La Segona Part de la Restauració a Espanya (1902-1931)

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

Segona part de la Restauració (1902-1931) L'any 1902 el nou rei Alfons XIII va ser proclamat major d'edat (quan mor el seu pare ell no n'ha nascut 1985) amb 16 anys. En aquest moment continua vigent la constitució de 1876 i el sistema polític de la restauració (torn de partits) però, ja no estan al front ni Cánovas ni Sagasta. Els dos grans partits aleshores tindrà nous líders (un liberal i un conservador). El torn de partits continuarà, però aviat estarà en crisi. Característiques més destacables del període: - L'intervencionisme del rei Alfons XIII en els governs. - L'increment del paper dels militars en la política.

- La inestabilitat en els governs, derivada de la progressiva descomposició dels partits dinàstics. - El creixent paper dels grups polítics de l'oposició (republicans, socialistes, nacionalistes…) - L'increment de la conflictivitat obrera i de la força dels sindicats, sobretot anarquistes. Fets destacables d'aquest període: - Les guerres del Marroc. - La Setmana Tràgica. - L'evolució del catalanisme i les seves fites. (Sobretot la "Mancomunitat de Catalunya" - La incidència de la Primera Guerra Mundial. - Els anys del "pistolerisme". - La dictadura de Primo de Rivera. 1 i 2. Les guerres del Marroc, i la Setmana Tràgica. La presència espanyola al nord d'Àfrica venia de lluny (Ceuta i Melilla).

El cas és que, des del "desastre del 98" els militars espanyols van iniciar campanyes de conquesta a l'únic territori colonial que els quedava, i així es va iniciar l'expansió per la zona del RIF. L'any 1906 francesos i espanyols van pactar les seves zones d'expansió: Espanya es quedaria al nord de l'actual Marroc i també el Sàhara Occidental, al sud, mentre que França es quedaria la part central. En resum: l'actual Marroc es convertiria en un protectorat francoespanyol. Ara bé, la conquesta d'aquells territoris no seria en absolut fàcil. La resistència de les tribus locals (les "cabiles") serà aferrissada i cruel.

Aviat serà evident que l'exèrcit espanyol fracassarà repetidament per mala planificació concretament l'any 1909 es produirà una desfeta terrible al "Barranco del Lobo", prop de Melilla. Darrere aquestes campanyes hi havia importants interessos inconfessables, relacionats amb la mineria i la construcció del ferrocarril amb la que el mateix rei estava interessat. Quan el govern espanyol va decidir continuar aquestes guerres enviant soldats reservistes (soldat que ja ha fet el servei militar i està casat) va esclatar una revolta al Port de Barcelona, el lloc on havien de ser embarcats, aquesta revolta, es el lloc que anomenem la "Setmana Tràgica".

El malestar a Barcelona va desembocar espontàniament en una revolta popular que va agafar grans proporcions. Es van fer barricades i es van començar a cremar molts convents, inclús amb la profanació de tombes de religiosos, sobretot de monges. Aquesta revolta va tenir molt de protesta violenta anticlerical, mostra de l'odi contra l'Església a la qual s'identificava amb els privilegiats, amb el conservadorisme més extrem i amb l'opressió de la classe treballadora. Durant una setmana, entre juliol i agost de 1909, Barcelona va cremar i es va omplir d'aldarulls (arran d'aquells fets la ciutat va ser anomenada "Rosa de Foc").

Les classes benestants es van tancar a les seves cases esperant la intervenció de l'exèrcit. Finalment, així va ser, i la repressió va ser duríssima quan el govern es va decidir a enviar tropes i es van detenir més de 2500 persones. Es van dictar 59 sentències a cadena perpètua i 17 penes de mort. D'aquestes penes de mort se'n van executar només 5, però una d'elles va ser molt sonada, inclús en l'àmbit internacional: la pena de mort a Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista, fundador de l'Escola Moderna. Ferrer va ser considerat instigador dels fets malgrat la falta de proves.

L'afusellament de Ferrer va causar una gran commoció internacional al ser conegut com un referent en la renovació pedagògica d'aquells temps. La Setmana Tràgica va tenir com a conseqüència la crisi de Solidaritat Catalana (perquè la Lliga Regionalista, un dels partits polítics que en formaven part, va estar a favor de la repressió) i la dimissió d'Antonio Maura, president del Govern, després d'una campanya molt forta en contra de la seva gestió de la crisi. L'evolució del catalanisme- La mancomunitat de Catalunya, 1914: La creació de la Lliga Regionalista l'any 1901 (veure apunts anteriors tema catalanisme) va suposar la consolidació del catalanisme polític conservador.

L'any 1907 es va crear SOLIDARITAT CATALANA. La raó d'això cal buscar-la en els fets de 1905 en què uns militars van assaltar la seu de la revista Cu·Cut arran de la publicació d'un acudit en què suposadament s'injuriava a l'exèrcit. Els militars, a més, van demanar al govern l'aprovació d'una "Llei de Jurisdiccions" perquè els delictes d'injúries a l'exèrcit passessin a ser jutges segons el codi de justícia militar. El govern ho va acceptar. Això va causar un gran escàndol a Catalunya i els partits catalanistes es van posar d'acord amb els republicans per a demanar la derogació d'aquella llei.

A més es van posar d'acord a presentar-se conjuntament a les eleccions, formant una coalició, que va ser anomenada "Solidaritat Catalana". Solidaritat Catalana, però va durar poc. Es va desfer després de la Setmana Tràgica, perquè la Lliga era partidària de la repressió i els republicans no. La següent gran fita del catalanisme serà la formació de la MANCOMUNITAT DE CATALUNYA el 1914.

La idea era crear una mancomunitat entre les quatre Diputacions provincials catalanes per a prestar serveis públics en comú (les Diputacions en aquella època gestionaven determinats serveis en l'àmbit provincial, com ara: Carreteres, xarxa telefònica regadius, biblioteques…) Ja l'any 1911 es va presentar al govern de Madrid la petició perquè s'aprovés una llei de Mancomunitats que permetés mancomunar les Diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. El govern liberal de José Canalejas va acollir favorablement el projecte, però aquest no va ser aprovat definitivament fins a 1913. L'any 1914 es posava per fi en marxa la "Mancomunitat".

Aquesta obra serà importantíssima malgrat la seva curta durada 1914-1924 L'organització de la Mancomunitat inclouria un president, una Assemblea amb representants de les quatre Diputacions i una sèrie de Comissions especialitzades (agricultura, beneficència, xarxes telefòniques, carreteres, etc.) - El primer president seria Enric Prat de la Riba. - Després que aquest morís, va ser Josep Puig i Cadafalch. - Finalment, l'entitat fou presidida per Alfons Sala, fins a la seva dissolució durant la dictadura de Primo de Rivera. (va ser dissolta perquè Primo de Rivera l'acusava de fer propaganda separatista). Quina va ser l'obra de la Mancomunitat?

La Mancomunitat volia millorar Catalunya en dos aspectes: 1. Desenvolupament econòmic mitjançant la millora dels serveis públics i administratius. 2. Promoció de la llengua i la cultura catalanes, amb un projecte cultural i educatiu. Tot i tenir pocs recursos (fins al 1918 no va tenir pressupost propi), va invertir molt en xarxes de comunicació: va millorar carreteres, correu i telèfon, fent arribar la telefonia fins als pobles més aïllats. També va crear un pla d'acció agrària per modernitzar l'agricultura i formar pagesos amb escoles tècniques, camps d'assaig i cooperatives.

En cultura i ensenyament, la Mancomunitat va impulsar la normalització del català amb la feina de Pompeu Fabra, que culminaria en el Diccionari general de la llengua catalana (1932). També va crear Biblioteques Populars (1918), les Escoles Experimentals i els Estudis Normals (1919), i va treballar per protegir el patrimoni cultural amb la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments. A més, va promoure una renovació pedagògica amb les idees de Maria Montessori i va fundar escoles tècniques importants: l'Escola Industrial (1910), l'Escola del Treball i l'Escola de l'Administració Local, que formaven professionals per a la indústria i els serveis públics.

La incidència de la Primera Guerra Mundial (1914): Uns anys abans de l'esclat de la Gran Guerra a Espanya hi ha un moment en què s'intenta de nou una política "regeneracionista" amb el govern liberal de José Canalejas entre 1910 i 1912. Es fa la "Llei del Candau" (consistent en limitar el poder de l'església prohibint la instal·lació a Espanya de nous ordes religiosos). També es legisla un servei militar obligatori en què s'elimina la redempció per pagament. Es fa una nova llei d'Administració Local. Malauradament, això es va veure estroncat per l'assassinat de Canalejas el 1912. L'any 1914 esclata la Guerra Mundial.

Espanya es manté oficialment neutral, tot i que una part del país recolza els aliats (França, Anglaterra, Rússia…) i un altre és "germanòfila" i recolza Alemanya i Àustria-Hongria. Aquells anys inicials de la Gran Guerra són uns anys de molta bonança econòmica pels grans negocis que la indústria espanyola fa subministrant productes als països bel·ligerants. La demanda és elevadíssima i els preus pugen: els beneficis també. Els grans negocis, però, aviat s'acaben per causa de la gran inflació interna que provoquen. La gent humil es va veure molt perjudicada. A més, quan la guerra va acabar (1918), la font de negoci es va acabar.

També cal tenir en compte l'impacte que va tenir a Espanya la Revolució Russa. L'any 1917, durant el govern presidit pel conservador EDUARDO DATO, es va donar una situació en què van coincidir les dificultats de les classes populars per l'augment de preus, l'increment de les protestes obreres, el malestar de l'exèrcit i una crisi política que va acabar amb el tancament del Parlament: la "crisi de 1917". Eduardo Dato va acabar dimitint i la monarquia va salvar la situació com va poder, nomenant un "govern de concentració" (ja no hi havia o conservadors o liberals, tots estaven barrejats) format per conservadors, liberals i catalanistes de la Lliga.

A partir de 1918, i fins a 1923, la descomposició del sistema polític de la restauració serà imparable: Hi haurà 10 governs diferents en tan sols 5 anys. Finalment, la crisi culminarà en la instauració de la dictadura de PRIMO DE RIVERA. Els anys del "pistolerisme". Del 1918 al 1923 el moviment obrer (lluita obrera, sindicats…) va experimentar un gran creixement i conflictivitat, sobretot a Barcelona. Els grans sindicats obrers (Org. obrera que es dedica a intentar millorar condicions de treballs a les empreses, no canviar la política) del moment eren: - La U.G.T. (Sindicat d'orientació socialista) - La C.N.T.

(Sindicat d'orientació anarquista) - L'any 1917 aquests sindicats ja van convocar una vaga general (de tots els sectors). - L'any 1918 a Andalusia hi va haver una onada de protestes i ocupacions de finques de caràcter revolucionari que va ser anomenada "El Trienni Bolxevic" (Bolxevic: comunista radical.) - L'any 1919 es va donar a Barcelona la famosa "VAGA DE LA CANADENCA", una vaga que va començar a l'empresa d'electricitat de capital canadenc "Barcelona Traction, Light & Power".

La vaga va ser promoguda per la C.N.T., sota la direcció del seu líder a Barcelona, SALVADOR SEGUÍ (dit "El noi del sucre") Aquesta vaga va provocar la paralització de la ciutat i la intervenció de l'exèrcit, però els obrers van aconseguir una fita històrica: La jornada laboral de 8 hores. Entre 1919 i 1923 el moviment obrer experimentarà un moment de gran creixement i els sindicats, com per exemple la CNT, van créixer moltíssim en el nombre d'afiliats (gent del sindicat). Davant d'aquesta situació, els empresaris es van espantar.

A Barcelona, la CNT era el sindicat predominant i tenia molta força, havia adquirit una gran força i una organització exemplar en seccions separades per branques d'oficis ("sindicat únic"). Els empresaris, davant d'això, van crear el seu propi sindicat no lligat a socialistes ni anarquistes, se li va dir "sindicat lliure". Els enfrontaments entre sindicalistes del "sindicat únic" i representants del "sindicat lliure" van acabar a trets, donant lloc als anys del "pistolerisme". Els sindicats contractaven "sicaris" per a assassinar rivals o per a consumar revenges.

La policia es va fer còmplice dels sindicalistes de la patronal i es van cometre molts abusos contra anarquistes aprofitant una controvertida "llei de fugues". A Barcelona hi va haver més de 700 atemptats en aquells anys, amb més de 200 morts, entre els quals destacaren assassinats com els de Francesc Layret (advocat laboralista, defensor dels acusadors) o el de Salvador Seguí ("el noi de sucre") I el president del govern Eduardo Dato. La dictadura de Primo de Rivera L'any 1923 un cop d'estat militar encapçalat pel general MIGUEL PRIMO DE RIVERA va instaurar una dictadura que durarà fins al 1930.

La justificació del cop, que va comptar amb l'aprovació del Rei, es trobava en la caòtica situació del país: - Partits polítics i dinàstics en descomposició i tremenda inestabilitat en els governs - Conflictivitat obrera creixent i situació difícil per la proliferació de vagues, protestes i assassinats. - Desastres a la guerra del Marroc. L'any 1921 s'havia produït a pro de Melilla un gran desastre militar conegut com el "desastre d'Annual". Una operació temerària i molt mal planificada de l'exèrcit espanyol va acabar en massacre per una emboscada dels rifenys (habitants del Rif). Hi va haver més de 10.000 morts.

L'impacte d'aquell desastre va ser terrible, i es va obrir una investigació que va destapar gravíssimes deficiències en la planificació i que va implicar inclús la responsabilitat indirecta del Rei, per haver encoratjat una operació suïcida. Els resultats de l'informe ("Informe Picasso") Van ser ocultats, en part, amb el cop d'estat…

El nou govern presidit pel general Primo de Rivera va suspendre la Constitució (encara estava vigent la de 1876), va dissoldre el Parlament, va prohibir l'actuació dels partits polítics i va iniciar una implacable repressió del moviment revolucionari anarquista, a l'hora que s'iniciava una nova política per solucionar el malestar obrer amb comissions paritàries que van acabar amb les vagues. El govern estigué format únicament per militars ("Directori militar"). L'any 1924 es dissol la Mancomunitat de Catalunya, L'any 1925 es va fer una operació francoespanyola de reconquesta dels territoris marroquins amb el famós DESEMBARCAMENT D'ALHUCEMAS. 1926: "Directori civil" govern format per civils.

Es perllonga una dictadura que en principi, havia de ser breu. La dictadura inicia una sèrie d'actuacions d'intervenció en l'Estat en l'economia a través d'empreses i inversos públiques. (per exemple en carreteres, telefonia, obres hidràuliques, subministraments bàsics, etc.) La dictadura va coincidir amb uns anys de bonança econòmica internacional i l'economia va millorar. Aquesta situació va durar fins a 1929, any en què l'economia mundial va entrar en crisi ("crac del 29"). Tot i que semblava que la dictadura mostrava la seva millor cara en l'Exposició Internacional de Barcelona la situació va decaure ràpidament i Primo de Rivera es va veure abandonat i qüestionat.

Va acabar dimitint i exiliant-se. (1930). La dictadura havia estat recolzada per molta gent, però ara creava una situació incòmoda i incerta, sobretot per al rei. Alfons XIII va quedar molt desprestigiat amb la caiguda de la dictadura i no sabia cap on tirar. De moment, el rei nomena cap de govern un altre militar: El general Berenguer. Economia i Societat. 1900-1930 Demografia Entre 1900 i 1930 Espanya va passar de 18.600.000 a 23.500.000 (Augment de gairebé un 30%), però Catalunya va passar de 2.000.000 a 2.800.000 (augment del 40%).

Causes d'aquest creixement van ser la disminució de la taxa de mortalitat, una millor alimentació i, en el cas català, la immigració procedent d'altres parts d'Espanya. L'esperança de vida, dada significativa, va créixer força: de 35 anys al 1900 a 50 anys el 1930. També relacionat amb la millor alimentació, les millores sanitàries i la desaparició de les grans epidèmies (exceptuant la terrible grip de 1918). La població va tendir a emigrar cap als nuclis urbans industrials o, en el cas gallec, emigració a Amèrica. Les grans ciutats van créixer. Barcelona i Madrid van arribar al milió d'habitants.

A Catalunya s'accentuà la "macrocefàlia" de Barcelona (l'any 1930 Barcelona passava d'1.000.000, però la segona ciutat més gran era Sabadell, amb només 45.000 habitants). L'agricultura i el camp Espanya, malgrat el creixement accelerat dels nuclis industrials, continuava sent un país agrari. Tot i que els rendiments van anar augmentant, l'estructura de la propietat agrària va ser el gran llast que va impedir en algunes regions, sobretot al sud, el desenvolupament. A Andalusia i Extremadura i al sud de Castella predominava el latifundi, finques massa grans i mal explotades, generalment de secà i de poca productivitat.

Aquestes finques normalment eren propietat d'unes poques famílies de terratinents absentistes i eren treballades per una massa de jornalers sense propietats condemnats a una vida miserable. En altres llocs, com Galícia, passava el contrari: una propietat massa dividida en petites parcel·les (minifundis) que tampoc resultaven gaire rendibles. A Catalunya predominava la propietat mitjana, hi havia més propietaris que conreaven les seves pròpies terres i els contractes d'arrendament eren a perpetuïtat (emfiteusi) o de "rabassa morta" en el cas de les vinyes. Els conflictes socials al camp andalús foren freqüents, sovint violents ("Trienni bolxevic" entre 1918 i 1920).

A Catalunya es donaren conflictes entre els rabassaires i els propietaris de les terres que conreaven. L'any 1922 es va crear la Unió de Rabassaires. Les conjuntures econòmiques i la indústria La dificultat de competir a l'exterior a causa de l'elevat cost de producció dels béns produïts per la indústria i la debilitat del mercat interior, al ser sota el poder adquisitiu de la població espanyola en general, van ser inconvenients sempre presents en la marxa de l'economia industrial espanyola.

Una constant van ser també les disputes entre els lliurecanvistes, partidaris de la lliure entrada a Espanya de productes estrangers per a afavorir els consumidors, i els proteccionistes, obsessionats amb protegir la indústria nacional de la competència de països més avançats i partidaris de gravar amb forts aranzels les importacions (aquesta va ser sempre la reclamació dels industrials catalans temorosos de la competència del tèxtil anglès).

En general, en aquesta segona etapa de la Restauració es van anar succeint períodes d'expansió i períodes de crisi: 1900-1907 va ser un període expansiu, que va ser seguit per un període de crisi fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial, que facilitarà uns anys de gran demanda de productes espanyols entre 1914 i 1918, amb grans negocis, però també amb una creixent inflació que va empitjorar les condicions de vida de les classes obreres (vaga general de 1917). Acabada la guerra es va tornar a entrar en un període de recessió econòmica entre 1919 i 1923 que explica l'enorme conflictivitat social d'aquells anys anteriors a la Dictadura.

Els anys de la Dictadura de Primo de Rivera van coincidir amb un moment de bonança econòmica, que acabarà l'any 1929, coincidint amb un temps de crisi a tot el món derivat del "Crac del 29" als Estats Units. La indústria catalana entre 1900 i 1930 El tèxtil sempre va tenir una gran dependència de matèries primeres que es produien en altres llocs (llana i cotó) i de fonts d'energia importades (carbó). Ara bé, a partir de 1911 es va trencar bastant la dependència del carbó amb la electrificació de la indústria. L'energia hidroelèctrica es va passar a produir al Pirineu, i a Barcelona van aparèixer centrals tèrmiques.

La companyia més important va ser la "Barcelona Traction, Light and Power", fundada per Frederick Pearson (i dita "la Canadenca", també famosa per una gran vaga que hi va haver l'any 1919). Aquesta companyia va estar posada en moltes iniciatives, com ara la posada en marxa del ferrocarril elèctric entre Barcelona i el Vallès (els "Ferrocarrils Catalans"). La indústria química més important va ser la "Societat Anònima Cros". La metal·lúrgica més famosa era "La Maquinista Terrestre y Marítima". La indústria automobilística estava representada per la "Hispano Suiza", empresa de cotxes de luxe de gran prestigi.

Les noves dones del segle XX Durant les primeres dècades del segle XX, la vida de les dones va començar a canviar, sobretot a les ciutats. Va aparèixer la figura de la "nova dona urbana", una dona que començava a estudiar més, a participar en activitats culturals i a tenir més presència en espais públics. Tot i això, encara hi havia molta discriminació legal: les dones no tenien els mateixos drets que els homes i continuaven depenent del pare o del marit en molts aspectes de la vida quotidiana. Malgrat aquestes limitacions, cada vegada més dones accedien a l'educació. Les escoles de mestres van ser un espai molt important per a elles.

Les dades mostren un progrés lent, però constant: el 1860 només el 24% de les persones que estudiaven per ser mestres eren dones, però el 1920 ja eren el 62%. També va augmentar el nombre total de mestres, cosa que va facilitar que més dones poguessin treballar en aquest camp. Aquest canvi es reflecteix també en dibuixos i revistes de l'època, que mostraven dones fent activitats noves i ocupant rols que abans no se'ls permetien. A més de l'educació, algunes dones van començar a entrar en professions que fins llavors havien estat gairebé exclusives dels homes, com el periodisme, la medicina o el dret.

Aquestes pioneres van obrir camí i van demostrar que les dones podien fer molt més del que la societat els deixava fer. En aquest context van aparèixer les primeres feministes, que van lluitar per millorar la situació de les dones. Carmen de Burgos, per exemple, va ser una periodista molt activa que defensava el divorci i els drets civils. Clara Campoamor va ser una figura clau en la lluita pel vot femení, i Victoria Kent va destacar per ser la primera dona que va defensar un cas en un tribunal espanyol.

També van sorgir associacions importants, com l'Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), que promovia el feminisme liberal, i el Lyceum Club Femenino, fundat el 1926 per 115 dones amb l'objectiu de fomentar l'accés de les dones a la cultura i a l'educació. Aquest moviment també es va fer visible al carrer. Una de les primeres manifestacions feministes a Espanya va ser organitzada per Margarita Nelken, que va donar veu a moltes dones que volien canviar la seva situació. Tot plegat mostra que, tot i que la igualtat encara era lluny, les dones començaven a deixar una empremta clara en la societat i a transformar-la.