El Franquisme: Règim, Economia i Societat (1939-1975)

I 112 flashcards i 77 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 13. EL FRANQUISME PART 1 1939-1959: etapa AUTARQUIA, economia d'autoabastiment 13.1 Un règim dictatorial 13.1.1 Les característiques de l'estat franquista Era un règim nascut d'una guerra i amb un autoritarisme extrem i amb les següents característiques: - Totalitarisme: era una dictadura inspirada en els models italià i alemany, sense constitució, sense garanties individuals ni col·lectives. El parlament va ser tancat i solament eren legals el partit únic i el sindicat oficial.

- Cabdillisme: Franco era el Caudillo d'Espanya i en la seva persona concentrava els càrrecs de Jefe del Estado, Presidente del Gobierno (fins al 1973), Generalísimo de los Ejércitos de Tierra, Mar i Aire i Jefe Nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. - Concepció unitarista i centralista de l'Estat: van ser abolits els estatuts d'autonomia i es practica la castellanització dels territoris amb identitat pròpia. - Repressió: constant i planificada de qualsevol tipus d'oposició mitjançant un complex aparell legal, institucional i policial. - Control dels mitjans de comunicació: amb una rígida censura i una propaganda que glorificava el dictador.

13.1.2 Els pilars del règim - L'exèrcit era molt nombrós i de les seves files procedien molts ministres, governadors civils de les províncies, caps de la policia, directius d'empreses, estatals i altres alts càrrecs (Franco acabarà posant els seus ministres). - FET y de las JONS era el partit únic, dona ideologia a la dictadura, les idees del partit únic són les idees de la dictadura. Si vols ser funcionari de l'estat, has de formar part del partit únic. S'ha d'estendre per tot el país aquesta manera de pensar i té delegacions (CONTROL SOCIAL): 1) Delegación Nacional de Prensa y Propaganda: encarregada de la censura. 2) Frente de Juventudes: controla la gent jove masculina adoctrinament.

S'espera que els homes tinguin aquest poder (macho alfa) per a poder defensar la pàtria. 3) Sección Femenina: imposaran el rol femení inspirat en el s. XIX, la germana de J.A. Primo de Rivera era qui dirigia l'adoctrinament a les dones. La seva ideologia l'agafaven de l'ideari catòlic i retrògrad (torna al passat). 4) Central Nacional Sindicalista: CNS un sindicat vertical corporatiu que aplega empresaris i treballadors sota el control de l'Estat, un estat que prohibeix les vagues, les manifestacions, les reclamacions… 5) Sindicato Español Universitario (SEU): per al control polític dels universitaris, enviaven a policies perquè escoltessin la lliçó del catedràtic per descobrir qui era roig.

6) Delegación Nacional de Deportes: controlava els esports i els utilitzava com a propaganda del franquisme. Tothom que estigui dins d'aquesta delegació d'esports ha de demostrar que és del règim. - L'Església catòlica va legitimar el règim amb el títol de Cruzada de Liberación perquè la religió sigui obligatòria i per no permetre el comunisme. El règim li fa propaganda fins al final i l'Església rep finançament molt generós, l'estat és confessional i l'ensenyament estarà en mans de l'església. Sobretot l'ensenyament de prestigi, però a poc a poc, comencen a haver-hi escoltes públiques. També controlen la moral (sobretot dels pobles rurals).

13.1.3 Els suports del règim Tots els espanyols van ser catalogats en tres tipus: adictos, desafectos i indiferentes: - Entre els adictos destacaven les classes altes, que van recuperar el poder econòmic, social i polític que havien perdut durant la República. També s'incloïen els propietaris agrícoles petits i mitjana del centre i del Nord, molt conservadors i catòlics. - Les classes mitjanes urbanes formaven part de los indiferentes, ja que havien simpatitzat amb les idees democràtiques, però s'havien espantat a causa del procés revolucionari que es va desenvolupar durant la guerra.

En la seva major part eren passius, encara que alguns dels seus membres van simpatitzar amb el franquisme per actituds oportunistes. Aquesta postura va ser obstaculitzada a Catalunya per l'obsessió anticatalanista del franquisme. - Els sectors populars, per les seves simpaties republicanes, eren en gran part els desafectos. Però la repressió, la por i la propaganda es van neutralitzar. 13.1.4 Els franquistes catalans i les famílies del règim Els catalans de Burgos = Franquistes catalans Durant el franquisme, hi va haver catalans que van donar suport a Franco, especialment entre les classes altes, però no tots ho van fer amb el mateix entusiasme.

Molts ho van fer simplement per conveniència, perquè el règim els garantia estabilitat econòmica i pau social, que eren les seves principals preocupacions. No els interessava gaire la política, sinó mantenir el seu poder econòmic. Els càrrecs polítics de segon nivell (com ara alcaldies) van ser ocupats per: Alguns falangistes catalans (seguidors del partit feixista de Franco). Excombatents catalans que havien lluitat amb el bàndol franquista.

Gent que ja era de l'extrema dreta abans del franquisme, com els: Carlins (monàrquics i ultracatòlics), Unión Patriótica, partit de la dictadura de Primo de Rivera i Gent de la Lliga (partit conservador català) i lerrouxistes (anticatalanistes i populistes). Aquesta gent era considerada "de confiança" perquè ja estaven amb els vencedors des del principi de la guerra. Tot i això, els càrrecs més importants (com el capità general o els governadors civils, que controlaven el poder real) els posaven persones d'altres regions d'Espanya. Això era perquè, encara que hi hagués franquistes catalans, el règim no se'n refiava del tot.

Les famílies (2 blocs que no s'avenen dins del franquisme) "Família" Nacionalsindicalista: FET y de las JONS, després anomenada Movimiento Nacional (com havien perdut la guerra, no podia quedar res relacionat amb el feixisme). Són els més violents, estan a prop dels nazis i Mussolini. Quan Franco va assumir el poder de la FE, va haver-hi persones que no estaven d'acord, i Franco els hi va dir: o m'obeeixes o a l'exili. "Família" Nacionalcatolicisme: La derrota d'Alemanya va donar molt pes als membres de l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNDP), que es van esforçar per donar una imatge més amable al règim amb la "democràcia orgànica". Així va començar el nacionalcatolicisme.

13.2 Una repressió institucionalitzada 13.2.1 Els instruments La fi de la guerra no va suposar l'acabament de la violència. Els enemics del règim van ser perseguits: republicans, socialistes, anarquistes, comunistes, "maçons" catalanistes i basquistes. La llei de responsabilitats polítiques (1939) implicava la depuració de totes les persones que havien col·laborat d'alguna forma amb la República. La llei de repressió del comunisme i de la maçoneria (1940) era contra els acusats de "defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals". Els acusats eren jutjats per militars eren consells de guerra, per tant, es pot aplicar la pena de mort.

La indefensió era total. Fent servir aquests consells van acabar executant a 150.000 persones. De les quals, 50.000 va ser després de la guerra. El 1963 es crea el Tribunal de Orden Público (TOP), de caràcter civil i especialitzat en la repressió dels crítics amb el règim. A Catalunya, no va haver-hi tantes execucions (4.000), perquè tothom qui podia anava a França a l'exili. Lluís Companys va anar a viure a França fins que el van capturar els nazis i el van entregar a Franco, va ser executat pels consells de guerra (1940). El 1940 hi havia a Espanya 280.000 presos, dels quals 23.300 eren dones.

Les presons estaven saturades, la Model de BCN tenia capacitat de 1.000 persones, però hi havia 13.000 detinguts. Per això es van començar a fer camps de concentració, on les condicions de vida eren penoses i on els presos estaven obligats a treballs forçats (Valle de los Caídos), havent-hi unes taxes de mortalitat molt altes. La repressió es va basar en la voluntat d'exemplaritat i càstig, que va crear un clima de terror. Ningú volia parlar del passat ni de la política.

13.2.2 Confiscacions i depuracions: Actuació vers Catalunya Van ser confiscats els béns dels exiliats, dels republicans, dels partits, sindicats i associacions vinculats a la República, que van passar a les institucions del règim. Solament a Barcelona i a Lleida van ser afectades les propietats de 14.000 persones i entitats. Es va dur a terme una ferotge depuració de funcionaris (dels de la república). Així, a Catalunya la tercera part dels mestres van perdre la feina o van ser obligats a trasllats forçosos. El règim també va pressionar les empreses privades perquè acomiadessin els desafectos.

Els col·legis professionals, com els de metges, advocats i periodistes, van prohibir l'exercici de les seves professions als simpatitzants de les organitzacions d'esquerres. Així, milers de famílies van ser abocades a la misèria. Una de les obsessions del franquisme va ser acabar amb les manifestacions culturals pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia. El 1938 amb l'ocupació de Lleida, un decret abolí l'Estatut de Catalunya i establia un sistema centralista i uniformista en la "Cataluña española".

Es practica un genocidi cultural, el català va ser prohibit al carrer, a les escoles, a les representacions teatrals, en els mitjans de comunicació i, inclús, a les esglésies; foren canviats els noms de localitats i de carrers, foren eliminats monuments, etc. Estava multat parlar català en públic. L'Institut d'Estudis Catalans passarà a la clandestinitat. Malgrat això, hi hagué una actitud de resistència entre sectors de la societat catalana.

13.3 Relacions internacionals i evolució del règim 13.3.1 La Segona Guerra Mundial i l'hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945) La neutralitat Quan comença la 2a GM, Franco mostrarà les seves simpaties per les potències de l'Eix que l'havien ajudat durant la Guerra Civil, però l'estat d'Espanya va impedir la seva implicació directa i Franco va declarar la neutralitat. En política interior, la FET y de las JONS va implantar l'Estat nacionalsindicalista, una imitació del feixisme. La figura clau fou Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco, simpatitzant d'Alemanya i ministre de la Governació (1938-1941) i d'Exteriors (1940-1942).

La no-bel·ligerància La victòria alemanya sobre França (VI-1940) va fer que el govern abandonés la neutralitat per la no-bel·ligerància1 . Franco s'entrevistà amb Hitler (Hendaia, 1940) i Mussolini (Bordighera, 1941), on es mostrà partidari d'entrar en la guerra a canvi de compensacions territorials (Gibraltar i alguns territoris africans de França), però la situació de l'economia espanyola i la creació d'un nou front no compensaven.

Espanya dona recolzament a l'Eix amb materials estratègics (tungstè), aliments, la División Azul "cos de voluntaris", molts joves franquistes s'apunten per anar a lluitar i alguns altres homes són enviats obligatòriament per ser antics rojos, els envien al front soviètic. I 10.500 treballadors desplaçats a Alemanya. El retorn a la neutralitat A finals de 1942 les derrotes d'Alemanya i qüestions familiars provocaren la destitució de Serrano Suñer. El 1943, el règim canvià la seva orientació i buscà un acostament a la Gran Bretanya i els EUA.

Es torna a l'estricta neutralitat, fou retirada la División Azul, molts falangistes radicals foren apartats dels alts càrrecs i fou suprimida la salutació romana. Amb la derrota d'Alemanya el 1945, el franquisme es presentava com un sistema catòlic, conservador i anticomunista que esdevindria una monarquia en el futur. 13.3.2 Els anys del boicot internacional (1945-47) Després de la derrota de l'Alemanya nazi el 1945, el règim franquista va quedar aïllat internacionalment a causa de la seva vinculació amb les potències feixistes durant la Segona Guerra Mundial.

L'Organització de les Nacions Unides (ONU), recentment constituïda, va recomanar el 1946 la retirada dels ambaixadors destinats a Madrid com a mostra de rebuig a la dictadura espanyola. A més, França va tancar la frontera amb Espanya, agreujant encara més aquest aïllament. 1 No-bel·ligerància: dona recolzament, però no entra dins de la guerra Davant d'aquesta situació, el règim franquista va reaccionar amb una forta campanya propagandística, acusant les potències internacionals de voler provocar una nova guerra civil.

Una de les frases més conegudes d'aquest període va ser "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos", un joc de paraules que pretenia demostrar desafiament i orgull nacionalista davant la pressió exterior. L'aïllament polític es va combinar amb una situació econòmica crítica, agreujada per una climatologia adversa, coneguda popularment com "la pertinaz sequía", que va empitjorar encara més les condicions de vida de la població. Davant la manca de suports internacionals, l'única ajuda significativa va arribar de l'Argentina, governada pel dictador Juan Domingo Perón, que va enviar blat per pal·liar la fam a Espanya.

Aquesta col·laboració es va reforçar amb la visita el 1947 d'Evita Perón, esposa del dictador, la qual va ser utilitzada pel franquisme per projectar una imatge de suport exterior i prestigi. La manca de llibertats i la naturalesa autoritària del règim van comportar que Espanya quedés exclosa del Pla Marshall, el programa d'ajuda dels Estats Units per a la reconstrucció d'Europa. Igualment, Espanya no va ser inclosa en la fundació de l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord) l'any 1949, una aliança militar creada per fer front a l'amenaça del bloc soviètic durant els primers anys de la Guerra Freda.

Així, Espanya es va trobar, durant aquest període, totalment aïllada tant econòmicament com políticament, cosa que va marcar els anys més durs de la dictadura franquista. 13.3.3 Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-53) La Guerra Freda provoca la divisió del món en dos blocs, encapçalats pels EUA i l'URSS. Això provoca que els nord-americans frenessin el 1947 la imposició de noves sancions a Espanya i que el 1950 l'ONU revoqués la retirada d'ambaixadors.

El 1951 Franco va canviar el govern amb un gir nacionalcatolicisme, amb Alberto Martín Artajo a Exteriors i Joaquín Ruiz-Giménez a Educació (tira endavant les escoles públiques, sense nenes), que compensaven el pes de falangistes com José Antonio Girón de Velasco a Treball i Raimundo Fernández-Cuesta com a secretari general de la FET y de las JONS. També hi destaca la incorporació de Luis Carrero Blanco al ministeri de la Presidència. Els fruits d'aquests canvis es veieren en la política exterior. Així, el Concordat de 1953 feia que la Santa Seu recolzés el règim de Franco a canvi de nombrosos privilegis econòmics, polítics i educatius.

Els Acords amb els EUA de 1953 permetien la instal·lació de bases militars a Espanya (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota) a canvi d'ajuda militar i econòmica. L'aliança amb els EUA va obrir les portes del món occidental al règim. Tot el que hi havia allà era americà, i solament els soldats que hi ha allà van a Espanya quan surten de la base i els donen permís. Els EUA està fent servir el país on hi ha menys comunistes per controlar Europa. 13.3.4 Primers intents d'obertura (1953-1959) El manteniment de l'autarquia frenava el creixement econòmic, ja que faltaven matèries primeres, aliments i productes industrials (monopoli de Campsa).

L'Estat estava a punt de fer fallida i alguns sectors (Estats Units) van recomanar a Franco una liberalització de l'economia. Fins que no l'obliguen a fer-ho, Espanya no produeix i no té possibilitat de donar ajudes, per això USA l'obliga a fer aquest canvi. Tot i això, Franco es resisteix a posar fi a l'autarquia. El govern va tornar a ser canviar el 1957, treu els violents, falangistes durs, com Girón, i comença a demanar que entrin gent nacionalcatòlica que a partir d'ara anomenarem tecnòcrates de l'Opus Dei (ultracatòlics, els de les classes altes tenien carreres), Franco els accepta perquè són molt religiosos i defensen la dictadura.

Mariano Navarro Rubio a Hisenda i Alberto Ullastres a Comerç, protegits per Carrero Blanco i el seu col·laborador econòmic, Laureà López Rodó va tirar endavant la modernització de l'economia espanyola. "El burro de López Rodó" Aquests canvis impulsaren el gran creixement econòmic de la dècada de 1960. L'autarquia que va intentar instaurar Franco és un sistema econòmic basat en l'autosuficiència: és a dir, produir tot el que es necessita dins del país, sense dependre del comerç exterior.

13.4 L'estructura de l'Estat 13.4.1 Les seves lleis Les Lleis Fonamentals aprovades per Franco, són la legislació bàsica de l'Estat Franquista (no hi ha constitució), que l'organitzen jurídicament Fuero del Trabajo (1938); s'estableixen sindicats verticals per branques de producció (a imitació de la Itàlia feixista) en què tots els treballadors i empresaris del sector s'integraven obligatòriament al sindicat controlat per l'Estat, que prohibia qualsevol tipus de negociació col·lectiva, vaga i conflicte (no hi ha moviment obrer perquè l'estat està al costat de la burgesia i hi ha control feixista).

Llei Constitutiva de les Corts (1942): Parlament "aparent" amb procuradors (sinònim de diputat, però no volien utilitzar aquesta paraula) que ho eren per raó del seu càrrec o per representar el sindicat i el partit únic2 , ajuntaments i diputacions o les famílies. Però NO té poder legislatiu i és un simple òrgan de col·laboració. Fuero de los Españoles i Llei de Referèndum Nacional (les dues 1945): pretenen aparentar que hi havia llibertats i drets polítics, però és sol una aparença o "maquillatge", sense garanties. El referèndum consistia en el fet que Franco convocava un perquè les persones diguessin sí o no allò que ell proposava. Tot això era per fer veure que hi havia "llibertats".

Llei de Successió (1947): Espanya queda definida com una monarquia sense rei, ja que Franco seria, en últim terme, el que triaria el seu successor. Llei de Principis del Moviment Nacional (1958): canvia el nom del partit únic Movimiento Nacional, l'enforteix i obliga que els alts càrrecs civils i militars pertanyen a ell. Llei Orgànica de l'Estat (1967): separació del cap d'estat i el cap de govern, assentament de la institució monàrquica i possibilitat de crear associacions polítiques. Joan de Borbó va voler treure a Franco, i Franco va dir que no li perdonaria mai, però sí que li portava el seu fill per educar-lo sí (Joan Carles I).

2 Partit Únic, el movimiento nacional Franco és cap de l'estat i cap del Partit únic. Com a cap de l'estat és president, però a partir del 1967 ho és una altra persona i aquest president té a càrrec seu el Consell de Ministres (poder executiu). Les Corts sempre estaran d'acord amb Franco, parlament col·laboratiu/consultiu. Qui hi ha a les corts? - Representants designats pel Cap de l'Estat: - Representants en funció del seu càrrec: - Representats per sufragi restringit i indirecte al si de corporacions: Franco també fa elegir els diferents presidents: tribunals, consell d'estat, consell d'economia, tribunals de comptes, tribunals de regne, consell de regència.

Per no dir-li dictadura li diu "democràcia orgànica". 13.4.2 La democràcia orgànica El franquisme rebutjava la democràcia, el sufragi i la separació de poders. La Ley Constitutiva de las Cortes (1942) establia la Democràcia Orgànica, segons la qual les Corts estaven formades per representants de les corporacions locals (ajuntaments i diputacions), del sindicat vertical, els membres del Consejo Nacional del Movimiento, els designats per Franco i alts càrrecs (ministres, jerarquia eclesiàstica, alts comandaments militars, rectors de les universitats). Des del 1967, per la Ley Orgánica del Estado, també hi havia representants de les famílies elegits pels caps de família i dones vídues amb fills.

Les Corts solament tenien un paper assessor, perquè el govern decidia quines lleis eren examinades per la cambra i quines eren aprovades de forma directa (Decretos Leyes). En l'àmbit territorial el govern designava els governadors civils, amb amplis poders i que també eren els caps provincials del Movimiento. Els alcaldes de Madrid i de Barcelona eren nomenats pel govern. Els de les capitals de província ho eren pel ministre de la Governació i els altres eren designats pels governadors civils. Els alcaldes eren els caps locals del Movimiento. 13.5 Autarquia i racionament 13.5.1 L'autarquia i els seus efectes (1939-1959) El franquisme volia l'autosuficiència econòmica, l'autarquia.

El lliure mercat fou substituït per la intervenció de l'Estat amb un discurs patriòtic. Hi hagué una reglamentació del comerç exterior, de tal forma que qualsevol importació havia de ser autoritzada pel govern. Així, les limitacions van encarir molts productes i van fer escassos els béns de consum. Els importadors autoritzats eren normalment persones vinculades al règim (afectos), que moltes vegades revenien les mercaderies a preus abusius. Així doncs, l'autarquia va comportar la falta d'aliments, petroli, medicines, cotó per a la indústria catalana, etc. No hi havia productes inicials per transformar a les fàbriques, així que no hi havia producció enfonsament de la producció industrial.

Des de l'estat es comença a produir un foment de la indústria, sobretot de béns d'equipament i d'interès estratègic (SEAT), a les quals van ser destinades grans quantitats de diners, situació que provoca inflació. L'any 1941 el ministre Juan Antonio Suanzes funda l'Instituto Nacional de Indústria (INI) amb l'objectiu de crear empreses públiques en sectors que no eren rendibles o que demanaven inversions que no podia assolir la iniciativa privada: hidrocarburs, vehicles de transport (Pegaso), construcció naval, siderúrgia, etc.

L'estat va posant diners, però no hi havia impostos com ara, els impostos es recollien de forma diferent, per això l'autarquia acabarà fent un crac es queden sense diners. Altres empreses: Iberia (1943), Banco Exterior de España (1943), Endesa (1944), Enher (1946), Ensidesa (1949) i SEAT (1950). També van ser nacionalitzades les companyies ferroviàries en la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, 1941) i la Compañia Telefónica Nacional de España (CTNE, 1945). El sector agrari En el sector agrari l'Estat va regular la producció i els preus.

Això provocà una reducció de la productivitat als nivells de començaments del segle XX i amagar les collites per vendre-les en el mercat negre a preus abusius. L'intervencionisme de l'estat moltes vegades posava preus que provocava pèrdues al sector. L'autarquia provocà un estancament econòmic caracteritzat per la paralització del comerç exterior, el descens de la producció i del consum i la davallada del nivell de vida. La modernització de l'economia iniciada a començaments del segle XX es va aturar. Els països europeus afectats per la Segona Guerra Mundial (1939-1945) s'havien recuperat el 1955, però Espanya no ho va fer fins després del 1959.

A més, a Catalunya la situació va ser molt greu, perquè com les seves indústries eren de béns de consum no van tenir privilegis atorgats per l'Estat a les empreses de productes d'interès estratègic. Racionament i mercat negre L'autarquia implicava el control del mercat. Els productors d'aliments estaven obligats a vendre als preus oficials i l'Estat també fixava els preus de venda al públic. El resultat fou la manca d'abastament d'aliments i el racionament dels productes de primera necessitat (pa, oli, patates, arròs, llegums, bacallà, sucre, cafè, tabac, carbó, gasolina).

Per adquirir productes regulats hi va haver cartilles de racionament fins al 1952, encara que moltes vegades no es podien trobar a les botigues. Molts productors d'aliments amagaven part d'aquests béns per vendre'ls en el mercat negre o estraperlo, on es podien trobar queviures, matèries primeres i productes industrials a preus 3 o 4 vegades superiors als oficials. Així van néixer algunes grans xarxes d'estraperlistes que, protegits pel règim o mitjançant suborns, donaren origen a grans fortunes, com la del ministre de Manuel Arburúa, ministre de Comerç entre 1951-1957, que segons el mateix Franco "empezó de botones y ahora es archimillonario".

Unes dures condicions de vida La inflació i els baixos salaris van fer disminuir el nivell de vida. Així, segons les dades oficials, entre 1937-1950 el cost de la vida a Barcelona es va multiplicar per 5.4 mentre que els salaris ho van fer per 2.7. La renda per càpita real el 1945 era un terç de la del 1935. L'empitjorament del nivell de vida i la carestia d'aliments van provocar fam. També va ser molt greu la falta d'habitatges, que provocà el fenomen del barraquisme, sobretot als afores de Madrid, Barcelona, Bilbao, València i Sevilla. La fam, el fred i la insalubritat dels habitatges feren reaparèixer malalties ja erradicades, com el còlera, el tifus i la tuberculosi.

Va créixer la mortalitat i, sobretot, la mortalitat infantil. Els infants, afectats per problemes d'alimentació i sanitaris, van patir el raquitisme. L'esperança de vida era el 1945 de 47 anys per als homes i de 53 per a les dones. 13.6 L'oposició: exili i resistència 13.6.1 La trajectòria de l'exili En la fase final de la Guerra Civil unes 450.000 persones van fugir a França o al Nord d'Àfrica (Algèria i Marroc Francès). A França molts van ser internats en camps de refugiats, en condicions molt deplorables. Una gran part va retornar a Espanya amb la promesa de no patir represàlies, cosa que no va succeir. Unes 200.000 persones es van quedar a l'exili, i 50.000 eren catalanes.

L'exili va suposar una gran pèrdua de capital humà, sobretot perquè va afectar intel·lectuals, professionals, científics, artistes, polítics i sindicalistes. Tanca les fronteres perquè no entrin noves idees. Els exiliats es van concentrar a França (París, Tolosa, Perpinyà, Bordeus i altres localitats del sud), Gran Bretanya, Hispanoamèrica (Mèxic, Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba) i l'URSS. A Mèxic, sota la protecció del president Lázaro Cárdenas, es van instal·lar les institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i del País Basc.

Així, després de l'assassinat de Lluís Companys (1940), els diputats del Parlament de Catalunya elegiren en aquest país Josep Irla com a president de la Generalitat i, després de la seva dimissió el 1954, Josep Tarradellas. 13.6.2 L'evolució de l'oposició Entre el 1939 i el 1944, tot i la repressió policial, nuclis de la CNT, la UGT, el PSOE, el PSUC, ERC i el POUM intentaren reconstruir les seves estructures en la clandestinitat, s'amaga per intentar reestructurar l'oposició a Franco. Ells creuen que quan acabi la guerra tenen possibilitats que Franco marxi.

En aquesta època es van crear a França el Front Nacional de Catalunya (1940), per membres d'ERC i d'Estat Català, i el Moviment Socialista de Catalunya (1945), per dissidents del PSUC i del POUM. Mentrestant, dins d'Espanya, grups de resistents —anomenats maquis— van dur a terme accions armades de guerrilla en zones rurals. La més destacada fou la invasió de la Vall d'Aran el 1944 per part de guerrillers comunistes, però va fracassar. El 1945, es creà l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, una coalició de forces republicanes no comunistes que pretenia negociar amb Joan de Borbó, fill del rei Alfons XIII, la creació d'un bloc democràtic amb el suport dels Estats Units i la Gran Bretanya.

No obstant això, aquest projecte va quedar frustrat quan Franco va portar Joan Carles, fill de Joan de Borbó, a Espanya per educar-lo com el seu successor, consolidant la seva estratègia de monarquia controlada pel franquisme. El 1948 es va fer evident que les potències occidentals no tenien cap intenció d'intervenir contra el règim franquista, cosa que va provocar desmoralització dins l'oposició. Franco diu que Espanya és una monarquia, però ho serà quan ell digui, i educa a Joan Carles per ser l'hereu. La desmoralització es va unir a la repressió.

La policia i la Guàrdia Civil van delmar la CNT, la UGT, el POUM i els grups republicans i nacionalistes, mentre que el PSOE es desgastava en lluites i escissions a l'exili (va estar a punt de desaparèixer perquè cada membre tenia una opinió diferent). Solament els comunistes del PCE-PSUC van mantenir una oposició mínima però organitzada, perquè reben suport de l'URSS. Les dures condicions de vida provocaren els primers conflictes laborals a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró. Les primeres vagues es van produir a Manresa (1946) i al País Basc (1947). No ho explicaven públicament.

I va destacar la vaga de tramvies de Barcelona (1951) per la pujada de vint cèntims en el preu d'aquest transport, majoritari en aquells moments. Durant els anys 1956-1957 es produïren les primeres revoltes d'estudiants a les universitats de Madrid i de Barcelona, contra la presència del SEU i les condicions de vida. 13.7 Valors del franquisme imposats a la societat 13.7.1 Puritanisme ideològic i control social S'acaba amb les llibertats republicanes i s'imposa un control social i ideològic de tots els espanyols (sota l'amenaça de la presó i l'afusellament).

Fugida d'una part de la població de la ciutat al camp per la fam i les penúries econòmiques L'enquadrament social de la població per a controlar-la, amb el partit únic com a instrument: Frente de Juventudes (joventut), Secció Femenina (dones), Educación y Descanso..., El retorn de la dona a l'àmbit domèstic: cuidar els fills i l'home, netejar la casa,... L'adoctrinament polític (Formación del Espiritu Nacional) i religiós (obligatòria) a l'escola. El caràcter públic de la religió catòlica: processons, matrimoni religiós, monopoli educatiu,... Forta repressió ideològica: rígida i doble censura prèvia en mans de l'església i el partit únic. Tornen les escoles de nenes i les escoles de nens.

TEMA 14 EL DESARROLLISMO (autarquia/desarrollismo) L'any 1959 s'acaba l'autarquia i comença el desarrollismo. 1957-60 canvi al govern dominat pels TECNÒCRATES Nova generació de polítics (alguns Opus Dei): relacionats amb elits econòmiques. Garantia d'estabilitat social = creixement econòmic volen que hi hagi més diners perquè Espanya visqui millor, comença a créixer econòmicament. Els ministres li demanen a Franco perquè Espanya va en declivi. Són més tècnics que ideòlegs (fer racional i eficaç l'Estat) = reformar l'economia i no qüestionar la dictadura. El canvi és provocat per les conseqüències de l'Autarquia.

- Esgotament reserves banc d'Espanya = per evitar la suspensió de pagaments (per manca d'or i divises) NO HI HAVIA DINERS - Augment de la inflació SI NO HI HA DINERS, TOTS ELS PRODUCTES COMENCEN A CRÉIXER - Fort desequilibri pressupostari - Mesures estabilitzadores: 1959 es posa en funcionament el PLA d'ESTABILITZACIÓ ECONÒMICA la principal mesura: A) És imposat a Espanya per organismes internacionals si vol obtenir crèdits, préstecs exteriors. Europa viu una etapa de recuperació econòmica que Espanya ha d'aprofitar i incorporar-se als mercats internacionals. Els 3 eixos: 1. Liberalització interior de l'economia: reduir l'intervencionisme de l'Estat. 2.

Estabilització de l'economia: disminuir el dèficit públic. 3. Liberalització exterior de l'economia = permetre l'entrada de mercaderies de l'exterior. Espanya era la Xina d'Europa, tot era molt restrictiu: no vagues, sous baixos… Als anys 60 nosaltres érem la Xina d'Europa i molta gent de França i Alemanya va aprofitar-ho per venir a posar fàbriques aquí. La liberalització es fa lentament i en molts sectors l'estat conservarà el seu mercat (telèfons, electricitat, transport,...) S'afegeixen els PLANS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC i SOCIAL: són intents de mantenir la intervenció de l'Estat. Van ser 3 plans. El comissari del pla va ser Laureano López Rodó.

- 1963 1r PLA, són quadriennals3 : 1964-67; 1968-71; 1971-75 són indicadors de l'economia, i plantegen actuacions per millorar l'eficàcia de l'estructura empresarial, sectorial i regional, pretenen resoldre problemes de: pols de desenvolupament per reduir el desequilibri i pròpies de les indústries: dimensió, productivitat. Tot en el sector públic cercant inversors privats a través d'incentius fiscals i subvencions. A Cat destaquen Tarragona, es desenvolupa la producció de benzina.

El veritable motor econòmic, però és la iniciativa privada que amb l'ajuda de les infraestructures (refineries, electrificació, carreteres) i els productes bàsics (acer, carbó alumini) provoquen creixement ja que els plans no es compleixen i els seus efectes són ineficaços Si haguessin fet un examen a cada pla, haurien suspès, però el conjunt de les conseqüències Tots els empresaris de la indústria privada va aprofitar el desarrollismo. 3 Quadriennals: cada quatre anys