La Restauració Borbònica a Espanya (1874-1898)

I 102 flashcards i 68 preguntes més al document.

Text del document

HISTÒRIA - LA RESTAURACIÓ La restauració: L'intent de portar estabilitat a Espanya després d'anys de caos (guerres, cops d'estat i canvis de govern). 1. El retorn de la dinastia (Alfons XII) Després del Sexenni Democràtic (uns anys de molta bogeria política), el país estava cansat. Les forces conservadores volien que tornessin els Borbons, però no amb la reina Isabel II (que tenia mala fama), sinó amb el seu fill: Alfons XII. El cervell de l'operació: Cánovas del Castillo Si hi ha un nom que has de posar a l'examen és Antonio Cánovas del Castillo. Ell és l'arquitecte de tot aquest sistema. El seu pla era: Fer que Isabel II abdiqués (deixés el tron) en favor del seu fill Alfons.

Crear el Partit Alfonsí per guanyar-se el suport de la gent rica, l'Església i l'Exèrcit. L'objectiu: Un sistema liberal però moderat, que portés "Pau i Ordre" i acabés amb les guerres civils i els cops d'estat constants. Com es va produir el retorn? (Dues vies) Aquí hi ha un detall important: Cánovas volia que el Rei tornés de forma "civil" (perquè el poble el demanés), però l'exèrcit se li va avançar. 1. El Manifest de Sandhurst (desembre 1874): Alfons XII firma un document (escrit per Cánovas) des de l'exili. Diu que vol ser un rei constitucional, catòlic però obert i liberal. Una declaració d'intencions amable. 2.

El Pronunciament de Sagunt: El militar Martínez Campos fa un cop d'estat i proclama Alfons XII rei. Tot i que Cánovas volia evitar els cops militars, això va accelerar-ho tot. Cánovas volia un sistema que funcionés com un rellotge per evitar conflictes. Aquest sistema es basa en quatre pilars que has de saber explicar molt bé: 1. La Constitució de 1876 És una constitució "elàstica". Està feta perquè tant els conservadors com els liberals es trobin còmodes. No és ni molt radical ni molt tancada, deixant temes oberts perquè el govern de torn els concreti. 2. La Corona (El Rei) A la Restauració, el Rei no és només una figura decorativa. Se li dona el paper d'àrbitre.

Ell decideix quan un govern ha de plegar i quan se n'ha de formar un de nou. És la peça clau que garanteix que els polítics no s'estovin entre ells. 3. Els Partits Dinàstics (El "Tornisme") Això és el més famós. Hi ha dos partits que s'alternen el poder pacíficament (com si es fessin passades amb una pilota): Conservadors (Cánovas). Liberals (Sagasta). Perquè això funcioni, fan trampes a les eleccions (falsejament electoral) per assegurar-se que sempre guanya qui toca. Així eviten que ningú hagi de fer un cop d'estat per governar. 4. L'Exèrcit Cánovas volia que l'exèrcit deixés de manar en la política. El tracte va ser: L'exèrcit se sotmet al poder civil (al govern).

A canvi, el Rei és el seu cap suprem i se'ls dona molta llibertat per gestionar els seus propis assumptes interns. La Constitució de 1876: L'equilibri de Cánovas L'objectiu d'aquesta Constitució era barrejar els valors tradicionals (família, religió i propietat) amb algunes idees de la revolució anterior (1868) perquè tothom estigués més o menys content. 1. Qui mana? La "Cosobirania" Aquesta és la paraula que has d'aprendre. En lloc de dir que el poder ve només del poble (sobirania nacional), la Constitució deia que el poder el compartien les Corts i el Rei. Això vol dir que el Rei no era una figura decorativa; tenia molt de poder real.

El Rei podia nomenar i fer plegar ministres, tenia el dret de vet (podia dir "no" a una llei) i manava sobre l'exèrcit i la política exterior. 2. Com funcionaven les Corts (El Parlament)? Hi havia dues cambres (un sistema bicameral): El Congrés dels Diputats: Escollit pels ciutadans (a través del vot). El Senat: Era més conservador. Una part era escollida, però l'altra la triava directament el Rei o eren persones importants de l'Església, l'aristocràcia o l'exèrcit. 3. Qui podia votar? (El Sufragi) La Constitució no deia clarament qui podia votar, sinó que ho deixava per a lleis posteriors: Llei de 1878: Es va tornar al sufragi censatari.

Només podien votar els que tenien diners (els més rics). Llei de 1890: Més endavant, es va aprovar el sufragi universal masculí (tots els homes podien votar), però recorda que seguien fent trampes electorals. 4. Religió i Drets Religió: Espanya es declarava catòlica i l'Estat pagava les despeses de l'Església (pressupost de culte i clergat). Tot i així, es permetia que la gent tingués altres religions en privat (tolerància religiosa). Drets dels ciutadans: La Constitució feia una llista de drets (com la llibertat d'expressió o de reunió), però hi havia un "truc": deia que aquests drets es podien limitar amb lleis posteriors. A la pràctica, els governs sovint retallaven aquestes llibertats. 2.

El Bipartidisme i el "Torn de poders" Per evitar els cops d'estat de l'exèrcit, Cánovas va inventar un sistema on dos partits s'anaven passant la "pilota" del poder de forma pacífica. Partit Conservador Partit Liberal Líder: Cánovas del Castillo. Líder: Sagasta. Ideologia: Ordre social, molt catòlics i poc amants dels canvis (immobilisme). Ideologia: Reformistes, més progressistes i laics (menys poder per a l'Església). Base social: Gent rica, terratinents i elits econòmiques. Base social: Professionals (advocats, metges), comerciants i classe mitjana. Com funcionava el relleu?

Quan un govern estava desgastat, el Rei cridava el líder de l'oposició per formar govern i es convocaven eleccions "preparades" perquè les guanyés el nou partit. 3. La Trampa: Frau electoral i Caciquisme Com s'ho feien perquè sempre guanyés qui ells volien? Mitjançant la manipulació total: El Caciquisme: El cacics eren homes rics i influents (sobretot als pobles) que controlaven el vot de la gent. Com que donaven feina o ajudaven amb papers de l'ajuntament, la gent els feia cas i votava el que ells deien. L'Encasellat: El Ministeri de Governació a Madrid preparava una llista amb els noms dels diputats que havien de sortir escollits a cada zona.

Les Trampes (Frau): Cuneros: Candidats que no tenien res a veure amb el poble on es presentaven, però que el govern imposava. Falsificació: Feien votar a gent morta (se'n deien "llàtzers"), compraven vots per diners o feien por als votants vius. Manipulació d'actes: Directament canviaven el resultat final escrit als papers de la votació. Resum per al 10: El sistema era una "democràcia de cartró-pedra". Per fora semblava un país modern amb eleccions, però per dins tot estava decidit abans de començar gràcies als cacics i la corrupció. 1.

El Pacte d'El Pardo i la consolidació (1885) El 1885 va passar una cosa que podria haver enviat tot el sistema a la paperera: Alfons XII va morir sent molt jove. Hi havia por que tornés la inestabilitat. El Pacte: Cánovas i Sagasta es van reunir i van firmar el Pacte d'El Pardo. L'objectiu: Assegurar que el "torn" continuaria pacíficament durant la regència de Maria Cristina (que estava embarassada) per protegir la monarquia. El "Parlament Llarg" (1885-1890) Durant aquests 5 anys, els liberals de Sagasta van governar i van aprovar reformes que són preguntes d'examen segures: Sufragi Universal Masculí (1890): Es va passar de 800.000 a 5.000.000 de votants (homes majors de 25 anys).

Llei d'associacions: Va permetre que els sindicats obrers fossin legals. Altres: Es va abolir l'esclavitud, es va crear el Codi Civil i es va introduir el judici per jurat. 2. El Bipartidisme a Catalunya A Catalunya, els dos partits de Madrid també hi eren, però tenien les seves pròpies característiques i diaris: Partit a Catalunya Líders i Diaris Què volien? Conservadors (Lliga d'Ordre Social) Duran i Bas, Ferrer i Vidal. Diari: Diari de Barcelona. Molt catòlics, proteccionistes (per defensar la indústria catalana) i crítics amb el centralisme de Madrid. Liberals Victor Balaguer, Rius i Taulet. Diari: La Vanguardia.

Reformistes, impulsors de l'Exposició Universal de 1888 i partidaris de donar autonomia a Cuba. 3. La crisi del sistema A partir de 1898 (la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines), el sistema va començar a esquerdar-se: A les grans ciutats (Barcelona, Madrid, Bilbao), on era més difícil fer trampes amb els vots, l'oposició va començar a guanyar força. Els partits dinàstics es van anar allunyant de la realitat social i, a Catalunya, això va provocar el naixement dels nous partits catalanistes que volien fer política d'una manera diferent. 2. L'oposició marginada del sistema El sistema de la Restauració estava fet per a dos partits.

Tots els altres van ser apartats a propòsit per evitar que tinguessin força al Parlament. Qui era l'oposició real? Eren aquells grups que no acceptaven les regles de Cánovas: Republicans: Volien un país sense rei. Carlins: Volien una monarquia absoluta i tradicional. Socialistes: Defensaven els drets dels obrers. Regionalistes: Començaven a demanar autonomia per a Catalunya o el País Basc. Cap d'aquests grups va aconseguir mai prou diputats per manar, perquè el sistema de frau electoral els bloquejava el pas. El Carlisme: D'intentar regnar a ser un partit més Després de perdre la guerra militarment, els carlins van haver de canviar d'estratègia.

Ja no podien guanyar per la força, així que van intentar fer política. Els problemes dels Carlins 1. Sense el suport de l'Església: El Papa i els bisbes més importants van començar a fer costat al Rei Alfons XII, i això va deixar els carlins "orfes" de suport religiós oficial. Fins i tot un grup (la Unión Católica) va abandonar el carlisme per unir-se al Partit Conservador de Cánovas. 2. L'intent de modernització (1886): Vázquez de Mella va escriure l'Acta de Loredan. Era un intent de fer el carlisme més modern: acceptaven el nou ordre liberal però mantenien la defensa de la tradició, el catolicisme i, sobretot, els furs (lleis pròpies de cada territori).

La trencadissa interna (1888) Com que el carlisme s'estava tornant "massa suau" per a alguns, el partit es va dividir: Sector Integrista: Liderat per Ramón Nocedal. Eren els més radicals: odiaven el liberalisme i només volien religió i tradició pura i dura. Van fundar el Partido Tradicionalista. On tenien força? A partir dels anys 90, els carlins es van fer forts a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i una mica a Catalunya. Tot i que alguns encara somiaven amb fer aixecaments armats, la majoria ja s'havia integrat en el sistema d'eleccions, tot i ser una minoria. 1.

El Socialisme (Marxisme) Els socialistes volien millorar la vida dels obrers mitjançant l'organització en un partit polític per, eventualment, arribar al poder. Fundació del PSOE: El 1879, Pablo Iglesias va fundar l'Agrupación Socialista Madrileña, que seria l'embrió del Partit Socialista Obrer Espanyol. El PSOE es definia com un partit marxista, revolucionari i partidari de la revolució social. La UGT (1888): Per poder lluitar des del carrer amb vagues i negociacions, van crear el sindicat Unió General de Treballadors. Zones de força: Tenien molta influència a Madrid, Biscaia i Astúries. A Catalunya la seva presència era més petita, tot i que tenien grups a Barcelona, Reus i Mataró.

Fites importants: * Van protagonitzar grans manifestacions el 1r de Maig de 1890 per demanar la jornada de 8 hores. L'any 1910, el PSOE va aconseguir el seu primer diputat a les Corts. 2. L'Anarquisme A diferència dels socialistes, els anarquistes negaven l'actuació política (no volien partits ni votar) i defensaven la revolució directa. La FTRE: El 1881 es va fundar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola per adaptar-se a la legalitat de l'època. Tenia molts afiliats, sobretot a Andalusia (pagesos) i Catalunya (obrers industrials). La divisió interna: L'anarquisme es va partir en dues estratègies: 1.

L'acció directa (Terrorisme): Un sector va optar per la violència amb atemptats contra el poder. Exemples: bombes al Liceu (1893), a la processó del Corpus (1896) i l'assassinat de Cánovas (1897). La repressió de l'Estat va ser brutal, com es va veure en els Processos de Montjuïc. 2. L'anarcosindicalisme: Un sector més moderat defensava la lluita a través de sindicats de masses en lloc de bombes. Això va acabar portant a la fundació de Solidaritat Obrera (1907) i de la CNT (1910). 3. Les guerres colonials: Cuba i Filipines A finals del segle XIX, Espanya encara conservava algunes colònies (Cuba, Puerto Rico i les Filipines), però la situació a Cuba era una "bomba de rellotgeria".

El malestar cubà (Per què estaven enfadats?) Hi havia dues raons principals per les quals els cubans volien separar-se d'Espanya: 1. L'economia (El problema dels aranzels): Cuba era una mina d'or pel sucre i el cafè, però Espanya imposava aranzels (impostos a la importació). Això obligava els cubans a comprar productes espanyols molt cars (com el blat castellà o els teixits catalans) i dificultava que venguessin el seu sucre als Estats Units, que era el seu comprador principal. 2.

La política (Promeses incomplertes): Després de la guerra anterior (1878), Espanya havia promès donar autonomia a l'illa i deixar que tinguessin diputats propis, però la majoria de polítics a Madrid es negaven a complir-ho. Només es va aconseguir l'abolició de l'esclavitud el 1886. Els partits a Cuba L'opinió a l'illa estava dividida en tres grups: Unió Constitucional: Espanyols i rics de l'illa que no volien cap canvi. Partit Liberal Cubà: Volien l'autonomia (governar-se ells mateixos però dins d'Espanya). Partit Revolucionari Cubà (1892): Fundat per José Martí. El seu objectiu era clar: la independència total.

La Guerra de Cuba (1895-1898) La guerra va esclatar definitivament el febrer de 1895 amb el conegut com a "Grito de Baire". Com va anar la guerra? Inici: José Martí (que va morir aviat) i els líders militars Maceo i Gómez van estendre la revolució per tota l'illa. La resposta espanyola: Al principi, el govern va enviar el general Martínez Campos. Ell va intentar una estratègia de diàleg i de convèncer els insurrectes, però va fracassar perquè no va poder controlar militarment la rebel·lió. El paper dels EUA: A la pàgina s'insinua que el malestar pel comerç va fer que els Estats Units veiessin amb bons ulls la insurrecció, preparant el terreny per a la seva futura intervenció. 1.

El retorn de la dinastia (1874) Després d'uns anys de molta inestabilitat (el Sexenni), Espanya estava cansada de guerres i canvis de govern. Antonio Cánovas del Castillo va ser el "cervell" que va preparar el retorn d'Alfons XII (fill d'Isabel II). El Manifest de Sandhurst: Un document on el futur rei deia que volia una monarquia constitucional i oberta. El Cop d'Estat de Martínez Campos: Encara que Cánovas volia que el rei tornés de forma civil, el militar Martínez Campos es va avançar a Sagunt i el va proclamar rei. L'objectiu: Pau i ordre, allunyar els militars de la política i crear un sistema estable. 2.

El sistema de Cánovas: La Constitució de 1876 Perquè el sistema funcionés, van escriure una Constitució que fos flexible (que agradés tant a conservadors com a liberals). Cosobirania: El poder el comparteixen les Corts i el Rei. El Rei no és decoratiu: nomena ministres i té dret de vet. Corts Bicamerals: El Congrés (elegit) i el Senat (part elegida i part posada pel Rei). Vot (Sufragi): Al principi només votaven els rics (censatari, 1878), però més tard es va passar al sufragi universal masculí (1890). Religió: Espanya és catòlica (l'Estat paga l'Església), però es toleren altres cultes en privat. 3.

El "Tornisme" i la Trampa (Caciquisme) Això és el més important: el sistema es basava en l'alternança pacífica de dos partits: 1. Conservadors (Cánovas): Defensen l'ordre i l'Església. 2. Liberals (Sagasta): Més progressistes i laics. Com s'ho feien per no barallar-se? Quan un govern s'esgotava, el Rei cridava l'altre i es convocaven eleccions que es manipulaven perquè sempre guanyés qui tocava. Encasellat: El Ministeri a Madrid feia la llista dels que havien de guanyar. Cacics: Homes rics del poble que obligaven o convencien la gent a votar el que tocava. Pucherazo: Trampes directes com comprar vots, fer votar els morts ("llàtzers") o canviar les actes. 4.

El Pacte d'El Pardo i Catalunya (1885-1890) Quan Alfons XII va morir jove (1885), hi havia por que el sistema caigués. Llavors van fer el Pacte d'El Pardo per assegurar que el torn continuaria amb la regenta Maria Cristina. Reformes Liberals: Durant el "Parlament Llarg" de Sagasta, es van aprovar el sufragi universal masculí (1890) i la Llei d'associacions. Catalunya: Els conservadors (com Duran i Bas) defensaven el proteccionisme (impostos al que venia de fora) per protegir la indústria catalana, mentre els liberals catalans eren més reformistes. 5.

L'Oposició: Els qui no podien jugar Com que el sistema estava "trucat", molts en van quedar fora: Carlins: Van haver de modernitzar-se (Acta de Loredan) i es van centrar a defensar els furs i la tradició catòlica. Republicans: Estaven molt dividits (federals, unitaris...), però el sufragi de 1890 els va ajudar a guanyar pes a les ciutats, on era més difícil fer trampes. Socialisme: Pablo Iglesias funda el PSOE (1879) i la UGT (1888) per lluitar pels drets obrers de forma organitzada. Anarquisme: Molt fort a Catalunya i Andalusia. Un sector usava la violència (atemptats com el del Liceu) i un altre el sindicat (més tard la CNT). 6.

La Guerra de Cuba i el Desastre del 98 Cuba era la "joia de la corona", però volien la independència per dos motius: 1. Econòmic: Espanya no els deixava comerciar lliurement (aranzels). 2. Polític: Espanya no els donava l'autonomia promesa. La Guerra: Comença el 1895 amb el Grito de Baire liderat per José Martí. Espanya va enviar primer Martínez Campos (diàleg) i després Weyler (molt repressiu, va crear camps de concentració). Intervenció dels EUA: Els americans van usar l'explosió del seu vaixell Maine com a excusa per declarar la guerra a Espanya. Conseqüència: Espanya perd la guerra ràpidament i firma el Tractat de París (1898): perd Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

És el famós "Desastre del 98". 4. Les conseqüències del Desastre (1898) Perdre les últimes colònies no va ser només una derrota militar, va ser una crisi moral i ideològica que va fer que Espanya es mirés al mirall i no li agradés el que veia. Repercussions immediates Econòmiques: Tot i que es van perdre els mercats de Cuba, la crisi no va ser tan greu com es pensava. De fet, molts empresaris que tenien els diners a Cuba els van portar de tornada a Espanya (repatriació de capitals), cosa que va ajudar una mica la banca espanyola a llarg termini. Polítiques: Sorprenentment, el sistema de la Restauració va sobreviure. Ni hi va haver un cop d'estat ni el rei va caure.

Els partits Conservador i Liberal es van adaptar i van continuar amb el "torn". Militars: L'exèrcit va quedar molt tocat. Els militars van culpar els polítics de la derrota i van començar a adoptar postures més autoritàries i a voler intervenir més en la vida pública. El Regeneracionisme i la Generació del 98 Davant de la sensació de fracàs, van aparèixer dos moviments que volien "curar" Espanya: El Regeneracionisme: Un corrent que demanava reformar el país des de la base, acabar amb la corrupció dels cacics i millorar l'educació i l'economia.

La Generació del 98: Un grup d'intel·lectuals (com Unamuno, Machado o Azorín) que, a través de la literatura, feien una crítica profunda a la decadència del país i buscaven recuperar l'essència d'Espanya. 5. El Regeneracionisme: La voluntat de canviar el país Després del fracàs a Cuba, va sorgir un sentiment de decepció profunda. Molts intel·lectuals pensaven que Espanya s'havia quedat enrere i necessitava una "cura" d'arrel. Els intel·lectuals i la Institució Lliure d'Ensenyament Crítica al sistema: Pensadors com Pío Baroja, Unamuno i Machado van argumentar que, perdut l'imperi, calia una regeneració moral i cultural.

L'educació com a clau: La Institució Lliure d'Ensenyament (ILE), influïda pel krausisme, va ser el motor de la reforma educativa, buscant una formació més moderna i allunyada dels dogmes oficials. El pensament de Joaquín Costa És la figura més important del regeneracionisme polític. Diagnòstic: Costa denunciava que els culpables de la decadència eren el clientelisme, el frau electoral i el sistema parlamentari corrupte. Solució: El seu famós lema era "Escola i rebost". Creia que per modernitzar Espanya calia educar el poble i millorar l'economia del camp (acabar amb el caciquisme). 6.

El fracàs dels primers intents de reforma Malgrat les ganes de canvi, el sistema de Cánovas i Sagasta era molt difícil de trencar. El govern de Silvela (1899): Després del desgast de Sagasta, el conservador Francisco Silvela va formar un nou govern amb figures com el general Polavieja o el conservador català Manuel Duran i Bas. Promeses incomplertes: Aquest govern volia descentralitzar l'administració i fer reformes pressupostàries per pagar els deutes de la guerra, però va topar amb l'oposició dels comerciants (pels nous impostos). Tornada al passat: L'any 1901, la regenta va tornar a donar el poder als liberals.

Les promeses de regeneració es van quedar en paraules, i els vells partits van demostrar que podien emmotllar-se a qualsevol intent de canvi per mantenir el seu poder.