Història d'Espanya: Restauració a Transició

I 78 flashcards i 52 preguntes més al document.

Text del document

RESUM FINAL: HISTÒRIA D'ESPANYA TEMA 1: La restauració 1. La restauració borbònica 1.1. El retorn dels Borbons El retorn dels Borbons es va concebre com a solució a la inestabilitat del Sexenni Democràtic, endegat per Cánovas del Castillo, que va escollir Alfons XII com a nou monarca. Educat a l'acadèmia militar de Sandhurst, Alfons va familiaritzar-se amb la monarquia liberal britànica, combinant formació castrense i coneixement polític. El manifest de Sandhurst (desembre 1874), redactat per Cánovas, proclamava la voluntat d'exercir una monarquia liberal i conciliadora, fet que li va grandejar un ampli suport públic.

El 9 de gener de 1875, Alfons XII va desembarcar a Barcelona enmig d'un entusiasme massiu. Els primers èxits del seu regnat foren la fi de la Tercera Guerra Carlina (1876), amb l'abolició dels furs a les províncies basques, i la pacificació de Cuba mitjançant la pau de Zanjón (1878), consolidant l'estabilitat del nou sistema monàrquic. 1.2.

Les bases del sistema canovista El sistema canovista es fonamentava en quatre pilars que garantien l'estabilitat mitjançant l'alternança pactada: La Constitució de 1876, d'inspiració moderada, però amb un caràcter obert i flexible, deixava qüestions clau —com el sufragi o l'organització provincial— pendents del desenvolupament de lleis posteriors, permetent adaptar-se als canvis polítics. La Corona es definia com a àrbitre neutral, amb la missió de vetllar per l'entesa entre governs i oposicions i assegurar l'alternança entre els partits, consolidant la seva imatge com a institució inqüestionable.

Els partits dinàstics —el Conservador de Cánovas del Castillo i el Liberal de Sagasta— compartien el compromís de no recórrer a pronunciaments per arribar al poder, però practicaven el falsejament electoral (el "encasillado") per garantir-se el monopoli polític i executar el torn pacífic de governs. 1 L'Exèrcit quedava sota la supremacia civil, amb el rei com a cap suprem, i es restringia la seva intromissió política, alhora que se li reconeixia plena autonomia interna, evitant tensions amb el poder civil.

Aquest equilibri —Constitució flexible, Corona arbitral, partits alternants i exèrcit subordinat— va construir un marc que va perdurar fins a l'inici del segle xx, malgrat la lluita per l'ampliació del sufragi i la creixent mobilització social. 1.3. La Constitució de 1876 La Constitució de 1876 va instaurar una monarquia parlamentària de sobirania compartida entre el rei (Alfons XII i, després, Maria Cristina) i les Corts, conferint al monarca funcions clau: nomenar i destituir ministres, convocar i dissoldre les Corts i vetar lleis, la qual cosa garantia el seu rol d'àrbitre del sistema.

Les Corts es componien de dues cambres: El Senat, en part designat pel rei i en part elegit indirectament, assegurava la presència de l'aristocràcia, el clergat i personalitats de prestigi. El Congrés de Diputats, elegit mitjançant un sufragi censatari que restringia el vot a propietaris i contribuents amb ingressos elevats, limitant la participació popular. Aquest cens es va mantenir fins al sufragi universal masculí de 1890, promogut pel govern liberal de Sagasta, però el nou sistema continuava manipulat pels partits dinàstics (conservador i liberal) per assegurar l'alternança controlada en el poder. 1.4.

El torn pacífic El Torn Pacífic va establir una alternança pactada entre el Partit Liberal-Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal-Fusionista de Sagasta amb l'objectiu d'assegurar una transició suau al poder i evitar revoltes i enfrontaments armats. Mitjançant aquest acord, el rei dissolia les Corts i nomenava el partit acordat com a governant, tot garantint després la seva victòria electoral. Per avaluar els resultats, es recorreria al frau electoral: manipulació de vots, falsificació de resultats i caciquisme local, que permetien mantenir una aparent democràcia mentre es consolidava un sistema oligàrquic dominat per les elits polítiques i econòmiques.

Aquest mecanisme va ser clau per estabilitzar la Restauració, però va limitar la participació real de la ciutadania. 2 2. El funcionament del sistema polític 2.1. Un règim parlamentari falsejat Entre 1876 i 1899, Espanya va viure un règim bipartidista amb alternança entre conservadors i liberals, però aquesta alternança no era realment democràtica. No hi havia eleccions lliures, com al model britànic, sinó un sistema manipulat per la Corona, que decidia quin partit havia de governar abans de les eleccions, assegurant-ne la victòria mitjançant frau electoral i el suport dels cacics locals.

A més, el 75% de la població era analfabeta i l'abstenció era molt elevada, fet que afavoria el control polític de les elits. Aquest sistema va provocar una desconnexió profunda entre el poble i els partits dinàstics, debilitant la legitimitat del règim i frenant l'evolució democràtica. 2.2. El caciquisme El caciquisme, pilar fonamental del règim de la Restauració, consistia en el control local de les eleccions per part de cacics—notables i grans propietaris—que, sota la coordinació del Ministeri de Governació, manipulaven el sufragi per garantir el clientelisme.

Mitjançant la compra de vots, la intimidació i la falsificació de resultats, aquests intermediaris asseguraven l'elecció fraudulenta de diputats, afavorint el torn pactat de conservadors i liberals i desvirtuant qualsevol participació ciutadana efectiva. 2.3. Les forces polítiques d'oposició L'oposició política va rebre un impuls decisiu el 1881, quan Sagasta va legalitzar els partits, tot i que havien de lluitar contra el caciquisme: Aparegueren amb força els republicans, hereters del Sexenni, dividits entre el republicanisme progressista (Pi i Margall) i el republicanisme centralista, amb gran implantació especialment a Catalunya.

El Partit Possibilista (Castelar) buscava avenços graduals, mentre que el PSOE (Pablo Iglesias, 1879) emergia com a partit obrer marxista, encara amb poca cobertura nacional però clau en l'escena social. El carlisme persistia a Navarra i Catalunya, i, a partir de 1895, en sorgí el nacionalisme basc de Sabino Arana, amb el projecte d'independència d'Euskadi, mentre el catalanisme polític començava a estructurar-se com a força pròpia de reivindicació nacional. 3 3. Obrerisme 3.1. Els primers moviments socials A finals del segle XIX, la lluita obrera a Espanya va sorgir de manera espontània i local, amb Barcelona com a focus principal.

Les accions luddites (destrucció de màquines) van començar a Alcoi (1821) i es van repetir a Barcelona (1824, 1835), la vaga de 1855 i la protesta de les cigarreres de La Corunya (1857). Al món rural, la pujada del preu del pa va provocar motins alimentaris (1856) i l'alçament de Loja (1861), que va mobilitzar 100 000 jornalers, posant de manifest el profund malestar social. 3.2. Condicions de vida i origen del moviment obrer Les dures condicions laborals de la Restauració —jornades de més de 12 h, salaris mísers, absència de seguretat i drets socials— van alimentar el naixement d'un moviment obrer organitzat.

Els treballadors es van unir per reivindicar millores salarials, reducció de la jornada i la implementació de normes de protecció que garantissin la salut i la integritat a la feina. 3.3. Ideologies oposades al liberalisme capitalista El moviment obrer va adreçar-se cap a corrents que qüestionaven el liberalisme capitalista, com l'anarquisme, el socialisme i el comunisme, oferint discursos crítics amb l'statu quo econòmic i polític. A Catalunya, l'anarquisme va tenir un paper central, amb figures com Anselmo Lorenzo impulsant la revolució social i la lluita directa contra l'Estat i el capital.

Aquestes ideologies, més enllà de reclamar millores laborals, aspiraven a una transformació social i econòmica radical. 3.4. L'organització dels treballadors a la Restauració Durant la Restauració, gràcies a la Llei d'Associacions de 1887, els obrers van fundar sindicats que exigien la reducció de la jornada, l'augment de salaris i millores laborals. Aquestes organitzacions van convocar vagues massives, sovint sotmeses a dura repressió, i van incorporar tàctiques anarquistes per vincular la lluita laboral amb la transformació social. 3.5.

El sindicalisme catòlic El sindicalisme catòlic va néixer com a reacció a l'auge de l'anarquisme i el socialisme, impulsat per l'Església catòlica i sectors conservadors. A través de sindicats fundats en valors cristians i morals, es buscava millorar les condicions obreres sense confrontar-se al capitalisme, oferint una alternativa conciliadora amb el suport de la burgesia i de la dreta. 4 4. El conflicte colonial A finals del segle XIX es va intensificar el repartiment colonial entre les grans potències europees —Regne Unit, França i Alemanya— a Àfrica i Àsia.

Espanya, malgrat haver perdut gran part del seu imperi, encara conservava colònies com Guinea Equatorial i Filipines, però la seva feblesa va provocar tensions amb Alemanya que van estar a punt d'esclatar en un conflicte l'any 1885. 4.1. La guerra de Cuba i Filipines La sobirania espanyola a Cuba es trobava ja debilitada després de la Guerra dels 10 anys (1868-1878) i la Pau de Zanjón, de la qual no es van complir les reformes promeses. La colònia, rendible per la producció de sucre però sotmesa al capital nord-americà, va esclatar novament el 1895 sota el lideratge de José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo.

La resposta de Madrid, comandada pel general Weyler, va incloure els polèmics camps de concentració i el desplaçament forçós de més de 200 000 cubans, agreujant la crisi humanitària. Alhora, a Filipines, l'aixecament del 1896, encapçalat per Emilio Aguinaldo, va desafiar el domini espanyol però va ser parcialment reprimit per l'exèrcit colonial. Aquestes guerres d'independència van revelar tant la vulnerabilitat de l'imperi espanyol com la creixent pressió de les potències i moviments locals per trencar els lligams colonials. 4.2.

La guerra hispanoamericana La guerra hispanoamericana va respondre a l'expansió dels Estats Units després de la seva Guerra Civil (1861-1865) i al seu interès estratègic per Cuba, Puerto Rico i Filipines. L'explosió del Maine al port de l'Havana el febrer de 1898, atribuïda precipitadament a un atac espanyol, va servir de casus belli perquè els EUA declaressin la guerra a Espanya el 25 d'abril de 1898. El conflicte va ser ràpid i decisiu. Aquell mateix maig, la flota nord-americana destrossà l'esquadra espanyola a Cavite (Filipines). Al juliol, els EUA bombardejaren i ocuparen les costes de Puerto Rico i prengueren Manila, agreujant el col·lapse dels defenses colonials espanyoles.

Finalment, el 25 de juliol, les tropes nord-americanes ocupaven Santiago de Cuba, marcant la derrota completa d'Espanya. Així s'acabà l'últim gran vestigi de l'imperi espanyol d'ultramar i s'obrí pas a la nova hegemonia nord-americana a l'Atlàntic i el Pacífic. 5 5. Les conseqüències del "desastre" 5.1. El cost humà Durant la guerra d'ultramar (1895–1898), Espanya va desplaçar 490 000 soldats (200 000 a Cuba, 250 000 a Filipines, 40 000 a Puerto Rico) i va perdre uns 50 000 homes, sobretot per malalties tropicals. Aquestes xifres evidencien la falta de preparació i els límits dels recursos mèdics i logístics espanyols. 5.2.

L'impacte econòmic de la guerra Durant la guerra, Espanya va acumular un deute públic elevat per finançar el conflicte, que va obligar a pujar impostos i va desencadenar protestes com el tancament de caixes de 1899 a Catalunya. La derrota va suposar també la pèrdua del mercat colonial, però la repatriació de capitals i inversions dels retornats van injectar recursos en empreses espanyoles, alleujant en part la crisi econòmica. 5.3.

Les conseqüències polítiques La derrota de 1898, ratificada pel Tractat de París (1898), va implicar la pèrdua de l'imperi colonial: Espanya va reconèixer la independència de Cuba i va cedir a EUA Filipines, Puerto Rico i Guam, a més de vendre altres territoris a Alemanya, quedant només amb petites colònies africanes. Aquest col·lapse imperial va relegar Espanya a una posició de potència de segon ordre en l'escena internacional, mentre les grans potències consolidaven el seu domini global. 5.4. El regeneracionisme El regeneracionisme va emergir com a resposta a la crisi del sistema de la Restauració, impulsat per intel·lectuals i polítics que exigien reformes per modernitzar Espanya.

Figures com Joaquín Costa van denunciar l'oligarquia i el caciquisme, i la Generació del 98 va qüestionar la suposada decadència nacional, reclamant una renovació social, educativa i econòmica. Costa proposava reformar l'ensenyament primari amb un model més pràctic que fomentés el progrés. A Catalunya, aquest moviment va cristal·litzar amb la fundació de la Lliga Regionalista (1901), que defensava la regeneració política i social des d'un plantejament autonòmic i modernitzador. 6. Els orígens del catalanisme polític 6.1.

Factors que van conduir a l'aparició del catalanisme Durant el segle XIX a Catalunya va créixer un sentiment d'identitat fort, alimentat per la Renaixença literària que revitalitzà la cultura catalana i per un creixent confrontament econòmic: una industrialització avançada —sobretot al sector tèxtil— oposar-se al model agrari espanyol. La burgesia catalana, que no se sentia 6 representada pels governs centrals, reclamava un autogovern i polítiques proteccionistes per protegir la producció local. Alhora, corrents com el carlisme tradicionalista i el republicanisme descentralitzador van aportar idees que confluirien en el naixement del catalanisme polític. 6.2.

Opcions ideològiques del primer catalanisme Durant la Restauració (1875–1898), el catalanisme polític va articular-se en tres grans corrents que, tot i les diferències, van convergir en la defensa de l'autogovern català: En primer lloc, el federalisme progressista de Valentí Almirall, que, des d'El Estado Catalán i el Centre Català, reclamava un model federal adaptat a la realitat de Catalunya i obert a la reforma política. En segon lloc, el catalanisme conservador i catòlic de Josep Torras i Bages, autor de La tradició catalana (1892), que subratllava la importància de la fe i la família com a pilars de l'identitat nacional.

Finalment, el catalanisme romàntic dels Jocs Florals, amb figures literàries com Àngel Guimerà, que reivindicaven la cultura i la llengua catalana com a eixos de cohesió social. Aquestes tres opcions van coexistir i enriquir el moviment, establint les bases del catalanisme modern combinant exigència política, arrelament cultural i consciència social. 7. Les primeres actuacions del catalanisme 7.1. El Centre Català i el Memorial de Greuges Durant el Primer (1880) i Segon Congrés Catalanista (1883), intel·lectuals i professionals liberals van unir-se per reclamar el reconeixement polític i econòmic de Catalunya.

D'aquests fòrums va néixer el Centre Català (1882), la primera entitat política catalanista, que va liderar una campanya a favor del proteccionisme industrial i va presentar candidats a les eleccions de 1886, tot i no obtenir representació. La primera gran acció conjunta va ser la redacció i presentació del Memorial de Greuges (1885) a Alfons XII, un text en castellà que denunciava la centralització, l'exclusió de Catalunya dels òrgans de poder i la falta d'adaptació de l'ensenyament i la justícia al català.

Paral·lelament, el Centre Català va impulsar el Centre Escolar Catalanista, on es formaven els futurs dirigents, assegurant la continuïtat d'una generació compromesa amb l'autogovern i la revitalització cultural. 7 7.2. La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent L'any 1887, Àngel Guimerà i membres de La Renaixença, descontents amb el Centre Català, van fundar la Lliga de Catalunya de caire més conservador. L'any següent van lliurar el Missatge a la Reina Regent reclamant els drets de Catalunya i van visibilitzar el país a l'Exposició Universal de Barcelona. 7.3.

La Unió Catalanista i les Bases de Manresa L'any 1891, diverses entitats locals van crear la Unió Catalanista com a federació de grups catalanistes arreu del país. L'any següent, a l'assemblea de Manresa (1892), es van aprovar les Bases de Manresa, que definien els pilars del catalanisme polític i reclamaven l'autonomia de Catalunya dins d'un sistema d'autogovern. 7.4. La presència pública del catalanisme Durant els darrers anys del segle XIX i principis del XX, el catalanisme va créixer entre molts joves que es van implicar en associacions obreres i culturals, reforçant el sentiment de pertinença nacional.

El 1901 es va fundar la Lliga Regionalista, que es va convertir en referent polític, mentre que la CADCI va impulsar el sindicalisme català; d'aquesta manera, el catalanisme es va consolidar com a moviment polític i social influent. Informació Extra Reformes Polítiques i Socials dels Governs Liberals Durant els mandats de Pràxedes Mateo Sagasta al capdavant del Partit Liberal–Fusionista, es van impulsar diverses reformes per modernitzar l'Estat espanyol i contenir les tensions socials. La Llei d'Associacions de 1887 va obrir la porta a la constitució legal de partits polítics i sindicats, permetent que moviments obrers i catalanistes s'organitzessin amb protecció legal.

Poc abans, la Llei d'Abolició de l'Esclavitud (1886) va acabar amb l'esclavitud a les colònies —especialment a Cuba—, marcant un avanç en drets humans, tot i que no va canviar profundament la dinàmica econòmica colonial. L'aprovació del sufragi universal masculí (1890) va ampliar de forma radical el cos electoral, incloent tots els homes majors d'edat, independentment de la seva riquesa. Tot i constituir un pas cap a la democratització, el vot real seguia sotmès al caciquisme i al frau electoral, de manera que la influència ciutadana restava limitada.

Aquest conjunt de lleis va servir tant per projectar una imatge de progrés i estabilitat com per canalitzar les aspiracions polítiques creixents de la societat espanyola de la segona meitat del segle XIX. 8 Violència i Repressió: L'Anarquisme Durant la Restauració, el moviment obrer, especialment a Catalunya i Andalusia, va adoptar les idees de l'anarquisme, que defensava l'absència d'autoritat i de propietat privada per combatre les condicions laborals extremes.

Els atemptats anarquistes van marcar aquest període: la bomba al Liceu de Barcelona (1893) va causar diverses víctimes, i l'assassinat d'Antonio Cánovas del Castillo (1897) per Michele Angiolillo va ser una resposta a la repressió prèvia. En reacció, el Govern va aplicar una repressió estatal molt dura, culminant amb els Judicis de Montjuïc (1896-97), on centenars de sospitosos van ser detinguts, torturats i jutjats sense garanties, amb execucions i llargues penes de presó que van provocar crítiques internacionals. FITXA CATALANISME 1.

Els inicis del catalanisme polític: la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista L'any 1887, neix la Lliga de Catalunya amb l'objectiu de recuperar les institucions i els drets perduts després dels Decrets de Nova Planta. El seu discurs va més enllà de la reivindicació cultural i lingüística, incloent-hi aspectes de fiscalitat, justícia i educació. El Missatge a la Reina Regent (1888) reclamava que els pressupostos generals contemplessin la singularitat catalana i que l'educació, la llengua i els tribunals es gestionessin de manera autònoma sense qüestionar la integritat de l'Estat.

Per reforçar aquesta línia, el 1891 es va fundar la Unió Catalanista, dirigida per Narcís Verdaguer i Callís, que va unir tots els corrents del catalanisme en una única federació. A l'assemblea de Manresa (1892) van aprovar-se les Bases de Manresa, primer esborrany d'un estatut d'autogovern que establia els principis fonamentals de l'autonomia catalana. Aquest document va marcar l'inici formal de la reivindicació política d'un marc de self-government reconegut per l'Estat. 2.

El catalanisme conservador: Josep Torras i Bages L'any 1887 va néixer la Lliga de Catalunya per reclamar la recuperació de les institucions i els drets perduts amb els Decrets de Nova Planta, i ampliar el catalanisme més enllà de la llengua i la cultura, fins a la fiscalitat, la justícia i l'educació. Amb el Missatge a la Reina Regenta (1888), van exigir que els pressupostos generals reconeguessin la singularitat catalana i que l'educació, la llengua i els tribunals es gestionessin de forma autònoma, sempre dins la integritat de l'Estat.

9 Per consolidar aquesta reivindicació, el 1891 es va fundar la Unió Catalanista, sota el lideratge de Narcís Verdaguer i Callís, que va unir tots els corrents catalanistes en una federació. A l'assemblea de Manresa (1892) es van aprovar les Bases de Manresa, primer esborrany d'un estatut d'autogovern que establia els principis bàsics de l'autonomia catalana i marcava l'inici de la seva demanda política d'un marc de self-government reconegut per l'Estat. 3. El catalanisme progressista: Valentí Almirall Valentí Almirall és considerat el pare del catalanisme progressista, caracteritzat per un enfocament laic, modern i obert a les transformacions socials del seu temps.

Va fundar el Centre Català (1882) i el Diari Català (1879), primer òrgan de premsa íntegrament en català, amb l'objectiu de dotar el moviment catalanista d'una estructura política i d'un discurs clarament orientat a la intervenció en les institucions espanyoles. En la seva obra Lo Catalanisme (1886), Almirall va proposar un model federal per a Espanya, on Catalunya exercís l'autogovern dins d'un marc d'igualtat amb les altres regions, sense pretendre la independència. Aquesta visió de germandat regional i de catalanisme com a moviment polític amb partits i doctrines pròpies va marcar el naixement del catalanisme polític modern. 10 TEMA 2: Crisi de la restestauració (1902- 1931) 5 etapes: 1.

De 1902 a 1914, una etapa inicial de Revisionisme, en la que des del poder es va intentar, sense èxit, regenerar el sistema polític, obrint-lo a l'Espanya real. Cal destacar LA SETMANA TRÀGICA (1909) i la revolució des de dalt de Maura. 2. De 1914 a 1918, anys marcats pels efectes de la 1a GM sobre Espanya, que es va mantenir neutral durant tota la guerra. Triple crisi de 1917: - Militar - Política - Socioeconòmica 3. De 1919 a 1923, en que el sistema va entrar en crisi i es va intensificar l'agitació social. PISTOLERISME I DESASTRE D'ANNUAL (1921). 4.

De 1923 a 1930, els anys de la DICTADURA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA, que amb el vist-i-plau del rei pretenia salvar, aquesta vegada per la via autoritària, el vell i corrupte sistema. 5. De 1930 a 1931, en que el sistema es va esfondrar definitivament, període anomenat Dictablanda, arrossegant amb la seva caiguda al rei i la pròpia monarquia, que va ser substituïda per la SEGONA REPÚBLICA (14 abril). 1. EL REFORMISME CONSERVADOR I LA SETMANA TRÀGICA (FITXA) 1.1. El relleu generacional en el lideratge polític A començaments del segle XX, sota Alfons XIII, la Restauració entra en crisi per la seva política intervencionista i militarista, que debilita una monarquia constitucional.

Amb la mort de Cánovas (1897) i Sagasta (1903), apareix una nova fornada de líders —Antonio Maura (conservador) i José Canalejas (liberal)— que busquen regenerar el sistema des de dins. Tot i aquests esforços, la falta de cohesió i les lluites internes provoquen una política marcada per la inestabilitat i els canvis de govern constants. 1.2. Oposició al sistema i violència política L'oposició al sistema de la Restauració va guanyar impuls amb grups republicans, socialistes i nacionalistes, així com amb intel·lectuals crítics, tots ells descontents amb la política dinàstica i reclamant una regeneració real de les institucions.

Aquesta pluralitat d'alternatives va radicalitzar els enfrontaments polítics, fent créixer les 11 tensions als carrers i en els fòrums públics. L'Estat, recolzat per la patronal, va respondre amb una repressió exhaustiva —llei de fugues, judicis sumaríssims i forces de seguretat autoritàries— per preservar l'statu quo, però aquesta força bruta només va augmentar el malestar i alimentar la violència política que acabaria col·lapsant el vell règim. 1.3. Fracàs de la democratització i control de la societat L'estructura política de la Restauració no va aconseguir democratitzar les institucions ni respondre a les exigències socials que emergien a inicis del segle XX.

La mobilització creixent del moviment obrer i la pressió dels sectors republicans i nacionalistes van posar en evidència la incapaç adaptació de l'Estat a la crisi de 1917-1923, un període marcat per vagues generals, revoltes militars i tensions polítiques. Incapaç de frenar la violència política i social, el règim va veure incrementar el paper dels militars en la vida pública, un procés que va desembocar finalment en el cop d'Estat de Primo de Rivera i en la suspensió de la Constitució de 1876. Aquest fracàs en articular una democràcia estable va preparar el terreny per als esdeveniments que portarien a la Dictadura i, posteriorment, a la Segona República. 2.

La revolució "des de dalt" de Maura Amb la retirada de Francisco Silvela, Antonio Maura va esdevenir cap del Partit Conservador el 1903 i va encapçalar un reformisme "des de dalt" durant les legislatures de 1907 i 1909. Maura reivindicava un Estat fort i eficient que garantís l'ordre sense obrir pas a una participació política real de les classes populars. Per això va impulsar reformes administratives, de justícia i d'organització municipal —com la Ley de Ayuntamientos— orientades a regenerar l'aparell de l'Estat i a diluir tensions socials.

Aquesta estratègia buscava frenar una revolució des de baix delegant competències en capdavanters locals escollits pels partits dinàstics, amb la finalitat d'evitar que les reivindicacions obreres i republicanes desestabilitzessin el sistema de la Restauració. 2.1. Reforma electoral de 1907 El 1907, Maura va reforçar les juntes electorals i va establir sancions més severes contra el caciquisme, dificultant la manipulació dels comicis, però sense eradicar completament el frau. 2.2.

Llei d'Administració Local La Llei d'Administració Local de Maura va ampliar l'autonomia municipal i regional per integrar ajuntaments i diputacions en el sistema dinàstic, buscant assimilar el 12 catalanisme conservador i contenir-lo mitjançant una descentralització controlada que no qüestionés la unitat de l'Estat. 2.3. Política Social Maura va promoure una política social pionera amb la creació de l'Institut Nacional de Previsió, que garantí el descans dominical i instaurà un sistema de protecció davant d'accidents laborals, assumint per primer cop la regulació social des de l'Estat.

Alhora, va aprovar lleis laborals que milloraven les condicions de dones i nens al treball i introduïen normatives per regular les vagues, en un intent de canalitzar les tensions socials sense desestabilitzar el règim. 2.4. Intervenció Estatal en Economia i Agricultura Maura va impulsar una intervenció estatal per fomentar la indústria nacional, amb subvencions i protecció aranzelària, i va promoure l'agricultura mitjançant una Llei de Colonització Interior que incentivava la instal·lació de granges i petits conreus, amb l'objectiu de fixar la població rural i reforçar l'autosuficiència econòmica.

La Guerra del Marroc La Guerra del Marroc va néixer de la voluntat d'Espanya, després del Desastre del 1898, d'estendre's al Rif, un territori assignat-li per la Conferència d'Algesires (1906). Els interessos eren econòmics (minerals, pesca) i militars (prestigi imperial). Aquest conflicte va exigir un esforç humà i econòmic considerable: el reclutament massiu de reservistes va generar un malestar social notable. L'Assemblea Obrera de Terrassa, el 1909, va denunciar el rebuig al servei militar obligatori i va criticar el caràcter capitalista de la guerra, reflectint l'oposició obrera a un conflicte percebut com a injust i costós per a les classes populars.

La Petjada de les Dones La Guerra del Rif no només va sacsejar els homes cridats al servei, sinó també les seves famílies: el reclutament massiu de reservistes —homes ja establerts amb feines i famílies— deixava dones i fills sense recursos. Davant aquesta injustícia, les dones van emergir com a agent de resistència civil. Les anomenades "Dames Roges" van recórrer carrers i desfilades militars, interposant-se pacíficament i reclamant l'alliberament dels seus marits i la restitució dels ingressos familiars.

Amb aquesta mobilització femenina, es va evidenciar com la guerra colonial traspassava el front, 13 convertint les dones en protagonistes d'una protesta social que qüestionava el caràcter capitalista i repressiu del conflicte. Setmana Tràgica (26 de juliol fins al 2 d'agost de 1909) La Setmana Tràgica (26 de juliol–2 d'agost de 1909) va esclatar a Barcelona quan el govern va ordenar la mobilització de reservistes per la guerra del Rif, afectant sobretot pares de família sense recursos per pagar el relleu.

La protesta es va transformar en un alçament massiu: es van aixecar barricades, van cremar prop de setanta esglésies i altres edificis religiosos, i la ciutat va caure en un caos que va deixar un balanç de 113 morts, centenars de ferits i una destrucció simbòlica de l'ordre establert. La resposta va ser una repressió ferotge: centenars de detinguts, entre ells més de 500 anarquistes i republicans, i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat injustament d'instigar els fets, un procés condemnat internacionalment. Aquesta crisi va forçar la dimissió d'Antonio Maura i va propiciar l'arribada d'Eduardo Dato, fracturant el Partit Conservador entre datistes i mauristes.

Alhora, l'anarquisme va comprendre la necessitat d'organització i va donar peu, el 1910, a la fundació de la Confederació General del Treball Espanyola (CGT), per fer front de manera més efectiva al poder estatal i patronal. EL REFORMISME LIBERAL DE CANALEJAS (FITXA) José Canalejas va liderar el Partit Liberal entre 1910 i 1912 com la veu més reformista dins del liberalisme dinàstic. Va impulsar la separació Església-Estat, restringint el paper religiós en l'educació i aprovant la Llei del Candado (1910), que prohibia noves ordres sense autorització governamental.

El 1911 va aprovar la Llei del Cadastre, un impost progressiu sobre la renda, i va intentar millorar les condicions laborals, tot i mantenir-se ferm davant les vagues. També va defensar un projecte d'autonomies regionals —com la Mancomunitat de Catalunya— dins d'un marc centralista. Les seves reformes, enfrontades a la resistència conservadora i interna, van perdre impuls en morir Canalejas l'assassinat de 1912, obrint una crisi en el Partit Liberal i debilitant el sistema de la Restauració.

El Debilitament dels Partits Dinàstics i el Context Internacional En el context de la Primera Guerra Mundial, Espanya va patir una inflació galopant i l'alça dels preus que va exacerbar el descontentament popular, desembocant en revoltes com la insurrecció de les "faeneras" a Màlaga el gener de 1918. En paral·lel, els 14 partits dinàstics —Conservador i Liberal— es van anar alternant al poder en una dinàmica d'inestabilitat permanent, sense capacitat de donar resposta a la crisi.

Destaca el conseller Eduardo Dato, president del Govern des del 1913 fins al seu assassinat el 1921, un episodi que va evidenciar el fracàs del sistema restauracionista per canalitzar les tensions socials i va obrir pas a noves convulsions polítiques. LES FORCES D'OPOSICIÓ REPUBLICANISME (*Pàg. 136) A principis del segle XX va emergir un republicanisme diversificat, amb una Unió Republicana moderada encapçalada per Nicolás Salmerón i un Partit Republicà Radical de 1908 sota Alejandro Lerroux, el qual va captar àmplies capes de la classe mitjana i el proletariat barceloní gràcies a un discurs anticlerical i populista.

Contra el caciquisme, els republicans van ser la primera força d'oposició a les grans ciutats, obtenint triomfs locals entre 1903 i 1905, especialment a València. Amb el temps, fins i tot els radicals van moderar la seva línia, posant les bases d'un republicanisme reformista que pretenia renovar l'escena política des de fora dels partits dinàstics. BLASQUISME Al País Valencià va emergir el blasquisme, liderat per Vicent Blasco Ibáñez, escriptor i polític que va desplegar una crítica ferotge al caciquisme i al funcionament partidista de la Restauració, guanyant una enorme popularitat amb el seu discurs populista.

Paral·lelament, el 1912 Melquíades Álvarez va fundar el Partit Reformista, recolzat per sectors intel·lectuals reformistes, però que va tenir un impacte electoral limitat, en contrast amb l'atracció massiva del moviment blasquista. CARLISME El carlisme, força antialfonsina, va sobreviure com a corrent polític actiu, especialment a Navarra, el País Basc i –en menor grau– a Catalunya. Malgrat la seva limitació territorial, les disputes internes van conduir a Jaume de Borbó (1870–1931) a fundar el Partit Tradicionalista el 1919, consolidant el moviment com a referent conservador i defensor de la monarquia alternativa.

REGIONALISME El regionalisme va emergir amb força particularment al País Basc gràcies al Partit Nacionalista Basc (PNB), fundat per Sabino Arana. Aquest partit va articular les demandes de les classes mitjanes i la burgesia basca, defensant la identitat nacional i els interessos econòmics de la regió. Des de 1918, va obtenir representació 15 parlamentària a les Corts espanyoles, consolidant-se com a actor clau tant en la política local com en la dinàmica estatal.

LERROUXISME Lerrouxisme, encapçalat per Alejandro Lerroux, va néixer el 1908 amb el Partit Republicà Radical com a corrent demagog i anticlerical, oposat al catalanisme i aliat de les classes populars mitjançant diaris i cases del poble. Tanmateix, la seva gestió de la Setmana Tràgica (1909) va erosionar el suport a Barcelona, impulsant la seva activitat política cap a Madrid i un gir cap a posicions més moderades. SOCIALISME El socialisme va experimentar un avanç decisiu el 1909 amb la Conjunción Republicano-socialista, pacte electoral entre el PSOE i forces republicanes que va ampliar el suport urbà.

Aquest acord va permetre a Pablo Iglesias convertir-se en el primer diputat socialista a les eleccions generals de 1910, marcant l'entrada del PSOE al Parlament espanyol. OPOSICIÓ SINDICAL (*Pàg. 137): La oposició sindical a començaments del segle XX va articular-se sobretot en dues grans organitzacions: La CNT (Confederació Nacional del Treball), sorgida el 1910 a Barcelona a partir de la fusió de més de 50 societats anarquistes i socialistes (iniciada amb la vaga de 1902 i la CGT de 1907), defensava el sindicat únic. Va tenir una forta implantació als sectors tèxtil i metal·lúrgic de Catalunya, Andalusia, Madrid i el País Valencià.

Entre els seus líders més rellevants hi hagué Salvador Seguí ("el Noi del Sucre", assassinat), Joan Peiró i Ángel Pestaña. La UGT (Unió General de Treballadors), vinculada al PSOE, va créixer especialment a Madrid, el País Basc i el nord d'Andalusia. Encara que inicialment menys influent que la CNT, va consolidar se amb les vagues generals de 1916 i 1917, atraient treballadors industrials i reforçant l'aliança entre sindicalisme i socialisme. Al PSOE, figures com Pablo Iglesias, Largo Caballero (esquerra), Indalecio Prieto (dreta) i Julián Besteiro (centre) van donar suport a la UGT i van impulsar la reivindicació dels drets laborals, marcant la base del moviment obrer modern a Espanya.

CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME 16 EL REPUBLICANISME CATALANISTA El republicanisme catalanista es va diversificar a començaments del s. XX en resposta a la visita d'Alfons XIII (1904), que va impulsar reivindicacions d'autonomia municipal liderades per Francesc Cambó (Lliga). Els republicans catalanistes encapçalats per Domènech i Montaner van abandonar la Lliga, fundant el setmanari El Poble Català i, el 1907, el Centre Nacionalista Republicà. El 1910 van confluir amb altres grups en la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), però aquesta experiència va decadir i va desaparèixer el 1914.

Una nova etapa d'esquerres va sorgir el 1917 amb el Partit Republicà Català, creat per Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys, que va donar continuïtat a la lluita per la república i l'autogovern catalans. SOLIDARITAT CATALANA (És una coalició, no un partit) La Solidaritat Catalana (1906) va ser una coalició transversal —conservadors, republicans i regionalistes— creada en rebuig a la Llei de jurisdiccions després de l'assalt al setmanari Cu-cut!. En les eleccions de 1907, aquesta aliança va obtenir 40 de 44 escons, demostrant la força del catalanisme com a moviment de masses en defensa de l'autogovern i la llibertat d'expressió. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA 1.

Formació i organització de la Mancomunitat El 1907, Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació de Barcelona i, amb el suport gairebé unànime de la resta de diputacions catalanes, va impulsar la creació d'una mancomunitat de diputacions. La Llei de Mancomunitats Provincials es va aprovar al Congrés l'octubre de 1912, però l'assassinat de Canalejas va retardar la seva posada en marxa fins al 6 d'abril de 1914, quan el govern d'Eduardo Dato va autoritzar la constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Tot i no tenir competències descentralitzades, la Mancomunitat —federació simbòlica de les quatre diputacions— va esdevenir un òrgan de projecció nacional.

Estava presidida per Prat de la Riba (1914-1917) amb una Assemblea General i un Consell Permanent, i després de la seva mort va ser rellevat per Josep Puig i Cadafalch. 17 2. L'obra de govern: les infraestructures La Mancomunitat va impulsar la modernització de Catalunya coordinant serveis i creant-ne de nous: va construir carreteres, va desplegar la xarxa telefònica i elèctrica, i va executar preses i sistemes de sanejament per garantir aigua potable.

A més, va desenvolupar infraestructures agràries, va fundar centres científics com l'Observatori Fabra i el Laboratori de Ciències Mèdiques, i va oferir assistència tècnica a la indústria, millorant significativament les condicions de vida i l'economia del país. 3. L'obra de govern: l'ensenyament i la cultura La Mancomunitat va dedicar-se també a la formació i la promoció cultural: En ensenyament, es van crear escoles rurals i superiors, com l'Escola Superior d'Agricultura, i es va constituir el Consell de Pedagogia per impulsar reformes educatives i publicacions didàctiques.

Es van desplegar escoles tècniques (Escola del Treball) per formar obrers qualificats, juntament amb altres centres professionals que responent a les necessitats industrials. A l'àmbit cultural, es va fundar l'Institut d'Estudis Catalans (1907) per fomentar les ciències i humanitats catalanes i impulsar la unificació ortogràfica del català. Es va obrir la Biblioteca de Catalunya i es va crear l'Institut d'Estudis Museogràfics, encarregat de catalogar els monuments del país. Aquestes iniciatives van consolidar un projecte cultural que reforçava la identitat i el patrimoni catalans. LA TRIPLE CRISI DE 1917 1.

L'impacte de la Primera Guerra Mundial Espanya es va mantenir neutral durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918), experimentant un enorme creixement econòmic per l'augment de la demanda europea, però això va generar una inflació del 72 % (1913–1918) i greu descontentament obrer. L'opinió pública es va dividir entre aliadòfils i germanòfils, i a Catalunya va predominar el suport als Aliats, amb voluntaris catalans a l'exèrcit francès. 2. La influència de la Revolució Russa i les tractes de pau 18 La Revolució Russa (febrer 1917) va sacsejar Espanya inspirant la classe obrera a organitzar se i reclamar reformes socials i polítiques profundes.

Al mateix temps, la independència de països com Finlàndia, Estònia i Polònia va alimentar el nacionalisme català, reforçant la demanda d'autonomia i impulsant figures com Francesc Macià cap a la idea d'un Estat Català. 3. 1917: UNA TRIPLE CRISI (apunts Huguet, 5.3. pàg. 142) L'any 1917 Espanya va patir una triple crisi que expressava un descontentament generalitzat: 1. Crisi militar: els oficials de baixa graduació van formar les Juntes de Defensa per reivindicar millores salarials i paritat amb les tropes africanes, posant en qüestió l'ordre establert. 2.

Crisi política: el tancament de les Corts va portar a la Assemblea de Parlamentaris (liderada per Francesc Cambó i republicans), que exigia reformes; la pressió va culminar en la creació d'un govern de concentració presidit per Antonio Maura, integrant membres dels dos partits dinàstics i regionalistes. 3. Crisi social: la vaga general convocada per CNT i UGT va ser sufocada amb tropes colonials a Astúries, mentre la inflació —impulsada pel boom exportador de la neutralitat durant la Primera Guerra Mundial— disparava un 72 % el cost de la vida (1913–1918), empobrint els treballadors tot i l'eufòria econòmica empresarial.

LA DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM DE LA RESTAURACIÓ 1918-1923 (APUNTS HUGUET PÀG. 144) Entre 1918 i 1923, la Restauració va entrar en procés de descomposició: la pèrdua del boom exportador post-Primera Guerra Mundial va desencadenar una recessió amb inflació i vaga general, especialment virulenta a la Catalunya industrial. El desastre d'Annual (1921) al Marroc i la incapacitat dels 13 governs (cap arribava a 6 mesos) per donar estabilitat i democratitzar el sistema van alimentar l'inestabilitat política. La conflictivitat social va créixer amb sindicats organitzant vagues massives i amb els sometents —grups civils armats— col·laborant amb les autoritats per "restablir l'ordre".

La combinació de crisi econòmica, fractura política i tensió militar va obrir el camí perquè els sectors més conservadors busquessin com a "solució" una dictadura militar, preludi de la dictadura de Primo de Rivera. 19 TRIENNI BOLXEVIC I PISTOLETISME El Trienni bolxevic (1918–1920) va veure l'influx revolucionari de la Revolució Russa en la classe obrera espanyola, amb vaga de La Canadenca (Barcelona, 1919) i la instauració d'un consell obrer efímer; la repressió estatal va respondre amb pistolerisme: grups d'escamots patronals i d'ultradreta van assassinar dirigents sindicalistes, alimentant una espiral de violència urbana.

La inestabilitat política —amb 13 governs entre 1917 i 1923, cap amb més de sis mesos de durada— va impedir qualsevol solució democràtica, obrint el camí a la dictadura de Primo de Rivera. El Pistolerisme El pistolerisme (1918–1923) va convertir Barcelona en un escenari de violència urbana entre la CNT i col·lectius patronals que contractaven sicaris per reprimir el moviment obrer. El grup anarquista Los Solidarios (Durruti, García Oliver, Ascaso) va protagonitzar atemptats, inclòs l'assassinat del president Eduardo Dato (1921), i va pagar amb vides pròpies noms com Francesc Layret i Salvador Seguí ("el Noi del Sucre").

La patronal, amb el suport de la Llei de Fugues i els sindicats lliures, va fomentar la repressió extrajudicial, tot protegit per autoritats com el governador Severiano Martínez Anido. En total, es van comptabilitzar més de 800 atemptats i 226 morts, marcant una espiral de desordre que va aprofundir la crisi social i política de la Restauració. El Trienni Bolxevic (1918-1921) El Trienni bolxevic (1918–1921) va estendre l'esperit revolucionari rus fins a Andalusia, on jornalers explotats van arrasar collites i ocupar finques i ajuntaments, i a Catalunya, on la CNT va encapçalar vagues massives i accions radicals.

L'episodi clau va ser la vaga de la Canadenca (1919), que va paralitzar Barcelona i va aconseguir la jornada laboral de 8 hores —tot i el lock-out patronal i la repressió militar—, així com la readmissió d'acomiadats i millores salarials. Durant aquests anys es va mantenir gairebé permanent l'estat d'excepció, restringint gravement les garanties constitucionals i legitimant la violència policial i militar contra els obrers. Projecte d'Autonomia per a Catalunya 20 El 1919, la Mancomunitat va redactar un Estatut d'Autonomia per a Catalunya, aprovat per unanimitat a la seva Assemblea.

No obstant, el govern conservador d'Antonio Maura ho va rebutjar, iniciant una campanya anticatalana i qualificat el text de separatista. La vaga de la Canadenca i la prioritat de l'ordre públic van fer que la Lliga Regionalista retirés el seu suport al projecte, deixant tràgicament en via morta la primera iniciativa d'autogovern català en l'època de la Restauració. LA VAGA DE LA CANADENCA (AFEGIR APUNTS LLIBRE) La Vaga de la Canadenca (febrer–març 1919) va esclatar quan la companyia Barcelona Traction, Light and Power (La Canadenca) va acomiadar diversos treballadors.

En resposta, la CNT va convocar una vaga general que va aturar el 70 % de la indústria catalana, paralitzant serveis essencials com l'electricitat, l'aigua i el transport. Després de setmanes de mobilització, els obrers van obtenir un acord històric que instaurava la jornada de vuit hores, tot i que la repressió i la militarització de la protesta ja havien deixat empresonaments massius. Quan molts detinguts no van ser alliberats després de reiniciar la feina, els obrers van reprendre la vaga, declarada de nou en estat de guerra. La patronal va amenaçar amb lock-out i va crear el Sindicat Lliure, contractant pistolers per intimidar i eliminar dirigents obrers.

El govern va encobrir aquestes accions violentes i va aplicar la Llei de Fugues, que autoritzava disparar a qualsevol pres que "intentés fugir". Barcelona va patir un tall de llum de dos mesos, reflectint la gravetat i l'impacte social d'aquest conflicte. EL DESASTRE D'ANNUAL (1921) La tragèdia d'Annual (juliol 1921) va evidenciar la fragilitat de l'imperi colonial espanyol al Marroc. Després de crear un protectorat conjunt amb França (1906–1912) i desplegar-se entre Ceuta i Melilla, l'exèrcit espanyol s'enfrontava a un territori abrupt (la serra del Rif) i a tribus rifenyes organitzades i hostils.

El lideratge d'Abd el-Krim, que va unificar els rifenys i va aplicar tàctiques de guerrilla sobre un terreny conegut, va desmuntar les línies espanyoles. Malgrat la creació del "Tercio de Extranjeros" (la futura Legió) el 1920, l'exèrcit continuava depenent de reclutes mal preparats i patia corrupció i manca de subministraments. L'ofensiva imprudent del general Silvestre, qui va avançar fins a Alhucemas sense assegurar flancs ni línies de subministrament, va culminar el 22 de juliol amb l'envoltorià de 12 000 soldats a Annual i una retirada caòtica que va costar al voltant 21 de 10 000 baixes.

El posterior setge de Monte Arruit i la ruptura del pacte per part dels rifenys —amb el massacre dels supervivents— van acabar de retratar el desastre. Les repercussions polítiques foren colpidores: la caiguda del govern liberal d'Allendesalazar, la substitució per Antonio Maura, i l'escàndol del "Informe Picasso", que denunciava negligències, corrupció i possible implicació d'Alfons XIII, tot ocultat i seguit pel cop de Primo de Rivera (1923). L'Annual va accelerar la crisi del sistema de la Restauració i va sentar les bases de la inestabilitat que desembocaria en la Segona República.

LA DICTADURA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA (13 de SETEMBRE 1923 - 28 de GENER 1930) Etapes de la dictadura La dictadura de Miguel Primo de Rivera es va articular en dues etapes, de les quals només cal centrar-nos en la primera per al teu examen: Entre 1923 i 1925, el Directori Militar va imposar un règim purament autoritari: es va suspendre la Constitució de 1876, es va dissoldre el Parlament i es van governar mitjançant decrets i estricta censura de la premsa. Es va prohibir qualsevol activitat de partits polítics i sindicats, amb una repressió especial contra els moviments anarquistes, socialistes i catalanistes.

El 1924 va néixer la Unió Patriòtica, partit únic de suport al règim basat en principis catòlics i conservadors, que s'autoproclamava representant la «Veritable Espanya». Dins aquesta etapa també cal destacar la política centralista i anticatalana, dirigida a esborrar qualsevol vestigi d'autogovern regional, i l'èxit militar del desembarcament d'Alhucemas (1925), executat amb ajuda francesa, que va posar fi a la rebel·lió d'Abd el-Krim i va reforçar la imatge de Primo de Rivera davant l'exèrcit i la societat. Causes del cop d'estat de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) *pàg.

146 El cop d'estat de Primo de Rivera (1923) va respondre al desgast i la corrupció del sistema de la Restauració, a la conflictivitat social (pistolerisme, vaga de la Canadenca) i al desastre d'Annual, que havia desacreditat l'exèrcit. També va influir la crisi econòmica que empobrava les masses, el creixement dels nacionalismes que qüestionava la unitat espanyola i el suport de la burgesia i la monarquia a un govern fort capaç de restaurar l'ordre. *POLÍTICA ECONÒMICA DE PRIMO DE RIVERA (pàg.

146) 22 Durant els "Feliços Anys 20" (1923–1929), Primo de Rivera va implementar una política econòmica marcada per: En primer lloc, grans inversions en infraestructura: va crear la Xarxa Nacional de Ferrocarrils i Carreteres, va expandir els ferrocarrils, i va desenvolupar canals i pantans per garantir l'aigua agrícola i de consum. Paral·lelament, l'Estat va intervenir en indústries clau amb mesures proteccionistes, impulsant els sectors quirúrgic i químic, i fomentant projectes com la CTNE (telefonia) i la CAPSA (petròleos). També va promoure comitès paritaris d'obrers i patrons i va modernitzar tècniques en zones agràries empobrides, augmentant la producció rural.

Els resultats foren una modernització infraestructural i un cert creixement industrial, però a costa d'un endeutament públic elevat i d'una protecció que limitava la competitivitat. En conclusió, la seva gestió va deixar una Espanya més modernitzada però econòmicament fràgil. *L'ACTUACIÓ ANTICATALANISTA DE MIGUEL PRIMO DE RIVERA Des de setembre de 1923, Primo de Rivera va dictar un decret anticatalanista que va desmantellar la Mancomunitat de Catalunya —ponent-hi un comissari com l'anticatalanista Alfons Sala— i, finalment, la va dissoldre el 1925.

Paral·lelament, es van tancar ateneus, societats recreatives i l'Orfeó Català, prohibint-se l'ús públic del català, de la senyera, la celebració de l'11 de setembre i dels Jocs Florals. Aquesta repressió incloïa una dura censura de premsa i llibres, la depuració de mestres i responsables culturals, i fins i tot l'assetjament de sectors eclesiàstics contraris a la castellanització. Com a mostra extrema, el FC Barcelona va ser suspès sis mesos després d'una xiulada a l'himne espanyol, evidenciant la intolerància del règim envers qualsevol manifestació de la identitat catalana.

ACCIÓ CATALANA I L'ESTAT CATALÀ Durant la Dictadura de Primo de Rivera, el catalanisme es va dividir en dues vies complementàries però antagòniques: 23 El corrent moderadament autonomista d'Acció Catalana (1922) va patir la seva dissolució forçosa, però els seus dirigents no van defallir. Jaume Bofill i Mates va optar per l'exili a París, mentre Lluís Nicolau d'Olwer mantenia la cohesió interna i aconseguia representació als Congressos de Minories Nacionals Europees (1926). El sector més progressista, encapçalat per Antoni Rovira i Virgili, va fundar el diari La Nau (1927) i va acabar donant lloc a Acció Republicana de Catalunya.

En paral·lel, el corrent insurreccional d'Estat Català, liderat per Francesc Macià, va buscar la coalició revolucionària amb obrers (CNT), republicans catalans i nacionalistes bascos/gal·lesos. Van néixer els primers escamots, el Comitè Separatista Català a París i la Lliga de Nacions Oprimides (1924). El Pacte de la Lliure Aliança (1925) va forjar un Comitè General Revolucionari i un emprèstit Pau Claris per finançar l'acció. Tot i el fracàs del complot de Garraf (1925) i del Prats de Molló (1926)—que va acabar amb l'exili de Macià a Bèlgica—aquests fets van consolidar el "mite de l'Avi" i van donar gran ressò mediàtic al projecte independentista.

Finalment, des de l'exili a Cuba (1928), Macià va convocar l'Assemblea Constituent del Separatisme Català i va redactar una Constitució Provisional de la República Catalana, marcant el camí cap a la caiguda de la Dictadura i la monarquia. Aquesta dualitat entre la via moderada i radical va generar figures i estructures que serien claus per al desenvolupament del catalanisme polític modern, equilibrant la lluita cultural i la reivindicació d'un estat propi. 24 TEMA 3: Segona República Directori Civil Miguel Primo de Rivera (1925-1930) *Pàg.

147 A finals de 1925, un cop calma la qüestió marroquina i restablert l'ordre públic, Miguel Primo de Rivera va transformar la seva dictadura militar en un Directori Civil, mantenint l'estat d'excepció. Així, va incorporar civils destacats —com Eduard Aunós a Treball i José Calvo Sotelo a Hisenda— per demostrar que la dictadura era permanent i comptava amb el suport de conservadors, banca i indústria. Per consolidar el poder, el Directori va adoptar un model corporatiu a l'estil feixista italià: va suspendre la Constitució de 1876, va dissoldre el Congrés, el Senat, els partits polítics, els sindicats i va prohibir tota organització obrera.

Els ajuntaments es van substituir per juntes locals nomenades pel govern, es va instaurar una censura prèvia sobre premsa i cultura, i es va crear la Unió Patriòtica (1924), partit de tall únic fidel al líder. Ajuntant poder i voluntat popular, el Directori també va fundar una Assemblea Nacional Consultiva (1927) i va institucionalitzar el sometent, milícia civil armada destinada a donar suport a les forces de seguretat i integrar els "bons ciutadans" en la defensa del règim. L'oposició a la dictadura A mesura que la Dictadura de Primo de Rivera s'allargava, l'oposició es va estendre a tots els àmbits.

Dins del món dinàstic, figures com el Comte de Romanones van conspirar—com en la Sanjuanada (juny 1926)—per forçar la convocatòria d'eleccions. En l'àmbit republicà, el 1926 es va fundar l'Aliança Republicana, que reunia grups diversos exigint la fi del caciquisme i un règim democràtic. A l'exèrcit, oficials descontents van organitzar complots—la Sanjuanada i el cop de Sánchez Guerra (28 gen. 1929)—que, malgrat la seva fallida, van mostrar la divisió interna. Als campus universitaris, la Federació Universitària Espanyola (1927) i intel·lectuals com Unamuno, Ortega y Gasset i Menéndez Pidal van denunciar la censura i van patir persecució o exili.

El catalanisme també va reaccionar: després del tancament de la Mancomunitat (1925), la burgesia i sectors d'Estat Català (Macià, Prats de Molló 1926) van assajar l'insurrecció, posant de manifest el rebuig a la política anticatalana del Directori. Finalment, l'oposició obrera—principalment la CNT i el naixent Partit Comunista—es va veure forçada a l'actuació clandestina, i la fundació de la FAI (1927) va radicalitzar l'anarquisme. Fins i tot el PSOE, inicialment complice, es va desmarcar definitivament el 1929. Aquest mosaic d'irresistible pressió política, social i 25 intel·lectual va esdevenir el caldo de cultiu que, al final de la dècada, va fer insostenible la dictadura.

Projectes Mediàtics i L'Exposició Universal El règim va utilitzar esdeveniments com el vol transoceànic del Plus Ultra i l'Exposició Universal de Barcelona (1929) per reforçar la seva imatge. L'exposició va implicar una gran reordenació urbanística de Montjuïc i va deixar edificis emblemàtics com la Font Màgica, el Palau Nacional (actual MNAC) i l'Estadi Olímpic. Dictablanda i el final de la monarquia (1930-1931) La dimissió de Primo de Rivera (gener 1930), causada per la crisi, la corrupció i la pèrdua de suport militar, donà pas a la Dictablanda de Berenguer, un intent fallit de restaurar la Restauració.

Les municipals d'abril de 1931, on els republicans guanyaren àmpliament, aceleraren la abdicació d'Alfons XIII i, el 14 d'abril, es va proclamar la Segona República. 4.1. Problemes del govern Berenguer Durant el mandat de Berenguer (gen. 1930 – febr. 1931), el govern va topar amb tres grans limitacions. D'una banda, la monarquia patia una greu deslegitimació, en estar vinculada al cop d'Estat i a la suspensió de la Constitució de 1876. Al seu torn, els partits dinàstics es trobaven fragmentats i desorganitzats, mancats de lideratges sòlids.

Finalment, les reformes de Berenguer —la restitució formal de la Constitució sense convocar eleccions generals i els escassos canvis liberals— van resultar tímides i insignificants, alimentant el descrèdit públic i l'oposició, tal com va denunciar Ortega y Gasset en l'article "El error Berenguer" (nov. 1930). 4.2.

El creixement del republicanisme Durant els primers mesos de 1931, el republicanisme va unir intel·lectuals —com Ortega y Gasset i Gregorio Marañón a l'Agrupació al Servei de la República— i polítics reformistes (Aliança Republicana amb Alcalá-Zamora, Azaña, Lerroux, Companys) amb moviments socials d'esquerra (PSOE, CNT) per exigir l'enderroc de la monarquia i la instauració d'un règim democràtic. Fins i tot l'antic partit oficial, la Unió Patriòtica, es va radicalitzar cap a l'extrema dreta i va rebutjar la corona, mentre el suport popular als republicans creixia fins a fer possible la proclamació de la Segona República. 4.3.

El Pacte de Sant Sebastià (1930) El Pacte de Sant Sebastià, signat el 17 d'agost de 1930 per representants de les diverses tendències republicanes, va consagrar el compromís d'enderrocar la monarquia i proclamar la República. D'aquest acord va néixer, el 15 de desembre, un 26 comitè revolucionari presidit per Niceto Alcalá-Zamora, amb el mandat de coordinar un alçament militar i garantir l'autonomia de Catalunya dins del nou règim, marcant així el primer esforç unitari que facilitarà la victòria de la Segona República. 4.4.

El fracàs del "pronunciamiento" de Jaca L'aixecament de Jaca del 12 de desembre de 1930, liderat pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, va ser un intent precipitat de "pronunciament" contra la monarquia. El cop va fracassar ràpidament: els dos oficials van ser detinguts, jutjats sumaríssimament i afusellats, malgrat l'impacte públic que va generar la seva mort. Aquest sacrifici va convertir-los en màrtirs del republicanisme: la branca tricolor onejada durant l'execució es va erigir en símbol de la lluita contra la corona, i la negativa d'Alfons XIII a indultar-los va aprofundir el descrèdit de la monarquia, precipitant-ne el final. 4.5.

El govern d'Aznar i les eleccions municipals El febrer de 1931, Alfons XIII va substituir Berenguer per l'almirall Juan Bautista Aznar, liderant un govern dividit entre el sector dur de De la Cierva, partidari de la força, i el moderat del Comte de Romanones, defensor del diàleg. Aznar va convocar les municipals d'abril de 1931 com a prova de foc local, però el triomf republicà a les ciutats va evidenciar el rebuig a la monarquia. Davant d'aquest referèndum indirecte, el rei va exiliar-se el 14 d'abril, i el mateix dia es va proclamar la Segona República, tancant l'etapa monàrquica. 4.6.

Els resultats a Catalunya A Catalunya, la victòria republicana de l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les municipals d'abril de 1931 va ser adecisor­ a: amb més de 6 000 regidors elegits, va demostrar l'energia d'un moviment nou i en sintonia amb la voluntat d'autogovern. En contrast, la Lliga Regionalista, associada al règim monàrquic, va sortir fortament desgastada, revelant el canvi de correlació de forces a la societat catalana. Aquest triomf massiu va ser un dels factors clau que va precipitar la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. SEGONA REPÚBLICA Etapes de la Segona República Etapes de la Segona República 1.

1a Etapa: Govern Provisional (14 d'abril de 1931 al juny de 1931) 2. 2a Etapa: Bienni Republicà-Socialista o Bienni d'esquerres (juny 1931 - novembre 1933) 27 3. 3a Etapa: Bienni Radical-Cedista o Bienni de dretes o negre (novembre 1933 a febrer 1936) Fets d'octubre de 1934 4. 4a Etapa: Front Popular (febrer 1936 - 17/18 juliol 1936) La proclamació de la Segona República Espanyola (1931) El 14 d'abril de 1931, un onatge…