1. Context històric i vida
Flashcards
- Any de naixement de Plató a Atenes
- 427 aC, en una família aristocràtica.
- Nom de naixement de Plató
- Aristòcles. «Plató» era un sobrenom.
- Any de fundació de l'Acadèmia d'Atenes
- 387 aC.
- Any aproximat de la mort de Plató
- Cap al 347 aC.
Preguntes tipus test
- Quin era el propòsit del viatge de Plató a Siracusa?
- a) Recopilar els diàlegs de Sòcrates
- b) Estudiar matemàtiques amb els pitagòrics
- c) Influir en els governants i posar en pràctica les seves idees polítiques
- d) Fundar una escola filosòfica de caràcter religiós
Resposta: c) Influir en els governants i posar en pràctica les seves idees polítiques. El text indica que Plató va viatjar a Siracusa amb la intenció d'influir en els governants i posar en pràctica les seves idees polítiques, però aquests intents van fracassar.
- Quina de les següents disciplines NO s'estudiava a l'Acadèmia d'Atenes?
- a) Astronomia
- b) Medicina
- c) Matemàtiques
- d) Música
Resposta: b) Medicina. El text diu que a l'Acadèmia s'estudiaven matemàtiques, música i astronomia, a més de filosofia. La medicina no apareix als apunts.
- Per què Plató va desconfiar d'una política governada per persones sense coneixement?
- a) Perquè la condemna de Sòcrates li va mostrar que el poder polític havia de ser exercit per persones preparades
- b) Perquè li va semblar més eficaç que els governants fossin escollits per sorteig
- c) Perquè pensava que la democràcia només podia funcionar amb militars al poder
- d) Perquè considerava que la política era una activitat aliena a la ciutat
Resposta: a) Perquè la condemna de Sòcrates li va mostrar que el poder polític havia de ser exercit per persones preparades. El text explica que la condemna i la mort de Sòcrates van influir en la desconfiança de Plató envers una política governada per persones sense coneixement ni preparació.
2. Influències i obres
3. El diàleg i la dialèctica
4. Metafísica, teoria de les idees i cosmogonia
5. Teoria del coneixement i reminiscència
6. El mite de la caverna
7. Antropologia i immortalitat de l'ànima
8. Política i organització de la polis
I 1 flashcards i 1 preguntes més al document.
Text del document
1. CONTEXT HISTÒRIC I VIDA Plató va viure en una època de crisi política a Atenes, marcada pels conflictes i la inestabilitat. La condemna i la mort de Sòcrates el van afectar profundament: va veure com la ciutat demcràtica podia condemnar un home que considerava just. Això va influir en la seva desconfiança envers una política governada per persones sense coneixement ni peparació. Va néixer a Atenes l'any 427 aC, en una família aristocràtica. El seu nom de naixement era Aristòcles; " Plató" era un sobrenom. Va rebre una educació pròpia del seu origeni, al principi, es va interessar per la poítica.
Quan va conpèixer Sòcrates, però va decidir dedicar-se a la filosofia i va der del seu mestre el protagonista de molts diàlegs. Després de la mort de Sòcrates, Plató va marxar d'Atenens i va viatjar. Va entrar en contactes amb idees pitagòriques, especialment la importància de les matemàtiques i la purificació de l'ànima. També va viatjar a Siracus amb la intenció d'influir en els governants i posar en pràctica les seves idees polítique, però els intents van fracassar. L'any 387 aC va fundar l'Acadèmia d' Atenes, on s'estidiaven disciplines com les matemàtiques, la múscia i l'astronima, a més de fisofia. Plató va morir cap al 347 aC . 2.
Influència filosòfiques - Sòcrates: Plató hereta la recerca de definicions universals, la importància de la virtut i el diàleg com a mètode. Però Sòcrates buscava aquestes definicions mitjançants la conversa; Plató afirma que les realitats universals existent separadament del món físic, en el món de les idees. - Heràclit: el món sensible és canviant i està sotmès a l'esdevenir - Parmènides: la realitat autèntica ha de ser estable i immutable, i es coneix amb la raó. - Els pitagòrics. Influeixen en la importància de les matemàtiques, la immortalitat de l'ànima i la seva purificació.
Plató combina aquestes influència es; el món sensible canvia, com deia Heràclit, però hi ha un món intel·ligible d'idees eternes i immutables, que recorda la realitat estable de Parmènides. 3. Obres i etapes Les etapes de l'obra de Plató són una classificació aproxiamda: - Joventut: diàlegs pròxims al pensament de Sòcrates, com Apologia de Sòcrates i Critó. - Transció: hi apareixen tesis pròpies i idees polítiques, com a Gòrgies i Menño - Maduresa: desenvolupament la teoria de les idees i els grans mites, com a Fedó i La República. - Vellesa; revisa o matisa algunes idees anteriors; una obra d'aquesta etapa és Timeu. Els diàlegs són les seves obres escrites.
També s'han associat a Plató doctrines no escrites, destinades als ensenyaments de l'Acadèmia. 4. EL diàleg i la dialèctica El diàleg Gairebé totes les obreso de Plató són diàlegs. és una manera de retre homenatges a Sòcrates i a la seva maièutica, és el mètode filosòfic de examinar les opinions i supera la ignorància . Sovint, Sòcrates hi apareix com a personatges principal. El diàleg consisteix en un intercanvi de preguntes i respostes per examinar les opinions i acostar-se a una veritat universal i un mutu acord.
No és només parlar per arribar a un acord: cal argumentar amb coherència,combinar aquelles dues postures inicials, evitar contradiccions i estar diposats a revisar les pròpies idees. El diàleg s’entén com dia logos, aquest està enfocat en arribar a la veritat. En la maièutuca, la veritat està dins de l’home, per Plató, el diàleg es complica fonamentalment arribant al que seria a aquesta estructura: a l’inici del diàleg, hi hauria el nivell més baix de coneixement (doxa) fins arribar a la episteme, la veritat. S’arriba dialogant, però ha de tenir un seguit de condicions: 1. Tots dos interlocutors han d’anar de manera 1.
Tots dos interlocutors han d’anar de manera honesta a la recerca d’aquesta veritat o acord. 2. El diàleg ha de ser coherent, no pot haver-hi contradicció. Un interlocutor té una postura inicial, mitjançant el diàleg, l’altre li faria entendre els punts febles i les coses contradictòries fent antítesis, i entre aquests dos, arriben a una síntesi que estaría a un nivell superior del que s’havia plantejat, no és una fusió, sino que s'assabentin de les contradiccions de les seves postures i tesis, i creen una nova conjunta que no les tingui La dialècitica En plató, la permet passar de les opinions i aparences al coneixement veritable de les idees.
El camí del coneixement que permet passar de la doxa (opinió) a l'episteme (coneixement veritable) i ascendir, mitjançant la raó, fins a les idees i al Bé. Es un mètode de purificació i de coneixement moral. A través de la dialèctica, el filòsof arriba a la recompensa de l'alliberament i de la contemplació del Bé La dialèctica parteix del diàleg: dues persones intercanvien preguntes i respostes, examinen les seves opinions i intenten superar les contradiccions. Però, en Plató, és més que una conversa: és un camñi d'ascens intel·lectual. El filòsof comença en la doxa, és a dir, l'opinió basada en els sentits i en les aparences.
Mitjançant l'educaciño i la raó, passa a l'episteme, que és el coneixement veritable de les causes i de les idees. Procés té diversos graus: - Eikasia: coneixement d'imatges, ombres i aparences - Pistis: coneixement sensible dels objectes físics - Dianoia: pensament matemàtic, que prepara la ment per entendre realitats abstractes. - Noesis: coneixement racional de les idees i, finalment, de la idea del Bé.
Dialèctica ascendent La dialèctica ascendent és el procés d'anar des del món sensible fins al món intel·ligible: - Es parteix de les aparences i les opinions - Es qüestionen les idees que semblaven evidents - S'utilitza la raó per buscar les causes i les definicions universals - S'arriba al coneixement de les idees. - Finalment, es contempla la idea del Bé. Dialèctica decendent Deprés d'haver conegut el bé,el filòsosf no es pot quedar contemplant-ho nomñes per al seu benefici. Té una oblicació moral de tornar a explicar el sdemes.
Aquesta tornada és la dialèctica descendent - El dilòsof retorna al món sensible - Intenta educar els ciutadans - Els ajuda a superar la ignorància - Governa la ciurar buscant el bé comú Per aixó Plató defensa que els filòsosfs han de governar; són els que han fet el caí de la dialèctica i coneixen com s'ha d'organitzar una ciutat justa. DIalèctica i purificació de l'ànima La dialèctica no serveix només per saber més. Tambe transorma moralment la persona. Quan l'ànima passa de la ignorància al coneixament, es purifica i s'allibera progressivament del domini del cos, dels plaers i de les passions. 5. Metafísica i teoria de les idees Què és la metafñisica?
La metafísica busca explicar la realitat més enllà de la física. Plató no vol limitar-se a descriure els canvis visibles: vol trobar les causes úlimes de les coses. La veritable causa de les coses és d'ordre espiritual i no pas material. Sòcrates va acceptar el veredicte dels jutges per acceptar la llei i no situar-se per damunt d'ella. De la mateixa manera que un matemàtic no confon el dibuix d'un triangle rectangle amb la figura geomètrica ideal, el filòsof no ha de confondre la realitat física ni els esdeveniments particulars amb les idees de les quals provenen. Per tant, no s’ha de confondre la realitat física i sensible amb la suprasensible.
Anomena "segona navegació" aquest esforç racional . La imatge és marinera: si la primera navegcaió es fa amb el vent, la segona requerix remar; per tant, és més difícil i exigeix ,és esforç Dos nivells de realitat: Amb aquesta teoria, Plató supera el dilema entre Heràclit i Parmènides. Heràclit té raó, els sentits ens mostren un món sensible (representació del món de les idees). Un món material, un món d’aparença, pluralitat i dispersió (també de les coses subjectives). El món sensible no podria ser conegut, a causa de la seva dispersió i pluralitat, si no fos per l'existència d'una idea (eidos) que unifiqués tot.
Per tant, des dels sentits captes un món material que és plural i dispers, no hi ha dues coses iguals, aleshores perquè hi ha coses que es qualifiquen amb el mateix nom? Perquè, segons Plató, he estat capaç de captar la idea de la cosa, ja que vaig conèixer aquesta idea al món de les idees, i al món físic, quan observo les coses, recordo el que vaig veure al món de les idees. Per tant, veig que aquesta “cosa” participa d’aquella idea, i el reconec com això. Però, si no es fa així, seria impossible perquè la pluralitat, diversitat i disparitat faria que el nombre d’entitats fos infinit. Parmènides també té raó.
Existeix un altre món, el món de les idees (que només podem captar amb la raó) on existeixen realitats que no s'alteren mai. En aquest món de les idees, estarien totes les idees de coses concretes (una flor, un cavall,...) - Món sensible: el món físic qie captem amb els sentits. És canviant, múltiple i imperfecte. - Món intel·ligible: el món de les idees, que es coneix amb la raó. Les idees són eternes, immuyable i prefectes. Plató, nogensmenys, corregeix el concepte de no-ésser de Parménides, el noésser no existeix com a negació absoluta de l'ésser però sí com a diversitat, és a dir, perquè una idea sigui la que és cal que no sigui totes les altres Què són les idees?
Les idees no són els pensaments que tenim al cap. Són realitats intel·ligibles que expliqeun què són les coses. Universal: expressa allò comú a tots els casos d’un mateix tipus. Essencial: és allò que fa que una cosa sigui el que és. Model o arquetip: les coses sensibles s’hi assemblen, però en són còpies imperfectes. Causa explicativa: permet entendre per què les coses són com són. El món suprasensible és un món organitzat i jerarquitzat (la causa de totes les altres és el Bé).
Plató entén el món de les idees com un món jeràrquic, en que la màxima idea és el Bé, la primera cosa que s’ha d’entendre és que és la idea més pura i més elevada, i la segona cosa és que no fa referència exclusivament a una qüestió moral, sinó a l’excel·lència màxima, no hi ha res més elevat que aquest, i és la causa última de totes les coses, d’on provenen totes les coses, el fonament de tot, l’ordre de les coses, i en aquest sentit, la justícia. Quan Plató parla de la idea del Bé, fa servir una analogia (metàfora) amb el Sol, és a dir, els ulls no serveixen de res en un lloc totalment fosc, és necessària una llum per a que els il·lumini.
Plató parlava del Bé com el Sol, perquè el Bé ilumina les coses, i com que les il·lumini, permet que la nostre intel·ligència pugui comprendre-les. Sense la il·luminació del Sol, res no podria ser conegut, i aquesta també s'entén com a un grau de coneixement molt elevat. 1. El Bé (causa de les altres idees, el fonament de tot, la Justícia). Es la idea més pura i més elevada, no fa referencia nomes com a bé moral sinó també segueix com a perfecció, el fonament de tot sinó també el ordre de les coses. El bé seria el mes semblant wue hi ha sobre a deu. El bé il·lumina la coneixença. 2.
Conceptes Matemàtics: no oblidar la qüestió pitagòrica, els nombres, el mon com filosofia cabalístic, en concepte de unitat es el més important per ser filosof has de ser matematic 3. Propietats (gran, lluny,...): les ideees com adjectius, colors... 4. Idees Concretes: les idees de coses concretes, la idea de armari El topos hisperuranós és el nom mític del lloc supracelestial on Plató situa les idees, no es senible sino inteligible. No és un indret fñisic: represent una realitat intel·ligible, accessible a la raó. 6. Cosmogonia El demiurg va fer l’obra més bella que podia, a pesar de la matèria, va donar ànima al món i gràcies a aquesta ànima, la seva no morirà mai.
Aquest món té perfecció, perquè ha captat la perfecció del món de les idees, i per això en el món físic hi ha bellesa, no obstant, tot i que té trets del món de les idees, aquesta perfecció no és absoluta, ja que és una còpia material imperfecta.
Aquest món és una naturalesa viva perquè ha rebut l’ànima del demiurg, i al mateix temps, també la nostra ànima ha estat creada pel demiurg, no prové del Bé, per això la idea de que les ànimes van caure del món de les idees és perquè aquestes no estaven en el nivell de la idea, ja que no havien estat creades pel Bé ni són perfectes, i aquesta caiguda implica que les ànimes han de purificar-se, i aquesta és la la farà digna de tornar al món de les idees, allunyant-se de pertorbacions, i romandrà eternament al món de les idees. Crítica a les teoria de les idees Si cada cosa sensible té una idea corresponent, hi hauria idees de totes les coses, fins i tot de les coses fabricades o trivials?
Si les coses que encara no existeixen també tenen una idea, com s’ha d’entendre aquesta existència? Si un objecte participa de diverses idees alhora —per exemple, és una taula, és rodona i és blava—, com s’explica aquesta relació? Si les idees són immutables, d’on prové el canvi del món sensible? Si el món de les idees és perfecte, com s’hi relacionen la imperfecció, el mal o l’absència? Teoria del Coneixement Abans de Plató hi havia un cert descrèdit del coneixement, que es reflexa amb la frase de Gòrgies: El món no pot ser conegut, si fos conegut no es podria entendre i si pogués ser entès no podria ser explicat.
Segons Plató, els sentits ens mostren una realitat canviant i per tant no poden ser l'eina adequada de coneixement, de la mateixa manera que l'experiència tampoc serveix de res, ja que aquesta sempre és subjectiva i depèn del subjecte que percep. Els sentits, encara que ens mostrin una realitat canviant, no poden ser una eina de coneixement, perquè les coses no són sempre de la mateixa ni es poden classificar perquè no es trobaran a través dels sentits dos elements que siguin iguals, per tant res no és possible de conèixer, perquè no permeten arribar a idees que siguin de caràcter universal.
Plató diu que no es pot buscar allò que no es coneix perquè, fins i tot, en el cas de trobar- ho, no ho podríem reconèixer. Tampoc es pot buscar allò que ja es coneix precisament perquè ja és conegut. De manera que, segons Plató, conèixer és (anàmnesis) recordar, quan en la meva vida física rebo a través dels sentits una informació, la meva ànima aviva el record, i reconeix aquesta realitat perquè ja la va conèixer en el món de les idees, i les sap distingir. Però no només és l’estada de l’ànima en les meves idees, en la doctrina de Plató existia la reencarnació, les ànimes, fins alliberar-se, es reencarnaven de cos en cos, i també tinc el coneixement de les altres realitats que ha viscut.
Tot coneixement és simplement reminiscència, un record elevat, anàmnesis. Segons l'orfisme de Plató, l'ànima immortal i preexistent al cos habitava en el topos hiperuranòs envoltada d'idees i quan, a causa de la seva culpa, queia al nostre món, tancada en un cos, i veia totes les coses, aquestes, li recordaven a les idees que ja havia conegut al món de les idees i, per tant, les identificava. A més a més, com les ànimes viuen diverses vides en diversos cossos fins alliberarse, tot el que percep és un record d'allò conegut en una existència anterior. El coneixement és, doncs, una reminiscència, un record que s’aviva a la nostra ànima amb ocasió d’observar alguna cosa.
Amb les dades de la sensibilitat, l'ànima recorda allò que ja posseïa. Però recordar les coses és complicat per la llunyania (existències passades o estada en el món de les idees) i perquè s’ha d’intentar sortir de la naturalesa corporal que intenta conèixer el món mitjançant els sentits i començar a utilitzar la raó. S’ha de dur a terme la tasca dialèctica. Plató deixa clara la seva teoria de la reminiscència en dos dels seus llibres, el Menó i el Fedó. En el primer, un esclau analfabet, dirigit per les sàvies preguntes de Sòcrates (maieútica), aconsegueix recordar el teorema de Pitàgores.
En el Fedó, Platò fa veure la diferència que existeix entre un cercle al món físic i la nostra concepció de cercle provinent del món de les idees. Entre totes dues hi ha una distancia, un desnivell. La que portem dins és, sense dubte, més real que la que trobem al nostre món. Grau de Coneixement ´ A La República, Plató afirma que el coneixement és proporcional a l’ésser i que el no- ésser resulta incognoscible, és a dir, contra més perfecció hi ha en l’ésser més cognoscible pot arribar a ser, i quan no és, és incognoscible. L'ésser pot ser conegut amb diferents graus. Plató determina dos graus de coneixement: la doxa i l’episteme.
Si el coneixement és proporcional a l’ésser, hi ha més ésser en les idees, perquè les idees són perfectes i les coses físiques són còpies imperfectes de les idees. La doxa (opinió) és el coneixement sensible i no és, segons Plató un veritable coneixement i estàs vivint dins de la ignorància. La doxa es divideix en dos graus més: l’eikasia (aparença o imaginació, el que sembla ser i no és) i la pistis (creença, és el coneixement sensible i no pot donar el perquè de les coses). La doxa ha d’estar vinculada amb el coneixement causal per deixar de ser doxa i convertir-se en episteme.
L’episteme, que és el veritable coneixement, es divideix en dianoia, que és el coneixement més baix, però obre les portes a la filosofia ja que són les matemàtiques, i la noesis, que és el grau més elevat de coneixement, i Plató fa referència a ella com al concepte de il·luminació (idea del Bé i el Sol), és la captació pura de les idees i de la idea de Bé. Els homes que arriben als dos primers graus de coneixement (eikasia i pistis) mai surten de l'opinió. Els matemàtics arriben a la dianoia i els filòsofs a la noesis.
La raó, lluny de les sensacions, capta les idees i els seus nexes i passa d’idea en idea fins arribar a la idea suprema, fins arribar al Bé, d'això és diu: dialèctica ascendent. El camí contrari és la dialèctica descendent. Per tant, fins que aquest coneixement de la doxa, fins que no es comença a lligar al coneixement mitjançant la intel·ligència, no és un veritable coneixement. Segons Plató, la porta d’entrada al món de les idees és la dianoia (matemàtica). Mite de la Caverna El mite de la caverna, que apareix al llibre VII de La República, és un relat al·legòric.
Plató l’utilitza per explicar la realitat i el coneixement, però també la situació de l’ànima i la responsabilitat política del filòsof. El relat Uns presoners viuen encadenats de mans i peus dins d’una caverna, d’esquena a l’entrada. Només poden mirar una paret. Darrere seu hi ha un foc i, entre el foc i els presoners, un camí elevat per on passen persones que transporten figures d’objectes. El foc projecta les ombres d’aquestes figures a la paret, i els presoners creuen que les ombres són tota la realitat. Un presoner aconsegueix alliberar-se. Primer descobreix que les ombres són projeccions i veu les figures que les produeixen. Després puja cap a l’exterior.
La llum li costa de suportar, perquè estava acostumat a la foscor. S’hi adapta gradualment: primer mira els reflexos de les coses a l’aigua i després les coses mateixes. Finalment contempla el sol. Quan torna a la caverna per explicar als altres què ha descobert, pot ser que no el creguin i fins i tot el menyspreïn o l’ataquin. Interpretació ontològica: els nivells de realitat L’explicació ontològica tracta de què és real: L’interior de la caverna representa el món sensible, físic i canviant. Les ombres de la paret representen les aparences. Les figures que es transporten representen els objectes físics. El foc representa el sol del món sensible, que fa visibles els objectes.
L’exterior de la caverna representa el món intel·ligible, el món de les idees. Les coses de l’exterior, com els arbres, representen les idees. El sol de l’exterior representa la idea del Bé, que permet conèixer les altres idees. Hi ha un paral·lelisme entre l’interior i l’exterior: les ombres són aparences dels objectes físics, i els objectes físics són còpies imperfectes de les idees. 7. Antropologia Dualisme La filosofia de Plató estableix una concepció dualista de l'ésser humà, la qual cosa significa que estem formats per dues realitats totalment diferents i oposades: el cos (físic) i l'ànima (espiritual).
Tanmateix, Plató defensa que nosaltres som pròpiament l'ànima, i que el cos només ens ha estat donat per un accident. L'ànima és d'origen immaterial, intel·ligible i immortal. Pertany al món suprasensible (topos hiperuranós) i representa tot allò positiu de l'ésser humà. El cos és material, mortal i pertany al món sensible. Plató el descriu de manera molt gràfica com una presó, una gàbia o una tomba que limita l'esperit.
Les necessitats, els vicis i els desitjos corporals arrosseguen l'ànima cap al mal, la discòrdia i la ignorància, distraint-la del seu autèntic destí Purificació de l’Ànima Perquè l'ànima pugui alliberar-se d'aquesta presó material, ha de dur a terme un procés de purificació. Això implica deixar de dependre exclusivament dels sentits i ascendir, a través de l'ús de la raó, fins al coneixement de les idees i del Bé. Ètica i Coneixement: Aquest procés és alhora intel·lectual i moral. Seguint la petjada de Sòcrates, Plató afirma que hi ha una relació indissoluble entre conèixer i ser virtuós: qui realment coneix el Bé, necessàriament actua d'acord amb el Bé. Sense coneixement no hi ha virtut.
Influència de l'orfisme: Plató incorpora elements religiosos propis de l'orfisme, de manera que la cura i purificació de l'ànima també s'ajuda de determinades pràctiques espirituals d'aquesta tradició. Immortalitat de l’Ànima Plató argumenta fermament que l'ànima no pot morir amb el cos, ja que la seva naturalesa és completament diferent: Al diàleg del Fedó, defensa que l'ànima humana té la capacitat de conèixer realitats eternes i immutables (les idees). Per poder captar allò etern, l'ànima mateixa ha de posseir una naturalesa immutable i eterna, no merament física o material.
Al diàleg del Timeu, s'explica que les ànimes són engendrades pel Demiürg utilitzant una substància semblant a la de l'ànima del món. Per tant, tenen un origen de creació, però són immortals i incorruptibles. La caiguda: Originàriament, les ànimes habiten al món intel·ligible en contacte amb les idees, però cauen al món sensible a causa de la seva imperfecció o descontrol, quedant atrapades dins d'un cos. Reencarnació i Destí El destí de l'ànima després de la mort del cos no és estàtic; depèn directament de com hagi estat la vida de la persona.
Plató exposa aquesta teoria a través de diferents relats: Segons el Fedó, les ànimes que s'han deixat dominar pels plaers i desitjos del cos continuen lligades al món sensible i, en reencarnar-se, ho fan en cossos inferiors. En canvi, les que han viscut amb virtut s'acosten a l'alliberament definitiu. El Mite d'Er (La República): Explica que, després de morir, les ànimes passen un període de recompensa o càstig d'uns mil anys. Passat aquest temps, mitjançant un sorteig i una tria personal, cada ànima escull una nova vida. L'ensenyament clau d'aquest mite és que l'ànima és plenament responsable de les conseqüències de la vida que tria.
Plató parla d'un cicle de reencarnacions (arribant a esmentar deu cicles necessaris per purificar-se completament abans de tornar al món de les idees, sent la vida del filòsof l'última) Mite del Carro Alat Al diàleg del Fedre, Plató utilitza la famosa metàfora del carro alat per explicar que l'ànima no és material, sinó que posseeix tres dimensions guiades per un auriga i estirades per dos cavalls: 1. La dimensió racional (L'Auriga): o Situada al cap, representa la facultat de pensar, guiar i conduir. És la part més elevada i s'assembla al que és diví i immortal.
o Les seves virtuts pròpies són la saviesa (conèixer les veritats elevades) i la prudència (aplicar aquest coneixement al dia a dia). Representa l'ideal del filòsof. 2. La dimensió irascible (El cavall blanc): o Situat al pit, s'associa a la valentia, la voluntat i la fermesa per afrontar dificultats i defensar allò just. o La seva virtut és la fortalesa. És una dimensió noble sempre que accepti ser guiada per la raó. 3. La dimensió concupiscible (El cavall negre): o Situat al ventre, s'associa a les baixes passions i als desitjos corporals vinculats al menjar, la beguda i la sexualitat. o La seva virtut és la temprança o moderació.
Els desitjos no són dolents per si mateixos, però es converteixen en un problema quan prenen el control en lloc d'obeir la raó. L'equilibri de l'ànima: L'objectiu vital és aconseguir l'harmonia interior on la raó (l'auriga) governi amb fermesa. Si el cavall negre es desboca i l'auriga perd el control del carro, l'ànima s'estavella i cau del món intel·ligible cap al món sensible, quedant presa dins d'un cos. Ç Política Naixement de la polis Per què neix la polis? Segons Plató (La República), la societat sorgeix perquè cap ésser humà és autosuficient; necessitem dels altres per cobrir les necessitats bàsiques (alimentació, habitatge, defensa i govern).
L'isomorfisme: Plató defensa que hi ha una correspondència perfecta d'estructura (un isomorfisme) entre el cosmos, l'ésser humà (l'ànima) i la polis (la societat). Així, les tres parts de l'ànima es corresponen directament amb les tres classes socials de la ciutat. Les Tres Classes Social La ciutat ideal s'estructura en tres grups socials ben diferenciats, cadascun amb la seva funció, una dimensió de l'ànima i una virtut pròpia: • Governants filòsofs: seria de l’anima Racional i la seva funció es dirigir i organizar la ciutat amb saviesa. La virtut associada Saviesa i prudència. • Guardians/ Guerrers: El l’ànima irascible i la seva funció es defensar la ciutat del perills interns i externs.
Virtut es Fortalesa • Artesans/ Productors: Es l’anima associada es concupiscible la seva funció es produir béns materials i aliments per subsistir. La virtut es la Temperança. La justicia Política: La justicia no consisteix en l aigualtat cega, sinó en l’Harmonia i l’equilibre. Hi ha justícia a la ciutat quan cadascú fa la tasca que li pertoca segons la seva naturalesa, sense envair rols aliens. El Bé Comú per damunt de l'individu: La polis està molt per sobre de l'interessos particulars. Els guardians i governants busquen el benestar col·lectiu, actuant com els moderns metges, bombers o cossos de seguretat.
Règim de Vida dels Guaridans • Vida comunitària: No tenen propietat privada ni negocis propis. Si acumulessin riqueses, acabarien comportant-se com a artesans corrents.. • Família comuna: Tampoc tenen una família pròpia en el sentit tradicional; no tenen parelles estables i els fills s'eduquen en comú de manera col·lectiva. • El paper dels artesans: En canvi, els artesans sí que poden tenir propietats i buscar el seu benestar material, ja que la seva tendència natural és la concupiscència, però els guardians han de vigilar que ni passin tanta necessitat com per rebel·lar-se, ni acumulin tant com per corrompre's.
Educació i Meritocràcia • Educació pública i igualitària: Tots els infants (nens i nenes per igual, sense discriminació de gènere) reben la mateixa educació bàsica fins als 15 anys (gimnàstica, música i matemàtiques com a base del pensament abstracte). • Meritocràcia: Després d'una selecció segons les aptituds i la motivació, cadascú ocupa el lloc que li pertany. No depèn de l'origen familiar (és elitista pel que fa al talent, però obert per mèrits). Els més excel·lents continuen estudiant dialèctica fins a convertir-se en filòsofs governants. Algunes es queden a guardians.
• El Mite dels Metalls: Símbol polític per explicar que a l'interior de cada persona predomina un metall diferent: Or (governants), Plata (guardians) o Ferro/Bronze (artesans) Tipus de Govern • Aristocràcia / Monarquia: Govern dels millors (filòsofs) o d'un sol home savi orientat al bé comú. És el règim ideal i perfecte. • Timocràcia: Degeneració on manen els militars/guardians; hi predomina l'ambició d'honor, glòria i valors purament guerrers. • Oligarquia: Govern dels rics que busquen el seu propi benefici econòmic a costa de la mala repartició de la riquesa. • Democràcia: Govern del poble.
Tot i que pot buscar inicialment la justícia, Plató li tem perquè la falta de preparació política i l'excés de llibertat condueixen al desordre, a la demagògia i a la manipulació • Tirania: La pitjor forma de govern. Un sol individu exerceix el poder de manera absoluta en benefici propi, sotmetent violentament la ciutat. o Seqüència general de degradació: Aristocràcia → Timocràcia → Oligarquia → Democràcia → Tirania . El paper de les lleis En la seva etapa de maduresa/vellesa (a l'obra Les Lleis), Plató flexibilitza el seu idealisme extrem de La República: Reconeix que trobar filòsofs perfectes per governar és molt difícil.
Per això, atorga un paper fonamental a les lleis escrites i bones, les quals han de ser respectades per igual per governants i ciutadans per evitar l'arbitrarietat i la corrupció de la política.