Història d'Espanya: Guerra Civil, Franquisme i Transició Democràtica

I 98 flashcards i 66 preguntes més al document.

Text del document

LA GUERRA CIVIL 1. Del cop d'estat a la Guerra Civil A partir de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, diferents alts comandaments de l'exèrcit amb la complicitat d'una part dels empresaris del país organitzen una conspiració que tindrà com a objectiu portar a terme un cop d'estat i instaurar una dictadura militar. L'assassinat del líder conservador José Calvo Sotelo, va ser una de les causes directes del pronunciament. 1. 1. L'aixecament militar El pronunciament, que els insurrectes van anomenar com "Alzamiento Nacional", es va iniciar el 17 de juliol a Melilla.

El general Franco va prendre el comandament de l'exèrcit Africà, el més preparat i més ben armat de la República. El dia 18 es van revoltar altres caps militars com Mola a Pamplona i Goded a Mallorca. Als militars s'hi van afegir sectors civils de falangistes i carlins. El govern de la República va trigar a reaccionar a la insurrecció, Casares Quiroga va dimitir i Azaña va nomenar José Giral cap de govern. La primera mesura presa el 19 de juliol va consistir a autoritzar el lliurament d'armes als sindicats i als partits del Front Popular, que juntament amb l'exèrcit lleial a la República i la Guàrdia d'Assalt, van poder impedir l'èxit del pronunciament.

El pronunciament va triomfar a Castella i Lleó, Galícia, Navarra, Balears, algunes ciutats andaluses, Canàries i al nord d'Àfrica. Però a fracassar a Catalunya, València, Múrcia, Extremadura, gran part d'Andalusia, Madrid, Castella-la Manxa, la franja cantàbrica i Bilbao. 1. 2. La insurrecció a Catalunya L'encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya va ser el general Goded, que va dirigir el pronunciament a Mallorca i Eivissa. El cap militar de Barcelona, Llano de la Encomienda, en principi es va mostrar fidel a la República i va ser detingut pel General Goded.

En oposició al cop d'estat les organitzacions sindicals i obreres que van poder disposar d'armes, i amb el suport de la Guàrdia d'Assalt i part de la Guàrdia Civil van aconseguir aturar el cop d'estat i el general Goded va ser detingut. El fet que a Barcelona no triomfés el cop d'estat va provocar que els rebels d'altres zones de Catalunya es rendissin. Es va crear el comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya on hi participa la CNT-FAI. També es creen patrulles de control que persegueixen a l'Església, els grans propietaris i els burgesos i tots els que estaven a favor dels nacionals.

A més a més, van sortir voluntaris de tota la Zona Republicana per fer front als insurrectes que avançaven des del sud de la península cap a Madrid en la Guerra de les Columnes. 1. 3. La consolidació dels bàndols La situació va derivar cap a un enfrontament civil armat amb la formació de 2 bàndols: - Els insurrectes (militars conservadors, monàrquics de dretes, grups catòlics i carlins, falangistes i tradicionalistes): tenien com a inspiració el feixisme i es definien com a nacionals i catòlics. La seva intenció era restablir l'ordre per mitjà d'una dictadura militar.

- Els lleials a la República (classes populars i empleats, petita burgesia i pagesos sense terres): defensaven la legitimitat republicana i havien fet costat al Front Popular. 2. El Bàndol Republicà: Guerra i revolució 2. 1. Un clima de revolució social L'aixecament feixista va provocar una situació de crisi profunda en la societat catalana. L'Església, els propietaris i les classes burgeses van ser perseguits durant les primeres setmanes (assassinats, crema d'esglésies i convents, fets delictius…). Es calcula que a la rereguarda catalana van morir assassinades unes 8500 persones.

Arreu de la zona republicana es van constituir presons il·legals anomenades txeques on es portaven als detinguts de dretes. Molts presos van ser executats com per exemple José A. Primo de Rivera que va ser afusellat a Alacant. - La conformació d'un poder popular Amb relació a l'organització del poder polític, per una banda, estava el govern del Front Popular dirigit per José Giral a Madrid, i el govern d'ERC dirigit per Lluís Companys a Barcelona. Però, per altra banda, també es va organitzar un poder popular, el juliol de 1936, format per sindicats i partits d'esquerres. Es van crear comitès locals que van substituir els ajuntaments.

En aquest sentit, a Catalunya el 20 de juliol Lluís Companys ofereix a la CNT formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes integrat per les forces oposades als insurrectes i organitzacions d'esquerres. Es va ocupar de la formació de les columnes de milicians, ordre públic, organització del treball… Hi ha una dualitat en el poder. El govern de la República va decretar la dissolució de l'exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris, on s'integraven les milícies populars. A l'agost la situació es va agreujar perquè les tropes feixistes progressaven i creixia l'èxode de refugiats republicans provinents de diferents parts de la península.

- Col·lectivitzacions i economia de guerra Els treballadors, organitzats en comitès, es van posar al capdavant de les empreses o bé perquè els empresaris havien fugit, havien estat detinguts o assassinats, o bé perquè es van apoderar del control de les empreses. D'aquesta manera es van produir col·lectivitzacions (control col·lectiu propietats). L'agost del 1936 es va crear el Consell d'Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla socialista de reorganització de l'economia i la producció, i controlar les col·lectivitzacions. A l'octubre es va promulgar el decret de col·lectivitzacions, que legalitzava el procés col·lectivista dut a terme fins aleshores.

El govern de la Generalitat va aprovar altres mesures com el control de la banca, regulació dels salaris, les confiscacions… 2. 2. El govern de Largo Caballero (1936-1937) A Madrid, el setembre de 1936 davant les primeres derrotes i la dimissió de Giral, el socialista Largo Caballero va formar un govern amb republicans i socialistes; més tard s'hi van incorporar quatre ministres anarquistes (com Federica Montseny), cosa que va coincidir amb la decisió de traslladar el govern de la República a València davant els intents rebels d'ocupar Madrid. Largo Caballero pretenia reorganitzar l'estat, ja que aquest havia quedat molt debilitat després de l'inici de la guerra.

Volia formar un exèrcit popular, a més de crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, però va tenir problemes greus amb els comunistes i els anarcosindicalistes. Tot i que participaven en un govern d'unitat, els anarcosindicalistes no renunciaven a practicar la seva pròpia política, cosa que va provocar tensions socials. A Catalunya, el setembre de 1936 es va formar un govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas. En aquest govern participaran les organitzacions d'esquerres i també comptaran amb la presència de la CNT. Es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i es van restablir els ajuntaments que alguns havien estat substituïts per comitès.

D'aquesta manera, la Generalitat recupera la totalitat del seu poder. - Els Fets de Maig del 1937 Els problemes que van afeblir definitivament el govern de Largo Caballero van esclatar a Barcelona els primers dies de maig del 1937. Les tensions entre els anarquistes i del POUM, defensaven que les transformacions revolucionàries eren el mitjà per aconseguir una mobilització popular contra el feixisme i guanyar la guerra, contra la resta de les forces d'esquerra. Aquestes acceptaven la necessitat de canvis en la condició social i econòmica, però creien que el més important primer era guanyar la guerra construint un estat fort i posant ordre.

Les tensions van esclatar violentament quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica, amb el propòsit de prendre el control de les comunicacions. Això va comportar l'enfrontament d'alguns militants de la CNT i de tot el POUM amb els del PSUC, ERC i UGT, que van donar suport a la Generalitat. La lluita es va estendre arreu de la ciutat, on es van construir barricades, i es va allargar durant gairebé una setmana. El conflicte, a més, va servir com a pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb 5.000 guàrdies d'assalt amb l'objectiu de posar fi a la crisi.

Els enfrontaments van provocar més de 200 morts i finalment els anarquistes i el POUM van ser derrotats. 2.3 El govern de Negrín. La resistència a ultrança Els Fets de Maig van disminuir la influència de l'anarquisme i van enfortir les posicions comunistes, sobretot per l'ajuda que la Unió Soviètica prestava a la República. Els comunistes van exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Largo Caballero es va negar i va dimitir. Es va constituir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín. El govern va deixar d'incloure els sindicats, CNT i UGT, i es va constituir només amb partits polítics, es va il·legalitzar el POUM i els seus líders van ser detinguts.

Andreu Nin, líder del POUM va acabar assassinat per la policia soviètica. El govern de Negrín va romandre al poder fins a la fi del conflicte amb l'objectiu de guanyar la guerra. Per això, es va reforçar el poder central, unificar la direcció bèl·lica, integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular i establir un control sobre la producció industrial i l'agrària Al novembre el 1937 Negrín va traslladar el govern de València a Barcelona. Negrín va ser partidari de "resistir és vèncer", ja que es tractava d'aguantar amb l'expectativa de l'inici de la Segona Guerra Mundial.

Entenia que si s'iniciava la 2a GM en contra de Hitler i Mussolini, les democràcies liberals com França i GB els ajudarien a vèncer als rebels. Així i tot, Negrín, amb gairebé l'única ajuda dels comunistes, insistia en la necessitat de resistir i els seus intents de negociacions amb els nacionalistes. El seu govern es va acabar amb la dimissió d'Azaña i el Cop de Casado. 3. La zona insurrecta: La construcció d'un Estat totalitari 3. 1. Militarització i comandament únic A la "zona nacional" hi va haver un ordre mantingut per la disciplina militar i la proclamació de l'estat de guerra.

La mort del general Sanjurjo i el fet que la insurrecció no triomfés van plantejar una incertesa en el seu lideratge. Es crea una Junta de Defensa Nacional, presidida pel general Miguel Cabanellas, que era el general més antic. Aquesta Junta suspèn la constitució republicana i governarà el territori que controlaven els rebels. Francisco Franco començarà a destacar amb èxits militars com: l'alliberament de l'Alcàsser de Toledo, assetjat pels republicans i l'1 d'octubre del 1936 es proclama a Franco cap de l'Estat, del govern i generalíssim dels exèrcits espanyols. Es substitueix la Junta de Defensa per la Junta Tècnica de l'Estat que es trasllada de Burgos a Salamanca. 3. 2.

La creació del partit únic A l'octubre 1936, els insurrectes havien prohibit els partits polítics que formaven part del Front Popular i els sindicats. Només eren legals Falange Española y de las JONS (el cap fundador de la qual, José Antonio Primo de Rivera, havia estat afusellat pels republicans) i la Comunión Tradicionalista (carlista). Franco es va inspirar en el model d'Estat feixista italià i alemany, de partit únic, i amb un cap amb poders plens.

L'abril del 1937 publica el decret d'unificació que establia la creació d'un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comportava la unificació de falangistes i carlins, i en el qual s'havien d'integrar totes les altres forces "nacionals". 3. 4. El govern de Burgos El procés d'institucionalització del nou Estat franquista es va iniciar el gener del 1938 amb la desaparició de la Junta tècnica i la formació del primer govern de Franco.

El nou Estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme i en el catolicisme (Establirà un tracte de privilegi amb l'Església catòlica, es derogaran les lleis de matrimoni civil, divorci…) Tenia una ideologia nacionalcatòlica. Es va abolir la legislació republicana, es van suprimir les llibertats religioses, polítiques i sindicals i es va imposar censura en la premsa. També es van suprimir els estatuts d'autonomia i es va restablir la pena de mort. La zona nacional havia esdevingut un Estat totalitari en el qual Franco concentrava tots els poders. 4. Per què la Guerra Civil va assolir una dimensió internacional?

Des del primer moment, la Guerra Civil Espanyola, va tenir una gran repercussió internacional. L'esclat de la guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i comunistes (Mèxic, URSS), i els règims feixistes (Alemanya i Itàlia). En iniciar-se la Guerra Civil Espanyola, el Regne Unit que defensava una política de pacificació, va dir a França que si ajudava als republicans, no tindria el suport britànic davant l'amenaça de Hitler. Per això les democràcies liberals (França i Gran Bretanya), van crear un Comitè de No-intervenció a la Guerra (agost 1936).

Aquests països, a més, es trobaven en una situació de feblesa per l'impacte de la crisi generada pel crack de la Borsa de Nova York i per l'ascens de grups polítics extremistes dintre de les seves fronteres. No obstant això, l'URSS sí que va decidir donar suport al bàndol republicà. Davant de la necessitat d'armes, el govern republicà va enviar les reserves d'or del Banc d'Espanya, a Moscou amb l'objectiu de comprar armament. L'URSS va enviar entre 2000 i 6000 soldats, tancs, avions… però en total quantitativament va ser inferior al suport militar que van rebre els rebels.

El bàndol republicà també va rebre el suport de les Brigades Internacionals, formades a partir de la crida de la Comintern. Eren joves voluntaris de diferents països que van venir a Espanya a lluitar contra el feixisme. En total van arribar 60.000 brigadistes. També va intervenir Mèxic en menor mesura, acollint a molts exiliats. Alemanya (Hitler) i Itàlia (Mussolini) van donar suport militar al bàndol nacional. És el bàndol que va rebre més suport, es calcula que Itàlia va facilitar uns 759 avions, 72.500 soldats, 180 tancs. I en el cas d'Alemanya uns 600 avions (incloent-hi la Legió Còndor d'aviadors, personal de suport i tanquistes) i uns 17.000 solidaris.

També va rebre el suport de voluntaris portuguesos. 5. L'evolució del conflicte bèl·lic 5. 1. La batalla de Madrid (Juliol 1936 - Febrer 1937) El juliol del 1936 les tropes d'Àfrica travessen l'Estret i Franco ocupa Toledo. Es dirigeixen cap a Madrid (Guerra de les Columnes) i el govern es trasllada a València. Arriben les Brigades Internacionals i la Columna Llibertat, una columna anarcosindicalista liderada per Durruti. 5. 2. Les batalles del Jarama i Guadalajara (Febrer 1937- Març 1937) Els insurrectes van iniciar dues maniobres per aïllar Madrid i tallar les comunicacions amb València.

- Febrer 1937 batalla del Jarama: els insurrectes van travessar el riu, però van ser detinguts pels republicans i no van aconseguir aïllar la ciutat. - Març 1937 batalla de Guadalajara: les tropes feixistes italianes aliades de Franco van ser derrotades davant de l'Exèrcit Popular = Primera gran victòria republicana. 5. 3. La batalla del nord (Març 1937 - Octubre 1937) La república va atacar Brunete i Belchite. La lluita es va traslladar al nord, a la franja cantàbrica amb el general Mola. El mes d'abril es produïa el primer bombardeig aeri del món sobre la població civil, el de Guernica, la franja del nord va quedar sota el control nacional. 5. 4.

La factura del territori republicà (Desembre 1937 - Juny 1938) Es creen les Brigades Mixtes a l'exèrcit republicà i al seu capdavant hi havia el general Rojo. Es pretenia consolidar l'organització castrense i que l'exèrcit fos eficaç per la guerra. L'exèrcit es va proveir de comandaments professionals i s'hi van integrar els quadres procedents de les milícies. L'exèrcit republicà, amb la intenció de prendre iniciatives, va realitzar ofensives. La batalla de Terol que va portar a l'ocupació republicana de la ciutat fins al febrer. El febrer de 1938 l'exèrcit de Franco va començar la campanya d'Aragó a Terol i va arribar al Mediterrani al mes d'abril.

El territori republicà va quedar dividit en 2 zones, una era Catalunya. Franco va decidir continuar l'atac cap al sud i lliurar combats a Castelló i València (capital de la República). 5. 5. La batalla de l'Ebre. L'ocupació de Catalunya (Juliol 1938 - Febrer 1939) La batalla de l'Ebre va començar el 25 de juliol amb l'atac republicà que pretenien unificar el territori dels republicans i arriben fins a Gandesa. Franco va contraatacar i, a principis de novembre, l'exèrcit republicà va haver de replegar-se. Finalment, els insurrectes travessen el riu i es va considerar acabada la batalla amb l'exèrcit republicà greument delmat.

Tarragona i Barcelona (15 gener i 26 febrer) van ser ocupades sense resistència, gràcies als bombardejos sistemàtics per part dels nacionals. La caiguda de Girona va significar la fugida cap a França de milers de refugiats i el trasllat de la Generalitat cap a Mèxic. 5. 6. La fi de la guerra (Febrer 1939 - 1 abril 1939) La República només disposava de la zona del centre (Madrid) i regió mediterrània del nord de València fins a Almeria. Negrín volia continuar la guerra, NO hi va haver cap batalla important. El Regne Unit i França reconeixen el govern de Franco i al març Azaña presenta la dimissió com a president de la República.

Principis març, insurrecció a Madrid contra el govern de la República dirigida pel coronel Casado (Cop de Casado). Juntament amb Julián Besteiro (socialista) i amb el suport de l'UGT, va crear una Junta de Defensa. Creien que la influència dels comunistes en la República era la causa de l'allargament de la guerra i seria possible acabar-la negociant amb Franco una pau honorable basada en la generositat del "caudillo". Però Franco no va acceptar cap condició per a la rendició i va obligar al lliurament de les armes. 28 març les tropes franquistes entren a Madrid sense trobar resistència. Els dies posteriors ocupen la zona Mediterrània. Es va ocupar Albacete, Alacant i València.

1 d'abril Franco signa a Burgos el darrer "parte de guerra" amb el qual declara la fi de la guerra i la seva victòria. 6. Les conseqüències del conflicte Les zones republicanes, especialment les grans ciutats, van patir la manca d'aliments. Les zones productores de cereals van estar sota el control dels rebels. Per garantir l'alimentació de la població el març del 1937 es van començar a racionar els aliments bàsics a partir de les cartilles de racionament i paral·lelament es practica la venda d'aliments al mercat negre, tot plegat no atura la desnutrició d'una part de la població. El bàndol republicà va patir els bombardejos sobre la població civil.

L'objectiu era atemorir a la població i debilitar al bàndol contrari. A la ciutat de Barcelona es van produir atacs efectius. A la ciutat es van habilitar fins a 1500 refugis antiaeris. El nombre de morts superà els 2700 i el de ferits s'estima entre 7000. Barcelona és reconeguda per ser la primera ciutat bombardejada sistemàticament per aconseguir la victòria militar. La població que fugia dels insurrectes es van anar acumulant, i a Catalunya es van acollir aproximadament 1 milió de refugiats originaris d'altres regions de l'estat. Entre gener i febrer del 1939, 500.000 persones van fugir cap a França creuant la frontera. A França els van ubicar en camps de refugiats a Argelers, Perpinyà…

Una vegada iniciada la Segona Guerra Mundial els alemanys van ocupar França i van detenir a una part aquests republicans i els van enviar als camps de concentració nazis. Es va arruïnar el país per la destrucció de les comunicacions, infraestructures i habitatges. Va suposar la destrucció de la convivència i la democràcia, i l'entrada a una dictadura militar d'inspiració feixista que es va prolongar durant 40 anys. Va haver-hi milers de represaliats condemnats a treballs forçats com al Valle de los Caidos.

També va haver-hi una gran quantitat de depurats, als quals se'ls expulsà de l'administració, especialment a professors i mestres com a mitjà d'acabar amb l'educació laica, i confiscacions de propietats de persones en l'exili o assassinades. Aquest clima de delació i repressió va tenir un devastador efecte psicològic sobre la població que va durar molts anys. La guerra va deixar un nombre de víctimes enorme: - Morts en combat: 85.000 republicans i 75.000 rebels - Morts per la repressió: 78.000 republicans i 51.000 rebels - Morts per penalitats: 149.000 republicans i 20.000 rebels. EL FRANQUISME: la postguerra (1939-1959) 1. El caràcter del règim franquista 1. 1.

Un règim dictatorial Francisco Franco Bahamonde, va progressar ràpidament a l'exèrcit, i amb 33 anys ja era general. Durant el govern del Front Popular va ser destinat a les Canàries davant les sospites de la seva implicació en un complot en contra del govern republicà. Va fer carrera militar al Marroc com a militar africanista. Ideològicament era catòlic, nacionalista espanyol i antidemocràtic. Amb la dictadura pretenia construir un nou ordre polític "regenerador d'Espanya" que acabés amb les idees de democràcia liberal. El nou Estat franquista presentava aquestes característiques: - La concentració de poders en la persona de Franco que va adoptar el títol de caudillo.

Franco era cap d'Estat, president del govern, generalíssim dels tres exèrcits i cap nacional del partit únic. Hi ha unes corts consultives, però que no limitaven els seus poders. - Un totalitarisme inspirat en el règim feixista italià i alemany. Es va suprimir la Constitució del 1931 i, per tant, les llibertats i els drets democràtics. Es van prohibir els partits polítics i els sindicats i només van ser permesos el partit i els sindicats oficials. - El caràcter unitari i centralista de l'Estat. Es van abolir els estatuts d'autonomia republicans i es va fomentar la marginació de la llengua i la cultura pròpies de Catalunya, País Basc i Galícia.

- La repressió constant dels vençuts i de l'oposició Leyes fundamentales i de repressió. - El règim controlava tots els mitjans de comunicació i propaganda, que s'havien de sotmetre a la censura, i evitaven la reproducció d'organitzacions d'ideologia contrària. - Tracte de privilegi amb l'Església i es definia Espanya com un estat confessional catòlic. 1.2. El suport de l'exèrcit, del partit i de l'Església - L'exèrcit va ser el suport més destacat de règim. Es va configurar com a instrument de la repressió política i va participar activament en el poder, diferents militars participaran en el govern com a ministres i també com a governadors civils.

- La FET y de las JONS va esdevenir el partit únic i va ser el gran instrument de difusió del discurs oficial del règim i va exercir el control dels mitjans de comunicació i de propaganda, evitant que es reproduïssin organitzacions d'ideologia contrària. Es van crear 4 Organitzacions Sindicals: El Frente de Juventudes, la Sección Femenina, el Sindicato Español Universitario (SEU), i en l'àmbit laboral el sindicat vertical que s'anomenava Central Nacional Sindicalista (CNS). - L'Església catòlica va tenir un paper destacat en la justificació i defensa del règim franquista, que es definia com a Estat confessional catòlic.

A canvi, l'Església va obtenir beneficis econòmics, una gran influència en el sistema educatiu i en la societat. Va signar el Concordat l'any 1953. 1. 3. Les actituds socials Suport: - Les classes altes (burgesia, comerciants, empresaris, grans propietaris…), que van recuperar la influència econòmica, social i política perduda durant la Segona República. - Bona part dels petits i mitjans propietaris agrícoles del nord d'Espanya. - Durant els primers anys també hi va haver sectors conservadors (CEDA, catalanistes Lliga Catalana i republicans conservadors).

Passivitat/Rebuig: - Les classes mitjanes constituïen un sector de confusió, perquè durant la Guerra Civil s'havien vist clarament sobrepassades per la revolució social. Així, malgrat el rebuig de la dictadura, el trauma de la guerra va atemorir la classe mitjana, que va desenvolupar una actitud majoritàriament passiva davant la dictadura. S'anomena la majoria silenciosa. - En la major part de les classes populars: la repressió extremes, la por i el control policial, juntament amb la misèria, van portar a una situació de passivitat que amagava hostilitat. - Una minoria de les classes populars va exercir una oposició activa al règim franquista, 2. Fases polítiques del període 1a Fase.

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) La Segona Guerra Mundial esclata el setembre de 1939 i Espanya decideix mantenir-se neutral. Poc després d'iniciar-se la 2aGM, les potències de l'eix (Alemanya, Itàlia i el Japó) comencen una política expansiva que els porta a controlar bona part d'Europa i Àsia. Davant d'aquesta situació Espanya passarà a posicionar-se com a país no-bel·ligerant, aquest estatus permetia al govern Espanyol mantenir relacions diplomàtiques i econòmiques amb les potències de l'eix. L'octubre de 1940 Hitler li va proposar a Franco que intervingués militarment en el conflicte, però la situació amb la qual es trobava Espanya després de la Guerra Civil no ho va permetre.

Tot i no intervenir militarment amb l'exèrcit espanyol, Franco va decidir organitzar un exèrcit de voluntaris perquè anessin a lluitar al front rus al costat dels alemanys. Aquest exèrcit va ser la "División Azul" format per uns 18.000 voluntaris. Espanya també va col·laborar amb Alemanya enviant 10.000 treballadors i exportant tungstè, un mineral necessari per a la indústria de la guerra. A partir de l'octubre de 1943 les potències de l'eix començaran a acumular derrotes davant dels aliats i això portarà Franco a tornar a l'estatus de país neutral i es va retirar "la División Azul". 2a Fase. La fase d'aïllament internacional (1945-1950).

Després de la Segona Guerra Mundial es va crear l'ONU (Organització de les Nacions Unides) amb l'objectiu de vetllar perquè els conflictes d'interessos entre els estats es resolguessin de manera pacífica i acordada. Tot i el posicionament de neutralitat que va manifestar Franco, l'ONU decideix aïllar internacionalment l'estat espanyol i recomana als ambaixadors de la resta d'estats que es retirin d'Espanya. Al mateix temps, França tanca la frontera amb Espanya. Exclosa del pla Marshall i OTAN. 3a Fase. La Guerra Freda (1950-1959).

Després de la 2GM els països més importants econòmicament es van dividir en dos bàndols, el bàndol capitalista liderat pels EEUU i el bàndol comunista liderat per l'URSS. En aquest sentit, Espanya era un país capitalista i això permetrà que a partir dels anys 50 progressivament Espanya abandoni l'aïllament internacional al qual se l'havia sotmès. Per facilitar superar l'aïllament Franco també farà gestos com retirar la simbologia feixista, com és la salutació amb el braç aixecat. L'any 1950, l'ONU, pressionada pels EEUU, va anul·lar l'aïllament diplomàtic al qual havia sotmès Espanya.

L'any 1953 es fa un pas definitiu per sortir de l'aïllament, Espanya signarà uns acords econòmics i defensius amb els EEUU i un acord amb la Santa Seu. Amb els EEUU es va acordar que aquest país podia utilitzar les instal·lacions militars espanyoles en cas de necessitar-ho, a canvi Espanya rebria ajuda econòmica i material militar. Per altra banda, Espanya va signar el concordat amb la Santa Seu, aquest acord implicava que Espanya era oficialment un estat catòlic i, a canvi, la Santa Seu el reconeixia com un estat més. L'any 1955 Espanya ja va ser admesa a l'ONU com un estat membre més.

A finals de la dècada dels 50 Franco va decidir remodelar el seu govern, i permetrà la incorporació de ministres catòlics vinculats a l'Opus Dei coneguts amb el nom de tecnòcrates i amb una voluntat aperturista. 3. Organització política del règim El règim, amb la pretensió de dotar-se de legalitat jurídica, va elaborar les Leyes Fundamentales: - El Fuero del Trabajo (1938) Regula les relacions laborals i fixa al sindicat únic com a interlocutor entre empresaris i treballadors. - Ley constitutiva de las cortes (1942), mitjançant la qual es crea una assemblea consultiva (Cortes Españolas), sense una funció legislativa.

La seva missió com a pseudoparlament, era debatre els projectes de llei preparats pel govern i aprovar-los. - El Fuero de los Españoles (1945) va ser una pseudodeclaració dels drets i deures fonamentals dels ciutadans, concedits pel dictador. Pretenia ser una "constitució". - Ley del Referéndum Nacional (1945) preveia la possibilitat d'una consulta popular mitjançant referèndum. - Ley de Sucesión (1947) S'afirmava que Espanya era un regne i concedia a Franco la prerrogativa de nomenar un successor, que seria un rei. Aquesta organització política la van anomenar Democràcia Orgànica.

En l'àmbit territorial, el poder s'organitzava mitjançant les províncies, i a cada província hi havia un governador civil i un governador militar, tots dos eren representants del règim. 4. Repressió als adversaris polítics Una vegada acabada la guerra, el règim va optar per la repressió envers els adversaris polítics, no es va apostar per la via de la reconciliació. El règim crearà una sèrie de lleis per poder portar a terme aquesta repressió: - Llei de Responsabilitats Polítiques (1939). S'aplicava a totes aquelles persones que havien col·laborat amb el règim republicà, des de l'any 1934. - Llei de Repressió de la masoneria i el comunisme (1940).

Es perseguia als ciutadans que defensaven idees polítiques contràries al règim. Aquesta repressió va portar al fet que l'any 1939 hi hagués uns 270.000 presos polítics, per poder acollir tots aquests presos es van haver d'habilitar camps de concentració. Una part d'aquests presos formaven part dels "Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores", es tracta de presos que feien feines com construcció de carreteres o infraestructures com El Valle de los Caídos.

Aquells presos que havien tingut altes responsabilitats eren sotmesos a Consells de Guerra i executats, en el cas de Catalunya, es calcula que van morir afusellades unes 3.500 persones, destacar l'afusellament de Lluís Companys (president de la Generalitat) l'any 1940 o Joan Peiró, el líder anarcosindicalista. Altres estratègies que van formar part de la repressió van ser les depuracions i les confiscacions. En el cas de les depuracions va afectar treballadors públics i socis de col·legis professionals. Per exemple, a la UB van ser acomiadats més de la meitat del professorat. Les confiscacions de patrimoni es van portar a terme sobre el patrimoni dels exiliats.

Al mateix temps es van expropiar els béns dels sindicats, organitzacions polítiques o associacions que s'havien posicionat durant la Guerra a favor dels republicans. Els vencedors van fer una política repressiva molt severa que només pretenia castigar els vençuts, si no que també que el càstig fos exemple per prevenir i evitar tota actuació opositora. Va ser un "temps de por i de silenci", en el qual les persones amagaven el seu passat i no parlaven de política. D'aquesta manera, la despolitització forçada va ser un dels factors que van contribuir a la pervivència de la dictadura. 5.

El franquisme a Catalunya L'establiment del règim franquista va assolir unes característiques especials a Catalunya, ja que era un territori majoritàriament hostil als vencedors de la guerra, hi havia un sentiment identitari molt arrelat i un govern autonòmic. Per això, quan les tropes franquistes van entrar en terres catalanes, Franco va signar el decret d'abolició de l'Estatut de Catalunya, amb el qual posava fi a l'autogovern. A partir del 1939, el nou règim franquista va tenir un caràcter centralista i uniformista, que pretenia forçar una "Catalunya espanyola" i acabar definitivament amb el catalanisme.

El franquisme va comptar a Catalunya amb el suport d'una part de la població, integrada per: la burgesia, els catòlics, empresaris, propietaris, agraris, grans comerciants i financers. 5. 1. La persecució dels vençuts La repressió contra les persones, els partits i les associacions considerades rojo-separatistes va ser molt àmplia. Van ser executats uns 3500 catalans, entre els quals, Lluís Companys (president de la Generalitat) el 1940, Joan Peiró (un líder anarcosindicalista)… També va ser molt severa la depuració de treballadors de les administracions públiques i socis de col·legis professionals.

Van ser acomiadats molts funcionaris i empleats de la Generalitat, la UB va perdre més de la meitat del professorat. També es va procedir a la confiscació de les propietats i del patrimoni dels exiliats i assassinats. 5. 2. La repressió de la identitat catalana En el cas català també es va portar a terme la repressió envers la cultura i la llengua catalanes. Es prohibeix l'ús públic del català, va ser considerat causa de sanció i multa fora de l'àmbit privat, i la llengua castellana s'hi va imposar com a única llengua oficial. S'impulsen campanyes perquè les famílies deixin d'utilitzar el català i es prohibeixen els símbols identitaris catalanistes com la senyera.

Es canviarà el nom dels carrers. Per exemple, la Diagonal de Barcelona es va passar a nomenar "La avenida del Generalísimo Franco" o la Plaça Catalunya "Plaza del ejército español". Es va impedir la publicació de llibres, revistes, diaris en català i va desaparèixer de la ràdio, teatre, cinema… Van ser prohibides institucions culturals catalanes com l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta política tan agressiva va provocar l'efecte contrari al desitjat per les autoritats: una forta reacció cultural i cívica que va identificar el catalanisme amb l'antifranquisme.

A l'actitud de resistència passiva de molta gent, s'hi va afegir un activisme creixent per mantenir la llengua i la cultura catalanes. 6. La política econòmica de l'autarquia Un dels objectius inicials del franquisme va ser aconseguir autosuficiència econòmica. Ho van fer mitjançant la política econòmica de l'autarquia. Fomentava l'aïllament de l'exterior i la substitució del lliure mercat per la intervenció de l'Estat en l'economia. La política autàrquica va tenir tres grans àmbits d'actuació: - La reglamentació del comerç exterior, que va passar a ser regulat per l'Estat, va reduir les importacions als productes imprescindibles.

El resultat va ser l'encariment dels productes que calia importar (com ara el petroli, cautxú o cotó, molt important per la indústria tèxtil) i una gran escassetat de béns de consum. Va causar la falta generalitzada d'aliments i el racionament dels productes considerats de primera necessitat per mitjà d'unes cartilles de racionament. Així i tot, el racionament era insuficient i no cobria la demanda de la població. Per això, molts productors van preferir amagar la producció per vendre-la al mercat negre (estraperlo) a un preu tres o quatre vegades superior a l'oficial i obtenir així uns guanys més elevats.

- La regulació estatal de la comercialització i dels preus va afectar sobretot el sector agrari. Els preus alts dels productes de primera necessitat (cereals, llegums, vi, oli i patates) van provocar una davallada de la producció. El comerç exterior també es ressent per l'aïllament internacional, ja que Espanya només podia fer algunes exportacions de productes primaris agropecuaris a causa del feble sector industrial. - Es va intentar fer, per tant, un foment de la indústria amb la finalitat d'assegurar la independència militar i política de l'Estat. L'any 1941 es va fundar l'Instituto Nacional de Industria (INI), per promoure la nova política industrial.

També es va promoure la creació d'empreses públiques (Renfe, Ibèria, Endesa), es va garantir el subministrament de matèries primeres a les empreses privades, i va prioritzar les inversions en sectors vinculats a la defensa militar. - A Catalunya es va crear la hidroelèctrica Enher, es va nacionalitzar la Hispano-Suiza, convertida en la Pegaso i es va crear la SEAT. La política autàrquica va empobrir la societat espanyola i fins a l'any 1952/53 no es van assolir els nivells de producció anteriors a la Guerra. Va generar un estancament econòmic profund caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, un augment de la inflació i una disminució del nivell de vida.

Durant la dècada del 1940 hi va haver salaris baixos, preus alts, escassetat de productes i limitacions en la capacitat de producció de les indústries catalanes. Aquesta situació va obligar molts treballadors a fer jornades de treball de 12 i 14 hores diàries, o fins i tot a fer més d'una feina alhora. Van ser anys de fam, de misèria i d'una elevada mortalitat. 7. Adoctrinament de la societat 7. 1. Les normes de comportament social El franquisme va imposar canvis en la vida quotidiana i en la societat, al la qual va imposar els seus valors ideològics i morals. - Es va imposar un culte a Franco mitjançant les publicacions i mitjans de propaganda oficial.

- Es van difondre unes formes de comportament basades en la moral cristiana tradicional. El fet d'assistir a missa era gairebé una obligació. Es van prohibir el matrimoni civil, el divorci i la presa d'anticonceptius i es van penalitzar l'avortament, i l'homosexualitat. - Les dones van perdre tots els drets i la capacitat legal i es va allunyar la dona casada del treball fora de la llar. Es va acceptar la desigualtat salarial i l'acomiadament de les dones. - Es va imposar l'obligatorietat de la religió i es va prohibir la coeducació. El resultat va ser, un nivell educatiu en les dones inferior al dels nois. 8. Oposició a la Dictadura 8. 1.

Organitzacions polítiques Durant els primers anys del franquisme les organitzacions polítiques que havien donat suport al bàndol republicà (partits republicans, PCE, PSUC, PSOE, UGT, CNT i ERC) van tenir moltes dificultats per poder reconstruir-se des de la clandestinitat, sovint els intents de reconstruir-se acabaven desarticulats pel règim. 8. 2. Els maquis A les zones d'interior i de muntanya van portar a terme una activitat guerrillera dels maquis. La majoria eren antics excombatents republicans que van continuar actius en zones aïllades de la geografia espanyola.

El seu objectiu era fer accions de sabotatge i de lluita contra els interessos del règim, tenien l'esperança que les democràcies europees acabessin intervenint sobre el règim autoritari espanyol. L'acció més important va ser l'octubre del 1944 amb la invasió de la Vall d'Aran, van aconseguir controlar el territori durant 10 dies, però finalment van acabar fracassant. A partir de 1948 els comunistes i els anarquistes van renunciar a la lluita armada, així i tot, encara hi havia nuclis de maquis actius. Es calcula que van morir uns 3.000 guerrillers i que van ser detingudes 20.000 persones relacionades amb els guerrillers. 8. 3.

Monàrquics Destacar també que una part de l'oposició a la dictadura reivindicava que Espanya havia de tornar a ser una monarquia en la dinastia dels borbons, en aquest sentit, els monàrquics tenien com a pretendent a Joan de Borbó, fill d'Alfons XIII i avi del rei actual Felip VI. 8. 4. Els republicans de l'exili L'any 1945 es van celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l'exili, es va escollir un govern i aquest es va mantenir fins al 1977. La Generalitat també es va mantenir activa a l'exili, primer amb Lluís Companys, el va succeir Josep Irla i l'any 1954 va ser Josep Tarradellas. 8. 5.

Moviment obrer Durant els primers anys del franquisme el moviment obrer estarà inactiu, però a partir de mitjan dècada dels 40 es començarà a visibilitzar un moviment obrer incipient que es comença a mobilitzar davant les difícils condicions de vida de la classe treballadora. Els primers conflictes laborals es van produir l'any 1946 a diferents ciutats industrials catalanes. També l'any 1946 es va celebrar la primera vaga general del tèxtil a Manresa, el 1947 hi va haver una vaga general a Biscaia. Les protestes del moviment obrer van ser de caràcter incipient i localitzades.

També es van produir accions organitzades de manera anònima com la vaga de tramvies de Barcelona, la vaga es va desencadenar per l'increment de 20 cèntims en el preu del bitllet, la ciutadania va boicotejar l'ús del tramvia i massivament es va afegir a la protesta. Es van produir dues protestes, una l'any 1951 i la segona l'any 1957. 8. 6. Moviment universitari El moviment universitari també es va començar a mobilitzar en contra del règim. L'any 1957 a la Universitat de Barcelona es van produir els "fets del Paranimf", 700 estudiants es van reunir en assemblea i van elaborar un document que reivindicava la democratització de la Universitat. EL FRANQUISME: creixement econòmic (1959-1975) 1.

Evolució política del període 1. 1. La fase tecnocràtica (1959-1969) Els tecnòcrates tindran un doble objectiu, per una banda, impulsar el creixement econòmic basant-se en l'obertura de l'economia espanyola (Pla d'Estabilització del 1959), i, per altra banda, tindran com a objectiu millorar la imatge internacional d'Espanya, afectada per ser un règim autoritari. En aquest sentit, desenvoluparan una sèrie de reformes polítiques que pretendran mostrar a Espanya com un país menys autoritari. Reformes polítiques: - La Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que actualitzava i justificava els principis rectors del règim sense aturar-ne el caràcter dictatorial.

Tots els funcionaris públics estaven obligats a jurar aquests principis abans de prendre possessió del càrrec. - Tribunal d'Ordre Públic (TOP) (1963). Aquest tribunal tenia la funció de jutjar els delictes contra Espanya, i substituïa als tribunals militars. - Llei de Premsa i Impremta (1966), per part del ministre d'informació i turisme Manuel Fraga Iribarne. Aquesta llei va eliminar la censura prèvia que patien els mitjans de comunicació. Tot i això, la substituïa per multes i la suspensió de les publicacions. - La Ley Orgánica del Estado (1967), formava part de las Leyes Fundamentales del Estado, creades en la primera etapa del franquisme.

Establia que es separava la funció del cap d'Estat del cap del Govern. - El 1969 el dictador decideix qui l'haurà de succeir en cas de morir (previst en la Llei de Successió del 1947). Va anomenar a Joan Carles de Borbó (net d'Alfons XIII i fill de Joan de Borbó). 1. 2. La fase de descomposició del règim (1969-1975) La darrera etapa del règim estarà marcada per la divisió interna dels franquistes, un sector anomenat dels immobilistes (búnquer) eren partidaris de mantenir la mateixa estructura autoritària i de continuar amb el franquisme després de la mort de Franco.

Per altra banda, estava el sector aperturista (oberturistes), que defensava que s'havia d'iniciar una apertura política del règim per aproximar-lo als règims democràtics. Aquestes divisions internes es van posar de manifest a partir de l'escàndol Matesa. Va ser un cas de corrupció que afectava diferents ministres del govern i que es va fer públic a partir dels mitjans de comunicació. Els immobilistes van criticar que es fes públic aquest cas de corrupció i van responsabilitzar als oberturistes per haver aprovat la Llei de Premsa i Impremta. La crisi es va resoldre fent fora del govern els ministres oberturistes.

A mesura que passen els anys i que el Dictador es fa més gran (malalt) augmenten les tensions internes i Franco decideix nomenar un cap del govern, i el juny de 1973 nomena Carrero Blanco. En aquest període l'oposició política estava molt organitzada. Entre els sectors opositors hi havia diferents grups que defensaven la lluita armada per fer caure el règim, el grup més actiu anomenat ETA el 20/12/73 porta a terme una acció terrorista que posa fi a la vida de Carrero Blanco. Aquesta acció va posar de manifest la debilitat del règim i va tensar més les divisions internes. El dictador nomenarà Arias Navarro com a successor de Carrero Blanco i com a cap del govern.

L'objectiu d'Arias Navarro era unir les dues famílies del règim que estaven enfrontades, aquest projecte s'anomenava "El espíritu del 12 de febrero", ja que en aquesta data va presentar el seu projecte a les Corts. No obstant això, les diferències dels sectors eren massa importants i no va convèncer cap dels dos. En aquest context, F. Franco mor el 20 de novembre de 1975. 2. L'evolució i la liberalització econòmica (1959-1973) 2. 1. El Plan de estabilización Cap al 1957 l'economia espanyola estava a punt de col·lapsar-se: exhauriment de les reserves del Banc d'Espanya, gran dèficit comercial, inflació elevada i un fort desequilibri pressupostari.

(Més gastos que ingressos) Van demanar ajuda a organismes internacionals, com l'OCDE i l'FMI, cosa que va comportar l'acceptació d'un conjunt de mesures correctores que implicaven la liquidació de la política autàrquica per una economia de lliure mercat. La nova orientació econòmica va quedar recollida en el Plan de estabilización (1959), que comprenia tres grans eixos d'actuació: - Estabilització de l'economia. Pretenien aturar la inflació mitjançant l'elaboració dels tipus d'interès, limitació de crèdits bancaris, congelació salarial. - Liberalització interior de l'economia S'eliminen organismes interventors, és a dir, l'Estat, i acaben amb la regulació dels preus de determinats productes.

- Liberalització exterior de l'economia. Faciliten les inversions estrangeres i l'entrada de mercaderies estrangeres, per aquest objectiu es va devaluar la pesseta. 2. 2. Els plans de desenvolupament Després de les mesures del Pla d'estabilització es van elaborar uns plans de desenvolupament econòmic i social. La finalitat d'aquests era planificar de manera orientativa el sector públic i el sector privat per acabar impulsant el creixement econòmic, oferir provisions i ajudes als inversors privats. Es van decretar tres plans de vigència quadriennal: 1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975.

Aquests plans van obrir dues línies d'actuació: les accions estructurals, que pretenien resoldre algunes deficiències de la indústria (crear polígons industrials), i els pols de desenvolupament, que havien de reduir els desequilibris regionals. Els resultats a llarg termini de la planificació franquista van ser molt limitats, perquè en molts casos els recursos es van invertir ineficaçment. L'actuació que més va funcionar va ser el fet de dotar el país d'infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres…) i de matèries bàsiques (carbó, alumini…). 2. 3.

Altres reformes i conseqüències Per poder modernitzar el país, l'estat impulsarà una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos públics, aquesta entrada de diners es fonamentarà en impostos directes i en el control de la despesa pública. Totes aquestes mesures que desenvolupen els Tecnòcrates, tindran èxit a curt termini, ja que Espanya viurà un període d'un important creixement econòmic ("El Milagro Espanyol"). Aquest període també es coneix amb el nom de "el desarrollismo". En aquest període el PIB augmentarà per sobre de la mitjana europea. També augmentarà la renda per habitant. L'agricultura i la ramaderia es modernitzaran i es posarà fi als models tradicionals.

Es mecanitzaran els processos i augmentarà la producció. La mecanització implicarà la reducció de mà d'obra als camps, que es traslladarà als nuclis urbans i es concentrarà en el sector industrial. La indústria va ser el motor de l'economia en aquest període. Es diversificarà la producció i s'ampliarà al sector metal·lúrgic, químic, alimentari… A banda del creixement dels nuclis industrials tradicionals (Catalunya i País Basc), es va aconseguir industrialitzar noves zones del país, com Madrid, Sevilla, Valladolid, i altres ciutats de l'interior d'Espanya.

El sector serveis augmentarà, i també les activitats relacionades amb el comerç internacional, el sector bancari, el turisme, la construcció… El model econòmic presentava certes debilitats perquè depenia de factors externs. Espanya importava tecnologia estrangera, necessitava inversors estrangers, depenia del turisme i les divises que enviaven els espanyols que havien emigrat. 3. Crisi econòmica (1973-1975) El 1973 els països productors de petroli organitzats al voltant de l'OPEP van quadruplicar el preu del barril de petroli. A conseqüència de la guerra àrab-israeliana iniciada en aquest any.

L'increment del preu del petroli va provocar un increment de la inflació que va reduir la producció mundial. Aquesta crisi internacional va tenir afectacions molt importants per l'economia espanyola, economia especialment depenent de l'exterior. Arran de la crisi es van reduir les exportacions, les inversions estrangeres, el turisme i les divises dels emigrants que, davant les dificultats econòmiques, van tornar a viure a Espanya. La crisi del petroli va desencadenar una crisi industrial, un augment de l'atur i una crisi econòmica. 4.

El desarrollismo a Catalunya El desarrollismo a Catalunya va comportar un ràpid creixement econòmic i urbanístic, però també va generar importants problemes socials i desequilibris: - Insuficiència d'equipaments i serveis a causa de l'augment demogràfic, especialment per la immigració interna, que va saturar els serveis públics com la sanitat, l'educació i el transport. - Disfuncions urbanístiques: El ràpid desenvolupament urbanístic va donar lloc a una urbanització descontrolada, amb barris densament poblats i mal planificats. - Desequilibris territorials: Es va produir una concentració de riquesa i infraestructures a les àrees metropolitanes, deixant altres regions amb menys recursos.

- Problemes socials: La integració de la nova població immigrant va ser complicada, creant barris marginals. Va comportar tensions socials i problemes d'integració cultural. 5. Repressió i oposició a la Dictadura Durant els anys 60 i sobretot durant el període de descomposició del règim, l'oposició política anirà en augment, cada vegada estarà més organitzada i diversificada, en el sentit, que sectors que tradicionalment s'havien mostrat partidaris del règim també iniciaran accions d'oposició. 4. 1. Organitzacions polítiques L'oposició es va organitzar al voltant del PSOE i del PCE.

Com a líder del PSOE es va situar Felipe González i com a líders del PCE es mantenien antics dirigents comunistes com eren Dolores Ibárruri (La Pasionaria) i Santiago Carrillo. El 1962 es va celebrar a Munich una trobada de les diferents forces polítiques d'oposició al règim, a més dels socialistes i comunistes, van participar republicans, liberals… Tenien en comú la seva oposició a la dictadura. Van demanar a l'estat espanyol el reconeixement dels drets fonamentals i la incorporació d'Espanya al Mercat comú Europeu. El contuberni de Munich va fracassar.

En els últims temps del franquisme l'oposició política va crear dos organismes que pretenien aglutinar totes les organitzacions polítiques d'oposició, per una banda, el PCE l'any 1974 va crear la Junta Democràtica, pretenia integrar les organitzacions afins al comunisme. L'any 1975 el PSOE va impulsar La Plataforma de Convergència democràtica que pretenia agrupar les organitzacions socialdemòcrates com, per exemple, la UGT o els nacionalistes del PNB. Les dues organitzacions pretenien enderrocar el règim i iniciar un govern provisional democràtic. 4. 2. Grups terroristes Cal destacar el grup d'ETA (Euskadi i Llibertat), va ser una organització terrorista vinculada al nacionalisme basc.

Eren independentistes i d'esquerres radical. Atemptaven contra les forces de seguretat i contra polítics del règim, destacar l'atemptat que va posar fi a la vida de Carrero Blanco. El 1970 es va celebrar el procés de Burgos contra 6 militants d'ETA, al qual se'ls va sotmetre a un consell de guerra i se'ls va condemnar a mort. El País Basc, però també la resta de l'Estat i l'opinió pública internacional van pressionar perquè no es portessin a terme aquestes execucions, la pressió va tenir èxit i la pena d'execució es va substituir per la pena de cadena perpètua. A més d'ETA, van actuar altres grups terroristes com el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota).

Un altre grup va ser el GRAPO (Grupos de resistencia antifascista primero de octubre). També hi va haver el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), era un grup anarquista i marxista fundat entre altres per Salvador Puig Antich. La seva lluita armada es centrava en accions contra el règim franquista, fent atracaments i oposant-se a la dictadura. 4. 3. Moviment obrer A partir dels anys 60 els conflictes laborals i les lluites obreres van augmentar. A més de les demandes laborals, reivindicaven una transformació política del règim.

Hi havia sindicats lliures a Espanya que funcionaven il·legalment: la UGT i la CNT, i les Comissions Obreres (CCOO), un sindicat fundat l'any 1966 a Barcelona vinculat al partit comunista. L'any 1967 aquest sindicat va patir una escissió que va donar lloc a la creació de l'USO (Unió Sindical Obrera) d'arrels cristianes. Van desenvolupar una estratègia per infiltrar-se en el sindicat vertical. Aquest era l'única estructura sindical obrera permesa pel règim i estava controlada per l'Estat. Els opositors van veure una oportunitat per organitzar-se i lluitar contra el règim des de dins.

La resposta del règim davant aquests sindicats va ser la repressió, els líders de CCOO van ser detinguts, empresonats i sotmesos a un macrojudici anomenat el procés 1001. Les lluites obreres van continuar amb força durant els anys 70. Les vagues es van fer més freqüents i massives, amb la participació de sectors industrials, com la siderúrgia, el tèxtil i el de serveis. 4. 4. Moviment estudiantil Durant els anys 60, les universitats van ser focus d'oposició al franquisme, l'any 1966 a la Universitat de Barcelona es va crear el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la UB que pretenia substituir al Sindicato Español Universitario (SEU).

El règim es mostra en desacord i aplica sancions a estudiants, expulsions de professors, tancament temporal d'universitats… Les universitats es van convertir en centres de protesta i debat polític, i els estudiants van establir aliances amb treballadors i altres grups dissidents. 4. 5. Moviment veïnal o de barris També durant aquesta segona etapa del franquisme van augmentar les accions de les associacions veïnals vinculades als barris populars de les grans ciutats que havien nascut a partir de la immigració de població de zones rurals, i aquestes associacions s'organitzaven per demanar millores per aquests barris (serveis públics, clavegueram, transport públic, aigua potable…).

Igualment, reivindicaven canvis polítics (llibertat, democràcia…). 4. 6. Església catòlica Un sector dels capellans es va distanciar del règim i donava suport als moviments veïnals, sindical i universitari. Destacar la figura de Vicent Enrique i Tarancon, un cardenal que es va situar al capdavant de la Conferència Episcopal, defensor d'impulsar reformes i partidari de la democràcia. 4. 7. L'exèrcit. Dintre de l'exèrcit també es començaran a generar veus crítiques i que es traduiran en la creació d'una organització de militars contraris a la dictadura: la Unión Militar Democràtica (UMD). 4. 8. Oposició catalanista - Generalitat a l'exili.

El president fins al 1940 va ser Lluís Companys, encarregat de gestionar el restabliment de la Generalitat. El van seguir Josep Irla i Josep Tarradellas fins al 1977. - Oposició catalanista d'arrels cristianes. Grups de joves cristians que es manifestaven en contra del règim. Cal destacar els fets del Palau de la Música Catalana (1960) en els quals grups de joves van cantar el Cant de la Senyera amb la consegüent repressió envers els organitzadors, Jordi Pujol va passar 3 anys a la presó. - Àmbit cultural.

Aprofitant que el règim va relaxar les mesures repressores cap a la llengua catalana, es van començar a publicar revistes en català (Cavall Fort, Serra d'Or), editorials en català (Edicions 62). També en l'àmbit musical diferents cantautors van impulsar la música en català (Raimon, Lluís Llach…). - Nivell polític. L'any 1971 es va constituir l'Assemblea de Catalunya, aquesta organització integrava partits polítics, sindicats, associacions… de caràcter catalanista. El seu programa es basava en 4 punts: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i solidaritat amb tots els pobles d'Espanya. LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA (1975-1982) 1.

Introducció La fi de la dictadura del general Franco va donar pas a una monarquia encapçalada per Joan Carles I de Borbó, nomenat pel mateix dictador. El nou rei es distancia de l'herència rebuda i inicia el seu camí cap a l'obertura política. El desmantellament del règim franquista va ser degut a diversos factors: - Esgotament de la fórmula autoritària, incapaç de resoldre els canvis produïts a Espanya. - El paper del rei i l'actuació de les forces polítiques reformistes liderades per Adolfo Suárez. - L'actitud de l'oposició democràtica. - També va tenir rellevància la influència internacional, favorable a la democratització d'Espanya.

Però es troba amb alguns problemes com la crisi del petroli a Espanya, l'alta inflació i desocupació. D'altra banda, tensions socials, l'escepticisme a la possibilitat d'un canvi pacífic a Espanya, la legalització del PCE i el cop d'estat del 23-F. Oposició dins del franquisme: hi havia una clara divisió entre immobilistes i aperturistes. - Els immobilistes (búnker) eren partidaris de mantenir la mateixa estructura autoritària i de continuar amb el franquisme després de la mort de Franco. Per altra banda, estava el sector oberturista, que defensava que havien de continuar amb l'apertura política del règim per aproximar-lo als règims democràtics.

Fora del franquisme, l'oposició política, apareixia dividida. Moderats i radicals - Per una banda, troben a una oposició moderada, integrada pels demòcrata-cristians i els monàrquics que volien una transició pacífica per establir una democràcia parlamentària amb garanties per a la llibertat religiosa i els drets humans… - Les forces nacionalistes catalanes i basques, que reclamaven el reconeixement dels Estatuts d'Autonomia. Augment de l'activitat terrorista d'ETA… - PCE, que havia fundat la Junta Democràtica i el PSOE que havia fundat la Plataforma de Convergència Democràtica.

El juliol de 1976 es van fusionar en la Coordinació Democràtica (Platajunta), que reivindicarà la ruptura democràtica i el canvi polític mitjançant la mobilització social. Els sindicats UGT, CCOO, CNT i USO defensaven llibertat d'ideologia. 2. El govern d'Arias Navarro i la monarquia de Joan Carles I El 22 de novembre Joan Carles I és coronat com a nou rei d'Espanya, i va deixar al govern a Arias Navarro, cosa que no millorava l'opinió pública del rei. Aquest últim es va limitar a proposar petits canvis que no van agradar a l'oposició.

És per això, que l'oposició va definir un programa comú després que la Junta democràtica la Plataforma de Convergència Democràtica es fusionessin en la Coordinación Democrática (Platajunta). Els seus objectius eren l'amnistia, la llibertat política i la convocatòria d'eleccions a Corts Constituents, mitjançant mobilitzacions socials. 2. 1. Catalunya a l'arrencada de la transició A Catalunya, a més de l'Assemblea de Catalunya (organització integrava partits polítics, sindicats, associacions… de caràcter catalanista), es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya que integrava 11 partits.

Aquestes forces, mitjançant mobilitzacions populars, demanaven llibertats democràtiques, amnistia pels presos polítics i l'Estatut d'Autonomia. Joan Carles I va proposar crear un organisme de descentralització administrativa, el Consell General de Catalunya. L'Assemblea de Catalunya rebutjava la proposta i reclamava la reinstauració de la Generalitat republicana, amb el retorn del president Josep Tarradellas. Les campanyes per l'amnistia tenien cada vegada més presència. El 1976 es va fer la Marxa de la Llibertat, on la gent anava caminant pels pobles i demanaven llibertat i amnistia, va haver-hi detencions i persecucions. 3.

El govern de Suárez i la Llei de Reforma Política El juliol de 1976, el rei va forçar la dimissió d'Arias Navarro sense cap projecte de reforma, i va nomenar Adolfo Suárez, que procedia de les files…