El pensament filosòfic de Plató

Actualitzat el · AprenAI

Apuntes complets sobre la filosofia de Plató, que aborden el context històric, la seva vida i obra, la teoria de les idees, la cosmologia, l'epistemologia, l'antropologia, l'ètica i la seva teoria política.

Història de la Filosofia · Selectivitat (PAU Catalunya)

11 pàgines · 10 temes · 2 flashcards · 2 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. Context històric i finalitat de la seva filosofia · p. 1
  2. 2. Vida i obra · p. 1
  3. 3. Les influències de Plató i la crítica als sofistes · p. 1-3
  4. 4. Ontologia: la teoria de les idees · p. 3-5
  5. 5. Cosmologia: la formació del món · p. 5
  6. 6. Epistemologia: com arribem al coneixement · p. 5-6
  7. 7. Antropologia: l’ésser humà · p. 6-7
  8. 8. Ètica: el bé, les virtuts i la justícia individual · p. 7-8
  9. 9. Política: com ha de ser una ciutat justa · p. 8-10
  10. 10. La degeneració dels règims polítics · p. 10-11

1. Context històric i finalitat de la seva filosofia

Flashcards

Objectiu principal de la filosofia de Plató
Polític: trobar els fonaments teòrics d'una ciutat justa.
Esdeveniment que debilita l'esplendor d'Atenes abans de Plató
La guerra del Peloponès contra Esparta, acompanyada de pesta i derrotes militars.

Preguntes tipus test

  1. Quina conclusió extreu Plató de la successió dels Trenta Tirans i la restauració democràtica?
    • a) Que l'oligarquia garanteix sempre un ordre més just que el sistema democràtic.
    • b) Que tant l'oligarquia com la democràcia són règims capaços d'actuar injustament.
    • c) Que la democràcia directa de Pèricles hauria de restablir-se sense cap canvi teòric.
    • d) Que l'única sortida política viable per a Atenes era acceptar el domini d'Esparta.

    Resposta: b) Que tant l'oligarquia com la democràcia són règims capaços d'actuar injustament.. El govern oligàrquic dels Trenta Tirans va actuar de manera repressiva i la democràcia posterior va condemnar a mort Sòcrates, demostrant que ambdós règims podien caure en la injustícia.

  2. Per què Plató necessita teoritzar sobre la realitat, el coneixement i l'ésser humà?
    • a) Perquè pretenia justificar la condemna judicial imposada a Sòcrates.
    • b) Perquè volia abandonar la política pràctica i dedicar-se a la ciència pura.
    • c) Perquè la derrota davant d'Esparta exigia reformar les institucions militars.
    • d) Perquè aquestes teories serveixen de base per fonamentar una ciutat justa.

    Resposta: d) Perquè aquestes teories serveixen de base per fonamentar una ciutat justa.. L'objectiu principal de Plató és trobar els fonaments d'una ciutat justa, i la seva política es construeix necessàriament sobre les seves teories de la realitat, del coneixement i de l'ésser humà.

2. Vida i obra

3. Les influències de Plató i la crítica als sofistes

4. Ontologia: la teoria de les idees

5. Cosmologia: la formació del món

6. Epistemologia: com arribem al coneixement

7. Antropologia: l’ésser humà

8. Ètica: el bé, les virtuts i la justícia individual

9. Política: com ha de ser una ciutat justa

10. La degeneració dels règims polítics

Text del document

PLATÓ (428–347 aC) 1. Context històric i finalitat de la seva filosofia Plató viu durant una etapa de crisi d’Atenes. La ciutat havia assolit una gran esplendor amb Pèricles i la democràcia directa, però la guerra del Peloponès, que enfronta Atenes amb Esparta, provoca el seu debilitament. A les conseqüències de la guerra s’afegeixen la pesta, les derrotes militars i la desconfiança entre els ciutadans. Després de la derrota atenesa, s’instaura el govern oligàrquic dels Trenta Tirans, afavorit per Esparta. Aquest govern exerceix el poder de manera repressiva i acaba sent enderrocat. Es restaura la democràcia, però aquest règim condemna a mort Sòcrates, el mestre de Plató.

Aquestes experiències expliquen la seva preocupació política: Plató veu que tant un govern oligàrquic com un de democràtic poden actuar injustament. Per això, es pregunta com s’ha d’organitzar una ciutat perquè les decisions siguin justes i beneficiïn tota la comunitat. L’objectiu principal de la seva filosofia és polític: trobar els fonaments d’una ciutat justa. Per aconseguir-ho, primer necessita explicar què és la realitat, com podem conèixer la veritat i què és l’ésser humà. La seva política es construeix sobre aquestes teories. 2.

Vida i obra Plató neix a Atenes en una família noble i rep una formació àmplia.el seu nom era Aristocles i «Plató» era un sobrenom relacionat amb l’amplada de les seves espatlles. Cap als vint anys es converteix en deixeble de Sòcrates, que influeix profundament en el seu pensament. Després de la mort del mestre, viatja per la Mediterrània i intenta portar a la pràctica els seus ideals polítics a Sicília. Aquests intents fracassen. Posteriorment torna a Atenes i funda l’Acadèmia, una escola dedicada a la formació filosòfica. Les seves obres estan escrites principalment en forma de diàleg, seguint el mètode de preguntes i respostes de Sòcrates.

El seu mestre hi apareix habitualment com a personatge central. Això fa difícil distingir, en alguns textos, les idees del Sòcrates històric de les del mateix Plató. 3. Les influències de Plató i la crítica als sofistes Sòcrates: els universals i el coneixement del bé De Sòcrates, Plató pren la recerca de definicions universals. Quan ens preguntem què és la justícia, volem trobar allò que comparteixen totes les accions justes, més enllà dels exemples particulars. Aquesta recerca implica que conceptes com el bé o la justícia tenen un significat objectiu, que podem descobrir mitjançant la raó i el diàleg. També assumeix l’intel·lectualisme moral: qui coneix veritablement el bé actua bé.

Per tant, el comportament injust s’explica per la ignorància del bé autèntic. Aquesta idea serà decisiva en política, perquè Plató defensarà que han de governar els qui coneixen el Bé i la justícia. Heràclit: el canvi constant D’Heràclit, Plató recull la idea que les coses que percebem estan sotmeses a un canvi continu. Aquesta concepció s’expressa amb la fórmula panta rei, «tot flueix». Si una cosa canvia constantment, resulta impossible obtenir-ne un coneixement completament estable. Plató aplicarà aquesta explicació al món sensible, el dels objectes materials que captem amb els sentits. Parmènides: l’ésser immutable De Parmènides, pren la idea que l’autèntic ésser és etern i immutable.

El coneixement segur ha de referir-se a una realitat estable, que es mantingui igual a si mateixa. Plató relaciona aquesta estabilitat amb el món intel·ligible, format per les idees. D’aquesta manera, distingeix dos àmbits: el canvi pertany al món sensible, mentre que la permanència pertany al món de les idees. Els pitagòrics: les matemàtiques i l’ànima Dels pitagòrics, Plató pren la importància de les matemàtiques, perquè permeten treballar amb realitats que no depenen directament dels sentits i preparen la ment per al coneixement racional. També rep la creença en la transmigració de les ànimes: l’ànima és immortal, sobreviu a la mort del cos i pot reencarnar-se.

Aquesta influència apareix en la seva concepció de l’ésser humà i en la teoria de la reminiscència. La crítica als sofistes En la democràcia atenesa, parlar bé en públic era important per intervenir en política. Els sofistes ensenyaven tècniques de discurs i argumentació. Plató els critica perquè considera que sovint donen més importància a convèncer que a trobar la veritat. Un discurs persuasiu pot aconseguir el suport dels ciutadans encara que defensi una proposta injusta. Això facilita la demagògia, és a dir, la manipulació del poble per obtenir poder. També rebutja el relativisme moral i cultural. Segons Plató, el bé i la justícia són universals i objectius.

Si depenguessin només de l’opinió de cadascú, no disposaríem d’un criteri ferm per jutjar les accions i els governs. 4. Ontologia: la teoria de les idees L’ontologia estudia l’ésser i intenta explicar què és la realitat. Plató parteix d’un problema: les coses sensibles són diferents i canvien, però les podem reconèixer com a coses del mateix tipus. Hi ha taules grans, petites, de fusta o de metall, i totes són taules. Per identificar-les, hem de reconèixer alguna cosa comuna. Quan diem «això és una taula», distingim un objecte particular, aquest que tenim davant, i una essència universal, allò que fa que sigui una taula.

Plató explica aquesta relació mitjançant la teoria de les idees, que defensa un dualisme ontològic: existeixen dos àmbits de realitat, el món sensible i el món intel·ligible. El món sensible El món sensible és el que percebem a través dels sentits. Està format per objectes materials i particulars, sotmesos al naixement, al canvi i a la desaparició. És el món que correspon al flux d’Heràclit. Les seves realitats són imperfectes i canviants, de manera que no poden proporcionar un coneixement universal i definitiu. A més, els sentits poden enganyar-nos. Per això, el saber sobre el món sensible és doxa, és a dir, opinió.

Pot aportar informació sobre les coses, però no té l’estabilitat del coneixement de les idees. El món intel·ligible El món intel·ligible és accessible mitjançant la raó i està format per les idees, també anomenades formes o essències. Una Idea és el model universal i perfecte que explica què és una cosa. Les diferents taules del món sensible són taules perquè es relacionen amb la Idea de taula. Les idees existeixen independentment de la nostra ment. Per tant, la Idea de justícia no és l’opinió personal que algú té sobre què és just: és la realitat universal que permet jutjar les accions particulars.

Les idees són eternes, perquè no neixen ni desapareixen; immutables, perquè no canvien; i universals, perquè serveixen de model a tots els particulars d’un mateix tipus. També són immaterials, de manera que no les podem veure ni tocar, i transcendents, perquè existeixen independentment de les coses sensibles. Són perfectes i constitueixen l’objecte del coneixement vertader. Aspecte Món sensible Món intel·ligible Què conté? Objectes particulars Idees universals Naturalesa Material Immaterial Canvi Canviant i corruptible Etern i immutable Perfecció Còpies imperfectes Models perfectes Com hi accedim?

Amb els sentits Amb la raó Saber corresponent Doxa, opinió Episteme, coneixement vertader La imitació i la participació Els dos mons es relacionen mitjançant la imitació i la participació. La imitació significa que els objectes sensibles són còpies imperfectes de les idees. Per exemple, una taula concreta imita el model universal de taula. La participació significa que les coses tenen una determinada característica perquè participen de la Idea corresponent. Una acció és justa en la mesura que participa de la Idea de justícia. Aquesta relació permet valorar la realitat sensible. Com més s’aproxima una cosa al seu model, més perfecta és.

Conèixer les idees proporciona un criteri per jutjar els objectes, les accions i les institucions. La jerarquia de les idees Les idees estan ordenades jeràrquicament. Hi ha idees de coses concretes, com la taula, i idees més generals, com la Unitat, la Pluralitat, la Identitat, l’Alteritat i l’Ésser, que afecten moltes altres idees. Al nivell superior es troba la Idea de Bé, que fonamenta tota la resta. És la causa de l’ésser i de la intel·ligibilitat de les altres idees: fa possible que siguin i que puguin ser conegudes. La Idea de Bé i el símil del Sol Plató explica la funció del Bé mitjançant el símil del Sol. En el món sensible, necessitem la llum del Sol per veure clarament els objectes.

De manera semblant, en el món intel·ligible, el Bé fa possible que la raó conegui les idees. Per tant, el Bé ocupa la posició més elevada i és l’últim objectiu del coneixement. La presentació vincula el Bé amb la veritat i la bellesa. El terme grec agathón té un sentit ampli: significa excel·lència, perfecció i allò que és adequat. En l’àmbit social i polític, aquesta excel·lència es relaciona amb la justícia. 5. Cosmologia: la formació del món La cosmologia explica l’origen i l’ordre de l’univers. Segons la presentació, en la formació del món sensible intervenen tres principis: -​ -​ -​ La matèria: és la base caòtica i indeterminada amb què es formen les coses.

Les idees: són els models perfectes que permeten donar forma a la matèria. El demiürg: és l’artesà diví que ordena la matèria prenent les idees com a model. El demiürg actua com un artesà que treballa un material seguint un model. D’aquesta manera, transforma el desordre en cosmos, és a dir, en un univers ordenat. Representa el logos, la raó que explica l’ordre i l’harmonia del món. La seva funció és ordenar i produir el cosmos segons els models intel·ligibles. 6. Epistemologia: com arribem al coneixement L’epistemologia estudia el coneixement: què podem conèixer, com ho fem i quins límits tenim. Per Plató, hi ha una relació directa entre realitat i coneixement.

Com més estable i perfecta és la realitat coneguda, més segur és el coneixement que en podem obtenir. Per això, els objectes sensibles donen lloc a l’opinió i les idees permeten el coneixement vertader. La reminiscència: aprendre és recordar La teoria de la reminiscència afirma que conèixer és recordar. L’ànima està vinculada al món intel·ligible i coneixia les idees abans d’encarnar-se en un cos. Però, en unir-se al cos, les oblida. Les idees són, doncs, innates: l’ànima ja les posseeix, encara que les tingui oblidades. Aprendre consisteix a recuperar aquest coneixement mitjançant l’activitat racional.

Això explica la importància de l’educació i del diàleg, que ajuden la persona a reconèixer les veritats que la seva ànima havia oblidat. Els graus de coneixement La presentació diferencia la ignorància, la doxa i l’episteme. La ignorància és l’absència de coneixement. Tot i això, Plató considera que mai no som completament ignorants. La doxa, o opinió, és el saber vinculat als sentits. Tracta sobre coses particulars i canviants. Per exemple, podem considerar bella una cosa concreta, però això encara no implica saber què és la bellesa. L’episteme és el coneixement racional de les realitats universals.

En aquest cas, coneixem la Idea de bellesa, allò que permet comprendre per què diferents coses són belles. La dialèctica La dialèctica és el procés racional d’ascens des de les aparences sensibles fins al coneixement de les idees i, finalment, del Bé. Aquest procés exigeix esforç. Les persones estan acostumades a confiar en els sentits i han d’aprendre a pensar més enllà d’allò que veuen o toquen. El diàleg, orientat per algú que conegui el camí, ajuda a examinar les opinions i avançar cap a la veritat. La presentació explica tres moments d’aquesta ascensió: 1.​ El coneixement sensible. Partim de les imatges i dels objectes materials. Ens trobem en l’àmbit de la doxa. 2.​ Les matemàtiques.

Ens acostumen a treballar amb objectes i relacions immaterials. Per exemple, un raonament geomètric va més enllà del dibuix concret que fem. Així es desenvolupa el pensament racional. 3.​ El coneixement de les idees i del Bé. La raó arriba a comprendre les essències universals i culmina en la Idea de Bé, la més difícil i important de conèixer. La presentació relaciona aquesta ascensió amb l’al·legoria de la caverna, que representa el pas de les aparences al coneixement autèntic. El Sol simbolitza el Bé, que permet comprendre la realitat. 7. Antropologia: l’ésser humà Plató defensa un dualisme antropològic: l’ésser humà està format per cos i ànima.

El cos és material, pertany al món sensible i està sotmès al canvi i a la mort. L’ànima és immaterial i immortal, està vinculada al món intel·ligible i permet el coneixement racional. Seguint la influència pitagòrica, Plató presenta el cos com una presó de l’ànima. Les necessitats corporals i els desigs poden apartar-la de la recerca de la veritat. Quan el cos mor, l’ànima continua existint i pot reencarnar-se. La presentació relaciona aquesta reencarnació amb la qualitat moral de la vida anterior. Per viure adequadament, cal cultivar la raó i evitar que els desigs dirigeixin tota la conducta. Si només busquem satisfer els apetits, acabem depenent d’ells i ens allunyem de la saviesa.

Les tres parts de l’ànima Plató distingeix tres parts o funcions de l’ànima. Aquesta divisió explica els conflictes interiors: una persona pot desitjar una cosa i alhora comprendre racionalment que no li convé. La part racional, situada simbòlicament al cap, s’encarrega del pensament, la reflexió i el coneixement. És la part més elevada i ha de dirigir les altres. La seva virtut és la saviesa o prudència, que permet decidir adequadament. La part irascible, situada al pit, es relaciona amb la voluntat, el coratge, l’honor i les passions nobles. Proporciona la força per defensar allò que considerem valuós. La seva virtut és la fortalesa o valentia.

La part concupiscible, situada a la panxa, es relaciona amb els apetits corporals, els plaers i les riqueses materials. La seva virtut és la temprança o moderació, que permet controlar els desigs perquè no dominin la persona. Totes les persones tenen aquestes tres parts, encara que en cadascuna pot predominar-ne una. El mite del carro alat El mite del carro alat representa l’ànima com un carro conduït per un auriga i arrossegat per dos cavalls. L’auriga representa la raó, que ha de dirigir el conjunt. El cavall blanc, noble i obedient, representa la part irascible. El cavall negre, desobedient i difícil de controlar, representa la part concupiscible.

El carro avança correctament quan el conductor governa els cavalls. De la mateixa manera, la vida humana està ben orientada quan la raó dirigeix les passions i els desigs. Les ales simbolitzen l’ascens cap al món de les idees. Si l’auriga perd el control, el carro cau, cosa que representa el domini dels impulsos i l’allunyament de la veritat. 8. Ètica: el bé, les virtuts i la justícia individual L’ètica de Plató es basa en l’intel·lectualisme moral: qui coneix veritablement el Bé actua d’acord amb ell. La conducta injusta s’explica per la ignorància del bé autèntic. Per això, l’educació moral exigeix desenvolupar el coneixement.

Però arribar a la Idea de Bé és difícil: requereix una llarga formació i deixar de sotmetre les decisions als desigs corporals. Segons Plató, només unes poques persones aconsegueixen aquest coneixement plenament. La virtut, o areté, és l’excel·lència en el desenvolupament d’una funció. Cada part de l’ànima té una virtut pròpia: Part de l’ànima Virtut En què consisteix? Racional Saviesa o prudència Conèixer i dirigir adequadament Irascible Fortalesa o valentia Defensar amb coratge allò que cal defensar Concupiscible Temprança o moderació Mantenir els desigs sota control La justícia individual és l’harmonia entre les parts de l’ànima.

S’aconsegueix quan cadascuna compleix la seva funció i la raó governa el conjunt. Per tant, tenir l’ànima ordenada significa que els desigs i les emocions es desenvolupen sota una direcció racional. La justícia és la virtut que expressa aquest equilibri. 9. Política: com ha de ser una ciutat justa Plató desenvolupa la seva proposta política a La República. El seu punt de partida és que governar exigeix saber què és el bé comú i què és la justícia. La ciutat s’ha d’organitzar de manera que el poder estigui en mans dels qui tenen aquest coneixement. Si governen persones dominades per l’ambició, els diners o els desigs, les decisions s’orientaran cap als seus interessos.

La relació entre l’ànima i la ciutat Plató estableix una correspondència entre l’organització de l’individu i la de la comunitat. Aquesta relació rep el nom d’isomorfisme entre l’ànima i la polis. En una persona justa, cada part de l’ànima compleix la seva funció i la raó dirigeix el conjunt. En una ciutat justa, cada grup social exerceix la seva tasca i els governants savis dirigeixen la comunitat. Així, la justícia és harmonia i ordre, tant en l’individu com en la ciutat. L’ètica i la política es relacionen perquè els ciutadans formen la comunitat i, alhora, l’organització de la comunitat influeix en la seva educació i conducta.

Els tres grups socials Plató organitza la ciutat en tres grups segons les capacitats de les persones i la part de l’ànima que hi predomina. Els productors són les persones en qui predomina la part concupiscible, vinculada als interessos materials. S’encarreguen de proporcionar els béns necessaris per viure mitjançant l’agricultura, la ramaderia, l’artesania o el comerç. La seva virtut és la temprança, perquè han de mantenir sota control el desig de riquesa i de plaer. Els guardians o soldats són les persones en qui predomina la part irascible. La seva funció és defensar la ciutat dels enemics.

La seva virtut és la valentia, que els permet actuar amb fermesa i defensar allò que realment té valor. Els governants filòsofs són les persones en qui predomina la part racional. Han desenvolupat la capacitat de conèixer les idees i, especialment, el Bé i la justícia. La seva funció és prendre les decisions que afecten tota la ciutat. La seva virtut és la prudència o saviesa, que els permet deliberar sobre el bé comú.

Grup social Part predominant Funció Virtut Productors Concupiscible Proporcionar els béns materials Temprança Guardians Irascible Defensar la ciutat Valentia Governants filòsofs Racional Dirigir la ciutat Prudència o saviesa La justícia política s’assoleix quan cada grup compleix la seva funció sota la direcció dels savis. La ciutat necessita totes aquestes activitats, però cadascuna ha d’ocupar el lloc que li correspon. El filòsof rei: per què han de governar els savis? La proposta del filòsof rei deriva de l’intel·lectualisme moral. Si conèixer el Bé permet actuar bé, els qui coneixen el Bé són els més preparats per governar justament.

El filòsof ha superat el nivell de les opinions i ha desenvolupat el coneixement racional. Això li permet disposar d’un criteri objectiu per decidir què convé a la comunitat. El text del Protàgores inclòs en la presentació planteja el problema de la preparació: quan cal construir un edifici o un vaixell, es consulta els especialistes. En canvi, en els assumptes polítics tothom pot intervenir. Aquest problema ajuda a entendre per què Plató considera que la capacitat de governar requereix coneixement i formació. La crítica a la democràcia Plató considera que la democràcia permet intervenir en política a persones que poden desconèixer què és la justícia.

També facilita que un orador aconsegueixi suport gràcies a la seva capacitat de persuasió. Per això tem la demagògia: un dirigent pot afalagar els ciutadans, prometre allò que volen sentir i obtenir poder sense orientar-se al bé comú. La condemna de Sòcrates reforça aquesta crítica. Per Plató, el suport de la majoria no garanteix que una decisió sigui justa. La presentació descriu la seva proposta com una meritocràcia, perquè el poder correspon als més capacitats intel·lectualment. El criteri és el coneixement del Bé, no la popularitat o la riquesa. Aquest model comporta una limitació de la llibertat individual i de la participació política.

Els ciutadans queden orientats cap a les funcions que es consideren adequades a la seva naturalesa, i el govern es reserva als filòsofs. La importància de l’educació L’educació és imprescindible per organitzar la ciutat. Ha d’identificar les capacitats de cada persona i orientar-la cap a l’activitat en què pugui desenvolupar la seva excel·lència. També ha de preparar els futurs governants. Aquests necessiten una formació que els permeti avançar des de l’opinió fins al coneixement de les idees i del Bé. Així, l’educació compleix una funció individual, perquè desenvolupa les capacitats de la persona, i una funció política, perquè fa possible l’ordre just de la comunitat.

Una política utòpica i normativa La ciutat platònica és una utopia: un model ideal que mostra com hauria d’organitzar-se la polis perquè hi regnés la justícia. La seva teoria és normativa o prescriptiva, perquè estableix com hauria de ser la política. Les teories descriptives, en canvi, expliquen com funcionen els sistemes polítics existents. 10. La degeneració dels règims polítics Plató considera que les ciutats, com totes les realitats sotmeses al canvi, poden degradar-se. Explica una successió de formes de govern en què es perd progressivament la direcció racional.

Monarquia o aristocràcia: el govern dels millors La forma ideal és la monarquia, si governa una sola persona, la més sàvia i preparada. Si governen diversos dels millors, s’anomena aristocràcia. En aquest context, «els millors» són els que destaquen pel coneixement i la virtut. El poder no es justifica per l’herència familiar, sinó per la capacitat de governar segons el Bé. Timocràcia: el predomini de l’honor El govern ideal degenera en timocràcia quan l’honor passa a tenir més importància que el coneixement. Encara es respecta l’ordre, però es deixa de cultivar la filosofia i de comprendre racionalment per què aquest ordre és valuós. Predominen els trets de la part irascible de l’ànima.

Oligarquia: el predomini de la riquesa La timocràcia degenera en oligarquia quan l’afany de riquesa substitueix l’honor. El poder queda en mans d’uns pocs rics. La posició econòmica es converteix en el criteri principal de prestigi i de poder. Això augmenta les desigualtats entre rics i pobres i allunya el govern de la virtut. Democràcia: la llibertat sense mesura Segons Plató, les desigualtats de l’oligarquia provoquen la reacció dels pobres i l’aparició de la democràcia. En la seva interpretació, aquest règim acaba donant lloc a una llibertat sense mesura: cadascú vol satisfer els seus desigs, es debilita l’autoritat i es perd l’ordre comú. Aquesta situació facilita la demagògia.

Cal entendre aquest punt com la crítica que fa Plató a la democràcia, vinculada al seu context i a la mort de Sòcrates. Tirania: el domini dels desigs del governant Davant del desordre, els ciutadans reclamen algú que restableixi l’autoritat. Així pot aparèixer la tirania. El tirà concentra el poder i actua segons els seus propis desigs. La comunitat queda sotmesa a l’arbitrarietat i a la violència. D’aquesta manera, l’excés de llibertat desemboca en esclavitud política. És la forma de govern més injusta. La diferència entre el monarca ideal i el tirà és el criteri que dirigeix la seva conducta: el monarca savi es guia pel Bé i el tirà pels seus apetits. Règim Què dirigeix el govern?

Monarquia o aristocràcia El coneixement del Bé i la justícia Timocràcia L’honor Oligarquia La riquesa Democràcia, segons Plató La llibertat sense mesura i els desigs Tirania Els apetits i l’arbitrarietat del tirà

Més apunts d'Història de la Filosofia

Exàmens, temes i apunts de Història de la Filosofia

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat