Història. Glossari i Descriptors. PAU 2025

I 60 flashcards i 40 preguntes més al document.

Text del document

Glossari DESCRIPTOR 1: Liberalisme i democràcia. Clientelisme i corrupció Restauració (1875-1923) Constitució de 1876: monarquia parlamentària amb sobirania compartida Rei-Corts; llibertats limitades. Bipartidisme dinàstic (Cánovas i Sagasta): torns de poder per mitjà del caciquisme. Sufragi censatari fins a 1890 (Llei de Sagasta: sufragi universal masculí). Caciquisme: control electoral per part de figures locals poderoses. República (1931-1936) Constitució de 1931: sufragi universal (homes i dones), estat laic, descentralització, separació de poders. Inestabilitat parlamentària (successió de governs). Reformes democràtiques en educació, exèrcit, agricultura i religió.

Franquisme (1939-1975) Règim dictatorial sense llibertats ni sufragi. "Democràcia orgànica" (Principis del Movimiento Nacional, 1958). Lleis fonamentals: Fuero del Trabajo (1938), Llei de Successió (1947), Llei Orgànica de l'Estat (1967). Transició (1975-1982) Mobilització ciutadana: manifestacions, assemblees, participació política. Llei per a la Reforma Política (1976). Eleccions democràtiques (1977). Constitució de 1978: sobirania popular, estat democràtic de dret, separació de poders. DESCRIPTOR 2: Canvi econòmic i social a Espanya i Catalunya Segle XIX i Restauració Revolució Industrial a Catalunya: sector tèxtil, ús del vapor. Espanya majoritàriament agrària amb latifundisme.

Migracions interiors: camp a ciutat, sud a nord. Segona Revolució Industrial Desenvolupament de l'electricitat i la química. "Retorn a l'aigua": hidroelèctrica als Pirineus. Fort contrast entre Catalunya industrial i Espanya rural. Franquisme Autarquia (1939-1959): pobresa, racionament i estraperlo. Pla d'Estabilització (1959): obertura econòmica i tecnòcrates (Opus Dei). Desenvolupisme: turisme, migracions internes massives, creixement industrial. Transició Crisi del petroli (1973): atur i inflació. Pactes de la Moncloa (1977): estabilitat econòmica i inici de l'estat del benestar. Adhesió a la CEE (1986): modernització i integració econòmica.

DESCRIPTOR 3: Nacionalisme i regionalisme Catalanisme (s. XIX) Renaixença: revitalització cultural i lingüística. Valentí Almirall: federalisme i Centre Català (1882). Lliga Regionalista (1901): conservadorisme catalanista amb Prat de la Riba i Cambó. Mancomunitat (1914-1925) Primer autogovern català dins l'Estat. Prat de la Riba i Puig i Cadafalch com a presidents. Impuls d'infraestructures, educació, cultura i ciència. Segona República Estatut de Núria (1932): Generalitat amb competències pròpies. Presidents Macià i Companys. Fets del 6 d'octubre (1934): suspensió de l'autonomia. Franquisme Abolició de la Generalitat i repressió de la cultura catalana.

Nacionalcatolicisme i uniformització espanyola. Transició Estatut d'Autonomia de 1979: recuperació de la Generalitat. Desplegament del sistema autonòmic. Recuperació de la llengua i la identitat catalana. DESCRIPTOR 4: Guerra i conflicte polític Crisi del liberalisme (s. XIX) Guerres carlines i revolucions liberals. Pronunciaments militars. Revolució Gloriosa (1868): fi d'Isabel II. Conflictes al segle XX Setmana Tràgica (1909): rebuig a la guerra del Marroc. Cop d'estat de Primo de Rivera (1923): dictadura militar. Guerra Civil (1936-1939): enfrontament entre bàndol nacional i republicà. Bombardeigs, repressió i exili. Franquisme Repressió política: judicis sumaríssims, presons, execucions.

Depuracions ideològiques i administratives. Resistència armada: maquis antifranquista. Transició Violència política (ETA, GRAPO) i rebuig social. Intent de cop d'Estat (23-F, 1981). Normalització democràtica mitjançant eleccions i estat de dret. DESCRIPTOR 5: Pensament i moviment obrer Segle XIX Primera Internacional (AIT, 1864): difusió del marxisme i anarquisme. Federació Regional Espanyola (FRE-AIT). Repressió: Procés de Montjuïc (1896). Segle XX i Segona República Fundació de la CNT (1910) i consolidació de la UGT (1888). Vagues generals, acció directa, suport al govern republicà. Revolució social de 1936: col·lectivitzacions i autogestió a Catalunya.

Franquisme Prohibició de sindicats lliures. Sindicat Vertical franquista com a única organització legal. Comissions Obreres (CCOO): lluita clandestina des dels anys 60. Transició Legalització de sindicats (1977). Pactes de la Moncloa: reformes laborals i drets socials. Constitució de 1978: dret de vaga i llibertat sindical. DESCRIPTOR 6: Cultura, llengua i identitat Segle XIX i Restauració Renaixença catalana: recuperació de la llengua i cultura catalana, amb figures com Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, que van posar en valor la identitat nacional catalana a través de la literatura i el teatre.

L'ús del català estava prohibit en institucions oficials i l'ensenyament, però es manté viu en àmbits populars i culturals. A finals del segle XIX, l'Institut d'Estudis Catalans (1907) es funda per preservar i promoure la llengua i cultura catalana. En aquest període, la identitat catalana comença a reivindicar-se no només culturalment sinó també políticament, com a resposta al centralisme espanyol. Segona República Estatut d'Autonomia de 1932: reconeixement oficial del català com a llengua pròpia, oficial a Catalunya juntament amb el castellà. Normalització de la llengua a l'ensenyament, administració i mitjans de comunicació.

Presidents Macià i Companys donen impuls a la recuperació i promoció cultural catalana. La defensa de la identitat cultural i lingüística es vincula al projecte polític d'autogovern. Franquisme Prohibició total de l'ús públic del català, especialment en l'administració, educació i mitjans de comunicació. Repressió cultural i persecució dels símbols catalans. Ús del català relegat a l'àmbit domèstic i familiar, però resistència cultural a través de la literatura clandestina i l'exili. Figures com Josep Tarradellas treballen a l'exili per mantenir viva la cultura catalana.

Transició i democràcia Retorn de la Generalitat el 1977 i aprovació de l'Estatut de 1979, que reconeix oficialment el català. Impuls de la immersió lingüística a l'escola com a política de normalització. Creació de mitjans de comunicació en català (TV3, Catalunya Ràdio). La llengua i la cultura esdevenen pilars fonamentals de la identitat catalana moderna. Raonament Aquest descriptor mostra la lluita constant entre la cultura i identitat catalana, que malgrat la repressió del franquisme, no es va perdre gràcies a l'efecte resistència i la voluntat popular.

En comparació, el període de la Segona República representa el moment més avançat per la normalització i reconeixement oficial, mentre que durant la Restauració la identitat catalana es manté sobretot com a moviment cultural sense poder polític real. DESCRIPTOR 7: Urbanisme i desenvolupament territorial Segle XIX i Restauració Expansió urbana a Barcelona amb el projecte de l'Eixample de Cerdà (1859), que pretenia descongestionar la ciutat i millorar la qualitat de vida. Construcció d'infraestructures relacionades amb la industrialització: ferrocarrils, ports, i serveis públics (aigua, clavegueram).

Creixement desequilibrat: les classes treballadores viuen en barris obrers densament poblats i amb condicions sanitàries precàries (El Raval, Sant Andreu). Increment de la migració interna i formació de nous nuclis industrials. Segona República Plans d'urbanisme per millorar l'habitatge i la qualitat de vida, tot i que la crisi econòmica limita les inversions. Inici de projectes d'habitatge social per a les classes obreres. Reforma agrària i millores a les zones rurals que pretenen un desenvolupament més equilibrat del territori. Franquisme Desenvolupisme dels anys 60: urbanització accelerada, amb grans zones industrials i creixement dels nuclis urbans.

Expansió desordenada, creació de barris perifèrics amb manca d'equipaments i serveis (barriades). Augment del turisme i construcció de ciutats costaneres (Costa Brava, Costa Daurada). Infraestructures com autopistes i ports per dinamitzar l'economia. Transició i democràcia Planificació urbana més sostenible i control de l'expansió urbana. Polítiques per a la rehabilitació dels barris antics i la creació d'espais verds. Desenvolupament del transport públic i polítiques d'ordenació territorial. Integració dels criteris de sostenibilitat i qualitat de vida.

Raonament Aquest descriptor reflecteix com l'urbanisme a Catalunya ha estat una resposta a la industrialització i a les necessitats socioeconòmiques. En comparació, el franquisme va generar un creixement brutal però poc planificat, que després la democràcia ha intentat corregir amb polítiques més sostenibles i inclusives. DESCRIPTOR 8: Educació i reforma pedagògica Segle XIX i Restauració Sistema educatiu limitat i elitista: educació bàsica insuficient i molts analfabets. Creació de l'Associació per a la Instrucció Pública (1869) i l'Institut d'Ensenyament Secundari. Llei Moyano (1857): marc legal per l'educació, però difícil d'aplicar a tot l'Estat.

Aparició de l'educació catalana a nivell cultural, però restringida políticament. Segona República Reforma educativa amb la Llei General d'Educació (1931) que impulsa l'escolarització universal i gratuïta. Expansió de l'educació pública i laica, amb programes d'alfabetització i educació per a la dona. Creació d'escoles i universitats modernes i autonomia universitària. Protagonisme de mestres i intel·lectuals com Francesc Macià i Josep Renau. Franquisme Control i censura del sistema educatiu per a imposar la ideologia franquista i catòlica. Retorn a l'ensenyament religiós i limitació de la llibertat pedagògica.

Anys 60: millores tècniques i expansions d'instituts, però sense canvis polítics importants. Resistència pedagògica a través de mestres i estudiants. Transició i democràcia Reforma educativa amb la Llei d'Educació de 1970 i posteriorment amb la LOGSE (1990). Educació laica, pública i inclusiva, amb promoció del català com a llengua vehicular. Creació de polítiques d'igualtat d'oportunitats i integració social. Expansió universitària i modernització del sistema. Raonament L'evolució de l'educació reflecteix la tensió entre control polític i aspiracions socials. La Segona República és la fase més progressista i democràtica, mentre que el franquisme representa un retrocés ideològic.

La democràcia recupera i amplia les oportunitats educatives per a tothom. DESCRIPTOR 9: Cultura política i societat civil Segle XIX i Restauració Societat civil limitada: participació política restringida al sufragi censatari fins a 1890. Creació de clubs polítics, associacions obreres i cooperatives que marquen l'inici de la societat civil. Existència d'un sistema clientelar i caciquil que limita la participació real. Apogeu del catalanisme polític com a forma de mobilització ciutadana. Segona República Forta participació social i política: sindicats, partits polítics, moviments feministes i associacions culturals. Consolidació dels drets civils i la llibertat d'associació.

Polarització política i conflictes socials, però amb un alt grau de mobilització ciutadana. Franquisme Supressió de la societat civil independent i control absolut per part de l'Estat. Organitzacions oficials controlades pel règim (Sindicat Vertical, Secció Femenina). Resistència clandestina: partits polítics i sindicats a l'exili o a l'oposició interior. Moviments de base com l'Assemblea de Catalunya (1971). Transició i democràcia Reapertura i normalització de la societat civil: llibertat d'associació i activisme social. Creació d'ONG, sindicats, partits i moviments socials. Consolidació de la cultura democràtica i participació ciutadana. Rol clau en la construcció de l'estat del benestar.

Raonament La cultura política i la societat civil evolucionen d'una situació de repressió i limitació a una democràcia activa i plural. La Segona República i la Transició són els moments de màxima vitalitat social, encara que la primera pateix conflictes i la segona destaca pel consens i la reconstrucció. DESCRIPTOR 10: La política exterior d'Espanya i Catalunya Segle XIX i Restauració Política exterior dèbil i marcada per la pèrdua de les colònies (1898: desastre del 98). Pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines que afecta la crisi política i econòmica d'Espanya.

Catalunya, com a part de l'Estat, no té política exterior pròpia, però des del catalanisme es reivindica la presència internacional cultural. Segona República Política exterior d'intents reformistes i no intervencionistes (no participació en conflictes internacionals). Posició de neutralitat durant la Guerra Civil espanyola, tot i el suport internacional als bàndols. Reconeixement de drets i respecte pels tractats internacionals. Franquisme Aïllament internacional després de la Guerra Civil. A partir dels anys 50, gradual integració a l'ONU i acords bilaterals amb els EUA (bases militars). Política d'autarquia econòmica que limita la projecció exterior.

Catalonia no té cap presència ni veu pròpia a nivell internacional. Transició i democràcia Integració a organismes internacionals: ONU, OTAN (1982) i, especialment, Unió Europea (1986). Promoció de la cultura catalana a nivell internacional per mitjà d'institucions culturals. Política exterior basada en la cooperació, la defensa dels drets humans i la integració europea. Catalunya es projecta com a actor cultural i econòmic dins la UE, tot i que sense capacitat política sobirana. Raonament La política exterior espanyola passa d'una etapa de decadència i aïllament a una integració europea que obre noves oportunitats.

Catalunya, tot i no tenir política exterior pròpia, ha anat guanyant pes cultural i econòmic, i això es fa més evident en l'actual context europeu.