La Segona República Espanyola: Anàlisi i Estructura

I 24 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

1. L'ADVENIMENT DE LA REPÚBLICA Espanya es desperta republicana El 12 d'abril de 1931 les eleccions municipals es van convertir en un plebiscit (votació) sobre la monarquia: als pobles van guanyar els monàrquics i a les ciutats la coalició republicanosocialista. El 14 d'abril diversos ajuntaments van proclamar la República, la gent ho va celebrar al carrer i Alfons XIII va marxar a l'exili.

A Catalunya la victòria republicana va ser aclaparadora (molt gran), la Lliga va perdre el domini i Esquerra Republicana de Catalunya va ser el gran vencedor; aquell mateix dia Lluís Companys va proclamar la República a Barcelona i Francesc Macià la República Catalana dins una futura Federació de Repúbliques Ibèriques. El Govern Provisional El 14 d'abril es va formar un Govern Provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora amb republicans, socialistes i nacionalistes, i el suport republicà es va confirmar a les eleccions del 31 de maig.

El govern va pactar amb Macià una autonomia immediata per a Catalunya a canvi d'acceptar la futura decisió de les Corts sobre l'Estat, però aviat va haver d'afrontar conflictes amb l'Església, violència anticlerical com la crema de convents i un augment de vagues i problemes laborals. A les eleccions a Corts Constituents del 28 de juny va guanyar la conjunció republicanosocialista, amb una Càmera única on predominaven republicans i socialistes; el PSOE va ser el grup més nombrós i la dreta republicana i els monàrquics van quedar derrotats. La primera feina de les Corts va ser fer una nova Constitució republicana.

La Constitució republicana El 9 de desembre de 1931 es va aprovar una Constitució molt extensa que definia Espanya com una República de treballadors, declarava la igualtat davant la llei i reconeixia per primera vegada el vot de les dones. Donava la màxima importància al Parlament, deixava poques funcions al president, admetia l'autonomia de municipis i regions i establia un estat laic (sense religió oficial), l'escola primària obligatòria i gratuïta, el matrimoni civil, el divorci i l'expropiació de béns d'utilitat social.

Reflectia una ideologia democràtica i progressista (d'esquerres) i va provocar el rebuig d'una part dels catòlics i dels sectors més centralistes, que temien per la unitat d'Espanya. 2. EL REFORMISME REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933) Temps difícils per a un nou règim democratic La República va néixer en un context de crisi econòmica mundial i de debilitat dels règims democràtics, mentre creixien els règims autoritaris i la por a la revolució social. A dins d'Espanya hi havia radicalització d'alguns sectors obrers i una forta oposició dels grups més conservadors, de l'Església i de l'Exèrcit, decidits a defensar els seus privilegis.

El nou règim volia acabar amb les eleccions fraudulentes, el caciquisme (control dels poderosos locals) i el centralisme, donar drets polítics a tots, incloses les dones, i respectar les particularitats dels territoris. Per això es proposaven reformes per reduir la misèria pagesa, secularitzar (separar de la religió) l'Estat, estendre l'ensenyament, millorar les condicions dels treballadors, descentralitzar i limitar el poder militar. Aquest programa el va impulsar el govern presidit per Manuel Azaña, amb republicans progressistes, socialistes i membres d'ERC, entre 1931 i 1933.

La política laïcista i la qüestió religiosa Les mesures laïcistes (que separaven Estat i Església) volien secularitzar la vida pública, però en un país majoritàriament catòlic van provocar una gran polèmica. L'expulsió del cardenal Segura, la crema de convents i mesures com la secularització dels cementiris, el matrimoni civil, la il·legalització de la Companyia de Jesús i la Llei de Congregacions Religioses van fer que molts catòlics i conservadors es posessin en contra de la República. Les reformes educatives, amb ensenyament públic no confessional i coeducació (nenes i nens junts), van ser el centre del conflicte religiós i van provocar moltes protestes dels sectors conservadors.

La reforma agrària La Llei de reforma agrària de 1932 volia crear una classe mitjana rural que ajudés al desenvolupament industrial. Permetia expropiar sense indemnització terres d'alguns nobles i, amb indemnització, les terres mal conreades, arrendades de forma sistemàtica o que no s'aprofitaven per al reg. L'IRA (Institut de la Reforma Agrària) havia de gestionar les expropiacions, pagar indemnitzacions i instal·lar pagesos, però només unes 12.000 famílies van ser establertes entre 1932 i 1934. Les causes van ser problemes legals i burocràtics, mala planificació, poc pressupost i falta de consens en el món agrari.

La llei va enfadar els grans propietaris i va preocupar els mitjans, que es van unir contra la reforma, mentre que les organitzacions pageses es van sentir decebudes perquè el repartiment de terres avançava molt poc. La reforma militar Azaña, com a ministre de la Guerra, volia un exèrcit modern i més reduït i acabar amb la macrocefàlia (massa oficials per pocs soldats) i amb la intervenció militar en política. La Llei de retir permetia als oficials jubilar-se amb el sou íntegre, es van reduir unitats i oficials, es va tancar l'Acadèmia Militar de Saragossa i els militars que restaven en actiu van jurar lleialtat a la República.

Tot i això, l'agost de 1932 el general Sanjurjo va encapçalar un cop d'estat fracassat. Es va crear la Guàrdia d'Assalt com a nova força policial, mentre la Guàrdia Civil es mantenia amb comandaments militars. La reforma no va assolir del tot els seus objectius perquè es van retirar menys oficials dels previstos i molts militars, sobretot africanistes (veterans del Marroc), van veure la llei com una agressió a la tradició militar. La descentralització de l'Estat: les autonomies El govern republicà volia un Estat que permetés l'autonomia a les regions amb identitat nacional, mantenint un estat integral però descentralitzat.

Catalunya va ser la primera amb la restauració de la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia, que van trobar una forta oposició de la dreta espanyola i van contribuir al desgast de la República. Al País Basc, l'Estatut d'Estella de 1931, impulsat pel PNB i els carlins, va ser rebutjat per ser massa confessional; finalment, les Corts van aprovar un estatut el 1936, ja en guerra, i José Antonio Aguirre es va convertir en el primer lehendakari (president). A Galícia, on el nacionalisme era més feble, l'estatut va ser aprovat en plebiscit el juny de 1936, però no va entrar en vigor perquè va començar la Guerra Civil.

Les reformes sociolaborals La República va aprovar una legislació sociolaboral per millorar la vida dels treballadors, dirigida sobretot pel socialista Largo Caballero. Es van aprovar la Llei de contractes de treball (sobre la negociació col·lectiva), la Llei de jurats mixtos (òrgans d'arbitratge obligatori), la Llei de termes municipals i la de conreu forçós, es va fixar la setmana de 40 hores i es van afavorir pujades de salaris. Es van impulsar assegurances socials, reduir la jornada dels jornalers del camp i reforçar els sindicats agrícoles en la contractació.

La Constitució reconeixia drets socials com l'assistència a malalts i ancians, ajudes a la maternitat i a la infància i protecció en casos de malaltia, accident, atur, vellesa o invalidesa, amb protecció especial al treball de dones i joves. També es va potenciar la salut pública amb noves institucions per coordinar la recerca, la higiene social, l'assistència psiquiàtrica i el control de malalties infeccioses, recollides en la Llei de coordinació sanitària. L'impuls a l'ensenyament i la cultura Des de 1931, amb Marcellí Domingo i Fernando de los Ríos, es va impulsar un gran pla d'ensenyament públic i d'accés a la cultura, sobretot al món rural.

Es van construir milers d'escoles rurals i es van contractar milers de mestres, considerats clau per difondre els ideals democràtics entre infants i famílies. Es van crear Missions Pedagògiques amb biblioteques i col·leccions d'art ambulants, xerrades i activitats de teatre i dansa, i es van obrir Cases de la Cultura, colònies escolars d'estiu i iniciatives com el Teatre Universitari La Barraca, dirigit per Federico García Lorca. 3.

LA GENERALITAT I L'ESTATUT D'AUTONOMIA DEL 1932 La generalitat provisional i l'estatut de núria Després de negociar amb el govern provisional, es va substituir la República Catalana per un govern autonòmic anomenat Generalitat de Catalunya, amb Francesc Macià com a president. Es va crear una comissió d'experts que, reunida a Núria, va redactar un avantprojecte d'Estatut lliurat el 20 de juny de 1931.

L'Estatut de Núria definia Catalunya com un "Estat autònom dins de la República espanyola", declarava el català i el castellà llengües oficials i permetia la possible federació amb altres territoris de parla catalana; la Generalitat assumia competències exclusives en ensenyament, cultura, ordre públic, sanitat, obres públiques, agricultura, dret civil, règim municipal i justícia, i gestionava els impostos directes. En el plebiscit del 2 d'agost, amb un 75% de participació, el 99% dels votants van aprovar l'Estatut, i moltes dones van mostrar el seu suport amb 400.000 signatures.

La discussió de l'Estatut a les Corts espanyoles A Catalunya, les eleccions del 28 de juny de 1931, novament favorables a l'esquerra, van reforçar el suport a l'Estatut de Núria. Macià el va presentar a les Corts el 18 d'agost, però la tramitació va ser difícil perquè la Constitució del 1931 definia Espanya com un Estat integral, amb una sola sobirania i només la possibilitat d'autonomies. Al debat hi havia tres postures: el govern central volia una autonomia moderada, els diputats catalans reclamaven una autonomia més àmplia i la dreta temia per la unitat d'Espanya i veia Catalunya com afavorida.

La defensa decidida de l'autonomia per part d'Azaña i el rebuig al cop d'estat del general Sanjurjo el 1932 van ser clau perquè l'Estatut fos aprovat el 9 de setembre. L'Estatut del 1932 L'Estatut aprovat era més limitat que el de Núria, però mantenia institucions com el Parlament i el govern de la Generalitat. Catalunya passava a ser una regió autònoma dins l'Estat espanyol, amb sobirania limitada, i el català i el castellà eren llengües oficials.

La Generalitat tenia competències plenes en dret civil i règim administratiu intern, i àmplies en ordre públic i justícia (com el nomenament de jutges i la creació del Tribunal de Cassació), però moltes altres competències com educació, sanitat o obres públiques eren compartides, i el finançament era insuficient. Els conflictes amb l'Estat s'havien de resoldre al Tribunal de Garanties Constitucionals; tot i les limitacions, l'Estatut va ser molt celebrat perquè era el primer sistema d'autonomia contemporani per a Catalunya. La Generalitat republicana Després de l'Estatut, es van convocar eleccions al Parlament per al 20 de novembre de 1932.

D'una banda, hi havia la coalició d'ERC, que defensava un model republicà, progressista (més modern), laic i d'esquerres moderades; de l'altra, la Lliga, amb un projecte conservador, catòlic i contrari al reformisme social i al laïcisme. ERC va guanyar clarament amb 56 escons de 85, i la Lliga va ser el principal partit de l'oposició amb 16 diputats. El desembre de 1932, Lluís Companys va ser nomenat president del Parlament i Francesc Macià president de la Generalitat, càrrec que ocupà fins a la seva mort el 25 de desembre de 1933, moment en què el va substituir Lluís Companys, que dirigí la Generalitat fins al 1940.

La tasca de govern Entre abril del 1931 i novembre del 1932, la Generalitat només tenia les competències de les antigues diputacions, però, un cop aprovats l'Estatut i els traspassos, l'acció de govern va ser intensa fins a la suspensió de l'autonomia l'octubre del 1934. En economia es van crear serveis d'estadística, l'Institut d'Investigacions Econòmiques i les Caixes de Dipòsits; al camp es van fomentar cooperatives i centres d'experimentació agrària i es va abordar el problema dels pagesos arrendataris, sobretot els rabassaires, amb mesures com la reducció del 50% de les rendes i la preparació d'una llei per facilitar-los l'accés a la propietat.

En política social, la Llei de bases de 1934 va organitzar els serveis de Sanitat i Assistència Social, millorant hospitals, assistència als malalts, atenció psiquiàtrica i campanyes de prevenció i higiene, i es van crear organismes com l'ICAF i el Consell de Treball. En educació es van fundar moltes escoles i instituts, es creà l'Institut-Escola com a centre d'innovació pedagògica, noves escoles de mestres i es va donar autonomia a la Universitat de Barcelona, millorant les condicions dels docents, introduint la coeducació i la laïcitat i impulsant colònies d'estiu i més biblioteques, arxius i museus.

Culturalment, es va impulsar la llengua catalana amb el Diccionari de Pompeu Fabra (1932), el bilingüisme a l'escola primària i la presència creixent del català als estudis i a la premsa, amb 27 diaris en català. Finalment, es va dissenyar una nova divisió territorial comarcal amb 38 comarques, pensades com a àrees amb capital de serveis, que no es va aprovar fins a l'agost del 1936. 4. L'ANY 1933: LA CRUÏLLA REPUBLICANA Les reformes fetes per la coalició republicanosocialista van ser criticades per molts grups. La dreta i grups de pressió (empresaris, Església i Exèrcit) van resistir molt els canvis.

L'esquerra obrera (anarquistes, comunistes i socialistes de Largo Caballero) les veia lentes i volia una revolució social ara mateix. Els republicans moderats es van preocupar per reformes com la religiosa. La radicalització de l'obrerisme Els partits i sindicats d'esquerra van empènyer més per la revolució, augmentant les tensions. La CNT va veure l'oportunitat per al seu pla revolucionari, però va sorgir un conflicte intern entre els trentistes (moderats, com Ángel Pestaña i Joan Peiró, més sindicals i favorables a la República) i els radicals de la FAI (liderats per Juan García Oliver, Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, que volien una revolta obrera contra la societat burgesa).

Els faistes van dominar la CNT. Des del 1932, la CNT va unir forces revolucionàries amb els radicals socialistes de la UGT de Largo Caballero i la Federació de Treballadors de la Terra. El Partit Comunista, amb José Díaz des del 1932, va créixer fins a més de 11.000 militants. L'augment de la conflictivitat social Els problemes econòmics d'Espanya (atur al camp, terres mal repartides, poca competitivitat, dèficit comercial) es van ajuntar a la crisi del 1929 i a un gran atur (600.000 aturats el 1932 sense protecció). La República va espantar els empresaris i propietaris, reduint la inversió privada. Això va augmentar vagues, revoltes i ocupacions de terres.

Els anarquistes van fer revoltes com la dels miners de l'Alt Llobregat (1932) i pagesos a Andalusia (1933), amb presa d'ajuntaments, crema del registre de propietats, col·lectivització (gestió compartida) i declaració de comunisme llibertari, acabades amb repressió forta per Guàrdia Civil o d'Assalt, com a Casas Viejas (1933) o Castilblanco. Aquests fets van augmentar la violència política, morts i detencions, erosionant el govern. La reorganització de les dretes Els descontents es van organitzar en partits conservadors o nous grups feixistes per oposar-se al govern.

El centredreta es va centrar en el Partido Radical de Lerroux, que va atraure empresaris i propietaris contraris al caràcter esquerrà de la República. La dreta monàrquica i catòlica va oposar-se a la reforma religiosa, agrària i l'Estatut català; el gran partit va ser la CEDA (creada el 1933, no republicana clara), amb José María Gil-Robles al capdavant. Altres: Renovación Española de José Calvo Sotelo, Comunión Tradicionalista (carlins), JONS i Falange Española de José Antonio Primo de Rivera (fill del dictador), que van agitar contra la "revolució bolxevic" (comunista). Això va crear un clima de tensió que va unir tota la dreta.

El 1933 es va crear la UME (Unión Militar Española), grup secret de militars dretans contra les reformes, que va actuar al cop del 1936. La crisi del govern Azaña El govern va perdre suport a la primavera i estiu de 1933. Després de Casas Viejas, les dretes van acusar Azaña de dictatorial i responsable de morts. Els socialistes van dubtar si continuar-lo i els radicals de Lerroux es van acostar a la CEDA. Els partits del govern van perdre eleccions municipals parcials d'abril. La coalició es va ensorrar pel desgast i les mesures policials dures.

Alcalá-Zamora va retirar confiança a Azaña, que va dimitir; després d'un intent fallit de govern Lerroux, va nomenar Diego Martínez Barrio per dissoldre les Corts i convocar eleccions generals al novembre de 1933. Les eleccions del 1933 El sistema electoral afavoria la llista més votada (80% dels escons) per reduir partits i forçar aliances. Les dretes es van unir i van presentar candidatures comunes a moltes zones, guanyant gràcies al sistema. La CEDA de Gil-Robles va obtenir 115 diputats i el Partido Radical de Lerroux 102. L'esquerra va anar dividida (republicans i socialistes separats per conflictes anteriors) i molts obrers van abstenir-se per ordre de la CNT (apolítica revolucionària).

Els partits d'Azaña, que tenien uns 270 diputats abans, van baixar a 90 a les noves Corts. 5. LA RECTIFICACIÓ CONSERVADORA DE LA REPÚBLICA (1934–1935) El govern radical-cedista El president de la República va posar el govern en mans del Partit Republicà Radical de Lerroux, amb suport de la CEDA i altres grups de centredreta.

Aquest govern va parar gairebé totes les reformes del primer bienni: va frenar la reforma agrària (va tornar terres a la noblesa, va anul·lar cessió de terres mal conreades a Extremadura i va donar llibertat de contractació, baixant salaris dels jornalers); va suspendre les lleis laiques (no va treure l'ensenyament religiós de les escoles i va aprovar pressupost per a clergues); va canviar ajuntaments republicans d'esquerra per comissions governadors civils; va ignorar lleis sociolaborals al camp (baixa de jornals); i va aprovar una amnistia que va alliberar el general Sanjurjo (que va fugir a Portugal per preparar el cop del 1936).

LA PETJADA DE LES DONES El 1931 les dones no van votar però Clara Campoamor i Victoria Kent van ser dipuades a les Corts Constituents; després Margarita Nelken (PSOE). El 1933 van entrar Francisca Bohigas (CEDA), Matilde de la Torre, Veneranda García Blanco i María de la O Lejárraga (PSOE). El 1936 Dolores Ibárruri (Pasionaria, PCE) i Julia Álvarez Resano (PSOE). A Catalunya cap dona al Parlament fins al 1936, quan Federica Montseny (anarquista) fou ministra de Sanitat. Nou dones en total, poc però important (a Suïssa van votar el 1971).

L'augment de la tensió a Catalunya La Generalitat (republicans d'esquerra) es va enfrontar al govern de Lerroux per les contrareformes, que amenaçaven traspàs de competències i diners. El conflicte va esclatar amb la Llei de contractes de conreu (abril 1934), que donava als rabassaires (pagesos arrendataris de vinyes) dret a comprar les terres que treballaven pagant un preu fixat pel govern. Propietaris (Institut Agrícola Català de Sant Isidre, amb Lliga) la van portar al Tribunal de Garanties Constitucionals, que la va declarar inconstitucional. La Generalitat la va tornar a aprovar igual, mostrant les diferències entre dretes i esquerres catalanistes i entre Generalitat i govern central.

La revolta d'Octubre del 1934 Les contrareformes van radicalitzar PSOE i UGT (liderats per Largo Caballero contra els moderats de Prieto). Al juny 1934 vagues pageses per defensar guanys anteriors. La CEDA va exigir entrar al govern o retirar suport; el 5 d'octubre Lerroux va donar 3 carteres a la CEDA, vist com a pas al feixisme per esquerres i nacionalistes. L'octubre 1934 PSOE va fer vaga general revolucionària, que va fallar per falta de coordinació i resposta forta del govern (estat de guerra).

A Astúries miners (socialistes, anarquistes, comunistes) van prendre armes, ajuntaments i Oviedo; el govern va enviar tropes del Marroc (generals Goded i Franco), matant uns 1000 miners, 1500 ferits i moltes detencions (Largo Caballero pres, seus tancades). El 6 d'octubre a Catalunya Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins una República Federal Espanyola el 6 d'octubre, cridant esquerres a fer govern provisional a Barcelona. Esquerres (PSOE, UGT, rabassaires, comunistes) van fer vaga, però CNT (majoritària) no va unir-se i poc suport popular van fer fallar la revolta.

L'exèrcit de Batet va prendre la Generalitat ràpidament; més de 3500 detinguts (Compañys, consellers, diputats, alcaldes, líders d'esquerres), fins i tot Azaña. De la repressió a la disolució de les Corts Després d'octubre, CEDA va imposar rigor: suspensió Estatut català, intervenció Universitat Barcelona, anulació Llei de contractes de conreu. Dins el govern tensions radicals-CEDA; al maig 1935 CEDA va tenir 5 ministres (Gil-Robles a Guerra, nomenant Franco cap d'Estat Major). Gil-Robles va voler reformar Constitució (limitant autonomies, acabant divorci, Senat, sense expropiació terres), tornar terres agràries, tallar pressupost escoles, allargar jornada a 48 hores.

Tardor 1935 crisi per escàndols radicals (estraperlo, Nombela); Gil-Robles va voler presidir però Alcalá-Zamora ho va negar. Després de governs curts (Chapaprieta, Portela Valladares), es van convocar eleccions per febrer 1936. 6. EL FRONT POPULAR (FEBRER–JULIOL 1936) Les eleccions de febrer Per la llei electoral majoritària (que afavoreix el guanyador), lesquerres (republicans de centreesquerra i obrers) es van unir en el Front Popular (Front d'Esquerres a Catalunya), les dretes en el Front Nacional Contrarevolucionari (Front Català d'Ordre) i Portela Valladares va donar suport a republicans de centre.

Les eleccions van quedar gairebé empatades (47,03% esquerres vs 46,48% dretes), però el sistema va donar 285 diputats a lesquerres i 166 a les dretes. PSOE va tenir 99 diputats, CEDA 88, republicans més de 160 i PCE només 17; Falange no va aconseguir ni l'escó de José Antonio Primo de Rivera. Els problemes del Front Popular El govern va ser només de republicans, amb suport de socialistes i comunistes. Alcalá-Zamora va ser destituït i Azaña elegit president de la República, amb Casares Quiroga al govern. Van complir el programa: amnistia per 30.000 presos polítics i readmissió de despatxats del 1934; restabliment de l'Estatut català i inicis d'estatuts basc i gallec.

Lesquerres i sindicats es van mobilitzar: anarquistes i alguns socialistes volien revolució, amb vagues a ciutats i ocupacions de terres al camp per jornalers. Les dretes van esperar un cop militar: propietaris contra reformes, empresaris tancant fàbriques i enviant diners a l'estranger, Església criticant i Falange fent violència amb patrulles armades (resposta violenta d'esquerres radicals). A Catalunya es va restablir la Generalitat, Companys confirmat president, Llei de contractes de conreu vigent; ERC i Lliga es van moderar i van col·laborar per l'autonomia, sense tanta tensió com al reste d'Espanya. De la conspiració al cop d'estat Els enfrontaments van animar els conspiradors militars.

El govern va traslladar generals sospitosos (Mola a Pamplona, Franco a Canàries, Goded a Balears), però la UME (Unión Militar Española) va estendre la conspiració per les casernes. La nit de les eleccions Franco va intentar l'estat de guerra; al març generals van planejar un alçament (pronunciament) per "restaurar l'ordre", liderat per Mola ("El Director"). El pla era un cop simultani a totes les guarnicions (claus Madrid i Barcelona), amb l'exèrcit d'Àfrica de Franco. Amb Sanjurjo al capdavant d'una junta militar, van atraure generals com Cabanellas o Queipo de Llano, diners de financers, suport d'Itàlia feixista i Alemanya nazi, i dretes (cedistes, monàrquics, carlins, falangistes).

Després d'ajornaments, l'assassinat de Calvo Sotelo (resposta a l'homicidi del tinent Castillo) a juliol 1936 va ser la guspira per llançar el cop d'estat.