1.1 Projecte de Cánovas del Castillo
Flashcards
- Data del Manifest de Sandhurst
- 1 de desembre de 1874.
- Data del cop de Martínez Campos a Sagunt
- 29 de desembre de 1874.
- Data de la Constitució de la Restauració
- 30 de juny de 1876.
- Definició de sobirania a la Constitució de 1876
- Sobirania compartida entre el rei i les Corts.
Preguntes tipus test
- Per quina raó Antonio Cánovas del Castillo preferia una restauració monàrquica per via civil en lloc d'un pronunciament militar com el de Martínez Campos a Sagunt?
- a) Perquè aspirava a establir una democràcia assembleària sense intervenció de la monarquia.
- b) Perquè pretenia reinstaurar Isabel II al tron amb el suport exclusiu dels carlins.
- c) Perquè volia proclamar directament la Tercera República sota una nova presidència civil.
- d) Perquè buscava evitar la dependència del nou sistema respecte de l'exèrcit i estabilitzar el règim mitjançant un ampli acord polític.
Resposta: d) Perquè buscava evitar la dependència del nou sistema respecte de l'exèrcit i estabilitzar el règim mitjançant un ampli acord polític.. Cánovas cercava consolidar un règim monàrquic estable i constitucional que evités els continus pronunciaments militars, motiu pel qual hauria preferit una sortida basada en l'acord polític.
- Com reflecteix la taula de la Constitució de 1876 el principi de sobirania compartida?
- a) Eliminant qualsevol paper polític per a la Corona i concentrant la sobirania en els ministres.
- b) Concedint la totalitat del poder legislatiu i executiu exclusivament al Senat.
- c) Atribuint el poder polític de manera compartida entre el rei i les Corts, sense residir exclusivament en la nació.
- d) Establint que el poder polític emana únicament de la voluntat popular mitjançant sufragi directe.
Resposta: c) Atribuint el poder polític de manera compartida entre el rei i les Corts, sense residir exclusivament en la nació.. Tal com s'indica a , la sobirania és compartida entre el rei i les Corts, fet que impedeix que el poder procedeixi exclusivament de la nació.
- A partir de la regulació mostrada a la taula , com s'explica la flexibilitat de la Constitució de 1876 respecte al cos electoral?
- a) Delegant la regulació del sufragi en una llei ordinària, permetent alternar entre censatari i universal masculí sense canviar la Constitució.
- b) Imposant el sufragi censatari de forma inalterable a totes les eleccions generals.
- c) Fixant a l'articulat constitucional el vot obligatori per a tota la població major de 18 anys.
- d) Prohibint qualsevol modificació de les condicions de vot després de l'any 1878.
Resposta: a) Delegant la regulació del sufragi en una llei ordinària, permetent alternar entre censatari i universal masculí sense canviar la Constitució.. A s'especifica que la Constitució deixa que el sistema electoral es reguli mitjançant una llei posterior, la qual cosa va permetre passar del sufragi censatari de 1878 al sufragi universal masculí de 1890 sense reformar la carta magna.
1.2 Bipartidisme i torn de partits
1.3 Guerra de Cuba
1.4 Societat, economia i demografia
1.5 Moviment obrer del segle XIX
1.6 Regeneracionisme i intents de reforma
1.7 Moviment obrer i conflictes de començament del segle XX
1.8 Crisi i fallida del sistema
1.9 Dictadura de Primo de Rivera
1.10 Caiguda de la monarquia i Segona República
Annexos Cronologia essencial i fonts
I 2 flashcards i 0 preguntes més al document.
Text del document
La Restauració borbònica 1875–1931 Apunts d’Història de 2n de batxillerat La Restauració és el període en què els Borbons tornen a ocupar el tron d’Espanya després del Sexenni Democràtic. El sistema de Cánovas vol assegurar l’estabilitat mitjançant una monarquia constitucional i l’alternança de dos partits. La manipulació electoral, l’exclusió de bona part de la societat i els conflictes colonials, socials i territorials acabaran desgastant-lo. El fil del tema: retorn dels Borbons → sistema del torn → crisi colonial del 1898 → intents de reforma → crisi del 1917 → dictadura del 1923 → Segona República del 1931.
Com llegir aquests apunts Dates: sempre entre claudàtors: [1876], [1875–1885] o [29 de desembre de 1874]. Els anys s’escriuen sense punt de milers. Personatges: nom en negreta, seguit del càrrec o del paper que tenen en els fets. Esdeveniments i conceptes: en negreta, amb una explicació del significat i de les conseqüències. Relacions: les fletxes indiquen una seqüència o una relació de causa i conseqüència. Numeració: cada títol de l’índex es repeteix amb el mateix número i nom dins del tema. Les grans etapes Dates Etapa Què has d’entendre [1875–1885] Regnat d’Alfons XII Retorn dels Borbons i construcció del sistema de Cánovas.
[1885–1902] Regència de Maria Cristina Consolidació del torn i desastre colonial del 1898. [1902–1923] Regnat constitucional d’Alfons XIII Reformes insuficients i crisi creixent del sistema. [1923–1930] Dictadura de Primo de Rivera Suspensió del funcionament constitucional amb suport del rei. [1930–1931] Crisi final de la monarquia Fracàs del retorn a la normalitat i proclamació republicana. Punt de partida: el pronunciament que restaura la monarquia té lloc a finals del [1874]. El [1875] comença el regnat efectiu d’Alfons XII. Primo de Rivera deixa el poder el [1930], mentre que la monarquia cau el [1931].
Restauració 1875–1931 · 1 Índex 1.1 Projecte de Cánovas del Castillo 1.1.1 Manifest de Sandhurst 1.1.2 Cop del general Martínez Campos 1.1.3 Constitució de 1876 1.2 Bipartidisme i torn de partits 1.2.1 Els dos partits dinàstics 1.2.2 Pacte del Pardo 1.2.3 Caciquisme 1.2.4 Construcció de l’estat centralista i oposició 1.3 Guerra de Cuba 1.3.1 Antecedents 1.3.2 Llei de relacions comercials 1.3.3 Inici de la guerra 1.3.4 Desenvolupament del conflicte 1.3.5 L’entrada dels EUA al conflicte 1.3.6 Fi de la guerra i les seves conseqüències 1.4 Societat, economia i demografia 1.4.1 Economia 1.4.2 Demografia 1.4.3 Agricultura 1.4.4 Industrialització 1.5 Moviment obrer del segle XIX 1.5.1 Condicions de vida i de treball 1.5.2 Marxisme i socialisme 1.5.3 Anarquisme 1.6 Regeneracionisme i intents de reforma 1.6.1 Regeneracionisme 1.6.2 Govern de Silvela i Tancament de Caixes 1.6.3 Nou bipartidisme i maurisme 1.6.4 Fets del Cu-cut i Solidaritat Catalana 1.6.5 Govern de Canalejas i Mancomunitat 1.7 Moviment obrer i conflictes de començament del segle XX 1.7.1 Lerrouxisme 1.7.2 Solidaritat Obrera i CNT 1.7.3 Setmana Tràgica 1.8 Crisi i fallida del sistema 1.8.1 Impacte de la Primera Guerra Mundial 1.8.2 Triple crisi de 1917 1.8.3 Governs de concentració 1.8.4 Congrés de Sants i vaga de la Canadenca 1.8.5 Pistolerisme 1.8.6 Guerra del Marroc i desastre d’Annual 1.9 Dictadura de Primo de Rivera 1.9.1 Causes i cop d’estat 1.9.2 Directori Militar 1.9.3 Directori Civil 1.9.4 Oposició i fi de la dictadura 1.10 Caiguda de la monarquia i Segona República 1.10.1 Dictablanda i Pacte de Sant Sebastià 1.10.2 Eleccions municipals i proclamació de la República Annexos Cronologia essencial i fonts Restauració 1875–1931 · 2 1.1 Projecte de Cánovas del Castillo Idea central: tornar a la monarquia i crear un sistema estable que eviti els canvis de règim i els continus pronunciaments militars.
Context [1874]. Després del cop de Pavía, el general Francisco Serrano dirigeix un règim autoritari que manté formalment la República. Els sectors conservadors busquen estabilitat i defensen el retorn dels Borbons. Antonio Cánovas del Castillo, polític conservador i dirigent del moviment alfonsí, organitza el retorn del fill d’Isabel II, Alfons XII. Vol una monarquia constitucional que protegeixi l’ordre social i la propietat privada i que integri diferents sectors liberals. Cap d’Estat i cap de govern: el rei és el cap d’Estat; el president del govern dirigeix el Consell de Ministres. Cánovas no és el rei, sinó el principal constructor del sistema polític.
1.1.1 Manifest de Sandhurst Data [1 de desembre de 1874]. El príncep Alfons, que estudia a l’acadèmia militar de Sandhurst, a Anglaterra, signa un manifest redactat per Cánovas. Què hi proposa? Una monarquia hereditària i constitucional. Es presenta com a catòlic i liberal, i afirma que el retorn de la monarquia pot posar fi a la inestabilitat política. Per què és important? Dona a conèixer el programa del futur rei i intenta obtenir suport per a una restauració mitjançant l’acord polític. Liberal, aquí, significa acceptar un règim constitucional; no implica una democràcia plena. 1.1.2 Cop del general Martínez Campos Data [29 de desembre de 1874].
El general Arsenio Martínez Campos fa un pronunciament a Sagunt i proclama Alfons XII rei d’Espanya. El suport d’altres comandaments permet el triomf de l’operació. Conseqüència: s’imposa la restauració monàrquica per la via militar. Cánovas ha de construir el nou règim a partir d’aquest fet, tot i que havia preferit una sortida civil. Consolidació [1875–1878]. Alfons XII arriba a Espanya el [1875]. La fi de la Tercera Guerra Carlina [1876] i la Pau de Zanjón [1878], a Cuba, contribueixen a estabilitzar el règim. Per això se’l coneix com el Pacificador. 1.1.3 Constitució de 1876 Data [30 de juny de 1876]. És la base jurídica del sistema.
El text és prou flexible perquè conservadors i liberals puguin governar sense haver d’aprovar una constitució nova cada vegada que canvia el partit. Aspecte Com funciona Sobirania Compartida entre el rei i les Corts. El poder polític no procedeix exclusivament de la nació. Monarquia El rei nomena els ministres, pot dissoldre les Corts i té amplis poders. Les seves decisions requereixen el refrendament ministerial. Poder legislatiu Les lleis s’aproven amb les Corts i el rei. Corts Bicamerals: Congrés dels Diputats i Senat. Senat Senadors per dret propi, vitalicis nomenats pel rei i elegits per corporacions i grans contribuents. Religió Estat confessional catòlic.
Es toleren altres cultes en privat, amb restriccions a la manifestació pública. Restauració 1875–1931 · 3 Aspecte Com funciona Drets Reconeix drets com expressió, reunió i associació, però les lleis ordinàries en poden limitar l’exercici. Sufragi La Constitució deixa que el sistema electoral es reguli mitjançant una llei. Evolució del sufragi: [1878] → sufragi censatari masculí, restringit segons riquesa i capacitats. [1890] → sufragi universal masculí per als homes que compleixen els requisits legals, a partir dels 25 anys. Les dones no poden votar.
Per entendre-ho: hi ha Constitució, Corts i eleccions, però la Corona conserva molt poder i el frau electoral impedeix una representació democràtica efectiva. [V1] Relació clau: projecte de Cánovas → retorn d’Alfons XII → Constitució → estabilitat institucional basada en el torn. 1.2 Bipartidisme i torn de partits Idea central: dos partits monàrquics s’alternen al govern de manera pactada. La manipulació electoral assegura que el nou govern obtingui majoria parlamentària. 1.2.1 Els dos partits dinàstics Partits dinàstics significa que tots dos accepten la dinastia borbònica, la Constitució i la defensa de la propietat privada.
Les diferències són de grau i de reformes, sense qüestionar les bases del règim. Aspecte Partit Conservador Partit Liberal Dirigent principal Antonio Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta Procedència Moderats i sectors conservadors del liberalisme. Progressistes, demòcrates i sectors liberals més reformistes. Prioritats Ordre social, autoritat i defensa de l’Església. Ampliació de llibertats i reformes dins de la monarquia. Suports predominants Grans propietaris, elits econòmiques i sectors de l’Església i l’exèrcit. Sectors de les classes mitjanes, professionals liberals i burgesia. Acords comuns Monarquia, Constitució i propietat privada. Monarquia, Constitució i propietat privada.
Bipartidisme: predomini de dos grans partits. Torn pacífic: acord perquè aquests partits es rellevin al poder sense recórrer a una revolució o a un pronunciament cada vegada. Qui queda al marge? Republicans, carlins, organitzacions obreres i nacionalismes tenen grans dificultats per influir en el govern. Poden existir altres partits: el bipartidisme no significa que només n’hi hagi dos legalment. 1.2.2 Pacte del Pardo Data [1885]. Davant la mort d’Alfons XII, Cánovas i Sagasta acorden facilitar la continuïtat de la monarquia i el torn. Cánovas deixa pas a un govern liberal. Maria Cristina d’Habsburg, vídua del rei, exerceix la regència [1885–1902].
Una regent assumeix les funcions de la Corona mentre el monarca no pot exercir-les. Alfons XIII, fill pòstum d’Alfons XII, neix el [17 de maig de 1886] i és rei des del naixement, però comença a exercir personalment el poder el [1902]. Maria Cristina és la seva mare i l’esposa d’Alfons XII. [V2] Restauració 1875–1931 · 4 Per què és important? La mort del rei no provoca un canvi de règim: el pacte reforça la continuïtat de la dinastia i de l’alternança. 1.2.3 Caciquisme El caciquisme és una xarxa de poder i dependència que permet controlar políticament una població i condicionar el vot.
És especialment eficaç al món rural, on moltes persones depenen dels propietaris per obtenir feina o recursos. El cacic és una persona influent, sovint un propietari o un notable local. Pot repartir favors, pressionar els electors o utilitzar la seva relació amb les autoritats. Com funciona el torn? 1. 2. 3. 4. El govern es desgasta o es decideix el relleu pactat. El rei nomena president el dirigent de l’altre partit dinàstic. El nou govern convoca eleccions per obtenir una majoria a les Corts. El Ministeri de Governació prepara l’encasellat o encasillado: una distribució prèvia dels escons que han de guanyar els candidats. 5.
Governadors civils i cacics procuren que el resultat real coincideixi amb l’acordat. 6. El govern obté la majoria que necessita per governar. Clientelisme polític: intercanvi de favors personals per suport polític. Exemple: facilitar una feina a canvi del vot. El favor augmenta la dependència del beneficiari. Tupinada: falsificació directa de les eleccions. Pot consistir a manipular el cens, afegir vots de difunts, alterar les actes o modificar el recompte. També s’utilitzen amenaces i compra de vots. Distinció per a l’examen: el caciquisme és la xarxa de control; el clientelisme, l’intercanvi de favors; l’encasellat, la previsió dels escons; la tupinada, l’alteració fraudulenta del resultat.
Sufragi universal masculí [1890] → més electors, però el frau continua. Ampliar el dret de vot no elimina automàticament el control dels cacics. 1.2.4 Construcció de l’estat centralista i oposició Centralisme: el govern de l’Estat concentra les principals decisions i limita l’autogovern territorial. La Restauració continua la construcció d’un Estat centralitzat iniciada pels liberals del segle XIX. Fets destacats: després de la derrota carlina s’eliminen els furs polítics bascos [1876], encara que s’estableix el sistema de concerts econòmics [1878]. El Codi civil [1889] impulsa la unificació jurídica, però conserva part dels drets civils forals; no elimina completament el dret civil català.
[V3] Oposició: els republicans qüestionen la monarquia; els carlins defensen una altra legitimitat dinàstica i el tradicionalisme; els obrers reclamen canvis socials; catalanistes i nacionalistes bascos rebutgen la uniformització territorial. Relació clau: torn pactat → resultats electorals controlats → predomini de l’oligarquia → exclusió i creixement de l’oposició. 1.3 Guerra de Cuba Idea central: el conflicte combina la voluntat d’independència cubana, els interessos econòmics colonials i la intervenció dels Estats Units. La derrota del [1898] provoca una crisi de prestigi i confiança a Espanya.
Restauració 1875–1931 · 5 1.3.1 Antecedents A finals del segle XIX, Cuba i Puerto Rico, al Carib, i Filipines i Guam, al Pacífic, són possessions importants d’Espanya. Cuba té una economia de plantació, sobretot de sucre i tabac, marcada durant molt de temps per l’esclavitud. Guerra dels Deu Anys [1868–1878]. Comença amb el Grito de Yara, impulsat per Carlos Manuel de Céspedes. El moviment reclama l’emancipació de Cuba i qüestiona el domini colonial. Pau de Zanjón [1878]. Martínez Campos pacta el final de la guerra amb una part dels insurgents. S’ofereixen amnistia i reformes, però Cuba no obté la independència i les concessions resulten insuficients.
L’esclavitud no desapareix completament fins al [1886]. Guerra Chiquita [1879–1880]. Un nou aixecament fracassa, però mostra que el conflicte no s’ha resolt. Els interessos colonials: empresaris, comerciants, propietaris i sectors de l’administració defensen la continuïtat del domini espanyol perquè els assegura negocis i influència. No tots els grups socials cubans tenen els mateixos interessos ni la mateixa actitud davant la independència. 1.3.2 Llei de relacions comercials Data [1882]. La política comercial afavoreix la vinculació de Cuba amb la metròpoli i protegeix els productes espanyols davant la competència estrangera. Metròpoli: Estat que controla una colònia.
Aranzel: impost que grava l’entrada d’un producte. Proteccionisme: política que encareix les importacions per afavorir la producció pròpia. El conflicte econòmic: els productes espanyols gaudeixen de preferència en el mercat cubà, mentre que els productors de Cuba tenen dificultats per comerciar lliurement i assumir els gravàmens sobre les seves exportacions. Els EUA són un mercat molt important per al sucre cubà. Esquema comercial dels materials de classe: Flux comercial Gravamen que hi apareix Efecte que s’hi destaca Productes d’Espanya → Cuba 10 % Preferència per a la metròpoli. Productes estrangers → Cuba 40 % Dificulta la competència, especialment nord-americana.
Productes cubans → Espanya 10 % general; 40 % per als productes assenyalats als apunts Perjudica exportacions com sucre, cafè, cacau i rom. Aquests percentatges reprodueixen l’esquema didàctic de la presentació, diapositiva 14, i d’IMG_8558. El punt que cal entendre és la desigualtat comercial, no tractar-los com una tarifa única i invariable per a qualsevol producte i any. Relació clau: control colonial i comercial → malestar cubà → augment del suport a la independència. 1.3.3 Inici de la guerra Data [1895]. Una nova insurrecció comença amb el Grito de Baire [24 de febrer de 1895]. El Manifest de Montecristi [25 de març de 1895] exposa el programa independentista.
Personatges: José Martí, ideòleg i organitzador de la independència; Máximo Gómez i Antonio Maceo, dirigents militars insurgents. La revolta s’inicia a l’est i s’estén cap al centre i l’oest de Cuba. Els insurgents utilitzen tàctiques de guerrilla: coneixen el terreny i dificulten el control espanyol. Restauració 1875–1931 · 6 Per què Espanya defensa la colònia? Per interessos econòmics, pressió dels grups colonials, prestigi internacional i una concepció de l’honor nacional que considera la pèrdua territorial una humiliació. El pes de la guerra recau en gran part sobre soldats de reclutament obligatori.
1.3.4 Desenvolupament del conflicte Etapa Responsable Actuació Resultat [1895–1896] Martínez Campos Combina acció militar amb una política més conciliadora. No aconsegueix aturar la insurrecció. [1896–1897] Valeriano Weyler, general Aplica una repressió intensa i la reconcentració de població rural. Crisi humanitària i forta crítica internacional. [1897] Govern de Sagasta Destitueix Weyler i concedeix autonomia. Reforma tardana que no atura la lluita independentista. Reconcentració: obligar la població rural a abandonar casa seva i concentrar-se en nuclis controlats per l’exèrcit. L’objectiu és impedir que ajudi els insurgents amb aliments, informació o refugi.
Conseqüències: abandó dels conreus, fam, malalties i una elevada mortalitat civil. La mesura rep crítiques de la premsa internacional i d’intel·lectuals com Pi i Margall i Unamuno. No cal memoritzar una xifra exacta de morts sense tenir present que les estimacions varien. Filipines [1896]. També esclata una insurrecció contra el domini espanyol: la crisi colonial ja no afecta només Cuba. 1.3.5 L’entrada dels EUA al conflicte Els Estats Units tenen interessos econòmics i estratègics al Carib i al Pacífic. La seva premsa contribueix a crear una opinió pública favorable a intervenir contra Espanya. Explosió del Maine [15 de febrer de 1898]. El cuirassat nord-americà explota al port de l’Havana.
L’explosió es converteix en un argument per intervenir. No està demostrat que Espanya provoqués l’explosió. William McKinley, president dels EUA, dirigeix la política nord-americana. Theodore Roosevelt, secretari adjunt de Marina, és un defensor de la intervenció; no és el president en aquell moment. Guerra hispano-nord-americana [abril de 1898]. Després de l’ultimàtum i del trencament de relacions, esclata la guerra. La superioritat naval dels EUA és decisiva. [V4] 1.3.6 Fi de la guerra i les seves conseqüències Derrotes navals: Cavite [1 de maig de 1898], a Filipines, i Santiago de Cuba [3 de juliol de 1898]. La pèrdua de les esquadres impedeix sostenir la guerra.
Tractat de París [10 de desembre de 1898]. Espanya renuncia a la sobirania sobre Cuba i cedeix Puerto Rico, Guam i Filipines als EUA. La compensació de 20 milions de dòlars correspon a Filipines. Cuba queda sota ocupació nord-americana abans de la independència formal del [1902]; no és annexada com Puerto Rico. [V4] Desastre del 98: nom amb què es coneix a Espanya la derrota i la pèrdua de les principals colònies ultramarines. Restauració 1875–1931 · 7 Àmbit Conseqüències Econòmic Pèrdua del mercat colonial i cost de la guerra. La repatriació de capitals afavoreix algunes inversions a la península: no és un col·lapse econòmic general.
Polític El règim continua, però augmenten les crítiques a la corrupció i a la incapacitat dels governants. Internacional Pèrdua de prestigi i constatació de la inferioritat militar davant els EUA. Cultural Frustració nacional; auge del regeneracionisme i reflexions de la Generació del 98. Social i militar Antimilitarisme popular i ressentiment de sectors de l’exèrcit contra els polítics. Catalunya Creix el distanciament de sectors de la burgesia respecte dels partits dinàstics i s’impulsa el catalanisme polític. Relació clau: independència cubana + interessos dels EUA → derrota espanyola → desastre del 98 → exigència de regeneració.
1.4 Societat, economia i demografia Idea central: la modernització avança, però de manera desigual. Catalunya i el País Basc concentren importants focus industrials, mentre que bona part d’Espanya continua sent agrària. 1.4.1 Economia Febre d’Or [1875–1882]. Etapa d’expansió econòmica, especialment a Catalunya: augment de negocis i inversions, creació de bancs, desenvolupament ferroviari i especulació borsària. Factors: recuperació del tèxtil; exportacions de vi gràcies a la crisi de les vinyes franceses; expansió financera i confiança en els negocis. L’optimisme també fomenta inversions especulatives que no sempre tenen una base productiva sòlida. Crac borsari [1882].
La caiguda de les cotitzacions posa fi a la Febre d’Or. Hi ha fallides i pèrdues financeres. Al camp, la competència de productes importats més barats i la fil·loxera agreugen els problemes. Resposta proteccionista [1891]. L’aranzel protegeix interessos dels industrials catalans, la siderúrgia basca i els productors cerealistes. En encarir les importacions, afavoreix la venda interior, però també limita la competència i pot encarir productes. Economia [1898–1930]. Creixen i es diversifiquen la indústria i els serveis. La neutralitat durant la Primera Guerra Mundial afavoreix les exportacions; els anys de la dictadura impulsen obres públiques i intervenció estatal.
La distribució dels beneficis continua sent desigual. 1.4.2 Demografia Al segle XIX, Espanya conserva durant més temps una natalitat i una mortalitat elevades, amb forta mortalitat infantil. La població creix més lentament que en altres països europeus. No és correcte definir globalment el règim demogràfic antic com una natalitat baixa. Transició demogràfica: primer baixa la mortalitat gràcies a millores d’alimentació, higiene i salut; la natalitat triga més a disminuir. Durant aquesta fase la població augmenta. El procés varia segons la regió. Migracions: Emigració exterior: sortida cap a Amèrica, amb destinacions com Argentina, Brasil o Cuba.
Èxode rural: trasllat del camp a les ciutats per buscar feina industrial i millors oportunitats. Restauració 1875–1931 · 8 Immigració a Catalunya: creixement de la població urbana i de la mà d’obra industrial, especialment al començament del segle XX. Relació: crisi o manca d’oportunitats al camp → migració → creixement urbà → augment de la classe obrera. Les ciutats creixen, però els habitatges i els serveis no sempre ho fan al mateix ritme. 1.4.3 Agricultura L’agricultura continua ocupant una part important de la població. Hi ha especialització en conreus comercials, augment de la producció i millores de transport, però persisteixen diferències de productivitat i problemes de propietat.
Conreus: cereals per a l’alimentació; vinya per al vi i l’aiguardent; olivera per a l’oli; remolatxa per al sucre; farratges per alimentar el bestiar. Fil·loxera [1879]. Aquest insecte arriba a l’Alt Empordà i s’estén per les vinyes catalanes. Abans, la plaga francesa havia afavorit les exportacions de vi català; després, la destrucció dels ceps provoca una crisi pròpia. La replantació amb peus americans resistents permet recuperar el conreu. [V5] Rabassa morta: contracte que permet al pagès conrear una terra aliena mentre visquin els ceps, a canvi d’una part de la collita o d’una renda. El rabassaire no es converteix en propietari pel fet de treballar la terra.
Conflicte: mort dels ceps → propietaris consideren acabat el contracte → desnonaments o noves condicions → tensió entre propietaris i rabassaires. Crisi agrària: la millora del transport mundial facilita l’arribada de cereals més barats. Això pot reduir els ingressos dels productors locals i afavorir l’emigració. Problema estructural: el repartiment desigual de la terra i la situació dels jornalers no es resolen només augmentant la producció. D’aquí la reivindicació d’una reforma agrària. 1.4.4 Industrialització Distribució desigual: Catalunya destaca pel tèxtil; el País Basc, per la siderúrgia.
Altres zones tenen mineria o focus industrials, però no hi ha una industrialització uniforme de tot l’Estat. Aspecte Catalunya País Basc Activitat principal Tèxtil de cotó i llana; després més diversificació. Siderúrgia, metal·lúrgia i construcció naval. Recursos i energia Dependència del carbó importat; ús de l’aigua i, després, electricitat. Mineral de ferro i importació de carbó britànic. Finançament Pes de capitals familiars i empreses petites i mitjanes. Beneficis de l’exportació minera, grans empreses i banca. Exemples Llana a Sabadell i Terrassa; cotó en ciutats i colònies. Altos Hornos de Vizcaya [1902] i drassanes de la ria de Bilbao.
Catalunya: l’escassetat de carbó de qualitat encareix la producció. Les fàbriques properes al port faciliten les importacions; les situades als rius aprofiten l’energia hidràulica. La indústria també pateix la poca capacitat de compra del mercat interior. País Basc: exporta mineral de ferro, sobretot a Gran Bretanya. Els vaixells poden aprofitar el retorn per portar carbó. Els beneficis miners ajuden a finançar siderúrgia, banca i construcció naval. Ferro i acer no són el mateix: l’acer és un material obtingut mitjançant un procés industrial.
Restauració 1875–1931 · 9 Les colònies industrials Una colònia industrial combina una fàbrica amb habitatges i serveis per als treballadors, sovint a prop d’un riu com el Ter o el Llobregat. L’aigua aporta energia; no substitueix la matèria primera, com el cotó. Espais: fàbrica, tallers i magatzems; cases, escola, botigues i serveis; casa del propietari i església. L’empresari té una forta influència sobre la vida quotidiana. Avantatges per a l’empresa Limitacions i costos Energia hidràulica i menor dependència del carbó. Inversió en canals, rescloses, habitatges i serveis. Mà d’obra sovint més barata que a la ciutat. Distància dels mercats i costos de transport.
Més control social i laboral sobre els treballadors. Dependència del cabal del riu. Paternalisme: el propietari proporciona serveis, però també exerceix control. Una conflictivitat menor no significa necessàriament que tots els obrers estiguin satisfets. Transports i comunicacions Antecedents: ferrocarril Barcelona–Mataró [1848] i Llei de ferrocarrils [1855]. Són anteriors a la Restauració, però expliquen la infraestructura que el període hereta i amplia. Xarxa ferroviària: ajuda a transportar persones i mercaderies i integrar mercats. La disposició radial afavoreix Madrid; l’amplada diferent de la via complica la connexió amb Europa.
La importació de material ferroviari limita part de l’estímul a la indústria local. Correus i telègraf: milloren la circulació d’informació. Electricitat: facilita noves indústries, transports urbans i menor dependència directa del carbó en determinades activitats. Relació clau: modernització desigual → creixement de burgesia i proletariat → nous conflictes socials i demanda de reformes. 1.5 Moviment obrer del segle XIX Idea central: els treballadors s’organitzen per millorar les seves condicions i transformar una societat que els deixa en una posició econòmica i política subordinada.
1.5.1 Condicions de vida i de treball Condicions de vida Condicions de treball Alimentació pobra i poc variada. Jornades llargues, disciplina de fàbrica i salaris baixos. Habitatges petits i amuntegament. Treball infantil i femení amb remuneracions inferiors. Higiene deficient i malalties. Accidents i poca protecció davant malaltia o atur. Dificultat d’accés a l’educació. Inseguretat laboral i condicions dures a les mines. Pocs recursos i temps per a l’oci. Treball a preu fet: es paga segons la quantitat produïda. Qüestió social: conjunt de problemes associats a les desigualtats i a les condicions de la classe treballadora.
La industrialització augmenta la producció, però no garanteix per si sola una millora de vida per a tothom. Restauració 1875–1931 · 10 Resposta inicial: mutualitats, societats de resistència, sindicats i vagues. La Comissió de Reformes Socials [1883] estudia problemes laborals; la Llei d’accidents de treball [1900] estableix responsabilitats empresarials en els accidents. Educació: l’analfabetisme és molt elevat. L’escola pública és insuficient; també hi ha iniciatives religioses, laiques i obreres. La Institución Libre de Enseñanza [1876] defensa la renovació educativa i la independència respecte de dogmes religiosos.
1.5.2 Marxisme i socialisme El marxisme, desenvolupat per Karl Marx i Friedrich Engels, interpreta la societat capitalista a partir de la lluita de classes: la burgesia controla els mitjans de producció i el proletariat ven la seva força de treball. Objectiu: superar l’explotació capitalista i arribar a una societat sense classes. La tradició marxista defensa l’organització política dels treballadors i la conquesta del poder, amb una fase de transició abans del comunisme. Pablo Iglesias Posse, dirigent obrer, funda el Partit Socialista Obrer Espanyol o PSOE [1879]. El partit busca representar políticament la classe treballadora. Unió General de Treballadors o UGT [1888].
Sindicat vinculat al socialisme que defensa millores laborals mitjançant l’organització, la negociació i les vagues. Partit i sindicat: el PSOE participa en la lluita política; la UGT actua sobretot en l’àmbit laboral. Comparteixen orientació, però no són la mateixa organització. Accions: Cases del Poble, formació cultural i política, reivindicació de la jornada de vuit hores. Pablo Iglesias aconsegueix un escó [1910], dins d’una aliança republicana i socialista. 1.5.3 Anarquisme L’anarquisme rebutja l’Estat i les jerarquies imposades. Defensa una societat basada en la llibertat, la cooperació i l’organització voluntària, sense explotació econòmica.
Arrelament: gran influència entre treballadors catalans i sectors del camperolat andalús. FRE de l’AIT [1870] i FTRE [1881] són organitzacions vinculades a la difusió i l’organització de l’obrerisme internacionalista i anarquista. Dues vies d’actuació: Organització sindical i acció col·lectiva: associacions, vagues i, després, anarcosindicalisme. La vaga general és un instrument per transformar la societat. Propaganda pel fet: alguns grups recorren als atemptats per atacar el poder i impulsar una revolució. Aquesta pràctica no representa tot l’anarquisme. Afer de la Mano Negra [1882–1883].
L’atribució de delictes a una suposada organització clandestina serveix per reprimir l’anarquisme andalús. Cal distingir les acusacions policials de l’activitat del conjunt del moviment. Espiral d’atemptats i repressió: [1893] Paulí Pallàs atempta contra Martínez Campos; després, Santiago Salvador comet l’atemptat del Liceu. [1896] Una bomba contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous desencadena detencions massives. [1896–1897] Procés de Montjuïc: repressió, denúncies de tortures i execucions; protestes internacionals. [8 d’agost de 1897] Michele Angiolillo, anarquista italià, assassina Cánovas del Castillo.
Precisió: l’atemptat de la processó del Corpus del [1896] no és el Corpus de Sang, que correspon al [1640]. Restauració 1875–1931 · 11 Comparació Socialisme marxista Anarquisme Estat Defensa conquistar el poder i una transició política. Rebutja l’Estat i defensa la seva desaparició. Organització Partits i sindicats. Organització voluntària; pes dels sindicats en l’anarcosindicalisme. Participació electoral Pot formar part de l’estratègia. Generalment rebutjada com a via d’emancipació. Objectiu compartit Superar l’explotació i les desigualtats de classe. Superar l’explotació i les desigualtats de classe.
Relació clau: males condicions + exclusió política → organització obrera → reivindicacions laborals i projectes de transformació social. 1.6 Regeneracionisme i intents de reforma Idea central: després del [1898], es vol renovar Espanya. Els governs dinàstics intenten reformar el règim, però no aconsegueixen resoldre’n els problemes estructurals. 1.6.1 Regeneracionisme El regeneracionisme és un corrent que denuncia l’endarreriment, la corrupció, l’oligarquia i el caciquisme, i proposa modernitzar el país. Joaquín Costa, una de les figures principals, defensa educació, desenvolupament econòmic i reformes.
La fórmula «escola i rebost» resumeix dues prioritats: instrucció i millora de les condicions materials. Oligarquia: minoria que concentra el poder polític i econòmic. Els regeneracionistes denuncien la distància entre l’Espanya oficial dels governants i l’Espanya real de la població. Costa utilitza la imatge del «cirurgià de ferro» per reclamar una intervenció contundent contra els mals del sistema. El regeneracionisme és divers i no equival a un únic partit ni a un programa compartit per tots els crítics. 1.6.2 Govern de Silvela i Tancament de Caixes Francisco Silvela, conservador, arriba al govern [1899] amb un discurs reformista.
Camilo Polavieja i Manuel Duran i Bas representen expectatives d’apropament a les demandes catalanes. Raimundo Fernández Villaverde, ministre d’Hisenda, impulsa una reforma fiscal per afrontar els problemes financers després de la guerra colonial. Tancament de Caixes [1899]. Comerciants i industrials de Barcelona es neguen a pagar determinats impostos. No és una vaga de treballadors ni només un tancament de botigues: és una protesta fiscal. Resultat: repressió, tensions dins del govern i decepció dels sectors catalans que esperaven reformes. Creix el distanciament respecte dels partits dinàstics. Lliga Regionalista [1901]. Partit catalanista conservador vinculat a sectors de la burgesia.
Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó en són dirigents destacats. Defensa l’autonomia i la modernització de Catalunya. 1.6.3 Nou bipartidisme i maurisme Alfons XIII [1902] comença el regnat personal. Intervé activament en la política. Després de les morts de Cánovas [1897] i Sagasta [1903], els partits dinàstics es divideixen en faccions i la successió de governs s’accelera. Restauració 1875–1931 · 12 Antonio Maura, dirigent conservador, defensa la «revolució des de dalt»: reformar des del govern per evitar una revolució social des de baix. Govern llarg de Maura [1907–1909].
Vol mobilitzar les anomenades masses neutres, que no participen activament en política, moralitzar el sistema i reduir el caciquisme. Mesures: reforma electoral [1907], projectes de reforma de l’administració local i iniciatives socials. La llei electoral incorpora el vot obligatori, però també permet proclamar candidats sense votació quan no hi ha competència suficient: el frau i el control local no desapareixen. Límit: vol reformar mantenint la monarquia i l’ordre social. La repressió de la Setmana Tràgica [1909] provoca una forta oposició i la seva caiguda. 1.6.4 Fets del Cu-cut i Solidaritat Catalana Fets del Cu-cut [1905]. Militars assalten les redaccions del Cu-cut!
i de La Veu de Catalunya arran de publicacions que consideren ofensives. Llei de jurisdiccions [1906]. Permet que la justícia militar jutgi determinades ofenses contra l’exèrcit i la pàtria. Reforça el poder militar sobre la vida civil. Solidaritat Catalana [1906]. Coalició de forces diverses, des de la Lliga fins a republicans i carlins, unides contra aquesta llei i en defensa de reivindicacions catalanes. El lerrouxisme en queda fora. Triomf electoral [1907]. La coalició obté 41 dels 44 escons catalans. Les diferències ideològiques internes acaben debilitant-la i es desfà [1909]. Relació: assalt militar → llei favorable a l’exèrcit → reacció política catalana → coalició electoral.
1.6.5 Govern de Canalejas i Mancomunitat José Canalejas, liberal, governa [1910–1912]. Intenta apropar la monarquia a la societat amb reformes socials, educatives i una limitació de la influència eclesiàstica. Mesures: Llei del cadenat [1910], que limita temporalment l’establiment de nous ordes religiosos; reforma del servei militar [1912], que suprimeix la redempció en metàl·lic, però conserva avantatges per als soldats de quota; impuls de reformes fiscals i socials i del projecte de mancomunitats. [V6] Assassinat [12 de novembre de 1912]. L’anarquista Manuel Pardiñas mata Canalejas. La seva mort afebleix el reformisme liberal i agreuja les divisions del partit.
Mancomunitat de Catalunya [6 d’abril de 1914]. Neix després del decret de mancomunitats aprovat pel govern d’Eduardo Dato [18 de desembre de 1913]. Dato arriba a la presidència el [1913], no immediatament després de la mort de Canalejas. [V7] Què és? La unió administrativa de les quatre diputacions catalanes. No té poder legislatiu ni és un govern autonòmic com el que s’establirà durant la República. Presidents: Enric Prat de la Riba [1914–1917] i Josep Puig i Cadafalch [1917–1924]. Impulsa carreteres, telèfons, biblioteques, ensenyament tècnic i promoció de la llengua i la cultura catalanes.
Relació clau: desastre del 98 → regeneracionisme → reformes conservadores i liberals → avenços limitats i persistència de la crisi. 1.7 Moviment obrer i conflictes de començament del segle XX Idea central: la política de masses i els sindicats creixen. La guerra colonial del Marroc agreuja la distància entre les classes populars i el règim. Restauració 1875–1931 · 13 1.7.1 Lerrouxisme Alejandro Lerroux, polític republicà, aconsegueix suport entre sectors populars de Barcelona. Utilitza mítings, premsa, locals socials i un discurs combatiu. Característiques: republicanisme, anticlericalisme i anticatalanisme.
Presenta el catalanisme conservador com una eina de la burgesia, i es dirigeix també a sectors obrers d’origen immigrant. Partit Republicà Radical [1908]. És el partit que funda Lerroux. El seu discurs es modera amb el temps. No s’ha de confondre el republicanisme de Lerroux amb l’anarquisme ni amb el socialisme. 1.7.2 Solidaritat Obrera i CNT Solidaritat Obrera [1907]. Federació d’organitzacions obreres creada a Barcelona, amb un periòdic conegut com La Soli. Reforça la coordinació sindical després dels conflictes de començament de segle, com la vaga general barcelonina [1902]. Confederació Nacional del Treball o CNT [1910]. Sindicat d’orientació anarcosindicalista fundat a Barcelona.
Defensa l’acció directa, la independència respecte dels partits i la transformació social mitjançant l’organització obrera. Acció directa: els treballadors actuen amb els seus propis instruments, com la vaga, sense confiar principalment en la mediació parlamentària. No significa necessàriament violència. Distinció: Solidaritat Catalana és una coalició política; Solidaritat Obrera és una organització sindical. La UGT és socialista; la CNT és anarcosindicalista. 1.7.3 Setmana Tràgica Data [26 de juliol–2 d’agost de 1909]. Revolta a Barcelona i altres poblacions catalanes, provocada inicialment per l’enviament de reservistes a la guerra del Marroc.
Context colonial: després de la Conferència d’Algesires [1906], Espanya intervé al nord del Marroc. La resistència de les cabiles dificulta l’ocupació. El protectorat hispanofrancès es formalitza el [1912]. Causes: Rebuig a una guerra considerada aliena als interessos populars. Mobilització de reservistes, molts d’ells pares de família, que han de deixar feina i llar. Desigualtat del reclutament: els més rics poden evitar el servei amb pagaments segons el sistema vigent. Malestar laboral, antimilitarisme i anticlericalisme acumulats. Desenvolupament: les protestes contra els embarcaments desemboquen en una vaga general [26 de juliol de 1909].
Es construeixen barricades i hi ha enfrontaments amb les forces de l’ordre. La revolta pren un caràcter anticlerical amb incendis d’edificis religiosos. Repressió: intervenció de l’exèrcit, detencions, tancament de centres obrers i escoles laiques i execucions. Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i fundador de l’Escola Moderna, és executat el [13 d’octubre de 1909], acusat d’instigar la revolta. La condemna provoca protestes internacionals; la seva responsabilitat com a organitzador no queda acreditada de manera convincent. Conseqüències: caiguda del govern de Maura, desprestigi del règim, més desconfiança obrera cap a la política parlamentària i impuls del sindicalisme revolucionari.
Les divergències davant la revolta contribueixen a la descomposició de Solidaritat Catalana. Relació clau: guerra del Marroc + reclutament desigual → protesta i vaga → revolta → repressió → caiguda de Maura. Restauració 1875–1931 · 14 1.8 Crisi i fallida del sistema Idea central: s’acumulen problemes polítics, militars i socials. El règim no aconsegueix integrar les demandes de canvi i perd capacitat de governar. 1.8.1 Impacte de la Primera Guerra Mundial Dates [1914–1918]. Espanya es manté neutral. Els països en guerra necessiten productes agraris i industrials i compren a les empreses espanyoles. Efecte econòmic: augment de les exportacions i dels beneficis empresarials.
Però l’alça de la demanda i l’exportació de productes contribueixen a encarir els preus interiors. Inflació: augment general dels preus. Si els salaris pugen menys que els preus, disminueix el poder adquisitiu dels treballadors. Conseqüència social: les empreses poden guanyar més mentre moltes famílies viuen pitjor. Augmenten les vagues i el malestar. L’opinió pública es divideix entre aliadòfils i germanòfils, malgrat la neutralitat de l’Estat. 1.8.2 Triple crisi de 1917 Data [1917]. Coincideixen tres moviments de protesta, amb objectius diferents. No formen un front revolucionari únic.
Crisi Protagonistes Què reclamen Què passa Militar Juntes de Defensa, sobretot oficials destinats a la península. Salaris millors i oposició als ascensos per mèrits de guerra que afavoreixen els africanistes. Pressionen el govern i acaben reconegudes; augmenta la influència militar. Política Assemblea de Parlamentaris, impulsada per Francesc Cambó. Reobrir les Corts, reformar el sistema i abordar demandes territorials. Es reuneix a Barcelona al juliol i és dissolta pel govern. Social UGT i CNT; comitè de vaga socialista. Millores socials i canvi polític mitjançant una vaga general. Vaga [13 d’agost de 1917], reprimida per l’exèrcit.
Crisi militar: els oficials peninsulars se senten perjudicats respecte dels que obtenen ascensos al Marroc. Les juntes defensen sobretot interessos professionals, sense compartir necessàriament les demandes obreres. Crisi política: el tancament de les Corts i les restriccions del govern d’Eduardo Dato impulsen l’oposició parlamentària. Cambó pretén una reforma política, però els sectors burgesos temen una revolució social. Crisi social: l’encariment de la vida i un conflicte ferroviari contribueixen a la vaga. Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero participen en el comitè. La repressió provoca morts i detencions. Per què fracassa la confluència?
L’exèrcit reprimeix la vaga i la burgesia no dona suport a la revolució obrera. Els tres moviments comparteixen malestar, però no un projecte comú. 1.8.3 Governs de concentració Dates [1917–1923]. Es formen governs amb conservadors, liberals i, en alguns casos, membres de la Lliga. García Prieto i Maura encapçalen governs de concentració. Objectiu: ampliar els suports parlamentaris per mantenir el règim. El torn de dos partits cohesionats ja no garanteix estabilitat. Restauració 1875–1931 · 15 Fracàs: divisions internes, majories febles, interferència militar i conflictes socials. Els canvis freqüents de govern dificulten reformes sostingudes.
El problema supera la simple substitució d’un president. 1.8.4 Congrés de Sants i vaga de la Canadenca Congrés de Sants [1918]. La CNT catalana reorganitza l’estructura sindical en sindicats únics d’indústria, que agrupen els treballadors d’un mateix sector en lloc de separar-los per oficis. Això permet coordinar millor les vagues. Vaga de la Canadenca [febrer–març de 1919]. Un conflicte laboral en una empresa del grup elèctric Barcelona Traction s’estén al sector i paralitza una part molt important de l’activitat de Barcelona. Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, és un dirigent destacat de la CNT i de les negociacions.
L’organització sindical i la solidaritat entre treballadors expliquen la força del moviment. Acords: millores salarials, readmissió de treballadors i compromisos d’alliberament de presos. El govern aprova la jornada laboral màxima general de vuit hores [3 d’abril de 1919]. Els conflictes per l’incompliment d’acords i pels presos no desapareixen immediatament. 1.8.5 Pistolerisme Dates [1919–1923]. Etapa de violència política i social especialment intensa a Barcelona. Hi intervenen pistolers vinculats a sectors patronals, grups armats anarquistes i una repressió estatal molt dura. Patronal: organització d’empresaris.
Alguns sectors financen grups armats contra sindicalistes i utilitzen el locaut, tancament empresarial per pressionar els treballadors. Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, aplica una política repressiva. La denominada llei de fugues serveix per justificar morts de detinguts afirmant que intentaven escapar; no és una garantia legal ordinària. Víctimes destacades: Francesc Layret [1920], advocat defensor dels obrers; Eduardo Dato [1921], president del govern; Salvador Seguí [1923], dirigent sindical. Les víctimes i els responsables pertanyen a camps diversos: no s’ha d’atribuir tota la violència a un sol bàndol.
1.8.6 Guerra del Marroc i desastre d’Annual Protectorat [1912]. França i Espanya formalitzen el repartiment de zones d’influència al Marroc. Espanya administra principalment una franja del nord, amb forta resistència al Rif. Abd el-Krim, dirigent rifeny, encapçala la resistència. Manuel Fernández Silvestre, general espanyol, avança amb posicions disperses i problemes de proveïment. Desastre d’Annual [juliol de 1921]. L’atac rifeny i la retirada desorganitzada provoquen una derrota amb milers de morts. La presentació en dona una xifra aproximada de 10.000; les estimacions depenen dels episodis i les víctimes inclosos.
Expedient Picasso: investigació dirigida pel general Juan Picasso sobre les responsabilitats militars. El debat afecta el prestigi de l’exèrcit i també compromet políticament la Corona. Conseqüència: més crítica al règim i augment de la tensió. El cop del [1923] interromp el procés parlamentari de discussió de responsabilitats. Relació clau: desigualtat social + fragmentació política + ingerència militar + guerra colonial → esgotament del sistema → cop d’estat. Restauració 1875–1931 · 16 1.9 Dictadura de Primo de Rivera Idea central: amb el suport del rei, un govern militar suspèn el funcionament constitucional i promet ordre i regeneració.
La dictadura es prolonga i acaba arrossegant la monarquia en el seu desprestigi. 1.9.1 Causes i cop d’estat Data [13 de setembre de 1923]. Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, fa un cop d’estat. Alfons XIII l’accepta i li confia el govern. Causes i suports: crisi dels governs i desprestigi parlamentari; pistolerisme i por a la revolució social; malestar militar per Annual i pel debat de responsabilitats. Sectors de l’exèrcit, de la burgesia i de les elits econòmiques veuen el cop com una sortida a la inestabilitat. Justificació del dictador: presenta la intervenció com a temporal, destinada a acabar amb la corrupció i restablir l’ordre.
El règim té influències autoritàries i del feixisme italià, però la seva explicació exigeix també considerar els conflictes interns espanyols. Canvi polític: se suspèn la Constitució en la pràctica, es dissolen les Corts, s’imposa censura i el govern deixa de dependre del joc parlamentari. [V8] 1.9.2 Directori Militar Dates [1923–1925]. Primera etapa, amb un govern format per militars. Actuacions: substitució d’autoritats civils per militars, restricció de l’activitat política, repressió de la CNT i extensió del Sometent, una milícia utilitzada per donar suport a l’ordre públic. Unió Patriòtica [1924]. Organització política oficial del règim, que busca agrupar-ne els partidaris.
No funciona com un partit en competició democràtica amb altres. Anticatalanisme: persecució de símbols catalans i de l’ús públic i oficial de la llengua; intervenció en entitats culturals i polítiques. La Mancomunitat és suprimida [1925], després d’haver estat sotmesa a control. Marroc: desembarcament d’Alhucemas [1925], amb cooperació francesa. És un èxit militar que afebleix la resistència d’Abd el-Krim i reforça temporalment el prestigi del dictador. 1.9.3 Directori Civil Dates [1925–1930]. S’incorporen ministres civils i Primo de Rivera intenta convertir la dictadura en un règim permanent. El [1929] marca l’agreujament de la crisi, però la dictadura no acaba fins al [1930].
Personatges: José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda; Eduard Aunós, ministre de Treball; Martínez Anido, ministre de Governació. Assemblea Nacional Consultiva [1927]. Representa institucions i grups designats dins del sistema del règim. No és un parlament escollit per sufragi que controli democràticament el govern. Organització Corporativa Nacional [1926]. Crea comitès amb representants de patrons i treballadors sota control estatal per regular les relacions laborals. La UGT col·labora amb algunes institucions, mentre que la CNT pateix repressió. Corporativisme: organització de la representació social per professions o sectors, en lloc de la competència lliure entre partits.
Política econòmica Intervencionisme: l’Estat participa activament en l’economia. Impulsa carreteres, ferrocarrils, obres hidràuliques i electrificació, i protegeix la producció nacional. Restauració 1875–1931 · 17 Monopolis i concessions: Telefónica [1924] obté la concessió del servei telefònic; CAMPSA [1927] gestiona el monopoli petrolier. No s’han de presentar totes dues com a empreses íntegrament públiques: la intervenció estatal també es fa mitjançant concessions. Balanç: les obres modernitzen infraestructures i generen activitat, però el finançament augmenta l’endeutament. Els desequilibris pressupostaris, la feblesa de la pesseta i l’empitjorament econòmic erosionen el règim.
1.9.4 Oposició i fi de la dictadura Oposicions diverses: intel·lectuals com Miguel de Unamuno; estudiants organitzats en la FUE; republicans; anarquisme i CNT; catalanisme; sectors socialistes i militars descontents. Republicans [1926]. L’Aliança Republicana coordina part de l’oposició. Destaquen polítics com Manuel Azaña i Alejandro Lerroux, amb orientacions diferents. Anarquisme [1927]. Neix la Federació Anarquista Ibèrica o FAI, relacionada amb la defensa dels principis anarquistes dins del moviment. Catalunya: Francesc Macià, fundador d’Estat Català [1922], impulsa l’oposició independentista. El complot del Garraf [1925] és un intent d’atemptar contra el rei.
Els fets de Prats de Molló [1926] són un intent d’entrar a Catalunya des de França amb voluntaris armats; la policia francesa ho impedeix. El judici dona projecció internacional a Macià. Exèrcit: desacords sobre ascensos i ingerència del dictador. Hi ha conspiracions, com la Sanjuanada [1926], que fracassa. Dimissió [28 de gener de 1930]. Primo de Rivera perd suport militar, polític i de la Corona i deixa el govern. El rei ha quedat associat a la dictadura: no pot presentar-se fàcilment com un àrbitre aliè al seu fracàs. Relació clau: cop amb suport reial → dictadura → pèrdua de suports → caiguda del dictador → crisi de la monarquia.
1.10 Caiguda de la monarquia i Segona República Idea central: el retorn al règim anterior fracassa. L’oposició republicana es coordina i converteix les eleccions municipals en una prova política de la continuïtat de la monarquia. 1.10.1 Dictablanda i Pacte de Sant Sebastià Dámaso Berenguer [1930–1931] substitueix Primo de Rivera. El seu govern és conegut com la dictablanda, perquè intenta suavitzar la repressió i tornar a la normalitat constitucional. Per què fracassa? La Constitució havia estat vulnerada amb el suport del rei, els partits dinàstics estan desacreditats i l’oposició no accepta simplement tornar al sistema anterior. Pacte de Sant Sebastià [17 d’agost de 1930].
Diverses forces republicanes, amb participació de representants catalans, acorden impulsar la República i coordinar l’acció política. El socialisme s’incorpora al moviment republicà; cal distingir aquesta incorporació de la presència individual d’alguns socialistes a la reunió. Personatges destacats: Niceto Alcalá-Zamora, Miguel Maura, Manuel Azaña i Alejandro Lerroux. Les forces catalanes plantegen la qüestió de l’autonomia. Insurrecció de Jaca [12 de desembre de 1930]. Aixecament militar republicà que fracassa. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández són executats i es converteixen en símbols de la causa republicana.
Juan Bautista Aznar [febrer de 1931] encapçala el nou govern i convoca eleccions municipals. Restauració 1875–1931 · 18 1.10.2 Eleccions municipals i proclamació de la República Eleccions municipals [12 d’abril de 1931]. Legalment serveixen per escollir ajuntaments, però políticament es viuen com un plebiscit entre monarquia i república: una prova del suport a cada règim. Resultat decisiu: les candidatures republicanes i socialistes triomfen a la majoria de grans ciutats i capitals, on el control caciquil és menor. No cal confondre aquesta victòria urbana amb afirmar que obtenen tots els regidors o que les eleccions eren formalment un referèndum nacional.
Proclamació de la Segona República [14 d’abril de 1931]. La mobilització popular i la pèrdua de suports deixen Alfons XIII sense capacitat política per mantenir-se. El rei marxa a l’exili, sense abdicar formalment en aquell moment. Catalunya: Francesc Macià proclama la República Catalana dins d’una federació ibèrica. Després de negociar amb el govern provisional republicà, s’acorda restablir la Generalitat i preparar l’autonomia. Què acaba? La monarquia de la Restauració. La dictadura havia acabat el [1930]; el [1931] acaba la monarquia i comença un règim republicà.
Relació clau: fracàs de la dictablanda → coordinació republicana → victòria urbana a les municipals → exili del rei → Segona República. Restauració 1875–1931 · 19 Cronologia essencial Data Esdeveniment Apartat [1 de desembre de 1874] Manifest de Sandhurst. 1.1.1 [29 de desembre de 1874] Pronunciament de Martínez Campos a Sagunt. 1.1.2 [1875] Inici del regnat efectiu d’Alfons XII. 1.1.2 [1876] Constitució i fi de la Tercera Guerra Carlina. 1.1 [1878] Pau de Zanjón i sufragi censatari. 1.1 i 1.3 [1879] Fundació del PSOE i arribada de la fil·loxera a Catalunya. 1.4 i 1.5 [1881] Fundació de la FTRE. 1.5.3 [1882] Crac de la Febre d’Or i Llei de relacions comercials.
1.3 i 1.4 [1885] Mort d’Alfons XII, Pacte del Pardo i inici de la regència. 1.2.2 [1888] Fundació de la UGT. 1.5.2 [1890] Sufragi universal masculí. 1.1.3 [1891] Aranzel proteccionista. 1.4.1 [1895] Nova guerra de Cuba. 1.3.3 [1897] Assassinat de Cánovas i concessió d’autonomia a Cuba. 1.3 i 1.5 [1898] Maine, guerra amb els EUA i Tractat de París. 1.3 [1899] Govern de Silvela i Tancament de Caixes. 1.6.2 [1901] Fundació de la Lliga Regionalista. 1.6.2 [1902] Alfons XIII comença el regnat personal. 1.6.3 [1905–1906] Fets del Cu-cut, Llei de jurisdiccions i Solidaritat Catalana. 1.6.4 [1907] Govern llarg de Maura i Solidaritat Obrera. 1.6 i 1.7 [1909] Setmana Tràgica i caiguda de Maura.
1.7.3 [1910] Fundació de la CNT i inici del govern Canalejas. 1.6 i 1.7 [1912] Assassinat de Canalejas i protectorat del Marroc. 1.6 i 1.8 [1914] Mancomunitat i inici de la Primera Guerra Mundial. 1.6 i 1.8 [1917] Triple crisi militar, política i social. 1.8.2 [1918–1919] Congrés de Sants, Canadenca i jornada de vuit hores. 1.8.4 [1919–1923] Pistolerisme. 1.8.5 [1921] Desastre d’Annual. 1.8.6 [13 de setembre de 1923] Cop de Primo de Rivera. 1.9.1 [1925] Alhucemas, supressió de la Mancomunitat i Directori Civil. 1.9 [1926–1927] Prats de Molló, Organització Corporativa, FAI i Assemblea Consultiva. 1.9 [28 de gener de 1930] Dimissió de Primo de Rivera.
1.9.4 [17 d’agost de 1930] Pacte de Sant Sebastià. 1.10.1 [12 d’abril de 1931] Eleccions municipals. 1.10.2 [14 d’abril de 1931] Proclamació de la Segona República. 1.10.2 Restauració 1875–1931 · 20 Fonts i precisions Materials de classe Apunts manuscrits: IMG_8554.JPG–IMG_8564.JPG. L’índex d’IMG_8554 estableix els apartats 1.1–1.5. Les altres fotografies desenvolupen el sistema polític, Cuba, economia, demografia i moviment obrer. Presentació: Pr. Tema 1. Restauració Borbònica.pptx, 111 diapositives. Referències per blocs: 1.1 → diapositives 2–5; 1.2 → 6–12; 1.3 → 13–27; 1.4 → 28–43 i 110–111; 1.5 → 44–52; 1.6 → 53–62 i 69–71; 1.7 → 63–68; 1.8 → 71–87; 1.9 → 88–106; 1.10 → 107–109.
Referències de comprovació [V1] Congrés dels Diputats. Constitució de 1876. Composició del Senat, poders de la Corona i evolució del sufragi. https://constitucion.congreso.es/w/constituci%C3%B3n-de-1876 [V2] Gran Enciclopèdia Catalana. Alfons XIII d’Espanya. Naixement el 17 de maig de 1886 i regnat personal des de 1902. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/alfons-xiii-despanya [V3] BOE. Codi civil de 1889, text original, article 12. Conservació de drets forals en el marc de la codificació. https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1889-4763 [V4] Office of the Historian, Departament d’Estat dels EUA. The Spanish-American War, 1898.
Maine, guerra i condicions territorials del Tractat de París. https://history.state.gov/milestones/1866-1898/spanish-american-war [V5] Generalitat de Catalunya. Catalunya País d’Arxius. Servicio Filoxérico. Arribada de la fil·loxera a l’Alt Empordà el 1879. https://patrimoni.gencat.cat/ca/catalunyapaisdarxius/recurs-digital/recurs/document/servicio-filoxerico-trabajos-de-exploracion-y-extincionpracticados-bajo-la-direccion-del-excmo-sor-d-juan-miret/ [V6] Gaceta de Madrid, 29 de febrer de 1912. Llei de reclutament i reemplaçament; articles 267–270 sobre quotes militars. https://www.boe.es/gazeta/dias/1912/02/29/pdfs/GMD-1912-60.pdf [V7] Gran Enciclopèdia Catalana. Mancomunitat de Catalunya.
Decret de 1913, constitució de la institució el 1914 i supressió el 1925. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/mancomunitat-de-catalunya [V8] Congrés dels Diputats. Dictadura de Primo de Rivera i Assemblea Nacional. Cop de 1923, Assemblea Consultiva i fi del règim el 1930. https://www.congreso.es/es/cem/primoriv Precisió sobre les dades: els percentatges comercials i la xifra aproximada d’Annual s’identifiquen com a dades dels materials de classe. Les xifres de víctimes d’altres conflictes s’expressen sense una falsa precisió. Les cronologies diferenciades eviten confondre el final de la dictadura [1930] amb el final de la monarquia [1931]. Restauració 1875–1931 · 21