La Segona República Espanyola (1931-1936): Adveniment, Reformes i Crisi

I 36 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

LA SEGONA REPÚBLICA 1931-1936 1. L'ADVENIMENT DE LA REPÚBLICA El 12 d'abril de 1931 es van celebrar a Espanya unes eleccions municipals convocades pel general Aznar que van donar la victòria a les forces republicanes als principals nuclis urbans i capitals de província, mentre que a les zones rurals s'hi van imposar les forces monàrquiques. Davant d'aquesta situació, el rei Alfons XIII va renunciar a la corona i va abandonar Espanya. El 14 d'abril es va proclamar la república. A més, les eleccions van comptar amb una participació elevada i els partits aliats en el pacte de Sant Sebastià (republicans, nacionalistes i socialistes) s'hi van imposar (van guanyar).

1.1 El govern provisional El mateix dia de la proclamació del nou règim es va constituir un Govern Provisional, presidit pel republicà conservador Alcalá Zamora i integrat per les organitzacions que havien signat el Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes i nacionalistes). El que van fer va ser el següent: Van convocar eleccions a corts constituents el 28 de juny (per escollir les persones que escriurien la constitució). Concedeixen una amnistia general per als presos polítics (van deixar en llibertat totes les persones empresonades per motius polítics).

Proclamen la llibertat política i sindical (la llibertat política perquè tothom pogués opinar i participar en política, i la llibertat sindical perquè els treballadors poguessin formar sindicats). Cremen mesures per protegir els pagesos expulsats de les terres per no haver pagat les rendes. A Catalunya, el partit vencedor va ser Esquerra Republicana i Francesc Macià, el seu líder, va proclamar la República Catalana dins d'una Federació de Repúbliques Ibèriques. Això no va semblar bé a part del Govern Provisional, així que Alcalá-Zamora es va desplaçar a Barcelona per negociar amb Francesc Macià.

Van arribar a un acord en què es concedia a Catalunya un règim d'autonomia, a canvi de deixar la decisió sobre l'estructura del govern de la República a les Corts constituents. 1.2 La constitució El 9 de desembre del 1931, les Corts van aprovar la nova Constitució, que era de caràcter democràtic i progressista. L'article primer del títol preliminar deia que Espanya és una república de treballadors de totes les classes, que s'organitza en un règim de llibertat i justícia, és a dir, que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i importància.

A més, tots els poders emanaven del poble: L'Estat es configura de manera integral, però s'accepta la possibilitat dels governs autònoms (algunes regions poden tenir autonomia com Catalunya). El poder legislatiu resideix a les Corts, d'una sola cambra. El poder executiu resideix en el govern: el cap del govern i el Consell de Ministres, i també en el president de la República. El poder judicial resideix en els jutges independents (no estan influïts pel govern ni per polítics). També incloïa: Àmplia declaració de drets i llibertats (temes socials) (volia protegir els drets de tots els ciutadans).

Garantia la igualtat absoluta davant la llei, l'educació, el treball i la no discriminació per raons de sexe, d'origen o de riquesa. Sufragi des dels 23 anys i també el de les dones. Clara Campoamor. El govern podia expropiar béns d'utilitat social (el govern podia prendre propietats privades si eren necessàries). El treball és una obligació social (cada persona tenia com a deure treballar). Afirmava la laïcitat de l'Estat (l'Estat no depèn de cap religió). Reconeix el matrimoni civil i el divorci.

La constitució de 1931 es va aprovar amb majoria, però no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques, va tenir rebuig per part de partits de dreta, sectors catòlics i republicans més moderats. Manuel Azaña es va convertir en el cap de govern i Alcalá Zamora en el president de la República. 2. BIENNI D'ESQUERRES (1931-1933) L'objectiu era modernitzar i democratitzar la societat espanyola, per això, es van produir una sèrie de reformes: Reforma religiosa: Secularització de la societat (menys influència de la religió en les lleis i en la vida pública). No confessionalitat de l'Estat (l'Estat no tenia religió oficial).

Llibertat de cultes (cada persona podia practicar la seva religió o cap). Supressió del pressupost de culte i clero (l'Estat deixava de pagar els costos de l'Església i del clero). Autorització del divorci i del matrimoni civil (les persones podien casar-se i divorciar-se legalment davant de l'Estat, sense dependre de l'Església). Secularització dels cementiris (els cementiris ja no depenien de l'Església). Prohibició dels ordes religiosos a impartir educació (els religiosos no podien educar nens ni controlar escoles públiques). Llei de congregacions (1933): establia límits a la propietat de béns pels ordes religiosos.

Problemes de la reforma religiosa: Enfrontament amb els jesuïtes que havien de jurar un "quart vot" d'obediència al Papa, cosa que va entrar en conflicte amb les noves lleis. Com a resultat, la Companyia de Jesús es va dissoldre a Espanya. Avalots anticlericals (11 i 12 de maig de 1931) Hi va haver protestes i revoltes contra l'Església per la política del govern que limitava el poder religiós. Jerarquia eclesiàstica contra la República i persones importants de l'Església, com el Cardenal Segura i el bisbe de Vitoria, van ser expulsats del país per la seva oposició al govern republicà.

Reforma militar: Llei de retir de l'oficialitat (1931) Els oficials podien retirar-se amb el sou complet, animant la jubilació voluntària i reduint així l'excés d'oficials. Reducció d'efectius: menys unitats i oficials per fer l'exèrcit més eficient. Supressió de les capitanies generals i tribunals d'honor (es van eliminar estructures antigues que donaven massa poder als generals). Es va tancar l'Acadèmia General Militar de Saragossa (per frenar el creixement del nombre d'oficials). Es va posar fi a la macrocefàlia (abans hi havia un oficial per a cada tres soldats). Assegurar el sotmetiment al poder civil (l'exèrcit havia d'obeir el govern i no actuar per iniciativa pròpia).

Supressió del Consell Suprem de Justícia Militar i de la premsa exclusiva de l'exèrcit (es limitava el poder intern i la influència política dins l'exèrcit). Problemes de la reforma militar: La reducció del pressupost va disminuir les despeses militars, però va dificultar la modernització del material, armament i equipaments. Oposició del sector africanista, ho veien com una agressió a la tradició militar i al poder de l'exèrcit (tradició militar i poder). La dreta va aprofitar el descontentament per animar a la revolta contra la República, i el 10 d'agost de 1932 van dur a terme el cop d'estat del general Sanjurjo.

Es va crear la guàrdia d'assalt, una força d'ordre pública fidel a la república. Reforma agrària A Espanya, el 60 % de la població vivia de l'agricultura. Hi havia 2 milions de jornalers sense terres, per això, es va realitzar la llei de reforma agrària l'any 1932, amb l'objectiu de: La modernització de l'agricultura i la creació d'una classe mitjana rural propietària de les seves explotacions. Millora de les condicions de vida dels pagesos. Expropiació sense indemnització de les terres de la noblesa (Grans d'Espanya). Expropiació amb indemnització per les terres arrendades, les que podien ser regades i no ho eren, o les que explotaven de manera deficient. Protegir els pagesos sense terres.

L'aplicació de la llei es va encomanar a l'Institut de la Reforma Agrària (IRA). Primeres mesures: Prohibició de rescindir els contractes d'arrendament (els jornalers no podien ser expulsats de la terra que treballaven). Fixació de la jornada laboral de 8 h. Establiments de salaris mínims. Obligar els propietaris a posar en correu les terres per a aquest ús. Problemes: La llei era complexa i la burocràcia era lenta. El pressupost era limitat: hi havia 24.000 ha expropiades i només 4.000 pagesos de 60.000 van aconseguir terres. Hi havia tensió social: els grans propietaris es van oposar i es van acostar a la dreta per tal de fer oposició.

Els jornalers, decebuts per la lentitud, s'acosten a posicions revolucionàries (ocupació de terres, incendis de cortijos…). Reforma política La configuració d'un Estat que permetés a les regions històriques accedir a l'autonomia era una qüestió prioritària del govern republicà. La Constitució de 1931 va oferir el marc jurídic per iniciar el procés i concedir a les nacionalitats històriques la formació d'institucions pròpies i d'estatuts d'autonomia. Catalunya: es va crear la Generalitat de Catalunya l'abril de 1931 i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia el 1932.

País Basc: El 1931 es va redactar l'Estatut d'Estella, elaborat per nacionalistes bascos i carlins, però no va ser aprovat perquè era massa confessional, poc democràtic i incompatible amb la Constitució de 1931. Més endavant, el Partit Nacionalista Basc (PNB), amb el suport de les esquerres, va aconseguir aprovar un nou estatut l'octubre de 1936, però l'esclat de la Guerra Civil va impedir que entrés en vigor. Galícia: A Galícia es va iniciar el procés per obtenir un estatut d'autonomia durant la Segona República, però el nacionalisme gallec tenia poca força política i el procés va ser molt lent.

Finalment, el 1936 es va aprovar un projecte d'estatut, però no va arribar a entrar en vigor a causa de l'esclat de la Guerra Civil. Reforma educativa Es va implantar una educació liberal i laica, amb una escola mixta, obligatòria, gratuïta i basada en la coeducació. Es van crear noves places de mestres, considerats fonamentals per transmetre els ideals republicans tant als escolars com als adults. Aquestes reformes van provocar una forta reacció dels sectors més conservadors a nivell polític i social, coneguda com a "guerra escolar", protagonitzada per entitats educatives confessionals, associacions catòliques i associacions de pares i d'alumnes.

Millorar el nivell cultural de la població: es van impulsar les Missions Pedagògiques, grups ambulants d'estudiants, professors i intel·lectuals que feien conferències, teatre, cinema… ex: La Barraca. Reforma laboral Impulsada pel ministre de Treball Largo Caballero: Es va aprovar la Llei de Termes Municipals, que obligava els propietaris a contractar treballadors del mateix municipi, evitant que portessin mà d'obra de fora. Es va crear la Llei de Jurats Mixtos, que establia tribunals formats per patrons i obrers per resoldre conflictes laborals de manera pacífica.

La Llei de Treball Forçós pretenia impedir que els propietaris deixessin les terres sense conrear com a protesta contra la República; si ho feien, les terres podien ser confiscades i repartides entre els camperols perquè les treballessin. Va establir la setmana laboral de 40 hores. Augment dels salaris. Reducció de la jornada laboral dels treballadors del camp. Es va reforçar el paper dels sindicats agrícoles. Objectiu: Millorar i dignificar la situació dels treballadors tant rurals com urbans. Problemes: Aquestes mesures van provocar el descontentament de les organitzacions patronals, que consideraven que les reformes perjudicaven els seus interessos econòmics.

Primers problemes Resistències per part de la dreta, la patronal, l'Església i l'Exèrcit que s'oposaven al programa reformista de la República. La lentitud de les reformes va provocar la impaciència per part de l'esquerra obrera (anarquistes i comunistes i sectors socialistes). Els republicans de centre sentien alarma per algunes reformes, especialment les religioses. La crisi econòmica de 1929 augmentava l'atur i dificultava l'aplicació de les reformes. Problemes interns crònics: atur agrícola i repartiment desigual de la terra. Poca competitivitat internacional i dèficit de la balança comercial i enfonsament de la inversió privada (els empresaris no invertien).

Enfonsament de la propietat privada: les mesures del govern, com augmentar salaris i estimular la demanda, no anaven acompanyades d'un augment de productivitat, cosa que reduïa els beneficis dels empresaris. Es reduïa la despesa pública per disminuir el dèficit heretat de la dictadura. Radicalització política i sindical: a partir de 1932 els partits i sindicats es radicalitzen dins la CNT; hi havien dos corrents: moderat i radical (FAI), el corrent radical guanya pes i promou insurreccions obreres per destruir l'ordre burgès. La UGT, Federació de Treballadors de la Terra i Partit Comunista també participen en protestes.

Sublevacions de miners i de jornalers (revoltes): ocupació de terres, assalts als ajuntaments, incendis de cortijos, registre de la propietat. A més de proclamacions de comunisme llibertari. Casos destacats: Alt Llobregat (Fígols i Sallent), Casas Viejas i Castilblanco. 3. LA GENERALITAT I L'ESTATUT D'AUTONOMIA 1932 Catalunya recupera el seu govern propi amb la Segona República, que reconeix el seu govern autonòmic, la Generalitat de Catalunya. Entre l'abril de 1931 i el novembre de 1932 va existir un govern provisional, presidit per Francesc Macià, que assumia els recursos i les competències de les quatre diputacions catalanes.

Aquest govern provisional va sorgir després de les negociacions amb el govern republicà, que van comportar la desaparició de la República Catalana inicialment proclamada. A partir de novembre de 1932, amb l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, es va establir el govern autonòmic. Després de crear-se el govern provisional, la Generalitat va començar a treballar en l'Estatut d'Autonomia, que havia de definir el marc institucional de Catalunya i les competències del seu govern autonòmic. Es va nomenar una comissió de redactors, formada per 46 membres més una comissió especial. Jaume Carner va ser elegit president de la comissió. Les reunions es van fer al Santuari de Núria.

La primera reunió es va celebrar el 20 de juny de 1931. 3.1 Estatut de Núria L'Estatut de Núria definia l'autonomia de Catalunya dins de la Segona República. Alguns punts clau eren: La República havia de ser federal, i la sobirania residia en el poble de Catalunya. Catalunya s'entenia com un "Estat autònom dins de la República espanyola". Les llengües oficials eren el català i el castellà. Finançament autonòmic: Catalunya recaptava impostos directes (sobre renda i patrimoni) i compartia impostos indirectes (sobre productes i serveis) amb el govern central.

Competències exclusives de la Generalitat: la Generalitat podia decidir sobre ensenyament i cultura, policia i ordre públic, sanitat i obres públiques, agricultura, regulació del dret civil català, ordenació del territori i règim municipal i tribunals de justícia. Un plebiscit popular, celebrat el 2 d'agost i en el qual va participar el 75 % del cens, va aprovar l'Estatut amb el 99 % dels vots. Les dones, privades del dret al vot, hi van expressar la seva adhesió en un document que va ser acompanyat de 400.000 signatures.

3.2 Estatut d'Autonomia 1932 El 18 d'agost del 1931 Francesc Macià va presentar l'estatut a les Corts de Madrid per començar-ne la tramitació parlamentària, que no va ser fàcil, perquè la Constitució del 1931 va definir Espanya no com a Estat federal sinó com a Estat integral. La dreta es va alçar indignada davant les pretensions del poble català i van organitzar mítings, boicots, manifestos, campanyes… En la discussió parlamentària s'hi van manifestar tres posicions ben definides: La del govern central, partidari de concedir a Catalunya una autonomia moderada. La dels parlamentaris catalans, que reclamaven una autonomia àmplia.

La de l'oposició de dretes, que considerava que l'Estatut posava en perill la unitat d'Espanya i situava Catalunya en posició de privilegi. En aquest context, la ferma posició del president Manuel Azaña a favor de l'autonomia i el fort rebuig dels republicans a l'intent de cop d'estat militar protagonitzat pel general Sanjurjo l'agost del 1932 van ser decisius per a l'aprovació a les Corts de l'Estatut el 9 de setembre de 1932. L'Estatut aprovat el 1932 era diferent del projecte inicial de Núria: Catalunya passava a ser una regió autònoma dins de l'Estat espanyol, en comptes de "estat autònom dins d'una República federal". Les llengües oficials eren el català i el castellà, igual que a Núria.

La Generalitat tenia competències plenes en dret civil propi i règim administratiu intern. Tenia competències àmplies en ordre públic i justícia, inclòs el nomenament de jutges i magistrats, i el Tribunal de Cassació de Catalunya com a òrgan suprem d'apel·lació. Competències compartides amb l'Estat en educació, sanitat, obres públiques… Qualsevol conflicte entre la Generalitat i l'Estat s'havia de resoldre pel Tribunal de Garanties Constitucionals. Després de l'aprovació de l'Estatut, es van convocar eleccions al Parlament de Catalunya per al 20 de novembre del 1932.

Es van conformar dues coalicions: La liderada per Esquerra Republicana (ERC), que defensava un model social republicà, progressista, laic i d'esquerra moderada. La formada al voltant de la Lliga Regionalista, que constituïa un projecte conservador, catòlic i oposat al reformisme social i al laïcisme de les esquerres. La candidatura d'ERC va tornar a proclamar-se vencedora indiscutible, amb 56 escons dels 85 de la cambra, i la Lliga es va consolidar com el primer partit de l'oposició (16 diputats).

El 13 de desembre Lluís Companys va ser nomenat president del Parlament i, el 14, Francesc Macià fou elegit president de la Generalitat, càrrec que va ocupar fins a la mort, el dia de Nadal del 1933. 3.3 El nou govern Reformes econòmiques: Es van crear serveis d'estadística, l'Institut d'Investigacions Econòmiques i les Caixes de Dipòsits per millorar la gestió econòmica. Reformes agrícoles: Creació de cooperatives agrícoles i centres d'experimentació agrària per introduir tècniques modernes.

Abordar el problema dels rabassaires (arrendataris de vinyes), agrupats en la Unió de Rabassaires, propera a Esquerra Republicana, amb la reducció del 50 % de les rendes pagades als propietaris i l'inici de la Llei de Contractes de Conreu (1934) per permetre'ls accedir a la propietat de la terra. Política social i sanitat: La Llei de Bases (1934) va establir un programa per organitzar els serveis de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat. Millora de xarxa d'hospitals i assistència als malalts, atenció psiquiàtrica i campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública. Ensenyament: Es van fundar noves escoles i centres d'ensenyament secundari i professional.

Es va donar autonomia a la Universitat de Barcelona. Es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres. Es va introduir coeducació i laïcitat i es van organitzar colònies d'estiu. Cultura: Es va impulsar la normalització de la llengua catalana, amb la publicació del Diccionari de Pompeu Fabra (1932). Administració territorial: Es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, que introduïa un model comarcal, la divisió del territori en 38 comarques, però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l'agost del 1936. 4. BIENNI CONSERVADOR 1933-1936 El 19 de novembre de 1933 es van produir eleccions generals, les primeres on les dones podien votar.

Pel que fa a la situació política: L'esquerra estava desunida, hi havien conflictes entre republicans i socialistes i la CNT va fer abstenció, no va participar en les eleccions. La dreta estava unida i molt organitzada. Partits destacats: Partit Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. Els millors resultats van ser per la dreta; a Catalunya la Lliga Republicana va aconseguir 22 diputats. Tot i que la CEDA i el Partit Radical van obtenir un centenar de diputats cadascun, cap dels dos podia governar en solitari dins del Congrés, que tenia 473 diputats. Per això es va formar un govern amb el suport dels radicals i partits de centre, que garantís la majoria parlamentària.

La política del govern va ser revisionista, és a dir, es van supervisar i limitar les reformes aprovades pel Bienni d'Esquerres. La CEDA, tot i no ocupar directament el govern, exercia una forta influència i control sobre les decisions polítiques, especialment en temes econòmics i socials. Reforma agrària Es van tornar terres a la noblesa. Es va anul·lar el cessament de propietats mal conreades. Es va instaurar llibertat total de contractació, cosa que va provocar que els sous dels jornalers baixessin. Reforma religiosa S'aprovà un pressupost per al culte i el clero, que havia estat suprimit durant el Bienni d'Esquerres.

Es va intentar signar un concordat amb la Santa Seu, per normalitzar les relacions amb l'Església. Reforma militar Es va concedir amnistia als militars sublevats en el cop de Sanjurjo. El general Sanjurjo s'instal·là a Portugal, quedant fora del país però amb suport del sector militar conservador. Reforma educativa Es va produir una reducció del pressupost destinat a educació. Reforma política Es van destituir ajuntaments de tendència republicana o socialista. Es van crear comissions gestores amb membres monàrquics, radicals (Lerroux) i de la CEDA per governar els municipis. Es va paralitzar el projecte de l'Estatut del País Basc, deixant sense desenvolupament l'autonomia de la regió.

6.1 Conseqüències Les forces d'esquerra, especialment el PSOE i la UGT, es van anar radicalitzant. El juny de 1934 els socialistes van convocar una vaga general pagesa per defensar les conquestes legals i les millores sociolaborals assolides durant el Bienni d'Esquerres. La vaga va ser reprimida violentament i molts dirigents socialistes van ser detinguts. La CEDA va exigir al govern més contundència contra els socialistes i la vaga pagesa, amenaçant de retirar el seu suport parlamentari. El president del govern, Lerroux, va accedir a les seves demandes i va concedir tres carteres ministerials a la CEDA: Agricultura, Justícia i Treball.

Octubre 1934: La CEDA va entrar al govern, fet que l'esquerra va interpretar com un gir cap al feixisme. Com a resposta de l'esquerra la UGT va impulsar vagues i manifestacions. La CNT va participar menys, però, va donar suport especialment a Astúries. Les forces de l'ordre estaven previngudes i en estat d'alerta màxima. La manca d'organització armada i coordinació va impedir que la vaga es transformés en una insurrecció general. La revolució va fracassar a tot arreu, amb assalts a esglésies i edificis oficials, i l'exèrcit va sufocar els avalots.

Astúries: Els miners i organitzacions obreres van ocupar la regió, incloent Oviedo, prenent casernes de la Guàrdia Civil i substituint els ajuntaments per comitès revolucionaris. Disposaven de dinamita, arsenals i armes. L'exèrcit, comandat per Franco i Goded, va sufocar la insurrecció amb gran duresa: 1.100 miners morts (execucions sumaríssimes), 2.000 ferits i 300 morts entre les forces de seguretat i l'exèrcit. També es van clausurar partits i sindicats implicats. Catalunya: El govern de la Generalitat d'esquerres va tenir enfrontaments immediats amb el govern central de dretes. L'enfrontament es va produir arran de la qüestió rabassaire.

L'abril del 1934, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de contractes de conreu, que garantia als pagesos rabassaires l'accés a la propietat de les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d'uns preus prèviament taxats pel govern. Els propietaris, organitzats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que comptava amb el suport de la Lliga Catalana, es van mostrar contraris a la llei. Per tal d'anul·lar-ne els efectes, van cercar l'ajut de la majoria conservadora a les Corts i van enviar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, que en va determinar la inconstitucionalitat i va anul·lar els efectes.

El govern de la Generalitat no va acceptar l'anul·lació i va tornar a aprovar una llei idèntica a l'anterior el setembre de 1934. L'enfrontament entre el govern català i espanyol, amb la CEDA, no només posava en perill la República sinó també l'autonomia catalana. A Catalunya, Lluís Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola el 6 d'octubre i va cridar a la vaga general per impulsar un nou ordre federal. La negativa de la CNT, que era la força obrera majoritària, a participar en la vaga i l'escàs suport ciutadà van fer fracassar la rebel·lió.

El govern de la República va declarar l'estat de guerra a Catalunya i l'exèrcit, comandat pel general Batet, va aixafar ràpidament la rebel·lió, va ocupar el Palau de la Generalitat i va empresonar als seus polítics. Com a conseqüència, es va dissoldre l'autonomia, es va suspendre l'Estatut i 150 ajuntaments. Intervenció en les entitats públiques, milers de persones detingudes i els rabassaires desnonats, provocant un escarment polític i social. 6.2 Crisi del Bienni de Dretes A la primavera de 1935 es va formar un nou govern presidit per Lerroux, amb la participació de cinc ministres de la CEDA.

Gil Robles va assumir el Ministeri de la Guerra, mentre que Francisco Franco va ser nomenat cap de l'Estat Major de l'Exèrcit. Aquest govern va impulsar una política de contrarevolució, orientada a modificar la Constitució de 1931. El projecte de reforma pretenia limitar les autonomies, abolir el divorci, negar la capacitat de l'Estat per expropiar terres i crear un Senat. Paral·lelament, el govern va entrar en una profunda crisi interna a causa de les divisions entre els partits que li donaven suport i de l'aparició de greus escàndols de corrupció, com el cas de l'estraperlo i diversos casos de malversació de fons públics, que van desprestigiar encara més l'executiu.

Davant aquesta situació d'inestabilitat, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va decidir dissoldre les Corts i convocar eleccions generals, que es van celebrar el 16 de febrer de 1936, posant fi al Bienni de Dretes. 7. FRONT POPULAR (febrer 1936) A Catalunya, es va constituir el Front d'Esquerres, integrat principalment per partits catalanistes d'esquerres. El seu programa defensava l'amnistia política per als empresonats arran dels fets d'octubre de 1934, així com el restabliment de l'Estatut d'Autonomia, de la Generalitat de Catalunya i de la Llei de contractes de conreu, que havien estat suspesos durant el govern de dretes.

En oposició, les forces conservadores catalanes es van agrupar en el Front Català d'Ordre, una coalició organitzada per la Lliga Regionalista, que representava els interessos de la dreta a Catalunya. A Espanya, el Front Popular va agrupar republicans, socialistes i comunistes, amb el compromís d'aplicar novament la legislació reformista suspesa durant el bienni anterior. Tot i que la CNT no va participar directament en la coalició, tampoc va promoure l'abstenció, fet que va facilitar la victòria de les esquerres. Per la seva banda, les forces de dreta es van presentar agrupades en el Bloque Nacional, format per la CEDA, republicans de dretes, monàrquics, tradicionalistes i radicals.

Tot i això, la dreta no va aconseguir articular ni una candidatura única ni un programa electoral consensuat, fet que va debilitar les seves possibilitats electorals. A Catalunya, el Front d'Esquerres va obtenir el 59 % dels vots, mentre que el Front de l'Ordre va aconseguir el 41 %. En el repartiment d'escons, ERC es va convertir en la força dominant, amb 23 dels 41 diputats catalans, consolidant el seu lideratge polític dins del Front d'Esquerres. A Espanya, el Front Popular va obtenir aproximadament el 48 % dels vots, davant el 46,5 % de les forces de dreta, mentre que el centre polític va quedar molt minoritzat, amb només un 5,4 % dels sufragis.

Després de les eleccions, es va formar un nou govern integrat exclusivament per republicans, principalment d'Izquierda Republicana i Unión Republicana. Manuel Azaña va ser nomenat president de la República, mentre que Santiago Casares Quiroga va assumir el càrrec de cap del govern. El nou govern va portar a terme una sèrie d'actuacions: es va decretar una amnistia que va fer excarcerar aproximadament uns 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre totes les persones que havien estat acomiadades el 1934. Es va restablir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i, per la seva banda, al País Basc i Galícia es van iniciar les negociacions per a l'aprovació dels estatuts respectius.

Mentre que a Catalunya es va restablir la Generalitat, l'Estatut d'Autonomia, els ajuntaments democràtics (regidors i alcaldes) i la Llei de Contractes de Conreu. Tot i el programa reformista del govern del Front Popular, la situació social va continuar sent molt tensa. La CNT va dur a terme accions revolucionàries. Alhora, el Partit Socialista es va anar acostant al Partit Comunista (PCE). En les ciutats, es van convocar vagues generals. Al mateix temps, a les zones rurals d'Andalusia i Extremadura, els pagesos van començar a ocupar terres agrícoles. La dreta espanyola va reaccionar de manera molt hostil al govern del Front Popular i a les seves reformes.

Els propietaris de terres es van oposar fermament a les mesures del govern, mentre que els empresaris industrials van respondre amb tancament de fàbriques i amb expatriació de capitals. Alhora, l'Església va iniciar una campanya activa contra la República. En l'àmbit polític, la Falange Española va fomentar l'enfrontament civil i la crispació, promovent la coneguda dialèctica dels punys i les pistoles, que derivava en un clima generalitzat de violència social. Aquest conflicte es va traduir en accions violentes: tant líders i militants d'esquerres com de dretes van patir agressions i atemptats, establint un clima de tensió i inseguretat.

A Catalunya es va restablir la Generalitat i les seves institucions, amb Lluís Companys com a president. Les posicions moderades van guanyar protagonisme sobre la CNT. L'ERC havia moderat els seus objectius, mentre que la Lliga havia evolucionat cap a posicions més centristes, es desvincula de l'extrema dreta. Tot i l'existència de conflictes laborals, a Catalunya no es va desenvolupar un clima de crispació i d'enfrontament entre dretes i esquerres com hi havia a altres llocs de l'Estat. 8.

COP D'ESTAT DE JULIOL DE 1936 El cop d'Estat de juliol de 1936 va ser el resultat d'una conspiració militar que va anar guanyant força sota el lideratge de José Sanjurjo, des de Portugal, i Emilio Mola, a Pamplona. Els conspiradors van organitzar un pronunciament militar simultani a diverses guarnicions, amb un protagonisme especial de l'Exèrcit africanista, liderat pel general Francisco Franco. El cop tenia un caràcter clarament antidemocràtic i perseguia objectius com restablir l'ordre i l'autoritat, defensar la unitat d'Espanya i la religió.

La situació es va accelerar amb els assassinats polítics del 13 de juliol: Calvo Sotelo, líder monàrquic, va ser assassinat per forces policials de la Guàrdia d'Assalt, i com a venjança l'ultradreta va assassinar el tinent Castillo, militar d'esquerra. Aquestes morts van servir de pretext per a la sublevació militar, que va començar al Marroc el 17 de juliol de 1936 i que va desembocar en una guerra civil que duraria tres anys.