Història de Catalunya: Restauració Borbònica a la Transició

I 143 flashcards i 93 preguntes més al document.

Text del document

1 Restauració Borbònica I (1875-1898) Context històric: Antecedents: Primera República Espanyola (1873-1874) Precedents: Restauració Borbònica II (1898-1931) - Dictadura de Primo de Rivera (1923- 1931) Inici: Antonio Cánovas del Castillo presenta la monarquia com a única alternativa possible per sortir del caos de la Primera República. 1 de desembre de 1874 - el príncep Alfons (fill d'Isabel II) fa públic un manifest al poble espanyol en el qual es comprometia a exercir la monarquia d'una manera conciliatòria i liberal. 29 de desembre de 1874 - El general Martínez Campos es precipita i sense l'aprovació de Cánovas proclama Alfons rei d'Espanya.

Primers èxits: derrota definitiva de les tropes carlines (1876) i la pacificació de Cuba amb la pau de Zanjón (1878) Sistema canovista Suports: Terratinents castellans i andalusos, la burgesia catalana i basca, i la jerarquia eclesiàstica. Constitució de 1876 Síntesi de les constitucions del 45 i del 69. Reconeixia moltes llibertats. Sobirania compartida entre el rei i les Corts. Poder legislatiu: les Corts (formades per dues cambres: Congrés de Diputats i Senat). Inicialment sufragi censatari que canviarà a universal masculi (1890). No hi ha llibertat de cultes, però es tolerava el culte privat. Civilisme (els militars perden protagonisme però segueixen exercint una gran influència).

Torn pacífic (BIPARTIDISME) Dos partits dinàstics monopolitzen la política: conservadors i liberals. S'alternen en el govern de l'Estat (torn pacífic) i el monarca decideix quan es produeix el relleu. Partit Conservador: (antics moderats) Líder: Cánovas del Castillo. Favorable al proteccionisme econòmic i al catolicisme. Partit Liberal: (antics progressistes i demòcrates) 2 Líder: Práxedes Mateo Sagasta. Defensa el lliurecanvisme i la llibertat religiosa.

1885 - Mor Alfons XII Pacte d'El Pardo (Cánovas i Sagasta confirmen l'alternança pacífica) Funcionament del sistema polític Falsejament de les eleccions Ministre de governació: elabora l'encasillado (nòmina dels diputats) que havien de sortir elegits en cada circumscripció perquè el partit del govern obtingués una àmplia majoria. S'hi afegien al cens electoral un gran nombre de difunts o de desconeguts; el dia de les eleccions alguns funcionaris votaven en nom seu. També es falsificaven els recomptes.

CACIQUISME i altes abstencions electorals Cacics: individus que, per la seva influència, controlaven una determinada circumscripció electoral, ja que a una bona part de la població els hi podien donar feina o treure-li, o resoldre o complicar tràmits administratius. Molta influència a les zones rurals. Conflicte colonial Regne Unit, França, Alemanya i Itàlia duen a terme una gran expansió colonial i es reparteixen extenses regions d'Àsia i Àfrica. Espanya encara conserva les restes de l'imperi que s'havia construït en els S.

XVI i XVII, però la seva feblesa política, militar i econòmica fa que les principals potències es proposin repartir-se les colònies espanyoles (Puerto Rico, les Filipines i Cuba). Gran presència de grups nacionalistes d'aquestes colònies 1895 - comença la segona i definitiva guerra d'independència cubana. 1896 - esclata un moviment independentista que l'exèrcit espanyol aconsegueix sufocar parcialment l'any següent. Guerra hispanoamericana La economia cubana basada en la producció sucrera estava controlada per capital nord- americà 1898 - un vaixell nord-americà (Maine) esclata misteriosament i EUA acusa als espanyols.

Després d'una forta campanya favorable a la guerra a ambdos països, EUA declara la guerra a Espanya. La guerra va ser breu per la clara superioritat nord-americana. Tractat de París: Espanya reconeixia la independència de Cuba i cedia les Filipines i Puerto Rico als EUA. La resta de l'imperi hispànic es ven a Alemanya. Regeneracionisme - reforma de l'Estat, oblit de les glòries del passat i moralització pública Transformacions econòmiques i socials del S. XIX 3 Població i societat Espanya S. XIX Es manté una alta taxa de mortalitat però la mortalitat ordinària disminueix gràcies a les millores higièniques i mèdiques. Grans crisis demogràfiques degudes a la fam i a les epidèmies de còlera.

Esperança de vida: 29 anys. Les taxes de natalitat altes comporten un augment de la població espanyola Distribució de la població: augmenta a les zones costaneres i disminueix a l'interior. Moviment progressiu del camp a la ciutat i emigració cap a Amèrica i nord d'Àfrica. Sectors econòmics: 65% agricultura, 15% indústria i 20% serveis. Catalunya Creixement demogràfic important: taxes de natalitat i mortalitat molt elevades però aquesta última va iniciar una davallada durant la primera meitat del segle. Població concentrada a les terres litorals i creixement continuat de la població urbana.

Grups socials a Espanya El triomf del liberalisme comporta la consolidació de la divisió en classes socials segons les propietats i les diferències econòmiques: Noblesa: perd poder polític però manté un gran poder social i econòmic. Gran burgesia: grans propietaris agrícoles, comerciants, industrials i financers. Classe mitjana: funcionaris, militars, botiguers, professionals (advocats, metges..) Classes populars: camperols, arrendataris, jornalers, petits propietaris, menestrals i proletariat industrial a Catalunya degut a la industrialització. Economia agrària Caracteritzada per una PRODUCCIÓ ESCASSA i el predomini dels mètodes TRADICIONALS (el guaret, no evolucionen).

Al llarg del segle augmenta la producció gràcies a l'ampliació de la superfície conreada. Productes fonamentals: blat i cereals a l'interior i sud d'Espanya, blat de moro i patata al nord, i la vinya i l'olivera al litoral mediterrani. Problemes per a la modernització de l'agricultura: pervivència del minifundisme (Galícia) i del latifundisme (Andalusia), la mà d'obra barata (jornalers) no estimulava els propietaris. Darreres dècades del S. XIX - arribada de cereal nord-americà a un preu molt més baix. Els propietaris cerealistes espanyols demanen l'adopció del PROTECCIONISME i l'establiment d'aranzels. L'agricultura catalana 4 Zones d'interior: blat.

Rendiments baixos per la falta d'adob (que obligava a mantenir el guaret). Zones litorals: s'estén una agricultura modernitzada. La vinya. Contracte agrari de la rabassa morta: el propietari cedia una terra boscosa o erma a un camperol que es comprometia a plantar-ho vinya a canvi de retenir una part del fruit obtingut. 1875-1890: Notable expansió del sector de la vinya gràcies a la crisi de la fil·loxera a França que va fer incrementar les exportacions de vi espanyol. Posteriorment arriba a Catalunya i provoca una greu crisi. Els rabassaires (pagesos arrendataris) constitueixen la Unió de Rabassaires (1893) a Catalunya per tal de millorar els contractes agraris.

Això permet la lenta però progressiva modernització de l'agricultura catalana: noves rotacions, augment de l'ús de fertilitzants, s'estén el regadiu, construcció de canals, disminueix el guaret. La industrialització (segon terç del S. XIX) El tèxtil S'inicia a partir de la dècada de 1830 gràcies a l'ús del cotó com a matèria primera. El 1832 el govern prohibeix la importació de manufactures de cotó estrangeres, cosa que beneficia la indústria catalana. Els industrials inverteixen bona part dels beneficis en la revolució tecnològica: es modernitza el filat, s'introdueixen els telers mecànics.. Problemes: Manca de fonts d'energia (carbó) i de primeres matèries (ferro i cotó).

Limitacions del mercat: no es podia competir amb la indústria britànica. Es defensa el proteccionisme econòmic i els aranzels. Deficiències de la xarxa de comunicacions i la manca d'un sistema financer i bancari. 1833-1860: la industrialització tèxtil es basa en el predomini de la màquina de vapor (ús del carbó). Els vapors es van desenvolupar sobretot a les comarques litorals. 1860: es constata que el carbó autòcton és del tot insuficient, i com que la importació era molt cara, les noves fàbriques es basen cada vegada més en l'ús de l'energia hidràulica (salts d'aigua), de rendiment molt superior (la turbina). Això dóna lloc a les COLÒNIES INDUSTRIALS.

Colònies industrials: la fàbrica, l'església, l'escola, l'enconomat, la taverna i habitatges. Grans inversions inicials compensades per d'una mà d'obra i matèria primera barata. 5 El ferrocarril La construcció d'una xarxa de comunicació era fonamental per abaratir el cost d'intercanvi i per posar les bases d'un mercat integrat. 1844 - s'estableix una amplada de carril superior a la europea i es dificulta el contacte. 1855 - Llei de ferrocarrils, ofereix incentius importants als inversors. Va provocar una gran inversió de capitals estrangers (sobretot francesos). 1866 - les expectatives de beneficis no es complien i es va paralitzar la construcció. Es va reprendre amb forces el 1875.

Altres sistemes de transports Construcció de carreteres, transport marítim (vaixell de vela; 1875 - vaixells de vapor) Siderometal·lúrgia i mineria A partir de 1830 creix la demanda de ferro a causa de la mecanització del camp i del tèxtil i l'inici de la xarxa ferroviària. A partir de 1860 es trasllada a Astúries el predomini de la mineria. Finalment, el predomini siderúrgic es trasllada a Biscaia. Intercanvis de ferro basc (export.) i carbó anglès (imp.). En els darrers 30 anys del segle Espanya es converteix en un dels principals països productors de minerals del món, tot i estar sota control de capital estranger. Úniques zones industrialitzades: País Basc i Catalunya.

Problemes a Espanya: Agricultura endarrerida i poc rendible. Inexistència d'un mercat interior integrat, manca de capitals. El moviment obrer La classe obrera Aparició d'un nou grup social: el PROLETARIAT industrial (1840). Condicions laborals i socials nefastes, sobretot per a nens i dones: salaris molt baixos, jornades molt llargues, insalubritat a les fàbriques, inestabilitat laboral i atur... Discriminació de la dona i treball infantil. Els treballadors prenen consciència de classe i s'organitzen en sindicats. Les primeres reivindicacions de caràcter luddita (ludisme): contra la mecanització.

Dificultats: repressió dels governs moderats, el liberalisme negava el dret dels treballadors a organitzar-se. El govern prohibeix aquestes associacions el 1843 (fins el 1868). Les primeres associacions obreres es definien com a corporatives i apolítiques però es van decantar cap al republicanisme federal. 6 Socialismes i l'AIT Socialisme utòpic: paral·lel a l'aparició de l'associacionisme obrer. Crítica radical a la nova societat industrial i capitalista, injusta i explotadora. Anarquisme: basat en la propietat col·lectiva i en la plena llibertat individual que només podia sorgir d'una revolució. Rebutjaven qualsevol acció política.

Marxisme: societat comunista, en la qual els mitjans de producció serien de propietat col·lectiva. Un grup reduït d'obrers formaria un partit i iniciarien una revolució fins arribar al poder (dictadura del proletariat - evitar que les classes propietàries prenguin el poder). 1864, Londres - Es constitueix l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) formada per diversos sindicats europeus. Coneguda com a PRIMERA INTERNACIONAL. Espanya: després de la revolució del 1868 (la Gloriosa) inici del Sexenni Democràtic. Permet que els sindicats obrers espanyols es posin en contacte amb altres d'Europa. 1870, Barcelona - es reuneix el Primer Congrés Obrer Espanyol (major. obrers catalans).

Es va adherir a l'AIT aprova el naixement de Federació Regional Espanyola de l'AIT (FRE). En el Congrés Obrer s'imposa les tesis del sector anarquista (apoliticisme sindical). Moviment obrer durant la segona meitat del S. XIX Durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) la FRE creix a un ritme espectacular. Forta implantació entre la classe obrera catalana i els jornalers agraris andalusos. Divergències dins de l'AIT entre marxistes i anarquistes expulsió dels anarquistes (1872) A Espanya la majoria de dirigents eren anarquistes expulsió dels marxistes de la FRE. 1873 - L'AIT inicia una vaga general que acaba amb una dura repressió.

1874 - Després del cop d'estat del general Pavía, la FRE es declara il·legal i es va reprimir qualsevol manifestació obrera. 1881 - Govern de Sagasta (liberal) fundació de la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Dos tendències anarquistes al congrés: Anarcocol·lectivistes: acció sindical. Majoria de delegats catalans del congrés. Anarcocomunistes: acció terrorista. Majoria de delegats andalusos del congrés. 1888, Barcelona - es constitueix el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la Unió General de Treballadors (UGT). Com que a Catalunya predomina l'anarquisme, es traslladen a Madrid.

1910 - Aconsegueixen el primer diputat (Pablo Iglesias) 1893, Barcelona - Diversos atemptats amb bombes, un causa la mort del general Martínez Campos. 1896 - Bomba des del Liceu. Les autoritats inicien una repressió indiscriminada (Procés de Monjuïc) i el sindicalisme anarquista es desarticula. 7 Restauració Borbònica II (1898-1931) Context històric Antecedents: Restauració borbònica I (1875-1898) Precedents: Segona República Espanyola (1931-1936) Primera Guerra Mundial (1914-1918) - increment economia espanyola. Revolució Russa (1917) - esperança per als obrers i el camí a seguir i por entre la burgesia.

Creixement de la població (disminueix la natalitat però ho fa molt més la mortalitat, i disminució de la mortalitat infantil). Emigracions exteriors cap a Amèrica i interiors cap a les ciutats (èxode rural) i les zones industrials. L'agricultura i la ramaderia ocupen la major part de la població activa, tot i que amb la industrialització el percentatge baixa. S'apliquen millores (maquinària, regadiu..). El procés industrial i de creixement urbà és més intens a Catalunya. Segona Revolució Industrial: ús de l'electricitat com a font d'energia, augment i diversificació de la indústria catalana i expansió de la indústria espanyola.

Extensió de la burgesia i del proletariat industrial (condicions laborals molt dures). Continuïtat del règim polític i crisi 1885-1902: Maria Cristina d'Àustria com a reina regent (mare d'Alfons XIII). 1902 - Alfons fa setze anys i és proclamat rei d'Espanya. Alfons XVIII va voler participar molt en la política proposant com a presidents els dirigents polítics de la seva preferència governs molt inestables i divisions dins dels partits. Partit Conservador: Líder: Antonio Maura. Política de reformes per tal de mantenir el sistema de la Restauració (reduir el caciquisme, regular el dret de vaga..). Amb els fets de la Setmana Tràgica (1909) dimiteix i el lideratge passa a mans d'Eduardo Dato.

Partit Liberal: Líder: José Canalejas (1910-1912). Reformes liberals que topen amb l'oposició dels més conservadors. Reprimeix les vagues però elabora lleis de protecció social. Forces d'oposició Republicanisme: Alejandro Lerroux funda l'any 1908 el Partit Republicà Radical. Anticatalanista i anticlerical. Influència entre les classes mitjanes i el proletariat barceloní. 1909 - Coalició entre partits republicans i el PSOE que permet un increment dels vots. Regionalismes: Partit Nacionalista Basc (PNB), classes mitjanes i burgesia basca. 8 Solidaritat Catalana: el 1905 es publica en un diari català un acudit en el qual es ridiculitzava a l'exèrcit un grup d'oficials assalta la redacció.

El govern, en lloc de castigar els militars, promulga la Llei de jurisdiccions (es posa sota jurisdicció militar qualsevol ofensa a la pàtria, la bandera o l'exèrcit) constitució de Solidaritat Catalana. Setmana Tràgica 1906 - Espanya i França es reparteixen el Marroc, Espanya li correspon la zona del Rif. 1909 - Els berbers del Rif derroten l'exèrcit espanyol i el govern decideix enviar-hi reforços.

Anarquistes, socialistes i lerrouxistes s'oposen i inicien una vaga general a Barcelona el govern decreta l'estat de guerra motí popular (revolta anticlerical i antimilitar) en el qual es cremen edificis religiosos, però cap dirigent polític va voler posar- s'hi al capdavant i l'exèrcit i la policia va controlar la situació una setmana després. Posterior repressió arbitrària i dura que va desprestigiar el govern i la monarquia a Europa i finalment, davant de les exigències de republicans i socialistes, el rei destitueix Maura. Crisi de 1917 1914 - Esclata la Primera Guerra Mundial i Espanya es declara neutral estímul per a l'economia (augment de la producció) pujada de preus.

1916 - Primera vaga general espanyola convocada per la CNT i la UGT. Es constitueix una mena de sindicat militar anomenat Juntas Militares de Defensa que demanava millores econòmiques i professionals. Republicans, socialistes i catalans exigeixen una reforma Dato suspèn les garanties constitucionals i tanca les Corts. Els parlamentaris catalans convoquen una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona que demana l'elecció d'unes noves Corts El govern prohibeix l'Assemblea i tanca diaris catalans i republicans. 1917 - una vaga de ferroviaris es radicalitza i s'estén a tots els sectors (per CNT i UGT).

L'exèrcit reprimeix amb duresa les mobilitzacions obreres els parlamentaris demanen una reforma de l'Estat i un govern que convoqués eleccions per a Corts constituents Dato dimiteix i Alfons XIII proposa un govern de concentració integrat per liberals, conservadors i regionalistes i ES TRENCA L'ALTERNANÇA política dels dos partits dinàstics. Evolució del moviment obrer 1907, Barcelona - diverses societats obreres creen una federació sindical: Solidaritat Obrera, impulsada per anarquistes. 1911 - Passa a anomenar-se Confederació Nacional de Treballadors (CNT), de caràcter anarcosindicalista. Gran implantació a Catalunya, Andalusia i al País Valencià.

UGT - sindicat socialista, dirigent: Pablo Iglesias (PSOE). Vaga de la Canadenca (1919) S'inicia a Barcelona una vaga a l'empresa elèctrica La Canadenca i la CNT aconsegueix que les empreses que depenien d'ella s'aturin vaga general. S'aconsegueixen millores salarials i la jornada de vuit hores però no acaba d'haver-hi acord estat de guerra. Fi vaga 9 PISTOLERISME Alguns grups anarquistes van atemptar contra autoritats, patrons, i obrers d'altres tendències ideològiques i fins i tot van assassinar a Dato (1921). Per contrarestar, la patronal va fomentar els Sindicats Lliures (1919), que comptava amb la complicitat de la policia.

Dictadura de Primo de Rivera Guerra del Marroc i cop d'estat 1920 - s'inicia des de Melilla una campanya per ampliar el territori ocupat, cosa que va provocar la revolta dels berbers, que van proclamar la guerra santa contra espanyols i francesos retirada de les tropes espanyoles a Annual (1921), en la qual van morir milers de soldats i es va perdre molt material bèl·lic societat enfonsada i el govern dimiteix. 1923 - Miguel Primo de Rivera duu a terme un cop d'estat. CAUSES: Tensió entre empresaris i treballadors (pistolerisme) i nombroses vagues. Governs incapaços d'afrontar problemes i règim desprestigiat L'exèrcit vol recuperar el prestigi perdut després d'Annual.

Les investigacions per buscar responsabilitats del desastre d'Annual apuntaven al mateix rei. Suports del cop d'estat: monarca, exèrcit, burgesia i sectors més conservadors. Directori militar Alfons XIII nomena Primo de Rivera president del govern i constitueix un executiu format per generals. Es dissol el Congrés dels Diputats i es prohibeixen tots els partits polítics. 1924 - Primo de Rivera crea la Unión Patriótica. Amb l'èxit del Marroc (fi de la guerra amb victòria espanyola-francesa, Alhucemas) continua en el poder mantenint l'estat d'excepció. Directori civil 1925 - Es reestableix el Consell de Ministres amb ell com a president i tots els ministres de la Unión Patriótica.

Política anticatalana (dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, diaris multats o suspesos, es prohibeix la senyera i l'ús públic de la llengua catalana). Dirigisme polític: intervencionisme de l'Estat i el monopolisme. Foment de la construcció d'obres públiques i grans monopolis. Política proteccionista amb aranzels. Prohibició de la premsa obrera i la CNT i es potencien els Sindicats Lliures. Centralització de l'Estat. Oposició: molts intel·lectuals desterrats o exiliats, fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) integrada per antics pistolers anarquistes, nacionalistes i socialistes.

Caiguda de la dictadura Crítiques generalitzades i situació econòmica dolenta (augmenta l'atur i fugida de capitals cap a l'estranger), l'exèrcit ja no confia en Primo de Rivera i el rei el considera un obstacle 1930: Primo de Rivera presenta la seva dimissió govern provisional (Dictablanda). 10 La Segona República (1931-1936) Context històric Antecedents: Restauració borbònica II (1898-1931) Precedents: Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Context econòmic: economia plena de dificultats per la crisi nord-americana del 1929 (crac del 29), que va suposar l'estancament industrial i l'augment de l'atur a Europa.

No obstant, gràcies al seu proteccionisme i endarreriment, l'economia espanyola no se'n va veure afectada directament, però les exportacions i les inversions estrangeres van davallar. Context polític internacional: les democràcies es van veure afectades per aquesta depressió (crisi del sistema polític liberaldemocràtic) i el FEIXISME va ascendir: Adolf Hitler amb la dictadura nazi a Alemanya (1933), Mussolini amb el feixisme a Itàlia (1922). A més, Stalin també havia instaurat una dictadura a la Unió Soviètica. Proclamació de la República 1931 - Es convoquen eleccions municipals.

La monarquia estava molt desgastada pel suport donat a la dictadura i la societat estava dividida entre monàrquics i republicans. 12 d'abril: Les forces republicanes guanyen a les ciutats però no en el conjunt de l'Estat. 13 d'abril: Manifestacions a les grans ciutats demanant la proclamació de la República. 14 d'abril: Proclamació de la República en molts ajuntaments d'arreu d'Espanya i el rei opta per renunciar al tron per tal d'evitar un conflicte i abandona Espanya.

Govern provisional presidit per Niceto Alcalá Zamora i format per socialistes i republicans Constitució de 1931 Instauració d'un sistema electoral que afavoria els grans partits (bipartidisme) i les àmplies majories (la llista més votada - 75% dels escons i la 2a llista més votada - 25% dels escons). Llibertat de cultes, d'expressió, de reunió i associació, el dret al divorci. Estat laic i retirada de qualsevol mena de suport econòmic a l'Església. Una única cambra a les Corts (Congrés dels Diputats) que s'escollia mitjançant SUFRAGI UNIVERSAL (es reconeixia el sufragi femení). Forces polítiques DRETA: Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA, 1933), José María Gil- Robles.

Falange Española (1933), José Antonio Primo de Rivera (fill del dict.). CENTRE: Partit Republicà Radical, Alejandro Lerroux (centredreta). Acción Republicana, Manuel Azaña (centreesquerra). ESQUERRA: PSOE, Francisco Largo Caballero. Partit Comunista d'Espanya (minoritari). 11 REGIONALISMES: Partit Nacionalista Basc. SINDICATS OBRERS: UGT i CNT (i FAI, més violent, dins). Bienni reformista (1931-1933) Es posen en marxa una sèrie de reformes amb l'objectiu d'intentar superar els greus problemes del país i fer d'Espanya un país modern i amb més justícia social. Reformes: REFORMA AGRÀRIA: un dels objectius principals del govern. El camp espanyol estava endarrerit i hi havia forta conflictivitat.

Llei de bases per a la reforma agrària (1932): creació de l'Institut de Reforma Agrària, encarregat d'expropiar les terres i lliurar-les als camperols. La lentitud en l'aplicació i la resistència dels propietaris fa que l'agitació social augmenti. Relacions Església-Estat: molt polèmica. El govern va limitar el poder de l'església: es va autoritzar el matrimoni civil, el dret al divorci i es van dissoldre els jesuïtes. Reforma militar: supressió de les capitanies generals, anul·lació dels ascensos per mèrits de guerra concedits durant la Dictadura... Es pretén fer un exèrcit més operatiu, reduir el pes de les escales superiors i facilitar la sortida de militars antirepublicans.

Cop d'estat del general Sanjurjo (1932) com a conspiració contra la República. Legislació Laboral: millora de les condicions de treball i ampliació d'assegurances. Descentralització de l'Estat: es permet l'aprovació d'estatuts d'autonomia. Redacció d'aquests a Catalunya, País Basc i Galícia però no aprovats fins anys més tard (1932, 1936 i 1938 respectivament). Causes del fracàs del projecte: Disputes dins de la mateixa coalició republicanosocialista, L'oposició de dretes i anarquistes insurrecionalistes (FAI). Dificultats financeres de l'Estat.

Alcalá Zamora encarrega la formació d'un nou govern a Alejandro Lerroux, però davant les dificultats per formar un nou govern es convoquen noves eleccions (1933). La victòria correspon als partits de dreta (la CEDA), ja que les forces d'esquerra es van presentar dividides i desgastades pel govern reformista. Bienni radicalcedista (1934-1936) Davant el descontent de les forces d'esquerra per la clara victòria de dretes, Alcalá Zamora torna a demanar a Lerroux formar govern i va obtenir el suport de les dretes. El govern de Lerroux va ajornar la reforma agrària i va aprovar una llei d'amnistia pels militars presos pel cop d'estat de 1932.

A més, es va alentir tot el procés autonòmic del País Basc i Galícia. 12 FETS D'OCTUBRE DE 1934 Gil-Robles exigeix l'entrada en el govern de membres del seu partit es constitueix un nou executiu que incorpora tres ministres de la CEDA. Els partits d'esquerra i el moviment obrer ho veu com una provocació i un risc per a la mateixa República vaga general Aquesta vaga va tenir molta força a Astúries i a Catalunya. A Astúries estava dirigida per Aliança Obrera (CNT-UGT). El govern va enviar unitats de l'exèrcit per sufocar el moviment i es va desencadenar una intensa repressió.

(CATALUNYA PAG??) Aquesta dura repressió desencadenada per les revolucions d'Astúries i de Catalunya contra obrers i militants sindicals provoquen un fort malestar entre amplis sectors de l'opinió pública. Eleccions del febrer de 1936 Es convoquen unes eleccions generals per la crisi dels darrers governs de dreta, afectats per l'escàndol de l'estraperlo (casos de suborns de personalitats del govern). Les forces progressistes es presenten unides en el FRONT POPULAR: Izquierda Republicana (abans Acción Republicana), PSOE, PCE, POUM i UGT entre d'altres. La CNT no va participar directament però va donar suport activament.

Les forces de dreta es presenten en el Bloc Nacional: CEDA, monàrquics i tradicionalistes. El Front Popular guanya les eleccions. Front Popular (1936) Nou govern presidit per Manuel Azaña, decreta l'amnistia per als presos polítics i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, reactiva la reforma agrària. Profund malestar: es produeixen nombrosos actes violents i assassinats polítics. Els sindicats UGT i CNT també es radicalitzen i produeixen conflictes al camp, on els jornalers demanaven millores que els propietaris renunciaven a acceptar. Maig de 1936: Alcalá Zamora és substituït per Manuel Azaña com a president de la República i Casares Quiroga ocupa el càrrec de cap de govern.

Des de les eleccions fins a l'esclat de la guerra Clima de divisió, tensió entre les forces socials i polítiques i violència. Al govern li era molt difícil mantenir l'ordre públic. El clima encara es crispa més quan un grup de falangistes assassina el tinent de la Guàrdia d'Assalt José del Castillo i, com a resposta, un grup de guàrdies assassina un dels líders de la dreta José Calvo Sotelo. Des de les eleccions del febrer de 1936 ja es va dissenyar un pla del cop d'estat per un sector de l'exèrcit. El director de la conspiració va ser el general Emilio Mola, destinat a Pamplona.

Comptava amb el suport de falangistes i de militars com Yagüe (exèrcit d'Àfrica), Queipo de Llano (Sevilla) i Goded (Mallorca). 13 La Guerra Civil (1936-1939) Context històric Antecedents: Segona República Espanyola (1931-1936) Precedents: Franquisme (1939-1975) Considerada com un PRELUDI de la Segona Guerra Mundial. Els règims autoritaris s'havien imposat en molts països europeus, caracteritzats per un fort nacionalisme, la potenciació de l'exèrcit i una política exterior molt agressiva. Molt negativa sobre la població: morts pel conflicte i postguerra, exili, baixa natalitat. Esclat del conflicte 17 de juliol de 1936, Melilla - Alçament militar. Yagüe decreta l'estat de guerra a Ceuta.

18 de juliol - els insurrectes ja dominen el protectorat del Marroc. 19 de juliol - el general Francisco Franco assegura l'èxit de l'aixecament a les Canàries i viatja cap a Tetuan per posar-se al capdavant de l'exèrcit d'Àfrica (el més professional). Mola decreta l'estat de guerra a Pamplona i, amb l'ajut dels requetès controla Navarra. Triomfa a: Meseta Nord (excepte Valladolid i Burgos), Saragossa, Galícia i Mallorca. Queipo de Llano pren Sevilla i amb els reforços d'Àfrica controla Andalusia Occidental Fracasa a: les grans ciutats, incloent-hi Madrid José Giral substitueix a Quiroga com a cap del govern i autoritza la distribució d'armes al Front Popular i als sindicats.

A Madrid, ni la Guàrdia Civil ni la Guàrdia d'Assalt s'afegeixen a l'alçament i facilita la desarticulació dels insurrectes. Bàndols enfrontats Republicans Correspon al territori més urbanitzat i industrialitzat on les organitzacions obreres es troben més arrelades (Barcelona, Madrid, Bilbao, València..) Suports: aviació, la gran majoria de guàrdies d'assalt i sectors populars (obrers, petits camperols, jornalers, part de la petita i mitjana burgesia). Nacionals Correspon a les zones agrícoles i ramaderes, amb un vot tradicional de dretes. Tant geogràfica com demogràficament, la zona nacional era molt menor que la republicana.

Suports: Guàrdia Civil, gran part de l'exèrcit, Església i sectors conservadors (grans propietaris, alta burgesia industrial i financera). 14 Internacionalitat del conflicte Règims feixistes Donen suport polític i militar als rebels espanyols (nacionals) per l'afinitat ideològica. Alemanya aporta material bèl·lic i la legió Condor (que veia Espanya com un camp d'entrenament per a futurs conflictes bèl·lics); Itàlia aporta material bèl·lic i desenes de milers de soldats; Portugal aporta 20.000 voluntaris i facilita el pas pel seu territori. Democràcies europees Es decanten cap a la legalitat republicana.

No obstant, adopten una política de no- intervenció en el conflicte per tal d'allunyar la possibilitat de l'esclat d'una guerra mundial: creació del COMITÉ DE NO-INTERVENCIÓ. Itàlia, Alemanya i la URSS s'hi afegeixen però no van respectar els acords. Nombrosos voluntaris van acudir a lluitar a favor de la República (BRIGADES INTERNACIONALS) de més de 50 països. La URSS va ajudar militarment amb avions, tancs i material bèl·lic. Evolució de la zona republicana Les accions revolucionàries dutes a terme per anarquistes i socialistes radicals debiliten molt el bàndol republicà, que considera imprescindible mantenir la unitat per enfrontar-se als rebels entrada al govern d'anarquistes.

Aviat sorgeixen discrepàncies entre les forces. Els FETS DE MAIG DE 1937 a Barcelona precipiten una crisi política dimissió de Largo Caballero i ascens de Juan Negrín a la presidència: reforç i centralització del poder republicà. Esperava reforços de les democràcies europees que mai arribarien. La zona franquista L'ordre i la disciplina es converteixen en una exigència absoluta. Cal un comandament unificat però Sanjurjo, que s'havia de posar al capdavant, mor. Es constitueix a Burgos la Junta de Defensa Nacional, formada per generals, que escull a Franco per atorgar-li tots els poders i convertir-se en la màxima autoritat política.

A partir de 1937, Franco promulga el decret d'unificació pel qual la Falange i el tradicionalisme s'unificaven en la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, partit únic del nou règim, ja que veia a falangistes i requetès un obstacle per al seu poder. La repressió forma part de l'estratègia dels insurrectes per assolir el poder, persecució contra les persones, institucions i organitzacions republicanes. L'Església dóna suport als insurrectes per les retallades patides durant la República. 15 Etapes del conflicte Primera etapa (de juliol de 1936 a març de 1937) Objectiu: ocupar Madrid, però no ho van aconseguir. Mola intenta pel nord però és frenat a les serralades del Sistema Central.

Franco avança des del sud i es desvia cap a Toledo per alliberar els insurrectes del cop d'estat. A partir d'octubre s'inicia una gran ofensiva sobre Madrid, però la resistència està ben organitzada. BATALLA DEL JARAMA, febrer de 1937, ataquen el sud de Madrid però no aconsegueixen aïllar la capital. El general Mola ocupa Irun i Sant Sebastià i l'exèrcit de Galícia connecta amb Oviedo, que estava aïllat enmig de la zona republicana. Segona etapa (d'abril de 1937 a novembre de 1937) Objectiu: la franja cantàbrica. Gran ofensiva contra el País Basc (bombardeig de Guernika) i ocupació de Bilbao al juny de 1937, Santander a l'agost i Astúries a l'octubre.

Per intentar alleugerir la pressió al nord, les tropes republicanes inicien una ofensiva al centre peninsular: BATALLA DE BRUNETE, juliol de 1937; i al front d'Aragó: BATALLA DE BELCHITE, agost de 1937. Van ser campanyes defensives, sense avenços. Tercera etapa (de desembre de 1937 a novembre de 1938) Ofensiva republicana sobre Terol. Fase més llarga. Desgast de l'exèrcit republicà que possibilita l'avenç dels nacionals fins al riu Segre (nou front). Arribada al Mediterrani de les tropes franquistes per Castelló, aïllant Catalunya de la zona republicana. BATALLA DE L'EBRE, juliol-novembre de 1938, ofensiva republicana.

Quarta etapa (de desembre de 1938 a abril de 1939) Els republicans queden desorganitzats i dèbils. Campanya nacional d'ocupació de Catalunya. Franco rep el reconeixement oficial de França i Gran Bretanya (febrer de 1939) i Azaña renuncia al seu càrrec de president de la República. Fi de la República El govern de Negrín esperava poder resistir fins que esclatés la Segona Guerra Mundial però les diferències entre els mateixos republicans (comunistes volien defensar-se fins al final, exèrcit republicà volia acabar la guerra) ho van fer impossible.

Es va intentar arribar a un acord amb Franco per aconseguir una pau honrosa i sense represàlies però Franco va rebutjar qualsevol negociació i el seu exèrcit entra a Madrid el 28 de març. S'ocupa la resta d'Espanya i l'1 d'abril Franco dóna la guerra per acabada S'aplica una DURA REPRESSIÓ contra els republicans; els partits i els sindicats són suprimits i es prohibeix qualsevol manifestació d'identitat catalana. 16 Franquisme (1939-1975) Context històric: Antecedents: Guerra Civil Espanyola (1936-1939) Precedents: Transició i Democràcia (1975-1986) Augment progressiu de la població gràcies a la disminució de la mortalitat.

Migracions interiors del camp a la ciutat (de caràcter definitiu) i exteriors a Hispanoamèrica i Europa després de la S.G.M. Les migracions cap a Amèrica es van anar reduint, i cap a Europa augmentant (de caràcter temporal). Progressiva disminució de la població del sector primari i augment del sector industrial. Greu empitjorament de les condicions de vida, sobretot de les persones republicanes: fam, misèria, malalties (tifus i tuberculosi sobretot). No obstant, durant el "desarrollisme" la situació millora, el nivell educatiu experimenta una millora considerable, el turisme pren molta importància.. (aproximació als nivells de vida de la resta d'Europa).

RACIONAMENT dels aliments (fins l'any 1951): cada família es proveeix d'una cartilla de racionament que els assigna una determinada quantitat d'aliments bàsics en funció dels seus béns. Com que les racions eren molt escasses, la gent no tenia més remei que adquirir més productes al mercat negre (estraperlo). Primer franquisme (1939-1959) Basat en el nazisme alemany i en el feixisme italià: Franco (anomenat caudillo) era cap d'estat, cap de govern, cap de l'únic partit polític permès i generalíssim dels exèrcits. Únic partit: Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Únic sindicat (sindicat vertical): Organització Sindical Española. Inexistència de la separació de poders.

El poder legislatiu (les Corts) tan sols aprovava les lleis dictades pel règim i estava format per procuradors del règim. Imposició d'una estricta moral nacionalcatòlica i d'una severa censura. Suports: sectors conservadors (pagesia castellana i navarresa, grans terratinents, burgesia industrial i financera, classes mitjanes urbanes, l'exèrcit, l'Església i la monarquia. Oposició perseguida (republicans, socialistes, comunistes, anarquistes i separatistes) i partits i sindicals prohibits. Dura repressió.

1945 - acaba la S.G.M i s'aprova el FUERO DE LOS ESPAÑOLES, que recull els drets essencials de qualsevol constitució (igualtat, educació, expressió..) i una sèrie de deures (lleialtat), per tal de maquillar una mica la dictadura feixista després de la derrota europea d'aquestes. 17 Política internacional Tot i tenir simpaties amb Alemanya i Itàlia, Espanya es declara neutral. Quan semblava que Alemanya anava a guanyar la guerra, Espanya va estar a punt d'afegir-se, però exigia a Alemanya molt d'armament, aliments i territoris que Alemanya va considerar exagerat.

Franco i Hitler es van entrevistar a Hendaia (1940), i més tard Franco s'entrevistà amb Mussolini (1941), però no es va concretar l'entrada d'Espanya a la guerra. Amb la derrota de les tropes germàniques a Stalingrad, Espanya torna a declarar-se neutral. Amb la derrota dels règims feixistes, Espanya no és admesa a les Nacions Unides i recomana la retirada dels ambaixadors espanyols. 1948 - Espanya és exclosa del Pla Marshall nord-americà (ajut per la reconstrucció d'Europa després de la guerra). La guerra freda ho capgira tot: els EUA estan interessats a fer un front comú contra el comunisme i es replantegen la relació amb Franco.

Poc a poc, tornen ambaixadors a Madrid i Espanya entra a diverses organitzacions internacionals (OMS, UNESCO..). 1950 - Pacte de Madrid entre EUA i Espanya de cooperació econòmica i militar. 1955 - Espanya és admesa a l'ONU i aconsegueix el reconeixement internacional. Oposició al franquisme L'exili republicà afecta a milers d'espanyols (a França, Mèxic i Argentina). Un gran nombre d'ells van ingressar en la resistència francesa per lluitar contra el feixisme. La guerra es dóna per finalitzada el 1939, però van continuar existint les guerrilles (maquis), sobretot un cop finalitzada la S.G.M., tot i que disminueix a partir de 1947.

L'oposició al franquisme es troba molt dividida perquè els partits es culpen mútuament del fracàs de la República i de la guerra, ni tan sols es posen d'acord per ajudar als exiliats. Des de 1955 hi ha una divisió creixent entre la direcció exterior (exiliats) i els nuclis de l'interior, cada cop més nombrosos i actius, que acusaven els exiliats de dur a terme una política massa passiva. El PCE era el més ben organitzat però a partir de 1956, amb la revolució hongaresa van quedar dividits. Els monàrquics havien donat suport als insurrectes però es mostraven decebuts perquè Franco no estava disposat a restaurar de manera immediata la monarquia.

1945 - Joan de Borbó (fill d'Alfons XIII) publica un manifest en el qual ofereix la monarquia cm a única garantia de pau. 1947 - LLEI DE SUCCESSIÓ: Espanya és un regne i, després de Franco, s'establirà la monarquia. Franco permet que Joan Carles (el fill Borbó) estudiï a Espanya. El moviment obrer queda aturat, però l'any 1956 és força conflictiu: estudiants universitaris antifalangistes surten al carrer i provoquen la caiguda del ministre d'Educació. També hi ha moviment vaguístic a Catalunya, Navarra i País Basc, i a les mines d'Astúries l'any següent.

18 Autarquia Política econòmica autàrquica de caràcter nacionalista: l'Estat, autosuficient en matèria econòmica, exerceix un veritable control sobre l'economia (DIRIGISME ECONÒMIC) amb la fixació de preus i salaris, la limitació de les importacions, la restricció de la inversió de capitals estrangers i la nacionalització d'algunes empreses. A diferència del què va passar amb la P.G.M, l'impacte de la S.G.M. no afavoreix gens el desenvolupament econòmic espanyol. A partir de 1951, veient l'estancament de l'economia de la política autàrquica, s'enceta un procés gradual de liberalització, que culmina el 1959 amb el PLA D'ESTABILITZACIÓ.

L'agricultura i la indústria El sector agrari travessa una profunda crisi després de la guerra: disminució dels adobs, adversitat climatològica, escassetat de maquinària (danyada per la guerra) i inadequada política agrària del règim (retorn de terres a propietaris i camperols sense terres, latifundis al sud). Això porta a l'aparició de la fam arreu d'Espanya. Es disparen els preus. Creixement lent de l'activitat industrial pel rígid control del règim sobre les importacions de matèries primeres i maquinària i les constants interrupcions d'energia elèctrica.

Creació de l'Institut Nacional d'Indústria (INI) per tal de crear un potent grup d'empreses industrials propietat de l'Estat (sobretot les que tenien una finalitat militar i paramilitar). "Desarrollisme" (1959-1969) Obertura del règim 1962 - Manuel Fraga es converteix en el ministre d'Informació i Turisme. Fraga impulsa una moderada liberalització de la informació periodística (LLEI DE PREMSA 1966, que suprimeix la censura que s'havia imposat, tot i que el règim no concedia plena llibertat). 1966 - LLEI ORGÀNICA DE L'ESTAT: se separen les funcions de cap d'Estat i de cap del govern; entrada a les Corts de 108 procuradors familiars elegits pels caps de família.

Els grups franquistes Els falangistes perden poder polític i es comença a parlar de MOVIMIENTO NACIONAL (tots els corrents que donaven suport al règim). Es consolida una nova "família": els TECNÒCRATES, uns professionals procedents de l'Opus Dei i molt conservadors que volien eradicar les restes falangistes i restaurar la monarquia. Líder: Laureà López Rodó. CAS MATESA: al llarg dels anys seixanta hi ha una lluita pel poder entre falangistes i tecnòcrates.

1969 - es descobreix l'escàndol Matesa (empresa navarresa que exportava maquinària tèxtil i que va falsejar el nombre d'exportacions que realitzaven per aconseguir més crèdits de l'Estat), denunciat per Fraga i altres càrrecs per intentar afeblir els tecnòcrates. Franco va indultar els culpables i va fer cessar el govern (destitució de Fraga i 12 més i entrada al govern d'una majoria de tecnòcrates). Nova oposició 19 La conflictivitat laboral augmenta a partir de 1962, sobretot les vagues dels miners asturians. Les universitats són el principal nucli d'oposició al franquisme. Constitució de Comissions Obreres (CCOO).

OPOSICIÓ: PCE i PSOE els únics encara actius i tan sols en àmbits laborals i estudiantils. Frente de Liberación Popular (Felipe), d'important influència en universitaris i intel·lectuals PCE: Santiago Carrillo. Programa (eurocomunisme): superació de la Guerra Civil, reconciliació dels espanyols, democràcia i reformes socioeconòmiques moderades. Contuberni de Munic (1962) - 118 polítics espanyols antifranquistes reclamen plena democratització per a Espanya si volien integrar-se a la Comunitat Econòmica Europea. El règim franquista els castiga amb penes de desterrament.

1963 - el franquisme institueix el Tribunal d'Ordre Públic (TOP), integrat per jutges civils, tot i que alguns delictes continuaven estant sota jurisdicció militar. La conflictivitat obrera i estudiantil a partir de la meitat de la dècada dels 60 porta al règim a declarar l'estat d'excepció (supressió de les garanties constitucionals).

Desenvolupament econòmic PLA D'ESTABILITZACIÓ de 1959: fixació d'un canvi estable de la pesseta amb les altres divises, reducció de la despesa pública i congelació del sou del funcionariat, moderació salarial per evitar la inflació, reducció de l'intervencionisme estatal, liberalització de les importacions i afavoriment de les exportacions i estimulació de les inversions estrangeres; tot i que es va aplicar l'any 1960 un aranzel fortament proteccionista. PLANS DE DESENVOLUPAMENT entre 1964 i 1975: amb la intenció d'ordenar el creixement econòmic. Sota la inspiració de Laureà López Rodó (tecnòcrata). Els resultats d'aquests plans van ser escassos i les previsions rarament es van complir.

DÈFICIT EN LA BALANÇA COMERCIAL: nombre d'importacions molt superior al d'exportacions. Tot i això, es va veure compensat en: Gran increment del nombre de turistes (Espanya una de les primeres potències). Inversió de capital estranger, sobretot d'Alemanya Occidental i d'EEUU. Remeses de divises que els emigrants dels països europeus enviaven a les families. 1973 - Crisi del petroli. Interrupció del creixement econòmic. Darrers anys del franquisme 1969 - Franco designa a Joan Carles de Borbó com a futur rei d'Espanya.

Aparició d'organitzacions armades: ETA (fundada 1959) a partir de 1968 incrementa la violència, 1973 atemptat contra el president del govern Luis Carrero Blanco; FRAP Alguns bisbes i sacerdots posen en dubte el règim per la manca de llibertats. Els incidents entre el govern i l'església són cada cop més freqüents. 1971 declaració contra el règim. Fi del franquisme 20 1973 - desvinculació dels càrrecs de cap d'Estat - Franco, i president del govern - Carrero Blanco. Aquest últim, que havia d'assegurar, mort Franco, la continuïtat del règim, mor assassinat uns mesos més tard. Franco col·loca a Carlos Arias Navarro.

Govern d'Arias Navarro reformista i amb una certa tolerància, però després de la Revolució dels Clavells portuguesa (1974), Espanya és l'únic règim feixista europeu i els més intransigents del règim (búnquer) li demana a Arias Navarro una política més repressiva. 1974 - Franco hospitalitzat, Joan Carles com a cap d'Estat provisional, es dispara la conflictivitat laboral i els actes terroristes, crisi econòmica augmentant... 1975 - Llei antiterrorista, afusellament de diversos membres del FRAP i d'ETA que provoca una gran protesta internacional retirada de representants espanyols aïllament.

Marxa Verda sobre el Sàhara (última colònia espanyola) i acords de Madrid per evitar la guerra en els quals Espanya cedia el Sàhara al Marroc i a Mauritània. 20 de novembre de 1975 - mor Franco. Gran incertesa.

La Transició i Democràcia (1975-1986) Context històric Antecedents: Franquisme (1939-1975) Canvi demogràfic radical: ràpida disminució de la natalitat (es va situar com a una de les més baixes del món) segurament degut a l'entrada de la dona al món laboral, la mortalitat es manté força estable, disminució del creixement vegetatiu (tendència a l'ENVELLIMENT) Fi de les migracions exteriors i inversió de les interiors: destrucció d'un gran nombre de zones industrials que va fer que molts emigrants tornessin als seus llocs d'origen. Greu crisi a Espanya: marcada per l'augment del preu del PETROLI (1973 i 1979) i per la greu recessió econòmica internacional que se'n deriva.

Nivells més alts d'Europa de taxa d'atur i d'inflació. El triomf socialista de 1982 permet adoptar algunes mesures contra la crisi econòmica: reconversió industrial per tal de fer competitius uns equipaments industrials envellits que generaven enormes despeses. A partir de 1985 l'economia millora a Espanya i a nivell mundial notablement i Espanya es converteix en una de les zones d'inversió més atractives del món. 21 Transició (1975-1982) Dos dies després de morir Franco, Joan Carles és proclamat rei d'Espanya i confirma com a president del govern Carlos Arias Navarro.

El rei vol reformes i Arias Navarro vol mantenir les institucions franquistes destitució d'Arias Navarro i substitució per Adolfo Suárez. L'objectiu de Suárez era democratitzar Espanya però a partir del respecte a la legalitat franquista: presentació a les Corts de la Llei de reforma política, aprovada per àmplia majoria fi de les institucions franquistes, dissolució de les Corts i del TOP, amnistia, supressió del Movimiento Nacional i llibertat per als sindicats. Partits polítics ESQUERRA: PCE (després de ser legalitzat), Santiago Carrillo. PSOE, Felipe González.

CENTRE: Unió de Centre Democràtic (coalició improvitzada d'uns quinze partits d'ideologies diferents -convivien franquistes i opositors-, UCD), Adolfo Suárez. DRETA: Alianza Popular (AP), Manuel Fraga. REGIONALISMES: PNB, ERC, Pacte Democràtic per Catalunya (format per Convergència Democràtica de Catalunya). Eleccions de juny de 1977 Alta participació a les eleccions (80%). Guanya UCD i 2n PSOE Adolfo Suárez president del govern, però no té majoria i pacta constantment amb els nacionalistes catalans CONSTITUCIÓ DEL 1978 Projecte redactat per 3 membres de la UCD, 1 PSOE, 1 PCE, 1 AP i 1 CDC.

CONCENS: tots els partits renuncien a alguns aspectes i n'accepten d'altres defensats per altres ideologies per tal d'arribar a un acord acceptable per a tots i evitar enfrontaments. S'aprova per referèndum el 1978 amb gairebé un 90% de "SÍ" del 70% que va votar. La sobirania resideix en el poble, monarquia parlamentària; dret a l'autonomia, a l'associacionisme sindical i al pluralisme polític; àmplia declaració de drets. Poder executiu: president, vicepresident i ministres. Poder legislatiu: les Corts (bicamerals: el Congrés dels Diputats i el Senat). Poder judicial: Tribunal Suprem i Trib. Constitucional.

Els governs de la UCD PACTES DE LA MONCLOA (1977): mesures contra la inflació i l'alarmant situació econòmica (moderació dels increments salarials, política que reduís el dèficit públic..) Aprovada la Constitució de 1978, Suárez convoca unes noves eleccions generals (1979): guanya UCD, sense majoria; 2n PSOE, amb més vots urbans. Aparició GRAPO (terrorista). Reconeixement del caràcter plurinacional i autonòmic de l'Estat. Després del cop d'estat de 1981, UCD i PSOE promulguen la llei LOAPA (llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic), que redueix el sostre competencial de les autonomies. Els partits nacionalistes bascos i catalans la van recórrer i el Trib.

Constitucional la declara inconstitucional (1983). 22 COP D'ESTAT DE 1981 i trencament de la UCD Bona part de l'exèrcit no acceptava les reformes polítiques i calia aturar el terrorisme. Hi havia una forta crisi política i la situació econòmica era dolenta dimissió de Suárez investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Mentre s'estava votant la investidura (23 de febrer), cop d'estat (segrest dels diputats). El rei recondueix la situació i el cop d'estat fracassa. El ministre de Justícia impulsa la llei del divorci, divisió d'opinions i la UCD es fragmenta. 1982 - Suárez constitueix el Centre Democràtic i Social. Calvo Sotelo convoca eleccions.

Democràcia (1982-1986) Hegemonia Socialista Victòria del PSOE a les eleccions generals de 1982 amb una amplíssima majoria absoluta FI DE LA TRANSICIÓ (l'oposició al franquisme arriba al poder sense violència). 2n AP amb Manuel Fraga i el CDS de Suárez tan sols obté 2 diputats (fracàs). PSOE governa 1982-1996 i fins al 1993 ho va fer amb majoria absoluta. Això li va permetre dur a terme una ferma acció de govern amb l'objectiu de modernitzar Espanya. Duen a terme una política moderada que busca el major grau de consens social possible.

Algunes mesures: extensió del règim de la Seguretat Social, generalització de la sanitat pública, despenalització parcial de l'avortament, la Llei d'autonomia universitària i la LOGSE (educació obligatòria fins als 16 anys), reforma fiscal (increment important dels impostos directes), lluita contra la inflació.. Aparició dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), que, amb el suport d'algun sector de l'Estat, atemptaven contra etarres. 1984 - acord entre Espanya i França per combatre contra ETA (França nega l'asil polític als etarres).

Espanya al món 1985 - firma del tractat d'Adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, que es fa efectiu el 1986 Condició: lliurecanvisme entre els països membres que posava fi al proteccionisme espanyol, els aranzels van desaparèixer del tot progressivament. La UCD havia formalitzat l'adhesió a l'OTAN, que comptava amb l'oposició del PSOE. Però les coses canvien quan el PSOE arriba al poder i convoca un referèndum per decidir la permanència d'Espanya a l'OTAN: 52,5% "SÍ". 23 Catalanisme Polític La Renaixença 1714 - Decret de Nova Planta de Felip V anul·lació dels furs catalans. A principis del S.

XIX, persistia a Catalunya un refús clar cap al centralisme i l'identificació amb les lleis i la llengua de Castella. El català tan sols continuava com a llengua en la parla quotidiana i com a llengua per a cançons i alguns llibres, i es van mantenir els costums i les tradicions catalanes. RENAIXENÇA: moviment cultural català iniciat sobre el 1830 (Oda a la Pàtria, 1833, Bonaventura Carles Aribau) com a reivindicació de l'ús públic i cultural de la llengua catalana - Català com a llengua de cultura. Cerca els orígens i les particularitats de la nació catalana en el passat medieval (simbologia): llengua catalana, bandera quadribarrada, himne, la sardana...

1859 - celebració dels Jocs Florals com a plataforma per promoure i difondre la llengua i la literatura catalana. Figures com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà. Inicis del catalanisme polític Federalisme Màxim exponent: Francesc Pi i Maragall, líder del Partit Republicà Democràtic Federal nascut el 1968. Defensava que Espanya havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. Pacta amb Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé per impulsar un Estat federal espanyol. Amb l'arribada de la Primera República, es fa efectiu el projecte amb la Constitució de 1973, però el fracàs republicà i la Restauració fan que el partit es debiliti.

Amb la independència cubana i la seva mort (1901) el partit es divideix. Valentí Almirall Figura cabdal del catalanisme polític. Promou el Primer Congrés Catalanista (1880) i explica des del diari català la necessitat que el catalanisme no tan sols havia de tenir un vessant cultural i literari sinó també polític creació del Centre Català (1882), entitat encarregada de desenvolupar un programa reivindicatiu convoca el Segon Congrés Catalanista (1883). 1885 - El Centre Català convoca un míting a Barcelona i es redacta el MEMORIAL DE GREUGES, que és presentat a Alfons XII (primer manifest polític unitari del catalanisme). La mort del rei limita l'eficàcia del document.

Denuncia el centralisme i demana el dret a impulsar la vida regional (proteccionisme i dret civil català). 24 1886 - Almirall publica Lo Catalanisme, que estableix les bases ideològiques d'un catalanisme progressista. Ben aviat, aquesta proposta es mostra inviable i perd suport. 1888 - Poc després, el Centre Català desapareix i la influència d'Almirall va decreixent. La Lliga de Catalunya Les discrepàncies dins del Centre Català condueixen a la formació de la Lliga de Catalunya (1887) que, com que és de caràcter més conservador, sintonitza millor amb la burgesia. MISSATGE A LA REINA REGENT (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual es demana l'autonomia per a Catalunya.

L'any següent, la Lliga de Catalunya promou una campanya en defensa del dret català i contra la reforma del Codi Civil que s'estava discutint La campanya contra el projecte de Codi Civil (que dóna resultats positius) mostra la necessitat d'una millor organització del moviment catalanista necessitat de formar una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals: Unió Catalanista (1891) BASES DE MANRESA Assemblea de delegats amb l'objectiu d'aprovar un programa polític: Bases de Manresa (1892), que recull els principis del catalanisme polític plena sobirania de Catalunya, competències de l'Estat molt limitades, oficialitat de la llengua catalana..

La Lliga Regionalista El desastre de 1899 comporta el desprestigi dels partits dinàstics i afavoreix les aspiracions polítiques del catalanisme. Fracàs del projecte regeneracionista de Silvela-Polavieja i Tancament de caixes (1899, protesta ciutadana) els dirigents de les corporacions de Barcelona (alguns havien participat en el tancament de caixes) creen la Unió Regionalista. Paral·lelament, el grup del diari La Veu de Catalunya abandona la Unió Catalanista i funden el Centre Nacional Català (1900), amb Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó..

La similitud d'interessos va propiciar la unió d'aquests dos grups i van presentar una candidatura unitària a les eleccions de 1901 (candidatura dels quatre presidents). Aquesta candidatura s'imposa a Barcelona. L'èxit electoral fa que els grups es fusionin per formar la LLIGA REGIONALISTA, que converteix el diari La Veu de Catalunya en el seu principal òrgan de difusió. A partir d'aquell moment l'hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes. Suports: industrials, comerciants i professionals de Barcelona; propietaris agraris. 1904 - visita del rei Alfons XIII a Barcelona.

La Lliga Regionalista dividida: el sector més esquerrà i republicà defensa boicotejar els actes, el sector més moderat pretén exposar al rei les demandes del catalanisme (i així ho fan, amb Francesc Cambó al capdavant) els catalanistes republicans abandonen la Lliga i funden el Centre Nacionalista Republicà 25 La Mancomunitat de Catalunya 1907 - Enric Prat de la Riba, màxim dirigent de la Lliga, és escollit president de la Diputació de Barcelona.

Aquesta, amb el suport de tots els partits excepte els lerrouxistes, demanaven un organisme comú amb les altres diputacions MANCOMUNITAT (1914) La Mancomunitat de Catalunya era tan sols una federació de diputacions, però tenia un gran valor simbòlic (des de 1714, Catalunya recuperava la seva unitat politicoadministrativa). Formada per: l'Assemblea General, el Consell Permanent i el president (Enric Prat de la Riba, per unanimitat fins el 1917 quan mor. El substitueix Josep Puig i Cadafalch). OBRA DE GOVERN Actuacions encaminades a modernitzar el país i millorar-ne els serveis públics. Ensenyament: creació d'escoles rurals i d'Estudis Normals (formació de mestres).

Foment de la formació professional amb l'Escola de Treball i la Universitat Industrial amb l'objectiu de formar obrers i tècnics qualificats per a la indústria. Acció cultural: l'Institut d'Estudis Catalans (1907) s'impulsa la unificació ortogràfica endegada per Pompeu Fabra. Creació de la Biblioteca de Catalunya. Protecció i divulgació del patrimoni cultural. Àmbit Científic: fundació de diversos observatoris, laboratoris i serveis. Foment de l'agricultura i la ramaderia, construcció de carreteres i camins, extensió de la xarxa telefònica i electrificació del país. Recursos i competències molt limitats, però normalitza la cultura i modernitza Catalunya.

Dissolució de la Mancomunitat el 1925 amb Primo de Rivera. La Generalitat Eleccions del 12 d'abril de 1931 Els partits d'esquerra catalana (Estat Català -1922-, Francesc Macià; Partit Republicà Català, Lluís Companys; i d'altres sectors) s'unifiquen en Esquerra Republicana de Catalunya i forma una coalició amb Unió Socialista de Catalunya gran triomf. La Generalitat Provisional 14 d'abril de 1931 - Lluís Companys proclama la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona. Unes hores més tard, Francesc Macià, des de l'antic palau de la Generalitat, proclama la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.

Macià es fa càrrec de les funcions de president i nomena un govern provisional que queda constituït el 15 d'abril per totes les forces progressistes (menys la CNT). El govern provisional de la S. R. Espanyola envia tres ministres a Barcelona per negociar amb les noves autoritats catalanes: el futur Estatut d'Autonomia seria sotmès a l'aprovació de les Corts i en comptes de República Catalana es diria Generalitat (com abans de 1714). 26 L'ESTATUT DE 1932 El govern provisional de la Generalitat convoca una assemblea de representants dels ajuntament amb l'objectiu de redactar un projecte d'estatut d'autonomia per a Catalunya: l'ESTATUT DE NÚRIA (1931) Catalunya és un Estat autònom dins…