allò que existeix per si mateix i no necessita cap altra cosa per existir. Veracitat divina Déu, que és perfecte, no ens pot enganyar; per això garanteix les idees clares i distintes.