El sistema filosòfic de Plató

Actualitzat el · AprenAI

Apuntes complets sobre la filosofia de Plató, que aborden la seva biografia i context, l'antropologia, l'ontologia de les Idees, l'epistemologia, la teoria de l'amor i la bellesa, l'ètica, la política i pautes per al comentari de text.

Història de la Filosofia · Selectivitat (PAU Catalunya)

15 pàgines · 9 temes · 4 flashcards · 2 preguntes tipus test

Índex

  1. Introducció: El sistema filosòfic de Plató · p. 1
  2. 1. Vida, obra i context històric · p. 1-3
  3. 2. Antropologia: Cos i ànima · p. 3-5
  4. 3. Ontologia: La teoria de les Idees · p. 5-6
  5. 4. Epistemologia: El coneixement · p. 6-9
  6. 5. Eros i la Bellesa · p. 9-10
  7. 6. Ètica: El Bé, la virtut i la justícia · p. 10
  8. 7. Política: Kallípolis i la ciutat justa · p. 11-13
  9. 8. Connexions clau i comentari de text · p. 14-15

Introducció: El sistema filosòfic de Plató

Flashcards

Què estudia l'ontologia o metafísica en el pensament platònic?
Pregunta què existeix i distingeix entre el món sensible i el món intel·ligible.
Què estudia l'epistemologia en Plató?
Pregunta com podem conèixer la veritat i distingeix l'opinió (doxa) de la ciència (episteme).
Quin és el nom de naixement de Plató?
Aristocles.
En quin any i per qui fou clausurada l'Acadèmia de Plató?
L'any 529 dC per l'emperador Justinià.

Preguntes tipus test

  1. Com es connecten l'ontologia i l'epistemologia dins de la cadena del sistema filosòfic de Plató?
    • a) La pluralitat d'opinions socials determina quins principis metafísics són vàlids en cada moment històric.
    • b) L'estudi de la ciutat justa defineix directament si les substàncies materials són o no immutables.
    • c) L'existència d'una realitat autèntica, immutable i intel·ligible fonamenta la possibilitat d'un saber universal (ciència).
    • d) El caràcter canviant del món sensible exigeix que l'episteme es limiti a la mera creença subjectiva.

    Resposta: c) L'existència d'una realitat autèntica, immutable i intel·ligible fonamenta la possibilitat d'un saber universal (ciència).. Segons la cadena del sistema de Plató, si la realitat autèntica és estable i universal (món intel·ligible), el coneixement vertader (episteme o ciència) ha de dirigir-se cap a aquesta realitat.

  2. Per quina raó la condemna a mort de Sòcrates l'any 399 aC va marcar decisivament el projecte polític platònic?
    • a) Perquè va fer desconfiar Plató d'una política basada en la persuasió i l'opinió majoritària en lloc del coneixement del bé.
    • b) Perquè va impulsar Plató a acceptar la persuasió sofística com a únic mètode legislatiu eficaç.
    • c) Perquè va confirmar que les lleis tradicionals de l'oligarquia eren superiors a qualsevol debat racional.
    • d) Perquè va demostrar que només mitjançant una revolució armada es podia instaurar una república justa a Atenes.

    Resposta: a) Perquè va fer desconfiar Plató d'una política basada en la persuasió i l'opinió majoritària en lloc del coneixement del bé.. La condemna d'un home just com Sòcrates per part de la democràcia va portar Plató a desconfiar de les decisions polítiques guiades per l'opinió i la retòrica en comptes del saber racional sobre la justícia.

1. Vida, obra i context històric

2. Antropologia: Cos i ànima

3. Ontologia: La teoria de les Idees

4. Epistemologia: El coneixement

5. Eros i la Bellesa

6. Ètica: El Bé, la virtut i la justícia

7. Política: Kallípolis i la ciutat justa

8. Connexions clau i comentari de text

Text del document

PLATÓ INTRODUCCIÓ: EL SISTEMA FILOSÒFIC DE PLATÓ La idea general La filosofia de Plató forma un sistema: no estudia la realitat, el coneixement, l’ésser humà, l’ètica i la política com si fossin qüestions independents. Les seves respostes estan connectades. Si la realitat autèntica és estable i universal, el coneixement vertader haurà de dirigir-se cap a aquesta realitat; si l’ànima és capaç de conèixer-la, podrà orientar la conducta cap al Bé; i si una ciutat vol ser justa, haurà d’organitzar-se d’acord amb el coneixement i el bé comú.

La cadena fonamental és: món sensible i món intel·ligible → opinió i ciència → educació de l’ànima → coneixement del Bé → virtut i justícia → ciutat justa governada pels més savis. Les cinc grans àrees ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ Ontologia o metafísica: pregunta què existeix i distingeix el món sensible del món intel·ligible. Epistemologia: pregunta com podem conèixer la veritat i diferencia la doxa de l’episteme. Antropologia: estudia què és l’ésser humà i explica la relació entre cos i ànima. Ètica: estudia com hem de viure i defensa que la vida bona exigeix orientar-se cap al Bé. Política: estudia com s’ha d’organitzar la ciutat perquè sigui justa. 1.

VIDA, OBRA I CONTEXT HISTÒRIC Vida de Plató Plató, el nom de naixement del qual era Aristocles, va néixer a Atenes cap al 428/427 aC i va morir el 348/347 aC. Procedia d’una família aristocràtica i va rebre una educació pròpia del seu entorn. Va conèixer Sòcrates quan tenia aproximadament vint anys i en va esdevenir deixeble. La condemna i execució de Sòcrates l’any 399 aC va ser decisiva. Plató va veure com la ciutat democràtica condemnava un home que considerava savi i just. Aquest fet va alimentar la seva desconfiança envers una política guiada per l’opinió de la majoria, la persuasió i els interessos particulars, en lloc del coneixement del bé i de la justícia.

Després de la mort de Sòcrates va viatjar fora d’Atenes i va entrar en contacte amb el pitagorisme a la Magna Grècia. També va viatjar diverses vegades a Sicília i va intentar influir en la política de Siracusa, però no va aconseguir materialitzar el seu projecte polític. De retorn a Atenes, va fundar l’Acadèmia, una escola dedicada a la investigació i a la formació filosòfica. Segons la presentació, l’Acadèmia va continuar activa fins al 529 dC, quan fou clausurada per l’emperador Justinià. Context històric i intel·lectual Plató viu després de la guerra del Peloponès (431–404 aC), que acaba amb la derrota d’Atenes i afebleix la seva hegemonia.

La ciutat travessa una etapa d’inestabilitat, amb canvis de règim i conflictes entre democràcia i oligarquia. També és un període d’intensa activitat artística i intel·lectual. En aquest context es debat què és la veritat, com s’ha d’educar la ciutadania i qui està capacitat per governar. Sòcrates i els sofistes representen dues maneres diferents d’entendre l’educació i la vida pública. La mort de Sòcrates fa que Plató es pregunti com pot una ciutat prendre decisions justes si els ciutadans i els governants no coneixen realment què és la justícia. L’obra de Plató El corpus platònic s’ha transmès principalment en forma de diàlegs; la presentació parla de 34 diàlegs i un assaig.

Els diàlegs combinen arguments filosòfics, personatges, escenes dramàtiques i recursos literaris. Sòcrates hi apareix sovint com a interlocutor principal, però no s’ha d’identificar automàticament tot el que diu el personatge amb el pensament definitiu de Plató ni amb les paraules del Sòcrates històric. Plató utilitza mites i imatges per explicar qüestions difícils: el mite de la caverna representa el pas de l’aparença a la veritat; el carro alat representa les forces de l’ànima; i el demiürg explica l’ordenació del cosmos. Com que no va escriure un tractat sistemàtic que exposi tota la seva filosofia, cal llegir les obres en conjunt.

Etapes de l’obra 1.​ Joventut o diàlegs socràtics: tracten qüestions ètiques com la virtut, la justícia, el valor i la pietat. Sòcrates examina les definicions dels interlocutors i sovint el diàleg acaba en aporia, és a dir, en una situació de dificultat o desconcert en què no s’arriba a una resposta definitiva. Exemples: Apologia, Ió, Critó, Protàgores i Eutífró. 2.​ Transició: s’amplien els temes i es desenvolupen qüestions sobre l’educació, la virtut, el coneixement i l’ànima. Exemples: Gòrgies, Menó i Cràtil. 3.​ Maduresa: es desenvolupen la teoria de les Idees, la immortalitat de l’ànima, l’amor, el coneixement, l’educació i la ciutat justa.

Els mites i les imatges hi tenen un paper central. Exemples: Banquet, Fedó, República i Fedre. 4.​ Vellesa: Plató revisa i precisa qüestions sobre el coneixement, el llenguatge, l’ésser, la política i el cosmos. Exemples: Teetet, Sofista, Polític, Timeu i Lleis. Aquesta classificació és orientativa: la datació i l’adscripció d’alguns diàlegs són discutides. Influències filosòfiques ●​ Sòcrates: aporta el diàleg, la recerca de definicions universals i la idea que el coneixement és essencial per actuar bé. Plató hereta l’interès per conceptes com la justícia i la virtut. ●​ Els sofistes: Plató critica el relativisme i l’ús de la retòrica per convèncer sense buscar la veritat.

Tot i això, comparteix amb ells l’interès per l’educació i la política. ●​ Heràclit: la realitat sensible està sotmesa a un canvi constant. Això ajuda a explicar per què les coses materials no poden ser l’objecte d’un coneixement completament estable. ●​ Parmènides: l’ésser autèntic ha de ser estable i no canviar. Plató recull aquesta exigència en les Idees eternes i immutables. ●​ Els pitagòrics: influeixen en la idea de la immortalitat i la purificació de l’ànima, en la distinció cos-ànima i en la importància de les matemàtiques i l’harmonia. ●​ Anaxàgores: la idea del noûs, o intel·lecte ordenador, pot ser un precedent del demiürg del Timeu.

La influència més important per entendre la teoria de les Idees és la combinació d’Heràclit i Parmènides: Plató situa el canvi en el món sensible i l’estabilitat en el món intel·ligible. Els sofistes: realitat, coneixement i societat Els sofistes eren mestres que ensenyaven habilitats útils per intervenir en la vida pública, especialment l’oratòria i l’argumentació. La presentació resumeix les seves posicions en tres àmbits. Cal recordar que no tots els sofistes defensaven exactament les mateixes tesis; es tracta d’una caracterització general del corrent tal com apareix al material de classe.

REALITAT ●​ Desinterès per la physis: l’atenció es desplaça de la investigació de la natura cap a l’ésser humà, el llenguatge i la societat. ●​ Materialisme: tendència a explicar la realitat a partir de elements materials. ●​ Ateisme: qüestionament o negació de l’existència dels déus en alguns pensadors. ●​ Fenomenisme: allò que coneixem és la realitat tal com se’ns apareix, a través dels fenòmens. ●​ Nihilisme: qüestionament de si existeix una realitat objectiva que puguem conèixer. CONEIXEMENT I SOCIETAT ●​ Sensisme: es dona importància a la sensació com a font de coneixement. ●​ Subjectivisme i escepticisme: es posa en dubte que tothom pugui assolir una mateixa veritat universal.

●​ Convencionalisme i relativisme: les normes, les lleis i els valors poden entendre’s com a acords humans i variar segons la societat. ●​ Retòrica i persuasió: l’habilitat discursiva pot servir per influir en l’opinió pública i obtenir èxit polític. ●​ Doble discurs i doble moral: es pot defensar una posició o una altra segons la situació i l’interès. ●​ Elitisme: el domini de la paraula i de les tècniques polítiques pot donar avantatge a qui les controla. CRÍTICA DE PLATÓ Plató considera que si la veritat i la justícia depenguessin només de les opinions o dels acords socials, no hi hauria un criteri estable per distingir una decisió justa d’una d’injusta.

Per això defensa que existeixen realitats i valors objectius —com la Justícia i el Bé— que la raó pot conèixer. La retòrica no és suficient: cal argumentar a partir de la veritat i no limitar-se a persuadir. 2. ANTROPOLOGIA: COS I ÀNIMA El dualisme antropològic Plató entén l’ésser humà com una unió de cos i ànima, dues realitats diferents. Aquesta concepció rep influències pitagòriques i s’allunya de la visió tradicional que identificava la persona sobretot amb el cos viu. COS És material, mortal, terrenal, canviant, divisible i perible. Està vinculat als sentits, a les necessitats i als desigs.

Com que els sentits poden oferir aparences i el cos ens impulsa cap als plaers i les necessitats immediates, pot dificultar la recerca racional de la veritat. Al Fedó, el cos és presentat com una mena de presó de l’ànima. ÀNIMA És immaterial i, segons els arguments i mites platònics, preexistent i immortal. És el principi de vida i la part capaç de raonar i conèixer les Idees. Es relaciona amb allò estable i intel·ligible. L’ànima vol orientar-se cap al coneixement i no quedar sotmesa als desigs corporals. Aquesta oposició no s’ha d’entendre com si el cos fos sempre dolent en qualsevol sentit.

El punt central és que, quan les necessitats i els desigs corporals dominen, poden impedir que la raó dirigeixi la vida. Preexistència, immortalitat i transmigració ●​ Preexistència: l’ànima existeix abans del naixement del cos. ●​ Immortalitat: l’ànima no s’esgota necessàriament quan mor el cos. ●​ Metempsicosi o transmigració: segons alguns mites platònics, l’ànima passa per diferents vides o cossos. La reminiscència pressuposa que l’ànima ha conegut les Idees abans d’unir-se al cos. En el Fedó, la capacitat de reconèixer realitats universals com la Igualtat o la Bellesa s’utilitza com a argument a favor de la preexistència de l’ànima.

Cal matisar que els diàlegs no sempre expliquen de la mateixa manera la immortalitat de l’ànima sencera i la de cadascuna de les seves parts. La tripartició de l’ànima A la República, Plató distingeix tres parts o dimensions de l’ànima. No són tres persones separades, sinó tres fonts de motivació que poden entrar en conflicte. 5.​ PART RACIONAL (nous): situada simbòlicament al cap. Pensa, raona, busca la veritat i ha de dirigir el conjunt. La seva virtut pròpia és la saviesa o prudència. 6.​ PART IRASCIBLE (thymos): situada simbòlicament al pit. Inclou el coratge, la indignació, la voluntat, l’energia i la capacitat de defensar allò que considerem correcte.

La seva virtut és la fortalesa o valentia. Ben educada, ajuda la raó. 7.​ PART CONCUPISCIBLE O APETITIVA (epithymia): situada simbòlicament al ventre. Inclou els desigs, els plaers i les necessitats corporals. Ha d’estar regulada per la temprança o moderació. Una ànima justa és una ànima ordenada: la raó governa, la part irascible li dona suport i els apetits es mantenen dins dels límits adequats. Si els desigs dominen la raó, es trenca l’harmonia i la persona perd el control racional de la seva conducta. El mite del carro alat (Fedre) Plató compara l’ànima amb un carro conduït per un auriga i estirat per dos cavalls.

L’auriga representa la part racional, que ha de dirigir; el cavall bo representa la part irascible, que aporta energia i coratge i pot obeir la raó; el cavall difícil de controlar representa la part concupiscible, vinculada als desigs i als apetits. La conducció és difícil perquè les forces de l’ànima no sempre volen en la mateixa direcció. Quan la raó aconsegueix orientar-les cap al que és bo i savi, l’ànima s’eleva i les seves ales creixen. Quan es deixa arrossegar pels desigs i s’allunya del coneixement, perd les ales i cau en un cos terrenal. El mite explica de manera visual el conflicte interior i la necessitat que la raó governi les altres forces.

També connecta l’antropologia amb l’ètica: la vida bona exigeix educar els desigs i orientar l’ànima cap a la veritat. Catarsi o purificació La catarsi és la purificació de l’ànima mitjançant la filosofia. Al Fedó, filosofar significa aprendre a distingir l’ànima del cos i evitar que els desigs corporals dominin el pensament. La filosofia ajuda l’ànima a alliberar-se de les distraccions sensibles i a orientar-se cap a les realitats estables i intel·ligibles. Per això Plató afirma que la filosofia prepara per a la mort: no vol dir que la mort s’hagi de buscar, sinó que el filòsof practica durant la vida una separació intel·lectual respecte dels desigs que el distreuen de la veritat.

Aquesta concepció rep influències òrfiques i pitagòriques, però Plató les integra en el seu propi sistema. 3. ONTOLOGIA: LA TEORIA DE LES IDEES Dos nivells de realitat Plató defensa que hi ha dos nivells de realitat. Aquesta distinció és el dualisme ontològic. MÓN SENSIBLE ●​ És material, múltiple, particular i canviant. ●​ Les coses neixen, es transformen i desapareixen. ●​ El coneixem a través dels sentits. ●​ És el nivell de realitat associat al canvi d’Heràclit. ●​ És objecte d’opinió (doxa), perquè allò que canvia no pot fonamentar per si sol un saber completament estable. MÓN INTEL·LIGIBLE ●​ És immaterial, universal, etern i immutable.

●​ Està format per les Idees o Formes, que són essències i models. ●​ S’hi accedeix mitjançant la raó. ●​ És el nivell associat a l’estabilitat de Parmènides. ●​ És objecte de ciència o coneixement vertader (episteme). Les coses sensibles no són fictícies: existeixen, però tenen un grau de realitat inferior perquè canvien i depenen de les Idees com a models. La teoria de les Idees o de les Formes Les Idees no són pensaments subjectius que cadascú inventa ni simples paraules. Són realitats immaterials, universals, eternes i immutables que existeixen independentment de les coses particulars. Són les essències que expliquen què són les coses.

Per exemple, hi ha moltes accions que considerem justes i molts objectes que considerem bells. Però cap acció concreta no és la Justícia perfecta i cap objecte concret no és la Bellesa en si. Les coses són justes o belles perquè participen de la Idea corresponent. RELACIÓ ENTRE ELS DOS MONS ●​ Participació: les coses sensibles són el que són perquè participen de les Idees. ●​ Imitació o model: les Idees funcionen com a models i les coses sensibles en són còpies imperfectes. ●​ Diferència: una cosa particular pot deixar de ser bella o justa, però la Bellesa i la Justícia en si no canvien.

Aquesta teoria resol el problema de com podem tenir coneixements universals en un món on les coses particulars canvien: la raó no es limita a observar objectes concrets, sinó que busca l’essència estable que comparteixen. Jerarquia de la realitat La realitat s’organitza jeràrquicament, de menor a major grau de realitat: 8.​ Imatges i ombres: són representacions de les coses i el nivell més allunyat de la realitat. 9.​ Coses sensibles: objectes materials que percebem. 10.​Objectes matemàtics: realitats que la raó estudia i que són més estables que els objectes físics. 11.​ Idees o Formes: essències universals i immutables. 12.​Idea del Bé: principi suprem, situat al cim de la jerarquia.

Aquesta escala es relaciona amb el símil de la línia, que ordena alhora els nivells de realitat i els graus de coneixement. La Idea del Bé i el símil del sol La Idea del Bé és la realitat suprema del món intel·ligible. No és simplement una cosa bona entre moltes altres: és el principi que fa possible comprendre les altres Idees i orienta el coneixement i l’acció moral. Al símil del sol, Plató compara la funció del Bé en el món intel·ligible amb la funció del sol en el món visible: ●​ El sol il·lumina els objectes i fa possible que els ulls els vegin. ●​ La Idea del Bé fa intel·ligibles les Idees i permet que la raó les conegui. ●​ El sol afavoreix la vida i el creixement en el món visible.

●​ El Bé és el principi suprem que fonamenta la veritat, el coneixement i l’orientació moral. La veritat i la ciència són afins al Bé, però no són el Bé mateix. Conèixer el Bé és imprescindible per actuar correctament en la vida privada i per governar justament la ciutat. El demiürg (Timeu) El demiürg és un ordenador del cosmos, no un creador a partir del no-res. Ordena una matèria preexistent prenent les Idees com a model. El món sensible és imperfecte perquè no reprodueix plenament la perfecció del model intel·ligible. La seva funció és explicar per què el cosmos presenta un ordre, tot i que el món material continua sotmès al canvi.

Dificultats i crítiques a la teoria Al diàleg Parmènides, Plató examina dificultats de la seva pròpia teoria: com es relacionen les coses particulars amb les Idees separades? Hi ha Idees de qualsevol mena de cosa? Com pot una Idea separada explicar els objectes sensibles? L’argument del «tercer home» assenyala el risc d’una regressió infinita: si un conjunt de coses i la seva Idea comparteixen una característica, caldria potser una altra Idea que expliqués allò que tenen en comú, i així successivament. Aristòtil, deixeble de Plató, criticarà especialment la separació entre les Idees i les coses particulars.

Aquesta crítica és important perquè mostra que la teoria de les Idees no és una explicació sense dificultats, sinó una proposta filosòfica que també va ser discutida. 4. EPISTEMOLOGIA: EL CONEIXEMENT Doxa i episteme La teoria del coneixement depèn de la teoria de la realitat. Si el món sensible canvia constantment, els sentits només ens ofereixen informació inestable. Per obtenir un saber universal i estable, la raó s’ha d’orientar cap al món intel·ligible. DOXA (opinió): coneixement vinculat al món sensible. Inclou la conjectura sobre imatges i la creença en les coses que percebem.

No significa que qualsevol opinió sigui sempre falsa, sinó que no té la mateixa estabilitat ni fonament que el coneixement racional. EPISTEME (ciència o coneixement vertader): coneixement vinculat al món intel·ligible. Inclou el raonament matemàtic i la intel·ligència de les Idees. La veritat és objectiva i no depèn només de l’opinió individual o de la convenció social. El símil de la línia: quatre graus Plató divideix una línia en dues grans parts —món sensible i món intel·ligible— i cadascuna en dos graus. Com més amunt s’avança, més estable és l’objecte conegut i més clar és el coneixement. MÓN SENSIBLE = DOXA 13.​EIKASÍA (imaginació o conjectura): coneixement d’ombres, reflexos i imatges.

És el grau més baix perquè es coneixen representacions i no les coses mateixes. 14.​PÍSTIS (creença): coneixement de les coses físiques que percebem, com cavalls, arbres o taules. Continua sent coneixement sensible. MÓN INTEL·LIGIBLE = EPISTEME 15.​DIÁNOIA (raonament): coneixement matemàtic. La raó treballa amb hipòtesis i objectes matemàtics. Un geòmetra pot dibuixar un triangle concret, però el seu raonament tracta del triangle ideal. És un grau intel·ligible, però encara parteix d’hipòtesis. 16.​NÓESIS (intel·ligència): coneixement racional de les Idees i, al cim, de la Idea del Bé. La dialèctica permet examinar les hipòtesis i avançar cap als principis últims.

RESUM PER MEMORITZAR ●​ Sensible: imaginació + creença = doxa. ●​ Intel·ligible: raonament + intel·ligència = episteme. Les matemàtiques encara no són el grau més alt perquè parteixen d’hipòtesis que no sempre justifiquen per si mateixes. La dialèctica, en canvi, examina aquestes hipòtesis i busca els principis que les fonamenten. El mite de la caverna (República VII) Uns presoners encadenats des de petits viuen dins d’una caverna i només poden mirar una paret. Darrere seu hi ha un foc i, entre el foc i els presoners, passen objectes que projecten ombres. Com que no han vist res més, els presoners confonen les ombres amb tota la realitat. Un dels presoners és alliberat.

Al principi, la llum li molesta i li costa distingir els objectes. A poc a poc s’hi acostuma, surt a l’exterior i descobreix que les ombres no eren la realitat completa. Finalment pot contemplar el sol. Després torna a la caverna per explicar als altres què ha descobert, però els presoners poden rebutjar-lo perquè estan acostumats a les seves aparences. SIGNIFICAT DELS ELEMENTS ●​ Caverna: món sensible, realitat tal com la percebem habitualment. ●​ Presoners: persones limitades per la ignorància i les aparences. ●​ Cadenes: prejudicis, hàbits i limitacions que impedeixen qüestionar allò que creiem saber. ●​ Ombres: aparences que es confonen amb la realitat.

●​ Foc: llum limitada que permet veure les ombres dins la caverna. ●​ Alliberament i ascens: educació filosòfica i esforç per canviar la manera de mirar. ●​ Objectes de l’exterior: realitat més autèntica que les ombres; simbolitzen el pas cap al coneixement. ●​ Món exterior: món intel·ligible. ●​ Sol: Idea del Bé, que fa possible el coneixement i orienta l’acció. IDEA FONAMENTAL Educar no és introduir informació en una ànima buida, sinó orientar l’ànima perquè aprengui a mirar i a distingir les aparences de la realitat. El procés és gradual i exigeix esforç: igual que el presoner necessita temps per acostumar-se a la llum, qui aprèn ha de revisar les seves creences.

EL RETORN A LA CAVERNA El retorn té un sentit polític. El filòsof que ha conegut el Bé no ha de quedar-se aïllat contemplant la veritat, sinó que ha de tornar a la ciutat i posar el seu coneixement al servei de la comunitat. Els altres poden rebutjar-lo, en una possible al·lusió al destí de Sòcrates. Així, el mite connecta realitat, coneixement, educació i política. El símil de la navegació La primera navegació es guia pels sentits i per les explicacions basades en allò que percebem físicament. La segona navegació comença quan aquestes explicacions no són suficients: aleshores la raó busca causes i principis intel·ligibles.

El símil expressa el pas d’una explicació centrada en els fenòmens sensibles a una investigació racional més profunda. No significa que l’experiència no tingui cap valor, sinó que no sempre és suficient per explicar les causes i l’essència de les coses. La reminiscència o anamnesi La reminiscència defensa que aprendre és recordar. Abans d’unir-se al cos, l’ànima hauria conegut les Idees; en néixer, aquest coneixement queda oblidat. L’experiència sensible pot despertar-lo: quan veiem dues coses aproximadament iguals, per exemple, podem pensar en la Igualtat en si, que cap parell d’objectes sensibles no realitza perfectament.

Aquesta teoria explica com podem arribar a conceptes universals que no es redueixen a les sensacions i pressuposa la preexistència de l’ànima. Al Menó, Sòcrates ho il·lustra amb un esclau que, mitjançant preguntes, arriba a reconèixer relacions geomètriques. Al Fedó, la percepció de coses iguals ens fa recordar la Igualtat en si. NO S’HA DE CONFONDRE ●​ Reminiscència: explica l’origen del coneixement com a record de les Idees que l’ànima ja havia conegut. ●​ Mite de la caverna: representa sobretot el procés d’educació i alliberament que porta de les aparences a la veritat. La dialèctica La dialèctica és el mètode filosòfic que permet avançar racionalment cap a les Idees i, al cim, cap al Bé.

No és una discussió per guanyar ni una tècnica de persuasió: consisteix a examinar raons, posar a prova hipòtesis i fonamentar les afirmacions. ●​ Dialèctica ascendent: parteix de casos particulars i puja cap a Idees cada vegada més generals. Busca el principi que explica allò que comparteixen les coses; és un moviment de la multiplicitat cap a la unitat. ●​ Dialèctica descendent: un cop coneguts els principis, torna cap als casos particulars per ordenar-los i aplicar el coneixement a situacions concretes. Aquesta aplicació explica per què el filòsof ha de tornar a la ciutat i participar en el govern.

Al Fedre, Plató destaca dos procediments: ●​ Reunió (synagogé): agrupar casos diversos sota una mateixa Idea o concepte general. ●​ Divisió (diaíresis): distingir les espècies d’un concepte seguint-ne les articulacions. La dialèctica s’inspira en el diàleg socràtic, però pretén arribar a un coneixement positiu i fonamentat. A la República és el cim de la formació filosòfica perquè permet examinar les hipòtesis i orientar-se cap al Bé. El mètode socràtic: ironia i maièutica El mètode socràtic és una manera de filosofar mitjançant preguntes i diàleg.

El seu objectiu és examinar les idees de l’interlocutor i buscar definicions de validesa universal sobre conceptes com la justícia, el valor o la pietat. 17.​IRONIA: Sòcrates adopta una actitud de no saber i pregunta a l’interlocutor, que sovint creu que ja coneix la resposta. A través de les preguntes, fa aflorar contradiccions i mostra que aquella seguretat inicial no estava ben fonamentada. 18.​MAIÈUTICA: un cop reconeguda la dificultat, Sòcrates ajuda l’interlocutor a examinar les seves idees i a formular una resposta més coherent i fonamentada. La paraula significa, metafòricament, ajudar a «fer néixer» el coneixement.

L’objectiu no és humiliar l’interlocutor ni imposar-li una resposta, sinó fer-lo pensar i revisar les seves creences. El mètode es relaciona amb l’intel·lectualisme moral: conèixer el bé és essencial per actuar bé, mentre que la ignorància és una causa fonamental de l’error moral. 5. EROS I LA BELLESA L’eròtica platònica En el Banquet i el Fedre, Eros —l’amor— és una força que impulsa l’ànima a cercar la bellesa i el bé. No es redueix a l’atracció física o al desig de posseir un cos: pot convertir-se en un camí d’educació i coneixement. Al Banquet, Eros és presentat com un ésser intermedi, fill de Poros (Recurs) i Penia (Pobresa).

No és plenament savi ni completament ignorant: desitja allò que no té i, per això, simbolitza la recerca filosòfica. Estimar és aspirar a la bellesa i a la saviesa. L’escala de la bellesa: cinc esglaons La presentació de classe resumeix l’escala en CINC esglaons. És aquest esquema el que convé seguir per mantenir-se fidel a les diapositives: 19.​Bellesa dels cossos: l’amor comença amb l’atracció per un cos bell concret. 20.​Bellesa de les ànimes: es descobreix que la bellesa del caràcter, de la virtut i de l’ànima és superior a la bellesa física. 21.​Bellesa de les accions i de les lleis: es reconeix la bellesa de les conductes justes i de les normes ben ordenades.

22.​Bellesa dels coneixements: s’aprèn a valorar la bellesa del saber i de les ciències. 23.​Bellesa en si: culminació del recorregut; és eterna, immutable, universal i no depèn de cap cos ni de cap gust particular. L’escala va del particular a l’universal i del sensible a l’intel·ligible. És un exemple de dialèctica ascendent: l’amor comença amb una experiència sensible, però pot educar el desig fins a orientar-lo cap al coneixement de la Bellesa en si. El mestre pot orientar el procés, però qui aprèn hi ha de participar activament. La Bellesa en si i la participació Cap objecte bell concret no és la Bellesa en si.

Un cos pot envellir, una obra pot desaparèixer i una persona pot deixar d’agradar-nos; en canvi, la Bellesa en si no neix ni desapareix ni canvia. Les coses particulars són belles perquè participen de la Bellesa en si. Això connecta l’eròtica amb la teoria de les Idees: l’amor pot començar en el món sensible, però el seu objectiu filosòfic és arribar a una realitat universal i estable. També connecta Eros amb la dialèctica, perquè tots dos descriuen un ascens des de les coses particulars fins a una realitat més universal. Eros i Psique La presentació inclou l’escultura Eros i Psique d’Antonio Canova com a imatge vinculada a l’eròtica platònica.

És un suport visual per introduir el tema de l’amor; no s’ha de confondre la representació artística amb la teoria filosòfica mateixa. 6. ÈTICA: EL BÉ, LA VIRTUT I LA JUSTÍCIA La Idea del Bé com a criteri moral Per a Plató, el Bé és objectiu: no depèn només de l’opinió personal, del costum o de la conveniència. La Idea del Bé permet distingir què és realment bo i just. Per viure bé no n’hi ha prou amb seguir allò que la majoria considera correcte; cal educar la raó i orientar l’ànima cap al Bé. Aquesta idea connecta l’ètica amb l’ontologia i l’epistemologia: el Bé és una realitat intel·ligible, i per actuar bé cal conèixer-lo.

Intel·lectualisme moral Plató hereta de Sòcrates l’intel·lectualisme moral: la virtut està vinculada al coneixement i, per tant, es pot ensenyar. Qui comprèn veritablement el bé té motius per actuar bé; el mal s’explica, en bona part, per la ignorància o per una comprensió deficient del bé. Això no vol dir que memoritzar una definició del bé garanteixi automàticament una conducta correcta. Cal una educació que transformi el caràcter, ordeni els desigs i faci que la raó pugui dirigir l’ànima. Les quatre virtuts ●​ SAVIESA O PRUDÈNCIA: correspon a la part racional. Permet conèixer i jutjar bé, i dirigir el conjunt de l’ànima. ●​ FORTALESA O VALENTIA: correspon a la part irascible.

Manté el coratge i la fermesa al servei de la raó. ●​ TEMPRANÇA O MODERACIÓ: regula els desigs i afavoreix l’acord entre les parts de l’ànima. ●​ JUSTÍCIA: apareix quan cada part compleix la seva funció i el conjunt queda ordenat. La justícia no és només obeir normes externes. En l’individu és harmonia interior: la raó governa, la part irascible coopera i els desigs no dominen el conjunt. Per això Plató considera que la persona justa és més ordenada i feliç que la injusta, encara que aquesta última pugui obtenir avantatges externs.

Ètica universalista i antih edonista L’ètica platònica és universalista perquè defensa que els valors morals no són simples convencions ni depenen dels gustos individuals. També és antih edonista en el sentit que la vida bona no consisteix a perseguir qualsevol plaer immediat: els desigs han d’estar ordenats per la raó i orientats cap al Bé. Això no implica negar qualsevol plaer, sinó rebutjar que el plaer sigui el criteri suprem de la vida bona. La justícia personal i la justícia política estan connectades: la ciutat justa ha de crear condicions perquè el conjunt pugui viure bé, i l’individu just ha de mantenir ordenades les parts de la seva ànima. 7.

POLÍTICA: KALLÍPOLIS I LA CIUTAT JUSTA El projecte polític de Plató La crisi d’Atenes i la condemna de Sòcrates provoquen en Plató una profunda desconfiança envers la política del seu temps. Considera perillós que les decisions col·lectives depenguin de l’opinió, la persuasió o els interessos particulars. No renuncia a la política: vol reformar-la mitjançant el coneixement i l’educació. La idea central és que una ciutat no pot governar-se bé si els seus dirigents no saben què són el Bé i la Justícia. Per això defensa que el govern ha de recaure en persones formades filosòficament.

Kallípolis: la ciutat justa Kallípolis significa «ciutat bella» i és el model ideal de ciutat justa que Plató exposa a la República. No és una ciutat històrica que arribés a construir-se, sinó un model teòric per valorar les ciutats reals. La ciutat s’organitza en tres grups, relacionats amb les tres parts de l’ànima: 24.​GOVERNANTS-FILÒSOFS (or): corresponen a la part racional i a la saviesa. Han de governar perquè coneixen el Bé i poden prendre decisions orientades al bé comú. 25.​GUARDIANS O AUXILIARS (argent): corresponen a la part irascible i a la fortalesa. Defensen la ciutat i mantenen la disciplina.

26.​PRODUCTORS I ARTESANS (bronze i ferro): corresponen a la part concupiscible i a la temprança. Produeixen els béns materials necessaris per a la comunitat. La justícia política consisteix que cada grup compleixi la funció que li correspon sense usurpar la de les altres. Igual que en l’individu just la raó dirigeix l’ànima, en la ciutat justa han de dirigir els més savis. És un model jeràrquic i no igualitari en les funcions: Plató considera que l’ordre i el bé comú exigeixen que cadascú exerceixi la tasca per a la qual està més capacitat.

La justícia en la ciutat i en l’individu A la República, Plató proposa estudiar primer la justícia en una ciutat, perquè és més fàcil observar-la en una realitat gran, i després traslladar el resultat a l’individu. La ciutat i l’ànima tenen una estructura comparable: totes dues presenten tres parts o grups que han de complir la seva funció. CIUTAT JUSTA: els governants governen amb saviesa, els guardians defensen amb fortalesa i els productors sostenen materialment la comunitat. La justícia apareix quan cada grup fa la seva tasca i el conjunt està ordenat. INDIVIDU JUST: la raó governa, la part irascible li dona suport i la part concupiscible es manté moderada.

La justícia és una virtut interior, no només una conducta externa. Una persona justa no és simplement algú que compleix les lleis: és algú que té la seva ànima ordenada. Aquesta analogia és una de les connexions més importants de Plató: la ciutat justa és com una ànima ordenada a gran escala, i l’individu just reflecteix en el seu interior l’ordre que Plató vol per a la ciutat. El mite dels metalls El mite dels metalls —també anomenat mite de la terra autòctona en el material— és una narració simbòlica segons la qual els ciutadans són germans, però tenen metalls diferents a l’ànima: ●​ Or: governants-filòsofs, vinculats a la part racional i a la saviesa.

●​ Argent: guardians, vinculats a la part irascible i a la fortalesa. ●​ Bronze i ferro: productors, vinculats a la part concupiscible i a la temprança. El mite legitima simbòlicament l’organització jeràrquica de la ciutat. Tanmateix, el mateix relat permet excepcions: pares d’or poden tenir descendència de bronze, i fills de pares productors poden mostrar aptituds d’or. Per això els infants han de ser observats i educats, i se’ls ha d’assignar una funció segons les seves capacitats, no només segons l’origen familiar. El filòsof-governant A la República, Plató defensa que els filòsofs han de governar o que els governants han de filosofar de debò.

El poder polític i la filosofia han de coincidir en les mateixes persones. El filòsof-governant no ha de ser escollit perquè sigui ric, popular o ambiciós, sinó perquè ha arribat a conèixer la Idea del Bé. Ha de saber distingir les aparences de la realitat, estimar la veritat, examinar arguments i orientar les decisions cap al bé comú. Hi ha una paradoxa: el millor governant no és qui busca el poder per ambició, sinó qui estaria disposat a dedicar-se a la filosofia però accepta governar per deure. Després de sortir de la caverna i conèixer el Bé, ha de tornar a la ciutat i posar el seu coneixement al servei de tothom.

La llei no ha de procurar el privilegi d’una sola classe, sinó la felicitat del conjunt de l’Estat. Les dones guardianes A la República, Plató sosté que les dones que tenen les aptituds adequades poden rebre la mateixa formació i exercir funcions de guardianes o governants. La funció ha de dependre de les capacitats naturals i no només del sexe. És una proposta poc habitual en el seu context. Tanmateix, Plató també manté algunes afirmacions pròpies dels prejudicis de la seva època, com la idea que les dones són generalment més febles que els homes. Per tant, la seva proposta no equival a una defensa moderna de la igualtat en tots els sentits.

Paideia: educació i formació La paideia és la formació integral de la persona i del ciutadà. No consisteix només a acumular informació: transforma la manera de pensar, educa el caràcter i orienta l’ànima cap al Bé. La formació varia segons la funció social: ●​ PRODUCTORS: reben una educació més limitada i centrada en les habilitats necessàries per a la seva activitat. ●​ GUARDIANS: reben educació física i musical, així com formació moral i cívica orientada al valor, la disciplina i el servei a la ciutat. ●​ FUTURS GOVERNANTS: els més aptes continuen amb un procés llarg d’estudis matemàtics, dialèctica i experiència política.

ESQUEMA IDEAL DE FORMACIÓ DELS FUTURS GOVERNANTS ●​ Fins als 20 anys: formació comuna, música, gimnàstica i educació del caràcter. ●​ De 20 a 30 anys: matemàtiques —aritmètica, geometria, astronomia i harmonia— per educar la raó. ●​ De 30 a 35 anys: dialèctica, examen de les hipòtesis i ascens cap als principis. ●​ De 35 a 50 anys: experiència pràctica i responsabilitats polítiques. ●​ A partir dels 50 anys: els més aptes poden governar, després d’haver conegut el Bé i adquirit experiència. Les edats són l’esquema ideal de la República, no un itinerari històric aplicat literalment.

La formació matemàtica prepara la raó i la dialèctica és el cim dels estudis perquè obliga a fonamentar el coneixement. Propietat, família i regulació de la reproducció Per evitar que els interessos privats, la riquesa i els vincles familiars interfereixin en el bé comú, Plató proposa mesures estrictes per a la classe guardiana i els governants. Aquestes classes no han de viure com una elit que acumula propietats; en el model de la República, la família privada tradicional queda restringida o substituïda per una criança col·lectiva dels infants.

La presentació i els apunts anomenen eugenèsia les mesures de regulació de les unions i la reproducció dins la classe guardiana, orientades per Plató a afavorir el naixement de persones aptes per a les funcions de defensa i govern. Cal explicar-ho com una proposta política antiga, jeràrquica i coercitiva, no com una pràctica mèdica moderna ni com una idea aplicable avui. Aquestes mesures s’adrecen sobretot als guardians i governants; no s’han de generalitzar automàticament a tota la població.

El comunisme platònic és sobretot polític i afecta aquestes classes: limitar la propietat privada i la família particular pretén evitar la corrupció i fer que els guardians serveixin la ciutat en lloc d’enriquir-se. No és el mateix que una teoria econòmica moderna. La degradació dels règims polítics A la República VIII, Plató presenta una degradació de les formes de govern. L’ordre, de millor a pitjor, és: 27.​ARISTOCRÀCIA: govern dels millors, és a dir, dels més savis i virtuosos. No significa necessàriament govern de famílies nobles o de rics. És el règim ideal perquè la raó i el coneixement del Bé dirigeixen la ciutat.

28.​TIMOCRÀCIA: el poder passa als qui valoren sobretot l’honor, el prestigi i la força militar. La part irascible domina més que la racional; es valoren la victòria i la disciplina per damunt de la saviesa. 29.​OLIGARQUIA: el poder queda en mans d’una minoria rica. La riquesa es converteix en el criteri per governar i creix la distància entre rics i pobres. La ciutat queda dividida en grups amb interessos oposats. 30.​DEMOCRÀCIA: sorgeix com a reacció contra l’oligarquia i reivindica la llibertat i la participació. Plató en critica el que considera un excés de llibertat, el debilitament de l’autoritat i la manca d’un criteri comú orientat al Bé.

Segons ell, el desordre pot permetre que un líder demagog es presenti com a salvador. 31.​TIRANIA: el líder aprofita el desordre, concentra el poder, elimina les llibertats i governa segons els seus desigs i interessos. És el règim més allunyat de la justícia. PROCÉS DE DEGRADACIÓ Quan la saviesa deixa de dirigir, passen a dominar successivament l’honor, la riquesa, una llibertat que Plató considera desordenada i, finalment, el desig de poder del tirà. La ciutat passa d’un ordre racional a una situació de desordre i dominació. Aquesta és la crítica platònica, especialment a la democràcia atenesa del seu temps. No s’ha de presentar com una descripció neutral de totes les democràcies actuals.

La presentació també relaciona cada règim amb un tipus de caràcter: la ciutat i l’ànima individual tenen estructures comparables. La revisió de les Lleis A l’obra de vellesa Lleis, Plató modera alguns aspectes del projecte ideal de la República. Dona més importància a les condicions pràctiques, a les lleis i a un model de ciutat possible, no només a la ciutat ideal. El material de classe descriu aquesta posició com una aproximació més mixta entre el govern dels savis i la participació ciutadana, amb més espai per a la propietat privada i una regulació del matrimoni en lloc de la seva abolició per a les classes dirigents. 8.

CONNEXIONS CLAU I COMENTARI DE TEXT El sistema de Plató en una cadena Món sensible canviant / món intel·ligible estable → doxa / episteme → raó i ànima capaces de conèixer les Idees → Idea del Bé com a criteri del coneixement i de l’acció → ordre de l’ànima i virtut → justícia de la ciutat → govern dels filòsofs formats mitjançant la paideia. Aquesta cadena permet explicar per què la política de Plató depèn de la seva teoria del coneixement: només qui coneix el Bé pot governar amb criteri objectiu i orientar la ciutat cap a la justícia.

Relacions que convé saber explicar ●​ Teoria de les Idees i coneixement: només les realitats estables permeten un saber estable; per això la raó s’orienta cap a les Idees. ●​ Símil de la línia i caverna: la línia classifica els graus de realitat i de coneixement; la caverna representa el procés d’educació que permet ascendir de l’aparença a la veritat. ●​ Reminiscència i ànima: si aprendre és recordar les Idees, l’ànima ha d’haver existit abans de la vida corporal. ●​ Dialèctica i govern: el filòsof ascendeix racionalment fins als principis i després ha de tornar a aplicar el coneixement a la ciutat.

●​ Ànima i ètica: la justícia personal és l’harmonia de les tres parts, amb la raó al comandament. ●​ Ètica i política: la ciutat justa reflecteix l’ordre de l’ànima; cada grup compleix la seva funció i el conjunt s’orienta al bé comú. ●​ Eros i dialèctica: l’escala de la bellesa ascendeix del cos concret a la Bellesa en si i exemplifica el pas del particular a l’universal. ●​ Cos, catarsi i coneixement: la filosofia ajuda a no quedar dominat pels desigs corporals i orienta l’ànima cap a les realitats intel·ligibles. Distincions que no s’han de confondre ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ ●​ Món sensible ≠ món intel·ligible. Doxa ≠ episteme.

Eikasía ≠ pístis: la primera tracta d’imatges; la segona, de coses sensibles. Diánoia ≠ nóesis: la primera és raonament matemàtic basat en hipòtesis; la segona és intel·ligència de les Idees i dels principis. Reminiscència ≠ mite de la caverna: la primera explica el coneixement com a record; la segona representa sobretot l’educació i l’alliberament. Dialèctica ≠ retòrica: la dialèctica busca fonamentar la veritat; la retòrica pot limitar-se a persuadir. Cos ≠ ànima: són dimensions diferents de l’ésser humà, amb funcions i característiques oposades en el dualisme platònic.

Justícia platònica ≠ igualtat de funcions: a la República significa que cada part de l’ànima i cada grup social compleix la funció que li correspon dins l’ordre del conjunt. Aristocràcia platònica ≠ govern dels rics: significa govern dels millors en saviesa i virtut. Kallípolis ≠ ciutat històrica: és un model ideal exposat a la República. Com comentar un text de Plató 32.​Identifica el tema i la pregunta filosòfica: de què tracta el fragment —ànima, coneixement, Bé, justícia, política, etc.—? 33.​Formula la tesi amb paraules pròpies: quina idea defensa Plató? No et limitis a repetir una frase del text.

34.​Defineix els conceptes clau: explica els termes filosòfics que siguin necessaris per entendre l’argument. 35.​Reconstrueix l’argument: quines raons dona Plató? Com es connecten? Quina conclusió vol establir? 36.​Relaciona el fragment amb el sistema: vincula’l amb altres conceptes només quan sigui pertinent. Per exemple, un text sobre la reminiscència es pot relacionar amb la preexistència de l’ànima. 37.​Si hi apareix un mite o una imatge, explica què simbolitzen els elements i quina funció filosòfica tenen. 38.​Si et demanen comparar, tria un criteri clar i diferencia les posicions sense barrejar-les.

En un comentari, és millor explicar dues o tres connexions de manera precisa que enumerar molts conceptes sense justificar la relació.

Més apunts d'Història de la Filosofia

Exàmens, temes i apunts de Història de la Filosofia

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat