René Descartes: Filosofia i Meditacions Metafísiques

Actualitzat el · AprenAI

Apuntes complets sobre la filosofia de René Descartes per a la preparació de les PAU, incloent el mètode cartesià, el dubte metòdic, l'anàlisi de les Meditacions Metafísiques, el mecanicisme i la noció de substància.

Història de la Filosofia · Selectivitat (PAU Catalunya)

35 pàgines · 9 temes · 47 flashcards · 33 preguntes tipus test

Índex

  1. 1. Estructura per a la resolució d'exàmens i context cartesià · p. 1-3
  2. 2. El racionalisme, les idees innates i el mètode cartesià · p. 4-7
  3. 3. Primera Meditació: El dubte metòdic i els seus nivells · p. 8-10
  4. 4. Segona Meditació: El cogito i l'exemple del tros de cera · p. 11-15
  5. 5. Tercera i Quarta Meditació: Demostració de Déu i el problema de l'error · p. 16-18
  6. 6. Cinquena Meditació: L'essència de les coses materials i l'argument ontològic · p. 19
  7. 7. Sisena Meditació: L'existència del món material i el dualisme cartesià · p. 20-23
  8. 8. Mecanicisme, antropologia i teoria de les tres substàncies · p. 24-25
  9. 9. Resum global de les Meditacions i desenvolupament del racionalisme · p. 26-35

1. Estructura per a la resolució d'exàmens i context cartesià

Flashcards

Definició filosòfica de racionalisme
Doctrina que, sense negar que els sentits aportin informació, considera que la raó és l'única font de coneixement veritable.
Què són les idees innates?
Idees que no provenen de l'experiència sensible, sinó que es troben en la ment al marge d'aquesta.
Què és el gir epistemològic?
Canvi d'enfocament modern: passa de preguntar què és la realitat a investigar com la ment assoleix certeses sobre ella.

Preguntes tipus test

  1. Com il·lustra la imatge la diferència epistemològica fonamental entre Plató i Descartes?
    • a) Plató defensa que les idees són continguts exclusius de la ment, mentre que Descartes afirma que les idees tenen una existència exterior.
    • b) Plató cerca la veritat fora de l'ésser humà (món intel·ligible), mentre que Descartes l'esbrina mitjançant la introspecció i la ment.
    • c) Plató es basa en la deducció matemàtica i Descartes fonamenta tot el seu coneixement directament en les percepcions dels sentits.
    • d) Tots dos autors coincideixen que la veritat només s'assoleix mitjançant el record empíric de les formes naturals observades.

    Resposta: b) Plató cerca la veritat fora de l'ésser humà (món intel·ligible), mentre que Descartes l'esbrina mitjançant la introspecció i la ment.. Com es mostra a , per a Plató la veritat és externa (al món de les idees superior), mentre que per a Descartes la veritat s'obté per introspecció interna en la pròpia ment mitjançant la raó.

  2. En què consisteix exactament el 'gir epistemològic' introduït a la filosofia moderna?
    • a) A recuperar la teoria platònica de l'anamnesi per tal de demostrar les creences religioses tradicionals.
    • b) A defensar que els sentits corporals són l'única eina fiable per validar teories sobre el món que ens envolta.
    • c) A passar de preguntar-se 'què és la realitat' a investigar si les nostres afirmacions sobre ella són absolutament certes.
    • d) A abandonar l'estudi de la ment per dedicar-se exclusivament a la descripció física de la naturalesa material.

    Resposta: c) A passar de preguntar-se 'què és la realitat' a investigar si les nostres afirmacions sobre ella són absolutament certes.. El gir epistemològic desplaça l'atenció de la pregunta ontològica clàssica sobre la realitat cap als fonaments, límits del coneixement i la certesa de les nostres afirmacions.

2. El racionalisme, les idees innates i el mètode cartesià

Flashcards

Definició d'idees innates segons Descartes
Idees que es troben a la nostra ment abans de qualsevol experiència o percepció, elaborades per la raó al marge dels sentits.
Quina és la idea innata més important per a Descartes?
La idea d'Infinit o de Déu.
Quines són les 4 regles del mètode cartesià?
1. Evidència (claredat i distinció) 2. Divisió (descomposició en parts simples) 3. Síntesi o deducció (de simple a complex) 4. Enumeració o revisió completa.
Enunciat de la regla de l'evidència
Només acceptar com a veritable allò que la ment percep de manera clara i distinta, del qual hi hagi impossibilitat absoluta de dubtar.

Preguntes tipus test

  1. Per quina raó Descartes sosté que les veritats universals no poden basar-se en l'experiència sensible?
    • a) Perquè l'experiència perceptual mai no permet establir res amb absoluta universalitat.
    • b) Perquè els sentits humans estan condicionats per hipòtesis físiques errònies.
    • c) Perquè la ment humana rebutja de manera natural tota dada provinent de l'exterior.
    • d) Perquè el coneixement empíric requereix un mètode de revisió massa lent i complex.

    Resposta: a) Perquè l'experiència perceptual mai no permet establir res amb absoluta universalitat.. El text assenyala explícitament que l'experiència perceptual mai no permet establir res amb absoluta universalitat i, com que tenim veritats universals, aquestes han de reposar en la naturalesa de la raó mateixa.

  2. En què es diferencia fonamentalment la teoria cartesiana de les idees de la concepció de Plató?
    • a) Per a Descartes les idees depenen exclusivament de la percepció sensible, mentre que per a Plató són matemàtiques.
    • b) Per a Descartes només existeixen idees sobre el món físic, mentre que per a Plató només existeixen idees ètiques.
    • c) Per a Descartes les idees s'adquireixen per pur record o anamnesi corporal, i per a Plató mitjançant la deducció.
    • d) Per a Descartes les idees són continguts mentals, mentre que per a Plató existeixen en un altre món independent.

    Resposta: d) Per a Descartes les idees són continguts mentals, mentre que per a Plató existeixen en un altre món independent.. Plató considera que les idees existeixen fora de nosaltres i es coneixen per anamnesi, mentre que per a Descartes les idees són continguts que es troben en la nostra ment.

  3. Com descriu Descartes el seu projecte d'unificació del coneixement en el Discurs del mètode, tal com exemplifica la representació ?
    • a) En el rebuig total de la deducció lògica en favor d'intuïcions místiques sobre la realitat material.
    • b) En l'aplicació del rigor matemàtic i les llargues cadenes deductives a tots els camps del saber humà.
    • c) En la recerca de veritats mitjançant l'observació empírica sistemàtica i la comprovació als laboratoris.
    • d) En una substitució de les veritats teòriques per fórmules aplicades exclusivament a la mecànica pràctica.

    Resposta: b) En l'aplicació del rigor matemàtic i les llargues cadenes deductives a tots els camps del saber humà.. Descartes s'inspira en com la geometria analítica descriu figures mitjançant equacions (com a ) per extrapolar les llargues cadenes de deduccions geomètriques a tot el saber (Mathesis Universalis).

3. Primera Meditació: El dubte metòdic i els seus nivells

Flashcards

Quin és el primer nivell del dubte metòdic cartesià?
El dubte sobre els coneixements procedents dels sentits o de l'experiència, perquè sovint ens enganyen.
Quin argument sosté el segon nivell del dubte metòdic?
La dificultat de distingir el somni de la vigília, que posa en dubte la realitat del món material.
En què consisteix el dubte hiperbòlic cartesià?
La hipòtesi del geni maligne capaç d'induir a l'error fins i tot en les certeses matemàtiques evidents.

Preguntes tipus test

  1. Quina és la raó per la qual l'argument del somni no aconsegueix invalidar les veritats matemàtiques?
    • a) Les operacions matemàtiques mantenen la seva certesa tant si estem desperts com adormits.
    • b) La memòria dels càlculs matemàtics no es pot alterar durant el descans.
    • c) Les matemàtiques descriuen propietats dels objectes físics reals.
    • d) Els sentits transmeten les figures geomètriques amb total claredat.

    Resposta: a) Les operacions matemàtiques mantenen la seva certesa tant si estem desperts com adormits.. Descartes observa que l'argument del somni qüestiona la realitat del món extern, però fins i tot en somnis afirmacions com $2 + 2 = 4$ continuen sent necessàriament vertaderes.

  2. Quin nivell del dubte cartesià il·lustra l'experiment mental modern representat a la figura?
    • a) El quart nivell, que qüestiona la capacitat de dubtar d'un subjecte.
    • b) El tercer nivell, que proposa la hipòtesi d'un Déu veraç i perfecte.
    • c) El primer nivell, que qüestiona les il·lusions visuals dels sentits.
    • d) El segon nivell, que posa en dubte l'existència mateixa del món físic exterior.

    Resposta: d) El segon nivell, que posa en dubte l'existència mateixa del món físic exterior.. La hipòtesi del cervell en una proveta de Putnam és una versió moderna del segon nivell de dubte cartesià, on totes les percepcions del món físic podrien ser una simulació o il·lusió.

4. Segona Meditació: El cogito i l'exemple del tros de cera

Flashcards

Definició de substància (res)
Allò que no necessita de cap altra cosa per existir i existeix per si mateix.
Primera certesa cartesiana a la Segona Meditació
«Jo sóc, jo existeixo» (res cogitans o substància pensant).
Definició de res cogitans
Cosa pensant; entitat que dubta, entén, afirma, nega, vol, no vol, imagina i sent.
Què és una inspecció de la ment (inspectio mentis)?
Acte de l'enteniment pel qual es capta amb claredat i distinció l'essència dels cossos.

Preguntes tipus test

  1. Per quina raó la hipòtesi del geni maligne no aconsegueix invalidar la certesa del propi existir?
    • a) Perquè la ment pot demostrar prèviament que Déu impedeix qualsevol engany sobre la realitat.
    • b) Perquè el geni maligne no té poder sobre les veritats que provenen del món físic i material.
    • c) Perquè les facultats dels sentits permeten distingir de forma directa la il·lusió de la veritat.
    • d) Perquè per poder ser víctima d'un engany cal indispensablement existir com a ésser que pensa.

    Resposta: d) Perquè per poder ser víctima d'un engany cal indispensablement existir com a ésser que pensa.. Descartes assenyala que, fins i tot suposant un enganyador summament astut i poderós, per ser enganyat cal indispensablement existir com a subjecte que pensa.

  2. Què implica que el jo sigui definit exclusivament com a substància pensant en aquest moment de la investigació?
    • a) Que la naturalesa del jo es pot concebre amb certesa al marge de l'existència del cos físic.
    • b) Que el cos humà es pot conèixer amb més evidència i claredat que l'activitat de la ment.
    • c) Que l'esperit requereix del cos per articular qualsevol procés reflexiu o dubte racional.
    • d) Que totes les idees que s'originen en els sentits són automàticament certes i objectives.

    Resposta: a) Que la naturalesa del jo es pot concebre amb certesa al marge de l'existència del cos físic.. Com que es manté el dubte sobre la realitat física i corporal, el jo es concep com a substància independent del cos, essent l'esperit més fàcil de conèixer que la corporalitat.

  3. Observa el resum conceptual: Quina diferència bàsica s'estableix entre les qualitats primàries i les secundàries?
    • a) Les primàries s'esvaeixen en aplicar calor; les secundàries persisteixen inalterables en la cera.
    • b) Les primàries són captades pels sentits corporals; les secundàries per una inspecció intel·lectual.
    • c) Les primàries són matemàtiques i pertanyen a l'objecte; les secundàries són sensorials i subjectives.
    • d) Les primàries provenen de la imaginació; les secundàries s'obtenen per pura deducció racional.

    Resposta: c) Les primàries són matemàtiques i pertanyen a l'objecte; les secundàries són sensorials i subjectives.. La taula de mostra que les qualitats primàries pertanyen a l'objecte i són quantificables (extensió, figura), mentre que les secundàries depenen del nostre aparell perceptiu.

5. Tercera i Quarta Meditació: Demostració de Déu i el problema de l'error

Flashcards

¿Què són les idees adventícies segons Descartes?
Idees que ens mostren els sentits i que semblen procedir de l'exterior (exemples: colors o sorolls). No aporten certesa.
¿Què són les idees factícies segons Descartes?
Idees elaborades per la imaginació a partir de combinacions d'elements sensibles (exemples: sirena o unicorn). No ofereixen certesa.
¿Què són les idees innates segons Descartes?
Idees produïdes per la ment mateixa i no derivades de l'experiència, percebudes de manera clara i distinta (exemples: pensar, Déu).
Classificació de les idees segons el seu origen:
La classificació cartesiana de les idees: adventícies (provinents dels sentits) i factícies (creades per la imaginació).

Preguntes tipus test

  1. Com mostra la taula comparativa de l'edat mitjana i la modernitat , quina és la diferència clau pel que fa a la veritat?
    • a) A l'edat mitjana és revelada per Déu en les escriptures; en Descartes es demostra racionalment a partir del subjecte.
    • b) A l'edat mitjana la raó prima sobre la fe; en Descartes la revelació divina és l'única font de coneixement vàlid.
    • c) A l'edat mitjana es construeix des de l'experimentació; en Descartes s'adquireix per la fe cega en l'Església.
    • d) A l'edat mitjana prové del dubte metòdic; en Descartes la veritat s'obté exclusivament per la tradició aristotèlica.

    Resposta: a) A l'edat mitjana és revelada per Déu en les escriptures; en Descartes es demostra racionalment a partir del subjecte.. Segons la comparativa, a l'edat mitjana la veritat és revelada per Déu mitjançant dogmes sagrats, mentre que en Descartes és el subjecte pensant qui construeix la certesa i demostra racionalment Déu com a garantia.

  2. Per quina raó una persona que imagina un centaure no pot fonamentar en aquesta idea una certesa objectiva del món?
    • a) Perquè en tractar-se d'una idea adventícia, els sentits han copsat fidelment el seu referent físic.
    • b) Perquè reflecteix una qualitat primària immutable que només pertany a l'essència divina.
    • c) Perquè és una noció innata que la raó capta de manera immediata, clara i distinta.
    • d) Perquè prové d'una combinació de retalls d'idees sensibles feta per la imaginació (factícia).

    Resposta: d) Perquè prové d'una combinació de retalls d'idees sensibles feta per la imaginació (factícia).. Les idees fictícies o factícies són elaborades per la pròpia imaginació ajuntant fragments percebuts sensorialment; per tant, no proporcionen certeses de cap realitat exterior.

  3. En el model de l'univers cartesià , quin és el paper fonamental de Déu respecte al moviment de la matèria?
    • a) Atorga a cada partícula gravetat i forces d'atracció internes per moure's lliurement.
    • b) Modifica periòdicament el rumb dels cossos perquè abandonin la trajectòria rectilínia ordinària.
    • c) Permet que la quantitat de moviment de l'univers vagi disminuint progressivament pel fregament.
    • d) Atorga el primer impuls i manté en funcionament continu la matèria, que per si mateixa és inerta.

    Resposta: d) Atorga el primer impuls i manté en funcionament continu la matèria, que per si mateixa és inerta.. Per a Descartes, la matèria és pur espai ocupat i 100% passiva; necessita que Déu li doni la primera empenta i en sostingui l'activitat a cada instant mitjançant la creació contínua.

6. Cinquena Meditació: L'essència de les coses materials i l'argument ontològic

Flashcards

Fórmula de la quantitat de moviment segons Descartes
$\text{Moviment} = m \cdot v$, representant el producte de la massa per la velocitat.
Definició de la Llei de Conservació del Moviment
La quantitat total de moviment a l'univers és fixa, constant i immutable; només es transfereix mitjançant xocs.
Definició d'enunciat no falsable
Enunciat del qual no es pot demostrar la falsedat mitjançant l'experiència o l'observació empírica.
Tesi central de l'argument ontològic
Déu és l'ésser summament perfecte de qui no es pot separar l'essència de l'existència necessària.

Preguntes tipus test

  1. En què consisteix pròpiament l'argument ontològic recuperat per Descartes a la Cinquena Meditació?
    • a) En constatar empíricament la incapacitat de la ment humana per produir idees de caràcter matemàtic.
    • b) En deduir l'existència necessària de Déu a partir de la seva pròpia essència com a ésser summament perfecte.
    • c) En justificar l'existència divina com a causa eficient inicial capaç de crear el moviment en la matèria.
    • d) En observar l'ordre harmònic de la natura material per demostrar la intervenció d'un creador perfecte.

    Resposta: b) En deduir l'existència necessària de Déu a partir de la seva pròpia essència com a ésser summament perfecte.. L'argument ontològic estableix que, en tractar-se d'un ésser summament perfecte, l'existència forma part indissociable de la seva essència, ja que no existir li restaria perfecció.

  2. Segons l'ordre ontològic i epistemològic establert per Descartes, com es classifiquen la res cogitans i la res infinita?
    • a) La res infinita és la segona en descobriment i la primera en ordre d'importància ontològica.
    • b) Totes dues substàncies comparteixen la mateixa prioritat tant en el descobriment com en importància.
    • c) La res cogitans és la primera en ordre d'importància, mentre que la res infinita és la segona.
    • d) La res extensa precedeix en descobriment tant a la res cogitans com a la substància infinita.

    Resposta: a) La res infinita és la segona en descobriment i la primera en ordre d'importància ontològica.. Cronològicament (ordre de descobriment), la res cogitans és la primera certesa i la res infinita la segona; tanmateix, en ordre d'importància i fonamentació, la res infinita és la primera.

  3. Quin paper compleix la demostració de la res infinita respecte a la validesa de les matemàtiques?
    • a) Anul·la la hipòtesi del geni maligne, garantint que Déu no permet l'error en allò percebut clarament.
    • b) Confirma que les veritats matemàtiques depenen de les observacions dels sentits sobre el món físic.
    • c) Introdueix el dubte sobre la conservació del moviment en els fenòmens físics de la matèria.
    • d) Demostra que els esquemes matemàtics només són útils per descriure les qualitats secundàries.

    Resposta: a) Anul·la la hipòtesi del geni maligne, garantint que Déu no permet l'error en allò percebut clarament.. En ser perfecte, Déu no pot ser enganyador; per tant, s'esvaeix la hipòtesi del geni maligne i es recupera la certesa absoluta de les idees clares i distintes com les matemàtiques.

7. Sisena Meditació: L'existència del món material i el dualisme cartesià

Flashcards

Com es defineix l'extensió (res extensa)?
Atribut essencial de la matèria definit com la propietat de posseir tridimensionalitat: longitud, amplada i profunditat.
Quines són les quatre qualitats primàries dels objectes materials?
La figura (forma), la mida (magnitud), la posició i el moviment; propietats geomètriques quantificables i presents en la matèria.
Què defensa el dualisme cartesià antropològic?
La ment (res cogitans) i el cos (res extensa) són substàncies de naturalesa diferent, independents i capaces d'existir l'una sense l'altra.
Quina és la diferència de divisibilitat entre cos i ment?
El cos és divisible (ocupa espai i es pot fragmentar), mentre que la ment és indivisible.

Preguntes tipus test

  1. Què resumeix l'esquema de la Sisena Meditació a respecte al paper de la imaginació com a prova del món material?
    • a) Refuta completament la possibilitat que existeixin objectes materials fora de la ment.
    • b) Demostra amb certesa matemàtica indubtable l'existència de la substància material.
    • c) Fa plausible l'existència del món exterior, però per si sola no en constitueix una prova suficient.
    • d) Confirma que la imaginació només elabora idees pures sense cap lligam empíric.

    Resposta: c) Fa plausible l'existència del món exterior, però per si sola no en constitueix una prova suficient.. Com es recull a l'esquema de , la imaginació fa plausible l'existència del món exterior perquè sembla basar-se en estímuls sensibles, però no és una prova suficient perquè és una facultat mental diferent de l'intel·lecte.

  2. Per què la passivitat de les sensacions no basta per si sola per demostrar l'existència del món exterior?
    • a) Perquè la veracitat divina impedeix de manera absoluta que puguem rebre estímuls sensorials.
    • b) Perquè l'enteniment humà és incapaç de diferenciar la substància pensant de la divina.
    • c) Perquè durant els somnis sentim sensacions similars sense que hi hagi objectes externs causant-les.
    • d) Perquè les sensacions són sempre voluntàries i depenen exclusivament de la nostra raó.

    Resposta: c) Perquè durant els somnis sentim sensacions similars sense que hi hagi objectes externs causant-les.. Descartes assenyala que dormint podem experimentar sensacions semblants a les de la vigília sense que la seva causa provingui de res exterior, demostrant que la passivitat no prova de manera aïllada el món físic.

  3. Com intervé la veracitat divina en la demostració final de l'existència de la res extensa?
    • a) Fa que la forta inclinació natural a creure que els estímuls venen de cossos materials no sigui un engany.
    • b) Garanteix que el dolor i els colors formen part real dels objectes físics mateixos.
    • c) Determina que la ment i el cos comparteixin la mateixa naturalesa física i divisible.
    • d) Assegura que la memòria humana sigui completament infal·lible davant qualsevol dubte dels sentits.

    Resposta: a) Fa que la forta inclinació natural a creure que els estímuls venen de cossos materials no sigui un engany.. Com que tenim una forta inclinació natural a creure que les idees sensibles procedeixen dels cossos i Déu no és enganyador, aquesta inclinació no pot ser il·lusòria; per tant, els cossos materials existeixen.

8. Mecanicisme, antropologia i teoria de les tres substàncies

Flashcards

Quines tres lleis del moviment regeixen els cossos materials en el mecanicisme cartesià?
El principi d'inèrcia, la llei de tendència al moviment rectilini i el principi de conservació del moviment.
¿Quina és la definició essencial de la matèria segons el mecanicisme cartesià?
Extensió geomètrica dividida en àtoms materials que xoquen, conservant i transmetent el moviment.
On situa Descartes el punt de connexió fisiològic entre cos i ànima?
A la glàndula pineal, situada a la part central del cervell.
¿De quines dues substàncies està compost l'ésser humà segons el dualisme de Descartes?
De substància pensant (res cogitans) i substància extensa (res extensa), autònomes i independents.

Preguntes tipus test

  1. Aquesta il·lustració reflecteix la metàfora del món com un mecanisme d'engranatges. Segons la visió mecanicista, per què es manté constant la quantitat total de moviment a l'univers físic?
    • a) Com a conseqüència directa de la immutabilitat divina que crea i conserva la matèria.
    • b) Perquè els àtoms materials són indestructibles i mantenen una velocitat inalterable.
    • c) Perquè el fregament entre els cossos orgànics i inorgànics compensa l'energia perduda.
    • d) A causa del moviment circular etern dels cossos celestes descrits per la geometria analítica.

    Resposta: a) Com a conseqüència directa de la immutabilitat divina que crea i conserva la matèria.. Déu injecta una quantitat de moviment inicial que roman constant en virtut de la immutabilitat divina, d'on deriven les tres lleis del moviment.

  2. Quina conseqüència directa té el fet que la res cogitans sigui absolutament independent de la res extensa?
    • a) Que la ment humana està sotmesa al determinisme mecanicista de les lleis físiques.
    • b) Que l'ésser humà percep totes les afeccions físiques únicament mitjançant l'intel·lecte pur.
    • c) Que queda garantida la immortalitat de l'ànima i la llibertat humana fora del mecanicisme.
    • d) Que l'ànima és mortal en el mateix instant en què el cos material es destrueix.

    Resposta: c) Que queda garantida la immortalitat de l'ànima i la llibertat humana fora del mecanicisme.. Com que l'ànima és independent de la substància extensa, no mor amb el cos i resta exclosa de la necessitat mecanicista dels cossos.

  3. Observa el gravat . Com resol Descartes a escala anatòmica el problema de la unió interactiva entre cos i ment?
    • a) Negant que el dolor sigui real i reduint-lo a una deducció geomètrica de l'enteniment.
    • b) Mitjançant una influència directa de la raó sobre tot el sistema nerviós perifèric.
    • c) Defensant que la interacció és només una il·lusió sensorial no existent en la realitat.
    • d) Localitzant la connexió física a la glàndula pineal, a la part central del cervell.

    Resposta: d) Localitzant la connexió física a la glàndula pineal, a la part central del cervell.. Descartes situa fisiològicament la interacció entre cos i ànima a la glàndula pineal, al centre del cervell.

9. Resum global de les Meditacions i desenvolupament del racionalisme

Flashcards

Defineix substància segons Descartes.
Allò que no necessita de cap altre per existir, que existeix (subsisteix) per si mateix.
Quines són les tres substàncies del sistema cartesià?
Déu (substància infinita), el jo (substància pensant o res cogitans) i els cossos (substància extensa o res extensa).
Defineix atribut en el racionalisme cartesià.
Allò que l'enteniment percep com a constitutiu o essencial de la naturalesa d'una substància.
Quin és l'atribut essencial de la substància extensa?
L'extensió en longitud, amplària i profunditat.

Preguntes tipus test

  1. Per quina raó Descartes afirma que el terme «substància» només s'aplica en sentit propi a Déu?
    • a) Perquè només Déu és completament autosuficient i subsisteix sense requerir cap altre ésser per existir.
    • b) Perquè les substàncies creades manquen d'atributs essencials que permetin a la ment concebre-les.
    • c) Perquè la infinitud divina anul·la la distinció conceptual entre essència, existència i atributs creats.
    • d) Perquè el jo pensant i els cossos materials són simples modes modificables sense entitat veritable.

    Resposta: a) Perquè només Déu és completament autosuficient i subsisteix sense requerir cap altre ésser per existir.. Segons el text, l'únic ésser capaç d'existir per si sol és Déu; per tant, el terme substància en sentit propi només li correspon a Ell, mentre que a les substàncies creades s'aplica en sentit analògic perquè només necessiten el concurs diví.

  2. Com es classifiquen el moviment d'un objecte i l'acte d'imaginar dins el sistema de Descartes?
    • a) El moviment és un mode de la res extensa i la imaginació és un mode de la res cogitans.
    • b) El moviment és una idea adventícia i la imaginació constitueix l'essència invariable del jo.
    • c) Tots dos són atributs immutables de substàncies creades que subsisteixen sense dependència.
    • d) El moviment és l'atribut essencial dels cossos i la imaginació és una qualitat secundària.

    Resposta: a) El moviment és un mode de la res extensa i la imaginació és un mode de la res cogitans.. Els apunts indiquen que els modes són modificacions variables de la substància: la figura i el moviment són modes de la substància extensa, mentre que la imaginació i el sentiment són modes de la substància pensant.

  3. Com resol Descartes el problema de la interacció física entre cos i ànima malgrat concebre'ls com a substàncies independents?
    • a) Afirmant que l'extensió geomètrica absorbeix l'activitat pensant durant l'estat de vigília.
    • b) Mitjançant una explicació fisiològica que localitza la comunicació a la glàndula pineal del cervell.
    • c) Postulant que Déu intervé directament en cada acte voluntari per ajustar ment i matèria.
    • d) Negant qualsevol influx causal i reduint el dolor corporal a un judici purament intel·lectual.

    Resposta: b) Mitjançant una explicació fisiològica que localitza la comunicació a la glàndula pineal del cervell.. El text assenyala que la solució és de caire fisiològic: l'ànima es localitza a la glàndula pineal (a la part central del cervell), a través de la qual es produeix la interacció entre cos i ànima.

I 13 flashcards i 8 preguntes més al document.

Text del document

Vídeos que us poden ajudar: https://www.youtube.com/watch?v=oEgUwSeevjM Aquests vídeos també són molt bons: https://www.youtube.com/watch?v=QEIXadJEflM POSSIBLE ESTRUCTURA PER RESOLDRE LA PREGUNTA 3 EN UN EXAMEN DE DESCARTES 1.​ Presentar autor: Segle, nacionalistat, escola filosòfica i característiques principals Exemple: Aquest text pertany a la x Meditació de Descartes, filòsof racionalista francès, del segle XVII, el racionalisme va ser un moviment ……..Abans de centrar-nos específicament a respondre la qüestió plantejada, convé que ens aturem a explicar alguns aspectes del pensament de Descartes: 2.​ Parlar del projecte de Descartes a les meditacions i del mètode cartesià: Descartes es proposa, inspirat pel mètode dels matemàtics, trobar un nou mètode filosòfic que …..(Parlar de la primera regla, parlar del dubte metòdic, etc) Ara ja podem començar a respondre la qüestió plantejada, primerament haurem de situar la meditació en el seu context: 3.​ Contextualitzar la meditació entre les altres meditacions.

Fem un breu resum dels arguments que han portat a Descartes a la meditació en qüestió, 4.​ Diem quin és l’objectiu de la meditació en qüestió (Podem pensar en el títol). 5.​ Problema que es planteja a la pregunta i arguments aportats per Descartes. 6.​ Conclusió. En conclusió es posa de manifest com Descartes, avançant a partir de certeses acaba demostrant …….. RENÉ DESCARTES Filòsof francès, pare de la filosofia moderna. 1596 - 1650 Segle XVII Branques de la filosofia implicades: Epistemologia: ¿El nostre pensament ens pot proporcionar certeses sobre el món físic? Metafísica: ¿Pode afirmar que el món existeix independentment de nosaltres?

Obra que entra per les PAU: “Meditacions metafísiques I,II,V,VI” La filosofia moderna no intenta donar resposta a la pregunta clàssica que podem trobar en Plató: ¿Què és la realitat (idees platòniques) ? Fixeu-vos que Plató creu que el coneixement de les idees platòniques és possible. I les idees platòniques són la realitat. Sinó a la pregunta: ¿ En què consisteix que les nostres afirmacions sobre la realitat siguin veritables? Expressat d’una altra manera, ¿ Podem dir coses sobre la realitat amb certesa absoluta? Per respondre a la pregunta, molts filòsofs moderns investigaran sobre els límits del coneixement humà i sobre el funcionament de la ment.

Aquest viratge, es coneix com a gir epistemològic. I aquest gir epistemològic estarà encapçalat per Descartes, filòsof racionalista modern. Per entendre una mica millor la diferència respecte Plató, observeu el següent. Plató considera que les idees (que són la realitat) existeixen independentment de nosaltres i les podem conèixer per anamnesi en un procés que podem definir com a record. En canvi per a Descartes, les idees són continguts que es troben en la nostra ment.Segons ell, aplicant un mètode rigorós podem conèixer la veritat. Simplificant molt, podem dir que per Descartes, la veritat no es troba en un altre món, sinó que es troba en la nostra ment. ¿I com podem conèixer la veritat?

A través de la raó, facultat mental capaç d’elaborar arguments que no provenen de l’experiència, sinó que provenen de idees es troben de manera innata en la nostra ment. En aquest sentit, Descartes seria el primer representant d’una corrent filosòfica que es coneix com a racionalisme. Què és el racionalisme? El racionalisme, a diferència de l’empirisme (que també és una doctrina filosòfica) defensa l’innatisme, que és la creença en l’existència d'idees innates. Les idees innates són aquelles idees que no provenen de l’experiència, sinó que són elaborades per la nostra ment, al marge de l’experiència. Nota: Plató és innatista?

Idees innates Són les idees que es troben en la nostra ment abans de qualsevol experiència o percepció del món. En Descartes, la més important és la idea d’Infinit o de Déu.. Descartes no va limitar l’innat als conceptes (com els de Déu, substància o els conceptes matemàtics), també va considerar que hi ha principis innats o veritats eternes, per exemple en lògica i en física. Argument per creure en aquests tipus d’idees L’experiència perceptual mai no permet establir res amb absoluta universalitat, i, tanmateix, tenim veritats que es presenten com a universals; per tant, aquestes no poden reposar en l’experiència sinó en la naturalesa de la pròpia raó.

* A diferència dels racionalistes, els empiristes, creuen que tot el coneixement prové de l’experiència, la ment, segons ells, seria una TABULA RASA, és a dir, un llenç en blanc que anem escrivint a mesura que anem aprenent. EL MÈTODE CARTESIÀ (Mètode = Camí) Per a Descartes, les matemàtiques eren l'única disciplina del seu temps que oferia certeses absolutes i demostracions evidents. La justificació del seu mètode consisteix a extrapolar el rigor matemàtic a totes les altres ciències, incloent-hi la filosofia.

Si l'ordre i la deducció matemàtica funcionen per als números, també han de funcionar per a comprendre la realitat El mètode cartesià consisteix en un camí cap a l’obtenció de veritats universals. Naturalment, el camí per obtenir coneixement veritable, en Descartes, no passarà per l’experiència (veure empiristes) sinó per la raó (facultat que ens permet fer afirmacions de caràcter universal i necessari). Ja que la raó és aquella facultat de la ment que treballa amb idees innates (que són aquelles que no provenen de l’experiència). I El llenguatge de la raó, per excel.lència, en la mesura que es tracta del que proporciona més objectivitat, és el matemàtic.

Per tant, la resposta a la pregunta moderna formulada al principi d’aquests apunts que deia: ¿En què consisteix que els nostres enunciats sobre el món siguin veritables? Haurà de passar inevitablement per les matemàtiques i no per l’experiència, en el cas d’un racionalista com Descartes. Nota: Amb aquesta finalitat, Descartes (que també era matemàtic) inventa la geometria analítica. Que és aquella especialitat matemàtica que permet descriure un figura geomètrica a partir d'equacions. Inspirat en aquesta disciplina, acaba considerant que el rigor i la manera de raonar propis de les matemàtiques es poden aplicar als altres camps de saber.

¿Si podem descriure matemàticament una figura geomètrica, potser algun dia ho podrem descriure tot amb el mateix rigor? Aquest cèlebre fragment de Descartes és la declaració d'intencions definitiva del racionalisme cartesià. En aquestes línies, René Descartes justifica per què confia plenament en la raó humana i explica com pretén unificar tot el coneixement utilitzant el model matemàtic.

Les llargues cadenes de raons totes senzilles i fàcils, de què acostumen els geòmetres a servir-se per arribar a les seves més difícils demostracions, m'havien donat ocasió per a imaginar-me que totes les coses que puguin caure sota el coneixement dels homes se segueixen també les unes de les altres d'aquesta manera, i només amb tenir cura de no rebre com a vertadera cap que no ho sigui i de guardar sempre l'ordre en què cal deduir-les les unes de les altres, NO HI POT HAVER CAP DE TAN REMOTA QUE NO S'HI PUGUI ARRIBAR, NI DE TAN OCULTA QUE NO ES PUGUI DESCOBRIR. Discurs del mètode.

El mètode cartesià consistirà doncs, a aplicar el rigor i la manera de raonar de les matemàtiques a la totalitat de les coses existents. (MATHESIS UNIVERSALIS) Les matemàtiques funcionen per INTUÏCIÓ - DEDUCCIÓ. Intuïció 1: “Una línia recta és la distància més curta entre dos punts.”​ Intuïció 2: “Si tenim un triangle, els seus costats són línies rectes entre els vèrtexs.”​ Deducció encadenada: Com que cada costat és una línia recta (intuïció 2) i la línia recta és la distància més curta entre dos punts (intuïció 1), podem deduir que la suma de les dues línies més curtes d’un triangle és sempre més gran que la tercera línia.

A partir de, o inspirat en el mètode matemàtica (Intuïció- deducció), Descartes elabora les 4 Regles del mètode. Avui ens semblen molt evidents! 1.​ REGLA DE L’EVIDÈNCIA. És el principi normatiu més important en Descartes. En resum: Només és veritable allò que la raó capta de manera evident o de manera “intuïtiva”. Naturalment, no hi ha cap percepció sensible que ens proporcioni certesa absoluta. Altra formulació de la regla de l’evidència: “Només és cert allò que la nostra ment percep de manera clara i distinta” 2.​ REGLA DE LA DIVISIÓ. Dividir els problemes en parts petites, fins a trobar les primeres evidències.

Aplicació de la segona regla cartesiana: calcular l’àrea d’un terreny irregular amb forma de polígon. 1.​ Dividir el poligon en triangles més petits, més fàcils de calcular.​ 2.​ Calcular l’àrea de cada triangle per separat (cada triangle és una part simple i clara).​ 3.​ Sumant totes les àrees, obtenim l’àrea total del terreny.​ 3. REGLA DE LA SÍNTESIS O DEDUCCIÓ En Resum: Anar d’allò més simple a allò més complex encadenant deduccions. 4. ENUMERACIÓ O REVISIÓ Revisar tota la seqüència. EL DUBTE METÒDIC AQUESTES 4 REGLES DEL MÈTODE CONSTITUEIXEN EL MODEL DE SABER (Inspirats en el procediment dels matemàtics) I EL CAMÍ CAP EL CONEIXEMENT. El mètode cartesià es coneix com a DUBTE METÒDIC .

“Les meditacions metafísiques” de Descartes són l’aplicació del mètode cartesià (dubte metòdic) a la realitat, amb l’objectiu de trobar els fonaments o les bases del coneixement. Expressat d’una altra manera: Si partim de la regla de l’evidència, i la posem en pràctica obtenim: La regla número 1 és el punt de partida, però encara no tenim garanties de que l’aplicació d’aquestes regles ens permeti obtenir un coneixement veritable del món més enllà de l’àmbit de les matemàtiques. A partir de l’aplicació del dubte metòdic comprovarem si podem adquirir alguna primera certesa sobre el món que ens ajudi a trobar els fonaments del coneixement científic i filosòfic.

Reformulem el primer principi “Només acceptarem com a veritable tot allò del qual hi hagi impossibilitat de dubtar”. Per tant Descartes comença per *posar-ho tot en dubte (dubte metòdic) amb l’objectiu d’obtenir una primera certesa. * Actitud escèptica no vol dir ser un escèptic en termes absoluts. El dubte metòdic és un camí que pretén portar-nos a la veritat. Aquest dubte metòdic l’aplica amb rigor Descartes a les seves Meditacions metafísiques. En resu, el dubte metòdic serà el camí o mètode que haurà de permetre a Descartes obtenir les primeres certeses filosòfiques a partir de l’aplicació de les 4 regles. El dubte metòdic apareix en les: MEDITACIONS METAFÍSIQUES.

“Meditacions metafísiques en les quals es demostra l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima. “ Meditacions Metafísiques; aquest enllaç us condueix al llibre sencer, però només us poden sortir textos de les parts I, II, V i VI. I MEDITACIÓ Títol: “Sobre les coses que podem dubtar” Descartes aplicarà la regla de l’evidència amb l’objectiu de trobar una primera certesa (Intuïció) que li permeti començar a construir els fonaments del coneixement. Amb aquest objectiu començarà per posar en dubte (aplicació del dubte metòdic) tots aquells coneixement que fins ara s’havien considerat veritables o no s’havien qüestionat.

En el text de la primera meditació, s’estableixen diferents nivells de dubte: (recordeu que Descartes busca aferrar-se només a allò que li proporciona certesa absoluta i certesa absoluta = impossibilitat de dubtar) 1r Nivell de dubte: Posem en dubte els coneixements que procedeixen dels sentits o de l’experiència. Descartes considerarà que els sentits no ens poden proporcionar certesa (en el sentit matemàtic) ja que sovint ens enganyen. Exemples: Miratges i altres efectes visuals. 2n Nivell de dubte: Posem en dubte la realitat mateixa. Podem arribar a posar en dubte la totalitat de les nostres percepcions que procedeixen del “món”. Allò que anomenem “realitat” podría ser una il·lusió.

Exemple: L’argument utilitzat per Descartes reposa en les dificultats que en alguns casos podem trobar per distingir entre somni i realitat. Es tracta d’un tema recurrent en la literatura moderna. En conclusió, no podem obtenir certesa absoluta de l’existència del món, ja que, almenys teòricament, allò que anomenem món, podria ser una ficció de la nostra ment, per la qual cosa podem dubtar de les següents disciplines: Física, medicina, astronomía, etc. Ja que totes elles reposen en la creença en l’existència d’un món material independent de nosaltres.

Una versió moderna del segon nivell de dubte la podem trobar en la famosa hipòtesis del filòsof i matemàtic H.Putnam coneguda com “El cervell en un proveta”. En una versió més popular també podem pensar en Matrix. 3r Nivell de dubte o dubte hiperbòlic. Descartes observa que l’argument del somni, en que es qüestiona la realitat, no afecta als raonaments matemàtics. Ja que 2 + 2 segueixen sent 4, estiguem desperts o somniant. Descartes planteja aleshores una situació extrema o exagerada (Anomenada dubte hiperbòlic) en la qual fins i tot allò del qual tenim la màxima certesa podria ser fals. Segons Descartes, la màxima certesa provindria de les matemàtiques.

El filòsof planteja la hipòtesis d’un geni maligne que ens pugui estar manipulant de tal manera que allà on nosaltres percebem certesa, en realitat hi hagi un error. Nota: Descartes no dubta del caràcter racional de les matemàtiques com a mètode, el que planteja és la possibilitat que un “Geni Maligne” interfereixi en el nostre procés de raonament i que ens indueixi a l’error inclús quan percebem les coses de manera absolutament certa. Dit d’una altra manera: No dubta de la regla 1 que diu que hem d’acceptar com a vàlid només allò del qual hi ha impossiblitat de dubtar. Del que dubta (almenys temporalment) és de que les mates compleixin amb la regla 1.

O en llenguatge més actual, planteja la possibilitat que els humans tinguem algun defecte de fabricació i que la nostra matemàtica sigui falsa. II MEDITACIÓ “De la natura de l’esperit humà; i que és més fàcil de conèixer que el cos” Esperit = ment = jo pensant Al principi d’aquesta meditació, Descartes està convençut que fins al moment, encara no ha obtingut cap certesa. Recordem els nivells de dubte. Resum: Podem dubtar del cos (percepcions empíriques), podem dubtar de la realitat, però no podem dubtar de que hi ha pensament (algú que dubta). En Conclusió, la primera certesa és el pensament o l'existència d’un jo pensant.

“Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l’esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí? Sóc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que jo no era?

No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa1. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa.

De manera que desprès d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit2.” Descartes, Meditacions metafísiques II La primera certesa serà “Jo sóc jo existeixo” En tant que sempre que pensem (pensar = activitat mental) tenim la certesa de ser alguna cosa. Podem dubtar de tot, menys del fet d’estar duent a terme una activitat mental o pensament. Segons Descartes, aquesta és la primera certesa que compleix rigorosament la primera regla. (la regla de l’evidència) Compte!

“Penso aleshores existeixo” és una frase de Descartes, però no la formula a les meditacions metafísiques. En llatí: COGITO ERGO SUM Per tant què sóc? Es pregunta Descartes. La resposta serà: Una cosa que pensa o res cogitans (substància pensant). Una cosa, la naturalesa de la qual consisteix en pensar. La primera certesa és la RES COGITANS o substància pensant. Res = Substància = Allò que no necessita de res més per existir i existeix per ell mateix. Ens podem concebre a nosaltres mateixos sense cos (dualisme cartesià), però cada vegada que ho fem (pensem), això vol dir que no podem negar l’existència del pensament. Amb el COGITO (Pensament) Descartes ha trobat: 1.​ Primera certesa.

2.​ Model de coneixement. “A partir d’ara només consideraré veritable tot allò que percebi de manera clara i distinta” Pensar = activitat mental = Sentir o raonar són modes del pensament. De tota aquesta activitat mental (que és la primera certesa), de quina puc obtenir certeses i de quina no. Obtinc certesa quan experimento a través dels sentits, o bé obtinc certesa quan raono a través de la ment?

No sóc jo encara aquest mateix que dubta de gairebé tot, qui tanmateix comprèn i concep algunes coses, qui assegura i afirma que només aquestes són veritables, qui nega totes les altres, qui vol i desitja conèixer-ne més, qui no vol ésser equivocat, qui imagina moltes coses, fins i tot de vegades a desgrat de mi mateix, i qui en sent també moltes, com per mitjà dels òrgans del cos? Hi ha res de tot això que no sigui tan veritable com és cert que jo sóc, i que existeixo, fins i tot encara que dormís sempre i que aquest que m’ha donat l’ésser se servís de totes les seves forces per a equivocar-me?

Hi ha també algun d’aquests atributs que pugui ésser distingit del meu pensament i que hom pugui dir separat de mi mateix? Car és en si mateix tan evident que sóc jo qui dubta, entén1 i qui desitja que no cal afegir res aquí per a explicar-ho. I jo tinc també el poder d’imaginar; puix que encara que pogués passar (com he suposat abans) que les coses que imagino no siguin veritables, tanmateix aquest poder d’imaginar no deixa pas d’ésser en mi i d’ésser part de mi mateix. Finalment sóc el mateix que sent, és a dir, que rep i coneix les coses com pels òrgans dels sentits, puix que, efectivament veig la llum, sento el brogit i sento la calor2.

Però hom dirà que aquestes aparences són falses i que dormo. Que sigui així; de tota manera, si més no, és molt cert que em sembla que hi veig, que hi sento i que m’escalfo; i és pròpiament això el que en mi s’anomena sentir, i això, pres així precisament, no és cap altra cosa que pensar. D'on començo a conèixer què sóc, amb una mica més de llum i distinció que abans.

Però jo no em puc impedir creure que les coses corporals, les imatges de les quals es formen pel meu pensament, i que cauen sota els sentits no siguin conegudes amb més distinció que aquesta part, no sé quina, de mi mateix que no cau pas sota la imaginació; perquè en efecte fóra una cosa ben estranya que coses que trobo dubtoses i llunyanes fossin més clarament i més distintament conegudes per mi que aquelles que són veritables i certes, i que pertanyen a la meva natura. Però veig bé què és: el meu esperit es complau a extraviar-se, i encara no es pot contenir en els límits justos de la veritat.

Afluixem-li doncs encara un cop les regnes, per tal que, tornant després a subjectar-les lentament i a propòsit, el puguem dirigir i conduir més fàcilment. Descartes, Meditació II En resum: De tota l’activitat mental, quina proporciona més certesa? Raó, sentits, imaginació? El conegut fragment del tros de cera (inclòs en la segona meditació) intenta proporcionar una resposta. Fragment del tros de cera. (Inclòs en la segona meditació). Ens podem preguntar. Aquest acte de pensar, de quina manera es pot dur a terme per tal d’obtenir certeses? Quan utilitzo la raó obtinc més certesa que quan experimento. Doncs em conec millor a mi mateix raonant que no pas experimentat.

Resum del fragment: Aquest experiment mental mostra que el coneixement veritable no prové dels sentits, sinó de l’enteniment, que capta amb claredat i distinció l’essència de les coses materials La conclusió serà que el coneixement racional del tros de cera és més fiable que el coneixement empíric (sensorial) del tros de cera. El coneixement veritable prové de les qualitats primàries, no de les qualitats secundàries dels objectes. Dit d’una altra manera, coneixem a través de la raó o la ment, no a través dels sentits, si considerem que el coneixement és la facultat d’obtenir certeses (aplicant la 1a regla). Qualitats primàries ( matemàtiques) Pertanyen als objectes.

Les qualitats primàries o objectives són l’extensió (en longitud, amplada i profunditat) i aquelles que en depenen, com la grandària i la figura. A aquestes, Descartes hi afegeix també el moviment. Són precisament les qualitats de les quals és possible tenir un coneixement “clar i distint”, que en aquest cas vol dir un coneixement que es pugui expressar en termes matemàtics Qualitats secundàries (Sensorials) no pertanyen als objectes, sinó que formen part del nostre aparell perceptiu.

Les qualitats secundàries són aquelles que no existeixen en les coses mateixes i que, en un cert sentit, són subjectives (tot i que no del tot, ja que apareixen en nosaltres com a conseqüència de la influència de les coses físiques sobre els nostres sentits). Pel que fa a les coses mateixes, no hi ha res més que certes disposicions (que depenen de la seva magnitud, figura i moviment) que els permeten produir en nosaltres les sensacions corresponents. En els Principis de Filosofia, Descartes posa com a exemples d’aquestes qualitats el color, el so, el gust, l’olor i les qualitats tàctils.

El fragment constitueix una bona síntesi d’algunes idees Cartesianes: 1.​ Contra l’empirisme que defensa que la única font de coneixement veritable són els sentits (tabula rasa), Descartes proposa la raó (facultat innata) 2.​ La ment o la raó serà la garantia de coneixement veritable. Quan enfoquem la ment cap a coses exteriors, descobrim que la principal característica de món és l’extensió. Definició d’extensió: "És el principal atribut de la matèria, definit com la propietat de posseir longitud, amplada i profunditat." Però en aquest moment de les meditacions, l’extensió (món material) és encara només una hipòtesis 3.​ El Jo pensant, és més fiable que el món exterior.

La ment té la facultat de conèixer allò que és essencial en les coses. Per la mateixa raó, la ment (jo), és més fàcil de conèixer que el propi cos. 4.​ El jo es pot concebre independentment del cos. Dualisme Cartesià que conclou que cos i ànima són substàncies independents. FIL ARGUMENTATIU SEGUIT PER DESCARTES A LES MEDITACIONS Posa en dubte els sentits, el món, les veritats matemàtiques (geni maligne) Troba una primera certesa RES COGITANS. Demostra a partir de raonaments l’existència de Déu. Segona certesa RES INFINITA (Si Déu existeix, aleshores no hi ha cap geni maligne i les veritats matemàtiques són certes).

Si les veritats matemàtiques són certes, aleshores podem pensar el món (extensió) de manera objectiva. Ja que a través de la raó coneixem les qualitats primàries. Demostra l’existència del món RES EXTENSA RESUM II meditació La Segona Meditació de René Descartes, titulada «De la naturalesa de l'ànima humana; que és més coneguda que el cos», té com a objectiu principal trobar una primera veritat absoluta, immune a tot dubte, sobre la qual fonamentar tot el coneixement filosòfic i científic.

El punt de partida: la cerca d'una certesa inqüestionable Després d'haver desmantellat totes les seves creences prèvies mitjançant el dubte metòdic en la Primera Meditació (incloses les percepcions sensorials i les veritats matemàtiques per la hipòtesi del geni maligne), Descartes cerca un punt de suport ferm i inamovible, analògic al punt d'Arquimedes amb el qual moure la Terra. El Cogito: la primera veritat indubtable La impossibilitat de l'engany total: Fins i tot sota la hipòtesi que existeixi un geni maligne dedicat a enganyar la ment humana en tot moment, el mer fet de ser enganyat requereix indispensablement que existeixi un subjecte que pateixi aquest engany.

Formulació de l'existència: Cada vegada que es concep o es pronuncia la proposició «Jo soc, jo existeixo» (Ego sum, ego existo), aquesta és necessàriament veritable. Dubtar implica pensar, i per pensar és imprescindible existir. La naturalesa del jo: la res cogitans (cosa pensant) Rebuig de definicions prèvies: Descartes descarta la definició aristotèlica de l'ésser humà com a «animal racional», ja que implicaria definir primer què és un animal i què és allò racional, enredant-se en nous dilemes. Separació d'allò corporal: Com que no pot confirmar encara l'existència del cos físic ni dels sentits, conclou que la corporalitat no pertany a l'essència immediata de la certesa inicial.

Definició de la ment: El pensament és l'únic atribut inherent que no es pot separar de l'existència humana. Per tant, el «jo» és estrictament una cosa pensant (res cogitans). Facultats del pensament: Una cosa que pensa és una entitat que dubta, entén, afirma, nega, vol, no vol, imagina i sent (entenent el sentir com l'experiència interna del subjecte, no com la meva confirmació d'un món extern).

L'argument del tros de cera Per explorar com coneixem els objectes materials i demostrar que la ment raona millor que els sentits, Descartes analitza un experiment mental amb un tros de cera: Les propietats sensibles: Un tros de cera acabat de treure de la bresca conserva l'olor de les flors, el color, la figura, la mida, la duresa i emet un so en ser colpejat. La transformació amb la calor: En acostar la cera al foc, el gust desapareix, l'olor s'evapora, el color canvia, la figura es perd, la mida augmenta, es torna líquida i ja no emet cap so. La identitat de l'objecte: Malgrat que totes les seves qualitats perceptibles han canviat, la raó confirma que continua sent la mateixa cera.

El judici de l'intel·lecte: La cera no és coneguda a través dels sentits (que han canviat del tot) ni per la imaginació (que no pot projectar les infinites variacions de forma que la cera pot adoptar), sinó per una inspecció de la ment (inspectio mentis). L'anàlisi del tros de cera conclou que els cossos materials no es perceben realment amb els ulls ni amb la imaginació, sinó amb l'enteniment. En conseqüència, si el coneixement dels objectes físics depèn del judici intel·lectual, cada percepció externa confirma amb més força l'existència de la mateixa ment humana, fent que el coneixement de l'esperit sigui més clar, evident i directe que el de qualsevol objecte del món exterior.

Conceptes classes anteriors: Nivells de dubte, primera certesa, cogito, res cogitans, substància, qualitats primàries, qualitats secundàries, dualisme antropològic (La ment és independent del cos) III MEDITACIÓ. (No entra a les PAU, però s’ha de saber) “De Déu que existeix.” Partim de la certesa de l’existència i de la certesa de ser una substància pensant o res cogitans. Però encara hem sortit del dubte relatiu a les veritats matemàtiques, o a l’existència de la realitat. (la Hipòtesis geni maligne continua en peu) En aquesta meditació Descartes es proposa demostrar racionalment (a través d'arguments) l’existència de Déu.

Si ho aconsegueix, la hipòtesi del geni maligne haurà desaparegut, ja que si Déu existeix ,com que és un ésser perfecte, no pot ser malvat, per la qual cosa, és impossible que ens enganyi quan percebem alguna cosa de manera evident. Com és el cas de les veritats matemàtiques. Dit en llenguatge més actual, Descartes busca la garantia de la veritat en un plànol trascendental o metafísic (Déu). Plató efectua un raonament similar quan afirma que la veritat no es troba en el món sensible. Déu = font de certesa o de veritat. Novetats respecte la mentalitat medieval: Edat mitjana La veritat és revelada per Déu a través dels dogmes sagrats de les escriptures.

Descartes (Modernitat) La certesa/veritat es construeix a partir d’un subjecte pensant que arriba inclús a demostrar racionalment l’existència de Déu. (Déu és la garantia de veritat) Descartes parteix de l’evidència següent: Quan pensem, pensem idees (recordeu que les idees en Descartes són continguts mentals). Però quins tipus d’idees o continguts mentals tenim? Descartes elabora una classificació de tres tipus diferents de idees: 1.​ Adventícies (Són aquelles que ens mostren els sentits, per la qual cosa semblen procedir de fora de nosaltres). Exemples: Els colors, els sorolls, etc. No són idees de les quals es puguin obtenir certeses.

2.​ Factícies (Són les idees de la imaginació) Es construeixen a partir de “retalls provinents de les idees que captem a través dels sentits). Exemples: Sirena, Unicorn, etc…Tampoc podem obtenir certeses d’aquestes idees. 3.​ Innates Les produeix la pròpia ment o han nascut amb nosaltres, no provenen de l’experiència. Per exemple totes aquelles idees que percebem de manera clara i distinta; Existir, pensar (cogito). Les idees innates les percebem de manera evident (compleixen amb la primera regla). Recordeu que les idees innates són un element fonamental del pensament racionalista. Problema del solipsisme (Només jo existeixo).

Si no demostrem que hi ha alguna idea dins nostre produïda per alguna cosa exterior a nosaltres. Podria ser que tot fos producte de la nostra ment. El primer pas per sortir del solipsisme serà trobar alguna idea certa que no hagi estat produïda per nosaltres. Les idees adventícies i les factícies encara no podem demostrar que no siguin producte de la nostra ment (Recordeu l’experiment mental de Putnam, del cervell en una cubeta). Primera demostració de l’existència de Déu (Prova a partir de la idea d’infinit) D’entre les idees innates, Descartes considera que n’hi ha algunes que sembla que no han pogut ésser produïdes per nosaltres.

La idea de perfecció o d’infinit , no pot provenir d’un ésser finit i imperfecte. Per força haurà de provenir, segons Descartes, d’un ésser infinit i perfecte. En altres paraules, segons Descartes, la noció d’infinit no pot provenir de la nostra experiència quotidiana del món. Des d’una perspectiva actual és insostenible aquest argument. Podem suposar sèries numèriques infinites a partir de sèries finites. També es pot demostrar matemàticament que un segment és infinitament divisible. Creia Descartes realment aquest argument?

«Igual que els comediants, cridats a l'escenari, es posen una màscara perquè no es vegi el rubor del seu rostre, jo també, en el moment de pujar a aquest teatre del món on fins ara he estat només espectador, hi avanço emmascarat (larvatus prodeo)». Descartes «Larvatus prodeo» «Avanço emmascarat». La física Cartesiana no es pot concebre sense un Déu: 1. La matèria no es pot moure sola (Res extensa): Per a Descartes, la matèria és només espai ocupat. No té gravetat, ni pes, ni forces d'atracció internes. És 100% passiva. Per si sola, no pot començar a moure's ni canviar de direcció. 2.

Déu dona la primera empenta i sosté el món: Com que la matèria és inerte, Déu és qui va posar en marxa l'univers en la Creació i qui el manté en funcionament a cada instant (creació contínua). 3. Les lleis de la física provenen de la immutabilitat de Déu: Com que Déu és perfecte i no canvia mai: Conservació del moviment: La quantitat total de moviment a l'univers ha de ser sempre la mateixa. Si un cos es frena en un xoc, n'accelera un altre per traspassar-li l'energia. Inèrcia rectilínia: Un cos en moviment manté el seu estat i avança en línia recta, perquè la línia recta és la trajectòria més simple i un Déu immutable actua sempre de la manera més directa i constant.

Descartes estableix que el moviment no necessita cap força per mantenir-se, sinó que la força només fa falta per canviar la velocitat o la direcció de l'objecte. Newton adoptarà exactament aquest mateix principi. L'única diferència és que Newton va treure Déu de l'equació i va explicar aquesta inèrcia com una propietat física de la matèria (la massa) i de les forces naturals. Segona demostració de l’existència de Déu (Prova de la causalitat) Allò que causa les idees (continguts mentals, NO IDEES PLATÒNIQUES) ha de ser com a mínim, tan real com les pròpies idees. La idea no pot ser més real que allò que la causa. En conclusió, la idea d’infinit ha de provenir d’alguna cosa infinita.

IV MEDITACIÓ (No entra) “De la veritat i de la falsedat” La Quarta Meditació de René Descartes, titulada «De la veritat i de la falsedat», té com a objectiu resoldre un dilema teòric fonamental: si Déu existeix, és infinitament bo i no pot enganyar-nos (Veracitas Dei), per què els éssers humans cometem errors? La llibertat de la voluntat és immediatament intuïda quan decidim, i aquesta percepció és tan clara i distinta que no pot ser enganyada per cap geni maligne. És a dir, podem dubtar de tot menys de l’experiència immediata del nostre acte de triar. En conclusió, per Descartes, l’ésser humà és lliure. Aquesta afirmació suposarà un problema per a la seva física.

La Llei de Conservació de la Quantitat de Moviment de René Descartes (formulada als seus Principis de la Filosofia, 1644) estableix que la quantitat total de moviment ( Moviment = massa x velocitat) que existeix a l'univers és fixa, constant i immutable: no es pot crear nou moviment ni destruir el que ja existeix, només transferir-lo d'uns cossos a uns altres mitjançant xocs. CINQUENA MEDITACIÓ (Pot entrar a les PAU) “De l’essència de les coses materials, i novament de Déu, que existeix.” Pensem en la primera part del títol: Quan diu “l’essència de les coses materials” fa referència al món exterior. El món exterior ha estat posat en dubte ja a la primera meditació.

En aquesta meditació Descartes intentarà demostrar si es pot conèixer alguna cosa certa del món exterior (Que Descartes anomena extensió). En realitat, Descartes aplica un raonament similar al del conegut fragment del tros de cera (II Meditació). En conclusió: Sembla que obtenim el major grau de certesa de les coses quan les reduïm a esquemes matemàtics. És a dir, quan coneixem les coses per les seves qualitats primàries. El problema és que fins ara, Descartes no ha pogut demostrar que el món existeix. Quan diu “Novament de Déu que existeix” vol dir que en aquesta meditació Descartes tornarà a presentar un nou argument.

En aquest cas es tracta de l’argument ONTOLÒGIC DE SANT ANSELM DE CANTERBURY Argument ontològic Déu és un ésser perfecte, la idea d’un ésser perfecte no pot ser ni adventícia ni factícia. Ja que nosaltres som imperfectes. Això vol dir que aquesta idea és innata. Tenim la idea d’un ésser perfecte, aleshores aquest ésser perfecte per força ha d’existir, ja que existir és major perfecció que no existir. No existir restaria perfecció a Déu. Déu és l’únic ésser del qual no es pot separar l’essència (definició) de la seva existència. Problemes d’aquest argument des de la perspectiva actual: La idea no garanteix l’existència. No hi ha proves empíriques que demostrin l’existència de Déu.

És un enunciat NO FALSABLE. Un enunciat no falsable és aquell que no es pot demostrar que és fals mitjançant l’experiència o l’observació. A partir d’aquí, Déu (RES INFINITA) passarà a ser la segona evidència en ordre de descobriment. La primera era la RES COGITANS. En ordre d’importància, la primer serà RES INFINITA i la segona RES COGITANS. (finalment la res extensa) Amb la res infinita, la hipòtesis del geni maligne desapareix, Déu no és enganyador, per la qual cosa ens podem refiar de les veritats matemàtiques, ja que Déu no permetria que ens equivoquéssim allà on nosaltres percebem certeses. Queda oberta també la possibilitat de conèixer el món a partir de les seves qualitats primàries.

Això vol dir que cada vegada que pensem el món matemàticament (a través de les qualitats primàries *) podem estar segurs que el pensem correctament, ja que Déu proporciona la garantia de que les matemàtiques funcionen. * L'extensió (extensio) és l'atribut essencial de la matèria (res extensa) que la defineix com una realitat tridimensional caracteritzada per les seves qualitats primàries (objectives): la figura (forma), la mida (magnitud), la posició i el moviment. Són propietats geomètriques pures, quantificables matemàticament i vertaderament presents en la matèria. Però compte!! Descartes encara no ha demostrat que el món existeix.

Suposant que el món existís, aleshores podria ser pensat matemàticament. Però això no és el mateix que dir que el món existeix. A la sisena meditació ho intentarà demostrar. VI MEDITACIÓ “L’existència de les coses materials i la distinció real entre l’ànima i el cos” TEMES TRACTATS A LA SISENA MEDITACIÓ DEMOSTRACIÓ EXISTÈNCIA COSES MATERIALS 1.​ Hi pot haver coses materials, ja que les puc conèixer de manera clara i distinta (amb certesa). Quan les conec a través de les seves qualitats primàries. 2.​ La imaginació, és una facultat que sembla orientar-se cap els objectes materials. 3.​ De fet les imatges de la imaginació, s’elaboren a partir de coses corpòries.

Podem dir que la imaginació és una prova suficient que demostra l’existència de les coses materials? Però la imaginació és una facultat mental, però no és la raó o l’enteniment. Descartes considera que les idees de la imaginació (factícies) provenen, no de la raó, sinó de informació que prové dels sentits. Aquesta facultat, és molt diferent de la raó. Puc descriure matemàticament una figura de mil costats, però no puc imaginar una figura de mil costats, només puc imaginar coses que en certa manera he conegut a través dels sentits.

En conclusió, sembla plausible l’existència d’un món exterior, ja que la imaginació és una facultat que sembla basar-se en estímuls provinents d’aquest món exterior. Puc demostrar l’existència de les coses materials a partir de la informació que rebem dels sentits? Descartes recorda que les va posar en dubte, com a hipòtesis. Ara diu el següent: Sensacions, sentiments (fred, calor, plaer, suavitat,sed, gana, plaer, dolor, etc…) són sensacions que apareixen a la nostra ment sense que moltes vegades nosaltres ho haguem decidit. No podem no sentir, hi ha una certa passivitat en els estímuls sensorials.

A més, aquests estímuls normalment són més forts quan veiem allò que els provoca que no pas quan els recordem. Ara bé, els sentits de vegades ens enganyen. Pensem en el dolor. Sembla que el dolor en un punt en concret del nostre cos, hauria de ser motiu suficient per creure en les coses materials o corpòries. Aleshores Descartes posa com exemple el síndrome de l’extremitat fantasma (Gent que assegura sentir dolor a l’extremitat que ha estat amputada) També diu que dormint ha sentit el mateix que ha sentit estant despert. dormint es pot sentir el mateix i en canvi, la causa d’aquestes sensacions no és res “exterior”.

En conclusió, tot i que moltes sensacions no depenen de la meva voluntat, aquest fet no demostra que provinguin de quelcom exterior. I si concebo de manera evident que el cos és completament diferent de la ment, aleshores voldrà dir que, com a mínim, el cos i la ment són dues substàncies diferents, independentment de quina sigui la causa que produeix en nosaltres les idees del món material Tot allò que concebo de manera evident (clara i distinta) és cert, per la garantia de Déu (veure meditacions anteriors), que no és enganyador. Aleshores, només haig de concebre el cos i la ment com dues substàncies clarament diferenciades.

Així, com a mínim podrem demostrar que el món material, com a mínim, no és producte de la nostra ment. Diu Descartes: En primer lloc, tinc una idea clara i distinta de mi. Sóc una cosa pensant i no sóc extensió. L’ànima no ocupa espai, no és divisible, etc. En segon lloc, concebo clarament que hi ha coses que no pensen i que són extensió. Per la qual cosa, ment i cos semblen ser coses de naturalesa diferent i que poden existir una independentment de l’altre. El raonament anterior posa de manifest el dualisme cartesià. EXAMEN SETEMBRE DE 2018 I SETEMBRE 2020 PUC DEMOSTRAR L’EXISTÈNCIA DE LES COSES MATERIALS A PARTIR DE LA VERACITAT DIVINA?

Demostració de les coses materials a partir de la veracitat divina. Si experimento sentiments i sensacions de manera passiva, vol dir que segurament jo no les produeixo. Si tinc una facultat que permet imaginar que elabora les seves imatges a partir de coses externes a mi. Si percebo de manera clara i distinta l’extensió, com a clarament diferenciada del pensament. Aleshores les idees de la realitat han de provenir per força d’alguna substància diferent a mi. Si Déu no ens enganya, el més lògic/simple és pensar que aquests estímuls són producte de la realitat.

Ja que: Percebo que les coses corpòries (extensió són diferents que el pensament, que hi ha certa passivitat davant de la informació que sembla provenir de l’extensió (món material). EXAMEN JUNY 2015 i TAMBÉ SETEMBRE 2018 I SETEMBRE 2020 I JUNY 2025 Altre cop afirma que. Els sentits ens poden enganyar, però tenim la facultat per conèixer. Allò que podem afirmar com a pertanyent a la realitat són les qualitats primàries. EXAMEN JUNY 2021 Per a què serveixen els sentits? Hi ha part de veritat en la seva informació (a pesar que no aporten certesa) La sensació de gana, fred, dolor, plaer, etc. Quan el cos funciona correctament és de vital importància.

A continuació posa exemple de situacions (casos patològics) en les quals els sentits ens poden enganyar. Per exemple fent que experimentem ganes de veure aigua, quan no ho necessitem. Descartes afirma que els casos excepcionals són útils per entendre com funciona el cos, però que de manera general, ens podem refiar de bona part de la informació que prové dels sentits. Aquest és el tema de l’examen de: EXAMEN JUNY 2019 I JUNY 2025 A continuació Descartes assegura que el dubte extrem (hiperbòlic) de la primera meditació no estava justificat (Ho podem dira ara, que ja sabem que el món o res extensa existeix). Ja hem vist com s’esvaïa la hipòtesis del geni maligne.

Ara, dirà que les dificultats per distingir somni i vigília no són tals. Podem assegurar que no estem somiant. Doncs la memòria és una facultat que ens permet comprovar que els somnis no tenen continuïtat entre ells, etc. L’únic dubte que es manté és el dels sentits. Que ens poden enganyar. Especialment sinó es corregeixen amb el judici racional. EXAMEN JUNY 2017 DIFERÈNCIES COS I MENT. COS divisible i extens, MENT indivisible. ALTRES TEMES. Dualisme cartesià, mecanicisme, unió res extensa i res cogitans Opció 1: Déu (Res infinita). Si acceptem 1. Llavors vol dir que acceptem que el món no existeix, només el jo pensant i Déu Opció 2: Món (Res extensa).

Aquesta opció és compatible amb un Déu bondadós (que no ens enganya). Ja que Déu garantitza la certesa de les veritats clares i distintes (com les matemàtiques) i ja hem vist que el món pot ser pensat matemàticament a través de les seves qualitats primàries. En resum: Jo no puc ser la causa que produeix aquestes idees perquè no sóc més que una cosa que pensa i, en darrer terme, aquestes es presenten davant meu inclús contra la meva voluntat. Aquestes idees deuen de provenir d‘alguna substància distinta de mi mateix, on estigui continguda formalment o eminentment tota la realitat que està objectivament en les idees.

Doncs bé, aquesta substància pot ser o un cos o Déu mateix o alguna criatura més noble que el cos Ara bé, Déu seria fal·laç si m‘enviés aquestes idees directament o indirectament (per mediació d‘alguna criatura més noble que els cossos), perquè no ha concedit cap facultat per conèixer que això sigui així i, per contra, sí m‘ha donat una forta inclinació a creure que aquestes idees em són enviades per les coses sensibles. Per tant, donat que Déu no és enganyador, cal concloure que aquesta inclinació no és il·lusòria, és a dir, que les causes de les idees sensibles són les mateixes coses corpòries i que, per tant, aquestes existeixen.

D‘aquesta manera, Déu –en virtut de la seva veracitat— esdevé la garantia de que a les meves idees els correspongui una realitat extramental (que és món o res extensa) Descartes ha provat l‘existència de les coses corpòries, però, ¿són aquestes coses de la forma que les percebem? Segons Descartes, l'únic que podem afirmar com a realment existent en els cossos és allò que percebem en ells amb claredat i distinció, és a dir, allò que és objecte de la geometria: l‘extensió, el moviment, la figura. El so, la llum, el color, no són percebuts amb claredat i distinció, i no existeixen en els cossos sinó en el subjecte.

És a dir, Descartes assumeix la distinció de Galileu entre qualitats primàries (objectives, quantificables, mesurables, matematitzables quantitatives) i qualitats secundàries (subjectives qualitatives). Per a Descartes, el coneixement del món sensible resta limitat a les idees clares i distintes d‘extensió, moviment i figura. De fet, Descartes dedueix d‘aquestes tres idees la seva física, que respon a una concepció mecanicista de la naturalesa. Descartes només assigna un paper pràctic a les sensacions.

Les sensacions estan destinades a orientar-nos en el nostre comportament vital, ensenyant-nos a buscar allò que ens convé i a evitar allò que ens perjudica; però no ens diuen res sobre el coneixement de la veritat de les coses. El coneixement de la veritat de les coses correspon únicament a l‘esperit, però no mai als sentits. Aquests, per exemple, ens ensenyen que en acostar-se al foc, sentim calor (o fins i tot dolor, si ens acostem més), però no ens diuen que hi hagi en el foc res semblant al calor o al dolor; és a dir, no ens donen res a conèixer sobre la naturalesa o la veritat de les coses.

EL MECANICISME de Descartes El mecanicisme de Descartes pot resumir-se així: Déu crea la matèria inert i injecta en ella una quantitat de moviment, que –en virtut de la immutabilitat divina—roman sempre constant. Aquesta matèria –definida essencialment com a extensió geomètrica—es divideix en innombrables àtoms materials, els quals xoquen entre si i donen lloc a diversos cossos, que no són altra cosa que diverses combinacions d‘àtoms, que conserven i transmeten el moviment.

L‘estructura i el funcionament dels cossos pot explicar-se, segons Descartes, per mitjà de tres lleis del moviment: el principi d‘inèrcia, la llei de què tot tendeix a moure‘s en línia recta i el principi de conservació del moviment. Aquestes tres lleis deriven de la immutabilitat de Déu. Descartes inclou en aquesta interpretació mecanicista del món corpori tant als cossos inorgànics com als cossos orgànics: les plantes, els animals i inclús el mateix cos de l‘home són màquines, que es regeixen segons les lleis universals i necessàries del moviment. 4.

LA IDEA DE L‘HOME a Descartes L‘home és un compost de dues substàncies: la substància pensant (res cogitans) i la substància extensa (res extensa). I, com l‘enteniment té una idea clara i distinta de la substància pensant, i una idea clara i distinta de la substància extensa, és evident –segons Descartes—que es tracta de dues substàncies distintes, independents, i que l‘ànima pot existir sense el cos (és a dir, que de la mort del cos no se‘n segueix la mort de l‘ànima). Aquesta tesi de Descartes té conseqüències importants: per una banda, l‘afirmació de la immortalitat de l‘ànima; per altra banda, l‘afirmació de la llibertat de l‘home.

L‘ànima, en tant que substància pensant, resta exclosa del mecanicisme i la necessitat característiques dels cossos, de la substància extensa. Tanmateix, malgrat concebre cos i ànima com dues substàncies autònomes, Descartes és conscient de la interacció real d‘ambdues en el cas de l‘home. Perquè, quan el meu cos està ferit, no només percep la ferida per mitjà de l‘enteniment, sinó que a més sent dolor. ¿Com conciliar aquest fet amb la concepció del cos i ànima com a substàncies independents? Aquest és un punt obscur de la filosofia de Descartes; i la seva solució és de caire fisiològic.

Per a Descartes, l‘ànima estaria localitzada en un punt concret del cos –la glàndula pineal, situada en la part central del cervell— i a través de la qual es produiria la interacció entre el cos i l‘ànima, 0 Un altre tema important és el de la llibertat. Segons Descartes, la voluntat de l‘home és lliure (i això és una dada evident, indubtable). Però Descartes no identifica llibertat amb indiferència; al contrari, la voluntat és menys lliure quant més indiferent és per triar entre una cosa i d‘altra.

Per contra, la voluntat és lliure quan, tenint l‘enteniment idees clares i distintes sobre allò bo o vertader, la voluntat s‘inclina per ell i l‘elegeix (Aquesta és una idea central de tot racionalisme). Per altra banda, l‘elecció –per part de la voluntat—d‘allò proposat per l‘enteniment, és la idea central de l‘ètica de Descartes. RESUM DE DESCARTES (Extret d’internet) Què pretén Descartes? Fonamentar el coneixement (la nova ciència): trobar una base sòlida i indubtable (primera veritat) a partir de la qual poder construir amb seguretat l‘edifici del coneixement. Com procedeix Descartes?

Mitjançant el dubte metòdic: implica un dubte radical que posa entre parèntesi el conjunt de tots aquells enunciats que hem considerat com a vertader fins al dia d‘avui. Tot allò que pot posar-se en dubte pot ser fals i, per tant, no pot acceptar-se com a principi segur del nostre coneixement. LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES (1641) PRIMERA MEDITACIÓ. RAONS PER DUBTAR DE TOTES LES COSES a) El testimoni fal·laç dels sentits [1r nivell de dubte] En primer lloc, cal dubtar dels coneixements que ens arriben a través dels sentits. La raó d‘aquest dubte consisteix en el fet que, de vegades, els sentits ens enganyen.

Així, si els sentits m‘enganyen algunes vegades, cal pensar que poden enganyar-me sempre, perquè –segons Descartes—no és prudent fiar-se mai de qui ens ha enganyat alguna vegada. A més, per a Descartes, la probabilitat no és una aproximació a la veritat; allò que només és probable és dubtós i no se li pot donar més crèdit que allò clarament fals. Però, fins on em permeten dubtar els sentits? Els sentits poden enganyar-nos en allò que fa referència a les coses mal percebudes i llunyanes; però, ¿poden enganyar-nos també en el que respecta a percepcions presents com que estic aquí davant el foc o que aquestes mans i aquest cos són meus? Aquí Descartes introdueix en segon motiu del dubte.

b) La dificultat de diferenciar amb claredat el somni de la vigília. [2n nivell de dubte] El segon motiu de dubte adduït per Descartes és la impossibilitat de distingir amb claredat el somni de la vigília. Davant el fet que algunes vegades, mentre dormim, tenim representacions semblants a les que tenim quan estem desperts, és possible pensar que potser estem dormits i que, inclús les percepcions que ens semblen més manifestes (que obri els ulls, que moc el cap), no siguin més que il·lusions (Matrix). Però, ¿fins on s‘estén aquest segon moment del dubte?.

Potser les coses no són com les percebem, potser ens enganyem respecte les nostres percepcions; però, les coses en si mateixa (ulls, cap, mans, cos), ¿no existeixen? Més encara, tot suposant que totes aquestes coses siguin imaginàries, ¿pot negar-se també que existeixen altres coses més simples, com l‘extensió, la figura, la quantitat, el nombre, el lloc, el temps i, en definitiva, les qualitats primàries, aquelles que constitueixen l‘objecte de la física, l‘astronomia i la resta de les ciències? Així, doncs, el segon moment del dubte posa en dubte (col·loca entre parèntesi) des de les percepcions més presents fins les nocions bàsiques de les ciències.

L‘única cosa que roman més enllà de tot dubte són les veritats de la matemàtica, perquè, somniï o estigui despert, 2 + 3 seran sempre 5 i un quadrat tindrà sempre quatre costats. Tanmateix, Descartes addueix un tercer motiu de dubte. c) La hipòtesi del geni maligne (dubte hiperbòlic) El procés del dubte arriba a la seva màxima radicalitat amb la hipòtesi del geni maligne, el darrer i últim motiu de dubte proposat per Descartes.

Donat que el meu esperit té l‘opinió de què hi ha un Déu totpoderós, per qui ha estat creat, res m‘impedeix pensar que ho hagi fet de tal forma que jo sempre m‘enganyi, fins i tot quan sumi 2 + 2 o compti el costats d‘un quadrat [HIPÒTESI DE LA FAL·LIBILITAT CONSTITUTIVA DE LA MENT]. El tercer moment del dubte afecta, per tant, a les mateixes veritats matemàtiques. Així, Descartes acaba suposant que hi ha, no un Déu vertader, font suprema de veritat, sinó una mena de geni maligne, no menys enganyador que poderós, que empra tot el seu poder per enganyar-me. Naturalment, el geni maligne de Descartes és una hipòtesi de treball.

La seva hipòtesi d‘un Déu tot poderós i enganyador –disfressada amb l‘expressió de ―geni maligne‖— ve donada per la radicalitat amb què es proposa sotmetre a crítica les opinions admeses fins aleshores com a vertaderes. En definitiva, el dubte cartesià és un dubte radical; és a dir, afecta el saber en la seva totalitat (des de les percepcions més remotes fins a les veritats matemàtiques). Però és també un dubte metòdic i provisional, en la mesura en què es practica com a pas previ per a trobar una certesa. SEGONA MEDITACIÓ. LA PRIMERA VERITAT I LA NATURALESA DEL JO. El dubte cartesià, però, no condueix a l‘escepticisme. Del mateix fet de dubtar sorgeix la primera certesa.

Perquè si dubto, si estic persuadit de què no hi ha res en el món, si sóc enganyat per cert geni maligne, si, en definitiva, penso, cal concloure que jo sóc, que jo existeixo. Perquè, si jo no fos res, ¿com podria dubtar, com podria ser persuadit de res, com podria ser enganyat? Així, doncs, l‘afirmació “jo sóc, jo existeixo” es presenta com la primera veritat, capaç de resistir qualsevol motiu de dubte (fins i tot el més radical de tots, el de geni maligne): a) és criteri de certesa: qualsevol enunciat que se‘m presenti amb el mateix grau de claredat i distinció haurà de ser acceptada com a certa.

b) estem davant una veritat intuïda, és a dir, no derivada de cap veritat prèvia i que se‘ns imposa com a tal.1 Ja sé que sóc. Però, què sóc? Descartes no pot definir-se com a cos, ni com a alguna cosa que se‘n derivi d‘ell perquè, per ara, està persuadit de què res corpori existeix; l'únic material de què disposa és el pensament. Per això, a la pregunta ¿què sóc?, Descartes respon: jo sóc una cosa que pensa. I per pensar entén: entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir.

Pot ser que les coses que afirmo, negui, vull o sent, no siguin res; allò, però, que no pot deixar de ser cert és que jo penso que vull, penso que sento, etc.; i aquest jo, que pensa totes aquestes coses, és impossible que no sigui res. Així, doncs, Descartes ha trobat l‘existència del jo i la naturalesa d‘aquest jo com a cosa que pensa (res cogitans). TERCERA MEDITACIÓ. EL CRITERI DE CERTESA I LA NECESSITAT D‘EXAMINAR SI HI HA DÉU I SI POT SER ENGANYADOR. En trobar la primera veritat, Descartes descobreix al mateix temps el que cal per estar segur d‘alguna cosa, és a dir, descobreix el criteri general de la certesa. Perquè, ¿què és el que fa que aquest primer coneixement sigui cert?

En aquest primer coneixement no hi ha res més que una percepció clara i distinta. Per això Descartes estableix com a regla general que tot allò que es presenti a la meva consciència amb igual claredat i distinció serà vertader. Heus aquí el criteri general de certesa que estableix Descartes. Ara bé, un cop trobat ja el criteri general de certesa, és a dir, els requisits que ha de complir tot coneixement per a ser vertader, ¿per què no procedeix Descartes a una simple aplicació? El problema rau en la hipòtesi del Déu enganyador, el qual, en virtut del seu poder suprem, pot fer que jo m‘enganyi, fins i tot en allò que crec conèixer amb gran evidència.

Tanmateix, per altra banda, la ment no pot fer altra cosa que assentir enfront de veritats que es presenten amb claredat (per exemple, que mentre estigui pensant he d‘existir o que 2 + 3 són 5). Per sortir del cul de sac, segons Descartes, cal provar si existeix Déu i, en cas afirmatiu, si pot ser enganyador. 1 Recordar la diferència respecte a la seva formulació al Discurs del mètode (1637): “penso, per tant existeixo” (cogito, ergo sum) Com a pas previ a la demostració de l‘existència de Déu, Descartes analitza l‘únic material amb què compta: les idees que pensa el jo. La pregunta central d‘aquesta anàlisi és ―si entre les idees que tinc en mi, hi ha algunes que existeixen fora de mi‖.

Dit d‘una altra forma: el que està en joc és el problema de la realitat extramental de les meves idees. Hi ha una idea la realitat de la qual és problemàtica: la idea de Déu. La idea de Déu és la d‘una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, etc. Descartes posa l‘accent sobre la noció d‘infinitud, i conclou que és impossible que jo sigui la causa d‘aquesta idea. Efectivament, jo podria ser la causa de la idea de substància –i Déu és una substància-- en la mesura en què jo sóc una substància pensant.

Tanmateix, jo no puc ser la causa de la idea de Déu en la mesura en què la idea de Déu és la idea d‘una substància infinita i jo només sóc una substància finita. I donat que ha d‘haver almenys tanta realitat formal en la causa com realitat objectiva en la idea, jo –una substància finita—no puc ser la causa de la idea d‘una substància infinita. Per tant, la idea d‘una substància infinita dec d‘haver-la rebuda d‘una substància infinita. I, per tant, Déu existeix. Ara bé, ¿de quina forma he adquirit aquesta idea?, és pregunta Descartes.

En la seva anàlisi de les idees, Descartes divideix les idees en tres classes, segons el seu origen: a) Innates, és a dir, les idees nascudes amb mi; b) Adventícies, que són aquelles idees que semblen provenir de l‘experiència externa; i c) Factícies o fictícies, construïdes per mi mateix, com per exemple, la idea d‘una sirena. Doncs bé, la idea de Déu és –com la idea de mi mateix—una idea innata; és com el ―segell del artífex, imprès en la seva obra‖.

Una vegada demostrada l‘existència de Déu i la seva naturalesa (com un ésser que té totes les perfeccions), Descartes pot afirmar sense por la veracitat divina, i elimina per fi el motiu de dubte més radical: la hipòtesi del geni maligne (el Déu enganyador). Pretendre enganyar no és, en realitat, un signe de poder, sinó cert indici de feblesa, de malícia, en definitiva, d‘imperfecció, i, per tant, no pot donar-se en Déu. (Déu que és la perfecció absoluta i la bondat suprema no pot voler enganyar-me, per la qual cosa és possible el coneixement del món extern).

Un cop provada la veracitat divina (producte de la seva bondat i perfecció), Déu esdevé el garant de la veritat en el sistema cartesià: totes les coses que concebem de forma clara i distinta són vertaderes; les nostres percepcions clares i distintes es corresponen amb la realitat. És a dir, Déu garantitza l‘aplicació del criteri general de certesa i serveix de pont entre el jo i el món extern.

Déu és la clau de volta del sistema cartesià: sense ell (la seva bondat), no podríem garantir l‘objectivitat del nostre coneixement; Descartes no podria escapar del solipsisme: ―m’adono que la certesa de totes les altres coses en depèn tan absolutament, que sense aquest coneixement és impossible de poder mai saber perfectament res.‖ QUARTA MEDITACIÓ. EL PROBLEMA DE L‘ERROR. En les tres Meditacions anteriors Descartes s'ha elevat, mitjançant el jo envers el coneixement del Déu. I ara es tracta de retornar al món. Però el món és un lloc ple d'errades. En conseqüència, Descartes ha de respondre a la qüestió: com és possible que jo m'enganyi?

L'error prové del desajustament entre les dues ‗potències' de la ment, l'enteniment finit i la voluntat infinita. L'enteniment és una facultat del coneixement que funciona des del criteri de claredat i distinció establert a la segona meditació. Concep les idees sense afirmar-les ni negar-les (sense dir ‗és veritat' o ‗és fals'). L'enteniment no és causa de…

Més apunts d'Història de la Filosofia

Exàmens, temes i apunts de Història de la Filosofia

Subido por alumnos de 2º Bachillerato de Institut Giola · Exámenes y apuntes de Institut Giola

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat