Resistències a la Democratització a Espanya (1902-1931)

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 8. LES RESISTÈNCIES A LA DEMOCRATITZACIÓ POLÍTICA I SOCIAL (1902-1931) 1. EL REFORMISME CONSERVADOR I LA SETMANA TRÀGICA . El relleu generacional en el lideratge polític El primer terç del segle XX a Espanya va coincidir amb la majoria d'edat d'Alfons XIII i va estar marcat per la crisi gradual del sistema de la Restauració. El nou monarca va mostrar un tarannà intervencionista en els assumptes de govern i una aproximació progressiva al militarisme, cosa que en va incrementar el desprestigi com a rei constitucional i va afeblir institucionalment la monarquia.

Durant aquests anys, es va produir el relleu generacional en el lideratge dels partits que havien protagonitzat la primera etapa de la Restauració: Cánovas havia estat assassinat l'any 1897 i Sagasta, el 1903. Amb Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal), va arribar al govern una generació de polítics influïda pel regeneracionisme, que va intentar impulsar projectes de reforma des de dins el sistema. La manca d'un lideratge reconegut i les pugnes i divisions internes entre els partits del torn, però, van provocar una creixent inestabilitat política i constants canvis de govern.

Gradualment, es va enfortir una oposició política, social i intel·lectual al sistema que des de diverses perspectives polítiques (republicanisme, socialisme, nacionalisme perifèric) pretenia regenerar la política i desbancar els partits del torn. A més, la radicalització d'un sector del moviment obrer davant la forta repressió exercida per l'Estat i la patronal va degenerar en una forta espiral de violència.

La incapacitat del sistema de la Restauració per democratitzar les estructures polítiques i eixamplar la base social donant més protagonisme a les masses i a les creixents demandes socials del moviment obrer organitzat, va portar a la crisi definitiva del sistema l'any 1923, quan el progressiu protagonisme dels militars va conduir al cop d'estat i a la dictadura. La revolució "des de dalt" de Maura Després del fracàs del seu projecte regeneracionista, el líder conservador Francisco Silvela va abandonar la política i va deixar pas a Antoni Maura, que va accedir al poder el 1903.

Després d'un parèntesi liberal, un nou govern presidit per Antoni Maura entre els anys 1907 i 1909, l'anomenat govern llarg, va protagonitzar l'intent reformista més important impulsat pels conservadors. Maura va projectar el que ell mateix va denominar la revolució des de dalt, és a dir, un intent propiciat des del govern de regenerar el sistema polític, posant fi al caciquisme, reformant l'administració, proposant reformes socials i exigint més independència de l'executiu enfront de la Corona. El seu objectiu era configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç, de marginar la vella oligarquia i impedir que les classes populars poguessin portar a terme una revolució des de baix.

En aquesta direcció va impulsar una sèrie de reformes: La Llei electoral del 1907 que va establir més controls sobre les juntes electorals, però no va aconseguir ni posar fi a la corrupció ni democratitzar el sistema polític, malgrat que va fer més difícil el frau electoral. La Llei d'administració local que pretenia minimitzar el caciquisme i atreure el catalanisme conservador al seu projecte a partir de concedir més autonomia als ajuntaments i diputacions, i reconèixer les regions.

Impuls a la política social amb la creació de l'Institut Nacional de Previsió, la instauració del descans dominical i les lleis de protecció d'accidents de treball, de condicions de treball de les dones i els nens, i de vagues. Impuls d'una política d'intervenció estatal i de foment en la indústria nacional per estimular el desenvolupament econòmic. També es va establir una Llei de colonització interior per incentivar l'agricultura. La guerra del Marroc A partir del 1906, Espanya va continuar la seva penetració al nord d'Àfrica. La Conferència d'Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc.

A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni). L'interès d'Espanya per aquesta zona venia estimulat tant pels beneficis econòmics que podia aportar (explotació de mines, inversions en ferrocarrils, obres públiques, etc.) com per la voluntat política de restaurar el prestigi de l'exèrcit, molt erosionat arran de la desfeta del 1898. Els militars anomenats "africanistes" defensaven aquesta opció amb la pretensió de fer d'Espanya una nova potència colonial. Ara bé, la presència espanyola va ser contestada per les tribus berbers, organitzades en cabiles, molt hostils a la presència estrangera i no sotmeses al domini del sultà marroquí.

Els atacs continuats dels rifenys van obligar a mantenir una forta presència militar espanyola, que es va intensificar a partir del 1909, quan els rifenys van derrotar les tropes espanyoles al barranc del Llop i van ocasionar múltiples baixes. Aleshores es va decidir incrementar el nombre de soldats espanyols al Rif amb tropes integrades per reservistes. Si la guerra del Marroc i el sistema de reclutament de lleves ja eren molt impopulars, l'enviament d'aquest contingent de reservistes, molts de casats i amb família, va ser l'espurna que va provocar un moviment de protesta popular.

La Setmana Tràgica del 1909 La mobilització contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el 18 de juliol del 1909, mentre es duia a terme l'embarcament de tropes cap al Marroc. Un comitè de vaga, amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes, va fer una crida a la vaga general. Però la iniciativa popular va desbordar els convocants i va derivar en un esclat espontani en què es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre públic i es van saquejar i van incendiar més de 80 edificis religiosos, entre esglésies, convents i escoles.

La revolta es va prolongar durant una setmana, i va donar lloc a un moviment que va adquirir un fort component contra l'exèrcit i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església. Amb la declaració de l'estat de guerra i després de forts enfrontaments que van causar nombrosos morts i ferits, les forces de l'exèrcit van posar fi a la revolta i el 2 d'agost la ciutat va retornar a la normalitat. La repressió posterior va ser molt dura i centenars de persones van ser detingudes, es van celebrar 216 consells de guerra, que van afectar més de 1 700 persones, i es van dictar 17 condemnes a mort, de les quals només es van executar cinc.

Entre les execucions hi va haver la de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog lliurepensador i impulsor de l'Escola Moderna, que, sense haver participat en els fets, va ser acusat de ser-ne l'inspirador ideològic. La repressió que va venir després de la Setmana Tràgica va aixecar una onada de protestes a tot Europa a conseqüència de la virulència i arbitrarietat exercida. El govern conservador de Maura va haver d'enfrontar-se a dures crítiques, i liberals i republicans es van unir per exigir-ne la dimissió. L'oposició, amb l'ajuda de les campanyes internacionals de denúncia i sota la fórmula comuna "Maura no!", va aconseguir que Alfons XIII traspassés el govern als liberals. 2.

L'ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ . Republicans i socialistes El republicanisme va ser la principal força de l'oposició política i va constituir la minoria parlamentària més nombrosa. Amb la finalitat de donar unitat al republicanisme, l'any 1903, va néixer Unión Republicana, que agrupava diferents grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón. A les eleccions del 1903 i del 1905 va guanyar en algunes grans ciutats, com ara Barcelona, on va començar a destacar Alejandro Lerroux. Per eixamplar el seu camp d'acció, Unión Republicana es va acostar a les forces regionalistes de Catalunya, València i Galícia, i es va integrar el 1907 en la coalició Solidaritat Catalana.

Aquesta orientació va ser rebutjada per una facció del partit, encapçalada per Lerroux, que l'any 1908 va crear el Partido Republicano Radical. L'any 1912, va aparèixer un nou grup polític de caràcter republicà, el Partido Reformista, fundat per Melquíades Álvarez i Gumersindo de Azcárate. Aquest partit tenia l'objectiu de democratitzar la vida política, i s'hi van acostar intel·lectuals com Manuel Azaña i José Ortega y Gasset. A València, Vicent Blasco Ibáñez, polític i escriptor, va impulsar el blasquisme, un moviment republicà, populista i anticlerical, que va arribar a controlar l'Ajuntament de València.

El PSOE va anar abandonant el seu aïllament polític i l'any 1910 va participar en la coalició republicanosocialista, que va obtenir 27 escons i els socialistes van aconseguir el seu primer diputat al Congrés. Els principals líders socialistes eren Pablo Iglesias i Francisco Largo Caballero, que estava al capdavant del sindicat socialista UGT. A partir del 1917, el partit va experimentar un debat intern entorn de la revolució soviètica. El seu rebuig a integrar-se en la Internacional Comunista va provocar una escissió el 1921, que va ser l'origen del Partit Comunista d'Espanya (PCE).

EL LERROUXISME Alejandro Lerroux liderava un moviment republicà profundament anticatalanista que s'adreçava a les classes populars, i presentava un discurs molt demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari. Va aconseguir influir en amplis sectors de les classes populars barcelonines, oferint-los serveis i espais de sociabilitat (com les Cases del Poble, els berenars fraternals, etc.). Després d'uns primers èxits electorals, cap al 1910, després de la Setmana Tràgica, Lerroux va perdre bona part de la seva influència a Catalunya, va moderar el discurs i es va traslladar a Madrid.

L'auge del catalanisme conservador De tots els moviments nacionalistes, el català va ser el que va tenir més rellevància i influència política durant les primeres dècades del segle XX. El partit amb més suports era la Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que tenia un programa definit en el llibre La nacionalitat catalana (1906) de Prat de la Riba. Compatibilitzava la necessitat de regenerar la vida política espanyola i modernitzar-ne l'economia amb aconseguir l'autonomia de Catalunya. La seva base social era principalment la burgesia i sectors de les classes mitjanes urbanes i rurals.

Els primers anys de la Lliga Regionalista el nou partit va haver de fer cara a l'expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. Així, malgrat l'èxit aconseguit a les eleccions del 1901, les del 1903 i del 1905 li van ser adverses, perquè les forces republicanes van imposar-se a les generals i a les municipals. Aquestes desfetes electorals de la Lliga van evidenciar les desavinences entre la direcció del partit, més propícia a arribar a acords amb el govern central, i un sector més intransigent amb la negociació de les reivindicacions catalanistes.

La crisi va esclatar el 1904 arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, en què un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeïren els acords del partit de boicotejar la visita reial. Llavors, el sector més crític va abandonar el partit i va fundar, el Centre Nacionalista Republicà (1907), que va acollir també antics republicans provinents del federalisme i d'Unión Republicana. La Solidaritat Catalana L'any 1905 van tenir lloc els Fets del Cu-cut! , quan un grup de militars va assaltar la seu d'aquesta revista, i també del diari La Veu de Catalunya arran de l'aparició d'un acudit que l'exèrcit va considerar ofensiu.

El govern va suspendre les dues publicacions i va aprovar la Llei de Jurisdiccions (1907) que posava sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l'exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols. El rebuig massiu a la Llei de jurisdiccions va donar peu a la formació d'una candidatura unitària per a les eleccions del 1907, Solidaritat Catalana, que agrupava catalanistes, republicans (amb l'excepció del partit de Lerroux) i carlins. Presentaven un programa comú, el "programa del Tívoli" , que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern.

Els solidaris van obtenir un gran triomf electoral, que es va repetir a les generals, ja que d'un total de 44 escons per elegir a tot Catalunya, 41 van ser per a Solidaritat. Tanmateix, aquest moviment unitari es va trencar arran de les discrepàncies entre els sectors conservadors i progressistes que van enfrontar-se pel Projecte de Llei de l'Administració Local propiciat per Maura i pel desacord en l'aprovació dels pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona (1908). Finalment, la Setmana Tràgica va dispersar el moviment solidari, sobretot pel beneplàcit de la Lliga a la dura repressió exercida pel govern.

El catalanisme d'esquerres La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l'apropament entre les forces republicanes d'esquerra, que l'any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), amb la qual van obtenir bons resultats a les eleccions del 1910. Però la posterior aliança de la UFNR amb el Partit Radical de Lerroux, en l'anomenat Pacte de Sant Gervasi, va ser castigada a les eleccions del 1914. La desfeta electoral va provocar la crisi de la UFNR, que va desaparèixer l'any 1916. Les forces d'esquerres van voler catalanitzar el republicanisme per tal de posar fi a l'hegemonia de la Lliga Regionalista.

L'any 1917 Francesc Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català. El 1922 un grup d'intel·lectuals i professionals van abandonar la Lliga i van crear Acció Catalana. Aquell mateix any Francesc Macià va fundar l'organització Estat Català, amb postulats independentistes. Al seu torn, el 1923 es va crear una organització estrictament catalana, la Unió Socialista Catalana, liderada per Manuel Serra i Moret. El nacionalisme basc i gallec El nacionalisme basc, durant el primer terç del segle XX, va estar marcat per les disputes sobre les senyes d'identitat que definissin el partit (independentisme, autonomisme o catolicisme).

Malgrat patir l'escissió del grup Aberri el 1921, reunificat de nou amb el PNB el 1930, el nacionalisme va augmentar la seva força, sobretot a Biscaia, on tenia la principal base electoral. L'any 1911, el PNB va crear el seu propi sindicat de confessionalitat catòlica, Solidaritat d'Obrers Bascos (l'actual ELA-STV), per atreure els obrers. A partir del 1917, el nacionalisme basc va tenir una representació parlamentària notable.

El nacionalisme gallec va transitar del nacionalisme cultural al polític a través de l'organització política As Irmandades da Fala (1916), en les quals va participar Castelao, i del diari A Nosa Terra (1916), que es va convertir en el portaveu del nacionalisme i en l'instrument aglutinador d'aquells que aspiraven a convertir-lo en una força política. Va destacar Vicente Risco, que, l'any 1920, va publicar Teoria do nacionalismo galego, considerat el text fundacional del nacionalisme gallec.

Andalusisme i valencianisme El corrent andalusista es va enfortir a partir de l'acció de Blas Infante, que va plasmar la seva proposta en l'obra Ideal andaluz (1915) i en la creació dels Centres Andalusos, una plataforma andalusista. També va tenir un paper destacat en la primera assemblea regionalista andalusa celebrada a Ronda l'any 1918 i a la de Còrdova el 1919, on es van establir les bases de l'andalusisme i es va proposar l'autonomia de la regió.

Els primers passos cap a un moviment polític valencianista cal situar-los en la creació, de l'associació València Nova (1904), l'organització de l'Assemblea Regionalista Valenciana (1907) promoguda per Faustí Barberà amb la finalitat de comprometre tots els partits polítics en la creació d'un projecte valencianista, i la creació del grup Joventut Valencianista (1908). L'any 1918, es va crear un nou partit, la Unió Valencianista Regional. 3. EL REFORMISME LIBERAL I L'IMPACTE DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL .

El reformisme liberal de Canalejas El Partido Liberal, sota el lideratge de José Canalejas, que representava la tendència més reformista del partit, va intentar dur a terme el seu programa de modernització de la vida política i la societat espanyoles. La seva acció de govern, que es va desenvolupar entre els anys 1910 i 1912, es va proposar atreure els sectors populars a partir d'un reformisme social més gran i de limitar el poder de l'Església. L'acció reformista del nou gabinet es va centrar en: La separació de l'Església i l'Estat, la fi del monopoli dels ordes religiosos en l'ensenyament i un nou finançament de l'Església.

La negativa del Vaticà a consensuar una nova Llei d'associacions religioses va comportar la promulgació de la «ley del candado» (1910), que limitava l'establiment de nous ordes religiosos. Això va suposar l'oposició dels sectors catòlics i la tensió de les relacions amb el Vaticà. La substitució de l'impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes urbanes, que va provocar la protesta de les classes acomodades. La Llei del reclutament (1912) que el convertia en obligatori en temps de guerra i suprimia la redempció en metàl·lic. Així i tot, la llei admetia que els soldats que paguessin una quantitat de diners, els soldats de quota, fessin un servei militar reduït.

Lleis de millora de les condicions laborals, com la prohibició del treball nocturn de la dona. Tanmateix, Canalejas es va mostrar inflexible davant les vagues i conflictes laborals del 1911 i el 1912, que van ser reprimits militarment. Canalejas va ser sensible al problema de les autonomies regionals, especialment del nacionalisme català, convençut que la seva incorporació al sistema ajudaria a estabilitzar-lo. En conseqüència, va elaborar la Llei de mancomunitats (1913), que acceptava la possibilitat de la unió de les diputacions provincials per fer-se càrrec de la gestió d'alguns serveis públics. La llei va ser definitivament aprovada sota el govern conservador d'Eduardo Dato el 1914.

Aquest mateix any es va constituir la Mancomunitat de Catalunya i, encara que la llei ho permetia, cap altra regió d'Espanya s'hi va acollir. Per solucionar el conflicte del Marroc, davant les iniciatives desenvolupades pels francesos, es van dur a terme accions militars com l'ocupació d'Asilah o Larraix, i es va preparar el nou tractat el 1912, que va ser la base del Protectorat francoespanyol al Marroc. L'afebliment dels partits dinàstics L'assassinat de Canalejas, en un atemptat anarquista el novembre del 1912 a Madrid, va marcar el final de l'etapa regeneracionista liberal.

A partir d'aleshores es va agreujar la crisi dels partits del torn, tant per la manca d'entesa entre tots dos, com per les divisions internes i la manca d'un líder capaç d'aglutinar les diverses tendències. En el Partido Liberal hi van pugnar el comte de Romanones i Santiago Alba, que es van alternar en el poder en una situació d'inestabilitat permanent. En el Partido Conservador va destacar Eduardo Dato, que va formar govern el 1913, però que va morir víctima d'un atemptat el 1921. L'impacte de la Gran Guerra El Govern d'Eduardo Dato va decretar de manera oficial la neutralitat d'Espanya en la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Tot i l'aïllament oficial, la societat va prendre partit i va haver-hi fortes polèmiques entre els germanòfils, que feien costat als imperis centrals (Alemanya i Àustria) i els aliadòfils, partidaris de les potències aliades (França i Anglaterra). Malgrat que no es pot establir una clara distinció entre els partidaris d'un bàndol i de l'altre, els sectors germanòfils s'identificaven amb una visió més autoritària i conservadora, mentre que els aliadòfils, tenien una visió més liberal i democràtica.

En general, el sentiment aliadòfil va ser més fort entre la societat espanyola, especialment a Catalunya, on un grup d'intel·lectuals i polítics vinculats al catalanisme van elaborar el 1915 un Manifest dels catalans que mostrava la seva solidaritat envers la causa aliada i també es va organitzar un Batalló de Voluntaris catalans per anar a lluitar al front. D'altra banda, l'anarquisme espanyol (CNT), es va oposar en bloc a la guerra i va impulsar un congrés per la pau a Ferrol. Dins del socialisme, també s'hi van alçar veus a favor de l'internacionalisme obrer, que s'oposava a una guerra, ja que la considerava una pugna entre interessos imperialistes.

El fet que Espanya es posicionés com a país neutral va afavorir una important expansió econòmica, ja que la guerra va reduir la capacitat productiva dels països bel·ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris. L'increment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció, però també va comportar una alça dels preus al mercat espanyol, fet que va desencadenar un procés inflacionari sense precedents (el preu del blat va augmentar un 72 % i les patates van fer-ho un 90 %) durant aquests anys).

L'augment de les exportacions va beneficiar especialment la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes, que van aconseguir grans beneficis. Van ser anys de bons negocis i d'enriquiment fàcil, però aquest creixement va tenir un component especulatiu, atès que no sempre l'augment dels guanys es va aprofitar per a la millora dels sistemes productius. En contrast, les classes populars van conèixer un empitjorament del seu nivell de vida, ja que la inflació no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris i la capacitat adquisitiva d'un bon sector de la població va disminuir notòriament.

Es calcula que el cost de la vida es va incrementar entre un 15 i un 20 %, cosa que va provocar una important onada de vagues. L'any 1914, en el conjunt d'Espanya va haver-hi 212 vagues amb 75000 vaguistes i el 1918, van arribar a 463 amb una participació que s'acostava als 20 000. 4. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA . El procés de formació El procés d'obtenció de la Mancomunitat va ser llarg i difícil i va haver de superar molts entrebancs. Cal buscar-ne els precedents en les activitats desenvolupades des dels ajuntaments i les diputacions catalanes a partir del moment en què el catalanisme, i en particular la Lliga Regionalista, va assolir responsabilitats de govern en aquestes institucions.

Els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora de les infraestructures, la modernització del sistema educatiu i el foment de la llengua i de la cultura catalana. Aquests objectius van convertir-se en el programa de la Diputació de Barcelona l'any 1907, en què Enric Prat de la Riba va ser-ne elegit president. Així, per impulsar i difondre la cultura catalana, aquest mateix any es va crear l'Institut d'Estudis Catalans; la Biblioteca de l'Institut es va obrir al públic el 1914 amb el nom de Biblioteca de Catalunya.

L'any 1911 la Diputació de Barcelona, amb el suport de les altres diputacions, va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes i en va presentar una proposta al govern liberal de Madrid. Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de Mancomunitats, que va ser aprovat per les corts l'any 1912. Tanmateix, el partit liberal estava dividit i alguns dels seus membres eren força hostils al catalanisme, mentre que el partit conservador s'hi va oposar perquè era una iniciativa dels liberals. Així, l'any després de l'assassinat de Canalejas (1912) el Senat, dominat per forces anticatalanistes, va bloquejar el projecte aprovat per les corts.

Finalment, l'any 1913 el nou govern conservador, encapçalat per Dato, va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a finalitats exclusivament administratives. La constitució de la Mancomunitat La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'abril del 1914. El nou organisme constava d'una presidència, per a la qual va ser elegit Enric Prat de la Riba, i una assemblea, que designava un consell permanent integrat per vuit membres. La Mancomunitat, però, només va ser una delegació de les funcions que ja tenien les quatre diputacions catalanes i va disposar tan sols del pressupost amb què aquestes comptaven anteriorment.

És a dir, no hi va haver mai ni cessió de noves competències del govern ni modificacions pressupostàries que n'augmentessin els recursos. A més, en qualsevol moment el govern podia suspendre la Mancomunitat, atès que era només un ens administratiu. La Lliga Regionalista va tenir sempre una presència majoritària a aquesta institució, des d'on va dur a terme una política de govern orientada a estimular el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya.

L'organisme va tenir tres presidents: Prat de la Riba fins a la seva mort el 1917, Josep Puig i Cadafalch fins al 1923 i Alfons Sala, nomenat per Primo de Rivera després del cop d'estat, fins al 1925, quan va ser abolida pel dictador. L'obra de la Mancomunitat L'actuació de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Diputació de Barcelona i va tenir dues direccions fonamentals: d'una banda, la creació d'una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament econòmic; d'una altra, el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d'un projecte cultural i educatiu.

La realització d'aquest programa va haver de superar l'escassetat de recursos econòmics, ja que la Mancomunitat no va tenir pressupost propi fins a l'any 1918, i la curta vida de la institució. Pel que fa al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir una bona part dels recursos en un pla de millora de la xarxa viària i també dels sistemes postal i telefònic, de manera que entre el 1916 i el 1921 va fer arribar la xarxa telefònica a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya. També es va endegar un pla d'acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat de l'agricultura i de la ramaderia.

Per això, es van crear escoles de tècnics agraris mitjans i superiors, camps d'experimentació de conreus i granges model, i es va fomentar el cooperativisme agrari. Pel que fa a la cultura i l'ensenyament, es va iniciar un ambiciós projecte centrat en la consolidació de la llengua i la cultura catalanes amb la creació de les Biblioteques Populars (1918), les Escoles Experimentals (1918) i els Estudis Normals (1919). Per tal de normalitzar la llengua catalana, l'Institut d'Estudis Catalans va iniciar una tasca d'unificació ortogràfica, que va encarregar a Pompeu Fabra que va culminar anys més tard amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932).

També es va posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural; amb aquesta finalitat es va constituir la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments. Paral·lelament, es va impulsar la renovació pedagògica, que va introduir a Catalunya els mètodes de Maria Montesori, es va crear l'Escola Industrial (1910), l'Escola del Treball i l'Escola de l'Administració Local, destinada a capacitar tècnicament els futurs funcionaris públics de Catalunya.

La missió d'aquestes noves institucions educatives, que van ser veritablement exemplars en el seu temps, era potenciar la diversificació professional i preparar professionalment quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç. 5. L'AUGE DE L'OBRERISME I LA CRISI DEL 1917 . La consolidació del sindicalisme de masses L'obrerisme organitzat va conèixer un augment significatiu de militants sindicals i les velles federacions d'ofici van anar deixant pas a uns nous sindicats de masses. N'hi va haver de dues tendències: socialista i anarquista.

El sindicalisme socialista, representat per la Unió General de Treballadors (UGT), va tenir un creixement estable i la seva afiliació va augmentar significativament, ja que va passar de tenir 33 000 membres el 1902 a 240 000 el 1921. L'impuls de l'anarcosindicalisme va ser molt important a Catalunya, i el 1907 diverses societats obreres d'inspiració anarquista van crear Solidaritat Obrera, una federació d'associacions obreres de caràcter apolític. Aquesta entitat sindical va promoure la fundació l'any 1910 de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Tot i que va estar prohibida pel govern entre el 1911 i el 1914, la CNT aspirava a estendre la seva implantació a tot Espanya.

Va aconseguir consolidar-se com a hegemònic a Catalunya, i també va arribar a implantar-se amb prou força a Andalusia i València. La CNT es definia com un sindicat revolucionari, ja que tenia la voluntat de derrocar el capitalisme i substituir-lo per una nova societat sense propietat i sense classes. Presentava una ideologia basada en la independència del proletariat respecte de la burgesia i l'Estat, l'apoliticisme del moviment obrer (i el consegüent abstencionisme electoral) i la necessitat de la unitat sindical.

L'acció revolucionària contra la burgesia i el capital propugnada per l'anarquisme havia de dur-se a terme mitjançant vagues i boicots fins a assolir la vaga general revolucionària que fes col·lapsar el capitalisme i l'Estat. Els seus líders més representatius van ser Salvador Seguí (el "Noi del Sucre"), Ángel Pestaña i Joan Peiró. La conflictivitat laboral i la nova legislació El nou segle va començar amb un cicle d'agitacions obreres, en una conjuntura de reorganització industrial després de la pèrdua del mercat cubà. L'any 1902 va tenir lloc una vaga general a Barcelona, estesa a altres ciutats catalanes, que va fracassar per la manca d'unitat obrera.

Posteriors vagues van tenir incidència a tot Catalunya, València, Andalusia, Astúries, el País Basc i Madrid. Tots aquests conflictes tenien en comú la voluntat d'oposar-se a la pèrdua de capacitat adquisitiva dels obrers i al deteriorament de les condicions de treball. També es reclamava la jornada laboral de vuit hores i el reconeixement de les estructures sindicals i de la seva capacitat de negociació col·lectiva. La legislació laboral va començar a agafar cos a partir del 1900, d'acord amb la línia de reformisme social iniciada a les acaballes del segle anterior.

L'any 1903 es va crear l'Institut de Reformes Socials per estudiar i proposar lleis que milloressin la vida de les classes treballadores. Els diferents governs van promulgar lleis i reglaments per regular les condicions laborals. Aquestes mesures, però, van tenir un compliment escàs arran de la inexistència d'una inspecció de treball realment eficaç i d'unes magistratures laborals que poguessin condemnar els infractors. Cultura obrera i ateneus populars Les organitzacions obreres van començar a agafar consciència de la necessitat de difondre l'educació entre els obrers i de millorar-ne el nivell cultural.

Estaven convençudes que, sense el fonament de la cultura i la transformació de les consciències, no podria dur-se a terme la revolució i la transformació de la societat que propugnaven. Amb aquesta finalitat van impulsar la fundació d'Ateneus Obrers, que van tenir un gran arrelament a Catalunya. Eren uns espais de trobada i reunió, on s'organitzaven activitats de caràcter lúdic, a més d'altres de caràcter educatiu. En els ambients lliurepensadors van sorgir propostes escolars renovadores, com l'Escola Moderna creada per Francesc Ferrer i Guàrdia, que aplicava els principis de la pedagogia llibertària.

També el PSOE va impulsar una renovació escolar amb la creació de l'Escola Nova (1911) i va promoure la creació de Cases del Poble com la de Madrid, que es va fundar el 1908. La crisi del 1917 Els desajustaments econòmics provocats per la Primera Guerra Mundial van malmenar el nivell de vida de les classes populars. El 1916, la CNT i la UGT van cridar a la vaga i van signar un manifest conjunt que instava el govern a contenir els preus sota l'amenaça de vaga general, que va comportar una dura resposta del Govern de Dato l'any 1917. El conflicte es va agreujar l'estiu del 1917 amb una crisi generalitzada: Militar .

Els oficials de mitjana i baixa graduació, en desacord amb el sistema d'ascensos per mèrits de guerra, es van organitzar en Juntes de Defensa i van elaborar un manifest que culpava el govern dels mals de l'Exèrcit i cridaven a la renovació política. Política . Els partits polítics de l'oposició, davant el tancament de les Corts, es van reunir en l'Assemblea de Parlamentaris, convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona i van reclamar la formació d'un govern provisional, Corts Constituents i la descentralització de l'Estat. Social . Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general exigint que es formés un govern provisional que convoqués unes corts constituents.

La vaga va tenir una incidència molt desigual i es van produir incidents violents sobretot a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. La reacció del govern va ser bàsicament repressiva: es va declarar la Llei marcial, es va reprimir la vaga utilitzant l'exèrcit i aplicant consells de guerra, es va dissoldre l'Assemblea de Parlamentaris i es van desactivar les Juntes de Defensa. L'acció conjunta dels tres conflictes podria haver provocat la fallida del sistema de la rauració. Però la por a la revolució social va mantenir la vigència del sistema durant cinc anys més. 6. LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918-1921) .

Crisi econòmica i conflictivitat social La fi de la Primera Guerra Mundial va suposar la reducció de les exportacions espanyoles i l'economia va entrar en una crisi profunda. En aquesta situació de recessió, amb una forta inflació i escassa demanda de productes, milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi va tenir un impacte especial a Catalunya, una de les zones més industrialitzades i tensionades per la situació econòmica. El moviment vaguístic més important va tenir lloc el 1919 a La Canadenca, l'empresa que proveïa d'electricitat Barcelona i la seva zona industrial.

La vaga va durar un mes i mig i va acabar amb un acord que incloïa la jornada laboral de vuit hores. Tanmateix, l'incompliment del compromís de readmissió dels treballadors acomiadats va reactivar el conflicte i va produir una radicalització de les posicions que va derivar en la violència social. Entre el 1918 i el 1921, també es van produir mobilitzacions al sud d'Espanya, principalment a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. S'exigia el repartiment de terres per als pagesos seguint l'exemple de la Revolució Russa, per la qual cosa aquest període es coneix com el Trienni Bolxevic.

Promogudes fonamentalment per grups anarquistes, les revoltes incloïen l'ocupació de terres, la presa d'ajuntaments i la formació de comitès de vaga. El Govern va reaccionar declarant l'estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres. Els anys del pistolerisme La conflictivitat laboral va degenerar en una radicalització de les posicions dels sindicats i de la patronal, sobretot a Catalunya. Per enfortir la seva posició, els patrons van crear la Federació Patronal, van contractar pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers i van recórrer, sovint, al tancament d'empreses (locaut).

A més, es va fundar el Sindicat Lliure per restar força al sindicalisme anarquista i que, amb el suport de la patronal i les autoritats, van portar a terme accions violentes contra el sindicalisme anarquista. Alguns grups vinculats a la CNT van respondre a aquesta situació amb un activisme violent i van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l'ordre. Entre aquests grups cal citar Els Solidaris, que van actuar a Barcelona i entre els quals es trobaven Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso.

La Federació Patronal barcelonina exigia mesures de força, i el general Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va portar a terme una política de protecció dels pistolers de la patronal; va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts en cas d'intent de fuga. Tot això va originar el període del pistolerisme (1916-1923), durant el qual van tenir lloc més de 800 atemptats en què van morir 226 persones.

Cal destacar els assassinats del president del govern, Eduardo Dato (1921), empresaris influents, dirigents sindicals com Salvador Seguí, conegut com el "Noi del Sucre" (1923), i l'advocat laboralista Francesc Layret (1920). Concentració i descomposició política La crisi del 1917 va agreujar la situació política. La fragmentació dels partits del torn impedia l'existència de majories parlamentàries estables. A més, la divisió i feblesa de l'oposició impedia articular una alternativa al sistema de la Restauració.

Per superar aquesta situació, es va recórrer als governs de concentració, que integraven els partits dinàstics (liberals i conservadors), membres de la Lliga Regionalista en representació de l'Assemblea de Parlamentaris i els reformistes de Melquíades Álvarez. Això suposava la ruptura del torn de partits. El més rellevant va ser l'anomenat Govern Nacional, presidit per Maura el 1918, que incloïa tots els caps dels partits monàrquics. Però aquest intent només va durar set mesos. Fracassats els governs de concentració, es va tornar al torn dinàstic. Entre els anys 1918 i 1923, el país va conèixer, en total, deu canvis de govern, i cap va arribar a l'any de vida.

Els conservadors van governar entre el 1919 i el 1922 i després, de nou, els liberals. Malgrat recórrer al frau, cap partit dinàstic va reunir la majoria parlamentària necessària per governar i va ser constant el recurs a mesures d'excepció, a la suspensió de les garanties constitucionals i a la clausura del Parlament. A Catalunya, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar una campanya en favor de l'autonomia i el 1919 es va presentar a Madrid un Projecte d'Estatut de Catalunya. El projecte va ser rebutjat a Madrid i va desencadenar una campanya força hostil. Finalment, la Lliga va ajornar les reivindicacions.

La guerra al protectorat: Annual La presència al protectorat del Marroc era propiciada, d'una banda, per l'Exèrcit, els anomenats militars africanistes, que es beneficiaven dels ascensos per mèrits de guerra, i pel mateix Alfons XIII. Algunes empreses espanyoles també van mostrar interès per la construcció de ferrocarrils i l'explotació dels recursos miners de la zona. Des del 1909 la presència militar al Marroc s'havia incrementat. L'any 1919, després d'acabar la Gran Guerra, els francesos van reprendre el seu avanç al protectorat, i Espanya va emprendre igualment una política d'expansió.

L'Alt Comissari, general Berenguer, amb un Exèrcit format per regulars (tropes indígenes), soldats de reemplaçament i membres de la Legió (fundada el 1920 a imitació de la francesa), va emprendre accions per a una progressiva conquesta del territori. A la zona occidental del protectorat es va aconseguir sotmetre el líder El Raisuni, fent-se seu l'enclavament de Xauen el 1920, i a la zona oriental es va avançar cap a Alhucemas l'any 1921. L'acció, mal dirigida, comptava amb l'aprovació del rei i va finalitzar amb una derrota a Annual.

Els atacs i emboscades dels rifenys, liderats per Abd el-Krim, contra les tropes espanyoles, inexpertes i disperses en diverses petites fortificacions (blocaus), van donar lloc a una retirada massiva i desordenada que va ocasionar més de 13 000 morts en l'exèrcit espanyol. El desastre d'Annual va provocar una terrible impressió en una opinió pública que ja era contrària a la guerra. Va haver-hi grans protestes i els diputats republicans i socialistes van reclamar en el Parlament que s'abandonés el Marroc i la petició de responsabilitats sobre els fets.

L'exigència de responsabilitats va forçar el govern a nomenar una comissió militar de recerca presidida pel general Picasso que va posar de manifest grans irregularitats. Els militars, els partits dinàstics i la figura del rei es van veure embolicats en debats sobre la seva responsabilitat en el desastre. L'enviament de l'expedient Picasso a les Corts, en què es proposava el processament de 39 oficials, va accentuar el debat entre l'opinió pública, va promoure la campanya de republicans i socialistes contra el règim i va causar un gran malestar i temor en l'Exèrcit.

El setembre del 1923, poc abans que el Congrés emetés el dictamen sobre l'expedient, el cop d'estat de Primo de Rivera va impedir conèixer les conclusions de la recerca. 7. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1931) . El cop d'estat militar L'abril del 1923, un govern liberal presidit per García Prieto va proposar una reforma de la Constitució per democratitzar el sistema, reduir la influència de l'Església i limitar els poders del rei. També pretenia la reducció del pressupost dedicat a la guerra i la pacificació del protectorat a través d'una política civilista.

Tot i comptar amb majoria a les Corts, el projecte es va veure obstaculitzat per l'oposició del rei, de l'exèrcit i de l'Església. A més, entre els militars hi havia un gran malestar per les responsabilitats que l'expedient Picasso exigia davant el desastre militar d'Annual. Per frenar el projecte reformista del govern i impedir el debat de l'expedient a les Corts, Miguel Primo de Rivera, que exercia com a capità general de Catalunya, va impulsar un cop d'estat militar el 13 de setembre del 1923. El rei es va negar a destituir els revoltats i el govern va dimitir.

Primo de Rivera va justificar la seva actuació com una solució davant el bloqueig del règim constitucional a conseqüència del desgovern dels partits tradicionals i davant el greu perill de revolució social. Va presentar un programa amb pretensions regeneracionistes, per posar fi al desgovern dels polítics, al caciquisme i la corrupció, recuperar l'ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat nacional davant l'auge dels nacionalismes perifèrics. El rei, l'Exèrcit, l'alta burgesia i part de les classes mitjanes van acceptar la dictadura i la majoria de la població va reaccionar amb indiferència o va ser favorable al cop d'estat.

El cop militar va comptar inicialment amb escassa oposició política i social, excepte un fallit intent de vaga general convocada per la CNT. La construcció d'un règim dictatorial La dictadura va travessar dues fases successives. Des del 1923 fins al 1925 va governar el Directori Militar, però a partir d'aquest any, el govern va incloure entre els ministres diverses personalitats civils. Aleshores es va passar al Directori Civil, malgrat que continuava tenint un important pes militar.

Les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió de la Constitució, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc. Tot això va anar acompanyat de la militarització de l'ordre públic i d'una repressió de l'obrerisme més radical (cenetistes i comunistes). Així mateix, com que una de les intencions del dictador era eliminar el caciquisme, es va elaborar un Estatut municipal i un altre de provincial.

També es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituïts per juntes de vocals integrades pels majors contribuents de cada localitat i nomenades a través dels governadors civils. A més, es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar a substituir uns cacics per uns altres. Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l'interès de Primo de Rivera. L'any 1925, en col·laboració amb França, es va organitzar el desembarcament d'Alhucemas. Després de diverses derrotes, Abd el-Krim, capitost de les cabiles rifenyes, es va rendir, i es va lliurar a les tropes franceses.

L'any 1927, l'exèrcit espanyol va reafirmar l'ocupació de tot el protectorat al Marroc. L'organització corporativa de l'Estat A partir del 1926, es va abandonar la idea d'una dictadura transitòria, i es va intentar institucionalitzar el règim per donar-li continuïtat. El nou model d'estat hauria de tenir un caràcter corporatiu inspirat en el feixisme italià. A tal fi, l'any 1927 es va crear una Assemblea Nacional Consultiva, de caràcter corporatiu, perquè els seus membres eren representants de les corporacions i de les grans institucions públiques (municipis, universitats, administracions, patronals i representants obrers).

La seva funció era simplement consultiva i sempre va actuar sota control governamental. Per promoure l'adhesió al sistema, es va crear la Unión Patriótica. Era un partit governamental, sense un programa ideològic definit i tenia la missió primordial de proporcionar suport social a la dictadura. Els afiliats al nou partit procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de les administracions i dels cacics rurals. També es va reactivar l'antiga institució del Somatén (ciutadans armats voluntaris) per col·laborar en el manteniment de l'ordre públic.

En l'àmbit social, la dictadura va posar en marxa un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals mitjançant la intervenció de l'Estat, la integració dels sectors moderats del moviment obrer i la repressió de les organitzacions més radicals. Per fer-ho, es va crear l'Organització Corporativa Nacional, que agrupava patrons i obrers en grans corporacions i regulava els conflictes laborals a través dels Comitès Paritaris, formats en igual nombre per patrons i obrers. El sindicat UGT va col·laborar al principi amb el nou sindicalisme, la qual cosa va crear tensions internes en el socialisme.

La CNT es va negar a participar-hi i l'anarcosindicalisme va ser durament perseguit. L'actuació anticatalana de la dictadura Mentre Primo de Rivera exercia de capità general de Catalunya no havia manifestat hostilitat al catalanisme. I quan una bona part de la burgesia catalana i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar suport inicialment al cop d'estat per erradicar la conflictivitat obrera, no imaginaven que el nou règim adoptaria fortes mesures anticatalanes. El mateix mes de setembre del 1923 es va aprovar un decret per a repressió del separatisme a partir del qual es començaven a desmantellar les institucions catalanistes.

Per presidir la Mancomunitat es va nomenar l'anticatalanista Alfons Sala, fins que l'any 1925 va ser dissolta definitivament. També es van clausurar força institucions catalanistes (ateneus, societats recreatives, corals...), es van prohibir les manifestacions en llengua catalana i l'ús públic de la bandera catalana, i la celebració de l'Onze de Setembre i dels Jocs Florals. També es va imposar la censura a la premsa i a la publicació de llibres i es va depurar el magisteri i les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. La dictadura va mantenir una dura pugna amb certs sectors eclesiàstics, que no acceptaven la castellanització de tots els seus actes i escrits.

L'oposició a la dictadura Malgrat que Primo de Rivera no va tenir una oposició important a l'inici de la dictadura, amb el temps l'oposició va anar creixent i va impulsar actuacions contra la dictadura. Alguns dels antics líders dinàstics van criticar l'excessiva durada del règim i van exigir la convocatòria d'eleccions. Dins l'exèrcit es van organitzar conspiracions com l'anomenada sanjuanada (1926), un cop d'estat fallit que va ser reprimit. L'any 1926 es va crear l'Aliança Republicana que va protagonitzar una campanya de desprestigi del règim a escala nacional i internacional.

Incloïa republicans com Lerroux, d'altres de procedents del reformisme, com Manuel Azaña, o fins i tot antics ministres de la monarquia, com Niceto Alcalá-Zamora. Els intel·lectuals i estudiants universitaris van criticar la dictadura i van denunciar la censura de premsa i la manca de llibertat d'expressió. L'any 1927, van crear la Federació Universitària Espanyola i van promoure vagues i manifestacions. A Catalunya, les mesures anticatalanistes van provocar el distanciament dels sectors que havien acollit la dictadura amb simpatia. Al mateix temps, va créixer la influència del nacionalisme republicà, en què va destacar Estat Català.

El 1926, aquest partit, liderat per Francesc Macià, va intentar una invasió armada des de Prats de Molló (França), però va fracassar i Macià va ser detingut i jutjat a París. L'oposició obrera es va focalitzar a la CNT i en el Partit Comunista d'Espanya, que van ser perseguits i prohibits. Dins la CNT es va produir una divisió i els partidaris de l'acció directa, l'any 1927, van crear la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A partir del 1929 el PSOE va entrar en contacte amb els grups republicans que intentaven posar fi a la dictadura.

L'enfonsament de la dictadura Davant la creixent oposició, el rei i la seva camarilla es van convèncer que la dictadura era un perill per a la permanència de la monarquia i van retirar la confiança a Primo de Rivera, que va acabar dimitint el 30 de gener del 1930. El va substituir el general Berenguer, amb la missió de celebrar unes eleccions que permetessin retornar a la normalitat constitucional. Aquest període final de la dictadura és conegut com la Dictablanda. L'agost del 1930 republicans, nacionalistes perifèrics i socialistes van acordar el Pacte de Sant Sebastià, amb l'objectiu d'instaurar la república. Es va constituir un comitè revolucionari encarregat de preparar el canvi de règim.

Es va preparar a Jaca una insurrecció militar amb suport civil, però va acabar precipitadament i els seus responsables van ser afusellats el desembre del 1930. Berenguer va ser incapaç de preparar les eleccions i, el febrer del 1931, va ser substituït per l'almirall Aznar, que va programar uns comicis a tres nivells: municipals, provincials i legislatius. El govern va decidir convocar primer les municipals, atès que les considerava menys perilloses per a la monarquia. S'intentava tornar a la normalitat com si no hagués passat res, però el rei s'havia compromès amb la dictadura i les eleccions es van presentar com un plebiscit a favor o en contra de la monarquia.