Història d'Espanya: La Restauració borbònica i la crisi del 98

Actualitzat el · AprenAI

Apuntes sobre el funcionament del règim de la Restauració borbònica a Espanya (1875-1898), els partits dinàstics, l'oposició política, la crisi d'ultramar a Cuba i les Filipines i les conseqüències del desastre del 98.

Història d'Espanya · Selectivitat (PAU Catalunya)

20 pàgines · 5 temes · 12 flashcards · 10 preguntes tipus test

Índex

  1. Antecedents i conceptes del liberalisme · p. 3-6
  2. 1. El sistema polític de la Restauració · p. 7-13
  3. 2. Les forces polítiques marginades del sistema · p. 13-16
  4. 3. La crisi d’ultramar: Cuba i Filipines · p. 16-18
  5. 4. Les conseqüències del desastre del 98 · p. 19-20

Antecedents i conceptes del liberalisme

Flashcards

Definició de Constitució
Norma fonamental d'un Estat democràtic que estableix drets i deures dels ciutadans, defineix el funcionament de les institucions, reconeix la sobirania nacional i assegura la separació de poders.
Definició de sobirania nacional
Principi pel qual el poder resideix en la nació (conjunt de la ciutadania), que governa mitjançant els seus representants a les Corts, situant el rei al servei del poble.
Els tres poders de l'Estat en el liberalisme
Legislatiu (elabora les lleis: Corts o Parlament), Executiu (aplica i fa complir les lleis: Govern) i Judicial (interpreta lleis i administra justícia: tribunals independents).
Diferència entre sufragi universal i sufragi censatari
El censatari limita el vot als homes amb determinat nivell de renda; l'universal atorga el vot a tots els ciutadans majors d'edat (a Espanya, vot femení el 1933).

Preguntes tipus test

  1. Quin canvi estructural defineix la fi de la societat estamental pròpia de l'Antic Règim en el marc d'una revolució liberal?
    • a) L'abolició de la propietat privada i la redistribució col·lectiva dels béns de producció.
    • b) La igualtat jurídica dels ciutadans davant la llei i l'eliminació dels privilegis de naixement.
    • c) La prohibició absoluta de qualsevol forma de culte o manifestació religiosa en l'esfera pública.
    • d) La concentració de les decisions executives exclusivament en mans de l'estament eclesiàstic.

    Resposta: b) La igualtat jurídica dels ciutadans davant la llei i l'eliminació dels privilegis de naixement.. La revolució liberal supera l'estructura estamental hereditària en defensar que tots els ciutadans són iguals davant la llei i disposen dels mateixos drets i deures, abolint els privilegis estamentals.

  2. En un sistema liberal representatiu, quin paper institucional adopta la figura de la monarquia?
    • a) Assumeix en solitari la redacció de les lleis mitjançant decrets reials exclusius.
    • b) Concentra la capacitat de jutjar i dictar sentències de manera inapel·lable.
    • c) Passa a ser una institució al servei del poble mentre el poder resideix en la nació.
    • d) Exerceix el poder absolut sense necessitat de sotmetre's a un text constitucional.

    Resposta: c) Passa a ser una institució al servei del poble mentre el poder resideix en la nació.. D'acord amb el principi de sobirania nacional, el poder resideix en la ciutadania; el monarca deixa de ser absolut per posar-se al servei de la comunitat política representada a les Corts.

  3. Segons el quadre comparatiu , quines constitucions espanyoles van reconèixer tant la sobirania nacional com el sufragi universal i la separació de poders?
    • a) La Constitució de 1812 i la de 1869.
    • b) La Constitució de 1837 i la de 1845.
    • c) L'Estatut Reial de 1834 i la Constitució de 1837.
    • d) Les constitucions de 1845 i 1876.

    Resposta: a) La Constitució de 1812 i la de 1869.. A la taula de s'observa que els textos de 1812 i 1869 coincideixen plenament en atorgar la sobirania a la nació, aplicar sufragi universal, establir separació de poders i adscriure's a la ideologia progressista.

1. El sistema polític de la Restauració

Flashcards

Data i lloc de la proclamació militar d'Alfons XII
31 de desembre de 1874 al pronunciament de Sagunt pel general Martínez Campos.
Definició del concepte de sobirania a la Constitució de 1876
Sobirania compartida entre les Corts bicamerals i el rei.
Líders respectius dels dos partits dinàstics de la Restauració
Antonio Cánovas del Castillo (Partit Conservador) i Práxedes Mateo Sagasta (Partit Liberal).
Anys d'inici i final de la Tercera Guerra Carlina
1872 – 1876.

Preguntes tipus test

  1. Quin paper atorgava la Constitució de 1876 a la Corona dins l'estructura de poders de l'Estat?
    • a) Una funció judicial superior que revisava les decisions preses pels tribunals ordinaris.
    • b) Un paper exclusivament simbòlic subordinat a la sobirania del parlament.
    • c) El paper de poder moderador per damunt dels partits, amb sobirania compartida amb les Corts.
    • d) L'exercici del poder legislatiu exclusiu sense necessitat de convocar les Corts.

    Resposta: c) El paper de poder moderador per damunt dels partits, amb sobirania compartida amb les Corts.. La Constitució de 1876 establia la sobirania compartida entre les Corts i el rei, atorgant a aquest últim un paper moderador per damunt dels partits polítics, a més de triar lliurement el cap de govern.

  2. Quina diferència fonamental separava la ideologia del Partit Conservador i la del Partit Liberal respecte a la participació política?
    • a) Els conservadors defensaven el sufragi censatari mentre que els liberals eren partidaris del sufragi universal masculí.
    • b) Els conservadors defensaven la república i els liberals donaven suport a la monarquia absoluta.
    • c) Tots dos partits refusaven qualsevol forma de sufragi i promovien juntes governamentals militars.
    • d) Els liberals volien prohibir el dret d'associació i els conservadors defensaven el sufragi femení.

    Resposta: a) Els conservadors defensaven el sufragi censatari mentre que els liberals eren partidaris del sufragi universal masculí.. Mentre que els conservadors de Cánovas defensaven el sufragi censatari i l'immobilisme, els liberals de Sagasta defensaven el reformisme i el sufragi universal masculí, aprovat finalment el 1890.

  3. Quina transformació institucional va comportar la derrota carlina el 1876 al País Basc i Navarra?
    • a) L'abolició del règim foral tradicional i la implantació dels concerts econòmics el 1878.
    • b) La integració d'unitats carlines com a guàrdia personal de la família reial borbònica.
    • c) La prohibició total de recaptar qualsevol mena d'impost municipal o provincial.
    • d) La concessió immediata de la independència administrativa i foral a les províncies rebels.

    Resposta: a) L'abolició del règim foral tradicional i la implantació dels concerts econòmics el 1878.. La derrota de la Tercera Guerra Carlina va comportar l'abolició del règim foral, substituït el 1878 pel sistema de concerts econòmics en què les diputacions recaptaven i pagaven un contingent anual a l'Estat.

2. Les forces polítiques marginades del sistema

3. La crisi d’ultramar: Cuba i Filipines

4. Les conseqüències del desastre del 98

I 4 flashcards i 4 preguntes més al document.

Text del document

Tema 2. La Restauració. L’Evolució política, social, econòmica i demogràfica d’Espanya (1875–1898) Resum El 1874 es restaura la monarquia amb Alfons XII. Cánovas articula un règim parlamentari oligàrquic basat en el bipartidisme i el torn dinàstic, sostingut pel caciquisme i el frau electoral. La derrota colonial de 1898 precipita una etapa de crisi política i moral que afebleix el sistema, tot i la seva pervivència formal fins a 1923, i impulsa el regeneracionisme i els nacionalismes perifèrics.

1 Index de continguts Antecedents...............................................................................................................................................3 Què implica la revolució liberal?....................................................................................................................3 Quins són els conceptes clau del liberalisme?................................................................................................3 Introducció................................................................................................................................................6 1.

El sistema polític de la Restauració..................................................................................................... 7 1.1. El sistema polític canovista......................................................................................................................7 1.2. La Constitució de 1876...........................................................................................................................7 1.3. El bipartidisme i el torn pacífic............................................................................................................... 8 1.4.

La fi dels conflictes bèl·lics.....................................................................................................................10 1.5. El funcionament del torn dinàstic: Frau electoral i caciquisme.......................................................... 11 2. Les forces polítiques marginades del sistema....................................................................................13 2.1. Les forces de l'oposició..........................................................................................................................13 2.2.

El republicanisme.................................................................................................................................. 14 2.3. El carlisme..............................................................................................................................................15 2.4. El socialisme...........................................................................................................................................15 2.5. El nacionalisme......................................................................................................................................15 3.

La crisi d’ultramar: Cuba i Filipines................................................................................................. 16 3.1. El context i les causes del conflicte amb Cuba......................................................................................17 3.2. La guerra a Cuba i a les Filipines...........................................................................................................17 3.3. La guerra amb els Estats Units.............................................................................................................. 18 4.

Les conseqüències del desastre del 98................................................................................................19 2 Antecedents El segle XIX es pot entendre com una etapa de conflicte entre dues grans forces: les conservadores, que volien mantenir l’Antic Règim, i les liberals, que lluitaven per transformar-lo. Mentre que en bona part d’Occident aquesta transformació es va consolidar a finals del segle XVIII i durant la primera meitat del XIX (amb esdeveniments com la Revolució Francesa o la independència dels Estats Units), a Espanya el procés va ser molt més lent i conflictiu i es va allargar fins ben entrat el segle XX. Què implica la revolució liberal?

La revolució liberal suposa un trencament profund amb els fonaments de l’Antic Règim. Els seus canvis principals són: ●​ Fi de la monarquia absoluta, on el rei concentrava tots els poders (legislatiu, executiu i judicial). ●​ Superació de la societat estamental, heretada del feudalisme, en què el naixement determinava la posició social (noblesa, clergat i tercer estat).​ Quins són els conceptes clau del liberalisme? El liberalisme qüestiona el concepte de privilegi, defensant que tots els ciutadans han de ser iguals davant la llei, amb els mateixos drets i deures.

Els principis fonamentals que articulen aquest pensament són: ●​ Liberalisme: sistema polític, social i econòmic que defensa els drets individuals davant l’Estat. Proclama la llibertat d’expressió, d’associació, de religió i de propietat privada, així com la separació entre Església i Estat, la divisió de poders i la sobirania nacional. En l’àmbit econòmic, defensa la llibertat de mercat (liberalisme econòmic). ●​ Constitució: norma fonamental d’un Estat democràtic. Estableix els drets i deures dels ciutadans i defineix el funcionament de les institucions. Reconeix la sobirania nacional i assegura la separació de poders.

●​ Sobirania nacional: el poder resideix en la nació, és a dir, en el conjunt dels ciutadans. El rei passa a ser una institució al servei del poble, i aquest governa a través dels seus representants a les Corts. ●​ Divisió de poders: per evitar l’absolutisme, el poder de l’Estat es divideix en tres: ○​ Poder legislatiu: elabora les lleis (les Corts o Parlament). ○​ Poder executiu: aplica i fa complir les lleis (el Govern o la monarquia parlamentària). ○​ Poder judicial: interpreta i fa justícia segons les lleis (tribunals independents). ●​ Sufragi universal: dret de vot de tots els ciutadans majors d’edat.

Quan només podien votar els homes amb determinat nivell de renda, es parlava de sufragi censatari. A Espanya, no es va establir un sufragi universal real fins al 1933, amb la incorporació del vot femení.

3 4 Quadre resum de les primeres constitucions espanyoles Any Vigència Sobirania Sufragi Poders Ideologia 1812 1812-1814 1820-1823 1836-1837 Nacional Universal Separació de poders Progressista 1834 1834-1836 Reial Censatari No hi ha separació Conservadora Carta atorgada 1837 1837-1845 Nacional Censatari Col·laboració Progressista 1845 1845-1854 1856-1868 Corts-Rei Censatari No hi ha separació Conservadora / Moderada 1856 Projecte constitucional Nacional Censatari Separació de poders Progressista 1869 1869-1873 Nacional Universal Separació de poders Progressista 1873 Projecte constitucional Nacional Universal Separació de poders Progressista 1876 1876-1923 1930-1931 Corts-Rei Censatari / Universal Col·laboració Conservadora 5 Introducció ●​ Després del fracàs de forjar un sistema democràtic durant el Sexenni, es va restaurar la monarquia borbònica, amb el fill d'Isabel II, Alfons XII, que presidirà una monarquia liberal moderada, al servei de les classes conservadores.

●​ Començarà la llarga etapa de la Restauració (1875-1931), que comprèn dues fases, separades per l'any 1898: una ‘d'ordre i estabilitat’ (1875-1898) i una de crisi i inestabilitat (1898-1931). ●​ El règim polític, preparat per Antonio Cánovas del Castillo, es basarà en la Constitució de 1876, que establia el bipartidisme i el torn pacífic entre els dos grans partits dinàstics. ●​ El sistema canovista deixarà al marge totes les forces polítiques no dinàstiques: el carlisme, el republicanisme, el socialisme i el nacionalisme. ●​ El 1898 va tenir lloc un greu conflicte a Cuba i Filipines, que acabarà amb la pèrdua de les últimes colònies d'ultramar i que portarà la profunda crisi del 98.

Algunes claus… ★​ Presència militar constant ★​ Participació política restringida a les elits econòmiques i socials ★​ Lluita constant entre absolutisme i el liberalisme ★​ Nova classe burgesa que va creixent en importància ★​ Socialisme i anarquisme com a forces excloses del sistema 6 1. El sistema polític de la Restauració 1.1. El sistema polític canovista El 31 de desembre de 1874, el general Martínez Campos va proclamar la Restauració de la monarquia durant el pronunciament de Sagunt, junt amb el príncep Alfons XII de Borbó rei d'Espanya, amb el suport de tot l'exèrcit.

Aquesta proclamació significava la restauració de la monarquia borbònica a Espanya i la recuperació del control del poder per part de les classes conservadores. Cánovas del Castillo i Pràxedes Sagasta El nou règim, dissenyat per Cánovas del Castillo, pretenia posar fi al protagonisme dels militars, tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal poc democràtic. Les bases del nou govern van ser, sobretot, els homes de negocis i els militars d’alta graduació, ja que compartien una mateixa visió de la política centrada en la defensa de l’ordre social, de la propietat privada i de la monarquia. A diferència de la monarquia isabelina es tractava d'un règim civil.

La monarquia es construiria sobre els fonaments de dues forces polítiques —els partits dinàstics— que s’havien d’equilibrar i complementar mútuament, el Partit Conservador i el Partit Liberal. A través de l’estratègia del torn dinàstic, es tornaven el poder pacíficament manipulant els processos electorals, evitant la intervenció militar a través de pronunciaments i cops d’Estat que trencaven cíclicament la vida política a l’Espanya del segle XIX. 1.2.

La Constitució de 1876 La Constitució de 1876 tenia un caràcter conservador i volia oferir una certa flexibilitat, de forma que els dos partits poguessin governar de manera estable sense haver-la de modificar amb cada canvi de govern, com havia passat fins aleshores. Els elements principals de la Constitució de 1876 eren: ●​ Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió) tot i que deixava la seva regulació a l’executiu. Els conservadors en feien una interpretació més restrictiva i els liberals, més àmplia i permissiva.

●​ Un enfocament conservador de la divisió de poders centrat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, atorgant àmplies competències a la Corona. ●​ El rei tenia un paper moderador situat per damunt dels partits polítics. Era el cap de l’exèrcit, escollia lliurement el cap del govern i no era responsable davant les Corts. ●​ La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat i un Congrés dels Diputats. 7 ●​ El tipus de sufragi quedava a elecció del govern. La Llei Electoral de 1878, tramitada pels conservadors, establia el vot censatari, limitat a un percentatge inferior al 5% de la població.

●​ El sufragi universal masculí es va aprovar l’any 1890, amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda. ●​ Reconeixia el catolicisme com a religió oficial de l’Estat assignant un paper destacat a l’Església dins l’educació. A més, garantia un pressupost per al culte. 1.3. El bipartidisme i el torn pacífic Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l’alternança de poder. Hi havia dos grans partits, els anomenats partits dinàstics: (1)​ El Partit Conservador, creat i liderat per Antonio Cánovas del Castillo fins al seu assassinat l’any 1897, era partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social.

Estava format per membres de l'antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d'un sector del Partit Progressista. Tenia el suport de la gran burgesia industrial i financera, els terratinents i altres classes altes. També va gaudir ben aviat l'adhesió de l'episcopat i de bona part del catolicisme no integrista. (2)​ El Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, era partidari d'un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social. Estava format per membres dels sectors demòcrata, radical i del republicanisme moderat. Va rebre la influència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris.

Malgrat que les diferències els dos partits coincidien en l'essencial: La defensa de la monarquia borbònica, de la Constitució, de la propietat privada, etc. Els dos partits havien nascut d'una mateixa classe política. Els separava, entre d'altres, la qüestió de la sobirania: mentre els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, els liberals ho eren del sufragi universal (instituït finalment el 1890). 8 Com hem assenyalat, el règim establia el torn pacífic de partits, que garantia l’estabilitat institucional.

El pacte entre els dos partits dinàstics evitava el monopoli del poder (el rei servia d'àrbitre per decidir el canvi de govern quan hi havia alguna crisi) i assegurava l'estabilitat política, evitant la participació dels militars. 9 Síntesi dels partits Conservador Liberal Líder Antonio Cánovas Práxedes Sagasta Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes demòcrates i republicans moderats Ideologia Sufragi censatari Immobilisme Desconfiança drets i llibertats Estat confessional Sufragi universal Reformisme Ampliació drets i llibertats Estat laic Bases socials Aristocràcia, alta burgesia i jerarquia eclesiàstica Mitjana burgesia i classes mitjanes 1.4.

La fi dels conflictes bèl·lics L’estabilitat del règim de la restauració va millorar per la fi de la guerra carlina i cubana. A Catalunya, les forces carlines sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls van aconseguir algunes victòries, no obstant això, al llarg de l’any 1875 l’ofensiva de l’exèrcit liberal va aconseguir derrotar els carlins a Catalunya, al País Valencià i a Aragó.

D’altra banda, la fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) va continuar uns mesos més fins que es va desplaçar una part important de l’exèrcit governamental Al País Basc i a Navarra fins que va aconseguir la rendició carlista l’any 1876 i el pretendent, Carles, es va veure forçat a fugir i a travessar la frontera francesa en direcció a l’exili. La conseqüència immediata de la guerra va ser l’abolició del règim foral, substituït per un sistema de concerts econòmics (1878), on haurien de pagar anualment a l’administració estatal una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials.

La fi de la Tercera Guerra Carlina va facilitar posar fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878) permetent l’enviament de tropes a l'illa del mar Carib. Amb la Pau de Zanjón (1878), es van anunciar reformes i l’abolició progressiva de l’esclavitud —recordem que a Cuba arribaria més tard l’any 1886. L’incompliment de les promeses va alimentar la Guerra Chiquita (1879–80) i la insurrecció de 1895. 10 1.5. El funcionament del torn dinàstic: Frau electoral i caciquisme L’alternança en el poder entre els partits dinàstics quedava garantida per una fórmula particular d’escollir els representants democràtics.

Mentre que a la major part de les democràcies s’escull als representants mitjançant un sistema de votació lliure i amb garanties, a l’Espanya de la Restauració, quan el partit en el govern experimentava un desgast prou gran, se suggeria al rei el nomenament d’un nou govern. El nou president sempre era el líder de l'oposició i, junt amb el seu nomenament, rebia el decret per a la dissolució de les Corts i la convocatòria d’unes noves eleccions amb la finalitat d’obtenir suficient representació a les càmeres. El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de 20 anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic dels cacics.

El caciquisme va ser un fenomen que es va donar arreu d’Espanya, però sobretot a Andalusia, Galícia i Castella. 11 L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir per mitjà del sufragi censatari, el pes electoral més gran dels districtes rurals, més fàcilment manipulables per les seves dimensions reduïdes, davant dels urbans i, sobretot, gràcies a les trampes electorals 1 (tupinada ). El triomf del partit que convocava les eleccions era convingut prèviament i s’aconseguia falsejant els resultats.

A tall d'exemple, era habitual que es tingués en compte el vot de persones mortes i que s’impedís el vot de les vives, que es manipulessin les actes electorals, que es compressin vots, que s’amenacés a votants o a candidats o a l’electorat amb coaccions de tota mena (perdre la feina, execució d’hipoteques, pallisses…) que ocasionalment, s’arribaven a executar. Fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai no van ser transparents. Els dos partits dinàstics feien torns mitjançant el caciquisme electoral.

L'alternança en el govern entre el 1875 i el 1898: – 1875-1881: Cánovas​ ​ – 1885-1890: Sagasta – 1881-1883: Sagasta ​ ​ – 1890-1892: Cánovas – 1884-1885: Cánovas – 1892-1895: Sagasta –1895-1897: Cánovas (assassinat el 1897) – 1897-1899: Sagasta Durant el període de la Restauració el bipartidisme es va consolidar definitivament amb la mort prematura del rei Alfons XII, l'any 1885. Cánovas demostrà la seva habilitat política presentant la dimissió i suggerint a la reina regent Maria Cristina que encarregués la formació d'un nou govern al seu rival, el liberal Sagasta.

Aquest acord va ser anomenat Pacte del Pardo i tenia la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina per a garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder. Tot i que la Restauració va comportar un cert retorn al conservadorisme va consolidar el cicle de la revolució liberal amb l’aprovació progressiva de lleis. Es va arribar a un pacte amb l’Església i es va sotmetre l’exèrcit al poder civil, fet que es coneix com a civilisme. Això és així perquè una nova etapa de govern liberal (1885–1890) va significar progressos importants en matèria de drets i llibertats.

Una nova Llei d’associacions 1 12 (1887) va permetre l’entrada a la política de forces de l’oposició, la Llei del jurat (1888) va establir la celebració de judicis per jurats. També es va abolir l’esclavatge a Puerto Rico, 1873 i a Cuba, 1886. i es va aprovar el sufragi universal masculí (1890) a les eleccions generals per a homes majors de 25 anys. L’última dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits. Tanmateix, el fort personalisme dels partits dinàstics va provocar tensions internes que van conduir a la descomposició interna del sistema. Llei electoral Cens electoral % sobre la població total 1869 4.000.000 25,56% 1878 850.000 5,11% 1890 4.500.000 28,46% 2.

Les forces polítiques marginades del sistema 2.1. Les forces de l'oposició La Restauració va marginar de la vida política amplis sectors socials i polítics, com ara els republicans, els carlins, els socialistes o els nacionalistes. El torn pacífic va excloure de la participació institucional aquests sectors i els partits que els representaven, ja que no podien obtenir un nombre suficient de diputats per a formar govern o constituir una minoria parlamentària influent.

Paral·lelament al desenvolupament del torn pacífic de partits, basat en eleccions fraudulentes, van començar a fer acte de presència els fenòmens que havien d’aparèixer amb força durant la segona fase de la Restauració 13 (1898-1931): l’ascens dels nacionalismes perifèrics català i basc, l’emergència política i social de les organitzacions obreres i el republicanisme de les classes mitjanes urbanes. 2.2. El republicanisme El republicanisme va patir la repressió política dels primers anys de la Restauració i va haver de fer front al desencís d’una part de les seves bases.

Malgrat que les seves divisions internes els partits republicans compartien quatre punts bàsics: (1)​ La república com a forma d’Estat. (2)​ L’aplicació de reformes en favor dels grups socials més necessitats. (3)​ La fe en el progrés científic i educatiu. (4)​ La laïcitat, o la separació entre Eglésia i Estat. Els republicans, tot i la seva marginació disposaven d’una base popular força ampla, tenien òrgans de premsa influents com el diari la Publicidad o les revistes satíriques la Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa.

Això no obstant, el republicanisme estava molt fragmentat: ●​ Partit Republicà Possibilista (Emilio Castelar); Assumia posicions moderades i acceptava el joc polític de la Restauració. ●​ Partit Republicà Progressista (M. Ruiz Zorrilla); Republicanisme radical que no descartava dur a terme accions violentes contra la monarquia borbònica. ●​ Partit Republicà (Nicolás Salmerón); Neix d’una escissió de l’anterior. Pretenia convertir-se en el pal de paller de les diverses opcions republicanes. ●​ Partit Republicà Federal (Pi i Margall); Era el grup més nombrós i amb més força. Amb una elevada implantació a Catalunya. Va patir divisions internes i escissions, com la de Valentí Almirall.

A partir del congrés de 1883 i de l’ascens de Josep Maria Vallès i Ribot a la direcció del partit es va proposar un nou programa que unia la defensa d’un Estat federal amb una tendència pronunciada al reformisme social. En definitiva, podem dir que el republicanisme, en conjunt, es va caracteritzar per la seva contracció electoral i pels intents insurreccionals que va protagonitzar, com el del general Villacampa a Madrid l’any 1886. Després de l’intent, el republicanisme va abandonar la via militar i va procurar introduir-se dins la societat civil a través de la creació d’ateneus, casinos, diaris o tertúlies afins a la seva ideologia.

També cal tenir en compte que a partir de la instauració del sufragi universal l’any 1890, el republicanisme va conduir a l’aplec de formacions republicanes. Això va permetre que tinguessin alguns petits èxits a les eleccions de 1893 i per primer cop, a les Corts, es va donar una minoria republicana important. Tot i això, el torn de partits va provocar que les forces republicanes continuessin sent minoritàries al parlament. 14 2.3. El carlisme Després de la III guerra carlina i la derrota de 1876, el moviment carlí pràcticament va quedar anul·lat. A partir d’aquell moment només va tenir una certa presència a les províncies forals (Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia).

A més a més, l’origen dels nacionalismes basc i català van reduir encara més les bases socials del carlisme. Però això no era tot. L’aliança entre l’Església i el règim de la Restauració va esquinçar encara més els suports tradicionals del carlisme, donat que una part important del clero es va anar allunyant del carlisme i es va mostrar favorable al sistema canovista. De fet, a Catalunya, la jerarquia eclesiàstica catalana va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme i acceptés col·laborar amb el sistema liberal. L’any 1886, Vázquez de Mella intenta conduir un intent de modernització del Partit Carlí, que quedà reflectida a l’Acta de Loredan.

La seva proposta mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista i el compromís amb els furs, però acceptava el nou ordre liberal i capitalista. D’altra banda, el carlisme va patir l’escissió del sector integrista o tradicionalista, liderat per Ramon Nocedal formarà el Partido Integrista. 2.4. El socialisme L’arribada dels liberals al poder l’any 1881 va comportar una certa permissivitat del govern. Amb la llei d’associacions, es van legalitzar les associacions obreres afavorint les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias, partidari de participar en la vida política del parlament.

L’any 1886 es va començar a publicar El Socialista, que va fer de pont entre les diferents organitzacions socialistes del país. Poc després, l’any 1888, es va fundar la Unión General de Trabajadores (UGT), el primer sindicat socialista. Tot i que el sufragi universal (1890) va obrir noves expectatives electorals, la influència del socialisme a Espanya va créixer lentament. Durant aquest període va mostrar un creixement molt lent i l’any 1899, tancant el segle, el nombre d’afiliats a la UGT era de prop de 15.000. El socialisme estava més arrelat a Madrid, Astúries i el País Basc, i tenia pocs adeptes a Catalunya, malgrat ser el territori amb més població obrera i industrial de tota Espanya.

La força del republicanisme federal i l’arribada de l’internacionalisme anarquista van ocupar l’espai polític i sindical del socialisme. A finals del segle XIX, cal destacar els atemptats anarquistes a Catalunya, com per exemple, contra el general Martínez Campos, contra la processó del Corpus, les bombes del Liceu, etc. Per la seva transcendència política, cal destacar l'assassinat de Cánovas del Castillo, el 1897, al País Basc. 2.5. El nacionalisme La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia.

●​ A Catalunya, la Renaixença, un moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment d’organitzacions polítiques que demanaven l’autonomia. ●​ Al País Basc, l’abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc. 15 ●​ A Galícia, el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques. 3. La crisi d’ultramar: Cuba i Filipines Des de 1824, la pèrdua de les colònies americanes va fer que Espanya només disposés de Cuba i Puerto Rico al Carib i les Filipines.

Cuba era la principal possessió espanyola fora de la península Ibèrica, amb recursos estratègics i interessos per a la monarquia i amb un flux migratori prou important. L’economia de l’illa es basava sobretot en la plantació de canya de sucre, cafè i tabac, per a la seva exportació de la qual es derivava una font d’ingressos prou notable per a l’Estat i algunes empreses. La política aranzelària espanyola forçava les illes a convertir-se en mercats captius obligats a comprar els productes a Espanya a preus elevats. Fonamentalment, es comprava blat espanyol i teixits catalans, dificultant altres importacions i exportacions cap a Europa o els Estats Units.

El cas de les illes Filipines, era diferent per l’escassetat de població espanyola i se centrava en la producció de tabac. D’altra banda, també va actuar de pont per a obrir el comerç amb el vessant asiàtic del continent. L’illa es mantenia sota control militar i hi havia una presència molt important d’ordes religiosos El tractament colonial d’aquests territoris implicava algunes injustícies importants, com ara que no disposaven de cap dret per a enviar representants a les Corts espanyoles, ni a disposar d’institucions pròpies o per a elaborar les seves lleis. 16 3.1.

El context i les causes del conflicte amb Cuba Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s’havien anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics. Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), l’any 1879 es va produir un nou intent d’insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola. Entre les causes que van estimular els desigs d’emancipació i van fer guanyar posicions a l’independentisme cubà, cal destacar la ineficàcia de l’administració espanyola per introduir reformes polítiques (autonomia) i reduir el control econòmic.

Una mesura per a limitar la conflictivitat a l’illa va ser el Conveni de Zanjón (1878) assenyalat anteriorme. A l’illa, es va voler seguir el model bipartidista propi de la Restauració i es van formar el Partido Autonomista, majoritàriament integrat per cubans autonomistes, liberals i progressistes, i la Unión Constitucional, de tall conservador, formada per latifundistes dels camps de sucre i peninsulars espanyolistes instal·lats a Cuba. Això no obstant, la major part dels polítics espanyols es van mostrar contraris a oferir autonomia a l’illa. El mateix Sagasta, durant els governs liberals que va presidir no va aconseguir abolir l’esclavitud a la pràctica fins l’any 1888.

D’altra banda, el ministre Antonio Maura, va veure com el seu propi partit, el partit conservador, bloquejava el Pla de Reformes Colonials. El malestar a l'illa va augmentar a partir de 1891, quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes no procedents d’Espanya, l’anomenat Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar profundament els Estats Units, que adquiria gran part del sucre i el tabac a l’illa, però que a partir d’aquesta mesura hauria de pagar uns aranzels força elevats per a importar aquests productes a terra americà.

Poc després, l’any 1893, l’incompliment dels compromisos i la imposició d’un nou aranzel va conduir a la fundació del Partido Revolucionario Cubano, partit independentista liderat per José Martí, que va obtenir el reconeixement dels EUA. La guerra estava a punt de començar. 3.2. La guerra a Cuba i a les Filipines Pocs anys després, el Crit de Baire, el 24 de febrer de 1895, va marcar l’inici d’un nou aixecament a Cuba liderat per José Martí. Cánovas hi va enviar el general Martínez Campos, que no va aconseguir controlar la rebel·lió.

Va ser substituït pel general Weyler, que va aplicar una forta repressió, utilitzant camps de ‘reconcentració’ per obligar els camperols a esperar a uns pobles determinats per a poder reprimir i aïllar la rebel·lió. Aquests esforços es van intentar combinar amb maniobres de negociació, però Espanya havia enviat gairebé 200.000 soldats a l’illa, molts dels quals van morir a causa d’infeccions tropicals i per la manca de serveis sanitaris i de recursos.

Malgrat la superioritat numèrica de les tropes espanyoles i l’ús d’estratègies qüestionables, la guerrilla cubana va poder oferir resistència i els insurrectes cubans no van ser derrotats, donada l’adaptació al terreny, al clima i pel suport de la població local. 17 Després de l’assassinat de Cánovas i conscients del fracàs de la política repressiva de Weyler, aquest fou substituït pel general Blanco i el nou president, Sagasta, va apostar per una estratègia de conciliació decretant l’autonomia de l’illa, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i la retirada dels aranzels.

No obstant això, les mesures arribarien massa tard per a ofegar el desig d’independència cubà. Coincidint amb la insurrecció cubana, va tenir lloc la rebel·lió de les Filipines (1896-97), que es va estendre cap a la província de Manila. El general Camilo García Polavieja va dur a terme una política repressiva condemnant a mort als revolucionaris. A partir de 1897, el govern liberal iniciarà un període de negociacions amb els principals caps de la insurrecció generant una pacificació temporal de l’arxipèlag.

Davant la guerra, a Catalunya sorgiren dues actituds: la de les classes benestants, a favor de participar en el conflicte, i la de les classes populars, que s’oposaven a la guerra en ser qui havia de carregar amb els morts. A partir de 1897 Catalunya es mostrarà a favor de la independència, ja que podia servir de referent per a les aspiracions catalanistes d’independència. 3.3. La guerra amb els Estats Units En els darrers anys, els EUA, instigats per alguns sectors de la premsa i per algunes companyies sucreres, volien apoderar-se del domini de l’illa. Els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que impedien el comerç i que perjudicaven els interessos americans.

De fet, els interessos cubans i nord-americans quedaven alineats i xocaven, doncs, amb els interessos espanyols. Per aquest motiu, l’any 1898, els EUA, van decidir enviar el cuirassat Maine a Cuba per a protegir els seus interessos comercials. Poc després, el vaixell va ser enfonsat després d’una explosió donada en circumstàncies dubtoses, malgrat això, l’accident va servir de pretext perquè els Estats Units declaressin la guerra Espanya, responsabilitzant-la de l’explosió. El govern espanyol va negar tota responsabilitat i va proposar que una comissió internacional investigués els fets.

La guerra va ser curta i ràpida, desenvolupant-se fonamentalment a alta mar, donada la immensa superioritat de la flota dels Estats Units. L'1 de maig de 1898, a les Filipines, la flota espanyola va quedar completament destruïda a les batalles de Cavite (Filipines), en combats molt breus. El mes de juny, els Estats Units van desembarcar a Guantánamo i després de la destrucció de la flota espanyola ubicada a Santiago de Cuba (Cuba) van ocupar tota l’illa. Paral·lelament, les tropes americanes havien desembarcat a Guánica (Puerto Rico) i en poc temps havien establert el seu domini sobre l’illa.

La combinació d’interessos econòmics nord-americans, premsa bel·licista i debilitat estructural espanyola va fer inevitable la derrota. Finalment, el desembre del 1898 es va signar la Pau de París, per la qual Espanya, va haver de renunciar a la sobirania sobre Cuba (administració nord-americana fins a 1902) i cedís Puerto Rico, Guam i Filipines als EUA. 18 4. Les conseqüències del desastre del 98 En l’àmbit social, cal considerar que la crisi del 98 va tenir un impacte fonamentalment moral i ideològic, causant un impacte psicològic molt important entre la població civil. Cal considerar que el segle XIX, és el segle de la caiguda i desaparició de l’imperi colonial espanyol.

Aquest espai seria ocupat pels imperis colonials occidentals, però la pèrdua d’estatus de la nació va tenir un impacte sobre la percepció que tenia la població de la força i la credibilitat de l’Estat. En l'àmbit econòmic, en els primers anys no es va notar tant la crisi per la repatriació dels capitals, es va produir un augment de les inversions (indians). És a dir, que molts dels capitals que prèviament estaven invertits a l’illa de Cuba, van passar a invertir-se a terra peninsular. En l’àmbit polític, encara que el sistema canovista es va mantenir dues dècades més, la irrupció de noves forces polítiques i la seva capacitat d’acció faran que sigui l’inici del final del torn de partits.

De fet, a tot Catalunya va suposar, d’entrada, el trencament d’aquest model. Com a reacció a aquesta situació va sorgir el moviment regeneracionista, a favor de la democratització real i de la fi de la corrupció. La Generació del 98, un moviment artístic i literari afectat per aquest desengany, hi jugarà un paper important. Els moviments regeneracionistes van tenir un cert suport de les classes mitjanes i els seus ideals quedaran ben exemplificats en el pensament de Joaquim Costa. En l'àmbit català, la crisi del 98 suposarà la consolidació del catalanisme com a alternativa política.

19 Glossari Absolutisme: Sistema polític on el rei concentra tots els poders (legislatiu, executiu i judicial) sense cap limitació. Abolició de l’esclavitud: Supressió legal de l’esclavitud. A Puerto Rico (1873) i a Cuba (1886). Alfons XII: Rei d’Espanya (1874–1885). La seva arribada al tron marca l’inici de la Restauració. Antonio Cánovas del Castillo: Polític conservador i artífex del sistema de la Restauració, basat en el bipartidisme i el torn dinàstic. Aranzel Cánovas (1891): Impost que gravava els productes estrangers a Cuba, afavorint la indústria espanyola i perjudicant els interessos nord-americans.

Bipartidisme: Sistema polític basat en l’alternança de dos grans partits (Conservador i Liberal) al govern. Caciquisme: Control de la política local per part de notables amb poder econòmic o social (cacics), que manipulaven les eleccions. Carta atorgada (1834): Constitució limitada concedida pel monarca, sense participació de la nació. Exemple de text de caràcter conservador. Civilisme: Principi polític que subordina l’exèrcit al poder civil. Durant la Restauració es va voler reduir el paper dels militars en la política. Concerts econòmics (1878): Sistema que substituí els furs bascos i navarresos després de la derrota carlina: les diputacions recaptaven impostos i pagaven un cupo a l’Estat.

Constitució de 1876: Text fonamental del sistema de la Restauració: conservadora, de sobirania compartida (Rei–Corts), bicameral i flexible per als dos partits dinàstics. Desastre del 98: Nom donat a la derrota d’Espanya a la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Encasellat: Manipulació electoral prèvia mitjançant la distribució de diputats que havien de sortir “triats” a cada districte. Frau electoral / Tupinada: Manipulació de les eleccions per garantir la victòria del partit al govern: falsificació d’actes, compra de vots, ús de votants morts, coaccions.

Generació del 98: Moviment cultural i literari marcat pel pessimisme i la crítica a Espanya arran de la derrota colonial. José Martí: Líder independentista cubà, fundador del Partido Revolucionario Cubano, impulsor de la guerra de 1895. Partido Integrista: Escissió carlina liderada per Ramón Nocedal (1888), de caràcter ultracatòlic i intransigent. Pacte del Pardo (1885): Acord entre Cánovas i Sagasta per garantir l’estabilitat durant la regència de Maria Cristina i consolidar el torn de partits. Pronunciament: Alçament militar que, al segle XIX, servia per canviar de govern o de règim. El de Martínez Campos (Sagunt, 1874) restaurà la monarquia borbònica.

Regeneracionisme: Moviment polític i intel·lectual que, després del 1898, reclamava la regeneració moral i política d’Espanya (Joaquín Costa n’és la figura clau). Sagasta, Práxedes Mateo: Líder del Partit Liberal, defensor de reformes progressives dins del sistema de la Restauració (sufragi universal masculí, 1890). Sobirania compartida: Principi de la Constitució de 1876: el poder resideix en les Corts i en el rei, en contraposició a la sobirania nacional. Torn dinàstic: Alternança pactada al govern entre el Partit Conservador i el Partit Liberal, amb la mediació del rei i mitjançant eleccions manipulades.

Weyler, Valeriano: General espanyol que aplicà la política de “reconcentració” a Cuba per tallar el suport dels camperols als insurrectes. 20

Més apunts d'Història d'Espanya

Exàmens, temes i apunts de Història d'Espanya

Subido por alumnos de 2º Bachillerato de Institut Les Aimerigues · Exámenes y apuntes de Institut Les Aimerigues

Exámenes oficiales en PDF y soluciones: examenselectivitat.cat