La Restauració borbònica a Espanya (1874-1923)

I 30 flashcards i 20 preguntes més al document.

Text del document

Història d'Espanya La Restauració borbònica La Restauració borbònica Del retorn d'Alfons XII al cop d'estat de Primo de Rivera 1874 1923 Tema complet d'Història d'Espanya Context històric sistema polític oposicions crisi colonial i descomposició del règim 1 Història d'Espanya La Restauració borbònica Introducció del Sexenni Democràtic a la Restauració La Restauració borbònica va ser el règim polític establert a Espanya després del fracàs del Sexenni Democràtic. Aquest període havia començat amb la Revolució de 1868, que va destronar Isabel II, i havia passat per un govern provisional, la monarquia d'Amadeu I de Savoia i la Primera República.

La Primera República, proclamada el febrer de 1873, va patir una gran inestabilitat. Les divisions entre els republicans, la Tercera Guerra Carlina, la Guerra dels Deu Anys a Cuba, la revolta cantonal i els conflictes socials van impedir la consolidació del règim. El gener de 1874, el general Manuel Pavía va entrar al Congrés i va dissoldre les Corts. La República va continuar formalment durant uns mesos, però sota un govern autoritari presidit pel general Serrano. Mentrestant, Antonio Cánovas del Castillo preparava el retorn de la dinastia borbònica en la figura d'Alfons de Borbó, fill d'Isabel II.

L'1 de desembre de 1874, el príncep va signar el Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, en el qual es presentava com un monarca constitucional, catòlic i partidari d'un règim moderat. Cánovas volia que la monarquia fos restaurada per mitjans polítics i civils. Tanmateix, el 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos es va pronunciar a Sagunt i va proclamar Alfons XII rei d'Espanya. L'exèrcit i el govern de Serrano van acceptar la proclamació sense oposar-hi resistència. Aquest pronunciament va posar fi al Sexenni Democràtic i va iniciar la Restauració borbònica.

La Restauració es va mantenir, amb dues etapes diferenciades, fins al 1923: una primera fase d'estabilitat basada en el torn de partits i una segona fase de crisi i descomposició que va acabar amb el cop d'estat de Primo de Rivera. 1 La instauració del nou règim 1875 1881 Després del pronunciament de Martínez Campos, Cánovas del Castillo va assumir la direcció política del país. Durant els sis anys següents els conservadors van controlar el govern gairebé sense interrupcions. Aquesta etapa es coneix com el Govern llarg de Cánovas.

1.1 Els objectius polítics de Cánovas Cánovas volia construir un règim estable que evités els pronunciaments, les guerres civils i els canvis constants de Constitució que havien caracteritzat bona part del segle XIX. El nou sistema havia d'integrar la dreta moderada i l'esquerra liberal, mentre deixava fora els carlins, els republicans i els moviments revolucionaris. Restablir la monarquia borbònica i garantir-ne la continuïtat. Apartar l'exèrcit de la vida política i substituir els pronunciaments per una alternança pactada. Crear una Constitució prou flexible perquè poguessin governar conservadors i liberals.

Assegurar l'ordre social i limitar la participació política de les classes populars. Posar fi a la Tercera Guerra Carlina i a la guerra de Cuba. 1.2 La Constitució de 1876 El govern va convocar eleccions a Corts Constituents. Tot i que Cánovas defensava el sufragi censatari, les eleccions es van celebrar formalment d'acord amb el sufragi universal masculí previst per la Constitució de 1869. La majoria conservadora va redactar la Constitució de 1876, inspirada sobretot en la de 1845. Era una Constitució breu, moderada i flexible. Moltes qüestions quedaven pendents de lleis posteriors, fet que permetia als dos partits dinàstics introduir canvis sense substituir el text constitucional.

2 Història d'Espanya La Restauració borbònica Sobirania compartida entre el rei i les Corts. Àmplies atribucions de la Corona: el rei nomenava i destituïa el govern, convocava i dissolia les Corts i sancionava les lleis. Corts bicamerals, formades pel Congrés dels Diputats i el Senat. Reconeixement formal de drets i llibertats, però sotmesos a lleis ordinàries que podien restringir-los. Confessionalitat catòlica de l'Estat i manteniment del culte i del clergat amb fons públics. Absència d'un sistema electoral fixat constitucionalment: cada govern podia regular-lo mitjançant una llei.

El 1878, els conservadors van establir un sufragi censatari que permetia votar a menys del cinc per cent de la població. El 1890, el govern liberal de Sagasta va aprovar el sufragi universal masculí. La Constitució de 1876 va continuar vigent fins al 1923, quan Primo de Rivera la va suspendre, i va desaparèixer definitivament amb la proclamació de la Segona República el 1931. El govern conservador també va limitar algunes llibertats. El decret Orovio de 1875 va restringir la llibertat de càtedra quan els ensenyaments contradiguessin els principis de la monarquia o de la religió catòlica.

Diversos professors apartats de la universitat van impulsar el 1876 la Institució Lliure d'Ensenyament, que va defensar la llibertat acadèmica i la renovació pedagògica. 1.3 La fi dels conflictes heretats La Tercera Guerra Carlina va acabar el 1876. Martínez Campos va derrotar primer els carlins a Catalunya i després al País Basc i Navarra. El govern va abolir els furs bascos, però el 1878 va establir el concert econòmic, que permetia a les diputacions forals recaptar els impostos i lliurar a l'Estat una quantitat pactada. La Guerra dels Deu Anys a Cuba va finalitzar amb la Pau de Zanjón de 1878.

Martínez Campos va oferir una amnistia i va prometre reformes polítiques i l'abolició de l'esclavitud, que no es va completar fins al 1886. L'incompliment de moltes promeses va afavorir noves revoltes i va mantenir viu l'independentisme cubà. El moviment obrer, que havia gaudit de més llibertat durant el Sexenni, va ser reprimit. Les associacions obreres, majoritàriament anarquistes, van ser prohibides i molts dirigents van ser empresonats o desterrats. Aquesta repressió va radicalitzar alguns sectors. 2 El torn pacífic de partits 1881 1909 Cánovas considerava que un dels grans problemes del regnat d'Isabel II havia estat l'exclusió sistemàtica de l'oposició.

Quan un partit quedava apartat del govern, recorria als militars per arribar al poder. Per evitar-ho, conservadors i liberals van acordar alternar-se pacíficament. El 1881, Cánovas va cedir per primera vegada el govern a Sagasta. 2.1 El Pacte del Pardo El 1885 va morir Alfons XII. La seva esposa, Maria Cristina d'Habsburg, estava embarassada del futur Alfons XIII i va assumir la regència. Davant el risc d'inestabilitat, Cánovas i Sagasta van arribar al Pacte del Pardo. Els dos dirigents es van comprometre a defensar la monarquia, respectar la regència i mantenir l'alternança política. El torn va funcionar amb una gran regularitat fins als primers anys del segle XX.

2.2 El funcionament del torn El torn no era una alternança democràtica. Els canvis de govern es decidien abans de les eleccions i els resultats electorals es fabricaven des del poder. El mecanisme seguia habitualment aquest procés: 3 Història d'Espanya La Restauració borbònica 1. Quan el govern estava desgastat o patia una crisi, el rei el destituïa i encarregava formar govern al líder de l'altre partit dinàstic. 2. El nou govern dissolia les Corts i convocava eleccions per obtenir una majoria parlamentària. 3. El Ministeri de la Governació elaborava l'encasellat, és a dir, la llista dels candidats que havien de guanyar a cada districte. 4.

Els governadors civils transmetien les instruccions als cacics locals, persones amb prou poder econòmic o social per controlar el vot. 5. Els cacics garantien el resultat mitjançant favors, pressions, compra de vots, amenaces o manipulació de les urnes. Aquest frau electoral rebia el nom de tupinada. El caciquisme era especialment eficaç al món rural, on la dependència econòmica i personal dels electors facilitava el control del vot. A les grans ciutats, l'oposició republicana, socialista i nacionalista va aconseguir progressivament celebrar eleccions més competitives. Els candidats imposats en districtes amb els quals no tenien cap vinculació eren coneguts com a cuneros.

2.3 Els partits dinàstics Aspecte Partit Conservador Partit Liberal Dirigent Antonio Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta Origen Antics moderats Antics progressistes i sectors democràtics moderats Suports Grans propietaris, alta burgesia i sectors catòlics Classes mitjanes urbanes i professions liberals Principis Ordre, centralisme, proteccionisme i llibertats limitades Ampliació de drets, llibertat d'associació i sufragi universal masculí Religió Defensa de la influència de l'Església Tendència a limitar-ne la influència pública Tots dos eren partits de notables, dirigits per una minoria de polítics influents.

Tenien poca militància i una organització feble perquè no necessitaven mobilitzar una gran massa d'electors. Tot i el frau electoral, el torn va proporcionar una llarga estabilitat institucional i va reduir temporalment la intervenció de l'exèrcit en la política. 3 L'oposició al sistema de la Restauració Els grups exclosos del torn van tenir moltes dificultats per obtenir representació parlamentària. El caciquisme i el sistema de districtes uninominals afavorien els candidats dinàstics. Tanmateix, després de la implantació del sufragi universal masculí, l'oposició va anar guanyant força, sobretot a les ciutats i a les zones industrials.

3.1 El republicanisme Després del Sexenni, el republicanisme va quedar dividit en diverses tendències. Els possibilistes es van integrar en el Partit Liberal, mentre que Ruiz Zorrilla va dirigir el Partit Republicà Progressista i va intentar arribar al poder mitjançant pronunciaments militars. El fracàs de l'aixecament del general Villacampa el 1886 va afavorir l'abandonament d'aquesta via. El 1903 es va formar la Unió Republicana, dirigida per Nicolás Salmerón, Alejandro Lerroux i Vicente Blasco Ibáñez. Va obtenir bons resultats a Madrid, Barcelona i València, però es va tornar a dividir.

Lerroux va crear el Partit Republicà Radical i Blasco Ibáñez va impulsar el republicanisme blasquista valencià. Aquests moviments eren anticlericals, populistes i especialment influents entre les classes populars urbanes. Van desenvolupar un nou model de partit de masses, amb militants, premsa pròpia, casinos, mítings i campanyes electorals. 4 Història d'Espanya La Restauració borbònica 3.2 El socialisme Pablo Iglesias va fundar el Partit Socialista Obrer Espanyol el 1879. El 1888, després de l'aprovació de la Llei d'associacions, els socialistes van crear la Unió General de Treballadors.

El PSOE i la UGT seguien el marxisme, però van optar per participar en la política i en l'acció sindical per millorar progressivament les condicions de la classe obrera. Jornada laboral de vuit hores. Millora dels salaris i de les condicions de treball. Dret de vaga i llibertat sindical. Protecció davant dels accidents laborals. Prohibició del treball infantil i extensió de l'educació. El socialisme es va estendre des de Madrid cap a les zones mineres d'Astúries, la indústria siderúrgica de Biscaia i alguns nuclis industrials de Catalunya. La Llei d'accidents de treball de 1900 va reconèixer la responsabilitat dels empresaris, i una altra llei del mateix any va limitar el treball infantil.

3.3 El catalanisme polític El catalanisme va sorgir inicialment com un moviment cultural vinculat a la Renaixença i a la recuperació del català com a llengua literària. També hi van influir la defensa del proteccionisme industrial i el rebuig del centralisme de l'Estat. Les Bases de Manresa de 1892 van marcar el pas del catalanisme cultural al polític. Reclamaven institucions pròpies, autonomia política i econòmica i l'oficialitat del català. El 1901 es va fundar la Lliga Regionalista, dirigida per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Era un partit conservador, vinculat a la burgesia catalana, que va desplaçar els partits dinàstics en molts districtes de Catalunya.

El 1905, uns oficials de l'exèrcit van assaltar les redaccions de la revista satírica Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya arran d'una vinyeta crítica amb els militars. El govern va aprovar la Llei de jurisdiccions de 1906, que atribuïa als tribunals militars els delictes contra la pàtria i l'exèrcit. La majoria de forces catalanes van respondre amb la coalició Solidaritat Catalana, que va obtenir 41 dels 44 diputats de Catalunya a les eleccions de 1907. El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, presidida primer per Prat de la Riba.

Agrupava les quatre diputacions catalanes i no tenia capacitat legislativa ni fiscal, però va impulsar infraestructures, ensenyament, cultura i normalització lingüística. Primo de Rivera la va suprimir definitivament el 1925. 3.4 El nacionalisme basc El nacionalisme basc modern es va desenvolupar en el context de la industrialització, l'arribada massiva d'immigrants i l'abolició dels furs. Sabino Arana va fundar el Partit Nacionalista Basc el 1895. El primer nacionalisme aranista era independentista, catòlic, tradicionalista i defensava una concepció ètnica i excloent de la identitat basca. El PNB va promoure la llengua i la cultura basques i va adoptar la ikurriña com a bandera.

A partir del final del segle XIX va aconseguir els primers èxits electorals i es va anar moderant cap a posicions autonomistes. El 1911 es va crear el sindicat nacionalista Solidaritat de Treballadors Bascos, actual ELA. 3.5 L'anarquisme L'anarquisme defensava la destrucció del capitalisme i de l'Estat i la construcció d'una societat igualitària basada en la llibertat individual i la cooperació. Rebutjava la participació electoral i considerava que la transformació social s'havia d'impulsar mitjançant la propaganda, l'organització sindical, les vagues i l'acció directa.

5 Història d'Espanya La Restauració borbònica Durant els primers anys de la Restauració, les associacions anarquistes van ser perseguides. Una minoria va defensar la propaganda pel fet i va cometre atemptats. Entre els episodis més greus destaquen la bomba del Liceu de Barcelona el 1893 i l'atemptat contra la processó del Corpus el 1896. La repressió posterior va incloure detencions, tortures i execucions. El 1897, l'anarquista italià Michele Angiolillo va assassinar Cánovas del Castillo. Malgrat la repressió, l'anarquisme va arrelar especialment entre els obrers catalans i els jornalers andalusos.

A partir del començament del segle XX, la major part del moviment es va orientar cap a l'anarcosindicalisme. 4 La Guerra de Cuba i la crisi de 1898 4.1 Les causes del conflicte Cuba tenia una gran importància econòmica per a Espanya. Els aranzels obligaven l'illa a comprar productes espanyols, especialment tèxtils catalans i cereals castellans, i dificultaven el comerç amb els Estats Units. Al mateix temps, Cuba tenia una representació política molt limitada i era administrada com una colònia, malgrat que oficialment era una província espanyola. La Pau de Zanjón no havia resolt les causes de la Guerra dels Deu Anys.

Les reformes promeses van avançar lentament, els antics esclaus i la població negra continuaven discriminats i els projectes d'autonomia van fracassar. Els Estats Units, a més, tenien un interès econòmic i estratègic creixent per controlar l'illa. 4.2 La guerra d'independència 1895 1898 El 1895 es va iniciar una nova insurrecció, dirigida políticament per José Martí i militarment per Máximo Gómez i Antonio Maceo. El Manifest de Montecristi defensava la independència, la sobirania cubana i la igualtat entre blancs i negres. Martínez Campos va intentar combinar l'acció militar amb la negociació, però va fracassar.

El 1896 va ser substituït per Valeriano Weyler, que va aplicar la reconcentració: la població rural va ser obligada a traslladar-se a nuclis controlats per l'exèrcit per impedir que ajudés les guerrilles. La mesura va destruir conreus i va provocar fam, malalties i una mortalitat enorme. Quan Sagasta va tornar al govern el 1897, va destituir Weyler i va oferir autonomia a Cuba, però la reforma va arribar massa tard. 4.3 La intervenció dels Estats Units La premsa nord-americana va desenvolupar una intensa campanya contra la política colonial espanyola. El febrer de 1898, el cuirassat Maine va explotar al port de l'Havana i van morir més de dos-cents cinquanta tripulants.

Les causes de l'explosió no es van aclarir, però la premsa i el govern dels Estats Units van responsabilitzar Espanya i l'abril van declarar la guerra. La guerra va ser breu. La flota espanyola va ser derrotada a Cavite, a les Filipines, i a Santiago de Cuba. La inferioritat naval va impedir l'enviament de reforços i va obligar Espanya a demanar la pau. En el Tractat de París de 1898, Espanya va renunciar a la sobirania sobre Cuba i va cedir Puerto Rico, Guam i les Filipines als Estats Units. El 1899 va vendre a Alemanya les Carolines, les Marianes i Palau.

Els Estats Units van establir una tutela política i econòmica sobre les antigues colònies i van conservar la base naval de Guantánamo a Cuba. 4.4 Les conseqüències del desastre La derrota va provocar una forta crisi moral, política i ideològica coneguda com el desastre del 98. Una part de la societat va interpretar la pèrdua de les colònies com la confirmació de la decadència d'Espanya i va reclamar una reforma profunda de l'Estat. Crítica del caciquisme, del frau electoral i de la corrupció del sistema polític. 6 Història d'Espanya La Restauració borbònica Creixement del republicanisme, el socialisme i els nacionalismes català i basc.

Desprestigi dels partits dinàstics, agreujat per la mort de Cánovas el 1897 i de Sagasta el 1903. Augment de la desconfiança entre l'exèrcit i una part de la societat civil. Aparició del regeneracionisme, que reclamava modernitzar l'economia, l'administració i l'educació. Joaquín Costa va ser la figura principal del regeneracionisme. Va denunciar l'oligarquia i el caciquisme, va defensar l'extensió dels regadius i de l'escola i va resumir el seu programa en la fórmula «escola i rebost». També parlava de la necessitat d'un «cirurgià de ferro» capaç d'eliminar els mals del país, una expressió que més endavant els militars autoritaris van utilitzar per justificar la seva intervenció política.

La crisi econòmica immediata va ser menor del que es temia. Tot i el cost de la guerra i la pèrdua del mercat colonial, el retorn de capitals procedents de Cuba va afavorir inversions a la Península. L'impacte polític, social i cultural, però, va ser molt profund. 5 La crisi de la Restauració 1909 1923 Alfons XIII va assumir personalment la Corona el 1902. El rei va intervenir activament en la vida política i es va identificar cada vegada més amb l'exèrcit. Al mateix temps, els partits dinàstics es van dividir en faccions després de la desaparició de Cánovas i Sagasta. Entre 1902 i 1923 es van succeir nombrosos governs de curta durada.

Antonio Maura, líder conservador, i José Canalejas, líder liberal, van intentar regenerar el règim des de dins. Maura va aprovar la Llei electoral de 1907, però l'article 29, que proclamava automàticament els candidats sense rival, va reforçar el control dels cacics. També es van aprovar el descans dominical i una regulació de les vagues. Canalejas va eliminar l'impost de consums, va reformar el servei militar i va aprovar la Llei del cadenat per limitar temporalment la instal·lació de nous ordes religiosos. 5.1 La Setmana Tràgica de Barcelona 1909 Després de la pèrdua de Cuba, Espanya va buscar recuperar prestigi internacional mitjançant l'expansió al nord del Marroc.

La zona del Rif tenia poc interès econòmic general, però contenia explotacions mineres vinculades a grups empresarials espanyols. El 1909, un atac rifeny contra els treballadors d'una mina va provocar la mobilització de reservistes. Molts eren obrers casats i amb fills, mentre que les famílies riques podien evitar el servei mitjançant el pagament d'una quantitat. La mesura va desencadenar protestes contra la guerra. Solidaritat Obrera va convocar una vaga general a Barcelona. Després de conèixer-se les nombroses baixes del Barranc del Llop, la protesta es va convertir en una revolta popular. Es van aixecar barricades i es van incendiar esglésies, convents i escoles religioses.

L'exèrcit va recuperar el control de la ciutat i el govern va aplicar una repressió molt dura. Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l'Escola Moderna, va ser condemnat a mort sense proves sòlides de la seva participació directa. L'execució va provocar una campanya internacional i va causar la caiguda del govern de Maura. La repressió va afavorir la reorganització de l'anarcosindicalisme. El 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball, que defensava l'acció directa, la vaga general, la jornada de vuit hores, la igualtat salarial i la prohibició del treball infantil. 5.2 La crisi de 1917 Espanya es va mantenir neutral durant la Primera Guerra Mundial.

Les exportacions als països bel·ligerants van estimular la indústria i van generar grans beneficis empresarials, però també van provocar escassetat, inflació i una forta pèrdua de poder adquisitiu entre les classes populars. El 1917 van coincidir tres moviments de protesta que mostraven la crisi general del règim: 7 Història d'Espanya La Restauració borbònica Crisi militar. Els oficials van crear juntes de defensa per reclamar millores salarials i ascensos per antiguitat. El govern va acabar cedint davant les seves demandes. Crisi política.

Davant el tancament de les Corts, diputats catalanistes, republicans i socialistes van convocar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris i van exigir una reforma constitucional. La reunió va ser dissolta. Crisi social. La UGT i la CNT van convocar una vaga general. Va tenir una gran incidència a les ciutats i les zones industrials, però va ser reprimida per l'exèrcit i els dirigents sindicals van ser empresonats. La crisi de 1917 no va enderrocar el règim perquè militars, parlamentaris i obrers defensaven objectius diferents i no van actuar de manera coordinada.

Tanmateix, el torn pacífic va quedar pràcticament paralitzat i es van formar governs de concentració amb membres de diversos partits. 5.3 La crisi social i la vaga de La Canadenca Entre 1918 i 1920, la inflació, la influència de la Revolució Russa i el creixement sindical van impulsar una nova onada de conflictes. La CNT va arribar a tenir centenars de milers d'afiliats, mentre que la UGT també va augmentar la seva implantació. El 1921, una escissió del PSOE va donar origen al Partit Comunista d'Espanya.

El 1919, l'acomiadament de diversos treballadors de l'empresa elèctrica Riegos y Fuerzas del Ebro, coneguda com La Canadenca, va provocar una vaga que va paralitzar bona part de Barcelona durant quaranta-quatre dies. El conflicte va acabar amb la readmissió dels acomiadats, l'alliberament dels detinguts i el reconeixement de la jornada laboral de vuit hores. 5.4 Els anys del pistolerisme 1919 1923 L'èxit de la CNT va provocar una reacció de la patronal. Els empresaris van crear la Federació Patronal, van fomentar els Sindicats Lliures i van contractar pistolers per atacar els dirigents obrers.

Les autoritats van aplicar l'anomenada llei de fugues, que permetia encobrir l'assassinat de detinguts al·legant que intentaven escapar. Alguns grups anarquistes van respondre amb atemptats contra empresaris, encarregats i autoritats. Barcelona va viure una espiral de violència entre sindicalistes, pistolers patronals i forces policials. Entre les víctimes hi va haver Salvador Seguí, el Noi del Sucre, dirigent de la CNT, i el president del govern Eduardo Dato. 5.5 El desastre d'Annual A partir de 1919, l'exèrcit espanyol va intentar ocupar de manera efectiva el Rif. El sistema defensiu es basava en petits fortins o blocaos, sovint aïllats, mal proveïts i sense aigua.

El 1921, el general Manuel Fernández Silvestre va avançar imprudentment des de Melilla fins a Annual i va deixar una línia de posicions molt difícil de defensar. Les forces rifenyes dirigides per Abd el-Krim van atacar els blocaos i van provocar una retirada caòtica. Van morir aproximadament deu mil soldats espanyols i es va perdre gairebé tot el territori conquerit. Abd el-Krim va proclamar la República del Rif. L'escàndol va obligar el govern a encarregar una investigació al general Juan Picasso. L'Expedient Picasso va denunciar la corrupció, la mala preparació de les tropes, la incompetència dels comandaments i les deficiències del sistema defensiu.

També van circular rumors sobre la possible intervenció d'Alfons XIII en les decisions de Silvestre. 5.6 El cop d'estat de Primo de Rivera La investigació sobre Annual havia d'arribar a les Corts, però el 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va donar un cop d'estat. Va justificar la seva actuació per la conflictivitat social, el separatisme, la corrupció política i el problema del Marroc. 8 Història d'Espanya La Restauració borbònica Alfons XIII va acceptar el cop i va encarregar a Primo de Rivera la formació d'un govern. La Constitució de 1876 va quedar suspesa, les Corts van ser dissoltes i els partits polítics van ser apartats.

D'aquesta manera va acabar el sistema constitucional de la Restauració i va començar una dictadura militar. Conclusió La Restauració va aconseguir posar fi a bona part de la inestabilitat política del segle XIX i va proporcionar diverses dècades de continuïtat institucional. Tanmateix, aquesta estabilitat es basava en la manipulació electoral, el caciquisme, el predomini de les elits i l'exclusió de les forces que no acceptaven la monarquia. L'ampliació de la societat urbana i industrial, el creixement del moviment obrer, els nacionalismes i el republicanisme van fer cada vegada més difícil mantenir un sistema polític tan poc representatiu.

El desastre de 1898, la guerra del Marroc, la crisi de 1917, el pistolerisme i la divisió dels partits dinàstics van accelerar-ne la descomposició. La incapacitat del règim per democratitzar-se va facilitar el cop d'estat de 1923, que va posar fi a la Restauració constitucional. Cronologia essencial Any Esdeveniment 1874 Pronunciament de Martínez Campos i proclamació d'Alfons XII. 1876 Constitució de 1876 i fi de la Tercera Guerra Carlina. 1878 Pau de Zanjón i establiment dels concerts econòmics bascos. 1881 Primer govern liberal de Sagasta i inici del torn. 1885 Mort d'Alfons XII i Pacte del Pardo. 1890 Sufragi universal masculí. 1892 Bases de Manresa.

1895 Inici de la guerra d'independència cubana i fundació del PNB. 1897 Assassinat de Cánovas del Castillo. 1898 Guerra amb els Estats Units i pèrdua de les darreres colònies. 1901 Fundació de la Lliga Regionalista. 1906 Llei de jurisdiccions i formació de Solidaritat Catalana. 1909 Setmana Tràgica de Barcelona. 1910 Fundació de la CNT. 1914 Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. 1917 Crisi militar, política i social. 1919 Vaga de La Canadenca i jornada laboral de vuit hores. 1921 Desastre d'Annual. 1923 Cop d'estat de Primo de Rivera.

9 Història d'Espanya La Restauració borbònica Conceptes clau Restauració: Període iniciat amb el retorn dels Borbons el 1874 i basat en la Constitució de 1876 i el torn de partits. Torn pacífic: Alternança pactada entre conservadors i liberals. Encasellat: Repartiment previ dels escons entre els candidats dinàstics. Caciquisme: Control polític i electoral exercit per persones influents, sobretot al món rural. Tupinada: Manipulació o frau electoral destinat a garantir el resultat previst. Partit dinàstic: Partit que acceptava la monarquia borbònica i participava en el torn. Regeneracionisme: Moviment que reclamava modernitzar el país i acabar amb el caciquisme i la corrupció.

Anarcosindicalisme: Corrent anarquista que considerava el sindicat i la vaga els principals instruments de transformació social. Pistolerisme: Violència armada entre sectors de la patronal, forces policials i grups anarquistes, especialment a Barcelona. 10