La Restauració Borbònica i la Crisi del 98

I 54 flashcards i 36 preguntes més al document.

Text del document

T1: La restauració Context: 1. L'absolutisme: No es vota, perquè el rei té tot el poder. On comença amb l'inici d'indústria, on més tard acaba en la revolució industrial - Terres = nobles. Els burgesos que són petits treballadors, inicien la revolució industrial, tenien molts diners i es crea el capitalisme. I parlen amb el rei i passa d'absolutisme a liberalisme. I més tard i hi ha el liberalisme, on hi havia sufragi universal: Tots poden votar, excepte els menors de 18 anys. - També hi havia un sufragi censatari on només podien votar homes, rics i de 23/25 anys.

I més tard hi ha la Democràcia on governa el poble, on voten (sufragi -> eleccions.) El poder el té el poble, on hi ha sufragi universal. La restauració en el llibre (context): Després dels anys agitats del Sexenni, la Restauració apareix com un període d'estabilitat constitucional i de modernització econòmica i social. El sistema es va mantenir fins al primer terç del segle XX, però va patir un gran contratemps l'any 1898, quan Espanya va perdre les últimes colònies del Carib i el Pacífic. Per alguns, Espanya deixava de ser una potència colonial de primer ordre per convertir-se en un país en decadència.

La restauració és l'època d'Alfons XII, on sorgeix el bipartidisme, on està la gran crisi de Cuba. En el bipartidisme hi manava Cánovas i Sagasta. En aquest moment hi havia sufragi restringit. 1. El retorn de la dinastia. (pàg. 100) Els anys finals del Sexenni, les forces conservadores van preparar el retorn de la monarquia amb la persona d'Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit juntament amb la seva mare, Isabel II. La preparació de la restauració alfonsina. El principal artífex del projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo, que el 1870 havia aconseguit l'abdicació de la reina Isabel a favor del seu fill Alfons (eso que la reina le daba todo el poder a su hijo).

Per dotar el projecte restaurador d'una sòlida base social va crear el Partit Alfonsí, amb la voluntat d'atraure els monàrquics i conjuminar les classes altes i baixes, l'exèrcit i l'església sota el lema "Pau i ordre". El seu objectiu era instaurar un règim moderadament liberal que posés fi a una llarga època de guerres civils, d'intervencionisme militar i d'aixecaments populars. Els passos definitius es van donar el desembre del 1874, quan Alfons de Borbó, des de l'exili, va fer públic el Manifest de Sandhurst (donde se presentaba Alfons XII com rei), redactat per Cánovas, en què proclamava les línies metres del futur règim.

Paral·lelament, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar la restauració de la monarquia en la persona del nou rei Alfons XII (El Sagunt como que presentaba a Alfonso XII como nuevo rei) Un programa d'autoritat. El cop d'estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors amb l'esperança que la monarquia retornaria l'estabilitat política, econòmica i social. El nou règim pretenia superar alguns dels problemes endèmics, l'intervencionisme militat i els enfrontaments civils. El nou sistema polític canovista es basava en quatre pilars bàsics: - La Constitució del 1876, que era d'inspiració moderada. - La Corona que es considerava una institució inqüestionable.

- Els partits dinàstics, el conservador i el liberal que eren garants de l'estabilitat política i havien d'alternar-se en el poder. Recorrien al falsejament electoral per assegurar-se el monopoli del poder. - L'exèrcit, la qual es volia allunyar de la intromissió en la vida política. Es va identificar el rei com el cap i símbol visible de l'estament militar. La constitució del 1876. Es tractava d'una constitució en què la defensa dels valors tradicionals, 1. Com la família, la religió i la propietat. 2. Establia la cosobirania entre les Corts i la Corona. 3. El rei era titular del poder executiu, on si li atorgava el dret de vet, i la potestat legislativa compartida amb les Corts. 4.

Les Corts comptaven amb dues cambres: el Congrés dels Diputats, escollits pels ciutadans i el Senat amb una part electiva i una altra designada pel Rei. 5. El dret al sufragi es deixava pendent de concreció al sufragi censatari i la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí. 6. Es va proclamar la tolerància religiosa, però amb la primacia del catolicisme. 7. Comptava amb una declaració de drets detallada, on van tendir a restringir-los, drets com l'expressió i l'associació. Bipartidisme i alternança en el poder.

El sistema polític de la Restauració es basava en l'existència de dos grans partits, el conservador i el liberal (progressista), que coincidien en la defensa de la monarquia, la Constitució i la propietat privada. Tots dos eren partits de minories. Els conservadors es mostraven més proclius a l'immobilisme polític i la defensa de l'Església i de l'ordre social, mentre que els liberals estaven més inclinats a un reformisme més progressista i laic. El partido Liberal-Conservador es va organitzar al voltant d'Antonio Cánovas del Castillo i el Partit Liberal-Progressista tenia com a dirigent Práxedes Mateo Sagasta. Frau electoral i caciquisme.

L'alternança en el poder només era possible gràcies a un massiu frau electoral, orquestrat des del govern i en el qual exercien un paper fonamental els cacics (gent rica, influent, en ambient rural). El control del procés electoral s'exercia mitjançant la Governació i els cacics locals. Per aconseguir-ho, no es dubtava a falsificar el cens, incloent-hi persones mortes o impedint votat a les vives, manipular les actes electorals, exercir la compra de vots i coaccionar l'electorat. Els cacics eren individus o famílies que, pel seu poder econòmic i les influències polítiques, controlaven una determinada circumscripció electoral. Els governs del tron.

El temor d'una possible desestabilització del sistema polític després de la prematura mort del rei el 1885, va impulsar una entesa entre conservadora i liberals, coneguda com el Pacte d'El Pardo, que va donar pas a la regència de Maria Cristina i assegurava la continuïtat del sistema de la Restauració. (eso que explico que es va morir i Cristina estava embarassada i finalment va néixer un nen.) El 1885-1890 els liberals van desenvolupar el seu programa reformista. 1. Sufragi universal per a comicis municipals. 2. Abolició de l'esclavitud. 3. Una llei d'associacions que autoritzava els sindicats obrers. 4.

El Codi Civil que regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la propietat i als contractes. - El torn dinàstic va funcionar amb tota regularitat fins al 1898, quan la crisi va erosionar els polítics i els partits dinàstics. (1897 mor Cánovas i la pèrdua de Cuba va posar en crisi el sistema.) Els partits més marginats de l'època són els carlins, els republicans i el PSOE. 3. Les guerres colonials: Cuba i Filipines. Al final del XIX, Espanya comptava amb les colònies de Cuba i Puerto Rico al Carib, i amb les de Filipines i algunes illes petites al Pacífic. El malestar cubà (causes de la guerra) Cuba concentrava nombrosos interessos i negocis espanyols.

La seva economia es basava en la plantació de sucre de canya, cafè i tabac per a l'exportació. Aquesta activitat era una important font d'ingressos per a l'Estat (Espanya). El comerç cubà es veia limitat pels aranzels que Espanya imposava i que forçaven l'illa a comprar els productes espanyols, a elevats preus mentre que dificultava l'exportació cap a Europa o als Estats Units. La pau de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitat la gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol i després de la primera guerra de Cuba el 1874.

El sector més intransigent i integrat en bona part per peninsulars i per alguns criolls destacats, va formar el Partido Unión Constitucional. D'altra banda, els grups més progressistes, principalment criolls, partidaris de mantenir l'illa espanyola, però amb un elevat grau d'autonomia. José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano d'orientació clarament independentista. (Orientació pobre) Rics - propietaris - com estan Classe mitjà - criolls - autonomia aranzelària Classe baixa - poble - Independència. La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. Els governs liberals de Sagasta, només van concretar l'abolició de l'esclavitud el 1890.

L'oposició cubana a l'aranzel (Cánovas), donava lloc a un intercanvi summament desigual, va provocar un gran malestar tant a l'illa com als Estats Units, que adquiria el 88% de les exportacions cubanes, però havia de pagar forts aranzels pels productes que exportava a Cuba. La guerra de Cuba. El conflicte es va iniciar després de la insurrecció dels independentistes cubans i es va desenvolupar en tres fases: Febrer del 1895 – gener del 1896: Comença la insurrecció amb el Grito de Baire i la mort del líder independentista José Martí.

El govern espanyol va respondre enviant un exèrcit a Cuba, al capdavant del qual hi havia el general Martínez Campos, un militar convençut que la pacificació de l'illa requeria una forta acció bèl·lica, acompanyada d'un esforç polític de conciliació amb els insurrectes. Martínez Campos, però, no va poder controlar militarment la rebel·lió. (Els cubans ja no volien escoltar-los) Gener del 1896 – agost del 1897: La falta d'èxits militars va decidir el relleu de Martínez Campos pel general Weyler, que va arribar a l'illa amb la voluntat d'emprar mètodes contundents per posar fi a la insurrecció. A més, es van destruir ingenis, plantacions, nombroses vies fèrries...

i l'economia cubana se'n va ressentir notablement. Agost del 1897 – febrer del 1898: Després de la mort de Cánovas, el nou govern liberal va decidir provar l'estratègia de la conciliació a la desesperada i Sagasta era qui manava. Va concedir el novembre del 1897 l'autonomia a Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però les reformes van arribar massa tard. Els independentistes, que comptaven amb el suport nord-americà, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats. Així, el conflicte va prendre un nou rumb.

La intervenció dels Estats Units L'any 1898, del febrer a abril, el president dels Estats Units, William McKinley, es va presentar com a defensor del poble cubà. Amb el pretext de l'enfonsament d'un dels seus vaixells de guerra, el Maine, ancorat al port de l'Havana, va declarar la guerra a Espanya. El 18 d'abril, els americans van intervenir a Cuba i a Filipines, fet que va desencadenar una ràpida guerra que va acabar amb la derrota de l'esquadra espanyola a Cavite (Filipines) i Santiago (Cuba). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol una altra alternativa que demanar la pau.

El 10 de desembre es va signar el Tractat de París i Espanya va abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van quedar sota influència nord-americana. Així, es perdien les últimes restes de l'antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. 4 1898, la crisi de la fi d'un imperi. (Les conseqüències.) Repercussions econòmiques, polítiques i militars Malgrat l'envergadura del "desastre", les repercussions immediates van ser menors del que s'esperava.

Encara que la guerra va comportar notables pèrdues materials a les colònies, no va ser així a la metròpoli (Espanya) malgrat el deute causat per la guerra, ja que hi va haver un repatriament dels capitals invertits fins aleshores als negocis de Cuba. Les estadístiques mostren que durant els primers anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i una considerable inversió provinent de capitals repatriats. En l'àmbit polític, no va haver-hi grans canvis i el sistema de la Restauració va sobreviure al desastre. El torn dinàstic va aconseguir mantenir-se i el règim va mostrar una gran capacitat de recuperació.

La crisi del 98, més que política o econòmica, va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica. Finalment, bona part dels militars estava convençut que la derrota havia estat culpa dels polítics i la societat també a culpar als polítics i no a l'exèrcit de la derrota. El desencís del 98 La derrota va abocar la societat i la classe política espanyola cap a un estat de malestar i frustració perquè va significar la destrucció del mite de l'Imperi espanyol –en un moment en què les potències europees estaven construint grans imperis colonials a Àsia i Àfrica. El "desastre" va donar cohesió a un grup d'intel·lectuals, conegut com la Generació del 98.

Literats i pensadors, com Ángel Ganivet, Ramón del Vall-Inclán o Antonio Machado van intentar analitzar el problema d'Espanya en un sentit crític. La voluntat de regenerar el país Alguns intel·lectuals parlaven amb insistència de la necessitat de regeneració d'Espanya, i van encapçalar el moviment conegut com a regeneracionisme. Els seus ideals van quedar exemplificats en el pensament de Joaquín Costa. Segons Costa, la regeneració necessària d'Espanya havia de basar-se en la fi del caciquisme, en el progrés del camp espanyol i en la millora del nivell educatiu i cultural del país.