Resum de la Política del Segle XIX a Catalunya

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya 1. L'Arribada de la Dinastia dels Borbons Àustries o Borbons Carles II va ser l'últim rei de la dinastia dels Àustries al tron espanyol. Va regnar sobre un territori que malgrat ser l'imperi més extens de totes les cases reials europees es trobava en descomposició territorial. A aquesta situació se li suma el declivi biològic del monarca que va suposar que les principals corts europees exigeixin la partició de l'herència (territoris) del monarca.

La mort sense descendència de Carles II l'any 1700 va desencadenar un conflicte successori a escala continental entre Felip d'Anjou ( fracès) i Carles d'Habsburg (austríac). Tots dos tenien drets dinàstics al tron però Carles II havia nomenat hereu a Felip amb la condició que les corones d'Espanya i França seguissin separades per tal d'evitar la construcció d'un regne hegemònic a Europa. Als inicis de 1701 començarien els primers enfrontaments entre Felip d'Anjou i Carles d'Habsburg donant pas a la Guerra de Successió espanyola.

Desenvolupament de la Guerra de Successió (1701-1714) La Guerra de Successió (1701-1714) va ser el primer gran conflicte del segle XVIII i va tenir un doble vessant: - Conflicte internacional que va enfrontar el bloc format per Felip V i França enfront de l'Aliança de la Haia ( Anglaterra, Holanda, Portugal, ducat Savoia i Imperi austríac) que veia amb preocupació que l'unió entre Espanya i França trenqués l'equilibri europeu i els interessos comercials d'Anglaterra i Holanda. - Guerra Civil a la Península. Els territoris de la Corona d'Aragó temien veure retallats els seus drets forals i institucionals i van posicionar-se a favor de Carles d'Habsburg.

Tot i alguns èxits inicials de les tropes borbòniques i que Gibraltar fos ocupat pels britànics el 1704 el conflicte es va estancar i allargar. L'any 1705 els partidaris de l'arxiduc Carles a Catalunya van signar el Pacte de Gènova, que va permetre el desembarcament de Carles d'Àustria a Barcelona i la seva posterior arribada a Madrid. Després de diverses victories borbòniques (ex. Batalla Almansa 1707), l'any 1711 es va precipitar la fi del conflicte després de la mort de l'emperador d'Àustria Josep I, el tron va recaure en mans de Carles. A escala internacional, una guerra que s'havia iniciat per evitar un poder hegeònic a Europa no podía acabar amb un Habsburg compartint dos trons.

RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya Tractat d'Utrecht i les conseqüències de la guerra Les potències internacionals van signar la Pau Utrecht (1713-1715), conformada pels tractats d'Utrecht, Rastatt i Baden. En aquesta Pau d'Utrecht s'acorda: - Reconeixement de Felip V com a rei d'Espanya a canvi de la renúncia a la unió amb França (àmbit polític) - Àustria i Gran Bretanya reben concessions territorials com Gibraltar, Mencora o Terranova. - Avantatges comercials britàniques a Amèrica com el monopoli d'esclaus i l'autorització de comerciar una vegada a l'any través d'un vaixell.

- Conseqüències demogràfiques, és de llarg el conflicte amb un nombre de morts més alt en combat de totes les guerres del segle XVIII, aproximadament 1.251.000. - Exili austriacista, un 16.000 i 30.000 partidaris de l'arxiduc van destinar-se a antigues possessions espanyoles, tot i que molts van tornar se'ls va prohibir l'entrada a la Cort ni recuperar les seves propietats. - Nou equilibri territorial a Europa, la guerra va agreujar el declivi territorial de l'Imperi Espanyol. IMPORTANT La pèrdua de pes en el conjunt europeu va alliberar la monarquia espanyola de la feixuga càrrega militar i financera que havia suposat el manteniment dels territoris europeus al llarg del segle XVI I XVII.

D'aquesta manera Felip V va poder concentrar les seves energies a millorar la situació d'Espanya i ocupar-se dels territoris americans el que li va facilitar la governança. 2. La Guerra de Successió a Catalunya. Felip V i Catalunya Inicialment Catalunya va acollir Felip V sense cap mena d'hostilitat. El rei va convocar de manera inmediata les Corts Catalanes que es van reunir el 12 d'octubre de 1701 i el 14 de gener del 1702. Va expressar la seva voluntat d'acceptar les legislacions catalanes perquè no volia adoptar una actitud d'enfrontament amb els regnes integrants de la seva monarquia.

En el marc polític: - Reedició de la constitució i drets de Catalunya (1704) - Continuación del pactisme Suports Arxiduc Carles Una gran part de la classe dirigent catalana no va passar per alt que l'arribada d'un Borbó al poder podia suposar la implantació d'un sistema polític centralitzador i uniformista (estil francés). Aquesta possibilitat i el record no gaire llunyà dels abusos comesos per tropes franceses en els conflictes del darrer terç del segle XVII, entre Catalunya i França, es van concretar en un fort sentiment antifrancès.

Els privilegis aconseguits, arran de la Pau dels Pirineus 1659, van convertir França en un fort competidor de l'economia de Catalunya en la mesura que els seus productes envaïen el mercat català. L'actuació del nou virrei (representant del rei al territori) Fernández de Velasco, que va violar de manera reiterada la constitució, l'augment notable dels impostos i l'obligació dels pagesos a allotjar tropes va fer créixer el sentiment antiborbònic i en conseqüència va portar a les RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya institucions del Principat a donar suport a l'arxiduc Carles, que semblava ser més respectuós amb el model confederal.

Els primers suports austriacistes: - Vigatans - Propietaris rurals - Petits nobles - Burgesos barcelonins L'any 1705 aquests primers suports van signar el Pacte de Gènova que significava l'entrada de Catalunya a la guerra al costat dels austriacistes. Resistència catalana (1713-1714) Amb el Tractat Utrecht només dues places fortes continuaven en mans austriacistes: Cardona i Barcelona. Els catalans van quedar-se sols davant de Felip V ja que les tropes britàniques, des del 1712, holandeses i portugueses havien abandonat Catalunya. Al març de 1713 ho havia fet la dona de Carles III i al cap de poc temps, les darreres tropes austríaques.

El juliol de 1713, Felip V va demanar la rendició de la ciutat de Barcelona. La resposta va ser la convocatòria el 5 de juliol, de la Junta dels Tres Braços de les Corts del Principat, on es va acordar la resistència a ultrança, encara que eren conscients de la impossibilitat de la victòria. Les revoltes van ser durament reprimides a la resta de Catalunya El setge de Barcelona: 11 de setembre de 1714. El setge de Barcelona s'inicia el 23 de juliol del 1714, defensada per Antoni Villarroel i la milícia de la ciutat (la Coronela). El setge de Barcelona va durar gairebé quinze mesos i els bombardeigs i els assalts van ser continuats.

El dia 11 de setembre les tropes felipistes comandades pel duc de Berwick van iniciar l'ofensiva final. Els defensors de la ciutat van combatre aferrissadament, el conseller en cap Rafael Casanova va ser ferit, per tant Antoni de Villarroel va assumir la responsabilitat de la rendició. Al cap d'una setmana capitulava també Cardona i, per tant, tot Catalunya quedava sotmesa per la força de les armes a l'autoritat de Felip v. Els efectes de la derrota de l'11 de setembre. La repressió contra Catalunya, com càstig per la resistència al domini borbònic, va començar a bona part del Principat entre 1707 i el 1714 a mesura que s'anava ocupant el territori.

Però va ser el 1714, amb la caiguda de Barcelona, quan ja s'hi va instaurar la Junta Superior de Justícia i el Govern del Principat de Catalunya que va organitzar i sistematitzar la repressió. El 15 de setembre del 1714 es va abolir la Coronela i es va iniciar el desarmament de la població civil. L'endemà es van dissoldre les institucions catalanes. Catalunya va quedar sota l'autoritat militar i en un règim d'ocupació. Sense cap llei ni normativa que fes de contrapès al poder reial, es va perseguir els qui havia participat o dirigit la resistència. - Més de 4000 persones van ser víctimes de la repressió, van perdre el seu càrrec, confiscacions de propietats, executats o empresonats.

Un cop acabada la guerra, els vencedors van decidir construir una ciutadella militar amb doble funció: defensar la ciutat per un dels seus punts més febles i servir com a element represor. Es tractava d'una fortalesa pentagonal amb la forma d'estrella i cinc baluards a cadascun dels angles, dos dels quals apunten directament cap a la ciutat. La ciutadella necessitava una zona de seguretat a la part oberta a la ciutat, una esplanada on no hi podia haver cap mena d'edificació i que facilités la sortida de les tropes en cas d'una nova revolta. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya 3.

Els Decrets de Nova Planta: Uniformisme i centralització Felip V i la reorganització de l'Estat El regnat de Felip V (1700-1746) és el més llarg de la monarquia espanyola, malgrat que cal destacar que va abdicar l'any 1724 en el seu fill Lluís (va regnar vuit mesos), així com el rellevant paper polític de la seva segona esposa, Isabel de Farnesio. El seu regnat no només va suposar l'inici de la dinastia borbònica a Espanya, sinó que també va certificar la desaparició del sistema polític que havien articulat els diferents regnes peninsular durant els dos últims segles. La reorganització de l'Estat es va desenvolupar sota la influencia del model absolutista francés.

La nova estructura de poder garantia el control polític i militar del territori. Mentre als antics territoris de la Corona d'Aragó se'ls va aplicar els Decrets de Nova Planta, els furs del País Basc i Navarra van ser respectats. Per tal d'organitzar el nou model d'estat es va escometre una triple reorganització administrativa: Administració central: antic sistema de consells va perdre poder en favor de cinc Secretaries de Despatx(Estat, Gràcia i Justícia, Guerra, Marina i Índies, i Hisenda). A partir de 1724, el secretaris de despatx van rebre el nom de "ministres", que són un antecedent dels actuals intendents.

També es va implantar un càrrec nou d'inspiració francesa: els intendents, funcionaris que depenen directament de rei que recapten impostos i controlen les autoritats locals. Administració de justícia: Es van crear els capitans generals, amb competències militars, administratives i judicials que també presidien les Reials Audiències, imposades a tots els territoris.

En canvi, es va continuar amb el sistema de cancelleries i audiències del període anterior Administració territorial: Van suprimir les Corts a excepció de les de castella Finalment, cal destacar la transcendència de l'Acte Acordat (1713), comunament conegut com a llei sàlica, una llei que per el cas espanyol prioritzava la línia masculina en la successió al tron, però no impedia regnar la femenina Decrets de Nova Planta Inicialment Felip V va respectar les lleis i institucions dels diferents regnes; però aviat es van promulgar els Decrets de Nova Planta, que suprimeixen els furs i institucions a Aragó i València (1707), Mallorca (1715) i Catalunya (1716) La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents regnes de la Corona d'Aragó i les va integrar en les de Castella, que només s'havien de reunir a petició del rei i per jurar l'hereu.

També es va suprimir el Consell d'Aragó, i el Consell de Castella en va assumir les funcions, però a la pràctica va esdevenir tan sols un òrgan de caràcter consultiu. De la mateixa manera es van suprimir els virreis dels regnes de la Corona d'Aragó i es van crear demarcacions provincials, governades per capitals generals. Es van eliminar el sistema electiu propi com el Consell de Cent de Barcelona, es van suprimir les vegueries i es van establir dotze circumscripcions territorials anomenades corregiments. A les principals ciutats es van imposar els corregidors, escollits pel rei.

També es va elaborar un nous sitema fiscal, que va incloure el cadastre, un nou impost que implicava una quota anual fixada pel govern i que era vinculant al nivell de riquesa. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya La voluntat centralitzadora i repressiva també es va fer extensiva al camp cultural i lingüístic, ja que es considerava que l'ús generalitzat del català com a llengua pròpia constitueix un obstacle per poder governar. IMPORTANT Els Decrets de Nova Planta no van ser un projecte legislatiu exclusiu i únic a la península i concretament en els territoris de la Corona d'Aragó.

De fet, es van produir arreu d'Europa, en els diferents regnes, projectes similars, ja que la tendència política era la d'elaborar projectes centralitzadors i unificadors per tal d'homogeneïtzar la política. Els Decrets de Nova Planta no apareixen un dia per l'altre, el 1706 el ministre i ambaixador francès Jean Michel Amelot ja recomana a Felip V acabar el particularisme territorial de la monarquia espanyola, ja que així "deixaria de ser un esclau dels diferents regnes" i podria recaptar de manera més eficient els impostos. A la monarquia hispànica ja trobem un intent similar anterior.

El Memorial Secret del Conde-Duque de Olivares (24 de desembre de 1624) en el qual s'exposava la difícil situació de la monarquia i es proposaven solucions a partir de la uniformització de les lleis i institucions per reforçar la figura del rey. 4. Relacions internacionals i imperi colonial Les colònies espanyoles L'imperi colonial espanyol del segle XVIII comprenia grans territoris a Amèrica, Àsia (Filipines, Mariannes, Carolines) i Àfrica (possessions nord-africanes) Tots aquest territoris van estar sotmesos al control polític, comercial i religiós de la metròpoli, i interconnectats per rutes de comerç global al llarg de l'Atlàntic i el Pacífic.

Les colònies americanes exportaven grans quantitats d'or, i sobretot d'argent que eren enviades a Espanya per ser redistribuïdes al continent. De la mateixa manera que anglesos, holandesos o francesos, Espanya va desenvolupar a les seves colònies una economia esclavista de plantació. Respecte a l'administració dels territoris americans durant el segle XVIII es van desenvolupar una sèrie de reformes, entre les quals destaca la creació de dos nous virregnats: El virregnat de Nova Granada (creat 1717) i El virregnat del Riu de la Plata (1776).

Aquesta nova gestió territorial va permetre una espanyolització dels càrrecs de l'administració colonial, a través de la paralització de la venda de càrrecs als criolls (descendents espanyols nascuts a Amèrica) i la creació del càrrec d'intendent. L'augment de la pressió fiscal de les reformes borbòniques que va incrementar el malestar de la població colonial, fet que es va materialitzar en diversos motins i revoltes. La revolució de les tretze colònies americanes va esperonar les consciències de criolls i indígenes (consciència identitat nacional) . Es van produir importantes revoltes indígenes com la de Tupac Amaru (1780-1781) o la dels comuners d'El Socorro de Nova Granada.

Tot i la repressió de tots els moviments que van concloure amb l'ajusticiament dels líders, es va generar un sentiment d'autoafirmació criolla que acabaria desencadenant amb les primeres dècades del segle XIX. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya Tema 2. Guerra i revolució liberal (1788-1833) 1. El regnat de Carles IV (1788-1808) La por a l'expansió revolucionària. El rei Carles IV va accedir al tron espanyol l'any 1788 i, es va veure desbordat per la complexa situació creada per la Revolució Francesa (1789).

La por a l'expansió revolucionària va congelar totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III, va apartar del govern els ministres il·lustrats (Floridablanca, Jovellanos...), va nomenar Manuel Godoy secretari d'Estat (1792) i va tancar la frontera francesa per evitar el contagi revolucionari. Godoy va decidir unir-se a la coalició militar europea en guerra contra França. Fou la Guerra Gran (1793-1795), que afectà sobretot Catalunya i el País Basc, a causa de: 1. El protagonisme de les classes populars a la Revolució Francesa. 2. El caràcter radical de moltes de les seves reformes i, 3.

La mort a la guillotina el 1793 del rei Lluís XVI i de la seva família, van conduir Del març del 1793 al febrer del 1794 les tropes espanyoles van avançar en territori francès, però a mitjan 1794 la contraofensiva francesa capgirà la situació i portà les tropes revolucionàries a envair l'Urgell, la Cerdanya i l'Empordà. L'enfrontament bèl·lic es va saldar amb la derrota de les tropes espanyoles, va comportar: Uns elevats costos econòmics La posterior signatura de la Pau de Basilea (1795) que va subordinar Espanya als interessos francesos.

A partir d'aquest moment, i especialment des de l'ascens al poder de Napoleó Bonaparte (1799), la política espanyola va vacil·lar entre el temor a França i l'intent de pactar-hi per evitar l'enfrontament amb el poderós exèrcit napoleònic, que estava en expansió arreu d'Europa. L'aliança amb França. Godoy es va decantar finalment per l'aliança amb França, que va derivar en una guerra contra la Gran Bretanya i va comportar la derrota de l'armada francoespanyola a Trafalgar que va suposar: 1. La pèrdua de gairebé tota la flota espanyola 2. La Hisenda es va veure privada dels recursos procedents de les colònies a conseqüència de la interrupció del comerç atlàntic. 3.

També la producció de teixits catalans es va veure greument afectada en perdre un dels seus mercats més importants. Godoy va recórrer a l'endeutament, a l'augment de les contribucions i a la desamortització de terres eclesiàstiques, amb la finalitat d'aconseguir recursos. Aquestes mesures van provocar una àmplia oposició. D'una noblesa i l'Església es van mostrar contràries a les reformes de Godoy, al qual ja havien rebut amb hostilitat per la seva condició de plebeu. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya El seu poder va augmentar el rebuig del fill primogènit del rei, Ferran, que temia veure's desplaçat per Godoy davant el seu pare.

Els impostos sobre la pagesia, tant els senyorials com els de l'Estat, van provocar el descontentament popular, que es veia incrementat per les epidèmies, la fam i l'escassetat. La incapacitat per resoldre aquesta situació va alimentar motins i revoltes, que responsabilitzaven Godoy de la greu situació de crisi. El motí d'Aranjuez. La situació es va deteriorar encara més quan, l'any 1807, Godoy, amb el consentiment de Carles IV, va signar amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau, que autoritzava els exèrcits francesos a entrar a Espanya per ocupar Portugal, aliada de la Gran Bretanya. Es pactaria un repartiment de Portugal entre França i Espanya i es crearia un principat per al mateix Godoy.

Els francesos van entrar a Catalunya el febrer del 1808 i la seva presència va provocar la irritació de la població, que no havia oblidat les destrosses de la Guerra Gran. El 18 de març del 1808 va esclatar un motí a Aranjuez, ciutat on hi havia els reis. El motí, amb participació popular, però dirigit per la noblesa palatina i el clergat, perseguia la destitució de Godoy i l'abdicació de Carles IV en el seu fill Ferran, al voltant del qual s'havien unit els opositors a Godoy. Els amotinats van aconseguir els objectius, però es va evidenciar una crisi profunda en la monarquia.

Davant d'aquesta situació, l'emperador va reafirmar la seva impressió sobre la feblesa de la monarquia espanyola i es va decidir definitivament envair Espanya, ocupar-ne el tron i annexionar el país a l'Imperi francès. Les abdicacions reials i la proclamació de Josep I Carles IV i Ferran VII van ser cridats per Napoleó a Baiona, on van abdicar en la persona de Napoleó Bonaparte. Napoleó va nomenar el seu germà, Josep, rei d'Espanya. Josep Bonaparte va jurar l'Estatut (carta atorgada) el 7 de juliol del 1808 i va esdevenir rei d'Espanya amb poc suport popular i la passivitat de la major part de l'administració borbònica, que va passar al seu servei.

El monarca es va proposar introduir a Espanya una sèrie de reformes per posar fi a l'Antic Règim: 1. Desamortització de part de les terres del clergat. 2. Desvinculació dels mayorazgos i de les terres de mans mortes 3. Legislació de la fi del règim senyorial. 4. Es va abolir la Inquisició 5. Es va iniciar la reforma de l'Administració. L'aixecament popular. A Espanya es va iniciar un alçament popular contra la presència francesa. El 2 de maig 1808, davant les notícies confuses que Ferran VII havia estat segrestat per Napoleó, el poble de Madrid es va alçar de manera espontània contra les tropes d'ocupació.

Malgrat que l'aixecament va ser durament reprimit per les tropes comandades pel general Murat, el seu exemple es va escampar per tot el país i la població es va rebel·lar contra l'invasor. La població va organitzar la defensa contra la invasió francesa i van sorgir Juntes d'Armament i Defensa, que reaccionaven davant el malestar o l'apatia de les classes privilegiades, Les Juntes van ser primer locals i aviat es van organitzar a escala provincial per reclamar l'acció de les autoritats i forçar la reunió d'una Junta Central que coordinés l'acció contra els francesos. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents.

Desfeta i redreçament de Catalunya L'exèrcit espanyol era insuficient per oposar-se a l'avançament dels francesos. La guerrilla (miquelets i sometents a Catalunya) i la resistència en els setges de les ciutats van impedir el progrés del domini francès. 2. La Guerra del Francès El desenvolupament de la guerra. En la Guerra del Francès hi podem diferenciar tres etapes: La resistència popular (1808). Les previsions de Napoleó auguraven una invasió fàcil i ràpida de la península Ibèrica. Així i tot, la resistència de ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona, van frenar l'avanç previst. Josep I a abandonar Madrid i va comportar el replegament francès al nord de l'Ebre.

L'ocupació francesa (1808-1812). Napoleó en persona es va desplaçar a Espanya la tardor del 1808 i va prendre Madrid i va dominar de gairebé tot el territori espanyol. A partir d'aleshores, la guerrilla va ser pràcticament l'única força de resistència a l'invasor. La derrota napoleònica (1812-1814). L'any 1812, el curs de la guerra va quedar afectat per la campanya que Napoleó va iniciar a Rússia i que el va obligar a retirar milers d'efectius de la Península.

Davant això, les tropes espanyoles, amb l'ajuda de la guerrilla i de l'exèrcit britànic comandades pel general Wellington, van aconseguir la victòria d'Arapiles (juliol del 1812), que va marcar un punt d'inflexió en el desenvolupament militar de la guerra. Josep I va abandonar definitivament Madrid, que va ser presa per Wellington el 12 d'agost. Incapaç de mantenir els dos fronts, Napoleó va decidir pactar la fi del conflicte amb els espanyols i permetre el retorn de Ferran VII (Tractat de Valençay). Cap al final del 1813, les tropes napoleòniques van començar a abandonar la Península. Les actituds enfront de l'ocupació francesa.

La invasió francesa i l'abdicació de la monarquia van obligar la societat espanyola a prendre posició enfront de la nova monarquia napoleònica. Podem diferenciar entre dues posicions principals: Els afrancesats: eren una minoria i hi havia nombrosos intel·lectuals, alts funcionaris i una part de l'alta noblesa, que van acceptar el nou monarca Josep Bonaparte i van participar en el seu govern. Procedien del despotisme il·lustrat, se sentien atrets pel programa reformista napoleònic. La derrota final de l'exèrcit va obligar una gran majoria a exiliar-se al final de la guerra. Els patriotes: era la denominació que agrupava el gruix de la població espanyola que es va oposar a la invasió.

En aquest bàndol, però, hi trobem posicions diferents: La major part del clergat i la noblesa, que resistia a l'invasor i dirigia la resistència, buscava la tornada a l'absolutisme sota Ferran VII, defensaven la tradició i la religió catòlica. Alguns sectors il·lustrats, especialment els liberals, veien en la guerra l'oportunitat de dur a terme una sèrie de reformes desitjades des de feia temps. Representats per Floridablanca o Jovellanos, volien que la victòria enfront dels francesos permetés la tornada de Ferran VII i convinar la monarquia tradicional juntament amb la modernització del país. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents.

Desfeta i redreçament de Catalunya La burgesia, els intel·lectuals i els sectors clarament liberals veien en la situació revolucionària creada per la guerra l'ocasió idònia per a la transformació de l'Antic Règim en un sistema liberal i parlamentari. Les seves aspiracions eren: La sobirania nacional. La divisió de poders La promulgació d'una constitució L'abolició dels privilegis estamentals i gremials. Gran part de la població, al marge de posicions ideològiques clares, va afrontar la guerra com un moviment de defensa contra un invasor estranger.

La majoria desitjava el retorn del monarca Ferran VII i defensava el restabliment de les prerrogatives i el poder de l'Església catòlica, encara que amb la seva actitud de rebel·lia contra la monarquia de Josep Bonaparte va prendre actituds revolucionàries. Els costos del conflicte bèl·lic. La guerra va ser llarga, d'una crueltat extrema i molt destructiva (devastació de terres, destrucció de ciutats, execucions de guerrillers...). Els contendents i les guerrilles s'aprovisionaven sobre el terreny mitjançant requises i les autoritats franceses van establir nous impostos. Va augmentar la mortalitat entre la població civil i la consegüent caiguda de la natalitat. En termes econòmics; 1.

Els camps de conreu van quedar devastats i la producció agrària va disminuir notablement 2. La indústria es va col·lapsar, i van arribar a desaparèixer sectors com el llaner de Castella, ja que les ovelles merines van ser sacrificades com a aliment. 3. També va afectar notòriament la indústria tèxtil catalana, que malgrat que era incipient, es trobava en una fase expansiva. 4. El comerç es va paralitzar i el transport va quedar afectat per la confiscació militar de bous, muls i cavalls. 5. El cost global va ser extraordinari i va provocar un deute públic inassumible. (20 vegades més que els ingressos) 3. Les Corts de Cadis La convocatòria de Corts a Cadis.

Davant de l'avenç de les tropes franceses, la Junta Central Suprema va traslladar-se d'Aranjuez a Sevilla i després a Cadis. Va organitzar una consulta al país i, davant l'enfonsament de l'Estat, va posar en marxa una convocatòria de Corts a Cadis, per a la qual caldria elegir els diputats que representarien la nació. Les respostes a la consulta assenyalaven els governs de Carles IV com a responsables de la situació, formulaven queixes i plantejaven la necessitat de reformes que limitessin el poder del monarca.

La Junta no va poder sobreposar-se a les derrotes militars i a la fustigació de sectors absolutistes, i el gener del 1810 va ser reemplaçada per una regència encapçalada pel bisbe d'Ourense, que va convocar la reunió de Corts. Finalment, uns 300 diputats de diferents llocs d'Espanya van aconseguir reunir-se el 24 de setembre del 1810 en el Teatro Cómico de la Isla de León (actual ciutat de San Fernando, Cadis) i celebrar la primera sessió de les Corts. A les primeres sessions, els liberals van obtenir un triomf important: 1. L'aprovació que les Corts fossin unicamerals i dipositàries de la sobirania nacional (exercissin el poder en representació dels ciutadans que formaven la nació.) 2.

Van acordar la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial). RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya 3. Van establir la llibertat d'impremta 4. Van reconèixer Ferran VII com a rei d'Espanya. Adquirien, doncs, un caràcter revolucionari, ja que trencaven amb la tradició de la sobirania reial i liquidaven els privilegis estamentals, perquè establien que tots els ciutadans eren iguals davant la llei i tenien els mateixos drets. La tasca de les Corts: abolir l'Antic Règim.

La tasca més important de les Corts va ser l'elaboració d'una nova constitució, que es va promulgar el 19 de març del 1812, dia de Sant Josep, per la qual cosa se la va conèixer popularment com "la Pepa". La Constitució contenia una declaració de drets del ciutadà: 1. Llibertat de pensament i d'opinió 2. Igualtat dels espanyols davant la llei 3. Dret de petició 4. Llibertat civil 5. Dret de propietat 6. Reconeixement de tots els drets legítims dels individus que formen la nació espanyola. L'estructura de l'Estat corresponia a una monarquia limitada basada en la divisió de poders i no pas en el dret diví. (Vegeu laboratori d'història).

Les Corts, també van aprovar una sèrie de lleis i decrets destinats a eliminar l'Antic Règim i a ordenar l'Estat com un règim liberal. Així, van procedir a la supressió dels senyorius jurisdiccionals, distingint-los dels territorials, que van passar a ser propietat privada dels senyors. També es va decretar l'eliminació dels mayorazgos i la desamortització de les terres comunals, amb l'objectiu de recaptar capitals per amortitzar deute públic. Es va votar l'abolició de la Inquisició, amb una forta oposició dels absolutistes i del clergat. La llibertat d'impremta, que feia referència a que la religió continuava sota el control de l'Església i condicionada per unes juntes de censura.

La llibertat de contractació, l'anul·lació dels gremis i la unificació del mercat. Els legisladors de Cadis van elaborar un marc legislatiu molt més avançat, però a la pràctica no va tenir gaire incidència La guerra va impedir l'aplicació efectiva del que s'havia legislat i el retorn de Ferran VII va frustrar l'experiència liberal i va conduir al retorn de l'absolutisme. 4.Ferran VII: el Sexenni Absolutista (1814-1820) El retorn de Ferran VII. Els liberals desconfiaven de la predisposició del monarca per acceptar el nou ordre constitucional. Per això, l'any 1814 van disposar que viatgés directament a Madrid per jurar la Constitució i acceptar el nou marc polític.

Ferran VII va témer enfrontar-se a aquells que durant sis anys havien resistit a l'invasor i va acatar-ne les condicions. Els absolutistes –noblesa i clergat– sabien que la tornada del monarca era la millor oportunitat per desfer l'obra de Cadis i tornar a l'Antic Règim. Es van organitzar ben de pressa per demanar la restauració de l'absolutisme (Manifest dels Perses) i van mobilitzar el poble perquè mostrés la seva adhesió al monarca. Ferran VII, segur ja de la feblesa del sector liberal, va anul·lar la Constitució i les lleis de Cadis i va anunciar la tornada a l'absolutisme mitjançant el decret del 4 de maig del 1814 (Decret de València).

Immediatament van ser detinguts o assassinats els principals dirigents liberals, mentre uns altres van fugir cap a l'exili. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya La tornada a l'Antic Règim. La monarquia va restaurar les institucions del règim senyorial i de la Inquisició. Es tornava l'Antic Règim, en un context internacional determinat per la derrota de Napoleó i el restabliment del vell ordre a Europa, amb el Congrés de Viena i la creació de la Santa Aliança, que garantia el dret d'intervenció militar en qualsevol país per frenar l'avançament del liberalisme.

A partir del 1815, Ferran VII i el seu govern van intentar refer un país perjudicat per la guerra. La pèrdua de població va ser molt gran a causa de la guerra, les fams i epidèmies. Els camps de conreu estaven destrossats o abandonats La producció agrícola era insuficient per proveir la població La ramaderia havia patit amb especial gravetat la guerra. La ruïna de l'agricultura va minvar la capacitat de consum dels pagesos i això es va notar en la demanda industrial i el comerç.

La Hisenda reial va entrar en fallida per la manca de recursos, especialment pel fet que la guerra a les colònies americanes va exigir enormes despeses militars i va impedir l'arribada de nous ingressos (impostos, metalls, productes, etc.). A això cal sumar-hi la disminució dels intercanvis, fruit de la interrupció del comerç transoceànic. L'augment de la desafecció social. Malgrat la repressió ferrandina, la guerra contra Napoleó havia canviat la mentalitat de molts grups socials. Les protestes pageses se succeïen entre la pretensió dels privilegiats de tornar a imposar les rendes senyorials i els delmes que s'havien deixat de pagar durant la guerra.

Els sectors adinerats, que havien comprat terres amb les desamortitzacions i havien romput erms, reclamaven que es respectés la propietat de les seves noves adquisicions. La llibertat de fabricació i de mercat havia permès el desenvolupament d'empreses i negocis més enllà de la rígida reglamentació gremial i la burgesia urbana preconitzava la llibertat d'indústria i de mercat. Els governs de Ferran VII van ser incapaços de donar resposta a aquests problemes: Redreçar la Hisenda Fer front als moviments independentistes de les colònies americanes.

Pronunciaments militars liberals, aldarulls a les ciutats i amotinaments pagesos van evidenciar el descontentament social i la fallida de la monarquia absoluta. Els pronunciaments liberals. La restauració monàrquica va tenir un caràcter excloent i va obligar els liberals a fugir cap a l'exili o a actuar en la clandestinitat. Les detencions i assassinats dels principals dirigents liberals els van obligar a organitzar-se en lògies maçòniques i altres societats secretes.

La maçoneria, que va arribar a Espanya al segle XVIII, va tenir en aquest període la màxima difusió, es va oposar a la restauració de l'absolutisme i combinava les idees il·lustrades i liberals amb rituals esotèrics del gust de l'època. El malestar de tots aquells antics guerrillers, que sense ser militars professionals, s'havien distingit en la Guerra del Francès. A la tornada de Ferran VII, molts van ser oblidats i relegats a càrrecs buits de poder i sense rellevància.

D'aquesta manera, es van produir pronunciaments constants per restablir la Constitució del 1812 i el govern liberal (el pronunciament era una acció liderada per caps militars, i amb suport civil a les ciutats amb l'objectiu d'enderrocar el govern i substituir-lo per un altre d'afí.) RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya Des del 1814 es van produir diversos pronunciaments encapçalats per comandaments liberals (Milans del Bosch i Espoz y Mina el 1814, Díaz Porlier el 1815, Milans, Lacy i Riego el 1817...), l'impulsat per Riego el 1820 va triomfar i va obrir pas a una nova etapa liberal.

5.El Trienni Liberal (1820-1823) L'1 de gener del 1820 va triomfar un pronunciament encapçalat pel coronel Riego al capdavant d'una companyia de soldats acantonats a Cabezas de San Juan (Sevilla), va recórrer Andalusia proclamant la Constitució del 1812. La passivitat de l'exèrcit, l'actuació de l'oposició liberal a les ciutats i la neutralitat dels pagesos van obligar el Rei a acceptar, el 10 de març, convertir-se en monarca constitucional. Les mesures reformistes. Es va formar un nou govern que va proclamar una amnistia, va permetre el retorn de liberals i afrancesats, i va convocar eleccions, que van ser guanyades pels liberals.

Les noves Corts van iniciar una important obra reformista amb l'objectiu principal de consolidar l'abolició de l'Antic Règim. Per fer-ho, es van prendre les mesures següents: Supressió dels senyorius jurisdiccionals, mayorazgos i vinculacions, cosa que va permetre liquidar el feudalisme al camp. Reforma eclesiàstica, que suprimia els convents i secularitzava els frares. Es va dur a terme una desamortització de terres del clergat regular, que van passar a l'Estat i van ser venudes a particulars en subhasta pública. Es pretenia limitar el poder de l'Església, aconseguir recursos per a la Hisenda i potenciar la producció agrària.

Reforma del sistema fiscal per fer augmentar els recursos de l'Estat i disminució del delme que cobrava l'Església. Eliminació dels gremis i aprovació de la llibertat d'indústria i de circulació de mercaderies, la qual cosa va afavorir el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial. Instauració de la Milícia Nacional, un cos de ciutadans armats format per classes mitjanes urbanes, amb l'objectiu de mantenir l'ordre públic i defensar el règim constitucional. Es va promulgar un primer Codi Penal (1822), es va reformar l'exèrcit (1821) i es va organitzar l'educació en tres graus (primari, secundari i universitari). Oposició i divisió del liberalisme.

Les reformes van suscitar l'oposició de la monarquia i dels absolutistes. Ferran VII havia acceptat el nou règim forçat per les circumstàncies i va paralitzar les lleis que va poder mitjançant el dret de vet que li atorgava la Constitució. Les reformes del Trienni, abolien els senyorius jurisdiccionals, però no facilitaven l'accés a la propietat de la terra i una efectiva rebaixa dels impostos per la pagesia. La noblesa tradicional i l'Església, perjudicades per la supressió del delme i els privilegis, i per la venda de béns monacals, van estimular les revoltes.

Van aconseguir capitalitzar part del descontentament de la pagesia i, el 1822, es van alçar partides reialistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el Maestrat. Els rebels van establir la capital a Cervera i en el moment de la seva màxima expansió, l'any 1823, es va formar una regència absolutista a la Seu d'Urgell. La insurrecció va ser derrotada per l'exèrcit liberal dirigit per Espoz y Mina, però evidencià el fracàs de la política liberal envers una bona part de la pagesia i el seu suport a l'absolutisme. Les dificultats també van donar lloc a enfrontaments entre els mateixos liberals, que es van dividir en: RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents.

Desfeta i redreçament de Catalunya Els moderats (o doceañistes), que van governar fins al 1822. Eren partidaris de reformes més moderades, que no provoquessin conflictes amb el rei i els estaments privilegiats. Els exaltats, en bona part organitzats en societats patriòtiques. Defensaven el ple desenvolupament de la Constitució i l'aplicació de reformes radicals més pròximes a les classes mitjanes i populars. La intervenció militar de la Santa Aliança. Les demandes d'ajuda de Ferran VII a la Santa Aliança van donar lloc a la formació d'un exèrcit francès, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va travessar els Pirineus el 1823 per restablir l'ordre tradicional.

La resistència de l'exèrcit liberal va ser escassa i no va haver-hi intervenció popular ni ajuda britànica. Després de l'ocupació, es va nomenar un Consell de Regència i Ferran VII va recuperar la seva condició de monarca absolut (octubre del 1823). Un nou govern absolutista va derogar les normes i decrets promulgats durant el Trienni i va iniciar la persecució dels liberals. 6. La independència de les colònies americanes Els anhels d'independència.

Al llarg del segle XVIII, la burgesia criolla (descendents d'espanyols nascuts a Amèrica) havia incrementat la seva riquesa gràcies a la reactivació del comerç i l'explotació de nombroses plantacions (cafè, sucre, tabac, etc.), en les quals ocupaven mà d'obra esclava d'origen africà. Aquesta burgesia criolla, pròspera i instruïda, van difondre les idees d'emancipació de la metròpoli van prendre forma i es van forjar la idea d'independència. Aquests anhels eren provocats pel tracte discriminatori que es donava als criolls en els càrrecs colonials, pel sotmetiment a forts impostos i càrregues i pel control que exercia Espanya en l'economia, i essencialment, en el comerç.

L'exemple dels Estats Units va ser crucial per mostrar que era possible enfrontar-se a la metròpoli i assolir la victòria. A més, la Gran Bretanya, desitjosa de controlar el mercat americà, va donar suport als moviments independentistes. Les fases del procés. El procés d'independència es va desencadenar davant el buit de poder creat a Espanya per la invasió francesa del 1808 i es va desenvolupar en dues fases successives: Les primeres revoltes (1808-1814). Els criolls van optar per no sotmetre's a l'autoritat de Josep Bonaparte i van crear Juntes que, a imitació de les espanyoles, van assumir el poder als seus territoris.

Moltes de les Juntes es van negar a acceptar l'autoritat de la Junta Suprema i, cap al 1810, es van declarar autònomes respecte a les decisions de la metròpoli. 1. Al virregnat de la Plata, José de San Martín va proclamar, el 1810, la independència de la República Argentina. 2. A Veneçuela, la rebel·lió va estar impulsada per un altre gran líder de la independència americana, Simón Bolívar. 3. A Mèxic, s'hi van aixecar Hidalgo i Morelos. La rebel·lió generalitzada (1816-1824). Finalitzada la guerra hispanofrancesa, el govern de Ferran VII va aspirar a sufocar la rebel·lió amb un exèrcit de 10 000 homes. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents.

Desfeta i redreçament de Catalunya Durant els anys següents, la intransigència de la monarquia respecte a l'autonomia de les colònies va ajudar al creixement i l'expansió del moviment alliberador. Els problemes de les noves repúbliques. Les noves repúbliques independents van haver de fer front als problemes econòmics i socials en la societat de l'Amèrica hispana: El somni de Simón Bolívar d'aconseguir una Amèrica unida, poderosa i solidària, es va mostrar impossible. Els interessos dels cabdills locals, de les burgesies comercials i dels grans terratinents, van conduir a innombrables guerres i al fraccionament en moltes repúbliques.

Els criolls, que havien dirigit el moviment d'independència, van oblidar els interessos de la gran majoria de la població indígena o negra, la qual cosa va donar lloc a profundes desigualtats socials. La dependència econòmica de la Gran Bretanya i els Estats Units va substituir el domini espanyol. Els britànics van controlar el comerç, van convertir els nous països en un ampli mercat per als seus productes i van influir en les seves lleis i en els seus governs. Els Estats Units van formular el 1823 l'anomenada doctrina Monroe ("Amèrica per als americans"), que convertia el subcontinent en "territori preferent" dels Estats Units. 7.

La Dècada Ominosa i la crisi successòria (1823-1833) Les dificultats del reformisme. El retorn a l'absolutisme va anar acompanyat d'una gran repressió de l'oposició i d'alguns intents fracassats d'insurreccions liberals. Es va crear un cos militar (els voluntaris reialistes) encarregat de la persecució del liberalisme. Es va depurar l'Administració i l'exèrcit de presumptes liberals i es van crear comissions de vigilància i control per sancionar els desafectes.

En l'àmbit polític, la monarquia rebutjava qualsevol intent reformista pel temor de l'auge del liberalisme Es va proposar una amnistia per superar la conjuntura de violència i una tímida reforma de la Hisenda per augmentar els ingressos. La fallida econòmica i els intents de reforma. A partir del 1825, davant la gravetat dels problemes econòmics: El dèficit de la Hisenda La pèrdua de les colònies americanes La caiguda del comerç. El govern va adoptar posicions obertes a la col·laboració amb el sector moderat de la burgesia.

El ministre d'Hisenda, López Ballesteros, va impulsar algunes reformes: Va establir els pressupostos anuals de l'Estat amb doble partida d'ingressos i despeses per pal·liar el deute. En canvi, no va afrontar la reforma fiscal, atès que era impossible augmentar la recaptació sense tocar els privilegis fiscals de la noblesa, principal suport del monarca. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya Va establir un Codi de Comerç, que facilitava els intercanvis i la creació de societats industrials i d'inversió.

A partir de l'endeutat Banc de San Carlos, va crear el Banc de San Fernando, que rebia els ingressos de l'Estat i al qual es va atorgar el monopoli de l'emissió de moneda. El canvi d'orientació política va ser mal vist pel sector més conservador i tradicionalista de la Cort, la noblesa i el clergat, ja descontents perquè Ferran VII no havia reposat la Inquisició ni perseguit amb prou ferotgia els liberals. A Catalunya, el 1827, hi va haver de nou un aixecament de partides reialistes (els malcontents o agreujats) que defensaven el retorn als costums i furs tradicionals.

A la cort, aquest sector es va agrupar al voltant de Carles Maria Isidre, germà del rei i previsible successor, atès que Ferran VII no tenia descendència. La situació econòmica a Catalunya. La pèrdua de les colònies americanes va tenir conseqüències econòmiques per Catalunya. L'enfrontament amb Anglaterra i la Guerra del Francès ja havien paralitzat les exportacions a Amèrica i molts catalans establerts allí retornaren a Catalunya. El retorn d'indians, amb capitals repatriats, va significar un bon impuls econòmic. La indústria cotonera se'n va beneficiar, però també es va invertir en terres, que van impulsar la modernització del camp català.

A partir d'aleshores la principal destinació de les exportacions catalanes van ser les Antilles, especialment Cuba. El conflicte dinàstic. L'any 1830, el naixement d'una filla del rei, Isabel, va donar lloc a un greu conflicte en la successió al tron. La llei sàlica, implantada per Felip V a Espanya, impedia l'accés al tron a les dones, però Ferran VII, va promulgar la Pragmàtica Sanció, que derogava la llei sàlica i obria el camí al tron a la seva filla, Isabel II. Els partidaris de Carles Maria Isidre (carlins) es van negar a acceptar la nova situació. No es tractava només d'una disputa sobre la legitimitat de successió, sinó que amagava un enfrontament entre dos models de societat.

Al voltant de Carles Maria Isidre s'agrupaven les forces partidàries de l'Antic Règim, els oposats a qualsevol forma de liberalisme. Maria Cristina va comprendre que, si volia salvar el tron per a la seva filla, havia de buscar suports en els sectors més pròxims al liberalisme. Nomenada regent mentre durés la malaltia del rei, va formar un nou govern de caràcter reformista, va decretar una amnistia que va suposar la tornada de 10 000 exiliats liberals i es va preparar per enfrontar-se als carlins. El 1833, Ferran VII va morir, reafirmant en el seu testament la seva filla Isabel, de tres anys, com a hereva del tron, i nomenant regent Maria Cristina fins a la majoria d'edat de la seva filla.

El mateix dia, Carles Maria Isidre es va proclamar rei, fet que va provocar un aixecament absolutista al nord d'Espanya. Va ser l'inici de la primera guerra carlina. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya Tema 3. La construcció de l'estat liberal centralista (1833-1874) 1. La primera guerra carlina (1833-1840) Dues opcions enfrontades. L'any 1833, els sectors absolutistes partidaris de Carles Maria Isidre, van iniciar una insurrecció armada, que va derivar en una guerra civil. No va ser només una qüestió dinàstica, sinó un conflicte de gran contingut social i ideològic.

Els carlins s'agrupaven ideològicament sota el lema Déu, Pàtria i Rei, que representava els interessos del legitimisme absolutista (Altar i Tron) La preeminència social de l'Església, el manteniment de les estructures econòmiques de l'Antic Règim i la conservació d'un sistema foral particularista enfront de la centralització política liberal. La revolta es va desplegar per zones rurals del País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i València i tenir el suport social de sectors contraris al liberalisme: 1. Membres del clergat 2. Part de la petita noblesa agrària 3. Oficials reaccionaris de l'Exèrcit 4. Artesans arruïnats i pagesos arrendataris. 5.

Part de la pagesia es va unir al carlisme pel temor de veure's expulsats de les seves terres per la reforma de la propietat i els nous impostos estatals. La causa isabelina va tenir el suport; 1. L'alta noblesa, dels funcionaris reformistes 2. Un sector de la jerarquia eclesiàstica. 3. La burgesia i els sectors populars (participació en la Milícia Nacional) El conflicte també va presentar una dimensió internacional en una Europa dividida entre absolutistes i liberals: Els carlins van tenir el suport de potències contrarevolucionàries com Rússia, Prússia, Àustria i Nàpols. Els liberals van rebre l'ajuda de França i el Regne Unit amb les quals van signar la Quàdruple Aliança del 1834.

El desenvolupament del conflicte. Carles Maria Isidre va reivindicar els seus drets dinàstics en el Manifest d'Abrantes, poc després de la mort del seu germà, i no van trigar a produir-se insurreccions armades. Els carlins es van fer forts a les zones muntanyoses de Navarra, el País Basc i Catalunya i també a zones aïllades de València i Aragó, on van organitzar els seus efectius en partides armades. L'any 1834, Carles Maria Isidre es va instal·lar a la zona carlina i va aconseguir organitzar un petit Estat i formar un exèrcit comandat per Zumalacárregui. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents.

Desfeta i redreçament de Catalunya La guerra es va desenvolupar en les etapes següents: Entre el 1833 i el 1835, es va produir l'estabilització i avançament de l'exèrcit carlí, fins a la mort del general Zumalacárregui A Catalunya, els carlins van aconseguir controlar bona part de la territori interior (Solsonès, Lluçanès i Berguedà) i de la muntanya tortosina,. Allà van enllaçar amb les partides de Ramon Cabrera, que actuava a la zona del Maestrat i del Baix Aragó i va va aconseguir reunir un exèrcit de més de 15 000 homes.

Entre el 1835 i el 1837, aprofitant el moment més crític de la regència, els carlins van organitzar expedicions militars per trencar el seu aïllament,a El 1837, una expedició reial encapçalada per Carles d'Àustria va arribar, després de passar per Aragó i Catalunya, a les portes de Madrid amb la intenció de pactar amb la regent, però va ser repel·lida per les tropes liberals. En totes dues expedicions, va quedar palès el poc suport de la població civil amb què comptaven fora de les seves zones d'influència. De nou, va fracassar un intent de prendre Bilbao gràcies a la victòria del general isabelí Baldomero Espartero a la batalla de Luchana.

Entre el 1837 i el 1839 es va desenvolupar l'ofensiva isabelina sota el comandament d'Espartero, que va constatar la feblesa del carlisme i l'escissió carlina entre els transaccionistes de Maroto i els intransigents o apostòlics de Cabrera. A Catalunya, cap al 1838 els liberals van anar recuperant ciutats com Ripoll i Solsona i es va fer evident la impossibilitat d'un triomf carlí. Finalment, Maroto va acordar amb Espartero la signatura del Conveni de Vergara el 1839. L'acord preveia el manteniment dels furs a les províncies basques i Navarra, així com la integració de l'oficialitat carlina en l'exèrcit reial.

A partir del 1839, només les partides de Cabrera van continuar resistint a la zona del Maestrat fins que van ser derrotades el 1840, fet que va suposar la retirada cap a França i l'exili del pretendent carlí. Conseqüències de la guerra. Les conseqüències de la guerra es poden dividir en: Demogràfiques. El nombre de morts va ser molt elevat, amb episodis de crueltat en forma de represàlies i venjances que van sembrar el terror en la població. Polítiques. La guerra va consolidar la divisió del liberalisme espanyol en moderats i progressistes i, al mateix temps, va situar en el lideratge els militars que van protagonitzar els principals pronunciaments del període fins al 1874. Econòmiques.

La guerra va incrementar el deute, va condicionar els objectius de la desamortització i va dificultar el desenvolupament industrial. 2 El procés de la revolució liberal (1833-1843) El règim de l'Estatut Reial. Davant la insurrecció carlina, la regent Maria Cristina i el Consell de govern, van concedir una amnistia als liberals i, al mateix temps, van buscar un acord dinàstic. En realitat, pretenien mantenir la línia política anterior i "sense innovacions perilloses". RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents.

Desfeta i redreçament de Catalunya L'any 1834, però, amb un país en guerra i amb la necessitat de sumar suports, la regent va haver d'acceptar la inclusió en el govern de liberals moderats i promulgar un Estatut Reial. Es tractava d'una carta atorgada per formar unes Corts estamentals amb dues cambres que no tenien atribucions legislatives, sinó un caràcter consultiu i subordinat al monarca. El sufragi es limitava a una minoria de la població (0,15%), que pagava una contribució estipulada o reunia determinades capacitats.

Aquest sistema polític va consolidar la divisió entre liberals moderats, partidaris d'unes reformes molt limitades, i liberals progressistes, defensors de recuperar l'obra legislativa de les Corts de Cadis. Al mateix temps, els atacs carlins a poblacions, l'increment del deute i el malestar social, accentuat per l'epidèmia de còlera del 1834, van derivar en crítiques a la inacció del govern i en una animadversió popular cap al clero regular, acusat de connivència amb els carlins. Els sectors progressistes apostaven pels canvis. L'accés dels progressistes al poder. El detonant final de la crisi del règim de l'Estatut van ser les revoltes ciutadanes de l'estiu del 1835.

Les bullangues van començar a Reus i es van estendre a Barcelona i a altres indrets de Catalunya i de la resta d'Espanya (Saragossa, València, Màlaga, Madrid...). Van comportar: 1. La crema de convents 2. L''atac a les autoritats impopulars,. 3. L'incendi de fàbriques, com el Vapor Bonaplata de Barcelona, que anticipava la nova conflictivitat industrial. El malestar va propiciar de nou la formació de juntes revolucionàries de signe progressista, com la de Barcelona, que a la pràctica va assumir el govern del Principat. Les juntes reclamaven canvis reals i la reactivació del programa de reformes del 1812 i el 1823.

Per eixamplar el suport liberal i establir l'autoritat i l'ordre públic, la regent va nomenar un nou govern, encapçalat per un liberal progressista, Juan Álvarez Mendizábal. 1. El primer objectiu era militar, derrotar el carlisme, i, per això, va convocar una lleva de 100 000 homes. 2. El segon era polític, transformar l'Estat en un sentit liberal i, per tant, calia reformar l'Estatut Reial. 3. El tercer, econòmic, implicava impulsar una reforma agrària amb l'aprovació dels decrets de desamortització de terres eclesiàstiques i la supressió de les congregacions religioses.

L'ambiciós programa de canvis va provocar que Maria Cristina, arran de les veus contràries a les mesures, destituís Mendizábal i donés el govern als moderats. Per als progressistes, aquesta decisió suposava un retorn al punt de partida i, l'estiu del 1836, es va iniciar a Andalusia un ampli moviment revolucionari a favor de la Constitució del 1812. Les revoltes i motins, amb la consegüent formació de juntes, es van estendre per tota la Península i un motí va obligar la regent a acceptar la Constitució del 1812. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents.

Desfeta i redreçament de Catalunya El progressista Calatrava va ser convocat a formar govern, amb Mendizábal com a ministre d'Hisenda. El desmantellament de l'Antic Règim. Durant el curt període de temps dels governs progressistes de Mendizábal (1835-1836) i Calatrava (1836-1837) es van desmantellar les estructures econòmiques de l'Antic Règim i es va implantar un règim liberal, constitucional i una monarquia parlamentària. El nou govern va convocar eleccions, que van donar una majoria progressista.

Les noves Corts van redactar una nova Constitució (1837), més breu que la del 1812 Tots aquests canvis tenien l'objectiu que la Constitució fos acceptada per les diferents opcions liberals (progressistes i moderats). La Constitució del 1837 reunia els principis bàsics del progressisme: La sobirania nacional. Una àmplia declaració de drets dels ciutadans i alguns principis moderats La introducció d'una segona cambra de designació reial (el Senat) La sobirania compartida, la concessió d'amplis poders a la Corona El finançament del culte catòlic.

Un sufragi restringit als més grans de 25 anys que paguessin una renda mínima de contribució, la qual cosa va permetre ampliar el dret a vot al 2,4% de la població.(sufragi censatari) La Constitució especificava que les colònies serien governades per lleis d'excepció, al marge de la Constitució, i es va donar cobertura al lucratiu negoci esclavista cubà. La liberalització del sistema econòmic.

El nou sistema liberal va impulsar una reforma agrària (noves relacions de treball i mercat capitalistes i impulsar la propietat privada) Els components essencials de la reforma agrària van ser aquests tres: L'abolició dels senyorius, ja iniciada a les Corts de Cadis, va eliminar definitivament la jurisdicció senyorial i va afavorir que la terra passés en mans dels antics senyors com a propietat privada. La desvinculació de mayorazgos va permetre que la noblesa pogués vendre lliurement les terres que fins aleshores estaven unides a perpetuïtat a una família o institució.

La desamortització de béns del clero regular (1836) i secular (1841) va ser precedida de la dissolució dels ordes religiosos, excepte els dedicats a l'ensenyament i a l'assistència sanitària, i el seu patrimoni va ser confiscat per l'Estat. Els béns nacionalitzats van ser venuts en subhasta pública i adquirits amb diners o amb vals de deute públic. La desamortització, inspirada per Mendizábal, perseguia tres objectius: 1. Obtenir recursos per proveir l'exèrcit liberal 2. Disminuir el dèficit d'Hisenda 3. Forjar una nova classe de propietaris defensors del règim liberal. Aquest procés es va completar amb: 1. L'abolició dels delmes: 2.

Abolició dels privilegis de la Mesta i dels gremis, que van consolidar la llibertat de contractació i la llibertat d'indústria. 3. L'eliminació de les duanes interiors va establir la llibertat de comerç, que va afavorir la creació d'un mercat nacional. RESUM SEGLE XIX (POLÍTICA) Tema 1. L'Espanya del vuit-cents. Desfeta i redreçament de Catalunya La tornada al poder dels moderats (1837-1840). Aprovada la Constitució, es van convocar noves eleccions (octubre del 1837), que van guanyar els moderats.

va durar fins al desembre del 1840, es van establir alguns dels principis liberalisme moderat: El recurs permanent a suspendre el funcionament de la Constitució, Governar de manera autoritària mitjançant decrets Restringir les llibertats ciutadanes. Es va frenar la desamortització Es va pretendre limitar la llibertat de premsa Disminuir el pes de la Milícia Nacional. Van existir sempre dos models enfrontats pel que fa a la concepció del govern municipal: 1. Electiu, el progressista 2. Centralista, el moderat. El caciquisme era molt important.

En aquest context, els progressistes es van sentir expulsats del sistema i el 1840 van reiniciar un nou cicle de revoltes ciutadanes que van provocar la formació de juntes revolucionàries en ciutats com Madrid o Barcelona. La regència d'Espartero (1840-1843). Espartero va dissoldre les juntes i va convocar eleccions que van donar la majoria als progressistes. S'havia de resoldre si la regència seria única o de tres persones, com defensaven bona part dels progressistes. Espartero va optar per la regència única i va governar amb un marcat personalisme que el va aïllar de sectors progressistes crítics amb la seva gestió.

L'any 1841, es va produir un moviment militar contra Espartero liderat per O'Donnell, que va acabar amb el fallit intent d'assalt al palau i la repressió d'alguns dels generals participants. La regència inicialment va permetre: 1. Un impuls de les llibertats, l 2. L'auge de la premsa amb publicacions, fins i tot, de caràcter republicà 3. Un incipient associacionisme obrer. 4. Es va reactivar la venda de béns del clero (regular i secular) a…