El franquisme i el creixement econòmic (1959-1975)

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

SA 8. El franquisme: l'etapa del creixement econòmic (1959-1975) Índex 1. Liberalització econòmica i plans de desenvolupament econòmic 2. Els anys del creixement econòmic 3. Els canvis demogràfics i socials 4. Reformisme polític sense llibertats 5. La reorganització de l'antifranquisme 6. L'agonia de la dictadura Cronologia 1. Liberalització de economia i els plans de desenvolupament econòmic 1.1. El Plan de Estabilización 1.2. L'hora dels tecnòcrates 1.3. Els plans de desenvolupament 1.4. El paper de l'Estat Franco, envoltat pel seu govern, 1965. 1.1.

El Plan de Estabilización (1) Cap el 1957 l'economia espanyola es trobava a tocar del col·lapse: exhauriment de les reserves del Banc d'Espanya, dèficit comercial, inflació i desequilibri pressupostari. Es demana ajuda als organismes internacionals (OCDE i FMI). Aquesta va suposar l'eliminació del dirigisme econòmic i de l'autarquia i à la liberalització econòmica. 1.1. El Plan de Estabilización (2) La nova orientació quedava recollida al Plan de estabilización (1959) que comprenia tres grans eixos d'actuació: Estabilització de l'economia. Per reduir la inflació es van limitar els crèdits i es van congelar els sous. Liberalització interior de l'economia.

Es van eliminar els organisme interventors i la reglamentació de preus. Liberalització exterior de l'economia. Es van eliminar els obstacles per al comerç i inversió exterior i es va devaluar la pesseta. Davant les mesures preses, alguns organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya. Això va permetre incorporar la economia espanyola als mercats internacionals i estimular el seu creixement. 1.1. El Plan de Estabilización (3) 1.2. L'hora dels tecnòcrates (1) A partir del 1957 els nous governs franquistes presentaven perfils més tècnics que ideològics i estaven més preparats professionalment. Són els tecnòcrates, el predomini dels quals va despertar les reticències dels falangistes.

Aquests proposaven el desarrollisme econòmic com única garantia d'estabilitat social i de continuïtat política, sense haver de qüestionar els principis polítics de la dictadura. Els successius governs tecnòcrates tindran una característica comuna, la seva pertinença majoritària a l'Opus Dei. 1.3. Els plans de desenvolupament (1) Després de les mesures del Plan de Estabilización es van engegar els plans de desenvolupament econòmic i social que eren una planificació orientativa amb l'objectiu d'impulsar l'activitat del sector públic i d'oferir previsions i ajudes als inversors privats.

Es van promulgar tres plans de vigència quadriennal (1964-67, 1968-71 i 1972-1975) que eren controlats per una comissaria del Plan de Desarrollo presidida per Laureà López Rodó. 1.3. Els plans de desenvolupament (2) Van obrir dues línies d'actuació: - Les accions estructurals, que pretenien resoldre deficiències industrials. - Els pols de desenvolupament, que havien de reduir els desequilibris regionals. Els resultats van ser molt limitats. Destaca la dotació al país d'infraestructures (carreteres, preses, refineries…) i de matèries bàsiques (acer, carbó, alumini…). Planes de diferents periòdics que parlen dels plans de desenvolupament. 1.4.

Els paper de l'Estat - Es va implantar una reforma fiscal que va resultar insufucient (impostos indirectes). La Hisenda va limitar el dèficit i la despesa pública. - Es va donar prioritat als ministeris dedicats als serveis socials i a infraestructures en detriment dels ministeris de defensa i governació. El pla dels tecnòcrates incloïa la necessitat d'adequar el funcionament de les administracions públiques i incrementar-ne els recursos. 2. Els anys del creixement econòmic 2.1. El protagonisme de la indústria 2.2. La transformació de l'agricultura 2.3. La modernització dels serveis i de la construcció 2.4. La fragilitat del model econòmic 2.5. El paper d'Europa 2.1.

El protagonisme de la indústria (1) El motor de l'expansió econòmica entre 1960 i 1973 va ser la indústria. Les causes principals del seu creixement van ser: - La millora de la productivitat industrial. - La importació de maquinària i tecnologia. - La inversió estrangera. - Els baixos costos salarials. El motor principal del creixement econòmic va ser la indústria (creixement del 10% anual entre 1960-1973). 2.1.

El protagonisme de la indústria (2) Es va produir una diversificació de la producció (automòbils, electrodomèstics, farmacèutica, plàstics, detergents, alimentació, tèxtil, siderúrgia, naval, etc.) i el creixement d'indústries amb poca necessitat tecnològica però molt competitives (vestits, calçat, mobiliari, etc.) A Catalunya tindrà un creixement notable la metal·lúrgica, la química (petroquímica de Tarragona) i les farmacèutiques. Les zones amb tradició industrial van perviure i van sorgir-ne de noves (Madrid, Ferrol…). 2.2.

La transformació de l'agricultura (1) Durant els 60 es va produir la crisi de l'agricultura tradicional cerealística de productivitat escassa i sostinguda per abundant mà d'obra. L'adequació de la producció agrària a les necessitats de la dieta urbana va comportar l'abandonament de les explotacions menys rendibles i la transformació de moltes altres. 2.2. La transformació de l'agricultura (2) L'augment de la demanda de productes ramaders i hortofrutícules (llet, carn, fruita i verdura) va portar a: - L'increment de la inversió - La intensificació dels conreus - La creació d'explotació ramaderes modernes. A Catalunya destacava la ramaderia intensiva d'aviram i porcina. 2.2.

La transformació de l'agricultura (2) Des del govern es va estimular la concentració parcel·lària i es van promoure els regadius. La mecanització agrícola i la intensificació dels conreus va comportar l'abandonament dels camps i la migració a les ciutats (èxode rural). Aquest procés va transformar el camp: la població activa agrària va disminuir, van desaparèixer explotacions petites i es van crear noves empreses amb alta capacitat de producció i amb menys mà d'obra. Distribució de la població durant el procés d'industrialització del camp. 2.3.

La modernització dels serveis i de la construcció (1) Paral·lelament, es va produir un increment considerable del pes dels serveis a causa de: - El procés d'urbanització. - L'augment de les xarxes de comerç. - La millora dels mitjans de comunicació i de transport. - El creixement dels serveis públics. - El desenvolupament turístic. 2.3. La modernització dels serveis i de la construcció (2) El comerç internacional va creixer notablement. Les exportacions principals van deixar de ser productes agrícoles i minerals i van passar a ser béns d'equipament i automòbils. La construcció va rebre un incentiu important gràcies a la creixent urbanització i a l'impacte turístic.

A Catalunya es van construir les primeres autopistes de pagament 2.3. La modernització dels serveis i de la construcció (3) La necessitats de finançament promourà el desenvolupament del sector bancari, que va intertir en les noves indústries, va atorgar crèdits i va actuar com intermediari en les inversions estrangeres. Aquest creixement es va donar de manera molt concentrada: el 1970 els 7 principal bancs controlaven el 80% dels recursos financers. 2.4.

La fragilitat del model econòmic (1) L'economia espanyola va créixer de manera ininterrompuda entre 1960 i 1975: la taxa anual d'augment del PIB era superior a la mitjana europea, la renda per habitant va augmentar el 40% i el nivell de vida es va anar apropant a la mitjana europea. No obstant, la rapidesa i la profunditat de les reformes no podien amagar la feblesa del model econòmic. 2.4. La fragilitat del model econòmic (1) Les principals debilitats del model econòmic eren: La dependència de l'economia espanyola de factors externs: inversions, importació de tecnologia, compra de patents i maquinària, supeditació als interessos de les empreses estrangeres, etc.

La manca de recursos públics: no existia una política fiscal progressiva que no permetia construir infraestructures adequades. Els desequilibris regionals importants: coexistència d'àreees econòmiques desenvolupades i d'altres amb problemes. 2.5. El paper d'Europa (1) El canvi d'orientació econòmica va obrir pas, als any 60 al creixement i a la modernització de l'economia. Catalunya en va ser protagonista. El franquisme va presentar aquest creixement com a resultat dels encerts del règim. No obstant, la majoria d'historiadors coincideixen en què el creixement va ser resultat de la vinculació de l'economia espanyola al mercat internacional i a l'expansió econòmica europea.

Augment de l'ocupació a Catalunya i a la resta d'Espanya, 1955-1975 2.5. El paper d'Europa (2) Els recursos financers provenien de l'exterior, sobretot d'Europa, i van arribar per tres camins: Les divises dels turistes Les trameses dels emigrants Les inversions de les empreses estrangeres. Emigració espanyola cap a l'exterior Trameses d'emigrants (en milions de pessetes) El turisme a Espanya en 1972 2.5. El paper d'Europa (3) Molts capitals estrangers, nord-americans, suïssos, alemanys, anglesos i francesos, van invertir a Espanya, que era atractiva gràcies a: - L'augment del nivell de vida. - Els costos fiscals i salarials baixos en comparació als europeus.

- L'alta rendibilitat de les empreses que s'instal·laven a Espanya 2.5. El paper d'Europa (4) Aquests recursos exteriors van compensar el dèficit de la balança comercial i van provocar un saldo positiu en la balança de pagament. Això va salvar l'economia espanyola de la fallida, permetent-ne el seu posterior creixement i desenvolupament. 3. Els canvis demogràfics i socials 3.1. Un gran creixement demogràfic 3.2. Del camp a la ciutat 3.3. Els canvis de l'estructura laboral i social 3.4. La millora del nivell de vida 3.5. Els desequilibris territorials 3.6. La modernització de la societat 3.1.

Un gran creixement demogràfic (1) Entre 1960 i 1975 Espanya va viure l'increment de població més alt de la seva història. Aquest fet va ser conseqüència de la davallada de la mortalitat, sobretot la infantil, i del manteniment de taxes elevades de natalitat. Tots dos factors eren resultat del millorament de les condicions de vida. 3.1. Un gran creixement demogràfic (1) A Catalunya l'índex de mortalitat infantil va passar del 3,2% (1960) al 1,5% (1970), i els naixements es van mantenir elevats ja que no hi havia mètodes de planificació familiar i el franquisme apostava per una política natalista. La taxa de fecunditat es situava en 2,7 fills per dona l'any 1975.

El 1970 la piràmide catalana mostrava un rejoveniment de la població (27,8% de població entre 0 i 14 anys. També hi va haver un augment de la gent gran a conseqüència de l'increment de l'esperança de vida. 3.2. Del camp a la ciutat (1) La migració exterior va ser important, d'Espanya van sortir 1,5 milions de persones, però encara ho va ser molt més la migració interior, ja que gairebé 5 milions de persones van emigrar a altres províncies. Les causes van ser l'atracció de les grans ciutats espanyoles i europees, que oferien millors condicions de vida i de treball, junt amb les dificultats de subsistència, la manca d'ocupació i les escases perspectives de futur de les zones rurals. 3.2.

Del camp a la ciutat (2) L'èxode rural, promogut per la mecanització, va ser molt intens a zones agrícoles latifundistes (Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Múrcia) i a algunes àrees de minifundi (Galícia i Castella i Lleó). La migració es va dirigir cap a les zones més dinàmiques econòmicament per oferir més oportunitats laborals (Madrid, Catalunya, País Basc i València) i va comportar un increment de la natalitat de les zones receptores, l'envelliment de les emissores i la proliferació del barraquisme als afores. 3.2.

Del camp a la ciutat (3) Aquest procés va ser molt intens a Catalunya, on l'arribada de treballadors d'altres zones va assolir la xifra de 1,8 milions entre 1940 i 1975, la més elevada de la seva història. Els immigrants procedien d'Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Aragó i de zones de muntanya i de l'interior de Catalunya. Els nouvinguts es van instal·lar a Barcelona i al seu cinturó industrial (80% de la població immigrant). Per contra les comarques més agrícoles es van anar envellint i despoblant. 3.3. Els canvis de l'estructura laboral i social (1) Els principals canvis van ser: - L'increment del nombre d'assalariats.

- L'augment de la classe mitjana i consolidació d'una burgesia urbana. - L'augment dels treballadors autònoms, funcionaris de l'administració i els professionals liberals. Per primera vegada a la història d'Espanya el nombre d'obrers era superior al de pagesos. El creixement de la població urbana va permetre que les formes de vida de les ciutats s'anessin imposant al conjunt de la societat. A més, el desenvolupament industrial i el del sector serveis va canviar l'estructura socioprofessional espanyola. 3.4. La millora del nivell de vida (1) La millora dels salaris i l'increment del nombre d'ocupats van fer pujar tant la renda per capita com la familiar.

L'increment del nivell de vida va millorar la capacitat de consum de béns i de serveis per habitant, que es va duplicar entre 1960 i 1973. La composició de les despeses familiars va variar notablement i es va produir una davallada molt notable de les despeses destinades a l'alimentació (del 55% el 1958 al 38% el 1973). 3.5. Els desequilibris territorials El creixement demogràfic i econòmic entre 1960 i 1975 va ser molt ràpid i va estar escassament regulat per les autoritats. - El creixement va ser desigual i va provocar l'aparició de Dues Espanyes: una pròspera i jove i una altra pobra i envellida. - La urbanització de les ciutats va ser massiva i caòtica.

Van sorgir nous barris sense infraestructures i serveis públics bàsics. 3.6. La modernització de la societat (1) Les transformacions socials, la urbanització i la millora del nivell de vida van fer possible l'abandonament de les normes de conducta i la rigidesa moral de la postguerra i l'adopció de nous hàbits socials i culturals més propers als europeus. El 600, de producció espanyola, era l'automòbil més popular i va esdevenir un símbol de l'entrada a la societat de consum. 3.6. La modernització de la societat (2) L'accés progressiu a la societat de consum gràcies a l'augment del poder adquisitiu i de la incorporació de les dones al treball assalariat.

Un procés de laïcització i secularització que va flexibilitzar les normes de conducta respecte els primers anys de rigidesa catòlica del franquisme. L'accés a l'ensenyament bàsic de tots els espanyols, incloent-hi les dones i els fills de les classes obreres (Ley general de Educación de 1970) i un augment considerable dels estudiants universitaris. 3.6. La modernització de la societat (3) La modificació de l'estructura familiar que va suposar el pas de la família extensa a la família nuclear (pares i fills). La capacitat d'influència dels mitjans de comunicació (televisió, cinema), el contacte amb el turisme i els viatges a l'estranger van imposar les pautes de comportament familiar europees.

El canvi en el paper de les dones. L'accés de la dona a l'ensenyament, a la universitat i al món assalariat van impulsar l'abandonament progressiu del paper tradicional de mare i esposes en exclusiva. 4. Reformisme polític sense llibertats 4.1. El reformisme limitat dels tecnòcrates 4.2. Les reformes institucionals i legislatives 4.3. Tensions entre immobilistes i oberturistes 4.4. Crisi i renovació de l'Església Segells oficials commemorant els 25 anys de Pau. 4.1. El reformisme limitat dels tecnòcrates (1) Els governs dels 60, influenciats per Carrero Blanco, van impulsar reformes per adequar el règim a les transformacions econòmiques i socials.

Es van centrar en el desenvolupament econòmic i la renovació política per modernitzar l'administració, la legislació i les institucions. Pretenien que el desarrollismo consolidés el règim gràcies al consens social d'amplis sectors socials i que la manca de llibertat fos suplida per la promesa de prosperitat i benestar social. Segell commemoratiu. 4.2. Les reformes institucionals i legislatives (1) Per canviar la imatge repressiva, el 1963 es crea el Tribunal de Orden Público (TOP) que passava els delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil.

En el terreny social, el 1967 va entrar en funcionament la Ley de Bases de la Seguridad Social que va ampliar els mecanismes de cobertura estatal de les assegurances de malaltia, vellesa i viduïtat. Es va començar a construir un Estat del benestar, encara que amb endarreriment i sense que l'empresariat hi contribuís. Magistrats del TOP. 4.2. Les reformes institucionals i legislatives (2) L'any 1966, Fraga Iribarne, ministre d'Informació i Turisme, promovia la Ley de Prensa e Imprenta que suprimia la censura prèvia i permetia la publicació de revistes, diaris i llibres prohibits, però limitava la llibertat amb un sistema de multes i sancions.

El 1967 es promovia la Ley Orgánica del Estado, votada en referèndum, que confirmava el caràcter monàrquic del règim i el 1969 es designava com a successor Juan Carlos de Borbón amb la Ley de Sucesión. El 1967 la Ley de Representación Familiar permetia l'elecció de 108 procuradors a Corts que formaven el "terç familiar", tot i que només podien presentar-se persones afins al Moviment i es limitava el vot als caps de família. 4.3. Tensions entre immobilistes i oberturistes (1) Aquestes reformes va generar tensions dins del mateix govern: - La Ley de Bases de la Seguridad Social va estar bloquejada 3 anys.

- La Ley Sindical no va ser aprovada davant del temor que les forces antifranquistes s'imposessin a les eleccions sindicals de 1966. - La Ley de Prensa va ser durament censurada per Carrero Blanco per ser massa permissiva i tolerant. Fraga junt amb Carrero Blanco, 1966. 4.3. Tensions entre immobilistes i oberturistes (2) Matesa era una empresa tèxtil vinculada a l'Opus Dei. En l'escàndol es van veure implicats alguns ministres del govern. El 1969, amb l'escàndol Matesa, es van posar de manifest les diferències polítiques del govern. El cas de corrupció va ser difós per la premsa i els sectors immobilistes van culpar a la llibertat de premsa del descrèdit polític del govern.

La crisi es va resoldre amb la victòria de Carrero Blanco i amb la formació d'un govern monocolor que va comportar la sortida dels ministres més aperturistes. Es va modificar en sentit restrictiu la Ley de Prensa i es va ordenar reprimir tota manifestació. 4.4. Crisi i renovació de l'Església (1) El Concili Vaticà II (1965) va posar en evidència que l'Església Catòlica s'havia de distanciar del règim i retirar el suport incondicional.

Per impulsar aquesta renovació el Vaticà va posar al capdavant de la Conferencia Episcopal al cardenal Vicent Enrique i Tarancón, un dirigent reformista que va mostrar-se a favor de les llibertats democràtiques i la reconciliació política, cosa que va irritar el govern. A Catalunya va destacar l'oposició de l'Abat de Montserrat, Aureli M. Escarré. Aureli M. Escarré. 4.4. Crisi i renovació de l'Església (2) Aquesta reorientació també estava condicionada per la crisi interna de la institució (disminució de les vocacions), pel context de laïcització creixent de la societat i la pèrdua d'influència.

També hi va influïr l'augment de capellans joves que es van alinear amb les posicions de l'antifranquisme. Concili Vaticà II 5. La reorganització de l'antifranquisme 5.1. Els grups d'oposició política 5.2. El nacionalisme basc i la creació d'ETA 5.3. El nou moviment obrer 5.4. Protestes estudiantils i ciutadanes 5.5. Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia Franco lidia amb les protestes internacionals, The Guardian, 17 de desembre de 1970. 5.1. Els grups d'oposició política (1) Als anys 60 l'oposició es va recompossar com a resultat dels canvis socials, el canvi generacional i la pèrdua d'influència de l'exili polític.

Les organitzacions van planificar una oposició centrada en el descrèdit al règim a partir de la denúncia de les condicions de vida i de la manca de llibertats. També es van plantejar la necessitat de superar la Guerra Civil i de reconciliació i van crear propostes unitàries per reivindicar les llibertats polítiques i la democràcia. Caricatura que representa un grup d'estudiants nordamericans. Es llegeix, "Ho sento, pensaven que ereu espanyols", The Washington Daily News. 5.1.

Els grups d'oposició política (2): esquerres L'esquerra va tenir un protagonisme clar en l'oposició: El Partido Comunista de España (PCE) dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo, tenia una forta presència en els moviments de masses. Va patir durament la repressió franquista, el 1963, Julián Grimau va ser condemnat a mort. El Partido Socialista Obrero Español (PSOE) va estar condicionat per l'enfrontament entre la direcció, a l'exili, i la militància a l'interior. Al congrés de Suresnes (1972) els militants van aconseguir el control del partit liderats per Felipe González. 5.1.

Els grups d'oposició política (3): moderats Es va perfilar una oposició moderada: Alguns dissidents del mateix règim (Dionisio Ridruejo, Joaquín Ruíz-Giménez…) decebuts amb la repressió constant. Al 1962 bona part de l'oposició moderada - monàrquics, democratacristians i liberals-, juntament amb republicans i socialistes de l'exili, van participar al Congrés del Moviment Europeu per denunciar la dictadura ("Contuberni" de Munic). Grup de falangistes en una manifestació a València. 5.2. El nacionalisme basc i la creació d'ETA (1) A Esukadi el PNB perdurava com a referent i inspirava al govern a l'exili i l'any 1959 va apareixer l'organització terrorista ETA (Euskadi Ta Askatasuna).

Als anys 60 ETA es va fragmentar en dos sectors, un braç més socialista i revolucionari (político-militar) que propugnava el combat polític i social i un altre partidari de la lluita armada (militar). Aquest segon grup va cometre els primers atemptats mortals contra policies i guàrdies civils el 1968. Txabi Etxebarrieta va ser l'autor del primer assassinat d'ETA. 5.2. El nacionalisme basc i la creació d'ETA (2) L'increment del terrorisme va comportar que el govern declarés sovint l'Estat d'excepció i que els delictes violents fossin considerats rebel·lió militar.

L'any 1970 la petició de 6 penes de mort contra militants d'ETA (Consell militar de Burgos), va provocar mobilitzacions i protestes a Espanya i a Europa. Les penes foren conmutades. Fins 1975 ETA va provocar 44 víctimes i van ser empresonats 500 membres. Manifestació antifranquista a Àmsterdam demanant la fi de l'Estat d'excepció, febrero de 1969. 5.3. El nou moviment obrer (1) Els conflictes laborals van ser la principal manifestació d'oposició al règim a partir dels anys seixanta. Aquests conflictes es donen especialment a les zones obreres tradicionals (Astúries, Catalunya i País Basc) i a les noves ciutats industrials (Madrid, Pamplona, Ferrol, Vigo, Sevilla i València).

La majoria de les reivindicacions eren laborals, tot i que sovint integraven reivindicacions polítiques. La resposta per part del govern serà la repressió. 5.3. El nou moviment obrer (2) Destaca la creació de Comissions Obreres l'any 1964, organització clandestina que impulsava la lluita laboral i política. Combinava accions il·legals (vagues) amb legals (representació al sindicat franquista). L'èxit a les eleccions sindicals del 1966 farà que el règim declari il·legal l'organització i condemni un dels seus líders Marcelino Camacho (procés 1001). L'any 1967 un grup s'escindirà i fundarà Unió Sindical Obrera.

La UGT mantindrà una activitat clandestina mentre que la CNT pràcticament va desaparèixer. Assemblea de Comissions Obreres, Barcelona. 5.4. Protestes estudiantils i ciutadanes (1) La Universitat, plena d'estudiants joves que ja havien nascut després de la Guerra Civil, va ser una font de conflicte permanent. La lluita contra el SEU (sindicat falangista obligatori) va portar a la creació de sindicats democràtics d'estudiants clarament enfrontats amb la dictadura com el Sindicat d'Estudiants Universitaris de Barcelona (SDEUB) creat el 1966. Manifestació d'estudiants. 5.4.

Protestes estudiantils i ciutadanes (2) La resposta per part del Règim va ser sempre la repressió, especialment a partir del maig del 68, quan per influència del "maig francès" el moviment es va radicalitzar ideològicament. També va ser significatiu el sorgiment de nous moviments socials a favor de les llibertats i de la democràcia com ara Justícia i Pau. Protestes antifranquistes. 5.5. Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia (1) A la segona etapa del franquisme a Catalunya van incrementar les actuacions de les antifranquistes, la participació ciutadana i la creació d'organismes de coordinació.

En el pla polític, es va produir una unitat d'acció dels grups opositors i es va crear un programa comú d'alternativa democràtica al franquisme plasmat al programa de l'Assemblea de Catalunya. 5.5. Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia (2) Programa de l'Assemblea de Catalunya: La reivindicació de llibertats socials i polítiques. Una amnistia per als presos polítics de la dictadura. El restabliment a Catalunya de l'Estatut d'Autonomia de 1932 amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l'autodeterminació. Coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l'estat espanyol.

1969: Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (ERC, FNC, UDC, MSC I PSUC). 1971: Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya. 1971: Assemblea de Catalunya (partits i sindicats clandestins, assemblees locals o comarcals, associacions de veïns, entitats legals i personalitats). 1975: "Les Terceres Vies a Europa" en què els líders més destacats exposaven públicament els seus projectes polítics. 1975: Consell de Forces Polítiques de Catalunya (majoria de forces polítiques de l'oposició.) 5.5. Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia (3) En el pla cultural, va augmentar l'ús del català a l'àmbit públic i es van reprendre les expression culturals.

Així van sorgir revistes en català (Cavall Fort), entitats (Òmnium Cultural), projectes culturals (Enciclopèdia Catalana) i noves editorials i discogràfiques (Edicions 62) i també es va difondre la Nova Cançó catalana (Raimon, Serrat, Llach, Bonet…). Es va acompanyar de campanyes en defensa de l'ús de la llengua, dels signes d'identitat i de les llibertats democràtiques. Imatge del document històric "La Nova Cançó Catalana", 1976 5.5. Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia (4) En el pla social, va augmentar l'acció reivindicativa dels treballadors.

Hi van haver vagues en el sector del metall i tèxtil, en la banca, la sanitat, la construcció i l'ensenyament i, fins i tot, van haver vagues generals com la del Baix Llobregat (1974). A les universitats els estudiants i els professors es van mobilitzar a favor d'una universitat democràtica, autònoma, científica i catalana (Manifest de Bellaterra) i el moviment veïnal també va incrementar les accions de denuncia contra el dèficit de serveis públics i altres irregularitats. Campus de Bellaterra, UAB, 1976. 5.5.

Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia (5) Al final de la dictadura la major part de la societat catalana era partidaria d'un règim de llibertats polítiques, de l'amnistia per als presos polítics i d'un organisme d'autogovern català, que es va resumir en el lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". Manifestació del 8 de febrer de 1976. 6. L'agonia de la dictadura 6.1. Els darrers governs franquistes 6.2. L'increment de la mobilització popular 6.3. El conflicte del Sàhara i la mort del dictador 6.4. La mort de Franco: la fi de la dictadura Franco es dirigeix a la nació des del Palacio de Oriente, darrera aparició pública, setembre de 1976. 6.1.

Els darrers governs franquistes (1) Des de l'inici dels anys setanta fins la mort de Franco la conflictivat social, l'oposició democràtica i les tensions interiors es van incrementar notablement. A aquest problemes s'hi van afegir l'inici d'una greu crisi econòmica, derivada de l'augment del preu del petroli i un conflicte internacional a la colònia espanyola del Sàhara. 6.1. Els darrers governs franquistes (2) Les tensions internes dins del govern es van decantar a favor de les posicions més immobilistes, el búnquer, que va frenar les lleis de premsa, sindical i d'associacions polítiques.

El juny de 1973 Carrero Blanco va ser nomenat president del govern i es va concertir en la mà dreta de Franco per assegurar la pervivència del règim. Va morir en un atemptat d'ETA que va incrementar la fractura entre el búnquer i els sectors oberturistes. Imatges de les restes de l'atemptat mortal d'ETA contra Carrero Blanco a Madrid, 1973. 6.1. Els darrers governs franquistes (3) Al gener de 1974 es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes i immobilistes. Va presenta la seva proposta d'obertura moderada a les Corts en l'anomenat "Espíritu del 12 de febrero".

No obstant, no va convèrcer cap de les famílies franquistes ni a l'oposició democràtica. Davant la manca d'autèntiques reformes, els ministres oberturistes van abandonar el govern. Vinyeta de l'humorista Jaume Perich, 1974. 6.2. L'increment de la mobilització popular (1) A partir de 1973 els conflictes socials van créixer i els grups d'oposició van intensificar les seves accions conjuntes en previsió de la mort del dictador. Es va crear organismes unitaris per reivindicar el sistema democràtic i impedir la continuïtat del franquisme. El 1974 a iniciativa del PCE es va constituir a París la Junta Democràtica, que integrava CCOO, partits d'esquerra i fins i tot personalitats de dretes.

El 1975 el PSOE va impulsar la Plataforma de Convergència Democràtica juntament amb els grups democristians, el PNB i la UGT. Carlos Arias Navarro. 6.2. L'increment de la mobilització popular (2) Els programes de tots dos proposaven: - Formació d'un govern provisional. - Implantació d'un règim democràtic. - Amnistia general i convocatòria d'eleccions. La violència es va intensificar amb ETA i amb grups d'ultraesquerra, com el GRAPO (Grupo de Resistencia Antifascista Primero de Octubre). El govern va respondre intensificant la repressió. Destaca l'execució de Puig Antich, jove militant anarquista, el 1974. Cartell de protesta per la condemna de Puig Antich. 6.2.

L'increment de la mobilització popular (3) 1. La formació d'un govern provisional que substitueixi a l'actual, per a retornar a l'home i a la dona espanyols, majors de divuit anys, la seva plena ciutadania mitjançant el reconeixement legal de totes les llibertats, drets i deures democràtics. 2. L'amnistia absoluta de totes les responsabilitats per fets de naturalesa política i l'alliberament immediat de tots els detinguts per raons polítiques o sindicals. 3. La legalització dels partits polítics, sense exclusions. 4. La llibertat sindical (...). 5. Els drets de vaga, de reunió i de manifestació pacífica. 6.

La llibertat de premsa, de ràdio, d'opinió i d'informació objectiva dels mitjan de comunicació (...). 7. La independència i la unitat jurisdiccional de la funció judicial. 8. La neutralitat política i l'exclusivament militar per a la defensa exterior (...) 9. El reconeixement, sota la unitat de l'Estat espanyol, de la personalitat política dels pobles català, basc, gallec i de les comunitats regionals que ho decideixin democràticament. 10. La celebració d'una consulta popular (...) per a triar la forma definitiva de l'Estat. 11. La separació de l'Església i de l'Estat. 12.

La integració d'Espanya en les Comunitats europees, el respecte als acords internacionals i el reconeixement del principi de la coexistència pacífica internacional. 12 punts de la Junta Democràtica de España, 1974 6.3. El conflicte del Sàhara i la mort del dictador (1) El procés de descolonització d' Àfrica havia sorprès Espanya. El 1956 França havia pactat amb el rei del Marroc la independència de la zona francesa, forçant a Espanya a fer el mateix. Després d'un breu conflicte armat, Espanya cedeix Ifni al Marroc (1969), després d'haver atorgat la independència a Guinea Equatorial (1968). Titular de premsa de 1975 que reflecteix la tensa situació al Sàhara i l'agonia de Franco. 6.3.

El conflicte del Sàhara i la mort del dictador (2) Per descolonitzar el territori del Sàhara, el govern espanyol havia acceptat celebrar un referèndum d'autodeterminació a proposta de l'ONU i del Frente Polisario, una formació independentista saharahui. El 1975, aprofitant la malaltia de Franco, el rei marroquí Hassan II va organitzar una manifestació pacífica d'ocupació, la Marxa Verda. Desenes de milers de civils van ocupar el Sàhara, territori ric en fosfats i pesca. Amb Franco agonitzant, el govern d'Arias va signar l'acord de Madrid, que cedia el territori al Marroc i Mauritània. La Marxa Verda 6.4.

La mort de Franco: la fi de la dictadura En un context de condemna internacional de la repressió -retirada d'ambaixadors europeus-, d'agudització de les tensions en el mateix règim i de crisi provocada pel Sàhara, el 20 de novembre de 1975 mor Franco. Deixava enrere un règim anacrònic i en crisi. Malgrat la pretensió que el futur estava "atado i bien atado", era evident la impossibilitat d'un franquisme sense Franco. Portades de diverses publicacions anunciant la mort de Franco.