La Revolució liberal i la construcció de l'Estat a Espanya

I 48 flashcards i 32 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 1: La Revolució liberal 1.1. Previ: el segle XVIII 3 1.2. El final del regnat de Carles IV 4 1.3. La guerra del francès (1808 - 1814) 5 1.4. Les Corts de Cadis (1812) 7 1.5. El retorn a l'Absolutisme (1814 - 1820) 8 1.6. El Trienni liberal (1820 -1823) 9 1.6. LA dècada Ominosa (1823-1833) 10 1.7. La pèrdua de les colònies americanes (1808-1824) 11 1.8. Les Regències i la Primera Guerra Carlina (1833 - 1840) 12 1.9. La construcció de l'Estat liberal, la Regència d'Espartero (1840-1843) 14 1.10. La construcció de l'Estat liberal, la dècada moderada (1844 - 1854) 16 1.11. El bienni progressista (1854-1856) 17 1.12. El període moderat (1856-1868) 18 1.13.

El sexenni democràtic (1868 - 1874) 19 1.14. La monarquia constitucional: El regnat d'Amadeu I de Savoia (1870-1873) 20 1.15. La Primera República (1873-1874) 21 2. Bibliografia 22 1.1. Previ: el segle XVIII Carles II Dèbil, esquifit, mala salut. Lentitud en el seu desenvolupament físic, no pot caminar fins passat els quatre anys. Als nou anys encara no sabia llegir ni escriure. La monarquia de Carles II tenia nombrosos territoris i riqueses. Un "carmel" pels desitjos d'expansió de les grans potències europees.

Candidats a la successió del tro: Josep Ferran de Baviera (aquest era l'hereu però va morir jove amb 9 anys) Felip d'Anjou Arxiduc Carles d'Àustria Creació de la Junta de Comerç i Moneda (1679). Guerra de successió (1701 - 1714) El testament de Carles II (fet dues setmanes abans de morir) deixava clar que no volia la fragmentació de la monarquia. Lluís XIV pren la iniciativa i envia torpes als Països Baixos i al nord d'Itàlia. Holanda forma amb Austria la Gran Aliança (1701); més tard s'incorpora la casa de Saboia i Portugal. Boda entre Felip V i Maria Lluïsa Gabriela de Saboia.

Les Corts catalanes juren fidelitat a Felip V (la burgesia de Barcelona perquè no estaven d'acord amb la política econòmica del borbó es passen al bàndol de l'Arxiduc); el regne de Nàpols també. Les tropes angloholandeses intenten desembarcar a Cadis al 1702, el seu fracàs provoca que ho facin a la ciutat de Vigo. Felip V torna a Madrid al 1703. Es pren consciència que la guerra a la península necessitarà de molta ajuda francesa: soldats, material, etc. L'esquadra de Rooke es fa amb Gibraltar al 1704. A Catalunya, els interessos comercials de la burgesia de Barcelona va optar per l'aliança anglesa. Pacte de Gènova (1705).

A l'abri de 1711 mor l'emperador Josep I, i el tro imperial passa a l'arxiduc. La possible victòria dels austries a la península faria augmentar l'imperi, per tant, la postura anglesa i holandesa canvia radicalment. Tractat d'Utrecht (1713) Felip V és reconegut rei d'Espanya i de les seves possessions americanes. Però ha de renunciar als drets al tro de França. Anglaterra reté Gibraltar i Menorca, aconsegueix un "asiento de negros" i un "navío permiso" per enviar anualment esclaus a Amèrica. Espanya perd: Milà, Nàpols, Sardenya i els Països Baixos espanyols (passen a Austria) El tractat d'Utrecht acaba amb les possessions de l'imperi espanyol europeu.

L'arxiduc austríac es va aprofitar del descontentament social dels països de la Corona d'Aragó, especialment els valencians. La Corona de Castella va defensar a Felip V i la d'Aragó a l'arxiduc d'Àustria. Però mai la guerra va ser una lluita entre Castella i Aragó. La memoria posterior deixa una sensació d'oposició entre les dues corones. La sensació aragonesa de país derrotat: eliminació dels furs. els virreis substituïts per capitans generals. presència militar durant força anys.

L'absolutisme: període històric de l'arribada dels borbons: Felip V, Felip VI i Carles III (aquest darrer, despotisme il·lustrat) La Il·lustració: fe en la raó, en la igualtat, contra el domini ideològic de la església. Carles III serà un monarca que intentarà portar algunes de les idees il·lustrades, això tindrà resistències, especialment pel fort pes de la església (fins arribar al punt del motí de Squillace -1766- i l'expulsió dels jesuïtes -1777-). Estructura social: societat estamental, amb primacia de l'economía agraria. Característiques de la propietat de la terra: són amortitzades (ni es poden comprar ni es poden vendre), la pagesia és arrendataria o jornalera.

Tema agrari: Galicia: el minifundi va convertir a Galicia en una regió deprimida. El costum jurídic que imposa la divisió de la herència, constitueix l'arrel d'aquest problema. Andalusia: "El cortijo" era una unitat d'explotació, no un centre de població. Envoltat d'una reduïda àrea ben adobada i conreada. Vivien un reduït nombre de treballadors permanents i arribat el temps de la recollida, el capatàs reclutava als jornalers necessaris entre les persones migrants d'altres províncies o ciutats properes. País Basc: "Los caserios" centre comercial, les dones podien heretar. Catalunya El mas domina el paisatge rural, portaven el nom de la família que hi vivia al llarg de les generacions.

Aquestes famílies constituien una petita noblesa. Existien els models de rabassa morta (50a), però sobretot es cobra dinamisme arran dels contractes emfitèutics (són molt estables en el temps i per tant permeten la inversió), fet que generarà capital per invertir en manufactures, especialment tèxtils, com les indianes. L'economia, per tant, es depenen del sector agrari, tot i que s'impulsaran mesures per per afavorir el comerç: lliure circulació mercaderies (abans Cadis i Sevilla a través de flotes).

Catalunya: Exportació de Sucre, Cacau i aiguardent (sobretot a les colònies) Acadèmies de promoció de les ciències A més, aquest segle hi ha un gran creixement demogràfic (que es pararà per les guerres a l'inici del segle XIX). espanya passa de 7 a 10 milions de persones i Catalunya duplica la població. 1.2. El final del regnat de Carles IV L'època contemporània inicia amb dues revolucions, Americana (1776) i la Francesa (1789). Això li farà por al monarca Carles IV que aturarà qualsevol reforma de caire il·lustrat.

El segle XIX a Espanya s'inicia amb un conflicte bèl.lic Els precedents de l'anomenada guerra del francès o guerra d'independència els trobem en la Guerra Gran (1793) (iniciada arran de la execució de Lluís XVI). En el context de la revolució francesa, els francesos havien ocupat Navarra, Guipúscoa, Bilbao, Vitòria i Girona. El rei Carles IV va signar la pau amb França en el Tractat de Basilea (1795). El següent conflicte va ser motivat a partir del Tractat de Fointanebleau (1807), signat pel ministre del rei (Manuel Godoy) per facilitar l'entrada de 100.000 soldats francesos a la península amb la finalitat d'ocupar Portugal. Napoleó havia promès un principat a Godoy a Portugal.

Quan Godoy s'assabenta del pla real de Napoleó, decideix traslladar a la família reial a Sevilla per evitar el seu segrest. Davant la pressió popular i després del conegut com Motí d'Aranjuez (aixecament dels propers al príncep Ferran i contraris a Godoy, març 1808), el rei Carles IV abdica en favor del seu fill Ferran VII. Carles IV intenta retractar-se de la seva abdicació però Ferran VII no ho accepta i Napoleó es converteix en àrbitre de la disputa. Es reuneix amb Carles IV i Ferran VII a Baiona (França) i els fa renunciar en favor d'ell mateix i els obliga a romandre a França. Napoleó col·loca aleshores com a rei al seu germà Josep Bonaparte.

A més, va forçar a un grup de notables espanyols que signessin una carta atorgada, anomenada Constitució de Baiona. 1.3. La guerra del francès (1808 - 1814) Davant l'ocupació francesa de la península, el poble i gran part de l'exèrcit que eren contraris a Napoleó, s'aixequen en diferents punts de l'estat. El 2 de maig, a Madrid quan el poble sap que l'exèrcit francès intenta endur-se els últims membres de la família reial, hi ha un aixecament popular que és resolt amb afusellaments durant la matinada del dia 3. S'organitzen aleshores les anomenades Juntes Provincials formades per figures nobles i burgesos per lluitar contra els francesos. Els qui recolzaven Napoleó eren anomenats afrancesats.

Els francesos van patir una sèrie de derrotes inicialment, com les del Bruc i la de Bailèn (1808). La guerra va deixar cruents setges com el de Girona (entre juny i juliol de 1808) i que deixà 4.000 morts per fam (aproximadament el 50% de la població). Aquestes derrotes van fer que al novembre de 1808, Napoleó entrés al capdavant d'un exèrcit nombrós i experimentat que va consolidar al germà de l'emperador com a rei. La incapacitat de l'exèrcit espanyol de fer front als francesos, va suposar que el conflicte es desenvolupés en una guerra de guerrilles. Els guerrillers assaltaven els transports i tallaven les comunicacions.

La guerra comença a ser favorable pels anomenats patriotes després del pacte entre la Junta i l'Imperi britànic. En aquest context, Napoleó va haver de concentrar els seus esforços en el front de Rússia, abandonant definitivament la guerra a Espanya el 1814 i va acabar per alliberar el rei Ferran VII, reconeixent-lo com a rei a través del tractat de Valençay, 1813. La fi de la guerra haurà tingut un gran cost humà que aturà el creixement demogràfic iniciat al segle passat. A Catalunya, alguns pobles perden la meitat de la població. Alhora, significà també un canvi de mentalitat, ja que s'havien deixat de pagar rendes senyorials i la burgesia havia gaudit de llibertat de fabricació i mercat.

1.4. Les Corts de Cadis (1812) Les juntes provincials que s'havien creat a l'inci del conflicte, es supediten al poder de la Junta Suprema Central de Govern, que és l'encarregada de governar el país i la d'organitzar la defensa del territori. El 22 de maig de 1809 aquesta junta central convoca una reunió a Corts generals i extraordinàries. El sufragi va ser universal masculí però degut a la situació de guerra, molts diputats escollits no van poder assistir-hi i els van substituir naturals de les seves províncies residents a Cadis. Les Corts pretenien substituir el model social i polític de l'antic règim per un de liberal.

Es reuneixen 300 diputats a Cadis, la majoria dels quals eren clergues, advocats i membres de la burgesia. No hi havia representació del tercer estat. Els diputats queden dividits segons la ideologia absolutista (defensors de l'antic règim) o liberal (que apostaven per la llibertat política). Es van reunir a Cadis perquè era l'única ciutat que els francesos no controlaven. La Constitució de Cadis és coneguda com la Pepa perquè va ser aprovada el dia de Sant Josep (19 de març 1812). Ràpidament les Corts es declaren sobiranes, és a dir el poder de l'estat residia en ells (les Corts).

Les Corts van establir a la nova Constitució: Sufragi Universal Divisió de poders Sobirania nacional: Les Corts tenien el poder d'elaborar les lleis tot i que el rei també hi podia intervenir i sancionar-les o suspendre-les. Liberalisme econòmic: que suposava llibertat de comerç, circulació, indústria i l'abolició de les senyories jurisdiccionals. Reforma agrària: Expropiació dels béns dels convents suprimits pel govern francès i limitació dels mayorazgos. Supressió de la Inquisició En definitiva, la Constitució de Cadis va suposar el naixement de la nació liberal, tot i que els partidaris de l'antic règim la van qüestionar i abolir diverses vegades al llarg del segle XIX. 1.5.

El retorn a l'Absolutisme (1814 - 1820) El retorn a Espanya de Ferran VII va suposar la tornada de l'absolutisme, que amb el suport de nobles i clergat (en total 68 diputats absolutistes) prepararen el manifest dels perses. La Constitució queda anulada i els liberals van haver de fugir a l'exili, degut a una forta repressió. Es restaura la inquisició i es restableix el règim senyorial al camp. Així doncs, es posava fi a la primera experiència política liberal d'Espanya. El descontent del poble era notori i al llarg d'aquests anys els governs de Ferran VII fracassen.

Es produeixen una sèrie pronunciaments militars liberals (també coneguts com a bullangues) com el de Espoz i Mina, Porlier, Lacy… tot i que tots resultaren en va, perquè van ser sofocats per l'exèrcit absolutista. De fet la reacció absolutista espanyola va beneficar-se del context de la Restauració antiverolucionària a Europa. 1.6. El Trienni liberal (1820 -1823) Finalment el coronel Rafael del Riego, du a terme un pronunciament que triomfa i obliga al rei a tornar a acceptar la Constitució. S'estableixen noves lleis, com la reducció del delme, la reforma fiscal i de l'exèrcit… Volien acabar amb el feudalisme al camp i liberalitzar la indústria i el comerç.

Tanmateix el monarca només havia acceptat perquè es va veure incapaç de capgirar la situació en un primer moment i va cercar aliats a l'estranger per retornar a l'absolutisme. Els mateixos liberals es van dividir en dues faccions els exaltats (partidaris de desenvolupar encara més les llibertats individuals i els doceañistas (de caire més moderat) Finalment, Ferran VII amb l'ajuda de l'exèrcit de la Santa Aliança i aprofitant les divisions dels liberals, recupera el poder absolut després que els 100.000 fills de Sant Lluís comandats pel Duc d'Angulema entressin a la península per restaurar el monarca. 1.6.

LA dècada Ominosa (1823-1833) El nou període absolutista viu un moment econòmic de crisi, agreujat per les primeres independències de les colònies americanes. La situació entre els partidaris absolutistes també era dolenta, s'acusava al rei de no haver perseguit i depurat els polítics liberals i els sectors tradicionalistes i conservadors de la noblesa i l'església s'agrupen en torn a Carles Maria Isidre, qui teòricament havia de ser el futur rei, atès que Ferran VII no tenia descendència. L'any 1830 però, neix la filla del rei, Isabel.

Fins aquell moment, la llei sàlica impedia que les dones poguessin regnar però Ferran VII promulga la pragmàtica sanció, que anul.lava l'anterior llei i per tant permetia a la futura reina Isabel accedir al tron. Els partidaris de Carles, no ho acceptaren i a la mort de Ferran VII, s'inicia la primera guerra carlina entre els partidaris de l'antic règim i els de visions liberals. En aquest context, la reina regent era Maria Cristina que va permetre la tornada de 10.000 liberals exiliats per sumar forces per al conflicte. 1.7.

La pèrdua de les colònies americanes (1808-1824) Les revolucions viscudes a finals del segle XVIII a França i els Estats Units, van suposar el contagi de l'anhel de llibertat a les colònies americanes en poder de l'Imperi espanyol. En el context de la revolució liberal que es vivia a la península amb l'aplicació de la primera constitució (1812), les elits criolles americanes, que se sentien maltractades, començaren a crear juntes revolucionàries per lluitar per la independència. A partir de 1816 es succeeixen les independències de Veneçuela, Colòmbia i l'Equador amb el paper destacat de Simón Bolívar i de José de San Martín a Xile i Perú (juntament amb Bolívar).

Paral.lelament el virregnat de Nova Espanya (Mèxic) també es va independitzar. Així doncs, l'imperi espanyol conservava només les colònies de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, perdent presència a l'Amèrica continental La pèrdua de les colònies suposà un cop dur per a l'economia espanyola i més concretament per a la indústria tèxtil catalana que va veure com es reduïen a la meitat les seves exportacions anuals. Malgrat tot, part del capital que estava invertit a amèrica torna a Catalunya en forma d'emprenedors i capital, que dinamitzen l'economia catalana. 1.8.

Les Regències i la Primera Guerra Carlina (1833 - 1840) El conflicte successori entre els partidaris d'Isabel (Isabelins) i els de Carles Maria Isidre (carlins), va suposar una guerra civil que s'allargà set anys. El moviment carlista era recolzat principalment per petits propietaris pagesos del País Basc, nord d'Aragó i de Catalunya. Defensaven el tradicionalisme sota els conceptes de Déu, Pàtria, Rei i Furs. També eren recolzats per bona part del clergat. La guerra va acabar decantant-se del costat dels liberals partidaris d'Isabel, en part per les desavinences internes que vivia l'exèrcit carlí.

Per la seva banda, els isabelins, també tenien les seves desavinences polítiques sobretot entre els moderats (partidaris que la figura del rei controlés les Corts i el sufragi fos restringit a una petita minoria) i els progressistes (partidaris que la sobirania nacional recaigués exclusivament en les Corts i el sufragi fos més ampli tot incloent petita burgesia, menestrals, obrers… En aquest període alternança de governs moderats i progressistes i demantellament de l'Antic Règim. Sobretot amb la Reforma Agrària Liberal (1937): Dissolució del règim senyorial (senyors passen a propietaris, s'eliminen les atribucions jurisdiccionals).

Desvinculació: Fi mayorazgo i dels patrimonis units obligatòriament. Els propietaris podien vendre les terres lliurement al mercat. Desamortització de Mendizabal: dissolució ordes religiosos (menys ensenyament i assistència hospitalària) (1836). En un primer moment es signà l'Estatut Reial que més endavant donaria pas a la Constitució de 1837, de caire més restrictiu que la del 1812, on la llei electoral només permet votar el 4,3 % de la població. 1.9.

La construcció de l'Estat liberal, la Regència d'Espartero (1840-1843) El general Espartero va ser nomenat regent de la reina Isabel II (després d'haver derrotat els carlins), tot i que els progressistes només van ser tres anys al govern i van estar enfrontats entre ells. A Espartero se li recriminà la seva duresa amb la premsa, la Mílicia Nacional i les societats de treballadors. Les revoltes que es visqueren principalment a Barcelona ( el republicanisme català liderat per Abdó Terrades en va ser molt crític), on es va bombardejar la ciutat, i una coalició de progressistes i moderats l'obliguen a deixar el govern i marxar a l'exili.

Aleshores s'avançà la majoria d'edat de la reina als 13 anys perquè pogués governar. La revolta més destacada és la Jamància l'any 1843, fet que provocarà la fi de la regència d'Espartero. 1.10. La construcció de l'Estat liberal, la dècada moderada (1844 - 1854) El nou govern que s'instal.la al poder és de caire moderat i al capdavant s'hi sitúa el general Narváez. Es fa una reforma de la constitució l'any 1845 més moderada i amb un retall de llibertats, on la base de la sobirania nacional recau tant en les Corts com en la Monarquia. El sufragi era molt restringit i es calcula que només l'1 % de la població espanyola votava, que va augmentar al 2,67% al 1865.

En aquest període també succeeix la guerra dels matiners (nom amb què va ser coneguda a Catalunya) o II guerra carlina que s'allarga del 1846 a 1849 i que es provocada per un seguit de males collites i una crisi de la indústria tèxtil (se suma, per tant, una revolta de sectors urbans). L'oposició al govern gairebé dictatorial dels moderats, va fer que els sectors més radicals de l'espai liberal fundessin el Partit Demòcrata (1849). 1.11.

El bienni progressista (1854-1856) El règim moderat arribà molt desgastat a l'any 1854 i es va produir la coneguda Vicalvarada, un aixecament de generals moderats però oposats al govern, a la qual s'hi van sumar progressistes en diferents aixecaments arreu del país. La insurrecció va ser liderada pel general moderat Leopoldo O'Donnell. El general Espartero va formar un nou govern progressista que durà dos anys i es va preparar una nova constitució que no s'arribà a oficialitzar. Les mesures que si van prosperar foren la Desamortització de Madoz (1855). i la Llei General de Ferrocarrils (1855).

El govern progressista va acabar amb la suspensió de les Corts i la dimissió d'Espartero després que O'Donnell (cap de la Unión Liberal) portés a terme una nova insurrecció. La fi d'aquest govern va ser propiciada per un fort clima de conflictivitat social, amb aixecaments de pagesos i vages obreres, provocats per una crisi econòmica (inflació i males collites) combinada amb una epidèmia de febre groga. 1.12. El període moderat (1856-1868) El nou govern d'O'Donnell restaura l'antiga constitució de 1845.

El poder s'alterna entre O'Donnell i Narváez en una política moderada on es viu una crisi econòmica que a Catalunya provoca protestes de les societats obreres que van ser perseguides i s'agrupen en el republicanisme federal. Per altra banda tot i que la burgesia catalana va recolzar O'Donnell, la política centralitzadora de l'estat que en ocasions vulnera el dret civil català va portar a un gran desengany. Són uns anys on la figura de la reina Isabel II queda molt deteriorada i la manca d'una ideologia política amb fonament i força acabaran portant a l'esfondrament del govern moderat.

El 1866 es van revoltar els sargents de la caserna de San Gil (amb el suport del polític republicà federal Francesc Pi i Margall. El moviment fracassà i es produí una ferotge repressió. L'oposició demòcrata i progressista que es trobava a l'exili, es va reunir a la ciutat belga d'Ostende (1866), on van pactar per posar fi al regnat d'Isabel II, establir un govern provisional, i convocar una assemblea constituent, elegida per sufragi universal directe. Els unionistes que es van desvincular del règim moderat, també s'hi van sumar.

A la mort d'O'Donnell (1867), el general Serrano es fa càrrec del govern perquè Narváez havia mort el 1868 i finalment els progressistes i demòcrates enderroquen el govern i la reina Isabel l'any 1868. 1.13. El sexenni democràtic (1868 - 1874) La política moderantista no havia estat capaç de redreçar un país endarrerit, amb una alta taxa d'analfabetisme, una indústria endarrerida, mal repartiment de les terres agràries i una escassa participació ciutadana de la vida política. En aquest context, es produeix l'aixecament de les Juntes Revolucionàries formades per demòcrates i progressistes.

La revolució comença a Cadis amb el pronunciament de l'almirall Topete, recolzat pels generals Prim i Serrano, que exigia una reforma constitucional. El suport de Barcelona i la zona mediterrània van fer triomfar la revolució. És aquesta una revolució amb molt protagonisme de les classes populars, sobretot urbanes, dirigides per demòcrates i republicans. Algunes de les demandes eren: llibertat, sobirania, separació de l'església i l'estat, supressió de les quintes, sufragi universal i proclamació de la república.

Isabel II, s'exilia a França i s'estableix un govern provisional presidit pel general Serrano (cap de la Unión Liberal) el que feia que el govern quedés liderat pels progressistes de caire més moderat (els demòcrates en queden fora). tot i que el veritable home fort del govern era el General Prim. Després del triomf de la revolució es convoquen eleccions on els progressistes, la Unión Liberal i els demòcrates (coalició progressista-liberal) van aconseguir 236 escons, els republicans (liderats per Francesc Pi i Margall) 85 i els carlins 20. Es promulga aleshores una nova constitució (1869).

En aquesta s'hi s'estableix la sobirania nacional (en mans de les Corts), el sufragi universal masculí (majors de 25 anys), la llibertat de premsa, d'ensenyament i de culte.Aquesta, fou una constitució amb un règim de llibertats molt més ampli en comparació d'altres constitucions europees de la mateixa època. Serrano és nomenat regent i el general Prim presideix el govern i s'encarrega de cercar un nou rei per al país (amb l'oposició de republicans i carlins). En aquest context, l'any 1868 s'iniciava una revolta a Cuba (grito de Yara) que va ser l'inici d'una llarga guerra que no va ser sufocada del tot i rebrotaria durant el règim de la restauració (dècada dels anys 90): 1.14.

La monarquia constitucional: El regnat d'Amadeu I de Savoia (1870-1873) Amb la reina Isabel exiliada, quedava un buit de poder en la figura del monarca i d'entre les diferents candidatures contemplades, va tenir èxit la del príncep italià Amadeu de Savoia, considerat un símbol de la llibertat política. Però l'arribada del nou rei va coincidir amb l'assassinat de Prim, el seu gran valedor i aviat es trobà sense recolzament a les Corts. Paral·lelament el moviment carlí va reviure amb força i s'inicia un tercer conflicte liderat per Carles VII. El primer govern el va presidir Serrano, però en dos anys es van arribar a succeir fins a sis governs i es van celebrar tres eleccions.

La monarquia, a més, va ser atacada tant per l'esquerra (federalisme i republicanisme) com per la dreta (carlisme, església i moderats, amb el seu nou líder Canovas del Castillo, que era partidari de la tornada dels borbons). Aquest context d'inestabilitat política i els escassos suports que va trobar el rei, el van forçar a abdicar l'any 1873. El Congrés i el Senat es van constituir en Assemblea Nacional i van assumir la sobirania nacional per reconduir la greu situació política del moment. 1.15. La Primera República (1873-1874) El Congrés i el Senat van proclamar la República amb 258 vots a favor i 32 en contra (11 de febrer de 1873).

tot i aquest ampli suport, la República no gaudia amb el suport de bona part de la cambra, que va votar republicà com a una estratègia per tal de guanyar temps i organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol. El primer president en va ser Estanislau Figueras. Aviat les diferències entre els mateixos republicans van ser visibles, els federalistes per un costat, defensaven la descentralització de l'Estat que havia d'estar format per la unió de les diferents comunitats històriques de la península (dirigits per Pi i Margall des del Partit Republicà Democràtic Federal) i els unionistes per l'altre, eren partidaris d'un Estat unitari i centralitzat.

A Catalunya els republicans intransigents van intentar proclamar l'Estat Català. El juny de 1873, les corts van proclamar la República Federal i es va establir a Pi i Margall com a nou president. La nova constitució de caire federal definia que l'estat era format per quinze estats federals (entre ells Cuba i Puerto Rico): Però aquesta estructura no es va arribar aprovar perquè al juliol va esclatar una violenta insurrecció de caire social coneguda com el moviment cantonalista. La revolta va ser molt violenta i l'exèrcit va haver d'actuar tot i que no va poder controlar l'aixecament a Cartagena.

Aquest moviment era dirigit pels republicans federalistes intransigents, el president Pi i Margall va ser incapaç de frenar les insurreccions i la formació de juntes revolucionàries als diferents cantons que sorgiren arreu de l'estat. En aquest context, les diferències entre republicans encara s'agreujaren més i el federalisme va quedar desacreditat, fet que va motivar la dimissió de Pi i Margall. Nicolás Salmerón va formar govern i va restablir l'ordre mitjançant la força, tot i això Salmerón dimitiria poc després per oposar-se al restabliment de la pena de mort.

El succeí un nou govern unionista d'Emilio Castelar, que va suspendre les corts durant tres mesos per tal de seguir amb la lluita contra els carlins i el cantó de Cartagena. El final de la primera república va arribar el 2 de gener de 1874, quan la burguesía va buscar en la figura del general Pavía la manera de dur a terme un cop d'estat per tal que els federals intransigents no es fessin amb el poder. En aquest context, Castelar no va voler continuar en el poder amb el suport d'un pronunciament militar i va dimitir. La república deixava d'existir tot i que el general Serrano, va continuar-la presidint fins a la Restauració de la monarquia borbònica. 2. Bibliografia Carr, R.

(2009) España 1808 - 2008. Ariel. Barcelona. Casassas, J. (2025) (Breu) Història contemporània de Catalunya. Base. Barcelona. Floristán, A. (coord.) (2017) Historia de España en la Edad Moderna. Ariel. Barcelona. Fontana, J. (vol. 6) (2018) Historia de España. La época del liberalismo. Crítica. Barcelona. Reclus, E. (2024) Hacia la primera República. Impresiones de un viaje por España en tiempos de revolución. Del 26 de octubre de 1868 al 10 de marzo de 1869. Pepitas. Logroño. Vilar, P (2023). Historia de España. Austral. Barcelona.