La Restauració Borbònica i la seva Crisi (1875-1931)

I 61 flashcards i 38 preguntes més al document.

Text del document

SA1. Et consideres monàrquic o republicà? Unitat 7. La Restauració borbònica (1875-1902) "Victòria electoral", vinyeta satírica de La Flaca, 1872 Índex Introducció SA 1. Precedents 2. Les claus del nou sistema polític 3. El bipartidisme i el torn pacífic 4. Les forces polítiques marginades del sistema (1a etapa Restauració) 5. La crisi d'ultramar (Cuba i Filipines) 6. Catalunya i la Guerra de Cuba SA 2. Per què va fallar el sistema de la Restauració? Emili Bosch Roger, "El Paral·lel", 1930. Unitat 9. La fallida del sistema de la Restauració (1902-1931) Índex Introducció 1. El reformisme dinàstic 2. Les forces de l'oposició (2a etapa Restauració) 3.

La Setmana Tràgica i les seves conseqüències 4. La Mancomunitat de Catalunya 5. La descomposició del sistema parlamentari 6. La dictadura de Primo de Rivera 4. Les forces marginades del sistema (1a etapa Restauració) 1.1. El republicanisme 1.2. El carlisme 1.3. L'obrerisme: socialisme i anarquisme * El nacionalisme català es veurà a la propera unitat. Partits polítics de la Restauració 4.1. El republicanisme (1) El republicanisme va patir repressió durant els primers anys de la restauració i els seus seguidors van disminuir pel desencant produït per la I República.

A més a més, estava dividit internament en quatre partits diferents que només compartien 4 bases fonamentals: - República com a forma d'Estat. - Reformes per afavorir els grups socials més necessitats (intervenció de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits barats). - Fe en el progrés científic i educatiu. - Laïcitat de l'Estat (separació Església i Estat). 4.1. El republicanisme (2) La seva base social era la petita burgesia, les classes mitjanes i populars urbanes i els treballadors industrials. Disposava també d' òrgans de premsa influents com el diari La Publicidad o les revistes satíriques la Campana de Gràcia i l'Esquella de la Torratxa.

Cánovas i Sagasta subjectant la República, El Motín, 1881. 4.1. El republicanisme (3): divisions internes Partido Republicano Possibilista - Emilio Castelar. - Tendència més moderada. - Es va acabar integrant al partit Liberal de Sagasta. Partido Republicano Progressista - Ruiz-Zorrilla. - Confiava amb la insurrecció de l'exèrcit per arribar al poder. Partido Republicano Centralista o Unionista - Nicolás Salmerón. - Va sorgir del Partit Republicà Progressista. - S'anomenaven unionistes o unitaris. 4.1. El republicanisme (4) Partit Republicà Federal - F.Pi i Margall i J.M.Vallès i Ribot . - Va patir escissions: Valentí Almirall va crear un partit catalanista.

- Grup més nombrós i important a Catalunya, amb forta influència a les ciutats (Barcelona Sabadell, Figueres…), però també en zones pageses rebassaires. - A partir de 1883 i amb Vallès i Ribot, es va dotar d'un nou programa que unia la defensa Estat federal i un fort reformisme social. Distribució del vot electoral, 1893 4.1. El republicanisme (5) El conjunt del republicanisme es va caracteritzar pel seu retraïment electoral i pels intents insurreccionals, com el del general Villacampa a Madrid el 1886. Els anys següents van abandonar la via conspiradora, van crear coalicions per aconseguir alguns diputats i van crear xarxes de casinos, ateneus, diaris, tertúlies…

per presentar-se a la societat civil. Ateneu barcelonès. 4.1. El republicanisme (6) Les reformes liberals i el sufragi universal masculí de 1890, van facilitar candidatures conjuntes, com la Unió Republicana (federals, unitaris i progressistes) de 1903. A les eleccions de 1893 va aconseguir alguns èxits a les grans ciutats i una minoria important a les Corts. No obstant, el frau electoral i les divisions internes van fer que el nombre de diputats al Congrés sempre fos reduït. Les divisions del republicanisme, El Motín, 1890. 4.2. El carlisme (1) El carlisme, derrotat el 1876, només tenia certa força a les províncies forals.

A causa del sorgiment del nacionalisme basc i català, la seva base social es va reduir. A més, l'aliança entre Església i Restauració, els va restar el suport tradicional dels clergues ja que molts es van mostrar a favor del nou sistema. Així la Unión Catòlica es va incorporar als Conservadors i la jerarquia eclesiàstica catalana va pressionar el clergat perquè abandonés el carlisme. Mapa d'Espanya on apareixen les províncies forals. 4.2. El carlisme (2) El 1886, Vázquez Mella va tractar de modernitzar el Partit Carlí, firmant l'Acta de Loredan on es mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista del partit i la recuperació dels furs, però es va acceptar el règim liberal-capitalista.

A l'altre extrem, es va escindir el sector integrista o tradicionalista de R. Nocedal, amb seguidors a Catalunya com el clergue Cerdà i Salvany. Caricatura de Carles VII i Nocedal. 4.2. El carlisme (3) Finalment, a partir de 1890, el carlisme es va refer en un partit de masses organitzat en assemblees locals. Amb el nom de Comunió Tradicionalista, es va convertir en un partit actiu d'oposició fins a conseguir 10 diputats a les eleccions de 1896. Centre carlista de Madrid. 1.3.1. Marxisme o socialisme - Acció política i partits obrers. - Defensen la propietat col·lectiva. - Revolució obrera i dictadura del proletariat - societat sense classes. 1.3.2.

Anarquisme: - Refusen acció política i autoritat dels partits polítics. - Defensen la propietat col·lectiva i la llibertat individual. - Revolució social espontània i organització sindical societat sense classes ni Estat. 4.3. L'obrerisme 4.3. L'obrerisme (2) Entre 1874 i 1881 el moviment obrer espanyol va conèixer una etapa de clandestinidad per la política repressiva dels governs conservadors. L'any 1881 els liberals de Sagasta van arribar al poder i van iniciar una política més permissiva. Aqiesta es va fer efectiva amb l'aprovació de la Llei d'associacions de 1887 que va permetre la legalització de les associacions obreres.

Aquesta llei va permetre l'acció política del PSOE i també la reorganització de l'obrerisme anarquista a Espanya. Corrents obreres a Espanya a finals del s. XIX. 4.3.1. El socialisme (1) El 1886, després de l'obertura del govern de Sagasta, comença a publicar-se El Socialista, òrgan d'expressió del partit. El 1888, coincident amb l'exposició universal, es constitueix a Barcelona el Partit Obrer Socialista Espanyol (PSOE), liderat per Pablo Iglesias, i la Unió General de Traballadors (UGT), primer sindical socialista a Espanya. El socialisme va anar creixent lentament durant la dècada següent (1888-1899). Acte de fundació de la UGT, 1888.

El 1879, es constitueix l'Agrupació Socialista Madrilenya. 4.3.1. El socialisme (2) El socialisme estava arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però no a Catalunya, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya. La causa va ser la força del republicanisme federal entre les classes populars catalanes i l'arribada l'internacionalisme de caràcter anarquista en el marc sindical. Tot i així, hi havien associacions socialistes a Barcelona, Reus i Mataró. Cartell amb plànols i pavellons de l'Exposició Universal de 1888, Barcelona, a l'actual zona del Parc de la Ciutadella. 4.3.1.

El socialisme (3) A partir de 1895 el partit socialista va obtenir alguns regidors municipals i al 1905 era present a 50 ajuntaments. No obstant, no va ser fins 1910 que va aconseguir el seu primer diputat, Pablo Iglesias. Manifestació a Barcelona, 1910. 4.3.2. L'anarquisme (1) L'anarquisme va ser una corrent amb important presència a Catalunya, Saragossa i València i també a les zones rurals d'Andalusia. La política més oberta de Sagasta va permetre celebrar el 1881 un congrés a Barcelona on es va fundar la Federació dels Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Corrents obreres a Espanya a finals del s. XIX. Anarquisme Socialisme 4.3.2.

L'anarquisme (2) Durant els anys següents, va dur a terme una acció sindicalista moderada i va Incrementa el nombre d'afiliats (60.000 l'any 1882). Destaca la primera celebració de la diada del Primer de Maig, amb manifestacions pacífiques reivindicant la jornada laboral de 8 hores. Aquest període va posar de manifest l'existència de dues tendències anarquistes que corresponien al marc internacional: Els anarcocol·lectivistes de Bakunin, que defensaven l'acció sindical. Els anarcocomunistes de Kropotkin i Malatesta, partidaris de l'acció terrorista, que són les tesis que es van imposar entre 1890 i 1897. 4.3.2.

L'anarquisme (3) A Andalusia es va desenvolupar un terrorisme rural que atemptà contra els terratinents. Destaquen el procés de La Mano Negra (1883) que va jutjar a camperols acusats d'assassinat i l'intent d'assalt a Jerez de la Frontera (1892) per alliberar uns anarquistes empresonats. La repressió va ser immediata en tots dos casos i va suposar empresonaments, penes de mort i condemnes a cadena perpètua. Portada de diari francés que representa l'execució de quatre anarquistes, 1892. 4.3.2. L'anarquisme (4) A Catalunya hi havia un sector que rebutjava l'ús de la violència, però acabà imposant-se l'estratègia terrorista. L'any 1893 es van produir 14 atemptats amb bombes.

Destaquen el produit contra el general Martínez Campos, que li causà la mort, i l'atemptat del Liceu, que va causar la mort de 25 persones. El 1896 es va produir l'atemptat contra el procés del Corpus. La resposta de les autoritat va ser la repressió indiscriminada. El procés de Montjuïc, que va ser durament criticat pels intel·lectuals de tota Europa, va dictar penes de 5 mort, 20 de presó i 63 deportacions. El 1897 Canovas és assassinat per un anarquista italià. 5. La crisi d'ultramar (Cuba i Filipines) 2.1. L'Imperi colonial espanyol 2.2. El problema cubà 2.3. L'esclat de la guerra 2.4. La insurrecció filipina 2.5. La guerra contra els EUA i la pèrdua de les colònies 4.6.

La crisi del 98 i les seves conseqüències Cuirassat Maine (EUA) entrant al port de l'Havana, 1898. 5.1. L'imperi colonial espanyol (1) Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico i les de Filipines i algunes petites illes al Pacífic. Mapa imperis colonias, s.XIX. 5.1. L'imperi colonial espanyol (2) A Cuba: Hi havien importants interessos i negocis i un gran flux de migració. La seva economia es basava en una agricultura de plantació dedicada a l'exportació (sucre i tabac).

Era una economia captiva a causa de la política aranzelària que obligava a Cuba a comprar productes espanyols (blat i teixits) a preus elevats i dificultava l'exportació dels productes cubans cap a Europa o els EE.UU. Esclaus en una plantació de canya de sucre a Cuba. 5.1. L'imperi colonial espanyol (3) A Filipines, La població espanyola era escassa, l'exèrcit controlava l'illa i les ordres religioses eren molt presents. Els interessos espanyols es basaven en la producció de tabac i en ser una porta cap el comerç asiàtic.

Políticament, tots dos territoris rebien tractament colonial i no tenien dret a enviar representants a les Corts, a tenir institucions de govern o a elaborar les seves lleis. Gravat del port de Manila, 1885. 5.2. El problema cubà (1) Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat contínues i s'havien anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics. Al Conveni de Zanjón (1878), es van pactar: Mesures destinades a aconseguir la gradual autonomia cubana. L'abolició de l'esclavitud (1888). Presència de diputats cubans al parlament espanyol.

Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) i de l'incompliment de Zanjón, l'any 1879 es va produir un nou intent d'insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola. 5.2. El problema cubà (2) Partido Unión Constitucional - Sector intransigent, opositor a les reformes. - Integrat per espanyols i per grans latifundistes sucrers. Partido Liberal de Cuba - Grups més progressistes i partidaris de l'autonomia. - Integrat per criollos. Davant aquesta situació, van sorgir a Cuba dos partit polítics propis. Més tard José Martín fundarà el Partido Revolucionario Cubano: Partido Revolucionario Cubano - Fundat per José Martín el 1893. - Partit independentista que es reconegut pels EUA.

Més tard 5.2. El problema cubà (3) Mentrestant a Espanya, - La majoria de polítics s'oposaven a la concessió de la independència. - No es va aconseguir suprimir la esclavitud fins el 1888. - El 1891 s'aprova l'Aranzel Cànovas, nou impost sobre els productes importats no procedents d'Espanya. - El 1893, el Pla de Reformes Colonials de Antonio Maura va ser rebutjat a les Corts per l'oposició del seu propi partit, el conservador. Els polítics espanyols expolien Cuba davant dos dos esclaus que comenten: "Mira, compadre, no le van a dejar guarapo al pobre negrito". Vinyeta de l'època. 5.2.

El problema cubà (4) A Cuba, - El malestar es va incrementar quan Espanya va imposar l'Aranzel Cánovas (1891). - Aquesta mesura va incomodar als EE.UU. que importava productes de Cuba, però que havia de pagar forts aranzels si volia exportar els seus. - L'any 1893, José Martí, va fundar el Partido Revolucionario Cubano independentista, que va obtenir el reconeixement dels EUA. El comerç exterior de Cuba 5.3. L'esclat de la guerra a Cuba (1) L'incompliment de lo acordat a Zanjon + el nou aranzel + Partido Revolucionario cubano + el suport dels EE.UU. Esclata la guerra de Cuba (1895) - La insurrecció s'inicià a Baire (Grito de Baire).

- El líder ideològic era José Martí, (Partido Revolucionario Cubano. - Els caps militars, Antonio Maceo i Máximo Gómez. Guerra de Cuba (1895-1898) 5.3. L'esclat de la guerra a Cuba (2) Espanya va intentar tant el diàleg (Martínez Campos), com la repressió (Weyler). Per aïllar els rebels, Weyler obligava els camperols a concentrar-se als pobles i castigava els rebels, mentres la població civil patia fams i epidèmies. Es van enviar quasi 200.000 soldats, la majoria van morir d'enfermetats o per manca de sanitat. Les tropes espanyoles no van derrotar mai militarment els insurrectes, adaptats a lluitar en zones tropicals i fent guerra de guerrilles. Soldats cubans (1895) 5.3.

L'esclat de la guerra a Cuba (3) A Espanya, Cànovas va ser assassinat el 1897 i el nou govern de Sagasta va iniciar una estratègia de conciliació que incloïa: - La destitució de Weyler. - La concessió de l'autonomia política. - L'aprovació del sufragi universal masculí. - El reconeixement de l'igualtat de drets entre insulars i peninsulars. - La concessió de l'autonomia aranzelaria. Les mesures van arribar massa tard i no van ser acceptades per Cuba. Cuirassat Maine enfonsat al Port de La Havana. 5.4.

La insurrecció filipina (1) El descontentament de la població pels mètodes d'administració espanyols i l'excessiu poder de les ordres religioses van provocar un malestar que originar idees independentistes. El 1892, José Rizal va fundar la Lliga Filipina, que exigia l'expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis. Portada del periòdic "La independencia". 5.4. La insurrecció filipina (2) La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la província de Manila. El capità general C. García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort a J. Rizal.

El govern liberal el 1897 va anomenar capità general a Fernando Primo de Rivera, que va promoure la negociació indirecta i va aconseguir una pacificació temporal. Supervivents del "últims de Filipines". 5.5. La guerra contra els EUA i la pèrdua de les colònies El 1898, els EUA, van decidir declarar la guerra a Espanya. El pretext, l'enfonsament del cuirassat americà Maine a l'Havana. La guerra va ser curta i la ota nord-americana, va derrotar als espanyols a les batalles de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba (Cuba). El desembre del 1898 es va signar la Pau de París, per la qual Espanya, va haver d'abandonar les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

Caricatura que representa l'interés del EUA a Cuba. 5.6. La crisi de 1898 i les seves conseqüències (1) L'Imperi espanyol va ser definitivament derrotat i el Espanya s'apreciava com una país en crisi. La societat espanyola va patir una forta commoció moral col·lectiva, el "desastre del 98". Ideològica i culturalment, es va caure en un profund pessimisme que va generar l'aparició de la Generació del 98 (Baroja, Unamuno, Machado, Valle-Inclán, etc.). Tots ells van analitzar la situació de manera crítica i van argumentar que era necesaria una regeneració moral, social i cultural. Caricatura on l'oncle Sam allunya a Cuba dels antics imperis. 5.6.

La crisi de 1898 i les seves conseqüències (2) Econòmicament, va suposar la pèrdua dels ingressos colonials i dels mercats però repatriació de capitals va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació d'Espanya a inicis del s. XX. A nivell polític, va suposar la crisi del sistema de la Restauració i el creixement dels nacionalistes. Davant la necessitat de renovació va sorgir una corrent regeneracionista que criticava la Restauració. Els regeneradors segons la revista La Campana de Gràcia. 6. Catalunya i la guerra de Cuba 3.1. Els interessos catalans a Cuba 3.2. Les diferents actituds davant la guerra 3.3. Les conseqüències del 98 6.1. Els interessos catalans a Cuba Al s.

XIX Cuba va ser una gran centre demogràfic i econòmic. Molts catalans van marxar per obrir negocis i fer fortuna. Alguns ho van aconseguir i van invertir els seus guanys en propietats i empreses fent-se rics, són els "indians". El proteccionisme imposat a l'illa, beneficiva l'economia espanyola i Cuba va esdevenir un mercat preferent per les exportacions catalanes (tèxtils) i pel comerç d'esclaus. Comerç de queviures d'un propietaris catalan a l'Havana. 6.2. Les diferents actituds davant la guerra El Foment del Treball Nacional (patronal) i les classes benestants van defensar la guerra. Les classes populars, es van oposar a la guerra (rebuig de les quintes).

Els republicans federals (Pi i Margall) es van oposar a la guerra i es van pronunciar a favor del dret dels cubans a decidir el seu futur. El catalanisme va donar suport a la política del govern espanyol però va ser crític quan Sagasta va oferir l'autonomia, doncs considerava que era massa tard i que s'havia de negociar la pau. 6.3. Les conseqüències del 98 (1) A nivell econòmic, - Les exportacions catalanes a Cuba es van enfonsar. - Es va haver de fer front a l'endeutament públic. - La repatriació de capitals va moderar els efectes. Els gremis de comerciants de Barcelona es van negar a pagar més impostos i van protagotnitzar el Tancament de caixes (1899), encapçalat pel Doctor Robert.

El govern del conservador Silvela, va incrementar els impostos per fer front als deutes de guerra. 6.3. Les conseqüències del 98 (2) Aquests fets van tenir repercussions polítiques: - La resposta repressiva del govern conservador va fer veure a la burgesia la limitació dels partits de la Restauració i aquests van donar suport a formacions catalanistes que prometien autonomia i polítiques modernitzadores. - La crisi va suposar així la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces polítiques a Catalunya. SA 2. Per què va fallar el sistema de la Restauració? Emili Bosch Roger, "El Paral·lel", 1930. Índex Introducció 1. El reformisme dinàstic 2.

Les forces de l'oposició (2a etapa Restauració) 3. La Setmana Tràgica i les seves conseqüències 4. La Mancomunitat de Catalunya 5. La descomposició del sistema parlamentari 6. La dictadura de Primo de Rivera Introducció (1) El desastre del 98 va fer evident les deficiències del sistema i va donar lloc a un reformisme polític basat el les idees regeneracionistes. Poc després, l'any 1902, Alfons XIII va arribar a la majoria d'edat i va esdevenir rei. S'inicia així la segona etapa de la Restauració. Coronació d'Alfons XIII. Introducció (2) El regnat d'Alfons XIII va coincidir amb la crisi i el col·lapse de la Restauració (12'50'').

Algunes de les causes de la crisi van ser: - Falta de capacitat del sistema per ampliar la base social. - Conseqüències del desastre del 98. - Fragmentació dels partits del torn. - Increment de l'oposició. - Guerra del Marroc. - Conflictivitat social. Introducció (3): cronologia 1. El reformisme dinàstic (1) 1.1. El fracàs del primer govern regeneracionista 1.2. Les opcions del reformisme 1.3. El reformisme conservador 1.4. El reformisme liberal Il·lustració de El tancament de Polavieja, Gedeón, juliol de 1900. 1.1.

El fracàs del primer govern regeneracionista (1) El 1899, Silvela, líder conservador, va formar un nou govern que va impulsar una política reformista i va introduir figures alienes al sistema: general C. Polavieja i el líder conservador català, M. Duran i Bas. El nou govern volia acabar amb preponderància del torn i va proposar: - Un projecte de descentralització administrativa. - Una nova política pressupostària que creava nous tributs i pujava els dels productes de primera necessitat. El nou govern de Silvela, 1899. 1.1.

El fracàs del primer govern regeneracionista (2) Els comerciants i industrials catalans, a l'adonar-se que les seves càrregues fiscals eren superiors, es van reunir en la Lliga de Protecció i van protestar demanant la equiparació dels impostos. El govern no va voler dialogar i els comerciants catalans es van negar a pagar la contribució trimestral, Tancament de Caixes (1899). El govern va decidir embargar els morosos, però l'alcalde de Barcelona Bartomeu Robert, es va negar a executar els embargaments i va dimitir. El moviment va provocar una vaga general de comerciants que es va estendre per Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca.

Il·lustració que representa el Tancament de Caixes, La Campana de Gràcia, setembre de 1899. 1.1. El fracàs del primer govern regeneracionista (3) El govern va respondre: - Empresonant els morosos. - Suspenent les garanties constitucionals a Catalunya durabt 6 mesos. - Declarant l'estat de guerra. Com a protesta a les mesures repressives, Polavieja i Duran i Bas van dimitir, fet que evidenciava el fracàs de regenerar la vida política. Caricatura que representa les desavinences entre Silvela i Polavieja, Gedeón, 1899. 1.1. El fracàs del primer govern regeneracionista (4) El Tancament de Caixes va suposar: - La ruptura definitiva entre les elits econòmiques de Catalunya i els partits dinàstics.

- L'inici de la consolidació del catalanisme com a alternativa política al sistema. - La fi de l'esperit de regeneració doncs al 1901 es va reprendre el torn dinàstic. Aldarulls a la plaça de Sant Jaume en suport al doctor Robert. 1.2. Les opcions del reformisme (1) El 1902, Alfons XIII va pujar al tron. Durant els primers anys es van donar diversos intents de reforma o regeneració per posar fi al caciquisme i al falsejament electoral. Dins dels corrents reformistes es poden diferenciar: La dels partits del torn dinàstic. La dels partits marginats del sistema. La del regeneracionisme intel·lectual i literari.

Caricatura que mostra a Maura llençant actes de diputats "des de dalt" de l'edifici de Governació, 1907. 1.2. Les opcions del reformisme (2) Els partits del torn dinàstic Important fins 1912. Es basava en la crítica al frau electoral i en fer una "revolució des de dalt" per evitar la de baix. Van destacar: F. Silvela i A. Maura, del Partit Conservador, i J. Canalejas, del Liberal. Els partits marginats del sistema Eren republicans, socialistes, catalanistes… Després del 98, van haver de revonar els sues idearis, organitzacions i dirigents per ser més efectius. L'objectiu era mobilitzar l'opinió pública per desbancar els partits dinàstics.

El regeneracionisme intel·lectual i literari Els membres de la Generació del 98, Unamuno, Baroja…, van reflexionar sobre la decadència d'Espanya i la necessitat d'una regeneració. Joaquín Costa proposava reformes econòmiques i educatives per modernitzar la societat. 1.3. El reformisme conservador (1) A causa del fracàs regeneracionista dels governs de Silvela i Sagasta (1899-1903) i dels problemes del partit liberal, A. Maura, conservador, es va fer amb el govern.

Maura va intentar regenerar el sistema creant una nova classe política que tingués el suport de les "masses neutres" i, amb aquest, petenia configurar un Estat fort, que governés de manera eficaç per desbancar els cacics sense donar massa protagonisme a les classes populars. Maura votant a les eleccions de 1899. 1.3. El reformisme conservador (2) Les mesures del govern de Maura van ser: L'aprovació de la Llei d'administració local i la Llei electoral del 1907(vot obligatori i control sobre juntes del cens) per posar fi al caciquisme. L'aprovació de mesures proteccionistes per impulsar l'activitat industrial. La concedir més autonomia a ajuntaments i diputacions per integrar el catalanisme.

La millora de la legislació laboral (Llei protectora d'accidents de treball, Llei de condicions de treball de dones i nens, Llei de descans dominical i Llei de vagues) i la creació de l'Institut Nacional de Previsió (seguretat social i assistència sanitària) per millorar la situació dels obrer i controlar la conflictivitat social. L'activació de la política exterior: intervenció d'Espanya al Marroc. 1.3. El reformisme conservador (3) La fi de la seva principal etapa al capdavant del govern i el seu fracàs, van estar causats per: - El seu caràcter autoritari. - La seva falta d'entesa amb el partit liberal. - La política repressiva imposada després de la Setmana Tràgica de 1909.

Sospitós envoltat per la guàrdia civils després dels conflictes de la Setmana Tràgica 1.4. El reformisme liberal (1) Quan torna al poder, el partit liberal també va tractar de dur a terme el seu programa regeneracionista. El seu nou líder Canalejas, formava part del sector més progresista, i, entre 1910 i 1912, va proposar atreure a alguns sectors populars amb un reformisme social més amplia i amb la limitació del poder de l'Església. Les seves reformes i propostes van ser: Alfons XIII amb J. Canalejas, 1912. 1.4.

El reformisme liberal (2): reformes de Canalejas La separació d'Església-Estats i la Llei del cadenat que prohibia temporalment implantar nous ordes religiosos, per limitar el poder de l'Església. La reforma del sistema fiscal substituint els consums per un impost progressiu sobre les rendes urbanes, que va provocar protestes entre les classes benestants. La Llei de reclutament (1912) que va fer obligatori el servei en temps de guerra, i l'eliminació de la redempció en metàl·lic, per eliminar el sistema de quintes.

Lleis per millorar les condicions laborals: normativa sobre el treball de la dona o sobre els contractes laborals; però van ser inflexibles davant les vagues i els conflictes laborals de 1911 i 1912, que van ser reprimits militarment. Per donar resposta a les reivindicacions regionalistes i nacionalistes van elaborar un projecte de Llei de mancomunitats. Aquest permetia que les diputacions provincials s'unissin per gestionar serveis públics i va ser aprovat el 1914 pel govern de Dato. 3.4. El reformisme liberal (3) L'assassinat de Canalejas (1912) pa posar fi a l'etapa regeneracionista promoguda pel sistema.

La crisi dels partits de torn es va agreujar a causa de les divisions internes i per la falta d'entesa. Canalejas, assassinat per l'anarquista Manuel Pardiñas, d'un tret al cap davant d'una llibreria 1.4. El reformisme liberal (4): Els partit polítics del primer terç del segle XX. 3. La Setmana Tràgica i les seves conseqüències 3.1. La política colonial al Marroc 3.2. La Setmana Tràgica de Barcelona 3.3. Les conseqüències polítiques Barricades durant la Setmana Tràgica. 3.1.

La política colonial al Marroc (1) Espanya comença la seva penetració a l' Àfrica amb la Conferència d'Algecires (1906) i el Tractat Hispanofracès (1912), que van comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord (Rif) i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i el Rio de Oro) Catedral de Sant Pere de Vic. 3.1. La política colonial al Marroc (2) La presència espanyola responia a diversos interessos: Econòmics: control de mines, inversions en ferrocarrils i obres públiques, etc. Polítics i militars: control de nous territoris i recuperació del prestigi internacional de l'exèrcit perdut al 98.

Es pretenia presentar Espanya com una nova potència. Estratègics i militars: control de rutes i punts claus pel comerç i a nivell militar. Caricatura que fa referència al tractat francoespanyol Gedeón, 1904. 3.1. La política colonial al Marroc (2) La presència espanyola al Marroc va ser contestada violentament per les tribus berbers, organitzades en cabiles, grups de guerrillers. Les tropes espanyoles van ser durament derrotades al barranco del Lobo (1909), fet que generà la necessitat de mantenir un alt nombre de soldats al territori per controlar-lo i mantenir la plaça de Melilla. Barranco del Lobo (1909). 3.2.

La Setmana Tràgica de Barcelona (1): motius Així, es va decidir enviar forces de reservistes, molts casats i amb fills, i això va ser l'espurna que va provocar un moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el suport d'anarquistes, socialistes i republicans. Aquest moviment també protestava pel sistema de reclutament de les quintes que comportava que només anessin a la guerra aquelles persones humils que no podien pagar un rescat. Soldats espanyols al Marroc. 3.2.

La Setmana Tràgica de Barcelona (2): desenvolupament Poc després, Solidaritat Obrera, sindicat català anarquista, va fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que va rebre el suport de la UGT i de grups republicans. La revolta es va allargar durant una setmana i va donar lloc a un moviment que va mostrar un fort component antimilitarista i de rebuig al control social i cultural de l'Església. Es van aixecar barricades, van haver enfrontaments contra les forces de l'ordre i es van cremar 80 establiments religiosos. Barricades durant la Setmana Tràgica. L'incident començà el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes a Barcelona. 3.2.

La Setmana Tràgica de Barcelona (3): conclusió El govern va declarar l'estat de guerra i va enviar l'exèrcit per reprimir les manifestacions. Aquestes càrregues van provocar diverses morts i el moviment insureccional es va radicalitzar i va derivar en l'actuació de grups sense direcció ni control. La situació es va normalitzar a partir del 29 de juliol, però el balanç dels enfrontaments va ser de més de 100 morts, 300 ferits i un centenar d'edificis destruïts. Barcelona durant la Setmana Tràgica. 3.2. La Setmana Tràgica de Barcelona (4): repressió La repressió posterior va ser molt dura: - Primer es va declarar l'estat de guerra i es van reprimir durament les manifestacions.

- Després, centenars de persones foren detingudes, 1500 van ser sotmeses a consells de guerra i 17 van ser condemnades a mort, de les qual 5 van ser executades. L'execució més polèmica serà la del lliurepensador i fundador de l'Escola Moderna, F. Ferrer i Guàrdia, que no havia participat directament dels fets. Les protestes contra el procés van ser tant nacionals com internacionats Afusellament de F. Ferrer i Guàrdia. 3.3. Les conseqüències polítiques (1) Dibuix satític de la campanya contra Maura. La Setmana Tràgica va comportar la desestabilització dels partits dinàstics i la caiguda del govern de Maura ("Maura no!").

La duresa de la repressió va unir a liberals liberals i republicans en la crítica al govern i, com a conseqüència, el rei va dissoldre les corts i va entregar el govern al liberal Canalejas, qui va dur a terme una política reformista fins el seu assassinat (1912). 3.3. Les conseqüències polítiques (2) Caricatura satírica de Romanones, obra de Joaquín, Gedeón, 1911, «fabricando diputados provinciales a su imagen y semejanza». La desaparició dels dirigents i la manca de líders va provocar la fragmentació interna dels parirts dinàstics en diferents tendències, lo que va provocar una inestabilitat permanent. Liberals: Comte de Romanones i Santiago Alba, s'altenaran en el poder.

Conservadors: Eduardo Dato, va formar govern el 1913, però va morir el 1921. 3.3. Les conseqüències polítiques (3) Álvarez, líder del Partit Reformista, sortint de Palau després de la crisis de govern de 1915. La debilitat dels partits dinàstics i les conseqüències de 1909 van comportar la reorganització de l'oposició: L'enfortiment del republicanisme amb la Conjunción Republicanosocialista (1910) i la creació del nou Partido Reformista (1912). El lerrouxisme va patir descrèdit pel seu paper ambigu a la Setmana Tràgica i molts obrer es van passar a l'anarcosindicalisme, que havia creat la CNT el 1910.

El trencament de Solidaritat Catalana arran el suport de la Lliga Regionalista de la repressió i l'augment del catalanisme republicà. 2. Les forces polítiques d'oposició 2.1. El republicanisme (p. 209) 2.2.1. El nou republicanisme d'Unió Republicana 2.2.2. El republicanisme lerrouxista 2.2. Del carlisme al tradicionalisme (p. 210) 2.3. L'obrerisme (pp. 211-212) 2.3.1. El socialisme (p. 211) 2.3.2. L'anarquisme (p. 212) 2.4. Els nacionalismes 2.4.1. Els partits catalanistes A. La Lliga Regionalista (p. 210) B. Centre Nacionalista Català (p. 210) C. Unió Federal Nacionalista Republicana (p. 210) D. Solidaritat Catalana (p.216) 2.4.2. El nacionalisme basc i gallec (p. 211) 2.1.

El republicanisme (1) 2.2.1. El nou republicanisme d'Unió Republicana 2.2.2. El republicanisme lerrouxista Retrats de Nicolás Salmeron i Santiago Lerroux. 2.1. El republicanisme (2) El republicanisme va ser el principal grup de l'oposició i va constituir la minoria parlamentària més nombrosa al Congrés. La seva força va ser més important a les ciutats, on els cacics no tenien tanta influència. El nou republicanisme del segle XX es va caracteritzar per: - Ser un ampli moviment social que agrupava sectors de les classes mitjanes i classes populars. - Tenir caràcter reformista Blasco Ibáñez en un mitin electoral a València. 2.1.1.

El nou republicanisme d'Unió Republicana (1) Per donar unitat al republicanisme, el 1903 va néixer Unión Republicana, una coalició que intentava agrupar els grups republicans al voltant de N. Salmeron. El seu programa incloïa: - Restaurar la Constitució de 1869. - Proclamar la República. - Convocar Corts Constituents. A les eleccions de 1903 i 1905 va guanyar a les grans ciutat, on començà a destacar A. Lerroux. Alegoria de la República d'Unió Republicana, La Campana de Gràcia, 1904. 2.1.2. El republicanisme lerrouxista (1) Fotografia d'Alejandro Lerroux. A.

Lerroux feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical, suposadament revolucionàri, i la retòrica populista per atreure les classes populars barcelonines. També era anticatalanista i vinculava aquest moviment als interessos de la burgesia i de l'Església, i l'oposava a les reivindicacions obreres. Així, les seves principals característiques van ser: - L'anticlericalisme. - La propaganda antimonàrquica. - L'espanyolisme i l'anticatalanisme. - La demagògia obrerista oposada a l'anarquisme. 2.1.2. El republicanisme lerrouxista (2) A les eleccions de 1907, Unión Republicana es va acostar al catalanisme i una part es va integrar a la candidatura catalanista de Solidaritat Catalana.

El sector lerrouxista va rebutjar aquesta opció i es va separar, fundant el Partido Republicano Radical (1908), que va seguir tenint importància a Barcelona. Alejandro Lerroux a un mitin electoral. 2.1.2. El republicanisme lerrouxista (3) Cap el 1910, després de la Setmana Tràgica, Lerroux va perdre la seva influència a Catalunya, va moderar el seu discurs i ideologia i es va traslladar a Madrid. Mentrestant, a València, Blasco Ibáñez va impulsar el blasquisme, un moviment populista i anticlerical similar al lerrouxisme. Membres del Partido Republicano Radical, 1908. 4.2. El carlisme (1) El carlisme, derrotat el 1876, només tenia certa força a les províncies forals.

A causa del sorgiment del nacionalisme basc i català, la seva base social es va reduir. A més, l'aliança entre Església i Restauració, els va restar el suport tradicional dels clergues ja que molts es van mostrar a favor del nou sistema. Així la Unión Catòlica es va incorporar als Conservadors i la jerarquia eclesiàstica catalana va pressionar el clergat perquè abandonés el carlisme. Mapa d'Espanya on apareixen les províncies forals. 4.2. El carlisme (2) El 1886, Vázquez Mella va tractar de modernitzar el Partit Carlí, firmant l'Acta de Loredan on es mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista del partit i la recuperació dels furs, però es va acceptar el règim liberal-capitalista.

A l'altre extrem, es va escindir el sector integrista o tradicionalista de R. Nocedal, amb seguidors a Catalunya com el clergue Cerdà i Salvany. Caricatura de Carles VII i Nocedal. 4.2. El carlisme (3) Finalment, a partir de 1890, el carlisme es va refer en un partit de masses organitzat en assemblees locals. Amb el nom de Comunió Tradicionalista, es va convertir en un partit actiu d'oposició fins a conseguir 10 diputats a les eleccions de 1896. Centre carlista de Madrid. 2.2. Del carlisme al tradicionalisme (1) A principis del s. XX, el carlisme i l'integrisme de Ramon Nocedal van acceptar la participació electoral i va tenir representació al Congrés.

Des del 1917 aquests sectors antilliberals demanaven la necessitat d'un govern autoritari que imposés l'ordre social. Arran la IGM es va produir una escissió quan un grup es manifestà germanòfil i Juan Vázquez de Mella fundà el Partido Tradicionalista (1919). Amb l'arribada de la II República (1931), carlins, integristes i tradicionalistes van reunir-se en un sol partit, la Comunión Tradicionalista. Caricatura de Vázquez de Mella, Gedeón, 1897. 2.3. L'obrerisme (1) Després de la Primera Internacional (1868-1876) i de Segona Internacional (1889-1920) els moviments obreristes configurats a Europa i a la resta del món són: el socialisme, el comunisme i l'anarquisme.

En el cas espanyol, mentre el socialisme i el comunisme van tenir seguidors a les grans ciutats excepte a Catalunya i l'anarquisme a zones rurals, especialment a Andalucia, i a les grans àrees urbanes catalanes. Bakunin, líder anarquista, parlant davant membres de la I AIT (1869). 2.3.1. El socialisme i el comunisme (1) L'evolució del PSOE (1888-1918) A principis del s. XX, el PSOE va créixer fins a tenir 30.000 afiliats el 1920. Era partidari de l'acció política i de fer aliances electorals amb els partit republicans, com la Conjunció Republicano-socialista que va aconseguir 27 escons el 1910, permetent que el socialisme entrés al Parlament.

Els seus principals dirigents eren Pablo Iglesias, Julián Besteiro, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero, líder de la UGT. 2.3.1. El socialisme i el comunisme (2) Dolores Ibárruri, "La Pasionaria", durant un mitin electoral. A partir de 1917 el discurs socialista es va radicalitzar influït pel debat intern entorn la revolució soviètica. L'any 1921 la negativa del PSOE a integrar-se a la Internacional Comunista de Lenin, va provocar una escissió que va crear el Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb líders com José Díaz i Dolores Ibárruri. A Catalunya, el PSOE mai va tenir gaire presència, però l'any 1923 es va crear la Unión Socialista de Catalunya. 2.3.2.

L'anarquisme (1) El 1909 Solidaritat Obrera va participar a la Setmana Tràgica. El 1910, per difondre l'anarquisme i abastar tota Espanya, Solidaritat Obrera, va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), principal organització obrera de Catalunya i Andalusia tot i estar prohibida entre 1911 i 1914. El s. XX va començar amb agitacions obreres fins el 1911, quan hi va haver un intent de vaga general revolucionària amb incidència a Catalunya, València, Andalusia, Astúries, País Basc i Madrid. II Congrés de Solidaritat Obrera i fundacional de la CNT, Barcelona, 1910 2.3.2.

L'anarquisme (2) Els líders principals de la CNT van ser Salvador Seguí "el noi del sucre", Ángel Pestaña i Joan Peiró i la seva ideologia es basava en: - La independència del proletariat respecte la burgesia i l'Estat. - La voluntat d'enderrocar el capitalisme. - L'apoliticisme del moviment obrer i abstencionisme electoral. - La necessitat d'unitat sindical. El 1918, al Congrés de Sants, la CNT va reafirmar el seu ideari i va acordar recórrer a l'acció directa només qual calgués. Salvador Seguí en la Casa del Pueblo de Madrid, 1919. 2.3.2.

L'anarquisme (3) El 1919 va tenir lloc un conflicte obrer important, la vaga de La Canadenca, empresa que proveïa d'electricitat a Barcelona i a la seva zona industrial. Aquesta vaga esque va començar a causa de la reducció de salari i l'acomiadament d'uns treballador que s'havien afiliat a un sindicat independent, va acabar convertint-se en una gran vaga general que afectà a tot el sector elèctric i ferroviari. La seu de la Candelenca al Paral·lel, Barcelona. 2.3.2. L'anarquisme (3) El 1919 va tenir lloc un conflicte obrer important, la vaga de La Canadenca, empresa que proveïa d'electricitat a Barcelona i a la seva zona industrial.

Després de 2 mesos de vaga, es va arribar a un acord que incloïa: - La jornada laboral de 8 hores - L'augment de sous - La readmissió dels treballadors acomiadats. L'incompliment del termes va fer rependre la vaga que va ser durament reprimida. La seu de la Candelenca al Paral·lel, Barcelona. 2.3.2. L'anarquisme (2) En aquest context es va iniciar el fenomen del pistolerisme que va continuar fins 1923: La patronal va respondre amb la fundació del Sindicat Lliure, per restar força a l¡anarcosindicalisme, i amb la creació bandes de pistolers a sou per assassinar els líders obrer i aturar les vagues.

El govern civil, liderat per Matínez Anido, va encobrir els pistolers, va reprimir els sindicalistes i es va posar en pràctica la Llei de fugues (disparar detinguts que fugien). Els obreres van respondre amb violència atentant contra patrons, policia i autoritats. Portada satírica de l'Esquela de la Torratxa, 1920. 2.4. Els partits nacionalistes (1) 2.4.1. El nacionalisme basc 2.4.2. El nacionalisme gallec 2.4.3. Els partits catalanistes 2.4.1. El nacionalisme basc (1) A principis del s. XX, el Partit Nacionalista Basc va incrementar la seva presència electoral i la seva influència en la societat. El 1911 va crear un sindicat nacionalista i catòlic, Solidaritat de Treballadors Bascos.

El 1916 el PNB va passar a dir-se Comunió Nacionalista Basca i, per atreure la burgesia, es va posicionar com un partit moderat, defensor de la industrialització i el progrés econòmic. Cartell de la Solidaritat de Treballadors Bascos, 1934. 2.4.1. El nacionalisme basc (2) Dins la Comunió Nacionalista Basca convivien dues tendències: Els partidaris de l'independència. Els defensors de l'autonomisme. El 1921 es va produir l'escissió temporal del grup més independentista, Aberri, però els dos grups es van reagrupar el sota el nom de Partit Nacionalista Basc (1930). Sabino Arana, fundador del PNB. 2.4.2.

El nacionalisme gallec (1) El primer pas del galleguisme cultural al polític va ser la creació de: - Les Irmandades de Fala, organització que va impulsar l'ús del gallec. - Del diari A Nosa Terra (1916), veu dels partidaris a crear una força política. Portada del diari A Nosa Terra. 2.4.1. Els partits catalanistes A. La Lliga Regionalista (210) B. Centre Nacionalista Català (210) C. Solidaritat Catalana (216) D. Unió Federal Nacionalista Republicana (210) E. La Mancomunitat de Catalunya (216-217) L'evolució del catalanisme fins 1903 A. La Lliga Regionalista (1) La Lliga Regionalista es va consolidar com el partit hegemònic i demanava: - L'autonomia per Catalunya.

- Intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l'Estat. Els seus principals dirigents van ser: Enric Prat de la Riva, qui va definir l'ideari a La nacionalitat catalana (1906). Francesc Cambó, portaveu dels interessos a Madrid. Fotografia d'Enric Prat de la Riva. A. La Lliga Regionalista (2) No obstant, la Lliga va haver de fer front a: - L'expansió del republicanisme lerrouxista: a les eleccions de 1903 i 1905 es van imposar les forces republicanes. - Les discrepàncies ideològiques internes entre: Un grup d'intel·lectuals i professionals més progressistes i intransigents a l'hora de negociar amb Madrid.

La majoria de dirigents, partidaris d'una política possibilista que permetés arribar a acords amb l'Estat central. Lerroux en campanya electoral. B. El Centre nacionalista català La crisi entre els dos sectors va esclatar el 1904 quan Cambó i alguns regidors, es va negar a boicotejar la visita d'Alfons XIII, com s'havia pactat. Alguns militants, encapçalats per Domènech i Montaner, se'n van escindir i van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906), partit que es definia com nacionalista, democràtic i republicà. També es va promoure la creació del Sindicat Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), vinculat a l'obrerisme. Fotografia de Francesc Cambó. C.

La Solidaritat Catalana (1) La presència de diputats catalanistes al Congrès va ser rebuda amb hostilitat per part dels partits dinàstics i la premsa de Madrid. En aquest clima de tensió van tenir lloc els incidents del Cu-cut! (1905) en què un grup de militars va assaltar la seu d'aquesta revista i del periòdic La veu de Catalunya per considerar un acudit del Cu-Cut! ofensiu. Acudit de Junceda, revista Cu-Cut, 1905 que va provocar els"Fets del ¡Cu-Cut!". C. La Solidaritat Catalana (2) El govern no va sancionar l'acte, va suspendre les dues publicacions i va elaborar un projecte de la Ley de jurisdicciones (1906).

Aquesta llei proposava posar sota jurisdicció militar les ofenses contra la unitat de la pàtria i els seus símbols. El rebuig massiu d'aquesta llei va crear una gran coalició forces catalanistes anomenada Solidaritat Catalana (1906) que reunia a carlins, republicans federals i a la Lliga. Només van quedar fora els partit dinàstics i els lerreouxistes. C. La Solidaritat Catalana (3) Per a les eleccions del 1907 els partits de Solidaritat van presentar un programa comú, el programa del Tívoli, on es demana la derogació de la llei de jurisdiccions i òrgans d'autogovern per Catalunya.

Els solidaris van obtenir gran triomf electoral tant a les eleccions provincials com a les generals, on van 41 de 44 escons disputats. Cartell de la Solidaritat Catalana; candidatura de diputats a corts 1907. C. La Solidaritat Catalana (4) No obstant, aviat es posen de manifest les contradiccions internes i les discrepàncies ideològiques. Els punts de disputa principals van ser: El Projecte de Llei de l'Administració Local propiciat per Maura. Per la Lliga era un primer pas cap a la descentralització, però per les esquerres era poc democràtic. El 1908 es presenta el Projecte de pressupost de cultura a l'ajuntament de Barcelona.

Comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat del català, coeducació i neutralitat religiosa. La Lliga s'hi va oposar. La dura repressió de Maura arran de la Setmana Tràgica. La Lliga hi va estar d'acord, el republicans, no i van criticar durament l'actuació. Finalment, després de la Setmana Tràgica, el moviment es va dispersar. D. La Unió Federal Nacionalista Republicana La crisi de Solidaritat Catalana va acosar les forces republicanes d'esquerra, que van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR, 1910). La seva aliança amb el Partit Radical de Lerroux al Pacte de Sant Gervasi, va suposar la desfeta electoral el 1914 i la seva desaparició a partir del 1916.

Assemblea de la UFNR. E. La Mancomunitat de Catalunya (apar4)tat Assemblea de constitució d'un projecte de Mancomunitat, Palau de la Generalitat, Barcelona, 1911. 3. La Setmana Tràgica i les seves conseqüències 3.1. La política colonial al Marroc 3.2. La Setmana Tràgica de Barcelona 3.3. Les conseqüències polítiques Barricades durant la Setmana Tràgica. 3.1. La política colonial al Marroc (1) Espanya comença la seva penetració a l' Àfrica amb la Conferència d'Algecires (1906) i el Tractat Hispanofracès (1912), que van comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc.

A Espanya li van concedir una franja al nord (Rif) i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i el Rio de Oro) Catedral de Sant Pere de Vic. 3.1. La política colonial al Marroc (2) La presència espanyola responia a diversos interessos: Econòmics: control de mines, inversions en ferrocarrils i obres públiques, etc. Polítics i militars: control de nous territoris i recuperació del prestigi internacional de l'exèrcit perdut al 98. Es pretenia presentar Espanya com una nova potència. Estratègics i militars: control de rutes i punts claus pel comerç i a nivell militar. Caricatura que fa referència al tractat francoespanyol Gedeón, 1904. 3.1.

La política colonial al Marroc (2) La presència espanyola al Marroc va ser contestada violentament per les tribus berbers, organitzades en cabiles, grups de guerrillers. Les tropes espanyoles van ser durament derrotades al barranco del Lobo (1909), fet que generà la necessitat de mantenir un alt nombre de soldats al territori per controlar-lo i mantenir la plaça de Melilla. Barranco del Lobo (1909). 3.2.

La Setmana Tràgica de Barcelona (1): motius Així, es va decidir enviar forces de reservistes, molts casats i amb fills, i això va ser l'espurna que va provocar un moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el suport d'anarquistes, socialistes i republicans. Aquest moviment també protestava pel sistema de reclutament de les quintes que comportava que només anessin a la guerra aquelles persones humils que no podien pagar un rescat. Soldats espanyols al Marroc. 3.2.

La Setmana Tràgica de Barcelona (2): desenvolupament Poc després, Solidaritat Obrera, sindicat català anarquista, va fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que va rebre el suport de la UGT i de grups republicans. La revolta es va allargar durant una setmana i va donar lloc a un moviment que va mostrar un fort component antimilitarista i de rebuig al control social i cultural de l'Església. Es van aixecar barricades, van haver enfrontaments contra les forces de l'ordre i es van cremar 80 establiments religiosos. Barricades durant la Setmana Tràgica. L'incident començà el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes a Barcelona. 3.2.

La Setmana Tràgica de Barcelona (3): conclusió El govern va declarar l'estat de guerra i va enviar l'exèrcit per reprimir les manifestacions. Aquestes càrregues van provocar diverses morts i el moviment insureccional es va radicalitzar i va derivar en l'actuació de grups sense direcció ni control. La situació es va normalitzar a partir del 29 de juliol, però el balanç dels enfrontaments va ser de més de 100 morts, 300 ferits i un centenar d'edificis destruïts. Barcelona durant la Setmana Tràgica. 3.2. La Setmana Tràgica de Barcelona (4): repressió La repressió posterior va ser molt dura: - Primer es va declarar l'estat de guerra i es van reprimir durament les manifestacions.

- Després, centenars de persones foren detingudes, 1500 van ser sotmeses a consells de guerra i 17 van ser condemnades a mort, de les qual 5 van ser executades. L'execució més polèmica serà la del lliurepensador i fundador de l'Escola Moderna, F. Ferrer i Guàrdia, que no havia participat directament dels fets. Les protestes contra el procés van ser tant nacionals com internacionats Afusellament de F. Ferrer i Guàrdia. 3.3. Les conseqüències polítiques (1) Dibuix satític de la campanya contra Maura. La Setmana Tràgica va comportar la desestabilització dels partits dinàstics i la caiguda del govern de Maura ("Maura no!").

La duresa de la repressió va unir a liberals liberals i republicans en la crítica al govern i, com a conseqüència, el rei va dissoldre les corts i va entregar el govern al liberal Canalejas, qui va dur a terme una política reformista fins el seu assassinat (1912). 3.3. Les conseqüències polítiques (2) Caricatura satírica de Romanones, obra de Joaquín, Gedeón, 1911, «fabricando diputados provinciales a su imagen y semejanza». La desaparició dels dirigents i la manca de líders va provocar la fragmentació interna dels parirts dinàstics en diferents tendències, lo que va provocar una inestabilitat permanent. Liberals: Comte de Romanones i Santiago Alba, s'altenaran en el poder.

Conservadors: Eduardo Dato, va formar govern el 1913, però va morir el 1921. 3.3. Les conseqüències polítiques (3) Álvarez, líder del Partit Reformista, sortint de Palau després de la crisis de govern de 1915. La debilitat dels partits dinàstics i les conseqüències de 1909 van comportar la reorganització de l'oposició: L'enfortiment del republicanisme amb la Conjunción Republicanosocialista (1910) i la creació del nou Partido Reformista (1912). El lerrouxisme va patir descrèdit pel seu paper ambigu a la Setmana Tràgica i molts obrer es van passar a l'anarcosindicalisme, que havia creat la CNT el 1910.

El trencament de Solidaritat Catalana arran el suport de la Lliga Regionalista de la repressió i l'augment del catalanisme republicà. 4. La crisi de 1917 (1) Cartell conjunt de la CNT i la UGT. L'any 1914 esclata la I Guerra Mundial. Espanya no hi participa però si es veu afectada doncs les classes populars van patir una disminució del seu nivell de vida mentre els beneficis industrial augmentaven. Això provoca un descontentament social general i la CNT i la UGT van signar un manifest conjunt on demanaven al govern intervenís per contenir els preus sota amenaça d'una vaga general.

La vaga general es va convocar finalment l'agost de 1917 i va tenir incidència a Madrid, Barcelona, el País Basc i València. 4. La crisi de 1917 (2) El govern de Dato va respondre suspenent les garanties constitucionals, clausurant les Corts i imposant la censura a la premsa. La crisi es va agreujar i el govern va haver de fer front a una crisi generalitzada. Fotografies dels incidents de 1917, Mundo gráfico, 1917. 4. La crisi de 1917 (3) Assemblea de Barcelona, 1917. A la crisi del 17 van coexistir 3 conflictes: Conflicte obrer: convocatòria de vaga general per part dels sindicats.

Conflicte militar: els militars descontents amb el sistema d'ascensos dels oficials s'organització de juntes de defensa. Conflicte polític: els partits de l'oposició s'organitzen una Assemblea de Parlamentaris i demanen la formació d'un govern provisional, una nova Constitució i la descentralització de l'estat. 4. La crisi de 1917 (4) La reacció va ser molt repressiva: - La vaga va ser reprimida i es va jutjar el comitè de vaga. - Les juntes de defensa militar van ser dissoltes. - La reunió de diputats i senadors va ser dissolta. Davant el perill d'una revolució social generalitzada, l'exèrcit va donar suport a la monarquia i la burgesia va retrocedir en les seves peticions.

Portada del periòdic ABC, 1917. 4. La crisi de 1917 (5) Conseqüències: - El moviment va fracassar i el sistema es va mantenir durant 5 anys més. - El rei es va veure forçat a donar estabilitat al sistema i va proposar la formació d'un govern de concentració, presidit per García Prieto, i format per liberals, reformistes i catalanistes de la Lliga. Els conflictes de 1917. 5. La Mancomunitat de Catalunya 5.1. Precedents 5.2. Definició 5.3. Proposta i constitució 5.3. L'obra de govern Assemblea de constitució d'un projecte de Mancomunitat, Palau de la Generalitat, Barcelona, 1911. 5.1.

Precedents Per entendre la creació de la Mancomunitat de Catalunya, hem de tenir present: La reacció davant la Llei de jurisdiccions. La formació i la crisi de Solidaritat Catalana: programa Tivoli i les discrepàncies ideològiques internes. La Setmana Tràgica i les seves conseqüències polítiques. Acudit de la Campana de Gràcia, 1907. 5.2. Definició (1) La Mancomunitat va ser el primer òrgan administratiu català des de 1714 i la principal concessió d'autogovern aconseguida pel catalanisme fins la creació de la Generalitat, l'any 1931.

Va estar activa entre 1914 i 1925, agrupava les quatre diputacions (Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona) i tenia les mateixes funcions i pressupost que aquestes. Deute de la mancomunitat de Catalunya. 5.3. Proposta i constitució (1) Per dotar a Catalunya d'òrgans de govern propis, la Diputació de Barcelona, amb el suport de les altres, va presentar la proposta de mancomunar les 4 diputacions al govern liberal. Canalejas va acceptar la proposta i les Corts la van aprovar l'any 1912, però l'assassinat de Canalejas i el bloqueig del Senat van fer que les diputacions no es mancomunessin fins el govern de Dato, concretament el 6 d'abril de 1914.

Assemblea de constitució d'un projecte de Mancomunitat, Palau de la Generalitat, Barcelona, 1911. 5.3. Proposta i constitució (2) En nou organisme constava d'una presència, majoritària de la Lliga Regionalista, i d'una Assemblea que designava un consell permanent. Els seus presidents van ser: Enric Prat de la Riba (1914-1917), Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala, anomenat per Primo de Ribera (1923-1925). Finalment fou abolida per Primo de Rivera. 5.4. L'obra de govern L'actuació de la Mancomunitat va tenir dues direccions: Crear infraestructures de serveis públics i administratius per potenciar el desenvolupament econòmic. Xarxa viària i sistemes telegràfics i telefònics.

Pla d'acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat: es van crear escoles de tècnics agraris, camps d'experimentació i granges model i es va fomentar el cooperativisme. Fomentar la cultura i l'ensenyament: projecte per consolidar llengua i cultura Obra cultural: normalització lingüística de Pompeu Fabra, Biblioteca Nacional de Catalunya, Junta de Museus i Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. Renovació pedagògica: mètodes de Maria Montessori, Escola D'estiu per a mestres, Escola industrial, Escola d'infermeres, Escola de l'administració local i Biblioteques populars per diversificar la formació i formar a tècnics. 6.

La descomposició del sistema parlamentari (1) A partir de 1918 la crisi del sistema es va agreujar. Als problemes tradicionals (caràcter oligàrquic del govern, frau electoral i divisió dels partits de torn) es van unir: - La crisi econòmica i social de la postguerra que va radicalitzar el moviment obrer i els conflictes socials. - Descomposició política - La Guerra del Marroc. Revoltes a la Puerta del Sol. 6. La descomposició del sistema parlamentari (2) 6.1. Crisi econòmica i agitació social 6.2. La descomposició política i el primer projecte d'Estatut 6.3. El problema del Marroc: Annual "La càrrega d'Alcántara", August Ferrer-Dalmau. 6.1.

Crisi econòmica i agitació social (1) La crisi va afectar especialment a Catalunya, zona més industrialitzada que s'havia beneficiat de l'auge econòmic durant la guerra. Les vagues més importants van tenir lloc el 1919 arran del conflicte de La Canadenca, i van tenir el pistolerisme com a conseqüència. Cal destacar també l'assassinat de Salvador Seguí (1921). Manifestació a Passeig de Gràcia convocada arran la vaga de La Canadenca, Barcelona, 1919. 6.1. Crisi econòmica i agitació social (2) També es van produir mobilitzacions al sud d'Espanya, Castella-la Manxa i Extremadura. Vagues agrícoles convocades durant el "Trienni bolxevic" (1918-1921). 6.1.

Crisi econòmica i agitació social (2) En aquests llocs, grups anarquistes i socialistes van mobilitzar els pagesos i van reclamar terres. Les seves accions van incloure l'ocupació de terres, la presa d'ajuntaments i la creació de comitès pagesos (trienni bolxevic). El govern va respondre declarant l'estat de guerra, il·legalitzant les organitzacions i empresonant el líders. Movilització de jornalers i camperols a, Còrdova, 1919. 6.2.

La descomposició política i el projecte d'Estatut (1) Els partit dinàstics no oferien una majoria parlamentària estable ja que, després de la Setmana Tràgica i els conflictes obrers i pagesos de 1917-1920, estaven fragmentats, no tenien líders de prestigi ni programes polítics ambiciosos. Les forces de l'oposició, a pesar d'haver crescut en influència, estaven dividides i tampoc oferien una alternativa viable al règim de la Restauració. Nou govern del conde de Romanones, 1918. 6.2. La descomposició política i el projecte d'Estatut (2) Entre 1917 i 1923 es…