U6. 1. El retorn de la dinastia i el sistema canovista
Flashcards
- Data i objectiu del Manifest de Sandhurst
- Desembre de 1874: Alfons XII es presenta com a monarca constitucional.
- Lloc i protagonista del pronunciament de 1874
- General Martínez Campos a Sagunt (desembre de 1874).
- Els quatre pilars del sistema polític canovista
- Constitució de 1876, la Corona, partits dinàstics i l'Exèrcit.
- Conveni que posa fi a la Guerra dels Deu Anys
- Conveni de Zanjón (1878).
Preguntes tipus test
- Quin va ser l'objectiu principal d'Antonio Cánovas del Castillo en promoure el retorn de la monarquia?
- a) Aconseguir estabilitat política, posar fi a les guerres civils i evitar pronunciaments militars.
- b) Restablir l'absolutisme tradicional i eliminar tots els principis de la revolució del Sexenni.
- c) Pactar directament amb els rebels cubans i suprimir immediatament el servei militar comú.
- d) Instaurar una dictadura militar permanent liderada pel general Martínez Campos.
Resposta: a) Aconseguir estabilitat política, posar fi a les guerres civils i evitar pronunciaments militars.. Cánovas cercava consolidar l'estabilitat política, acabar amb els conflictes civils i allunyar l'exèrcit de les intervencions periòdiques en la política.
- Com articulava la Constitució de 1876 la sobirania de l'Estat?
- a) Es basava en la sobirania compartida entre el rei i les Corts.
- b) Residia de manera única i exclusiva en el poble mitjançant sufragi universal.
- c) Atorgava el poder sobirà exclusiu a la Corona, anul·lant la divisió de poders.
- d) Dipositava tota la sobirania en el Senat i els caps militars de l'Estat.
Resposta: a) Es basava en la sobirania compartida entre el rei i les Corts.. La Constitució de 1876 establia la sobirania compartida entre el rei i les Corts com un dels seus trets fonamentals.
- Quina conseqüència va tenir directament el final de la Tercera Guerra Carlina el 1876?
- a) L'establiment del sufragi universal masculí directe a tot el territori peninsular.
- b) L'abolició definitiva del règim foral basc i la submissió al pagament general d'impostos.
- c) La prohibició total dels concerts econòmics negociats amb les províncies forals.
- d) La concessió immediata de plena independència als territoris forals del nord.
Resposta: b) L'abolició definitiva del règim foral basc i la submissió al pagament general d'impostos.. La derrota carlina el 1876 va suposar l'abolició definitiva del règim foral, l'obligació del servei militar comú i, posteriorment el 1878, els concerts econòmics.
U6. 2. L'oposició marginada del sistema
Flashcards
- Qui va dirigir la Unió Catòlica incorporada al Partit Conservador?
- Alejandro Pidal.
- Document de 1886 que intentava modernitzar la ideologia carlina:
- Acta de Loredan (impulsada per Vázquez de Mella).
- Any de fundació i creador del Partit Tradicionalista antiliberal:
- 1888, fundat per Ramón Nocedal.
- Líder del Partit Republicà Possibilista que acceptà el sistema:
- Emilio Castelar.
Preguntes tipus test
- Per quin motiu el carlisme va tenir dificultats per erigir-se com l'única força catòlica durant la Restauració?
- a) L'Església va rebutjar formalment tot vincle amb el tradicionalisme foral.
- b) La Unió Catòlica d'Alejandro Pidal va trencar definitivament amb la monarquia.
- c) Els carlins van renunciar a la religió catòlica en l'Acta de Loredan.
- d) El Vaticà i gran part de la jerarquia van donar suport a Alfons XII.
Resposta: d) El Vaticà i gran part de la jerarquia van donar suport a Alfons XII.. El suport del Vaticà i de la jerarquia eclesiàstica a la dinastia alfonsina va dificultar la intenció del carlisme de monopolitzar el vot catòlic.
- Quina diferència estratègica central va separar la proposta de Vázquez de Mella de la de Ramón Nocedal?
- a) Vázquez de Mella acceptava l'ordre liberal, mentre que Nocedal defensava l'antiliberalisme.
- b) Vázquez de Mella rebutjava els furs i Nocedal volia recuperar el règim foral basc.
- c) Nocedal defensava participar en eleccions i Mella només optava per la via armada.
- d) Nocedal va incorporar el carlisme dins del Partit Conservador de Cánovas del Castillo.
Resposta: a) Vázquez de Mella acceptava l'ordre liberal, mentre que Nocedal defensava l'antiliberalisme.. Vázquez de Mella va plantejar a l'Acta de Loredan acceptar el nou ordre liberal i el sufragi censatari, mentre que Ramón Nocedal va fundar el Partit Tradicionalista fermament antiliberal.
- Quina repercussió va tenir la implantació del sufragi universal masculí sobre el republicanisme a finals del segle XIX?
- a) Va convertir el republicanisme en la força hegemònica del Congrés dels Diputats.
- b) Va provocar la dissolució immediata dels corrents federals i possibilistes.
- c) Va permetre la revitalització del moviment i la creació de la Unió Republicana el 1893.
- d) Va obligar tots els líders republicans a recórrer exclusivament a la via insurreccional.
Resposta: c) Va permetre la revitalització del moviment i la creació de la Unió Republicana el 1893.. El sufragi universal masculí va revitalitzar el moviment i va impulsar la creació el 1893 de la Unió Republicana, unint diferents tendències.
U6. 3. Les guerres colonials: Cuba i Filipines
U6. 4. 1898, la crisi de la fi d'un imperi
U6. 5. Catalunya i la Guerra de Cuba
U7. 1. El redreçament cultural: la Renaixença
U7. 2. Els primers moviments anticentralistes
U7. 3. Els inicis del catalanisme polític
U7. 4. El catalanisme conservador i la Unió Catalanista
I 10 flashcards i 6 preguntes més al document.
Text del document
U6. LA DINASTIA RESTAURADA: ALTERNANÇA EN EL PODER I CACIQUISME (1875-1902) 1. EL RETORN DE LA DINASTIA Durant els anys finals del Sexenni Democràtic, especialment durant el govern de Serrano, les forces conservadores van preparar el retorn de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII, que es trobava exiliat al Regne Unit amb la seva mare, Isabel II. LA PREPARACIÓ DE LA RESTAURACIÓ ALFONSINA Durant el Sexenni Democràtic, els sectors conservadors van preparar el retorn dels Borbons amb Alfons XII, impulsats per Antonio Cánovas del Castillo. ● El desembre de 1874, Alfons XII va publicar el Manifest de Sandhurst, on es presentava com a monarca constitucional.
● El general Martínez Campos va protagonitzar un pronunciament militar a Sagunt i va restaurar la monarquia borbònica. Cánovas volia aconseguir estabilitat política, posar fi a les guerres civils i evitar els pronunciaments militars. UN PROGRAMA D’AUTORITAT I ORDRE El cop d’estat va ser rebut amb satisfacció pels grups conservadors, que esperaven que la monarquia recuperés l’estabilitat política, econòmica i social. El nou sistema polític canovista es va basar en quatre pilars: ● Constitució de 1876: establia un règim moderadament liberal i flexible. ● Corona: el rei nomenava i destituïa governs, convocava i dissolia les Corts i compartia el poder legislatiu.
● Partits dinàstics: conservadors i liberals s'alternaven en el govern. ● Exèrcit: havia de deixar d'intervenir en política, a canvi de conservar autonomia interna i reconèixer el rei com a cap. LA CONSTITUCIÓ 1876 La Constitució de 1876 defensava els valors tradicionals, com la família, la religió, la propietat. Alhora, incorporava alguns principis democràtics de la Constitució de 1869. Característiques principals ● Sobirania compartida entre el rei i les Corts. ● Corona amb amplis poders, com nomenar el govern i dissoldre les Corts. ● Corts bicamerals: Congrés dels Diputats i Senat. ● Religió catòlica oficial, tot i que es toleraven altres religions en l'àmbit privat.
● Centralisme: es limitava l'autonomia dels territoris. El 1876 es van abolir els furs bascos i el 1878 es van establir els concerts econòmics. ● Sufragi: el 1878 es va restablir el censatari i el 1890 es va instaurar el sufragi universal masculí LA TERCERA GUERRA CARLINA Els carlins volien defensar els seus drets dinàstics i van aconseguir alguns èxits a Catalunya, com la presa d'Olot i Castellfollit. La restauració d'Alfons XII va reduir el suport al carlisme. Finalment, els carlins van ser derrotats el 1876. Conseqüències ● Abolició definitiva del règim foral. ● Submissió de les antigues províncies forals al pagament d’impostos.
● Obligació de complir el servei militar comú de l’Estat. ● Creació dels concerts econòmics el 1878. LA FI DE LA INSURRECCIÓ CUBANA L’any 1868 havia començat una insurrecció armada a Cuba que es va allargar durant deu anys: la Guerra dels Deu Anys (1868−1878) que va acabar amb el Conveni de Zanjón (1878), que prometia: ● Amnistia. ● Abolició de l'esclavitud. ● Reformes polítiques i administratives. ● Representació cubana a les Corts espanyoles. L'incompliment dels acords va provocar la Guerra Chiquita (1879) i una nova insurrecció el 1895.
BIPARTIDISME I ALTERNANÇA EN EL PODER El sistema de la Restauració es basava en dos partits que defensaven la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de l'Estat. Partit Conservador→ Líder: Antonio Cánovas del Castillo Defensava l'ordre social, l'Església, el sufragi censatari i el manteniment de les tradicions. Tenia el suport de l'aristocràcia, l'alta burgesia i els grans propietaris rurals. El partit agrupava els sectors més conservadors, excepte els carlins i els integristes radicals.
Partit Liberal-Fusionista →Líder: Práxedes Mateo Sagasta Defensava l'ampliació de drets i llibertats, el sufragi universal masculí, el reformisme social, restricció dels privilegis de l’Església i una societat més laica. Va reunir antics progressistes, unionistes, demòcrates i republicans moderats. Tenia el suport de les classes mitjanes, petits propietaris rurals i la burgesia professional EL TORN DINÀSTIC La Constitució donava a la Corona un paper d’àrbitre. Quan un partit es desgastava políticament o hi havia una crisi greu: 1. El rei cessava el govern. 2. Cridava el líder de l’oposició perquè formés un nou govern. 3. El nou govern convocava eleccions.
4. El govern manipulava el procés electoral per aconseguir una majoria parlamentària. 5. El partit que havia format govern podia governar amb estabilitat. Així, l’alternança no depenia principalment de la voluntat dels electors, sinó de l’acord entre la Corona, els dos partits dinàstics i els cacics. EL FRAU ELECTORAL I EL CACIQUISME 1. El govern pateix una crisi 2. Surt la figura del rei i crida al cap de l’oposició (Sagasta) a formar un nou govern. 3. Per això dissol les Corts i convoca unes eleccions. 4. El ministeri de Governació tria als candidats i assigna a la persona de cada poble que ha de sortir a la llista (ENCASILLAT).
Quan no tenen res a veure al lloc que representen, que passava sovint, se’ls anomenava “cuneros”. 5. Els Governadors Civils transmitien la llista dels candidats als “Caics”. 6. S’aconseguia garantir l’elecció fent un contizol social, on coaccionaven l’electorat, amenaçaven o compraven els vots. I quan el control social no funciona es crea el frau electoral on es falsificaven els cens, posaven vots de gent morta “Llàtzers” o es feien canvis d’actes electorals. 7. Això feia que el partit que les convocava guanyés sempre. ELS GOVERNS DE TORN La Restauració es va iniciar amb un govern del Partit Conservador. Els liberals van arribar per primera vegada al poder l’any 1881.
La mort prematura d’Alfons XII, l’any 1885, va impulsar un acord entre conservadors i liberals conegut com el Pacte del Pardo. Aquest pacte va permetre donar pas a un govern liberal i garantir la continuïtat del règim durant la regència de Maria Cristina. El Parlament llarg, 1885-1890 Durant el llarg govern liberal, els liberals van impulsar diverses reformes: ● Sufragi universal masculí. ● Creació de comissions municipals. ● Abolició de l’esclavitud. ● Llei d’associacions, que autoritzava els sindicats obrers. ● Judici per jurat, perquè els ciutadans participessin en la justícia. ● Codi civil, que regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la propietat i als contractes.
L’any 1890 es va establir el sufragi universal masculí, però majors de 25 anys. Tot i això, els mecanismes de control electoral van dificultar la democratització progressiva del sistema. Crisi del torn dinàstic A partir de 1898, la crisi colonial va desprestigiar els partits dinàstics. Van perdre suport en grans ciutats com Barcelona, València i Bilbao, i van aparèixer discrepàncies internes. Tot i això, el sistema va sobreviure fins al 1923. ELS PARTITS DINÀSTICS A CATALUNYA Els conservadors catalans S'agrupaven al voltant de la Lliga d'Ordre Social, amb figures com Manuel Duran i Bas i Manuel Girona. Defensaven la monarquia, la Constitució de 1876 i el proteccionisme econòmic.
Tanmateix, criticaven el centralisme de Cánovas, la manca de respecte al dret civil català, el caciquisme i la corrupció electoral. Els liberals catalans Entre els seus dirigents destacaven Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet. Defensaven ampliar les llibertats individuals, reduir la influència de l'Església, reformar el sistema i concedir una certa autonomia a Cuba. Amb el temps, tant conservadors com liberals van perdre influència entre els sectors socials més dinàmics i els votants catalanistes. Amb el temps, tant els conservadors com els liberals es van anar allunyant dels sectors socials més dinàmics i van perdre capacitat per atreure nous votants catalanistes. 2.
L'OPOSICIÓ MARGINADA DEL SISTEMA LES BASES DEL RÈGIM MODERAT La Restauració va integrar les faccions més conformistes de l’oposició i els va concedir un espai reduït al Parlament. En canvi, va marginar l’oposició real: ● Republicans. ● Carlins. ● Socialistes. ● Regionalistes. Aquests grups no van aconseguir prou diputats per formar govern ni per imposar una majoria parlamentària. EL CARLISME I ELS PARTITS INTEGRISTES Inicialment, el carlisme va intentar presentar-se davant l’opinió pública com una força política autènticament catòlica. Tanmateix, el suport d’una part important de la jerarquia eclesiàstica i del Vaticà a la dinastia alfonsina va dificultar aquesta estratègia.
Una part del clergat va acceptar la integració dins del sistema canovista, com va demostrar la incorporació de la Unió Catòlica, dirigida per Alejandro Pidal, al Partit Conservador. Vázquez de Mella L’any 1886, Vázquez de Mella va intentar modernitzar la ideologia carlina. La seva proposta, recollida a l’Acta de Loredan, mantenia: ● El caràcter catòlic. ● El tradicionalisme. ● El compromís amb la recuperació dels furs. Però acceptava: ● El nou ordre liberal. ● L’existència del sufragi censatari. ● La integració en el sistema. Ramón Nocedal L’any 1888, Ramón Nocedal va optar per crear un Partit Tradicionalista. Aquest partit defensava sobretot: ● L’antiberalisme.
● La defensa de la tradició. ● La defensa de la religió catòlica. A partir de la dècada de 1890, el carlisme va optar per presentar-se a les eleccions. Va aconseguir una certa força a les províncies forals: ● Àlaba. ● Guipúscoa. ● Navarra. ● Biscaia. També va tenir una presència menor a Catalunya. Malgrat la seva integració progressiva al sistema, alguns grups carlins van mantenir les jerarquies militars i van impulsar insurreccions armades, però sense èxit. EL REPUBLICANISME El republicanisme va quedar molt debilitat després del fracàs de la Primera República, l’any 1874. Les causes de la seva divisió van ser: ● Les diferències entre els seus dirigents.
● Les discrepàncies doctrinals. ● La falta d’una estratègia comuna. Principals corrents ● Possibilistes, dirigits per Emilio Castelar. ● Progressistes, dirigits per Manuel Ruiz Zorrilla. ● Federals, dirigits per Francesc Pi i Margall. Emilio Castelar va fundar el Partit Republicà Possibilista i va optar per entrar en el joc polític de la Restauració. Els republicans radicals, encapçalats per Manuel Ruiz Zorrilla, van participar en diversos pronunciaments militars entre 1883 i 1886, però no van aconseguir un suport popular significatiu. La resta del republicanisme es va unir al voltant del polític francès Nicolàs Salmerón.
Els federals, que eren el grup més nombrós, van continuar sota la influència de Francesc Pi i Margall. Unió Republicana La introducció del sufragi universal masculí va revitalitzar el republicanisme. L’any 1893 es va crear la Unió Republicana, que agrupava: ● Federals. ● Centralistes. ● Progressistes. ● Possibilistes. A les eleccions de 1886, els republicans havien obtingut bons resultats i una minoria republicana força important. Tanmateix, el moviment republicà es va afeblir per: ● La divisió interna. ● La influència creixent de l’internacionalisme obrer. ● La pèrdua de suport entre les seves bases socials i electorals.
A principis del segle XX, el republicanisme va recuperar força gràcies a: ● L’ascens de nous moviments socials. ● L’enfortiment de les classes mitjanes urbanes. Els dos moviments més importants van ser: ● El lerrouxisme, a Catalunya. ● El blasquisme, al País Valencià. L'OBRERISME: SOCIALISME I ANARQUISME Després de l’escissió i la crisi de l’Associació Internacional de Treballadors, els corrents socialista i anarquista van seguir camins separats. El socialisme Els socialistes defensaven: ● L’organització política de la classe obrera. ● La participació en la política. ● L’acció revolucionària mitjançant organitzacions obreres.
L’any 1879, la Nova Federació Madrilenya es va transformar en l’Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias. Aquesta agrupació va ser el nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). L’any 1888, els socialistes van impulsar la creació de la Unió General de Treballadors (UGT), organitzada en sindicats d’ofici. El PSOE: Es definia com un partit marxista. ● Tenia una orientació obrera. ● Era partidari de la revolució social. ● Es va afiliar a la Segona Internacional l’any 1890. ● Va participar en la celebració del Primer de Maig. ● Va impulsar vagues en defensa de la jornada laboral de vuit hores. ● Va aconseguir alguns regidors en diversos ajuntaments.
● Va obtenir el seu primer diputat a les Corts en les eleccions de 1910. L’ANARQUISME Els corrents anarquistes es van mantenir en la il·legalitat. L’any 1881, van canviar el nom i van passar a ser la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) per adaptar-se a la legalitat vigent. Aquesta organització: ● Es va implantar sobretot a Andalusia i Catalunya. ● Va créixer en nombre d’afiliats. ● Va desenvolupar una acció sindical reivindicativa. Acció directa i violència Una part del moviment anarquista va optar per l’acció directa i va protagonitzar diversos atemptats: ● Contra Alfons XII, l’any 1878. ● Contra Martínez Campos, l’any 1893.
● Contra Cánovas del Castillo, l’any 1897. ● Contra l’Església, amb la bomba del Liceu i l’atemptat contra la processó del Corpus de Barcelona l’any 1893. Les autoritats van considerar aquests atemptats responsabilitat del capitalisme opressor. A Barcelona es van celebrar processos contra anarquistes, com els processos de Montjuïc, l’any 1896. Divisió de l’anarquisme La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió entre: ● Els partidaris de l’acció directa i individual. ● Els qui defensaven una acció revolucionària de masses. Anarquistes veterans, com Anselmo Lorenzo, i intel·lectuals com Federico Urales, van criticar el terrorisme.
També es van començar a crear organitzacions sindicals. Aquesta tendència va donar lloc, a l’inici del segle XX, a: ● La Solidaritat Obrera a Catalunya, l’any 1907. ● La CNT, l’any 1910. 3. LES GUERRES COLONIALS: CUBA I FILIPINES (demanar) A finals del segle XIX, Espanya conservava Cuba, Puerto Rico, Filipines i algunes illes del Pacífic. El malestar cubà Cuba concentrava importants interessos i negocis espanyols. També hi havia un important flux d’emigració espanyola. La seva economia es basava principalment en la plantació de canya de sucre, el cafè i el tabac. Aquesta activitat: ● Era una font important d’ingressos per a l’Estat. ● Beneficiava alguns empresaris espanyols.
● Estava limitada pels aranzels imposats per Espanya. Els aranzels obligaven Cuba a comprar productes espanyols i dificultaven les exportacions cubanes cap a Europa i els Estats Units. Corrents polítics cubans ● Partit Unió Constitucional: s'oposava a les reformes i defensava el manteniment de la colònia. ● Partit Liberal Cubà: defensava mantenir Cuba dins d'Espanya, però amb una àmplia autonomia. ● Partit Revolucionari Cubà: fundat per José Martí el 1892, defensava la independència de Cuba. Els governs espanyols no van aconseguir satisfer les demandes de reformes.
A més, l'aranzel de 1891 va augmentar el malestar cubà i l'oposició dels Estats Units, que tenien importants interessos comercials a l'illa. LA GUERRA DE CUBA El conflicte va començar amb una nova insurrecció dels independentistes cubans. Primera fase: febrer de 1895-gener de 1896 La insurrecció va començar amb el Grito de Baire, a la part oriental de l’illa, i la mort del líder independentista José Martí, el 19 de maig de 1895. Els revolucionaris Antonio Maceo i Máximo Gómez van aconseguir estendre la guerra a la part occidental de Cuba. El govern espanyol va enviar un exèrcit dirigit pel general Martínez Campos.
Martínez Campos era un militar convençut que la pacificació de l’illa necessitava: ● Una forta acció bèl·lica. ● Una política de conciliació amb els insurrectes. Tanmateix, no va poder controlar militarment el conflicte. Segona fase: gener de 1896-agost de 1897 La falta d’èxits militars va provocar la substitució de Martínez Campos pel general Weyler. Weyler va impulsar una ofensiva militar molt dura. Va ordenar la concentració dels pagesos en localitats tancades per tal d’aïllar-los dels insurrectes. Aquesta política va provocar: ● Dificultats per proveir els pagesos d’aliments. ● Falta d’assistència mèdica. ● Mortalitat molt elevada. ● Destrucció d’enginys.
● Destrucció de plantacions. ● Destrucció de nombroses fàbriques. ● Deteriorament de l’economia cubana. Tercera fase: agost de 1897-febrer de 1898 Després de la mort de Cánovas, el nou govern liberal va intentar aplicar una estratègia de conciliació. El novembre de 1897: ● Va rellevar el general Weyler. ● Va concedir autonomia a Cuba . ● Va establir el sufragi universal masculí. ● Va igualar els drets entre insulars i peninsulars. ● Va concedir autonomia aranzelària. Tanmateix, aquestes reformes van arribar massa tard.
Els independentistes cubans, que comptaven amb el suport dels Estats Units, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats declarada unilateralment pel govern espanyol. El conflicte va entrar en una nova etapa amb la intervenció dels Estats Units. LA INSURRECCIÓ DE FILIPINES A Filipines, la presència espanyola era més feble que a les Antilles. Es basava principalment en: ● El poder dels ordes religiosos. ● L’explotació dels recursos naturals. ● El comerç de tabac amb la Xina. L’independentisme va ser impulsat per José Rizal, que defensava reformes pacífiques. La seva persecució va provocar el naixement d’un moviment més radical, conegut com el Katipunan.
El Katipunan va promoure la insurrecció armada l’any 1896. La repressió posterior i els intents de negociació van conduir a un acord de pacificació temporal. LA INTERVENCIÓ DELS ESTATS UNITS L’any 1898, el president dels Estats Units, William McKinley, es va presentar com a defensor del poble cubà davant dels abusos de l’exèrcit espanyol. Els Estats Units van aprofitar l’enfonsament del cuirassat Maine, ancorat al port de l’Havana, per declarar la guerra a Espanya. Espanya es va negar a abandonar Cuba i a acceptar l’ultimàtum dels Estats Units. El conflicte es va estendre a Filipines, on els nord-americans van reprendre la insurrecció.
El 18 d’abril de 1898, els Estats Units van intervenir militarment a Cuba i Filipines. La guerra va ser molt ràpida i va acabar amb la derrota espanyola a: ● Cavite, a Filipines. ● Santiago de Cuba. ● El 10 de desembre de 1898 es va signar el Tractat de París i Espanya va haver d’abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Aquestes colònies van quedar sota la influència dels Estats Units. L’any 1899, Espanya va vendre a Alemanya les darreres colònies del Pacífic: Illes Mariannes, Palau i Carolines. Això es va fer perquè Espanya ja no podia mantenir ni defensar l’ocupació. Amb aquesta pèrdua, Espanya va perdre les últimes restes del seu antic imperi colonial a Amèrica i Àsia. 4.
1898, LA CRISI DE LA FI D’UN IMPERI La derrota militar i la pèrdua de les colònies van provocar a Espanya el desastre del 98. Aquest fet es va convertir en un símbol de la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració. Repercussions econòmiques La guerra havia comportat pèrdues materials, però Espanya no va haver d’assumir el deute causat per la guerra, perquè es va produir un repatriament de capitals invertits a les colònies. Aquests capitals es van invertir en negocis de la península. Durant els primers anys del segle XX es van produir una inflació baixa, reducció del deute públic, una inversió considerable dels capitals repatriats.
A llarg termini, però, la pèrdua dels ingressos colonials i dels mercats preferents es va notar en: ● La precarietat de l’economia espanyola. ● La disminució de les exportacions. ● La pèrdua de mercats comercials. Repercussions polítiques No hi va haver grans canvis institucionals ni crisis d’Estat i el sistema de la Restauració va sobreviure al desastre. Els partits conservador i liberal es van adaptar als nous temps. El torn dinàstic va continuar mantenint-se i el règim va mostrar una gran capacitat de recuperació La crisi del 98 més que política o econòmica va ser moral i ideològica que va tenir un impacte social.
Repercussions militars La derrota va provocar un canvi en la mentalitat militar. Una part de l’exèrcit va adoptar posicions més autoritàries, intransigents. Els militars van considerar que la derrota havia estat causada per: ● La incompetència dels polítics. ● La feblesa del sistema parlamentari. ● La corrupció dels partits. Això va afavorir el retorn de la ingerència militar en la vida política. EL DESENCÍS DEL 98 La derrota va provocar un gran malestar i frustració en la societat i en la classe política espanyola perquè el desastre va significar la destrucció del mite de l’Imperi espanyol. El desastre va donar cohesió a un grup d’intel·lectuals conegut com la Generació del 98.
Aquest grup es va caracteritzar per: ● Un profund pessimisme. ● Una crítica a la situació d’Espanya. ● L’afany de reflexionar sobre la identitat del país. ● La voluntat d’analitzar el paper d’Espanya en la història. ● La necessitat de trobar solucions a la crisi moral i social. Entre els seus membres hi havia, Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Ángel Ganivet, Ramón del Valle-Inclán, Antonio Machado. Aquests escriptors i pensadors van analitzar el problema d’Espanya des d’un punt de vista crític i van defensar una regeneració moral, social i cultural. LA VOLUNTAT DE REGENERAR EL PAÍS El fracàs colonial va estimular els moviments regeneracionistes.
Els intel·lectuals progressistes consideraven que s’havia perdut una gran oportunitat per modernitzar Espanya. L’any 1876, un grup de professors universitaris va crear la Institució Lliure d’Ensenyament.Aquesta institució: ● Es negava a ajustar els seus ensenyaments als dogmes oficials en matèria religiosa, política i moral. ● Estava influïda pel krausisme. ● Va tenir una gran influència en la reforma de l’educació universitària i secundària. Alguns intel·lectuals formats a la Institució Lliure d’Ensenyament van defensar la necessitat de regenerar Espanya, moviment conegut com a regeneracionisme. Aquest moviment va comptar amb el suport d’alguns sectors de les classes mitjanes.
El regeneracionisme va denunciar: ● El caciquisme. ● La corrupció política. ● El mal funcionament del parlamentarisme. ● La situació de l’educació. ● La pobresa i el retard del camp espanyol. El seu principal representant va ser l’aragonès Joaquín Costa. EL PRIMER GOVERN REGENERACIONISTA La crisi colonial va estimular els moviments regeneracionistes i va influir en les opcions polítiques. El govern de Sagasta va quedar desprestigiat després del desastre. El nou líder conservador, Francisco Silvela, va convocar eleccions i va formar un nou govern.
El govern va incorporar la figura del general Camilo García de Polavieja, líder del corrent regeneracionista conservador, i el conservador català Manuel Duran i Bas, com a ministre de Justícia. Aquest govern va intentar renovar les seves propostes. Les reformes es van centrar en: ● La descentralització administrativa. ● La política pressupostària. ● La resposta als deutes provocats per la guerra. Tanmateix, l’oposició dels conservadors als nous impostos i els desacords interns van provocar que l’any 1901 la regent retornés el poder als liberals. Les promeses de regeneració van quedar reduïdes a la retòrica, sense una aplicació real.
El torn de partits i les velles pràctiques polítiques van demostrar la seva incapacitat per transformar el sistema. 5. CATALUNYA I LA GUERRA DE CUBA Durant el segle XIX, Catalunya mantenia relacions comercials molt intenses amb Cuba. Alguns catalans van fer fortuna amb els negocis colonials i, en tornar, van invertir els seus diners a Catalunya. Eren coneguts com a indians. Cuba era un mercat important per als productes catalans (tèxtils, vins i olis). Per això, els sectors econòmics catalans defensaven mantenir el control espanyol sobre l’illa, s’oposaven a concedir-li autonomia i a abolir l’esclavitud.
LES DIFERENTS ACTITUDS DAVANT LA GUERRA Classes benestants: defensaven la guerra per protegir els seus interessos econòmics. Classes populars: rebutjaven el sistema de lleves, ja que aportaven la majoria dels soldats, i van protagonitzar protestes antimilitaristes. Republicans federals: s’oposaven a la guerra i defensaven el dret dels cubans a decidir el seu futur. Catalanistes: inicialment donaven suport a la guerra, però el 1897 molts van defensar negociar amb Cuba per evitar la derrota. LES CONSEQÜÈNCIES DEL 98 I EL TANCAMENT DE CAIXES La pèrdua de Cuba va reduir les exportacions catalanes.
El 1899, la reforma fiscal de Villaverde va augmentar els impostos per pagar les despeses de la guerra. Això va provocar el Tancament de Caixes, quan els comerciants de Barcelona es van negar a pagar els nous tributs. L’alcalde Bartomeu Robert va dimitir en protesta. El conflicte va fer que una part de la burgesia catalana perdés la confiança en els partits dinàstics i donés suport al catalanisme polític, que reclamava autonomia i la modernització de l’Estat. Així, el desastre del 98 va afavorir la crisi del torn pacífic a Catalunya i l’aparició de noves forces polítiques. U. 7.
DE LA RENAIXENÇA CULTURAL AL CATALANISME POLÍTIC 1. EL REDREÇAMENT CULTURAL: LA RENAIXENÇA LA PERSISTÈNCIA DE LA IDENTITAT CATALANA Al principi del s.XIX, després d’un segle de la promulgació del Decret de Nova Planta, el català havia desaparegut pràcticament com a llengua de cultura. Tant com en l'àmbit administratiu, com en l’educatiu i la vida oficial eclesiàstica, i també bona part d’elits culturals i polítiques del Principat l’havien abandonat com a llengua d’ús públic i comunicació escrita.
Tot i això, el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana de la majoria de la població i com a llengua escrita en caçons o romaços tradicionals i llibres religiosos i d’entreteniment. A més, malgrat la tendència uniformitzadora de l’Estat, la societat catalana va mantenir no sols la llengua pròpia, sinó també els seus costums i les seves tradicions, tot presentant una consciència d’identitat col·lectiva dins el marc del nou règim liberal, fortament centralista.
LA RENAIXENÇA DE LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES La Renaixença va ser un moviment cultural del segle XIX que volia recuperar el prestigi literari del català i reivindicar la història i la personalitat cultural de Catalunya. Inicialment no era necessàriament un moviment independentista ni un programa polític: el seu objectiu principal era cultural. Un moment simbòlic va ser la publicació de l'oda La pàtria de Bonaventura Carles Aribau el 1833, que sovint es considera un inici emblemàtic de la Renaixença. Més endavant, Joaquim Rubió i Ors va defensar que el català havia de recuperar un lloc en la literatura.
Els Jocs Florals, restaurats a Barcelona el 1859, van donar prestigi a la poesia catalana i van crear un espai públic per als escriptors. Autors com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller van contribuir a consolidar el català en la poesia, el teatre i la narrativa. • Objectius culturals: recuperar l'ús literari del català, estudiar la història del país, recollir tradicions i folklore, i crear una literatura moderna. • Límits inicials: el català encara tenia una presència desigual en l'ensenyament, l'administració i les institucions oficials.
La Renaixença va contribuir a reforçar la consciència que Catalunya tenia una llengua i una tradició cultural pròpies, i va preparar el terreny per a reivindicacions polítiques posteriors. LA RENAIXENÇA POPULAR En paral·lel es va desenvolupar un moviment cultural de caràcter popular que defensava la utilització del “català que ara es parla” en compte del català medievalitzant i arcaic que utilitzava el català literari de la Renaixença. Aquest corrent popular va involucrar capes molt més àmplies de la societat en la tasca de recuperar la llengua i identitat catalanes. Es reunien per celebrar els Focs Artificials, una paròdia dels Jocs Florals.
Dels membres d’aquest corrent destaquen Clavé, que va contribuir a l’arrelament del català mitjançant el repertori de cançons que interpretaven les corals que va fundar. Terrades, va escriure obres satíriques com a instrument de propaganda i agitació política. Pitarra, amb el seu teatre caricaturesc i sarcàstic, va aconseguir una gran difusió entre les classes populars. Simultàniament, el català va començar a incorporar-se a publicacions com La Renaixença, diaris com Diari Català, revistes La Tramuntana, diaris satírics La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, que van ser importants en la difusió de la llengua en l’espai públic.
2.ELS PRIMER MOVIMENTS ANTICENTRALISTES LES PRIMERES REVOLTES POPULARS I L’ANTICENTRALISME Durant el segle XIX, molts sectors van criticar el centralisme de l'Estat liberal, que concentrava el poder a Madrid i reduïa l'autonomia dels municipis i dels territoris. A Catalunya, les tensions entre l'Estat i la societat van aparèixer en revoltes populars, protestes fiscals i moviments que reclamaven més capacitat de decisió local. Les bullangues —revoltes urbanes que van tenir lloc a Barcelona en diferents moments del segle XIX— expressaven malestar social, anticlericalisme i rebuig a determinades polítiques governamentals.
No totes eren catalanistes en el sentit modern, però reflectien la desconfiança envers un poder central que molts consideraven distant. L'anticentralisme va adoptar formes diverses: defensa de les institucions històriques, federalisme republicà, carlisme foralista i, més endavant, catalanisme polític. Compartien la crítica a la concentració de poder, però no coincidien en el model d'Estat que volien. LES PROPOSTES FORALISTES DEL CARLISME El carlisme defensava una monarquia tradicional i catòlica, i reivindicava els furs, és a dir, lleis i institucions pròpies de determinats territoris.
A Catalunya, alguns carlins defensaven les constitucions i institucions històriques catalanes i s'oposaven a la uniformització liberal. El foralisme carlí no era igual que el catalanisme democràtic posterior: el carlisme volia restaurar un ordre tradicional i religiós, mentre que altres moviments anticentralistes defensaven drets polítics moderns, sobirania popular o federalisme. EL FEDERALISME El federalisme proposava repartir el poder entre un govern general i els territoris que formaven l'Estat. A Catalunya va tenir força entre els republicans, sobretot sota la influència de Francesc Pi i Margall, president de la Primera República el 1873.
Els federalistes volien que els municipis i les regions tinguessin capacitat d'autogovern i que l'Estat es construís mitjançant un pacte entre aquestes parts. El model s'oposava al centralisme i defensava una organització territorial més descentralitzada. El federalisme va contribuir al desenvolupament del catalanisme, però no s'hi identificava completament: alguns federalistes posaven l'accent en la transformació republicana de tot Espanya, mentre que els catalanistes prioritzaven també el reconeixement específic de Catalunya. 3.ELS INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC VALENTÍ ALMIRALL I EL CENTRE CATALÀ Valentí Almirall és una figura clau en el pas del catalanisme cultural al polític.
Procedia del republicanisme federal, però va defensar que Catalunya necessitava una organització pròpia per reclamar autogovern i combatre el centralisme. El 1882 va impulsar el Centre Català, una entitat que volia reunir persones de diferents tendències al voltant de la defensa dels interessos de Catalunya, la llengua i el dret a intervenir en els afers propis. El catalanisme d'Almirall tenia un caràcter progressista i buscava una base social àmplia, més enllà dels cercles literaris.
EL MEMORIAL DE GREUGES I “LO CATALANISME” I EL DECLIVI DEL CENTRE CATALÀ El Memorial de Greuges (1885), formalment una memòria de greuges dels interessos morals i materials de Catalunya, va ser presentat al rei Alfons XII. Denunciava el centralisme polític i defensava el dret civil català, la llengua i els interessos econòmics, especialment els de la indústria. El document no demanava necessàriament la independència: reclamava respecte per la personalitat catalana i una organització de l'Estat que tingués en compte la diversitat territorial. Va ser important perquè va unir reivindicacions culturals, jurídiques i econòmiques en una petició política.
El 1886, Almirall va publicar Lo Catalanisme, obra en què exposava les bases ideològiques del catalanisme polític i criticava l'Estat centralista. Defensava que Catalunya tenia una personalitat pròpia i necessitava institucions adequades a la seva realitat. EL DECLIVI DEL CENTRE CATALÀ El Centre Català va perdre força a causa de les diferències internes. Alguns sectors volien un moviment progressista i republicà, mentre que d'altres preferien un catalanisme més conservador, proper a la burgesia i a les institucions tradicionals. Aquestes discrepàncies van impedir mantenir una organització unificada. Una part dels sectors conservadors se'n va separar i va impulsar noves entitats.
Tot i el declivi, el Centre Català havia ajudat a convertir la defensa de la llengua i la cultura en una reivindicació política. LA LLIGA DE CATALUNYA I EL MISSATGE A LA REINA El 1887, sectors que s'havien distanciat d'Almirall van fundar la Lliga de Catalunya. Era més conservadora i connectava millor amb part de la burgesia, els professionals i els intel·lectuals catalans. El 1888, amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, la Lliga va adreçar a la regent Maria Cristina el Missatge a la reina regent. Hi reclamava el reconeixement de la llengua catalana, el manteniment del dret civil català i més capacitat d'autogovern.
La Lliga de Catalunya va reforçar la idea que el catalanisme havia de tenir una organització política i una estratègia de pressió sobre les institucions de l'Estat. 4.EL CATALANISME CONSERVADOR EL CATALANISME TRADICIONALISTA: TORRAS I BAGES Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, va ser un dels principals representants del catalanisme conservador i catòlic. A La tradició catalana (1892), defensava que la identitat de Catalunya s'havia format al llarg de la història a través de la llengua, els costums, la família, la vida local i la religió catòlica.
Torras i Bages desconfiava del liberalisme individualista i de les revolucions, i considerava que la societat havia de mantenir una base moral cristiana. Per a ell, el catalanisme havia de respectar la tradició i les institucions socials del país. Aquest corrent es diferenciava del catalanisme progressista d'Almirall: mentre Almirall insistia en la reforma política i en una visió més laica i republicana, Torras i Bages prioritzava la religió, la continuïtat històrica i l'ordre social. LA FORMACIÓ DE LA UNIÓ CATALANISTA La necessitat de coordinar les diverses associacions catalanistes va conduir a la creació de la Unió Catalanista el 1891.
No era exactament un partit electoral modern, sinó una federació d'entitats i grups que volia establir un programa comú. El seu moment més destacat van ser les Bases de Manresa de 1892, aprovades en una assemblea celebrada a Manresa. Aquest document proposava una àmplia autonomia per a Catalunya, amb institucions pròpies i un paper destacat del català en l'administració. • Defensava recuperar institucions d'autogovern catalanes. • Proposava que el català fos la llengua oficial a Catalunya. • Volia que Catalunya tingués competències pròpies en àmbits interns. • Mantenia una orientació conservadora i corporativa, i no plantejava una democràcia universal en el sentit actual.
Les Bases de Manresa no van ser una llei ni es van aplicar, però van esdevenir un referent del catalanisme polític perquè formulaven un programa concret d'autogovern.