La Transició Democràtica Espanyola i a Catalunya (1975-2017)

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

La transició democràtica espanyola (1975 - 1982) Els inicis de la transició 1975 El govern d'Arias Navarro El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d'Espanya, segons preveia la llei de successió. El rei va decidir que continues al capdavant del govern Carlos Arias Navarro, que va incorporar al seu gabinet persones teòricament reformistes. D'aquest primer govern de la monarquia se'n esperava l'acceleració de les reformes que havien de conduir a una democratització progressiva del sistema polític espanyol.

Però quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts es va fer evident que apostava pel continuisme franquisme i que el seu plantejament de reformes era del tot insuficient. La seva proposta no anava més enllà de continuar amb unes lleis molt restrictives sense preveure cap símptoma de llibertat, a més, no preveia l'existència ni la legalització de partits polítics. Els sectors més reformistes amb molta por que la incapacitat d'Arias Navarro pogués desprestigiar la nova monarquia es van esforçar per desplaçar del govern el sectors més immobilistes.

Finalment el rei Joan Carles i els seus col·laboradors més pròxims van forçar la dimissió d'Arias Navarro el 30 de Juny de 1976. El govern de Suárez i la reforma política El rei Joan Carles, va sorprendre a tothom quan va designar com a successor d'Arias Navarro a Adolfo Suárez, un jove polític, procedent dels sectors reformistes del Movimiento, que va acceptar l'encàrrec de acabar amb la dictadura i conduir les reformes que portés a l'Estat espanyol a la seva definitiva democratització. Per fer-ho calia anul·lar la resistència dels immobilistes i atreure cap al seu projecte una bona part de l'oposició democràtica.

Després d'accedir al govern, Suárez va iniciar contactes amb les forces democràtiques i va promulgar un indult per una part dels presos polítics. A més va promulgar un projecte molt important, la reforma de la Llei Política, que reconeixia, tot i que amb algunes limitacions els drets fonamentals de les persones i donava la potestat legislativa en exclusiva a la representació popular preveient un sistema natural democràtic. El problema principal de la Llei de reforma era la seva aprovació per les corts franquistes tenint en compte que proposava el seu desmantellament i l'establiment d'un procés que havia de portar a la democratització del sistema.

No obstant això, Adolfo Suárez va aconseguir que la llei fos aprovada per les Corts amb escassa oposició; posteriorment serà presentada a referèndum i aprovada per el 81% del votants. Durant els mesos que seguiran a l'aprovació de la Llei de reforma política va tenir lloc un procés d'intenses negociacions entre el govern i la resta de forces polítiques per tal de prepara les condicions per celebrar unes eleccions generals.

El camí cap a la democratització es va completar amb una sèrie de decrets que va permetre la llibertat sindical, una amnistia per els delictes polítics comesos durant el franquisme i la definitiva legalització dels partits polítics amb l'excepció del PCE, ERC i altres partits d'esquerres. També es van abolir el partit del Movimiento Nacional així com el Sindicat Nacional. La legalització del PCE i els partits d'esquerres, els quals s'oposaven radicalment als immobilistes i a amplis sectors de l'exercit era considerada imprescindible per l'oposició democràtica.

Finalment Suárez, va decidir la legalització entre el mesos d'Abril i maig del 1977, fet que va provocar una crisi dintre del govern però va permetre la legitimitat democràtica de les futures eleccions sense l'exclusió de cap mena de partit. Les primeres eleccions quedaran fixades pel 15 de Juny del 77, s'hi van presentar la majoria dels partits que havien vertebrat l'oposició al règim franquista, així com altres nous partits que es van fundar per l'ocasió com Alianza Popular, fundada per Manuel Fraga, o la Unión de Centro Democràtico, liderat per el mateix Adolfo Suárez. La jornada electoral es va celebrar amb normalitat absoluta i amb una participació molt elevada.

El triomf va ser per la Unión de Centro Democràtico amb 166 diputats, el PSOE va quedar en segon lloc amb 118. Malgrat que no tenia la majoria del congrés, Adolfo Suárez va constituir el primer govern democràtic d'Espanya després de la Guerra Civil. Una de les primeres tasques de govern serà la redacció d'una Constitució per establir les bases del nou estat democràtic, així com lluitar contra la crisi econòmica. En aquest cas amb un gran esperit de col·laboració i de consens es van arribar a una sèrie d'acords entre tots els partits polítics anomenats, Pactes de la Moncloa, l'Octubre del 77. Aquets pactes contenien un seguit d'acords per sanejar l'economia i un programa d'actuació política.

Els seus principals objectius eren: reduir la inflació, posar en practica un conjunt de reformes fiscals, tributaries i reformar també la seguretat social. La Constitució de 1978 Les corts elegides el 15 de Juny del 1977, van iniciar l'elaboració d'una Constitució democràtica que es va encarregar a una ponència formada per diputats de tots els partits que tenien representació a les Corts. La redacció d'aquesta Constitució va iniciar l'anomenada política de consens que va consistir a resoldre les qüestions cabdals per construir la democràcia mitjançant la negociació i l'acord entre totes les forces polítiques.

La Constitució va adoptar un caràcter progressista tot i que presentava certa ambigüitat que permetia que el seu desenvolupament legislatiu fos assumit tant per l'esquerra com per la dreta. El text constitucional va ser aprovat en referèndum el 6 de Desembre del 1978. La Constitució defineix Espanya com un Estat social i democràtic de dret, organitzat com una monarquia parlamentaria en la qual la corona te funcions representatives i l'exercit queda sotmès a l'estat civil. També fixa el caràcter no confessional de l'Estat, aboleix la pena de mort i desenvolupa una amplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques.

També recull els principis rectors de la política social i econòmica, reconeix la llibertat de mercat, estableix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i reconeix com a llengua oficial de l'Estat el castellà a més de les llengües pròpies de cada comunitat. També instaura un tribunal constitucional i els mecanismes necessaris per la seva reforma. Els obstacles per a la democràcia Mentre que la majoria de forces polítiques i de la societat optaven per un consens total que consolidés la democràcia, alguns sectors promovien la violència per tal d'obstaculitzar-la. Les principals amenaces provenien de l'involucionisme el colpisme militar i el terrorisme.

Les forces d'extrema dreta nostàlgiques del franquisme van actuar donant constància per estimular un cop d'Estat militar que forces la involució política.__ de pistolers com el Guerrilleros de Cristo Rey i la Triple A. Una de les seves accions mes violentes fou l'assassinat de 5 advocats laboralistes vinculats al Partit Comunista d'Espanya i les CCOO en el seu despatx del carrer Atocha de Madrid al 1977. Per la seva banda el terrorisme d'extrema esquerra també va incrementar les actuacions cercant víctimes entre les forces armades, els cossos de seguretat i personalitats vinculades al franquisme. Van ser especialment actius el GRAPO i el FRAP.

Però l'activitat terrorista principal provenia de ETA, que refusava la constitució del 78 perquè no reconeixia el dret d'autodeterminació, així la banda terrorista va emprendre una campanya d'atemptats que va provocar 77 morts al 79 i 75 morts al 1980, amb una incidència especial entre els militars i les forces d'ordre públic. Consolidació democràtica (1978 - 1982) El segon govern de la UCD Una vegada aprovada la Constitució, Adolfo Suárez va dissoldre les corts i va convocar noves eleccions legislatives per al Març de 1979. Aquestes eleccions van donar uns resultats molt similars a les de l'any 77. El triomf va ser novament de la UCD, seguida del PSOE i tercera a molta distancia el PCE.

La UCD, presidida per A. Suárez, va formar un nou govern que va continuar l'activitat reformista en la línia dissenyada en els pactes de la Moncloa. Adolfo Suárez va començar a ser discutit com a líder dins de la UCD. Als problemes interns del partit s'hi van afegir el seu fracàs a les primeres eleccions municipals celebrades al 3 Abril del 79, on nombrosos ajuntaments de les ciutats més grans van caure en mans de partits d'esquerres i sobretot del PSOE. La crisi a la UCD, la difícil situació econòmica i les accions desestabilitzadores d'ETA van produir una debilitat extrema del govern. Al maig del 1980, el PSOE, va presentar una moció de censura que va perdre per un marge molt estret.

davant la posició feble del govern i la UCD i el qüestionant del lideratge d'Adolfo Suárez, el president del govern va acabar dimitint el 29 de Gener del 81. Malgrat que el president va al·legar cansament personal com a causa de la decisió cal considerar com a causa fonamental les critiques rebudes dins del partit i les fortes pressions dels sectors empresarials i militars contra la seva política.

El cop d'Estat del 23 de febrer del 1981 L'amenaça principal per el sistema democràtic provenia de la pervivència en l'estament militar de sectors hostils al procés democràtic que no acceptaven la legalització dels partit comunista, el procés autonòmic, el terrorisme i l'anunciada reforma de l'exercit. El 23 de febrer del 1981 mentre el congrés de diputats duia a terme la votació d'investidura de Leopoldo Calvo Sotelo en substitució de Suárez, un grup de Guàrdies Civils armats i comandats pel tinent coronel Antonio Tejero, va irrompre a l'hemicicle, van interrompre la votació per la força i van retenir els diputats i els membres de govern.

Paral·lelament el capità general de Valencia, Jaime Milans Bosch, va declarar l'Estat de guerra i va treure les tropes al carrer per imposar un canvi de rumb en la política espanyola. El cop d'estat va ser el resultat d'una trama en la qual estaven implicats els caps militars i alguns polítics involucionistes. Els objectius dels colpistes eren paralitzar el procés democràtic i atorgar a l'exercit un paper rellevant en el futur govern.

La compareixença del rei Joan Carles a la televisió la nit dels fets per desautoritzar els insurrectes i donar suport al règim constitucional va ser decisiva per a que el cop d'estat no s'estengués i l'endemà al matí els insurrectes deposessin la seva actitud i abandonessin el congrés. El 27 de Febrer, un seguit de manifestacions multitudinàries en defensa de la democràcia van recórrer els carrers de les principals ciutats espanyoles. El declivi de la UCD Dos dies després de l'intent de cop d'estat, Leopoldo Calvo Sotelo, va ser investit com a nou president del govern.

La seva política no es va diferenciar de l'anterior de Suárez i la tasca legislativa va continuar en mig de les discrepàncies internes de la UCD. El govern va signar amb les organitzacions empresarials i sindicals l'acord nacional d'ocupació i també va aprovar la llei del divorci, molt discutida per sectors de la UCD.

Però una de les decisions mes transcendentals del govern de Calvo Sotelo, va ser la petició de l'ingrés d'Espanya a la OTAN, que es va fer efectiva el 30 de Maig de 1982 Tanmateix, Calvo Sotelo no va aconseguir frenar la desintegració progressiva del partit del govern i va acabar decidint dissoldre el parlament i convocar noves eleccions generals per al més d'octubre de l'any 1982.

La transició a Catalunya (1975 - 1982) El restabliment de la Generalitat de Catalunya Després de la mort del General Franco i amb el nomenament del Príncep Joan Carles com a rei d'Espanya s'inicia una nova etapa històrica per a Catalunya, un període de transició que obre la possibilitat de recuperar l'autogovern per Catalunya. La demanda d'autonomia per Catalunya es va iniciar tot just després de la mort del General Franco.

Es van realitzar diverses manifestacions a favor d'un estatut al voltant de la campanya "Volem l'Estatut" que va culminar en l'acte multitudinari de l'11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat i la manifestació de l'any 1977 a Barcelona coneguda com la del milió de persones. Llavors, el president Adolfo Suárez, va voler prendre la iniciativa i va negociar directament amb el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, el restabliment de la Generalitat provisional i el seu retorn com a president després de 30 anys a l'exili.

El primer govern de la Generalitat provisional es va formar al desembre de 1977 i va reunir les forces polítiques amb representació parlamentaria llevat d'Alianza popular, que s'oposava al procés d'autonomia. Malgrat les escasses competències de que gaudia aquest govern, va aconseguir dictar alguns decrets de notable significat polític, com la introducció de l'ensenyament del català en sistema educatiu. L'Estatut d'Autonomia de Sau Parlamentaris catalans, van impulsar l'elaboració de l'Estatut d'Autonomia per Catalunya i van nomenar una comissió de 20 diputats per a que redactes un projecte d'Estatut que havia d'assolir el nivell de competències més alt possible d'acord amb la Constitució.

El projecte anomenat Estatut de Sau va ser aprovat amb un consens polític molt ampli, per l'assemblea de parlamentaris el 16 de Desembre del 78, i al Març de 'any següent va ser presentat al congrés dels diputats de Madrid per la seva aprovació. L'aprovació de l'estatut al congres després de llargues discussions i la retallada d'algunes atribucions va arribar el 1979. Finalment, el 15 d'Octubre de 1979 es va celebrar a Catalunya el referèndum per l'Estatut en el que el Si va guanyar amb un 88'1%.

L'estatut reconeixia Catalunya com una nacionalitat que exercia l'autogovern constituïda com una comunitat autònoma de l'estat espanyol i definia el català com la llengua pròpia de Catalunya en cooficialitat amb el castellà. La Generalitat, quedava configurada per un parlament que era escollit per sufragi universal i ostentava el poder legislatiu. El parlament elegia un president i un consell executiu que tenien les atribucions executiu. L'organització judicial a Catalunya culminava en un tribunal superior de justícia. L'estatut atorgava a la Generalitat competències legislatives i executives amb exclusivitat o compartides amb l'Estat.

Les competències exclusives eren en matèries com, el dret civil català, turisme, cultura, investigació, règim local, ordenació de territori, obres publiques internes, assistència social i educació. Les competències compartides eren en: treball, justícia, ports i aeroports, transport, medi ambient, etc. A més, l'estatut preveia la creació d'una policia autonòmica. El règim autonòmic es finançaria a partir de les transferències de l'Estat, dels recursos propis que pogués generar la Generalitat i dels pocs impostos cedits total o parcialment per l'estat. Un cop aprovat l'Estatut es van convocar les 1es eleccions al Parlament de Catalunya pel 20 de març de 1980.

Els governs en democràcia (1982 - 2017) L'etapa del govern socialista (1982 - 1996) A les eleccions de l'Octubre del 1982, el PSOE, va obtenir la majoria absoluta i el seu líder Felipe González, va ser elegit president del govern, renovant aquesta presidència en successives eleccions durant 4 legislatures com a president del govern. La majoria absoluta la va aconseguir en tres ocasions, 1982, 1986 i 1989. L'any 1993 governarà en minoria. El canvi socialista es va concretar en un ampli programa de reformes amb la prioritat de lluitar contra la crisi econòmica, racionalitzar les administracions públiques i avançar cap a l'estat de benestar.

Per reactivar l'economia es van prendre mesures per garantir l'estabilitat financera, reduir la inflació i estimular la inversió privada. Les reformes econòmiques van anar acompanyades de reformes socials, cal destacar la reforma educativa, la despenalització de certs supòsits de l'avortament i la millora del sistema sanitari. Pel que fa a la política internacional, es va signar el tractat d'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, que es va fer efectiu l'1 de Gener de 1986. També es va ratificar per referèndum l'ingrés a la OTAN.

Finalment, el desgast de 14 anys en el govern, els casos de corrupció de persones vinculades al govern i el cas de l'anomenada Guerra Bruta contra el terrorisme, van passar factura al PSOE que perdrà les eleccions del Març del 1996. Els governs del Partido Popular (1996 - 2004) Les eleccions del Març del 1996 les va guanyar el Partit Popular i José Maria Aznar va ser elegit president del govern. En aquesta primera legislatura el PP governarà en minoria amb pactes puntuals amb les formacions nacionalistes CIU, PNV i Coalición Canaria.

Durant la primera legislatura el govern d'Aznar va fixar la política econòmica com a tasca prioritària per superar la crisi econòmica i alhora per assolir les condicions que exigia la Unió Europea per al ingrés d'Espanya en el grup de països que havien d'implantar el Euro l'any 2002. Per aconseguir-ho es va dur a terme una operació de privatització d'empreses públiques que va permetre recaptar els ingressos per equilibrar els pressupostos de l'estat. En les següents eleccions legislatives de l'any 2000, el PP aconseguirà la majoria absoluta. Aquesta segona legislatura, l'executiu governarà de manera diferent, amb una clara manca d'acords i diàleg.

La majoria absoluta li va permetre modificar la legislació socialista i elaborar unilateralment una sèrie de lleis noves com la llei d'estrangeria, la llei orgànica d'universitats, la llei de partits, la llei orgànica de qualitat de l'ensenyament o la supressió del servei militar obligatori. El PP va haver d'enfrontar-se a situacions que van provocar una gran agitació social, com per exemple, l'enfonsament del Prestige, una vaga general, però el fet més polèmic va ser el suport que el govern espanyol va donar a la guerra d'Iraq duta a terme per els Estants Units i la Gran Bretanya i saltant-se la resolució contraria al conflicte de les Nacions Unides i la Unió Europea.

La oposició de la opinió pública espanyola i de tots els partits polítics es va fer evident i van proliferar els actes i manifestacions contraris a la guerra. Pocs dies abans a les eleccions generals del 2004, on el candidat del PP a la presidència era Mariano Rajoy, la banda terrorista Al Qaeda va atemptar a Madrid fent esclatar 10 bombes en trens de rodalies de l'estació d'Atocha, que van causar gairebé 200 morts i més de 1000 ferits.

La mala gestió de les hores posteriors a l'atemptat de l'11 de Març per part del govern del PP on van intentar atribuir l'atemptat a ETA, va provocar la desconfiança de bona part de l'opinió pública i el posterior canvi de govern en les eleccions del 14 de Març. Les eleccions del 14 de Març de 2004 les guanya el PSOE amb minoria i José Luis Rodriguez Zapatero de president. Al 2008 les torna a guanyar el PSOE amb minoria i Zapatero com a president. A Novembre del 2011 les eleccions les guanyarà el PP per majoria absoluta i serà president Mariano Rajoy.