Resistències a la Democratització Política i Social a Espanya (1902-1931)

I 6 flashcards i 4 preguntes més al document.

Text del document

Unitat 8: les resistències a la democratització política i social 1. El reformisme conservador i la Setmana Tràgica El relleu generacional en el lideratge polític Durant el regnat d'Alfons XIII, que comença amb la seva majoria d'edat l'any 1902, Espanya va viure una etapa marcada per la crisi del sistema de la Restauració. El rei va adoptar una actitud intervencionista en la política i es va mostrar cada vegada més proper al militarisme, cosa que va afeblir la seva imatge com a monarca constitucional i va desgastar encara més les institucions del règim.

En aquest context, es va produir el relleu generacional: la desaparició de les figures polítiques clàssiques del torn (Cánovas i Sagasta) va donar pas a una nova generació de dirigents com Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal). Aquests polítics van intentar dur a terme reformes regeneracionistes per revitalitzar el sistema, tal com també apuntes als teus esquemes. Tot i així, la falta d'un lideratge sòlid i les divisions dins dels partits del torn van provocar una creixent inestabilitat política.

Paral·lelament, es va enfortir una oposició molt diversa: republicanisme, socialisme, nacionalismes perifèrics (especialment a Catalunya) i un moviment obrer cada vegada més radicalitzat. Aquesta combinació va generar tensions constants i un clima de conflictivitat social. Finalment, la incapacitat del sistema per democratitzar-se i integrar les demandes socials va conduir a la seva crisi definitiva l'any 1923, quan el desgast del règim i la inestabilitat política van facilitar el cop d'estat de Primo de Rivera. La revolució "des de dalt" de Maura Després del fracàs del seu projecte regeneracionista, Antoni Maura va accedir al poder al 1903.

Entre els anys 1907 i 1909 va crear un nou govern anomenat "govern llarg", que va interpretar un intent reformista impulsat pels conservadors. Maura va projectar la revolució des de dalt, és a dir, un conjunt de canvis des del poder/sistema bipartidista per esfortir l'Estat, evitar el col·lapse i una revolució violenta des de les classes més humils. El caciquisme va disminuir i va proposar reformes socials i exigia més independència de l'executiu enfront de la Corona. Algunes reformes van ser: La Llei electoral del 1907: volia reduir el caciquisme i fer les eleccions més netes. Va introduir el vot obligatori i més controls durant els processos electorals.

Tot i que va modernitzar una part del sistema, no va acabar completament amb el frau electoral. Llei d'administració local: pretenia modernitzar i professionalitzar ajuntaments i diputacions per fer-los més autònoms i eficients. Maura volia que el govern local fos la base de la regeneració política i que pogués oferir millors serveis als ciutadans. Lleis socials: la creació del Instituto Nacional de Previsión 1908 va ser el primer pas cap a un sistema de seguretat social. Gestionava assegurances de malaltia, invalidesa i vellesa i buscava millorar les condicions dels treballadors en un context de creixent moviment obrer.

1 Lleis proteccionistes agràries i en la industria: Maura va aplicar mesures per protegir la indústria i l'agricultura espanyola, com aranzels i millores en el món rural. L'objectiu era enfortir l'economia nacional i donar estabilitat al camp. El reformisme liberal de Canalejas El Partido Liberal, dirigit per José Canalejas, volia modernitzar la política i la societat d'Espanya entre 1910 i 1912. Volien fer canvis per ajudar la gent i limitar el poder de l'Església. Algunes de les seves accions van ser: Volia separar l'Església de l'Estat i limitar els nous ordes religiosos amb la creació de la "Llei del Candado" (1910).

Substituir un impost per un altre que afectava les persones riques, les quals també van expressar el seu descontentament. La llei del reclutament (1912), feia que el servei militar fos obligatori en temps de guerra, però permetre que alguns paguessin per fer menys servei. Lleis de millores de condicions laborals, com prohibir que les dones treballessin de nit, però van reprimir les vagues. Canalejas també volia ajudar les regions, com Catalunya, i va fer la Llei de mancomunitats que permetia unir diputacions per gestionar serveis. Aquesta llei es va aprovar el 1914 i va crear la Mancomunitat de Catalunya.

A més, per resoldre problemes al Marroc, Espanya va fer accions militars i va preparar un nou tractat el 1912. 2. La mancomunitat de catalunya La Mancomunitat de Catalunya va ser la primera institució d'autogovern des de 1914. Va ser el resultat entre el acord de la Lliga Regionalista el govern liberal i regeneracionista de José Canalejas. El procés de formació El procés de creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser llarg i complex. En primer lloc, es va iniciar quan els polítics catalanistes, amb la voluntat de modernitzar el país, van accedir a responsabilitats dins les institucions públiques.

Aquests dirigents eren conscients de la necessitat de millorar les infraestructures, l'ensenyament i la promoció de la cultura catalana. En aquest context, l'any 1907 Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació de Barcelona, fet que va permetre impulsar iniciatives culturals rellevants, com la creació de l'Institut d'Estudis Catalans. Posteriorment, l'any 1914, la Biblioteca de Catalunya va obrir les seves portes al públic, contribuint a la difusió cultural. D'altra banda, el 1911 la Diputació de Barcelona va proposar la unió de les quatre diputacions catalanes, proposta que inicialment va ser acceptada pel govern de Madrid.

Tanmateix, després de l'assassinat de Canalejas l'any 1912, el Senat va bloquejar el projecte. Finalment, el 1913, un nou govern va autoritzar la mancomunació de les diputacions per a la gestió de competències administratives, fet que va permetre avançar cap a la constitució de la Mancomunitat. 2 La constitució de la Mancomunitat La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'abril de 1914. Al capdavant de la institució hi havia un president, Enric Prat de la Riba, assistit per un consell format per vuit membres.

Aquesta organització tenia com a funció coordinar l'acció de les quatre diputacions catalanes; tanmateix, no disposava de competències pròpies ni de recursos econòmics addicionals més enllà dels que ja gestionaven les diputacions. A més, el govern central mantenia la potestat de suspendre o dissoldre la Mancomunitat en qualsevol moment, atès que es tractava únicament d'un organisme de caràcter administratiu. En aquest marc, la Lliga Regionalista va exercir un paper polític predominant i va orientar l'actuació de la institució cap a la modernització econòmica i la promoció de la cultura catalana.

Pel que fa a la presidència, la Mancomunitat va estar dirigida successivament per tres presidents: Enric Prat de la Riba fins a l'any 1917, Josep Puig i Cadafalch fins al 1923 i, finalment, Alfons Sala fins al 1925, any en què la dictadura de Primo de Rivera va decretar la dissolució de la institució. L'obra de la Mancomunitat La Mancomunitat va seguir les idees de la Diputació de Barcelona i va dur a terme dues actuacions importants: en primer lloc, va crear serveis públics per ajudar l'economia; en segon lloc, va promoure la llengua i la cultura catalanes mitjançant un pla cultural i educatiu.

Tot i això, va tenir dificultats econòmiques, ja que no va disposar de diners fins al 1918, i va existir durant poc temps. Per ajudar l'economia, la Mancomunitat va millorar les carreteres i els serveis telefònics, que es van estendre als pobles petits entre el 1916 i el 1921. A més, va modernitzar l'agricultura mitjançant la creació d'escoles per a tècnics agraris i el foment del treball cooperatiu. En l'àmbit de la cultura i l'ensenyament, va crear les Biblioteques Populars, les Escoles Experimentals i els Estudis Normals per impulsar la llengua i la cultura catalanes.

En aquest context, Pompeu Fabra va tenir un paper clau en la unificació de l'ortografia catalana i va publicar un diccionari. També es va tenir cura del patrimoni cultural mitjançant museus i monuments. A més, es van introduir noves maneres d'ensenyar, com els mètodes de Maria Montessori, i es van crear escoles per formar futurs treballadors en la indústria i el comerç. L'objectiu era preparar professionals per a Catalunya. 3. l'enfortiment de l'oposició Republicanisme El republicanisme era un grup que s'oposava al govern i era molt important. L'any 1903, es va crear Unión Republicana per unir diferents grups republicans amb Nicolás Salmerón.

A les eleccions de 1903 i 1905, van guanyar en ciutats grans com Barcelona, on Alejandro Lerroux va començar a ser conegut. Unión Republicana va intentar treballar amb altres grups de Catalunya, València i Galícia, i el 1907 es va unir a Solidaritat Catalana. Però alguns membres, liderats per Lerroux, no estaven d'acord i van formar el Partido Republicano Radical el 1908, el qual era demagògic i tenia un llenguatge 3 revolucionari. També, era anticlerical, antiburgès i anticatalanista i tenia el suport dels emigrants a Catalunya. L'any 1912, va aparèixer un nou partit, el Partido Reformista, creat per Melquíades Álvarez i Gumersindo de Azcárate, que volia fer la política més democràtica.

També hi havia Vicent Blasco Ibáñez a València, que va crear un moviment republicà anomenat blasquisme. Moviment Obrer El moviment obrer presentava dues grans tendències: els socialistes i els anarquistes. El socialisme era una força en ascens gràcies a l'organització i a la presència creixent en zones industrials com Biscaia, Madrid i Astúries. Els principals líders socialistes eren Pablo Iglesias, Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro.

El PSOE va anar abandonant progressivament el seu aïllament polític i, l'any 1910, va participar en la coalició republicanosocialista, amb la qual va obtenir 27 escons i va aconseguir que un socialista entrés per primera vegada al Congrés, Pablo Iglesias. Paral·lelament, la UGT , dirigida també per Largo Caballero, augmentava la seva influència entre els obrers i es consolidava com el gran sindicat socialista. A partir de 1917, el PSOE va viure un intens debat intern arran de la Revolució Russa i de la possibilitat d'integrar-se a la Internacional Comunista (la Comintern).

El rebuig final a aquesta adhesió va provocar una escissió el 1921, de la qual va sorgir el Partit Comunista d'Espanya (PCE), que representava la línia més propera al comunisme internacional. L'anarquisme és un moviment especialment important a la Catalunya industrial i també entre els obrers i jornalers del sud d'Espanya. Aquest moviment va impulsar la creació de Solidaritat Obrera, que més endavant va evolucionar fins a la formació de la CNT l'any 1910, el primer gran sindicat anarquista.

Un dels seus principals líders va ser Salvador Seguí, conegut com "el noi de sucre", que esdevingué una figura fonamental del sindicalisme anarquista i que finalment va ser assassinat durant el període del pistolerisme. La CNT tenia diversos objectius principals: Presència a les empreses, és a dir, ser capaç d'organitzar i introduir representants obrers dins dels centres de treball. Apoliticisme, que significa no participar en el sistema polític ni en les eleccions. Acció revolucionària, incloent l'ús de la violència si era necessari per transformar la societat. Unitat sindical, ja que fins aleshores existien sindicats separats per cada empresa; la CNT proposava el sindicat únic.

Aquesta política es va posar en pràctica durant la Vaga de la Canadenca el 1919. Gràcies a una sèrie de reivindicacions obreres, es va aconseguir la jornada laboral de 8 hores i un augment salarial. La resposta del govern i de la patronal va ser dura: es van crear els sindicats lliures, que no seguien les directrius de la CNT, i es van organitzar grups d'acció violenta (pistolers) per intimidar els líders anarcosindicalistes. La patronal també utilitzava mesures com el locaut (vaga patronal) i les llistes de la fam per castigar els treballadors organitzats.

4 Tot això va desembocar en el fenomen del Pistolerisme (1918-1923), durant el qual Barcelona va viure un clima de forta violència política i social, amb enfrontaments continus entre el sindicat únic de la CNT i els sindicats lliures. 4. Les crisis de la Restauració Crisi del civilisme L'any 1905, uns militars van assaltar la revista Cu-cut! com a reacció a un acudit que consideraven ofensiu. Davant d'aquest incident, el govern va prendre mesures dràstiques: va ordenar el tancament de la revista i també del diari La Veu de Catalunya, i, a més, va aprovar una nova legislació: La Llei de Jurisdiccions, que establia que qualsevol ofensa contra l'exèrcit es consideraria extremadament greu.

Tot i això, aquesta normativa va generar un gran malestar entre diversos sectors de la societat, que la consideraven injusta i repressiva. Com a resposta, es va formar un moviment polític denominat Solidaritat Catalana, amb l'objectiu de presentar-se a les eleccions de 1907. Aquest grup pretenia no només derogar la nova llei sinó també aconseguir una major autonomia per a Catalunya i presentaven un programa comú: "el programa de Tívoli". Inicialment, la iniciativa va obtenir un èxit considerable, guanyant nombroses eleccions; tanmateix, les divergències internes sobre diverses qüestions van provocar tensions i divisions entre els seus membres.

Finalment, els esdeveniments dramàtics coneguts com la Setmana Tràgica van precipitar la dissolució definitiva del grup. La Setmana Tràgica A començaments del segle XX, Espanya va iniciar la seva presència al nord d'Àfrica, especialment en una zona del Marroc, després de la Conferència d'Algèciras de 1906, que establia els criteris internacionals per a la colonització de la regió. L'objectiu principal d'Espanya era explotar els recursos naturals i consolidar la seva influència després de la derrota a la guerra contra els Estats Units de 1898, que havia minvat el prestigi del país.

No obstant això, la presència espanyola va topar amb l'oposició de les tribus berbers del Rif, que van resistir l'ocupació i van atacar les tropes enviades per Madrid. Davant d'aquesta resistència, el govern va enviar més soldats, fet que va provocar malestar entre la població, ja que molts homes destinats al Marroc tenien famílies a Catalunya. Aquest malestar va esclatar el 18 de juliol de 1909 a Barcelona, coincidint amb l'enviament de noves tropes. La ciutadania va organitzar protestes i vagues que van derivar en enfrontaments violents amb la policia i la formació de barricades.

La revolta, coneguda com la Setmana Tràgica, va durar una setmana, durant la qual moltes persones van resultar ferides o mortes. Després, l'exèrcit va sufocar la revolta i nombrosos participants van ser detinguts i jutjats, incloent-hi un professor que no havia participat directament en els fets. La repressió posterior va ser molt dura i va deixar una profunda empremta en la societat catalana, evidenciant les tensions entre l'exèrcit, l'Estat i la població civil.

Les conseqüències de la 1a Guerra Mundial i la crisi de 1917 L'impacte de la gran guerra Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Espanya va mantenir una estricta neutralitat diplomàtica, però aquesta posició no va evitar una profunda fractura interna. L'opinió pública es va polaritzar entre germanòfils, favorables a les Potències Centrals (Alemanya i l'Imperi Austrohongarès), i aliadòfils, que defensaven els interessos de la Triple Entesa (França, Regne Unit i Rússia). A 5 Catalunya, el sentiment aliadòfil va ser especialment intens.

Molts catalans identificaven els aliats amb els valors del liberalisme i el progrés democràtic, i alguns van impulsar la formació d'unitats de voluntaris catalans que es van incorporar a l'exèrcit francès. A aquest ambient favorable als aliats cal afegir-hi la publicació del Manifest dels Catalans (1914), un document redactat per diversos intel·lectuals catalanistes que expressava un suport obert a la causa aliada. El text defensava que la victòria de la Triple Entesa podia contribuir a un nou ordre internacional més favorable a les llibertats nacionals i, per tant, a les aspiracions d'autogovern de Catalunya.

Aquest manifest es va convertir en un símbol del catalanisme cultural i polític en temps de guerra. Tot i que Espanya no va participar militarment en el conflicte, la guerra va transformar profundament la seva economia. La forta demanda d'acer, carbó, productes tèxtils i aliments procedent dels països bel·ligerants va impulsar un creixement ràpid i excepcional d'alguns sectors industrials i exportadors. La manca de competència estrangera, ocupada en la guerra, va permetre que moltes empreses espanyoles, especialment catalanes i basques, experimentessin beneficis elevats. Aquesta prosperitat, però, no va arribar a les classes populars.

El desviament de la producció cap a l'exportació va provocar escassetat de productes bàsics dins del país i una inflació molt intensa. Els preus dels aliments i de les matèries primeres van pujar molt més que els salaris, cosa que va generar un notable empobriment de la població treballadora i un clima de tensió social creixent. En aquest context, el moviment obrer —particularment l'anarquisme, molt arrelat a Catalunya i en altres zones industrials— va reaccionar denunciant el militarisme i les conseqüències socials del conflicte.

En aquesta línia, des de sectors de l'anarquisme espanyol es va intentar impulsar un congrés internacional per la pau a Ferrol, pensat com un espai on organitzacions obreres i pacifistes poguessin proposar alternatives de cooperació entre pobles i rebutjar la guerra com a instrument polític. Tot i que la iniciativa no va tenir una repercussió internacional destacada, és un exemple clar del compromís del moviment obrer amb el pacifisme i la defensa de la solidaritat internacional. La combinació d'inflació, descontentament obrer i tensions polítiques va desembocar en un període de conflictivitat social cada vegada més intensa.

La crisi del 1917 Després de la Primera Guerra Mundial, les condicions econòmiques van empitjorar notablement, ja que la forta inflació i l'escassetat de productes van afectar sobretot les classes populars. Això va provocar un augment del descontentament social i va posar molta pressió sobre el govern d'Eduardo Dato, que, el 1917, va reaccionar amb una política molt dura. En conseqüència, aquell any es va desencadenar una crisi generalitzada, ja que els problemes econòmics es van sumar a greus tensions socials, polítiques i militars.

A partir de 1916, la conflictivitat laboral es va intensificar: la CNT i la UGT van crear un comitè conjunt i van organitzar una vaga general de protesta per exigir al govern que controlés els preus i millorés les condicions de vida dels treballadors. Tot i així, el govern no va atendre les demandes i, quan la situació encara era crítica, el 1917 va respondre amb més duresa.

6 Aquell mateix any, es va produir la gran crisi de 1917, que va tenir tres dimensions principals: Militar: Els oficials de l'exèrcit, molestos pels ascensos per mèrits de guerra i per les desigualtats internes, van organitzar les Juntes de Defensa, uns organismes militars il·legals que volien defensar els seus interessos corporatius i pressionar el govern. Així, els militars es convertien en actors polítics.

Política: paral·lelament, els principals partits de l'oposició —republicans, socialistes i catalanistes de la Lliga Regionalista— van convocar a Barcelona l'Assemblea de Parlamentaris, on van exigir la formació d'un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents per reformar completament el sistema polític de la Restauració. Per tant, la pressió política contra el govern Dato era molt elevada. Social: finalment, les organitzacions obreres, especialment la CNT i la UGT, van cridar a una vaga general revolucionàrial'agost del 1917. L'objectiu ja no era només econòmic, sinó també polític: reclamaven un govern capaç d'afrontar els problemes socials.

Tanmateix, en zones com Barcelona, Madrid, el País Basc i Astúries, la vaga va provocar incidents violents. Davant d'aquesta situació, el govern va reaccionar mitjançant una forta repressió: va decretar la llei marcial, va enviar l'exèrcit contra els vaguistes i va empresonar diversos dirigents obrers. A més, va dissoldre l'Assemblea de Parlamentaris, que volia plantejar una nova constitució i descentralitzar l'estat i va impedir qualsevol intent de reforma profunda. En última instància, la crisi de 1917 va demostrar la fragilitat del sistema de la Restauració.

Tot i així, gràcies al suport de l'exèrcit i a la repressió, el règim va aconseguir mantenir-se, encara que profundament debilitat i incapaç de donar resposta als problemes del país. El pistolerisme La creixent conflictivitat laboral a Catalunya va provocar la radicalització tant dels sindicats com de la patronal. D'una banda, els patrons van crear la Federació Patronal i van recórrer a la contractació de pistolers per atacar els dirigents obrers, així com al tancament d'empreses com a mesura de pressió. D'altra banda, es va fundar el Sindicat Lliure amb l'objectiu de debilitar el sindicalisme anarquista, i es van dur a terme accions violentes contra els seus membres.

Davant d'aquesta situació, alguns grups vinculats a la CNT van respondre també amb actes violents contra les autoritats i els patrons. A més, la Federació Patronal va exigir l'aplicació de mesures cada vegada més dures, fet que va comptar amb el suport del general Martínez Anido, qui va protegir l'actuació dels pistolers i va impulsar una forta repressió contra el moviment sindical. Com a conseqüència, es va desenvolupar el període conegut com a pistolerisme (1916-1923), caracteritzat per més de 800 atemptats i 226 morts, entre les quals es trobaven importants dirigents socials. La inestabilitat parlamentària La crisi de 1917 va accentuar la complexitat de la situació política.

En primer lloc, els partits eren incapaços de col·laborar entre si i no es consolidaven majories parlamentàries estables. Amb la finalitat de superar aquesta inestabilitat, es van impulsar governs de concentració que integraven diverses forces polítiques; tanmateix, aquesta fórmula no va oferir resultats satisfactoris. El Govern 7 Nacional, constituït l'any 1918 sota la presidència d'Antonio Maura, va tenir una durada molt limitada, ja que només va mantenir-se set mesos. Posteriorment, entre 1918 i 1923, es van produir nombrosos canvis de govern, fins a un total de deu, i cap d'ells no va arribar a completar un any de mandat.

En aquest període, els partits Conservador i Liberal es van alternar en el poder; no obstant això, cap dels dos va aconseguir reunir la majoria parlamentària necessària per garantir una governabilitat estable. A Catalunya, mentrestant, la Lliga Regionalista va reclamar un major grau d'autonomia i va presentar un projecte d'Estatut l'any 1919. Tanmateix, davant el rebuig del govern central a Madrid, la Lliga va optar per ajornar noves reivindicacions.

El desastre d'Annual Al protectorat del Marroc, la presència espanyola responia, d'una banda, als interessos de l'Exèrcit, anomenats militars africanistes, que aspiraven a obtenir ascensos i condecoracions mitjançant les accions bèl·liques i, de l'altra, als interessos econòmics d'empreses espanyoles que pretenien construir infraestructures ferroviàries i explotar els recursos naturals de la regió. En aquest context, a partir de 1909 es va incrementar de manera significativa la presència militar espanyola al territori. Després de la Primera Guerra Mundial, tant França com Espanya van intentar ampliar el seu control sobre el protectorat.

Així, sota el comandament del general Berenguer, l'exèrcit espanyol va iniciar una ofensiva per conquerir nous territoris; tanmateix, l'operació va estar marcada per una deficient planificació i greus dificultats militars, que van culminar en la derrota d'Annual. En aquesta batalla, les tropes espanyoles, poc experimentades i mal organitzades, van ser atacades pels rifenys, liderats per Abd el-Krim, fet que va provocar una retirada caòtica i la mort de més de 13.000 soldats. Com a conseqüència d'aquest desastre, l'opinió pública espanyola es va mostrar profundament contrària a la guerra, i es van produir nombroses protestes.

Davant aquesta situació, diversos diputats van exigir l'abandonament del Marroc i la depuració de responsabilitats pel desastre. Per aquest motiu, el govern va crear una comissió d'investigació, presidida pel general Picasso; no obstant això, abans que se'n poguessin conèixer les conclusions, un cop d'estat de Primo de Rivera va interrompre el procés i va paralitzar la investigació. 5. La dictadura de primo de rivera (1923-1931) El cop d'estat militar A l'abril de 1923, un govern liderat per García Prieto volia reformar la Constitució per fer el país més democràtic, reduir el poder de l'Església i limitar el poder del rei.

A més, pretenia reduir la despesa en la guerra i assolir la pau al protectorat. Tot i que comptava amb el suport de les Corts, el rei, l'exèrcit i l'Església s'oposaven a aquests canvis. Els militars estaven descontents per les responsabilitats derivades del desastre militar d'Annual. Per frenar les reformes del govern, Miguel Primo de Rivera va protagonitzar un cop d'estat el 13 de setembre de 1923. Davant aquesta situació, el rei no va destituir els revoltats i el govern va dimitir. 8 Primo de Rivera va justificar el cop d'estat afirmant que els partits tradicionals governaven malament i que existia el perill d'una revolta social.

Va presentar la dictadura com una solució per acabar amb la corrupció , garantir l'ordre públic i l'unitat nacional. El rei, l'exèrcit i part de les classes mitjanes van acceptar la dictadura, mentre que la majoria de la població no s'hi va oposar o la va veure amb bons ulls. Inicialment, l'oposició va ser limitada, excepte un intent de vaga general que va fracassar. La construcció d'un règim dictatorial La dictadura va tenir dues etapes. En una primera fase, del 1923 al 1925, va governar un directori militar; posteriorment, es van incorporar persones civils al govern (directori civil), tot i que els militars van continuar tenint un paper molt important.

Al començament, el govern militar va aplicar mesures autoritàries, com la suspensió de la Constitució i la prohibició dels partits polítics. També es va apartar les autoritats civils de les seves funcions i es va assumir el control de l'ordre públic. Amb la voluntat d'acabar amb el caciquisme, es elaborar Estatut municipal i altre provincial i es van substituir els ajuntaments per juntes de veïns/vocals. A més, es van suspendre les eleccions. Durant aquesta etapa, el dictador va centrar gran part de la seva actuació en el conflicte del Marroc. El 1925, amb l'ajuda de grups locals i el suport de les tropes franceses, es va aconseguir la rendició dels rebels.

Després de diverses derrotes, l'exèrcit espanyol va consolidar el seu control sobre el Marroc. L'organització corporativa de l'Estat A partir de 1926, es va abandonar la idea d'un govern provisional i es va intentar consolidar un règim de caràcter permanent. Aquest nou sistema es va inspirar en el feixisme italià. En aquest context, es va crear una Assemblea Nacional Consultiva, formada per membres de diversos sectors, però amb funcions només consultives i sota el control del govern. Per afavorir la integració de la població en el nou règim, es va fundar la Unió Patriòtica, un partit sense una ideologia definida que tenia com a objectiu donar suport al govern.

La major part dels seus membres eren catòlics, funcionaris i caps rurals. Igualment, es va reactivar el Somatén, un cos de ciutadans armats destinat a mantenir l'ordre públic. En l'àmbit laboral, el govern va intentar evitar els conflictes socials mitjançant la creació de l'Organització Corporativa Nacional, que reunia empresaris i treballadors per resoldre disputes. Inicialment, la UGT va col·laborar amb el règim, fet que va provocar divisions dins del socialisme. En canvi, la CNT es va negar a participar-hi i va ser perseguida. L'actuació anticatalana de la dictadura Mentre Primo de Rivera era capità general de Catalunya, no es mostrava contrari al catalanisme.

Al principi, moltes persones de les classes benestants i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar suport al cop d'estat amb la voluntat d'acabar amb els conflictes obrers, tot i que no pensaven que el nou règim adoptaria mesures contràries a Catalunya. Al setembre de 1923, es va aprovar una llei contra el separatisme i es va iniciar el tancament de les institucions vinculades al catalanisme. Al capdavant de la Mancomunitat es va nomenar Alfons Sala, una figura contrària al catalanisme, i aquesta institució va ser suprimida definitivament el 1925.

Igualment, es van clausurar altres entitats catalanistes i es van prohibir les manifestacions en català, l'ús de la bandera catalana i la celebració de festes significatives. 9 A més, es va imposar un fort control sobre la premsa i les publicacions, i es van substituir mestres i escoles relacionades amb la Mancomunitat. Finalment, la dictadura també va mantenir conflictes amb alguns sectors de l'Església, que rebutjaven la imposició exclusiva del castellà.

L'oposició a la dictadura Primo de Rivera va tenir dificultats creixents a causa del desacord d'una part de la població amb la seva dictadura, ja que alguns dirigents van reclamar eleccions en considerar que el règim s'allargava excessivament. Dins l'exèrcit, es van produir conspiracions, com la sanjuanada de 1926, que va fracassar. Aquell mateix any es va crear l'Aliança Republicana, formada per republicans i antics ministres, amb l'objectiu de criticar el règim. Paral·lelament, estudiants i intel·lectuals van protagonitzar protestes contra la censura i la manca de llibertats.

A Catalunya, les mesures contra la cultura catalana van provocar un distanciament progressiu respecte al règim, i el partit nacionalista Estat Català va intentar una invasió des de França, que va fracassar amb la detenció del seu líder, Francesc Macià. D'altra banda, la CNT i el Partit Comunista van ser perseguits, i finalment, el 1929, el PSOE va començar a col·laborar amb els republicans amb la finalitat de posar fi a la dictadura. L'enfonsament de la dictadura El rei i els seus aliats consideraven que la dictadura representava un problema per a la monarquia, per la qual cosa van aconseguir que Primo de Rivera abandonés el càrrec el 30 de gener de 1930.

El general Berenguer va assumir el lideratge i va haver de preparar eleccions per retornar a la normalitat, període que es coneix com a Dictablanda. A l'agost de 1930, grups com els republicans i els socialistes van signar un acord per establir una república i van crear un comitè per preparar el canvi; no obstant això, un intent de revolta a Jaca va fracassar i els responsables van ser detinguts al desembre. Posteriorment, l'almirall Aznar va assumir la direcció del govern, però no va poder organitzar les eleccions.

Per això, es va decidir començar per les eleccions municipals, considerades menys perilloses per a la monarquia, tot i que aquestes eren interpretades com un referèndum oficiosa sobre el suport popular a la monarquia. La política econòmica nacionalista de la dictadura Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es va aplicar una política econòmica nacionalista i intervencionista, en què l'Estat va tenir un paper molt important en el control de l'economia. L'objectiu principal era modernitzar el país, reforçar la indústria nacional i reduir la dependència de l'exterior.

El govern va implantar mesures proteccionistes, com ara aranzels elevats, per protegir la indústria espanyola de la competència estrangera. També va regular el mercat i va afavorir les empreses nacionals en les compres del sector públic. L'any 1926 es va crear el Comitè Regulador de la Producció Industrial, que limitava la competència i exigia l'autorització de l'Estat per crear o ampliar empreses. Es van impulsar grans monopolis, com la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya i CAMPSA, i es van crear bancs públics per finançar el desenvolupament econòmic.

A més, l'Estat va invertir molt en obres públiques (carreteres, ferrocarrils, ports, pantans i regadius), fet que va afavorir el creixement econòmic i l'augment de l'ocupació. En l'àmbit agrari es van crear les Confederacions Hidrogràfiques, que van ampliar les zones de regadiu. 10 Gràcies a aquestes polítiques hi va haver creixement econòmic i augment de l'ocupació, i es van celebrar grans exposicions internacionals a Barcelona (1929) i Sevilla (1930) com a mostra del progrés del país. Tot i això, l'elevada despesa pública va provocar un fort dèficit i un augment del deute, i l'economia no va quedar ben preparada per competir en el mercat internacional a llarg termini. 11