La Restauració Borbònica a Espanya (1874-1931)

I 12 flashcards i 24 preguntes més al document.

Text del document

HISTÒRIA D'ESPANYA. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA 1- INTRODUCCIÓ / RESUM La Restauració borbònica (1874-1931), període iniciat amb el restabliment de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII (1875), va significar la implantació d'un nou sistema polític que va posar fi a la inestabilitat del Sexenni democràtic. Cánovas del Castillo serà l'artífex del nou règim, regulat per la Constitució del 1876. El sistema canovista es basava en l'existència de dos grans partits, el Partit Conservador i el Partit Liberal, anomenats partits dinàstics, que es tornaven en el poder (torn pacífic), a la manera anglesa.

El funcionament del sistema estava manipulat per la pràctica del caciquisme i el frau electoral, per a garantir el torn. D'aquesta manera tan poc democràtica, es garantia el poder a un dels dos partits lleials a la monarquia i totes les altres forces polítiques del país restaven al marge d'aquest joc polític. Era la fòrmula elegida per les classes altes (l'oligarquia agrària i industrial) per a garantir l'estabilitat política i evitar el perill revolucionari de les masses, després de l'experiència del Sexenni. En definitiva, la Restauració representa el triomf de l'opció liberal moderada, la reformulació conservadora de l'Estat liberal.

La intenció dels polítics liberals de la Restauració era construir i consolidar un estat políticament i jurídicament fort, capaç de defensar i garantir els interessos dels propietaris i dels diferents grups econòmics que dominaven l'Estat. De fet, volien contrarestar i neutralitzar el perill que representaven per a l'ordre socioeconòmic establert els corrents ideològics republicans, nacionalistes, marxistes i anarquistes. La Restauració es divideix en dues grans etapes: 1-Des del 1874 fins al 1898, etapa de consolidació del sistema, amb l'alternança de governs conservadors i liberals.

En la primera etapa cal destacar dos períodes: 1.1 El regnat d'Alfons XII (1875-1885) és un període de pacificació militar (es posa fi a la Tercera Guerra Carlina i a la Guerra dels Deu Anys de Cuba), d'estabilitat política i de creixement econòmic. A partir de 1881 funciona el torn de partits. 1.2 Durant la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902), el torn de partits funciona perfectament, fins que el desastre colonial de 1898 origina la primera gran crisi del sistema de la Restauració. El 1898 havia perdut el que restava del seu imperi colonial.

Durant aquests primers anys de la Restauració, les diverses forces polítiques marginades pel sistema canovista, van fer sentir les seves veus. El carlisme, el republicanisme, els regionalismes i nacionalismes, el moviment obrer, el món intel·lectual, etc. van protagonitzar els primers moviments de queixa davant un sistema immobilista, que només beneficiava la gran burgesia. 2- Entre 1898 i 1931, el sistema de la Restauració cau en crisi. A partir del desastre colonial de 1898, es comença a qüestionar el sistema canovista.

Com a resposta a la crisi, apareix el regeneracionisme, un corrent de pensament caracteritzat per la voluntat expressa de renovar el país, no tan sols en el terreny econòmic, sinó també en el cultural, el social i el polític. En efecte, la crisi colonial del 98 va fer que apareguessin nous programes polítics que permetessin sortir de la crisi i, alhora, modernitzar el país. La voluntat renovadora es va intentar fer tant des de dins del sistema (propostes regeneracionistes dels conservadors i dels liberals), com des de fora (alternatives proposades pels grups de l'oposició política al sistema).

El successiu fracàs de les solucions regeneracionistes dels dos partits dinàstics (Conservador i Liberal), entre 1902 i 1923, afegit a les diverses crisis (1905,1909 i sobretot 1917), l'escalada de violència social (pistolerisme), la radicalització de l'oposició, etc. va acabar amb la intervenció militar de Miguel Primo de Rivera, el 1923, el qual va instaurar, amb el beneplàcit del rei, una dictadura militar de caire feixista. El primer efecte fou la immediata suspensió del sistema constitucional. Però el fracàs de la Dictadura acabarà per influir decisivament en el descrèdit de la monarquia i en la fi del sistema de la Restauració.

La definitiva desintegració del règim de la Restauració, malgrat els intents de regenerar el sistema, era un fet. El rei Alfons XIII havia esgotat totes les possibilitats i no li va quedar altra opció que marxar del país. D'aquesta manera s'obria la porta als republicans. El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República. Tornava l'hora dels republicans. En un clima d'eufòria, molts pensaven que la República podria solucionar tots els problemes que la monarquia, ni amb governs democràtics ni amb una dictadura militar, havia aconseguit. Però la il·lusió duraria poc. Durant la Segona República no només van seguir els problemes, sinó que es van agreujar.

Al final de tot plegat, la Guerra Civil. Finalment, cal destacar d'aquesta època l'important paper del catalanisme en la política estatal, intervenint en els anomenats "governs de concentració". A nivell nacional, cal destacar l'obra de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

PRIMERA PART DE LA RESTAURACIÓ (1874-1902) Regnat d'Alfons XII ( 1875-1885) Regència de Maria Cristina d'Habsburg ( 1885-1902) Als 16 anys es proclama major d'edat: Regnat Alfons XIII ( 1902-1923) Dictadura Primo de Rivera ( 1923-1930) LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC L'1 de desembre de 1874, el futur rei Alfons XII va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manifest de Sandhust, en el qual es posava a disposició dels espanyols. El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos el 29 de desembre de 1874, va accelerar la proclamació d'Alfons XII com a nou rei. 2.1.

Un nou règim polític La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors, homes de negocis i militars d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l'Estat: la defensa de l'ordre social i de la propietat, i la confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat. El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, amb l'objectiu de superar els problemes de la monarquia d'Isabel II: el caràcter excloent dels partits quan arribaven al poder, l'intervencionisme de l'exèrcit i la proliferació d'enfrontaments polítics.

Tanmateix, no es tractava d'un sistema democràtic, perquè no reconeixia el sufragi universal masculí, com havia succeït durant el Sexenni. Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en una Constitució moderada com a marc jurídic del sistema i en la creació d'un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s'alternessin pacíficament en el poder (torn dinàstic). El nou règim va obtenir dos èxits importants: -El 1876 la derrota definitiva del carlisme. Les tres províncies basques i Navarra perden els seus furs i privilegis, però conserven el concert econòmic. -El 1878 se signa la pau de Zanjón amb Cuba, posant fi temporalment a aquest conflicte. 2.2.

La Constitució del 1876 La Constitució del 1876 tenia un clar caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que un nou partit arribava al poder, com havia passat abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren: Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu. Els governs conservadors ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu.

Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la Corona. El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l'exèrcit, elegia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, format per membres en funció del seu càrrec, designats pel rei o elegits de forma indirecta, i un Congrés dels Diputats, elegit per sufragi directe. El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern.

La Llei electoral del 1878, tramitada pels conservadors, va establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3 % de la població. El sufragi universal masculí es va aprovar el 1890, amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda. El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat, que assignava a l'Església un paper destacat a l'educació. A més, garantia un pressupost per al sosteniment del culte i del clero. El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos foren suprimits.

Els dos trets més significatius són el poder que atorga al rei i la disminució del protagonisme dels militars, que no obstant segueixen conservant la seva influència. Enresum, es tracta d'un text ambigu, qualificat per alguns historiadors de "xec en blanc" amb què es pretenia que el partit que arribés al poder pogués adaptar-lo al seu programa sense necessitat de canviar-lo, acabant així amb la inestabilitat constitucional que hi havia existit durant tot el S XIX. 2.3.

Un sistema bipartidista Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s'alternessin en el govern sense haver de recórrer al suport de l'exèrcit en forma de pronunciament o cop d'estat, comhavia succeït en temps d'Isabel II. Els dos partits dominants, coneguts també com a partits dinàstics o partits del torn, van ser: El Partido Liberal-Conservador, o simplement Partit Conservador. Va ser creat i liderat, fins al seu assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo i substituïa l'antic Partit Moderat. El Partido Liberal-Fusionista, conegut com a Partit Liberal.

Va ser fundat l'any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progressista, que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas. En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats. Eren partits de notables, és a dir, de líders polítics amb les seves respectives clienteles, els seus òrgans de premsa i els seus suports locals. La missió del líder era mantenir unides les diferents faccions del partit.

Tots dos partits coincidien ideològicament en allò fonamental: la defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada, així com la consolidació d'un Estat unitari i centralista, malgrat que algunes divergències feien distanciar els seus posicionaments. 2.4 El funcionament del torn dinàstic Mentre que en els sistemes democràtics el partit que guanya les eleccions forma govern, la Restauració invertia el procés: quan un govern experimentava el desgast de la seva gestió, o senzillament quan els líders polítics consideraven necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d'un nou govern.

El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició i rebia, juntament amb el seu nomenament, el decret per a la dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions, amb l'objectiu d'aconseguir un nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar. El resultat de les eleccions era previst per tots dos partits, per la qual cosa l'alternança en el poder s'aconseguia d'una manera artificial i es produïa de mutu acord entre els caps respectius. Amb això, s'evitava que un dels partits monopolitzés el poder i que l'altre partit tingués la temptació de recórrer a l'exèrcit per obtenir-lo mitjançant un pronunciament militar.

Alhora, s'impedia que els partits aliens al règim, republicans i carlins, poguessin arribar al poder. Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van celebrar, sis van ser guanyades pels conservadors, i quatre, pels liberals. La por a una desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII (1885) va impulsar un acord entre conservadors i liberals, l'anomenat Pacte d'El Pardo, que tenia com a finalitat donar suport a la regència de Maria Cristina d'Habsburg.

Destacar també del govern liberal de 1885-1890, ja que entre altres mesures, com l'abolició de l'esclavitud o la promulgació d'un codi civil, va establir el sufragi universal masculí al 1890. L'ideòleg del sistema bipartidista, Cánovas del Castillo, va ser assassinat al 1897 quan era president del govern. 2.5 El caciquisme El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral i l'abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn.

El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones(cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors. Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat: el Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que sortissin elegits.

Posteriorment, el governador civil de cada província buscava l'acord amb els cacics per aconseguir ajustar els resultats electorals a les instruccions rebudes del Ministeri de la Governació. Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, és a dir, a un conjunt de trampes que adulteraven els resultats electorals i que es coneix com a tupinada. D'aquesta manera, es manipulaven el cens –incloent-hi persones mortes o impedint a les vives votar– i les actes electorals, es compraven vots,s'incloïen vots falsos a les urnes i s'amenaçava l'electorat amb coaccions de tota mena.

Aquest sistema va garantir el torn dinàstic durant el darrer quart del segle XIX. 2.6 Les forces polítiques marginades del sistema El 1881 Sagasta va legalitzar tots els partits polítics, per la qual cosa podien presentar-se a les eleccions, però a causa del caciquisme, excepte a les grans ciutats, els resultats d'aquests partits van ser escassos. El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va haver de fer front al desencís de part dels seus seguidors.

Malgrat les seves divisions internes, els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república com a forma d'Estat, les reformes per afavorir els grups socials més necessitats (intervenció de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i la laïcitat (separació de l'Església i l'Estat). El grup republicà més nombrós i que tenia més força era el Partit Republicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, que a Catalunya tenia un elevat nivell d'implantació. El partit va patir divisions internes i escissions, com la protagonitzada per Valentí Almirall, que va crear un partit catalanista d'àmbit estrictament català.

Les reformes liberals, en especial l'establiment del sufragi universal masculí l'any 1890, van facilitar l'elaboració de candidatures republicanes conjuntes, com la Unión Republicana. A les eleccions del 1893 van aconseguir alguns petits èxits electorals a les grans ciutats i per primer cop hi va haver a les Corts una minoria republicana important. Tot i això, les divisions internes i el frau electoral van fer que el nombre de diputats republicans al Congrés sempre fos molt reduït. El carlisme, havia estat derrotat de nou el 1876 en la Tercera Guerra Carlina. Iniciada pels partidaris de Carles Maria dels Dolors de Borbó al 1872, foren derrotats a Catalunya, Aragó i València el 1875.

El conflicte al País Basc i Navarra va continuar fins al febrer del 1876, quan la guerra es va donar per acabada. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. D'aquesta manera, els territoris bascos van quedar subjectes al pagament dels impostos i al servei militar, comuns a tot l'Estat. No obstant això, el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un cert grau d'autonomia fiscal a les Províncies Basques, en virtut de la qual aquestes províncies pagarien anualment a l'administració central una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials.

Posteriorment va trigar a reorganitzar-se i, a partir d'aquell moment, només va tenir una certa força a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia). A més, l'aparició del nacionalisme basc i del nacionalisme català va reduir encara més les bases socials del carlisme. L'aliança entre l'Església i el règim de la Restauració va deixar el carlisme sense una part dels seus suports tradicionals. Bona part del clero es va anar allunyant del carlisme i es va mostrar partidari de la integració dels catòlics en el sistema canovista, com demostra la incorporació del grup Unión Católica.

A partir del 1890, el carlisme va ser reconstituït amb l'aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees locals, que rebien el nom de cercles carlins i que es van difondre per tot Espanya. Amb el nom de Comunió Tradicionalista, el carlisme va esdevenir un grup actiu d'oposició al sistema de la Restauració. L'any 1896 va aconseguir deu diputats a tota Espanya. El socialisme. L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va comportar una certa permissivitat governamental, que es va complementar amb la llei d'associacionisme, que legalitzava les associacions obreres.

Aquest nou context va afavorir les activitats del PSOE, que estava liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política. El 1888 es va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). Tanmateix, el creixement del socialisme espanyol va ser molt lent. El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya.

La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres indrets d'Espanya tenia el socialisme. 3. LA CRISI DE 1898 3.1 L'Imperi colonial espanyol Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i algunes altres petites illes al Pacífic. Cuba era la principal possessió, amb importants interessos i negocis espanyols i amb un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica de l'illa es basava en una agricultura de plantació, que conreava essencialment canya de sucre, cafè i tabac per a l'exportació.

El cas de les Filipines va ser diferent perquè aquí la població espanyola era escassa i els interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb el continent asiàtic. L'illa estava controlada per un contingent de l'exèrcit i tenia una gran presència d'ordres religiosos. A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes. 3.2.

El problema cubà El descontentament de Cuba respecte a la metròpoli i la seva idea d'aconseguir la independència, feia anys que es venia produint. A partir del 1895 torna a cobrar força ja que les promeses realitzades a la pau de Zanjón per Alfons XII no s'havien complert i l'illa havia seguit sotmesa a un règim colonial: pagament d'impostos, enviament d'autoritats incompetents, tancament comercial i un fort proteccionisme (venda exclusiva de teixits catalans). Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol.

La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba. L'incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà. La insurrecció s'inicià a la localitat de Baire (Grito de Baire). José Martí,fundador del Partido Revolucionario Cubano, n'era el líder. Espanya va enviar gairebé 200.000 soldats a l'illa. Tot i l'elevat contingent, les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans, molt més adaptats a la lluita en zones tropicals i a la guerra de guerrilles. A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo, l'estiu de 1897, va donar lloc a un imprevist canvi de govern.

Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació: va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Amb tot, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència. 3.3 La insurrecció filipina El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l'administració espanyola i l'excessiu poder dels ordes religiosos. L'independentisme va originar la formació de la Liga Filipina, fundada per José Rizal el 1892, que exigia l'expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis.

La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la província de Manila. El capità general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort Rizal a finals del 1896. Al 1897 el capità general Fernando Primo de Rivera va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció, cosa que va donar com a resultat una pacificació temporal de l'arxipèlag. 3.4 La guerra contra els Estats Units A tot això s'hi uneix el desig dels EUA de controlar l'economia cubana i per això diverses vegades havia ofert a Espanya la compra de l'illa.

Ja controlava la major part de la producció de sucre i la insurrecció cubana va ser l'oportunitat per mostrar el suport dels Estats Units obert als independentistes cubans. El 1897, el nou president McKinley, que enviava armes als rebels per via marítima, es va mostrar decidit a intervenir directament en el conflicte. Els Estats Units van fer servir com a pretext l'explosió i enfonsament, a principis del 1898, del seu vaixell de guerra Maine, ancorat a la badia de l'Havana. El govern espanyol va negar la seva responsabilitat i va proposar una comissió internacional per investigar l'incident.

Els Estats Units van llançar un ultimàtum a Espanya exigint la renúncia a la seva sobirania sobre Cuba. La negativa d'Espanya a renunciar a l'illa i a acatar l'ultimàtum estatunidenc va provocar l'enfrontament entre els dos països. Com a extensió del conflicte, aquell mateix any es va reprendre la insurrecció a les Filipines. Tant la propaganda dels mitjans de comunicació dels Estats Units com d'Espanya eren favorables a la guerra, només els republicans federals, els socialistes i els catalanistes eren conscients de la inferioritat militar espanyola.

A Espanya es va subestimar el potencial militar dels Estats Units, que van destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest desastre no va deixar al govern espanyol cap més alternativa que demanar la pau. El Tractat de París es va signar el 10 de desembre de 1898 i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units. Les últimes colònies al Pacífic es van vendre a Alemanya, el 1899, a causa de la impossibilitat de mantenir-les i fer efectiva la seva ocupació. Amb això es perdien les últimes restes de l'antic Imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.

3.5 Les conseqüències de la crisi La derrota en la guerra amb els Estats Units va resultar humiliant per a tota la societat espanyola i va comportar una commoció moral col·lectiva. L'impacte es coneix com el "desastre del 98" i va despertar les consciències dels seus contemporanis mostrant el panorama d'un imperi definitivament derrotat i d'un país en crisi. El desastre va originar un profund pessimisme, que es va plasmar en un grup de literats i pensadors, coneguts com la Generación del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán, Antonio Machado...).

Tots ells van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit crític i van argumentar que, després de la pèrdua de les últimes restes de l'Imperi espanyol, havia arribat l'hora d'una regeneració moral, social i cultural del país. Tot i que la guerra va comportar notables pèrdues materials a la colònia, no fou així a la metròpoli, on va tenir fins i tot algun efecte beneficiós a mitjà termini. Tanmateix, els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, com també d'uns mercats preferents.

D'altra banda, la tornada a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX. El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn. La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes, sobretot a Catalunya i al País Basc, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics. A Catalunya la repercussió política més immediata fou l'enfrontament amb el primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela, arran de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma de Villaverde).

La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona fou negar-se a pagar i van protagonitzar l'anomenat Tancament de Caixes de 1899. La resposta repressiva no va fer més que incrementar la irritació contra el govern i els partits dinàstics. LA FALLIDA DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1808-1931) INTRODUCCIÓ A Espanya el primer terç del segle XX va coincidir amb la proclamació de la majoria d'edat del rei Alfons XIII (1902-1931) i va estar marcat per la crisi definitiva del sistema de la Restauració. El rei conviurà amb dues formes de govern diferents, una monarquia constitucional entre 1900 i 1923 i una dictadura recolzada per ell entre 1923 i 1930.

Durant la primera etapa encara es manté el sistema polític de la Restauració mentre que a la segona se suprimeix el règim constitucional. Durant aquest període els pilars del sistema polític canovista aniran caient i el darrer en fer-ho serà el rei, ja que en haver-se compromès tant amb la dictadura caurà amb ella, proclamant-se la Segona República a l'abril de 1931. Les repercussions del desastre del 98 Pèrdua d'uns mercats segurs (colònies) Això va afectar sobretot la indústria tèxtil catalana que va veure frenades les seves exportacions, per la qual cosa els empresaris catalans demanen al govern un concert econòmic similar al del País Basc. Pèrdua de confiança als polítics.

La pèrdua de les colònies va tenir un gran impacte a la població en un moment en què les potències europees estaven creant els seus propis imperis colonials. Apareix un moviment, el regeneracionisme que proposa una neteja del sistema polític i un desenvolupament econòmic i cultural del país. Dèficit del tresor públic. Això va obligar a augmentar els impostos, afectant sobretot els industrials i comerciants, per la qual cosa a Barcelona es va iniciar una campanya "el tancament de caixes" negant- se a pagar-los. Al final hauran de cedir però perdran definitivament la seva confiança al govern de Madrid. Auge dels partits regionalistes.

A Catalunya el més important serà la Lliga Regionalista de Catalunya que protagonitzarà tota la vida política fins al 1923 amb la dictadura. 1. EL REFORMISME DINÀSTIC Igual que en altres països europeus, a Espanya hi va haver intents per part del govern de modernitzar el país i d'establir-hi un sistema polític més democràtic i representatiu. Els projectes reformistes, que després de la crisi del 1898 es van fer més necessaris, van acabar fracassant a causa de les resistències internes del mateix sistema i perquè no qüestionaven el fons del règim de la Restauració.

En conjunt, durant el primer terç del segle XX a Espanya aquests eren els aspectes que caracteritzaven la situació política i social: -Corrupció electoral i l'alt nivell d'abstenció electoral, malgrat l'establiment del sufragi universal masculí el 1890. -Relleu generacional pel que fa al lideratge dels partits (Cánovas havia estat assassinat el 1897, Castelar havia mort el 1899, Pi i Margall el 1901 i Sagasta el 1903).

Les pugnes i les divisions internes entre els partits del torn van provocar una inestabilitat política creixent i canvis constants de govern, com a conseqüència serà més difícil realitzar les reformes -Industrialització insuficient i molt desigual del país, que presentava desequilibris regionals importants. Això va generar unes grans desigualtats socials i un augment de la conflictivitat social. -Increment i desenvolupament de l'oposició política i social al sistema (republicanisme, nacionalisme i moviment obrer).

-Intervencionisme del rei Alfons XIII en la vida política i en les crisis de govern, fet que en va incrementar el desprestigi com a rei constitucional i va afeblir institucionalment la monarquia. -Reaparició de l'intervencionisme de l'exèrcit en la vida política, que es va intensificar a causa de la guerra del Marroc (1909-1925) 1.2. Les opcions del reformisme Des de dins del sistema de la Restauració. Va tenir una gran importància fins al 1912 i es basava en la crítica dels aspectes més visibles i negatius de la vida política: el frau i la manipulació electorals.

Hi van destacar Francisco Silvela( governà 1902-1903) i Antonio Maura per part del Partit Conservador ( governà 1903-4 i 1907-9) i José Canalejas, per part del Partit Liberal. Conservador: Maura planteja la "revolució des de dalt", pretenia configurar un Estat fort i eficaç, capaç de desbancar la vella casta de cacics i impedir que les classes populars tinguessin un protagonisme excessiu. Instaurarà una reforma de la llei electoral per corregir la corrupció i posar fi al caciquisme però no arribarà a aconseguir-ho.

D'altra banda, va adoptar mesures proteccionistes per impulsar l'activitat industrial espanyola i va millorar la legislació laboral gràcies a la llei protectora d'accidents de treball, la llei sobre les condicions de la feina de dones i nens, la llei del descans dominical i la llei de vagues i amb la creació de l'Institut Nacional de Previsió (1908). Finalment, va impulsar una activa política exterior que va incloure acceptar que Espanya intervingués al Marroc. El caràcter autoritari de Maura, la seva manca d'entesa amb el Partit Liberal i, sobretot, la dura repressió de la Setmana Tràgica van comportar la fi de la seva etapa principal al capdavant del govern.

Liberal: Canalejas representava la tendència més esquerrana del partit. La seva acció de govern entre el 1910 i el 1912 va voler atreure sectors populars determinats aplicant un reformisme social més clar i limitant el poder de l'Església. Es prohibeix establir noves ordres religioses mitjançant la Llei del Candado. Com a resposta a les reivindicacions regionalistes i nacionalistes, el govern va elaborar un projecte de la Llei de Mancomunitats, que permetia que unes quantes diputacions provincials s'unissin per gestionar serveis públics. Aquesta llei va ser aprovada el 1914 pel govern de Dato.

El govern de Canalejas va intentar reformar el sistema impositiu substituint l'impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes urbanes, cosa que va provocar la protesta de les classes benestants. D'altra banda, la Llei del Reclutament (1912) establia l'obligatorietat d'enrolar-se en temps de guerra i suprimia la redempció en metàl·lic. També es van promulgar una sèrie de lleis encaminades a millorar les condicions laborals, com ara la normativa sobre la feina de les dones i sobre els contractes laborals. Canalejas es va mostrar inflexible, però, davant les vagues i els conflictes laborals del 1911 i el 1912: van ser reprimits militarment.

El seu assassinat en un atemptat anarquista el 1912 va ser el final de l'etapa regeneracionista promoguda des del mateix sistema. Des dels partits marginats del sistema. El sentiment de no haver sabut aprofitar la crisi del 1898 per posar fi a l'hegemonia dels partits dinàstics va col·locar les forces de l'oposició davant la necessitat de renovar profundament l'ideari, l'organització i els dirigents. Des del regeneracionisme intel·lectual i literari. Els principals representants van ser Unamuno, Ganivet, Maeztu, Ortega y Gasset, etc. (Generació del 98). 2.LES FORCES D'OPOSICIÓ AL SISTEMA 2.1 El Carlisme Al començament del segle XX el carlisme va mantenir la seva presència i les seves bases.

El 1909 es va morir el pretendent al tron Carles Maria de Borbó i el va succeir el seu fill Jaume; per això aquest moviment es va anomenar jaumisme. Les bases militants de l'integrisme de Ramón Nocedal i del carlisme es concentraven a Navarra, al País Basc i a Catalunya. Integristes i carlins van acceptar participar a les eleccions i sempre van tenir representació al Congrés. Amb l'arribada de la República el 1931 aquests tres grups (carlins, integristes i tradicionalistes) van aconseguir reunificar-se en un sol partit, que es va anomenar Comunión Tradicionalista.

2.2 El republicanisme El republicanisme era la principal oposició política i constituïa la minoria parlamentària d'oposició més nombrosa. Tenia una força notable a les zones urbanes, on el vot s'expressava amb més llibertat i la influència dels cacics era molt més reduïda. Amb el nou segle es va produir una evolució del republicanisme històric, en què els partits i els líders hegemònics del període anterior van perdre protagonisme. Aquest nou republicanisme es caracteritzava per ser un ampli moviment social de caire reformista que agrupava sectors de la burgesia lliurepensadora i àmplies capes de les classes populars.

Amb la finalitat de conferir unitat al republicanisme, el 1903 es va crear Unión Republicana, una coalició que pretenia aplegar els diversos grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón. El seu programa incloïa la restauració de la Constitució del 1869, la proclamació de la República i la convocatòria de Corts Constituents. A les eleccions del 1903 i del 1905 Unión Republicana va obtenir el triomf en algunes grans ciutats, com ara Madrid, Barcelona i València.

El lerrouxisme: A partir del 1908 l'acostament entre Unión Republicana i el catalanisme A partir del 1908 l'acostament entre Unión Republicana i el catalanisme va propiciar que un sector republicà fundés el Partido Republicano Radical, liderat per Alejandro Lerroux, que va tenir un important suport social i electoral a Barcelona. Aquest partit presentava un discurs anticatalanista profundament demagògic, anticlerical i suposadament revolucionari que va aconseguir influir amplis sectors de les classes populars barcelonines. Cap al 1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre bona part de la seva influència, va moderar el discurs i l'ideari i es va traslladar a Madrid.

Els nacionalismes català i basc Després del desastre del 1898 a Catalunya i al País Basc es va incrementar l'activitat dels partits nacionalistes. A Catalunya (ho ampliarem en el següent tema) la victòria de la Lliga Regionalista, liderada per Prat de la Riba i Cambó, a les eleccions municipals del 1905 va fer alarmar l'exèrcit.Els comentaris satírics que sortien en algunes publicacions catalanistes van provocar que grups d'oficials assaltessin i incendiessin diverses impremtes i redaccions (incidents del Cu-Cut!). Al País Basc durant les primeres dècades del segle XX el Partit Nacionalista Basc va incrementar la presència electoral i la seva influència en la societat.

El 1911 es va crear un sindicat nacionalista i catòlic, Solidaridad de Trabajadores Vascos. El 1916 el PNB es va anomenar Comunión Nacionalista Vasca i, per atreure la burgesia al camp nacionalista, es va presentar com un partit d'ordre i defensor de la riquesa nacional. Va obtenir els primers èxits electorals el 1917 i el 1918, quan per primer cop es va presentar a les eleccions generals i hi va obtenir sis dels set escons de Biscaia. 3. EL MOVIMENT OBRER A principis del S.XX, les classes populars del camp i de la ciutat vivien en unes condicions de vida molt precàries, el nivell de vida era dels més baixos d'Occident i la taxa d'analfabetisme de les més altes.

Tant els treballadors de les ciutats com els del camp estaven sotmesos a llargues jornades de treball i salaris molt baixos. Per tot això, la conflictivitat social continua, tot i que després de l'època de les bombes de finals del segle XIX l'anarquisme estava desarticulat i entre la classe obrera el que predominen són les societats d'ofici, que lluiten per millorar les condicions de vida d'un determinat sector de la indústria i representen un sindicalisme més moderat, aquestes societats passarien a anomenar-se sindicats.

El 1907 més de 50 societats obreres creen una federació sindical a l'àmbit de Barcelona, Solidaritat Obrera, que formada per socialistes i anarquistes pretén ser una alternativa per als obrers davant de Lerroux i el catalanisme regionalista. S'inicia un cicle d'agitacions obreres que van tenir una fase d'ascens fins al 1911, quan es va produir un intent de vaga general revolucionària. La principal incidència del moviment vaguístic va tenir lloc a Catalunya, València, Andalusia, Astúries, el País Basc i Madrid.

Anarquisme: Amb la finalitat de consolidar la difusió de l'anarquisme perquè s'escampés per tot el conjunt del territori espanyol, l'any 1910 el sindicat Solidaritat Obrera va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que es va convertir en la principal organització obrera del país, amb gran influència entre els obrers catalans i els jornalers andalusos. El 1918 la CNT tenia més de 700.000 afiliats i els seus líders principals eren Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. Entre el 1911 i el 1914 la CNT va estar prohibida i va ser perseguida.

Durant els anys posteriors a la 1a Guerra Mundial la conflictivitat social anirà en augment pel fet que tant al camp com a les ciutats les condicions de treball seguien sent molt precàries. A això s'uneixen les conseqüències econòmiques de la Guerra i la Revolució Russa Al 1919 es produeix la Vaga de la Canadenca (44 dies), empresa que subministrava electricitat a Barcelona i a la seva zona industrial. Fita del moviment obrer català, la CNT aconsegueix la jornada laboral de 8h per primer cop a un país europeu, tot i que altres demandes no s'aconseguiran, com l'alliberament de tots els detinguts.

La vaga va suposar el toc d'alerta definitiu per a la patronal, que a partir de llavors focalitzarà la seva acció en aniquilar el moviment anarquista. Seran els anys del pistolerisme, obrers i patrons, aquests últims a través dels sindicats lliures, s'enfrontaran pels carrers de Barcelona. Entre 1917 i 1923 hi haurà més de 400 assassinats. A més, molts dirigents obrers van ser deportats i l'any 1921 es va aprovar la llei de fugues per la qual la policia i Guàrdia Civil podien disparar contra els detinguts en cas d'intent de fuga. A la pràctica, molts detinguts eren assassinats sota el pretext que havien intentat fugar-se.

Tots aquest anys de conflicte van deixar víctimes de renom, com el cas de l'advocat de la CNT Francesc Layret (1920), l'antic governador civil de Barcelona Franscisco Maestre Laborde -Comte de Salvatierra- (1920), el magnicidi del president del govern Eduardo Dato (1921) o l'assassinat de Salvador Seguí "El Noi del Sucre", líder de la CNT. Socialisme: A la primera dècada del segle XX el PSOE va anar abandonant progressivament el seu aïllament polític i es va mostrar partidari d'establir coalicions electorals amb els republicans.

El 1910, i gràcies a aquesta coalició, el socialisme va entrar en el joc parlamentari i, a partir d'aquell moment, va experimentar un increment notable de la seva força electoral i de la seva influència en la vida política. Els seus principals líders eren Pablo Iglesias, Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, que liderava el sindicat socialista UGT que l'any 1919 tenia 211.000 afiliats i forta presència a Madrid, Astúries, el País Basc i en algunes ciutats importants de Catalunya com Barcelona, Reus o Mataró.

A partir del 1917 el PSOE es va veure immers en un procés creixent de radicalització que explica la seva participació en les vagues generals convocades aquell any, que van provocar una forta crisi al país (ho veurem més endavant). En aquesta època el partit va experimentar un important debat intern al voltant de les conseqüències de la revolució soviètica. El refús a integrar-se en la Internacional Comunista promoguda per Lenin va provocar una escissió el 1921 que va ser l'origen del Partido Comunista de España (PCE) 4- LES CRISIS POLÍTIQUES 1902-1923 1-Crisi del Cu-cut!

1905 La presència de diputats catalanistes al Congrés de Diputats va ser rebuda amb hostilitat pels partits dinàstics, pels governs de Madrid i per la premsa de la capital, que llançava constantment campanyes en contra d'ells. En aquest clima de tensió van tenir lloc els "incidents del Cu-cut!" (1905), en què un grup de militars va assaltar la seu d'aquesta revista, i també del periòdic La Veu de Catalunya arran de l'aparició d'un acudit que l'exèrcit va considerar ofensiu. El govern no va sancionar aquesta actitud, va suspendre les dues publicacions i va elaborar un projecte de Llei de jurisdiccions (1906).

La nova llei proposava posar sota jurisdicció militar totes les ofenses contra l'exèrcit o contra la unitat de la pàtria i els seus símbols, fossin fetes de manera oral o escrita. El rebuig massiu de la Llei de jurisdiccions va gestar una gran aliança de les forces polítiques catalanes en defensa de les reivindicacions catalanistes. Aquest fou l'origen de Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral que aplegava carlins, republicans federals o la Lliga. Tan sols els partits dinàstics i els lerrouxistes no van sumar-s'hi.

A les eleccions del 1907 van obtenir un gran triomf a les eleccions provincials per a les diputacions, que es va repetir a les generals, en les quals van aconseguir 41 dels 44 escons en pugna. 2 - La Setmana Tràgica 1909 Després del desastre del 1898 i després també d'un petit moment de recés en la política colonial, a partir del 1906 Espanya va començar la seva penetració al nord d'Àfrica. La Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van comportar l'establiment d'un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li van concedir una franja al nord, el Rif, i un enclavament a la costa atlàntica (Ifni i Río de Oro).

La penetració espanyola en aquesta zona la van afavorir tant interessos econòmics (miners, inversions en ferrocarrils, obres públiques, etc.) com la voluntat política de restaurar el prestigi de l'exèrcit, que pretenia convertir Espanya en una nova potència colonial. Ara bé, la presència espanyola en aquesta àrea va ser contestada per les tribus berbers, organitzades en cabiles. El 1909, en unes operacions militars destinades a assegurar la plaça de Melilla, els rifenys van infligir una dura derrota a les tropes espanyoles al barranc del Llop.

Aleshores es va decidir incrementar el nombre de soldats espanyols per evitar la caiguda de Melilla i el govern va decidir enviar-hi tropes integrades per reservistes, molts d'ells casats. L'enviament d'aquest contingent de forces reservistes va ser l'espurna que va provocar un important moviment de protesta popular a Barcelona, conegut com la Setmana Tràgica, que va tenir el suport d'anarquistes, socialistes i republicans. A més a més, cal tenir en compte que el sistema de reclutament de quintes comportava que només els homes de les famílies humils, que no podien pagar el rescat, fossin reclutats per a la guerra.

Els incidents van començar el 18 de juliol durant l'embarcament de les tropes al port barceloní. El sindicat anarquista Solidaritat Obrera va fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de grups republicans. La revolta a Barcelona es va allargar durant una setmana i va donar lloc a un moviment que va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església. Als carrers es van aixecar barricades, es van produir enfrontaments amb les forces de l'ordre i es van incendiar més de 80 establiments religiosos.

Les autoritats hi van respondre declarant l'estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. El balanç dels enfrontaments va ser de més de 100 morts, 300 ferits i gairebé un centenar d'edificis destruïts. La repressió posterior va ser molt dura: centenars de persones foren detingudes, 1 500 van ser sotmeses a consells de guerra i es van dictar disset condemnes a mort, de les quals se'n van executar cinc. El cas més conegut va ser l'afusellament del lliurepensador i fundador de l'Escola Moderna, Ferrer i Guàrdia, que no havia participat directament en els esdeveniments, i el procés del qual va generar grans protestes dins i fora d'Espanya.

La Setmana Tràgica va tenir conseqüències polítiques que van comportar una desestabilització notable dels partits del torn dinàstic i la caiguda del govern de Maura (campanya amb el lema "Maura no!"). La duresa de la repressió va unir liberals i republicans en la crítica al govern. Com a conseqüència d'aquesta pressió, el rei va dissoldre les Corts i va entregar el govern al líder liberal, José Canalejas, que fins al seu assassinat l'any 1912 va portar a terme l'últim intent reformista emprès des de dins del sistema mateix.

3-Crisi de 1917 Al principi del 1917 a Espanya hi havia una situació de descontentament social que es va agreujar per la conjuntura de la Primera Guerra Mundial, que va provocar una disminució del nivell de vida de les classes populars en un moment de grans beneficis empresarials.

Tot i que Espanya va romandre neutral a la Primera Guerra Mundial, l'opinió pública prendria partit per un bàndol o l'altre, així els sectors més conservadors com l'aristocràcia o l'exèrcit s'inclinen pels Imperis Centrals, mentre que els més progressistes ho fan pels aliats (França i Anglaterra) i els sindicats obrers defensen la idea de la no-intervenció dels treballadors, ja que es tracta d'un conflicte entre imperialismes. El que passa durant aquests anys tindrà per a Espanya les repercussions següents: Econòmiques.

La guerra a Europa va augmentar la demanda de productes espanyols i en introduir-se en nous mercats augmenta la producció, els preus i els beneficis per als industrials, que no reinverteixen en la millora de les seves indústries. Socials. Mentre uns s'enriqueixen, altres pateixen la pujada dels preus, ja que això no va estar acompanyat d'un augment dels salaris. A més aquesta situació coincideix amb la Revolució Russa i la pujada al poder dels bolxevics el 1917, cosa que és vist com un model a seguir pels obrers, mentre la burgesia té por de perdre els seus privilegis. Tots aquests factors expliquen l'augment important de la conflictivitat social a partir d'ara i els anys successius.

Polítiques. Acabada la Guerra, en què van intervenir els EUA, destaca el discurs del president Wilson quan parla "del dret a la lliure determinació de les nacions sense Estat" i a Catalunya Francesc Macià funda el 1922 l'Estat Català per lluitar per la República Catalana impulsar les idees independentistes. Esclat de la crisi: La crisi va esclatar el març del 1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar per l'encariment dels productes de primera necessitat. En aquesta situació, el govern Dato va suspendre les garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa.

El conflicte es va agreujar l'estiu del 1917 i el govern va haver de fer front a una crisi generalitzada: Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general (conflicte obrer). Els militars, que estaven en desacord amb el sistema d'ascensos dels oficials, que s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars africanistes, es van organitzar en una mena de sindicat, les juntes de defensa (conflicte militar). Els partits opositors es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris catalans (diputats i senadors) convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona el 5 de juliol, i que es va estendre a tots els parlamentaris espanyols el dia 19.

Els reunits exigien la formació d'un govern provisional, la celebració de Corts Constituents que elaboressin una nova Constitució i la descentralització de l'Estat (conflicte polític). La reacció del govern va ser molt repressiva: la vaga obrera va ser reprimida durament per l'exèrcit i es va empresonar i sotmetre a consell de guerra els membres del comitè de vaga. Les juntes de defensa militars van ser dissoltes i el govern va prohibir la reunió de diputats i senadors convocada el 19 de juliol, que finalment va ser dissolta per la Guàrdia Civil.

Amb el perill d'una revolta generalitzada, l'exèrcit va donar suport a la monarquia, i la burgesia també va retrocedir per la por de la revolució social. El fracàs del moviment va permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més. Tot i això, el rei es va veure forçat a donar més estabilitat al sistema i va proposar la formació d'un govern de concentració, presidit per García Prieto i integrat per conservadors, liberals i catalanistes de la Lliga el novembre del 1917. 5-LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA PARLAMENTARI (1918-1923) A partir del 1918 es va agreujar la crisi del sistema de la Restauració.

Als problemes tradicionals (caràcter oligàrquic del govern, frau electoral, divisió dels partits del torn) se n'hi van unir de nous: la crisi econòmica i social, que va provocar la radicalització del moviment obrer i l'increment dels conflictes socials, i el desastrós desenvolupament de la Guerra del Marroc. El final de la Primera Guerra Mundial va comportar la reducció de les exportacions i l'economia va entrar en una crisi profunda. En aquesta situació de recessió, amb una forta inflació i una demanda escassa, milers de persones van perdre la feina i els sindicats van reaccionar amb vagues i protestes.

La crisi es va deixar sentir especialment a Catalunya, que era la zona més industrialitzada i la que s'havia beneficiat més de l'auge econòmic durant la guerra. Les vagues més importants van tenir lloc el 1919 arran del conflicte a La Canadenca, amb el pistolerisme com a conseqüència. Entre el 1918 i el 1921 també es van produir mobilitzacions al sud d'Espanya, sobretot a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura. S'exigia el repartiment de terres per als pagesos, seguint l'exemple de la Revolució russa, per la qual cosa aquest període també es coneix com el trienni bolxevic.

Promogudes fonamentalment per grups anarquistes i socialistes, les revoltes incloïen l'ocupació de terres, la presa de l'ajuntament i la reacció de comitès pagesos. El govern va reaccionar-hi declarant l'estat de guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres. La fragmentació dels partits dinàstics, sense líders de prestigi ni programes ambiciosos, impedia l'existència de majories parlamentàries estables. Però les forces de l'oposició, si bé incrementaven la seva influència, estaven dividides i eren incapaces d'oferir una alternativa al règim de la Restauració.

La fórmula de governs de concentració, entre dinàstics, reformistes i la Lliga, es va provar diverses vegades sense èxit. Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, uns de coalició àmplia i altres amb només ministres dinàstics, però cap no va durar més de 8 mesos. Aquests governs inestables sovint no tenien prou majoria per aprovar els pressupostos i havien de recórrer a mesures d'excepció: governar a base de decrets-llei, suspendre les garanties constitucionals i dissoldre les Corts. El domini del protectorat del Marroc tenia el suport d'una part de l'exèrcit, els anomenats militars africanistes, i d'Alfons XIII.

Algunes empreses espanyoles també van mostrar interès per construir ferrocarrils i explotar els recursos miners. En canvi, l'opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobra i s'arrisqués a començar una nova guerra. Després dels incidents del 1909, hi va haver un segon moment crític l'estiu del 1921, quan les tropes espanyoles van començar un avanç des de Melilla amb la finalitat de consolidar l'ocupació del territori. L'acció, mal dirigida i planificada pel general Silvestre, però que tenia el vistiplau del rei mateix, va acabar en l'anomenada derrota d'Annual (1921).

Els atacs i les emboscades contra les tropes espanyoles, inexpertes i disperses en petites fortificacions, van provocar una retirada massiva i desordenada que va causar més de tretze mil morts en l'exèrcit espanyol. El desastre d'Annual va provocar una terrible impressió en una opinió pública que ja era contrària a la guerra. Hi va haver grans protestes i els diputats republicans i socialistes van reclamar al Parlament abandonar el Marroc i la petició de responsabilitats per aquells fets. La comissió militar d'investigació, presidida pel general Picasso, va posar de manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia en l'exèrcit espanyol destinat a Àfrica i en el govern.

Socialistes i republicans van plantejar la possible responsabilitat del rei, però al setembre de 1923, abans que el Congrés emetés el dictamen sobre l'informe (Expedient Picasso), el cop d'Estat de Primo de Rivera va impedir conèixer les conclusions de la investigació sobre el desastre d'Annual. 6.LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA(1923-1931) El sistema constitucional i parlamentari que va començar la Restauració monàrquica del 1875 es va acabar amb un cop d'Estat militar que va implantar una dictadura. L'argument per justificar el cop era que el règim constitucional estava desprestigiat i que hi havia un greu perill de revolució social.

En realitat, es volia frenar la reforma constitucional i impedir que a les Corts es debatés l'expedient Picasso sobre les responsabilitats d'Annual. L'abril del 1923, un govern liberal presidit per García Prieto va intentar reformar la Constitució i la Llei electoral, que incloïa més democratització del sistema, la reducció de la influència de l'Església, la limitació de poders del rei i un nou marc de relacions laborals. Tot i que tenia una clara majoria a les Corts, el rei, l'exèrcit i l'Església s'hi van oposar.

En aquest context, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d'Estat militar el 13 de setembre del 1923 i va demanar al monarca que posés el poder en mans dels militars. El rei es va negar a destituir els militars insurreccionats i el govern va dimitir. En un manifest adreçat a la nació, el general colpista justificava la seva actuació i culpava de desgovern els polítics i partits tradicionals. També declarava la seva intenció de regenerar la política nacional, eliminar el caciquisme i la corrupció, recuperar l'ordre públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la unitat nacional davant l'auge del catalanisme.

L'alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el mateix rei i el seu entorn polític i bona part de l'exèrcit van acceptar la dictadura com una solució a la crisi. Alfons XIII va nomenar Primo de Rivera president d'un nou govern, conegut com a Directori (1923-25), que estava integrat únicament per militars. Les primeres mesures van ser declarar l'estat de guerra a tot el país (va ser vigent fins al 1925), la suspensió de la Constitució, la dissolució del Parlament i la il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres. També va prohibir l'ús de símbols catalanistes (bandera i himne) i va restringir l'ús de la llengua catalana a l'àmbit privat.

Es van prohibir les manifestacions i les vagues i es van perseguir i empresonar els dirigents obrers principals. Conscient de la importància de mantenir el suport de l'exèrcit, Primo de Rivera va intentar resoldre la qüestió del Marroc i el 1925 va intervenir militarment al Rif. Els atacs rifenys, dirigits per Abd el-Krim contra el protectorat francès, van facilitar la col·laboració militar d'Espanya i França, que es va concretar en el desembarcament espanyol a la badia d'Alhucemas, mentre les tropes franceses avançaven pel sud, des de Fes. Aquestes accions militars van significar la derrota d'Abd el-Krim i el final de la guerra del Marroc.

Un cop resolts el problema de l'ordre públic i la qüestió marroquina, al final del 1925 es va establir un Directori civil (1925-1930), presidit per Primo de Rivera i del qual formaven part civils com ara José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda, i Eduard Aunós, ministre de Treball. Aquesta transformació mostrava que la Dictadura no seria transitòria i que Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el poder i disposar dels suports dels sectors conservadors, de la banca i de la indústria. Per aconseguir-ho, el general confiava a aprofitar la bona conjuntura econòmica internacional de la dècada del 1920 per reactivar l'economia basant-la en el nacionalisme econòmic i el dirigisme estatal.

El nou Directori va dur a terme una reorganització de les institucions de l'Estat seguint el model corporatiu implantat a Itàlia per Mussolini. En primer lloc es va crear una nova formació política, la Unión Patriótica, sense una ideologia clarament definida, a la qual es van afiliar principalment funcionaris del règim, integrants d'organitzacions catòliques, militars i propietaris rurals. Quan una bona part de la burgesia catalana i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar suport inicialment al cop d'Estat per erradicar la conflictivitat obrera i garantir l'ordre social, no imaginaven que el nou règim adoptaria fortes mesures anticatalanistes.

El mateix mes de setembre del 1923 es va publicar un decret per a la repressió del separatisme a partir del qual es començava a desmantellar les institucions públiques i privades catalanistes. Per presidir la Mancomunitat es va nomenar l'anticatalanista Alfons Sala, fins que l'any 1925 va ser dissolta definitivament.

L'oposició a la dictadura Tot i que Primo de Rivera al principi no va tenir una oposició important, amb el temps van anar apareixent grups opositors que van impulsar actuacions per posar fi a la dictadura: Els republicans van organitzar l'Alianza Republicana, que va aconseguir unir les diverses faccions del moviment i van protagonitzar una campanya de desprestigi del règim a escala nacional i internacional. S'hi van comprometre republicans històrics com Lerroux, d'altres de més recents procedents del reformisme, com Manuel Azaña, o fins i tot antics ministres de la monarquia, com Niceto Alcalá Zamora.

Alguns sectors de l'exèrcit van organitzar conspiracions, com l'anomenada sanjuanada del 1926, un intent fallit de cop d'Estat. Els intel·lectuals i els estudiants universitaris van criticar la dictadura i van denunciar la censura de premsa i la falta de llibertat d'expressió. Com a resultat d'això, alguns van ser perseguits: Miguel de Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez va haver d'exiliar-se. Els estudiants universitaris, agrupats a la Federación Universitaria Española, creada el 1927, van promoure vagues i manifestacions.

Els sectors catalanistes es van unir a l'oposició com a resultat de la política del Directori, que havia eliminat la Mancomunitat de Catalunya i havia prohibit l'ús públic del català. Això va incrementar la influència de grups nacionalistes radicals, com Estat Català. Aquest partit, liderat per Francesc Macià des de l'exili, va intentar el 1926 fer una invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló (França), però va fracassar i Macià va ser detingut.…