La Segona República i la Catalunya Autònoma (1931-1936)

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 10. LA SEGONA REPÚBLICA I LA CATALUNYA AUTÒNOMA (1931 - 1936) 1. L'ADVENIMENT DE LA REPÚBLICA . Espanya es desperta republicana El 12 d'abril del 1931, se celebraven a Espanya unes eleccions municipals que pretenien ser el primer pas de la tornada a la normalitat constitucional. Tanmateix, malgrat els desitjos del rei, aquestes eleccions es van convertir en un plebiscit a favor o en contra de la monarquia. A la majoria dels municipis rurals, amb una forta influència caciquil, s'hi van imposar les candidatures monàrquiques, mentre que a les capitals de província i principals nuclis urbans hi va triomfar la coalició republicanosocialista, partidària de la instauració d'un règim republicà.

El 14 d'abril, els regidors electes de la localitat guipuscoana d'Eibar van proclamar la República i, al llarg del dia, ho van fer els regidors d'altres ciutats. Mentrestant, la població sortia al carrer de manera espontània per celebrar-ho. Davant la nova situació, el rei Alfons XIII va decidir emprendre el camí de l'exili, i es va acomiadar dels seus súbdits amb una nota publicada als diaris. A Catalunya el triomf de les candidatures republicanes i d'esquerres havia estat aclaparador, amb gairebé el triple de regidors més que els aconseguits per la dreta. La Lliga va perdre la supremacia i el gran vencedor va ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Conscients d'aquest suport, el mateix 14 d'abril, Lluís Companys, cap de llista d'ERC a Barcelona, va proclamar la República des de l'Ajuntament. Poques hores després Francesc Macià, màxim dirigent d'aquest partit, va proclamar la República Catalana integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques. El Govern Provisional El mateix dia de la proclamació del nou règim es va constituir un Govern Provisional, presidit pel republicà conservador Niceto Alcalá-Zamora i integrat per les organitzacions que havien signat el Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes i nacionalistes).

El suport popular als partits republicans es va veure revalidat en les eleccions complementàries celebrades el 31 de maig. La iniciativa dels dirigents catalans va provocar un conflicte amb el Govern Provisional. Alguns ministres van tralladar-se a Barcelona per negociar la concessió immediata d'un règim d'autonomia per a Catalunya a canvi que Macià acceptés la futura decisió de les Corts constituents amb relació a l'estructura de l'estat. Per signar l'acord, el mateix Alcalá-Zamora es va traslladar a Barcelona el 21 d'abril.

Des del començament, el Govern Provisional va haver de fer front a diversos problemes que, com el de la descentralització de l'Estat, es van accentuar els anys següents: el conflicte amb l'Església catòlica, gelosa de les seves prerrogatives després que el govern no reconegués la validesa del Concordat del 1851; els esclats de violència anticlerical, especialment greus durant l'anomenada crema de convents entre el 10 i 13 de maig del 1931, i l'increment de les vagues i conflictes sociolaborals. A les eleccions a Corts Constituents del 28 de juny hi va haver una victòria de la conjunció republicanosocialista.

Les noves Corts tenien només una cambra, i van quedar formades majoritàriament per republicans i socialistes. La minoria més nodrida va ser la del PSOE amb 115 diputats, seguida de la radical amb 94, la radicalsocialista amb 59 i Esquerra Republicana de Catalunya amb 31. La dreta republicana d'Alcalá-Zamora i Miguel Maura i els monàrquics van ser els derrotats principals. La primera tasca de les noves Corts va ser elaborar una nova Constitució de caràcter republicà. La Constitució republicana El 9 de desembre del 1931, les Corts van aprovar la nova Constitució, molt extensa (125 articles) i detallada.

Definia Espanya com una República de treballadors de totes les classes i declarava que tots els espanyols i espanyoles eren iguals davant la llei, per tant, reconeixia per primera vegada el dret de vot de les dones. El poder legislatiu residia en el Parlament, que tenia una clara preeminència enfront del Govern i el president de la República, que tenia poques atribucions i un mandat de sis anys. En l'àmbit territorial, la República es constituïa com un Estat integral, però compatible amb l'autonomia dels municipis i regions. La Constitució garantia la igualtat davant la llei i la no-discriminació per raó d'origen, sexe o riquesa.

Proclamava un estat laic, ja que no s'identificava amb cap religió oficial, s'instaurava l'educació primària obligatòria i gratuïta, es reconeixia l'expropiació de béns d'utilitat social i s'aprovava el matrimoni civil i el divorci. La Constitució era un reflex de la ideologia democràtica, progressista i laïcista de la majoria de les Corts. Algunes matèries conflictives, com la religiosa o l'autonòmica, van provocar el rebuig de part dels catòlics i dels sectors més centralistes, que temien pel trencament de la unitat d'Espanya. 2. EL REFORMISE REPUBLICANOSOCIALISTA (1931 - 1932) . Temps difícils per a un nou règim democràtic La República no va arribar en un moment excessivament benaventurat.

A escala internacional, l'economia entrava en una fase de depressió derivada del crac de la borsa novaiorquesa, que es va deixar notar a Espanya, mentre els règims democràtics europeus es mostraven fràgils i inestables enfront de la por a la revolució social i a l'expansió dels règims autoritaris. En l'àmbit intern, als símptomes de radicalització social i política d'alguns grups de l'obrerisme més extremista, s'hi va sumar l'oposició intransigent dels sectors més conservadors de la societat, de l'Església i de l'Exèrcit, disposats a no renunciar als seus privilegis. La República va intentar donar resposta a alguns dels problemes polítics i socials que s'arrossegaven des del segle anterior.

Així, va aspirar a construir un sistema democràtic que bandegés les eleccions fraudulentes, les pràctiques caciquils i el clientelisme. S'aspirava a la construcció d'una autèntica societat civil, oberta a tots els segments socials, com el de les dones que havien estat privades del dret a vot. També es va proposar substituir la vella política centralista per un model respectuós amb les peculiaritats dels diferents territoris de l'Estat.

Els dirigents de la República van considerar que calia impulsar un ampli ventall de reformes destinades a donar resposta a la misèria pagesa, secularitzar de l'Estat, fer arribar l'ensenyament als més desfavorits, promulgar una legislació favorable als treballadors, descentralitzar l'estat i adoptar mesures per resoldre l'intervencionisme dels militars en la política. Aquestes reformes havien de basar-se en una aliança entre les classes mitjanes urbanes republicanes i l'obrerisme reformista, per tal de fer front a la resistència dels grups més conservadors, refractaris a tot canvi, i també als sectors de l'esquerra que preconitzaven la urgència d'una revolució social.

En aquest context complex, el govern de coalició presidit per Manuel Azaña, format per republicans progressistes, socialistes i membres d'ERC (Lluís Companys, en va ser ministre) va posar en marxa el programa reformista republicà, que es va desenvolupar entre octubre del 1931 i setembre del 1933. La política laïcista i la qüestió religiosa La introducció de mesures de caràcter laïcista pretenia posar en marxa un procés de secularització de la vida pública ja culminat durant aquests anys en països com França, Holanda o Alemanya.

Les primeres propostes de laïcització, però, van aixecar una gran polseguera en un país com Espanya, amb una majoria de catòlics, i on l'Església exercia una important influència sobre la moral, els costums i les consciències de la majoria de la població. Incidents com l'expulsió del cardenal Segura per les seves declaracions contra la República o esdeveniments com la crema de convents entre el 10 i el 13 de maig del 1931, van ser interpretats com a atacs del govern contra l'Església.

Mesures com la secularització dels cementiris, la introducció del matrimoni civil, la il·legalització de la Companyia de Jesús o l'aprovació de lleis com la de Congregacions Religioses, van enemistar amb la República bona part de la població catòlica i conservadora. Les reformes educatives es van convertir en el principal cavall de batalla de l'anomenada qüestió religiosa. El rebuig dels sectors conservadors a la no-confessionalitat en l'ensenyament públic i a la coeducació va originar una allau de protestes, que els va allunyar de la col·laboració amb el nou règim. La reforma agrària La Llei de reforma agrària, aprovada el setembre del 1932, va aixecar una gran controvèrsia social.

Tenia l'objectiu de crear una classe mitjana rural que, per la seva capacitat d'estalvi i consum, incentivés el desenvolupament industrial. La llei permetia l'expropiació sense indemnització de les terres d'una part de la noblesa, els grans d'Espanya, mentre que les conreades deficientment, les arrendades sistemàticament o les que podent ser regades no ho eren, es podien expropiar indemnitzant-ne els propietaris. L'aplicació de la llei es va encomanar a l'Institut de la Reforma Agrària (IRA), que comptava amb un pressupost per indemnitzar els propietaris expropiats i facilitar els establiments pagesos.

La reforma es va aplicar amb moltes limitacions: van acabar expropiant-se menys hectàrees de les previstes inicialment i establint-se menys pagesos dels esperats, com mostra el fet que entre el 1932 i el 1934 només van establir-se unes 12 000 famílies. La dificultat de la posada en marxa de la reforma i els seus limitats resultats van ser conseqüència de les complexitats legals i burocràtiques, un diagnòstic de partida inadequat, la manca d'una planificació a curt i mitjà termini, un pressupost insuficient i l'absència de consens social entre el món agrari. Aquesta llei va irritar els grans propietaris agrícoles que a la meitat sud del país concentraven gairebé el 50 % de les terres.

Els mitjans propietaris, per part seva, es van sentir amenaçats i van fer causa comuna contra la reforma juntament amb els terratinents. També les organitzacions pageses es van sentir decebudes, ja que veien com s'allunyava l'anhelat repartiment i, per tant, les expectatives de millora de les condicions de vida de la major part de la pagesia pobra. La reforma militar Com a ministre de la Guerra, Manuel Azaña va impulsar una reforma que pretenia la creació d'un exèrcit modern. Per això, creia que calia la reducció dels efectius militars i posar fi a la macrocefàlia, un oficial per cada tres soldats el 1917.

També es proposava treure el fur especial dels militars i assegurar-ne l'obediència al poder civil, cosa que posava fi a la tradicional intervenció de l'exèrcit en la vida política. Amb aquest objectiu es va fixar la Llei de retir de l'oficialitat, per la qual se'ls concedia la possibilitat de retirar-se amb el sou íntegre si així ho desitjaven. A més, es va reduir el nombre d'unitats i oficials, i es va tancar l'Acadèmia Militar de Saragossa per frenar el creixement del nombre d'oficials. Tots aquells que van decidir romandre en actiu van fer un jurament de lleialtat al nou règim polític.

Tanmateix, l'agost del 1932, un petit grup de militars, amb el general José Sanjurjo al capdavant, va protagonitzar un cop d'estat contra la República, que va ser fàcilment desarticulat. En matèria policial, el resultat més visible va ser la creació de la Guàrdia d'Assalt, mentre que la Guàrdia Civil va romandre intocable i al capdavant de l'institut armat s'hi van col·locar comandaments militars. La reforma no va aconseguir els objectius que perseguia perquè el nombre d'oficials retirats va ser menor de l'esperat. A més, la llei va ser rebuda per alguns sectors de l'exèrcit, sobretot pels africanistes, com una agressió a la tradició militar i va provocar àmplies tensions entre l'oficialitat.

La descentralització de l'Estat: les autonomies La configuració d'un Estat que permetés a les regions històriques accedir a l'autonomia era una qüestió prioritària del govern republicà. L'organització constitucional d'Espanya es va complementar amb una descentralització de l'Estat que continuava considerant-se com un estat integral, però permetia l'accés a l'autonomia dels territoris amb sentiments nacionals propis. Catalunya va ser la primera regió que va començar aquest procés, amb la creació de la Generalitat de Catalunya i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia.

Com s'ha vist, l'aprovació de l'autonomia catalana va tenir l'oposició de la dreta espanyola i va esdevenir un element important de l'erosió de la República (juntament amb la defensa dels privilegis de l'Església o l'oposició a la reforma agrària). Al País Basc, nacionalistes del PNB i carlins van redactar, el juny del 1931, un projecte d'estatut, l'Estatut d'Estella. Però l'aprovació es va retardar a causa de l'oposició del republicanisme d'esquerres i dels socialistes, que consideraven el projecte massa confessional i incompatible amb la Constitució republicana.

L'evolució del PNB cap a posicions més centristes i el seu pacte amb les esquerres van permetre que les Corts republicanes aprovessin un estatut d'autonomia l'octubre del 1936, ja iniciada la Guerra Civil. José Antonio Aguirre, principal dirigent del PNB, va ser elegit primer lehendakari (president). El govern d'Aguirre estava integrat per republicans d'esquerres, socialistes, comunistes i nacionalistes. Les reformes sociolaborals La República també va aprovar una nova legislació sociolaboral, amb l'objectiu de millorar la situació dels treballadors, tant en l'àmbit rural com urbà, i l'artífex principal va ser el socialista Largo Caballero.

Es van aprovar la Llei de contractes de treball, que regulava la negociació col·lectiva, la Llei de jurats mixtos, als quals reconeixia el poder d'arbitratge vinculant en cas de desacord, la Llei de termes municipals i la Llei de conreu forçós. Es va establir la setmana laboral de 40 hores i es van estimular els augments salarials. També es va promoure la creació d'assegurances socials, es va reduir la jornada laboral dels treballadors del camp i es va reforçar el paper dels sindicats agrícoles en la contractació de les tasques del camp.

La Constitució també va reconèixer drets socials com el d'assistència als malalts i ancians, ajuda a la maternitat i a la infància, protecció en casos de malaltia, accident, atur forçat, vellesa o invalidesa. També atorgava una protecció especial al treball de les dones i dels joves. La salut pública també va ser objecte d'atenció prioritària i es van crear institucions encarregades de coordinar l'acció sanitària en matèries com la recerca, la higiene social, l'assistència psiquiàtrica o les malalties infeccioses. Totes aquestes mesures es van concretar en la Llei de coordinació sanitària.

L'impuls a l'ensenyament i la cultura Des del 1931, sota la direcció dels ministres Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos, es va posar en marxa un ampli pla d'ensenyament estatal en els nivells primaris i d'accés a la cultura per als ciutadans del món rural, tradicionalment oblidats. Durant els dos primers anys es van construir milers d'escoles públiques rurals i els ajuntaments van contractar milers de mestres (homes i dones). Es considerava que els mestres eren un element essencial per estendre els ideals del nou règim democràtic, perquè estaven cridats a ser consellers i orientadors no només amb els nens de les escoles, sinó també amb les famílies.

Aquesta renovació educativa i cultural es va materialitzar amb iniciatives com les Missions Pedagògiques per als pobles, amb la creació de biblioteques i pinacoteques ambulants, amb l'organització de xerrades i conferències sobre literatura espanyola, teatre i dansa clàssica, etc. També es van obrir Cases de la Cultura amb biblioteques estables, es van fomentar les colònies escolars d'estiu, i es van promocionar iniciatives com el Teatre Universitari La Barraca, dirigit pel poeta Federico García Lorca. 3. LA GENERALITAT I L'ESTATUT D'AUTONOMIA DEL 1932 .

La Generalitat provisional i l'Estatut de Núria Les negociacions amb el govern provisional van comportar la desaparició de la República Catalana i el reconeixement d'un govern autonòmic, que va prendre el nom històric de Generalitat de Catalunya. La nova institució assumia els recursos i les competències de les quatre diputacions catalanes i Francesc Macià en va ser elegit president. El govern català va convocar una comissió d'experts per tal d'elaborar un projecte d'Estatut que definís el marc institucional de l'autonomia catalana i les competències que havia d'assumir.

Els membres de la comissió es van reunir al santuari de Núria i van redactar un avantprojecte d'Estatut, que va ser lliurat al govern de la Generalitat el 20 de juny del 1931. L'Estatut de Núria partia del caràcter federal de la República i de la sobirania del poble de Catalunya. Definia Catalunya com un "Estat autònom dins de la República espanyola", declarava el català llengua oficial juntament amb el castellà i preveia la possibilitat de federar-se amb els països de parla catalana. La Generalitat assumia competències exclusives en ensenyament, cultura, policia i ordre públic, sanitat, obres públiques, agricultura, dret civil, ordenació territorial, règim municipal i tribunals de justícia.

Per al finançament autonòmic disposava de la gestió dels impostos directes, mentre que els indirectes eren gestionats per l'Administració central. Un plebiscit popular, celebrat el 2 d'agost i en el qual va participar el 75 % del cens, va aprovar l'Estatut amb el 99 % dels vots. Les dones, privades del dret al vot, hi van expressar la seva adhesió en un document que va ser acompanyat de 400 000 signatures. La discussió de l'Estatut a les Corts espanyoles A Catalunya, les eleccions generals a Corts constituents del 28 de juny del 1931 van reproduir els resultats de les de l'abril, favorables a l'esquerra, la qual cosa reforçà l'aposta per l'Estatut de Núria.

El 18 d'agost del 1931 Francesc Macià el va presentar a les Corts de Madrid per començar-ne la tramitació parlamentària, que no va ser fàcil, perquè la Constitució del 1931 va definir Espanya no com a Estat federal sinó com a Estat integral, amb una única sobirania espanyola i la possibilitat de constituir territoris autònoms. En la discussió parlamentària s'hi van manifestar tres posicions ben definides: la del govern central, partidari de concedir a Catalunya una autonomia moderada; la dels parlamentaris catalans, que reclamaven una autonomia àmplia; i la de l'oposició de dretes, que considerava que l'Estatut posava en perill la unitat d'Espanya, i situava Catalunya en posició de privilegi.

En aquest context, la ferma posició del president Manuel Azaña a favor de l'autonomia i el fort rebuig dels republicans a l'intent de cop d'estat militar protagonitzat pel general Sanjurjo l'agost del 1932 van ser decisius per a l'aprovació a les Corts de l'Estatut el 9 de setembre. L'Estatut del 1932 L'Estatut aprovat per les Corts era força diferent del de Núria tot i que conservava les institucions bàsiques, com el Parlament i el Consell o govern de la Generalitat. Segons el text aprovat, Catalunya es constituïa en regió autònoma dins l'Estat espanyol, amb una sobirania limitada, i tant el català com el castellà eren declarats llengües oficials.

Les competències de la Generalitat eren plenes en dret civil propi i règim administratiu intern, i molt àmplies en ordre públic i justícia (nomenament de jutges, magistrats i funcionaris i creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, que era l'òrgan suprem d'apel·lació). Malgrat tot, una majoria de competències eren compartides amb l'Estat (educació, obres públiques, sanitat...) i el sistema de finançament resultava insuficient. Els conflictes que poguessin sorgir entre la Generalitat i l'Estat s'havien de resoldre per mitjà del Tribunal de Garanties Constitucionals.

Tanmateix, i malgrat les limitacions, l'Estatut fou molt celebrat a Catalunya perquè significà el primer sistema autonòmic contemporani La Generalitat republicana Després de l'aprovació de l'Estatut, es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya per al 20 de novembre del 1932. Es van conformar dues coalicions: la liderada per ERC, que defensava un model social republicà, progressista, laic i d'esquerra moderada; i la formada al voltant de la Lliga, que constituïa un projecte conservador, catòlic i oposat al reformisme social i al laïcisme de les esquerres.

La candidatura d'ERC va tornar a proclamar-se vencedora indiscutible, amb 56 escons dels 85 de la cambra, i la Lliga es va consolidar com el primer partit de l'oposició (16 diputats). El 13 de desembre Lluís Companys va ser nomenat president del Parlament i, el 14, Francesc Macià fou elegit president de la Generalitat, càrrec que va ocupar fins a la mort, el dia de Nadal del 1933. El va succeir Lluís Companys, que es va mantenir al capdavant de la Generalitat fins al 1940. La tasca de govern Durant el govern provisional, entre abril del 1931 i novembre del 1932, les atribucions de la Generalitat es van limitar a les que ja tenien les antigues diputacions.

Un cop aprovats l'Estatut i els traspassos de competències, la tasca de govern va ser força important, sobretot si tenim en compte que el període efectiu de govern autonòmic només va durar des del novembre del 1932 fins a l'octubre del 1934, en què l'Estatut i la Generalitat van ser suspesos pel nou govern de centredreta després dels fets del 6 d'octubre. Un primer camp d'actuació del govern de la Generalitat va ser l'econòmic: es van crear els serveis d'estadística, l'Institut d'Investigacions Econòmiques i les Caixes de Dipòsits.

En agricultura es va fomentar la creació de cooperatives i de centres d'experimentació agrària i es va posar sobre la taula el problema dels pagesos arrendataris, especialment dels rabassaires (arrendataris de vinyes), agrupats en la Unió de Rabassaires, organització propera a Esquerra Republicana. Entre altres mesures, es va aprovar una reducció del 50 % de les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i s'inicià l'elaboració d'una llei per permetre'ls accedir a la propietat de la terra. Respecte a la política social, mitjançant la Llei de bases del 1934, es va traçar un programa d'acció per organitzar els serveis de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat.

Es van portar a terme experiències innovadores per millorar la xarxa d'hospitals, l'assistència als malalts, l'atenció psiquiàtrica i les campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública. També es van crear organismes de suport social, com l'Institut Contra l'Atur Forçós (ICAF) i el Consell de Treball, així com l'organització dels serveis d'assistència i previsió social. En el terreny de l'ensenyament, es van fundar nombroses escoles i centres d'ensenyament secundari i professional, el més representatiu dels quals va ser l'Institut-Escola, un veritable laboratori d'experiències pedagògiques innovadores.

També es van instaurar noves escoles per formar mestres (Normal Mixta) i es va dotar d'un règim d'autonomia a la Universitat de Barcelona. Es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres, es van introduir la coeducació i la laïcitat i es van seguir les pautes dels moviments de renovació pedagògica. També es van organitzar colònies d'estiu per a nens i es va ampliar el nombre de biblioteques populars, d'arxius i de museus. Pel que fa a l'àmbit cultural i concretament en el terreny lingüístic, es va incidir en la normativització i la normalització de la llengua catalana. L'any 1932 es va publicar el Diccionari de Pompeu Fabra, que va ajudar a la fixació del català normatiu.

També es va establir el bilingüisme a les escoles primàries i el català va avançar en tots els nivells de l'ensenyament. L'ús de la llengua catalana va créixer notablement i el català es va convertir en una eina de comunicació social, com ho palesa la publicació de 27 diaris en català (La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Humanitat, etc.). Finalment, també es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, que introduïa un model comarcal, oposat al provincial, i definia les capitals de comarca com a centres de serveis d'un conjunt de municipis.

El resultat es va concretar en la divisió del territori en 38 comarques, però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l'agost del 1936, un cop iniciada la Guerra Civil. 4. L'ANY 1933: LA CRUÏLLA REPUBLICANA . La radicalització de l'obrerisme La voluntat revolucionària dels partits i sindicats d'esquerra va aguditzar les tensions. La CNT va veure l'ocasió idònia per al seu projecte revolucionari, però va haver de fer front al sorgiment de dos corrents interns: el moderat dels anomenats trentistes, representat per Ángel Pestaña i Joan Peiró, i el més radical articulat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i liderat per Juan García Oliver, Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.

El primer era més netament sindicalista i mostrava un cert suport a la República, mentre que el segon agrupava els militants més radicals que defensaven la insurrecció obrera per destruir l'ordre burgès. La direcció de la CNT es va veure desbordada pel sector faista, que va anar imposant progressivament els seus criteris. La conflictivitat social va assolir el seu punt àlgid a partir del 1932, quan als intents revolucionaris de la CNT s'hi van sumar els sectors més radicals del socialisme com la UGT liderada per Largo Caballero i, especialment, la poderosa organització socialista del camp, la Federació de Treballadors de la Terra.

El Partit Comunista, dirigit des del 1932 per José Díaz, també va augmentar la seva afiliació, i es va situar en més d'11 000 membres. L'augment de la conflictivitat social Als tradicionals problemes de l'economia espanyola (atur agrícola, repartiment desigual de la terra, escassa competitivitat, dèficit de balança comercial) s'hi van unir les repercussions de la crisi econòmica del 1929 i un notable augment de l'atur (l'any 1932 hi havia uns 600 000 aturats sense gairebé protecció social). A més, la República va generar desconfiança entre l'empresariat industrial i els grans propietaris agrícoles, i la inversió privada va disminuir notablement.

La deterioració de l'economia va fer augmentar la conflictivitat social. Les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van augmentar progressivament. Els anarquistes van promoure algunes revoltes, com la de miners de l'Alt Llobregat a Catalunya (1932) i la de pagesos a Andalusia (1933). Aquestes revoltes solien consistir en la presa de l'ajuntament, la crema del registre de la propietat, la col·lectivització de la propietat i la declaració del comunisme llibertari. L'arribada de les tropes de la Guàrdia Civil o de la Guàrdia d'Assalt posava fi a la revolta i comportava una dura repressió, que de vegades provocava la mort de pagesos, com en el cas de Casas Viejas (1933).

També els socialistes van encoratjar revoltes pageses, com la de Castilblanco a Extremadura. Aquests episodis van comportar un increment de la violència política, amb xocs amb la força pública en pobles i ciutats i una escalada de morts, ferits i detinguts que va erosionar l'autoritat del govern. CASAS VIEJAS El gener del 1933, en una petita localitat de la província de Cadis, Casas Viejas, va tenir lloc una insurrecció armada quan un grup de pagesos afiliats a la CNT van envoltar la caserna de la Guàrdia Civil i van proclamar el comunisme llibertari. Es va produir un intercanvi de trets i el sergent i un guàrdia van resultar greument ferits.

Les forces d'ordre públic desplaçades al lloc van ocupar el poble i van reprimir la rebel·lió amb una matança que es va cobrar la vida de dinou homes, dues dones i un nen. Tres guàrdies van córrer la mateixa sort. Aquests esdeveniments van produir un gran escàndol periodístic i parlamentari que va commocionar la societat espanyola i que van influir decisivament en la trajectòria posterior de la Segona República. La reorganització de les dretes Els diversos sectors descontents amb la trajectòria republicana es van anar organitzant al voltant dels tradicionals partits conservadors o de les noves organitzacions de caràcter feixista i autoritari per oposar-se al govern.

El centredreta es va reestructurar al voltant del Partido Radical de Lerroux, que va atreure grups d'empresaris, comerciants i propietaris agrícoles, no tan oposats a la República com al seu caràcter d'esquerra. Igualment, la dreta monàrquica, catòlica i conservadora va impulsar grans campanyes com l'oposició a la reforma religiosa, a la reforma agrària i a l'Estatut de Catalunya. El gran partit de la dreta va ser la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), una coalició no declaradament republicana creada el 1933, que va comptar ben aviat amb un bon nombre d'afiliats i amb un líder indiscutible: José María Gil-Robles.

La monàrquica Renovación Española de l'antic ministre de la dictadura José Calvo Sotelo, la Comunión Tradicionalista dels carlins i molt especialment els grups d'inspiració clarament feixista com les JONS i Falange Española, liderada per José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, malgrat ser minoritaris, van dur a terme una intensa activitat d'agitació contra tot el que consideraven el perill d'una revolució bolxevic. Amb les seves acusacions van aconseguir crear un clima de crispació que va acabar arrossegant el conjunt de la dreta.

Després del fracàs del cop d'estat del general Sanjurjo, el 1933 un sector militar va crear la Unión Militar Española (UME) com una organització clandestina de militars dretans i antireformistes que tindria una participació activa en el cop d'estat de juliol del 1936. La crisi del govern Azaña La pèrdua de popularitat del govern va anar en augment durant la primavera i l'estiu del 1933. Arran de les repercussions de Casas Viejas, Azaña va ser acusat per les dretes d'utilitzar mètodes dictatorials i de ser el responsable directe de la matança.

Els socialistes es van qüestionar si podien continuar fent costat al govern i els republicans radicals de Lerroux van aprofitar l'oportunitat per aproximar-se a la CEDA. Els partits del govern van patir un revés a les eleccions municipals que, de manera parcial, es van convocar el mes d'abril. Es feia evident la crisi de la coalició republicanosocialista i el desgast del govern, que anava perdent la confiança de les classes populars i mitjanes i es va veure qüestionat a conseqüència de les dures mesures policials adoptades per controlar l'ordre públic. En aquestes condicions, el president de la República va retirar la seva confiança al govern i Azaña va dimitir.

Després de l'intent fallit de constitució del primer govern Lerroux, Alcalá-Zamora va nomenar el també radical Diego Martínez Barrio, president d'un nou gabinet, amb la finalitat de dissoldre les Corts i convocar eleccions generals el novembre del 1933 Les eleccions del 1933 El sistema electoral aprovat per les Corts Constituents, que pretenia corregir l'excessiu nombre de partits, primava, amb el 80 % dels escons, la candidatura més votada en cada circumscripció, i forçava a la formació de grans candidatures fruit de l'acord entre diversos partits.

Les dretes van concentrar les seves forces i van decidir coalitzar-se, i van aconseguir presentar una única candidatura en moltes circumscripcions. Els resultats de les urnes i els efectes del sistema electoral van donar el triomf al centredreta. La CEDA de Gil-Robles va ser el gran triomfador amb 115 diputats, juntament amb el Partido Republicano Radical d'Alejandro Lerroux amb 102 diputats.

L'esquerra es va presentar als comicis desunida i republicans i socialistes, enfrontats pels conflictes socials de l'etapa anterior, van presentar candidatures separades; a més, importants masses obreres van optar per l'abstenció a petició de la CNT, que defensava el seu tradicional apoliticisme revolucionari. D'aquesta manera, els partits que havien fet costat al govern d'Azaña i que en les Constituents havien sumat aproximadament 270 diputats, no van aconseguir més que 90 escons en les Corts del segon bienni republicà. 5. LA RECTIFICACIÓ CONSERVADORA DE LA REPÚBLICA (1934-1935) .

El govern radical-cedista El president de la República va confiar la formació d'un nou govern al Partit Republicà Radical, tot i que era el segon grup a les Corts, amb participació d'altres minories de centredreta i el suport parlamentari de la CEDA. El nou govern presidit per Alejandro Lerroux es va proposar alentir, fins a paralitzar, la majoria de les reformes empreses durant el primer bienni republicà: Es va frenar la reforma agrària al camp. Es va fixar la devolució de terres a la noblesa, es va anul·lar la cessió de terres mal conreades als pagesos d'Extremadura i es va concedir total llibertat de contractació, cosa que va suposar una tendència a la baixa en els salaris dels jornalers.

La legislació laica va quedar en suspens, de la mateixa manera que la substitució de l'ensenyament religiós a les escoles. També es va aprovar un pressupost de culte i clergat i es van iniciar negociacions per signar un concordat amb la Santa Seu. Es van substituir alguns Ajuntaments controlats per republicans d'esquerra i socialistes per comissions gestores, nomenades pels governadors civils. La legislació sociolaboral va començar a no ser respectada, especialment al món rural. A més, la concessió de la llibertat de contractació va agreujar la tendència a la baixa dels jornals, sobretot agrícoles.

Es va aprovar una Llei d'amnistia que va afectar l'Exèrcit i va permetre al general colpista Sanjurjo sortir de la presó. Ben aviat es va traslladar a Portugal, des d'on encapçalaria, el 1936, el nou cop d'estat contra la República. L'augment de la tensió a Catalunya A Catalunya el govern de la Generalitat continuava en mans dels republicans d'esquerra i les divergències amb el nou govern de la República no es van fer esperar. Cap de les contrareformes promogudes pel govern de Lerroux va ser ben vista per la Generalitat, que també veia perillar el traspàs de competències i els recursos econòmics necessaris. L'enfrontament es va produir arran de la qüestió rabassaire.

L'abril del 1934, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de contractes de conreu, que garantia als pagesos rabassaires l'accés a la propietat de les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d'uns preus prèviament taxats pel govern. Els propietaris, organitzats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que comptava amb el suport de la Lliga Catalana, es van mostrar contraris a la llei. Per tal d'anul·lar-ne els efectes, van cercar l'ajut de la majoria conservadora a les Corts i van enviar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, que en va determinar la inconstitucionalitat i en va anul·lar els efectes.

El govern de la Generalitat no va acceptar l'anul·lació i va tornar a aprovar una llei pràcticament idèntica a l'anterior. L'enfrontament va evidenciar les grans diferències polítiques i socials tant entre els partits de dretes i d'esquerres catalanistes (Lliga i Esquerra), com entre el govern de la Generalitat i el govern de la República. La revolta d'Octubre del 1934 El viratge conservador i l'obstrucció de les reformes van tenir com a conseqüència una radicalització del PSOE i de la UGT, afavorida per Largo Caballero, principal representant de l'anomenada esquerra socialista, enfront d'un sector més moderat liderat per Indalecio Prieto.

El juny del 1934, els socialistes van declarar una vaga general pagesa en defensa de les millores sociolaborals aconseguides durant el bienni anterior. Davant aquesta situació, la CEDA va reclamar una acció més contundent en matèria d'ordre públic i va exigir participar en el Govern sota l'amenaça de retirar el seu suport parlamentari. El 5 d'octubre del 1934, el cap del Govern, Alejandro Lerroux, va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA. L'entrada de la CEDA al govern va ser interpretat per les forces d'esquerra i nacionalistes com una deriva cap al feixisme i la reacció no es va fer esperar.

L'octubre del 1934, els socialistes van declarar una vaga general revolucionària, que va fracassar per la manca de coordinació i per la contundent resposta governamental. Es va decretar l'estat de guerra, i van ser especialment greus els esdeveniments a Astúries i Catalunya. A Astúries, els miners socialistes, anarquistes i comunistes van protagonitzar una revolució social. Van fer seus els arsenals i dipòsits d'armes, van substituir ajuntaments per comitès revolucionaris, i van controlar gairebé tota la regió, inclosa la ciutat d'Oviedo. La resposta del govern va ser l'enviament de les tropes colonials i de la Legió, traslladades des del Marroc espanyol.

Dirigides pels generals Goded i Franco, van reprimir brutalment la rebel·lió: prop de 1 000 miners morts, i uns 1 500 ferits. Les detencions de membres de les organitzacions d'esquerra es van estendre. Molts dirigents van ser empresonats, entre ells Largo Caballero, i es van clausurar seus de partits i sindicats. El 6 d'octubre a Catalunya A Catalunya, la revolta va comptar amb el suport del president de la Generalitat.

Lluís Companys, oposat a l'entrada de la CEDA al govern, atès el caràcter antiautonòmic d'aquest partit i enfrontat des de feia mesos amb el Govern, va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola el 6 d'octubre i va convidar totes les organitzacions d'esquerres a establir a Barcelona el govern provisional de la República. Alhora, una aliança de partits i de sindicats d'esquerra (PSOE, UGT, Unió de Rabassaires i comunistes) organitzava una vaga general. Però la negativa de la CNT, que era la força obrera majoritària, a participar en la vaga i l'escàs suport ciutadà van fer fracassar la rebel·lió.

El govern de la República va declarar l'Estat de guerra a Catalunya i l'exèrcit, comandat pel general Batet, va aixafar ràpidament la rebel·lió i va ocupar el palau de la Generalitat. Hi va haver més de 3 500 detinguts, entre els quals hi havia el president de la Generalitat i gairebé tots els consellers i tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció, així com els dirigents més destacats dels partits d'esquerres i dels sindicats. Fins i tot, Manuel Azaña, que es trobava casualment a Barcelona, va ser detingut.

De la repressió a la dissolució de les Corts Les conseqüències dels fets d'octubre van ser notables, ja que la CEDA va fer valer la seva influència en el govern i es va mostrar partidària d'aplicar amb rigor les condemnes derivades de la insurrecció d'octubre. Es va suspendre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, es van intervenir entitats públiques com la Universitat de Barcelona i es va anul·lar definitivament la Llei de contractes de conreu. Dins de la coalició governamental les diferències entre els radicals i els cedistes eren cada cop més grans.

A partir de maig del 1935, la CEDA va comptar amb cinc ministres, entre els quals Gil-Robles com a ministre de la Guerra, el qual va nomenar Francisco Franco cap de l'Estat Major Central de l'Exèrcit. Enfortit políticament, Gil-Robles va reclamar una reforma de la Constitució que recollia una modificació molt restrictiva de les autonomies, l'abolició del divorci, la creació d'un Senat i negava la possibilitat d'expropiar terres. A més, es van retornar terres confiscades per la reforma agrària, es va reduir el pressupost d'ensenyament, es va ampliar la jornada laboral fins a les 48 hores setmanals, etc. La tardor del 1935 va esclatar una forta crisi de govern.

El Partido Radical es va veure afectat per una sèrie d'escàndols de corrupció, com el cas de l'estraperlo que implicava dirigents destacats del partit, i de malversació de fons, com el cas Nombela. Aquests fets, amb molt de ressò a la premsa i les Corts, van agreujar les diferències en la coalició governamental a conseqüència de la deslegitimació dels radicals de Lerroux per governar. Gil-Robles va intentar que el nomenessin president del govern, però Alcalá-Zamora, s'hi va negar. Després dels governs breus dels independents Joaquín Chapaprieta i Manuel Portela Valladares, va convocar noves eleccions per al febrer del 1936. 6. EL FRONT POPULAR (FEBRER - JULIOL 1936) .

Les eleccions de febrer A conseqüència del sistema electoral majoritari, els partits republicans de centreesquerra i les organitzacions obreres van formar una candidatura única: el Front Popular (Front d'Esquerres a Catalunya). Els diversos grups de dretes es van coalitzar en el Front Nacional Contrarevolucionari (Front Català d'Ordre a Catalunya). Manuel Portela Valladares, cap del govern, va impulsar unes candidatures republicanes de centre. Després d'una intensa campanya electoral, les eleccions van finalitzar gairebé en empat tècnic: les esquerres van obtenir el 47,03 % dels vots i les dretes el 46,48 %.

Aquest resultat tan ajustat es va traduir en 285 diputats per al Front Popular i només 166 diputats per a les dretes. De nou, com el 1933, els efectes del sistema electoral majoritari van convertir una petita diferència en nombre de vots en una gran victòria en escons. El PSOE amb 99 diputats i la CEDA amb 88 van formar les principals minories parlamentàries, tot i que els republicans sumaven més de 160 diputats. El PCE, inclòs en el Front Popular, va obtenir només 17 escons. I la Falange Española ni tan sols va aconseguir que el seu líder, José Antonio Primo de Rivera, revalidés l'acta de diputat.

Els problemes del Front Popular El nou govern va quedar format exclusivament per republicans, mentre que la resta de partits de la coalició, socialistes i comunistes, es van comprometre a donar-los suport parlamentari. Després de la destitució d'Alcalá-Zamora, contemplada en la Constitució, Manuel Azaña va ser elegit president de la República i Santiago Casares Quiroga va ser nomenat president del Govern. La seva actuació es va centrar a posar marxa el programa pactat en la coalició electoral. Així, es va decretar una amnistia que va fer excarcerar aproximadament uns 30 000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre totes les persones que havien estat acomiadades el 1934.

Es va restablir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i, per la seva banda, al País Basc i Galícia es van iniciar les negociacions per a l'aprovació dels estatuts respectius. Esperançats amb les perspectives de canvi, els partits d'esquerra i els sindicats es van llançar a una mobilització popular. Els anarquistes proposaven accions revolucionàries i un sector del socialisme es va orientar cap a solucions radicals. A les ciutats es van convocar vagues i, al camp, els jornalers es van avançar a la legislació i van ocupar terres i masos.

La primavera del 1936, mentre el govern tractava de mantenir l'ordre, bona part de les dretes havien dipositat les seves esperances en un cop de força, que posés fi al Front Popular. Molts propietaris de terres es van oposar a les mesures del govern, alguns empresaris industrials van tancar fàbriques i van expatriar capitals i l'Església va tornar a llançar campanyes contra la República. La Falange Española va fomentar un clima de crispació política amb la formació de patrulles armades que van iniciar accions violentes contra els líders esquerrans, que van ser respostes de la mateixa manera pels militants més radicals de l'esquerra.

A Catalunya es va restablir la Generalitat i les seves institucions, el Parlament va confirmar Lluís Companys com a president i la Llei de contractes de conreu va tornar a entrar en vigor. Després de la traumàtica experiència del 1934, Companys i ERC havien moderat els seus propòsits i la Lliga havia evolucionat cap a posicions més centristes. Ambdós partits mostraven una certa predisposició a col·laborar per consolidar l'autonomia de Catalunya. Tot i l'existència de conflictes laborals, a Catalunya no es va desenvolupar un clima de crispació i d'enfrontament entre dretes i esquerres com hi havia a altres llocs de l'Estat.

De la conspiració al cop d'estat Aquest clima d'intransigència i enfrontaments va esperonar els partidaris del cop d'estat. Malgrat la decisió del govern de traslladar els caps militars més sospitosos a destins allunyats de Madrid (el general Mola va ser traslladat a Pamplona, el general Franco a les Canàries i el general Goded a les Balears), la conspiració es va estendre per les casernes gràcies a la Unión Militar Española, que va tenir un protagonisme fonamental en la preparació del cop. La mateixa nit de les eleccions de febrer, Franco va intentar declarar l'estat de guerra i el març, un grup de generals va acordar "un alçament que restablís l'ordre".

La conspiració militar va tenir a l'inici poca força i mala organització, fins que s'hi va posar al capdavant el general Emilio Mola, veritable cap del cop d'estat fins a juliol del 1936. El seu pla consistia a organitzar un pronunciament militar simultani en totes les guarnicions possibles, en què eren claus les de Madrid i Barcelona, amb protagonisme especial de l'exèrcit d'Àfrica, que havia de comandar el general Franco. Amb el general Mola, conegut com El Director, i el general Sanjurjo, que hauria de posar-se al capdavant d'una junta militar quan la revolta esclatés, els conspiradors van atreure fins i tot generals amb fama de republicans com Cabanellas o Queipo de Llano.

També van aconseguir el suport econòmic de financers i van establir contactes amb la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi. A més, comptaven amb el suport de forces polítiques de la dreta (alguns cedistes i sobretot, monàrquics, carlins i falangistes). Finalment, després de diversos ajornaments, l'assassinat del diputat monàrquic Calvo Sotelo a mitjan juliol del 1936 en represàlia per l'homicidi del tinent Castillo, va ser el moment triat per executar el cop d'estat.