Plató: la caverna, la justícia i l'Estat ideal. Selecció de textos i material de estudi

Actualitzat el · AprenAI

Apunts i selecció de textos de La República de Plató, amb presentació de context, teories metafísiques, epistemològiques, antropològiques, ètiques i polítiques, i una proposta d'activitat de reflexió sobre la caverna digital.

Història de la Filosofia · Selectivitat (PAU Catalunya)

98 pàgines · 13 temes

Índex

  1. 1. Metafísica: la caverna i la sortida cap al coneixement del Bé · p. 4-7
  2. 2. Epistemologia: dialèctica i graus del coneixement · p. 8-10
  3. 3. Antropologia, ètica i política: la justícia i l'origen de l'Estat · p. 11-17
  4. 4. Política: l'Estat just i les seves quatre virtuts · p. 18-23
  5. 5. Ètica: l'ànima justa i les tres parts de l'ànima · p. 24-32
  6. 6. Introducció: context històric, biografia i obres de Plató · p. 37-42
  7. 7. Glossari filosòfic · p. 43-44
  8. 8. Metafísica: la teoria de les Idees · p. 45-55
  9. 9. Epistemologia: la teoria de la reminiscència i el símil de la línia · p. 56-67
  10. 10. Antropologia: dualisme psicofísic i aspectes de l'ànima · p. 68-75
  11. 11. Ètica: la teoria de la virtut i l'ànima justa i feliç · p. 76-79
  12. 12. Política: la crítica a la democràcia i la polis ideal · p. 80-89
  13. 13. Diari filosòfic: vivim atrapats en una caverna digital? · p. 90-97

1. Metafísica: la caverna i la sortida cap al coneixement del Bé

2. Epistemologia: dialèctica i graus del coneixement

3. Antropologia, ètica i política: la justícia i l'origen de l'Estat

4. Política: l'Estat just i les seves quatre virtuts

5. Ètica: l'ànima justa i les tres parts de l'ànima

6. Introducció: context històric, biografia i obres de Plató

7. Glossari filosòfic

8. Metafísica: la teoria de les Idees

9. Epistemologia: la teoria de la reminiscència i el símil de la línia

10. Antropologia: dualisme psicofísic i aspectes de l'ànima

11. Ètica: la teoria de la virtut i l'ànima justa i feliç

12. Política: la crítica a la democràcia i la polis ideal

13. Diari filosòfic: vivim atrapats en una caverna digital?

Text del document

2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? Selecció de textos Material adaptat per Gerard Manchado Puig 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? Índex 1. Metafísica [La República. Llibre VII (514a-520a)] ............................................................................... 4 1.1. Situació d’inici: els presoners dins de la caverna (1r grau de l’ésser i del coneixement) ......................... 4 1.2. Alliberament de les cadenes (2n grau de l’ésser i del coneixement) ........................................................ 4 1.3.

Sortida de la caverna (3r grau de l’ésser i del coneixement) .................................................................... 5 1.4. Contemplació directa del sol (4t grau de l’ésser i del coneixement) ....................................................... 5 1.5. Retorn a la caverna (el que ha comprès la veritat) ................................................................................... 5 1.6. Significat últim i interpretació de l’al·legoria ........................................................................................... 6 1.7.

Aquells que han arribat al veritable coneixement potser no vulguin ocupar-se dels assumptes públics i, si tornen, semblaran a ulls de la resta uns ignorants .................................................................................... 6 1.8. L’ànima s’ha d’apartar del cos per centrar-se en el coneixement del Bé ................................................. 6 1.9. Qui no coneix el Bé no ha de governar i s’ha d’obligar a governar qui el coneix perquè l’objectiu últim és el bé comú de la polis ................................................................................................................................... 7 2. Epistemologia [La República.

Llibre VII (532b-535a)] ........................................................................ 8 2.1. En què consisteix la dialèctica? ................................................................................................................ 8 2.2. Descripció de l'ascensió dialèctica en el mite de la caverna ..................................................................... 8 2.3. Quins són els tipus de coneixement que hi ha fins a arribar al coneixement dialèctic? ......................... 8 2.4. Quins tipus de coneixement són ciència i quins simple opinió? ............................................................ 9 2.5.

Enumeració dels graus del coneixement i dels seus objectes d’estudi..................................................... 9 2.6. La dialèctica s'ocupa del coneixement de les essències fins a arribar a la Idea del Bé, per això l'han d'aprendre els futurs governants ..................................................................................................................... 9 3. Antropologia, ètica i política [La República. Llibre II (368c-376c)] ................................................ 11 3.1. Tema d'investigació: què és la justícia i què la injustícia ....................................................................... 11 3.2.

Al·legoria de les lletres grosses i les petites.............................................................................................. 11 3.3. S'ha d'investigar què és la justícia, primer en l'Estat i després en l'individu ......................................... 11 3.4. Quin és l’origen de l'Estat? ..................................................................................................................... 12 3.5. Quines són les necessitats que hauran de cobrir les classes productives? ............................................. 12 3.6. Cada individu té una idoneïtat natural per exercir una tasca específica en la qual s'ha d'especialitzar 12 3.7.

Quin és l'origen de la societat i de l'Estat? ............................................................................................. 13 3.8. Com s’evoluciona des d'un Estat bàsic (sa) a un Estat luxós (enfebrat)? ............................................. 14 3.9. Quines són les necessitats que haurà de cobrir la classe dels guerrers i dels guardians? ....................... 15 3.10. Quines són les qualitats que han de posseir els guerrers i els guardians ............................................. 16 4. Política [La República. Llibre IV (427c-434d)] .................................................................................... 18 4.1.

Fundat l’Estat, ara s’ha d’investigar què és la justícia i la injustícia, en què es diferencien i quina de les dues ens pot portar a la felicitat..................................................................................................................... 18 4.2. L’Estat correctament fundat haurà de ser completament bo: savi, coratjós, moderat i just ............... 18 4.3. L’Estat és savi quan és prudent, quan es fonamenta en la saviesa, un tipus de coneixement només accessible a una minoria (els guardians perfectes: el filòsof rei) ................................................................... 18 4.4.

L’Estat és coratjós quan és capaç de fer respectar les lleis que s’han transmès per l’educació: aquesta virtut és la pròpia de la classe dels guardians................................................................................................. 19 4.5. L’Estat és moderat quan la població ordena i controla els seus plaers i apetits .................................... 20 4.6. L’Estat és just quan cada un fa el que li correspon per naturalesa de manera adequada ..................... 21 4.7.

L’excel·lència i la justícia de l’Estat rau en el fet que cada un faci el que li és propi sense ficar-se en les tasques que són pròpies dels altres ................................................................................................................ 22 Material adaptat per Gerard Manchado Puig 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 4.8. L’Estat és injust quan les tres classes socials es dispersen en múltiples tasques i es fiquen les unes en les funcions de les altres ...................................................................................................................................... 22 5. Ètica [La República.

Llibre IV (434d-445e)] ......................................................................................... 24 5.1. Un individu és just quan la seva ànima posseeix les mateixes virtuts que l’Estat just .......................... 24 5.2. La justícia en l’Estat no té cap altre origen que la virtut dels individus que en formen part ............... 24 5.3. Es poden distingir en l’ànima tres aspectes: pel primer aprenem, pel segon som coratjosos i pel tercer desitgem els plaers .......................................................................................................................................... 25 5.4.

Es pot distingir en l’ànima un aspecte racional (que raona) i un d’irracional (que satisfà els apetits i cerca els plaers sensuals) ................................................................................................................................ 27 5.5. El coratge pertany a l’aspecte racional, a l’irracional o té entitat pròpia? ............................................. 27 5.6. El coratge té entitat pròpia diferent de l’aspecte racional i de l’apetitiu de l’ànima ............................. 28 5.7. Podem concloure que a l’ànima hi ha les mateixes classes i en el mateix nombre que a l’Estat ........... 28 5.8.

Les causes que fan que un Estat sigui just són les mateixes que fan que un individu sigui just] ......... 29 5.9. L’individu serà just quan cada un dels aspectes de l’ànima faci la funció que li és pròpia de manera adequada ........................................................................................................................................................ 29 5.10. Es defineixen les tres virtuts en l’individu: la saviesa, el coratge i la moderació ................................. 29 5.11.

La justícia en l’individu fa referència al seu interior: que cada aspecte de l’ànima faci allò que li pertoca i no es fiqui en les tasques dels altres aspectes ............................................................................................... 30 5.12. La injustícia apareix quan hi ha disputa i intromissió entre els diferents aspectes de l’ànima. El resultat és la ignorància, la covardia i la immoderació (tots els mals de l’ànima) ..................................................... 30 5.13. Obrar justament produeix justícia; obrar injustament produeix injustícia ....................................... 31 5.14.

És millor obrar justament que de forma injusta .................................................................................. 31 5.15. La forma de govern just és única, però es correspon amb dos noms: la monarquia (si governa un) i l’aristocràcia (si governen diversos)............................................................................................................... 31 Material adaptat per Gerard Manchado Puig 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 1. Metafísica [La República. Llibre VII (514a-520a)] 1.1. Situació d’inici: els presoners dins de la caverna (1r grau de l’ésser i del coneixement) I.

—I a continuació —vaig seguir—, compara amb l’escena següent l’estat en què, respecte a l’educació o la manca d’aquesta, es troba la nostra naturalesa. Imagina una mena de caverna subterrània amb una entrada oberta a la llum, que s’estén al llarg de tota la caverna, i uns homes que hi viuen des de petits, lligats per les cames i el coll, de manera que han de romandre quiets i mirar només cap endavant, ja que les cordes els impedeixen girar el cap.

Darrere d’ells hi ha la llum d’un foc que crema una mica lluny i des de dalt, i entre el foc i els encadenats hi ha un camí situat més amunt, al llarg del qual imagina’t que s’ha construït un envà petit, semblant a les mampares que separen els titellaires i el públic, per sobre de les quals aquests exhibeixen les seves meravelles. —Ja ho veig —va dir el seu interlocutor. —Doncs ara contempla, al llarg d’aquesta paret, uns homes que transporten tota mena d’objectes, l’altura dels quals sobrepassa la de la paret, i estàtues d’homes o animals fetes de pedra i de fusta i de tota classe de materials; entre aquests traginers, n’hi haurà, naturalment, uns que parlin i uns altres que restin callats.

—Quina escena més estranya descrius —va dir— i quins presoners més estranys! —Iguals que nosaltres —vaig dir—, perquè, en primer lloc, ¿creus que aquests homes han vist una altra cosa d’ells mateixos o dels seus companys que no siguin les ombres projectades pel foc a la paret de la caverna que tenen davant seu? —Com vols que això sigui possible —va dir— si durant tota la seva vida han estat obligats a no moure el cap? —I pel que fa als objectes transportats, no deuen haver vist el mateix? —Què poden veure, doncs? —I, si poguessin parlar entre ells, no et sembla que es creurien que s’estan referint a les ombres que veien passar per davant d’ells? —Per força.

—I si la caverna tingués un eco que vingués de la part de davant, et penses que cada cop que parlés algun dels que passaven creurien que qui parla és una altra cosa que no sigui l'ombra que veien passar? —No, per Zeus! —va dir. —Llavors no hi ha cap dubte —vaig dir— que aquests homes no consideraran real cap altra cosa que no siguin les ombres dels objectes fabricats. —Evidentment. 1.2.

Alliberament de les cadenes (2n grau de l’ésser i del coneixement) —Examina, doncs —vaig dir—, què passaria si els traguessin les cadenes i els guarissin de la ignorància i si, d’acord amb la naturalesa, els passés això: quan un d’ells fos deslligat i obligat a alçar-se de sobte i a girar el cap, i a caminar i a mirar la llum, i quan, en fer tot això, sentís dolor a causa de les pampallugues i no fos capaç de veure els objectes les ombres dels quals veia abans, ¿què creus que respondria si algú li digués que abans no veia més que ombres inexistents i que és ara quan està més a prop de la realitat i veu objectes més reals, per la qual cosa gaudeix d’una visió més veritable?

I si li anés ensenyant els objectes que passen i l’obligués Material adaptat per Gerard Manchado Puig a contestar què és cada un d’aquests, ¿no creus que estaria perplec i que el que abans havia contemplat li semblaria més cert que el que aleshores se li mostrava? —Molt més —va dir. II. —I si fos obligat a fixar la vista en la llum, ¿no creus que li farien mal els ulls i que els apartaria i observaria aquells objectes que pot contemplar, i que consideraria que aquests són realment més clars que els que li mostren? —Sí —va dir. Pàg. 4 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 1.3.

Sortida de la caverna (3r grau de l’ésser i del coneixement) —I si se l’emportessin d’allà a la força —vaig dir— i l’obliguessin a recórrer la costeruda i escarpada pujada, i no el deixessin anar abans d’haver-lo arrossegat fins a la llum del sol, ¿creus que patiria i s’enfadaria, i que, un cop arribés a la llum, tindria els ulls tan enlluernats que no seria capaç de veure ni una sola de les coses que ara anomenem veritables? —No, no seria capaç —va dir—, almenys de moment. —Necessitaria acostumar-s’hi —em sembla— per poder arribar a veure les coses de dalt.

El que veuria més fàcilment serien, primer de tot, les ombres; després, les imatges d’homes i d’altres objectes reflectides en les aigües, i més tard els objectes mateixos. I, després d’això, li seria més fàcil contemplar de nit les coses del cel i el cel mateix, i fixar els ulls en la llum de les estrelles i de la lluna, que no pas veure de dia el sol i tot el que li és propi. —I tant! —va dir. 1.4. Contemplació directa del sol (4t grau de l’ésser i del coneixement) —I, finalment, em sembla que el que estaria en condicions de mirar i contemplar seria el sol, però no les seves imatges reflectides en les aigües ni en cap altre lloc aliè a ell, sinó el sol en el seu propi domini i tal com és.

—Necessàriament —va dir. —I, després d’això, ja deduiria respecte al sol que és ell qui produeix les estacions i els anys, que governa tota la regió visible i que és, en certa manera, l’autor de totes aquelles coses que ells veien. —És evident —va dir— que, després d’allò, arribaria a aquesta conclusió. —I, quan es recordés de la seva anterior estada, de la saviesa d'aquell lloc i dels seus antics companys de presó, ¿no creus que es consideraria feliç pel canvi i que els compadiria? —És clar.

—I, si entre ells hagués hagut honors, lloances o recompenses que es concedissin els uns als altres per discernir amb més agudesa les ombres que passaven i recordar millor quines eren les que solien passar primer, després o juntes, i ser així el més capaç de profetitzar el que passaria, ¿creus que aquell home tindria nostàlgia d’aquestes coses o que envejaria els qui gaudissin d’honors i poders entre els presoners? ¿O no creus que li passaria el mateix que a Homer, és a dir, que preferiria decididament «treballar la terra com a servent d’un home pobre sense terres» i patir qualsevol altre destí abans que viure en aquell món de simples opinions?

—Això és el que jo crec —va dir—: que preferiria acceptar qualsevol altre destí abans que viure aquella vida. 1.5. Retorn a la caverna (el que ha comprès la veritat) —Ara fixa’t en això —vaig dir—: si aquest home tornés a baixar i s'assegués de nou al seu lloc, ¿no tindria els ulls plens de foscor en passar sobtadament de la llum del sol a les tenebres? —Certament —va dir. —I, si hagués de competir novament amb els qui havien estat constantment encadenats i opinar sobre aquelles ombres quan encara hi veu amb dificultat —perquè els ulls no se li han Material adaptat per Gerard Manchado Puig habituat, i no fos pas curt el temps necessari per a acostumar-s’hi—, ¿no faria riure tothom?

¿No dirien d'ell que, per haver pujat, ha tornat amb els ulls malalts i que no val la pena ni tan sols intentar la pujada? I, si poguessin agafar i matar l'home que intentés deslligar-los i fer-los pujar, ¿no el matarien? —És clar que sí —va dir. Pàg. 5 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 1.6. Significat últim i interpretació de l’al·legoria III. —Doncs —vaig dir—, cal aplicar tota aquesta imatge, estimat Glaucó, al que hem dit abans; cal comparar la regió que se'ns revela per mitjà de la vista amb l’estada a la caverna, i la claror del foc que hi crema amb el poder del sol.

Pel que fa a l’ascens al món de dalt i a la contemplació de les seves coses, si els compares amb l’ascensió de l’ànima cap a la regió intel·ligible, no erraràs el tret respecte a la meva intuïció, que és el que tu vols conèixer i que només la divinitat sap si respon a la veritat.

En fi, vet aquí la meva opinió: en el món intel·ligible, l’última cosa que es percep, i amb prou feines, és la idea del bé; però, un cop percebuda, cal concloure que és la causa de tot el que hi ha de recte i de bell en totes les coses; que, així com en el món visible ha engendrat la llum i el seu sobirà, en el món intel·ligible és ella mateixa la sobirana i la productora de la veritat i del coneixement, i que per força l’ha de veure qui vulgui actuar sàviament tant en la vida privada com en la pública. —També hi estic d’acord —va dir—, tant com soc capaç de seguir-te. 1.7.

Aquells que han arribat al veritable coneixement potser no vulguin ocupar-se dels assumptes públics i, si tornen, semblaran a ulls de la resta uns ignorants —Doncs dona’m la raó també —vaig dir— en aquest altre punt: no t’estranyis que els qui han arribat a aquest estadi no vulguin barrejar-se en els assumptes humans, sinó que les seves ànimes tendeixin sempre a romandre a les altures; és ben natural, em sembla, que sigui així, almenys si es manté la concordança amb la imatge que hem descrit. —És clar que és natural —va dir. —I creus —vaig dir— que algú s’hauria d’estranyar que, quan un home passa de les contemplacions divines a les misèries humanes, es mostri maldestre i faci el ridícul?

Sobretot si, quan encara hi veu malament i no s'ha acostumat prou a la foscor que l’envolta, es veu obligat a disputar, en els tribunals o a qualsevol altre lloc, sobre les ombres de la justícia o sobre les estàtues que projecten aquestes ombres, i a combatre la manera com interpreten tot això aquells que mai no han vist la justícia en si mateixa? —No és gens estrany —va dir. —Perquè —vaig dir— qualsevol persona assenyada ha de recordar que els ulls pateixen dues menes de trastorns i per dues causes diferents: quan es passa de la llum a la foscor i quan es passa de la foscor a la llum.

I, si hom s'adona que a l’ànima li passa exactament el mateix, no se’n riurà de manera insensata quan la vegi confusa i incapaç de discernir cap objecte. Al contrari, esbrinarà si és que prové d’una vida més lluminosa i es troba a les fosques per la falta de costum, o bé si, en passar d’una ignorància més gran a un món més clar, s’ha enlluernat per l’excés de claror. D'aquesta manera, considerarà benaurada la primera ànima per la seva experiència i la seva forma de vida, i compadirà l’altra; i, si malgrat tot se n'hagués de riure, la seva burla seria molt menys ridícula que si es mofés de l’ànima que prové de la llum i baixa a les tenebres. —És molt raonable el que dius —va afirmar. 1.8.

L’ànima s’ha d’apartar del cos per centrar-se en el coneixement del Bé IV. —Cal, per tant —vaig dir—, que, si tot això és cert, arribem a aquesta conclusió: que l'educació no és tal com proclamen alguns que és. En efecte, sostenen que ells introdueixen el coneixement en l'ànima que no en té, com si infonessin la visió a uns ulls cecs. —En efecte, així ho diuen —va convenir.

—Ara bé, el nostre raonament actual —vaig dir— demostra que aquesta facultat, inherent a l'ànima de cadascú, i l’òrgan amb el qual cadascú Material adaptat per Gerard Manchado Puig aprèn han de girar-se, amb tota l'ànima, per apartar-se del món del que neix i mor, exactament de la mateixa manera que l'ull no és capaç de girarse cap a la llum deixant la foscor si no és en companyia de tot el cos. I això ha de ser així fins que l'ànima estigui en condicions d'afrontar la contemplació de l'ésser i, fins i tot, de la part més brillant de l'ésser, que és el que anomenem el bé, oi? —Sí. Pàg.

6 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA —Per consegüent —vaig dir—, d'això mateix en pot sortir un art: el de descobrir la manera més fàcil i eficaç perquè aquest òrgan es giri; no pas per infondre-li la visió, sinó per procurar que es corregeixi la que ja té, ja que no s'adreça cap on hauria de fer-ho ni mira on cal. —Això sembla —va dir.

—I així, mentre que les altres virtuts —les anomenades virtuts de l'ànima— és possible que s'assemblin bastant a les del cos (ja que, malgrat que no hi siguin al principi, es poden adquirir més tard per mitjà del costum i de l'exercici), la virtut del coneixement sembla pertànyer a una naturalesa certament més divina, que mai no perd el seu poder i que, segons el lloc cap on s'adreci, esdevé útil i avantatjosa o, per contra, inútil i nociva. ¿O és que no has observat amb quina agudesa hi veu l'ànima miserable d'aquells de qui es diu que són dolents, però espavilats, i amb quina penetració SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? discerneixen les coses cap a les quals es giren?

No és que tinguin mala vista, sinó que està obligada a servir la maldat, de manera que, com més aguda sigui la seva mirada, més grans seran els mals que cometrà aquesta ànima. —En efecte —va dir. —Aleshores —vaig dir—, si la naturalesa d'aquests homes hagués estat podada i alliberada, ja des de la infantesa, d'aquesta mena de llastos de plom vinculats al món sensible —els quals, adherits per mitjà de la gola i d'altres plaers i desitjos similars, mantenen la visió de l’ànima orientada cap avall—; si, un cop lliure d'aquestes càrregues, s'adrecés cap a la veritat, aquesta mateixa ànima d'aquells mateixos homes la veuria també amb la màxima agudesa, tal com veu ara allò cap a on es gira.

—És ben natural —va dir. 1.9. Qui no coneix el Bé no ha de governar i s’ha d’obligar a governar qui el coneix perquè l’objectiu últim és el bé comú de la polis —¿I no és natural —vaig dir—, i una conseqüència lògica del que hem dit, que ni els ineducats i apartats de la veritat no seran mai aptes per governar una ciutat, ni tampoc aquells a qui es permet continuar estudiant fins al final? Els uns, perquè no tenen a la vida cap objectiu particular vers el qual orientar les seves accions, tant en l’àmbit públic com en el privat; els altres, perquè es neguen a actuar, ja que es consideren transportats en vida a les illes dels benaurats. —És veritat —va dir.

—És, doncs, feina nostra —vaig dir—, com a fundadors, obligar les millors naturaleses a arribar al coneixement d'allò que dèiem que era el més excels: a contemplar el bé i a dur a terme aquesta ascensió. Però, un cop hagin pujat i hagin gaudit de prou visió, no els hem de permetre el que ara els és permès. —I què és això? —Que es quedin allà dalt —vaig dir— i es neguin a baixar novament amb aquells presoners, o a participar en les seves feines i en els seus honors, tant si són molt valuosos com si no ho són tant. —Però, llavors —va dir—, ¿els perjudicarem i farem que visquin pitjor quan podrien viure millor? Material adaptat per Gerard Manchado Puig V.

—Has tornat a oblidar, estimat amic —vaig dir—, que a la llei no li interessa gens que hi hagi a la ciutat una classe social que sigui particularment feliç, sinó que s’esforça perquè ho sigui tota la ciutat sencera. Per això introdueix l'harmonia entre els ciutadans per mitjà de la persuasió o de la força, fa que uns comparteixin amb els altres els beneficis amb què cadascú pot ser útil a la comunitat, i forma a la ciutat homes d’aquesta mena; no pas per deixar que cadascú s’adreci cap on vulgui, sinó per fer-los servir com a nexe d'unió de l’Estat. —És veritat —va dir—. Me n’havia oblidat. Pàg. 7 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 2.

Epistemologia [La República. Llibre VII (532b-535a)] 2.1. En què consisteix la dialèctica? —Aleshores, Glaucó —vaig dir—, ¿no és aquesta la mateixa melodia que executa l'art de la dialèctica? Una melodia que, tot i ser intel·ligible, és imitada per la facultat de la vista, la qual, com dèiem, intenta mirar primer els animals, després els astres i, finalment, el sol mateix.

De la mateixa manera, quan algú es serveix de la dialèctica per intentar adreçar-se, amb l'ajuda de la raó i sense la intervenció de cap sentit, cap a allò que és cada cosa en si mateixa, i no desisteix fins a copsar, amb l'única ajuda de la intel·ligència, el que és el bé en si, llavors arriba al final mateix del món intel·ligible, exactament igual com aquell altre presoner va arribar al final del món visible. —Exactament —va dir. —I no és aquest viatge, doncs, el que anomenes dialèctica? —I tant —va dir. 2.2.

Descripció de l'ascensió dialèctica en el mite de la caverna —I el fet de treure's les cadenes —vaig dir—, de girar-se de les ombres cap a les imatges i cap al foc, d'ascendir des de la caverna cap al lloc il·luminat pel sol i el fet de no poder mirar encara allà dalt ni els animals, ni les plantes, ni la llum solar, sinó solament els reflexos divins en les aigües i les ombres d'éssers reals (i no pas les ombres d'imatges projectades per una llum que, comparada amb el sol, és semblant a aquestes)... Vet aquí els efectes que produeix tot aquest estudi de les ciències que hem enumerat.

Aquest camí eleva la millor part de l'ànima cap a la contemplació del més excel·lent dels éssers, de la mateixa manera que abans elevava la part més perspicaç del cos cap a la contemplació d'allò més lluminós que existeix en la regió material i visible. 2.3. Quins són els tipus de coneixement que hi ha fins a arribar al coneixement dialèctic? —Per part meva —va dir—, també ho admeto. No obstant això, em sembla una cosa molt difícil d'admetre, tot i que també és difícil, d'altra banda, de rebutjar.

De totes maneres, com que no són qüestions que hàgim d'escoltar només ara, sinó que hi haurem de tornar moltes altres vegades, suposem que són tal com hem dit i passem a la melodia en si; estudiem-la igual com hem fet amb el preludi. Digue'ns, doncs, quina és la natura de la facultat dialèctica, en quantes espècies es divideix i quins són els seus camins, perquè sembla que aquests seran, per fi, els que ens condueixin a aquell lloc on, un cop arribats, puguem descansar del nostre viatge.

—Però ja no seràs capaç de seguir-me, estimat Glaucó —vaig dir—, i no serà pas per falta de bona voluntat per part meva; si ho fessis, ja no contemplaries la imatge d'allò de què parlem, sinó la veritat en si mateixa o, almenys, el que jo entenc com a tal. Que sigui exactament així o no, no val la pena discutir-ho ara, però el que sí que puc mantenir és que hi ha una realitat semblant que cal veure, oi? Material adaptat per Gerard Manchado Puig —Sí. —¿I no és veritat que la facultat dialèctica és l'única que pot mostrar-la a qui sigui coneixedor de les ciències que fa poc enumeràvem, i que és impossible arribar-hi per cap altre mitjà? —També hem de mantenir això —va dir.

—Vet aquí una cosa, almenys —vaig dir—, que ningú no podrà rebatre contra el que afirmem: que existeix un altre mètode que intenti, en cada cas i respecte a cada cosa en si, copsar de manera sistemàtica el que és cadascuna. Gairebé totes les altres arts tracten o bé sobre les opinions i els desitjos dels homes, o bé sobre la generació i la fabricació de les coses, o bé estan dedicades totalment a la cura dels objectes nascuts i fabricats.

Pel que fa a la resta, de les quals dèiem que copsaven alguna cosa de la realitat —és a dir, la geometria i les ciències que en depenen—, ja veiem que no fan més que somiar sobre l'ésser, i que seran incapaces de contemplar-lo despertes mentre, fent servir hipòtesis, les deixin intactes perquè no en poden donar compte. En efecte, quan el principi és allò que no se sap, i la conclusió i els passos Pàg. 8 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA intermedis estan entreteixits amb el que hom desconeix, ¿quina possibilitat hi ha que una SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? concatenació semblant esdevingui mai un veritable coneixement? —Cap —va dir. 2.4.

Quins tipus de coneixement són ciència i quins simple opinió? XIV. —Aleshores —vaig dir—, el mètode dialèctic és l'únic que, destruint les hipòtesis, s'encamina cap al principi mateix per refermar-s'hi; i a l'ull de l'ànima, que està veritablement sumit en un fangar bàrbar, l'atrau suaument i l'eleva a les altures, utilitzant com a auxiliars en aquesta tasca d'atracció les arts que fa poc hem enumerat. Aquestes arts, tot i que per costum les hem anomenades sovint coneixements, necessiten un altre nom que expressi una condició més clara que l'opinió, però més fosca que el saber veritable.

En algun moment anterior vam fer servir el terme «pensament», però no em sembla que els qui investiguen sobre coses tan importants com nosaltres hagin de discutir per simples paraules. —No, és clar —va dir. —Per tant, ¿n'hi haurà prou fent servir un nom que, d'una manera o una altra, mostri amb claredat l'estat actual de la ment? —Sí —va dir. 2.5. Enumeració dels graus del coneixement i dels seus objectes d’estudi —N'hi haurà prou, doncs —vaig dir—, d'anomenar, igual que abans, coneixement1 la primera part; pensament2 la segona; creença3 la tercera, i imaginació4 la quarta. A més, anomenarem opinió aquestes dues últimes juntes, i inteŀligència5 les dues primeres juntes.

L'opinió es refereix a la generació, i la intel·ligència, a l'essència; i el que és l'essència amb relació a la generació, ho és la intel·ligència amb relació a l'opinió. De la mateixa manera, el que la intel·ligència és respecte a l'opinió, ho és el coneixement respecte a la creença i el pensament respecte a la imaginació. Quant a la correspondència d’allò a què aquestes facultats es refereixen i a la divisió en dues parts de cadascuna de les regions —la visible, subjecta a l'opinió, i la intel·ligible—, deixem-ho córrer, Glaucó, per tal de no començar una discussió molt més llarga que l'anterior.

—Per part meva —va dir—, també estic d'acord amb tot això, si més no fins al punt en què soc capaç de seguir-te. 2.6. La dialèctica s'ocupa del coneixement de les essències fins a arribar a la Idea del Bé, per això l'han d'aprendre els futurs governants —¿I anomenes dialèctic qui adquireix la noció de l’essència de cada cosa? I, pel que fa a qui no en té, ¿no diràs que el seu coneixement disminueix a mesura que és més incapaç de donar-ne raó a si mateix i als altres? —És clar que ho diré —va respondre. —Doncs amb el bé passa el mateix.

Si hi ha algú que no és capaç de definir amb el raonament la idea del bé, ni de separar-la de totes les altres coses, ni d'obrir-se pas —com en una batalla— a través de totes les crítiques; si no s'esforça per basar les seves proves en l'essència i no pas en l'aparença, ni aconsegueix arribar al final de tots aquests obstacles amb la seva argumentació invicta... ¿no diràs, d'aquell qui actua així, que no coneix el bé en si mateix ni cap altra cosa bona?

¿I no diràs que, fins i tot en el cas que captés alguna imatge del bé, ho faria per mitjà de l'opinió i no pas del coneixement, i que en el seu pas per aquesta vida no fa més que somiar, sumit en una letargia de la qual no despertarà en aquest món, ja que abans 1 En l'explicació l'hem anomenat coneixement dialèctic. En l'explicació hem anomenat coneixement. 3 En l'explicació l'hem anomenat creença raonable. 4 2 5 Material adaptat per Gerard Manchado Puig En l'explicació l'hem anomenat figuració. En 'explicació l'hem anomenat ciència. Pàg. 9 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? haurà de partir cap a l'Hades per adormir-se en un son absolut?

—Sí, per Zeus! —va exclamar—. Diré tot això i amb totes les meves forces. —Llavors, si algun dia haguessis d'educar realment aquests fills teus imaginaris que ara eduques i instrueixes, no els permetràs, em sembla, que siguin governants de la ciutat ni amos de les possessions més grans que hi hagi mentre estiguin privats de raó, com si fossin línies irracionals. —No, és clar que no —va dir. —¿Els prescriuràs, doncs, que s'apliquin particularment a aquella disciplina que els faci capaços de preguntar i de respondre amb la màxima competència possible? —Els ho prescriuré —va dir—, d'acord amb tu.

—¿I no creus —vaig dir— que tenim la dialèctica al capdamunt de tot, com una mena de coronació de les altres disciplines, que no n'hi ha cap altra que pugui ser col·locada justament per sobre d'aquesta, i que el catàleg dels ensenyaments ja ha arribat al seu fi? —Sí que ho crec —va dir. Material adaptat per Gerard Manchado Puig Pàg. 10 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 3. Antropologia, ètica i política [La República. Llibre II (368c-376c)] 3.1. Tema d'investigació: què és la justícia i què la injustícia X.

I jo, que sempre havia admirat, evidentment, els dots naturals de Glaucó i Adimant, en aquella ocasió vaig sentir una summa delectança en escoltar les seves paraules i vaig exclamar: —No mancava de raó, oh, hereus d'aquell home!, l'enamorat de Glaucó, quan, arran de la glòria que vau aconseguir en la batalla de Mègara, us va dedicar l'elegia que començava així: «Oh, diví llinatge que sou d'Aristó l'excels!». Això, amics meus, em sembla molt ben dit. De ben segur que deveu tenir alguna cosa divina en vosaltres si, sense estar persuadits que la injustícia sigui preferible a la justícia, sou, tanmateix, capaços de defensar de tal manera aquesta tesi.

Estic segur que, en realitat, no opineu així, encara que ho he de deduir de la vostra manera de ser en general, ja que les vostres paraules em farien desconfiar de vosaltres; i, com més crec en vosaltres, més gran és la meva perplexitat davant del que he de respondre. En efecte, no puc defensar la justícia, ja que em considero incapaç d'això, i la prova és que no m'heu admès el que vaig dir a Trasímac quan creia demostrar la superioritat de la justícia sobre la injustícia; però, d'altra banda, no puc renunciar a defensar-la, perquè temo que sigui fins i tot una impietat callar quan en presència d'un s'ataca la justícia, i no defensar-la mentre quedin ànims i veus per fer-ho.

Val més, doncs, ajudar-la de la millor manera que pugui. Llavors, Glaucó i els altres em van pregar que de cap de les maneres no deixés de defensar-la ni em desentengués de la qüestió, sinó al contrari, que continués investigant en què consistien l'una i l'altra i quina era la veritat dels seus avantatges respectius. Jo els vaig respondre el que a mi em semblava: 3.2. Al·legoria de les lletres grosses i les petites —La investigació que emprenem no és de pa sucat amb oli, sinó que requereix, segons el meu parer, una persona de visió penetrant.

Però com que nosaltres en manquem, em sembla —vaig dir— que el millor és seguir, en aquesta indagació, el mètode d'aquell que, malgrat no gaudir de prou bona vista, rep l'ordre de llegir des de lluny unes lletres petites i s'adona, llavors, que en algun altre lloc hi ha reproduïdes les mateixes lletres amb una mida més grossa i sobre un fons més gran també. Aquest home consideraria una feliç circumstància, crec, la que li permetés llegir primer aquestes últimes lletres i comprovar després si les més petites eren realment les mateixes. —És clar —va dir Adimant—. Però quina semblança veus, Sòcrates, entre aquest exemple i la investigació sobre el que és just? —T’ho diré —vaig respondre—.

¿No afirmem que existeix una justícia pròpia de l'home particular, però també una altra, segons crec jo, pròpia de tota una ciutat? —És cert —va dir. —I no és la ciutat més gran que l'home? —Més gran, sí —va dir. 3.3. S'ha d'investigar què és la justícia, primer en l'Estat i després en l'individu —Aleshores és possible que hi hagi més justícia en l'objecte més gran i que resulti més fàcil arribar a conèixer-la en aquest. De manera que, si us sembla bé, examinem primer de tot la natura de la justícia a les ciutats i després l'estudiarem també en els diferents individus, i intentarem descobrir en els trets de l'objecte més petit la semblança amb el gran. —Molt ben dit —va afirmar ell.

Material adaptat per Gerard Manchado Puig —Llavors —vaig continuar—, si contempléssim en esperit com neix una ciutat, ¿podríem observar també com es desenvolupen amb aquesta la justícia i la injustícia? —Potser sí —va dir. —I no és d'esperar que després d'això ens sigui més fàcil veure-hi clar en allò que investiguem? —Molt més fàcil. Pàg. 11 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA —Us sembla bé, doncs, que intentem continuar? Perquè crec que no serà una tasca d'estar per casa. Penseu-ho, doncs. SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? —Ja està pensat —va dir Adimant—. No deixis, doncs, de fer-ho. 3.4. Quin és l’origen de l'Estat? XI.

—Doncs bé —vaig començar—, la ciutat neix, segons el meu parer, perquè es dona la circumstància que cap de nosaltres no es basta a si mateix, sinó que necessita moltes coses. O creus que és una altra la raó per la qual es funden les ciutats? —Cap altra —va contestar. —Així doncs, cadascú va prenent amb ell un home per satisfer aquesta necessitat i un altre home per a aquella altra; així, com que tots necessitem moltes coses, anem reunint en un sol habitatge una multitud de persones en qualitat d'associats i auxiliars, i a aquesta cohabitació li assignem el nom de ciutat. ¿No és així? —És així.

—I quan algú dona a un altre alguna cosa o en rep d'ell, ¿ho fa per considerar que això redunda en benefici seu? —Evidentment. —Edifiquem, doncs —vaig continuar—, amb paraules una ciutat des dels fonaments. La construiran, pel que sembla, les nostres necessitats. —És clar! 3.5. Quines són les necessitats que hauran de cobrir les classes productives? —Doncs bé, la primera i més gran necessitat és la provisió d'aliments per mantenir l'existència i la vida. —Naturalment. —La segona, l'habitació, i la tercera, la roba i coses similars. —És així. —Bé —vaig dir—. I com atendrà, la ciutat, la provisió de totes aquestes coses?

¿No caldrà algú que sigui pagès, algú que sigui paleta i algú que sigui teixidor? ¿No caldrà afegir-hi un sabater o algú altre que atengui les necessitats materials? —Efectivament. —Llavors, una ciutat constarà, com a mínim, indispensablement, de quatre o cinc homes. —Això sembla. —Aleshores, ¿cal que cadascú dediqui la seva activitat a tota la comunitat? Per exemple, ¿que el pagès, tot sol, subministri queviures als altres quatre i esmerci un temps i una feina quatre vegades més grans en l’elaboració dels aliments dels quals ha de fer partícips els altres?

¿O bé cal que es desentengui dels altres i dediqui la quarta part del temps a disposar per a ell només la quarta part de l'aliment comú, i passi les tres quartes parts restants ocupant-se, respectivament, de la seva casa, els seus vestits i el seu calçat sense molestar-se a compartirlos amb els altres, sinó tenint cura només d'ell i per si sol de les seves coses? I Adimant va contestar: —Potser, Sòcrates, resultarà més fàcil el primer procediment que no pas el segon. 3.6.

Cada individu té una idoneïtat natural per exercir una tasca específica en la qual s'ha d'especialitzar —No m'estranya, per Zeus —vaig dir—, perquè en parlar tu m'adono que, ara com ara, no hi ha dues persones exactament iguals per natura, sinó que en totes hi ha diferències innates que fan apta cadascuna per a un quefer. ¿No ho creus així? —Sí. —Així doncs, ¿treballaria millor una sola persona dedicada a molts oficis o a un de sol? —A un de sol —va dir. Material adaptat per Gerard Manchado Puig —A més, és evident, crec, que, si es deixa passar el moment oportú per fer una feina, aquesta no surt bé. —És evident.

—En efecte, l'obra no acostuma a esperar, crec, el moment que l’artesà no té feina, sinó que cal que aquest atengui la seva feina sense considerar-la una cosa accessòria. —Això cal. Pàg. 12 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA —Per consegüent, les coses es produeixen en més quantitat, millor i més fàcilment quan cada persona du a terme una sola feina d'acord amb les seves aptituds, en el moment oportú i sense ocupar-se de res més. —En efecte. —Aleshores, Adimant, caldran més de quatre ciutadans per a la provisió dels articles dels quals parlàvem.

Perquè cal suposar que el camperol no es fabricarà ell mateix l'arada, si vol que aquesta sigui bona, ni el bident ni les altres eines que requereix el conreu. Ni tampoc el paleta, que també necessita moltes eines. I el mateix passarà amb el teixidor i el sabater, ¿oi? —És cert. —Per consegüent, aniran entrant a formar part de la nostra petita ciutat i augmentant-ne la població els fusters, els ferrers i molts altres artesans. —Efectivament.

—No obstant això, no arribarà encara a ser gaire gran ni tan sols si els afegim bovers, ovellers i pastors d'una altra espècie per tal que els camperols tinguin bous per llaurar, els paletes i els camperols puguin fer servir bèsties per al transport, i els teixidors i els sabaters disposin de cuir i llana. —Doncs ja no serà una ciutat tan petita — va dir— si ha de tenir tot el que dius. SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? —Ara bé —vaig continuar—, establir aquesta ciutat en un indret on no siguin necessàries importacions és gairebé impossible. —Impossible, sí. —Caldran, doncs, encara més persones que portin des d'altres ciutats tot allò que sigui necessari. —Doncs sí.

—Però si el qui fa aquest servei va amb les mans buides, sense portar res del que manca a aquells de qui rep el que necessiten els ciutadans, tornarà també de buit, ¿oi? —Em sembla que sí. —Caldrà, per tant, que les produccions del país no solament bastin per a ells mateixos, sinó que també siguin adequades, per la seva qualitat i la seva quantitat, a aquells de qui necessiten coses. —Llavors la nostra ciutat necessita més pagesos i artesans. —Sí, certament. —I també, crec jo, més servidors encarregats d'importar i exportar cada cosa. Ara bé, aquests són els comerciants, ¿oi? —Sí. —Necessitem, doncs, comerciants. —Efectivament.

—I en cas que el comerç es faci per mar, caldran molts altres experts en assumptes marítims. —Molts, sí. 3.7. Quin és l'origen de la societat i de l'Estat? XII. —Dins de la ciutat, ¿com intercanviaran entre ells els gèneres que cadascú produeixi? Doncs aquesta ha estat precisament la finalitat amb la qual hem establert una comunitat i un Estat. —És clar —va respondre— que comprant i venent. —Aleshores això ens portarà a un mercat i a una moneda com a signe que faciliti el canvi. —Naturalment.

—Si el camperol que porta al mercat algun dels seus productes, o qualsevol altre dels artesans, no arriba alhora que els que necessiten comerciar amb ell, ¿haurà de romandre inactiu al mercat i desatendre la seva tasca? —De cap manera —va respondre—, ja que hi ha qui s'adona d'això i es dedica a prestar aquest Material adaptat per Gerard Manchado Puig servei. A les ciutats ben organitzades acostumen a ser generalment les persones de constitució menys vigorosa i impossibilitades, per tant, per fer qualsevol altre ofici. Aquests han d'estar-se a la plaça i entregar diners a canvi de mercaderies als qui volen vendre alguna cosa, i mercaderies a canvi de diners als qui volen comprar.

—Heus aquí, doncs —vaig dir—, la necessitat que dona origen a l'aparició de mercaders a la nostra ciutat. ¿O és que no anomenem així els que es dediquen a la compra i la venda establerts a la plaça, i traficants els que viatgen de ciutat en ciutat? —Exactament. —Ara bé, jo crec que encara falta una altra espècie d'auxiliars, la cooperació dels quals no és Pàg. 13 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA certament gaire estimable quant a la intel·ligència, però que gaudeixen de prou força física per fer feines feixugues. Venen, doncs, l'ús de la seva força i, com que anomenen salari el preu que se'ls paga, reben, em sembla, el nom d'assalariats, ¿oi? —Sí.

—Aquests assalariats són, doncs, una mena de complement de la ciutat, segons el meu punt de vista. —També ho crec jo. —Bé, Adimant, ¿tenim ja una ciutat prou gran per ser perfecta? —És possible. —Doncs bé, ¿on podríem trobar la justícia i la injustícia en aquesta ciutat? ¿De quin dels elements considerats han pres el seu origen? —No ho veig clar, oh, Sòcrates! —va contestar—. Potser de les mútues relacions entre aquests mateixos elements. SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? —Potser —vaig dir— tens raó. Però cal examinar la qüestió i no deixar-la. Primer de tot, considerem com viuran els ciutadans organitzats així. Quina altra cosa faran, si no és produir blat, vi, vestits i sabates?

Es construiran cases; a l'estiu treballaran generalment mig nus i descalços, i a l'hivern treballaran convenientment abrigats i calçats. S'alimentaran amb farina d'ordi o de blat, que cuinaran o amassaran per menjar-se-la, servida en joncs o fulles netes, en forma de coques i pans deliciosos amb els quals organitzaran banquets, ajaguts en llits naturals de carabassina i murtra, en companyia dels seus fills; beuran vi, coronats de flors, i cantaran laudes dels déus, satisfets amb la seva mútua companyia, i per por de la pobresa o la guerra no procrearan més descendència que aquella que els permetin els seus recursos. 3.8. Com s’evoluciona des d'un Estat bàsic (sa) a un Estat luxós (enfebrat)?

XIII. Aleshores, Glaucó el va interrompre dient: —Però em sembla que convides aquesta gent a un banquet sense cap companatge. —És veritat —vaig contestar—. Me n'he oblidat; també tindran companatge: sal, evidentment, olives, formatge, i podran bullir cebes i verdures, que són aliments del camp. De postres, els servirem figues, pèsols i faves, i torraran al foc murtons i glans, que acompanyaran amb glopets. Així, després d'haver viscut en pau i amb salut, moriran, naturalment, quan ja siguin molt grans i deixaran en herència als seus descendents una altra vida similar a la d'ells.

Però ell va respondre: —I si estiguessis organitzant, oh, Sòcrates, una ciutat de porcs, ¿amb quins altres aliments els engreixaries si no fos amb aquests? —¿Què cal, doncs, Glaucó? —vaig preguntar. —El que és costum —va respondre—. Cal, em sembla, que si no volem que portin una vida miserable, mengin ajaguts en llits i puguin agafar d'una taula viandes i postres com els que tenen els homes d'avui dia. —Ah! —vaig exclamar—. Ara me n'adono. No intentem solament, pel que es veu, investigar l'origen d'una ciutat, sinó el d'una ciutat de luxe.

Material adaptat per Gerard Manchado Puig Potser no està pas malament, això, ja que examinant una ciutat així pot ser que arribem a comprendre bé de quina manera neixen la justícia i la injustícia a les ciutats. Amb tot, jo crec que la vertadera ciutat és la que acabem de descriure: una ciutat sana, per dir-ho d'alguna manera. Però, si voleu, observem també una altra ciutat atacada d'una infecció; no hi ha res que ens ho impedeixi. N'hi haurà, evidentment, que no s'acontentaran amb aquesta alimentació i aquest gènere de vida; importaran llits, taules, mobles de tota mena, menges, perfums, substàncies aromàtiques, cortesanes, llaminadures, i tot de moltes classes diferents.

Aleshores ja no es considerarà entre les coses necessàries només el que abans enumeràvem, la cambra, la roba i el calçat, sinó que hauran de dedicar-se a la pintura i el brodat, i caldrà procurarse or, ivori i tots els materials semblants, ¿oi? —Sí —va dir. —Cal, doncs, tornar a eixamplar la ciutat, perquè amb aquella, que era la sana, ja no en tenim prou. Caldrà que augmenti en extensió i adquireixi nous habitants, que ja no hi seran per fer oficis indispensables: com, per exemple, caçadors de tota mena i una plètora d'imitadors, aplicats, uns, a la reproducció de colors i formes, i conreadors, uns altres, de la música, és a dir, poetes i els seus Pàg.

14 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA auxiliars, com rapsodes, actors, ballarins i empresaris. També hi haurà fabricants d'articles de tota mena, particularment d'aquells que es relacionen amb els tocats de les dones. Necessitarem també més servents. ¿O no creieu que caldran més preceptors, nodrisses, institutrius, cambreres, perruquers, cuiners i mestres de cuina? I també necessitarem porquerols. D'aquells no en teníem a la primera ciutat, perquè no calien, però SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? en aquesta també seran necessaris. I també necessitarem grans quantitats d'animals de tota mena, si és que la gent se'ls ha de menjar, ¿oi? —És clar.

—I si mengem d'aquesta manera, ¿ens caldran molts més metges que abans? ¿O no? —Amb aquest règim de vida, necessitarem, doncs, molts més metges. —Molts més. 3.9. Quines són les necessitats que haurà de cobrir la classe dels guerrers i dels guardians? XIV. —I també el país, que aleshores podia sustentar els seus habitants, resultarà petit i insuficient. ¿No ho creus així? —Així ho crec —va dir. —¿Haurem, doncs, de retallar en profit nostre el territori veí, si volem tenir prou pastura i terra conreable, i ells faran el mateix amb el nostre si traspassen els límits del que és necessari i s'abandonen, també, a un desig d’il·limitada adquisició de riqueses?

—És del tot inevitable, Sòcrates —va dir. —¿Haurem, doncs, de guerrejar com a conseqüència d'això? ¿O què passarà, Glaucó? —El que tu dius —va respondre. —I no diguem encara —vaig continuar— si la guerra produeix mals o béns, sinó solament que, en canvi, hem descobert l'origen de la guerra en allò d'on neixen les més grans catàstrofes públiques i privades que recauen sobre les ciutats. —Exactament. —A més, caldrà, estimat amic, eixamplar encara més la ciutat, però no una mica, sinó tant com perquè pugui acollir tot un exèrcit capaç de sortir a campanya per combatre contra els invasors en defensa de tot el que posseeixen i d'aquells als quals fa poc ens referíem.

—¿És que ells —va argüir— no poden ferho? —No —vaig contestar—, si és que tenia valor la conseqüència a què vas arribar amb tots nosaltres quan donàvem forma a la ciutat, atès que vam estar d'acord, no sé si ho recordes, en la impossibilitat que una sola persona fes bé molts oficis. Material adaptat per Gerard Manchado Puig —Tens raó —va dir. —¿És que no et sembla un ofici el del qui combat en una guerra? —vaig continuar. —És clar que sí —va dir. —¿Mereix, per ventura, més atenció l'ofici del sabater que el del militar? —De cap manera.

—Recorda que al sabater no li deixàvem que intentés ser alhora camperol, teixidor o paleta; havia de ser només sabater perquè ens fes bé les tasques pròpies del seu ofici, i a cadascun dels altres artesans els assignàvem també una sola tasca, la que els dictessin les seves aptituds naturals i aquella en què treballessin bé al llarg de tota la vida, i calia que s'abstinguessin de qualsevol altra ocupació i que no deixessin passar l'ocasió oportuna per executar cada obra. I és que, ¿per ventura no és d'allò més important que també les coses de la guerra es facin tal com cal?

¿O és que són tan fàcils que un camperol, un sabater o qualsevol altre artesà pot ser soldat alhora, mentre que, en canvi, a ningú no li és possible conèixer prou el joc del jaquet o el dels daus si els practica de manera accessòria i sense dedicar-s'hi formalment des de petit? ¿I n'hi haurà prou d'empunyar un escut o qualsevol altra de les armes o instruments de guerra per estar en disposició de combatre el mateix dia en les files dels hoplites o d'una altra unitat militar, quan no hi ha cap estri que, pel simple fet d'agafar-lo, converteixi algú en artesà o atleta ni serveixi per a res a qui no hagi adquirit els coneixements de l'ofici ni tingui atresorada prou experiència?

—Si fos així —va dir—, ¡no valdrien poc els estris! Pàg. 15 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 3.10. Quines són les qualitats que han de posseir els guerrers i els guardians XV. —Per consegüent —vaig continuar dient—, com més important sigui la missió dels guardians, més necessari serà que es deslliguin absolutament de tota altra ocupació i que facin la seva feina amb la màxima competència i cura. —Això és el que opino jo —va dir. —¿Però no caldrà també una manera de ser adequada a aquesta ocupació? —És clar.

—Llavors és missió nostra, em sembla, designar, si en som capaços, les persones i les qualitats adequades per a la custòdia d'una ciutat. —Missió nostra, en efecte. —¡Per Zeus! —vaig exclamar—. No són petits els deures que ens hem posat; no obstant això, no podem fer-nos enrere mentre les nostres forces ens ho permetin. —No podem, no —va dir. —¿Creus, doncs —vaig preguntar—, que difereixen en alguna cosa per la seva naturalesa, amb relació a la custòdia, un gos de raça i un noi de noble llinatge? —¿A què et refereixes?

—Que cal, crec, que l'un i l'altre siguin espavilats per adonar-se de les coses, ràpids per perseguir el que hagin vist i, també, vigorosos per si han de lluitar una vegada ho hagin atrapat. —Certament —va assentir—, tot això és necessari. —A més, han de ser valents, si es vol que lluitin bé. —És clar. —¿Però podrà, per ventura, ser valent el cavall, el gos o qualsevol altre animal que no sigui fogós? ¿No has observat que la fogositat és una força irresistible i invencible, que fa intrèpida i indomable davant de qualsevol perill tota ànima que n'estigui dotada? —Ho he observat, sí. —Aleshores, és clar quines són les qualitats corporals que ha de tener el guardià. —En efecte.

—Igualment, amb relació a l'ànima, ha de tenir, almenys, fogositat. —Sí, també. Material adaptat per Gerard Manchado Puig —¿Però si tenen aquest caràcter, Glaucó — vaig dir—, com vols que no es mostrin feroços els uns amb els altres i amb la resta dels ciutadans? —¡Per Zeus! —va contestar—. No serà fàcil. —Ara bé, cal que siguin amables amb els seus conciutadans, però ferotges amb l'enemic. I si no, no esperaran que vinguin uns altres a exterminar-los, sinó que ells mateixos seran els primers a destrossar-se entre si. —És veritat —va dir. —¿Què cal fer llavors? —vaig preguntar—. ¿On trobarem un temperament plàcid i fogós alhora?

Perquè, segons crec, placidesa i fogositat són qualitats oposades. —Això sembla. —Doncs bé, si una d'aquestes dues falta, no és possible que surti un bon guardià. Però com que sembla impossible conciliar-les, resulta impossible, també, trobar un bon guardià. —Em temo que sí —va dir. Vaig quedar perplex, però, després de reflexionar sobre el que acabàvem de dir, vaig continuar: —Ens mereixem, amic meu, aquest entrebanc en què ens trobem perquè ens hem apartat de l'exemple que ens vam proposar. —¿Què vols dir? —Que no ens hem adonat que en realitat hi ha caràcters que, contra el que crèiem, reuneixen en ells aquests contraris. —¿Com?

—És fàcil trobar-los en moltes espècies d'animals, però, sobretot, entre aquells amb els quals comparàvem els guardians. Suposo que has observat, com una de les característiques innates en els gossos de raça, que no hi ha animals més mansois amb els de la família i amb aquells que coneixen, encara que amb els de fora passi el contrari. —Ho he observat, en efecte. —Llavors sí que és possible —vaig dir—. No perseguim, doncs, res antinatural quan volem trobar un guardià així. —Sembla que no. Pàg. 16 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA XVI. —¿Però no creus que el futur guardià necessita encara una altra qualitat més? ¿Que ha de ser, a més de fogós, filòsof per naturalesa?

—No ho entenc —va dir. —Heus aquí una altra qualitat —vaig dir— que pots observar en els gossos: cosa, per cert, digna d'admiració en una bèstia. —¿Què és? —Que s'enfurismen en veure un desconegut, malgrat que no els hagi fet cap mal, i que fan festes a aquells a qui coneixen, encara que mai no els hagi fet cap bé. ¿No et sorprèn això? —No me n'havia adonat fins ara —va dir— . Però no hi ha dubte que es comporten així. —Doncs bé, aquí se'ns mostra un fi tret de la seva naturalesa veritablement filosòfica. —¿I com és això? —Perquè —vaig dir—, per distingir la figura de l'amic de la de l'enemic, no es basen en res més que en el fet que l'una la coneixen i l'altra no.

Doncs bé, ¿no sentirà desig d'aprendre qui defineix el que és familiar i el que és aliè pel seu coneixement o la seva ignorància de l'un i de l'altre? —Ha de ser així —va respondre. —Ara bé —vaig continuar—, ¿no són el mateix el desig de saber i la filosofia? —El mateix, en efecte —va convenir. —¿Podem, doncs, admetre confiadament que, perquè l'home es mostri plàcid amb els seus familiars i coneguts, cal que sigui filòsof i àvid de saber per naturalesa? —Ho admeto —va respondre. —Així doncs, haurà de ser filòsof, fogós, veloç i fort per naturalesa qui hagi d'exercir a la perfecció el seu càrrec de guardià a la nostra ciutat. —Sens dubte —va dir. —Aquest serà, doncs, el seu caràcter.

Però ¿amb quin mètode els criarem i els educarem? ¿I no ens ajudarà l'examen d'aquest punt a veure-hi clar en l'últim objecte de totes les nostres investigacions, que és com neixen, en una ciutat, la justícia i la injustícia? No podem ometre res que sigui decisiu ni podem estendre'ns en divagacions. Aleshores, va intervenir el germà de Glaucó: —Evidentment, per part meva espero que el tema resultarà útil per als nostres fins. Material adaptat per Gerard Manchado Puig SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? —Llavors, estimat Adimant, no podem deixar-lo, per Zeus, encara que la discussió es faci una mica llarga —vaig dir jo. —No, en efecte.

—Suposem que eduquem aquests homes com si tinguéssim prou temps per explicar contes. —Cal fer-ho així. Pàg. 17 2n de batxillerat HISTÒRIA de la FILOSOFIA SA 01. Plató: Podem sortir de la caverna? 4. Política [La República. Llibre IV (427c-434d)] 4.1. Fundat l’Estat, ara s’ha d’investigar què és la justícia i la injustícia, en què es diferencien i quina de les dues ens pot portar a la felicitat VI. —Doncs dona ja per fundada la ciutat, oh fill d’Aristó! —vaig dir—.

I el que has de fer a continuació és examinar-la bé i procurar-te d’on sigui la llum necessària, i demana ajuda al teu germà i també a Polemarc i als altres, per si podem veure on és la justícia i on és la injustícia i en què es diferencia l’una de l’altra i quina de les dues ha d’assolir el que ha de ser feliç, ho vegin o no els déus i els homes. —Res d’això —va objectar Glaucó—, perquè vas prometre fer tu mateix la investigació, al·legant que no t’era lícit deixar d’afavorir la justícia en la mesura de les teves forces i per tots els mitjans. —És cert el que em recordes —vaig respondre— i així es farà. Però cal que vosaltres m’ajudeu en l’empresa. —Així ho farem —va respondre. 4.2.

L’Estat correctament fundat haurà de ser completament bo: savi, coratjós, moderat i just —Pel procediment següent —vaig dir—, espero trobar el que busquem: penso que la nostra ciutat, si està rectament fundada, serà completament bona. —Per força —va respondre. —És clar, doncs, que serà prudent, valerosa, moderada i justa. —És clar. —Per tant, siguin quines siguin, d’aquestes qualitats, les que hi trobem, la resta serà el que no hàgim trobat? —Quina altra cosa és possible?

—Per exemple: si en un assumpte qualsevol de quatre coses en busquem una, ens donarem per satisfets un cop l’hàgim reconeguda, però si abans havíem arribat a reconèixer les altres tres, per aquest mateix fet quedarà patent la que ens falta, ja que és ben clar que no era una altra la que restava. —Certament —va observar. —I així, quant a les qualitats enumerades, que són també quatre, cal fer la investigació de la mateixa manera? —És clar. 4.3.

L’Estat és savi quan és prudent, quan es fonamenta en la saviesa, un tipus de coneixement només accessible a una minoria (els guardians perfectes: el filòsof rei) —I em sembla que la primera que em salta als ulls és la prudència, i alguna cosa estranya es mostra amb relació…

Més apunts d'Història de la Filosofia

Exàmens, temes i apunts de Història de la Filosofia

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat