La Restauració borbònica i la industrialització a Catalunya (1875-1902)

I 12 flashcards i 16 preguntes més al document.

Text del document

Apunts UD1 · La Restauració I (1875-1902) TEMA 2 1. Catalunya, pionera de la industrialització Al segle XIX l'economia espanyola continuava sent sobretot agrària. Només dues zones es van industrialitzar de veritat: Catalunya (tèxtil) i Biscaia (siderúrgia). 1.1. Orígens i expansió de la indústria cotonera Orígens. Tot comença al segle XVIII amb les indianes (teixits de colors vius que imitaven els de l'Índia). Els capitals de l'agricultura i del comerç amb Amèrica van permetre fer el salt a la indústria. Etapes clau: A partir de 1780 comença la indústria cotonera moderna amb les noves màquines de lar angleses.

A partir de 1802 es prohibeix importar cotó lat, i això estimula que la latura es faci a Catalunya. 1833 primera màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata (Barcelona): impulsa la mecanització. La fàbrica va ser cremada durant les bullangues de 1835. Per què va créixer? La mecanització va abaratir la producció preus més baixos més demanda. També hi va ajudar la protecció aranzelària. Limitacions (problemes que va haver d'afrontar): 1. Manca d'energia: el carbó català era escas i dolent, i portar hulla d'Astúries era car i difícil van proliferar les colònies industrials al costat dels rius (energia hidràulica). 2.

Mercat espanyol feble: poc vertebrat i amb poca capacitat de consum, lligat a com anaven les collites. Conseqüència: els industrials catalans reclamaven mesures proteccionistes davant la competència estrangera. 1.2. Vapors i colònies A Catalunya van conviure dos models de fàbrica tèxtil: Vapors Colònies industrials Energia Carbó (màquina de vapor) Hidràulica (rius) On A les ciutats (ex.

Sants) Cursos mitjans del Llobregat, Cardener, Ter, Freser i Fluvià Quan Des dels anys 1830-1840 Proliferen a partir de 1860 per l'alt preu del carbó Vapors Colònies industrials Exemples / trets Vapor Vell (1840), de Joan Güell, i Espanya Industrial (1849), tots dos a Sants Separades dels pobles, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat... TEMA 3 1. El retorn de la dinastia Restauració borbònica: retorn de la monarquia dels Borbons, en la persona d'Alfons XII ( ll d'Isabel II), després del Sexenni Democràtic (1868-1874). El règim durarà ns al 1931; aquesta unitat n'estudia la primera part (1875-1902). 1.1. La preparació de la Restauració alfonsina Causes.

Al nal del Sexenni hi havia una gran inestabilitat (guerra carlina, guerra de Cuba, fracàs de la Primera República). Les forces conservadores volien ordre i preparaven el retorn dels Borbons. Antonio Cánovas del Castillo va ser el gran artífex del projecte i creador del Partit Alfonsí. Amb el lema "Pau i ordre" volia acabar amb la inestabilitat del segle XIX (pronunciaments, constitucions canviants) i crear un règim moderadament liberal, dirigit per les classes altes i mitjanes, amb el suport de l'Església i l'Exèrcit. Què va fer Cánovas: 1. 1870 aconsegueix que Isabel II abdiqui en el seu ll Alfons. 2. 1874 fa que Alfons estudiï a l'Acadèmia Militar de Sandhurst (Anglaterra).

Des d'allà Alfons publica el Manifest de Sandhurst (redactat per Cánovas): defensa una monarquia constitucional que respecti l'ordre social i la tradició catòlica, i presenta Alfons com l'únic hereu legítim. Com va arribar realment. Cánovas volia que el retorn fos legal, per eleccions, i no per un pronunciament. Però: 29-12-1874 Pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt, que proclama Alfons XII rei d'Espanya. Inici de la Restauració. Davant la indiferència de la població, el govern de Sagasta va cedir el poder a Cánovas. El 9-1-1875, Alfons XII desembarca a Barcelona enmig de l'entusiasme popular. 1.2. Un programa d'autoritat i ordre: els 4 pilars del sistema canovista 1.

La Constitució de 1876: moderada, però oberta i exible, perquè deixava molts temes (com el sufragi) per a lleis posteriors. Així tant conservadors com liberals podien governar amb ella. 2. La Corona: inqüestionable, fa d'àrbitre de la vida política. 3. Els partits dinàstics (conservador i liberal): garanteixen l'estabilitat amb l'alternància en el poder (gràcies a la manipulació electoral) i renunciant als pronunciaments. 4. L'Exèrcit: s'havia d'apartar de la política. Es vol la preponderància del poder civil sobre el militar, i el rei n'és el cap. 1.3.

La Constitució de 1876 IMPORTANT PER A PAU Volia combinar els valors tradicionals (família, religió, propietat) i els principis conservadors de la Constitució de 1845 amb alguns principis democràtics de la de 1869 (la del Sexenni). Va ser molt duradora: va estar vigent ns al cop d'estat de Primo de Rivera (1923).

Aspecte Què establia Sobirania Sobirania compartida entre el rei i les Corts (no sobirania nacional) Poder del rei Poder executiu (nomena i cessa ministres), controla la política exterior, comparteix el legislatiu amb dret de veto, i pot dissoldre les Corts Corts Bicamerals: Congrés (elegit) i Senat (una part elegida, una designada pel rei i una per dret propi: nobles, Església, militars) Poder judicial Jutges independents (sense jurat) Sufragi No es xa: es deixa per a lleis posteriors 1878: sufragi censatari ( 5% de la població, govern conservador) 1890: sufragi universal masculí (majors de 25 anys, govern liberal) Religió Estat confessional catòlic; altres cultes tolerats només en privat; es restableix el pressupost de culte i clergat Drets Declaració detallada, però remesa a lleis que els van restringir (impremta, expressió, associació, reunió) 1.4.

La dels con ictes bèŀlics Acabar les dues guerres heretades del Sexenni va estabilitzar el règim i va donar prestigi a Cánovas. Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Va començar amb Amadeu I, amb Carles VII com a pretendent. 1875 derrota carlina a Catalunya, País Valencià i Aragó; 1876 derrota al País Basc i Navarra. Conseqüència: s'aboleix el règim foral basc, però se'ls concedeix el concert econòmic (recaptar ells els impostos). Guerra dels Deu Anys o Guerra Llarga de Cuba (1868-1878). Acabada la guerra carlina es van enviar més tropes i es va negociar. 1878 Pau de Zanjón: amnistia, abolició de l'esclavitud i promesa de reformes (diputats cubans a Corts, autonomia).

Conseqüència: com que no es va complir, va esclatar la Guerra Chiquita (1879-1880) i, més tard, la guerra de nitiva de 1895. 2. El sistema canovista 2.1. Bipartidisme i alternància en el poder Torn dinàstic (o torn pací c): alternància pactada en el govern dels dos grans partits monàrquics, decidida des de dalt i no pels votants.

Partit Liberal Conservador Partit Liberal Fusionista Líder Antonio Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i republicans moderats Base social Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica Mitjana burgesia i classes mitjanes Ideologia Sufragi censatari, immobilisme social, descon ança davant l'ampliació de llibertats, Estat confessional i suport a l'Església Sufragi universal masculí, reformisme social, ampliació de drets i llibertats, societat laica i menys privilegis per a l'Església En què coincidien: defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de l'Estat.

Per això el canvi de govern no posava mai en perill el règim. Com funcionava el torn (el procés va al revés d'una democràcia): 1. Quan el partit del govern es desgastava o hi havia una crisi, el rei cridava el cap de l'oposició a formar govern. 2. El nou cap de govern convocava eleccions. 3. Les eleccions es manipulaven perquè el nou govern tingués una majoria parlamentària còmoda. Primer es tenia el govern i després es "guanyaven" les eleccions. 2.2. Frau electoral i caciquisme Per què el frau era possible: El vot rural pesava més que l'urbà (moltes circumscripcions rurals, fàcils de controlar). Abstencionisme: prop del 80% del cens no votava.

Analfabetisme: al voltant del 75% de la població. La cadena del frau (de dalt a baix): El rei nomena el nou govern el ministre de Governació fa l'encasillado (llista dels diputats que han de sortir, deixant-ne alguns per a l'oposició) els governadors civils passen les llistes a batlles i cacics els cacics s'encarreguen del vot amb compra de vots, coacció i tupinades. Conceptes que has de saber: Encasillado: llista pactada dels candidats que havien de guanyar a cada districte. Diputats "cuneros": diputats elegits per una circumscripció on no vivien ni tenien cap vincle. Tupinada (en castellà pucherazo): conjunt de trampes electorals.

Incloïa in ar el cens amb morts o desconeguts (els "làtzers", que "ressuscitaven" per votar), afegir grapats de vots a les urnes (amagats en tupines, olles) i falsejar el recompte. El caciquisme era la base de tot el sistema: una xarxa clientelar controlada pel cacic, persona o família poderosa que dominava un districte, sobretot rural (terratinents, batlles, prestamistes, notaris, grans comerciants). El seu poder era: Econòmic: molta gent treballava per a ell; podia treure la feina o, al contrari, donar-ne, pujar sous (favors). Administratiu: nomenava o cessava càrrecs i podia complicar o agilitzar els tràmits.

Coactiu: aplicava la llei a conveniència i tenia grups armats, les partides de la porra. Conseqüències del sistema: molta estabilitat política ( dels pronunciaments), però a canvi d'una manca total de representativitat: les eleccions no re ectien la voluntat popular i les forces que no eren del torn quedaven marginades. 2.3. Els governs del torn La Restauració comença amb govern conservador; els liberals governen per primer cop el 1881. 1885 mor Alfons XII. La seva vídua, Maria Cristina d'Àustria, esdevé regent (el futur Alfons XIII encara no havia nascut).

Pacte d'El Pardo (1885): Cánovas i Sagasta pacten mantenir l'alternància pací ca per assegurar l'estabilitat durant la regència, i passa a governar el Partit Liberal. El "Parlament Llarg" de Sagasta (1885-1890): els liberals fan el seu programa reformista: Llei d'associacions (1887) legalitza els sindicats obrers. Abolició de nitiva de l'esclavitud (1886). Institució del jurat (els ciutadans participen en la justícia) i el Codi Civil. Sufragi universal masculí (majors de 25 anys): primer per a les municipals i, el 1890, per a les generals. El cens passa de 800.000 a 5 milions, però el frau continua.

Evolució posterior: la crisi del 1898 desprestigia els partits dinàstics i a algunes grans ciutats guanya l'oposició. Tot i així, el torn, amb partits dividits, es manté ns al 1923. (Governs: Cánovas ns al 1881 Sagasta 1881-84 Cánovas 1884-85 Sagasta 1885-90 Cánovas 1890-92 Sagasta 1892-95 Cánovas 1895-97, assassinat Sagasta 1897-99 Silvela 1899-1901 Sagasta, que mor el 1903.) 3. L'oposició marginada del sistema IMPORTANT PER A PAU Idea clau: republicans, carlins, socialistes i nacionalismes podien arribar al Parlament, però mai amb prou diputats per fer una oposició real. El frau electoral i el torn els deixaven fora.

Aquesta marginació era el preu de l'estabilitat del sistema (així ho planteja la PAU 2025). 3.1. El carlisme i els partits integristes 뛑NO ENTRA EN AQUEST EXAMEN Problema del carlisme: es presentava com l'única força de debò catòlica, però bona part de la jerarquia de l'Església i el Vaticà donaven suport a Alfons XII, i això li treia força. A més, venia de perdre la guerra (1876). 1886 Acta de Loredan: Vázquez de Mella manté l'ideal carlí (religió, tradició, furs) però accepta participar en el joc liberal. Conseqüència 1888: Ramon Nocedal encapçala l'escissió integrista i crea el Partit Tradicionalista, encara més antiliberal.

A partir del 1890 el Partit Carlí es presenta a eleccions i obté força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Biscaia, Navarra) i una mica a Catalunya. Alguns sectors van mantenir estructures militars i van provocar insurreccions sense èxit. 3.2.

El republicanisme Després del fracàs de la Primera República, el republicanisme estava desacreditat i dividit: Partit Líder Trets Republicà Possibilista Emilio Castelar Minoritari, acceptava participar en el joc de la Restauració Republicà Progressista Manuel Ruiz Zorrilla Radical, va participar en pronunciaments antimonàrquics (1883 i 1886) Republicà Centralista Nicolás Salmerón Unitarista (contrari al federalisme) Republicà Federal Francesc Pi i Margall El més nombrós Evolució: El sufragi universal (1890) revitalitza el republicanisme.

El 1893 es forma la Unió Republicana (federals, centralistes i progressistes) i es dissol el possibilista (Castelar recomana als seus passar al Partit Liberal). Des del 1881 tenen minories a les Corts, però l'auge del moviment obrer els treu base social. Principis del segle XX: apareixen nous republicanismes: el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux (centralista, anticlerical i molt in uent a Barcelona) i el d'Unió Republicana Autonomista de Blasco Ibáñez (València). 3.3.

El moviment obrer: socialisme i anarquisme Després de la crisi de l'AIT, les dues branques van per camins separats: els socialistes volen un partit obrer que participi en política; els anarquistes rebutgen la política i defensen l'acció revolucionària. El socialisme 1879 fundació del PSOE per Pablo Iglesias (a partir de l'Agrupació Socialista Madrilenya, hereva de la NFM). Partit marxista, a liat a la Segona Internacional. 1888 fundació de la UGT (Unió General de Treballadors), sindicat socialista organitzat per o cis. Combina negociació i mobilització (manifestacions i vagues). Implantació: forta a Madrid, Biscaia i Astúries; feble a Andalusia i Catalunya.

Fites: 1r de Maig de 1890 (per les 8 hores), grans vagues a Biscaia, regidors a alguns ajuntaments i primer diputat el 1910 (Pablo Iglesias). L'anarquisme 1881 la FRE, iŀlegal, passa a ser la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), forta a Catalunya i Andalusia. (El PowerPoint posa 1888, però la FTRE es va fundar el 1881; si al teu professor li surt 1888, fes-li cas a ell a l'examen.) Dues tendències: Anarcocoŀlectivistes / anarcosindicalistes (Bakunin): acció sindical. Sobretot a Catalunya. Anarcocomunistes / partidaris de l'acció directa violenta (Kropotkin, Malatesta): terrorisme, la "propaganda pel fet". Sobretot a Andalusia, i després també a Barcelona.

Andalusia (anys 80): terrorisme rural contra collites i grans propietats. 1883 procés de la Mano Negra (suposada organització secreta; diversos pagesos executats). 1892 assalt de Jerez per uns 500 jornalers (4 executats). Atemptats de la "propaganda pel fet": Any Atemptat Contra qui 1878 Atemptat contra Alfons XII (Joan Oliva, anarquista català) El rei 1893 Atemptat contra el general Martínez Campos L'exèrcit 1893 Bomba al Liceu de Barcelona (14 atemptats a BCN aquell any) La burgesia 1896 Bomba a la processó de Corpus de Barcelona L'Església 1897 Assassinat de Cánovas (venjança pels processos de Montjuïc) El govern Processos de Montjuïc (1896-1897). Causa: la bomba del Corpus.

Què va passar: detencions massives d'anarquistes, republicans i obrers, tortures al castell de Montjuïc i 5 anarquistes executats. Conseqüències: escàndol internacional per la repressió i, com a venjança, l'assassinat de Cánovas el 1897. Per a la PAU, són el punt de partida de l'evolució de l'obrerisme ns a la CNT (1910). 4. Les guerres colonials: Cuba i Filipines A nals del segle XIX, a Espanya només li quedaven les colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i algunes illes del Pací c. 4.1. El malestar cubà (les causes de la guerra) Causes econòmiques. Cuba era molt rica (sucre, cafè i tabac per exportar) i hi havia molts negocis i emigrants espanyols.

Espanya hi imposava aranzels que obligaven Cuba a comprar productes espanyols (blat, teixits catalans) i a vendre sobretot a Espanya. Exportar als Estats Units, el seu client natural, sortia molt car. 1891 Aranzel Cánovas: encara més favorable a Espanya i perjudicial per als EUA, que ja compraven el 88% dels productes cubans. 1894 Espanya deroga el tractat de comerç Cuba-EUA. Causes polítiques. La Pau de Zanjón (1878) prometia reformes que van arribar tard o mai: l'autonomia no es va concedir ns al 1897, l'esclavitud no es va abolir ns al 1886, i només hi va haver diputats cubans a les Corts des del 1879.

El 1893, el Pla de Reformes Colonials d'Antonio Maura (ministre d'Ultramar) va ser rebutjat a les Corts per conservadors i per la majoria de liberals. Tres postures polítiques a l'illa: Contraris a les reformes (espanyols i alguns criolls): partit Unión Constitucional. Autonomistes (sobretot criolls): Partido Liberal Cubano. Independentistes: Partido Revolucionario Cubano, fundat per José Martí el 1892. 4.2. La guerra de Cuba (1895-1898) Fase 1 (febrer 1895 – gener 1896). Comença amb el Grito de Baire ("¡Viva Cuba Libre!"). José Martí mor el maig del 1895. Antonio Maceo i Máximo Gómez estenen la guerra a l'oest. El general Martínez Campos intenta combinar guerra i conciliació, sense èxit.

Fase 2 (gener 1896 – agost 1897). El substitueix el general Valeriano Weyler, que aposta per la mà dura: Divideix l'illa amb "trochas" (línies forti cades). Reconcentración: tanca els pagesos en poblats vigilats, on milers moren de fam. Moltes baixes espanyoles per malalties i destrucció d'ingenis, plantacions i vies de tren. Fase 3 (agost 1897 – febrer 1898). Després de l'assassinat de Cánovas (1897), els liberals de Sagasta tornen a la conciliació: substitueixen Weyler pel general Ramón Blanco, el novembre de 1897 concedeixen l'autonomia (política i aranzelària, sufragi universal i igualtat de drets) i el 1898 declaren un armistici.

Els independentistes, amb el suport dels EUA, no l'accepten: ja era massa tard. 4.3. La insurrecció de Filipines Espanya hi explotava recursos naturals i tabac i hi comerciava amb la Xina. José Rizal funda la Liga Filipina (1892), que demanava reformes pací ques. La seva persecució fa néixer el moviment radical Katipunan, que es revolta el 1896. Després d'una fase de repressió i negociació hi ha una paci cació temporal. 4.4. La intervenció dels Estats Units (la guerra hispanoamericana, 1898) Causa: els EUA tenien grans interessos econòmics a Cuba i volien estendre el seu domini al Carib i al Pací c. El president William McKinley es presenta com a defensor del poble cubà.

Febrer 1898 el cuiraçat nord-americà Maine explota misteriosament al port de l'Havana. Serveix d'excusa. 25 d'abril de 1898 els EUA declaren la guerra a Espanya. 1 de maig la ota espanyola del Pací c és enfonsada a Cavite (Filipines). 3 de juliol l'esquadra de l'Atlàntic és destruïda a Santiago de Cuba. També bombardegen Puerto Rico. 14 d'agost ocupació de Manila. Fi de la guerra. 10 de desembre de 1898 Tractat de París: Espanya reconeix la independència de Cuba i cedeix Filipines, Puerto Rico i Guam als EUA. 1899 Espanya ven a Alemanya les illes del Pací c que li quedaven (Marianes, Palau i Carolines) per 25 milions de pessetes. 5.

1898, la crisi de la d'un imperi El "desastre del 98": nom que es va donar a la pèrdua de les últimes colònies. Va ser la primera gran crisi de la Restauració. 5.1. Repercussions econòmiques, polítiques i militars Econòmiques. A curt termini no van ser greus, perquè els capitals de les colònies van tornar (repatriació de capitals) i es van invertir en estalvi i indústria; la in ació va ser baixa i es va reduir el deute públic. A llarg termini sí que es van notar: es van perdre mercats reservats, van baixar molt les exportacions catalanes i van pujar els impostos per pagar els deutes de guerra. Polítiques. Pocs canvis immediats: el torn dinàstic es va mantenir.

Per tant, la crisi del 98 va ser sobretot moral i ideològica, amb un gran impacte social. Militars. Molts militars van girar cap a posicions autoritàries, com a reacció a l'onada d'antimilitarisme. Culpaven de la derrota els polítics i el parlamentarisme. Conseqüència a llarg termini: torna la ingerència de l'exèrcit en la política (el pilar canovista de l'exèrcit fora de la política es trenca; això portarà, per exemple, a la Llei de Jurisdiccions de 1906). El cost humà (ampliació). Espanya va enviar uns 220.000 soldats a Cuba, 25.000 a Filipines i 4.500 a Puerto Rico. Eren tots de classe humil, perquè els rics s'estalviaven el servei pagant la redempció en metàŀlic.

Van morir uns 50.000 soldats, la majoria per malalties tropicals (febre groga) i no en combat. Això explica la indignació popular i l'antimilitarisme. 5.2. El desencís del 98 Es va destruir el mite de l'Imperi espanyol, justament quan les potències europees s'estaven repartint el món (colonialisme). Espanya passa a ser una potència de segon ordre i només conserva petits territoris a l'Àfrica. La premsa estrangera la va quali car de "nació moribunda": exèrcit ine caç i polítics corruptes.

Va sorgir la Generació del 98, un grup d'inteŀlectuals caracteritzat pel pessimisme, la crítica a l'endarreriment i la re exió sobre què era Espanya i la necessitat de regenerar-la: Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán, Antonio Machado. 5.3. La voluntat de regenerar el país: el regeneracionisme Institución Libre de Enseñanza (ILE, 1876): creada per professors universitaris que pensaven que, amb el fracàs de la revolució de 1868, s'havia perdut l'oportunitat de modernitzar Espanya. Estaven in uïts pel krausisme (de Karl Krause), que proposava renovar la societat moralment, inteŀlectualment i pedagògicament a través de la raó i la llibertat.

Es negaven a ensenyar seguint els dogmes o cials i van impulsar la reforma de l'educació secundària i universitària. Regeneracionisme: moviment d'inteŀlectuals (alguns de la ILE), amb suport de les classes mitjanes, que després del 98 defensava que calia regenerar Espanya. El seu gran representant va ser Joaquín Costa: calia acabar amb el caciquisme, reformar el camp i millorar l'educació (el seu lema: "escola i rebost"). 5.4. El primer govern regeneracionista (Silvela, 1899-1901) 뛑NO ENTRA EN AQUEST EXAMEN Causes. El desprestigi després del 98 obliga a fer un gest de canvi.

Què va passar: 1898 el general Polavieja publica un manifest regeneracionista amb reformes com l'autonomia administrativa i el concert econòmic per a Catalunya. A Catalunya es forma una Junta d'Adhesió al manifest. 1899 el conservador Francisco Silvela forma govern i hi incorpora Polavieja. Hi havia molta esperança a Catalunya. 1899 el ministre d'Hisenda Fernández Villaverde, per pagar les despeses de guerra, fa una forta pujada d'impostos a la indústria i el comerç. Conseqüència: davant el rebuig dels comerciants i les divisions al govern, el 1901 la regent dona el poder als liberals: s'acaben les promeses de regeneració i continua el torn.

Personatges clau Personatge Qui és i per què és important Alfons XII Rei des del 1874-75 ns a la seva mort el 1885 Maria Cristina d'Àustria Vídua d'Alfons XII, regent (1885-1902) Antonio Cánovas del Castillo Artífex de la Restauració i de la Constitució de 1876; cap conservador; assassinat el 1897 Práxedes Mateo Sagasta Cap del Partit Liberal; Parlament Llarg (1885-1890) Arsenio Martínez Campos General del pronunciament de Sagunt (1874); negociador de Zanjón; a Cuba el 1895 Valeriano Weyler General de la mà dura a Cuba: trochas i reconcentración Carles VII Pretendent carlí a la Tercera Guerra Carlina Vázquez de Mella / Ramon Nocedal Carlisme que accepta el joc liberal / escissió integrista (1888) Castelar, Ruiz Zorrilla, Salmerón, Pi i Margall Líders republicans: possibilista, progressista, centralista, federal Alejandro Lerroux Republicanisme radical, centralista i anticlerical (Barcelona, inici del s.

XX) Pablo Iglesias Fundador del PSOE (1879) i la UGT (1888) Giuseppe Fanelli / Paul Lafargue Porten l'anarquisme (1868) / el marxisme (1871) a Espanya José Martí Líder independentista cubà (PRC, 1892); mor el 1895 José Rizal Impulsor de la Liga Filipina (1892) William McKinley President dels EUA a la guerra de 1898 Joaquín Costa Principal regeneracionista Francisco Silvela / Polavieja / Villaverde Govern regeneracionista de 1899 / manifest de 1898 / pujada d'impostos Dr. Bartomeu Robert Alcalde de Barcelona que dimiteix pel Tancament de Caixes