La Restauració Borbònica a Espanya (1875-1898): Anàlisi Política i Social

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

1. LA RESTAURACIÓ: ELS FETS POLÍTICS (1875-1898) El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos encapçalà un aixecament a Sagunt i va proclamar Alfons XII, fill d'Isabel II, rei d'Espanya. Els altres caps militars es van unir a la seva proclamació. L'endemà del cop, es va formar a Madrid un govern provisional presidit per Antonio Cánovas del Castillo. El nou cap del govern ja gaudia oficiosament de la confiança del rei Alfons XII, a qui havia redactat el manifest de Sandhurst, fet públic els primers dies de desembre del mateix any. 1.1.

La fi de la guerra carlina La primera acció política important del nou rei, sota la tutoria de Cánovas, fou dirigir-se al nord de la Península per conduir la guerra contra els carlins. Però alhora que es desplaçava fins a la zona del conflicte, Alfons XII va oferir una àmplia amnistia en què convidava tothom a oblidar el passat i a adherir-se a la monarquia constitucional que ell representava. Un dels antics dirigents de la carlinada, el general Ramon Cabrera, va acceptar l'amnistia i també va adreçar un manifest a les tropes carlines en el qual les invitava a posar fi a una guerra devastadora sense cap esperança de victòria.

Alfons XII va correspondre al gest de Cabrera reconeixent-li tots els títols, entre els quals hi havia el de capità general i comte de Morella. Amb tot, el conflicte carlí no es va resoldre de manera definitiva fins al març de 1876, data en què Carles VII, el pretendent carlí vençut definitivament al front del nord, passà amb les seves tropes a França. A Catalunya, les darreres guerrilles carlines, comandades per Francesc Savalls i Rafael Tristany, havien estat vençudes alguns mesos abans per les tropes liberals.

Aquestes tropes, dirigides pel general Arsenio Martínez Campos, van recuperar Olot, i el 26 d'agost de 1875 es van apoderar de la Seu d'Urgell, l'últim nucli important dels carlins al Principat. Acabada la guerra, el carlisme català va evolucionar cap a posicions autonomistes, defensades des de les pàgines del diari El Correo Catalán, fundat el mateix any 1876. Els elements de l'ideari carlí que propiciaren aquesta evolució foren, principalment, l'oposició a les mesures centralistes i uniformistes dels governs liberals, i la defensa dels furs i privilegis tradicionals. Els carlins ja no es van tornar a alçar en armes, tot i que el seu pensament tradicionalista es va mantenir viu.

A partir de la derrota militar, els carlins van anar participant en la vida política i es van situar a l'extrema dreta de l'arc parlamentari. VOCABULARI Sandhurst. Acadèmia militar anglesa on el futur rei Alfons XII va cursar estudis. Durant la seva estada a Anglaterra, Alfons va conèixer el sistema polític britànic i el paper moderador i constitucional que hi tenia la monarquia. 1.2. El bipartidisme Sota la direcció política de Cánovas del Castillo, la Restauració es va caracteritzar per la construcció de dos grans partits polítics que representaven la dreta i l'esquerra dins del pensament liberal.

Cánovas va liderar el primer, el Partit Liberal Conservador, anomenat més endavant Partit Conservador, format per personatges procedents de l'antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d'un sector del Partit Progressista. El Partit Conservador també va tenir ben aviat l'adhesió de l'episcopat i de bona part del catolicisme no integrista. Práxedes Mateo Sagasta, per la seva banda, va liderar el Partit Liberal Fusionista, anomenat més tard Partit Liberal, format per persones procedents dels sectors demòcrata, i radical -que havia format part de la tendència esquerrana del Partit Progressista-i del republicanisme moderat.

Va rebre la influència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris. L'ocasió històrica que va permetre l'inici de la pràctica política dels dos nous partits va ser la reunió de les Corts Constituents, el febrer de 1876. El Partit Conservador havia guanyat les eleccions, i sota la seva hegemonia es redactà la nova constitució de la monarquia espanyola. A partir de l'aprovació de la Constitució de 1876, la vida política del país es va basar en l'alternança pacífica dels dos grans partits en la gestió del poder de l'Estat.

El bipartidisme es va consolidar amb la mort del rei Alfons XII, l'any 1885, sense successió masculina i amb la reina embarassada. Cánovas demostrà l'habilitat política de presentar la dimissió i suggerir a la reina regent que encarregués la formació d'un nou govern al seu rival, el liberal Sagasta. Aquest acord va ser anomenat pacte del Pardo. El 17 de maig de 1886 va néixer Alfons XIII, fill pòstum d'Alfons XII. 1.3. La política exterior El nou règim va ser reconegut molt aviat per les potències estrangeres i pel papa Pius IX, d'orientació ben conservadora.

Aquest fet es podia interpretar com una clara legitimació de la nova monarquia i del nou règim polític davant els sectors catòlics de l'opinió pública espanyola. Un altre àmbit en el qual el nou règim va reeixir al començament fou la pacificació de Cuba, on s'havia iniciat una guerra d'alliberament que havia durat deu anys i que havia començat amb l'anomenat grito de Yara. El general Martínez Campos va ser enviat a la colònia caribenya amb l'encàrrec de combatre els rebels i de negociar. La pau de Zanjón, acord signat el 12 de febrer de 1878 en virtut del qual es concedien als cubans els mateixos drets que als espanyols, portà momentàniament la pau a l'illa.

Amb tot, les revoltes cubanes van ser permanents. VOCABULARI Grito de Yara. Nom amb què és conegut el Manifest de la Junta Revolucionària de Cuba, redactat per un dels caps de la insurrecció cubana, Carlos Manuel Céspedes, i fet públic a la localitat de Yara. El manifest acabava amb el crit «iViva Cuba libre!». Restauració I (1875-1898) Antonio Cánovas del Castillo Considerat l'artífex del projecte restaurador. Va aconseguir l'abdicació de la reina en favor del seu fill Alfons, l'any 1870.

Va dotar al projecte restaurador d'una base social sòlida gràcies a la creació del Partit Alfonsí que va intentar aglutinar al seu voltant als monàrquics (descontents amb l'experiència revolucionària del Sexenni), les classes altes i mitjanes, l'Exèrcit i l'Església sota el lema >>Pau i Ordre>>. Volia instaurar un règim moderat que donés estabilitat tot allunyant les guerres, pronunciaments militars i revoltes populars. Així, presentava (Manifest de Sanhurst) una monarquia constitucional amb un caràcter obert que defensés l'ordre social establert i fes compatible la tradició catòlica i les llibertats.

A més, pretenia acabar amb alguns dels problemes del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat d'Isabel II, l'intervencionisme militar en la vida política i els enfrontaments civils. El sistema canovista es basarà en quatre pilars bàsics: - La Constitució de 1876. Moderada però de caràcter obert i flexible. Deixa molts aspectes claus en mans del desenvolupament de futures lleis (trobarem diverses formulacions d'aquests en funció del partit en el govern). - La Corona. Institució inqüestionable. Havia d'exercir d'àrbitre en la vida política i garantir l'enteniment i l'alternança en el poder entre els dos partits polítics.

- Els partits dinàstics: el conservador i el liberal (bipartidisme). S'alternaven en el poder i eren els garants de l'estabilitat política. Es renunciava a accedir al poder mitjançat pronunciaments i revoltes i es recorrerà al frau electoral per aconseguir-ho. La resta de forces polítiques quedaven marginades. - L'exèrcit. Es vol allunyar de la vida política i sotmetre'l al poder civil (civilisme). El rei es convertirà en el cap i símbol visible de l'exèrcit. Se'ls hi atorgarà absoluta llibertat en els seus assumptes interns. Els partits del torn dinàstic Partit Conservador Partit Liberal Líder Antonio Cánovas Práxedes M.

Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Progressistes, demòcrates i republicans moderats Ideologia - Sufragi censatari - Immobilisme Social - Desconfiança de l'ampliació de les llibertats - Estat confessional i suport de l'Església - Sufragi universal masculí - Reformisme social - Ampliació de drets i llibertats - Societat laica i restricció prerrogatives Església Bases socials Aristocràcia, alta burgesia, NOBLESA i jerarquia eclesiàstica Burgesia mitjana i classes mitjanes urbanes Elements comuns Defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de l'Estat. Eren partits de minories. 2.

EL SISTEMA POLÍTIC: LA ΤΕΟRIA I LA PRÀCTICA Tot i que la Restauració va comportar un cert retorn al conservadorisme anterior al Sexenni Revolucionari, és evident que, d'altra banda, va consolidar el cicle de la revolució liberal amb l'aprovació progressiva de lleis que s'havien proposat per primer cop, precisament, durant el Sexenni. També cal valorar que durant la Restauració es va contribuir a la pacificació dels diversos sectors dirigents de la societat, ja que es va establir un marc d'actuació política prou ample.

Així, per exemple, es va arribar a un pacte amb l'Església i, per primera vegada en el segle xix, es va sotmetre l'exèrcit al poder civil, fet que es coneix amb el nom de civilisme. El marc teòric ideat per Cánovas del Castillo va ser la Constitució de 1876. Però els encerts indubtables esmentats es van malmetre a la pràctica pel falsejament sistemàtic dels processos electorals. 2.1. L'ideari de Cánovas del Castillo Cánovas era un home políticament practic que confiava més en l'èxit concret de les idees que no pas en la seva puresa.

Va ser relativament escèptic pel que fa als principis, tret d'uns quants de fonamentals que va incloure en una constitució interna no promulgada: la pàtria, la monarquia, la dinastia històrica, la llibertat, la propietat i el govern conjunt del rei amb les Corts. Empès per les circumstàncies a dirigir el país i a dotar-lo d'un marc polític d'actuació amb una constitució nova, Cánovas va creure que aquests principis havien de formar-ne part de manera indiscutible. Tant és així que, segons ell, els sectors que no els van acceptar no havien de tenir cabuda en el sistema de la Restauració ni tampoc en l'elaboració de la Constitució.

Al marge d'aquests principis, però, la resta de qüestions podia discutir-se. Pel que fa a la política econòmica, Cánovas va adoptar unes posicions favorables al proteccionisme, en una línia bastant propera als interessos de la burgesia catalana. En canvi, es va mostrar contrari als plantejaments del catalanisme polític. 2.2. La Constitució de 1876 La Constitució de 1876 es va començar a discutir el febrer d'aquell any en un Parlament on els conservadors gaudien d'una gran majoria. Això no els va impedir, però, de cedir amb freqüència a les propostes de l'oposició.

El resultat d'això va ser que, al marge dels principis de Cánovas, com ara la monarquia borbònica o la legislació conjunta del rei amb les Corts, els principals esculls ideològics que oposaven els dos partits dinàstics, és a dir, els conservadors i els liberals, van ser objecte de transacció per mitjà d'una redacció flexible. Les divergències més importants eren, fonamentalment, el concepte de sobirania, el sistema electoral -els conservadors proposaven el sufragi censatari, mentre que els liberals defensaven el sufragi universal- i la confessionalitat o no de l'Estat.

Algunes d'aquestes divergències es van solucionar mitjançant una redacció esquemàtica dels articles, i es deixava per a lleis posteriors la seva concreció. D'aquesta manera, cada govern podria adoptar la formulació que millor s'adeqüés a la seva ideologia. Un exemple d'aquest procediment és l'article 27, sobre l'elecció al Congrés dels Diputats. Pel que fa a la religió, es va arribar a un exercici de tolerància mútua. D'una banda, l'Estat es declarava confessional i s'obligava a mantenir el culte catòlic i els seus ministres, aspecte que identificava els conservadors. Però, d'altra banda, els liberals aconseguien la llibertat de consciència (vegeu l'article 11 de la Constitució).

Molts dels continguts expressats en els articles de la Constitució de 1876 ja es trobaven a la Constitució de 1869, en alguns casos fins i tot literalment. La diferència fonamental era en el paper i les atribucions que s'adjudicaven a la monarquia, més amplis en la Constitució de la Restauració. Així, per exemple, en la constitució del 1969 s'afirma que la potestat de fer les lleis resideix només en les Corts; el rei les sanciona i les promulga (article 33). En canvi en la constitució de 1876 es disposa que la potestat de fer les lleis resideix «en les Corts amb el rei» (article 19).

En la constitució del 1869 es diu que el rei «disposa» de les forces de mar i terra (article 70), i en la del 1876 s'afirma que «té el comandament suprem» de l'exèrcit i de l'armada (article 52). 2.3. La pràctica: la legislació i el caciquisme Amb aquesta constitució, cada govern va poder legislar d'acord amb les seves idees, mantenint, però, un cert respecte per l'obra que havia realitzat anteriorment l'adversari. Els governs conservadors van aprovar la llei electoral de caràcter censatari (1878), la d'impremta, la de premsa i la que regulava les reunions públiques.

Per la seva banda, els governs liberals van legislar des d'una òptica més progressista, com en el cas de la llei d'associacions, la que instaurava els judicis amb jurat i la llei electoral per sufragi universal masculí (1890). Cal tenir en compte, però, que cap dels dos tipus de sufragi no preveia, però, la participació de les dones, que representaven més del 50% de la població. Amb el sufragi censatari, a més, només tenia dret a vot prop d'un 5% de la població. A això s'ha d'afegir que, durant el període de la Restauració, fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai no van ser transparents.

El mecanisme polític era sempre el mateix: quan un president del govern es veia obligat a dimitir a causa d'una crisi o d'un escàndol, el rei encarregava la formació d'un nou govern al líder de l'oposició, el qual feia dissoldre les corts i convocava eleccions, que sempre guanya per majoria absoluta, ja que les organitzava des del Ministeri de la Governació amb la col·laboració dels alcaldes, dels governadors civils i dels cacics dels pobles i de les ciutats. Segons els estudis històrics, es pot afirmar que durant el període de la Restauració mai no es van produir unes eleccions netes. Totes van ser dutes a terme per mitjà de tupinades.

Aquesta va ser, sens dubte, la xacra més important del sistema polític de la Restauració. OBJECTIU: Comprendre com el règim pacífic de la Restauració falsejava la voluntat popular a través del caciquisme, el frau electoral i una alternança de partits artificials. El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l'abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn. El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors.

Van tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat. El Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que sortissin elegits. Posteriorment, el governador civil de cada província buscava l'acord amb els cacics per aconseguir ajustar els resultats electorals a les instruccions rebudes del Ministeri de la Governació.

Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, és a dir, a un conjunt de trampes que adulteraven els resultats electorals i que es coneix com a tupinada. D'aquesta manera, es manipulaven el cens -incloent-hi persones mortes o impedint a les vives votar- i les actes electorals, es compraven vots, s'incloïen vots falsos a les urnes i s'amenaçava l'electorat amb coacció de tota mena. Aquest sistema va garantir el torn dinàstic durant el darrer quart del segle XIX.

En totes les eleccions al Congrés dels Diputats, la suma de diputats conservadors i liberals sempre va ser com a mínim el 80% del total i el partit del torn al qual corresponia governar va obtenir sempre entre el 60% i el 65% del total de diputats electes. QUI EREN ELS CACICS? El cacic era l'home més influent d'una localitat o comarca que exercia el control sobre els electors de la zona. La base del seu poder residia en el control dels actes de l'Administració i en la seva influència directa amb els alcaldes i el governador provincial i, a través d'ell, amb el govern.

Persuadir o coaccionar: La missió del cacic, quan hi havia alguna convocatòria electoral, consistia a aconseguir, mitjançant la manipulació, la coacció i la violència, uns resultats electorals que confirmessin el resultat electoral acordat prèviament a Madrid. Hi havia un caciquisme persuasiu, que considerava l'obediència al cacic com un fet normal (o, si més no, inevitable). I un altre de coactiu, que feia servir mesures administratives de dalt a baix (pèrdua de feina, sancions...) i utilitzava la força pública o les partides de la porra.

Constitució 1876: Primera part Restauració (1875-1898) La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn (liberals i conservadors) poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que un nou partit arribava al poder, com havia passat abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren: Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu. Els governs conservadors ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu.

Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la Corona. El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l'exèrcit, elegia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, format per membres en funció del seu càrrec, designats pel rei o elegits de forma indirecta, i un Congrés dels Diputats, elegit per sufragi directe. El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern.

La llei electoral del 1878, tramitada pels conservadors, va establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3% de la població. El sufragi universal masculí es va aprovar el 1890, amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda. El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat, que assignava a l'Església un paper destacat a l'educació. A més, garantia un pressupost per al sosteniment del culte i del clero. El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos foren suprimits.

Les lleis de la primera etapa de la Restauració - Governs conservadors: Durant el regnat d'Alfons XII (1875-1885). Va dur a terme la tasca de pacificació militar i la redacció de la Constitució. També va aplicar mesures restrictives sobre els drets i llibertats afectant, entre d'altres , a la llibertat de càtedra, d'expressió o llibertat de vot. Va culminar la centralització administrativa : abolició furs bascos, escassa autonomia dels poders locals i aplicació d'un mateix codi de lleis en tot l'Estat (inici redacció codi Comerç i Codi Civil). Durant la regència de Maria Cristina (1885-1902).

Retorn a les polítiques proteccionistes , escassa atenció als problemes socials i mesures repressives contra els brots d'agitació social (sobretot anarquistes). - Govern liberal: Durant el regnat d'Alfons XII (1875-1885). Restabliment de les llibertats retallades durant el govern conservador i impuls d'una comissió de reformes socials. Durant la regència de Maria Cristina (1885-1902). va significar un avanç important en el terreny de les llibertats individuals: es va regular i ampliar la llibertat de premsa, d'expressió i associació.

Una nova Llei d'associacions va permetre l'entrada en el joc polític de les forces opositores, i una Llei del jurat va establir la celebració de judicis per jurats. També es va abolir l'esclavitud, es va redactar un nou Codi Civil i es va aprovar el sufragi universal masculí (1890) a les eleccions generals per a homes majors de 25 anys. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA Dins de la primera part de la Restauració (1875-1898) de la monarquia La Restauració va marginar de l'activitat política amplis sectors socials i polítics: republicans, carlins, socialistes i nacionalistes.

Els mecanismes de funcionament del torn van impedir a aquesta oposició obtenir un nombre suficient de diputats per formar govern o constituir una minoria parlamentària influent. El republicanisme El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va haver de fer front al desencís de part dels seus seguidors. Malgrat les seves divisions internes, els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d'Estat, les reformes per afavorir els grups socials més necessitats (intervenció de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació de l'Església i l'Estat).

La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilista, dirigit per Emilio Castelar, que va acabar integrant-se al Partit Liberal de Sagasta. El Partido Republicano Progresista, liderat per Ruiz-Zorrilla, era l'únic que confiava en una insurrecció de l'exèrcit per arribar al poder. D'una escissió de l'anterior va néixer el Partido Republicano Centralista, el principal líder del qual era Nicolás Salmerón. El grup republicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, que a Catalunya tenia un elevat nivell d'implantació.

El partit va patir divisions internes i escissions, com la protagonitzada per Valentí Almirall, que va crear un partit catalanista d'àmbit estrictament català. A partir del congrés del 1883 i de l'ascens de Josep M. Vallès i Ribot a la direcció del partit, el federalisme va rebre un impuls i es va dotar d'un nou programa, que unia a la defensa d'un Estat federal amb un fort reformisme social. Aquest federalisme tenia una forta influència a ciutats com ara Barcelona, Sabadell, Figueres, Vilafranca..., però també va aconseguir penetrar en zones pageses d'influència rabassaire.

El conjunt del republicanisme es va caracteritzar pel seu retraïment electoral i pels intents insurreccionals, com el que va a protagonitzar el general Villacampa a Madrid el 1886. Durant els anys següents, els republicans van abandonar la via conspiradora, van formar coalicions per obtenir alguns diputats a les Corts i van crear una important xarxa de casinos, ateneus, diaris, tertúlies, per introduir-se en la societat civil.

Les reformes liberals, en especial l'establiment del sufragi universal masculí l'any 1890, van facilitar l'elaboració de candidatures republicanes conjuntes, com la Unió Republicana, que unia republicans federals, republicans unitaris i progressistes, i en la qual els possibilistes van quedar al marge. A les eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals a les grans ciutats i per primer cop hi va haver a les Corts una minoria republicana important. Tot i això, les divisions internes i el frau electoral van fer que el nombre de diputats republicans al Congrés sempre fos molt reduït.

El carlisme El carlisme, que havia estat derrotat de nou el 1876, va trigar a reorganitzar-se i, a partir d'aquell moment, només va tenir una certa força a les províncies forals (Alaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia). A més, l'aparició del nacionalisme basc i del nacionalisme català va reduir encara més les bases socials del carlisme. L'aliança entre l'Església i el règim de la Restauració va deixar el carlisme sense una part dels seus suports tradicionals.

Bona part del clero es va anar allunyant del carlisme i es va mostrar partidari de la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Catòlica, dirigit per Alejandro Pidal, al Partit Conservador. L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització del Partit Carlí, que va quedar reflectida en l'Acta de Loredan. La seva proposta mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista, així com el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal-capitalista. A l'altre extrem, el carlisme va patir l'escissió del sector integrista o tradicionalista liderat per Ramón Nocedal.

Aquest corrent tenia a Catalunya personalitats de relleu, el clergue sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany. La jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe Josep Morgades va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme. Així, molts capellans, tot i mantenir la visió tradicionalista en qüestions doctrinals, van renunciar a donar suport al carlisme insurreccional i van acceptar la col·laboració amb el sistema liberal. A partir del 1890, el carlisme va ser reconstituït amb l'aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees locals, que rebien el nom de cercles carlins i que es van difondre per tot Espanya.

Amb el nom de Comunió Tradicionalista, el carlisme va esdevenir un grup actiu d'oposició al sistema de la Restauració. L'any 1896 va aconseguir deu diputats a tota Espanya. El socialisme L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va comportar una certa permissivitat governamental, que es va complementar amb la llei d'associacionisme, que legalitzava les associacions obreres. Aquest nou context va afavorir les activitats del PSOE, que estava liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política.

L'any 1886 es va començar a publicar El Socialista, l'òrgan d'expressió oficial del partit, que durant dècades va ser el vincle d'unió i relació entre les agrupacions socialistes. El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). Tanmateix, el creixement del socialisme espanyol va ser molt lent: entre el 1888 i el 1899 el PSOE va passar de tenir 16 a 78 agrupacions, i la UGT va augmentar el nombre d'afiliats de 3.500 a 15.000. El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, on només hi havia onze agrupacions socialistes, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya.

La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres indrets d'Espanya tenia el socialisme. Hi havia agrupacions socialistes importants a Barcelona, Reus i Mataró, on va ser elegit el primer regidor socialista català. EL DESASTRE DE 1898: Des del 1824 (Ferran VII): Cuba, Puerto Rico i Filipines, formaven part de la colònia espanyola. 1878- Pau de Zanjón: Política exterior i inici Restauració. - La pèrdua d'aquestes darreres colònies de l'estat espanyol, va afectar al sistema polític de la Restauració.

IMPERI ESPANYOL A PARTIR DEL 1842: CUBA: Principal possessió amb molta població espanyola. - Importants interessos i negocis espanyols. - Agricultura de plantació (canya de sucre, cafè i tabac) per a l'exportació. - Notable font d'ingressos per a l'Estat i empreses espanyoles. - Insurreccions cubanes constants, com la del 1895 liderada per José Martí. FILIPINES: Població espanyola escassa. - Interessos econòmics basats en la producció de tabac. - Territori que actuava com a porta d'intercanvis amb el continent asiàtic. Altres possessions al Pacífic: Illes Mariannes, Carolines i Palau. EL PROBLEMA CUBÀ: 1.

Tractament colonial i desigualtat entre els espanyols i la població nativa: Incompliment del Conveni de Zanjón: no concessió d'autonomia, no drets polítics i no abolició de l'esclavitud. 2. Política aranzelària: Proteccionisme econòmic espanyol dificulta el desenvolupament econòmic: estaven obligats a comprar productes espanyols cars, i era molt difícil vendre a Europa o EEUU. - 1891- Aranzel Cánovas, incomoda a EEUU. 3. Interessos EEUU: expansionisme (volien el control del Canal de Panamà) i volien inversions de sucre i el mercat de l'illa, per tant, donaven suport als independentistes cubans. DOCTRINA MONROE: política de EEUU que volia evitar la intervenció de Espanya.

EL PROBLEMA A LES FILIPINES: (arxipèlag oblidat pel govern espanyol) 1. Malestar: reclamaven més poder de decisió a les Corts i millor tracte fiscal. 2. Interessos EEUU: també van donar suport a les Filipines. INSURRECCIÓ DE LES COLÒNIES i GUERRA AMB ELS ESTATS UNITS: Combats navals: Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). 1895- NOVA INSURRECCIÓ CUBANA, per part dels independentistes cubans: Espanya va intentar calmar el conflicte: - Forta repressió amb 200.000 soldats a l'illa, liderats per Weyler. - Estratègia de conciliació, liderada per Sagasta: autonomia de Cuba, sufragi universal masculí, igualtat de drets i autonomia aranzalària, però ja era massa tard.

1896- EXPANSIÓ INSURRECCIÓ: EEUU va mostrar obertament el suport a la insurrecció i va intervenir militarment, posant la culpa a Espanya de l'enfonsament del vaixell de guerra Maine Això va suposar un ultimàtum per Espanya, a qui van obligar a cumplir punts impossibles, amb l'objectiu que l'única opció fos la guerra (Batalla naval de Santo Domingo). La Guerra de Cuba (1895- 1898), va acabar amb el Tractat de París (1898): pèrdua de Cuba, les Filipines, les Antilles i Puerto Rico. (Cuba com a protectorat de EEUU) AIXECAMENT FILIPINES: Aixecament casi simultani al de Cuba, liderat per José Rizal i la societat secreta Katipunan (Mort Rizal i pren el relleu Emilio Aguinaldo).

Desembre 1897, els Estats Units van intervenir pactant amb els rebels i atacant i derrotant l'esquadra espanyola a Cavite (Filipines). - Filipines i la illa de Guam (Mariannes) que van ser cedits als Estats Units. - La resta de les illes Mariannes, l'arxipèlag de les Carolines i de les illes Palau van ser venudes a Alemanya (1899).