La Restauració Borbònica a Espanya (1875-1902): Alternança en el Poder i Caciquisme

I 94 flashcards i 64 preguntes més al document.

Text del document

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Tema 6. La dinastia restaurada: alternança en el poder i caciquisme (1875-1902) 1. Retorn de la dinastia Els anys finals del Sexenni, i en particular durant el govern de Serrano, les forces conservadores van preparar el retorn de la monarquía amb la persona d'Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit juntament amb la seva mare, Isabel II. La preparació de la restauració alfonsina El principal artífex del projecte va ser Antonio Cánovas del Castillo, que el 1870 havia aconseguit l'abdicació de la reina Isabel a favor del seu fill Alfons.

Per dotar el projecte restaurador d'una sòlida base social va crear el Partit Alfonsí, amb la voluntat d'atreure els monàrquics descontents amb l'experiència revolucionària del Sexenni i conjuminar les classes altes i mitjanes, l'Exèrcit i l'església sota el lema "Pau i ordre". El seu objectiu era instaurar un règim moderadament liberal que posés fi a una llarga època de guerres civils, d'intervencionisme militar i d'aixecaments populars. Els passos definitius es van donar el desembre del 1874, quan Alfons XII, des de l'exili, va fer públic el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, en què proclamava les línies mestres del futur règim.

Presentava una monarquia constitucional amb un caràcter obert que defensés l'ordre social establert i fes compatible la tradició catòlica amb les noves llibertats. Paral·lelament, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar la restauració de la monarquia en la persona del nou rei Alfons XII. HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Programa autoritat i ordre El cop d'estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors amb l'esperança que la monarquia retornaria l'estabilitat política, econòmica i social.

Així, el nou sistema polític canovista es basava en quatre pilars bàsics: La Constitució del 1876 que era d'inspiració moderada, però tènia un caràcter obert i flexible. Deixava molts assumptes rellevants en mans del desenvolupament de futures lleis, la qual cosa admetia diferents formulacions. La Corona que es considerava una institució inqüestionable. El seu paper era el d'exercir d'àrbitre en la vida política i garantir el bon enteniment i l'alternança en el poder entre els partits polítics. Els partits dinàstics, el conservador i el liberal que eren els garants de l'estabilitat política i havien d'alternar-se en el poder.

Renunciaven a accedir al govern mitjançant cops de força o pronunciaments, però recorrien al falsejament electoral. L'exèrcit, al qual es volia allunyar de la intromissió en la vida política. Es va identificar el rei com el cap i símbol visible de l'estament militar i es va establir la supremacia del poder civil sobre el militar, però atorgant absoluta llibertat a l'exèrcit en els seus assumptes interns. Constitució de 1876 Es tractava d'una constitució en què la defensa: El valors tradicionals, com la família, la religió i la propietat, compatibles amb la incorporació d'alguns dels principis democràtics del 1868.

Establia la cosobirania entre les Corts i la Corona, negant el principi de sobirania nacional. El rei era titular del poder executiu, controlava la política exterior, se li atorgava el dret de vet, la potestat legislativa compartida amb les Corts i el nomenament i cessament de ministres. Les Corts comptaven amb dues cambres: el Congrés dels Diputats, escollit pels ciutadans, i el Senat amb una part electiva i una altra de designada pel Rei o formada per membres rellevants de l'aristocràcia, l'Església i l'Exèrcit.

El dret al sufragi es deixava pendent de concreció en posteriors lleis electorals: la del 1878 va retornar al sufragi censatari i la del 1890 va proclamar el sufragi universal masculí. Proclamava la tolerància religiosa, però amb la primacia del catolicisme i, en conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat. HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Declaració de drets detallada, però la seva concreció es remetia a lleis ordinàries que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d'impremta, expressió, associació i reunió. Tercera Carlinada La caiguda d'Isabel II va revifar les pretensions carlines de posar el seu candidat al tron.

A Catalunya, les forces carlines comandades per Ramon Tristany i Francesc Savalls van aconseguir algunes victòries, com la d'Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). L'any 1874 també van conquerir algunes ciutats com la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Vic i Olot. La restauració borbònica va privar la causa carlina de bona part de la seva hipotètica legitimitat i alguns personatges històrics del carlisme van reconèixer Alfons XII.

A més, al llarg de l'any 1875 i 1876 l'ofensiva de l'exèrcit liberal va expulsar els carlins dels nuclis on s'havien fet forts, fent marxar al pretendent carlí a l'exili La conseqüència va ser l'abolició definitiva del règim foral i les antigues províncies forals van quedar subjectes al pagament d'impostos i al servei militar comuns de l'Estat. En el seu lloc, es va estipular un sistema de "concerts econòmics" (1878) que els atorgava una certa autonomia fiscal.

Bipartidisme i alternança política El sistema polític de la Restauració es basava en l'existència de dos grans partits, el conservador i el liberal, que coincidien en: La defensa de la monarquia La Constitució La propietat privada La centralització de l'Estat, però jugaven dos papers complementaris. La seva base social es nodria bàsicament de les elits econòmiques i de la classe mitjana acomodada, encara que era més gran el nombre de terratinents entre els conservadors i el de professionals entre els liberals. Tots dos eren partits de minories, que comptaven amb diaris, centres i comitès distribuïts arreu del territori espanyol.

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Els conservadors es mostraven més proclius a l'immobilisme polític i a la defensa de l'Església i de l'ordre social, mentre que els liberals estaven més inclinats a un reformisme més progressista i laic. Per garantir l'estabilitat, existia un acord tàcit de no promulgar una llei que forcés l'altre partit a abolir-la quan tornés al govern. - El Partido Liberal-Conservador es va organitzar al voltant d'Antonio Cánovas del Castillo i va aglutinar els sectors més conservadors (a excepció dels carlins i els integristes radicals).

- El Partido Liberal-Fusionista tenia com a dirigent Práxedes Mateo Sagasta i va reunir antics progressistes, unionistes i alguns exrepublicans moderats. La preeminència que la Constitució atorgava a la Corona la convertia en àrbitre de l'alternança. Quan el partit del govern patia un procés de desgast polític o hi havia alguna greu crisi al país, el monarca cridava el cap del partit de l'oposició a formar un nou govern. Aleshores, el nou cap de gabinet convocava eleccions, que s'assegurava que fossin favorables al govern, amb l'objectiu de construir-se una majoria parlamentària que li permetés governar de manera estable.

Frau electoral i caciquisme L'alternança en el poder era possible gràcies a un massiu frau electoral, orquestrat des del govern i en el qual exercien un paper fonamental els cacics. Aquesta adulteració sistemàtica del vot va ser possible gràcies al restabliment del sufragi censatari l'any 1876, però va mantenir-se quan el 1891 HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA es va instaurar el sufragi universal masculí. També hi va influir el tracte favorable als districtes rurals enfront dels urbans i l'elevat abstencionisme de l'electorat. El control del procés electoral s'exercia mitjançant el ministre de la Governació i els cacics locals.

El ministre elaborava la relació dels candidats que haurien de ser elegits (encasellat), que sovint eren aliens a la circumscripció ("cuneros"). Els governadors civils transmetien la llista dels candidats "ministerials" als batlles i cacics i tot l'aparell administratiu es posava al seu servei per garantir-ne l'elecció. No es dubtava a: 1. Falsificar el cens, incloent-hi persones mortes o impedint votar les vives 2. Manipular les actes electorals 3. Exercir la compra de vots 4. Coaccionar l'electorat. El sistema es fonamentava en la xarxa clientelista del caciquisme.

Els cacics eren individus o famílies que, pel seu poder econòmic o les influències polítiques, controlaven una determinada circumscripció electoral. La seva influència tenia lloc als districtes rurals, on bona part de la població estava supeditada als interessos dels cacics. Gràcies al control dels ajuntaments, aquests feien informes i certificats personals, controlaven el sorteig de les lleves, proposaven el repartiment de les contribucions i proporcionaven llocs de treball Governs del tron La Restauració es va iniciar amb un govern del Partit Conservador mentre els liberals van accedir per primera vegada al poder l'any 1881.

El temor d'una possible desestabilització del sistema polític després de la prematura mort del rei el 1885, va impulsar una entesa entre conservadors i liberals (coneguda com el Pacte d'El Pardo), que va donar pas a un govern liberal que va assegurar la continuïtat del sistema. Durant l'anomenat "Parlament llarg" (1885-1890) els liberals van desenvolupar el seu programa reformista. Així, es van aplicar alguns drets i pràctiques com ara: 1. Sufragi universal masculí per a comicis municipals 2. Abolició de l'esclavitud 3. Una llei d'associacions que autoritzava els sindicats obrers 4. El judici per jurat perquè els ciutadans participessin en la justícia 5.

El Codi Civil que regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la propietat i als contractes. Finalment, el 1890 es va establir el sufragi universal masculí i el cens electoral es va ampliar de 800 000 persones a prop de 5 000 000, ja que es va atorgar el vot als homes majors de 25 anys. Tanmateix, la permanència dels mecanismes per al control electoral va dificultar la progressiva democratització del sistema. HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA El torn dinàstic va funcionar amb tota regularitat fins al 1898, quan la crisi va erosionar els polítics i els partits dinàstics.

Per primera vegada, al principi del nou segle, en algunes grans ciutats (Barcelona, València, Bilbao...) les forces de l'oposició van trencar el monopoli dels partits dinàstics. Però el torn, malgrat que estava desprestigiat, dividit per les discrepàncies internes i sense la força d'antany, va sobreviure fins al 1923. Partits dinàstics a Catalunya Els conservadors catalans s'agrupaven en l'anomenada Lliga d'Ordre Social, que aplegava un conjunt de prohoms, com Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Manuel Girona o Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona.

Situats a la franja més catòlica i conservadora del partit, van oposar-se a la tolerància de cultes sancionada per la Constitució del 1876 i al reformisme proposat pels liberals. Els conservadors catalans van enfrontar-se amb Cánovas a causa de la política centralista i uniformista, mentre defensaven la vigència del dret civil català i la conveniència del proteccionisme econòmic. Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progressistes i alguns demòcrates. Els seus líders eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, impulsor de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Van disposar del diari La Vanguardia com a portaveu i defensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l'Església i el sufragi universal masculí. També es van mostrar partidaris de fer reformes a Cuba i dotant-la d'autonomia. La influència electoral d'ambdós partits provenia del suport dels governadors civils que controlaven les eleccions. Es van acabar distanciant dels sectors socials més dinàmics de les classes mitjanes, que van apostar pels nous partits catalanistes. 2.

Oposició Marginada HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Bases del règim moderat La Restauració va integrar en el joc polític les faccions més conformistes de l'oposició, i els va atorgar un espai reduït al Parlament, però va marginar l'oposició real (republicans, carlins, socialistes i regionalistes) que no va aconseguir mai prou diputats per formar govern o per comptar amb una forta minoria parlamentària. Carlisme i els partits integristes Vençut militarment, el carlisme va pretendre presentar-se davant l'opinió pública com l'única força política autènticament catòlica.

Però, el suport explícit de bona part de la jerarquia eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia alfonsina va dificultar l'èxit d'aquesta operació. Bona part del clero va apostar per la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per Alejandro Pidal, al Partit Conservador. L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia carlina, que va quedar reflectida en l'Acta de Loredan. La seva proposta mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista, així com el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal.

A l'altre extrem, el 1888, va patir l'escissió del sector integrista liderat per Ramón Nocedal, que va optar per crear un Partido Tradicionalista definit, principalment, per l'antiliberalisme i per la defensa a ultrança de la tradició i la religió catòlica. A partir de la dècada dels anys 90, el carlisme va optar per presentar-se a les eleccions, però només va tenir una certa força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i en menor mesura, a Catalunya. Malgrat que es va anar integrant progressivament en el sistema, alguns carlins van continuar mantenint les jerarquies militars i van promoure algunes insurreccions armades, amb un èxit escàs.

Republicanisme El republicanisme, el gran vençut pel cop militar del 1874, va haver de fer front al desencís d'una part dels seus seguidors, al descrèdit de la idea republicana després del fracàs de l'experiència del 1873 i a les divergències doctrinals de les diferents tendències. Una petita part del republicanisme, dirigida per Emilio Castelar, va fundar l'anomenat Partido Republicano Posibilista i va optar per entrar en el HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA joc polític de la Restauració. Els nuclis més radicals van formar el Partido Republicano Progresista, encapçalat per Manuel Ruiz Zorrilla.

Des de l'exili a París, Ruiz Zorrilla va participar en els pronunciaments antimonàrquics del 1883 i el 1886, però sense tenir un suport popular significatiu. La resta del republicanisme unitari es va organitzar al voltant de Salmerón, mentre els federals, que eren el grup més nombrós, van seguir sota la influència de Francesc Pi i Margall. La introducció del sufragi universal masculí va significar la revitalització del republicanisme i va estimular la seva reunificació amb la creació d'Unión Republicana (1893), que agrupava federals, centralistes i progressistes –els possibilistes en quedaven al marge–.

A les eleccions del 1886 van obtenir bons resultats i per primer cop va haver-hi a les Corts una minoria republicana prou rellevant. Tanmateix, l'auge del moviment obrer, que cada vegada s'identificava més amb l'internacionalisme, va afeblir el republicanisme i va perdre gran part de les seves bases socials i electorals. Al principi del segle XX, l'ascens i l'enfortiment de nous sectors socials i econòmics va afavorir un cert increment del republicanisme. Els dos moviments més característics d'aquest nou republicanisme, implantat sobretot a les ciutats, van ser el lerrouxisme, a Catalunya, i el blasquisme, a València.

Obrerisme: socialisme i anarquisme Després de l'escissió i crisi de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), els corrents socialista i anarquista van seguir camins separats. Els socialistes donaven suport als principis marxistes que propugnaven la formació d'un partit de la classe obrera, mentre els anarquistes negaven l'actuació política i defensaven l'acció revolucionària. La Nueva Federación Madrileña es va transformar el 1879 en l'Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

L'any 1888, els socialistes van impulsar la creació de la Unió General de Treballadors, organitzada en sindicats d'ofici, que va combinar la política de negociació amb la mobilització obrera (manifestacions i vagues). Partit i sindicat van tenir a Madrid, Biscaia i Astúries les seves zones de més influència, mentre que la seva presència a Andalusia o Catalunya va ser escassa. Tot i això, van crear-se importants agrupacions socialistes a Barcelona, Reus i Mataró, on va ser elegit el primer regidor socialista català. El PSOE es definia com un partit marxista, d'orientació obrerista i partidari de la revolució social.

Es va afiliar a la Segona Internacional, va participar en la celebració del Primer de Maig del 1890 en defensa de les 8 hores de treball, va protagonitzar algunes grans vagues a Biscaia i va aconseguir tenir regidors en diversos ajuntaments. A les eleccions del 1910 va obtenir el seu primer diputat a les Corts. Els corrents anarquistes es van mantenir en la il·legalitzada secció espanyola de l'AIT i el 1881 va canviar de nom i va passar a ser la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) per adaptar-se a la legalitat vigent. La nova organització, implantada sobretot a Andalusia i Catalunya, va créixer en afiliats i va desenvolupar una acció sindical reivindicativa.

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA La repressió constant va fer que una part del moviment anarquista optés per l'acció directa: Protagonitza una sèrie d'atemptats contra personalitats de l'Estat (atemptats a Alfons XII el 1878, a Martínez Campos el 1893 i assassinat de Cánovas el 1897) Contra la burgesia (bomba al Liceu de Barcelona el 1893) Contra l'Església (bomba a la processó del Corpus a Barcelona el 1896), als quals considerava responsables del capitalisme opressor. Aquesta onada d'atemptats, va culminar en els processos de Montjuïc, celebrats l'any 1896 i en els quals van ser acusats 67 anarquistes i 5 van ser executats.

SI VOLS LLEGIR MÉS DEL PROCÉS DE MONTJUÏC La proliferació d'atemptats va aprofundir la divisió de l'anarquisme entre: 1. Els partidaris de l'acció directa i els qui propugnaven una acció revolucionària de masses. Anarquistes veterans, com Anselmo de Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups d'obrers es van manifestar contraris al terrorisme. 2. Aquesta nova tendència es va identificar com a anarcosindicalista i va propugnar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència va començar a donar els seus fruits a l'inici del segle XX amb la creació a Catalunya de Solidaritat Obrera el 1907 i de la CNT el 1910. 3.

Les guerres colonials: Cuba i Filipines Malestar Cubà Cuba concentrava nombrosos interessos i negocis espanyols i un gran flux d'emigració espanyola. La seva economia es basava en la plantació de sucre de canya, cafè i tabac per a l'exportació. Aquesta activitat era una important font d'ingressos per a l'Estat i algunes empreses espanyoles. El comerç cubà es veia limitat pels aranzels que Espanya imposava i que forçaven l'illa a comprar els productes espanyols, com el blat i els teixits, a elevats preus mentre dificultava l'exportació cap a Europa o als Estats Units.

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Al conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. A l'illa, el sector més intransigent, oposat a les reformes i integrat en bona part per peninsulars i per alguns criolls destacats, va formar el Partido Unión Constitucional. D'altra banda, els grups més progressistes, principalment criolls, van crear el Partido Liberal Cubano, partidari de mantenir l'illa espanyola, però amb un elevat grau d'autonomia.

L'any 1892, José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano d'orientació clarament independentista. La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. Els governs liberals de Sagasta encara que eren partidaris d'introduir-hi millores, només van concretar l'abolició de l'esclavitud el 1886. L'any 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre conservador Antoni Maura va ser rebutjat a les Corts amb l'oposició del seu propi partit.

L'oposició cubana a l'aranzel del 1891, que donava lloc a un intercanvi summament desigual, va provocar un gran malestar tant a l'illa com als Estats Units, que adquiria el 88% de les exportacions cubanes, però havia de pagar forts aranzels pels productes que exportava a Cuba. Al fonamentat temor a Espanya que es produís una nova insurrecció, s'hi sumava el temor que aquesta insurrecció tingués el suport exterior dels Estats Units.

Guerra de Cuba El conflicte es va iniciar després de la insurrecció dels independentistes cubans i es va desenvolupar en tres fases: Febrer del 1895 – gener del 1896: Comença la insurrecció amb el Grito de Baire a la part oriental de l'illa i la mort del líder independentista José Martí (19 de maig del 1895). Els revolucionaris Antonio Maceo i Máximo Gómez van aconseguir estendre la guerra a la part occidental de l'illa.

Al seu torn, el govern espanyol va respondre enviant un exèrcit a Cuba, al capdavant del qual hi havia el general Martínez Campos, un militar convençut que la pacificació de l'illa requeria una forta acció bèl·lica, acompanyada d'un esforç polític de conciliació amb els insurrectes. Martínez Campos, però, no va poder controlar militarment la rebel·lió. Gener del 1896 – agost del 1897: La falta d'èxits militars va decidir el relleu de Martínez Campos pel general Weyler, que va arribar a l'illa amb la voluntat d'emprar mètodes contundents per posar fi a la insurrecció.

L'ofensiva militar va anar acompanyada de la concentració dels pagesos en llogarets tancats per aïllar-los de les tropes insurrectes. La dificultat de proveir d'aliments i de facilitar assistència mèdica, tant a l'exèrcit com als pagesos, va comportar una mortalitat molt elevada. A més, es van destruir ingenis, plantacions, nombroses vies fèrries... i l'economia cubana se'n va ressentir notablement. Agost del 1897 – febrer del 1898: Després de la mort de Cánovas, el nou govern liberal va decidir provar l'estratègia de la conciliació a la desesperada.

Va rellevar el general Weyler del comandament i va concedir el novembre del 1897 l'autonomia a Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però les reformes van arribar massa tard. Els independentistes, que comptaven amb el suport nord-americà, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats declarada unilateralment pel govern espanyol. Així, el conflicte va prendre un nou rumb. Insurrecció a Filipines En aquest arxipèlag, la presència espanyola era més feble que a les Antilles.

Es limitava en bona part als ordes religiosos, l'explotació de recursos naturals, fonamentalment producció de tabac, i la seva utilització com a punt comercial amb la Xina. L'independentisme va ser impulsat per José Rizal, fundador de la Liga Filipina el 1892, que advocava per reformes pacífiques. La seva persecució va donar lloc a un moviment més radical conegut com a Katipunan, que va promoure la insurrecció armada el 1896. La posterior atenuació de la repressió i els intents de negociació van conduir a una pacificació temporal de l'illa.

Intervenció dels Estats Units L'any 1898, el president dels Estats Units, William McKinley, es va presentar com a defensor del poble cubà davant les atrocitats de l'exèrcit espanyol. Amb el pretext de l'enfonsament d'un dels seus vaixells de guerra, el Maine, ancorat al port de l'Havana, va declarar la guerra a Espanya, que es va negar a renunciar a l'illa i a acatar l'ultimàtum nord-americà. El 18 d'abril, els americans van intervenir a Cuba i a Filipines, fet que va desencadenar una ràpida guerra que va acabar amb la derrota de l'esquadra espanyola a Cavite (Filipines) i Santiago (Cuba). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol una altra alternativa que demanar la pau.

El 10 de desembre es va signar el Tractat de París i Espanya va abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van quedar sota influència nord-americana. Les últimes colònies al Pacífic (les illes Mariannes, Palau i Carolines) es van vendre a Alemanya el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir i fer-ne efectiva l'ocupació. Així, es perdien les últimes restes de l'antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. IMATGE: Hi apareixen el Tío Sam (personificació dels Estats Units) i un soldat espanyol amb aspecte envellit. Tots dos s'enfronten cara a cara, empenyent-se amb el pit amb actitud de desafiament.

Estan situats damunt HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA d'un mapa on es llegeix Florida i Cuba, simbolitzant la tensió entre els dos països pel control o la influència sobre l'illa. 4. 1898, la crisi de la fi d'un Imperi La derrota i la consegüent pèrdua de les colònies van ser conegudes a Espanya com el "desastre del 98", que es va convertir en símbol de la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració.

Repercusions econòmiques, polítiques i militars Malgrat l'envergadura del "desastre" i del significat simbòlic que va adquirir, les repercussions immediates van ser menors del que s'esperava: - Va comportar notables pèrdues materials a les colònies, no va ser així a la metròpoli malgrat el deute causat per la guerra, ja que hi va haver un repatriament dels capitals invertits fins aleshores als negocis de Cuba. A llarg termini, la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies i dels mercats preferents es va notar en la precària economia espanyola. - En l'àmbit polític, no va haver-hi grans canvis institucionals ni crisis d'Estat i el sistema de la Restauració va sobreviure al desastre.

Els vells polítics conservadors i liberals es van adaptar als nous temps. El torn dinàstic va aconseguir mantenir-se i el règim va mostrar una gran capacitat de recuperació. Així, l'estabilitat política i econòmica que va seguir al "desastre" deixa entreveure que la crisi del 98, més que política o econòmica, va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica, que va tenir un gran impacte social. - Derrota militar va suposar també un important canvi en la mentalitat dels militars, ja que una part d'ells es va inclinar, ideològicament, cap a postures més autoritàries i intransigents, impulsades per l'onada d'antimilitarisme que va venir després del "desastre".

Això va comportar el retorn de la ingerència de l'exèrcit en la vida política espanyola, ja que bona part dels militars estava convençut que la derrota havia estat culpa dels polítics i del parlamentarisme. Desencís del 98 La derrota va abocar la societat i la classe política espanyola cap a un estat de malestar i frustració perquè va significar la destrucció del mite de l'Imperi espanyol –en un moment en què les potències europees estaven construint grans imperis colonials a Àsia i Àfrica– i la relegació d'Espanya a un paper de potència secundària en el context internacional, encara que mantenia petits dominis al continent africà.

A més, la premsa estrangera va presentar Espanya com una "nació moribunda", amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i uns polítics incompetents.

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA El "desastre" va donar cohesió a un grup d'intel·lectuals, conegut com la Generació del 98, caracteritzada per un profund pessimisme i per una crítica mordaç a l'endarreriment peninsular, que va voler plantejar-se una profunda reflexió sobre el sentit d'Espanya i el seu paper en la Història Literats i pensadors, com Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Vall-Inclán o Antonio Machado van intentar analitzar el problema d'Espanya en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les darreres restes de l'Imperi espanyol, havia arribat el moment d'una regeneració moral, social i cultural del país.

El descobriment d'Amèrica. Com va començar i com ha acabat, La Campana de Gràcia, 1898. Voluntad de regenerar el país El fracàs de la revolució del 1868 havia deixat una empremta important en els intel·lectuals progressistes, que consideraven que s'havia perdut una gran ocasió per modernitzar el país. Aquest era el sentiment dels intel·lectuals que van crear la Institución Libre de Enseñanza, quan el 1876 un grup de professors universitaris es van negar a ajustar els seus ensenyaments als dogmes oficials en matèria religiosa, política o moral. La institució estava profundament influïda pel krausisme i va ser una gran impulsora de la reforma de l'educació universitària i secundària a Espanya.

Alguns intel·lectuals formats a la Institución Libre de Enseñaza parlaven amb insistència de la necessitat de regeneració d'Espanya, i van encapçalar el moviment conegut com a regeneracionisme, que va comptar amb un cert suport de les classes mitjanes. Els seus ideals van quedar exemplificats en el pensament de l'aragonès Joaquín Costa, que va denunciar el clientelisme i el frau electoral com els responsables de la tergiversació del parlamentarisme espanyol. Segons Costa, la regeneració necessària d'Espanya havia de basar-se en: 1. La fi del caciquisme 2. En el progrés del camp espanyol 3. En la millora del nivell educatiu i cultural del país. El seu lema va ser "Escola i rebost".

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Joaquim Costa (1846–1911) va ser un dels intel·lectuals més importants del moviment regeneracionista a Espanya. Era jurista, historiador, economista i pensador polític. El seu gran objectiu: modernitzar Espanya, que ell considerava endarrerida i dominada per oligarquies i cacics. La seva tasca principal Crítica al caciquisme i a l'oligarquia: Costa denunciava que el sistema polític espanyol estava segrestat per elits que impedien el progrés. Proposta de reformes profundes: educació universal i de qualitat, modernització econòmica (sobretot hidràulica i agrària), i una administració més justa.

Política hidràulica: defensava construir canals, pantans i infraestructures d'aigua per millorar l'agricultura i reduir la pobresa rural. Se'l coneix pel lema "Despensa y escuela" més educació i més recursos per al camp. Referent del regeneracionisme: és considerat un dels pares intel·lectuals del moviment que volia "regenerar" Espanya després del desastre del 98. Tot i tenir una carrera més intel·lectual que política, el seu pensament va marcar tot el segle XX i encara avui es llegeix com un diagnòstic molt lúcid sobre les debilitats estructurals del país.

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno en España (1901) La seva obra més famosa. Costa denuncia que el país està controlat per una minoria poderosa que manipula les eleccions i impedeix el progrés. És el text clau del regeneracionisme. Principals polítics regeneracionistes Francisco Silvela: President del govern: III-1899 a X-1900, XII-1902 a VII-1903. Inicia el regeneracionisme oficial. Antonio Maura: President del govern: XII-1903 a XII-1904, I-1907 a X-1909, III-1918 a XI-1918, IV-1919 a VII-1919, VIII-1921 a II1922. Va ocupar la presidència del Consell cinc vegades.

Va pertànyer al partit liberal del 1881 al 1902. Va pertànyer al Partit Conservador entre 1902 i 1903. El regeneracionisme conservador més ambiciós. José Canalejas: President del govern: I-1906 a III-1907, del II-1910 al XI-1912. Assassinat per un anarquista el novembre de 1912. Regeneracionisme liberal i modernitzador. Eduardo Dato: President del govern: X-1913 a XII-1915. VI-1917 a XI-1917, V-1920 a III-1921. Mor assassinat per anarquistes el març de 1921. Continuïtat reformista en un context difícil. Cap d'ells, però, no arriba a aplicar les reformes profundes que reclamaven els regeneracionistes intel·lectuals com Joaquim Costa.

Primer Govern Regeneracionista La crisi colonial va estimular els moviments regeneracionistes, que van fer efecte en les opcions polítiques. El govern de Sagasta estava desgastat i desprestigiat i el nou líder conservador, Francisco Silvela, va convocar eleccions i va formar un nou govern. El nou executiu incorporava la popular figura del general Camilo García de Polavieja, líder del corrent reformista conegut com "polaviejisme", i també al conservador català Manuel Duran i Bas com a ministre de Justicia.

Aquest govern conservador va mostrar una certa voluntat de renovació i les seves propostes inicials de reforma es van centrar en projectes de descentralització administrativa i política pressupostària per fer front als deutes de la guerra. L'oposició dels comerciants als nous impostos i les desavinences en l'executiu van portar que l'any 1901, la regent atorgués el poder als liberals. Les promeses de "regeneració" havien quedat en retòrica, sense que tinguessin una autèntica incidència en la vida política del país. El torn de partits i les velles pràctiques mostraven la seva capacitat d'emmotllar-se a qualsevol intent de canvi i de regeneració.

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA 5. Guerra de Cuba a Catalunya Al llarg del segle XIX, les relacions de Catalunya amb Cuba van ser força intenses. Alguns catalans van fer-hi notables fortunes com a comerciants, propietaris d'ingenis i altres negocis i també van participar en el tràfic d'esclaus. Molts dels capitals guanyats es van invertir a Catalunya i els seus propietaris van ser coneguts com a "indians". Les cases que van construir en retornar, amb una palmera davant la façana per recordar l'ambient del Carib, en són un clar testimoni.

L'illa va ser un important consumidor de productes catalans (teixits, vins, olis...), per la qual cosa sectors econòmics molt rellevants, agrupats en els Círculos Hispano-Ultramarinos, van defensar la reserva de l'illa per als productes espanyols, i es van oposar a la concessió de l'autonomia i a l'abolició de l'esclavitud. L'aranzel Cánovas La derogació del tractat de comerç amb els Estats Units (1894) Van convertir Cuba en un mercat privilegiat per a la indústria catalana.

Les diferents actituds davant la guerra En esclatar el conflicte cubà, la majoria de les classes benestants i les principals entitats econòmiques catalanes van voler defensar el darrer mercat colonial al seu abast i van donar suport a la política de guerra del govern espanyol. En canvi, les classes populars, que mitjançant el sistema de lleves proporcionaven la majoria dels soldats reclutats per a la guerra, van protagonitzar diferents manifestacions antimilitaristes. Els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i es van manifestar a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí.

Dins el catalanisme, inicialment van predominar els partidaris de la política bel·licista, tot i que es denunciaven els constants incompliments dels acords de Zanjón. Quan l'any 1897 el govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba, molts grups catalanistes es van mostrar partidaris a negociar la pau directament amb els cubans abans de perdre la guerra. Conseqüències del 98 i el tancament de caixes La pèrdua de Cuba va suposar en el terreny econòmic una reducció considerable de les exportacions catalanes i un augment dels tributs per tal de fer front als deutes de guerra.

La reforma del ministre Villaverde, que va apujar impostos l'any 1899, va generar un moviment d'oposició entre els gremis de comerciants de Barcelona, que van negar-se a pagar els nous tributs. El moviment, conegut com el Tancament de Caixes, va tenir una resposta repressiva per part del govern, que va empresonar els principals dirigents dels gremis. En protesta, Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona, va dimitir.

Davant aquesta situació, sectors importants de la burgesia van començar a agafar consciència de la incapacitat dels partits dinàstics per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a les noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol. La crisi del 1898 va comportar a Barcelona, i progressivament a tot Catalunya, la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política.

HISTÒRIA D'ESPANYA Unitat 6 DEPARTAMENT GEOGRAFIA I HISTÒRIA Els Tancaments de Caixes (1899) van ser una protesta fiscal dels comerciants i industrials de Barcelona contra la forta pujada d'impostos que el govern espanyol va imposar després de perdre les colònies. Els gremis van decidir no pagar els tributs, "tancant les caixes" i els llibres de comptabilitat. El govern va respondre amb multes i embargaments, cosa que va generar encara més tensió. Aquest moviment va marcar un punt de ruptura entre la burgesia catalana i l'Estat, i va reforçar el catalanisme polític i econòmic.

En aquesta portada de La Campana de Gràcia (1899), es veu un home representant l'administració fiscal de Barcelona penjat literalment sobre un balcó o plataforma on hi diu "Reclamació de Contribucions de Barcelona". S'estira cap avall amb el braç, com si volgués obligar la gent del carrer a pagar. A baix, un grup d'homes amb barret —membres dels gremis— miren cap amunt amb expressions de descontentament. El peu de la imatge reforça la crítica: els ciutadans es queixen que els pugen els impostos, mentre l'administració els pressiona per pagar. És una sàtira sobre la tensió entre els gremis i l'Ajuntament pel tema de les contribucions fiscals.