Transició Espanyola, Democràcia i Autonomia

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

UNITAT 6: TRANSICIÓ, DEMOCRÀCIA I AUTONOMIA Després de la mort de Franco i va haver un procés de transició política cap a un règim democràtic. La democràcia va comportar un canvi profund de les institucions polítiques (Constitució del 1978) i una descentralització de l'Estat que va fer possible la recuperació de l'autonomia catalana (Estatut de Sau). El canvi polític va anar acompanyat d'una modernització socioeconòmica i de mentalitats, en bona part afavorida per la integració d'Espanya a la Unió Europea (1986). 1.

DE LA TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA (1975-1978) 1.1 De l'immobilisme al reformisme El 22 de novembre del 1975 Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d'Espanya i va disposar que Carlos Arias Navarro continués com a President del govern. Del nou gabinet de govern s'esperava un programa de reformes per a la democratització del sistema polític, però Arias Navarro es va limitar a proposar petits canvis que l'oposició va rebutjar i que també va decepcionar als reformistes franquistes.

L'oposició va prendre la iniciativa i va definir un programa comú després que les dues plataformes de l'oposició (Junta Democrática i Plataforma de Convergencia Democrática) s'haguessin fusionat en Coordinación Democrática. A Catalunya, a més de l'Assemblea de Catalunya, es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que integrava onze partits. Aquestes forces antifranquistes van promoure mobilitzacions populars (manifestacions, vagues, campanyes reivindicatives...) que reclamaven les llibertats democràtiques, l'amnistia per als presos polítics i l'Estatut d'Autonomia.

Durant aquells anys la conflictivitat laboral va augmentar i es va polititzar, de manera que a les reivindicacions laborals s'hi va afegir la demanda de democràcia i llibertat. Van haver grans mobilitzacions l'hivern de 1975-76, sobretot a Catalunya, al País Basc i a Madrid. Tot això va contribuir a desacreditar el projecte continuista d'Arias Navarro. La situació era molt tensa, dins dels polítics franquistes els reformistes se sentien decebuts i els immobilistes només acceptaven la continuïtat del règim i exigien més repressió policíaca.

El 30 de juny del 1976 el rei Joan Carles I i els seus col·laboradors van forçar la dimissió d'Arias Navarro i van aconseguir imposar Adolfo Suárez, un polític reformista, com a nou president del govern. 1.2. La reforma política d'Adolfo Suárez El nou govern va establir contactes amb les forces democràtiques i va proposar fer la Llei de Reforma Política (LRP), que reconeixia els drets fonamentals de les persones, conferia la potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i establia un sistema bicameral (Congrés i Senat) elegit per sufragi universal.

Però per poder imposar aquesta proposta calia neutralitzar la resistència dels immobilistes i assegurar-se la participació d'una bona part de l'oposició democràtica. Suárez va aconseguir que les Corts franquistes aprovessin la Llei de Reforma Política presentant la no com una ruptura, sinó com un canvi polític d'una legalitat a una altra, tot i que comportava el desmantellament de les institucions franquistes. Tanmateix, establia unes garanties clares: no era negociable ni la monarquia, ni la sobirania única i no s'exigirien responsabilitats polítiques. La llei va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre del 1976 i va ser aprovada pel 81% dels votants.

Immediatament el govern de Suárez va dictar una sèrie de disposicions que significaven la desaparició de les institucions del franquisme i va negociar amb l'oposició les bases per a la celebració d'unes eleccions democràtiques (indult de presos polítics, llibertat sindical, legalització de partits polítics, llei electoral, etc.). La legalització del partit comunista que Suárez va fer el mes d'abril del 1977, a la qual s'oposaven els sectors immobilistes, va provocar una crisi de govern i l'enfrontament amb comandaments militars.

Davant de les primeres eleccions lliures després de quaranta-un anys es va anar configurant un nou panorama polític: d'una banda, els partits de l'esquerra, que s'havien destacat per l'oposició al règim de Franco (PSUC-PCE, PSC-PSOE); de l'altra, una nova organització de dretes, Alianza Popular, liderada per Fraga Iribarne i d'altres exministres franquistes; i des del govern es va constituir la Unión de Centro Democrático (UCD-Centristes de Catalunya), sota la direcció d'Adolfo Suárez. A aquestes formacions s'hi van sumar nombrosos partits, sobretot d'àmbit territorial menor, fins a un total de més de 150 formacions polítiques legalitzades.

El procés de la Transició es va accelerar gràcies a les circumstàncies difícils en què es desenvolupava: una crisi econòmica, una onada de mobilitzacions socials, brots de violència (Vitòria i Montejurra el 1976 i assassinat d'advocats laboralistes a Atocha, Madrid, el 1977), actes terroristes d'ETA i del GRAPO i forta resistència dels sectors més ultres del franquisme. El resultat final va ser un pacte entre els reformistes exfranquistes i la gran majoria de l'oposició democràtica, que reflectia la voluntat majoritària dels espanyols de construir un sistema democràtic. 1.3.

Les eleccions democràtiques del 1977 Les eleccions generals del 15 de juny del 1977 en el conjunt d'Espanya van donar com a resultat un sistema polític clarament bipartidista: la UCD va aconseguir 166 diputats i el PSOE en va aconseguir 118. Molt per sota es van quedar el PCE, amb 19 escons, i Alianza Popular, amb 16. A Catalunya els resultats van ser diferents i el triomf va ser per a les esquerres: el PSC va obtenir el 28% dels vots i el PSUC, el 18%, mentre que Centristes de Catalunya i el Pacte Democràtic liderat per Jordi Pujol van obtenir al voltant del 16%. Tot i no tenir la majoria absoluta al Congrés, Adolfo Suárez va formar el primer govern democràtic després de la Guerra Civil.

Aquesta primera legislatura va tenir un caire constituent i la missió principal que tenia era elaborar una nova Constitució. També la majoria de les forces polítiques parlamentàries van acordar una sèrie de mesures polítiques, socials i econòmiques (llei d'amnistia, pactes de la Moncloa, reforma fiscal, etc.), que exigien un acord ampli per començar l'etapa de l'anomenat consens polític. 2. LA CONSTITUCIÓ DEL 1978 I L'ESTAT DE LES AUTONOMIES La Constitució del 1978 va ser el resultat d'un acord entre les diverses forces polítiques.

Per redactar-la es va elegir una ponència formada per diputats de tots els partits que tenien representació a les Corts, tret de la minoria basca, que hi va renunciar. La Constitució va adquirir un caire progressista, tot i que presentava una certa ambigüitat, producte del consens, que permetia que el posterior desenvolupament legislatiu fos acceptat tant per l'esquerra com per la dreta. Una vegada aprovat per les dues cambres, el text constitucional va ser sotmès a referèndum el 6 de desembre del 1978. Una àmplia majoria favorable va donar validesa a una Constitució que continua vigent fins a l'actualitat.

La Constitució defineix Espanya com un "Estat social i democràtic de dret", organitzat com una monarquia parlamentària en què la Corona té una funció representativa i les forces armades estan sotmeses al poder civil. Regula la separació dels poders i instaura el Tribunal Constitucional com a instància suprema. També desenvolupa una àmplia declaració de drets fonamentals i de llibertats civils i polítiques que estableix la no-discriminació per raons de naixement, sexe, raça i religió i es fixa el dret a vot a partir dels divuit anys. La Constitució va instaurar un sistema polític i administratiu descentralitzat amb la creació de comunitats autònomes a tot el territori espanyol.

Totes les comunitats es van regular mitjançant estatuts que inclouen els òrgans legislatius, elegits per sufragi universal (parlaments), els executius (governs) i fixar les competències. Es van establir dos procediments per arribar a l'autonomia: un de més ràpid i complet (article 151), al qual podien accedir les nacionalitats històriques (Catalunya, Galícia i el País Basc) i que havien de ratificar mitjançant un referèndum; i un segon procediment més lent (article 143). L'aprovació de la Constitució va implicar també una profunda reforma del Codi penal i del Codi de justícia militar, com també la desaparició de la legislació franquista més explícitament antidemocràtica. 3.

LA RECUPERACIÓ DE L'AUTONOMIA A les eleccions generals del 15 de juny del 1977 el 75% dels vots catalans van anar als partits polítics que defensaven el restabliment de la Generalitat de Catalunya i de l'Estatut del 1932. Davant d'aquesta situació el govern Suárez es va plantejar la necessitat de donar una ràpida solució a les reivindicacions catalanes. 3.1. El restabliment de la Generalitat Les mobilitzacions populars al voltant de la campanya «Volem l'Estatut» van tenir un gran seguiment; cal destacar les manifestacions de Barcelona de l'1 i del 7 de febrer del 1976, a Sant Boi de Llobregat, i la diada de l'any 1977 a Barcelona, que va aplegar un milió de persones.

La recuperació de l'autonomia va rebre un nou impuls amb la constitució d'una Assemblea de Parlamentaris Catalans (juny del 1977), que demanava la restauració de la Generalitat, el retorn de l'exili del president Josep Tarradellas, la derogació de la llei que abolia l'Estatut del 1932 i la constitució d'un govern provisional català. Llavors el president Suárez va prendre la iniciativa i va negociar directament amb Tarradellas el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn com a president després de trenta anys d'exili (octubre del 1977).

El primer govern de la Generalitat provisional es va formar el desembre del 1977 i va aplegar les forces polítiques amb representació parlamentària, a excepció de l'Alianza Popular, que s'oposava a l'autonomia. Malgrat les escasses competències de què gaudia, aquest govern va dictar alguns decrets de notable significat polític, entre els qual cal destacar la introducció de l'ensenyament obligatori de la llengua catalana al sistema educatiu. Per tal de donar contingut a la Generalitat, es va crear la Comissió Mixta de Traspassos Estat-Generalitat.

3.2 L'Estatut d'Autonomia de Sau i les competències de la Generalitat L'Assemblea de Parlamentaris Catalans, integrada per tots els diputats i senadors, va impulsar l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia i va nomenar una comissió de vint parlamentaris per tal que redactés un projecte d'estatut. El projecte, anomenat Estatut de Sau pel nom d'on van tenir lloc les reunions de treball de la comissió, va ser ratificat amb un consens polític ampli per l'Assemblea de Parlamentaris el 16 de desembre del 1978. Un cop sancionada la Constitució, l'Estatut va ser aprovat per les Corts.

El 15 d'octubre es va celebrar a Catalunya el referèndum per l'Estatut, en el qual, amb una participació del 59'6% del cens, el sí va triomfar clarament (88,1%) davant el no que havia estat propugnat per l'extrema dreta. L'Estatut reconeixia Catalunya com una nacionalitat que exercia l'autogovern com a comunitat autònoma de l'Estat espanyol i definia el català com la llengua pròpia en cooficialitat amb el castellà. La Generalitat quedava configurada per un Parlament elegit per sufragi universal, un president elegit pel Parlament i un Consell Executiu. L'organització judicial a Catalunya culminava en un Tribunal Superior de Justícia.

El text atorgava a la Generalitat competències legislatives i executives. Totes dues podien ser exclusives (el seu exercici està limitat només per la Constitució espanyola i per l'Estatut) o compartides amb l'Estat. Les competències exclusives de la Generalitat eren de matèries com el dret civil català, el turisme, la cultura, la investigació, el règim local, l'ordenació del territori, les obres públiques internes, l'assistència social i l'educació; i compartides amb l'Estat en matèries com treball, justícia, ports i aeroports, ordenació del transport, medi ambient, institucions penitenciàries, etc. L'Estatut també preveia la creació d'una policia autonòmica (Mossos d'Esquadra).

El finançament autonòmic provenia de les transferències de l'Estat, dels recursos propis generals per la Generalitat i dels impostos cedits totalment o parcialment per l'Estat, com ara el de successions i donacions. 4. L'ETAPA DEL CONSENS POLÍTIC (1978-1982) Amb la redacció de la nova Constitució va començar l'anomenada política de consens, que consistia a buscar un ampli acord entre els partits polítics parlamentaris en les qüestions clau per a la construcció de la nova democràcia i per poder tractar els problemes econòmics i socials més urgents.

4.1 Crisi econòmica i Pactes de la Moncloa La Transició va coincidir amb la greu crisi econòmica internacional provocada per la pujada del preu del petroli, que a Espanya va tenir unes greus repercussions: disminució de les exportacions, retallada de les inversions estrangeres, caiguda dels ingressos per turisme i tornada dels emigrants d'Europa, amb la baixada consegüent de les trameses monetàries que feien. La crisi energètica va derivar en una profunda crisi industrial i, com a conseqüència, moltes empreses van tancar i l'atur va augmentar a un ritme anual molt elevat. D'altra banda, la inflació va assolir taxes superior al 20% anual.

Les repercussions en l'economia catalana van ser importants. El ritme de creixement de l'etapa anterior es va aturar dràsticament i, des del 1977, la caiguda de l'activitat econòmica va superar la mitjana espanyola i l'atur va arribar al 19'9% el 1982. La crisi va alterar també l'estructura de l'economia catalana i la seva localització territorial. Durant els 10 anys posteriors al 1975 alguns sectors, com el tèxtil, la producció de maquinària i la construcció, a més del sector agrari, van perdre més del 25% dels llocs de treball. Les comarques industrials tradicionals (Vallès, Baix Llobregat, Barcelonès) van ser les més afectades per la crisi.

Per fer front a la crisi es va arribar a un consens polític i social molt ampli (partits, sindicats, organitzacions empresarials) que es va concretar en la signatura dels Pactes de la Moncloa (octubre del 1977), que contenien una sèrie d'acords per a la reforma i el sanejament de l'economia i un programa de modificacions jurídiques i polítiques. Els objectius fonamentals van ser reduir la inflació i posar en pràctica unes reformes per repartir equitativament els costos de la crisi.

Es va devaluar la pesseta, es va dissenyar una nova estratègia per controlar la despesa pública, es va acordar un programa per poder racionalitzar el consum d'energia i es va pactar una moderació salarial generalitzada. Hi va haver també el compromís de dur a terme una profunda reforma fiscal i crear un nou marc de relacions laborals. La reforma tributària, que havia de permetre a l'Estat recaptar molt més i d'una manera més justa, es basava en l'Impost Extraordinari sobre el Patrimoni i l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), que van entrar en vigor el 1977 i el 1978, respectivament.

Espanya va crear un sistema tributari progressiu que li va permetre disposar de més recursos per pagar els costos socials de la crisi econòmica i crear les bases per a la construcció de l'Estat del benestar. També es va reformar la Seguretat Social augmentant el finançament públic, cosa que va permetre ampliar l'assegurança de desocupació i incrementar les pensions. 4.2 El segon govern de Suárez (1979-1981) Les eleccions legislatives del 1979 van tenir com a resultat un altre cop el triomf a la Unión de Centro Democrático (UCD), que va obtenir 168 diputats, mentre que el PSOE en va aconseguir 121.

Però en aquest segon mandat es va generar una crisi dins del partit quan Suárez va començar a ser contestat com a líder. La feblesa del partit i del govern es va fer evident a les eleccions municipals de l'abril del 1979, perquè a la majoria de les grans ciutats es van constituir ajuntaments d'esquerra. Es a les eleccions autonòmiques del País Basc i de Catalunya (1980)on la UCD va perdre la meitat dels vots que havia aconseguit un any abans. L'oposició guanyava força i es beneficiava del malestar social i polític. Al maig del 1980 el PSOE va presentar una moció de censura al govern que va fracassar per un marge escàs.

Al cap de poc, el gener del 1981, Suárez va presentar la dimissió com a president del govern i del partit perquè el seu lideratge havia estat posat en qüestió i també per les fortes pressions que rebia de sectors empresarials i militars contra la seva persona i la seva política. 4.3 El cop d'Estat del 23-F El 23 de febrer del 1981, mentre al Congrés dels Diputats es feia la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a successor de Suárez, un grup de guàrdies civils, sota el comandament del tinent coronel Antonio Tejero hi va irrompre per la força i va tenir retinguts els diputats.

Paral·lelament, el capità general Milans del Bosch es va revoltar a València per imposar un cop d'Estat militar. Els objectius del cop, en què hi havia implicats alguns caps militars i alguns polítics involucionistes, eren confusos i no coincidents, però hi havia una clara intenció de paralitzar el procés democràtic i d'atorgar a l'exèrcit un paper rellevant en el futur govern. La compareixença del rei per televisió la mateixa nit del 23 de febrer censurant l'actitud dels revoltats i donant suport al règim constitucional va ser decisiva per poder avortar el cop.

4.4 La crisi de la UCD Tot i que Calvo Sotelo va ser investit com a nou president del govern, la seva política no es va diferenciar pas de l'anterior i la labor legislativa va continuar endavant enmig de dissensions internes i amb l'hostilitat de l'oposició. Una de les decisions més polèmiques del govern de Calvo Sotelo va ser la petició d'Espanya d'ingressar a l'OTAN, que es va fer efectiva el 30 de maig del 1982, amb l'oposició dels partits d'esquerra.

Les reticències provocades en alguns sectors per la descentralització de l'Estat van propiciar un pacte entre la UCD i el PSOE que es va concretar en la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOHPA) el 30 de juny del 1982, amb la qual es pretenia limitar les atribucions de les comunitats autònomes. Calvo Sotelo no va aconseguir frenar el procés d'autodestrucció de la UCD i Suárez va abandonar el partit i va crear el Centro Democrático y Social (CDS) el juliol el 1982. Al cap d'un mes Calvo Sotelo va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions.

Els comicis, que van donar la victòria al Partido Socialista Obrero Español, van marcar el final del procés de transició i l'inici d'una nova etapa constitucional d'alternança política en el govern. 4.5. Entre el consens i la violència Mentre la majoria de les forces polítiques i de la societat espanyola apostaven per un consens que possibilités una transició pacífica, alguns sectors van pretendre obstaculitzar la construcció del sistema democràtic. Les amenaces principals provenien de l'involucionisme polític, del colpisme militar i del terrorisme.

Les forces de l'extrema dreta, nostàlgiques del franquisme, van organitzar manifestacions en què atacaven el govern i el procés democràtic i exigien que l'exèrcit tingués el poder. Es van crear alguns grups armats (Guerrilleros de Cristo Rey, Triple A i Batallón Vasco Español) que van dur a terme atemptats i assassinats). També hi va haver intents de desestabilització promoguts per alguns militars i en bona part incitats per la premsa ultradretana, com l'intent de cop d'Estat conegut com a Operación Galaxia (1978). Però l'activitat terrorista principal provenia del grup basc ETA, que va començar una campanya d'atemptats que va causar centenars de morts entre el 1975 i el 1982.

Va tenir una enorme magnitud l'atemptat als magatzems Hipercor de Barcelona (1987), que va causar 21 morts i 45 ferits. El terrorisme etarra buscava les víctimes entre les forces armades, els cossos de seguretat i algunes personalitats vinculades al franquisme. També va sorgir un terrorisme d'extrema esquerra vinculat a organitzacions, com el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre), els Comandos Autònoms Anticapitalistes i el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), que van protagonitzar atemptats amb víctimes i uns quants segrestos. 5.

LA CONSOLIDACIÓ DEL BIPARTIDISME A L'ESTAT ESPANYOL (1982-2004) 5.1.Els governs socialistes (1982-1996) A les eleccions del 1982 el PSOE va obtenir la majoria absoluta (48% dels vots) després d'una campanya en què es presentava com a motor del canvi que necessitava el país. La UCD es va esfondrar, com també els comunistes. El principal partit de l'oposició va passar a ser Alianza Popular. Felipe González va ser elegit president del govern i es va mantenir en el poder durant quatre legislatures consecutives. Va renovar la majoria absoluta el 1986 i el 1989, però no el 1993, i va haver de buscar el suport dels nacionalistes bascos i catalans per governar.

Reformes modernitzadores i europeistes El govern socialista va desenvolupar un programa de reformes la prioritat del qual va ser la lluita contra la crisi econòmica, la racionalització de les administracions públiques i avançar cap a l'Estat del benestar. Per reactivar l'economia es van prendre mesures adreçades a garantir l'estabilitat financera (reconversió bancària), reduir la inflació i estimular la inversió privada. La integració d'Espanya a la Unió Europea (Comunitat Econòmica Europea) va ser un dels objectius del govern socialista i, amb el consens de tots els partits, el 12 de juny del 1985 es va signar a Madrid el Tractat d'Adhesió que va entrar en vigor l'1 de gener del 1968.

El procés d'adaptació dels sectors productius a les exigències del mercat i de l'ingrés a la CEE va comportar una severa reconversió industrial, que en va permetre el sanejament financer i l'adaptació tecnològica. En contrapartida, va provocar el tancament d'empreses i l'augment de l'atur, que van desencadenar conflictes laborals importants, sobretot en la siderúrgia i en la construcció naval.

També s'han de destacar les inversions en equipaments i en serveis públics, les reformes en el terreny educatiu, com la Llei de Reforma Universitària (1983) i la LOGSE (1990), que va allargar l'escolarització obligatòria i gratuïta fins a 16 anys, i la despenalització d'uns supòsits determinats de l'avortament. A partir del 1990 es van emprendre noves reformes, com la universalització de l'assistència sanitària gratuïta, l'enfortiment de la protecció a la desocupació i el sistema públic de pensions.

En el terreny polític l'hegemonia socialista es va reforçar gràcies al control de la majoria de les comunitats autonòmiques -exceptuant-ne Catalunya i el País Basc- i dels ajuntaments de les ciutats principals. En aquesta etapa es va completar el mapa autonòmic, es va procedir a fer el traspàs de les competències i gràcies a això es va produir una descentralització notable de les despeses públiques i una redistribució dels funcionaris. Una de les mesures més ambicioses del govern socialista va ser la reforma de les forces armades, que pretenia modernitzar-les i posar fi al perill del colpisme.

La reforma militar va implicar una dràstica reducció de l'oficialitat, cosa que es va veure afavorida per l'entrada d'Espanya a l'OTAN (1986). El govern de Felipe González es va haver d'enfrontar al terrorisme d'ETA, que va causar 379 víctimes durant tota la legislatura. Per neutralitzar els efectes polítics del terrorisme es va signar el Pacte d'Ajuria Enea (1988) entre totes les forces polítiques democràtiques basques. El desgast del govern Les dissensions internes del PSOE i del mateix govern es van fer manifestes quan el vicepresident, Alfonso Guerra, va ser apartat de l'executiu i de la direcció del partit.

A més, a partir del 1992 una recessió econòmica d'àmbit internacional va comportar un increment notable de la inflació i un augment de l'atur. A aquesta situació s'hi va afegir el coneixement públic d'alguns casos de corrupció que afectaven membres del partit socialista (casos Filesa, Roldán, Juan Guerra, Mariano Rubio, etc) i de l'existència d'una «guerra bruta» contra el terrorisme. Els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) i els comandos bascoespanyols eren uns grups armats vinculats a la policia i a l'extrema dreta que van dur a terme alguns atemptats contra presumptes membres d'ETA.

5.2 Els governs del Partit Popular (1996-2004) Les eleccions del març del 1996 les va guanyar el Partit Popular, denominació que va adoptar des del 1989 Alianza Popular. El seu líder, José María Aznar, va ser elegit president del govern, però com que no tenia majoria absoluta va haver de buscar el suport de les formacions nacionalistes (CIU, PNB i Coalición Canaria). El govern en minoria El primer govern d'Aznar va tenir una orientació centrista per mantenir el suport dels seus socis parlamentaris. Es va fixar com a tasca principal contenir a crisi econòmica que des del 1992 frenava el creixement econòmic i havia fet pujar la inflació.

També havia incrementat el dèficit i havia augmentat la taxa d'atur fins al 22'9%. L'èxit econòmic més important del govern va ser assolir les condicions que exigia la Unió Europea per a l'ingrés d'Espanya en el primer grup de països que haurien d'implantar l'euro com a moneda l'any 2002. Per això es va dur a terme una enorme operació de privatització de les principals empreses públiques amb la finalitat de recaptar la quantitat suficient per equilibrar el dèficit dels comptes de l'Estat. Una de les qüestions més complexes que va haver d'afrontar el govern d'Aznar va ser la relació amb el govern basc (PNB) i amb el terrorisme d'ETA.

El segrest i l'assassinat el 1997 del regidor del PP d'Ermua, Miguel Ángel Blanco, va provocar grans mobilitzacions de protesta, que el govern basc va interpretar com un front antinacionalista, per la qual cosa el 1998 va potenciar el Pacte de Lizarra, que incloïa el PNB, EA i l'esquerra abertzale. El govern amb majoria absoluta A les eleccions del març del 2000 Aznar va aconseguir la majoria absoluta. Durant aquest mandat va modificar una part de la legislació de l'etapa socialista i va impulsar polítiques recentralitzadores.

En el terreny educatiu va introduir la Llei Orgànica d'Universitats, que reduïa l'autonomia universitària, i la Lei Orgànica de Qualitat de l'Educació (LOQSE), que reestructurava l'ensenyament mitjà. En l'àmbit polític es va signar el Pacte Antiterrorista entre el PP i el PSOE i es va aprovar la Llei de Partits, que va il·legalitzar el partit Herri Batasuna perquè no condemnava la violència, i la Llei d'Estrangeria, que regulava l'entrada dels estrangers a Espanya. Una altra mesura important va ser la supressió l'any 2000 del servei militar obligatori i la creació d'un exèrcit professional.

El PP també va impulsar projectes polèmics, com el Pla Hidrològic Nacional, que preveia el transvasament d'aigua de l'Ebre al Segura, i va haver d'enfrontar-se al desastre ecològic provocat per l'enfonsament del petrolier Prestige davant les costes gallegues (2002). La imposició d'una reforma del subsidi d'atur va provocar una vaga general, el 20 de juny del 2002, que va obligar el govern a retirar-la. L'atemptat d'Atocha i les eleccions del 2004 El govern del PP va modificar la política internacional espanyola alineant-se amb els Estats Units en detriment de la tradicional orientació europea.

Al març del 2003 va donar suport a la invasió de l'Iraq -que no tenia l'aprovació de l'ONU- com a resposta davant dels atemptats de Nova York del 2001. La majo0r9a de l'opinió pública espanyola es va oposar a aquella intervenció militar. El 2004 Aznar, que havia decidit no presentar-se a unes altres eleccions després de vuit anys de govern, va proposar Mariano Rajoy com a líder del PP, però l'11 de març, tres dies abans de les eleccions generals, un atemptat terrorista a l'estació d'Atocha de Madrid va provocar 193 morts i més de 1800 ferits.

La campanya electoral va quedar greument alterada i el govern va atribuir els atemptats a ETA, quan moltes pistes indicaven la seva vinculació a l'organització Al-Qaeda. Va esclatar una "guerra informativa" en el fons de la qual hi havia latent la responsabilitat del govern a causa de la seva intervenció a la guerra de l'Iraq. Aquest va ser un factor decisiu per a la imprevista victòria electoral del PSOE.

6 LA INTEGRACIÓ D'ESPANYA I CATALUNYA A LA UNIÓ EUROPEA La incorporació el 1986 d'Espanya a la CEE, actual UE, va comportar una sèrie de reptes i de canvis en el funcionament de l'economia: Acceptar unes determinades limitacions de la sobirania, sobretot en qüestions financeres, econòmiques i laborals. Assumir una situació notable interdependència econòmica en un moment de creixent mundialització. Incrementar la productivitat econòmica i invertir molt més en el terreny tecnològic per ser més competitius.

L'entrada a la Unió Europea va obligar també Espanya a fer canvis fiscals importants (introducció de l'IVA) i monetaris: la desaparició de la pesseta i la implantació de l'euro com a moneda única a partir de l'1 de gener del 2002. Els efectes d'aquesta incorporació van ser molt notables i van significar una època de creixement econòmic sense precedents a l'Espanya contemporània, tot i que amb algunes fases recessives. En aquesta dinamització econòmica hi va tenir un paper molt important el flux de capitals invertits a Espanya, atrets per la major confiança política i econòmica.

Entre el 1986 i el 1994 van entrar a Espanya 4 bilions de pessetes en capitals exteriors, cosa que va comportar la instal·lació al país de nombroses empreses multinacionals. Els efectes beneficiosos gairebé van ser immediats: Espanya va tenir entre el 1986 i 1992 un creixement del PIB superior al dels països de la Comunitat Europea i l'índex de renda per càpita espanyol, respecte a la mitjana comunitària, va passar en aquests cinc anys del 69% al 78%. Aquest creixement econòmic va afavorir la consolidació a Espanya de l'Estat del benestar, que garanteix als ciutadans uns nivells mínims de protecció social.

Per això va ser essencial la Reforma Fiscal del 1977, en què es va establir una fiscalitat progressiva, i la consolidació del sistema públic de Seguretat Social, que dona lloc a prestacions contributives als treballadors i a les seves famílies (pensions i assegurança de desocupació). També es garanteix l'atenció sanitària universal, el dret a l'ensenyament fins a 16 anys i els serveis socials per donar resposta a situacions de necessitat (protecció de la infància, pensions no contributives, discapacitats, habitatge, exclusió social).

7 LA CATALUNYA AUTÒNOMA A partir del 1980 Catalunya ha viscut l'etapa més llarga d'autogovern des del 1714 que ha permès l'alternança en el govern de la Generalitat de diferents opcions polítiques. 7.1 L'hegemonia de Convergència i Unió El 20 de març del 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques, en què la coalició CiU va triomfar i Jordi Pujol fou elegit president de la Generalitat, càrrec que va ocupar durant 23 anys, perquè fou reelegit en cinc ocasions més (1984,1988,1992 i 1999).

En el seu primer mandat, Pujol va governar amb el suport d'ERC i tenia com a objectiu prioritari el desenvolupament de l'Estatut, la construcció de l'autogovern i la negociació dels traspassos de competències a la Generalitat. Les relacions amb els governs de Calvo Sotelo i de González no van ser bones a causa, fonamentalment, de l'aprovació de la LOHPA el 1982.

La tasca de govern es va dirigir prioritàriament a consolidar el poder de la Generalitat: lleis sobre l'organització del govern, de la funció pública, de la policia autonòmica...També es van desenvolupar els principals serveis socials que havien estat traspassats, com l'ensenyament i la sanitat (Servei Català de la Salut), que aviat van significar la part més important dels pressupostos i dels funcionaris. La qüestió lingüística i la catalanització de la societat van constituir un espai d'atenció preferent.

Amb vista a la recuperació d'una llengua i d'una cultura que la dictadura havia intentat aniquilar i també per potenciar la cohesió d'una societat amb una presència important de la immigració, s'aprovà per unanimitat la Llei de Normalització Lingüística (1983). La llei pretenia promoure prioritàriament el català a l'ensenyament, a l'administració, a la premsa, a les publicacions, a les emissores de ràdio i a la televisió. En aquesta mateixa direcció es van crear tres canals televisius en català (TV3) i nombroses emissores de ràdio. També es va aprovar una Llei d'Ordenació del Territori (1987), que configurava Catalunya en 41 comarques i preveia la creació de consells comarcals.

La millora de les infraestructures i dels serveis públics va posar sobre la taula el tema del finançament autonòmic, ja que les transferències de recursos des de l'Estat eren les principals entrades econòmiques de la Generalitat. Si bé a partir del 1996 s'aconseguí participar en alguns impostos estatals (IVA, IRPF), el govern de Madrid era qui controlava la recaptació i el repartiment. Això va iniciar la polèmica sobre el "dèficit fiscal" perquè el govern català i la majoria de forces polítiques consideraven que el finançament que rebia la Generalitat era insuficient per atendre els serveis bàsics de la població catalana. 7.2.

El govern tripartit d'esquerres A les eleccions autonòmiques del 2003 la unió de les forces d'esquerra (PSC,ERC i ICV) va permetre elegir el socialista Pasqual Maragall com a president de la Generalitat al capdavant d'un govern de coalició. El programa comú es basava en la millora de l'autogovern a partit d'un nou Estatut, el canvi del sistema de finançament autonòmic i l'impuls d'una política social (educació, sanitat i medi ambient). Es va elaborar un nou Estatut que reconeixia el caràcter nacional de Catalunya, ampliava i blindava les competències de la Generalitat, millorava l'autonomia tributària i proclamava uns drets i uns deures dels ciutadans davant dels poders públics.

El text estatutari va ser aprovat pel Parlament català el 2005. L'any següent el va aprovar el Congrés dels Diputats, després de sotmetre'l a retallades importants i va ser ratificat en referèndum el 18 de juny del 2006. El PP s'hi va oposar i va interposar davant el Tribunal Constitucional un recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut. Al cap de poc temps, Pasqual Maragall va convocar eleccions anticipades per al mes de novembre, que va guanyar CiU en vots. Tot i això, la unió del PSC, ERC i ICV va permetre reproduir el govern tripartit, i el socialista José Montilla va ser elegit president.

El segon tripartit, tot i que va aprovar algunes lleis rellevants (erradicació de la violència masclista, de serveis socials...), va patir un important desgast polític perquè es va haver d'enfrontar a la greu crisi econòmica que va començar el 2008, al fort endeutament públic de la Generalitat i a la sentència del Tribunal Constitucional (2010) que retallava notablement l'Estatut català després de quatre anys de deliberacions. 8. ELS CANVIS SOCIALS I DE MENTALITAT 8.1 El canvi demogràfic Als darrers quaranta anys la societat espanyola i la catalana han experimentat canvis demogràfics importants i el conjunt d'Espanya ha passat de ser un país d'emigrants a ser un país receptor d'immigració.

L'any 2011 la població que residia a Espanya va assolir els 47,2 milions d'habitants, i a Catalunya els 7,5 milions, una xifra impensable feia només dotze anys, quan es creia que el reduït creixement natural, la baixa natalitat i el progressiu envelliment de la població conduirien a l'estancament demogràfic. Aquestes previsions es van alterar com a conseqüència dels efectes provocats per la bonança econòmica de l'etapa 1996-2008, que va propiciar l'arribada massiva d'immigrants. L'any 2011 els estrangers que residien a Espanya suposaven el 12% de la població i a Catalunya el 15%.

La majoria procedien del Marroc i de l'Amèrica Llatina (Equador, Bolívia, Perú), però també dels països de l'est europeu (Romania, Bulgària) i de la Xina. Però la crisi econòmica que va començar el 2008 no només ha frenat radicalment aquest procés, sinó que l'ha revertit. Al gener del 2016 la població espanyola era de 46'4 milions, la catalana s'havia mantingut i el nombre d'estrangers era de 4'4 milions. La crisi havia produït un efecte d'expulsió de més d'un milió d'estrangers i d'un nombre inferior, però significatiu, d'espanyols que no trobaven feina a Espanya.

El 2015 se'n van anar del país quasi 100.000 espanyols, la majoria joves, que es van instal·lar preferentment a la Gran Bretanya, França, Alemanya i els Estats Units. Un altre efecte demogràfic atribuïble a la crisi econòmica és el fet que l'any 2015 Espanya va experimentar un saldo vegetatiu negatiu, és a dir, hi va haver més defuncions que naixements. La causa d'aquest fenomen ha estat l'emigració de joves -immigrants i espanyols- a l'estranger, el manteniment d'una baixa natalitat -el 2014 hi havia una mitjana d'1,32 fills per dona- i l'endarreriment de la maternitat: durant el 2015 la mitjana d'edat de la mare en el primer part va ser de 31,9 anys.

Malgrat la crisi, però, s'ha incrementat l'esperança de vida dels espanyols, que el 2015 ja era de 85,4 anys per a les dones i de 79,9 per als homes. Una nova estructura sociolaboral L'expansió econòmica de les darreres dècades ha provocat l'increment de la població ocupada, que va passar de 12,5 milions de persones el 1996 a 20,3 milions el 2007. Amb la crisi va tornar a baixar fins a situar-se en 16 milions el 2014. També la taxa d'atur ha tingut fortes oscil·lacions: d'estar per sota del 8% el 2007 a superar el 26% el 2013; després va baixar lentament fins a situar-se al 21% el 2016. A Catalunya el màxim es va assolir l'any 2013, amb el 23'1% d'aturats.

A més, la creació de nova ocupació es va dur a terme en condicions difícils per a molts treballadors i les reformes de la legislació laboral recents han significat que, el 2015, la precarietat afectés més d'un terç dels assalariats que es troben en situació de contractació temporal i amb uns sous molt baixos. Paral·lelament s'ha produït una transformació del mercat de feina en que el sector primari ha anat perdent importància en benefici sobretot del terciari. El 2014 la població activa ocupada d'Espanya en el sector agropecuari representava el 2,5%, en la indústria era del 17,7% i en la construcció del 5'6%, mentre que en el sector dels serveis era del 74'2%.

Les alteracions més acusades havien afectat la construcció, que havia arribat a significar gairebé el 12% del total el 2005, i després, amb la crisi, va perdre quasi la meitat dels treballadors. 8.3 La transformació de les mentalitats Juntament amb els canvis socioeconòmics, s'ha produït un procés de canvi de les actituds i dels valors. D'una manera progressiva la societat ha assumit els valors de la cultura democràtica, s'ha produït un procés de secularització i canvis importants de l'estructura familiar i de l'equiparació de les dones amb els homes. El sistema educatiu ha rebut diverses modificacions com a resultat de les reformes implantades pels diversos governs de la democràcia.

La reforma més rellevant ha estat l'extensió de l'escolarització obligatòria fins a 16 anys en una via única (ESO), que ha significat no només un enorme esforç econòmic, sinó també la inclusió en el sistema educatiu de sectors que fins llavors n'estaven al marge. El resultat ha estat un accés més gran dels joves a la universitat. A més, la família tradicional ha entrat en crisi i han sorgit alternatives (família monoparental, parelles de fet, parelles homosexuals...). L'autoritarisme patern ha perdut influència en favor d'un model de relacions més afectiu i més tolerant.

Aquest fet, unit amb la prolongació dels estudis i la precarietat laboral, ha endarrerit l'edat d'emancipació de molts joves. També la secularització ha convertit en actes civils molts dels actes socials anteriorment religiosos (noces, naixements, enterraments...). Com a conseqüència de l'emigració, han arribat a Espanya moltes persones d'altres països, amb religions i costums molt diferents, que han fet la societat espanyola i la catalana molt més multicultural.