Resistències a la Democratització Política i Social a Espanya (1900-1923)

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

UNITAT 8: LES RESISTÈNCIES A LA DEMOCRATITZACIÓ POLÍTICA I SOCIAL 1. EL REFORMISME CONSERVADOR I LA SETMANA TRÀGICA LA REVOLUCIÓ "DES DE DALT" DE MAURA Després del fracàs de Silvela va abandonar la política i va deixar pas a Antoni Maura, que va protagonitzar l'intent reformista més important impulsat pels conservadors. Maura va projectar el que ell mateix va denominar la revolució des de dalt, un intent propiciat des del govern de regenerar el sistema polític, posant fi al caciquisme, reformant l'administració, proposant reformes socials.

El seu objectiu era configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç, de marginar la vella oligarquia i impedir que les classes populars poguessin portar a terme una revolució des de baix. Va impulsar una sèrie de reformes: La Llei electoral del 1901 La Llei d'administració local Impuls a la política social Impuls d'una política d'intervenció estatal i de foment en la indústria nacional LA GUERRA DEL MARROC A partir del 1906, Espanya va continuar la seva penetració al nord d'Àfrica. La Conferència d'Algesires (1906) va comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, i un enclavament (Ifni).

L'interès d'Espanya per aquesta zona venia estimulat tant pels beneficis econòmics que podia aportar (explotació de mines, inversions en ferrocarrils, obres públiques) com per la voluntat política de restaurar el prestigi de l'exèrcit. Els militars anomenats "africanistes" defensaven aquesta opció amb la pretensió de fer d'Espanya una nova potència colonial. La presència espanyola va ser contestada per les tribus berebers, organitzades en cabiles, molt hostils a la presència estrangera i no sotmeses al domini del sultà marroquí.

Els atacs dels rifenys van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola, que es va intensificar a partir del 1909, quan els rifenys can derrotar les tropes espanyoles al barranc del Llop i van ocasionar múltiples baixes. Aleshores es va decidir incrementar el nombre de soldats espanyols al Rif amb tropes integrades per reservistes. Si la guerra del Marroc i el reclutament de lleves ja eren molt impopulars, l'enviament de reservistes, molts casats i amb família, va ser l'espurna que va provocar un moviment de protesta popular.

LA SETMANA TRÀGICA DEL 1909 La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el 18 de juliol del 1909, mentre es duia a terme l'embarcament de tropes cap al Marroc. Un comitè de vaga, amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes, va fer una crida a la vaga general. La iniciativa popular va desbordar els convocants i va derivar en un esclat espontani en què es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre públic i es van saquejar i van incendiar edificis religiosos.

La revolta es va prolongar durant una setmana, i va donar lloc a un moviment que va adquirir un fort comportament contra l'exèrcit i de rebuig a l'hegemonia de l'Església. Amb la declaració de l'estat de guerra i després de forts enfrontaments que van causar nombrosos morts i ferits, les forces de l'exèrcit van posar fi a la revolta. La repressió posterior va ser molt dura, es van celebrar consells de guerra, i es van dictar condemnes a mort, de les quals només es van executar cinc. Entre les execucions hi va haver la de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i impulsor de l'Escola Moderna, que, sense haver participat en els fets, va ser acusat de ser l'inspirador ideològic.

La repressió que va venir després de la Setmana Tràgica va aixecar una onada de protestes a tot Europa a conseqüència de la virulència. El govern conservador de Maura va haver d'enfrontar-se a dures crítiques, i liberals i republicans es van unir per exigir-ne la dimissió. L'oposició, amb l'ajuda de les campanyes internacionals i sota la fórmula "Maura, no!", va aconseguir que Alfons XIII traspassés el govern als liberals. 2. L'ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ REPUBLICANS I SOCIALISTES Va néixer la Unión Republicana, al voltant de Nicolás Salmerón. Va guanyar en algunes grans ciutats, on va començar a destacar Alejandro Lerroux. Lerroux va crear el Partido Republicano Radical.

Partido Reformista Els principals líders socialistes eren Pablo Iglesias i Largo Caballero, que estava al capdavant del sindicat socialista UGT. EL LERROUXISME Alejandro Lerroux liderava un moviment republicà profundament anticatalanista que s'adreçava a les classes populars, i presentava un discurs molt demagògic, anticlerical i revolucionari. Va aconseguir influir en amplis sectors de les classes populars barcelonines. Després de la Setmana Tràgica, Lerroux va perdre bona part de la seva influència a Catalunya, i es va traslladar a Madrid.

L'AUGE DEL CATALANISME CONSERVADOR La Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, tenia un programa definit en el llibre La nacionalitat catlana (1906) de Prat de la Riba. La seva base social era la burgesia i classes mitjanes urbanes i rurals. Va haver de fer cara a l'expansió del republicanisme lerrouxista. LA SOLIDARITAT CATALANA L'any 1905 van tenir lloc els Fets del Cu-Cut!, un grup de militars va assaltar la seu d'aquesta revista, i també del diari La Veu de Catalunya arran d'un acudit que l'exèrcit va considerar ofensiu.

El govern va suspendre les dues publicacions i va aprovar la Llei de Jurisdiccions (1907) que posava sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l'exèrcit o la unitat de la pàtria i els seus símbols. El rebuig massiu a la Llei de jurisdiccions va donar peu a una candidatura unitària per a les eleccions del 107, Solidaritat Catalana, agrupava catalanistes, republicans (amb l'excepció del partit de Lerroux) i carlins. Presentaven un programa comú, el "programa del Tívoli", defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans s'autogovern.

Van obtenir un gran triomf electoral, ja que d'un total de 44 escons per elegir a tot Catalunya, 41 van ser per a Solidaritat. Tanmateix, la Setmana Tràgica va dispersar el moviment solidari, sobretot pel beneplàcit de la lliga a la dura repressió exercida pel govern. EL CATALANISME D'ESQUERRES La crisi de Solidaritat Catalana ca contribuir a l'apropament entre les forces republicanes d'esquerra, van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana. Però la posterior aliança amb el Partit Radical de Lerroux, en l'anomenat Pacte de Sant Gervasi, va provocar la crisi que el va desaparèixer. 3.

EL REFORISME LIBERAL I L'IMPACTE A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL EL REFORMISME LIBERAL DE CANALEJAS La seva acció reformista es va proposar atreure els sectors populars a partir d'un reformisme social més gran i de limitar el poder de l'Església: La separació de l'Església i l'Estat, va comportar la promulgació de la "ley del candado", que limitava l'establiment de nous ordes religiosos. Això va suposar l'oposició dels sectors catòlics i la tensió de les relacions amb el Vaticà. La Llei del reclutament que el convertia en obligatori en temps de guerra i suprimia la redempció en metàl·lic. La llei admetia que els soldats que paguessin una quantitat de diners, fessin un servei militar reduït.

Canalejas va ser sensible al problema de les autonomies regionals, especialment del nacionalisme català. Va elaborar la Llei de mancomunitats (1913), acceptava la possibilitat de la unió de les diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió de serveis públics. La llei va ser definitivament aprovada sota el govern de Dato el 1914. Aquest any es va constituir la Mancomunitat i, encara que la llei ho permitia, cap altra regió d'Espanya s'hi va acollir. L'AFEBLIMENT DELS PARTITS DINÀSTICS L'assassinat de Canalejas, en un atemptat anarquista, va marcar el final d'etapa regeneracionista liberal. Es va agreujar la crisi dels partits del torn.

L'IMPACTE DE LA GRAN GUERRA Dato va decretar de manera oficial la neutralitat d'Espanya en la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Tot i l'aïllament oficial, la societat va prendre partit i va haver-hi fortes polèmiques entre els germanòfils, (Alemanya i Àustria) i els aliadòfils, potències aliades (França i Anglaterra). El fet que Espanya es posicionés com a país neutral va afavorir una important expansió econòmica, ja que la guerra va reduir la capacitat productiva dels països bel·ligerants i Espanya es va convertit en subministradora de productes industrials i agraris.

La demanda exterior va estimular el creixement de la producció, però també va comportar una alça dels preus al mercat espanyol, fet que va desencadenar un procés inflacionari. L'augment de les exportacions va beneficiar especialment la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes. Van ser anys de bons negocis i d'enriquiment fàcil. En contrast, les classes populars van conèixer un empitjorament del seu nivell de vida, ja que la inflació no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris. 4. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA EL PROCÉS DE FORMACIÓ El procés d'obtenció de la Mancomunitat va ser llarg i difícil.

Els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora de les infraestructures, la modernització del sistema educatiu i el foment de la llengua i de la cultura catalana. Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona, en què Prat de la Riba va ser-ne elegit president. Es va crear l'Institut d'Estudis Catalans; la Biblioteca de Catalunya. La Diputació de Barcelona, va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes i en va presentar una proposta al govern liberal de Madrid.

Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de Mancomunitats, que va ser aprovat per les corts l'any 1912. El Senat, dominat per forces anticatalanistes, va bloquejar el projecte aprovat per les corts. L'any 1913 el nou govern conservador, encapçalat per Dato, va publicar un decret que autoritzava les diputacions a mancomunar-se per finalitats exclusivament administratives. LA CONSTITUCIÓ DE LA MANCOMUNITAT Es va constituir el 6 d'abril del 1914. El nou organisme constava d'una presidència, Prat de la Riba, i una assemblea, que designava un consell permanent integrat per vuit membres.

La Mancomunitat, només va ser una delegació de les funcions que ja tenien les diputacions catalanes. No hi va haver mai ni cessió de noves competències del govern ni modificacions pressupostàries. La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a aquesta institució, va dur a terme una política de govern orientada al desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. Va tenir tres presidents: Prat de la Riba fins al 1917, Puig i Cadafalch fins al 1923 i Alfons Sala, nomenat per Primo de Rivera després del cop d'estat, fins al 1925, quan va ser abolida pel dictador.

L'OBRA DE LA MANCOMUNITAT Va tenir dues direccions fonamentals: d'una banda, la creació d'una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic; d'una altra, el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d'un projecte cultural i educatiu. Pel que fa al desenvolupament econòmic, va invertir una bona part dels recursos en un pla de millora de la xarxa viària i també dels sistemes postal i telefònic, de manera que va fer arribar la xarxa telefònica a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya. Es va endegar un pla d'acció agrària per modernitzar les formes de ramaderia.

Es van crear escoles de tècnics agraris, camps d'experimentació de conreus i granges model, i es va fomentar el cooperativisme agrari. Pel que fa a la cultura i l'ensenyament, es va iniciar un ambiciós projecte centrat en la consolidació de la llengua i la cultura catalanes amb la creació de les Biblioteques Populats i els Estudis Normals. Per tal de normalitzar la llengua catalana, l'Institut d'Estudis Catalans va iniciar una tasca d'unificació ortogràfica, que va encarregar a Pompeu Fabra que va culminar anys més tard amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932).

També es va posar èmfasi en la protecció del patrimoni cultural; i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments. Es va impulsar la renovació pedagògica, que va introduir a Catalunya els mètodes de Maria Montesori, es va crear l'Escola Industrial, l'Escola del Treball i l?escola de l'Administració Local, destinada als futurs funcionaris públics de Catalunya. La missió era potenciar la diversificació professional i preparar professionalment tècnics per a la indústria i el comerç. 5. L'AUGE DE L'OBRERISME I LA CRISI DEL 1917 LA CONSOLIDACIÓ DEL SINDICALISME DE MASSES L'obrerisme organitzat va conèixer un augment significatiu de militants sindicals.

El sindicalisme socialista, representat per la Unió General de Treballadors (UGT), va tenir un creixement estable i va augmentar significativament. L'impuls de l'anarcosindicalisme va ser molt important a Catalunya, diverses societats obreres d'inspiració anarquista van crear Solidaritat Obrera, una federació d'associacions obreres de caràcter apolític. Aquesta entitat sindical va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La CNT es definia com un sindicat revolucionari, tenia la voluntat de derrocar el capitalisme i substituir-lo per una nova societat sense propietat i sense classes.

Presentava una ideologia basada en l'apoliticisme i la necessitat de la unitat sindical. L'acció revolucionària contra la burgesia i el capital propugnada per l'anarquisme havia de dur-se a terme mitjançant vagues i boicots fins a assolir la vaga general que fes col·lapsar el capitalisme i l'Estat. Els seus líders més representatius van ser Salvador Seguí (el "Noi del Sucre"), Ángel Pestaña i Joan Peiró. CULTURA OBRERA I ATENEUS POPULARS Les organitzacions obreres van començar a agafar consciència de la necessitat de difondre l'educació entre els obrers i de millorar-ne el nivell cultural.

Amb aquesta finalitat van impulsar la fundació d'Ateneus Obrers, van sorgir propostes escolars renovadores, com l'Escola Moderna creada per Francesc Ferrer i Guàrdia. LA CRISI DEL 1917 Els desajustaments econòmics provocats per la Primera Guerra Mundial van malmenar el nivell de vida de les classes populars. La CNT i la UGT van cridar a la vaga i van signar un manifest que instava el govern a contenir els preus sota l'amenaça de vaga general.

El conflicte es va agreujar l'estiu del 1917 amb una crisi generalitzada: MILITAR: Els oficials de mitjana i baixa graduació, en desacord amb el sistema d'ascensos per mèrits de guerra, es van organitzar en Juntes de Defensa i van elaborar un manifest que culpava el govern dels mals de l'Exèrcit. POLÍTICA: Ela partits polítics de l'oposició, davant el tancamenr de les Corts, es van reunir en l'Assamblea de Parlamentaris, convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona i van reclamar la formació d'un govern provisional. SOCIAL: Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general.

La vaga va tenir una incidència molt desigual i es van produir incidents violents sobretot a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. La reacció del govern va declarar la Llei marcial, es va reprimir la vaga utilitzant l'exèrcit i aplicant consells de guerra, es va dissoldre l'Assemblea de parlamentaris i es van desactivar les Juntes de Defensa. L'acció conjunta podria haver provocat la fallida del sistema de la Restauració. Però la por a la revolució social va mantenir la del sistema durant cinc anys més. 6.

LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI CRISI ECONÒMICA I CONFLICTIVA SOCIAL La fi de la Primera Guerra Mundial va suposar la reducció de les exportacions espanyoles i l'economia va entrar en una crisi profunda. Milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi va tenir un impacte especial a Catalunya, una de les zones més industrialitzades i tensionades per la siutació econòmica. El moviment vaguístic més important va tenir lloc el 1919 a La Canadenca, l'empresa que proveïa d'electricitat Barcelona i la seva zona industrial. La vaga va durar un mes i mig i va acabar amb un acord que incloïa la jornada laboral de vuit hores.

L'incompliment del compromís de readmissió dels treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va produir una radicalització de les posicions que va derivar en la violència social. Entre el 1918 i el 1921, es van produir mobilitzacions al sud d'Espanya, principalment a Andalusia. Promogudes fonamentalment per grups anarquistes, les revoltes incloïen l'ocupació de terres, la presa d'ajuntaments. El Govern va reaccionat declarant l'estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzavions obreres. ELS ANYS DEL PISTOLERISME La conflictivitat laboral va degenerar en una radicalització de les posicions dels sindicats i de la patronal, sobretot a Catalunya.

Els patrons van crear la Federació Patronal, van contractar pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers i van recórrer, sovint, al tancament d'empreses (locaut). A més, es va fundar el Sindicat Lliure per restar força al sindicalisme anarquista i que, amb el suport de la patronal i les autoritats, van portar a terme accions violentes contra el sindicalisme anarquista. Alguns grups vinculats a la CNT van respondre a aquesta situació i van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l'ordre. Entre aquests grups cal citar Els Solidaris, entre els quals es trobaven Buenaventura Durruti.

El general Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va portar a terme una política de protecció dels pistolers de la patronal; va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts en cas d'intent de fuga. Tot això va originar el període del pistolerisme (1916-1923), van tenir lloc 800 atemptats en què va motit el president del govern, Eduardo Dato, Salvador Seguí, conegut com el "Noi del Sucre", i l'advocat laboralista Fransec Layret. CONCENTRACIÓ I DESCOMPOSICIÓ POLÍTICA La crisi del 1917 va agreujar la situació política.

Per superar aquesta situació, es va recórrer als governs de concentració, que integraven els partits dinàstics (liberals i conservadors), membres de la Lliga Regionalista. Això suposava la ruptura del torn de partits. Fracassats els governs de concentració, es va tornar al torn dinàstic. Malgrat recórrer al frau, cap partit dinàstic va reunir la majoria parlamentària necessària per governar. A Catalunya, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar una campanya en favor de l'autonomia i es va presentar a Madrid un Projecte d'Estatut de Catalunya. El projecte va ser rebutjat a Madrid i va descencadenar una campanya força hostil-