Resistències a la Democratització Política i Social a Espanya (1902-1931)

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

LES RESISTÈNCIES A LA DEMOCRATITZACIÓ POLÍTICA I SOCIAL (1902-1931) 1.EL REFORMISME CONSERVADOR I LA SETMANA TRÀGICA El relleu generacional en lideratge polític En el primer terç del segle XX Alfons XIII va complir la majoria d'edat i estava marcat per la crisi gradual del sistema de la Restauració. El nou monarca va intervenir en assumptes de govern i va aproximar el militarisme, va provocar el desprestigi com a rei constitucional. Duran aquests anys, es va produir el relleu del lideratge dels partits. Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), aquesta era una generació influida per el regeneracionisme, que va intentar impulsar projectes de reforma.

La manca d'un lideratge reconegut i divisions internes entre els partits del torn van provocar una inestabilitat política i constants canvis de govern. Gradualment es va enfortir una oposició (republicanisme, socialisme, nacionalisme perifèric) aquest pretenien regenerar la política i desbancar els partits del torn. També va haver-hi la radicalització d'un sector obrer davant la forta repressió exercida per l'Estat va provocar fota violència. La incapacitat del sistema de la Restauració, va portar a la crisi definitiva del sistema l'any 1923, quan els militars van conduir al cop d'estat i a la dictadura.

La revolució "des de dalt" de Maura Francisco Silvera va abandonar la política per el fracàs del seu projecte regeneracionista. Va deixar pas a Antoni Maura, que va accedir al poder el 1903. Després d'un període liberal, va arribar el govern llarg, presidit per Maura entre els anys 1907 1909, protagonitzat per l'intent reformista més important impulsat pels conservadors. Maura va projectar "la revolució des de dalt", un intent de regenerar el sistema polític, posant fi al caciquisme, reformant l'administració, proposant reformes socials i exigint més independència de l'executiu enfront de la corona. El seu objectiu era configurar un estat fort, per por a una revolució des de vaig.

Va impulsar una serie de reformes: La llei electoral del 1907 per establir més controls sobre la junta electoral. No va aconseguir posar fi a la corrupció. La llei d'administració local pretenia minimitzar el caciquisme i atreure el catalanisme conservador a partir de concedir més autonomia. Impuls a la política social amb la creació de l'Institut Nacional de Previsió instauració del descans domicilial i les lleis de protecció d'accidents de treball, de condicions de treball, i de vagues. Impuls d'una política d'intervenció estatal i de foment en la industria nacional Per estimular el desenvolupament econòmic. Llei de colonització interior per incentivar l'agricultura.

La guerra del Marroc A partir del 1906,Espanya va seguir atacant al nord d'Àfrica. La conferència d'Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir el Rif (fraja del nord del Marroc), i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni). Espanya volia aquesta zona per l'interès dels beneficis econòmics i la voluntat de voler recuperar el prestigi de l'exèrcit a causa de la desfeta del 1898. Els militars "africanistes" volien aconseguir una nova potencia colonial.

La presència espanyola va ser contestada per les tribus berbers anomenats rifenys, que no estaven sotmeses al domini del sultà marroquí. Els atacs continus dels rifenys, va obligar a mantenir una forta presència militar espanyola. Al 1909 la presencia militar es va intensificar, a causa de la derrota del barranc del llop, que va ocasionar multiples baixes. A causa de la derrota es va decidir augmentar el nombre de soldats al Rif amb tropes formades per integristes. El sistema de reclutament de lleves i l'enviament de les tropes reservistes van provocar un moviment de protesta popular.

La setmana Tràgica del 1909 La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el 18 de juliol del 1909, mentres embarcaven tropes que anaven cap al Marroc. Van cridar la vaga general un comité format per republicans, socialistes i anarquistes. La iniciativa popular va desbordar i va desencadenar un esclat espontani on es van aixecar barricades, enfrontaments conte les forces de l'ordre públic i es va saquejar i incendiar més de 80 edificis religiosos, entre esglésies, convents i escoles. La revolta va durar una setmana, que va adquirir un fort pensament contra l'exèrcit i rebuig de l'hegemonia social i cultural de l'església.

Amb la declaració de l'estat de guerra i després dels enfrontaments que van causar nombrosos morts i ferits, l'exèrcit va posar fi a la revolta i al 2 d'agost es va tornar a la normalitat. La repressió posterior va ser molt dura, van haver hi moltes detencions, es van celebrar 216 consells de guerra, que van afectar més de 1700 persones i es van dictar 17 condemnes a mort. Entre les execucions hi va haver hi la de francesc Ferrer i Guàrdia, que sense participar en els fets va ser acusat de ser l'inspirador ideològic. La repressió de després de la setmana Tràgica va portar una forta onada de protestes a tota Europa a consecuencia de la forta violencia.

El govern conservador de Maura es va haver d'enfrontar a dures crítiques, liberals i republicans es van unir per exigir la seva dimissió. L'oposicion amb la ajuda de campanyes internacionals de denuncia van aconseguir que Alfons XIII traspaces el govern als liberals. L'ENFORTIMENT DE LA REPRESSIÓ Republicans i socialistes El republicanisme va ser la principal oposició al sistema de la Restauració i la força minoritària més important al Parlament. Per unificar els diferents corrents, el 1903 es va crear la Unió Republicana, liderada per Nicolás Salmerón, que va obtenir bons resultats electorals, sobretot a les grans ciutats com Barcelona, on va destacar Alejandro Lerroux.

Amb el temps, la Unió Republicana es va apropar als regionalismes i el 1907 es va integrar a Solidaritat Catalana, fet que va provocar una ruptura interna. Lerroux va rebutjar aquesta orientació i el 1908 va fundar el Partido Republicano Radical, de caràcter populista i anticatalanista. El 1912 va sorgir el Partido Reformista, impulsat per Melquíades Álvarez i Gumersindo de Azcárate, amb l'objectiu de democratitzar la vida política i amb el suport d'intel·lectuals com Azaña i Ortega y Gasset. A València va destacar el blasquisme, liderat per Vicent Blasco Ibáñez, de caràcter republicà, populista i anticlerical.

Paral·lelament, el PSOE va abandonar el seu aïllament i el 1910 va entrar al Congrés gràcies a la coalició republicanosocialista. Els seus principals líders van ser Pablo Iglesias i Francisco Largo Caballero. El debat intern provocat per la Revolució Russa va acabar amb una escissió el 1921, que va donar lloc al PCE. L'auge del catalanisme conservador El catalanisme va ser el moviment nacionalista més rellevant del moment. El partit dominant va ser la Lliga Regionalista, liderada per Prat de la Riba i Cambó, que defensava la modernització d'Espanya i l'autonomia de Catalunya. La seva base social era la burgesia i les classes mitjanes.

Tot i els bons resultats electorals, la Lliga va patir tensions internes entre els partidaris de pactar amb Madrid i els més intransigents. Aquest conflicte va esclatar el 1904 arran de la visita d'Alfons XIII a Barcelona, fet que va provocar l'escissió i la creació del Centre Nacionalista Republicà (1907). La Solidaritat Catalana El 1905, l'assalt militar a Cu-cut! i La Veu de Catalunya va portar a l'aprovació de la Llei de Jurisdiccions (1907), que va provocar un rebuig generalitzat. Això va afavorir la creació de Solidaritat Catalana, una coalició de catalanistes, republicans (sense Lerroux) i carlins.

A les eleccions de 1907 va obtenir una victòria aclaparadora, però les diferències ideològiques i conflictes polítics van provocar la seva desintegració, culminada amb la Setmana Tràgica, sobretot pel suport de la Lliga a la repressió. El catalanisme d'esquerres Després de la crisi de Solidaritat Catalana, les forces d'esquerra van intentar unir-se. El 1910 es va crear la UFNR, que va desaparèixer el 1916 després del fracàs del Pacte de Sant Gervasi amb Lerroux. A partir de 1917 es va intentar catalanitzar el republicanisme amb la creació del Partit Republicà Català (Layret i Companys).

El 1922 van aparèixer Acció Catalana i Estat Català, aquest últim amb una clara orientació independentista, i el 1923 la Unió Socialista Catalana. Nacionalisme basc i gallec El PNB va viure disputes internes entre autonomisme, independentisme i catolicisme, però es va reunificar el 1930 i va créixer políticament, sobretot a Biscaia. El 1911 va crear el sindicat ELA-STV i a partir del 1917 va obtenir representació parlamentària. El nacionalisme gallec va passar del terreny cultural al polític amb les Irmandades da Fala (1916), el diari A Nosa Terra i figures com Castelao i Vicente Risco, autor de l'obra fonamental Teoria do nacionalismo galego (1920).

Andalusisme i valencianisme L'andalusisme, liderat per Blas Infante, va defensar la identitat i l'autonomia andalusa a partir de l'obra Ideal andaluz (1915) i de les assemblees de Ronda (1918) i Còrdova (1919). El valencianisme es va consolidar progressivament amb entitats com València Nova, l'Assemblea Regionalista Valenciana, la Joventut Valencianista i finalment la Unió Valencianista Regional (1918). EL REFORMISME LIBERAL I L'IMPACTE DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL El reformisme liberal de Canalejas El Partit Liberal, sota el lideratge de José Canalejas, que representava la tendència més reformista del partit, va dur a terme un programa de modernització de la vida política i social.

Va governar entre els anys 1910 i 1912 i va proposar atreure els sectors populars mitjançant un reformisme social més ampli i limitar el poder de l'Església.L'acció reformista es va centrar en: La separació de l'Església i l'Estat, la fi del monopoli dels ordres religiosos en l'ensenyament i un nou sistema de finançament de l'Església. El Vaticà s'hi va oposar i es va consensuar una nova Llei d'associacions religioses, que va comportar la promulgació de la Llei del Candado (1910), la qual limitava l'establiment de nous ordes religiosos. Això va provocar l'oposició catòlica i tensions amb el Vaticà.

La substitució de l'impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes urbanes, fet que va provocar la protesta de les classes acomodades. La Llei del reclutament de 1912, que feia obligatori el servei militar en temps de guerra i suprimia la redempció en metàl·lic. Lleis de millora de les condicions laborals, com la prohibició del treball nocturn femení. Tot i això, Canalejas es va mostrar inflexible davant les vagues i els conflictes laborals de 1911 i 1912, que van ser reprimits militarment. Canalejas va elaborar la Llei de Mancomunitats el 1913, que acceptava la possibilitat de la unió de les diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió d'alguns serveis públics.

La llei va ser definitivament aprovada el 1914. Aquell mateix any es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, i tot i que la llei ho permetia, cap altra regió d'Espanya s'hi va acollir. Per solucionar el conflicte del Marroc es van dur a terme accions militars, com l'ocupació d'Asilah i Larache, i es va preparar el Tractat de 1912, que va establir el protectorat francoespanyol al Marroc. L'afebliment dels partits dinàstics L'assassinat de Canalejas, el novembre de 1912, va agreujar la crisi dels partits del torn, tant per la manca d'entesa com per les divisions internes i l'absència d'un líder capaç de controlar la situació.

Al Partido Liberal van pugnar pel lideratge el comte de Romanones i Santiago Alba. Al Partido Conservador va destacar Eduardo Dato, que va formar govern el 1913 i va morir assassinat el 1921. L'impacte de la Gran Guerra El govern d'Eduardo Dato va decretar oficialment la neutralitat d'Espanya a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Tot i aquesta neutralitat, la societat es va dividir i es van produir fortes polèmiques entre: Germanòfils, partidaris d'Alemanya i Àustria. Aliadòfils, favorables a França i Anglaterra. Els germanòfils s'identificaven amb una visió més autoritària i conservadora, mentre que els aliadòfils defensaven una visió més liberal i democràtica.

En general, el sentiment aliadòfil va ser més fort, sobretot a Catalunya, on un grup d'intel·lectuals i polítics vinculats al catalanisme va promoure el Manifest dels Catalans (1915), que mostrava la solidaritat amb la causa aliada. També es va organitzar un batalló de voluntaris catalans per lluitar al front. L'anarquisme espanyol (CNT) es va oposar a la guerra i va impulsar un congrés per la pau a Ferrol. Dins del socialisme també hi va haver oposició, ja que es considerava una guerra entre interessos imperialistes.

La neutralitat espanyola va afavorir una important expansió econòmica, ja que la guerra va reduir la capacitat productiva dels països bel·ligerants, mentre que Espanya va mantenir la producció industrial i agrària. L'augment de la demanda exterior va estimular el creixement econòmic, però també va provocar un fort augment dels preus, desencadenant un procés inflacionari sense precedents. L'increment de les exportacions va beneficiar especialment la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes. Van ser anys de grans negocis i enriquiment ràpid, però no sempre es van reinvertir els beneficis en la modernització del sistema productiu.

Les classes populars van empitjorar el seu nivell de vida, ja que la inflació no va anar acompanyada d'un augment salarial. Es calcula que el cost de la vida va augmentar entre un 15 % i un 20 %, fet que va provocar una forta onada de vagues. El 1914 hi va haver 212 vagues amb 75.000 vaguistes, i el 1918 es va arribar a 363 vagues amb una participació de més de 200.000 treballadors. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA El procés de formació Va ser un procés llarg i complex. Es va dur a terme quan el catalanisme, especialment la Lliga Regionalista, va assolir responsabilitats de govern a les diputacions.

Els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora de les infraestructures, la modernització del sistema educatiu i el foment de la llengua i la cultura catalanes. El 1907, Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació de Barcelona. Per impulsar i difondre la cultura catalana es va crear l'Institut d'Estudis Catalans, i la seva biblioteca es va obrir al públic el 1914 amb el nom de Biblioteca de Catalunya. El 1911, la Diputació de Barcelona va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes i va presentar una proposta al govern liberal de Madrid.

Canalejas es va comprometre a tirar endavant el projecte, que va ser aprovat per les Corts el 1912. El Partit Conservador s'hi va oposar, i després de l'assassinat de Canalejas el Senat, dominat per sectors anticatalanistes, va bloquejar el projecte. El 1913, el nou govern conservador encapçalat per Eduardo Dato va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se amb finalitats exclusivament administratives. La constitució de la Mancomunitat La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'abril de 1914. L'organisme constava d'una presidència, ocupada per Enric Prat de la Riba, i d'una assemblea que designava un consell permanent integrat per vuit membres.

La Mancomunitat només va ser una delegació de les funcions que ja tenien les quatre diputacions catalanes i disposava únicament del pressupost preexistent, sense possibilitat d'augmentar recursos. El govern central podia suspendre-la en qualsevol moment, ja que era un organisme merament administratiu. La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a la institució.

La Mancomunitat va tenir tres presidents: Enric Prat de la Riba (fins al 1917) Josep Puig i Cadafalch (fins al 1923) Alfons Sala, nomenat per Primo de Rivera després del cop d'Estat (fins al 1925) L'obra de la Mancomunitat L'actuació de la Mancomunitat es va orientar en dues direccions principals: d'una banda, la creació d'una infraestructura de serveis públics bàsics per afavorir el desenvolupament econòmic; de l'altra, el foment de la llengua i la cultura catalanes mitjançant un projecte cultural i educatiu. La Mancomunitat no va disposar de pressupost propi fins al 1918. Es va invertir una part important dels recursos en un pla de millora de la xarxa viària i el sistema postal i telefònic.

Entre 1916 i 1921, la xarxa telefònica va arribar a molts pobles aïllats de Catalunya. També es va impulsar un pla d'acció agrària per modernitzar l'agricultura, amb la creació d'escoles de tècniques agràries i el foment del cooperativisme. Es van iniciar projectes clau per a la consolidació de la llengua i la cultura catalanes, com les biblioteques populars (1918), les escoles experimentals (1918) i els Estudis Normals (1919). Per unificar la llengua catalana, Pompeu Fabra va publicar el Diccionari general de la llengua catalana el 1932. També es va posar èmfasi en la protecció i la divulgació del patrimoni cultural.

Es va impulsar la renovació pedagògica, introduint a Catalunya els mètodes Montessori, i es van crear institucions com l'Escola Industrial (1910), l'Escola del Treball i l'Escola d'Administració Local, destinada a la formació tècnica dels futurs funcionaris de Catalunya. L'AUGE DE L'OBRERISME I LA CRISI DEL 1917 La consolidació del sindicalisme de masses Les antigues federacions d'ofici van anar deixant pas a nous sindicats de masses. Hi havia dues tendències: la socialista i l'anarquista. El sindicalisme socialista, representat per la Unió General de Treballadors (UGT), va tenir un creixement estable i la seva afiliació va augmentar significativament.

L'anarcosindicalisme va ser molt important a Catalunya. L'any 1907, diverses societats obreres d'inspiració anarquista van crear Solidaritat Obrera, una federació d'associacions obreres de caràcter apolític. Va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fundada l'any 1910. Va estar prohibida pel govern entre 1911 i 1914. La CNT aspirava a estendre la seva implantació a tot Espanya. Es va implantar amb força a Catalunya i també va aconseguir prou força a Andalusia i al País Valencià. Es definia com un sindicat revolucionari, ja que tenia com a objectiu derrocar el capitalisme i substituir-lo per una nova societat sense propietat privada ni classes socials.

L'acció revolucionària contra la burgesia i el capital, propugnada per l'anarquisme, havia de dur-se a terme mitjançant vagues i boicots fins a arribar a la vaga general revolucionària que fes col·lapsar el capitalisme i l'Estat espanyol. Els seus líders més representatius van ser Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Àngel Pestaña i Joan Peiró. La conflictivitat laboral i la nova legislació El nou segle va començar amb agitacions obreres per reorganitzar la indústria després de la pèrdua del mercat de Cuba. L'any 1902 va tenir lloc una vaga general a Barcelona que va fracassar per manca d'unitat obrera.

Posteriorment, diverses vagues van tenir incidència a tot Catalunya, el País Valencià, Andalusia, Astúries, el País Basc i Madrid.L'objectiu de les vagues era oposar-se a la pèrdua del poder adquisitiu dels obrers i al deteriorament de les condicions de treball. També es reclamava la jornada laboral de vuit hores i el reconeixement de les estructures sindicals i de la seva capacitat de negociació col·lectiva. La legislació laboral va començar a agafar cos a partir del 1900, dins la línia de reformisme social iniciada a finals del segle anterior. L'any 1903 es va crear l'Institut de Reformes Socials per estudiar i proposar lleis que milloressin la vida de les classes treballadores.

Diferents governs van proposar lleis per regular les condicions laborals, però aquestes van tenir un compliment escàs a causa de la inexistència d'una inspecció de treball efectiva. Cultura obrera i ateneus populars Les organitzacions obreres van prendre consciència de la necessitat de difondre l'educació entre els obrers i millorar-ne el nivell cultural. Estaven convençuts que sense educació cultural no es podia dur a terme la revolució ni la transformació de la societat. Van impulsar la fundació d'ateneus obrers, que van tenir un gran arrelament a Catalunya. Eren espais de trobada i reunió on s'organitzaven activitats de caràcter lúdic i educatiu.

Van sorgir propostes escolars renovadores, com l'Escola Moderna, creada per Francesc Ferrer i Guàrdia, que aplicava els principis de la pedagogia llibertària. El PSOE va impulsar una renovació escolar amb la creació de l'Escola Nova l'any 1911 i va promoure la creació de Cases del Poble, com la de Madrid, fundada el 1908. La crisi del 1917 Els problemes econòmics provocats per la Primera Guerra Mundial van malmetre el nivell de vida de les classes populars. L'any 1916, la CNT i la UGT van cridar a la vaga i van signar un manifest conjunt que instava el govern a contenir els preus sota l'amenaça d'una vaga general, fet que va provocar una dura resposta del govern de Dato l'any 1917.

El conflicte es va agreujar i el 1917 es va produir una crisi amb tres dimensions: Militar Els oficials de graduació mitjana, en desacord amb el sistema d'ascensos per mèrits de guerra, es van organitzar en juntes de defensa i van elaborar un manifest que culpava el govern dels mals de l'exèrcit i cridava a la renovació política. Política Els partits polítics de l'oposició, davant el tancament de les Corts, es van reunir a l'Assemblea de Parlamentaris, convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona, i van reclamar la formació d'un govern provisional, Corts constituents i la descentralització de l'Estat.

Social Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general exigint la formació d'un govern provisional que convoqués Corts constituents. La vaga va tenir una incidència molt desigual i es van produir incidents violents, sobretot a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. El govern va reaccionar repressivament, va declarar la llei marcial i va reprimir la vaga utilitzant l'exèrcit i aplicant consells de guerra. Es va dissoldre l'Assemblea de Parlamentaris i es van desactivar les juntes de defensa.

L'acció conjunta dels tres conflictes podria haver provocat la fallida del sistema de la Restauració, però la por a la revolució social va mantenir la vigència del sistema durant cinc anys més. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918-1921) Els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial van ser d'intensa conflictivitat a tot Europa i també a Espanya. Després d'un període de bonança econòmica, van augmentar les tensions socials. A més, la incapacitat del sistema per democratitzar-se i el descontentament polític provocat per les derrotes a la guerra del Marroc van portar els sectors més conservadors a cercar la solució en una dictadura militar.

Crisi econòmica i conflictivitat La fi de la Primera Guerra Mundial va provocar una forta crisi de les exportacions espanyoles i de l'economia. Amb una elevada inflació i una escassa demanda de productes, milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi va tenir un impacte especial a Catalunya, una de les zones més industrialitzades. L'any 1919 va tenir lloc la vaga de la Canadenca, l'empresa que proveïa d'electricitat Barcelona i la seva àrea industrial. La vaga va durar un mes i mig i va acabar amb un acord que incloïa la jornada laboral de vuit hores.

L'incompliment del compromís de readmetre els treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va provocar una radicalització que va derivar en violència social. Entre 1918 i 1921 es van produir mobilitzacions al sud d'Espanya, principalment a Andalusia i Extremadura, reclamant el repartiment de terres. Aquest període es coneix com el trienni Bolxevic. Promogudes sobretot per grups anarquistes, les revoltes incloïen l'ocupació de terres, la presa d'ajuntaments i la formació de comitès de vaga. El govern va reaccionar declarant l'estat de guerra, empresonant els pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres.

Els anys del pistolerisme La conflictivitat laboral va generar una radicalització de les posicions dels sindicats i de la patronal, sobretot a Catalunya. Els patrons van crear la Federació Patronal per enfortir la seva posició i van contractar pistolers a sou per assassinar dirigents obrers, a més de recórrer al tancament d'empreses (locaut). Es va fundar el Sindicat Lliure per restar força al sindicalisme anarquista, amb el suport de la patronal i de les autoritats, que van dur a terme accions violentes. Grups vinculats a la CNT van respondre amb activisme violent.

Entre aquests grups cal destacar Los Solidarios, que van actuar a Barcelona i entre els quals hi havia Bonaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso. La Federació Patronal barcelonina exigia mesures de força, i el general Martínez Anido va aplicar una política de protecció dels pistolers de la patronal. Es va implantar la llei de fugues, una pràctica repressiva que permetia a la policia disparar contra detinguts amb el pretext d'un intent de fugida.Tot això va originar el període del pistolerisme, que va durar de 1916 a 1923. Hi va haver moltes víctimes i episodis de violència.

Destaquen l'assassinat del president del govern Eduardo Dato el 1921, el de Salvador Seguí (el Noi del Sucre) el 1923 i el de Francesc Layret el 1920. Concentració i descomposició política La crisi de 1917 va agreujar la situació política. La fragmentació dels partits del torn impedia que obtinguessin majories estables. La divisió i feblesa de l'oposició dificultaven articular una alternativa al sistema de la Restauració. Per superar aquesta situació es va recórrer a governs de concentració que integraven els partits dinàstics, membres de la Lliga Regionalista i reformistes de Melquíades Álvarez, fet que va suposar la ruptura del torn de partits.

El govern nacional presidit per Maura l'any 1918 va incloure tots els caps dels partits monàrquics, però només va durar set mesos. Després es va tornar al torn dinàstic. Entre 1918 i 1923, el país va viure deu canvis de govern, i cap va arribar a l'any de durada. Tot i el frau electoral, cap partit dinàstic va aconseguir una majoria parlamentària suficient, i es va recórrer constantment a mesures d'excepció, com la suspensió de garanties constitucionals i la clausura del Parlament. A Catalunya, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van iniciar una campanya a favor de l'autonomia, i el 1919 es va presentar a Madrid un projecte d'Estatut de Catalunya, que va ser rebutjat.

La guerra al protectorat: Annual La presència d'un protectorat al Marroc afavoria l'exèrcit, especialment els anomenats militars africanistes, que es beneficiaven dels ascensos per mèrits de guerra. Algunes empreses espanyoles també mostraven interès per la construcció de ferrocarrils i l'explotació dels recursos minerals de la zona. Després de la Gran Guerra, França va reprendre l'avenç al seu protectorat i Espanya va adoptar una política d'expansió similar. El comissari general Berenguer, amb un exèrcit format per regulars, soldats de reemplaçament i membres de la Legió (fundada el 1920 a imitació de la francesa), va planificar una conquesta progressiva del territori.

Es va sotmetre el líder El Raisuni, amb l'ocupació de Xauen el 1920, i a la zona oriental es va avançar cap a Annual el 1921. L'operació, dirigida pel general Silvestre i amb l'aprovació del rei, va acabar en una greu derrota. Els atacs i emboscades dels rifenys contra tropes espanyoles inexpertes i disperses en petites fortificacions van provocar una retirada massiva que va ocasionar més de 13.000 morts. El desastre d'Annual va causar una forta commoció en l'opinió pública, ja majoritàriament contrària a la guerra. Hi va haver protestes exigint l'abandonament del Marroc i la depuració de responsabilitats.

Això va obligar el govern a nomenar una comissió militar d'investigació presidida pel general Picasso, que va revelar greus irregularitats. Militars, partits dinàstics i el rei es van veure implicats en el debat sobre les responsabilitats del desastre. L'enviament de l'expedient Picasso a les Corts va intensificar la campanya de republicans i socialistes contra el règim i va generar un gran malestar dins l'exèrcit. El setembre de 1923, poc abans que el Congrés debatés l'expedient, el cop d'Estat de Primo de Rivera va impedir conèixer les conclusions de la investigació.

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1931) El cop d'estat militar A l'abril de 1923, el govern liberal presidit per García Prieto va intentar impulsar una reforma de la Constitució per democratitzar el sistema polític, reduir la influència de l'Església i limitar el poder del rei. També pretenia disminuir el pressupost militar, pacificar el protectorat del Marroc mitjançant una política civilista i reforçar el paper de les Corts. Tot i comptar amb el suport inicial del rei, el projecte va topar amb l'oposició del mateix Alfons XIII, de l'Exèrcit i de l'Església.

Entre els militars hi havia un fort malestar, sobretot per les responsabilitats atribuïdes al desastre d'Annual (1921) i per l'expedient Picasso, que investigava la conducta de l'Exèrcit al Marroc. Davant la possibilitat que les Corts debatessin aquest expedient, el govern va intentar frenar el procés, però la situació va afavorir la intervenció militar. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va protagonitzar un cop d'estat militar. El rei es va negar a destituir-lo i el govern va dimitir, fet que va permetre l'inici de la dictadura.

Primo de Rivera va justificar el cop com una solució davant la crisi del règim constitucional, el desprestigi dels partits tradicionals i el perill d'una revolució social. Va presentar un programa regeneracionista que pretenia posar fi al caciquisme, a la corrupció política, a la conflictivitat obrera i garantir la unitat nacional davant l'auge dels nacionalismes perifèrics. La dictadura va ser acceptada pel rei, l'Exèrcit, l'alta burgesia i part de les classes mitjanes. La majoria de la població va reaccionar amb indiferència o amb una actitud favorable. L'oposició inicial va ser escassa, excepte un intent de vaga general convocada per la CNT, que va fracassar.

La construcció d'un règim dictatorial La dictadura de Primo de Rivera va passar per dues fases. Entre 1923 i 1925 va governar el Directori Militar, format exclusivament per militars. A partir de 1925, amb la incorporació de civils al govern, es va instaurar el Directori Civil, tot i que el pes de l'Exèrcit va continuar sent molt important. Les primeres mesures del Directori Militar van demostrar el caràcter autoritari del règim: suspensió de la Constitució, dissolució de les Corts, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, i una forta repressió contra l'obrerisme més radical (especialment cenetistes i comunistes).

Paral·lelament, es va militaritzar l'ordre públic. Una de les prioritats del dictador era eliminar el caciquisme. Amb aquest objectiu, es va elaborar un Estatut municipal i provincial. Es van dissoldre els ajuntaments i van ser substituïts per juntes de vocals formades pels principals contribuents de cada localitat i nomenades pels governadors civils. A més, es van suspendre els mecanismes electorals, limitant la renovació política. Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va concentrar gran part de l'atenció del govern. L'any 1925, amb la col·laboració de França, es va dur a terme el desembarcament d'Alhucemas, que va suposar un èxit militar decisiu.

Després de diverses derrotes, el líder rifenyo Abd el-Krim es va rendir i va ser lliurat als francesos. El 1927, l'Exèrcit espanyol va reafirmar l'ocupació de tot el protectorat marroquí. L'organització corporativa de l'Estat A partir de 1926, Primo de Rivera va abandonar la idea d'una dictadura provisional i va intentar institucionalitzar el règim per donar-li continuïtat. Es va adoptar un model d'Estat corporatiu, inspirat en el feixisme italià. L'any 1927 es va crear l'Assemblea Nacional Consultiva, formada per uns 400 membres designats pel govern en representació de les corporacions (municipis, províncies, Estat), les activitats socials i professionals.

No tenia poder legislatiu i actuava sota el control directe del govern, amb una funció merament consultiva. Per reforçar el suport social al règim, es va crear la Unión Patriótica, un partit únic de caràcter governamental, sense una ideologia definida. El seu objectiu era proporcionar suport polític i social a la dictadura. Els seus membres procedien sobretot del catolicisme, del funcionariat i dels antics cacics locals. També es va recuperar el Somatén, una milícia de ciutadans armats amb funcions de manteniment de l'ordre públic.

En l'àmbit laboral, el règim va impulsar un sistema de regulació del treball basat en la intervenció de l'Estat, la integració dels sectors obrers moderats i la repressió dels més radicals. Es va crear l'Organització Corporativa Nacional, que agrupava patrons i obrers en grans corporacions i regulava els conflictes laborals mitjançant Comitès Paritaris (amb igual nombre de representants obrers i patronals). La UGT va col·laborar inicialment amb el règim, fet que va provocar tensions internes, mentre que la CNT es va negar a participar-hi i va ser durament perseguida.

L'actuació anticatalana de la dictadura Durant l'etapa en què Primo de Rivera va exercir com a capità general de Catalunya, no havia mostrat una hostilitat clara envers el catalanisme. De fet, una part de la burgesia catalana i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar suport inicial al cop d'estat, esperant que posés fi a la conflictivitat obrera. Tanmateix, a partir del setembre de 1923, el règim va adoptar una política clarament anticatalanista. Es va aprovar un decret de repressió del separatisme, que va iniciar el desmantellament de les institucions catalanes.

Per presidir la Mancomunitat de Catalunya es va nomenar Alfons Sala, i l'any 1925 la Mancomunitat va ser definitivament dissolta. Es van clausurar nombroses institucions catalanistes (ateneus, societats recreatives, corals), es van prohibir les manifestacions en llengua catalana, l'ús públic de la senyera, la celebració de l'Onze de Setembre i dels Jocs Florals. A més, es va imposar una forta censura a la premsa i a les publicacions en català, es va depurar el magisteri i les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. El règim també va mantenir conflictes amb sectors de l'Església que no acceptaven la castellanització obligatòria dels actes i documents oficials.

L'oposició a la dictadura Tot i que a l'inici l'oposició va ser limitada, amb el pas del temps aquesta va anar creixent. Alguns antics líders dinàstics van criticar la durada excessiva del règim i van exigir la convocatòria d'eleccions. Dins l'Exèrcit, es van produir conspiracions com la Sanjuanada (1926), un cop d'estat fallit que va ser reprimit. L'any 1926 es va crear l'Aliança Republicana, que va impulsar una campanya de desprestigi del règim a escala nacional i internacional. Hi participaven republicans com Lerroux, antics reformistes com Manuel Azaña, i exministres de la monarquia com Niceto Alcalá-Zamora.

Els intel·lectuals i els estudiants universitaris van denunciar la censura i la manca de llibertats. El 1927 es va crear la Federació Universitària Espanyola (FUE), que va impulsar vagues i mobilitzacions. A Catalunya, la repressió anticatalanista va afavorir l'augment del republicanisme i del nacionalisme català. El partit Estat Català, liderat per Francesc Macià, va protagonitzar l'intent d'invasió de Prats de Molló (1926) des de França, que va fracassar. Macià va ser detingut i jutjat a París, fet que li va donar una gran projecció internacional. L'oposició obrera es va concentrar en la CNT i el Partit Comunista d'Espanya, ambdós perseguits i prohibits.

Dins la CNT es va produir una divisió, i el 1927 es va crear la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir de 1929, el PSOE va començar a col·laborar amb els republicans per posar fi a la dictadura. L'enfonsament de la dictadura Davant l'augment de l'oposició, el rei i el seu entorn van considerar que la dictadura posava en perill la continuïtat de la monarquia. Alfons XIII va retirar la seva confiança a Primo de Rivera, que va dimitir el 30 de gener de 1930. El va substituir el general Berenguer, amb la missió de restablir la normalitat constitucional.

Aquest període final és conegut com la Dictablanda, però Berenguer va ser incapaç de preparar eleccions i recuperar la legitimitat del sistema. L'agost de 1930, republicans, nacionalistes i socialistes van signar el Pacte de Sant Sebastià, amb l'objectiu d'instaurar la República. Es va crear un comitè revolucionari i es va intentar una insurrecció militar, que va fracassar i va acabar amb l'afusellament d'alguns dels seus responsables al desembre de 1930. El febrer de 1931, Berenguer va ser substituït per l'almirall Aznar, que va convocar eleccions municipals, considerades un plebiscit sobre la monarquia.

La victòria republicana a les ciutats va precipitar la fi del règim monàrquic i l'arribada de la Segona República.