La Restauració, la Segona República, el Franquisme i la Transició

I 66 flashcards i 44 preguntes més al document.

Text del document

TEMA1 6. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902) 1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC L'1 de desembre de 1874, Alfons Xll va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manifest de Sandhust: es posava a disposició dels espanyols; volia arreglar la situació sent rei. El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos, va accelerar la proclamació d'Alfons Xll com a nou rei. 1.1. Un nou règim polític La restauració de la monarquia va ser promoguda per: polítics conservadors, homes de negocis i militars d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l'Estat: – La defensa de l'ordre social i de la propietat.

(rics rics, pobres pobres) – La confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat (sense revolucions ni canvis). El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, que tenia com a objectiu superar els problemes de la monarquia d'Isabel ll: – El caràcter excloent dels partits que arribaven al poder – L'intervencionisme de l'exèrcit – Els abundants enfrontaments polítics. – No es tractava d'un sistema democràtic, ja que no reconeixia el sufragi universal masculí.

Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en una Constitució moderada com a marc jurídic del sistema i en la creació d'un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s'alternessin pacíficament en el poder (torn dinàstic). * Volia canviar el règim d'Isabel ll. El poder de les camarilles no era bo. Entre els dos principals partits, moderats i progressistes hi havia massa enemistat. Cànovas volia que els 2 partits poguessin governar de manera estable sense canvis de constitució quan un pugés al poder, per tant, s'havia de fer una constitució la qual els dos partits hi estiguessin d'acord. 1.2.

La Constitució del 1876 La Constitució del 1876 va ser una de les més llargues i triomfadores. Tenia un caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que arribava un nou partit al poder, com havia passat abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren: Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu; (el govern podia moderar la llibertat depenen de la situació).

Els governs conservadors, ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu. Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la corona. El rei tenia poder i podia vetar lleis. El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l'exèrcit, escollia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, i un Congrés dels Diputats. El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern.

Els conservadors van establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3% de la població. El sufragi universal masculí es va aprovar amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda. El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat, que assignava a l'Església un paper destacat a l'educació. El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos es van suprimir (lleis pròpies) 1.3. La fi dels conflictes bèl·lics L'estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana.

Al llarg del 1875, l'ofensiva de l'exèrcit liberal va aconseguir derrotar els carlins a Catalunya, País Valencià i Aragó. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. Però el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que donava un cert grau d'autonomia fiscal a les províncies basques, en virtut de la qual aquestes províncies pagarien anualment a l'administració estatal una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials. El final de la guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys). 2. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC 2.1.

Un sistema bipartidista Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s'alternessin en el govern sense haver de recórrer al suport de l'exèrcit. Els dos partits dominants, (partits dinàstics o partits del torn) van ser: Partido liberal-Conservador o Partit Conservador. Creat i liderat per Cánovas del Castillo i substituïa l'antic Partit Moderat. Partido Liberal-Fusionista o Partit Liberal. Fundat per Sagasta i tenia un programa més progressista, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas. En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats.

Tots dos partits coincidien ideològicament en: – La defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada – Consolidació d'un Estat unitari i centralista Conservador Liberal Líder Cánovas Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i republicans moderats Ideologia - Sufragi censatari - Immobilisme social - Desconfiança de l'ampliació de llibertats - Sufragi universal - Reformisme social - Ampliació de lleis i llibertats - Societat laica i restricció de - Estat confessional i suport a l'Església privilegis de l'Església Bases socials Aristocràcia, alta burgesia, i jerarquia eclesiàstica Mitjana burgesia i classes mitjanes 2.2.

El funcionament del torn dinàstic L'alternança regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per una peculiar manera de formació de govern. Quan un govern experimentava el desgast de la seva gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un canvi, se suggeria al rei el nomenament d'un nou govern. El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició. 2.3. El desenvolupament del torn de partits Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals. 2.4.

Els partits dinàstics a Catalunya Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progressistes i van arribar a incloure alguns demòcrates. Líders: Víctor Balaguer / Francesc Rius i Taulet. Van disposar del diari La Vanguardia com a portaveu. 3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA 3.1. El republicanisme Quatre punts bàsics: 1. República com a forma d'Estat 2. Reformes per afavorir els grups socials més necessitats 3. Fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació Església-Estat) La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilista, dirigit per Castelar. També hi havia el Partido Republicano Progresista, liderat per Zorrilla.

D'una escissió de l'anterior, va néixer el Partido Republicano Centralista, el líder del qual era Salmerón. El grup republicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall. El conjunt del republicanisme es va caracteritzar pel seu retraïment electoral i pels intents insurreccionals, com el del general Villacampa a Madrid. A les eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals a les grans ciutats i per primer cop hi va haver a les Corts una minoria republicana important, però les divisions internes i el frau electoral van fer que el nombre al Congrés fos reduït. 3.2.

El carlisme El carlisme va trigar a reorganitzar-se i només va tenir una certa força a les províncies forals, (País Basc). L'aparició del nacionalisme basc i del català va reduir les bases socials del carlisme. A l'altre extrem, el carlisme va patir l'escissió del sector integrista o tradicionalista liderat per Ramón Nocedal. La jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe Josep Morgades, va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme. 3.3, El socialisme L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política.

Es fa fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). El creixement del socialisme espanyol va ser molt lent. El socialisme predominava a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya. La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres llocs d'Espanya tenia el socialisme. 4. ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ?

El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral* i l'abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn. *Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors.

Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat. Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, a un conjunt de trampes que manipulaven els resultats electorals i que es coneix com a tupinada. D'aquesta manera, es manipulaven el cens i les actes laborals, es compraven vots, s'incloïen vots falsos a les urnes i s'amenaçava l'electorat 5. LA CRISI D'ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES) 5.1.

L'imperi colonial espanyol Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i altres illes petites al Pacíflic. Cuba era la principal possessió, amb interessos i negocis importants espanyols i amb un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica es basava en plantació de: sucre, cafè i tabac.* *Els espanyols volien anar a Cuba per fer-se rics. Hi havia molts esclaus. De sucre, cafè i tabac n'havien d'importar a Espanya però havien de comprar obligatòriament productes espanyols tenint USA al costat. La política aranzelària que imposaven els governs espanyols convertia les illes en uns mercats captius.

Estaven obligats a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els texits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a Europa o USA. Els Espanyols posaven traves, restriccions, prohibicions, etc. per a què això no poguès passar, com a conseqüència, la satisfacció cubana a espanya va disminuir. El cas de les Filipines va ser diferent: – població espanyola era escassa – interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb àsia. – l'illa estava controlada per militars i hi havia presència d'ordres religiosos.

A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representats a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes 5.2. El problema cubà Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures per: – facilitar l'autonomia cubana – l'abolició de l'esclavitud – presència de diputats cubans al Parlament espanyol El sector més intransigent, oposat a les reformes va formar el Partido Unión Constitucional. Els grups més progressistes van fundar el Partido Liberal de Cuba. La majoria dels polítics espanyols no estaven d'acord en donar l'autonomia a Cuba.

Sagasta, durant els governs liberals, no va poder aconseguir l'abolició de l'esclavitud fins al 1888. Es va fer un Pla de Reformes Colonials que va ser rebutjat a les Corts. El malestar de la població cubana va augmentar a partir del 1891, quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes que no procedien d'Espanya: Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar USA, que comprava una bona part del sucre i tabac de Cuba però havia de pagar forts aranzels per aquests productes. 5.3. L'esclat de la guerra L'incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport estatunidenc van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà.

La insurrecció es va iniciar a Baire (Grito de Baire). Líder: José Martí, fundador del partido revolucionario cubano. Principals dirigents militars: Maceo i Máximo Gómez. Comença la independència cubana amb guerres. Els intents d'Espanya per posar fi al conflicte van combinar el diàleg, en el cas del general Martínez Campos (l'envien a Cuba i intenta solucionar el conflicte pacíficament però no se'n surt i posen a Weyler) i una forta repressió, en el cas de Weyler (va encendre els ànims cubans i USA va iniciar una campanya de premsa contra Espanya). Weyler, va obligar els camperols a concentrar-se en uns pobles determinats i va castigar els rebels presoners.

Espanya va enviar uns 200.000 soldats a l'illa, molts dels quals van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals i la manca de serveis sanitaris. Les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans. A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo (a favor de Weyler) l'estiu de 1897, va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació: – va substituir el general Weyler – va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària.

Amb tot, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència. Volien fer veure que tindran estatut però ja era massa tard, ja que estaven enfadats. Els Americans van enviar un vaixell al port per intentar defensar els interessos a la illa però un va explotar i ho van fer servir com a excusa per declarar la guerra a Espanya. 5.4. La insurrecció filipina El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l'administració espanyola i l'excessiu poder dels ordres religiosos. 6. LA GUERRA CONTRA ELS ESTATS UNITS I LA PÈRDUA DE LES ÚLTIMES COLÒNIES La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb USA.

Per la seva banda, l'opinió pública i la majoria dels polítics estatunidencs eren favorables a la intervenció militar a Cuba. La insurrecció cubana va ser l'oportunitat per mostrar el suport de USA als independentistes cubans. Mckinley, enviava armes als rebels per via marítima, va decidir a intervenir directament en el conflicte. USA va fer servir com a excusa per declarar la guerra l'explosió i enfonsament del seu vaixell de guerra que estava a l'Havana. Espanya no volia renunciar a l'illa i va provocar l'enfrontament entre els dos països. Com a extensió del conflicte, es va reprendre la insurrecció a Filipines.

El potencial militar dels Estats Units va destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest desastre va fer que el govern espanyol demanés la pau. Es va firmar el Tractat de París i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. També es van vendre les últimes colònies del Pacífic a Alemanya, ja que no les podien mantenir. DOC 6. LA GUERRA NAVAL La guerra entre USA i Espanya va ser molt ràpida i es va desenvolupar sobretot al mar. Es va iniciar a les Filipines amb la destrucció de la flota espanyola a Cavite.

USA va desembarcar a Cuba i després de la destrucció de la flota espanyola, comandada per l'almirall Cervera, va ocupar tota l'illa. Paral·lelament, tropes estatunidenques havien desembarcat a Puerto Rico i en poc temps havien aconseguit dominar l'illa. 7. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 1898 La derrota en la guerra amb USA va resultar humiliant per la societat espanyola i va comportar una commoció moral i col·lectiva. L'impacte es coneix com el "desastre del 98". Va despertar les consciències dels seus contemporanis mostrant el panorama d'un imperi derrotat i d'un país en crisi.

El desastre va originar un profund pessimisme, que es va fer veure en un grup de literats i pensadors: Generación del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Antonio Machado...). Van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit crític, i van argumentar que després de les pèrdues, s'havia de fer una regeneració moral, social i cultural del país. La guerra va comportar algunes pèrdues materials a la colònia, no va ser així a la metròpoli on van tenir fins i tot algun efecte beneficiós. Els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, com també d'uns mercats preferents.

D'altra banda, la tornada a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX. El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn. La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes a Catalunya i al País Basc, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics. La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista, que va denunciar els efectes del sistema de la Restauració. 8. CATALUNYA I LA GUERRA DE CUBA 8.1.

Les conseqüències del 98 A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències immediates. 1. En el terreny econòmic, les exportacions catalanes a les antigues colònies van experimentar una reducció considerable, i, a més, s'havia de fer front a l'elevat endeutament públic provocat per l'alt cost de la guerra. De tota manera, La repatriació de capitals realitzada pels "indians" va moderar els efectes econòmics del 98. 2. La repercussió política més immediata va ser l'enfrontament amb el primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela, arrel de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma de Villaverde). 3.

La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona va ser negar-se a pagar i van protagonitzar el Tancament de Caixes. La resposta repressiva va incrementar al irritació contra el govern i els partits dinàstics. 4. Davant d'aquesta situació, sectors importants de la burgesia van començar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van donar el seu suport a les noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol. 5.

Del tancament de caixes va sortir una entesa política entre les entitats econòmiques, culturals i ciutadanes de Barcelona que s'havien mobilitzat contra el govern i els grups polítics catalanistes per crear una candidatura política per fer caure als partits dinàstics a les eleccions de 1901. A Barcelona, i a tot Catalunya, la crisi de 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política. TEMA 8: LES RESISTÈNCIES A LA DEMOCRATITZACIÓ POLÍTICA I SOCIAL (1902 - 1931). LA FALLIDA DE LA RESTAURACIÓ. 1. El reformisme conservador i la Setmana Tràgica. El relleu generacional en el lideratge polític. L'any 1902, Alfons XIII, va ser proclamat rei.

El nou rei va practicar una intromissió creixent en el joc polític, va mostrar un tarannà intervencionista en els assumptes de govern i una aproximació al militarisme. Desprestigi i afebliment de la monarquia. El resultat d'aquesta intromissió van ser governs inestables i divisió dins els partits. Entre 1898 y 1923 trobem 44 governs Coincideix amb una renovació dels líders dels partits dinàstics. Cánovas assassinat el 1897, es substituït per Antonio Maura (Conservador) i Sagasta el 1903, es substituït per José Canalejas (Liberal). Van intentar impulsar projectes de reforma des de dins del sistema.

La manca d'un lideratge reconegut i les pugnes i divisions van representar una creixent inestabilitat política i freqüents canvis de govern. van criticar el frau electoral però cap dels dos volia acceptar el risc de fer unes eleccions democràtiques. Es va enfortir una oposició política per part dels partits marginats del sistema ( socialistes, republicans, catalanistes), pretenien regenerar la política i desbancar als partits dinàstics. La radicalització de part del moviment obrer i la forta repressió per part de l'Estat i la patronal van portar una espiral de violència.

La incapacitat del sistema per democratitzar el sistema i l'augment de les demandes obreres van portar a una crisi definitiva del sistema el 1923 amb un cop d'estat militar. La revolució "des de dalt" de Maura. Després del fracàs del projecte Regeneracionista de Silvela es va retirar i va deixar pas a Maura l'any 1903, va substituir a Cánovas en el lideratge del partit. En el seu govern de 1907 a 1909 (el govern llarg) a aplicar el lema "la revolución desde arriba" on volia regenerar el sistema polític, posant fi al caciquisme, reformant l'administració, proposant reformes socials. Marginant a les antigues oligarquies i evitant la revolució des de baix per part de les classes populars.

- Llei d'administració local, donava més autonomia als ajuntaments, i Llei electoral, feia el vot obligatori i suposava un control més gran del cens. No van servir per acabar amb el caciquisme. - En l'àmbit econòmic i social va adoptar mesures proteccionistes per impulsar la indústria espanyola . Creació de l'Institut Nacional de previsió. També va incentivar l'agricultura. - Política exterior: intervenció d'Espanya en Marroc. Maura va governar de forma autoritària i va ser incapaç d'arribar a acords amb el partit liberal i sobre tot, la repressió de la Setmana Tràgica del 1909 van significar la fi del seu govern. La guerra del Marroc.

En 1906 es va iniciar la penetració espanyola al nord d' África. Amb la Conferència d' Algeciras (1906) i el Tractat Hispanofrancés (1912) es va establir un protectorat francoespanyol al Marroc. Espanya va obtenir la zona del Rif (nord d'África), Ifni i Río de Oro (costa atlàntica). L'exèrcit espanyol va trobar-se amb una forta resistència de les tribus berbers que vivien al Marroc i que s'organitzaven en cabiles. Aquests atacs constants dels berbers va obligar el govern espanyol a enviar més tropes militars al Marroc.

En 1909, davant la imminent derrota militar en Barranc del Llop, que posava en perill la ciutat de Melilla, el govern va decidir reclutar a reservistes (el 75% dels quals, eren de Cataluña). Molts d'ells estaven casats amb fill i van negar-se a anar al Marroc. La Setmana Tràgica de Barcelona 1909. El 18 de juliol el sindicat Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga el 26 de juliol per rebutjar l'enviament de reservistes. Aquell dia les masses obreres esclaten i s'estén la revolta. Per tota Barcelona es fan barricades, es tallen les comunicacions de la ciutat i ràpidament es descontrola, quedant fora del control del comitè de vaga.

La Setmana Tràgica fou una revolta essencialment antimilitarista i anticlerical. Es cremar més de 80 esglésies i edificis religiosos, la majoria col·legis. La revolta va acabar amb una dura repressió militar: - 2.500 persones detingudes. - 2.000 exiliades a França. - 85 morts - 216 consells de guerra. - 17 penes de mort: es van executar 5, entre ells, el pedagog Francesc Ferran i Guàrdia. Las conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica: 1. Caiguda del govern de Maura: campanya ¡Maura no! Alfonso XIII va disoldre les Cortes i li va donar el govern a Canalejas. 2. Pèrdua de influència de Lerroux i el seu partit sobre la classe obrera. 3.

Desaparició de Solidaritat Catalana, pel suport de la Lliga a la repressió governamental. 4. Crisis dels partits dinàstics: fragmentació i falta de líders. En el partit liberal van destacar José Canalejas (assassinat el 1912), el compte de Romanones i Santiago Alba, y en el partido conservador, Eduardo Dato (assassinat el 1921). 5. Creixement enorme de la CNT. 2. L'ENFORTIMENT DE L'OPOSICIÓ. Republicans i socialistes El nou republicanisme del segle XX era un moviment ampli, reformista, que tenia el recolzament de les classes mitjanes i àmplies capes populars. En 1903 neix el partit Unión Republicana, fusió de la coalició de partits republicans sota la figura de Nicolás Salmerón.

Defensaven la Constitució de 1869, la República y la creació d' unes Cortes Constituents. Dintre d'aquests partit hem de destacar la figura d' Alejandro Lerroux, líder del partit a Barcelona. Lerrouxisme. Alejandro Lerroux era un periodista que vivia a Barcelona. En 1897 havia criticat els processos de Montjuïc contra l'anarquisme, guanyant així el recolzament de la classe treballadora. A inicis del segle XX era un polític de prestigi i molt popular entre la classe treballadora y el republicanisme d'esquerres a Catalunya. Es el primer polític de masses. El seu discurs era molt radical, demagògic i anticlerical, suposadament revolucionari.

Basava la seva ideologia en la crítica a los tres pilars de la Restauració: la religió, la propietat i les forces de l' ordre. També era molt anticatalanista, ja que el seu objectiu a Barcelona era desbancar la Lliga Regionalista com partit hegemònic a Catalunya. En 1907 va crear una coalició, Solidaritat Catalana, amb partits republicans i catalanistes. Després de la integració de Unión Republicana en aquesta coalició, Lerroux se'n va separar i va fundar el seu propi partit, el Partido Republicano Radical. En 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre molts dels seus votants a Catalunya i es va traslladar a Madrid.

Partido Reformista, nou partit republicà que apareix l'any 1912 fundat per Melquiades Álvarez, que vol democratitzar la vida política. El socialisme A inicis del segle XX, el PSOE va tenir un ràpid creixement gracies a les seves aliances electorals amb els partits republicans. En 1910 el socialisme entra al Parlament amb Pablo Iglesias com a diputat. Líders destacades. Pablo Iglesias, Julían Besteiro, Indalecio Prieto, Francisco Largo Caballero (el qual també era el secretari general de la UGT). En 1921 el PSOE va negar la seva integració a la Internacional Comunista i es va produir una escissió, de la qual es va fundar el Partit Comunista d'Espanya., liderat por José Díaz i Dolores Ibárruri.

L'auge del catalanisme conservador. El partit catalanista hegemònic era la Lliga Regionalista, que defensava l'autonomia de Catalunya i la modernització i descentralització de la política espanyola. El seu principal líder era Enric Prat de la Riba, mentre que Francesc Cambó era el portaveu del partit a Madrid. En 1903 va tenir una derrota electoral important, que va fer créixer les disputes internes entre els que defenien negociar amb el govern de Madrid i els que estaven en contra d'arribar a acords amb els partits dinàstics. En 1904 Alfonso XIII va visitar Barcelona. Un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, va desobeir els acords del partit de boicotejar l'acte.

La direcció del partit va aprovar aquesta actitud, fet que va provocar l'escissió del sector més crític. Així, en 1906, Jaume Carner i Lluís Domènech i Montaner van fundar el Centre Nacionalista Republicà, partit nacionalista, demòcrata i republicà. La Solidaritat Catalana 1906-1909: Creació de Solidaritat Catalana. 1905: victòria electoral de la Lliga Regionalista en las eleccions, que no és ben rebuda Madrid. En aquest context, el diari satíric el Cu-cut! Va publicar un acudit on es reien dels militars espanyoles. Després de veure aquest acudit un grup de militares va assaltar la seu de la revista i la Veu de Catalunya.

Els militars, no només no van ser castigats, sinó que en 1906 el govern va aprovar una llei, la Llei de jurisdiccions. Amb aquesta llei quedava sota jurisdicció militar totes las ofensives contra el exèrcit o contra la unitat de la pàtria. El rebuig a aquesta llei va provocar l' aliança de carlistes, republicans federals i la Lliga Regionalista en la defensa de las reivindicacions catalanistes. Així es va formar una coalició electoral en 1906, Solidaritat Catalana. Al 1907, els partits de Solidaritat Catalana van crear un programa conjunt, el Programa del Tívoli, on van acordar: la derogació de la llei de jurisdiccions i la defensa de l' autogovern a Catalunya.

Aquesta coalició va ser un èxit electoral, però els fets de la Setmana Tràgica van acabar amb la coalició, ja que la Lliga va defensar la repressió militar i los republicans no. El catalanisme d'esquerres. En 1910, les forces republicanes d'esquerres van fundar la Unión Federal Nacionalista Republicana (UFNR), que en 1914 va fer una aliança amb Lerroux coneguda amb el Pacte de St Gervasi, que electoralment va fracassar. En 1916 aquests partit desapareix i provoca la ruptura de l'esquerra catalanista. Les forces d'esquerres van voler catalanitzar el republicanisme per tal de posar fi a l' hegemonia de la Lliga Regionalista.

En 1917 Francesc Layret i Lluís Companys van fundar el Partit Republicà Català, i en 1922 Francesc Macià funda el primer partit catalanista independentista, Estat Català. 3. EL REFORMISME LIBERAL I L'IMPACTE DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL. El reformisme liberal de Canalejas. Canalejas representava la tendència més reformista del partit, la seva acció es va desenvolupar entre els anys 1910 i 1912. El govern liberal de Canalejas. El seu programa polític es va basar en un intent d'apropar-se als sectors populars amb reformes i limitant el poder de l'Església. Llei del cadenat: és un intent de separar l'Església i l'Estat amb una prohibició temporal d'establir nous ordres religiosos a Espanya.

Política social: - Substitució de l'impost de consum por un impost progressiu sobre la renta. - Llei de reclutament (1912): Servei militar a majors de 21 anys. Duració de tres anys i s'eliminava la redempció en metàl·lic. - Llei de millora de les condicions laborals, com la prohibició del treball nocturn de la dona. - Repressió militar a qualsevol conflicte obrer, es va mostrar inflexible davant les vagues. Política territorial: Projecte de la Llei de mancomunitats, que s' aprova en 1914 con el govern de Dato. L'afebliment dels partits dinàstics. 1912: José Canalejas es assassinat por anarquistes. Fi de l'etapa regeneracionista.

Aquí es va agreujar la crisi dels partits de torn, divisions internes per la falta d'entesa i per la manca d'un líder fort que centralitzés totes les tendències. Destacaríem a Eduardo Dato però va morir l'any 1921 en un atemptat. En el Partit Liberal van liderar Romanones i Santiago Alba. L'impacte de la Gran Guerra El govern d'Eduardo Dato va decretar de manera oficial la neutralitat d'Espanya en la Primera Guerra Mundial. Això va permetre una expansió econòmica important, Espanya es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris. L'increment de la demanda va estimular un creixement de producció però també va comportar una alça dels preus al mercat espanyol.

Durant aquest any les patates van augmentar un 90% i el blat un 72%. La siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes van aconseguir grans beneficis. Aquests beneficis no es van utilitzar en la millora dels sistemes productius. Les classes populars van experimentar un empitjorament del seu nivell de vida, ja que la inflació no va anar acompanyada d'un augment de salaris. El cost de la vida va créixer entre un 15% i un 20%, fet que va provocar una onada de vagues. L'any 1914 va haver-hi 212 i el 1918 463. 4. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA El procés de formació.

Va ser un camí llarg i difícil, el seu precedent el trobaríem a la feina realitzada als ajuntaments i a les diputacions provincials a partir de que la Lliga Regionalista va tenir èxits electorals i responsabilitats en aquests òrgans. Els polítics catalanistes van veure que Catalunya necessitava un programa de millores en infraestructures, en el sistema educatiu i a les llengües. Això és el que va voler impulsar Enric Prat de la Riba quan va ser elegit president de la Diputació de Barcelona. Va ser l'impulsor de la cultura amb la creació del Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya.

L'any 1911 la Diputació de Barcelona amb el suport de les altres diputacions va promoure la iniciativa de mancomunar (unir) les quatre diputacions catalanes. Canalejas va aprovar el projecte però el van assassinar. Finalment l'any 1913 el nou govern de Dato va aprovar la llei que autoritzava a les diputacions provincials a mancomunar-se per a finalitats exclusivament administratives. La constitució de la Mancomunitat. 6 de abril de 1914: constitució de la Mancomunitat con Enric Prat de la Riba como president. A la seva mort , el 1917, Josep Puig i Cadafalch el substitueix fins 1923.

Després del cop de Primo de Rivera en 1923, es va nombrar a l' anticatalanista Alfons Sala com president, que va acabar amb aquesta institució el 1925. La Lliga Regionalista va tenir sempre una gran influència i una presència majoritària. L'obra de la Mancomunitat. La Mancomunitat era un ens administratiu que fins 1918 no va tenir pressupost propi. L' obra de la Mancomunitat es va dirigir en dues direccions: desenvolupament econòmic del país a través de la inversió en la creació d' una infraestructura de serveis públics y administratius, i el foment de la llengua i cultura catalanes. Desenvolupament econòmic: 1. Pla de millora de la xarxa viaria de carreteres i camins provincials. 2.

Xarxa telefònica: extensió de 5.871 km de línies. 3. Pla d' acció agrària: modernització de las formes de producció, augment de la productivitat. Per això es van crear escoles de tècnics agraris mitjans i superiores, foment del cooperativisme agrari, camps d'experimentació de cultius, etc. Foment de la Llengua i cultura catalanes: 1. Creació del Instituto d' Estudis Catalans: Pompeu Fabra havia iniciat uns anys enrere la normalització lingüística. 2.

Renovació pedagògica: introducció de mètodes de Maria Montessori, creació de l' Escola Industrial i l' Escola de Administració Local, amb l' objectiu de potenciar la diversificació professional i la formació de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la industria i el comercio. 3. Creació de Biblioteques Populars (1918) 5.L' AUGE DE L'OBRERISME I LA CRISI DEL 1917. La consolidació del sindicalisme de masses. L'obrerisme organitzat va conèixer un augment significatiu de militants, va haver-hi dues tendències: socialista i anarquista. El sindicalisme socialista representat per la UGT va passar de 33.000 membres el 1902 a 240.000 el 1921.

El anarcosindicalisme també va ser molt important a Catalunya, l'any 1907 es crea el sindicat Solidaritat Obrera, composat per anarquistes, socialistes i republicans. Aquests sindicat tenia que ser una alternativa al lerrouxisme, però fracassa per les divisions internes. En 1910 es funda la CNT (Confederación Nacional de Trabajadores), sindicat anarcosindicalista, que va estar prohibit entre 1911 i 1914. Es va implantar amb força a Catalunya, València i Andalusia. En 1918, la CNT va celebrar el seu Primer Congres al barri de Sants, que reafirmava el seu caràcter anarcosindicalista i on s' acordava: - Acció directa entre la patronal i los treballadores, sense necessitat de intermediaris.

Mitjançant vagues i boicots. - Jornada laboral de 8 hores. - Sindicació femenina. - Unión dels treballadores en sindicats únics o de indústria (i no en gremis, como fins ara). Líders sindicals destacats de la CNT: Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Ángel Pestaña, Joan Peiró. La conflictivitat laboral i la nova legislació El gran nombre de conflictes obrers i de vagues va fer que aparegués una nova legislació laboral a Espanya promulgada per diferents governs per regular les condicions laborals. Exemples de lleis: - 1887: Llei d'associacions que autoritza els sindicats. - 1901: Llei d'accidents laborals. - 1909: Llei de vagues. - 1919: Jornada laboral de vuit hores.

La crisi de 1917 Al principi del 1917 a Espanya hi havia una situació de descontentament social que es va agreujar per la Primera Guerra Mundial. La crisi va esclatar el març del 1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar per l'encariment dels productes de primera necessitat. En aquesta situació, el govern Dato va suspendre les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa. El conflicte es va agreujar l'estiu del 1917 i el govern va haver de fer front a una crisi generalitzada: Social. Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general (conflicte obrer) Militar.

Els militars, que estaven en desacord amb el sistema d'ascensos dels oficials, que s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars africanistes (el govern donava avantatges als militars que estaven a l'Àfrica), es van organitzar en unes juntes de defensa (conflicte militar). Política. Els partits opositors es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris catalans convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona el 5 de juliol, i que es va estendre a tots els parlamentaris espanyols el dia 19. Els reunits exigien la formació d'un govern provisional, la elaboració d'una nova Constitució i la descentralització de l'Estat (conflicte polític).

La reacció del govern va ser molt repressiva: la vaga obrera va ser reprimida durament per l'exèrcit i es va empresonar i sotmetre a consell de guerra els membres del comitè de vaga. Les juntes de defensa militars es van dissoldre i el govern va prohibir la reunió de diputats i senadors del 19 de juliol. Amb el perill d'una revolta generalitzada, l'exèrcit va donar suport a la monarquia, i la burgesia també va retrocedir per la por de la revolució social. El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més.

El rei va voler donar més estabilitat al sistema i va formar un govern de concentració, integrat per conservadors, liberals, reformistes i catalanistes de la Lliga al 1917 (García Prieto). 6.LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI A partir del 1918 es va agreujar la crisi del sistema de la Restauració.

Als problemes tradicionals (caràcter oligàrquic del govern frau electoral, divisió dels partits del torn) se n'hi van unir de nous: crisi econòmica i social, que va provocar la radicalització del moviment obrer i l'increment dels conflictes socials, i el desastrós desenvolupament de la Guerra del Marroc (fi de la 1ª Guerra Mundial, i com que Espanya no va participar, durant la guerra va incrementar l'economia perquè exportaven més. Va donar lloc a una inflació dels productes, però no vam pujar els salaris dels obrers perquè els empresaris es beneficiessin més).

Crisis econòmica i conflictivitat obrera El final de la Primera Guerra Mundial va comportar una reducció de les exportacions i l'economia va entrar en crisi. Hi va haver un forta inflació i una demanada escassa, milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes. La crisi es va deixar sentir especialment a Catalunya, que era la crisi més industrialitzada i la que s'havia beneficiat més de l'augment econòmic durant la guerra. Van haver-hi vagues importants (1919) arran del conflicte a La Canadenca i el pistolerisme com a conseqüència. També es van produir mobilitzacions al sud d'Espanya entre el 1918 i el 1921.

S'exigia el repartiment de terres per als pagesos, seguint l'exemple de la Revolució russa, per la qual cosa aquest període també es coneix com trienni bolxevic. Les revoltes, promogudes per grups anarquistes i socialistes incloïen: – ocupació de terres – presa de l'ajuntament – reacció de comitès pagesos El govern va reaccionar declarant l'estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres. Els anys del pistolerisme Vaga de la Canadenca La Canadenca (Canadiense) era una empresa que subministrava electricitat a Barcelona i a la seva àrea industrial.

El sindicat de la CNT (aigua, gas i electricitat) va iniciar una vaga general al febrer de 1919, després que la empresa acomiadés a uns treballadors d'aquesta empresa. La vaga es va estendre ràpidament por tota la industria del sector. Barcelona es va quedar sense llum i el transport es va paralitzar. De fet, va parar el 70% de la indústria per falta d'electricitat. La resposta del govern va ser reprimir als obrers des del primer moment. El 19 de febrer de 1919 es va arribar a un acord entre els obrers i la patronal: jornada laboral de 8 hores y alliberar als presos. El incompliment dels acords va provocar que els treballadores tornessin a la vaga.

A l' abril de 1919, el govern va publicar un decret sobre la jornada de 8 hores, i va fer d'España un dels primers països del món en reconèixer aquesta jornada per llei. Conseqüències de la vaga: 1. Creació de la Federació Patronal Catalana (Sindicat Lliure): sindicat d'empresaris que s' agruparen para defensar els seus propis interessos. 2. Mesures molt dures contra el sindicalisme obrer: lockout, llistes negres, acomiadaments massius. 3. Aparició del pistolerisme (1918-1923): grups paramilitars de pistolers a sou que tenien como objectiu acabar violentament les vagues obreres i assassinar al seus líders.

Entre els morts destaquem: Francesc Layret (1920), Eduardo Dato (1921), Salvador Seguí (1923). Parlem d' uns 800 atemptats i van morir 226 persones. 4. Ley de fugas: permetia disparar a detinguts que presumptament havien intentat escapar. El general Martínez Anido. Barcelona va estar 4 mesos en estat de guerra. Concentració i descomposició política La fragmentació dels partits dinàstics impedia l'existència de majories parlamentàries estables. Les forces de l'oposició incrementaven la seva influència però estaven dividides i no eren capaces d'oferir una alternativa al règim de la Restauració. La formació dels governs de concentració, entre dinàstics, reformistes i la Lliga no va tenir èxit.

El més important pels governs de concentració va ser el Govern Nacional, presidit per Maura al 1918, que incloïa tots els caps parlamentaris dels partits monàrquics, entre ells el catalanista Cambó. Aquest intent només va durar set mesos a causa de les divergències entre els ministres. Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, però cap no va durar més de 8 mesos. Aquests governs inestables sovint no tenien prou majoria per aprovar els pressupostos i havien de recórrer a mesures d'excepció com suspendre les garanties constitucionals i dissoldre les Corts.

A Catalunya, la Lliga, els republicans nacionalistes i la Mancomunitat van començar a finals del 1918 una campanya en favor de l'autonomia i al principi del 1919 es va presentar a Madrid un projecte d'Estatut que proposava la constitució d'un govern propi, un parlament elegit per sufragi universal i donava àmplies competències a la nova administració catalana. El projecte va ser mal rebut a Madrid: el govern s'hi va oposar, el rei no va donar suport i algunes diputacions castellanes i entitats econòmiques hi van fer campanya en contra ja que consideraven que podia trencar Espanya.

Malgrat el fort sentiment anticatalanista, amb l'augment de les tensions socials a Catalunya (vaga La Canadenca) la Lliga va decidir donar suport al govern de Madrid i va ajornar la reivindicació autonòmica. La guerra al protectorat Annual. El domini del protectorat del Marroc tenia el suport d'un part de l'exèrcit (militars africanistes) i d'Alfons Xlll. Algunes empreses espanyoles també van mostrar interès per construir ferrocarrils i explotar els recursos miners. En canvi, l'opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobre i s'arrisqués a començar una nova guerra.

Hi va haver un segon moment crític l'estiu del 1921, quan les tropes espanyoles van començar un avanç des de Melilla per tal d'ocupar el territori. L'acció que va estar mal dirigida i planificada pel general Silvestre, però que tenia el vistiplau del rei, va acabar en l'anomenada derrota d'Annual (1921). Els atacs contra les tropes espanyoles, van provocar una retirada massiva i desordenada que va causar més de 13 mil morts en l'exèrcit espanyol, entre els quals hi havia el general. El desastre d'Annual va provocar un impacte terrible en una opinió pública, que ja era contrària a la guerra.

Hi va haver moltes protestes i els diputats republicans i socialistes van reclamar al Parlament l'abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats pels fets. Una comissió d'investigació, presidida pel general Picasso, va posar de manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia en l'exèrcit espanyol destinat a l'Àfrica. TEMA 7. ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833-1901) 1. FONAMENTS CULTURALS: LA RENAIXENÇA La Renaixença va ser un moviment cultural i literari que tenia com a objectiu recuperar l'ús de la llengua i dels senyals d'identitat catalans. 1.1.

La societat civil, bressol del catalanisme La majoria de la població va mantenir la llengua catalana com a la pròpia tot i que el castellà era l'única oficial de l'administració pública, de l'ensenyament i de tots els actes oficials. La societat catalana va crear moltes entitats culturals i cíviques d'afiliació voluntària com ateneus, editorials, centres excursionistes, etc. També revistes i publicacions que van organitzar moltes campanyes en defensa de la llengua i a favor de recuperar la història i les tradicions culturals i folklòriques.

Va ser la societat civil catalana, el poble, i no el món oficial (ajuntament, diputacions, universitat...) que es va plantejar reivindicar l'ús del català. 1.2. La Renaixença literària i cultural La Renaixença va ser un moviment cultural que va sorgir per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. Marca el començament de la Renaixença la publicació en català de l'oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Al voltant d'aquest moviment es van agrupar intel·lectuals i erudits que van investigar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia.

Es va fer un estudi del passat medieval, impulsat per literats com Milà i Fontanals i Bofarull. També per juristes com Francesc Permanyer i Manuel Duran. Finalment, filòlegs, folkloristes i músics entre els quals destaca Marià Aguiló, es van dedicar a ajuntar paraules, llegendes, cançons, etc. L'any 1858 es van començar a celebrar els moderns Jocs Florals (Concursos literaris. Enviaven poesies i grans obres que donaven molta fama a la llengua catalana). – Va ser una plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i per estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals, els escriptors es van començar a preocupar de crear un model de llengua literària culta.

Van destacar escriptors com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. 1.3. La Renaixença popular Hi va haver uns quants escriptors, que defensaven l'ús del "català que ara es parla". Frederic Soler, que es va fer famós amb el pseudònim de Serafí Pitarra. (moltes obres eren sarcàstiques amb paraules que gent d'una classe social alta no els agradava sentir, per això s'havia de posar un pseudònim). Don Jaume el Conquistador, La botifarra de la llibertat... Josep Anselm Clavé. Feia música per pacificar els treballadors. Va portar moltes corals a diverses empreses i també l'escola perquè si volien anar a la coral havien d'aprendre a llegir.

Abdó Terradas: El rei Micomicó Valentí Almirall Lo catalanisme 2. ELS PRIMERS MOVIMENTS ANTICENTRALISTES 2.1. El progressisme radical i l'anticentralisme Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir España com a nació única i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar. En el reglat d'Isabel ll, l'Estat liberal va ser molt criticat per certs sectors del progressisme català que no estaven d'acord en aquesta centralització tan radical.

Es van produir moviments populars, bullangues, entre el 1835 i el 1843 que van fer evident el descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Tant en la insurrecció de Barcelona com en la Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular. Durant la Dècada moderada, 1844, es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura; van declarar l'Estat de guerra a Catalunya diverses vegades. Això va fer que moderats catalans es mostressin descontents amb l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català.

Escriptors i polítics com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l'Estat. 2.2. Les propostes foralistes del carlisme El carlisme va tenir una forta adaptació a Catalunya, sobretot a les zones rurals. Defensaven els principis absolutistes i tradicionalistes; van defensar les institucions tradicionals de Catalunya i de la seva particularitat. 1. La incorporació del Principat, igual que Estats d'Aragó, València i Mallorca a la Corona de Castella, va ser per via d'una unió federativa que els permet conservar les lleis antigues i privilegis. 2.

El rei de Castella no pot ser reconegut com a comte de Barcelona si no ha jurat a les Corts generals defensar els furs del Principat. 3. Corts generals a Catalunya cada any. 4. No hi ha quintes a Catalunya, tots els habitants són soldats i han d'agafar les armes quan hi hagi perill. 2.3. El federalisme El 1868, amb l'aparició el Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals van escampar-se políticament, va ser una cosa significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans, on va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial (treballadors).

Francesc Pi i Maragall, el principal teòric del federalisme, va dir que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. L'any 1869 un grup de federals catalans, on hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, van signar el Pacte federal de Tortosa: constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol.

La caracterització de com havia de ser un Estat Federal es va concretar durant la proclamació de la 1ª República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el fracàs de la República i la nova situació política de la Restauració van fer perdre influència al republicanisme. Josep M.Vallès i Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya, ja que Pi i Maragall vivia a Madrid, va proposar el 1883, la redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola. 3. EL COMENÇAMENT DEL CATALANISME POLÍTIC 3.1. La Jove Catalunya i el Centre Català Valentí Almirall va ser considerat un dels principals impulsors del catalanisme polític.

La tasca propagandística el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista: pretenia aplegar tendències diverses. L'any 1881 Almirall es va distanciar de Pi i Maragall i es va decidir a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. Es va acordar la formació d'un partit, el Centre Català, encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme.

L'any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista: es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes. (No votar els partits que no fan tanta política a Catalunya). El Congrés va quedar inacabat per causes polítiques conjunturals, però també per les diferències entre els diferents sectors del catalanisme que, malgrat que arribaven a acords entre qüestions específiques com la defensa del proteccionisme i del dret català, representaven posicions ideològiques força diferenciades. 3.2.

El fracàs d'ampliar les bases del catalanisme El projecte d'Almirall, recollit a l'obra Lo catalanisme, de fer una organització interclassista que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb capacitat per intervenir a les eleccions va ser impossible. D'una banda, Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana. De l'altra, el projecte no remarcava tant el contingut social del moviment com el republicanisme federal i no va saber atreure's tampoc les bases populars.

A més, les diferències d'alguns membres del Centre Català amb l'orientació progressista d'Almirall van conduir a l'escissió del moviment. 3.3. La Lliga de Catalunya i el missatge a la reina regent El Centre Català va patir una escissió i va conduir a la formació de la Lliga de Catalunya (1887). Va incorporar homes com Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba i Àngel Guimerà. Aquesta nova organització, tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual cosa va connectar millor amb una burgesia cada cop més descontenta de la política dinàstica.

El nou grup va fer les seves reivindicacions de: – L'oficialitat de la llengua catalana – La defensa del dret civil català – El proteccionisme – L'execució d'una política exclusivament catalana. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent, adreçat a Maria Cristina, en el qual es demanava l'autonomia per a Catalunya. L'any següent la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del dret civil català. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, i aquest fet va ser presentat com "la primera victòria del catalanisme". 8.

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930) El sistema constitucional i parlamentari que va començar la Restauració monàrquica del 1874 es va acabar amb un cop d'Estat militar que va implantar una dictadura. L'argument per justificar el cop era que el règim constitucional estava desprestigiat i que hi havia perill de revolució social. En realitat, es volia frenar la reforma constitucional i impedir que a les Corts es debatés l'expedient Picasso. 8.1 La fallida del règim constitucional L'abril del 1923, un govern liberal presidit per García Prieto va intentar fer diverses reformes en la Constitució.

En aquest context, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d'Estat militar el 13 de setembre del 1923 i va demanar al monarca que posés el poder en mans dels militars. El rei es va negar a destituir els militars insurreccionats i el govern va dimitir. En un manifest adreçat a la nació, el general colpista va justificar la seva actuació i culpava de desgovern els polítics i partits tradicionals.

També declarava la seva intenció de: regenerar la política nacional eliminar el caciquisme i la corrupció recuperar l'ordre públic posar fi a la conflictivitat obrera garantir la unitat nacional davant l'augment del catalanisme L'alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i el seu entorn polític i bona part de l'exèrcit van acceptar la dictadura com una solució a la crisi. La majoria de la població va reaccionar amb indiferència o va ser favorable. S'esperava que el nou règim fos temporal i posés fi a el sistema de la Restauració. Per això, inicialment la dictadura no va tenir massa oposició política i social, tret d'un intent de vaga general convocat per la CNT. 8.2.

El Directori militar (1923-1925) Alfons Xlll va nomenar Primo de Rivera president d'un nou govern, conegut com a Directori, integrat només per militars. Les primeres mesures van ser: Declarar l'estat de guerra a tot el país (fins 1925) La suspensió de la Constitució La dissolució del Parlament Il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres. Prohibició de l'ús de símbols catalanistes (bandera i himne) i va restringir l'ús de la llengua catalana a l'àmbit privat. En un intent de acabar amb el caciquisme, el Directori militar va dissoldre els ajuntaments i els va substituir per juntes de vocals designats entre els principals contribuents de la població.

Per aturar la conflictivitat obrera, el Directori va establir una política d'ordre públic molt repressiva, adreçada sobretot a la CNT. Es van prohibir les manifestacions i vagues, es van perseguir i empresonar els dirigents obrers principals. La repressió va reduir molt ràpid els conflictes laborals i va acabar amb la violència social i el pistolerisme. Primo de Rivera era conscient de la importància de mantenir el suport de l'exèrcit i va intentar resoldre la qüestió del Marroc i va intervenir militarment al Rif.

Els atacs rifenys, dirigents per Abd el-Krim contra el protectorat francès van facilitar la col·laboració militar d'Espanya i França, que es va concretar en el desembarcament espanyol a la badia d'Alhucemas. Aquestes accions militars van significar la derrota d'Abd el-Krim i el final de la guerra Marroc. El Directori van fer reformes en la legislació social. Així, es va regular el treball de la dona, es va promoure la construcció d'habitatges destinats a famílies obreres i es va impulsar una política d'obres públiques per reduir l'atur. 8.3.

El Directori civil (1925-1930) Després d'haver-se resol el problema de l'ordre públic i la qüestió marroquina, al final del 1925 es va establir un Directori civil, presidit per Primo de Rivera. Formaven part civils com José Calvo Sotelo (ministre d'Hisenda) i Eduard Aunós, ministre de Treball. (enlloc de militars, gent civil). Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el poder i buscar els suports dels conservadors, de la banca i indústria. Per aconseguir-ho, el general confiava a aprofitar el bon funcionament econòmic internacional de la dècada del 1920 per reactivar l'economia basant-la en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal.

El nou Directori va reorganitzar les institucions de l'Estat seguint el model Italià de Mussolini. Primer es va crear una nova formació política la Unión Patriòtica, sense una ideologia clarament definida. S'hi van afiliar funcionaris del règim, integrants d'organitzacions catòliques, militars i propietaris rurals. Volia ser l'instrument polític del nou règim, al qual havia de proporcionar una base social que li donés suport i apliqués les seves directrius i decisions (que substituís liberals i conservadors per no fer eleccions ni canviar partits). Es va fundar el Consell de Treball per frenar la conflictivitat laboral i controlar el moviment obrer. Incloïa obrers i empresaris.

Reglamentava els salaris i les condicions de treball, i la negociació entre patrons o empresaris i treballadors, sempre sota el control de l'Estat. La UGT va col·laborar al principi en el nou sindicalisme, però es va retirar. La CNT no hi va voler participar i molts anarcosindicalistes van ser perseguits i detinguts o es van haver d'exiliar. Amb la finalitat d'institucionalitzar el nou règim i dissenyar-ne la forma de govern, el 1927 es va convocar una Assemblea Nacional Consultiva, un organisme format per representants de les corporacions escollits per sufragi indirecte, per funcionaris i per representants socials triats des del poder. Funció: consultiva.

Aquesta assemblea no va aconseguir elaborar un projecte de llei fonamental corporativa que pretenia…