La Restauració Borbònica a Espanya (1875-1902)

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 1: LA PRIMERA ETAPA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902) 1.1 El sistema de la Restauració i la fi dels conflictes bèl·lics. La Restauració és el període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). L'etapa de la Restauració comprèn dues fases: una d'ordre i estabilitat (1874-1902) i una de crisi i inestabilitat (1902-1931). Abans del període de la Restauració va tenir lloc l'anomenat Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari (1868-1874).

Probablement aquesta etapa va ser la més democràtica del segle XIX, però també una de les més inestables. La revolució de setembre de 1868 va enderrocar el regnat d'Isabel II, donant pas a les juntes revolucionàries i un govern provisional, una monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), la república del 1873 (que va durar 11 mesos i va tenir 4 presidents, amb un moviment republicà dividit entre unitaris i federalistes) i la república presidencialista del 1874. Entre tanta incertesa i després de tant fracàs (ni monarquia ni república havien funcionat), l'alternativa de restaurar els Borbons en el poder va anar guanyant adeptes.

L'l de desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manifest de Sandhurst, en el qual es posava a disposició dels espanyols. El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos el 29 de desembre de 1874, va accelerar la proclamació d'Alfons XII com a nou rei. La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors, homes de negocis i militars d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l'Estat, la defensa de l'ordre social i de la propietat, i la confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat.

El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, amb l'objectiu de superar els problemes de la monarquia d'lsabel II: el caràcter excloent dels partits quan arribaven al poder, l'intervencionisme de l'exèrcit i la proliferació d'enfrontaments polítics. Tanmateix, no es tractava d'un sistema plenament democràtic, perquè no reconeixia el sufragi universal masculí, com havia succeït durant el Sexenni. Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en una Constitució moderada com a marc jurídic del sistema i en la creació d'un sistema bipartidista en el qual dos partits, el conservador i el liberal, s'alter­ nessin pacíficament en el poder (torn dinàstic).

La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pre­ tenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que un nou partit arribava al poder, com havia passat abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren: -Una amplia declaració de drets i llibertats (impremta, d'expressió, associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu. Els governs conservadors ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu.

-Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la Corona. El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l'exèrcit, elegia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. -La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, format per membres en funció del seu càrrec, designats pel rei o elegits de forma indirecta, i un Congrés dels Diputats, elegit per sufragi directe. -El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern.

La Llei electoral del 1878, tramitada pels conservadors, va establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que in­ cloïa només el 3 % de la població. El sufragi universal masculí es va aprovar el 1890, amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda. -El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat, que assignava a l'Església un paper destacat a l'educació. A més, garantia un pressupost per al sosteniment del culte i del clero. -El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos foren suprimits.

L'estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana. A Catalunya, les forces carlines, sota el comandament de Ramon Tristany i de Francesc Savalls, van aconseguir algunes victòries, com la d'Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Al llarg de l'any 1875, l'ofensiva de l'exèrcit liberal va aconseguir derrotar els carlins a Catalunya, a València i a Aragó. El conflicte va continuar uns quants mesos més al País Basc i a Navarra, on es va traslladar una part important de l'exèrcit governamental. La campanya militar de finals del 1875 va aconseguir afeblir la resistència navarresa i basca fins a la rendició total l'any 1876.

El febrer d'aquell mateix any, el pretendent Carles va travessar la frontera francesa en direcció a l'exili i la guerra es va donar per acabada a tot el territori peninsular. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. No obstant això, el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un cert grau d'autonomia fiscal a les províncies basques, en virtut de la qual aquestes províncies pagarien anualment a l'administració estatal una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials. El final de la guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys, 1868-1878).

Com a resultat de l'actua­ ció militar i de la negociació amb els insurrectes, el 1878 es va firmar el Conveni de Zanjón, en el qual s'incloïa una àmplia amnistia, l'abolició de l'esclavitud (aprovada el 1888) i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. L'endarreriment o l'incompliment d'aquestes reformes va provocar l'inici d'un nou conflicte el 1879 (Guerra Chiquita) i la posterior insurrecció del 1895. 1.2 Bipartidisme, torn dinàstic i caciquisme a l'Espanya de la Restauració.

Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual els dos partits s'alternessin en el govern sense haver de recórrer al suport de l'exèrcit en forma de pronunciament o cop d'estat, com havia succeït en temps d'Isabel II. Els dos partits dominants, també coneguts com a partits dinàstics o partits del torn, van ser: El Partido Liberal-Conservador, o simplement Partit Conservador va ser creat i liderat, fins al seu assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo i substituïa l'antic Partit Moderat.

El Partido Liberal-Fusionista, conegut com a Partit Liberal va ser fundat l'any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progressista, que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas. En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats. Eren partits de notables, és a dir, de líders polítics amb les seves respectives clienteles, els seus òrgans de premsa i els seus suports locals. La missió del lider era mantenir unides les diferents faccions del partit.

Tots dos partits coincidien ideologicament en allò fonamental: la defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada, així com la consolidació d'un Estat unitari i centralista, malgrat que algunes divergències feien distanciar els seus posicionaments. Els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, l'immobilisme social, desconfiaven de l'ampliació de llibertats i donaven suport a l'Església i a un Estat confessional. Els liberals eren favorables al sufragi universal, al reformisme social, a l'ampliació de drets, una societat laica i la restricció de privilegis de l'Església.

El nucli dels conservadors catalans s'agrupava a l'anomenada Lliga de l'Ordre Social, que aplegava un conjunt de prohoms, com ara el jurista Manuel Duran i Bas, el fabricant de teixits Josep Ferrer i Vidal, el banquer Manuel Girona i el periodista Joan Mañé i Fla­ quer, director del Diario de Barcelona . Situats a la franja més catòlica i conservadora del partit, van oposar-se a la tolerància de cultes aprovada per la Constitució del 1876 i es van mostrar contraris al reformisme proposat pels liberals (llibertat d'associació, judicis amb jurat, sufragi universal...).

Els conservadors catalans van enfrontar-se amb Cánovas a causa de la política centralista i uniformista del règim, mentre defensaven la vigència del dret civil català i la conveniència de proteccionisme econòmic. També criticaren el caciquisme, l'ús de diputats imposats (aquells que no eren del districte i eren imposats pel ministeri de la Governació) i la corrupció electoral del sistema. Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progressistes i van arribar a incloure alguns demòcrates. Els seus líders eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, que com a alcalde de Barcelona va impulsar l'Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Van disposar del diari La Vanguardia com a portaveu i de­ fensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l'Església i ampliés les bases socials del sistema (sufragi universal). També es van mostrar partidaris de fer reformes a Cuba i de dotar la colònia amb una certa autonomia que aturés les revoltes. La influència electoral d'ambdós partits provenia del fet de tenir el suport dels governadors civils que controlaven les eleccions. Amb el pas del temps, es van distanciar dels sectors socials més dinàmics de les classes mitjanes, que van apostar clarament pels nous partits catalanistes.

Els partits dinàstics (liberal i conservador) van guanyar totes les eleccions a Catalunya fins a finals de segle, però va ser precisament a les ciutats catalanes (Barcelona, Sabadell, Figueres, Lleida...) on el torn dinàstic es va trencar per primera vegada i els partits de l'oposició van guanyar les eleccions l'any 1901. L'alternança regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per una peculiar manera de formació de govern.

Mentre que en els sistemes democràtics el partit que guanya les eleccions forma govern, la Restauració invertia el procés: quan un govern ex­ perimentava el desgast de la seva gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d'un nou govern. El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició i re­ bia, juntament amb el seu nomenament, el decret per a la dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions, amb l'objectiu d'aconseguir un nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar.

El resultat de les eleccions era previst per tots dos partits, per la qual cosa l'alternança en el poder s'aconseguia d'una manera artificial i es produïa de mutu acord entre els caps respectius. Amb això, s'evitava que un dels partits monopolitzés el poder i que l'altre partit tingués la temptació de recórrer a l'exèrcit per obtenir-lo mitjan­ çant un pronunciament militar. Alhora, s'impedia que els partits aliens al règim, republicans i carlins, poguessin arribar al poder.

El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l'abstenció generalitzada , que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn. El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors. Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà.

El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat: el Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que sortissin elegits. Posteriorment, el governador civil de cada província buscava l'acord amb els cacics per aconseguir ajustar els resultats electorals a les instruccions rebudes del Ministeri de la Governació. Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, és a dir, a un conjunt de trampes que adulteraven els resultats electorals i que es coneix com a tupinada.

D'aquesta manera, es manipula­ ven el cens -incloent-hi persones mortes o impedint a les vives votar- i les odes electorals, es compraven vots, s'incloïen vots falsos a les urnes i s'amenaçava l'electorat amb coaccions de tota mena. Aquest sistema va garantir el torn dinàstic durant el darrer quart del segle XIX. En totes les eleccions al Congrés dels Diputats, la suma de diputats conservadors i liberals sempre va ser com a mínim el 80% del total i el partit del torn al qual corresponia governar va obtenir sempre entre el 60% i el 65% del total de diputats electes.

Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals. Malgrat que l'alternança va passar moments difícils, la primera crisi del sistema va arribar com a conseqüència de l'impacte del desastre del 1898, que va erosionar els polítics i els partits dinàstics. Sagasta va formar un primer govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí per als comicis municipals (1882).

La por a una desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885) va impulsar un acord entre conservadors i liberals, l'anomenat Pacte d'El Pardo, que tenia com a finalitat donar suport a la regència de Maria Cristina d'Habsburg i garantir la continuïtat de la monarquia i l'alternança en el poder da­ vant les fortes pressions de carlins i republicans. Una nova etapa de govern liberal (1885-1890) va significar un avanç important en el terreny de les llibertats individuals: es va regular i ampliar la llibertat de premsa, d'expressió i d'associació.

Una nova Llei d'associacions (1887) va permetre l'entrada en el joc polític de les forces opositores, i una Llei Del Jurat (1888) va establir la celebració de judicis per jurats. També es va abolir l'esclavitud (1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va aprovar el su­ fragi universal masculí (1890) a les eleccions generals per a homes més grans de 25 anys. En l'última dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de par­ tits: l'any 1890, els conservadors van tornar al poder, el 1892 hi van arribar els liberals, i el 1895 Cánovas va assumir la presidència del govern fins al 1897, quan fou assassinat.

Tanmateix, el personalisme va deteriorar els partits, que depenien excessivament de la personalitat dels seus líders, cosa que va provocar dissidències internes i la descomposició progressiva del sistema. 1.3 Les forces d'oposició durant la primera etapa de la Restauració. La Restauració va marginar de l'activitat política amplis sectors socials i polítics: republicans, carlins, socialistes, anarquistes i nacionalistes. Els mecanismes de funcionament del torn van impedir a aquesta oposi­ ció obtenir un nombre suficient de diputats per formar govern o constituir una minoria parlamentària influent.

El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va haver de fer front al desencís de part dels seus seguidors. Malgrat les seves divisions internes,els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d'Estat, les reformes per afavorir els grups socials més necessitats (intervenció de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació de l'Església i l'Estat). La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilista, dirigit per Emilio Castelar, que va acabar integrant-se al Partit Liberal de Sagasta.

El Partido Republicano Progresista, liderat per Ruiz-Zorrilla, era l'únic que confiava en una insurrecció de l'exèrcit per arribar al poder. D'una escissió de l'anterior va néixer el Partido Republicano Cen­ tralista, el principal líder del qual era Nicolás Salmerón. El grup re­ publicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, que a Catalunya tenia un elevat nivell d'implantació. El partit va patir divisions internes i escissions, com la protagonitzada per Valentí Almirall, que va crear un partit catalanista d'àmbit estrictament català (el "Centre Català"). A partir del congrés del 1883 i de l'ascens de Josep M.

Vallès i Ribot a la direcció del partit, el federalisme va rebre un impuls i es va dotar d'un nou programa, que unia la defensa d'un Estat federal amb un fort reformisme social. Aquest federalisme tenia una forta influència a ciutats com ara Barcelona, Sabadell, Figueres, Vilafranca..., però també va aconseguir penetrar en zones pageses d'influència rabassaire. El conjunt del republicanisme es va caracteritzar pel seu retraïment electoral i pels intents insurreccionals, com el que va protagonitzar el general Villacampa a Madrid el 1886.

Durant els anys següents, els republicans van abandonar la via conspiradora, van formar coalicions per obtenir alguns diputats a les Corts i van crear una important xarxa de casinos, ateneus, diaris, tertúlies...,per introduir-se en la societat civil. Les reformes liberals, en especial l'establiment del sufragi universal masculí l'any 1890, van facilitar l'elaboració de candidatures re­ publicanes conjuntes,com la Unión Republicana, que unia republicans federals, republicans unitaris i progressistes, i en la qual els possibilistes van quedar al marge.

A les eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals a les grans ciutats i per primer cop hi va haver a les Corts una minoria republicana important. Tot i això, les divisions internes i el frau electoral van fer que el nombre de diputats republicans al Congrés sempre fos molt reduït. El carlisme, que havia estat derrotat de nou el 1876,va trigar a re­ organitzar-se i, a partir d'aquell moment, només va tenir una certa força a les províncies forals d'Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia). A més, l'aparició del nacionalisme basc i del nacionalisme català va reduir encara més les bases socials del carlisme.

L'aliança entre l'Església i el règim de la Restauració va deixar el carlisme sense una part dels seus suports tradicionals. Bona part del clero es va anar allunyant del carlisme i es va mostrar partidari de la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica, dirigit per Alejandro Pidal, al Partit Conservador. L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernitza­ ció del Partit Carlí, que va quedar reflectida en l'Acta de Loredán. La seva proposta mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista, així com el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal-capitalista.

A l'altre extrem, el carlisme va patir l'escissió del sector integrista o tradicionalista liderat per Ramón Nocedal. Aquest corrent tenia a Catalunya personalitats de relleu, el clergue sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany. La jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe Josep Morgades, va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme. Així, molts capellans,tot i mantenir la visió tradicionalista en questions doctrinals, van renunciar a donar suport al carlisme insurreccional i van acceptar la col.laboració amb el sistema liberal.

A partir del 1890, el carlisme va ser reconstituït amb l'aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees locals,que rebien el nom de cercles carlins i que es van difondre per tot Espanya. Amb el nom de Comunió Tradicionalista, el carlisme va esdevenir un grup actiu d'oposició al sistema de la Restauració. L'any 1896 va aconseguir deu diputats a tota Espanya. L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va comportar una certa permissivitat governamental, que es va complementar amb la Llei d'associacionisme, que legalitzava les associacions obreres.

Aquest nou context va afavorir les activitats del PSOE, que estava liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política. L'any 1886 es va començar a publicar El Socialista, l'òrgan d'expressió oficial del partit, que durant dècades va ser el vincle d'unió i relació entre les agrupacions socialistes. El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Union General de Trabajadores (UGT). Tanmateix , el creixement del socialisme espanyol va ser molt lent: entre el 1888 i el 1899 el PSOE va passar de tenir 16 a 78 agrupacions, i la UGT va augmentar el nombre d'afiliats de 3500 a 15000.

El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, on només hi havia onze agrupacions socialistes, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya. La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres indrets d'Espanya tenia el socialisme. Hi havia agrupacions socialistes importants a Barcelona, Reus i Mataró, on va ser elegit el primer regidor socialista català.

L'anarquisme es va instaurar a Espanya entre 1868 i 1875, aprofitant les llibertats del sexenni, però a partir de 1875 va ser molt perseguit i completament prohibides les societats anarquistes. Va quedar vinculat durant les primeres dècades de la Restauració amb la pràctica del terrorisme, en part perquè alguns defensaven que l'assassinat de líders polítics podia fer avançar el camí cap a la Revolució -hi hagueren atemptats d'aquest tipus a molts estats europeus. Però també perquè qualsevol atemptat quedava atribuït automàticament als anarquistes, encara que molts no estaven clars.

Així, en 1878 i 1879 es produïren dos atemptats anarquistes contra Alfons XII; i en 1893 un altre contra Martínez Campos -tots fallits. També en 1893 un anarquista llançà una bomba dins del teatre del Liceu de Barcelona, un dels centres d'esplai de la burgesia catalana, assassinant a una vintena de persones, i en 1894 un altra bomba al pas de la processó del Corpus a Barcelona, causant una dotzena de morts. Aquests successos provocaren una dura repressió de l'anarquisme amb l'aprovació d'una "llei de repressió de l'anarquisme" en 1896 i la pràctica sistemàtica de tortures i execucions.

El procés de Montjuïc és el procés militar que seguí l'atemptat terrorista contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona l'any 1896, i que causà 12 morts. La repressió afectà especialment l'obrerisme anarquista català, i foren detingudes unes quatre-centes persones i es van sentenciar condemnes a mort. Com a resposta a les execucions, en 1897 un anarquista italià va assassinar a Cánovas. Aquesta fase "terrorista" de l'anarquisme espanyol, encara s'allargaria a la dècada de 1900-1910 i va provocar que el moviment anarquista fora durament perseguit.

Malgrat les persecucions, l'anarquisme continuà sent la ideologia preferida pels obrers catalans i els camperols andalusos, per davant del socialisme i tindria un èxit impressionant a partir de 1909. Nacionalismes i regionalismes: El catalanisme polític s'inicia durant la Restauració amb el republicà federal Almirall, que va fundar el Centre Català (1882) demandant una autonomia per Catalunya. L'any 1891 es crea la Unió Catalanista que va promoure les Bases de Manresa, recollia el primer programa del catalanisme i incloïa un projecte d'Estatut d'Autonomia. El 1901 es va formar el primer gran partit catalanista, la Lliga Regionalista, liderada per Prat de la Riba i Francesc Cambó.

La Lliga Regionalista era un partit conservador que aspirava a una autonomia de Catalunya, recolzat per sectors de les classes mitjanes i altes i vinculat a la indústria local. Durant les dues primeres dècades del segle XX fou el principal partit català. El nacionalisme basc va néixer més tard que el català però va evolucionar de forma ràpida. Va reivindicar els furs perduts, va criticar la industrialització i els immigrants perquè considerava que fracturaven la societat tradicional basca. Sabino Arana fundarà el Partit Nacionalista Basc, amb una línea de pensament catòlica i antiliberal que procedia en part del carlisme.

Inicialment no va tenir un ampli suport popular pel seu radicalisme antiespanyol i independentista. Des de 1898 va anar canviant de posició, oscil.lant entre l'independentisme i la integració en forma d'autonomia en l'estat espanyol. Altres moviments amb menor pes polític i social seran el nacionalisme gallec i el regionalisme andalús i valencià. 1.4 La crisi d'ultramar (Cuba i Filipines) Des de 1824,Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i algunes altres petites illes al Pacific.Cuba era la principal possessió, amb importants interessos i negocis espanyols i amb un gran flux d'emigració espanyola.

La vida econòmica de l'illa es basava en una agricultura de plantació, que conreava essencialment canya de sucre, cafè i tabac per a l'exportació. Aquesta activitat constituïa una notable font d'ingressos per a l'Estat i per a algunes empreses espanyoles. La política aranzelària que imposaven els governs espanyols convertia les illes en uns mercats captius. Obligades a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els teixits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a Europa o els Estats Units.

El cas de les Filipines va ser diferent perquè la població espanyola a Filipines era escassa i els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb el continent asiàtic. L'illa estava controlada per un contingent de l'exèrcit i tenia una gran presència d'ordres religiosos. A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes.

Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. A l'illa, el sector més intransigent, oposat a les reformes i integrat en bona part per espanyols i pels grans latifundistes sucrers, va formar el Partido Unión Constitucional, mentre que els grups més progressistes, principalment criolls partidaris de l'autonomia, van fundar el Partido Liberal de Cuba. La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. El mateix Sagasta, durant els governs liberals que va presidir, no va poder aconseguir l'abolició de l'esclavitud fins al 1888.

El 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre Antonio Maura va ser rebutjat a les Corts per l'oposició del seu propi partit, el conservador. El malestar de la població cubana es va incrementar a partir del 1891,quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes no procedents d'Espanya, l'anomenat Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar els Estats Units, que adquiria bona part del sucre i el tabac illencs, però que havia de pagar forts aranzels pels productes que venia a Cuba. L'incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport estat­ unidenc van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà.

La insurrecció s'inicià a la localitat de Baire (Grito de Baire). José Martí, fundador del Partido Revolucionario Cubano, n'era el líder i Antonio Maceo i Máximo Gómez, els principals dirigents militars. Els intents d'Espanya per posar fi al conflicte van combinar el diàleg, en el cas del general Martínez Campos, i una forta repressió, en el cas del general Weyler. Amb l'objectiu d'aïllar els rebels, Weyler va obligar els camperols a concentrar-se en uns pobles determinats i va castigar els rebels presoners. La població civil també en va patir les conseqüències, concreta­ des en fam i epidèmies.

Espanya va enviar gairebé 200.000 soldats a l'illa, molts dels quals van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals i la manca de serveis sanitaris. Tot i l'elevat contingent, les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans, molt més adaptats a la lluita en zones tropicals ia la guerra de guerrilles. A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo, l'estiu de 1897, va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació: va destituir el general Weyler i va decretar l'autonomia de Cuba,el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària .

Amb tot, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència. La insurrecció a Filipines: El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l'administració espanyola i l'excessiu poder dels ordes religiosos. L'independentisme va originar la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal el 1892,que exigia l'expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis. La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la província de Manila. El capità general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort Rizal a finals del 1896.

El nou govern liberal de 1897 va nomenar capità general Fernando Primo de Rivera, que va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció, cosa que va donar com a resultat una pacificació temporal de l'arxipèlag. La política espanyola havia intentat evitar un enfrontament amb els Estats Units. Per la seva banda, l'opinió pública i la majoria dels polítics estatunidencs eren favorables a la intervenció militar a Cuba. La insurrecció cubana va ser l'oportunitat per mostrar el suport dels Estats Units obert als independentistes cubans.

El 1897,el nou president McKinley, que enviava armes als rebels per via marítima, es va mostrar decidit a intervenir directament en el conflicte. Els Estats Units van fer servir com a pretext l'explosió i l'enfonsament, a principis del 1898, del seu vaixell de guerra Maine, ancorat a la badia de l'Havana. La negativa d'Espanya a renunciar a l'illa i a acatar l'ultimàtum estatunidenc va provocar l'enfrontament entre els dos països. Com a extensió del conflicte,aquell mateix any es va reprendre la insur­ recció a les Filipines.

A Espanya es va subestimar el potencial militar dels Estats Units, que van destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més alternativa que demanar la pau. El Tractat de París es va signar el 10 de desembre i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya, el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir-les i fer efectiva la seva ocupació. Amb això es perdien les últimes restes de l'antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia. 1.5 Les conseqüències de la crisi de 1898 i el regeneracionisme.

Conseqüències a Catalunya. La derrota en la guerra amb els Estats Units va resultar humiliant per a tota la societat espanyola i va comportar una commoció moral col·lectiva . L'impacte es coneix com el "desastre del 98" i va despertar les consciències dels seus contemporanis mostrant el panorama d'un imperi definitiva­ ment derrotat i d'un país en crisi . El desastre va originar un profund pessimisme , que es va plasmar en un grup de literats i pensadors, coneguts com la Generación del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán, Antonio Machado...).

Tots ells van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les últimes restes de l'imperi espanyol, havia arribat l'hora d'una regeneració moral, social i cultural del país. Tot i que la guerra va comportar notables pèrdues materials a les colònies, no fou així a la metròpoli, on va tenir fins i tot algun efecte beneficiós a mitjà termini. Tanmateix, els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, com també d'uns mercats preferents .

La necessitat de fer front als deutes contrets durant la guerra cubana va conduir a una re­ forma de la Hisenda, duta a terme pel ministre Fernández Villaverde amb la finalitat d'in­ crementar la recaptació a partir d'un augment de la pressió fiscal. D'altra banda , la tornada a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX. El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn.

La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot a Catalunya i al País Basc, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics. La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista , que va denunciar els defectes del sistema de la Restauració. Entre els regeneracionistes va destacar Joaquín Costa, que va denunciar el frau electoral i l'en­ darreriment econòmic i social d'Espanya. La regeneració s'havia de basar en la fi del caciquisme, en la millora del camp espanyol i en l'elevació del nivell educatiu i cultural del país. "Escola i rebost" , era el seu lema.

A principis de 1899 es va formar un govern amb una voluntat regeneracionista, amb el conservador Francisco Silvela al capdavant, que va integrar al seu govern persones de prestigi, com ara el general Polavieja, Villaverde i el català Duran i Bas. Amb tot, l'empenta regeneracionista va durar poc temps. Silvela va presentar la seva renúncia abans d'acabar l'any 1900 i el seu torn dinàstic va continuar malgrat la crisi. Al llarg del segle XIX, les relacions dels catalans amb les colònies que restaven després de la pèrdua de tot el continent americà es van intensificar notablement, sobretot amb l'illa de Cuba,que es va convertir en un gran centre d'atracció demogràfica i econòmica.

D'una banda, milers de catalans, sobretot de localitats costaneres (Vilanova, Sitges, Arenys, Mataró, Palamós, Begur, Roses...), es van traslladar a aquesta illa amb la intenció d'obrir negocis i fer fortuna. Uns quants ho van aconseguir i quan van tornar invertiren força diners en propietats i empreses. Se'ls coneix com els "indians" i moltes de les cases que van construir a la seva tornada s'identificaven per una palmera en record de l'ambient del Carib. D'altra banda, les relacions econòmiques es van incrementar amb l'opció proteccionista de l'economia espanyola,que va convertir el mercat colonial en una zona privilegiada per als productes espanyols.

L'Aranzel Cánovas i la derogació del tractat de comerç amb els Estats Units (1894) van beneficiar notablement les exportacions catalanes, i l'illa de Cuba es va convertir en un mercat privilegiat per a la indústria tèxtil. En esclatar el conflicte a Cuba, la majoria de les classes benestants i les principals entitats econòmiques catalanes, sobretot el Foment del Treball Nacional, volien defensar el darrer mercat colonial al seu abast i van donar un clar suport a l'espanyolitat de l'illa de Cuba i a la política de guerra del go­ vern espanyol.

Les classes populars, que patien les conseqüències de l'injust servei militar, van mostrar un clar sentiment d'oposició a la guerra que es va traduir en actituds pacifistes i antimilitaristes i, sobretot, en el rebuig de les "quintes", en forma de protestes passives i l'increment de pròfugs. Els federals van ser els únics republicans que es van oposar frontalment a la guerra i que es van pronunciar a favor del dret dels cubans a decidir el seu destí. Així, Pi i Margall va ser una de les poques veus crítiques amb la guerra i amb l'ambient de patriotisme exagerat amb què es volia amagar els nombrosos interessos que hi havia darrere el conflicte.

Dins del catalanisme, inicialment van predominar els partidaris de la política bèl.lica del govern espanyol, tot i que a la seva premsa ( La Renaixensa i La Veu de Catalunya) es publicaven articles comprensius amb la causa dels patriotes cubans i es denunciaven els constants incompliments dels acords del Conveni de Zanjón. Quan el 1897 el govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba, la majoria dels grups catalanistes van assenyalar que ja era massa tard i que calia negociar la pau directament amb els cubans abans de perdre la guerra. Per a alguns catalanistes, l'autonomia cubana podia ser un precedent en les seves aspiracions. A Catalunya,el desastre va tenir conseqüències immediates.

En el terreny econòmic, les exportacions catalanes a les antigues colònies van experimentar una reducció considerable i, a més, s'havia de fer front a l'elevat endeutament public provocat per l'alt cost de la guerra. De tota manera, la repatriació de capitals realitzada pels "indians" va moderar els efectes econòmics del 98. La repercussió política més immediata fou l'enfrontament amb el primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela, arran de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma de Villaverde). La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona fou negar-se a pagar i van protagonitzar l'anomenat Tancament de Caixes de 1899.

La resposta repressiva no va fer més que incrementar la irritació contra el govern i els partits dinàstics. Davant d'aquesta situació, sectors importants de la burgesia van començar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol.

Del tancament de caixes se'n deriva una entesa política entre les entitats econòmiques, culturals i ciutadanes de Barcelona que s'havien mobilitzat contra el govern i els grups polítics catalanistes a fi de crear una candidatura política per desbancar als partits dinàstics a les eleccions de 1901. A Barcelona, i progressivament a tot Catalunya, la crisi de 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política.