La Renaixença i el Catalanisme Polític al Segle XIX

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 7. DE LA RENAIXENÇA CULTURAL AL CATALANISME POLÍTIC 1. EL REDREÇAMENT CULTURAL: LA RENAIXENÇA , La persistència de la identitat catalana Al principi del segle XIX, després d'un segle de la promulgació del Decret de Nova Planta, que havia derogat les lleis i les institucions heretades de l'antiga Corona d'Aragó per tal d'identificar-les amb les lleis i la llengua de Castella, el català havia desaparegut pràcticament com a llengua de cultura. No tenia cap presència en les esferes de l'administració estatal, en el sistema d'ensenyament o en la vida oficial eclesiàstica.

Fins i tot, una bona part de les elits culturals i polítiques del Principat l'havien abandonat com a llengua d'ús públic i com a vehicle de comunicació escrita. Malgrat aquest retrocés, el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana de la majoria de la població i s'emprava com a llengua escrita per a les cançons o romanços tradicionals i als llibres de temàtica religiosa o d'entreteniment adreçats a un públic popular.

A més, malgrat la tendència uniformitzadora de l'Estat, la societat catalana va mantenir no tan sols la llengua pròpia, sinó també els seus costums i les seves tradicions, especialment en la seva manera de viure, representada per una forma específica de l'organització familiar i del treball, de la propietat i del desenvolupament econòmic, tot presentant una consciència d'identitat col·lectiva dins el marc del nou règim liberal, fortament centralista.

La Renaixença de la llengua i la cultura catalanes Tradicionalment s'ha considerat la publicació el 1833 de l'oda a La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i dels escrits de Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat, 1841) com els pioners de la Renaixença, un moviment cultural que reivindicava l'ús públic i literari de la llengua catalana. Al voltant d'aquest moviment es van agrupar nombrosos intel·lectuals i erudits que van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia. La voluntat de descobrir la pàtria perduda i d'assimilar-la a la llengua materna va donar origen i cohesió al moviment.

L'estudi del passat medieval va ser impulsat per literats reconeguts com Manuel Milà i Fontanals o l'arxiver Pròsper de Bofarull, que va reivindicar el paper dels comtes de Barcelona i la importància de la Corona d'Aragó; Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull i Antoni Aulèstia i Pijoan van centrar-se en la difusió de la història de Catalunya; juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyet i Manuel Duran i Bas van analitzar el dret com a expressió de l'ànima catalana i van defensar que els usos i costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d'un poble.

Finalment, filòlegs, folkloristes i músics, com Marià Aguiló, es van dedicar a aplegar paraules, llegendes, cançons i altres manifestacions culturals pròpies. L'any 1859 es va iniciar la celebració dels moderns Jocs Florals com una plataforma per restaurar, promoure i difondre la llengua catalana. El certamen volia preservar la puresa de la llengua i la literatura catalanes i premiava textos escrits en català antic o català literari, força allunyat del que es parlava al carrer, i que les elits culturals consideraven groller.

En el darrer terç del segle XIX van destacar figures com Jacint Verdaguer, gran poeta i prosista, i Àngel Guimerà, que va plantejar a les seves millors obres diversos problemes socials. Al final del segle va renéixer el gènere novel·lístic amb les obres de Narcís Oller. La seva influència va arribar a altres territoris del domini lingüístic català, amb noms com Tomàs Aguiló o Josep Pons i Gallarza a Mallorca, o Teodor Llorente a València ELS JOCS FLORALS L'any 1858 es van començar a celebrar els moderns Jocs Florals o de la Gaia Ciència, instituïts per Joan I el 1393. La seva finalitat era promoure la llengua catalana i estimular els joves poetes a escriure en la seva llengua.

Aquests certàmens van fer-se molt populars i van esdevenir una festa cívica que va contribuir a l'acceptació social del català com a llengua culta i de prestigi, i per donar a conèixer els autors que l'utilitzaven com a llengua literària. Destacaren com a mestres en gai saber, grau que comportava haver obtingut tres vegades un premi ordinari, entre d'altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, etc. En els seus inicis, les dones hi jugaven un paper merament representatiu i no fou fins a la primera dècada del segle XX, que foren considerades escriptores de ple dret.

La Renaixença popular En paral·lel, al marge i en oposició a la Renaixença literària, es va desenvolupar un moviment cultural de caràcter popular que defensava la utilització del " català que ara es parla" en comptes del català medievalitzant i arcaic que feia servir el català literari de la Renaixença. Aquest corrent popular va involucrar capes molt més àmplies de la societat en la tasca de recuperar la llengua i la identitat catalanes en la qual van participar personatges amb menys pretensions literàries que els escriptors de la Renaixença, però amb una gran projecció popular. Es reunien per celebrar els Focs Artificials, una paròdia dels Jocs Florals.

D'entre els membres d'aquest corrent cal destacar Josep Anselm Clavé, Abdó Terrades i Frederic Soler, conegut pel pseudònim de Serafí Pitarra. Clavé, polític, poeta, dramaturg i músic, va contribuir a l'arrelament del català entre les classes populars mitjançant el repertori de cançons que interpretaven les societats corals que va fundar. Terrades va escriure obres satíriques com a instrument de propaganda i agitació política. Pitarra va aconseguir, amb el seu teatre caricaturesc i sarcàstic, una gran difusió entre les classes populars, malgrat el menyspreu dels ambients cultes, que qualificaven aquest teatre de barroer i de mal gust.

Simultàniament, el català va començar a incorporar-se a publicacions com La Renaixença, diaris com el Diari Català, revistes com La Tramuntana, propera a l'anarquisme, i diaris satírics com La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, que van ser importants instruments de difusió de la llengua en l'espai públic. 2.

ELS PRIMERS MOVIMENTS ANTICENTRALISTES , Les primeres revoltes populars i l'anticentralisme Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com una nació única, amb les Corts espanyoles com a dipositàries de la sobirania nacional (si de cas, compartida només amb el rei), i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar.

Sota el regnat d'Isabel II, entre el 1835 i el 1843, es van produir uns moviments populars, coneguts com a bullangues i protagonitzats per treballadors urbans, menestrals i alguns sectors de la petita burgesia, que reclamaven majors atribucions per als ajuntaments i les diputacions i mostraven una primerenca oposició al centralisme i a les noves condicions de treball que imposava el capitalisme incipient. Així, tant en la insurrecció del 1842 com en la Jamància del 1843, ambdues a Barcelona, s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut democràtic, anticentralista i popular.

La Dècada Moderada (1844-1854) va suposar un augment del centralisme acompanyat d'una política d'ordre públic que sovint imposava la declaració de l'estat de guerra a Catalunya. Això va comportar que alguns sectors moderats de la burgesia catalana comencessin un cert distanciament dels seus homòlegs espanyols, mostressin el seu descontentament amb l'uniformisme cultural i reivindiquessin el particularisme català. En aquesta línia, Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l'Estat. Les propostes foralistes del carlisme El carlisme va tenir un important arrelament a la Catalunya rural.

A més de defensar els principis absolutistes i tradicionalistes, es va fer ressò de la defensa de les institucions tradicionals de Catalunya i de la seva particularitat. El carlisme es va oposar a la centralització política i administrativa que implementava l'Estat liberal, perquè la considerava un mal consubstancial amb el liberalisme. Al llarg del segle XIX els carlins catalans van presentar la monarquia que defensava el pretendent Carles com una monarquia federalitzant que reconeixeria els antics furs de Catalunya.

L'any 1872, en el transcurs de la Tercera Guerra Carlina, el pretendent Carles VII va arribar a publicar un manifest en què prometia restablir les lleis i els privilegis de Catalunya que havia suprimit el seu avantpassat Felip V. Dos anys després, els carlins catalans van crear la Diputació de Catalunya com a òrgan suprem del Principat. El federalismeEl federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme des de la dècada del 1840, amb Abdó Terradas com a primer referent. Amb l'escalf de la Revolució del 1868 va néixer el Partit Republicà Democràtic Federal, que defensava la forma republicana de govern, el laïcisme i l'ampliació dels drets democràtics i socials.

A més, propugnava una nova manera d'articular l'Estat espanyol, el federalisme, que implicava el repartiment de poders entre els òrgans de poder estatals, regionals i municipals. La seva implantació va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans, va comptar amb el suport de la petita burgesia i va tenir una important difusió entre el proletariat industrial. Francesc Pi i Margall en fou el seu principal teòric i sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans i l'exercici dels drets i les llibertats.

En conseqüència, l'Estat s'hauria d'organitzar des de baix, partint del respecte a l'individu, i defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles de la Península. En aquesta direcció, l'any 1869, un grup de federals catalans, entre els quals s'hi trobaven Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb representants dels antics territoris de la Corona d'Aragó (Balears, València i Aragó) van signar el Pacte Federal de Tortosa. El document era un acord per impulsar un Estat federal que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés en la sobirania popular.

La caracterització de com havia de ser la construcció d'un Estat federal es va concretar durant la Primera República amb el projecte de Constitució federal del 1873 que definia Espanya com un Estat integrat per 17 estats federats. El fracàs de l'experiència republicana i la nova situació provocada per la Restauració van reduir significativament el pes polític del republicanisme, mentre les dissidències internes van fragmentar el partit. D'altra banda, l'auge de l'anarcosindicalisme li va fer perdre influència entre els sectors obreristes.

En el nou context de la Restauració, el federalisme català, impulsat per Josep Maria Vallès i Ribot, va redactar el 1883 un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola. El text plantejava que Catalunya disposés d'unes Corts sobiranes i d'un govern amb àmplies competències, sense altres limitacions que les derivades del pacte federal. La dimensió catalanista del nou programa no va ser compartida pel conjunt del partit federal, que va anar perdent influència enfront dels nous partits i organitzacions catalanistes que sorgirien a la segona meitat del segle XIX. 3.

ELS INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC , Valentí Almirall i el Centre Català Valentí Almirall va ser una figura clau per als orígens del catalanisme polític, del qual és considerat un dels principals impulsors. El seu desencís del federalisme el va portar l'any 1881 a trencar amb el partit de Pi i Margall per tal d'impulsar una acció política específicament catalana i al marge dels partits d'àmbit estatal. El seu programa d'actuació proclamava la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural que fins llavors havia predominat i passés a ocupar-se dels "interessos materials" del país, la qual cosa significava fer política.

La seva tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, la Jove Catalunya, al voltant de la publicació de la revista La Renaixença. Al congrés s'acordà la formació d'una entitat que difongués el catalanisme i en aquesta direcció va promoure la fundació del Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu fonamentat en la defensa de la llengua i del dret civil, la divisió comarcal de Catalunya i l'exigència de proteccionisme econòmic.

El Centre Català va convocar, el 1883, el Segon Congrés Catalanista, en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes. El Congrés va quedar inacabat sobretot a causa de les discrepàncies entre els diferents sectors del catalanisme que, malgrat que arribaren a acords en qüestions específiques, representaven opcions ideològiques força diferenciades. EL MEMORIAL DE GREUGES DEL 1885 Almirall fou el principal redactor de la "Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya", considerat el primer manifest polític del catalanisme.

Va ser presentat al rei Alfons XII el 10 de març del 1885 per una comissió representativa de personalitats de la societat catalana. El Memorial de Greuges i "Lo catalanisme" L'any 1885 el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en el qual van participar organitzacions econòmiques de la burgesia (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional…), institucions culturals (Consistori dels Jocs Florals…) i altres entitats catalanistes (ateneus locals i agrupacions catalanistes). A la reunió es va aprovar la presentació al rei Alfons XII de la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, més conegut com a Memorial de Greuges.

Al document s'hi denunciava el centralisme, es proclamava el particularisme català, es demanava proteccionisme i es reclamava el manteniment del dret civil català. El Memorial també va suposar l'aproximació del moviment catalanista a la burgesia, que fins llavors es movia en l'àmbit dels partits dinàstics. L'any següent, a partir d'aquestes experiències i de la reflexió política, Almirall va publicar Lo Catalanisme, on va establir les bases ideològiques del catalanisme progressista, d'acord amb la seva trajectòria popular, republicana i laica.

El llibre explica la seva concepció del particularisme català, que havia de ser el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d'Espanya. Per això, calia impulsar una forta tasca d'agitació al marge de les institucions oficials i fundar una organització política interclassista com a força política amb capacitat per intervenir en les eleccions. El declivi del Centre Català La proposta d'Almirall ben aviat es va mostrar inviable i va anar perdent suports pel fet de ser massa catalanista per la majoria dels republicans, massa republicana per la majoria dels catalanistes, massa radical pels conservadors i massa conservadora pels radicals.

L'opció política de crear una força interclassista fracassava tant entre la burgesia com entre els sectors populars. Finalment, l'oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, promoguda per l'alcalde liberal Rius i Taulet, també va contribuir al seu aïllament i al distanciament definitiu de la burgesia. Poc després, el Centre Català va desaparèixer i la influència d'Almirall dins el moviment catalanista va anar esmorteint-se.

La Lliga de Catalunya i el missatge a la reina Una nova generació d'intel·lectuals conservadors (Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba), al costat d'altres procedents del diari La Renaixensa, es van escindir del Centre Català i van fundar, el 1887, la Lliga de Catalunya. La nova organització tenia un caràcter més conservador i va sintonitzar millor amb una burgesia cada cop més descontenta amb el sistema polític de la Restauració.

El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalanista. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la reina regent (1888), en el qual es demanava autonomia per Catalunya, que va ser presentat a la reina Maria Cristina en ocasió de la seva visita a Barcelona per la inauguració de l'Exposició Universal. L'any següent, la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret civil propi contra el projecte de reforma del Codi Civil que s'estava discutint a les Corts espanyoles.

Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil per tal de respectar el dret civil català, fet que va ser presentat com la primera victòria del catalanisme. 4. EL CATALANISME CONSERVADOR , El catalanisme tradicionalista: Torras i Bages Durant la implantació de l'Estat liberal, una bona part del clergat català es va arrenglerar amb el carlisme i va adoptar posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració, i després que el Vaticà hagués fet públic el suport a Alfons XII, part del clero va abandonar aquests plantejaments per cercar un espai dins el liberalisme més conservador.

En aquest trànsit hi va tenir un paper important el vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat sobretot pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. L'acostament del clergat al catalanisme conservador va estar liderat per sacerdots com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques.

Aquest grup es va dotar d'un òrgan de premsa, el setmanari La Veu de Montserrat, i entre les seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat (1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1883), com també l'exigència que els bisbes fossin catalans. La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes.

L'any 1892 va publicar La tradició catalana, en què defensava que l'esperit de Catalunya reposava en la família, la propietat i la religió, refusava tot plantejament de canvi social, presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present, i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política. En conseqüència, el clergat havia de ser el protagonista principal en la tasca de regeneració de la societat catalana, degradada pel nou model social de la industrialització, i que calia mantenir dins dels principis d'un catalanisme tradicionalista i d'arrel profundament cristiana.

La frase atribuïda a Torres i Bages, Catalunya serà cristiana o no serà, resumeix el fons ideològic que va introduir aquest catalanisme catòlic. La formació de la Unió Catalanista La campanya contra el projecte de Codi Civil va mostrar la necessitat d'organitzar més i millor el moviment catalanista i el dirigent de la Lliga de Catalunya, Narcís Verdaguer i Callís, va llançar la proposta de fundar una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals. Així, el 1891 es va fundar la Unió Catalanista, que es proposava l'objectiu d'esdevenir una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions catalanistes.

La nova organització tenia com a objectius la propagació de les idees regionalistes i la realització d'un programa comú per tots els grups catalanistes. La seva base social estava formada majoritàriament de mitjans propietaris, comerciants, professions liberals i intel·lectuals que provenien de tot Catalunya i eren una mostra representativa de la burgesia catalanista i conservadora. La Unió Catalanista va tenir un paper important en el desvetllament de la consciència catalanista i va significar el triomf de les tesis pròpiament catalanistes que posaven l'èmfasi en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya, més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat.

El seu punt més feble fou la tensió entre les faccions contràries a la participació en la vida política i les que defensaven la necessitat de convertir la Unió en una organització política que es presentés a les eleccions. Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar el seu programa polític, que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana.

El document s'estructurava en 17 bases i constava de dues parts: una, que correspon a la primera base, tractava del poder central, que es configurava com a federal, i de les seves atribucions a Catalunya; l'altra, corresponent a les 16 bases restants, tractava del poder regional català, que reposava en la plena sobirania de Catalunya. A les Bases de Manresa s'hi defensava la plena sobirania de Catalunya en el govern interior i la possessió de competències absolutes en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda, etc. Proclamava l'oficialitat de la llengua catalana i establia que els càrrecs públics només podien ser exercits pels catalans.

El seu caràcter arcaïtzant queda palès en la defensa del restabliment d'antigues institucions, com l'Audiència o les Corts, que havien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte entre la Corona i aquestes institucions. Tot i això, el document constitueix el primer gran projecte polític definit pel catalanisme conservador. La primera actuació internacional del catalanisme va ser el lliurament al cònsol grec a Barcelona d'un missatge adreçat al rei Jordi I amb motiu de la seva intervenció a Creta, encara sota el domini turc, per aconseguir la seva autonomia com a primer pas per a la integració de l'illa al regne de Grècia.

El seu redactor fou Enric Prat de la Riba, que aviat esdevindria el principal ideòleg del catalanisme conservador i del pas d'una concepció regionalista a una de nacionalista. 5. LA MADURACIÓ DEL CATALANISME POLÍTIC: LA LLIGA REGIONALISTA . L'impacte de la crisi del 1898 El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i militar, però sobretot polític, perquè els partits dinàstics es van veure desprestigiats i es va dubtar de la seva eficàcia per regenerar el país.

Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que s'havia desmarcat progressivament del sistema de la Restauració, comptava amb uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una notable mobilització social. Amb aquest teló de fons, la conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d'una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d'un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia.

A més, la seva actitud crítica amb la manera de fer política dels partits dinàstics els legitimava per criticar la corrupció electoral i reclamar reformes polítiques i socials i per aspirar a un protagonisme més gran en la política espanyola i catalana. Semblava que havia arribat el moment de fer un salt qualitatiu cap a la seva consolidació com a força política.

Cap a una nova política catalanista L'any 1898, davant el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja en el qual hi havien participat alguns dinàstics catalans com, per exemple, Manel Duran i Bas, i després de la protesta ciutadana coneguda com el Tancament de Caixes, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Catalunya, que actuaven com a portaveus polítics de la burgesia, van crear un grup polític, la Unió Regionalista. A la junta directiva hi havia els industrials més actius dels darrers anys de protestes, alguns dirigents del Tancament de Caixes i representants de la burgesia agrària.

El seu programa incloïa referències regionalistes explícites i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. Igualment, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900). Estava format per joves professionals (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran i Ventosa…) que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral.

La confluència d'interessos entre la Unió Regionalista i el Centre Nacional va afavorir la unió dels dos grups: El primer tenia una base social ben nodrida d'industrials i comerciants, però li mancava un projecte polític clar i uns dirigents amb experiència política. El segon tenia un programa polític possibilista i uns dirigents experts decidits a fer entrar el catalanisme en la contesa electoral, però no tenia suports socials. L'abril del 1901, a la ciutat de Barcelona, van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades per al mes de maig.

La candidatura dels quatre presidents La iniciativa es va conèixer com la candidatura dels quatre presidents, atès que estava encapçalada per l'industrial Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d'Amics del País), l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner (expresident de l'Ateneu Barcelonès) i el comerciant Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial).

Malgrat els intents governamentals per mantenir la força electoral dels partits dinàstics, la candidatura catalanista va imposar-se al districte de Barcelona i va aconseguir l'elecció com a diputats dels quatre regionalistes, sobre un total de 7 diputats electes (els altres van ser dos republicans i un monàrquic). Aquest resultat era un clar símptoma de l'esgotament dels partits dinàstics, incapaços d'adaptar-se, tant políticament com en l'àmbit ideològic i organitzatiu, al canvi experimentat per la societat catalana, especialment la barcelonina, molt més industrial i urbana.

El triomf per primera vegada d'un partit extern al torn dinàstic palesava el convenciment ciutadà que el sistema polític de la Restauració no permetia la lliure competència i estava adulterat per la influència caciquil i la farsa electoral. Calia arrabassar, com proclamava La Veu de Catalunya, el poder local i la representació política a Madrid als partits dinàstics.

Un partit de nova mena: la Lliga Regionalista L'èxit electoral de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política, la Lliga Regionalista (1901) , partit que va convertir el diari La Veu de Catalunya en el seu principal òrgan de difusió i que va consolidar la força electoral del catalanisme. A les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l'Ajuntament de Barcelona; els republicans, onze, i els dinàstics, quatre. Les victòries del 1901 van marcar una fita dins el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè fou el primer cop que candidatures no dinàstiques guanyaven a Barcelona.

LA PETJADA DE LES DONES L'elevada taxa d'analfabetisme a la societat catalana de l'època s'agreujava encara més en el cas de les dones. Francesca Bonnemaison (Barcelona, 1872-1949), que per la seva posició social tenia accés als cercles intel·lectuals i polítics, va impulsar un projecte de creació d'una biblioteca per dones per tal de facilitar que poguessin accedir a la cultura. Així, el 1909 va fundar la Biblioteca Popular de la Dona, la primera d'Europa d'aquesta mena. Poc després va fundar l'Institut de Cultura que, amb la mateixa intenció de millorar el nivell cultural de la dona treballadora, oferia variades activitats formatives.

Des de posicions burgeses i conservadores, Francesca Bonnemaison és considerada una de les pioneres del feminisme a Catalunya. La Lliga, que comptava entre els seus dirigents amb Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, és considerada com la primera formació política moderna espanyola. En primer lloc, perquè va trencar el monopoli electoral dels partits dinàstics; i en segon, perquè va dotar-se d'una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions…) i d'un modern aparell propagandístic per difondre les seves idees i participar en les campanyes electorals.

Inicialment, la Lliga va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona. Ara bé, gràcies a la seva expansió cap a la resta de Catalunya, sobretot a les comarques centrals i orientals, va esdevenir també un partit força influent entre els propietaris agraris. El seu programa polític fou capaç d'aplegar la majoria dels sectors benestants del país, disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor d'un reformisme polític que atorgués l'autonomia a Catalunya.

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA Des de l'època del Sexenni Democràtic, agafa una gran volada la premsa satírica, que tornarà a reeixir a partir de les noves lleis de premsa dels governs liberals a la dècada del 1880. A Catalunya proliferaren diferents capçaleres d'un ampli ventall ideològic (carlines, republicanes, catalanistes) i destacaren Lo mestre Titas, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i el Cu- cut.

Un nou escenari polític per a Catalunya Al llarg del primer terç del segle XX, a mesura que el sufragi es va anar democratitzant i les eleccions van esdevenir més representatives a Catalunya, el joc polític ja no va passar per l'alternança dinàstica entre conservadors i liberals, sinó que l'hegemonia se la disputaven republicans i catalanistes, que es van convertir en les opcions polítiques majoritàries. Per altra banda, el desenvolupament industrial propicià el sorgiment d'un sindicalisme obrer, bàsicament de caràcter anarquista i apolític, que impulsaria grans mobilitzacions reivindicatives, convertint-se així en un important protagonista de la vida social catalana.

Tant dins el catalanisme com el republicanisme, aviat sorgiren diferents tendències. El predomini conservador de la Lliga va ser qüestionat per sectors de caire més progressista, mentre que dins del republicanisme es van fer paleses importants divergències respecte a les relacions amb l'obrerisme i a la mateixa qüestió catalana (lerroxisme). 6. LA CONCEPCIÓ PLURAL D'ESPANYA: NACIONALISMES I REGIONALISMES . Al darrer terç del segle XIX, igual que a Catalunya, van sorgir moviments nacionalistes i regionalistes a altres territoris d'Espanya com a rebuig al centralisme uniformitzador del sistema polític i administratiu adoptat pels diferents governs liberals.

Arana i el nacionalisme basc Al País Basc l'abolició dels furs va donar lloc al naixement d'un corrent que trobava insuficients els concerts econòmics atorgats el 1878 i reivindicava la reintegració dels drets forals històrics. D'altra banda, el procés industrialitzador va afavorir una gran transformació social, que va suposar una ruptura de la societat tradicional i l'arribada d'una forta immigració. Com a reacció, es va enfortir un corrent de defensors de la llengua i la cultura basques. Sota el lideratge de Sabino Arana, els nacionalistes van considerar que per defensar els valors de la societat tradicional, rural i catòlica calia la separació de l'estat espanyol.

Amb el llibre Bizkaya por su independencia (1893) i la creació del Partit Nacionalista Basc (1895), Arana va divulgar un discurs que s'articulava entorn de la singularitat de l'ètnia basca, idealitzava la societat preindustrial, exaltava tot el que era genuïnament basc, rebutjava els immigrants (maketos) i defensava l'integrisme religiós. Durant els darrers anys de vida, el discurs d'Arana es va anar moderant, sobretot a partir del 1901, quan va anar abandonant els seus postulats independentistes, per impulsar la creació d'un partit autonomista.

Aquest viratge va facilitar el seu acostament a sectors de la burgesia industrial basca, que veien en el nacionalisme un possible aliat enfront de l'expansió de l'obrerisme. Aleshores, el nacionalisme basc va evolucionar cap a posicions més moderades i possibilistes i es va presentar a les eleccions, en què va obtenir els seus primers èxits, sobretot a Biscaia i Guipúscoa. Els orígens del galleguisme La societat gallega, a diferència de la catalana o de la basca, continuava sent eminentment rural. Presentava una feble burgesia enfront d'unes classes dominants, formades bàsicament per una vella noblesa i per l'Església.

Això explica que el galleguisme fos més feble i tardà, malgrat que hi hagués una població majoritàriament pagesa amb una llengua i unes tradicions culturals molt arrelades. A mitjan segle XIX, es va iniciar un corrent que va donar lloc a l'O Rexurdimento que va significar el redescobriment literari de la llengua i la cultura gallegues. La figura literària de més influència va ser la poeta Rosalía de Castro (1837-1885). Tan sols unes minories cultes, insatisfetes davant la situació del país, van començar a responsabilitzar la subordinació política de Galícia del seu endarreriment econòmic, que forçava molts gallecs a emigrar.

Va ser durant l'última etapa de la Restauració quan el galleguisme va adquirir un caràcter més polític, encara que es va mantenir minoritari malgrat el prestigi d'algunes de les seves figures, com Manuel Murguía i Alfredo Brañas. Aquest ambient va facilitar la convocatòria de l'Assemblea Federal de la Regió Gallega (1887), que va aprovar el Projecte de Constitució per a l'Estat Galaic. Valencianisme, aragonesisme i andalusisme El primer valencianisme va néixer com un corrent cultural de reivindicació de la llengua i la cultura pròpia, i va tenir en la societat cultural Lo Rat Penat, fundada el 1878, el seu primer impulsor.

L'any següent, aquesta entitat, sota els auspicis de Constantí Llombart, Teodor Llorente i Feliu Pizcueta, va promoure la restauració dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València, a imitació del que s'estava esdevenint a Catalunya. També va destacar Vicent Blasco Ibáñez, que ressaltava les peculiaritats valencianes i reivindicava les antigues institucions del Regne de València. L'aragonesisme té els seus orígens a la segona meitat del segle XIX gràcies a l'acció d'una incipient burgesia, que va impulsar la defensa del dret civil i la recuperació del patrimoni cultural aragonès i va difondre una mitificació romàntica dels orígens del regne i de les seves institucions medievals.

A aquests factors s'hi van afegir el foralisme carlí i, més endavant, el regerenacionisme de Joaquín Costa. A Andalusia, l'arrelament del republicanisme federal va comportar la difusió d'un incipient sentiment andalusista. L'Assemblea del Partit Republicà Federal, celebrada a Antequera el 1883, amb l'aprovació de la Constitució Federal Regional per a Andalusia es plantejava un programa d'autogovern per al territori andalús. Paral·lelament, un grup d'intel·lectuals es va proposar identificar la identitat andalusa i, amb aquest objectiu, van estudiar el folklore i les formes de vida del poble andalús.

D'aquesta manera, van editar la revista Folklore andaluz i van començar a aglutinar-se entorn del recentment creat Ateneu de Sevilla.