La Restauració Borbònica (1875-1902): Anàlisi i Estructura Política

I 42 flashcards i 28 preguntes més al document.

Text del document

TEMA 4: LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875 - 1902). 1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA 1.2. Un nou règim polític Retorn de la Monarquia Borbònica: El 29 de desembre de 1874, el general Martínez Campos va proclamar rei a Alfons XII, fill d'Isabel II, amb el qual es restaura la monarquia borbònica. La restauració buscava estabilitzar Espanya després d'una època d'inestabilitat política i de governs provisionals. L'objectiu principal era mantenir l'ordre i controlar els moviments republicans i obrers que posaven en perill la unitat del país.

Objectiu del nou règim: El nou règim pretenia excloure les forces més radicals (com els republicans i els carlins) i instaurar un sistema polític basat en l'alternança controlada entre dos partits principals (conservadors i liberals). Això garantia un sistema d'estabilitat en què les elits polítiques i econòmiques poguessin mantenir el control. Govern centralitzat i moderat: El sistema polític es basava en la col·laboració de les elits i el suport de grups de poder regionals que garantien el manteniment de l'ordre i la jerarquia social. Es va instaurar un sistema polític de caràcter centralista per reforçar l'autoritat de l'Estat sobre les diferents regions. 1.2.

La Constitució de 1876 Drets i llibertats: Aquesta Constitució reconeixia drets fonamentals com la llibertat de premsa, de reunió i d'associació, però amb certes limitacions. Aquestes llibertats no eren absolutes i es podien restringir en casos d'alteració de l'ordre públic, cosa que facilitava el control governamental. Sistema polític: S'estableix una monarquia constitucional en la qual la sobirania és compartida entre el rei i les Corts. Corts bicamerals: el sistema estava compost pel Congrés i el Senat, els quals podien discutir i aprovar lleis, però amb gran influència del rei i les elits.

Aquesta estructura permetia que el sistema fos adaptable tant pels liberals com pels conservadors, assegurant la continuïtat i l'estabilitat del règim. Flexibilitat constitucional: La Constitució de 1876 permetia que cada partit pogués aplicar les seves polítiques sense necessitat de reformes radicals, cosa que afavoria l'estabilitat i la continuïtat del sistema bipartidista. Així, es va consolidar un sistema en què tant liberals com conservadors podrien alternar-se en el poder sense posar en perill les estructures fonamentals de l'Estat. 1.3. La fi dels conflictes bèl·lics 1.

Guerra Carlina (1872-1876): Va ser un conflicte entre els seguidors de Carles VII (pretendent carlí) i les forces liberals del govern central. Amb la derrota dels carlins el 1876, el govern central va poder consolidar el seu control sobre zones tradicionalment carlines, especialment al País Basc i Navarra, on es va suprimir gran part dels furs tradicionals. 2. Conflictes colonials: Cuba: Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), es va firmar la Pau de Zanjón (1878), que va concedir algunes reformes als cubans però no va resoldre del tot les tensions.

Filipines: Al igual que a Cuba, les Filipines mantenien una certa tensió i aspiracions d'autonomia que no serien resoltes fins més endavant, amb les guerres d'independència. 2. EL BIPARTIDISME I ELS TORN POLÍTIC. 2.1. Un sistema bipartidista Alternança al govern entre dos partits: - Es va instaurar un sistema bipartidista en el qual dos partits, el Partit Conservador i el Partit Liberal, es tornaven en el govern en un esquema conegut com el "torn pacífic". - L'objectiu era mantenir l'estabilitat política mitjançant una alternança pacífica al poder. Partit Conservador: - Liderat per Antonio Cánovas del Castillo, representava les elits terratinents i els sectors més tradicionals de la societat.

- Defensaven la centralització del poder, l'ordre social i la jerarquia, amb un èmfasi en mantenir el control i evitar reformes socials profundes. Partit Liberal: - Liderat per Práxedes Mateo Sagasta, estava més obert a introduir reformes i a atendre les demandes de la burgesia urbana i la classe mitjana. - Els liberals defensaven algunes reformes que podien permetre cert progrés social i la modernització del país. 2.2. Funcionament del torn dinàstic Alternança pactada al poder: - Els dos partits es posaven d'acord per alternar-se al poder amb l'objectiu d'evitar conflictes interns i mantenir l'estabilitat.

- Eleccions manipulades: per assegurar l'alternança, es manipulaven els resultats electorals a través de pràctiques de frau i control social. Caciquisme: - Influents locals coneguts com a "cacics" controlaven els vots a les zones rurals, garantint el suport dels candidats del partit en el poder. - Es practicaven tècniques com la compra de vots, la manipulació de censos i el frau electoral per assegurar el resultat desitjat. 2.3. El desenvolupament del torn de partits 1. Etapes del torn dinàstic: Govern conservador (1875-1881): Sota el lideratge de Cánovas, es van establir les bases del sistema polític i es va consolidar el bipartidisme.

Govern liberal (1881-1884): Sota Sagasta, es van introduir algunes reformes però es va mantenir el control sobre el sistema. 2. Pacte del Pardo (1885): Després de la mort d'Alfons XII, els líders dels dos partits van signar un pacte per garantir l'estabilitat durant la regència de Maria Cristina. Aquest pacte assegurava la continuïtat del sistema bipartidista i la col·laboració entre els dos partits per mantenir l'ordre. 3. Els partits dinàstics a Catalunya Implantació del bipartidisme: A Catalunya, el bipartidisme no tenia tanta força, ja que la societat catalana tenia tendències polítiques més diverses i hi havia una major oposició al centralisme.

Moviment catalanista: En resposta a la centralització, el catalanisme polític va començar a guanyar suport, defensant una major autonomia i el reconeixement de la identitat catalana. 3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA 3.1. El republicanisme Model de govern republicà: Els republicans proposaven un sistema sense monarquia, on la sobirania recaigués en el poble. Es dividien en dos grans grups: els republicans centralistes i els republicans federalistes, aquests últims amb gran suport a Catalunya. Republicanisme Federal: Liderat per Pi i Margall, defensava una Espanya organitzada en regions amb autonomia pròpia, el que es coneix com a "federalisme". 3.2.

Partits republicans Partit Republicà Federal: Defensava una Espanya federal amb gran autonomia per les regions. S'enfrontava al centralisme de la monarquia i del sistema bipartidista. Altres partits republicans: Altres grups més petits representaven una visió republicana centralista, però amb menor influència. 3.3. El carlisme Defensa dels valors tradicionals: Moviment rural que defensava els drets forals i les tradicions, oposant-se a la monarquia constitucional. Tenia suport a zones com Navarra, el País Basc i Catalunya. Pèrdua de força: Després de la derrota a la Tercera Guerra Carlina, el carlisme va perdre influència, però va continuar com a oposició al liberalisme. 3.4.

El socialisme Naixement del PSOE i UGT: El PSOE es va fundar el 1879 per Pablo Iglesias, defensant els drets laborals i la justícia social. La UGT (Unió General de Treballadors) es va fundar el 1888 5. LA CRISI D'ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES) 5.1. L'imperi colonial espanyol Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i altres illes petites al Pacífic. Cuba interessos i negocis importants espanyols i gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica es basava en plantació de: sucre, cafè i tabac.* *Els espanyols volien anar a Cuba per fer-se rics. Hi havia molts esclaus.

De sucre, cafè i tabac n'havien d'importar a Espanya, havien de comprar obligatòriament productes espanyols acabats. La política aranzelària imposada per governs espanyols illes mercats captius. *Obligats a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els texits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a Europa o USA. Els Espanyols posaven traves, restriccions, prohibicions, etc. per a què això no pogués passar, com a conseqüència, la satisfacció cubana a espanya va disminuir.

El cas de les Filipines va ser diferent: - població espanyola escassa, illa controlada per militars i presència d'ordres religiosos - interessos econòmics espanyols: producció de tabac i ser una porta d'intercanvis amb àsia - A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representats a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes. 5.2.

El problema cubà 1878 - Conveni de Zanjón mesures per: - facilitar l'autonomia cubana - l'abolició de l'esclavitud - presència de diputats cubans al Parlament espanyol Oposat a les reformes va formar el Partido Unión Constitucional Els grups més progressistes van fundar el Partido Liberal de Cuba. *La majoria dels polítics espanyols no estaven d'acord en donar l'autonomia a Cuba. 1888 - Sagasta aconsegueix l'abolició de l'esclavitud 1891 - augmenta malestar cubans Espanya crea un impost a la importació de productes que no procedien d'Espanya: Aranzel Cánovas. *incomoda USA, que comprava una bona part del sucre i tabac de Cuba però havia de pagar forts aranzels per aquests productes.

1893 - Pla de Reformes Colonials rebutjat a les Corts 5.3. L'esclat de la guerra 1895 - es reinicia el conflicte cubà. (incompliment compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport estatunidenc) La insurrecció inicia a Baire. Líder: José Martí, fundador del partido revolucionario cubano. Dirigents militars: Maceo i Máximo Gómez. Comença la independència cubana amb guerres. Espanya per posar fi al conflicte: diàleg general Martínez Campos (l'envien a Cuba i intenta solucionar el conflicte pacificament però no se'n surt i posen a Weyler) forta repressió Weyler (va encendre els ànims cubans i USA va iniciar una campanya de premsa contra Espanya).

obliga camperols a concentrar-se a pobles determinats i castiga rebels Espanya envia 200.000 soldats a l'illa, van emmalaltir o morir per malalties tropicals i manca de serveis sanitaris. Tropes espanyoles no poden derrotar militarment els insurrectes cubans. 1897 - assassinat Cánovas del Castillo (a favor de Weyler), canvi de govern. Sagasta, nou president, inicia una estratègia de conciliació: - va sustituir el general Weyler - decreta autonomia de Cuba, sufragi universal masculí, igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària *Amb tot, les mesures van arribar massa tard per convèncer els partidaris de la independència. 5.4.

La insurrecció filipina El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l'administració espanyola i l'excessiu poder dels ordres religiosos. 6. LA GUERRA CONTRA ELS ESTATS UNITS I LA PÈRDUA DE LES ÚLTIMES COLÒNIES política espanyola vol evitar enfrontament amb USA. estatunidencs opinió pública i polítics eren favorables a la intervenció militar a Cuba. insurrecció cubana = mostrar suport de USA a indepndentistes cubans. Mckinley, enviava armes als rebels per via marítima, va decidir a intervenir directament en el conflicte.

*1898 USA fa servir com a excusa per declarar la guerra l'explosió i enfonsament del seu vaixell de guerra (MAINE) que estava a l'Havana culpant a Espanya. Sp nega responsabilitat i no vol vendre l'illa. USA declra la guerra a espanya. *Com a extensió del conflicte, es va reprendre la insurrecció a Filipines. El potencial militar dels Estats Units va destruir fàcilment la flota espanyola en dos breus combats navals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest desastre va fer que el govern espanyol demanés la pau. Es va firmar el Tractat de París i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines als Estats Units.

També es van vendre les últimes colònies del Pacífic a Alemanya, ja que no les podein mantenir. 7. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 1898 derrota guerra USA humiliant per societat espanyola i comporta commoció moral i col·lectiva. *es coneix com el "desastre del 98". Desperta les consciències dels contemporanis mostrant el panorama d'un imperi derrotat i d'un país en crisi profund pessimism: es fa veure en un grup de literats i pensadors: Generación del 98 ( Miguel de Unamuno, Antonio Machado...). *Van intentar analitzar el "problema d'Espanya" en un sentit crític, i van argumentar que després de les pèrdues, s'havia de fer una regeneració moral, social i cultural del país.

- Curt termini: La guerra va comportar algunes pèrdues materials a la colònia, no va ser així a la metròpoli on van tenir fins i tot algun efecte beneficiós. - Llarg termini: efectes econòmics greus la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies - Tornada a Espanya de capitals cubans origen de nous bancs i permet la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX. - El desastre del 98 posa en situació delicada sistema Restauració i partits polítics del torn. - Crisi estimula també el creixement dels moviments nacionalistes a Catalunya i al País Basc, on es denuncia la incapacitat dels partits dinàstics.

La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista, que va denunciar els efectes del sistema de la Restauració. 8. CATALUNYA I LA GUERRA DE CUBA 8.1. Els interessos catalans a Cuba *Milers de Catalans es van traslladar a cuba per obrir negocis i fer fortuna. Els que ho van aconseguir van tornar a Catalunya (Indians) i van invertir els diners en propietats i empreses. L'Aranzel de Cànovas va beneficiar molt a les exportacions catalanes i el mercat amb Cuba a la indústria tèxtil els va afaborir 8.2.

Les diferents actituds davant la guerra *Els catalans an donar suport a la política de guerra delgovern Espanyol. *Clases populars patien injustícies del servei militar. Oposats a la guerra i a les "quintes" *Els fedeerals es van oposar a la guerra i es van pronunciar a favor dels Cubans *Els catalanistes van publicar als seus diaris "La Renaixensa i La Veu de Catalunya", artícles comprensius amb Cuba i denunciant els incompliments dels acords del Conveni de Zanjón 8.3. Les conseqüències del 98 A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències immediates. 1. Econòmics: reducció considerable exportacions catalanes. Endeutament públic provocat per l'alt cost de la guerra.

Repatriació de capitals dels "indians" modera efectes econòmics 98. 2. Política immediata: enfrontament amb el primer govern de la postguerra. El conservador, presidit per Silvela, arrel de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma de Villaverde). 3. Reacció dels gremis de comerciants de Barcelona: negar-se a pagar i el Tancament de Caixes. La resposta repressiva va incrementar al irritació contra el govern i els partits dinàstics. 4.

Sectors importants de la burgesia van començar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van donar el seu suport a les noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol. 5. Del tancament de caixes va sortir una entesa política entre les entitats econòmiques, culturals i ciutadanes de Barcelona que s'havien mobilitzat contra el govern i els grups polítics catalanistes per crear una candidatura política per fer caure als partits dinàstics a les eleccions el 1901.

A Barcelona, i a tot Catalunya, la crisi de 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política.