Apunts de Filosofia: La Filosofia de Plató

I 24 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

PLATÓ De Plató es conserva quasi tota l'obra. Totes les obres de Plató —tret de l'Apologia de Sòcrates i les Lleis— estan escrites en forma de diàleg amb Sòcrates i altres personatges importants. Els més importants són Apologia de Sòcrates, Fedó, Protàgores, El Banquet i La República. 3. La concepció dual de la realitat a) Punt de partida de l'idealisme de Plató: Plató es pot considerar continuador d'una línia de pensament anomenada Racionalisme, començada per Parmènides i els Pitagòrics, i que tindrà una clara continuació amb els estoics primer i amb el Cristianisme després.

Per força, ha d'haver una altra realitat immaterial que superi aquesta, que la millori i la faci digna de l'intel·lecte de l'home. Es pot pensar com l'existència d'alguna divinitat, una ànima immortal i eterna o una vida més enllà (premi). Per ell, la realitat és dual: El món material o món sensible, que tenim davant nostre, format per tot allò que els nostres sentits poden veure, tocar, tastar, etc, i que copia el següent. El món de les idees o món intel·ligible, format pel que podem percebre amb la raó. El mot idea nosaltres el fem servir sovint com a sinònim d'ocurrència, pensada.

En canvi, per a Plató el mot idea (eidos) vol dir entitat externa, concepte, imatge mental, que només pot ser «vista» per la ment. Les idees platòniques són immaterials, intemporals, immutables, només assequibles a través de la ment. A més, aquestes idees, segons Plató, són úniques, i són les mateixes per a tothom. Però no totes les idees són del mateix tipus. N'hi ha les relatives a coses materials (bicicleta), les relatives a conceptes matemàtics, les idees abstractes (l'amor) i la idea del bé. b) El món material «participa» del món de les Idees. Aquests dos mons no són del tot independents.

El món material està format per les còpies, les ombres, de les veritables idees, que són les qui constitueixen el coneixement veritable. 5. L'ànima humana Plató ni es planteja la possibilitat d'argumentar o demostrar l'existència de l'ànima. Per a ell, és indiscutible. L'home està format per un aliatge de cos i ànima, per una unió accidental, i només per algun temps. Tan diferents són les dues parts que la mort s'explica com una separació d'ambdós: el cos és pura matèria i l'ànima és immortal. Aquesta té tres parts: Part racional. És el pensament. Localitzada al cap. L'auriga la representa Part irascible (= fogosa, coratjosa). Són els afectes nobles (valor, amor a la pàtria, etc.).

Localitzada al pit. El cavall blanc la representa Part concupiscible (= impulsiva). És l'instint animal que tothom té innat. Localitzada al ventre. El cavall negre la representa. Plató utilitza el mite per il·lustrar. El Mite del Carro Alat és a la obra Fedre. El mite compara l'ànima humana amb un carro alat o «força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats». L'auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls, un dels quals és bell, bo i obedient, mentre que l'altre és lleig, dolent i rebel. El cavall obedient simbolitza les tendències positives i el rebel simbolitza les tendències negatives.

L'auriga simbolitza la capacitat inteŀlectual o pensament, i és l'encarregat de portar el carro pel bon camí, tasca no sempre fàcil. Si els cavalls tenen ales són al món de les idees, i si no les tenen, són al món sensible. L'ànima, simbolitzada en el carro alat, viu i es mou en el món de les idees; aquest és el seu lloc i casa seva. Allà es dedica únicament a passejar per la volta celest, tot seguint els déus, i en companyia de la resta d'ànimes immortals. Si l'auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies a les ales, enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees en companyia de les divinitats.

Ara bé, si els cavalls se li revolten i no sap enlairar-los, pot perdre el control i l'equilibri, tot fent caure el carro (l'ànima) i perdent les ales que el feien volar, amb la qual cosa cau al món de les coses materials. Allà l'ànima «s'agafa a alguna cosa sòlida, on s'estableix, i pren un cos terrestre». Aquesta ànima caiguda, sense ales i empresonada en un cos terrestre ha perdut el record. El seu desig més gran és retornar al seu món original. Aquest mite confirma la preexistència de l'ànima. Aquesta vivia en un primer moment en el món de les Idees, i a conseqüència d'un mal comportament, algunes ànimes són castigades a viure dintre d'un cos.

Per poder tornar a aquell paradís originari, l'ànima haurà de passar per un llarg període de reencarnacions (d'uns 10.000 anys), on s'haurà de purificar, dedicant-se per sobre de tot a l'estudi, la reflexió i la filosofia, i abandonant tant com sigui possible les "temptacions". Al llarg d'aquest procés, l'ànima es reencarnarà en un tipus d'ésser humà o en un altre segons quin hagi estat el seu esforç. Els que s'hagin comportat millor es reencarnaran en un filòsof o en un rei. Els qui hagin estat "dolents" es reencarnaran en pagesos o sofistes, que és la pitjor reencarnació de totes.

Després d'aquest període de purificació, tindrà lloc una mena de Gran Judici, on les ànimes que han usat dignament la pròpia raó tornaran després del període de prova terrena a l'estat originari. Les que n'hagin fet un ús indigne continuaran transmigrant de cos en cos. El retorn de l'ànima al seu món natural requereix de fer renéixer les ales. 6. El nostre procés de coneixement a) La metàfora de la línia: els 2 nivells (i els 4 subnivells) del coneixement La concepció del coneixement que té Plató es relaciona directament amb la seva concepció dual de la realitat que acabem d'explicar.

D'una banda coneixem el món material a través dels sentits, i d'altra banda coneixem les Idees gràcies a la reflexió inteŀlectual. Plató fa servir una metàfora per explicar els dos nivells de coneixement (metàfora de la línia). Cada meitat es divideix en dos segments, i la línia queda dividida en quatre segments, quatre graus que representen tant els modes de conèixer com els continguts: El coneixement sensible: és aquell que s'obté a partir de l'experiència directa i quotidiana, és a dir, allò que veiem, sentim, toquem, etc. És un coneixement superficial i pobre, que a més no requereix cap esforç.

És un coneixement enganyós i poc fiable, que per tant no pot servir de fonament per a un coneixement veritable. 1. La eikasia (la imaginació); és el coneixement més pobre, ja que és format per les representacions creades per la meva imaginació, les conjectures. 2. La pistis (la creença). Són les sensacions que els nostres sentits han copsat del món exterior: els objectes i éssers particulars que hem vist, sentit, tocat directament, sense res ni ningú que faci d'intermediari. El coneixement inteŀlectual: és el que s'obté de la reflexió i el desenvolupament de la raó (coneixement de les Idees). És un coneixement profund, que no està a l'abast de qualsevol.

Per això és un coneixement autèntic i que té molt de mèrit, ja que per arribar-hi cal esforç i sacrifici. 1. La diánoia (coneixement raonat) implica un salt qualitatiu molt important. Aquí es produeix el pas del particular a l'universal. 2. la nóesis (el coneixement de les Idees), és el saber rigorós que proporciona el coneixement científic, i que és captat només per intuïció inteŀlectual. Implica el coneixement perfecte, l'autèntic coneixement. b) La reminiscència: conèixer és recordar Per tant, si cap veritat no es pot assolir per experiència, a partir del món sensible, llavors com la podem aconseguir?

Plató té una curiosa teoria: afirma que el coneixement s'assoleix per mitjà del record, de la reminiscència. Conèixer és recordar. Tal com explica en el Mite del Carro Alat, els homes posseeixen una ànima que en un temps primigeni, quan no existien els homes de carn i ossos, havia viscut al Món de les Idees i les havia pogut conèixer, pel que feia el seu coneixement perfecte. Per alguna mena d'accident, l'ànima cau al món sensible, i se li esborra o oblida la contemplació anterior. Per tant haurà de fer un gran esforç per tornar a representar-se el món ideal i sortir del fons de la caverna de la ignorància. 7. Política a) La República.

Els ideals polítics de Plató Les idees polítiques de Plató, com de seguida s'explicarà, estan a la base de totes les ideologies feixistes i totalitàries que hi ha hagut a la història. Explica a la seva biografia que no veu amb bons ulls un sistema polític de tipus democràtic. Per Plató no n'hi ha prou amb ser bo, honrat i just individualment: cal també que la ciutat tingui unes lleis i uns governants justos, i segons ell el sistema democràtic no ho va ser. Per això Plató dissenya sobre el paper el que hauria de ser una societat perfecta.

A La República, la seva obra més important i extens, crea una de les primeres utopies de la història, un sistema polític dur i exigent que haurà de posar fi a la demagògia, pròpia dels sistemes democràtics, i que haurà de proporcionar a l'Estat la màxima estabilitat. b) Com hauria de funcionar una ciutat? Plató va projectar una societat aparentment perfecta, en la qual l'home podria aconseguir, individual i coŀlectivament, la màxima felicitat. L'Estat és molt més important que l'individu. Aquest ha de sacrificar el que calgui per garantir l'estabilitat de l'Estat.

Si tothom fa la feina que li ha estat encomanada, si tothom compleix la llei al peu de la lletra, no hi haurà cap problema i l'Estat funcionarà bé. La meva felicitat individual és, doncs, irrellevant. c) Cal que governin els més savis (= els filòsofs). Les tres classes socials Plató creu que si cadascú fa la feina que se li encomana i cap altra cosa, la societat ha de funcionar a les mil meravelles. Aquesta és una de les claus de l'èxit. Perquè si cadascú pretén fer coses per a les quals no està preparat, el caos està servit.

Igual com una persona és sàvia i equilibrada, si hi ha harmonia entre les tres parts de la seva ànima (el pensament, les virtuts i els impulsos), així també un Estat és savi i equilibrat si hi ha harmonia entre les seves parts (les tres classes socials). Aquest estat utòpic que proposa Plató s'organitza segons la feina o activitat de cada membre. És un model de ciutat-estat on l'especialització de les tasques socials respon únicament a la naturalesa moral: pertànyer a un grup o un altre no es fonamenta en criteris econòmics ni de llinatge, sinó en criteris purament morals i inteŀlectuals. Els educadors decidiran el futur laboral.

Per saber a quina tasca s'ha d'aplicar cada persona, cal fer un seguiment acurat del seu procés educatiu, que es determinarà en funció de la part de l'ànima que més predomina en cadascun de nosaltres: Governants / educadors: La part racional de l'ànima afavoreix el seny, la prudència, que és la qualitat que haurien de tenir tots els qui es dediquin a governar i a educar els joves. Els governants han de ser filòsofs, o els filòsofs han de ser els governants; ells són els únics capaços de redreçar la ciutat en el camí del Bé.

Aquests també s'encarregaran de la formació i l'educació dels futurs ciutadans, i també alternaran la seva dedicació a la política amb èpoques dedicades a la formació i l'estudi de la filosofia i la dialèctica. Caldrà que des de petits demostrin afany per aprendre. Guardians: La part irascible de l'ànima afavoreix la fortalesa i la valentia, que són les qualitats pròpies dels guardians o guerrers. Aquests seran els encarregats de mantenir l'ordre dins de la ciutat, i defensar-la contra qualsevol agressió exterior. Però guerrer no pot ser-ho qualsevol, cal triar-los que tinguin unes qualitats físiques. Hauran de ser valents, temibles amb els enemics però mansos.

Treballadors: La part concupiscible de l'ànima afavoreix la moderació o temprança, que és la qualitat pròpia dels treballadors. Seran encarregats de proporcionar allò imprescindible per a la supervivència: roba, menjar, estris, armes, habitatges, etc. d) La Justícia, principal objectiu del sistema Un Estat només serà just si hi trobem les tres virtuts abans esmentades i que constitueixen l'essència de la Justícia: la saviesa, la valentia i la moderació. L'Estat és savi si està regit pels més savis. L'Estat és valent si ho són els qui l'han de defensar (guardians) L'Estat és moderat si tothom té clar que són els més savis els qui han de governar.

Una persona serà justa si hi ha un bon equilibri entre les seves tres parts de l'ànima: La part racional és la que ha de "manar" sobre la resta de parts (irascible i concupiscible). És la que ha de prendre les decisions i guiar la persona pel camí del Bé. La part irascible o fogosa ha d'estar en tot moment al servei del seny i la saviesa de la part racional, per no fer caure la persona en la temeritat i la violència innecessària. La part concupiscible o impulsiva ha d'estar guiada per la moderació, a fi que la persona tingui clar que és el seny, i no els impulsos, qui ha de governar els seus actes.