Untitled document (3)

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

LA CRISI DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ. EVOLUCIÓ POLÍTICA (1898-1931) 1. El reformisme dinàstic 1.1 El fracàs del primer govern regeneracionista El desastre del 98 va palesar les deficiències del règim de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes. La reina regent Maria Cristina va otorgar la confiança per formar govern al nou líder conservador, després la mort de Cànovas, a Francisco Silvela. La reforma fiscal impulsada pel ministre Villaverde, per rebaixar tot el deute de guerra, va fer augmentar els tributs sobre productes de primera necessitat i creava impostos nous.

També van donar entrada en política al general Polavieja i eal líder del conservadurisme català Manuel Duran i Bas per mostrar una desentralització administrativa. Les noves càrregues fiscals imposades per Villaverde van originar una forta protesta a Catalunya pel setembre 1899. Els comerciants de Barcelona principalment es van negar a pagar la contribució trimestral. Va ser la protesta coneguda com el Tancament de Caixes. Un mes després el govern va voler embargar als morosos, però l'alcalde de Barcelona s'hi va negar i Bartomeu Robert va presentar la dimissió. El moviment va provocar una vaga general de comerciants que es va estendre a Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca.

Com a resposta el govern va empresonar morosos, va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona durant disset mesos i va declarar l'estat de guerra. En desacord a les mesures repressives, Duran Bas i el general Polavieja van dimitir, fet que va evidenciar el fracàs del primer intent de regenerar la política espanyola. Això va significar també una ruptura entre les èlits econòmiques catalanes i els partits dinàstics i el principi de la consolidació del catalanisme com alternativa caduca a la política de la Restauració.

També va posar fi a l'esperit de regeneració i el 1901 es va reprendre el torn dinàstic 1.2 Les opcions del reformisme o regeneracionisme A la primavera del 1902 el rei Alfons XIII feia setze anys, majoria d'edat, i va pujaral tron. Els primers anys del regnat van estar marcats pels intents de regeneració i renovació moral, social i política que posés fi al caciquisme i al falsejament electoral. Dins dels corrents reformistes es poden diferenciar diverses tendències: 1. Partits de torn dinàstic. Renovació de lideratges. L'any 1903 va arribar al capdavant del Partit Conservador Antonio Maura i la mort al 1907 de Sagasta va consolidar a José Canalejas com a líder del Partido Liberal.

Eren una nova generació de polítics influits per regeneracionisme i van impulsar projectes de que va fer imposible una democratització. Maura, cap de govern al 1904, va impulsar un projecte polític, la revolució des de dalt, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per impedir que ho facin des de baix les clases populars. 2. Partits marginats del sistema. Es van sentir desabuts per no saber aprofitar el desastre del 98 i haver posat fi a l'hegemonia dels partits dinàstics. Va posar a les forces de l'oposició en la necessitat de renovar idearis, organitzacions i dirigents. L'objectiu va ser mobilitzar l'opinió pública. 3.

Regeneracionisme intel.lectual i literari. Els representants de la Generació del 98 (Unamuno, Baroja, Maeztu…) van reflexionar sobre la decadencia d'Espanya i la necessitat de regeneració literaria, moral i de pensament. Joaquim Costava proposar reformes educatives, econòmiques, científiques i de pensament per modernitzar la societat. 1.3 Reformisme conservador Després fracassos de governs regeneracionistes entre 1899 i 1903, encapçalats per Silvela i Sagasta, Antonio Maura va fer-se càrrec del govern. Va intentar fer la revolució des de dalt perquè no la facin des de baix. Va crear una nova classe política social neutra anomenada "massa neutra".

Volia que substituïssin a la vella casta de cacics i impedissin el protagonisme de les clases populars. Dins de les reformes cal destacar: Llei de l'Administració Local i Llei electoral (1907). Posar fi al caciquisme i falsejament Llei protectora d'accidents de treball, Llei sobre condicions de treball de dones i nens, Llei de descans dominical i Llei de vagues. Lleis socials i laborals per millorar condicions dels treballadors. Llei de colonització interior. Per millorar l'agricultura. Creació de l'Instituto Nacional de Previsión (1908). Dedicat a les assegurances obreres. Mesures proteccionistes. Integració del catalanisme.

Política exterior intervencionista amb Marroc Manteniment d'un ferri ordre públic. La repressió de la Setmana Tràgica van significar la fi de la seva primera etapa 1.4 Reformisme liberal Amb el lideratge de José Canalejas, tendència més progresista, va intentar atreure sectors populars amb un reformisme social més gran i limitar el poder de l'Esglèsia. Llei del Candado (1910). Separar Esglèsia-Estat i prohibició d'implantar nous ordres reliogiosos a Espanya. Reforma del sistema impostos. Impost progressiu sobre renda urbana. Protesta clases benestants. Llei de lleves o reclutament(1912).

Obligatori en temps de guerra i es va suprimir redempció en metàl.lic Lleis per la millora de les condicions laborals. Llei de Mancomunitats (1914). Amb el govern de Dato, permetia a les diputacions que gestionessin serveis públics. Canalejas va ser assassinats per un anarquista al 1912 i es va posar fi al projecte renovador. Entre 1902 i 1923 s'evidència la decadència del sistema: es succeeixen 32 canvis de govern en 21 anys, dels quals tan sols cinc governs duraren més d'un any. Hi hagueren 16 presidents del govern diferents, 2 dels quals foren assassinats (Canalejas i Dato). 2.

Les forces polítiques de l'oposició Aquestes forces opositores, excepte la catalanista, no va aconseguir participar en el govern ni articular una alternativa de govern fins al 1930, un cop exhaurit el règim dictatorial de Miguel Primo de Rivera 2.1 El nou republicanisme El republicanisme va ser el principal grup de l'oposició. La seva força era notable en zones urbanes o es podía esquivar més fàcilment el control cacic del món rural. El nou republicanisme de principi de segle es va caracteritzar per ser ampli moviment social, de carácter reformista que agrupava classe mitjana i popular.

Per donar unitat al republicanisme al 1903 va nèixer la Unión Republicana, coalició de diferents grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón. El seu programa era proclamar la República, restaurar Constitució de 1869 i convocar les Corts. A les eleccions de 1903 i 1905 van guanyar a Madrid, Barcelona i València. Va destacar Alejandro Lerroux a Barcelona. Aquest, d'origen andalús, periodista i polític. Feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical, suposadament revolucionari, i utilitzava una retòrica populista, que atreia amplis sectors de les clases populars. Era anticatalanista que vinculava Esglèsia i burgesia.

Arran de les eleccions del 1907, la Unión Republicana ,es va acostar al catalanisme amb la candidatura de Solidaritat Catalana, opció rebutjada pel sector lerrouxista i va fundar al 1908 El Partido Republicano Radical. Aquest va tenir força suport popular a Barcelona. Després de la Setmana trágica va perdre influencia a Catalunya, va moderar el discurs i es va trasladar amb l'ideari a Madrid. Història d'Espanya. 2.2 Carlisme i tradicionalisme A principi del sXX, el carlisme i integrisme de Ramón Nocedal van acceptar la participació electoral.

Arran de la Primera Guerra Mundial un sector del partit es va declarar germanòfil i un dels seus dirigents Juan Vázquez Mella va fundar el Partido Tradicionalista (1919). Els sectors antiliberals demanaven un govern autotitari que imposés l'ordre social. En l'arribada de la República carlins, integristes i tradicionalistes es van unificar en un sol partit, la Comunión Tradicionalista. 2.3 Socialisme El PSOE va incrementar el nombre d'afiliats: al 1899 tenia 3000 afiliats i al 1920 va arribar als 30.000.

El partit defensava l'acció política i era partidari d'aprofitar aliances amb partits republicans, com la Conjunción Republicanosocialista que va treure 27 escons al 1910.Els líders eren Pablo Iglesias, Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero que liderava el sindicat socialista UGT. A partit del 1917 i influenciats per la revolució rusa van radicalitzar el discurs. La negativa per integra-se a la Internacional Comunista promoguda per Lenin va provocar una escissió el 1921 que va ser l'origen del Partit Comunista d'Espanya (PCE), líders com Dolores Ibárruri.

A Catalunya, el PSOE va ser minoritari i al 1923 va crear Unió Socialista de Catalunya (USC), escissió de la federació catalana socialista. 2.4 Anarcosindicalisme Per consolidar la difusió de l'anarquisme a tota Espanya l'any 1910 el sindicat anarquista barceloní Solidaritat Obrera va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que presentava una ideologia basada en la independència del proletariat respecte de la burgesia i l'Estat, la voluntat d'enderrocar el capitalisme, l'apolicitisme del moviment obrer, abstencionisme electoral i unitat sindical.

La CNT amb líders com Salvador Seguí (El Noi de Sucre) es va convertir en les principals organitzacions obreres de Catalunya i Andalusia, tot i que entre 1911 i 1914 va estar prohibida. Al 1918 al Congrés de Sants va acordar recorrer a l'acció directa. Al 1919 es va produir la vaga de La Canadenca empresa d'electricitat a Barcelona. Es va paralitzar el 70% i es va deixar a Barcelona durant dos mesos sense electricitat. Es va arribar a un acord de jornada laboral de 8 hores i augment de sous. La por de la patronal a cedir davant els treballadors i per por a atemptats va crear el Sindicat Lliure per restar força a l'anarcosindicalisme.

Amb suport d'autoritats i policía van organitzar bandes de pistolers a sou per assassinar dirigents obrers. El govern va emparar-los amb la Llei de Fugues. Per l'altra banda anarquista van crear grups d'assasins contra patrons i polítics anomenats Los Solidarios. Això va degenerar en violència extrema que es va allargar fins 1923. Aquest período es va anomenar l'època del pistolerisme. 2.5 Nacionalismes 2.5.1 Català En 1901 el malestar causat per la crisi del 98 i el Tancament de Caixes va impulsar la Lliga Regionalista, partit nacionalista conservador liderat per Cambó i Prat de la Riba.

Va triomfar ràpidament, substituint als partits dinàstics en la major part dels districtes catalans rurals fins 1923. Es tractava d'un partit més bé regionalista i conservador. La major demostració de força dels nacionalistes es va produïr en 1906 amb els "fets del Cu-cut". La revista satírica catalanista Cu-cut va fer un acudit sobre l'escassa capacitat de l'exèrcit que va provocar l'assalt d'un grup de militars a la redacció de la revista. El govern conservador va optar per donar-li la raó als militars, aprovant la Llei de jurisdiccions (qualsevol ofensa a l'exèrcit o la bandera seria jutjada per jutges militars).

Els partits catalans van reaccionar contra el govern creant una gran coalició electoral "Solidaritat Catalana" que agrupà a tots els partits catalans -Lliga Regionalista, Carlins i Republicans Federals, entre altres- amb l'excepció dels dinàstics i els Republicans Radicals de Lerroux. Solidaritat Catalana obtingué 41 diputats de 44 en 1907 i es dissolgué poc després. En 1913, el govern liberal d'Eduardo Dato va permetre la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Les quatre diputacions catalanes, junt als ajuntaments, començaren a d'impulsar la llengua i la cultura catalanes.

Encara que la mancomunitat no disposava de capacitat per fer lleis ni cobrar impostos, era un precedent de tipus autonomista i, per això, va ser prohibida per Primo de Rivera]. 2.5.2 Basc A les primeres dècades del segle XX el Partit Nacionalista Basc va incrementar la presencia electoral i la seva influencia en la societat vasca. El 1911 va crear el sindicat nacionalista i catòlic Solidaritat dels Treballadors Bascos. Al 1916 es van canviar el nom, Comunió Nacionalista Basca per atreure la burgesia al nacionalisme, el nou partit era moderat i defensor de la industrialització i del progres econòmic. Dins del partit hi havia autonomistes i independentistas.

A l'any 30 tots es van tornar a agrupar en el PNB 2.5.3 Gallec El primer pas cap a la transició del galleguisme cultural al polític van tenir lloc en la creació de las Irmandades de Fala una organització que va impulsar l'ús del gallec. També un diari A Nosa Terra (1916) pretenia fer del galleguisme una força política 3. La Setmana Tràgica i les seves conseqüències (1909-1917) 3.1 La política colonial del Marroc Després del desastre del 98, Espanya va intentar no perdre el tren colonial i va penetrar pel nord d'Àfrica. Els francesos també tenien interessos al Marroc.

Amb la Conferència d'Algesires (1906) i el tractat Hispano-francès (1912), es va establir un protectoral francoespanyol al Marroc. A Espanya se li va concedir la franja del nord, el Rif, i un punt de la costa atlàntica, Sidi Ifni i Rio Oro. El control de la zona suposava inversions mineres, ferrocarrils i obres publiques. També retornar el prestigi a l'exèrcit español. Aquesta presencia va ser contestada per tribus berbers, organitzades en cabiles, i al juliol del 1909 van matar miners espanyols. També per asegurar la plaça de Melilla el govern va decidir enviar 20.000 reservistes molts d'ells amb feina i casats.

3.2 La Setmana Tràgica de Barcelona L'enviament d'aquest contingent de forces reservistes va ser l'espurna que va provocar un important moviment de protesta popular a Barcelona conegut com la Setmana Tràgica. Un agreujant era que sols anaven a la guerra les famílies humils que no podien pagar la redempció. Va tenir suport d'anarquistes, socialistes i republicans. Els incidents van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de tropes. El sindicat Solidaritat Obrera, republicans, lerrouxistes i UGT van convocar una vaga general pel 26 de juliol que es va viure amb tranquil·litat però amb l'exèrcit al carrer.

El 27 de juliol, però van arribar les notícies del "desastre del Barranco del Lobo", on s'havien produït 150 morts i centenars de ferits, molts d'ells reservistes catalans. En aquest moment es produí una reacció espontània de carácter popular: els obrers de Barcelona van prendre la ciutat, van alçar barricades i van assaltar edificis religiosos. Els soldats -quintos- es van negar a intervenir. Maura va declarar l'Estat de Guerra i la ciutat va estar sense control fins que el dia 30 van arribar tropes d'altres ciutats que van reprimir les manifestacions. En aquesta Setmana Tràgica es van produir més de 100 morts, 300 ferits i 80 edificis religiosos (esglèsies, convents i escoles) incendiats.

L'anticlericarisme es pot explicar perquè l'esglèsia catòlica des del segle XIX havia reconstruit el seu poder perquè el Concordat de 1851 els atorgava el control de l'educació i a més controlaven hospitals i institucions benèfiques, tot amb el suport de les monarquies. La Setmana Tràgica donà lloc a una dura repressió que no faria més que agreujar les tensions a Barcelona. Centenars de persones detingudes, 1500 sotmeses a consells de guerra i disset comdemnes a mort.Entre els executats destaca la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, lliurepensador, anarquista i fundador de "La Escola Moderna" que no es trobava a Barcelona en aquells dies.

3.3 Les consequències polítiques La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques durant uns anys, 1. L'execució de Ferrer i Guàrdia va provocar un escàndol internacional. L'esquerra europea i americana el van fer mártir i van iniciar campanya contar el govern espanyol. A Paris 50.000 persones van sortir a manifestar-se. 2. Campanya Maura No!. La duresa de la repressió va unir liberals i republicans en la crítica al govern de Maura. Davant això , el rei va disoldre les Corts i va entregar el govern a José Canalejas que va intentar fins el seu assassinat el 1912 un seguit de reformes.

Llei Candau, Llei consum d'articles de 1ª necessitat, llei de lleves, estat laic, entrada socialista al govern,… 3. Un increment dels atemptats terroristes (dos intentents contra Maura i l'assassinat de Canalejas el 1912) 4. Després de la caiguda de dirigents històrics als partits dinàstics, fragmentació i incapacitat per liderar tots dos partits . El partit conservador va agafar el torn al 1913 amb Eduardo Dato, assassinat també el 1921 5. Reorganització de l'oposició 6. El republicanisme va crear un nou partit de carácter moderat, Partido Reformista (1912) 7. El republicanisme lerrouxista va patir un notable descrèdit fruit del paper ambigú a la Setmana Trágica.

Això va crear desencís a molts obrers que van pasar-se a formacions anarquistes. 8. Els anarcosindicalistes es van adornar que s'havien d'organitzar. De la catalana Solidaritat Obrera va sorgir al 1910 la CNT, el gran sindicat anarquista. Reclamava la jornada laboral de 8 hores, la igualtat de salari entre homes i dones, la prohibició del treball infantil. L'instrument seria la vaga. En 1911 va impulsar una primera vaga general que fou durament reprimida i va suposar la seva il.legalització. 9. El trencament definitiu de la coalició Solidaritat Catalana arran del suport de la Lliga Regionalista a la repressió governamental. La Lliga va retrocedir i va augmentar el catalanisme republicà. 4.

La Crisi de 1917 4.1 L'impacte de la Primera Guerra Mundial Al 1914 va començar la Primera Guerra Mundial, i que va enfrontar els imperis centrals Alemanya i Aústria) i les potències aliades (Gran Bretanya, Rússia, França). El govern conservador de Dato va declarar la neutralitat d'Espanya. La guerra va dividir la societat espanyola entre els "germanòfils" que donaven suport a Alemanya (els sectors més conservadors), i l'esquerra, que era "aliadòfila". Però l'efecte més important va ser una important expansió econòmica, ja que Espanya abastia als països en guerra.

Això va provocar una expansió important de la indústria, amb forts beneficis per als propietaris industrials i agraris, però per altre costat va produir una forta inflació (pujada de preus interiors). Aquesta pujada de preus d'aliments de primera necessitat va donar lloc a conflictes socials i empitjorament de les condicions de vida fins desembocar en un moviment vaguístic el 1917. 4.2 La crisi de 1917 4.2.1 Crisi militar L'exèrcit español presentaba un nombre excessiu d'oficials en relació a soldats (1 per 5). Els ascensos eren per mèrits de guerra, fet que beneficiava als militars africanistes. La inflacció va fer disminuir els sous dels militars.

Van formar Juntes de Defensa, associacions de militars que reclamaven augment salarial i s'oposaven als ascensos per mèrits de guerra i si per antiguitat. Al juny 1917 van elaborar un manifest que culpava al govern dels mals de l'exèrcit i demanava renovació política i regeneracionisme. 4.2.2 Crisi política Juntament a la protesta militar, Romanones (liberal) va patir acusacions de corrupció política per part de l'oposició. Es van clausurar les Corts. Al 1917 Eduardo Dato va tornar al govern. Els partits catalanistes i republicanosocialistes van demanar al juny la reapertura. El govern s'hi va negar i va declarar l'Estat d'excepció i va endurir la censura de prensa.

A iniciativa de la Lliga Regionalista es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans al juliol. Demanaven convocar les Corts, reformar el sistema polític i descentralitzar l'Estat. Es van invitar diputats espanyols, dels que no hi van anar els partits dinàstics. Es va prohibir i disoldre per la guàrdia civil sense celebrar-se. 4.2.3 Crisi social. La vaga general revolucionària El 1916 s'havia produit un moviment vaguístic important, el març del 1917, les centrals sindicals de CNT i UGT amb un manifest van instar al govern a intervenir per evitar la constant puja de preus. Al mes d'agost desprès conflicte ferroviari a València, la UGT va fer una crida a la vaga general.

La vaga es va estendre per tota Espanya i va agafar caire polític. Els obrers convocants demanaven fi de la monarquia, govern provisional a les corts i implantació del sistema republicà. La vaga va tenir incidència desigual per què molts sectors pagesos es va paralitzar la vida. Largo Caballero i Julián Besteiro van ser detinguts i el govern va declarar la Llei marcial. Al cap de tres diez d'aldarulls l'exèrcit va intervenir per sufocar les protestes. El balanç 70 morts, 200 ferits i 2000 detinguts. La contundència de la repressió va afeblir més al règim i va radicalitzar les posicions obreres. 5.

La descomposició del sistema (1918-1923) 5.1 La descomposició política La fragmentació dels partits dinàstics, sense lídrs descatacats, impedía majories estables. L'oposició dividida no era alternativa. Es va probar diferents vegades governs de concentració entre dinàstics, reformistes i la Lliga. Al març del 1918 Maura va presidir un Govern Nacional que va durar poc. També un de coalició després d'Annual. Entre 1917 i 1923 hi van haver 14 governs diferents i cap va durar 8 mesos. Aquests governs inestables no tenien prou majoria per aprobar pressupostos i per aprobar decrets suspenien les garanties constitucionals.

5.2 El projecte d'Estatut de Catalunya A Catalunya esperonats per Alfons XIII que havia mostrat la voluntat de resoldre el tema català la Lliga i dirigents de la Mancomunitat van engegar una campanya a favor de l'autonomia. A principis del 1919 es va presentar a Madrid el Projecte d'Estatut de Catalunya que proposava la constitució d'un govern propi i un parlament elegit per sufragi universal. El projecte va ser molt mal rebut per cercles polítics a Madrid, el govern s'hi oposà i el rei no li va donar suport. Es va iniciar campanya des de diputacions i èlits econòmiques contra Catalunya. El diputats catalans van abandonar la cambra.

Va suposar un revés per Cambó i la Lliga perquè després de col.laborar al govern no hi va haver sensibilitat pels catalans. 5.3 Crisi econòmica Anys posteriors a la Primera Guerra Mundial van ser d'una gran conflictivitat a Europa. El triomf bolxevic va esperonar noves esperances. A Espanya la fi del conflicte europeu va propiciar un canvi brusc de les condicions econòmiques, la producció va baixar, les mobilització social i l'augment del sindicalisme. 5.4 Conflictivitat social 5.4.1 Trienni bolxevic A Andalusia la situació de misèria dels pagesos va donar pas al nomenat trienni bolxevic (1918-1921).

Els anarquistes i alguns socialistes van impulsar revoltes pageses motivades pel latifundisme, la fam de terres i el deteriorament de les condicions de vida. Se'ls va acusar d'assassinats a la guardia civil, es va declarar l'estat de guerra, es van il.legalitzar les organitzacions obreres i es van detenir als líders per aturar la rebel.lió. 5.4.2 Vaga a La Canadenca En 1919 la CNT va assolir un recòrd de 700.000 afiliats, mentre la UGT tenia uns 200.000. El triomf de la Revolució Russa de 1917 i la crisi política dels partits dinàstics feia parèixer que la revolució era posible. La Canadenca era una de les dues grans empreses encarregades de la distribució d'electricitat en Barcelona.

Va expulsar a cinc treballadors per organitzar un sindicat. Amb el suport de la CNT es va convocar una vaga. Aquesta va paralitzar el 70% de l'electricitat de Barcelona durant un mes i mig. La vaga va finalitzar amb un triomf sindical i amb la readmissió dels treballadors. A més, el govern es va espantar, i per tal d'evitar futurs conflictes va reconèixer finalment la jornada laboral de 8 hores a la indústria. Aquesta vaga va demostrar l'enorme poder que la CNT havia assolit a Barcelona i va provocar una violenta reacció de part de la patronal. A partir d'aquest moment, els patrons comencen a organitzar-se.

Es crea la Federació Patronal per a combatre als sindicats i pressionar al govern per a que endurira la seua política. També van respondre en locauts (tancament de fàbriques). 5.4.3 Pistolerisme Entre 1919 i 1923 es va produir un fort enfrontament entre sindicats i patronal. La Federació patronal va decidir utilitzar la violència contra el sindicalisme anarquista. Fomentaren l'aparició d'un Sindicat Lliure per restar força al sindicat anarquista. Eren grups de pistolers que amb el suport de les autoritats i la policía assassinaven als dirigents obrers. A més aconseguiren que s'aprovés la Llei de Fugues al 1919 que permetia disparar a un detingut si pretenia escapar.

Servia per realitzar execucions extra-judicials. Davant els assassinats policials i del sindicat lliure, alguns anarquistes reaccionaren armant-se i creant Los Solidarios, grups d'acció que responien a la violència amb més violència. El resultat va ser 800 atemptats i 226 morts. Aquesta guerra encoberta entre la CNT, la patronal i la policia es va emportar bona part dels dirigents anarquistes (el més conegut, Salvador Seguí "el Noi del Sucre"), a propietaris i encarregats de fàbriques. També al president Eduardo Dato i a l'advocat Francesc Leyret. Aquest període es va anomenar Pistolerisme o els Anys de Plom.

5.5 El problema del Marroc: Annual Al començament de la década de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc van començar les hostilitats de les tribus rifenyes a l'exèrcit espanyol. En 1921 el general Silvestre, ajudant de Camp d'Alfons XIII, es va decidir a penetrar i dur a terme algunes operacions per controlar als rifenys. El general esperonat pel rei, va iniciar una ofensiva cap a l'interior del territori que va acabar en un autèntic desastre. Es va perdre Annual, i amb un ordre de retirada fins a Melilla de més de cent km, va resultar ser una masacre on van morir 13.000 soldats i el propi Silvestre.

El Rif quedà lliure i es proclamà la República del Rif, presidida pel líder del a revolta, Abd-El-Krim. L'escàndol va ser enorme i va provocar la caiguda del govern. El parlament va reclamar responsabilitats i el nou govern va encarregar un informe per investigar el desastre. L'informe Picasso, presentat en 1922, destapava l'enorme corrupció de l'exèrcit al Rif, amb oficials que s'alternaven i desviaven diners i soldats que traficaven amb fusells i bales. Picasso apuntava la responsabilitat dels oficials en el desastre per ineptitud i covardia i la mala preparació de les tropes. L'informe implicava al rei i càrrecs militars.

Poc abans del debat parlamentari, en setembre de 1923, es produí el cop d'Estat de Primo de Rivera, amb el que es bloquejà qualsevol possibilitat de depurar responsabilitats a l'exèrcit. Tot amb el suport del rei. 6.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) 6.1 Les causes del cop militar Posar fi a la crisi i bloqueig polític Règim constitucional desprestigiat pel frau electoral Por a la revolució social Perill de fragmentació d'Espanya pel separatisme català Evitar que el règim polític acabés democratitzant-se Impedir que les Corts debatessin l'informe Picasso i exigissin responsabilitats pel Desastre d'Annual Suport de l'exèrcit i vistiplau del rei 6.2 Directori militar (1923-1925) Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d'un nou govern conegut com Directori , que estava integrat sols de militars. Les mesures van ser: 1. Declarar l'estat de guerra 2.

Suspensió de la Constitució i dissolució del Parlament 3. Il.legalització dels partits polítics i organitzacions obreres 4. Prohibició de símbols catalanistes 5. Restricció de la llengua catalana a l'ambit privat. 6. Dissolució d'ajuntaments substituits per juntes vocals dels màxims contribuients locals 7. Estatut municipal que els cacics sols havien de retre comptes a les autoritats militars 8. Política d'ordre públic molt repressiva. Prohibició de manifestacions i empresonaments de dirigents obrers. 9. En política exterior, va intentar resoldre la qüestió del Marroc i va intervenir al Rif.

Els atacs rifenys d'Abd el Krim contra el protectorat francés, van facilitar la col.laboració militar amb un desembarcament a la badia d'Alhucemas, mentre les tropes franceses atacaven pel sud des de Fes. Aquestes accions van suposar el final de la guerra del Marroc 10. Nova legislació social , es regulava el treball de la dona, construcción dhabitatges per obrers i política d'embassaments i obres publiques per reduir l'atur . 6.3 Directori civil (1925-1930) 1. Civils incorporats al govern presidits per ell 2. Suports de sectors conservadors, de la banca i industria per consolidar-se en el poder 3. Aprofitament de la bona cojuntura económica dels anys 20 4.

Reactivar l'economia basant-la amb nacionalisme econòmic i dirigisme estatal 5. Reorganització de l'Estat seguint model corporatiu implantat a Itàlia per Mussolini 6. Creació d'un partit, la Unión Patriótica, sense ideología clara, que afiliava a funcionaris del règim, organitzacions catòliques, militars, i propietaris rurals. Volia ser l'instrument del nou règim. 7. Per controlar tot això, va crear el Somatén, una força armada ciutadana que donava suport a la policia i exèrcit en conflictes interiors 8. Fundació del Consell de Treball un sindicat vertical que incloia obrers i empresaris 9.

Va convocar a l'Assemblea Nacional Consultiva organismo integrat per representants corporatius escollits per sufragi indirecte 6.4 L'anticatalanisme de la Dictadura Primo de Rivera, que quan va donar el cop d'estat era Capità General de Catalunya, va obtenir inicialment el suport de la burgesia catalana i les classes mitjanes. (amb la inclusió de la Lliga Regionalista) tot i que sempre havia mostrat hostilitat davant el catalanisme. Va començar doncs a desmantellar les institucions públiques i privades catalanes. Per presidir la Mancomunitat es nomena president a Alfons Sala, fidel al dictador.

També es van clausurar institucions catalanistes (ateneus, associacions, corals,...), es van prohibir les manifestacions en llengua catalana i l'ús públic de la bandera i la celebració de l'onze de setembre i els Jocs Florals. Censura de premsa, llibres i depuració del magisteri i del sistema educatiu i cultural. Clausura també del Camp Nou per xiulades a l'himne. Il.legalització dels partits polítics i organitzacions obreres. Declaració de l'Estat de guerra i suspensió de la Constitució. Davant tot això sectors catalanistes es van unir a l'oposició. Això va incrementar la influència de grups més nacionalistes radicals com Estat Català de Francesc Macià.

Des de l'exili el 1926 va fer una invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló (França), però va fracassar i va ser detingut. El seu judici li donà popularitat. Ja en plena crisi de la Dictadura, Primo de Rivera va intentar reconciliar-se amb la burgesia catalana amb la celebració de Exposició Universal de Barcelona el 1929. L'oposició republicana i socialista es va mobilitzar i l'agost del 1930 va signar el Pacte de Sant Sebastià, un acord per posar fi a la monarquia a la qual s'hi van afegir tots el grups nacionalistes, republicans i socialistes catalans. Els signants adquirien el compromís que el nou règim reconeixeria el dret a l'autonomia de Catalunya, País Basc i Galícia.

6.5 L'oposició 1. Els republicans, amb una campanya de desprestigi internacional. Lerroux, Azaña i Niceto Alcalà Zamora 2. Alguns sectors de l'exèrcit. Van organitzar conspiracions com la Sanjuanada al 1926, un intent fallit de cop d'Estat 3. Intel.lectuals i estudiants universitaris van denunciar la censura i la falta de llibertat d'expressió. Perseguits com Unamuno i Blasco Ibànez. Els estudiants van promure vagues i manifestacions. 4. Sectors catalanistes com Estat Català de Francesc Macià 5. L'oposició obrera, CNT i Partit Comunista. Van ser perseguits i prohibits. Al 1927 es va constituir la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) 6.

A partir del 1929 el PSOE va entrar en contacte en republicans per posar fi a la dictadura 6.7 La caiguda del dictador La crisi del 29 ràpidament va arrivar a Espanya i va crèixer l'atur i el descontentament social. La dictadura anava perdent suports.La situació política, econòmica i social tornava a ser greu. El 27 de gener de 1930, primo de Rivera va presentar la dimissió al rei, que va acceptar-la. Es va exiliar a Paris i va morir al cap de dos mesos. Alfons XIII va intentar retornar al règim constitucional i va posar de cap de govern al general Berenguer amb un procés electoral progressiu(Dictablanda).

Però el retorn al règim polític anterior a la Dictadura va resultar impossible per tres raons: 1- els partits dinàstics estaven desprestigiats 2- l'opinió pública feia responsable al rei de la situació política, económica i social greu 3- les forces antidinàstiques van prendre una iniciativa unitària amb el Pacte de San Sebastià L'oposició republicano-socialista es va mobilitzar a l'agost del 1930, va signar el Pacte de Sant Sebastià, van acordar la supressió de la monarquia, la proclamació de la República i la creació d'un govern provisional, que assumiria el compromís de convocar unes Corts Constituents.

a la qual s'hi van afegir tots el grups nacionalistes, republicans i socialistes catalans. Els signants adquirien el compromís que el nou règim reconeixeria el dret a l'autonomia de Catalunya, País Basc i Galícia. També la creació d'un comité revolucionari, preparació d'una vaga general i un pronunciament militar a Jaca que va fracasar per forçar la proclamació de la República. Berenguer va ser incapaç de resoldre la situació i va ser substituit per l'almirall Aznar que va convocar primer unes eleccions municipals menys perilloses per la monarqui. Tanmateix les eleccions es van convertir en un plebiscit a favor o en contra de la monarquía.